Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista - Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
Jacint Verdaguer

—[183-184]→

Cant desé

Guisla

—[185]→

	Camí de Cornellá, lo comte Guifre
	va á pendre comiat de la comtesa;
	qué'ls en troba de tristos aquells márgens
	hont al sol del amor ahir tot reya!
	Los arbres que s'inclinan remorosos,	5
	com si parlassen de son crim li sembla,
	y'ls joyosos aucells que hi saltironan,
	li apar que esquerps eviten sa presencia,
	un al altre contantse l'homicidi,
	mal de contar ab ses arpades llengues.	10
	Lo virolat verdum ja no hi refila,
	lo rossinyol no hi canta, que gemega,
	arpa d'hont, l'alegría escorreguda,
	tan sols la corda del neguit hi resta.
—186→
	Lo vent que sòpit en lo bosch dormía	15
	se remou tot plegat com una fera,
	s'ouhen lladruchs sinistres dins lo córrech,
	y damunt dels teulats cants de xaveca,
	y de núvol en núvol per los ayres
	rodar lo tro, preludi de tempesta.	20
	Quant de sos avis al palau s'acosta,
	veu sa Guisla gentil á la finestra,
	entre'ls dos gerros de clavells que á riure
	surten quiscun en sa clavellinera³²;
	endolada la veu com una viuda	25
	y avergonyit abaixa'ls ulls á terra.
	Cada grahó que de l'escala puja
	lo rega ab una llágrima cohenta;
	al cap d'amunt de tots ella es que hi plora,
	com un desmay doblant sa hermosa testa.	30
	Les paraules que's diuhen son paraules
	de punyidora y funeral tristesa:
	-Adeu, -diu ell,- esposa de ma vida;
	al arrancarme del teu cor, se trenca
	mon cor enmalaltit, com una branca	35
	que de son tronch un braç cruel esqueixa.
	-No te'n deixaré anar, -respon sa esposa,-
	no te'n deixaré anar, ta vida es meva.
	¿Davant l'altar lo jorn del desposori
	estimació sens fi no m'has promesa?	40
	-T'estimaré com sempre te he estimada,
—187→
	mes ¡ay de mi! será desde una celda
	d'un monestir que sobre l'oratori
	de Sant Martí de Canigó s'aixeca.
	Allí morir devía en una forca,	45
	menjat per corps en mitj de cel y terra;
	á Deu, que'm torna compassiu la vida,
	bé li puch oferir lo que me'n resta!-
	Respondre vol sa desolada esposa,
	mes está de neguit sa ánima plena,	50
	sos ulls sols tenen llágrimes amargues,
	muda sols troba algun sospir sa llengua.
	Ell en son front lo derrer bes estampa,
	la estreny entre sos braços y la deixa,
	de llágrimes humits los ulls giranthi,	55
	com l'infantó arrancat de la mamella.
	Llavors escala avall un plor ressona
	y un xisclet en la sala li contesta;
	ploran ab ell los cavallers y patges,
	les dames del palau ploran ab ella,	60
	que veu entrar per hont surt ara Guifre
	l'espectre glaçador de la viudesa,
	ab son cabell estés sobre la cara
	y arrossegant la mantellina negra,
	cayguts sos braços d'ufanós magnoli	65
	que en sa florida esbrosta la tempesta,
	y sos ulls d'aranyó y son front de lliri
	ennuvolats ab boyres de tristesa.
—188→
	Quant se revé son cor y de ses llágrimes
	cau amansida la maror primera,	70
	al monestir que la enviudá tan jove
	vol portar, virtuosa, alguna pedra.
	Surt á l'eixida del palau que hi dona
	y ab agulla d'argent y fil de seda
	vol brodar una cándida estovalla³³	75
	de la més fina y preciosa tela.
	Les Barres Catalanes hi dibuixa,
	sembrant sos entremitjs d'alguna estrella,
	com si del cel los somnis li vinguessen
	entrellaçats ab somnis de sa terra;	80
	sota l'escut posa sa bella firma
	y damunt sa corona de comtesa.
	A cada punt que dona sa áurea agulla
	al cenobi naixent los ulls aixeca,
	deixant caure una llágrima que en l'obra	85
	se podría encastar per una perla.
	Ses donzelles voldríanla distraure
	y á sos dolors son pensament s'aferra
	y á sos recorts més íntims sa memoria,
	com á les runes d'un palau una eura.	90
	Tot li parla de Guifre: les montanyes
	ahont solía bátres ab les feres,
	la font hont ella eixíali al encontre,
	per vasull oferintli sa má tendra
	la verda coromina hont flors cullían,	95
—189→
	lo marge fresch del rieró hont s'asseyan
	mirant les aygues á sos peus escorre
	serenes com sos jorns de fadrinesa,
	lo sálzer que'ls doná redós ombrívol,
	los pins que al cim del comellar gemegan,	100
	com les vibrantes cordes d'un salteri
	que l'aspre geni del mestral punteja.
	Y dels aucells les fonedices notes,
	los bruyts misteriosos de la selva,
	lo rondineig del ayre entre les fulles,	105
	ones li son d'un pèlach de tristesa.

	De prompte s'ou lo cant d'una minyona,
	com en la mar lo cant d'una gavina,
	amorosir ses ones amargantes
	ab un raig enganyívol d'alegría.	110
	Escolta Guisla la cançó y la troba
	en son anyorament massa escoltívola.
	-¿Quí será, -diu,- aqueixa dona ò ángel
	que alegre canta quant tothom sospira?
	Voldría anar á vèurela: tal volta	115
	tindría per mes penes medecina.-
	Del portxe al hort, del hort á la boscuria
	passeja'l feix de sos dolors sens mida.
	Totes les flors cap-baixes ven com ella,
	que n'era no fa gayre la regina,	120
—190→
	y li fan aquells arbres més angoixa
	hont sent més refilets y cantadiça.
	Per enjoyarlo ab rahims d'or y perles,
	al arch del portxe la sarment s'enrinxa,
	l'aritjol filador al olm s'enarbra,	125
	braços d'esposa que al espòs se lligan,
	y entre ses branques lo colom dels boscos
	parrupejant á sa coloma crida,
	que aplega per son niu algun bri d'herba,
	per sa casa de broça enorme biga.	130
	Lo rieró festeja la ninfea,
	somriu al astre d'or la margarida
	mostrant sobre son pit sa rossa imatge,
	sagell diví de son bell cor d'aymía;
	mes ella may ha vist lo cel tan núvol,	135
	jamay la terra li semblá tan trista;
	¡oh terra de Conflent! per ta mestressa
	còm t'has tornada avuy tan anyorívola!

	Com viatger que assedegat escolta
	lo murmuri de l'aygua cristallina,	140
	se n'entra bosch endins, vers la donzella
	que entre ovelles y anyells canta y refila,
	tot fent rajar lo fil de la filosa,
	asseguda á la soca d'una alzina.
	Per regalarse bé ab sa cantarella	145
—191→
	camina suaument quant hi arriba,
	tan suaument que no doblega'l trèbol,
	ni fa coll-torce l'herba que trepitja.
	Ja la sent més aprop, ja allí á la vora,
	sols la'n separa una frescal verdiça,	150
	ja decantant los sálichs y vidalves
	entre vergelles de roser la mira,
	com una rosa de pastor que esclata
	lluny del verger, al sol y á la celistia.
	Es son brial de rústega burata	155
	com son caputxo de color d'oliva,
	caminadora y blanca sa espardenya
	es del cánem més fi, com lo que fila.
	La cançó que ella entona es d'esperança
	de veure l'aymador per qui sospira,	160
	aná ab los moros á lluytar y prompte
	deurá arribar, puix sa bandera arriba.
	De la tendra cançó á cada posada
	llança un sospir la concirosa Guisla,
	assaborint ses notes d'una á una,	165
	per son cor trist rosada d'alegría.
	La angèlica pastora se'n adona
	y, estranyada de vèurela y ohirla:
	-¿Què té? -diu condolguda á ses donzelles.-
	¿S'haurá plantada al peu alguna espina?	170
	-Me l'he plantada al cor, -diu la comtesa;-
	tu cantas dolçament y jo estich trista,
—192→
	jo que so la comtesa de Cerdanya,
	d'aqueix bocí de Pirineus pubilla.
	¿Haurías tu trobada en eixos boscos	175
	pe'ls afligits la font de l'alegría?
	-Un día la hi trobí de primavera,
	día de cel que l'ánima no oblida;
	mes ay! l'anyorament abans de gayre
	sos puríssims cristalls enterbolía.	180
	-¿Quí es, donchs, lo teu gojat? -diu la comtesa.
	-Es la flor dels donzells d'aqueixa riba;
	l'ángel hermós dels cavallers del comte.
	¿Sols vos no'l coneixeu que li sou tía?
	-¿Gentil? -diu esglayada la comtesa.	185
	-¡Gentil! -respon tot sospirant la nina;
	y com pe'l llamp corsecador tocada,
	cau l'esposa infelíç del homicida,
	son llabi de carmí tornantse gebre,
	les roses de ses galtes satalíes.	190

	En braços se la'n duhen ses donzelles
	vers lo palau d'hont en mal punt ha eixida,
	com cadavre vivent cap á la tomba,
	desde hont del seu amor la tomba ovira.
	Plora'l Confient, sos pagesius y pobles,	195
	plora en son niu la tórtora soliua,
	y'l cel, ahont esclata la tempesta,
—193→
	es, com sos ulls, de llágrimes font viva.
	No pot plorar aixís Griselda hermosa,
	que, senzilla com es, tot ho endevina;	200
	no pot plorar aixís, que sempre es seca
	la més crua tempesta de la vida;
	y no podent sa pena desfogarse,
	va á enterbolir sa testa jovenívola
	fentli perdre lo seny, hermosa estrella	205
	que s'acluca en la nit de la follía.

—[194-195]→

Cant onzé

Oliva³⁴

—[196]→

AL DIGNÍSIM SUCCESSOR DEL BISBE ABAT EN LA SEU DE VICH, LO EXCM. SR. DR. D. JOSEPH MORGADES Y GILI

—[197]→

	Posant les mans, en la sagrada feyna,
	deixan la espasa los guerrers per l'eyna
	del manobre, la llança pe'l magall,
	y en lo serrat ahont sota una llosa
	en sòn eterna'l bell Gentil reposa,	5
	bellugueja l'exèrcit del treball.

	En temps d'estiu ¿heu vistes les formigues,
	quant daura'l sol y esgrana les espigues,
	anar, venir y córrer pe'l rostoll?
	l'una'l gra abasta, l'altra se'l carrega,	10
	esta l'empeny, aquella l'arrossega
	y s'atresora'l gra y's llança'l boll,

—198→

	Així'ls treballadors: mentre un recana
	la terra en desnivell, l'altre l'aplana
	ò dona un fosso als fonaments per llit;	15
	pins aterra y abets lo llenyatayre
	que'l serrador quadreja, y fa'l pedrayre
	lo mateix ab lo marbre y lo granit.

	De mitjdía en l'horrible precipici
	penja son peu de pedra l'edifici	20
	que fa glatir l'abisme devorant,
	y, ab l'altre ferm en roca més segura,
	creix y s'aixeca en la espadada altura,
	noy que ha de fer creixença de gegant.

	Com a un toch de clarí tropa lleugera,	25
	lo claustre ses columnes afilera,
	coronantles de rústichs capitells,
	hont á la veu del escultor se para,
	entre fulles de palma y d'etzevara,
	tot un aixam de feres y d'aucells.	30

	Li fa costat soterriana y tosca
	l'esglesia de la Verge; es cega y fosca,
	mes eix astre del cel li fa claror.
—199→
	Quant ja hi flameja la pregaria ardenta,
	un altre temple al seu damunt s'assenta,	35
	en peanya d'argent imatge d'or.

	Granítiques columnes desinvoltes
	damunt sos fronts aixecan ses tres voltes
	vell símbol de la excelsa Trinitat;
	tan virginal al vèurela y tan bella,	40
	com gegant per vetllar una donzella
	un campanar se posa al seu costat.

	Es ample y ferm, d'alçada gegantina,
	les dues valls y'l comellar domina
	y encara puja amunt, pis sobre pis.	45
	Es un cloquer y un torreó de guerra,
	es un esforç titánich de la terra
	per acostarse un pas al paradís.

	Les celdes, verament celdes d'abelles,
	son en est rusch diví xiques y belles,	50
	lo goig y la dolçura'n son la mel;
	los vint monjos que pujan á habitarhi
	de l'oració la trauhen y'l sagrari,
	de les flors de la terra y les del cel.

—200→

	Sembrantne per les cordes del salteri	55
	coronan de jardí llur asceteri
	y, eixint de la basílica, l'encens
	s'aplega del espígol ab l'aroma
	y pujan, fent una mateixa broma,
	dels monts y'ls astres al altar immens.	60

	En mitj d'eix cáos de revolta roca,
	com un espectre, en la mateixa boca
	del abisme, s'aixeca'l monestir:
	es una flor pe'l terbolí sembrada
	que, si l'abeura'l cel ab sa rosada,	65
	per ell los segles la veurán florir.

	Contempla Guifre la seva obra feta
	com sa més bella inspiració un poeta,
	coronada de llum y resplandor,
	de poble en poble quant pe'ls ayres vola,	70
	estrella de claríssima aureola
	que's posará en lo front de son autor.

	S'hi posará; mes ¡ay! será una espina
	per qui ha plantada aqueixa flor divina.
	Desde sa celda mira del Cadí	75
—201→
	l'aygua enfondir lo córrech de mitjdía,
	y li apar que li diga nit y día:
	«Ton homicidi, ¡oh Guifre! jo'l vejí!»

	De les Esqueras la brugent cascada,
	entre'l vert cabellera destrenada	80
	que irisa'l sol naixent ab sa llum d'or,
	li fa recort d'una altra cabellera
	que rossolar del Canigó vejera,
	fent en la neu un rastre de rossor.

	Li apar que l'ona als machs rodoladiços	85
	diga son crim, los còdols als canyiços,
	la canya buyda als quatre vents del món,
	y que'l món tot increpe al homicida:
	«¿Per què llevares á Gentil la vida?
	¿sa gentilesa y son amor hónt son?»	90

	Una horrible fantasma, en son desfici,
	á la gola l'empeny del precipici,
	y altres fantasmes, baix, ab crit etern,
	«Vina, -li diuhen,- vina prest, tu ets nostre,
	es lo trespol aixó que prens per sostre,	95
	sota eix abisme udola'l del infern.»

—202→

	Esferehit la celda deshabita
	y al nort s'allotja en altra més petita,
	niu del temple posat més á redós;
	y ab l'oració'l bon Deu y ab lo cilici,	100
	com ab ses mans, l'arranca del suplici,
	tornantli ses diades de repòs.

	Mes ¡ay! un jorn, reobrintli la ferida,
	de Sant Guillem sentí contar la vida.
	Quant feya sa capella en Vallespir,	105
	los pastors y pagesos li ajudavan
	y, per sou, que'ls vullás, li demanavan,
	ab sos camps y ramades benehir.

	Cansat de dur un gros carreu, un día,
	un dels manobres seus lo malehía:	110
	l'hermitá li digué: -Llança aqueix roch,
	no faría en mon temple paret bona,
	un mal floró maleja una corona:
	llánçal ben lluny ò tórnal á son lloch.-

	«Donchs jo so aqueixa pedra malehida	115
	en la casa de Deu que he construhida,»
	digué lo comte-monjo sospirant.
—203→
	«De viure ab sants lo pecador no es digne,
	no fan bona parella'l corb y'l cigne,
	lo carbó no s'avé ab lo diamant.»	120

	Pren una escoda y vora la capella,
	entre'l sepulcre de Gentil y ella,
	sa habitació derrera's posa á obrir.
	Es aspre lo penyal, dura la feyna,
	ell no es de ferro ni d'acer com l'eyna,	125
	mes al acer y al ferro fa desdir.

	Ell no desdeix, un día y altre día
	les llevades de roca desafía,
	una setmana, un mes y un altre mes;
	si s'enforteix la blava licorella	130
	la má del monjo s'enforteix com ella,
	pica més fort de dret o de través.

	Lo troba un jorn furgant la roca viva,
	venint de son bisbat lo bisbe Oliva,
	ab la croça á la má, la mitra al front:	135
	-¿En què empleas, -li diu,- ta forta destra?
	-En obrir, -li respon,- una finestra
	per aguaytar sovint al altre món.-

—204→

	Finestra ò clot, no triga á obrirla gayre,
	y, com de sa pedrera lo pedrayre	140
	afadigat, al vespre'n fa son llit,
	lo cansament al batre ses parpelles;
	y á la esmortida llum de les estrelles
	s'hi esten com un cadavre cada nit³⁵.

	En sos ensomnis veu alçar la lluna	145
	com llantió del temple á la nau bruna
	d'hont rius y vents son l'orgue tronador.
	Creu ser un mort que, en sa capella ardenta
	d'estrellades de ciris resplandenta,
	escolta'l Dies irae aterrador.	150

	Sa fossa es la montanya gegantina,
	es son túmol la volta cristallina
	que cada punt traspassa somiant,
	á les plantes del Ser que'l món adora
	cercant, entre les ánimes que anyora,	155
	la del tendre Gentil que estima tant.

	Quant devalla'l seu somni de l'altura,
	en l'altra fossa com aucell s'atura
	á mirar d'aquella ánima lo cos,
—205→
	y's refrigera son cruel martiri	160
	veyent l'ángel soliu del cementiri
	ab una ala covarlos á tots dos.

	Sovint á l'aspra y mortuoria celda
	arriba'l crit selvatge de Griselda,
	que, boja, va cridant: -Gentil, Gentil!-	165
	y, estesa al vent sa cabellera rossa,
	ab sa nevada má truca á sa fossa,
	hont altra flor no hi portará l'abril.

	Sens esperar, á voltes, la resposta,
	se rebat á més córrer per la costa	170
	y á crits lo comte-monjo desvetllant:
	-¿Sota quín arbre dorm aquell que anyoro?
	bon monjo, -diuli,- no estranyeu si ploro;
	¡ay! fa tants díes que l'estich cercant!-

	Ressegueix entretant cenobi y temple	175
	Oliva, no hi há res que no contemple;
	funda en Ripoll un altre monestir,
	y estudía per ell eixos brancatges
	de pedra, eixes motllures y fullatges
	que mourían los besos del sefir.	180

—206→

	Allí ab lo pensament tot ho transporta,
	desde'l pom del panell als banchs de l'horta,
	y trasmuda, combina y afegeix,
	y una obra concebeix sa fantasía
	que, abans de veure la claror del día,	185
	naix, posa tronch y branques, y floreix.

	Ja tot ho veu: sa creació de marbre
	es com dins la llevor altívol arbre,
	maravellosa flor dins grana humil;
	tot ho veu fet, sinó lo frontispici	190
	que corona ha de ser del edifici,
	d'aquella imatge d'or cara gentil.

	Enamorat artista, lo somía
	de nit, ne fa dibuixos cada día,
	que al veure l'endemá rebat al foch,	195
	y, no podentne'l pensament distraure,
	embasta nous projectes que han de caure
	també en oblit, com dins la mar un roch.

	En l'hora de soláç un día crida
	los monjos sota'ls arbres de l'eixida:	200
	fa tres díes que, allí, de sol á sol,
—207→
	ab son bácul dibuixa, escriu y esborra,
	com les ones del mar damunt la sorra,
	quant suaument les brega'l ventijol.

	-Miraula aquí, -los diu, y la Portada	205
	contemplan per son geni dibuixada,
	l'historia de la santa religió,
	en pedra escrita per la má de Roma,
	una croça de bisbe n'es la ploma,
	n'es lo paper un flanch de Canigó.	210

	Set cants misteriosos té'l poema,
	set florons que durá en sa diadema
	Santa María de Ripoll al front;
	set cels de pura y divinal bellesa,
	la Biblia al cor de Catalunya impresa,	215
	present, passat y esdevenir del món.

	D'aquesta creació dedicatoria,
	es sa primera página la Gloria:
	en son trono estrellat l'Anyell diví
	ensenya obert lo llibre de la vida,	220
	dihent á la niçaga redimida:
	«¡Hòmens ingrats, mirau si us estimí!»

—208→

	Y'l llibre'ls quatre evangelistes miran,
	misteriosos animals que's giran
	tot estenent ses ales com aucells,	225
	y vint y quatre ancians de cap blanquíssim
	vera seu van cantant: «Digne es l'Altíssim
	d'obrir lo llibre d'or dels set sagells.»

	Segueix de tota gent, tribu y llenguatge
	la immensa processó fentli homenatge,	230
	patriarques, apòstols, confessors;
	la verge mostra de puresa'l lliri,
	lo martri la palmiça del martiri
	y sota'l braç son llibre los doctors.

	En son carro de foch se veu Elías,	235
	y en histories aprés y profecíes,
	Moysès, Jonás, David y Salomó;
	atravessa'l mar Roig l'israelita,
	lluyta ab ell lo cruel amalecita
	y l'arca volta'l mur de Jericó.	240

	De Jesucrist celebran la victoria
	la cítara y salteri de la Gloria,
	la flauta dolça, 'l tendre violí;
—209→
	y'l rey profeta, entre vassalls y nobles,
	sembla dirli: «Alabaulo tots los pobles,	245
	cel, mars y terres, alabaulo ab mi.»

	Oliva los esbrina, fil per randa,
	de la fe aqueixa mística garlanda,
	los mostra aquí Sant Pere, allí Sant Pau,
	com de l'Esglesia sòlides pilastres,	250
	sostenint aqueix cel ab tots sos astres;
	la espasa empunya l'un, l'altre la clau.

	En la faixa del arch que'ls dos sostenen
	en dotze retaulons ses vides tenen
	unintse dalt, als peus del sant Anyell;	255
	quant vius encara anavan per la terra
	als vicis y al error fent crua guerra,
	ja s'unían ses ánimes en Ell.

	Jau á sos peus, rebuig del negre abisme,
	ferotge drach, lo drach del gentilisme;	260
	á ofegar de ses ires los rebulls
	dues áligues baixan á la terra,
	y mentres una ab sos unglots l'aferra,
	a colps de bech l'altra li lleva'ls ulls.

—210→

	Ací'ls ensenya dos lleons que's baten,	265
	y fers l'un sobre l'altre se rebaten:
	un centauro, fugint, los tira un dart,
	mes l'home, á qui de monstre la figura
	donaren les passions, de tan impura
	cadena sempre se deslliga tart.	270

	Domant ja son cavall lo genet destre,
	més enllá's veu de ses passions ja mestre;
	vestit de cavaller ab los arreus,
	á les feres indòmites s'atança,
	y al apuntarlos la punyenta llança	275
	amansides se postran á sos peus.

	Davall de tot á Llucifer veu caure
	del cel, á Adam del paradís, y ajaure
	lo condemnat en llit de foch etern,
	nou Lacoon á qui genolls y braços	280
	entortelliga ab sos feréstechs llaços
	l'apocalíptich monstre del infern.

	La paraula de foch del arquitecte
	fa alçar de terra'l colossal projecte,
	monstres y sants, cantors y combatents;	285
—211→
	los ulls de pedra y llabis se desclouhen,
	aquells arquets de violí se mouhen
	y s'adolla la música á torrents.

	Té son arch de triomf lo cristianisme;
	al rompre'l jou feixuch del mahometisme,	290
	Catalunya l'aixeca á Jesucrist.
	Qui passará per sota aqueixa arcada
	bé podrá dir que, en síntesis sagrada,
	lo món, lo temps y eternitat ha vist³⁶.

	Comte Pelós, primer de Barcelona,	295
	quín panteó tindrás, quína coronal
	millor capçal no'l té cap rey del món.
	Mes ¡ay! al erigirlo als que ja foren
	ignora'l sabi bisbe que ara'n moren
	que ilustres tanys del mateix arbre son!	300

	Lo comte Tallaferro, no fa gayre
	enfilava la vía de Bellcayre;
	volía desposar son fill Guillem
	ab una provençala damisela,
	per sos germans anomenada Adela,	305
	pe'ls trobadors novells Flor de poncèm.

—212→

	Mentres llegía sa epopeya Oliva,
	vestit de dol un missatger arriba,
	son missatge es de penes y dolors:
	-¡Es mort! es mort lo comte Tallaferro!	310
	la Provença s'endola en son enterro
	y'l cel mateix sembla desferse en plors.

	Volgué passar lo Rose una vesprada,
	de sopte revingué la rierada,
	falleix la terra á son fogós cavall	315
	que sota l'esperó s'adreça y gira,
	enllá al genet d'una sacsada tira
	y ab ell á cabuçons va riu avall.

	Cercant lo poltro, que ab la mort batalla,
	braceja agonitzant, lluyta y badalla,	320
	son arnès esfonzantlo cada punt.
	Una hora aprés, en la fatal ribera,
	d'un sálzer de verdosa cabellera
	dormía á l'ombra'l meu senyor difunt!-

	Pregant per la seva ánima al Altíssim	325
	partí á Ripoll Oliva afligidíssim;
	quant retorna al cenobi de Conflent,
—213→
	troba malalt de grave malaltía
	l'únich germá que en aquest món tenía,
	plorosa estrella d'aquell cel rihent.	330

	-Deu l'envía, -diu Guifre;- ab Tallaferro
	vaig á sortir del terrenal desterro.
	¡Si com ell ne sortís ab lo cor net!
	aquesta nit, de mon sepulcre á vora,
	ha dat tres colps la maga avisadora	335
	de nostre patriarca Sant Benet³⁷.

	Celda, claustres, adeu, cel de la terra,
	port de la pau en esta mar de guerra;
	adeu, germans que aymava ab tot lo cor,
	com jo us hi tinch, teniume en la memoria,	340
	jo me'n vaig a esperarvos á la Gloria,
	vora la font del eternal amor.

	Ara que á mi la avara mort m'espera
	una mercé us demano, es la derrera:
	plantau la Creu del Canigó al bell cim,	345
	que á Deu alçats los amorosos braços,
	hi endrece les mirades y los passos
	y esborre en la montanya lo meu crim.

—214→

	-Tots hi anirèm los monjos d'eixa terra,
	-Oliva li respon, -y al front la serra	350
	durá com temple'l signe de la Creu;
	y ab los salms desniantne les canturies,
	los Angels hi vindrán á voladuries
	eix colomar de fades á fer seu.-

Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
Jacint Verdaguer

Marc legal