Índice
Abolida l'estrella al final de l'aurora de falda forestal,
Adéu, germà d'exili que has entrat a la
terra,
Ai, el liquen, el liquen! Vigileu-lo!
Ai, he vist la foguera de ta sang
Al bell mig del gran llac, Nanotzin treu el rem
A les muntanyes del meu cor m'hereto -faula
Algú cal que recordi en el vast món que
oblida.
Al moll del carbó plora l'infant de la taronja.
A rampeu del pujol romanien els morts,
Ara que les nits vénen sense llunes vermelles,
Ara sé com cridar-te.
Arribes d'una aurora que en somni recomença
A trenc d'alba fou l'auguri: de la sina de la Dona Blanca
s'alçà l'au de pedra negra
Cambra. Tu. Gotes. Fulles. La tardor.
Canta't, ànima sola, en l'ésser fet temps que
madura després de caòtica
Cap cim on sadollar els ulls àvids d'altures!
Cap gavina. Vagó. Quan, la ressaca?
Cap porta no clourà les soledats hostils
...Car els Cíclops baixaren, orbs, amb les
últimes ombres
Certesa d'enyorança que, entre alimares
mortes,
Com és fàcil ton rostre!
Com una pell de cérvol
Ço que em volta no em lliga sinó afua.
Crit en la teva llum! El mar on és?
Davant la mar vaig dir-me:
Deixeu la porta oberta;
Del món de ferro que et corba,
Del record immens d'Ulisses
Dempeus dintre el meu somni i ple
d'orígens, deixant que la nit cega pugi gresols de guix fins a les meves
temples,
Descalç vas ascendint per ta mort d'alta
espiga,
Descendint cap als homes la llibertat m'ungí
d'aurores,
Dia de vent al cor -imatge d'oliveres
Digues-m'ho: qui pot vèncer la distància
entre el somni
Dintre el meu esperit, oh, gira, roda d'astres!
Diré d'antuvi la carreta, que és allà
ran de l'era del pollanc, amb la llança sense bous, les massisses rodes
enfangades i les gruixudes baranes entre les quals s'amuntegava el fenc,
Dolça hereva del dia, alta torre d'espigues,
Dóna'm, aire, la paraula
Donzelles d'una raça que han fet alta les
ones,
Dormo, dormo pel cel. Tinc el sol a la dreta.
D'un cel de morta lluna he baixat -blanc de suors
nostàlgiques
(El cant dels mariners era l'únic
camí
El sol i la lluna
El sol ja ha oblidat que un dia varen caure,
El teu cos ha mirat la meva sang desperta
El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de
tenebres.
... el xiscle de l'au pronosticaire dins el somni que
somiava l'antic somni,
Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs
apocalipsis, he callat massa.
En el vent i en la mar el meu cant recomença,
En molts llocs d'aquest món hi ha espais de blat
madur
Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull
l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que
necessita orfeons i corrandes,
Entre l'acotat vassallatge de les falgueres elevo el teu cant
de gènesi, oh llum: mà que, portant el sol i les estrelles, vares
entrar al reialme dels freds!
Era l'autumne dels llops.
És la culpa del món si són rel i
silenci
Es va atansant,
Et veig
Existeixes
Faig saltar el sol arraulit
Feixuga de verdes esperes,
Felicitat de juny:
Força alada i captiva -àngel!-, oh tors
de fragosa bellesa,
Fou
Gent del meu ferro i bandera,
Gran Camarada del Nord, dolç gegant de rosella i de
boira que dorms, cast i adàmic,
Heus ací que caic agenollat i amb l'anhel de
parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,
Heus ací un cant de caigudes, un ritual de descens per
a aquell que en veritat només pot ser anomenat pel silenci o l'estrella,
per a l'adalil de llum amb remor d'heliotrop!
I escolta sempre l'àngel...
I maduraren llunes...
Immòbil, immòbil a l'illa!
Insomne caminava, embolcallat de vent,
¿Qui no escolta ta forja al cor de l'idioma,
I Ulisses, 'jagut sobre els troncs del rai que es
gronxava en les ones,
I vingueren les llunes
Ja descansa el martell, calla la llançadora i el fum
estret s'enrosca
Jo sóc el grumet que puja
La boca d'ombra murmura:
La carreta grinyola com una bestiola
La nit va besant les fulles més altes.
«He xiulat el cavall...
L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes, les
fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.
La solpostada acosta a l'estreta finestra
La terra és de l'ombra, d'un hivern que no
sé,
L'efímer també puny el déu...
Lentament el record s'ha alçat dins la meva
ànima,
L'home ja està cansat de no poder dialogar amb els
insectes i que se li digui que hi ha coses més importants al món
que la dona, les llavors i el martell.
L'ombra dels pujols omple la falda de la tarda
Mans de sal la cançó de la
partença
Mare difícil de tantes aurores,
Més enllà d'aquests astres taciturns i
d'aquesta llarga nit de mans crispades,
Mil llunes aixecaren la dolçor de mes venes,
Mira i recorda. Encimbella aquest mai
Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells.
Mon amor sense minves té ara altes represes,
Mon cor ha mirat
Nacions de navilis i arades, oh clars litorals
d'esperança!
Neix el món dintre l'ull. Igual que el so en la
corda,
Ni l'amor ni la joia no encenen primaveres,
Ningú no ha pensat en la meva mort,
Ningú no podrà dir-me per què un infant
embriac de pluja plora flors de vent dins el temps intacte del meu cor.
Nin, non - dorm, nin.
No baixis el darrer graó. No petgis l'obscura
terra
No et sento freda encara
-Només de nit són certs el viatge i
l'Estrella.
-No parlis, Nanotzin, no aixequis el cap del meu muscle. Els
pollancs argentats es balancegen en el vent. No parlis. Tanca els ulls.
Nua, avançant per l'aigua que,
dolçament submisa,
Oblidat del bes lent i de les flors obertes,
Oh, beneïda siguis per l'amor amb què em
lligues,
Oh camarades en la joventut del món: agafem la
cançó dels penells, ara que la vella història està
grinyolant a les cúpules!
Oh... eh!
Oh espera del foc, tan nua com armada!
Oh, l'enclusa del mar!
Oh nits! Tant hivernar en immòbils missatges
Oh, que els negres no cantin, que no entrin més
barques
Oh somni de la nit, certesa pressentida!
On ets?
Per camins de tarda,
Per què ets tan serena, al
cel, nit de desastre?
Prop teu, infant, la nit
Quan arribaré, les lletres del teu nom s'encendran a
la muntanya,
Que cessin romboll i fuga
Quetzalcòatl caminava per la nit del bosc...
Sentí la veu de l'ocell dalt de l'alta fronda: una breu nota
líquida i poruga entre la dolçor de la brisa en el fullam. I
s'aturà, i esperà,
Quetzalcòatl eixí del bosc obscur a
l'alba...
Quetzalcòatl esperà que callessin els ocells,
ja alçada
Roda, roda la sínia
S'entra al color ensorrant
Senyor, ningú no ve a alçar-me les
caigudes,
Set són capitals sorgeixen cada dia de la tinta del
món i s'arrosseguen per les llises selves tipogràfiques
S'ha romput el fil d'aigua del meu somni...
Sóc com un niell, Màrsias, alimara i pujol,
Sofreixo, mare, perquè he perdut aquella immobilitat
que em feia retrobar-te,
Sols una pedra
Tot origen és mite.
Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills
caiguts de la meva pàtria,
Trencador de l'Arc i Mestre de Discòrdia m'han
anomenat.
Tristesa de fulles a les sines de la tarda...
Tu i el mar! Tu i el mar! Oh, digues-me, hi atanses
Tu interrogaves -orb i també déu
Va cessant el grinyol de la llunyana sínia...
Vaig amb l'àngel de pedra: silenci que segella
Val la pena, certament, val la pena, després de tots
els minuts que semblaven el darrer minut,
-Vas sorgint del poema com la deessa
antiga
Veig les ruïnes de l'aire en les seques ginesteres, les
estàtues mossegades per estels de ferro, el coratge dregat prop del
tambor del sanglot i el vent empassant-se l'espasa de les solituds!
Vent i pluja dansen,
Vora el llac color de campànula, un ranvespre,
Quetzalcòatl parlà així a la seva gent:
Obra poètica completa. Volum I : 1938-1972
Agustí Bartra
|
 
|
|
