Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista - Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
Jacint Verdaguer

—[77-78]→

Cant quint

Tallaferro

—[79]→

	Lo comte Tallaferro va com lo vent
	volant per les altures del Pirineu.
	Tan bon punt ahí' vespre deixá l'aplech,
	seguírenlo'ls fallayres en reguitzell;
	son fills d'eixes garrotxes, tots sapadenchs,	5
	germans de les alzines y dels abets.
	Per la Porta Forana baixa á Castell,
	se'n puja á Marialles y Collet Vert;
	tot faldejant la serra de Tretze Vents,
	s'atura al hermitatje de Sant Guillem,	10

	Sant Guillem s'está dintre, pregant á Deu,
	en creu alçats los braços, los ulls al cel.
—80→
	Trau lo cap á la porta tantost lo sent:
	-¡Oh comte Tallaferro! no us atureu,
	que'ls sarrahins saquejan Elna y Ceret.	15
	Mes veus aquí una espasa que es de bon tremp:
	de Castelló en lo siti la duya Otger;
	Otger moría en braços d'un avi meu
	que de l'espasa feuli gentil present;
	reliquies de Sant Jordi té dins la creu.	20
	«No la doneu, li deya, sinó á un guerrer
	que talle'l ferro verge com brots de cep.»
	Preneula, Tallaferro, no us atureu.-
	Lo comte no s'atura, deíxa'l bon vell,
	que aixeca'l toch solemne de sometent.	25
	La campana ab que hi toca no es de gran preu,
	no es de coure, ni bronzo, d'or, ni d'argent,
	sinó del millor ferro d'aquells meners;
	en ella no s'hi veuhen colps de martell,
	sols s'hi veuhen ditades del penitent.	30
	Un día aná á la farga de Montferrer:
	-Fargayres, bons fargayres, així us guard' Deu
	com jo he feta una hermita dintre'l desert;
	les portes son de roure, l'altar de teix;
	sols me falta una clotxa per son cloquer:	35
	podría en les tempestes tocá' á bon temps,
	y en les guerres de moros á sometent.
	¿Per férmela de ferro me'n donarèu?
	-De la fornal prenèusel; está bullent.-
—81→
	Posant la má á la fosa, lo sant se'l pren;	40
	la pasta com sa terra lo terricer,
	d'una mitra donantli l'ayre y cayent¹⁵.
	Prometença que feya 'vuy la cumpleix,
	alçant lo coure als moros, com al mal-temps.

	Lo comte Tallaferro pe'l camí dret	45
	segueix lo Comalada, que embranca ab Tech,
	y vora les pedreres de marbre vert,
	passa'l Pont de la Verge, puja á Cabrens.
	La montanya's corona d'un gran castell,
	lo castell de tres torres ab sos marlets:	50
	passa ell prop de les dues sense dir res;
	al peu de la més alta llança un renech:
	-¡Baixau d'eixes altures, com llamp de Deu,
	que puja un riu de moros per Argelès;
	si no baixau vosaltres, pujarán ells	55
	á traure d'eix niu d'áligues los esparvers!-
	Diu y ja sent que baixan, baixan corrent,
	arrossegant la llança, fent dringar l'elm.
	Lo comte no'ls espera, corre més que ells,
	corre cap á Custojas per Sant Llorens.	60
	Desde un cim de carena del Pirineu,
	fa ressonar la trompa dos colps ò tres.
	Quant l'aparta dels llabis, ja son desperts
	masovers y masfes d'aquells endrets,
—82→
	y desde la Junquera fins á Bajet	65
	los pobles se remouhen en sometent.
	Lo comte no'ls espera, no té pas temps;
	ventant esperonada, baixa rabent
	desde'l cim de Custojas á Massanet.
	Diríau que ab má forta lo vent l'empeny,	70
	lo vent de tramontana canigonench.

	¡Oh, Mangala de ferro, que don Roland
	plantá en mitj de la plaça roja de sanch!
	si'l comte no t'arranca, ningú ho fará.
	Lo comte té una espasa que més li val,	75
	d'argent té la creuhera, d'acer lo tall;
	los moros quant la vejan, tremolarán,
	com tremolan les messes prop de la falç.
	¡Oh, Mangala de ferro de don Roland!
	á qui té aqueixa espasa tu no li plaus	80
	y esperona á sos hèroes al crit d'avant.
	Lo castell de Cabrera los veu pujar,
	com serp que s'aforesta, vers Paniçars.
	Dels Trofeus de Pompeyo¹⁶ passan devall,
	que, alçant entre suredes son front gegant,	85
	lo Rosselló dominan y l'Ampurdá.
	Rocaberti, entre penyes mal-amagat,
	vers Requesens l'exèrcit mira enfilar.
	Allí'ls abets y alzines, roures y faigs
—83→
	se creuhan com les llances en un combat;	90
	lo comte á colps d'espasa va obrintse pas,
	deixantne grans esteses ençá y enllá.
	Si'ls moros lo veyessen destralejar,
	lo colp no esperarían de sa destral.
	Lo comte Tallaferro ja veu ses naus,	95
	lluhint la mitja lluna damunt dels pals,
	astre de mal auguri per nostres camps,
	y exclama ab ulls encesos y braços alts:
	-Bon Deu, ¿s'han fet pe'l moro ports catalans?-
	Aquí'l Pirene altívol abaixa'l cap,	100
	com monstre que s'abeura dintre la mar.
	Lo comte Tallaferro timbes avall
	devalla com lo núvol del temporal,
	prenyat de pedregades, de trons y llamps.

	Al extrem de la serra de Puigneulós,	105
	punt al cap d'una ratlla, s'alça un turó,
	un turó que centuries guardará'l nom
	del comte que'n devalla fet un lleó,
	Fallayres lo segueixen, aufranys y corps
	que ja de carn humana senten fortor.	110
	Lo comte diu al vèurels: -N'hi haurá per tots,-
	y baixa per un córrech de dret al port.
	Los sarrahins que hi troba no son pas molts;
	lo primer colp que venta sembla sortós;
—84→
	apar que'l moro fuja, les naus y tot.	115
	Qui pot ferir de sopte fereix dos colps;
	mes ¡ay! no era ell qui ho feya, que era'l traydor.
	Del puig de Tallaferro germá bessó,
	un puig alça la testa sota Salfort,
	que es repeu de la torra de Madeloch.	120
	Cada nit los diables hi tenen cort
	y avuy ab ells pujaren moros y tot.
	Quant lo comte donava lo primer colp,
	ardits per ses espatlles li feyan foch
	ab fletxa enverinada que asseca'l cor.	125
	Los cristians lluytaren á esclat de mort;
	mes prou que poquejavan foren més pochs,
	quedantne molts d'estesos en lo revolch,
	los uns ferits en terra, los altres morts.
	Per tot moros arriban á glops, á glops,	130
	á núvols; enviantlos fletxes y rochs;
	arrriban com zumzades d'una maror
	d'alfanchs y cimitarres, de vius y morts.
	Com més lo comte lluyta, més se veu clos;
	son corcer s'entrebanca y esclaman tots:	135
	-Al pujar á mitj día lo sol s'es post;
	¡oh comte Tallaferro, Deu te perdó!-

	Del Canigó'ls fallayres son de pedreny,
	tots s'han batut ab ossos del Pirineu,
—85→
	mes sense Tallaferro, ¿què poden fer?	140
	¿què poden fer sens testa les mans y peus?
	Tan prompte'l veuhen caure com cauhen ells,
	aterrant á rengleres los agarens.
	Los abets son los cedres del Pirineu,
	parassol per lo cingle, mural pe'l vent,	145
	alzinars y pinedes los diuhen reys;
	sos tronchs umplen la coma, sa brosta'l cel;
	mes, quant de vora'ls núvols cau lo més ferm,
	bé n'aixafa de murtes y pinatells.
	Los lligan colze á colze, com bandolers,	150
	y'ls duhen entre llances cap als vaixells.
	Dintre'ls vaixells s'hi senten plors y xisclets:
	minyones son que ploran, les del Vernet,
	les que sardanejavan ahí' al aplech.
	Catives quant les troban, mes ¡ay! com ells,	155
	les llágrimes que ploran bé son de fel!
	-Cantau, cantau, -los deya moro burler,-
	les cançons que entonavau vora la Tet.
	-¿Còm cantarèm, lo moro, còm cantarèm,
	si sols tenim cadenes en mans y peus?	160
	¡Moros de Morería, mal llamp vos crem!-

	No es mort lo comte encara, sols es ferit,
	es ferit de l'espatlla per arma vil;
	no la manejan nobles, sinó assessins.
—86→
	No tant com la ferida sent lo despit,	165
	quant tots los seus veu caure y entre enemichs;
	quant veu que se'ls ne duhen, pensa morir!
	Catorze moros negres, bons per butxins,
	ab cadenes lo lligan, com un mastí.
	Al alçarse de terra llança un sospir:	170
	-¡Malehida la fletxa que m'ha ferit!
	¿per què'l cor no'm passava de mitj á mitj?-
	A l'aygua se l'en duhen, mes aygua endins.
	¡Ay poble de Colliure, qué n'ets de trist
	pe'l comte Tallaferro que tens catiu,	175
	catiu dintre una barca de sarrahins!
	Negroses son les ones, negra la nit,
	puix núvols d'ales fosques la van cobrint,
	y está més negre encara son esperit,
	son esperit que plora dintre aquells llims.	180
	Aixeca'ls ulls en l'ayre, plorant á rius:
	-¡En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!
	ans que ser de Mahoma, volèm morir!-
	Al dir eixes paraules son cor reviu,
	d'una estrebada trenca ferro y cordills	185
	y á les vehines barques envía un crit:
	-¡Fallayres, á les falles de Sant Martí!-
	Los moros no l'entenen, están tranquils;
	qui vetlla en la coberta del comte's riu,
	qui dorm dintre la popa segueix dormint;	190
	no dormirán pas gayre si restan vius.
—87→
	D'una pedra foguera se veu l'esquitx
	que encen un cap de falla bellugadíç,
	alada serp que vola d'esquif á esquif,
	de serps en cada barca trobant un niu	195
	que's creuhan per los ayres en trebolí,
	com estrelles que cauhen en negra nit,
	com en dança nocturna mals esperits.
	Quant los moros despertan al gran cruixit
	de les naus que s'inflaman com polvorins,	200
	se troban sense espases y entre enemichs
	que ja damunt ses testes les fan lluhir.
	Les ones, que eran negres, vanse aclarint,
	tornantse enormes lloses d'un cementir
	ahont moros cabuçan á cents y á mils,	205
	enterrats abans d'hora, de viu en viu,
	mentre'ls fallayres nadan, nadan fugint,
	ab la pregaria als llabis, l'espasa als dits:
	-En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!-
	Jesucrist los ajuda, ne van sortint	210
	les nines casadores y sos fadrins.

	Quant arriban á terra l'aurora hi riu:
	á sa claror enrotllan lo fort cabdill
	á qui la sanch degota de fil á fil.
	Ab la sanch, lo bon comte pert lo delit,	215
	mes no pert, no, 'l coratge de paladí.
—88→
	Un vell fallayre senya son dors ferit;
	per damunt la ferida passa los dits,
	com si tragués á fora lo mal de dins,
	y fent tres creus exclama: Tall fet, tall vist,	220
	tan aviat guareixte, com jo t'ho dich:
	guareixte en nom del Pare, Fill y Esperit.-
	Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,
	alçant á la montanya los ulls humits:
	-Bon comte, -li demana,- ¿vos faig patir?	225
	-De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;
	dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint.
	No es per mi si sospiro, que es per Gentil,
	quant penso, ¡pobre pare! ¿què fa'l meu fill?-

—[89-90]→

Cant sisé

Nuviatje

—[91]→

	Gentil ja passa la Tet
	de la fada en la carroça;
	¡qué bonich es y ben fet,
	qué aixerida ella y qué rossa!

	De la cova de Sirach	5
	ja's rumbejan per l'entrada,
	cem una barca en un llach
	hont les gojes fan bugada.

	De tosca son los Bacins¹⁷
	hont la ensabonan y mauran;	10
	sembla en sos dits argentins
	que la platejan y dauran.

—92→

	La verneda es l'estenall
	hont cada vespre l'estenen,
	en rentador de cristall	15
	com una neu quant la tenen

	Per tot lluhenta d'esmalt,
	la cova creix y s'aixampla,
	son sostre sembla més alt,
	sa galería més ampla.	20

	S'hi embrancan cent corredors,
	com los carrers d'una vila,
	plena de llums de colors
	que perlejan en l'argila.

	Est guía á la de Fullá,	25
	eix á laCova Bastera
	que's decanta á Cornellá
	sota'l canal de Bohera.

	La cobreix rich teixinat,
	trespol de marmòrea cambra	30
	per cisells moros brodat
	que brodarían l'Alhambra.

—93→

	Ja s'enconca com uns cels
	en volta d'or estrellada;
	llantions son sos estels	35
	que may eclipsa l'albada.

	La volta deixa filar
	la tosca en estalactita,
	fins que la puja a besar
	amorosa estalacmita.	40

	En pilars alabastrins
	les dues se converteixen,
	que aprés artistes divins
	enverniçan y puleixen.

	Ab capitells mal-rodons	45
	uns semblan tronchs de palmera
	esbadiats en palmons,
	archs de la volta lleugera;

	palmeres d'encantat bosch
	de soca entre blanca y bruna,	50
	després d'entrada de fosch,
	quant ja hi llambrega la lluna.

—94→

	Altres en gran desconcert
	semblan gegants en batalla,
	batentse á cos descobert	55
	ò abrigats ja ab la mortalla;

	cristians y sarrahins,
	de tot vestuari y mida,
	alguns d'ells, com deus marins,
	muntant corcers sense brida.	60

	D'eixa sala una altra'n ve
	y altres voltes s'hi desclouhen,
	hont, com boyra en cel serè,
	lleugeres ombres se mouhen.

	Un temple's veu més enllá	65
	ab son altar d'alabastre;
	feta ab cisell sobrehumá,
	la imatge al mitj com un astre.

	La trona espera una veu,
	l'orga una má que la inspira,	70
	fins apar que espera a Deu
	lo sagrari que s'hi ovira.

—95→

	Lo camaril sembla d'or
	de pórfit la portalada,
	se veuhen monjos al chor	75
	y estols de gent á l'entrada.

	Més enllá hi há un claustre gran
	y Benets que s'hi passejan
	en sos llibres tot resant,
	hont los cántichs ja aletejan.	80

	De la claustra en un recó
	s'enfila una escala ayrosa,
	un marbre es cada grahó
	vionat de blanch y rosa.

	Aprés troban un replá	85
	hont descolcan y s'asseuhen;
	¡qué hermosa la font que hi há!
	¡qué dolça l'aygua que hi beuhen!

	Si eixa es la font del oblit
	no ho esbrina pas l'historia,	90
	mes del pahís que ha trahit
	ell va perdent la memoria.

—96→

	Y amunt puja y més amunt,
	com aucell de branca en branca,
	d'aqueixa cova damunt	95
	una altra'n veu de més blanca.

	Mes com la puja de grat,
	troba curta tota escala;
	per un cor enamorat
	cada pas es un colp d'ala.	100

	De sopte un raig de claror
	sa pujada fa més dolça,
	sent cántichs entre verdor
	y rierons entre molça.

	De la cova singular	105
	la carroça es á l'entrada,
	que's desclou al día clar,
	com una porta que's bada.

	Porta d'or del Orient,
	llavors de l'aurora bella	110
	lo sol anava naixent,
	com la flor que s'esbadella.

—97→

	Del Canigó gegantí
	Gentil en la cima's troba,
	davant d'un quadro diví	115
	que tots los sentits li roba.

LO ROSSELLÓ


	-Aguayta! -diu l'hermosa, y en mágich panorama
	obrir ven á ses plantes lo pla del Rosselló
	per entre cortinatges de boyres d'or y flama,
	y ací's veu, com en somni d'amor, prop de sa dama	120
	y al cim de Canigó.
	Cinch rius brollan d'aqueixa montanya grandiosa,
	cinch rius d'aygua de gebre, mitj perles y mitj gel,
	de tots ab les escumes lo Rosselló s'arrosa;
	aixís sos raigs escampa l'estrella més hermosa	125
	per los jardins del cel.
	Apar una almorratxa descomunal que vessa
	per sos cinch brochs de vidre cinch rius d'aygues d'olors;
	la aixeca entre eixes cimes Pirene gegantessa
	com quant, dintre la plaça, dançant la pabordessa	130
	arruixa'ls balladors.
—98→
	Gegant ample d'espatlles, al torb y a la tempesta
	y als núvols deixa ferhi cada hivernada aplech;
	ramades té que viuhen de romaní y ginesta
	en cada arruga esteses de sa rumbosa vesta,	135
	y un poble en cada plech.
	Allá d'allá Colliure, del Pirineu derrera,
	se ven rojench è informe sortir lo sol naixent,
	com far que ab braç de ferro sosté la cordillera,
	y al náixer ja ab sa rossa y estesa cabellera	140
	s'abriga'l firmament.
	De son breçol d'escumes quant s'alça cada día,
	son raig primer corona lo rey del Rosselló;
	de jorn tot l'enmantella de llum y pedrería,
	y al pòndres en Maranges encara un bes envía	145
	al front del Canigó.
	A sa claror s'aixampla rihent la plana hermosa,
	com desvetllada als dolços murmuris del matí;
	lo pèlach a ses plantes dormint, mòures no gosa,
	per no desabrigarla sa filla somniosa	150
	de sos llençols de lli.
—99→
	Té á esquerra les cendroses, vitíferes Corberes
	que al Pirineu, com branques, se pujan á empeltar,
	á dreta les florides, granítiques Alberes;
	lo Rosselló es un arch de dues cordilleres	155
	que té per corda'l mar.
	Es una immensa lira que en eixa platja estesa
	vessanta d'armoníes deixá algun deu marí,
	lo Canigó es lo pom, les cordes que'l cerç besa
	son los tres rius que roncan lliscant per la devesa,	160
	lo Tech, la Tet, l'Aglí.
	La Goja diu: -No sempre fou eixa vall desclosa:
	fou aygua lo que es herba, lo que ara es vert fou blau;
	bramaren les balenes hont Prada avuy reposa,
	y'ls claustres d'Elna muntan, evori en coral-rosa,	165
	de Téthis lo palau.
	Força-real y Pena¹⁸ foren ses illes belles;
	del Canigó en la soca fermárense vaixells,
	volaren les gavines cantant cançons novelles
	en eixes margenades, hont brescan les abelles,	170
	hont jugan los anyells.
—100→
	Es obra del Pirene gegant aqueixa terra,
	dels cims la devallaren les aygues de gra á gra,
	les pedres de la plana son òssos de la serra,
	d'ahont un pas per segle, com hoste que's desterra,	175
	lo pèlach reculá.
	A les Nereydes, filles de Dòris, suplantaren
	les Náyades joliues, que en Arles y Molitj
	de sa aygua sanitosa les urnes abocaren;
	les Dríades dins l'arca dels dòlmens s'allotjaren	180
	dels arbres entremitj.
	¿De quántes guerres fora lo Rosselló teatre?
	portal d'Iberia, ¿quántes nacions ha vist passar?
	Les serres, graderia d'aqueix anfiteatre,
	en sa creixent arena més pobles han vist batre	185
	que onades en sa mar.
	Grans viles lo fenici vora eixa mar plantava,
	y, esposa desertívola que cerca un altre llit,
	besava llurs muralles mil anys y les deixava,
	y lluny elles al veure sos ulls y vesta blava,	190
	morían de neguit.
—101→
	Lo temps á Caucolíberis é Il·líberis esborra,
	si restan llurs ossades, sos noms ja ningú'ls sab.
	De la Ruscino Púnica ne resta sols la torra,
	com d'home que en l'arena de vora mar s'ensorra,	195
	trayent ja sols lo cap.
	Ençá d'eixa columna, padró de sa ruina,
	una ciutat naixenta no veus? es Perpinyá,
	la que li ha pres per sempre lo ceptre de regina.
	Donchs jo l'he vista náixer, com d'un reboll l'alzina,	200
	com roure d'un aglá.
	Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya's deya,
	tement que'l soterrassen les neus, parlá á la Tet:
	«¡Oh! guíam tu que hi baixas, al pla que s'assoleya.»
	«Segueixme», 'l riu contesta, y'l llaurador ho feya	205
	per no morir de fret.
	Dels bous pren les tirandes y per sa verda riba
	segueix lo riu que corre camí del Rosselló;
	quant ja vora les aygues del mar la Tet arriba,
	diu al bover: «Arrèlat aquí, llaura y cultiva,	210
	tos camps regaré jo.»
—102→
	Com Rómulus un día del Tibre en la ribera,
	de freixe ab sa carreta rodeja un troç de pla;
	allí planta una casa, un camp y una olivera,
	ara es ciutat la casa, mur ample la rodera,	215
	lo mur de Perpinyá.
	Apar una encantada que de l'escuma eixida
	mirantse s'extasía, granívol Rosselló,
	y alçant á les neus vèrgens los ulls embadalida,
	no sab si ab més belleses y ab més tresors la crida	220
	la mar ò'l Canigó.
	Mes eix es meu, cap reyna del món té millor trono;
	á cap fins les boyrades humils besan lo peu;
	y aixó y mon cor y vida y esdevenir te dono;
	ací, al nivell dels astres, de gloria te corono,	225
	més alt sols está Deu.
	Oh! mira mes companyes com á enjoyarte volan
	en carros de boyrina de polsaguera d'or;
	algunes per lliseres de neu y herba roçolan
	fins que, de joyes plena sa falda, s'enarbolan	230
	parlant de nostre amor.
—103→
	A aixams així á trench d'alba les áurees abelles
	murmurioses volan vers l'ametller florit.
	Oh! mírales còm pujan, qué cándides y belles!
	no son més aixerides al vespre les estrelles	235
	quant pujan al zenit.-

Montanyes regalades

UNA GOJA VOLANT


	Jo veig una rosa vera,
	una rosa y un clavell,
	ditxosa la primavera
	que pot férsen un ramell.	240
	Llur test d'or es la montanya,
	quín gerro tan grandiós!

ALTRA GOJA


	No volèm gayre, companya,
	ara que parlan tots dos.
	Mira allí la de Mirmanda.	245
	¿Què farèm al arribar?

—104→

LA GOJA DE MIRMANDA


	Voltèm lo cim en garlanda
	y posèmnos á cantar.

CHOR DE GOJES, fent la sardana.

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades
	son les de Canigó,	250
	elles tot l'any floreixen,
	primavera y tardor.

LA GOJA DE MIRMANDA


	Quant Barcelona era un prat
	ja Mirmanda era ciutat,
	forts gegants l'han aixecada,	255
	que de pedra ab glavi tosch
	quant los veyan dintre'l bosch,
	fins los roures tremolavan.
—105→
	La aixecaren, fent ensalms,
	ab reblums de quatre palms,	260
	ab palets de quatre canes,
	entre'l secá y l'ayguamoll,
	com la vila de Ripoll
	entremitj de dues aygues.
	Allí tinch lo meu casal,	265
	tancadeta ab un penyal
	sota'l casal hi há una balma;
	de joyells d'argent y d'or
	allí guardo mon tresor,
	com sos bonichs una garça.	270
	Lo millor que hi he trobat
	es eix espill encisat
	que enamora á qui s'hi aguayta,
	lo mánech sol que sosté
	aqueix diamant serè	275
	val la corona d'Espanya.

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades
	son les de Canigó,
—106→
	elles tot l'any floreixen,
	primavera y tardor.	280

LA DE GALAMUS


	De les valls del Rosselló
	Galamus es la més bella,
	oberta á la llum del sol
	n'apar una mare-perla,
	n'apar un cistell de flors	285
	que enarboran les Corberes,
	com dalt d'una branca un niu
	entremitj de cel y terra.
	Hi cantan los rossinyols,
	les tórtores hi gemegan,	290
	y les áligues reals
	ab ses alasses l'ombrejan.
	D'aqueix Camp¹⁹ jo'n so la flor,
	d'aqueix cel jo'n so l'estrella;
	hi tinch la Fo per passeig,	295
	per palau la cova immensa,
	per gegantí mirador
	lo serradal de l'Esquerda,
	per font lo riu del Aglí
	renadiu sota una penya,	300
—107→
	per corre' á besar los peus
	á Sant Pau de Fenolleda.
	L'ofrena que us faré jo
	es la que á mi'l riu m'ha feta,
	topacis de Bugarach,	305
	hont naix lo riu que me'ls deixa,
	enfilats ab un fil d'or,
	com un collaret de reyna.

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades
	son les de Canigó,	310
	elles tot l'any floreixen,
	primavera y tardor.

LA DE RIBAS


	Jo tinch una galería
	que va per dintre dels monts
	desde la Cova de Ribas	315
	fins al Forat de Santou.
	Per un cap veig Coma-Armada
—108→
	y'ls espadats de Mongrony,
	per altre'l riu que anguileja
	desde Caralps á Ripoll.	320
	Mon palau es dins un cingle
	que'l Freser parteix en dos,
	á cada banda de cingle
	tinch finestres y balcons,
	ab eureres per cortina,	325
	lligaboscos per festó.
	De riba á riba abraçantse
	vells roures me fan de pont,
	los que passarhi m'hi veuhen
	me prenen per un colom.	330
	Filla d'Amand²⁰ rey bagauda
	encantada allí visch jo,
	al valent que'm desencante
	prometentli grans tresors,
	donarli vida més dolça	335
	y ferlo franch de la mort.
	Mentrestant, gentil parella,
	prenèu ma corona d'or.

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades
	son les de Canigó,	340
—109→
	elles tot l'any floreixen,
	primavera y tardor.

LA DE BANYOLAS


	Tota la nit he filat:
	vora l'estany de Banyolas,
	al cantar del rossinyol,	345
	al refilar de les gojes.
	Mon fil era d'or,
	d'argent la filosa,
	los boscos vehins
	m'han pres per l'aurora.	350
	Per devanar lo meu fil
	tinch belles devanadores,
	les montanyes de Bagur,
	les de Bagur y Armen-Roda,
	les serres de Puigneulós,	355
	les del Mon y Rocacorva.
	La plana del Ampurdá
	may ha duyt millor corona,
	corona de raigs de llum
	trenats ab lliris y roses;	360
	semblava un pago real
	obrint sa florida roda.
—110→
	Mon fil era d'or,
	d'argent la filosa,
	los boscos vehins	365
	m'han pres per l'aurora.
	Com lo fil era daurat,
	les madeixes eran rosses,
	hermosos cabells del sol
	encastats de boyra en boyra.	370
	De les Estunes²¹ al fons
	lo teixían quatre alojes,
	llur teler es de cristall,
	de vori la llançadora.
	Veusaquí'l vel que han teixit	375
	tot esprés per una boda.
	Mon fil era d'or,
	d'argent la filosa,
	los boscos vehins
	m'han pres l'aurora.	380

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades
	son les de Canigó,
	elles tot l'any floreixen,
	primavera y tardor.

—111→

LA FADA DE ROSAS


	Qué bonica n'es la mar,	385
	qué bonica en nit serena!
	de tant mirar lo cel blau
	los ulls li blavejan.
	Hi devallan cada nit
	ab la lluna les estrelles,	390
	y en son pit, que bat d'amor,
	gronxades se breçan.
	Tot escoltant l'infinit
	sa dolça música ha apresa,
	n'apar lo mirall del cel,	395
	lo cel de la terra.
	Ahí' vespre la vejí
	com dormía en la maresma,
	com dormía cabdellant
	escuma y arena.	400
—112→
	Los coralers de Bagur
	coralan dins llur barqueta:
	-Coralers, si m'hi voleu
	faréu bona pesca.
	Si voleu saber quí so,	405
	so una fada ampurdanesa,
	les fades del Pirineu
	me diuhen Sirena.-
	Quant ells se tiran al fons
	jo'n sortía ab les mans plenes,	410
	ells trauhen rams de coral,
	jo aquest ram de perles.

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades
	son les de Canigó,
	elles tot l'any floreixen,	415
	primavera y tardor.

—113→

LA DE FONTARGENT


	De Fontargent á Oriege
	n'he baixada aquest matí
	pe'l rost de Clota Florida
	maduixetes á cullir.	420
	Tot umplintne la cistella
	un aurer ensopeguí,
	un aurer que entre la sorra
	triava granets d'or fi.
	-Deu vos guard', gerdera hermosa.	425
	-Deu vos guard', gallart fadrí;
	prou vos daría maduixes
	si'm donasseu d'or un bri.
	-Prenèusel, gerdera hermosa;
	per gerderes l'apleguí.-	430
	Ell me'n donava una ambosta,
	jo unes volves ne prenguí,
	mes maduixes oferintli,
	de les selves coral fi.
	Mentres ell se les prenía	435
	les maduixes cambihí,
	cada gert era un carboncle,
	cada maduixa un rubí.
	Per ensenyárvosen mostra
—114→
	la més vistosa encastí	440
	en est anell de cinta ampla
	que en dos se pot mitj-partir:
	per anell de nuviatge
	si'l voleu, vèusel aquí.

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades	445
	son les de Canigó,
	elles tot l'any floreixen,
	primavera y tardor.

LA DE LANÓS


	Sols per fervos un present,
	de llevant fins á ponent	450
	he seguit la terra mía;
	vos ne porto una arpa d'or
	que fa passar la tristor,
	que fa venir l'alegría.
	Cada colp que la toquen	455
	vos hi respondrá una veu,
	la veu de l'ánima mía.

—115→

CHOR DE GOJES


	Montanyes regalades
	son les de Canigó,
	elles tot l'any floreixen,	460
	primavera y tardor.

Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
Jacint Verdaguer

Marc legal