Jardí de la residència del MARISCAL DE MAR.

Una capella en ruïnes a la llum de la lluna, amb finestres gòtiques al darrere. El MARISCAL seu, pensatiu, envoltat per les seves filles.

15. COR.

(Entra MARTA. Solo.)

(Entra FREDERIC.)

MARTA.-   Oh, Frederic, tu que ets un xicotàs entenimentat i tens el seny tan ben cenyit, podries esprémer el teu recte magí i deixar caure alguna docta sentència que alleugereixi l'amarga tristor del meu pare.

FREDERIC.-   Ho faré tan bé com sàpiga i pugui, estimadíssima Marta. Però, digues, per que s'asseu a entomar la brisa, nit rere nit, en aquestes nobles i antigues ruïnes?

MARISCAL.-   Que per què m'assec aquí? Perquè temo les grapes dels pirates. Vaig definir-me com a orfe i, que Déu em perdoni, no en sóc pas, d'orfe! Vinc aquí, tot escorregut i penedit, per humiliar-me davant de les tombes dels meus avantpassats, per implorar el seu perdó, perquè he tacat amb l'estigma del deshonor l'escut d'armes de la família.

FREDERIC.-   Potser no recorda, benvolgut senyor, que va comprar aquest casal i les terres circumdants ara fa un any. El guix de les parets que va fer restaurar encara és tendre.

MARISCAL.-   Frederic, en aquesta capella hi ha avantpassats, no ho pots negar. Quan vaig adquirir la finca dels comtes d'Ullastret, la capella i el seu contingut, les tombes que veus aquí estaven incloses en el lot. No sé de qui eren, aquests avantpassats, però sí que sé de qui són ara, i m'esgarrifa pensar que el seu descendent   -41-   per via adquisitiva -si em puc descriure així- podria haver portat el deshonor al que, ai de qui ho dubti, era fins ara un escut immaculat.

FREDERIC.-   No s'afligeixi, home. Si no s'hagués comportat d'aquella manera, els malvats pirates s'haurien casat allà mateix amb tota la seva família, composta en exclusiva, pel que fa a la descendència, per una nombrosa prole femenina.

MARISCAL.-   T'agraeixo el consol, minyó, però t'haig d'advertir que és inútil. T'asseguro, Frederic, que l'angoixa i el remordiment que sento per l'abominable falsedat, gràcies a la qual em vaig escapar d'aquests pirates tan crèduls i talossos, m'aclaparen de tal manera que ara mateix aniria a trobar el tros de quòniam que tenen per capità i li ho confessaria tot. Ho faria, si no fos per les conseqüències desastroses que me'n podrien sobrevenir. A quina hora surt la teva expedició contra el niu d'aquests facinerosos aquàtics?

FREDERIC.-   A les onze, i abans de mitjanit espero haver expiat la meva involuntària associació amb aquestes rates fastigoses havent-les esborrat de la faç de la terra. Aleshores, Marteta del meu cor, seràs meva.

MARISCAL.-   Estan preparats, els teus fidels seguidors?

FREDERIC.-   A punt. Només esperen les meves ordres.

(16. Recitatiu. MARISCAL.)

(Entren els CIVILS marcant el pas en filera. Formen en un rengle de cara al públic.)

(17. Cançó. «CABO» i CIVILS.)

(Conjunt. COR de tots menys els CIVILS.)

(Els CIVILS surten. MARTA se separa de FREDERIC i surt, seguida per les seves germanes, que la consolen. El MARISCAL i els altres els segueixen. FREDERIC es queda tot sol.)

(18. Recitatiu. FREDERIC.)

(El REI i RUTH apareixen armats.)

(El REI i RUTH s'apunten al pols.)

(19. Trio. RUTH, REI i FREDERIC.)

(Cançó. REI.)

(FREDERIC, més divertit que ningú.)

(RUTH i el REI cauen de cul a terra, morts de riure.)

FREDERIC.-   De veritat que és la cosa més curiosa, absurda i estrambòtica que mai m'hagi passat. Cinc anys i quart! Ningú me'ls faria. Segur que seria el nen més alt de tot el parvulari.

RUTH.-   M'hi jugo un peix que estàs content de no haver-nos exterminat fa cinc minuts. Així t'has lliurat del càrrec de consciència d'haver mort un parell de camarades.

FREDERIC.-   Camarades?

REI.-    (S'aixeca.)  Sembla que no tinguem pesquis. Encara no has captat la delicadesa de la teva situació? Tu eres el nostre aprenent...

FREDERIC.-   Fins que arribés als vint-i-un anys.

REI.-   No, no, «fins que arribés el dia  (Li ensenya un document, d'on llegeix textualment.)  del teu vint-i-unè aniversari», i comptant per aniversaris, només n'has complert cinc.

FREDERIC.-   No em diràs que em penseu reenganxar amb aquesta bestiesa.

REI.-   No, home, no! Només et posem al corrent dels fets i et recordem el teu sentit del deure.

RUTH.-   El teu aclaparador sentit del deure!

FREDERIC.-    (Fora de sí.)  No fotis! No s'hi val! Això és una canallada monstruosa! No acabo de ser misericordiós amb vosaltres? Doncs ara sigueu-ho vosaltres amb mi. Per pietat, no m'obligueu a complir el contracte al peu de la lletra, ara que ja tinc la mel de la felicitat als llavis!

RUTH.-   Nosaltres no t'obliguem a res. En tenim prou i de sobres amb una discreta apel·lació al teu deure.

REI.-   El teu deure!

FREDERIC.-    (Després d'una pausa.)  No cal que insistiu. El meu deure és d'una claredat diàfana. Abomino de la vostra infame existència. Tremolo de vergonya només de pensar que hi pugui tornar a estar involucrat, però el deure és el deure i, costi el que costi, compliré el meu deure.

REI.-   Ben garlat, nano! Així m'agrada! Ja tornes a ser un dels nostres.

FREDERIC.-   Et segueixo.  (De cop i volta.)  Un moment!

REI i RUTH.-   Què passa?

(19 bis. Trio. FRED, RUTH, REI.)

FREDERIC.-   Maleït sia! M'acabo de recordar d'una cosa de la màxima importància. Us ho hauria de dir... però no puc. No, no, una traïció així no me la perdonaria... En canvi, com a membre de la vostra colla...

REI.-   Parla. T'hi commino pel teu elevat sentit de la rectitud, al qual no he apel·lat mai en va.

FREDERIC.-   El pare de la meva Marta...

REI i RUTH.-   Sí, Sí!

FREDERIC.-   Es va lliurar de vosaltres declarant-se orfe.

REI.-   I tant!

FREDERIC.-   Em trenca el cor convertir-me en delator de l'honorable pare de la noia que adoro, però en tant que aprenent vostre no tinc alternativa. És el meu deure informar-vos que el Mariscal no és orfe!

REI i RUTH.-   Què?

FREDERIC.-   Encara pitjor. Ni és orfe, ni ho ha estat mai!

REI.-   Haig d'entendre que, per salvar la seva miserable existència, es va atrevir a abusar de la nostra crèdula simplicitat?  (FREDERIC assenteix mentre plora.)  Doncs la mostra venjança ser&ag