Libre del gentil e los tres savis

Ramon Llull

  ⁽¹⁾

[3] DEUS PODEROS QUI EN TON poder no has mesura, ne quantitat, ne temps, ab ta gracia e benediccio, e ab t ajuda, per ço que sies honrat, amat e seruit enaxi con es coue a ta dignitat qui no ha fi, e con pusca la poquea dels homens, comença lo LIBRE DEL GENTIL E LOS TRES SAVIS.

DEL PROLECH

     CON ab los infaels hajam participat long de temps, e hajam enteses lurs falses oppinions e errors, per ço que eyls donen lahor de nostre senyor Deu, e que venguen a via de salut perdurable; jo qui son hom colpable, mesqui, pobre, peccador, menyspreat per les gents, indigne que mon nom sia escrit en est libre ne en altre, seguint la manera del libre arabich [4] Del Gentil, ⁽²⁾ me vuyl esforçar ab tots mos poders, confiant en la ajuda del Altisme, a ensercar noueyla manera e noueyles rahons per les quals poguessen esser endreçats los errats a gloria qui no ha fi, e que fugissen a infinits trebayls. § Cada sciencia ⁽³⁾ ha mester los vocables per los quals mils sia maniffestada; e cor a aquesta sciencia demostratiua sien mester vocables escurs, ⁽⁴⁾ e que los homens lechs no han en vs; e cor nos façam aquest libre als homens lechs, ⁽⁵⁾ per aço breument e ab plans vocables parlarem de esta sciencia. ⁽⁶⁾ E confiant en la gracia de aquell qui es compliment de tots bens, hauem esperança que per esta manera matexa alonguem lo libre ab pus apropriats vocables als homens letrats, amadors de la sciencia especulatiua. Injuria ⁽⁷⁾ seria feta a aquesta sciencia e a aquesta art si no era demostrada ab los vocables que li ⁽⁸⁾ couenen, e no era signifficada ab les subtils rahons per les quals mils es demostrable. § Aquest libre es departit en quatre libres. ⁽⁹⁾ Lo primer libre es a prouar Deus esser, e esser en ell les flors del primer arbre, e esser resurreccio. Lo segon libre es del juheu, ⁽¹⁰⁾ qui enten a prouar que sa creença es meylor que la creença del crestia e del sarrahi. Lo terç libre es del crestia, qui enten a prouar que sa creença val mes [5] que ceyla del juheu e del sarrahi. Lo quart libre es del sarrahi, qui enten a prouar que sa creença val mes que ceyla del juheu e del crestia. ⁽¹¹⁾ § Per ordonament de Deu se sdeuench que en vna terra hac vn gentil molt saui en philosophia, e considera en sa veylesa, ⁽¹²⁾ e en la mort, e en les benananses de aquest mon. Aquell gentil no hauia conexença de Deu, ne crehia en resurreccio, ne apres sa mort no crehia esser nuyla ⁽¹³⁾ cosa. Dementre consideraua ⁽¹⁴⁾ en esta manera, ⁽¹⁵⁾ sos vlls foren en lagremes e en plors, e son cor en suspirs, e en tristicia, ⁽¹⁶⁾ e en dolor; ⁽¹⁷⁾ cor tant plahia ⁽¹⁸⁾ al gentil aquesta vida mundana, e tant ⁽¹⁹⁾ li fo horrible cosa la cogitança de la mort, e la albirança que apres sa mort no fos nuyla cosa, que no s podia consolar ne abstenir de plorar, ne la tristicia de son cor gitar no podia. Estant lo gentil en esta ⁽²⁰⁾ consideracio e en est trebayl, en coratge li vench que s partis de aquella terra, e que sen anas en terra estranya, si per auentura poria ⁽²¹⁾ atrobar remey en ⁽²²⁾ sa tristicia; e pensa ⁽²³⁾ que sen anas en vna gran forest, ⁽²⁴⁾ la qual era ahondosa de moltes fonts, e de molts beyls arbres fruyters, ⁽²⁵⁾ per los quals lo cor podia hauer vida. En aquella selua hauia ⁽²⁶⁾ moltes besties, e moltes aus ⁽²⁷⁾ de diuerses maneres; e per aço cogita ⁽²⁸⁾ de estar en aquell ermitatge per veher e odorar les flors, e per la beylea [6] dels arbres, e de les fonts, e de les erbes ⁽²⁹⁾ aesma s de hauer alcun refrigeri a sos greus pensaments qui molt fort lo turmentauen e l trebaylauen. § Cant lo gentil fo en lo gran boscatge, e viu les riberes, e les fonts, e los prats, e que en los arbres foren auceyls de diuerses linyatges qui cantauen molt douçament, e sots los arbres hi hauia cabirols, seros, gatzeles, lebres, cunils, e moltes d altres besties qui eren molt plasents a veher, e que los arbres eren carregats de flors e de fruyts de diuerses maneres, d on exia molt plasent odor, se volch consolar e alegrar en ço que vehia, e ohia, e odoraua; e lo pensament ⁽³⁰⁾ li vench de sa mort, e l anitxilament de son esser; e adonchs multiplica son coratge en dolor e en tristicia. § Dementre quel gentil era en aquests pensaments, per los quals crexia sa tristicia e sos torments multiplicauen, en volentat li vench que sen tornas en sa terra; mas pensas que aytal cogitacio e aytal tristicia en que era no podia exir de son cor sens alcuna ajuda o alcuna auentura. E per aço refrena son coratge ⁽³¹⁾ de tornar a entras, ⁽³²⁾ e ana en auant, de loc en loc, e de fontana en fontana, e de prat en ribatge, per temptar e assajar si per nuyla cosa plasent que vehes ne ohis poria de si gitar lo pensament en que era; e on mes anaua ne pus beyls lochs atrobaua, pus fortment lo pensament de la mort lo destrenyia. Lo gentil coylia de les flors, e menjaua dels fruyts dels arbres per assajar si l odorament de les flors, e la sabor dels fruyts, li [7] donarien ⁽³³⁾ alcun remey; mas com pensaua que a morir hauia, e que temps vendria que eyl no seria nuyla ⁽³⁴⁾ cosa, adonchs multiplicaua sa dolor, e son plor, e son trebayl. ⁽³⁵⁾ § Estant lo gentil en est trebayl, no sabia qual conçeyl se preses, per la gran angoxa de pensaments en los quals era; e ajonoylas en terra, e leua ses mans e sos vlls al cel, e besa la terra, e dix aquestes paraules en plorant e suspirant molt deuotament: ¡Ha, las mesqui! ¡en qual ira e en qual dolor est esdeuengut caytiu! ¿Per que fuist engenrat ne venguist en lo mon, pus no es qui t ajut als trebayls que sostens, ne si es nenguna cosa qui haja en si tanta de virtut qui t pusca ajudar? ¿Com no ve e no si pren de tu pietat? ¿E per que de ton coratge no gitas aquests pensaments qui no cessen a multiplicar los greus torments que sostens? § Cant lo gentil hac dites aquestes paraules, en coratge li vench que es partis d aquell loch, e que anas tant de vn loch en altre den tro ⁽³⁶⁾ que pogues atrobar alcun remey. Dementre quel gentil anaua per lo boscatge, con hom exerrat, ⁽³⁷⁾ de vn loch en altre, esdeuench en vna carrera molt beyla, e pensa que aquella carrera tengues tant tro que vehes a qual si poria venir del trebayl en que era. Esdeuench se que dementre quel gentil anaua per aquella via, tres sauis se encontraren al ixent de vna ciutat. La vn era juheu, e l altre era crestia, e l altre sarrahi. Con foren defora la ciutat, e la vn viu l altre, adonchs se saludaren, e agradablement se acoyliren, e se acompanyaren, [8] e cascu demana al altre de son estament e de sa sanitat, ne qual era sa volentat; e tots tres se acordaren que se anassen deportant per recrear la anima qui era trebaylada del estudi en que hauien estat. Tant anaren los tres sauis parlant cascu de sa creença e de la sciencia qui mostraua ⁽³⁸⁾ a sos escolans, que sdeuengren en aquella forest per la qual anaua lo gentil; e foren en vn bell prat on hac vna beyla font qui regaua cinch arbres signifficats per los cinch arbres qui son al començament de aquest libre. A la font fo vna molt beyla donceyla, ⁽³⁹⁾ molt noblement vestida, e caualcaua en vn beyl palafre, lo qual abeuraua ⁽⁴⁰⁾ en la font. Los sauis, qui viren los cinch arbres qui eran molt plasents a veher, e viren la dona qui era ab semblant molt agradable, anaren a la font, e saludaren, molt homilment e deuota, la dona; e ella agradablement lur rete lurs saluts. ⁽⁴¹⁾ Los sauis li demanaren son nom, e ella lur dix que ella era Intelligencia; e los sauis la ⁽⁴²⁾ pregaren quels dixes la natura e les proprietats ⁽⁴³⁾ dels cinch arbres, ne que signifficauen les letres qui eren escrites en cascuna de lurs flors. La dona lur respos, e dix: Lo primer arbre, en lo qual vehets .xxj. flor, signiffica Deus, e ses virtuts increades essencials, les quals son escrites en aquelles flors, segons que vehets. Aquest arbre ha dues condicions, entre les altres. La vna es que hom deu atribuir e conexer a Deu, tota hora, la major nobilitat en essencia e en virtuts e en obres; l altre condicio es que les flors

[9] no sien contraries les vnes a les altres, ne sien les vnes menys de les altres. Sens que hom no haja conexença de estes dues condicions no pot hom hauer conexença del arbre, ne de ses virtuts, ne de ses obres. § Lo segon arbre ha .xlix. flors on son escrites les .vij. virtuts ⁽⁴⁴⁾ del primer arbre, e les .vij. virtuts creades, per les quals los benauyrats van a perdurable benauyrança. Aquest arbre ha dues condicions, entre les altres. La primera es que les virtuts creades sien majors e pus nobles on ⁽⁴⁵⁾ pus fortment signiffiquen e demostren la gran noblea de les virtuts increades; la segona condicio es que les virtuts increades e creades ⁽⁴⁶⁾ no sien contraries les vnes a les altres. § Lo terç arbre es de .xlix. flors, en les quals son escrites les set virtuts qui son en lo primer arbre, e son escrits los vicis, qui son .vij. peccats mortals, per los quals los malahits van a foc infernal. Aquest arbre ha dues condicions, entre les altres. La primera es que les virtuts de Deu no sien concordants ab los vicis; la segona es que tot ço perque ⁽⁴⁷⁾ les virtuts de Deu sien mils ⁽⁴⁸⁾ signifficades al huma enteniment per los vicis, coue esser afermat; et tot ço que sia contrari a sa major signifficacio dessusdita, ⁽⁴⁹⁾ e qui sia menys contraria entre les virtuts de Deu e los vicis de hom, coue esser negat, salvant les condicions dels altres arbres. § Lo quart arbre es de .xxj. flor, on son escrites les ⁽⁵⁰⁾ .vij. virtuts creades. Aquest arbre ha dues condicions, entre les altres. La primera es que neguna [10] de aquelles virtuts sia contraria a la altre; la segona es que ço en que mils se couenen a esser majors, e a hauer major merit hom per elles, sia veritat, e lo contrari sia falsetat, saluant les condicions dels altres arbres. ⁽⁵¹⁾ § Lo cinque arbre ha .xlix. flors on son escrites les .vij. virtuts creades principals, e los .vij. peccats mortals. Aquest arbre ha dues condicions, entre les altres. La primera es que les virtuts ne los vicis no s concorden; la segona es que les virtuts qui son pus contraries als vicis sien pus amables, e los vicis qui son pus contraris a les virtuts sien pus ahirables. § Les .x. condicions dessusdites van per dues condicions, ço es, per dos començaments. La vn es que totes les .x. condicions se concorden a vna fi; l altre es que no s contrariejen contra aquella fi. E la fi es amar, e conexer, e tembre, e seruir Deu.§ Per les condicions demuntdites van les flors, qui son començaments e doctrina a endreçar los homens errats qui no han conexença de Deu, ne de ses obres, ne de la creença en que son. E per la conexença d aquests arbres pot hom consolar los desconsolats, e pot hom asuaujar ⁽⁵²⁾ los trebaylats. E per aquests arbres mortifica hom temptacions, e munda ⁽⁵³⁾ hom la anima de colpes e de peccats. E per la vtilitat dels arbres, qui fruyt ne sab cuylir, fuig hom a trebayls infinits e ve hom a perdurable repos. ⁽⁵⁴⁾ § Cant la dona hac dites aquestes [11] paraules als tres sauis, adonchs pres de eyls comiat, e anassen; e romaseren ⁽⁵⁵⁾ los tres sauis a la font, dejus los cinch arbres; e lo vn dels tres sauis comença a suspirar e a dir: ⁽⁵⁶⁾ ¡Ha, Deus! ¡E con gran benauyrança seria aquesta, si per aquests arbres podiem esser en vna lig e en vna creença tots los homens qui som; e que la rancor e la ⁽⁵⁷⁾ mala volentat no fos en los homens, qui ahiren los vns los altres per desuariacio e per contrarietat de creenses e de sectes; e que enaxi com es vn Deus tan solament, pare e creador e senyor de tot quant ⁽⁵⁸⁾ es, que enaxi tots los pobles qui son se vnissen en esser ⁽⁵⁹⁾ vn poble tan solament, e que aquells fossen ⁽⁶⁰⁾ en via de salut, e que tuyt ensemps haguessen vna fe, e vna lig, e donassen gloria e lahor de nostre senyer Deus! Cogitats, senyors, ⁽⁶¹⁾ quants son los dans qui s seguexen con los homens no han vna secta tan solament, ne quants son los bens qui serien si tuyt [12] hauiem vna fe e vna lig. On con aço sia enaxi, ¿parriaus bo quens asseguessem sots aquests arbres, de costa aquesta beyla font, e que desputassem ço que crehem, segons ço que les flors e les condicions daquests arbres signiffiquen; e pus per auctoritats no ns podem auenir, que assajassem ⁽⁶²⁾ fins poriem auenir per rahons demostratiues e necessaries? § Cascun ⁽⁶³⁾ dels sauis tench per bo ço quel altre saui dehia, ⁽⁶⁴⁾ e assegrense; e començaren a reguardar les flors dels arbres, e remembraren les condicions e les paraules que la dona hauia dites, e proposaren a tenir la manera en lur disputacio, segons que la dona lur hauia signifficat. § Encontinent que eyls volgren començar a moure questions la vn contra l altre, eyls veheren ⁽⁶⁵⁾ venir lo gentil qui anaua per la forest. Gran barba hac, e longs cabeyls; e vench com a hom las, e fo magre e descolorit per lo trebayl de sos pensaments, e per lo long viatge que hauia fet; sos vlls decorrien de lagremes, son cor no cessaua de suspirar, ne sa boca ⁽⁶⁶⁾ de planyer. E per la gran angoxa ⁽⁶⁷⁾ de son trebayl hac ⁽⁶⁸⁾ fet, e volch anar beure ⁽⁶⁹⁾ en la font, enans que pogues parlar ne saludar los tres sauis. § Cant lo gentil hac begut en la fontana, e son ale e esperit hagren recobrada ⁽⁷⁰⁾ alcuna virtut, lo gentil saluda en son lenguatge, e segons sa custuma, los tres sauis. E los tres sauis li reteren les saluts, dient: Aquell Deus de gloria qui es pare e senyor de tot quant es, e qui ha creat tot lo mon, e qui ressuscitara bons e mals, vos valgue, ⁽⁷¹⁾ eus ajut

[13] de vostres trebayls! ⁽⁷²⁾§ Cant lo gentil hac ohida ⁽⁷³⁾ la salutacio que ls tres sauis li faheren, e viu los cinch arbres, e legi ⁽⁷⁴⁾ en les flors, e viu la stranya captenença dels tres sauis, e lurs stranys vestiments, adonchs comença a pensar, e maraueyla s molt fortment de les paraules que hauia ohides e de ço que vehia. § Beyl amich, li dix vn dels tres sauis, ¿d on venits, ne com es vostre nom? Assats me parets trebaylat e desconsolat per alcunes coses. ¿Que hauets, e per que sots en aquest loc vengut, ne si es neguna cosa de que nos vos puscam consolar ⁽⁷⁵⁾ ne ajudar? Sapiam ne vostre coratge. § Lo gentil respos e dix que ell venia de longues terres, e que era gentil, e anaua con a hom exit de son seny per aquella forest; e auentura hauia l amenat ⁽⁷⁶⁾ en aquell loc. E recompta la dolor e la pena en la qual era mes. ⁽⁷⁷⁾ E car vosaltres me hajats saludat, dient que m ajut Deus qui crea ⁽⁷⁸⁾ lo mon e qui ressuscitara los homens, son molt maraueylat de esta salutacio, cor hanc nuyl temps no ohy parlar del Deu que vosaltres dehits, ne de resurreccio atresi no ⁽⁷⁹⁾ ohy nuyl temps parlar. E qui resurreccio me poria signifficar ne mostrar per viues rahons, poria gitar de ma anima la dolor e la tristicia en que es. § ¡Con, beyl amich! dix la vn dels tres sauis, ¿e no crehets vos en Deu, ne no hauets ⁽⁸⁰⁾ esperança de resurreccio? Senyer, no, ⁽⁸¹⁾ dix lo gentil; e si es cosa que vos me [14] pusquets ⁽⁸²⁾ signifficar, per la qual la anima mia pusca hauer ⁽⁸³⁾ conexença de resurreccio, prech vos que ho façats; cor per cert sapiats que la greu ⁽⁸⁴⁾ dolor en que son, es per ço cor me veig acostar la mort, e apres la mort no cuyt ⁽⁸⁵⁾ esser nuyla cosa. § Cant los tres sauis ohiren e enteseren la error en la qual era lo gentil, e la passio que sostenia per aquella error, adonchs caritat e pietat fo en lo coratge de aquells, e ordonaren com prouassen al gentil Deus esser, e hauer en si bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa, amor, e perfeccio; e que per les flors qui son en los cinch arbres prouassen aquestes coses, per tal que l mesessen en conexença de Deu e de ses virtuts, e en esperança de resurreccio, per alegrar son coratge e per metre lo en via de salut. § E la vn dels tres sauis dix: ¿Qual manera tendrem a prouar aquestes coses? Lo meylor conceyl que nos hauem es que seguescam la manera en la qual nos ha endreçats la dona Na Intelligencia. ⁽⁸⁶⁾ Mas si per cascuna de les flors prouam aquestes coses, sera massa longa la materia; on per ayço tendria en bo que per alcunes de les flors ensercassem e prouassem Deus esser, e esser en ell les set virtuts dessusdites, e esser resurrecio. E la vn de vosaltres començ al primer arbre, e prou per aquell; e l altre prou en apres per lo segon arbre; e enaxi, per orde, prouem ⁽⁸⁷⁾ per los cinch arbres, e demostrem al gentil ço que li es necessaria cosa a saber. § Los dos sauis tengren per bo ⁽⁸⁸⁾ ço quel terç saui [15] dehia, e comença la vn saui a dir: ¿Qual de nosaltres començara primer? Cascu dels sauis honra l altre, e volch donar honor la vn al altre en començar primer; mas lo gentil qui viu que ells sen contenien e alongauen lo començament, prega la vn saui que ell començas, cor molt li agreujaua con tant trigauen a començar ço que ell tant desiraua.

COMENÇA LO PRIMER LIBRE QUI ES DE DEU E RESURRECCIO

Del primer arbre

DE BONEA E GRANEA

     [17] DIX lo saui: Maniffesta cosa es al huma enteniment que be e granea se couenen ab esser; cor aytant con lo be es major, de aytant se coue mils ab essencia, o ab virtut, o ensemps. E mal e poquea, qui son contraris a be e a granea, se couenen ab no esser; cor aytant con lo mal es major, d aytant se coue mils ab menor esser que ab major. E si ayço no era enaxi, e era lo contrari, seguir sia que tot hom naturalment amaria mes no esser que esser, e mes mal que be; e amaria mes menor be que major, e menor esser que major; e aço no es ver, segons que raho ho demostra al huma [18] enteniment, e que la vista corporal ho presenta en les coses visibles. § Senyer, dix lo saui al gentil, vos vehets que tot lo be qui es en les plantes, e en les coses viuents, e en totes les altres coses del mon, es termenat e finit; on si Deus no era res, seguir sia que nuyl be no s couengues ab esser infinit, e que tot lo be qui es se couengues ab esser finit e termenat, e esser infinit e no esser se couenrien. On con finit be se couenga ab menor esser, e infinit be se couenga ab major esser, e aço per ço cor infinitat e granea se couenen, e finitat e poquea se couenen; per aço es signifficança e demostracio que si be finit, qui es menor e qui s coue ab no esser, es en esser, quant molt mes, sens tota comparacio, coue que sia vn infinit be qui sia en esser: lo qual be es, beyls amichs, nostre senyor Deus, qui es sobira be e tots bens, sens l esser del qual se seguirien totes les inconueniencies damuntdites.

DE GRANEA E ETERNITAT

     SI eternitat no era nuyla cosa, couenrria que tot ço qui es hagues començament; e si tot ço qui es hauia començament, seguir sia que començament sos començament a si mateix; e aço, beyls amichs, dix lo saui al gentil, vos vehets que raho no ho consent. Cor tot ço qui ha començament coue que prena començament [19] de alcuna cosa qui no haja començament ne fi, la qual cosa es lo Deu de gloria, lo qual nos vos signifficam per estes paraules: Vos vehets que lo cel es mouible, e va entorn, dia e nit, a la terra; on tot ço qui es mouible coue que sia termenat e finit en sa quantitat; e per aço vehets que la quantitat d aquest mon es finida. § On con eternitat se descouenga ab començament e ab fi, cor si començament e fi hauia no poria esser eternitat, per aço es demostrat que eternitat molt mils se coue ab granea qui sia infinida, que ab lo mon qui ha quantitat finida e termenada. E enaxi con la quantitat del mon se coue ab termenacio, se coue ab començament; e couenrrias ab fi, ço es, ab no esser, si no l sostenia la granea eternal infinida que li ha donat començament. On con aço sia enaxi, donchs, per aço es demostrat que la eternitat, qui s coue mils ab granea infinida que finida, es lo Deus que nos ensercam.

DE ETERNITAT E PODER

     CERTA cosa es que eternitat e poder se concorden ab esser, cor si ço qui es eternal no hauia poder de esser eternal, seguir sia que per defayliment de poder no fos eternal. E si eternitat no hauia per son poder mateix esser eternal, e no era sustentada en son esser per alcun poder qui no fos eternal, seguir [20] sia que major poder fos en les coses qui han començament, que en ço qui es eternal, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es prouat Deus esser, lo qual es eternal per son poder mateix; del qual poder ix influencia e gracia a les animes dels homens e als angels en durar eternalment. § Lo gentil respos e dix que possible cosa era que lo mon fos eternal, e que hagues de si mateix poder a esser eternal. Mas lo saui destrohi sa raho, en quant dix ⁽⁸⁹⁾ que enaxi con lo mon, per defayliment de poder, defayl ⁽⁹⁰⁾ a hauer quantitat infinida, enaxi, per defayliment de son poder, se descoue ⁽⁹¹⁾ sa quantitat termenada e finida ab eternitat qui no ha fi ne començament.

DE PODER E SAVIESA

     VERA cosa es ⁽⁹²⁾ que poder e sauiesa se couenen ab esser; cor, sens poder, sauiesa no hauria con pogues esser. On enaxi con poder ⁽⁹³⁾ e sauiesa se couenen ab esser, lurs ⁽⁹⁴⁾ contraris, ço es, defayliment de poder e ignorancia, se couenen ab no esser; cor si s couenien ab esser, seguir sia que poder e sauiesa se couenguessen ab no esser. E si ho fahien, naturalment desijarien les coses qui han poder e sauiesa que haguessen defayliment de poder e ignorancia, per ço que haguessen esser; e [21] aço no es ver. On si defayliment de poder e de ignorancia son en esser, jatsia ⁽⁹⁵⁾ que s couenguen ⁽⁹⁶⁾ ab no esser, quant mes se coue que poder e sauiesa hajen esser en alcuna cosa en la qual no haja defayliment de poder, ne no hi sia ignorancia; la qual cosa es Deu, cor en totes les altres ⁽⁹⁷⁾ coses hi ha defayliment de acabat poder e de acabada sauiesa.

DE SAVIESA E AMOR

     SAVIESA e amor se couenen ab esser, cor on mes la sauiesa sab en l esser, ⁽⁹⁸⁾ la amor mes pot amar aquel esser. Per altra manera sauiesa e amor se descouenen ab esser, cor la sauiesa sab l esser que la amor desama. E tal cosa sab sauiesa que la amor no volria que la sauiesa ho sabes; e tal cosa sab sauiesa que es digna de esser amada que la amor la desama; e tal ⁽⁹⁹⁾ cosa sab sauiesa que es indigna de esser amada que la amor la ama. § Per altra manera sauiesa e amor se descouenen en esser, cor ço que la sauiesa no pot saber, la amor ho pot amar per lum de fe; e tal cosa sabria sauiesa per atemprada volentat, que no pot saber per sobre gran feruor o per sobre poca volentat. On con sauiesa e amor se couenguen ab esser, es contrariejen ⁽¹⁰⁰⁾ en esser, si aytal sauiesa e amor [22] han esser en esser huma, ⁽¹⁰¹⁾ quant mes coue que hajen esser en alcuna altra cosa en la qual se couenguen e que no s contrasten; la qual cosa es Deu. E si Deus res no era, seguir sia que sauiesa e amor no s couenguessen mils ab esser on no s poguessen contrastar, que ab esser on se poguessen contrastar; ⁽¹⁰²⁾ e aço es impossibil, per la qual impossibilitat es prouat que Deus es.

DE AMOR E PERFECCIO

     AMOR e perfeccio se couenen ab esser; e esser e perfeccio se couenen, e no esser e defayliment se couenen. ⁽¹⁰³⁾ On si no esser e defayliment se couenen ab esser e ab accabament ⁽¹⁰⁴⁾ en hom e en les altres coses qui son en lo mon, quant mes, sens tota comparacio, se coue que esser e accabament ⁽¹⁰⁵⁾ se couenguen en alcuna cosa ⁽¹⁰⁶⁾ on no sia no esser ne defayliment. E si aço no era enaxi, seguir sia que esser e accabament no s porien couenir en nuyla cosa sens que no hi fos lur contrari, ço es, no esser e defayliment; e aço es impossibil, per la qual impossibilitat es donada demostrança al huma ⁽¹⁰⁷⁾ enteniment que Deus es, en lo qual no hi ha ⁽¹⁰⁸⁾ no esser ne defayliment, e en lo qual es esser e accabament; e en hom e en totes les altres [23] coses hi ⁽¹⁰⁹⁾ ha no esser en quant no foren temps fo, e es hi deffayliment ⁽¹¹⁰⁾ en quant no hi ha ⁽¹¹¹⁾ tot accabament, e es hi alcun accabament en quant son en esser, lo qual esser es accabament a esguardament de no esser. ⁽¹¹²⁾ § Si no fos alcun esser en lo qual amor e perfeccio se couenguessen sens no esser e deffayliment, naturalment amor amara aytant deffayliment con perfeccio, pus sens deffayliment no pogra hauer esser ne compliment, e aço no es ver. E per aço eus es signifficat ⁽¹¹³⁾ que Deus es, en lo qual amor e esser e perfeccio se couenen en esser sens no esser e deffayliment. E aço perque amor e perfeccio se couenen en l esser on ha priuacio, ço es, no esser e deffayliment, es per la influencia, ço es, per la abondança de Deu qui s coue ab esser e perfeccio sens no esser e deffayliment. ⁽¹¹⁴⁾ § Per ⁽¹¹⁵⁾ les sis flors damuntdites hauen prouat e signifficat Deus ⁽¹¹⁶⁾ esser, e prouant Deus esser, hauem prouat en ell esser les flors damuntdites, sens les quals Deus no poria hauer esser. On com ell sia Deu, de necessitat se segueix que les flors sien, ço es, ses virtuts; on enaxi com hauem prouat Deus esser per les flors damuntdites, enaxi ho poriem prouar per les altres flors del arbre. Mas con nos volem fer aquest libre con pus abreujadament podem, e com hauem a prouar [24] ressurreccio, per aço no cal ⁽¹¹⁷⁾ que per les altres flors de aquest arbre exemplifiquem Deus esser. E per cinch flors de aquest arbre volem prouar ressurreccio, la qual poriem prouar per les altres flors qui son en l arbre. Empero, en quant la essencia de Deu no dehym que les flors del primer arbre hajen nuyla diuersitat; mas en quant esguardament de nosaltres, vera cosa es que a nostre enteniment se mostren diuerses per diuersitat de obres.

DE BONEA E ETERNITAT

     LA bonea de Deu es eternal, e la eternitat de Deu es la bonea de Deu. On con eternitat sia molt major be que ço qui no es eternal, si Deus ha creat lo cors del hom a esser perdurable, major bonea es la fi, ço es, la raho perque Deus ha creat cors huma, ⁽¹¹⁸⁾ que no seria si lo cors hauia fi, ço es, no esser, e que puxes ⁽¹¹⁹⁾ no fos. On con aço sia enaxi, si lo cors del home ressuscita, e dura tostemps apres la ressurreccio, la bonea de Deu e la sua eternitat ne seran signifficades en major nobilitat e en major obra. E cor segons les condicions dels arbres, a Deu coue esser coneguda major nobilitat, per aço coue de necessitat, segons la diuinal influencia eternal, que sia ordenat que per aquella influencia venga gracia e benediccio [25] al cors huma, per la qual haja ressurreccio, e que sia perdurable ⁽¹²⁰⁾ per tots temps.

DE GRANEA E PODER

     EN natura se couenen granea e poder, con per natura, vn gra de sement ⁽¹²¹⁾ retorna la herba o l arbre de son linyatge; mas empero no retorna aquell arbre mateix, ⁽¹²²⁾ mas altre arbre. Aço mateix se segueix de la generacio dels homens, e de les besties, e de les aus, ⁽¹²³⁾ cor per natura ix hom de hom e de fembra per generacio, e vna bestia de altre, mas no retorna aquell home mateix qui mor, ne aquella bestia mateixa, ans altre hom e altra bestia. On si natura hagues tan gran poder que aquell home mateix, e aquella bestia mateixa, e aquell arbre mateix qui mor pogues retornar viu, major poder hagra que no ha. On si Deus no ressuscitaua a aquel home mateix qui mor, no demostraria que son poder fos major que l poder de natura; on con son poder sia major que l poder de natura, si no feya ço perque son poder fos vist major que ceyl de natura, seria contrari a son poder mateix, sa amor, e sa perfeccio, e sa bonea, e sa sauiesa, e les altres flors dels arbres, ⁽¹²⁴⁾ e aço es inconvenient. Per la qual inconueniencia es maniffestat que [26] resurreccio sera, e que lo teu cors mateix ressuscitara a maniffestar que Deus ha major poder que natura. § Cant lo gentil hac oides aquestes paraules, e remembra les altres probacions damuntdites, sa anima, qui era torbada, ⁽¹²⁵⁾ se comença a esclarir, e son coratge se comença a alegrar, e per aço demana al saui si les besties ne les aus ressuscitarien. E lo saui respos e dix que no, per ço cor les besties ne les aus no vsen de raho, ne de libre arbitre; e si ressuscitauen, Deus faria contra sa ⁽¹²⁶⁾ justicia e sa sauiesa, ⁽¹²⁷⁾ e aço es contra les condicions dels arbres.

DE ETERNITAT E SAVIESA

     SEGONS que ja hauem dit, eternitat e poder se couenen, e poder e sauiesa se couenen; e per aço coue s de necesitat que eternitat e sauiesa se couenguen, cor si s contrariejauen ⁽¹²⁸⁾ en Deu, couenrria s que eternitat fos contra lo poder qui s coue ab sauiesa, e la sauiesa fos contra la eternitat qui s coue ab lo poder, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es maniffestat que eternitat ⁽¹²⁹⁾ e sauiesa se couenen; per la qual couinença ⁽¹³⁰⁾ se maniffesta que Deus sab si mateix eternalment saui en justicia, cor si s sabia ⁽¹³¹⁾ injust no s poria saber eternalment saui. On com molts sien [27] los homens mals, los quals Deus no puneix en est mon; e con molt sant home en est mon, per amor de Deu e per obres de caritat e de justicia, fassen penitencia, e sostenguen fam, set, calt, ⁽¹³²⁾ fret, turments, mort, e en est mon no n sien guardonats, per aço es signifficada resurreccio; cor enaxi con hom es aquella cosa qui fa en est mon be o mal, enaxi justicia deu guardonar o punir cosa qui sia hom, la qual cosa no seria hom si era menys de cors huma; ne justicia no s couenrria ab les flors d est arbre, e les flors serien contraries les vnes a les altres si no fos resurreccio.

DE PODER E AMOR

     SENYER, dix lo saui al gentil, aytant com la amor qui es en home vol voler, ⁽¹³³⁾ aytant pot amar; mas aytant com pot voler no pot hauer; e per aço es demostrat que son voler ⁽¹³⁴⁾ pot mes amar que hauer ço que vol amar. On si en hom poder e amor se couenguessen enaxi que tot ço que la volentat pogues voler, pogues hauer, seguira s major concordança e major perfeccio e major egualtat esser en hom, ⁽¹³⁵⁾ que no es con ⁽¹³⁶⁾ lo voler no ha poder de hauer tot ço que pot voler. On con major concordança, e [28] major perfeccio, e major egualtat se couenguen mils ab esser, que menor concordança, perfeccio e egualtat, segueix se que si en esser es menor concordança, perfeccio e egualtat, que hi sia major concordança, perfeccio e egualtat. ⁽¹³⁷⁾ E si aço no era enaxi, seguirsen hia inconueniencia entre esser e major, e couenria s mils menor, e deffayliment, e desegualtat ab esser, que major, egualtat e perfeccio, e aço es impossibol; cor si era possibil, major e no esser se couenrrien, e menor e esser, e aço es inconuenient. Per la qual inconueniencia es signifficat que alcuna cosa coue esser de necessitat en la qual poder e amor se couenguen egualment, e que la amor hi pusca voler e hauer tot ço que lo poder hi pot voler; ⁽¹³⁸⁾ e aquella cosa tan solament coue esser Deu, ⁽¹³⁹⁾ car nuyla de les altres coses no poria tant hauer com pot voler.

DE SAVIESA E PERFECCIO

     ON pus perfeta es la obra, major signifficança dona de la sauiesa del maestre qui la ha feyta. On si Deus ha creat hom per entencio que ressuscit, e que sia durable, ⁽¹⁴⁰⁾ pus nobla entencio ha hauda Deus en ⁽¹⁴¹⁾ crear hom, que no hagra si l hagues creat a entencio

[29] que no fos durable. ⁽¹⁴²⁾ E on pus noble es la entencio e ha major esguardament, major obra demostra; ⁽¹⁴³⁾ e per la majoritat e la nobilitat de la obra es pus fortment signifficada major sauiesa en lo maestre. On con segons la condicio del primer arbre, hom deja donar ⁽¹⁴⁴⁾ la major nobilitat a Deu, e per la major nobilitat es signifficada resurreccio, per aço resurreccio es prouable e demostrable. ⁽¹⁴⁵⁾ § Cant ⁽¹⁴⁶⁾ lo saui hac prouat al gentil Deus esser, e hauer en si les flors del primer arbre, e hac prouat que resurreccio coue esser, adonchs comença l altre saui a prouar aquestes coses matexes per lo segon arbre, e elec alcunes de les flors a prouar aquelles coses matexes que l primer saui hac prouades per lo primer arbre.

Del segon arbre

DE BONEA E FE

     BONA cosa es fe, cor per fe creu hom, e ama ço que l enteniment no pot entendre: e si fe no era nuyla cosa, no amaria hom, pus no la enteses. ⁽¹⁴⁷⁾ On [30] con hom no pusca entendre totes coses, e con l enteniment sia endreçat a entendre per fe, per ço cor ⁽¹⁴⁸⁾ per fe ama hom ço que no enten, e en quant hom ho ama e no ho enten, hom ho desira entendre; e per ço cor ho desira entendre, hom ho enten, enans que no faria si no ho desiraua, per aço es maniffestat que bonea e fe se couenen. E cor descreença qui descreu la veritat ⁽¹⁴⁹⁾ que l enteniment no pot entendre, sia mala cosa, per ço cor es contraria a fe qui es bona cosa, ⁽¹⁵⁰⁾ per aço es signifficat que si Deu es, la fe qui l creu n es major e meylor, ⁽¹⁵¹⁾ e la descreença qui l descreu n es menor e pijor; ⁽¹⁵²⁾ e major contrarietat n es ⁽¹⁵³⁾ entre fe e descreeença, ⁽¹⁵⁴⁾ que no seria si Deus res no era. On con segons la condicio ⁽¹⁵⁵⁾ del cinque arbre, ⁽¹⁵⁶⁾ la major contrarietat qui sia entre virtut e vici se couenga mils ab esser, que la menor, a signifficar major virtut e ⁽¹⁵⁷⁾ major vici, per ço que la virtut sia pus amable, e lo vici pus ahirable, per aço es signifficat e maniffestat que Deus es; cor si Deus res no era, seguir sia que ço per que virtut e vici menys se descouenguessen e s ⁽¹⁵⁸⁾ diuersificassen, se conuengues ⁽¹⁵⁹⁾ mils ab esser, que ço on mes se desuariejassen ⁽¹⁶⁰⁾ e s contrariejassen. ⁽¹⁶¹⁾ E si aço era enaxi, seguir sia que virtut no n fos tant amadora, ne vici tant ahirable. On con ço per que virtut sia pus amada e vici pus desamat se couenga ⁽¹⁶²⁾ ab esser, [31] e lo contrari ab no esser, per aço Deus es maniffestable ⁽¹⁶³⁾ al huma enteniment, per lo qual l esser diuinal fe, e lo contrari de fe ne son pus diuerses e pus contraries. ⁽¹⁶⁴⁾

DE GRANEA E ESPERANÇA

     AYTANT con hom ha major esperança en Deu, aytant es mes signifficant ⁽¹⁶⁵⁾ la esperança ⁽¹⁶⁶⁾ que en Deu ha granea de bonea, ⁽¹⁶⁷⁾ eternitat, poder, sauiesa, amor, perfeccio, misericordia, justicia e de les ⁽¹⁶⁸⁾ altres virtuts qui a Deu se couenen. On si en Deu no era granea qui fos en estes virtuts ⁽¹⁶⁹⁾ damuntdites, en la esperança no seria multiplicada granea qui hagues esperança en les virtuts de Deu, ⁽¹⁷⁰⁾ enans se seguiria que aytant con hom hagues major esperança en les virtuts de Deu, ⁽¹⁷¹⁾ que aytant sa sperança fos mes dessemblant e contraria a les virtuts de Deu. E encare que sen seguiria ⁽¹⁷²⁾ altra inconveniencia, ço es a saber, que esperança se conuenrria mils ab major quantitat per ço qui no es, e ab menor per ço que es, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es maniffestat que en Deu ha granea, ço es a saber, infinitat de bonea, eternitat, poder, sauiesa, amor, [32] perfeccio, misericordia, justicia; e per la granea son signifficades en Deu esser aquestes virtuts matexes, cor sens elles no hi poria esser la granea demuntdita.

DE ETERNITAT E CARITAT

     A hom se coue que haja caritat, ço es, amor a Deu, per ço cor Deus es eternal. On si hom es ressuscitat, e per la influencia de la eternitat de Deu hom eternalment es durable en gloria, pus amable es la eternitat de Deu per le caritat que hom ha a Deu, que no fore si hom no fos ressuscitable e fos finit. E cor la major concordança que sia entre eternitat e caritat, se coue ab esser, segons la condicio de est arbre; e la menor concordança contraria a la major se couenga ab no esser; e esser e caritat se couenguen, e no esser e falsetat, per aço es maniffestada resurreccio esser, sens la qual caritat ne eternitat no signifficarien tan gran concordança esser entre Deu e creatura, con fan si resurreccio es.

DE PODER E JUSTICIA

     PODER e justicia se couenen ab eternitat; cor enaxi pogra Deus jutjar eternalment creatura, si la creatura pogues esser sens començament, con la pora [33] jutjar eternalment si la creatura es sens fi. On si resurreccio no era, seria signifficat que si creatura pogues esser sens començament, que Deus no pogues usar de justicia en ella eternalment. On a donar signifficança que Deus pogra usar de justicia eternalment sens començament en creatura, si la creatura pogues esser eternal sens començament, la sauiesa e la volentat e la perfeccio e les altres virtuts diuines han ordenat que resureccio sia, e que justicia haja poder de conseruar lo cors eternalment, jatsia turmentat, e que sia durable, per ço que en ell justicia vs. E cor lo poder ⁽¹⁷³⁾ e la justicia de Deu ne sera ⁽¹⁷⁴⁾ mils demostrable, per aço, segons les condicions dels arbres, resurreccio es demostrable.

DE SAVIESA E PRUDENCIA

     PRUDENCIA es libertat de coratge qui sab e vol elegir be e esquiuar mal, o ⁽¹⁷⁵⁾ elegir major be e esquiuar menor mal. On con prudencia se couenga ⁽¹⁷⁶⁾ ab esser virtut, per ⁽¹⁷⁷⁾ la proprietat damuntdita, quant mes coue esser couinença ⁽¹⁷⁸⁾ entre sauiesa e esser virtuts, ⁽¹⁷⁹⁾ sens que la ⁽¹⁸⁰⁾ sauiesa sia occasionada a esser sauiesa per eleccio de be, e per esquiuar mal, o per elegir major be, e esquiuar major mal; cor en quant [34] eleccio de aquets contraris damuntdits, se coue ab no esser, e defayliment de eternitat ab prudencia. E empero jatsia que prudencia se couenga ab no esser e ab imperfeccio, prudencia es. On si prudencia es, quant mes coue esser sauiesa on no sia conueniencia de no esser ne de imperfeccio; ⁽¹⁸¹⁾ cor si no era, seguir sia que sauiesa e perfeccio no s couenguessen ab esser, e prudencia e imperfeccio ⁽¹⁸²⁾ couenrrien se ab esser, e aço es impossibil que ço qui es de menor nobilitat se couenga mils ab esser, que ço qui es de major nobilitat; con sia cosa que esser e major nobilitat se couenguen, e no esser e menor. On con aço sia enaxi, per aço es signifficat que sauiesa es en esser; la qual sauiesa es Deu, cor ⁽¹⁸³⁾ nuyla altra sauiesa no es sens imperfeccio, qui s coue ab no esser.

DE AMOR E FORTITUDO

     EN coratje de hom se couenen ⁽¹⁸⁴⁾ amor e fortitudo, cor per amor es noble coratge, forts contra maluestad e engan, lo qual es desamat ⁽¹⁸⁵⁾ per amor qui ama cortesia e ensenyament. On si amor te en hom tan forts coratge noble contra vicis, e hom es creatura, e mortal, e ha en si molts ⁽¹⁸⁶⁾ defayliments, quant mes se coue que en Deu sia amor, per la qual amor Deus sia amador de be e esquiuador de [35] mal. E si aço no era enaxi, seguir sia que hom fos pus noble en amar, e en ahirar, e en força, que Deu, ⁽¹⁸⁷⁾ e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es feyta signifficança al humanal ⁽¹⁸⁸⁾ enteniment que en Deu es amor.

DE PERFECCIO E TEMPRANÇA

     TEMPRANÇA esta ⁽¹⁸⁹⁾ en lo mitg de dos estrems; e per aço es signifficat que temprança se pot couenir ab imperfeccio, en quant es possibil cosa que per intemprança, entre los dos estrems damuntdits, no sia mitja. On si temprança se coue ab esser e ab perfeccio, estant termenada en mitg de dos estrems contraris, e a ella contraris, quant mes alcuna perfeccio coue esser, sens que no sia entre estrems, ⁽¹⁹⁰⁾ e que sia infinida en bonea, granea e en les altres flors del primer arbre. E si aço no era enaxi, seguir sia que temprança se couengues mils ab esser, estant entre dos estrems quis couenen ab imperfeccio e ab no esser, que perfeccio, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es signifficada la perfeccio, qui es Deu, la qual perfeccio no s coue a nuyla cosa sino a Deu. § ⁽¹⁹¹⁾Lo cors [36] huma, en quant ha començament e es mortal, esta en lo mitg de començament e de fi. On si l cors no es ressuscitat, temprança se couenrra ab menor perfeccio, e couenguera s ab major, si resurreccio fos; e on la temprança fora ab major perfeccio, major signifficança donara de la perfeccio de Deu qui la ha creada. E cor la signifficança qui dona major demostrança de la perfeccio de Deu, sia couinent a esser atorgada e amada, per aço resurreccio es couinent cosa a esser demostrable e amable.

Del terç arbre

DE BONEA E GLOTONIA

     DIX l altre saui: Bonea e gulositat se contrasten en l esser en que son; cor la bonea conserua l esser, e la gulositat la corromp; empero en vn subject mateix son. ⁽¹⁹²⁾ On si bonea, qui es virtut, e gulositat, qui es vici, se couenen en esser huma, quant mes se coue que bonea sia en alcuna cosa on no sia vici, ne pusca esser vici; cor si no ho era, seguir sia que no ⁽¹⁹³⁾ fos tan gran contrarietat entre be e mal, con es si be es en alcuna cosa hon no sia mal. ⁽¹⁹⁴⁾ E cor la

[37] major contrarietat qui es entre be e mal sia atorgadora, per aço es donada signifficança que Deus es, cor si Deus res no era, menor contrarietat seria entre be e mal. E si esser se coue mils ab menor contrarietat de be e de mal, que ab major, possibil cosa es que be e mal pusquen esser vna cosa matexa, ⁽¹⁹⁵⁾ e cor ⁽¹⁹⁶⁾ aço sia impossibil, per aço es signifficat Deus esser.

DE GRANEA E LUXURIA

     AYTANT com luxuria es major, aytant es major peccat; e on lo peccat es major, mes se descoue ab esser. E si aço no era enaxi, seguir sia que castetat no s couengues ab esser, ne luxuria ab no esser, e aço es inconuenient; per la qual inconueniencia es signifficada granea esser en Deu; cor si granea pot esser en luxuria e en peccat, qui s couenen ab no esser, quant mes se coue que granea diuina sia en Deu, qui s coue ab esser. § Si en Deu no era granea de justicia ¿qui poria punir hom per gran luxuria? Ne si resurreccio no era, gran luxuria ¿en qui seria punida? E si en hom pot esser gran injuria per gran luxuria, quant mes pot esser en Deu gran justicia per gran bonea, eternitat, poder, sauiesa, amor e perfeccio. On con aço sia enaxi, donchs, per totes aquestes rahons [38] damuntdites, sapies gentil, que es signifficat que en Deu ha granea, e que resurreccio es esdeuenidora; car si no ho era, seguirsen hien ⁽¹⁹⁷⁾ totes les inconueniencies damuntdites.

DE ETERNITAT E AVARICIA

     AVARICIA e larguea son contraris, e larguea e eternitat se couenen; e per aço auaricia e eternitat son contraris. On si resurreccio es, ⁽¹⁹⁸⁾ la justicia de Deu punira ⁽¹⁹⁹⁾ corporalment, e esperitualment, ⁽²⁰⁰⁾ e eternalment sens fi ⁽²⁰¹⁾ lo home auar qui mor en peccat de auaricia; e si resurreccio no es, no l punira sino esperitualment. E cor major puniment es corporal e esperitual, que esperitual tan solament, per ço que lo puniment sia major, e que eternitat e larguea se couenguen mils contra colpa e auaricia, per aço es feta signifficança de resurreccio. ⁽²⁰²⁾ § Si de ço per que les virtuts de Deu se couenen mils contra los vicis qui son en hom, no era feyta signifficança necessaria, seguir sia que no fos impossibil cosa a esser concordança entre les virtuts de Deu e los vicis qui son en creatura, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es signifficat que de necessitat es feyta [39] signifficança necessaria en ço per que mes es signifficada concordança ⁽²⁰³⁾ entre les virtuts de Deu a vsar de creatura contra ls vicis qui son en home.

DE PODER E ACCIDIA

     ACCIDIA desama be comu ⁽²⁰⁴⁾ e be especial; e per aço accidia es contraria a caritat, qui ama be comu e be especial. E cor poder e caritat se couenen, couen se que poder e accidia se descouenguen; car si no ho fahien seguir sia que caritat no s couengues ab poder, o que no s contrariejas ab accidia. On con poder e caritat se couenguen, e poder e accidia se descouenguen, si accidia ha poder de desamar be, ⁽²⁰⁵⁾ e ha poder de amar lo mal, qui es contrari al be, quant mes coue esser alcuna caritat qui haja tan gran conueniencia ⁽²⁰⁶⁾ ab poder, que pusca amar be sens que no pusca amar mal. On con aytal caritat e aytal poder no pusca esser en nuyla altra cosa sino en Deu, per aço Deu es demostrable, ⁽²⁰⁷⁾ en lo qual coue esser lo poder e la caritat damuntdita, en lo qual no porien esser, sens que Deus no fos alcuna cosa. ⁽²⁰⁸⁾

DE SAVIESA E SUPERBIA

     [40] SUPERBIA e ignorancia se couenen, cor home erguylos, cant cuyda esser pus honrat e pus noble per erguyl, adonchs es pus vil e menyspreat de les gents. E per aço ignorancia e erguyl se couenen; e cor erguyl se coue ab ignorancia, qui es contrari de sauiesa, per aço es contrarietat entre sauiesa e superbia. On con ignorancia se couenga ab menoritat e ab no esser, e sauiesa se couenga ab majoritat e ab esser, per aço es donada signifficança que sauiesa es en alcun esser en lo qual no pusca esser erguyl ne ignorancia; cor si no ho era, seguir sia que sauiesa no s couengues mils ab esser que erguyl e ignorancia. On con sauiesa no s pusca couenir en nuyla cosa on sia possibilitat de ignorancia, sino en esser on sia perfeccio de bonea, poder e amor, per aço es signifficat que en Deu es sauiesa.

DE AMOR E ENVEJA

     AMOR e justicia se couenen, e cor enueja se coue ab injuria, qui es contraria a justicia, per aço es inconueniencia entre amor e enueja. On con la [41] amor sia be, e la enueja sia mal, per aço coue atorgar la major contrarietat, per la ⁽²⁰⁹⁾ qual be e mal son pus contraris; cor atorgar aytal contrarietat, es atorgar major concordança esser entre amor e justicia, contra enueja e injuria; e es atorgar que major merit ha hom per hauer major amor e justicia, e major colpa per major enueja e injuria, que per menor. ⁽²¹⁰⁾ On negar resurreccio esser, es negar major concordança d amor e justicia, e major merit e major colpa e major pena. On com negar aquestes coses sia inconuenient cosa, segons les condicions dels arbres, per aço resurreccio es maniffestada a la humana intelligencia.

DE PERFECCIO E IRA

     IRA e caritat son contraris, e caritat e perfeccio se couenen; on per aço se segueix que perfeccio e ira sien contraris; cor si no ho eren, seguir sia que caritat e ira se couenguessen; e si s couenien, possibil cosa seria que dos contraris fossen vna cosa matexa, ⁽²¹¹⁾ e aço es impossibil; cor si diuerses coses concordants no poden esser vna cosa matexa, en quant son diuerses e [42] estants diuerses, jatsia que sien concordants, e sien en menys de contrarietat, quant menys coses diuerses, contrariants, e no concordants, poden esser vna cosa matexa. ⁽²¹²⁾ E si caritat e ira podien esser vna cosa matexa, no essent contraria ira a perfeccio, seguir sia que possibil cosa fos que caritat e ira, e que caritat e perfeccio se couenguessen e s descouenguessen egualment en lo sobject a esser vna cosa matexa. On con en lo sobject perfeccio e caritat creada se couenguen per manera de conjunccio, e caritat e ira se descouenguen per manera de disjunccio, per aço es signifficat que perfeccio e ira donen signifficança de resurreccio. Cor si resurreccio es, pus contraria n es la ira çontra la perfeccio de Deu, en quant la ira per imperfeccio, ab qui ha concordança, sera pus punida, que no fora si resurreccio no fos. ⁽²¹³⁾ E on pus la ira haura major puniment, per ço cor se coue ab lo contrari de perfeccio, aytant sera demostrant pus fortment la perfeccio de Deu. On si Deus no fahia ço per que sa perfeccio fos pus demostrable, seria contrari a sa perfeccio matexa, e aço es impossibil cosa, per la qual cosa es maniffestada resurreccio esser. § Cant ⁽²¹⁴⁾ lo saui hac prouades e signifficades al gentil les rahons damuntdites per lo terç arbre, adonchs l altre saui comença a prouar per lo quart arbre. ⁽²¹⁵⁾

Del quart arbre

DE FE E ESPERANÇA

     [43] MATERIA e forma e generacio se couenen a pluralitat e a vnitat. A pluralitat per manera de differencia, la qual differencia es entre materia e forma; a vnitat se couenen per ço cor componen per generacio vn cors e vna substancia. Mas materia e forma e corrupcio ⁽²¹⁶⁾ se couenen a pluralitat e a destruccio de vnitat. ⁽²¹⁷⁾ A pluralitat se couenen en quant materia e forma son diuerses; a destruccio de vnitat se couenen en quant la materia e la forma se departexen, per lo qual departiment es lo cors anitxilat ⁽²¹⁸⁾ e esdeue en no esser. On con aço sia enaxi, si Deus es en esser, fe e sperança se couenen mils en pluralitat e en vnitat. En pluralitat en quant cascuna se demostra major e pus noble virtut si Deus es, que si Deus res no es; en vnitat en quant vnides se vnexen mils a pendre vn object mateix, si Deus es que si Deus no es. E cor esser se couenga mils ab ço ab qui s coue mils vnitat e pluralitat, e no esser se descouenga ab esser e pluralitat, e contrari de vnitat se couenga ab no esser contra esser, per aço es signifficat que de [44] necessitat se segueix que sia aço per que fe e esperança mils se couenen ab esser; la qual cosa es Deu, sens l esser del qual no s porien tan be couenir con fan. E couenrrien se mils ab no esser que ab esser si Deus no era nuyla cosa; cor creent se Deus esser, e esperança confiant se en Deu, son majors que no son con fe no creu en Deu, ne esperança no s confia en Deu. ⁽²¹⁹⁾ On si Deus res no era, fe e esperança serien majors prenent lo object que no seria en esser, que prenent lo object qui es en esser. ⁽²²⁰⁾ On con sia impossibil cosa que per ço qui res no es pusca esser pus noble virtut, que per ço que es res; per aço Deus esser es maniffestable; cor sens que ell no fos nobilitat e multiplicament de virtuts, se couenrria mils ab lo que res no es, que ab ço qui es, e aço no es ver.

DE SPERANÇA E CARITAT

     ESPERANÇA espera per caritat, e caritat ama per esperança; cor on la sperança es major, coue que hi sia major caritat, e aytant com hom ama pus fortment ço en que s confia, d aytant hi ama major esperança. On con aço sia enaxi, donchs per aço es [45] maniffestat, que enaxi con los vlls corporals vehen per l aer, ⁽²²¹⁾ enaxi esperitualment esperança ⁽²²²⁾ vsa de sa proprietat per caritat, e caritat per esperança. On si en hom, on pot esser lo contrari de esperança e de caritat, ha esperança ab qui s coue, e ha caritat ab qui s coue, quant mes, sens tota comparacio, se coue que la caritat de Deu haja en Deu ab qui s couenga, ⁽²²³⁾ ço es, bonea, granea e les altres flors del primer arbre. E si en Deu ab estes flors caritat se coue, segueix se que sien en Deu, e que caritat hi sia; e si les flors en Deu no eren, pus noble seria caritat en hom que en Deu, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es maniffestat que en Deu hi ha virtuts sens les quals Deus no poria esser pus noble que hom. § Cant lo gentil ohi parlar de esperança en esta manera, adonchs demana al saui si esperança es en Deu. ⁽²²⁴⁾ El saui respos e dix que esperança no s coue a esser en Deu, cor tot ço qui es en Deu es Deu; ⁽²²⁵⁾ e cor esperança participa ab fe, qui s coue ab ignorancia, ⁽²²⁶⁾ per aço fe e esperança no s couenen a esser diuinal; ⁽²²⁷⁾ cor si ho fehien, perfeccio se descouenrria ab bonea, granea, e ab les altres virtuts del primer arbre, e aço es impossibil. § ¿Con ço, dix lo gentil, pot Deus donar esperança a hom si no ha esperança? ⁽²²⁸⁾ Lo saui respos: Deus pot donar esperança, cors, diners e altres coses [46] a hom, sens que hom no es les coses que Deus li dona, ne Deus sia ço que dona; mes en ço que dona lo hom, e pot donar, ⁽²²⁹⁾ dona ço que no es, en quant dona diners o altres coses qui no son hom; enaxi e mils pot Deus aquestes coses per manera de creacio e de possessio, con hom pot donar diners, cauayls, casteyls per manera de possessio. E per aço Deus es excellent sobre natura qui no pot donar ço que no ha. ⁽²³⁰⁾

DE CARITAT E JUSTICIA

     CARITAT e justicia se couenen contra ira e injuria; on si en hom qui es cosa finida, e en lo qual pot esser lo contrari de caritat e justicia, se couenen caritat e justicia contra ira e injuria, de necessitat se coue que en Deu, qui es infinit, e n lo qual no pot esser aquella contrarietat, caritat e justicia se couenguen contra ira e injuria. ⁽²³¹⁾ On si resurreccio es, major concordança han en Deu caritat e justicia contra la ira e injuria del peccador, qui es colpable per obres corporals e esperituals, que no haurien si resurreccio res no era. E cor la major concordança coue atribuir a Deu, segons les condicions dels arbres, per aço resurreccio es maniffestada.

DE JUSTICIA E PRUDENCIA

     [47] JUSTICIA e prudencia se couenen ab esser huma, e esser huma e eternitat no s couenen, con sia cosa que eternitat no haja començament ne fi, e esser huma se couenga ab començament e fi. On si Deus res no era, justicia e prudencia couenrria que fossen eternals, sens esser huma, o que haguessen començament per si matexes, o per altra cosa qui hagues començament de cosa qui per si matexa hagues començament. On cor sens esser huma justicia e prudencia no pusquen esser en hom, e cor hom haja començament e si en ço que es enjenrrat e mortal, e cor nuyla cosa no pusca hauer començament de si matexa, per aço es maniffestat que Deus es, lo qual dona, per creacio, començament e fi a justicia e prudencia, a la qual dona per subject esser huma.

DE PRUDENCIA E FORTITUDO

     SI Deus es, prudencia mes pot saber, que si Deus res no es; e fortitudo ne pot esser pus major que son contrari si Deus es, que si Deus res no es; cor si Deus es, possibil cosa es saber infinida bonea, granea, [48] poder, sauiesa, amor, e perfeccio; e si Deus res no es, impossibil cosa es que infinitat sia sabuda en les coses damuntdites, con sia cosa que si Deus res no era, nuyla cosa no fos sabuda esser infinida. ⁽²³²⁾ E cor esser e major sauiesa e fortitudo se conenen, e no esser e menor prudencia e fortitudo se couenen, per aço es maniffestat que en Deu sia sauiesa e força, per la influencia de la qual sien en hom prudencia e fortitudo.

DE FORTITUDO E TEMPRANÇA

     SI resurreccio es, majorment ne pot esser enfortit noble coratge contra peccat e colpa, que si resurreccio no es; com sia cosa que esperant hom resurreccio, sia desirada benauirança corporal sens fi en gloria celestial. E cor peccat e colpa, aytant con son majors, aytant se couenen mils ab no esser, e son pus contraris ab esser, per ço es maniffestat que de necessitat se coue que sia en esser ço per que colpa e peccat sien pus contraris a esser, es couenguen mils ab no esser. § Si resurreccio es, temprança pot ⁽²³³⁾ esser pus fortment en lo mitg de dos vicis, que si resurreccio no es, desirant hom benauirança corporal [49] en gloria, e tement pena infernal e corporal. ⁽²³⁴⁾ E cor lo mitg, qui es pus espressament e pus purament entre los dos termes, qui son vicis, es pus luny dels dos estrems que no es lo mitg, qui no es tan perfectament en habit de temprança; per aço, ço per que temprança pot esser major, coue esser de necessitat, segons la influencia e l ordenament de les flors del primer arbre, e de les condicions dels arbres. E si aço no era enaxi, seguir sia que lo contrari de temprança se couengues mils ab majoritat e ab esser, que temprança; e que temprança se couengues mils ab menoritat e ab no esser, que son contrari, e aço es imposibil; per la qual impossibilitat resurreccio es maniffestada. ⁽²³⁵⁾ § Cant lo saui hac, per lo quart arbre, prouades les coses damuntdites, adonchs dix lo gentil al altre saui que prouas, per lo quint arbre, Deus esser, e esser en ell bonea, e granea, e les altres virtuts, e esser resurreccio. Empero ell desiraua molt a saber si Deus era creador del mon, o si l mon era eternal o no. ⁽²³⁶⁾ Mas lo saui li dix que en los altres libres li seria maniffestat que Deus es creador del mon, e que l mon ha començament.

Del cinque arbre

DE FE E GOLA

     [50] SI Deus res no es, segueix sen inconueniencia ⁽²³⁷⁾ entre esser e occasio e ventura; ⁽²³⁸⁾ cor si Deus res no es, mes se coue ventura ab esser, que occasio. On con mes e pus souin sien les coses qui son per occasio que per auentura, e cor occasio e esser se couenguen, e ventura e no esser, per aço ⁽²³⁹⁾ es maniffestat Deus esser, ⁽²⁴⁰⁾ sens l esser del qual seria contradiccio en les coses damuntdites. § Si Deus res no es, fe a auentura creu e descreu, cor no es qui la endreç a creure veritat, ne qui l anima punesca per alcuna colpa de ella, e leuant sa gracia e desamparant aquella, l anima crea falsetat. E cor es raho maniffesta que l anima, per lum de alcuna gracia, sia endreçada a creure veritat, e per colpa sia ignorant veritat, per aço es signifficat que Deus es, qui per lum de diuinal gracia illumina l anima a creure veritat, e per los peccats que fa l anima, Deus la desampara; per lo qual desemparament l anima creu falsetat alcunes vegades, oppinant que sia veritat. § Anima, de si, no ha virtut con pusca creure veritat, con sia cosa que

[51] no entena son enteniment per rahons necessaries la veritat en que creu. On con l anima creu en veritat alcuna cosa, esser coue cosa pus ⁽²⁴¹⁾ noble que la anima, per la qual sia ajudada a creure ço que per sos poders ⁽²⁴²⁾ tan solament no pot creure; e aquella cosa es Deu. § Fe es virtut, e virtut e veritat ⁽²⁴³⁾ se couenen; e gola es vici, e vici e falsetat se couenen; e cor veritat e falsetat sien contraris, per aço fe e gola son contraris. On si Deus res no era, fe e gola se couenrrien egualment ab ventura; e si ho fehien, si s farien veritat e falsetat; e cor veritat se coue ab esser e falsetat ab no esser, ⁽²⁴⁴⁾ per aço es maniffestat que Deus es; per l esser del qual veritat e esser se couenen, e falsetat e no esser; per la qual conueniencia fe se coue ab occasio, e gola ab ventura, e les condicions dels arbres se couenen.

DE ESPERANÇA E LUXURIA

     CERTA cosa es que esperança e esperituals coses se couenen, e lutxuria e coses corporals se couenen. On si en Deu no ha bonea, granea, poder, sauiesa, amor e perfeccio, qui son virtuts ⁽²⁴⁵⁾ esperituals, per esperança, qui es virtut esperitual, se couenrria anima de hom ab major nobilitat que Deu. On con [52] aço sia impossibil, per aço es signifficat que Deus es, hauent les virtuts damuntdites, sens l esser de les quals hom se couenrria ab major nobilitat, e Deus ab menor; e aço es contra les condicions dels arbres. § Lutxuria e castetat son contraris; e per castetat, esperança espera guasardo per merit de castetat; e per lutxuria, justicia dona temor de pena, e pena per colpa. On si resurreccio no es, lo plaer que hom ha per lutxuria es major que lo guasardo que hom espera corporal per merit de castetat, lo qual ⁽²⁴⁶⁾ guasardo res no es sens resurreccio. E cor esperança, qui es virtut, se couenga ab esser, e lutxuria, qui es vici, se couenga ab no esser, per aço es signifficat que resurreccio es, en la qual corporalment hom haura vtilitat per castetat, e haura pena per lutxuria; e si aço no era enaxi, esperança e lutxuria non serien tan contraris. E cor la major contrarietat se couenga ab esser, ⁽²⁴⁷⁾ e la menor ab no esser, segons la condicio d est arbre, per aço resurreccio es maniffestada.

DE CARITAT E AVARICIA

     CARITAT e larguea se couenen; e cor auaricia es contra larguea, per aço caritat es contra auaricia, e auaricia contra caritat. On pus contraria cosa [53] es que auaricia sia en l esser on caritat es, que en l esser on caritat no es. On si caritat es en hom en lo qual pot esser auaricia, quant mes coue que caritat sia en alcuna cosa en la qual no pusca esser auaricia, la qual cosa es Deu. E si Deus res no era, seguir sia que esser pogues mils a contraris que a no contraris, ⁽²⁴⁸⁾ e aço es impossibil, com sia cosa que en vn esser mateix ⁽²⁴⁹⁾ la vn contrari se couenga ab no esser, e l altre ab esser, cor en altre manera no serien contraris. § Caritat e espiritual natura se couenen, e anima, per corporal natura, se coue a esser en ella auaricia, per destrohit ordenament en espiritual actu e habit. On si Deus res no era, natura corporal seguiria mils son cors, e s couenrria mils ab veritat, que espiritual natura; e seguir sia que anima se couengues ab menor nobilitat, e lo cors ab major. Cor si Deus res no era, mes vegades fayliria la anima cogitant en Deu e en l altre setgle ⁽²⁵⁰⁾ en ço que res no seria, que lo cors ab sos cinch sens corporals vsant de les coses corporals. On con l anima sia forma e compliment al cors, e lo cors sia corrompable e mortal, per aço es demostrat que la anima es pus noble que l cors, per la qual major nobilitat se coue ab major veritat que l cors, per la qual major veritat Deus es maniffestat; sens l esser del qual l anima no s poria couenir tan naturalment ab esser e ab veritat con lo cors.

DE JUSTICIA E ACCIDIA

     [54] LO cors huma es mitja, per lo qual l anima racional se coue a merit o a colpa; cor sens lo cors, l anima no poria hauer merit per justicia, ne colpa per accidia, com sia cosa que l cors sia estrument per lo qual l anima pot vsar de ses virtuts, e pot vsar de vicis. On si es resurreccio, e Deus guasardona en gloria lo cors qui fo estrument a justicia, e puneix lo cors en infern qui fo estrument a accidia, mils se coue la justicia de Deu ab la justicia del hom just, e mils es contraria la justicia de Deu al hom accidios, que no es si resurreccio no es. E si aço se couenia mils ab esser, e no era esta conueniencia en esser, couenrria s esta conueniencia ab esser e ab no esser, e lo contrari d esta conueniencia couenrria s ab esser e no esser; e cascuna d aquestes conueniencias es contradiccio; la qual contradiccio es impossibil; per la qual impossibilitat es maniffestat que resurreccio sera; per l esser de la qual no s segueix nuyla inconueniencia.

DE PRUDENCIA E ERGUYL

     PUS possibil cosa es que sia erguyl e lo contrari de prudencia en home, dementre que actualment sien en ell humilitat e prudencia, que erguyl e [55] prudencia sien en la peyra; ⁽²⁵¹⁾ e si aço no era enaxi, no seria contrarietat entre los contraris damuntdits. Mas cor la peyra es cors inanimat, per aço es impossibil cosa que en ella pusquen esser contrarietats de virtuts ne de vicis; cor si hi eren, seria cors animat. On si fos impossibil cosa a hom esser en ell imprudencia e erguyl, pus impossibil cosa fora que hi fos imprudencia e erguyl en la peyra. E aço es per ço cor es possibil que en hom pot esser lo contrari de imprudencia e de erguyl. On con aço sia enaxi, e con prudencia e humilitat se couenguen ab esser, e lur contrari ab no esser; e cor lur contrari accidentalment se couenga ab esser, per fer couenir prudencia e humilitat ab no esser; e cor accidentalment prudencia e humilitat se couenen ab no esser per raho de lurs contraris qui accidentalment se couenen ⁽²⁵²⁾ ab esser; per aço es maniffestat que si erguyl e imprudencia, e prudencia e humilitat han sobject en que son, quant mes, sens tota comparacio, se coue de necessitat que sia alcuna cosa en la qual pusquen ⁽²⁵³⁾ esser sauiesa e humilitat, en la qual no pusquen esser imprudencia ni erguyl, e aquella cosa es Deu. E si aço no era enaxi, seguir sia que la peyra e los corses inanimats, o animats d anima irracional, se couenguessen ab major nobilitat e mils ab esser, que hom, en quant esser huma no s couenrria ab esser possibilitat de virtuts e de vicis. E cor hom es de pus noble natura que los inanimats ne lo irracionals, per [56] ço cor pot esser sobject a virtuts, coue que sia alcuna essencia ⁽²⁵⁴⁾ pus noble que hom, la qual haja virtuts, e no pusca esser sobject a vicis; e aquell es lo Deu que nos ensercam.

DE FORTITUDO E ENVEJA

     FORTITUDO es virtut, e enueja es vici. E cor virtuts e vicis sien contraris, per aço fortitudo e enueja son contraris. On si en Deu hi ha ⁽²⁵⁵⁾ bonea, granea, poder, sauiesa, amor e perfeccio, pus semblant es fortitudo a Deu, ⁽²⁵⁶⁾ que si en Deu no hi ha neguna d estes virtuts damuntdites. E on pus semblant es Deus a fortitudo, pus dessemblant e pus contrari es de enueja; cor si no ho era, seguir sia que fortitudo e enueja no fossen contraris. E cor son contraris, e cor fortitudo e enueja son pus contraris si en Deu son les virtuts damuntdites, per ço cor fortitudo n es pus semblant a Deu, ⁽²⁵⁷⁾ e pus contraria a enueja, per aço es maniffestat que en Deu son les virtuts del primer arbre, sens les quals Deus e enueja no serien tan contraris con son, ne fortitudo no seria tan contraria a enueja com es. E cor ço per que fortitudo es mils semblant a Deu, e es pus contraria a enueja, e Deus es pus contrari a vicis, e es pus semblant a les [57] virtuts de hom, sia atorgadora cosa, saluant les condicions del primer arbre; per aço es maniffestat que en Deu son bonea, granea, et cetera.

DE TEMPRANÇA E IRA

     INTEMPRANÇA e ira no porien esser en anima sens lo cors, e intemprança e ira no moren en l anima del hom peccador qui mor en peccat hauent intemprança e ira; cor si morien per la mort del cors, couenrrien se mils a esser semblants al cors que a l anima. E con se couenguen mils a l anima que al cors, segons natura corporal e esperitual, e con l anima sia inmortal, per aço roman colpa de intemprança en la anima, e roman ira. E cor a l anima es estat occasio ⁽²⁵⁸⁾ lo cors, coue que l cors sia ressuscitat, e que sia aytant de temps punit per intemprança e ira, con l anima sera durable; e si aço no era enaxi, seria deffayliment de justicia e de perfeccio en Deu, e no seria tan gran contrarietat entre temprança e intemprança, ni entre caritat e ira, e serien destrohides les condicions del primer arbre. ⁽²⁵⁹⁾ E cor totes estes coses serien possibils si resurreccio no era, ⁽²⁶⁰⁾ per aço resurreccio es demostrada, e maniffestada la humana intelligencia. § Cant los tres sauis hagren prouat al gentil, per les flors dels arbres, [58] Deus esser, e esser en ell bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa, amor e perfeccio, e li hagren maniffestada resurreccio, e lo gentil remembra e entes les rahons damuntdites, e guarda los arbres e les flors, adonchs diuinal resplandor illumina son enteniment qui era tenebros estat, ⁽²⁶¹⁾ e enamora son coratge de via de salut; e per virtut de Deu lo gentil dix estes paraules: ¡Ha las colpable! E tan longament has rebuts diuinals dons, en esta present vida, del Altisme, qui te ha donat esser, e has menjat e begut sos bens, e ell te ha donat tos vestiments, e ell te ha donat los infants e les riqueses que has, e ell te ha tengut a vida, e te ha honrat longament entre les gents, e tu hanc vn jorn ni vna hora de totes estes coses no li has fetes gracies, ne has obehits sos manaments. ¡Ha, mesqui caytiu! ¡E con has estat descebut per ignorancia ⁽²⁶²⁾ qui ha tenguts obcegats ⁽²⁶³⁾ los vlls de ta anima, e no has conegut aquest senyor tan honrrable, tan glorios, digne de tants honrraments! § Cant lo gentil hac dites aquestes paraules, ell senti sa anima deliurada dels torments e de la tristicia, de on error e infidelitat la hauia longament e greument turmentada. Lo goig ni l alegria que l gentil hac, ¿qui l vos poria recomptar? Ne la benediccio que ell disia ⁽²⁶⁴⁾ als tres sauis, ¿qui la vos poria dir? Lo gentil se ajonoyla en la terra, e leua ses mans al cel, e sos vlls qui foren en lagremes e en plors, e ab seruent coratge adora, e dix: ¡Benehit sia Deus glorios, payre e senyor poderos de [59] tot cant es! Gracies, senyer, te fas con te ha plagut remembrar est hom peccador, qui era a la porta de la infinida infernal malediccio. Ador te, senyer, beneesch lo teu nom, e deman te perdo. En tu pos ma esperança, de tu esper benediccio e gracia, e placia t, senyer, que si ignorancia me ha feyt tu menysconexer, la conexença en que me has mes me fassa tu amar e honrar e seruir; e d aqui en auant tots los meus dies ne totes les mies forses corporals ne espirituals no sien en als mas en honrar e lohar tu, e en desirar la tua gloria e la tua benediccio, ne en lo meu coratge altra cosa no sia mas tan solament tu. § Dementre que l gentil adoraua en esta manera nostre senyer Deu, a sa anima vench remembrament de sa terra, e de son payre, e de sa mayre, e de la error, e la infidelitat en la qual eren morts; e membra con tantes de gents qui eren en aquella terra, e eren en via de foc perdurable, la qual via ignorauen, e en la qual eren per deffayliment de gracia. ⁽²⁶⁵⁾ § On con lo gentil remembra aquestes coses, ⁽²⁶⁶⁾ adonchs, per la pietat que hac de son payre, e de sa mayre, e de sos parents, e de totes aquelles gents qui eren morts en sa terra, e hauien perduda la gloria de Deu, adonchs plora molt agrement, e dix aquestes paraules als tres sauis: ¡Ha, senyors sauis! Vosaltres qui tant sots beneficiats dels dons de gracia, ⁽²⁶⁷⁾ ¿con no us pren pietat de tantes de gents qui son en error, e qui no han conexença de Deu, ni a Deu no han grat del be [60] que n reheben? Ne vosaltres, que Deus ha tant honrats sobre les altres gents, ¿per que no anats honrar Deu al poble en lo qual Deus es desonrrat, en ço que no l amen, ni l conexen, ne son obedients a ell, ne han esperança en ell, ne temen sa alta senyoria? ⁽²⁶⁸⁾ Per Deu vos prech, senyors, que vosaltres en aquella terra anets, e que ls prehiquets, e que mi adoctrinets con pusca honrar e seruir Deu a tot mon poder. E placiaus ensenyar a mi tant que per gracia de Deu e per doctrina vostra, hic sapia e pusca endur a via saludable tantes de gents qui son en via de foc perdurable. § Cant lo gentil hac dites aquestes paraules, cascu dels tres sauis li respos e dix que s conuertis a sa lig e a sa creença. ⁽²⁶⁹⁾ ¡Con, dix lo gentil! ¿E no sots tots tres en vna lig e en vna creença? No so, resposeren los sauis, ans som diuerses en creença e en lig, cor la vn de nosaltres es juheu, e l altre es crestia, e l altre es sarrahi. ¿E qual de vosaltres, dix lo gentil, es en meylor lig, ne si cascuna de les ligs es vera? Cascu dels tres sauis resposeren e dixeren la vn contra l altre, e cascu loha sa creença, e repres al altre ço que queria. § Lo gentil qui ohy que ls tres sauis se contrestauen, e que cascu disia ⁽²⁷⁰⁾ al altre que sa creença era error per la qual hom perdia la celestial benauirança e anaua a pena infernal, si d abans fo en ira e en tristicia, son coratge adonchs fo en major, e dix: ¡Ha, senyors! ¡E en con gran alegrança e esperança me [61] hauiets mes! ¡E con gran tristicia hauiets gitada de mon coratge! Mas are me hauets retornat en molt major ira e dolor que esser no solia; ⁽²⁷¹⁾ cor yo, apres ma mort, no hauia temor de sostenir trebayls infinits. Mas are son segur que si no son en via vera, ⁽²⁷²⁾ que tota pena esta apareylada a turmentar la mia anima apres ma mort, perdurablement! ¡Ha, senyors! ¿E qual ventura es aquesta qui me hauia gitat de tan gran error en que era la mia anima? ¿ne per que la mia anima es retornada en molts pus greus dolors que les primeres? Dient lo gentil aquestes paraules, no s poch abstenir de plorar, ne la desconsolacio en que era no la us poria recomptar. § Longament estech lo gentil desconsolat, e sa anima en greus pensaments fo longament trebaylada; mas a la fi lo gentil prega los tres sauis, con pus humilment e pus deuota poch, que ells se desputassen ⁽²⁷³⁾ denant ell, e que cascun dixes sa raho con mils pogues ni sabes, per tal que ell vehes qual d ells era en via de salut. ⁽²⁷⁴⁾ E los sauis resposeren dient ⁽²⁷⁵⁾ que ells desputarien volenters denant ell; e ans que ell fos vengut en aquell loc, ja eren en volentat que desputassen, per enquerre e saber qual d ells era en via vera ni qual en error. § La vn dels sauis dix: ¿Qual manera haurem en aquesta desputacio en la qual volem entrar? E la vn altre dels sauis ⁽²⁷⁶⁾ respos: La meylor manera que nos podem hauer, ni per la qual mils e enans podem declarar veritat a aquest senyor saui gentil, qui tan coralment nos prega que li [62] demostrem la via salutable, es que tingam la manera en la qual nos ha endreçats la dona de Intelligencia, e ab les flors ab que hauem prouat al saui Deus esser, e esser en ell virtuts, e esser resurreccio, ab aquelles se esforç cascun de nosaltres a prouar los articles que creu, per la creença dels quals cuyda esser en via vera. E aquell qui mils pusca, segons sa creença, concordar los articles en que creu ab les flors e ab les condicions dels arbres, aquell dara signifficança e demostracio que sia en meylor creença que ls altres. § Cascu dels sauis tench per bo ço que l saui hauia dit; e cor cascu volch honrrar l altre, cascu dupta a començar primer. Mas lo gentil demana qual lig fo primerament; e los sauis dixeren que la lig dels juheus. E per aço lo gentil prega lo juheu que començas primer. § Enans que l juheu volgues començar, demana al gentil e a sos companyos si ells reprendrien ses paraules; e per volentat del gentil fo fet ordonament entre ls tres sauis que la vn no contrestas al altre, dementre que recomptaria sa raho; cor per contrestar es enjenrrada mala volentat en huma coratge, e per la mala volentat es torbat l enteniment a entendre. Mas lo gentil prega los sauis que ell tan solament pogues respondre a lurs rahons, segons que li seria semblant, per tal que mils pogues enquerre veritat de la vera lig, que tant desiraua entendre; e per cascun dels sauis li fo altreyat.

COMENÇA LO SEGON LIBRE QUI ES DE LA CREENÇA DELS JUHEUS

     [63] AL començament lo juheu fiu sa oracio, e dix: En nom del poderos Deus vn, en lo qual es nostra esperança qui ns deliure de la captiuitat en que som. E cant hac finida sa oracio, ell dix que ls articles en los quals ell crehia eren .viij., ço es a saber: Primer article, es creure vn Deu tan solament. Segon article, es creure que Deus es creador de tot quant es. Terç article, es creure que Deus dona la lig a Moyses. Quart article, es que Deus trametra Messies, qui ns traura de la captiuitat en que som. Cinque article, es de resurreccio. Sise, es del dia del judici, cant Deus jutjara bons [64] e mals. Sete, es creure en la celestial gloria. Vuite, es creure infern esser. Cant lo juheu hac recomptats sos articles, adonchs comença al primer article.

Del primer article

DE UN DEU

     LO juheu dix al gentil, que moltes rahons maniffestes mostrara d esser vn Deu tan solament; mas, entre les altres rahons, per quatre rahons ho vol prouar, per les flors dels arbres, abreuiadament; de les quals quatre rahons es aquesta la primera: Maniffesta cosa es que l hom ⁽²⁷⁷⁾ es ordenat, segons que vehem, a vna fi; e natura, tot ço que fa, ho fa a esguardament de vna fi. ⁽²⁷⁸⁾ E aquest ordenament, e aquest cors natural significa e demostra vn Deus esser tan solament; cor si eren molts Deus, seguir sien moltes fins, e los vns homens serien ordenats naturalment a amar vn Deu, e altres homens serien ordenats a amar altre Deu; e aço mateix se seguiria en les altres creatures, cor cada creatura se diuersifficaria de l altre a signifficar lo Deu qui la hauria creada. ⁽²⁷⁹⁾ E si aço cascun Deu no [65] hauia ordenat en sa creatura, seria sa bonea, sa granea, sa eternitat, son poder, sa sauiesa, e sa volentat imperfecta; e si ho era, impossibil cosa seria que fos Deu. Cor enaxi con a creatura no s coue que ella sia ⁽²⁸⁰⁾ creador, enaxi, e menys encara, a imperfeccio de bonea, granea et cetera, no s coue que sia Deu; cor a Deu se coue tota nobilitat, segons les condicions dels arbres. § La segona raho es aquesta: La granea de Deu es infinida o no en essencia, e n bonea, ⁽²⁸¹⁾ eternitat, poder, sauiesa, amor, e perfeccio. On si son dos o tres o mes Deus, impossibil cosa es que la granea de Deu sia infinida en essencia, e en les virtuts damuntdites; e si es vn Deu tan solament, es possibil cosa que la granea de Deu sia infinida en essencia per totes les virtuts damuntdites. E con possibilitat e esser se couenguen, e impossibilitat e no esser, per aço es maniffestat que vn Deu es; la essencia del qual es tan gran ⁽²⁸²⁾ en bonea, eternitat, poder, sauiesa, amor, e perfeccio, que nuyla altra essencia ne altra cosa no la pot termenar ni comprendre, ans termena ella e compren totes coses dintre si matexa, e es essencialment dintre e deffora totes ⁽²⁸³⁾ altres coses, cor si no ho era, seria termenada e finida. § Dix lo gentil al juheu: Segons obra natural, vera cosa es que ls quatre elements son mesclats en cascun cors compost d ells, e en aquel cors cascun element es essencialment e virtuosament e obrantment; on enaxi es possibil cosa que sien molts Deus, e que sien los vns entre los altres mescladament, ⁽²⁸⁴⁾ [66] e que la granea de cascun sia infinida essencia per ⁽²⁸⁵⁾ totes les virtuts e per ⁽²⁸⁶⁾ tots los lochs. § Lo juheu respos e dix: Certa cosa es que en lo cors compost, cascun element termena en l altre, segons sa propria virtut; cor lo poder del foch termena en lo poder de l aygua que li es contrari, e lo poder de l aygua en ceyl del foc, e aço mateix se segueix del aer e de la terra. E enaxi con termenen ⁽²⁸⁷⁾ la vn en l altre en virtut, ⁽²⁸⁸⁾ enaxi termena la operacio de cascun en la operacio del altre, per ço cor son lurs obres diuerses e contraries. E per aço cascun dels elements desija esser simple, e per si mateix, e sens los altres elements; ⁽²⁸⁹⁾ cor mils se couenrria ab son esser mateix e ab sa virtut matexa, si podia esser sens los altres, ⁽²⁹⁰⁾ que no fa con es mesclat ab los altres. E per aço es maniffestat que si eren molts Deus, seria lo poder e la bonea et cetera de cascun, termenada e finida en lo poder et cetera de l altre; e fora meylor vn Deu qui fos en sa essencia matexa e en son poder et cetera, que tots aquells Deus; e mils se couengra ab esser: e pus impossibil cosa fora que en ell fos enueja, erguyl, e imperfeccio, que si fos mesclat ab altres Deus. E cor la major nobilitat, e ço per que Deus mils se couenga ab esser, coue esser atorgat, segons la condicio del primer arbre; e cor fe, esperança, caritat et cetera, se poden mils couenir ab bonea, granea et cetera, en poden esser majors e pus contraris als vicis. Per aço es demostrat per estes condicions, que vn Deu coue esser [67] de necessitat. § La terça raho es aquesta: Si fos vn Deu qui fos en vn loc en si mateix tan solament, e altre Deu fos part aquell Deu en altre loc, e altre Deu fos part en aquell loc, ⁽²⁹¹⁾ couengra que fos vn Deu infinit qui termenas e compreses aquells Deus, e aquell se couengra mils a esser Deu que ls altres. E si aço fos enaxi, seguira s que l Deu major fora infinit, fora los altres Deus menors, e fora termenat e finit en los Deus menors, segons les sis dresseres qui s couenen a tot ço que sia conlogat en loc, ço es a saber, alt e baix, destre e sinestre, e denant e detras; e si ho fos, couengra ⁽²⁹²⁾ que fos cors; e si fos cors fora finit, cor tot cors coue esser finit, ⁽²⁹³⁾ per ço cor se coue a forma, e a superficie, e a materia. On con sia contradiccio que Deus pusca esser finit e infinit, e lo Deu major seria finit en los Deus menors, e seria infinit part los Deus menors; ⁽²⁹⁴⁾ per aço es maniffestat que impossibil cosa es que sien molts Deus, mas vn Deu ⁽²⁹⁵⁾ tan solament, sens la vnitat e la singularitat del qual no s couenrria ab ell perfeccio de bonea, granea et cetera. § Dix lo gentil: Possibil cosa es que sia vn Deu en vn loc, e altre Deu en altre loc, e axi que sien molts Deus, infinits en obra ⁽²⁹⁶⁾ e finits en quantitat. § Lo juheu respos: Perfeccio de bonea, granea, eternitat, poder et cetera, se coue ab infinitat de essencia on sia perfeccio de bonea, granea et cetera; e descoue s ab fi qui sia en coses termenades en loc, e multiplicades en nombre; cor [68] en infinit nombre no pot esser perfeccio de bonea, granea et cetera en cascuna de les coses qui son finides en essencia; cor ⁽²⁹⁷⁾ si ço era, ⁽²⁹⁸⁾ aytan noble cosa seria perfeccio, bonea, granea et cetera en cosa finida, con en cosa infinida, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es signifficat que perfeccio de bonea, granea et cetera, se coue a vna essencia infinida en bonea, granea et cetera, e no s coue a moltes essencies finides ni a ensemps; ⁽²⁹⁹⁾ cor si ho fehia, egual cosa seria perfeccio en cosa infinida que ⁽³⁰⁰⁾ en cosa finida e aço es impossibil. § Quarta raho es: Esperança se pot formar major a confiarse en vn Deu, senyor de totes coses; e caritat se pot formar major a amar vn Deu infinit en bonea, granea et cetera, que no farien si fossen molts Deus, o que fos vn Deu departit en dues o en tres coses de les quals fos compost. E cor ço per que esperança e caritat se couenen ab majoritat, se coue ab veritat, e lur contrari ab falsetat, segons les condicions dels arbres, per aço es maniffestat que vn Deu es tan solament. § Senyer, dix lo gentil, enaxi com caritat se coue mils ab perfeccio, on major es e major pot esser en amar vn Deu infinit en bonea, granea et cetera que en amar vn o molts Deus qui fossen finits, enaxi volentat de hom qui desam vn Deu qui sia mal e haja infinida malea, es pus noble en desamar, que la volentat qui no pot desamar mas mal finit e termenat; e cor la pus nobla desamor coue esser atorgada, per aço es maniffestat esser [69] vn Deu mal, infinit, ⁽³⁰¹⁾ qui es començament a ⁽³⁰²⁾ tots mals, lo qual es possibil a esser desamat per hom. § Lo juheu respos: Veritat es, senyer, que en quant esguardament de caritat, pus noblement pogra desamar volentat creada si desamas Deu qui fos mal infinit, que finit. Mas cor lo Deu mal seria contrari al bo, e lo Deu bo no hauria bonea, granea, eternitat, poder et cetera, si no delia lo Deu mal, ⁽³⁰³⁾ per aço no s coue que sia tot ço en esser, per que volentat pogues desamar major mal; cor volentat creada no s coue ab nobilitat qui fos ⁽³⁰⁴⁾ contraria a la nobilitat del creador. E si l Deu bo no delia lo Deu mal, per ço que la volentat creada ne pogues esser meylor, amaria mes sa creatura que si mateix, e seria imperfeccio en ell. E si lo Deu bo no podia delir lo Deu mal, serien eguals en poder, e aço es impossibil; cor si era possibil, esser se couenrria aytant couinablement a ⁽³⁰⁵⁾ infinit mal con a infinit be. On con be e esser se couenguen, e mal e no esser; e perfeccio se couenga ab be ⁽³⁰⁶⁾ e ab esser, e s descouenga ab mal e ab no esser, per aço es maniffestat que impossibil cosa es que infinit mal sia en esser; cor si ho era, esser e no esser se couenrrien egualment ab eternitat e ab infinitat, e aço es impossibil. § Cant lo juheu hac prouat al gentil vn Deus esser tan solament, adonchs demana al gentil si s tenia per pagat de la probacio que li hauia feyta de la vnitat de Deu, per les quatre rahons damuntdites, o si volia que coylis mes de les flors dels [70] arbres, e que la vnitat de Deu prouas per mes rahons. Mas lo gentil respos, que assats se tenia per pagat de la probacio, e que ço que ell li hauia contradit era per mils a enquerre veritat. Mas d aytant lo pregaua que li dixes Deus qual cosa es, ne que es en si mateix, cor molt desiraua a hauer conexença de ço que Deus es. Senyer, dix lo juheu, per virtut de Deu e per lum de gracia lo huma enteniment ve en esta present vida a conexença de ço que Deus no es, ço es a saber, que per viues rahons conexen que Deus no es peyra, ni hom, ni sol, ni estela, ne nuyla cosa corporal, ne es nuyla cosa esperitual qui sia finida, ne qui haja defayliment. Encare hauem conexença que Deus es bo, gran, eternal, poderos et cetera, segons que es prouat en lo primer libre; e totes aquestes coses abasten a hom a saber, dementre que som en est mon. Mas saber Deus que es en si mateix, nuyl hom no ho pot saber, cor nuyl hom no pot saber sa anima matexa que es; donchs, ¿con sabria Deus que es? Ne en aquest mon no es aquesta cosa matexa a saber, mas en l altre setgle ho saben aquells qui son en gloria; e si nosaltres ho sabiem en aquest mon, no seria pus noble l altre mon que aquest. On con l altre setgle couenga esser pus noble que aquest, per aço ha Deus ordonat que hom no pusca saber en aquest setgle ço qui es couinent cosa en l altre setgle.

Del segon article

DE CREACIO

     [71] APROVAR que Deus sia creador de totes coses, coylim set flors dels cinch arbres, entre les altres; e per aquelles es maniffestat al huma enteniment que Deus ha creat lo mon; e per cascuna de les flors n es donada maniffesta demostracio.

DE BONEA E ETERNITAT

     BONA cosa es eternitat, con sia cosa que be e esser se couenguen ab eternitat, e eternitat e esser ab bonea. On si eternitat fos mala cosa, no esser e bonea se couengren contra esser e eternitat; e si ho fehessen, naturalment tots los homens, e les plantes, e les besties desijaren no esser, e aço es imp