Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista      Jacint Verdaguer

—[145-146]→   Cant vuyté La fossa del gegant —[147]→    Lo comte Guifre encara d'ira está foll, plantat dalt de la cima de Canigó; entre'l cel y la terra se veu tot sol, puix una boyra negra d'ales de corb ab lo verger abriga los Estanyols,  5 palaus y palacianes, aucells y flors. Passeja la mirada pe'l Rosselló, lo cel li sembla rúfol, lo pahís horch; de moros no n'ovira, sols veu la pols que en los camins aixecan llurs esquadrons.  10 Del llevantí Colliure se gira al port, ne surt una fumera que tapa'l sol. ¿Será als vaixells ò al poble que's cala foch? Quant pensa ab Tallaferro s'ho esplica tot; —148→ dels sarrahins ha encesos los galiots,  15 mes ay! mentre ell estimba son fill hermós! Sos ulls aixís que ho veuhen semblan de boig, sa cara se trasmuda com de qui's mor.    Llavors se dona compte del seu pecat, lo coneix y s'esglaya; mes ay! ja es tart.  20 Plantat dalt de la cima com para-llamps, ne demana un als núvols, no'n baixa cap! Com qui cerca metzines al fons d'un vas, mira'l fons del abisme desesperat, negra gola de monstre que'l va xuclant.  25 ¿Se llevará la vida com un covart, seguint lo hermós cadavre córrechs avall? ¿Se tirará al feréstech gorch de Balaig? Bé ho farán prou los moros si's vol matar, no'ls mancan cimitarres, los sobran darts,  30 y de llances se'n veuhen tot un canyar. Ja baixa de la cima tot esvarat, donant ensopegades com embriach. Part d'amunt de Valmanya fa ressonar la trompa que son avi duya al combat.  35 No trigan á respondre per les afraus los jóvens capcinesos, los vells cerdans, aucells que á la tempesta s'han esbullat. Camí de Serrabona26 va atravessant —149→ los rierons que regan l'hort de Vinçá;  40 oásis que eixes serres tenen tancat perque no'ls lo marcesca l'ayre de mar. Del Canigó los Aspres son l'arrelam de serres que entrelliga cap á llevant; en llur derrera onada s'alça un toçal,  45 que té'l nom y la forma d'un camellás27 entre'ls puigs y la plana mal ajassat. En sa gropa se'n pujan molts cristians en seguiment de Guifre, que'ls va aplegant. D'aplegadisses llances quant té un bon ram,  50 al Rosselló devalla com una allau que creix ab lo que troba tot rodolant. Quant trobe a Tallaferro, los dos germans, de moros, si no fugen, bé'n xafarán!    Aixís que Tallaferro de l'aygua surt,  55 los ballesters arriban de Besalú, ab los archs á l'espatlla, lo dart al puny. Se'n pujan y aspilleran á dalt d'un puig, coronat d'olivarda, grèbol y bruchs, per rebre als de Mahoma posantse á punt,  60 posantse á punt de bátrels ò ser batuts. Los moros que corrían ab gran esbull de la Salanca als cingles de Queribús, vers lo port de Colliure quant veuhen fum —150→ aquell que menos corre sembla que brunz.  65 Los mena un gegant negre molt rabassut, lo nom que'ls seus li donan es de Gedhur. Quant veu les naus en flama, la sanch li bull. Les abelles quant veuhen cremar lo rusch, del fogayner se tiran á aixams damunt,  70 aixís l'aixam de moros se tira al puig. Quína bellugadiça, quíns crits, quín bruyt de sagetes que cauhen com calabruix! lo Pirineu ressona fins á Banyuls. Los ballesters del comte forman un mur,  75 un mur de carn humana, llances y escuts; mes los murs també cauhen si'l colp es dur, y com los colps del moro, may n'han plogut. Los sarrahins son trenta, trenta per un, y es ¡ay! ferit lo comte que més los puny.  80 Quant ja's veu sense forces, alacaygut, per cel y mars y terres passeja'ls ulls; alçant los ulls ovira quelcom que llu, serpent de ferro que entre montanyes surt. Si es gent del gegant moro ¡Deu nos ajud'!  85 si son soldats de Cristo, Cristo los du. No son soldats del moro, puix aquest fuig, son los del comte Guifre, comte volgut. Los que Gedhur comanda no son poruchs, sos cors son més de roure que de sahuch,  90 reberen les besades del Simoún —151→ y ab fers lleons y hienes tots s'han batut; mes entre-mitj veyentse d'espasa y mur, ans que d'un colp l'aixafen, prudent s'esmuny per entre'ls dos exèrcits lo Tech amunt.  95 Amunt a negres núvols van com lo fum, ja passan vora'l temple de la Mahut28, ja pe'l bosch de La Roca, sota'l Portús. Si poden á Cerdanya pujar segurs, desde Cerdanya á Lleyda lo Segre hi du;  100 allí serán los moros á casa llur; mes ay! la font del Segre qué n'es de lluny!    Tu que d'una gambada passas lo Tech, obre ton ull de pedra, pont de Ceret29, que de fills de Mahoma no'n veurás més.  105 Ja la Balma del Moro fugir los veu, fugir envers la Caixa, sota'l Palet30, lo que Roland tirava, jugant ab ells, de montanya en montanya pe'l Pirineu. ¿Quín monstre es eix que baixa cap al riu Tech  110 desde'ls aspres relleixos de Tretzevents? Atravessa la plana com un serpent, entafurat entre herbes, boscos y grenys, per engolir los moros á cents, á cents. La Fo'ls pastors ne diuhen, y es un avench  115 ahont turbants s'enfonzan arreu arreu, —152→ cimitarres, ballestes y ballesters, senyalers y senyeres, poltro y jenet. Sos ulls no l'oviravan desde Reynés pujant per les garrigues de Monferrer.  120 Los que'n surten, demanan ales al vent, fugint dels que'ls segueixen com tro al llampech, com al ferro que aixafa lo martinet. Més enllá de Coll d'Ares y Font de Tech, Roca-Colom blanqueja com una neu;  125 los colomins que hi nían fugen esquerps, fugen á voladuries ay! com fan ells. Abans de gayre passan sobre Ull de Ter, ningú s'hi atura á beure, tots tenen set, los cristians, los moros y llurs corcers,  130 y sols cau de sagetes pluja batent, sagetes que corsecan com llamps en sech.    Si tenen set que'n tingan, prompte beurán, mes no glopades d'aygua, sinó de sanch, de sanch de guerrers moros y cristians.  135 Ja al comte Tallaferro li'n va rajant, reobríntseli la nafra del día abans. Veyent que se li adolla, son cor decau: -¡Oh Guifre, 'l comte Guifre, mon bon germá! atúrals tu y fereixlos, ara si may.-  140 Lo comte es de Cerdanya, los camins sab, —153→ los camins de les cabres y dels isarts; enfila una dressera vers Carrançá, com si girás les aygues per recular. Tot seguit l'avantatge los ha segat,  145 y al crèurel ells derrera, los surt davant: -Entrégat, -crida al moro,- y ets perdonat.- Lo moro per resposta li fa enviar en seca pedregada còdols y darts. Llavors lo comte esclama molt enujat:  150 -De mi no vols la vida? la mort tindrás.- Son destrer esperona dret al gegant, la llança en sa má dreta, l'escut al braç; se donan falconada com dues naus, al trángol de les ones dels guerrejants.  155 Lo comte Tallaferro ho está mirant, com áliga ferida, desde un toçal. Los primers colps que's ventan no son en fals, á estellicons les llances creuhan l'espay. L'un s'arranca l'espasa, l'altre l'alfanch  160 y's mossegan pe'ls ayres guspirejant, ab les guspires saltan gotes de sanch. Los pastors de Setcasas y Tragurá, que de lluny los escoltan, no saben pas si's donan colps de sabres ò colps de malls,  165 si son los colps tronades, los sabres llamps. La cimitarra mora sembla una falç, feta á fer caure testes com brins de blat; —154→ cercant la del bon comtc, damunt li cau; lo partirá, si'l troba, de dalt á baix,  170 l'osberch de fèrrea malla, com l'elm daurat, les armes y la sella, comte y cavall. Mes Guifre se n'adona, lo colp rebat, y abans que'l moro aixeque l'arma y lo braç, sa espasa l'atravessa de part á part.  175 Com un abet que baixa tot rodolant de timbera en timbera, quant Gedhur cau, ressona ab terratrémol tota la vall.    D'ençá que'l moro hi queya, fa noucents anys, bé hi deixaren exércits petjagolall,  180 passanthi á rufagades, á foch y sanch; bé n'hi passaren d'ossos, cabres è isarts, d'estius ab ses tempestes y pedregams, d'hiverns ab ses nevades, torrents y allaus, y encara s' diu la Fossa31, la del Gegant.  185   —[155-156]→   Cant nové L'enterro —[157]→    Com als vells paladins en la batalla, quant l'ombra de la mort los amortalla del cristiá penó sota'l capçal, los solía sortir vestit de malla d'un ángel la figura celestial;  5    al rompre la batalla decisiva, arribar se vejé lo bisbe Oliva, d'algun dels monjos de Ripoll davant; l'enviat del Altíssim sempre arriba quant sos aussilis més servey nos fan.  10 —158→    Ignorant l'art ferotge de la guerra, humil doblega sos genolls en terra, pe'l comte Guifre demanant socós, y quant aquest al Goliat aterra á Oliva diu: -¿Quí l'aterrá dels dos?  15    -Ni l'un ni l'altre, -li respon lo sabi abat, obrint al nom de Deu son llabi:- Deu es qui abaixa l'home y l'enalteix; qui aterra l'enemich no es pas lo glavi, sinó la fèrrea má que'l dirigeix.-  20    Aprés als moros presoners convida á seguir de Jesús la lley de vida, oferintlos una eyna y dret d'empriu. Á qui es ferit li cura la ferida y aprés -Ets lliure, ¡oh mon germá! -li diu.  25    Uns quants guerrers, á un signe de sa croça, rodejan de carreus l'immensa Fossa hont jauhen les despulles del gegant, aplananthi per llosa la més grossa pedra que troban en aquell voltant.  30 —159→    No veyent á Gentil ¡ay! en l'enterro, -¿Hónt es mon fill? -lo comte Tallaferro pregunta al de Cerdanya, germá seu, entre'ls peons y cavallers de ferro mirant encara si, sortós, lo veu.  35    -Gentil, lo meu nebot, -Guifre contesta, de vergonya acalant los ulls y testa,- de Canigó s'haurá quedat pe'l cim.- Y li fa esment de tot lo de la festa, li esbrina tots los fets, menos son crim.  40    En lo cel sereníssim de la gloria il·luminat pe'l sol de la victoria, veu Tallaferro un núvol negrejar, com en lo curs de la divina historia se veu l'ombra de Judas apuntar.  45    No obstant, entre'l temor y l'esperança, ab sos germans vers Canigó se llança, desitjós d'arribar á Sant Martí; no'l distrauhen un punt de sa frisança la volta blava ni'l verdós camí;  50 —160→    los aspres cims ni les humils comelles hont baixan á jugar les fontanelles frisoses de tornarse rierons, ni'ls estanys que als pastors y á les estrelles fan de mirall ab llur claríssim fons;  55    la música dels astres y armonía, á qual suau remor dorm y somía sota l'ala del cel la terra humil, ni la fageda hont la natura cría aucells y flors, amor de maig y abril;  60    ni dels aucells les dolces canticeles, ni dels turons les verdes tuniceles que ab ses congestes embelleix la neu, com lluhentes y blanques llenticueles de festívol vestit que'ls posa Deu.  65    Entre'ls dos comtes caminant Oliva al front de la guerrera comitiva, com davant la boyrada hermós estel, estrany presentiment en ell s'aviva, dintre son cor fent degotarhi fel.  70 —161→    Al veure, mentrestant, que may tornava, al bell Gentil son escuder cercava, guiat entre cingleres pe'ls pastors; estona havía que pe'l bosch rodava quant sentí més amunt sospirs y plors.  75    La riera seguint de Comalada, arriba á un gorch que aplega la suada del front escardalench de Tretzevents; una congesta hi há damunt gelada, que may vejeren fosa los vivents.  80    En gran anfiteatre la timbera s'arqueja cap al cingle de Batera, y, gola immensa del ferreny titá, lo que es avuy un gorch y ampla gelera tal volta fou lo cráter d' un volcá.  85    La neu allí al hivern s'arremolina, glaçantse en l'escalada gegantina d'aquell roquer, fantástich colisseu, y avuy al desglaçarse sa ruhina, l'apsis apar de trocejada seu.  90 —162→    Ploran de fil á fil totes les roques y llança la gelera per cent boques sinistres armoníes y espetechs; dels penyalars, com d'esberlades soques, se sent la cruixidera y los gemechs.  95    Allí ab ses fades Flordeneu plorosa del seu amor lo fret cadavre posa, per mausoleu donantli'l Canigó; set braçades de neu tindrá per llosa, la lluna cada nit per llantió.  100    Aixís que deixan lo cadavre en terra, s'ovira l'escuder dalt de la serra, fent esglayat lo signe de la creu; lo mort al veure, foll d'amor, s'hi aferra, arrancantlo, cruel, á Flordeneu.  105    La goja llança un crit y ab ses companyes va á pèrdres com boyrina en ses montanyes, que responen ab l'eco á son dolor; per qui plora, infelíç, en ses entranyes, també les aspres serres tenen cor.  110 —163→    L'escuder ab sa cárrega estimada, bosch á través per vía encinglerada, tot acorat devalla á Sant Martí, y al posarla en la gespa de la prada, los dos comtes y Oliva son allí.  115    Cora faig del Pirineu que'l llamp aterra, lo comte Tallaferro cau a terra, lo cadavre que estreny li gela'l pit; son cos du vint ferides de la guerra, mes aquesta arribá á son esperit.  120    De prompte se refá y, punyit per l'ira, al seu voltant los ulls encesos gira: -¿Quí ha mort mon fill? -cridant ab veu de tro, vers l'hermitori Guifre se retira, mes confós y lleal responli: -Jo!-  125    Com un llampech, de Tallaferro ardena la espasa vola vers son cor lluhenta, mes ja, robantlo á son cruel desitj, Oliva al assessí dona una empenta, posant la porta y á ell mateix en mitj.  130 —164→    Per la sageta del dolor ferida cerva, cau á ses plantes l'homicida, son crim esgarrifós per confessar; per ben perduda té ¡oh dolor! sa vida, mes, cristiá, vol l'ánima salvar.  135    Com una maça en lo tió que estella, cauhen uns punys damunt la porta vella, que ab cruixidera y gemegor respon, al primer colp la fusta se clivella, mes golfos y muntants de ferro son.  140    Y cau y's deixa anar descarregada sa má, damunt la porta que's mitj-bada, com sobre enclusa feixuguíssim mall, y l'hermita ressona, com brandada esquella als colps del tronador batall.  145    Damunt l'esberla que més fort gemega ab tot son cos titánich se carrega, blegadices rompent y forrellat. La porta ab terratrèmol s'esllenega y'l temple se desclou de bat á bat.  150 —165→    A profanar ¡sacrílech! la capella se rebat, en l'enuig que l'escabella, cercant, febrós, lo pit de son germá; quant un Ego te absolvo ve á sa orella y l'espasa de foch cau de sa má.  155    -Puix Deu m'ha perdonat, també perdónam, ò bé la mort que jo he donada dónam, -de genolls á sos peus Guifre li diu:- xáfam ò al corch mortífer abandónam que'm rosega lo cor de viu en viu.-  160    Desarmat aquell monstre de la guerra, ab Guifre cau de genollons en terrra, davant l'hermosa creu del Salvador, y una abraçada aquells dos cors aferra, nou miracle, Jesús, de vostre amor!  165    Oliva condolgut ab ells sospira, ab més plors apagant lo foch de l'ira, y ab mes cendra l'ardor del esperit, y unintse les tres flames de la pira, fan sola una oració tota la nit.  170 —166→    Y la dolça oració d'una volada puja al bon Deu, damunt sa ala inflamada, tres esperits lligats per un amor; aixís tres gotes de suau rosada s'aplegan dins lo cálzer d'una flor.  175    Al primer raig de llum que la parpella fereix del finestral de la capella, diu missa'l bisbe-monjo per Gentil; s'il·luminan los cors ab llum novella, com los altars ab la claror d'abril.  180    Al consumar lo sacrifici insigne, de germanor indeslligable en signe, una hostia consagrada'ls ofereix, pa dels ángels sagrat, á Deu condigne, que als dos germans ditxosos mitj-parteix.  185    De Sant Galdrich en la vehina altura enfondeix l'hermitá una sepultura, humitejant la terra ab tristos plors. Quant recorda á Gentil y sa hermosura: -¡Qué curta es, -diu,- la vida de les flors!-  190 —167→    Derrera la creu alta bizantina lo dol, per entre'ls arbres s'encamina; sobre un bayart de llances ell va estès, eix brot florit de gerda tarongina per trepitjada bestial malmès.  195    Lo cadavre segueix l'abat Oliva, cap de dol de la trista comitiva, vestit ab negra capa pluvial; son desconhort, que cada punt s'aviva, trenca sovint lo cántich funeral.  200    Son monjos vells y cavallers de ferro lo fúnebre seguici del enterro; vera la Font del Comte, fil á fil tots ploran, mes ningú com Tallaferro, que l'últim bes ací dona á Gentil.  205    Eurons y lladoners també sospiran mort y esbrancat quant á sos peus oviran lo més gallart llorer del lloredar, quant veuhen sos ulls blaus que ja no miran y, tant que reyan, ara fan plorar;  210 —168→    quant veuhen sech, sense color ni vida, aquell cos que's gronxava, com florida palmera al bes suau del ventijol, de Besalú la bella flor marcida quant s'obría tot just als raigs del sol.  215    Sospira ab hòmens y arbres la campana, com plora'l germá mort una germana, per qui cantava dolçament ahí', al cenyirse l'espasa ceretana aqueix que com un tronch jau ara aquí.  220    Al pregon de l'afrau lo llop udola, lo vent xiula entre'ls pins y torniola, les gales trocejant del mes de maig, ab son núvol més negre'l cel s'endola y ploran sos ulls blaus á raig, á raig.  225    La Font del Comte raja gota á gota, apar una encantada que senglota, amagada de l'eura en la verdor; prou canta'l rossinyol, mes cada nota es un gemech que fa partir lo cor.  230 —169→    Com qui remou los òssos d'un ossari, grossos penyals per còdols fent rodarhi, fuig pla avall la riera de Cadí. Lo cel no sembla'l cel, sembla un sudari, si la terra un cadavre gegantí.  235    De llarch a llarch l'estenen en la fossa; mes abans d'enterrar sa testa rossa que besades de goja han arrosat, l'abat-bisbe mostrántloslo ab la croça: -Tot, -exclama,- en lo món es vanitat;  240    hermosura, plahers, somnis de gloria, noms que ara apren per oblidar l'historia, les corones y ceptres, l'or y argent, tot ho esborra una llosa mortuoria; cap al no-res tot se'n ho porta'l vent.  245    Mes no tot l'home en lo fossar s'esbulla; de crisálida hi deixa la despulla quant s'enarbora al regne de la llum; aixís dels lliri-jonchs que'l vent esfulla al cel s'enlayra'l regalat perfum.  250 —170→    Allí á Gentil podrèm reveure un día; mentres per ell lo cálzer ofería, en l'ayre he vist passar son esperit, mirant aquella sanch que rentaría son cor de terra pe'l dolor ferit.-  255    L'enterrador cumpleix ab son ofici; pe'l pobre Tallaferro ¡quín suplici veure colgar aquell amat tresor! com víctima menada al sacrifici, está trist, capficat, esglayador.  260    Lo comte Guifre, de genolls en terra, al mitj colgat minyó encara s'aferra, demanantli perdó del seu pecat. Los altres cavallers al que s'enterra miran, quiscú en sa llança repenjat.  265    Per ferlos comportívola la pena sols Oliva té l'ánima serena, sovint los fa aixecar los ulls al cel, al port felíç de l'ánima que pena, hont la flor no té espina ni'l cor fel.  270 —171→    -Jo ab ell me quedaré en esta montanya; -resolt exclama'l comte de Cerdanya;- si'l llit es dur no hi ha de jaure sol. Ja es de la seva ma ánima companya, desde avuy dormirá en son mauseol.  275    Mon fill Ramon ja menará ma herencia; per acabar ma vida en penitencia jo ací mateix vull fer un monestir; puix no he sabut del viure la ciencia, deixáume apendre ací la de morir.-  280    Oliva li respon: -Si un asceteri en esta aubaga ombrívola ha d'haverhi, trayen l'empelt del arbre de Cuixá, que, com la nit d'estrelles l'hemisferi sembra, de sants la terra ensementá.  285    Si la sé cabdellar en la memoria, vos contaré sa oblidadiça historia, vos mostraré d'eix arbre les arrels que ab llágrimes plantat y sense gloria, pujá un esplet de santetat als cels.  290 —172→ Exalada       En Aquisgran Carles lo Many un día estant,       sol de l'historia en lo mitj-día de sa gloria,        en trono d'or,  295 de duchs y prínceps ab la flor        de tots los pobles, doblant humils ses testes nobles,        cinch monjos vells ab pobres hábits y burells  300       se presentaren y ab greus sospirs aixís parlaren:       «Rey adorat que per estendre son regnat       Deu al món dona,  305 més que pe'l ceptre y la corona       gran per lo cor, ohiu, si us plau, nostre clamor.       En Exalada, —173→ vora'l camí de Llivia á Prada,  310       monjos ahir teníam temple y monestir,       horta florida, vells pergamins que'l cor no oblida,       llibres de chor  315 que recaptavam més que l'or,       altars de marbre, olaustres d'estil feixuch y barbre       hont cisell tosch les feristeles d'aquell bosch  320       grabat havía; teníam ampla conrería       hont lo pobret era guardat de fam y fret.       Mes ¡gran desastre!  325 de tot aixó no'n queda rastre;       en un moment la revinguda d'un torrent       ho ha esborrat y es com si may hagués estat!  330       En la solana que presideix la Tor cerdana,       massa á plaher d'Enveig vivía'l cavaller. —174→        Sa pobra esposa,  335 de son distret amor gelosa,       pregava a Deu que li tornás lo marit seu,       massa amorós de l'encantada de Lanós,  340       d'ençá que un día, com lliri d'aygua que s'obría,       dintre l'estany ell la ovirá prenent un bany.       Caygué en sos braços  345 y oblidá prompte, d'aquells llaços       en la presó, sos fills, sa esposa y sa maysó.       Com fil de plata que lliga al pla la serra ingrata  350       de Puig Pedrós, lo riu la Tet, desde Lanós,       tot fent joguines, á besar baixa les ruines       del monestir.  355 Lo cavaller fins al Capcir       segueix á estones del riu febrós les clares ones,       caçant, cruel, lo coll-vert d'or, d'ales de cel,  360       bech groch y negre, —175→ que al aixecar lo vol alegre,       més que un aucell ala-pintat, sembla un joyell       de pedres fines  365 fet per les sílfides y ondines.       Nostre prior trobál un día ab son amor       y ab veu amiga li parlá aixís: «Cal que us ho diga,  370       no ho podeu fer de rebutjar vostra muller       per una fada!» Quant ho sentí sa enamorada,       picá de peus,  375 del Orient per tots los deus       jurant finir ab monagals y monestir       d'una petjada xafant lo niu y la niuhada,  380       Davant Planés en l'ampla conca de Barrés       un llach hi havía del astre rey mirall de día,       mirall florit  385 de les estrelles á la nit —176→       y de la lluna. Prou se'n recorda la Llacuna,       poble gentil, que en una roca seya humil,  390       del llach á vora, com adormida pescadora       que l'endemá sens peix ni aygua's trobará.       La goja, encesa,  395 diu: «Del ayguat vull ser jo presa,       ò aquesta nit tindrán l'estany per cobre-llit        claustre y capelles, y'l rusch, la mel y les abelles,  400       al despertar, rodolarán cap á la mar.»       Diu y lo guía, á la derrera llum del día,       fins á la vall  405 ahont la Tet, com un cavall       en sa carrera, de rochs s'atura en la barrera       que hi posá Deu quant aixecava'l Pirineu.  410       De sa cadena l'aygua, mil anys, gratá l'arena,        gratant, gratant —177→ los forts anells aná afluixant       y d'eixa serra  415 ne resta sols un mur de terra.       En son crestall lo cavaller clava un magall       que'ls rochs arranca; á cada colp la férrea tanca  420       se va aprimant. Molts colps aterran un gegant.       En la resclosa s'obre una font impetuosa,       que's torna riu,  425 riu que, més gros y més altiu,       se torna mar que camps y pobles va á abrigar.       Per Exalada la nit derrera es arribada!  430       Al monestir nos acabavam d'adormir,       quant l'espetech nos desvetllava á tots en sech.       Del llit saltám  435 y á mitj vestir al chor baixám.       Es la capella, com ull al cloure sa parpella, —178→       niu de foscor. Per fernos créixer més l'horror,  440       á la llum vaga de l'humil llantia que s'apaga,       l'ombra d'Otger veyèm sortir de son carner       signant la porta,  445 que obre ab un colp de maça forta.       Cinch solament, cinch la seguim fora'l convent       a corre-cuyta, esferehits prenent la fuyta  450       montanya amunt. Al esvanírsens lo difunt,       mirám enrera; lo monestir ay! ja no hi era,       gran devassall  455 se l'emportava rost avall       á tomballons, monjos, capella, torreons,       altars y marbres, remats, conreus, columnes y arbres.  460       Sols s'ohí un crit en les entranyes de la nit       ab la tronada —179→ que, d'encontrada en encontrada       tot rodolant,  465 sembrá la mort més que l'espant       y l'agonía.     Adeu, ma dolça companyía       de paradís, llibres, companys, celda felíç,  470       altar dolcíssim, mística celda del Altíssim.       Dolç monestir, quí hagués pogut ab tu morir       en aquella hora,  475 sols per no veure de l'aurora       la llum tornar de tots los nostres al fossar!       Ab llurs cogulles allí trobarem ses despulles,  480       en mal barreig ab lo cadavre del d'Enveig,       que en sa vil feyna quedá clavat ab la seva eyna.       Seguint la Tet,  485 dintre la vall de Codalet —180→       que'l cor anyora, com pedra fina que en sa vora       deixa la mar, l'imatge anarem á trobar  490       de Sant Miquel, com una estrella en nostre cel       ennuvolat. Ella, sols ella s'ha salvat       en lo diluvi!  495 Vos que de Erin fins al Vesuvi       regiu lo món, un monestir feunos ahont       de nit y día fem al Arcángel companyía.»  500       L'Emperador, mentres aixuga lo seu plor,       aixís contesta: «Sirvents de Deu, de gran tempesta       sa má vos trau,  505 al enfonzarse vostra nau.       Claustre y capella demá tindrèu en la planella       d'envers Cuxá, ja que, aturantshi, la triá  510       per son estatge —181→ la d' Exalada hermosa imatge       de Sant Miquel. Ell encamine desde'l cel       la meva armada  515 com un aucell sa novellada.»       Lo monestir no trigá á náixer y á florir,       com olivera del riu Litron en la ribera.  520       Cel de Cuxá, ¿de quánta estrella t'enjoyá       l'abat Garí, ab Pere Urséolo, Marí       lo gran asceta  525 y Romualdo anacoreta?       Lo Rosselló no ha vist més gran constelació       d'astres de gloria en lo mitj-día de sa historia.  530       Ab eix planter que umplí de sants lo món sencer,       vostre asceteri si plantau vos, com lo salteri —182→       d'eixes afraus  535 les umplirá d'himnes suaus.       -Que prompte, prompte se faça, donchs, -respon lo comte.-       Perque mon vot sía en sufragi del nebot,  540       prop de la seva jo cavaré la fossa meva,       com un esclau que de son amo als peus s'ajau.-     Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista      Jacint Verdaguer        Marc legal