
Antología poéticaEdición bilingüe catalán castellano Traducción de Ramón García Mateos
Gerard Vergés
 L'ombra rogenca de la lloba
[La sombra rojiza de la loba]
 [Fragment]
|
| Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà | | | | de gest cansat i irònic, pensatiu, | | | | de perfil encunyat a les monedes. | | | | M'agraden Mahler, Mozart sobretot. | | | | I el silenci dels astres. Tinc mil anys. | | |
|
| No us contaré la coneguda història | | | | ni us descriuré el paisatge on he viscut: | | | | aquell riu ample, amb tarongers florits, | | | | i, més amunt, la terra roja i dura | | | | d'oliveres i vinya, el cel d'estiu | | | | com la fulla esmolada d'una espasa. | | | | I a prop la mar, la mar que tant estimo. | | |
|
| Aquí he viscut i això conec. Mireu: | | | | funesta és l'aigua per al blat madur, | | | | funest el vendaval per a l'arbreda, | | | | funestos per a mi els déus enfurits. | | | | Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella, | | | | dolça per als sembrats la lenta pluja | | | | i dolça per a mi ta companyia. | | |
|
| Et vaig conèixer encara adolescent | | | | d'ulls com obscures roses, com jardins | | | | negres en la penombra. (I vaig pensar | | | | que el negre era el color de la bellesa.) | | |
|
| L'onada antiga no la sap ningú, | | | | però el mestral cabells descabellava. | | | | Cabells com serps. Serpents sobre les sines. | | | | Ferit estic de vidres estellats | | | | (vidres endins, però, l'amor em crida). | | | | Ferit estic de mots i de silencis, | | | | de trossejada argila, asclades fustes, | | | | poderoses forestes desolades. | | | | L'or primitiu era una flor ferida | | | | i aquells boscos que foren verdor pura | | | | són abatuts avui a tall i cas. | | |
|
| (De noves penes em convé fer versos. | | | | Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria | | | | besat els ulls i len-ta-ment els llavis. | | | | —Els meus ulls negres: no com un llampec. | | | | —I els dolços llavis: no com una espasa.) | | |
|
| Espases, si de cas, vindran més tard. | | | | Tasses de neu s'enduien la florida, | | | | pedres trencaven els espills de l'aigua, | | | | boira cobria el rostre de la lluna. | | |
|
| Per tot arreu pistoles parabellum, | | | | per tot arreu tricornis xarolats. | | | | Tricornis i cavalls, a punta d'alba, | | | | per prats humits, per sendes de foscúria. | | | | Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos. | | |
|
| Si cavalls passen, núvols passaran. | | | | I hi ha un silenci ingenu de roselles | | | | —papàvers innocents— mentre a les places | | | | surten noies en flor, amb els ulls brillants | | | | i jeans elàstics i cintura prima. | | |
|
| Tot comença amb un aire divertit, | | | | tot comença amb un aire d'esperança | | | | tan Verd com les destrals dels llenyataires, | | | | tan Roig com les sotanes dels canonges, | | | | tan Blanc com les membranes dels insectes. | | | | Però l'home és més fràgil que la rosa. | | |
|
| Tot i així —cal tenir-ho molt present— | | | | a ma vida privada no l'afecten | | | | la còpula ancestral de les tortugues | | | | ni les reserves d'or dels bancs suïssos. | | | | Trio el menú: vedella amb moixernons; | | | | i un priorat; i un suc de mandarina. | | | | —Què més vol el senyor? | | | | —Tranquil·litat. | | | | Vull morir dolçament com les acàcies | | | | que arriba abril i no rebroten. Vull... | | | | (Bull l'olla al foc com deu bullir l'infern.) | | |
|
| L'infern de les bagasses espanyoles | | | | que encara fan l'ofici als antics calls | | | | d'Istanbul. Gonococs i treponemes. | | | | (Les cartes que no he escrit. I aquell sonet | | | | —verda en els verds de mentes boreals— | | | | on la menta rimava amb els teus llavis.) | | |
|
| —Aquesta nit he somniat en tu. | | | | (Molt t'he estimat, amiga, a totes hores.) | | | | —Mai no puc jeure del mateix costat. | | | | (I vos creieu en el descans etern?) | | | | —Harmonitzava idees i paraules. | | | | (L'obra ben feta és càntir que no raja.) | | | | —Jo sempre he estat un home de principis. | | | | (Alguns canons abans van ser campanes.) | | |
|
| I, per damunt de tot, el desconsol, | | | | i els titulars suspectes dels diaris, | | | | i les galtes de llet i de maduixa, | | | | i l'arquejada neu del coll dels cignes, | | | | i l'espiral de foc de les metàfores, | | | | i el pubis ros de Venus Afrodita, | | | | i els ossos dels amics que van morir, | | | | i els crepuscles de cendra i de tenebres, | | | | i el rostre de Déu Pare, i les presons, | | | | i la garsa i la flor del taronger, | | | | i les sabates netes dels diumenges, | | | | i les fràgils conquilles submarines, | | | | i el vent del nord tallant com un coltell, | | | | i els rellotges parats a dos quarts d'onze, | | | | i els reculls de sinònims i d'antònims, | | | | i els sants de guix amb ulls de porcellana, | | | | i el fil que ens porta, bons minyons, al fons | | | | del laberint grotesc. No sóc Teseu. | | |
|
| Teseu, Teseu! On hem perdut el fil? | | | | Amb fils teixim tapissos delicats | | | | i, amb paraules, poemes resplendents; | | | | però el revers és el secret, l'ordit: | | | | guaita la cara oculta de la lluna | | | | i la lletra petita dels contractes. | | |
|
[Fragmento]
|
| Aquel que llaman Rómulo soy yo, | | | | un romano de gesto pensativo, | | | | irónico y cansado juntamente, | | | | de perfil acuñado en las monedas. | | | | Mil años he vivido. Mozart, Mahler | | | | y el silencio del cielo me enamoran. | | |
|
| No os contaré la historia ya sabida | | | | ni hablaré del paisaje donde vivo: | | | | los naranjos en flor, el ancho río, | | | | la tierra roja y dura, más arriba, | | | | con olivos y viña. Y en verano | | | | el cielo como el filo de una espada. | | | | Y muy cerca la mar, que tanto quiero. | | |
|
| Aquí vivo y esto es lo que conozco: | | | | funesta el agua para el trigo en flor, | | | | funesto para el soto el vendaval, | | | | funesta para mí la ira divina. | | | | Dulce, en cambio, a la oveja es el madroño, | | | | dulce para la siembra el agua mansa | | | | y dulce para mí tu compañía. | | |
|
| De adolescente te encontré: los ojos | | | | como rosas oscuras o jardines | | | | sumidos en penumbra. (Y supe entonces | | | | que era el negro el color de la belleza). | | |
|
| Nadie sabe las olas que se fueron, | | | | mas el mistral el pelo despeinaba. | | | | Sierpes en los cabellos y en los senos. | | | | Abren mi herida vidrios afilados | | | | (vidrios punzantes, mas amor me llama). | | | | Hieren mi alma nombres y silencios, | | | | trozos de arcilla, astillas de madera, | | | | poderosas florestas desoladas. | | | | El oro antiguo era una flor herida | | | | y los bosques que fueron frondas puras | | | | se abaten hoy a tajos y recazos. | | |
|
| (Con nuevas penas forjaré mis versos. | | | | Tanto te habría amado, tanto habría | | | | besado labios y ojos len-ta-men-te. | | | | —Mis ojos negros: no como un relámpago. | | | | —Los labios dulces: no como una espada). | | |
|
| Las espadas, tal vez, vendrán más tarde. | | | | Marchitaban la flor tazas de nieve, | | | | piedras quebraban los espejos de agua, | | | | niebla cubría el rostro de la luna. | | |
|
| Un sinfín de pistolas parabéllum, | | | | un sinfín de tricornios charolados. | | | | Tricornios y caballos, con el alba, | | | | por senderos de sombra y prados húmedos. | | | | ¿Y los colores? Verde, rojo y blanco. | | | | No de la fiera Albión el estandarte. | | |
|
| Pasan caballos, nubes pasarán. | | | | Hay un silencio ingenuo de amapolas | | | | —papáver inocente— y en las plazas | | | | muchachitas en flor de ojos brillantes, | | | | y de cinturas y de jeans elásticos. | | |
|
| Todo empieza con aire divertido, | | | | todo empieza con aire de esperanza. | | | | Verde como el destral del leñador, | | | | Rojo como sotana de canónigo, | | | | Blanco como la binza de un insecto. | | | | Pero el hombre es más frágil que la rosa. | | |
|
| Sin embargo —y hay que tenerlo en cuenta— | | | | a mi vida privada no le influyen | | | | la cópula ancestral de las tortugas | | | | ni las reservas de oro en bancos suizos. | | | | El menú elijo: setas con ternera; | | | | y un priorato; y zumo de naranja. | | | | —¿Qué más quiere el señor? | | | | —Tranquilidad. | | | | Dulcemente morir, como una acacia | | | | que llega abril y no rebrota. Quiero... | | | | (Borbollonea la olla en el hogar | | | | igual que en el infierno los pecados). | | |
|
| Infierno de bagasas españolas | | | | que trabajan en barrios miserables | | | | de un Estambul con blenorragia y sífilis. | | | | Cartas que no escribí. Y aquel soneto | | | | —verde en los verdes de polares mentas— | | | | donde menta rimaba con tus labios. | | |
|
| —He soñado contigo en esta noche. | | | | (Te he amado tanto, amiga, a todas horas). | | | | —Nunca puedo dormir de un mismo lado. | | | | (¿Podéis creer en el descanso eterno?) | | | | —Armonizaba ideas y palabras. | | | | (La obra bien hecha es cántaro sin agua). | | | | —Yo siempre he sido un hombre de principios. | | | | (Hay cañones nacidos de campanas). | | |
|
| Por encima de todo, el desconsuelo, | | | | inciertos titulares de periódico, | | | | las mejillas de fresas y de leche, | | | | arco de nieve el cuello de los cisnes, | | | | el incendio espiral de las metáforas, | | | | monte de Venus rubio de Afrodita, | | | | un osario de amigos que murieron, | | | | atardeceres de ceniza y sombra, | | | | el rostro de Dios Padre, y las prisiones, | | | | y la garza y la flor de los naranjos, | | | | y los zapatos limpios del domingo, | | | | y las frágiles conchas submarinas, | | | | y el cuchillo afilado del mistral, | | | | los relojes parados a las once, | | | | las listas de sinónimos y antónimos, | | | | santos de yeso, ojos de porcelana, | | | | y el hilo que nos saca del grotesco | | | | laberinto. Mas yo no soy Teseo. | | |
|
| ¡Teseo! ¿Dónde el hilo hemos perdido | | | | para tejer tapices delicados, | | | | versos fulgentes y palabras bellas? | | | | El secreto es la urdimbre, es el reverso: | | | | mira la cara oculta de la luna | | | | y la letra pequeña del contrato. | | |
|
 Long Play per a una ànima trista
[Long Play para un alma triste]
 Parlo d'un riu mític i remorós
|
| Tot sovint penso que la meva infància | | | | té una dolça i secreta remor d'aigua. | | | | Parlo de la verdor d'un delta immens; | | | | parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis | | | | com volves vives de la neu més blanca) | | | | i del flamenc rosat (de l'íntim rosa | | | | d'un pit de noia gairebé entrevist). | | | | I parlo del coll-verd brunzint per l'aire | | | | com la pedra llançada per la fona, | | | | de l'anguila subtil com la serpent, | | | | la tenca platejada de les basses. | | | | Parlo del llarg silenci on es fonien | | | | l'aigua dolça del riu, la mar amarga. | | |
|
| Parlo d'un riu entre canyars, domèstic; | | | | parlo —Virgili amic—de l'horta ufana, | | | | dels tarongers florits i l'api tendre, | | | | de l'aixada i la falç, del gos a l'era. | | | | (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.) | | |
|
| Parlo d'un riu antic, solcat encara | | | | pels vells llaguts: els últims, llegendaris | | | | llaguts, tan afuats com una espasa, | | | | i carregats de vi, de llana, d'ordi, | | | | i amb mariners cantant sobre la popa. | | |
|
| Parlo d'un lent crepuscle que posava | | | | or tremolós a l'aigua amorosida, | | | | punts de llum a les ales dels insectes, | | | | solars reflectiments als ponts llunyans. | | |
|
| Dolça remor de l'aigua en el record. | | |
|
Hablo de un río mítico y rumoroso
|
| A menudo recuerdo que en mi infancia | | | | hubo un dulce y secreto rumor de agua. | | | | Hablo aquí del verdor de un delta inmenso; | | | | hablo del vuelo de los ibis (miles | | | | de ibis como copos de nieve pura) | | | | y del bello flamenco sonrosado | | | | (rosa íntimo de un seno adolescente | | | | apenas entrevisto). | | | | Y hablo del azulón rasgando el aire | | | | como piedra lanzada por la honda, | | | | de la anguila sutil cual la serpiente, | | | | la tenca plateada en los estanques. | | | | Y de un largo silencio que anudaba | | | | agua dulce del río y mar amarga. | | |
|
| Hablo de un río familiar que fluye | | | | entre cañaverales; | | | | hablo de la huerta feraz —Virgilio | | | | amigo—, de los naranjos en flor | | | | y la arsafraga tierna, | | | | de la azada y la hoz, del perro en la era. | | | | Allá a lo lejos por el cielo claro | | | | cruzan las garzas en dorado vuelo. | | |
|
| Hablo de un río antiguo y aún surcado | | | | por los viejos laúdes, legendarios, | | | | los últimos laúdes, | | | | agudos como espadas, | | | | arrumados de vino, | | | | de lana, de cebada: | | | | marineros que cantan en la popa. | | |
|
| Hablo también de atardecidas lentas | | | | tiñendo de oro trémulo | | | | el agua enternecida, | | | | los insectos con luz sobre sus alas, | | | | brillos del sol en los lejanos puentes. | | |
|
| Dulce rumor del agua en el recuerdo. | | |
|
 Fràgil com un vidre és la memòria
|
|  Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia | | | | despertar-me demà sense memòria. | | | | I mirar-me a l'espill i no coneixe'm. | | | | I veure davant meu un home estrany, | | | | el cap ple de preguntes i de boira. | | |
|
| De quin color tenia els ulls ma mare? | | | | Com era aquella dona que em va amar? | | | | Quins els noms dels amics, quina la pàtria? | | |
|
| I no recordar res, no recordar-me | | | | d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies: | | | | Al tard les orenetes revolaven | | | | xisclant entre el daurat polsim dels núvols | | | | i el so de les campanes i del riu. | | | | I anava a l'Institut —les matemàtiques, | | | | la lectura, el dibuix— i m'agradava | | | | una noia de llargues trenes rosses | | | | i ulls de color de pluja. Molt després | | | | —me'n recordo— vingueren la Botànica | | | | (pàl·lids, tristos herbaris de flors seques), | | | | la simetria transparent del quars | | | | i l'obsessiu hexàgon del benzè. | | | | I, amb els amics, parlàvem de poemes, | | | | de sexe i de mil coses discutibles. | | | | I a nit ja entrada (nits de vi i de roses), | | | | pensàvem ser immortals: pintar graffiti | | | | ben insolents a les parets més blanques, | | | | aparellar artefactes voladors, | | | | trencar a cops de martell safirs puríssims, | | | | besar els llavis gelats de les estàtues. | | |
|
| (La primera besada —me'n recordo— | | | | va ser una nit de músiques llunyanes | | | | vora la mar i uns pits de nata tèbia.) | | |
|
| Recordo tantes coses. I m'adono | | | | que dins el cos tinc més records que vísceres. | | |
|
| De cop comprenc que l'home és la memòria. | | |
|
Frágil como el cristal es la memoria
|
| Qué desconsuelo, oh Dios, y qué congoja | | | | despertarme mañana sin memoria. | | | | Y no reconocerme en el espejo. | | | | Y verme frente a mí como a un extraño, | | | | anegado de dudas y de sombras. | | |
|
| ¿Cómo eran los ojos de mi madre? | | | | ¿Cómo aquella mujer que me amó tanto? | | | | ¿Quiénes son mis amigos? ¿Cuál mi patria? | | |
|
| Y no recordar nada, no acordarme | | | | del muchacho que fui en tiempos pasados: | | | | Atardecer con vuelo y con murmullo | | | | de golondrinas que cruzan el dorado | | | | velo crepuscular entre las nubes | | | | y el son de las campanas y del río. | | | | Iba yo al Instituto —matemáticas, | | | | la lectura, dibujo— y me gustaba | | | | una chica de largas trenzas blondas | | | | y ojos color de lluvia. Ya después | | | | —bien me acuerdo— vinieron la Botánica | | | | (flores secas en tristes herbolarios), | | | | la simetría límpida del cuarzo | | | | y el obsesivo hexágono bencénico. | | | | Los amigos hablábamos de versos, | | | | de sexo y de mil cosas discutibles. | | | | Contra el alba (ay, noches de vino y rosas) | | | | soñábamos con la inmortalidad: | | | | pintar sobre las paredes más blancas | | | | graffitis insolentes, maquinar | | | | artefactos voladores, romper | | | | a martillazos las gemas más puras, | | | | besar los labios fríos de las estatuas. | | |
|
| (Y me acuerdo muy bien del primer beso; | | | | fue una noche de músicas remotas | | | | cerca del mar: tibios senos de nata). | | |
|
| Recuerdo tantas cosas. Me doy cuenta | | | | que dentro de mi cuerpo se refugian | | | | más recuerdos que vísceras contiene. | | |
|
| Ahora lo sé: el hombre es su memoria. | | |
|
 Poema que tracta de distintes varietats d'olors
|
|  Els gats surrealistes fornicaven | | | | per terrats i teulades blancs de lluna. | | | | Per la finestra entrava la fragància | | | | —les nits d'estiu— dels gessamins florits. | | | | També les nits de pluja —me'n recordo— | | | | pujava un perfum tendre dels sembrats. | | |
|
| Jo tenia deu anys, i era aquell poble | | | | un poble riu amunt, amb hortes, sínies | | | | i un llarg carrer polsós, tot ple de mosques | | | | brunzint sobre els pixats de gos i el fem. | | | | (A migdia, a l'agost, no era gens lírica | | | | aquella ferum agra.) Ben diversa | | | | era la botigueta de les ties | | | | —de Maria i Clotilde— sempre en ombra, | | | | sempre amb frescor de testos de marduix | | | | i alfàbrega florida, al petit pati. | | |
|
| I tinc present la flaire del tabac | | | | ordenat als prestatges, i l'aroma | | | | del sucre candi, de la regalèssia, | | | | del pebre roig, del moscatell, del cànem | | | | i dels plecs de paper on jo dibuixava | | | | altes torres i pòrtics vists en somnis. | | | | (Maria em regalà un llibre de solfa; | | | | Clotilde, boles de colors nacrats | | | | i soldadets de plom de la Gran Guerra.) | | |
|
| Una vegada el riu inundà el poble | | | | Quan va minvar, tot feia una fetor | | | | de llac pudent, d'escata de peix blau, | | | | de fruita corrompuda, de sentina. | | |
|
| Després, la primavera va ser càlida, | | | | van florir les pereres i les flors | | | | eren l'escuma blanca del paisatge. | | | | Xisclaven els moixons. I vaig conèixer | | | | Josefineta, de dotze anys i rossa. | | |
|
| (La pell li feia olor de sabó i aigua.) | | |
|
Poema que versa sobre distintos olores
|
| Gatos surrealistas fornicaban | | | | blancos de luna por las azoteas. | | | | Por la ventana —noches de verano— | | | | entraba la fragancia del jazmín. | | | | Y en las noches de lluvia me llegaba | | | | un aroma de tierra y de simiente. | | |
|
| Yo tenía diez años, y aquel pueblo | | | | era un pueblo río arriba, con huertas, | | | | norias y una calle muy larga, polvo | | | | y moscas rehilando entre las meadas | | | | de perro y el estiércol. (Nada lírico | | | | era en el mes de agosto, al mediodía, | | | | aquel hedor hiriente). Bien distinto | | | | el pequeño comercio de mis tías | | | | —de María y Clotilde— siempre en sombra, | | | | con fragancia y frescor de mejorana | | | | y albahaca florida en el jardín. | | |
|
| Y recuerdo el aroma del tabaco | | | | dispuesto en los estantes, el olor | | | | de azúcar cande, olor de regaliz, | | | | de pimentón, de moscatel, de cáñamo, | | | | de pliegos de papel donde pintaba | | | | altas torres y pórticos soñados. | | | | (María me entregó un libro de solfa | | | | y Clotilde, soldaditos de plomo | | | | y bolas nacaradas de colores). | | |
|
| Hubo una vez que el río inundó el pueblo. | | | | Cuando menguó, era todo hediondez | | | | de albañales y escamas de pescado, | | | | de fruta descompuesta y de sentina. | | |
|
| Cálida fue después la primavera, | | | | brotaron los perales y sus flores | | | | eran la espuma blanca del paisaje. | | | | Los pájaros cantaban. Conocí | | | | a Josefina: doce años y rubia. | | |
|
| (La piel le olía sólo a jabón y a agua). | | |
|
 Havent llegit els Cants d'amor del cavaller Ausiàs March
|
|  Aquesta nit estic tristíssim. Tanco, | | | | flor de Gandia, falconer del rei, | | | | sobre el teu llibre els ulls cansats. Ressonen | | | | els versos amples i fragants, com la | | | | remor del vent entre florides branques. | | |
|
| Lluny és Teresa, i gairebé no dius | | | | ni el nom ni l'hora ni el secret delit. | | | | Tant l'has besada en somnis, que coneixes | | | | —més que el marit— aquell tremolor | | | | lleu del llavi roig i de la sina blanca. | | |
|
| Però el temps, Ausiàs, en va transcorre. | | | | I sols et queda el persistent desig | | | | del ver amant que, contra tot, espera. | | |
|
| Que'ls amadors han en continu esper. | | |
|
Después de leer los Cants d'amor del caballero Ausiàs March
|
| En esta noche me inundo de tristeza. | | | | Cierro mis ojos tristes y cansados, | | | | halconero del rey, flor de Gandía, | | | | sobre este libro tuyo. | | | | Reverberan los versos, | | | | crecidos y fragantes, | | | | como el rumor del viento | | | | que acaricia las ramas florecidas. | | |
|
| Está lejos Teresa, | | | | y no dices siquiera | | | | ni el nombre ni la hora | | | | ni el goce más secreto. | | | | Han sido tantos los besos soñados | | | | que, mejor que el marido, tú conoces | | | | el ligero temblor | | | | del labio carmesí | | | | y de su pecho blanco. | | |
|
| Mas el tiempo, Ausiàs March, se desvanece. | | | | Y te queda tan sólo ya el deseo | | | | del verdadero amante | | | | que, contra todo, espera. | | |
|
| Siempre están los amantes en espera sin fin. | | |
|
 Desig i passió de Palmira
|
|  «A la nit pensa en mi, en el meu amor. | | | | Si no és així, que Déu omnipotent | | | | ompli el teu cor de poltres desbocats, | | | | d'impacients formigues els teus peus, | | | | de sal els ulls i brases el teu sexe.» | | |
|
| (Palmira, malgrat tot, se l'estimava.) | | |
|
Deseo y pasión de Palmira
|
| «De noche piensa en mí, piensa en mi amor. | | | | Si así no fuera, Dios omnipotente | | | | llene tu corazón | | | | de potros desbocados, | | | | de impacientes hormigas ambos pies, | | | | de sal los ojos y de lumbre el sexo». | | |
|
| (Palmira, sin embargo, lo quería). | | |
|
 A la memòria del trobador Cerverí de Girona
|
|  Missenyor Jaume és bell com un arcàngel. | | | | (Jo sóc pelut i rabassut, ventrut, | | | | del color del safrà i de garra curta.) | | | | Ell ama Berenguera, que és esvelta | | | | com una canya tendra vora l'aigua | | | | i que té els pits com dos coloms blanquíssims. | | | | (Jo folgo amb les criades i les meuques.) | | | | Rei d'Aragó, senyor de Montpeller. | | | | (Jo no tinc ni camisa ni flassada.) | | | | Ell és amic de cavallers i savis. | | | | (Jo d'aquell embriac dit Lo Templer, | | | | al qual li surt el vi per les orelles.) | | |
|
| Branda l'espasa el rei (Tant se me'n fot!). | | | | Jo brando, el sirventès com una daga | | | | que l'ànima fereix dels enemics. | | | | I, si cal una rima d'amor dolça, | | | | també la sé. O amarga com el sèver. | | | | Jo, el més gran trobador, dono de grat, | | | | als ignorants, proverbis; als rics, faules. | | |
|
| Margarides als porcs; als ases, roses. | | |
|
A la memoria del trovador Cerverí de Girona
|
| Es mi señor don Jaime | | | | bello como un arcángel. | | | | (Yo, peludo y rechoncho, barrigón, | | | | de color de azafrán y paticorto). | | | | Él ama a Berenguela, que es esbelta | | | | igual que un junco tierno junto al agua | | | | y son sus pechos dos palomas blancas. | | | | (Yo folgo con criadas y con putas). | | | | Rey de Aragón, señor de Montpellier. | | | | (Yo no tengo camisa ni frazada). | | | | Él amigo de sabios y de nobles. | | | | (Yo de un ebrio al que llaman el Templario | | | | y que rezuma alcohol por las orejas). | | |
|
| Blande su espada el rey. (¡Poco me importa!) | | | | Como una daga empuño el serventesio | | | | que hiere el alma de mis enemigos. | | | | Y si una rima fuera menester, | | | | dulce de amor, o acaso acibarada, | | | | también puedo escribirla. | | |
|
| Y yo, el más grande de los trovadores, | | | | proverbios doy al vulgo, | | | | fábulas a los ricos. | | |
|
| Perlas para los cerdos, y a los borricos rosas. | | |
|
 1639
|
|  Els soldadets del rei, a Catalunya, | | | | juguen al joc dels daus sobre les ares | | | | i beuen vi en els calzes consagrats. | | |
|
| Felip IV fa l'amor amb una monja. | | |
|
1639
|
| Los soldados del rey, en Cataluña, | | | | juegan a dados sobre los altares | | | | y beben vino en cálices sagrados. | | |
|
| Felipe IV estupra a una novicia. | | |
|
 Antologia del poetes més estimats
|
|  I ara, si us plau, parlem de poesia. | | | | No em toqueu Carles Riba i Pere Quart, | | | | que els tinc a una fornícula de l'ànima | | | | sempre amb un pom fidel de flors boscanes. | | |
|
| Fragants roses als clàssics: als llatins. | | | | I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs, | | | | que conec pam a pam, com el cos dolç | | | | d'una dona estimada llargament, | | | | com perfet hom sent tota la sabor. | | |
|
| Afegiré el rector de Vallfogona | | | | que l'ànima afligida consolava. | | | | I l'Estellés, de Burjassot, un riu | | | | d'imatges fulgurants. I Ferrater, | | | | dit Gabriel, no pas àngel caigut. | | |
|
| Dels més recents, no en parlo. Jo diria | | | | que, en general, són gent d'ofici, buits | | | | com campanes, com gerres, com sepulcres; | | | | però propicis al llorer simbòlic | | | | compartit en il·lustres estofats. | | |
|
| Aleixandre, Neruda, Federico?... | | | | Des de noi els conec. I, si escric versos, | | | | les arrels del meu vers en ells s'arrelen. | | | | Fa vergonya de dir-ho, però és cert: | | | | quan jo llegia Góngora al col·legi | | | | (era del año la estación florida) | | | | ni als mapes existia Catalunya. | | |
|
| De Kavafis el grec (l'anglès?, el turc?) | | | | recordo imatges inspirades. Parla | | | | (i en parla molt enamoradament) | | | | de la blanca esplendor del coll airós, | | | | parla dels ulls, dels llavis, de les galtes. | | | | (Però Kavafis parla d'ell. Jo, d'ella.) | | |
|
| D'Itàlia potser recordaria | | | | Dante i Petrarca. (No per fer bonic.) | | | | Dels francesos, en mi no en queda petja: | | | | subtils antologies de llargs versos | | | | monòtons, monocords i monorims. | | | | Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d'absenta | | | | i un rostre trist de faune. Poca cosa. | | | | Voici mon coeur qui n'a battu qu'en vain. | | |
|
| En canvi —essent menut— recordo un llibre | | | | de Hölderlin, pintat de calaveres | | | | i donzelles tan pàl·lides com llunes. | | | | I he llegit Rilke. I l'avorrit Goethe. | | | | També —i anem als USA de passada— | | | | jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe. | | | | (Més que silvestre Whitman és pedestre.) | | |
|
| Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms | | | | que per damunt de tots m'han fascinat: | | | | Shakespeare és l'oceà ple de tenebres | | | | i, ensems, el cor flamíger de la llum. | | |
|
| (Tant l'he llegit i en tantes circumstàncies | | | | que, de tots els meus llibres, només Shakespeare | | | | està tan esllomat com un esclau.) | | |
|
| L'altre poeta és Eliot. Quina conya, | | | | quin delicat i quin discret encant | | | | barrejar Ovidi, els salms i trossos d'òpera, | | | | passejar —travestit— el vell Tirèsies | | | | amb mamelles de iaia per la City, | | | | falsificar les cartes del tarot | | | | i asseverar que els àngels són perversos. | | |
|
| De tot el que hem llegit, n'hem fet substància. | | |
|
Antología de los poetas más amados
|
| Hablemos, por favor, de poesía. | | | | Dejadme a Carles Riba y Pere Quart, | | | | los tengo en un altar dentro del alma | | | | con un ramo de flores siempre fiel. | | |
|
| Rosas para los clásicos latinos. | | | | Y a Jordi de Sant Jordi. Y a Ausiàs March, | | | | que conozco mejor que al cuerpo tibio | | | | de una mujer amada largo tiempo | | | | como varón perfecto aprecia su sabor. | | |
|
| Y también al rector de Vallfogona | | | | que el ánima afligida consolaba. | | | | Y a Estellés, de Burjasot, un río | | | | de asombro hecho palabra. Y a Ferrater, | | | | Gabriel llamado y nunca ángel caído. | | |
|
| De poetas más próximos no hablo, | | | | pues son, en general, gente de oficio, | | | | huecos como campanas o sepulcros, | | | | pero propicios al laurel simbólico | | | | compartido en ilustres estofados. | | |
|
| ¿Aleixandre, Neruda, Federico?... | | | | Desde niño los leo. | | | | La raíz de mis versos | | | | en sus versos arraiga. | | | | Da vergüenza decirlo, mas es cierto: | | | | cuando leía a Góngora en la escuela | | | | (era del año la estación florida) | | | | ni en los mapas estaba Cataluña. | | |
|
| De Kavafis el griego (¿turco?, ¿inglés?) | | | | recuerdo imágenes brillantes. Habla | | | | (y habla siempre con voz enamorada) | | | | de los ojos, los labios, las mejillas | | | | y del blanco esplendor de un gentil cuello. | | | | (Kavafis habla de él, yo hablo de ella). | | |
|
| Vienen a mi memoria desde Italia | | | | Dante y Petrarca (nadie crea que es | | | | un adorno la cita). | | | | Los franceses no me dejaron huella: | | | | sutiles florilegios | | | | de caudalosos versos | | | | monocordes, monorrimos, monótonos. | | | | Tal vez Rimbaud. Y Verlaine: sabor de absenta, | | | | gesto triste de fauno. Poca cosa. | | | | He aquí mi corazón que latió en vano. | | |
|
| Sí recuerdo, desde mi infancia, un libro | | | | de Hölderlin, calaveras pintadas | | | | y pálidas doncellas como lunas. | | | | Leí a Rilke. Y al tedioso Goethe. | | | | También —vamos a USA de pasada— | | | | me quedo con Carl Sandburg y Allan Poe. | | | | (Más que silvestre Whitman es pedestre). | | |
|
| Y al final, los ingleses. Los dos nombres | | | | que, sobre los demás, me han fascinado: | | | | Shakespeare, el mar con tinte de tinieblas | | | | y el corazón en llamas de la luz. | | | | (Y tanto lo he leído | | | | y de tantas maneras | | | | que, de todos mis libros, | | | | tan sólo los de Shakespeare | | | | están tan deslomados como esclavos). | | |
|
| Otro poeta es Eliot. Ah, qué guasa, | | | | qué delicado y qué discreto encanto | | | | fundir Ovidio, la ópera y los salmos, | | | | pasear —travestido— al buen Tiresias | | | | con sus mamas de vieja por la City, | | | | falsificar las cartas del tarot, | | | | e imaginar que hay ángeles perversos. | | |
|
| En todo lo que leí está mi esencia. | | |
|
 Després de llegir El Directori de l'inquisidor Nicolau Eymeric
|
|  Morir com una flama: drets i nets. | | | | En nom de Jesucrist i de sa Mare, | | | | dels confessors, dels màrtirs i les verges. | | |
|
| Dels finestrals amb vidres emplomats | | | | cau una llum perversa sobre l'ara. | | | | Bisbes de mitra i bàcul fan justícia | | | | —vèrbola de llatins enrevessats— | | | | des de les trones pàl·lides del vent | | | | enceses de centelles iracundes. | | |
|
| «Indicis són molt certs de judaisme | | | | separar de la carn el greix, posar-se | | | | dissabte roba neta, matar el gall | | | | amb ganivet sense osca i, sobretot, | | | | resar els salms ometent el Gloria Patri. | | |
|
| »De l'heretgia dels il·luminats | | | | ¿sabeu que, en alçar Déu, tanquen els ulls? | | |
|
| »Signes de moro són no beure vi | | | | ni tastar carn de porc. Rentar-se els braços | | | | i la cara i la boca, havent dinat. | | |
|
| »Són sospitosos en la fe, en resum, | | | | els quiromàntics, els qui guarden llibres | | | | expressament prohibits pel Sant Ofici, | | | | tots els qui mercadegen cavalls i armes | | | | amb propòsit de dur-los cap a França.» | | |
|
| Pels claustres desfilaven sonadors | | | | tocant tabals d'aram i cornamuses. | | | | Sobre els domassos, Agnus Dei blanquíssims. | | | | I el foc crispat. I el fum dels sarments tendres. | | |
|
| I un sol desig: purifiquem el món. | | |
|
Después de leer El Directorio del inquisidor Nicolás Eymeric
|
| Morir como una llama, altos y puros. | | | | En nombre de Jesús y de su Madre, | | | | de confesores, mártires y vírgenes. | | |
|
| Por ventanas con vidrios emplomados | | | | cae una luz perversa sobre el ara. | | | | Obispos con su mitra y con su báculo | | | | imparten la justicia | | | | —facundia de latines retorcidos— | | | | en los pálidos púlpitos del viento | | | | prendidos de centellas iracundas. | | |
|
| «De judaísmo son indicios ciertos | | | | el separar la grasa de la carne, | | | | mudarse el sábado, matar el gallo | | | | con cuchillo sin mella y, sobre todo, | | | | vedar en la oración el Gloria Patri. | | |
|
| ¿Sabéis que los herejes alumbrados | | | | cierran los ojos al alzar a Dios? | | |
|
| Signos de moro son | | | | no probar vino y cerdo. | | | | Enjuagarse los brazos y la cara | | | | y la boca después de haber comido. | | |
|
| Así pues, en la fe son sospechosos | | | | los quiromantes, los que guardan libros | | | | que prohibió expresamente el Santo Oficio, | | | | quienes tratan con armas y caballos | | | | con el fin de llevarlos para Francia». | | |
|
| En procesión solemne por los claustros | | | | van tambores de cobre y cornamusas. | | | | En los damascos, Agnus Dei blanquísimos. | | | | Crepita el fuego. Humean | | | | los sarmientos aún verdes. | | |
|
| Y tan sólo un deseo: | | | | purificar el mundo. | | |
|
 Mitològica
|
|  D'un encertat i destre cop de dalla | | | | Urà va ser castrat pel jove Cronos. | | | | Sobre el mar àtic —sempre blau— caigueren | | | | unes gotes de sang, i nasqué Venus. | | |
|
| Des de dalt de l'Olimp, l'insaciable | | | | Júpiter s'ho mirava. I va somriure: | | |
|
| —Una femella més i un mascle menys. | | |
|
Mitológica
|
| Empuñando una hoz diestra y certera | | | | el joven Cronos emascula a Urano. | | | | Sobre el Ático mar azul cayeron | | | | unas gotas de sangre, y nació Venus. | | |
|
| Desde el Olimpo, el siempre inagotable | | | | Júpiter lo miraba y sonreía. | | |
|
| —Una doncella más y un varón menos. | | |
|
 Pàndols
|
|  A la terra solcada de trinxeres, | | | | on la flor blava i dolça de l'espígol | | | | les abelles anava convocant: | | |
|
| Allí quedaven els soldats vençuts. | | |
|
Sierra de Pàndols
|
| En la tierra surcada de trincheras, | | | | donde la flor azul | | | | y dulce del espliego | | | | sin tregua convocaba a las abejas: | | |
|
| Allí permanecían | | | | los soldados vencidos. | | |
|
 Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984
|
|  Moren salvatgement, sal-vat-ge-ment, | | | | cents d'homes, milers d'homes, cada dia. | | | | Catul va escriure en verb llatí: «Ploreu, | | | | fills de Cupido, i Venus.» (Catul parla | | | | de la mort d'un ocell, cal aclarir-ho.) | | |
|
| Però, fa poc, morien a Indoxina | | | | (set milions de tones de metralla) | | | | homes —no ocells— com torxes de napalm. | | | | (Diu el Merck Index, sempre saberut, | | | | que «el napalm no és pas tòxic». Però crema.) | | |
|
| Arreu la iniquitat. I els elegits | | | | dels déus (això fa riure) escrivint versos | | | | —si pot ser decasíl·labs ben sonors— | | | | mentre pels parcs amb roures i glicines | | | | molt tendrament es besen els amants. | | |
|
| I a la tardor els concerts: Bach i Beethoven. | | | | Xilografies críptiques de Tàpies. | | | | Sextines —Joan Brossa— cibernètiques. | | | | Barcelone la nuit. I Ganduxer. | | | | Moët et Chandon (no pas xampany de fira). | | | | Boniques noies nòrdiques. Polítics. | | | | La catedral (per cert, d'un gòtic fals) | | | | amb les agulles d'or enllumenades. | | | | La Maria del Mar cantant Mallorca. | | | | Filosofia zen. Films de Fellini... | | |
|
| Amargament diré que tot va bé. | | |
|
Poema iniciado cuando Vietnam y que termino en 1984
|
| Mueren sin compasión, sin-com-pa-sión, | | | | hombres a cientos —miles— cada día. | | | | Catulo lo escribió en latín: «Llorad, | | | | hijos de Venus y Cupido». (Él habla | | | | de un pájaro que muere, hay que aclararlo). | | |
|
| Pero en Vietnam morían, hace poco | | | | (toneladas de bombas a millones) | | | | hombres —no aves— cual teas de napalm. | | | | (Cuenta el Merck Index, siempre tan sabiondo: | | | | «no es tóxico el napalm». Ya... pero abrasa). | | |
|
| Reina la iniquidad. Los elegidos | | | | de los dioses (dejadme que me ría) | | | | escriben versos cultos | | | | —graves endecasílabos sonoros— | | | | y en los parques con robles y glicinas | | | | se besan tiernamente los amantes. | | |
|
| Los conciertos de otoño: Bach, Beethoven... | | | | Xilografías crípticas de Tàpies. | | | | Sextinas —Joan Brossa— cibernéticas. | | | | Barcelone la nuit. Y Ganduxer. | | | | Moët et Chandon (que no champán de feria). | | | | Hermosas chicas nórdicas. Políticos. | | | | La catedral (por cierto, un falso gótico) | | | | con las agujas de oro iluminadas. | | | | Y María del Mar canta a Mallorca. | | | | Filosofía zen. Films de Fellini... | | |
|
| Todo va bien. Lo digo amargamente. | | |
|
 Lliri entre cards
[Lirio entre cardos]
 Brucella melitensis
| A Luigi da Porto, que, durant les curtes pauses de la batalla d'Agnadelo, el 1509, escrivia sonets |
|
|  Astre apagat la més fulgent estrella, | | | | torre enrunada la que fou més alta, | | | | a la gentil marquesa de Morella | | | | se li ha marcit la rosa de la galta. | | |
|
| Per causa de la llet d'alguna ovella | | | | la galana marquesa està malalta. | | | | El germen metzinós es diu Brucella; | | | | les febres que pateix, febres de Malta. | | |
|
| Malaltia veient tan espantosa, | | | | misses ordena el bisbe de Tortosa | | | | i a Roma fa el marquès pelegrinatge. | | |
|
| Però som a l'any mil. Mai no sabràs | | | | que la culpa no fou de Satanàs, | | | | sinó d'un tendre i exquisit formatge. | | |
|
Brucella melitensis
| A Luigi da Porto, que, durante las breves treguas de la batalla de Agnadello, en 1509, escribía sonetos |
|
| La más luciente estrella astro apagado, | | | | la muralla más alta derribada, | | | | a la gentil marquesa de Morella | | | | se le mustia la rosa de la cara. | | |
|
| La leche de una oveja fue el motivo | | | | del dolor de marquesa tan galana. | | | | Es la Brucella el germen venenoso; | | | | las fiebres que padece son de Malta. | | |
|
| Viendo tan espantosa enfermedad | | | | el obispo en Tortosa ofrece misas | | | | y a Roma va el marqués de peregrino. | | |
|
| Sucedió el año mil. Nunca sabrás | | | | que la culpa no fue luceferina | | | | sino de un queso tierno y exquisito. | | |
|
 Retrat del comte Guillem de Tolosa
| A Bernat, pacientíssim escuder, que —mort el comte— es va pixar sobre la faç del seu senyor, sense cap respecte |
|
|  Igual que el llamp i que la calabruixa, | | | | causa vas ser de malvestats i estralls; | | | | tu que amaves els llavis de maduixa | | | | tant o més que els falcons i que els cavalls. | | |
|
| Rodó de carns i amb la ventrera fluixa, | | | | sobre les dones núbils dels vassalls | | | | tenies —senyor nostre— dret de cuixa, | | | | dret a escalfar-te al llit sense abrigalls. | | |
|
| Gras com un porc i prepotent, és ara, | | | | quan el pit t'ha fiblat una sageta | | | | i quan la mort el teu semblant declara, | | |
|
| que amb goig —senyor malvat— obro l'aixeta | | | | dels meus ronyons sobre la teva cara, | | | | i em pixo en tu i avio la bufeta. | | |
|
Retrato del conde Guillem de Tolosa
| A Bernat, pacientísimo escudero, que —muerto el conde— meó sobre el rostro de su señor, sin ningún respeto |
|
|
Igual que el rayo o una granizada
| | | |
fuiste causa de ruinas y de daños;
| | | |
tú que amabas los labios carmesíes
| | | |
aún más que a tus halcones y caballos.
| | |
|
|
Amondongado y con el vientre flojo,
| | | |
gozabas del derecho de pernada
| | | |
sobre las hembras de la servidumbre,
| | | |
caldeando tu cama sin frazada.
| | |
|
|
Ahora, cerdo prepotente y craso,
| | | |
con la muerte grabada en el semblante
| | | |
y el pecho de una flecha traspasado,
| | |
|
|
con gozo —vil señor— sobre tu cara | | | |
relajo los esfínteres y orino:
| | | |
me meo en ti y disfruto la meada.
| | |
|
 Black Panthers
| | A Angela Davis i als que vindran |
|
|  Somia el blanc bastard, tota la nit, | | | | les fosques sines d'una adolescent; | | | | de dia, enlaira atletes, com el vent | | | | ràpids i forts, de músculs de grafit. | | |
|
| Negra raça d'esclaus, negre neguit | | | | d'un llinatge que creix, obscurament; | | | | formigues negres, negre pensament | | | | condemnat al treball, al dol, l'oblit. | | |
|
| Ah, però vindrà un dia —¡que vindrà!— | | | | que l'escuma, la calç, la sal, la neu | | | | seran, de cop, vençudes pel quitrà. | | |
|
| I pels camins vedats a les panteres | | | | —per les sendes que els blancs avui passeu— | | | | hi haurà ossos blancs i blanques calaveres. | | |
|
Black Panthers
| | A Angela Davis y a los que vendrán |
|
|
Sueña el blanco bastardo, por la noche,
| | | |
los senos brunos de una adolescente;
| | | |
de día, exalta a los atletas, rápidos
| | | |
y fuertes como el viento, diamantinos.
| | |
|
|
Negra raza de esclavos, ansia negra
| | | |
de un linaje que avanza, oscuramente;
| | | |
hormigas negras, negro pensamiento
| | | |
destinado al trabajo y al olvido.
| | |
|
|
Llegará un día —¡claro que vendrá!—
| | | |
que la espuma, la cal, la sal, la nieve
| | | |
serán vencidas por el alquitrán.
| | |
|
|
Y en la senda vedada a las panteras
| | | |
—ahora en exclusiva de los blancos—
| | | |
habrá cráneos blancos, blancos huesos.
| | |
|
 Art poètica
| | A R. M., que m'ha enviat un recull dels seus versos |
|
|  Si quan escrius, amic, ets tan il·lús | | | | que penses que la rima i la mesura | | | | són el secret, infausta singladura | | | | li espera al teu vaixell pel trobar clus. | | |
|
| El mot obscur i el pensament difús | | | | segur que et cavaran la sepultura. | | | | Poeta ver no fa literatura. | | | | La retòrica, amic, és com un pus. | | |
|
| Ja sé que és més senzill donar un consell | | | | que escriure versos bons. Perquè un paisatge, | | | | malgrat els mals poetes, pot ser bell. | | |
|
| Però —nou Abraham— cal el coratge | | | | de matar els propis fills amb un coltell. | | | | Salvar, de mil imatges, una imatge. | | |
|
Arte poética
| | A R. M., que me ha enviado sus versos |
|
|
Si al escribir, amigo, eres tan vano
| | | |
que piensas que la rima y la medida
| | | |
esconden el secreto, cal y espinas
| | | |
te esperarán en el trovar cerrado.
| | |
|
|
Palabra oscura y pensamiento vago
| | | |
tu sepultura cavarán, sin duda.
| | | |
El verso en sí no es literatura.
| | | |
La retórica, amigo, es sólo fango.
| | |
|
|
Sé cierto que más fácil que escribir
| | | |
es dar consejos. Pese a los poetas
| | | |
malos, bella es la luz que cruza abril.
| | |
|
|
Como Abraham, hay que tener coraje
| | | |
y matar, sin piedad, a nuestros hijos.
| | | |
Y salvar, de entre mil, sólo una imagen.
| | |
|
 Còmodament instal·lats en el tòpic
| | A J. M., abisme d'imbecil·litat |
|
|  Hi ha multitud de fets que, per costum, | | | | donem per bons i a cegues beneïm. | | | | Però, per judicar, cal filar prim: | | | | que un savi és molt distint d'una patum. | | |
|
| Inherent a la femta és la ferum, | | | | com la sang és intrínseca a tot crim. | | | | El fum dels funerals cria estalzim, | | | | i allí on hi ha foc se sap perquè hi ha fum. | | |
|
| Adagis ben vulgars. Però afirmem | | | | —plens de raó— que el peix picarà l'ham | | | | i que la barca avança a cop de rem. | | |
|
| (Dames provectes lluiten per la fam, | | | | mentre prenen el te). Ningú no tem | | | | que aquest món tan absurd l'encengui un llamp. | | |
|
Cómodamente instalados en el tópico
| | A J. M., abismo de imbecilidad |
|
|
A veces, muchas cosas por costumbre
| | | |
sin dudarlo las damos ya por buenas.
| | | |
Pero para juzgar hay que hilar fino:
| | | |
que un sabio es muy distinto de un fantoche.
| | |
|
|
Inherente al estiércol, el hedor,
| | | |
cual la sangre es intrínseca a los crímenes.
| | | |
El humo funerario forma hollín
| | | |
y si hay fuego se sabe por el humo.
| | |
|
|
Son adagios vulgares. Mas afirman
| | | |
—y con razón— que el pez muerde el anzuelo
| | | |
y que a golpe de remo avanza el barco.
| | |
|
|
(Damas provectas luchan contra el hambre
| | | |
mientras toman el té). Ya nadie teme
| | | |
que en este mundo cruel lo parta un rayo.
| | |
|
Antología poética
Gerard Vergés ; traducción de Ramón García Mateos
|







|
|