Antología poética - Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Antología poética
Gerard Vergés ; traducción de Ramón García Mateos

La glòria literària

A ma fillola Rosa, que m'admira perquè
he publicat tres o quatre llibres

	No figuro a la GEC ni a cap manual
	de la literatura catalana.
	Allí hi són mossèn Cinto (de sotana)
	i Ruyra (simfonia pastoral);

	Espriu (patètic) i Carner (carnal)
	i Maragall (cantor de la sardana).
	Difunts com són, la mort els agermana
	en floralesc i líric funeral.

	Valga'm Déu, que no envejo la rotllana
	que encercla tal prodigi cultural:
	olimp de pols, d'oblit i de desgana.

	Jo —que encara estic viu— el virginal
	cos de Tristana admiro, i els ulls d'Anna.
	Feliç, me'n ric de Güelfa i de Curial.

La gloria literaria

A mi ahijada Rosa, que me admira porque
he publicado tres o cuatro libros

	No estoy en la GEC ni en ningún manual
	de la literatura catalana.
	Allí están mosén Cinto (con sotana)
	y Ruyra (sinfonía pastoral).

	Espriu (patético) y Carner (carnal)
	y Maragall (cantor de la sardana).
	Difuntos son, la muerte los hermana
	en lírico y florido funeral.

	Válgame Dios, no envidio la roldana
	que envuelve tal prodigio cultural:
	un olimpo de olvido y de desgana.

	Yo —vivo todavía— el virginal
	cuerpo con gusto admiro de Tristana.
	Río, feliz, con Güelfa y con Curial.

D'un bestiari medieval

A Joan Perucho, poeta, fabulador,
alquimista, botànic, zoòleg

	Hi ha un animal, de còrpora imponent,
	que els perses anomenen elefant.
	Viu prop de tres-cents anys, i únicament
	infanta la femella un sol infant.

	I és que conta Aristòtil, congruent,
	que copula amb destorb, que té més gran
	que el sexe el nas, i en forma de serpent.
	Per això és cast i molt honest amant.

	I té tres enemics: primer, el dragó,
	que de la sang estima l'escalfor.
	Després el gat, de la cautela signe.

	Finalment, l'unicorn d'agut fibló.
	(Parlo d'aquell cavall que és tot blancor
	i amb una banya de marfil maligne).

De un bestiario medieval

A Joan Perucho, poeta, fabulador,
alquimista, botánico, zoólogo

	Existe un animal, de cuerpo enorme,
	al que los persas nombran elefante.
	Trescientos años vive y solamente
	pare una cría y una vez la hembra.

	Oportuno, Aristóteles nos cuenta
	que con dificultad copula. Trompa
	serpentina y mayor que el sexo tiene.
	Por eso es casto y muy honesto amante.

	Tres son sus enemigos: el dragón,
	que gusta de la sangre y su tibieza.
	También el gato, de la astucia símbolo.

	Y el unicornio, de afilado husero.
	(Hablo de aquel caballo todo albura
	y con un cuerno de marfil maligno).

Abundància de sinònims

A Carme, apassionada lectora de diccionaris

	No és diferent la llengua catalana
	d'altres llengües, que és llengua molt devota
	de batejar les putes: galiota,
	meuca, bagassa, meretriu, putana.

	¿Seguim? Bardaixa, hetàira, barragana
	(aquesta Moll l'admet). També la sota
	famosíssima d'oros. I donota.
	I fembra pública, a l'edat mitjana.

	Afegiré barjaula. I més: berganta,
	dona mundana, del partit, marfanta,
	prostituta, marcolfa... Un escampall.

	Amb el bacó és igual. Quan és femella,
	truja si és gran; si mamelló, porcella.
	I el mascle: porc, marrà, garrí, godall.

Abundancia de sinónimos

A Carmen, apasionada lectora de diccionarios

	No es distinta mi lengua de otras hablas,
	que es lengua partidaria y muy devota
	de bautizar las putas: pecadora,
	coima, bagasa, meretriz, putaña.

	¿Seguimos? Furcia, hetaira, barragana
	(aunque el DRAE no la admite). Y la sota
	famosísima de oros. Y tusona.
	También, en germanía, maturranga.

	Iza recordaré. Además: gorrona,
	mujer mundana, del partido, zorra,
	prostituta, churriana... Y un sin fin.

	Con el cerdo es igual. Si es hembra y mama,
	puerquecilla; si ya parida, trasca.
	Y el macho es el garrapo o el gorrín.

Peripècies dels amants

A Sir Thomas Wyatt,
que es va enamorar d'Anna Bolena

	El rei aguaita, observa. Sóc covard
	i tu ets dèbil. Tenim les mans lligades.
	I les cartes d'amor són violades
	i no t'arriben mai o arriben tard.

	Entre els teus dolços ulls i el meu esguard
	s'interposen malèvoles mirades:
	les parpelles reials esbatanades,
	iris de linx, pupil·les de guepard.

	Anna estimada, estem perduts. Pensava
	viure una llarga vida al teu costat,
	sense espies, sense ulls inquisidors.

	Però ens vigila el rei. ¿Si t'enviava
	un colom missatger de cor alat?
	Molt cauta, em dius: ¿I els trets dels caçadors?

Peripecias de los amantes

A Sir Thomas Wyatt,
que se enamoró de Ana Bolena

	El rey vigila, observa. Soy cobarde,
	tú eres débil. Estamos maniatados.
	Nuestras cartas de amor son retenidas:
	no llegan nunca o llegan a deshora.

	Entre tus dulces ojos y los míos
	se interponen malévolas miradas:
	encelados los párpados del rey,
	ojos de lince, vista de guepardo.

	Ana, estamos perdidos, amor mío.
	Yo soñaba a tu lado larga vida,
	libre de acechos, de temores libre.

	Mas nos vigila el rey. ¿Y si te enviase
	un ave mensajera enamorada?
	Acechan cazadores, me respondes.

Pòntica

A Ovidi, desterrat a la Mar Negra

	Juro pels déus i com em dic Ovidi
	que el meu delicte sobrepreu tributa.
	Fins i tot he pensat en la cicuta
	o en el sagrat verí d'algun ofidi.

	Però —accident mortal o suïcidi—
	temo l'alè d'aquella mala puta
	que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
	que a la Vida li prec que no m'oblidi.

	Dolça és la Vida. Jo que l'he fruïda
	sense posar-li límits ni frontera,
	afirmo que no hi ha do com la Vida.

	Però, passats deu anys d'amarg exili,
	el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
	¿Quan salparà de Roma el meu navili?

Póntica

A Ovidio, desterrado en el mar Negro

	Yo, que me llamo Ovidio, juro, oh dioses,
	que he pagado con creces mi delito.
	He llegado a pensar en la cicuta
	o el veneno sagrado de un ofidio.

	Pero —accidente o trance deseado—
	temo el aliento de esa mujerzuela
	que llaman Muerte, fétida y oscura,
	y a la Vida le ruego que me ampare.

	Dulce es la Vida. Y yo que la he gozado
	sin ponerle fronteras nunca al tiempo
	afirmo que no hay don como la Vida.

	Mas, diez años después de amargo exilio,
	mi corazón, oh César, desespera.
	¿Cuándo saldrá de Roma el barco mío?

Penediment d'un vell goliard

A la memòria de misser Hyeronimus de Gant,
lletrat, doner, embriac i tafur

	Ja sé, Deu, que les llàgrimes als ulls
	només vénen quan bufen les galernes,
	quan som certs de topar contra els esculls
	i al navili li cruixen les quadernes.

	Pantocràtors terribles dels Taülls,
	mil·lenaris terrors, fondes cisternes:
	a l'hora de la mort envejo als Llulls
	i la feliç estrella dels Blanquernes.

	Oh Déu del Cel, que el nostre clam aculls
	i que en silenci l'univers governes
	i que perdones els humans orgulls:

	Per a mi, que he envellit a les tavernes
	i adorat pits de seda i cabells rulls
	¿seran, les penes de l'infern, eternes?

Arrepentimiento de un viejo goliardo

A la memoria de Hyeronimus de Gante,
letrado, mujeriego, embriago y tahúr

	Ya sé, oh Dios, que el llanto sobreviene
	tan sólo cuando sopla la galerna,
	cuando vamos de frente hacia el naufragio
	y el navío zozobra sin remedio.

	Pantocrátor terrible de Taüll,
	milenario terror, hondos aljibes:
	a la hora de la muerte envidio a Lulio
	y a la estrella feliz de los Blanquernas.

	Dios del Cielo, que escuchas nuestras súplicas,
	que en silencio gobiernas lo infinito
	y que perdonas la soberbia humana:

	Yo, que dejé mi vida en las tabernas,
	que amé pechos de seda, dulces cuerpos,
	¿penaré eternamente en el infierno?

Venus adormida amb un gosset als peus

Al Tiziano, que pintava dees d'un daurat gloriós

	L'alba de dits rosats desperta el gall
	i, en la silent penombra, el llençol cruix.
	Encara dorms. Els llavis de marduix;
	mig d'alabastre el cos, mig de cristall.

	Anit un estilet, no de metall,
	el nacre et va ferir de l'entrecuix.
	I, això no obstant, el teu dorment dibuix
	sembla intacta donzella d'un vitrall.

	Encara dorms, castíssima i serena,
	a la fina cintura un cinyell d'or
	i un gosset per coixí davall dels peus.

	De nou aquesta nit de lluna plena
	s'encendrà el teu desig, riurà el teu cor.
	De l'ombra del jardí sorgirà Zeus.

Venus dormida con un perrito en los pies

A Tiziano, que pintaba diosas de un dorado glorioso

	Al alba, el rosicler despierta al gallo
	y susurra la sábana en penumbra.
	Tú duermes aún. De almoradux los labios
	y el cuerpo de alabastro y de cristal.

	Anoche, un estilete, y no de acero,
	hirió el nácar oculto entre tus piernas.
	Tu retrato yacente, sin embargo,
	dibuja una doncella virginal.

	Tú duermes aún, castísima y serena,
	con un cíngulo de oro en la cintura
	y un perro por cojín bajo tus pies.

	Otra vez, esta noche, en luna llena,
	te arderá de deseo el corazón
	y del jardín en sombra saldrá Zeus.

Bilitis

A Pierre Loüys, imitant un poema seu d'aquest títol

	Túniques d'or i seda entreteixits
	porten les dones d'Arta i de Corfú,
	i una noia floral per ornat duu
	pàmpols al pubis i carrolls als pits.

	Però jo, estimat meu, totes les nits
	penso tan sols en tu, tan sols en tu.
	I vet aquí el cos meu, el meu cos nu
	sense perfums ni joies ni vestits.

	Pren-me com sóc, tal com vaig ser engendrada
	una llunyana nit d'amor. N'hi poses
	sobre el ventre una rosa desfullada.

	També el teu pes. I digue'm si t'agrada
	aquest oneig suau en què reposes.
	Tota jo una amorosa i llarga onada.

Bilitis

A Pierre Loüys, remedando su poema del mismo título

	Túnicas de oro y seda entretejidos
	llevan las damas de Arta y de Corfú,
	y una muchacha en flor se adorna el pubis
	con pámpanos y el pecho con racimos.

	Mas yo, todas las noches, amor mío,
	pienso tan sólo en ti, tan sólo en ti.
	He aquí mi cuerpo, cálido y desnudo,
	sin joyas ni perfumes ni vestidos.

	Tómame como soy, tal me engendraron
	una noche lejana: luz y amor.
	Pon en mi vientre rosas deshojadas.

	Pon tu cuerpo también. Dime, ¿te gusta
	este temblor undoso en donde yaces?
	Soy toda yo un ondeo de pasión.

Juguesca

A Jaume de Cessoles, o Cesulis,
autor d'un Libre dels escachs

	Us asseguro que amb un sol alfil
	(vostre candor, senyora, no us retrac)
	he de ferir de mort i fer-li escac
	a la bonica reina de marfil.

	Dels meus propòsits, tot seguint el fil,
	he preparat curosament l'atac
	i tinc ja la partida dins el sac.
	(Si m'erro, em podeu dir cavaller vil.)

	Vostra derrota, Violant, s'acosta
	i jo ja sento aquell preuat delit
	que dolçament el cor fa bategar.

	S'ha de pagar puntualment l'aposta
	i, doncs perdeu el joc, anem al llit.
	(¿O és que potser m'haveu deixat guanyar?)

Apuesta

A Jaume de Cessoles, o Cesulis,
autor de un Libro de ajedrez

	Yo, con un solo alfil, os lo aseguro,
	(vuestro candor, señora, no os reprocho)
	voy a retar a muerte y a dar jaque
	a la preciosa reina de marfil.

	Atendiendo a un propósito seguro
	con esmero el ataque he preparado
	y tengo la partida ya en el saco.
	(Y si yerro, podéis llamarme indigno).

	Violante, mi victoria se aproxima
	y yo ya siento aquel preciado anhelo
	que dulce al corazón hace latir.

	Las apuestas se pagan puntualmente:
	os he ganado, vamos a la cama.
	(¿O es que, tal vez, habéis perdido adrede?)

Afegiu un la

A Jesús Massip, poeta des de sempre,
amic des de sempre.

	Escruta l'horitzó, la mar vigi
	en silenci Penèlope. Està so.
	Pel cel d'atzur una gavina vo;
	s'esmuny, entre les algues, una angui.

	I, mentre la filosa fila i fi,
	la discreta Penèlope es conso
	imaginant Ulisses que rodo
	vagant pel món i anant de roda en pi.

	Aquí la mà que fa i desfà la te,
	i allí —pensa Penèlope— la ga
	d'una brisa feliç inflant la ve.

	Però nau ancorada no fa este.
	I Ulisses, lluny, en una amena ca,
	besa Circe i les sines li desce.

Añadid un la

A Jesús Massip, poeta desde siempre,
amigo desde siempre

	Escruta el horizonte, el mar vigi
	en silencio Penélope. Está so.
	Vine del mar rumor de caraco;
	se escurre entre las algas una angui.

	Y así, mientras el huso hila que hi,
	las discreta Penélope tremo
	recordando de Ulises la aureo
	que vaga por el mundo: luz que osci.

	Aquí la tejedora urde la te,
	y allí —piensa Penélope— la ga
	de una brisa feliz que infla la ve.

	Pero una nave anclada no hace este.
	Y Ulises, lejos, en una dulce ca,
	besa a Circe y los senos le desve.

La insostenible lleugeresa del vers

[La insoportable levedad del verso]

Fa deu anys, fa deu segles
	Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
	No obstant això, ni l'eix imaginari de la terra no s'ha
	mogut ni un grau del seu declivi.
	Vull dir, en resum, que —sense versos— igual tornen tardors i primaveres,
	que en l'astral llunyania esclaten les galàxies,
	que en l'univers hi ha forats negres,
	que de les clares sines d'Afrodita brollà la Via Làctia,
	que els anys llum són del tot immensurables,
	que els huracans castiguen els més pobres,
	que òperes fan els músics,
	que a les ciutats s'apaguen, s'encenen els semàfors,
	que hi ha estels impossibles i impossibles banderes estelades,
	que als pobles les campanes repiquen a difunt,
	que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolat silenci,
	que als estius és la mar d'un blau incandescent,
	que, tot i això, no hi ha als jardins centaures ni a les ones sirenes,
	que no ens observen pas els ulls de les estàtues,
	que el guepard persegueix l'esporuguit antílop,
	que al celler el most fermenta,
	que al trull reposa l'oli,
	que les llavors germinen,
	que plou i que fa sol i es pentinen les bruixes,
	que els rius s'espillen en indolents meandres,
	que en l'ombria dels parcs es besen les parelles,
	que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,
	que els peixos neden, volen els voltors,
	que l'aigua de la dutxa surt calenta,
	que hi ha esguards tan punyents com estilets,
	que els diccionaris són sepulcres de paraules,
	que els poetes inventen signes i mots alats,
	que els tàbecs mortifiquen ases i muls domèstics,
	que esclata al mes de març la tarongina,
	que els anys passen i anem sumant diòptries,
	que la divina Leda s'emparellà amb un cigne,
	que al cinema la sang és sols pintura (no pas a Euskadi, a Còrsega o a l'Úlster!),
	que vaig amar profundament una noia d'ulls negres,
	que potser un dia arribarem a Mart,
	que abomino d'aquells que sempre manen,
	que els sismògrafs detecten terratrèmols,
	que els penells assenyalen el llarg camí del vent,
	que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis, grecs, ibèrics),
	que la borsa baixava trenta punts,
	que érem feliços, càndids, blancs, com lliris,
	que cada dia combregàvem amb rodes de molí,
	que llegíem novel·les en idiomes propers, prou accessibles,
	que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis, papallones,
	que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan suggerent com rosa damascena,
	que el sol sortia per a tots —mentida!—,
	que el gel brillava a les llambordes i als vidres entelats de les finestres,
	que les velles —com files de formigues— anaven al rosari,
	que el vol ras dels vencells augura pluja,
	que els dofins són feliços dins la mar,
	que el llamp llampega i la tronada trona,
	que alguns caminen sobre catifes perses,
	que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,
	que l'Amazònia crema,
	que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,
	que en prades de safir un bou pastura estrelles,
	que vaig trobar-me en una selva obscura,
	que del Tirant lo món ressona viva flama,
	que pels carrers passegen dones brunes,
	que els poemes més bells ningú ja no els recorda,
	que la torre de Pisa no cau mai,
	que vestíem camises i corbates de seda,
	que vam estiuejar —amb els pares— en balnearis blancs, correctes, impol·luts,
	que era la mort, la mort potser a Venècia,
	que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com Tadzio),
	que era la mort que molt m'immuta,
	que, en canvi, el diví Wagner no m'immuta,
	que el diví Milton no m'immuta,
	que el diví Goethe no m'immuta,
	que sí que m'estremeixen March i Shakespeare,
	que els pits d'aquelles noies —tan tendres, tan rodons!— olien a ambre i a cirera,
	que els clergues perdonaven els pecats,
	que sobretot confio en Déu altíssim,
	que hem contat més mentides que astres té el firmament,
	que cada cop la nit és més inhòspita,
	que els sols i els núvols passen com ocells, (o únicament, potser, com sols, com núvols,)
	que, amb cert escepticisme, llegeixo les notícies dels periòdics,
	que les abelles liben mel mel·lífica,
	que em pena que puguem oblidar els clàssics,
	que els miralls reflecteixen cossos marcits, fantasmes i penombres,
	que els llits han oblidat el seu passat d'amor i de luxúria,
	que els somnis s'esvaeixen, són obscura matèria,
	que la flor del baladre és verinosa,
	que el llorer és nobilíssim, d'aroma perfumada,
	que res no surt de res,
	que la lluna és la pàl·lida torxa dels amants,
	que el nexe dels amants és la saliva,
	que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic,
	que tot sovint els pensaments naufraguen,
	que naufraga el desig, que el cor naufraga,
	que el jorn més impensat hem de morir,
	que de res no ens valdran els epitafis,
	que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,
	que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,
	que és més dur l'os humà que la fusta del roure,
	que ahir l'ós bru campava al Pirineu,
	que l'Os —química bàsica— és el símbol de l'osmi,
	que l'Ǒs —circumflex invertit— és un poble de Rússia,
	que, deixant ossos i óssos, el crepuscle es plaent, una postal turística,
	que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de Palmira i de Petra,
	que Petra i que Palmira són noms mítics de ciutats oblidades,
	que Palmira i que Petra són columnes i pòrtics de temples ensorrats,
	que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,
	que Palmira i que Petra són tan sols el desert, l'últim límit de l'home,
	que potser m'he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?)
	sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.

Hace diez años, hace diez siglos
	Hace casi diez años que no escribo poemas.
	Y sin embargo el eje imaginario de la tierra no ha variado ni un grado en su declive.
	Digo, en resumen, que —sin versos— vuelven igual otoño y primavera,
	que en la astral lejanía estallan las galaxias,
	que en el universo hay agujeros negros,
	que de los claros pechos de Afrodita brotó la Vía Láctea,
	que los años luz son inconmensurables,
	que los huracanes castigan a los más pobres,
	que los músicos componen óperas,
	que en las ciudades se apagan, se encienden los semáforos,
	que hay estrellas imposibles e imposibles banderas esteladas,
	que en los pueblos las campanas tocan a difunto,
	que en ciertos hoteles hay habitaciones desoladas, de desolado silencio,
	que en verano la mar es de un azul incandescente,
	que, sin embargo, no hay en los jardines centauros ni en las olas sirenas,
	que no nos contemplan los ojos de las estatuas,
	que el guepardo persigue al aterrado antílope,
	que el mosto fermenta en el trujal,
	que el aceite reposa en la almazara,
	que germinan las simientes,
	que llueve y hace sol y bailan el perro y el pastor,
	que espejean los ríos en meandros indolentes,
	que en los parques umbrosos se besan las parejas,
	que sigue la carcoma comiéndose la madera de los ataúdes,
	que nadan los peces, y que los buitres vuelan,
	que sale caliente el agua de la ducha,
	que hay miradas punzantes como estiletes,
	que los diccionarios son sepulcros de palabras,
	que los poetas inventan signos y nombres etéreos,
	que los tábanos mortifican a los asnos y los mulos mansos,
	que florece en el mes de marzo el toronjil,
	que pasan los años y vamos sumando dioptrías,
	que la divina Leda se apareó con un cisne,
	que en el cine la sangre es de mentira (aunque no en Euskadi, en Córcega o el Ulster),
	que amé profundamente a una muchacha de ojos negros,
	que tal vez algún día llegaremos a Marte,
	que abomino de quienes mandan siempre,
	que los sismógrafos detectan terremotos,
	que las veletas señalan el largo camino del viento,
	que los sabios descifraban jeroglíficos (babilónicos, egipcios, griegos, ibéricos),
	que la bolsa bajaba treinta puntos,
	que éramos felices, inocentes, blancos, como lirios,
	que cada día comulgábamos con ruedas de molino,
	que leíamos novelas en idiomas cercanos, comprensibles,
	que algunos coleccionaban libros antiguos, proverbios, mariposas,
	que otros cultivaban rosas rojas, de nombres tan sugerentes como rosa damascena,
	que el sol salía para todos —¡mentira!—,
	que el hielo brillaba en las rajuelas y en los cristales entelados de las ventanas,
	que las viejas —como hileras de hormigas— iban al rosario,
	que el vuelo raso de los vencejos anuncia lluvia,
	que los delfines son felices en la mar,
	que relampaguea el relámpago y atruena el trueno,
	que hay quien camina sobre alfombras persas,
	que los cigarros se consumen en los pulmones de los tísicos,
	que arde la Amazonia,
	que hay flautas dulces y harmónicas de cristal,
	que en campos de zafiro un toro pace estrellas,
	que me hallé perdido en una selva oscura,
	que canta el mundo la viva fama de Tirante,
	que mujeres morenas pasean por las calles,
	que nadie recuerda ya los poemas más hermosos,
	que no se cae la torre de Pisa,
	que vestíamos camisas y corbatas de seda,
	que veraneamos —con los padres— en balnearios blancos, correctos, impolutos,
	que era la muerte, la muerte, tal vez, en Venecia,
	que era la muerte (yo, un muchacho de catorce años aunque no tan hermoso como Tadzio),
	que era la muerte que tanto me conmueve,
	que el divino Wagner, en cambio, no me inmuta,
	que el divino Milton no me inmuta,
	que el divino Goethe no me inmuta,
	que sí, que me estremecen March y Shakespeare,
	que los pechos de aquellas muchachas —tan tiernos, tan redondos— olían a ámbar y a cerezas,
	que los curas perdonaban los pecados,
	que sobre todo confío en Dios altísimo,
	que hemos contado más mentiras que estrellas hay en el cielo,
	que cada vez la noche es más inhóspita,
	que soles y nubes pasan como pájaros (o únicamente, quizá, como soles, como nubes),
	que, con cierto escepticismo, leo las noticias de los periódicos,
	que las abejas liban miel melífica,
	que me apena que podamos olvidar a los clásicos,
	que reflejan los espejos cuerpos marchitos, fantasmas y penumbras,
	que las camas han olvidado su pasado de amor y de lujuria,
	que los sueños se evaporan, son oscura materia,
	que la flor de la adelfa es venenosa,
	que es muy noble el laurel, de perfumado aroma,
	que nada nace de la nada,
	que la luna es pálida antorcha para los amantes,
	que la saliva es lazo que les une,
	que, entre el hielo y el pánico, naufragó el Titánic,
	que a menudo naufragan pensamientos,
	que naufraga el deseo, que el corazón naufraga,
	que hemos de morir el día menos pensado,
	que de nada nos valdrán los epitafios,
	que tal vez soy ridículo cuando quiero ser épico,
	que tal vez soy muy tierno cuando quiero ser duro,
	que es más duro el hueso humano que la madera de roble,
	que ayer el oso pardo campaba por el Pirineo,
	que Os —química básica— es símbolo del Osmio,
	que Ǒs —circunflejo invertido— es un pueblo de Rusia,
	que, dejando osos y huesos, el crepúsculo es plácido, una postal turística,
	que, de repente, me acuerdo del fulgurante paisaje de Palmira y de Petra,
	que Petra y que Palmira son nombres míticos de olvidadas ciudades,
	que Palmira y que Petra son columnas y pórticos de templos derruidos,
	que Petra y que Palmira son piedras y palmeras,
	que Palmira y que Petra son tan solo el desierto, último límite del hombre,
	que quizá me he hecho viejo y la vida se escapa (¿merecía la pena?)
	sin haber escrito aquellos versos que hubiera deseado.

Cofre àrab
	Amb dits sensibles que podrien
	haver estat els d'un hàbil artesà,
	ressegueixo el marfil entre la fusta,
	les formes incrustades dels gossos i els falcons,
	l'alada simetria de les fulles,
	els ornaments del cofre.
	Oh Déu, quanta bellesa perduda per a sempre!
	De tot el meu Al-Andalus queden tan sols un cofre
	i un grapat de monedes de plata prima, més aviat bastarda.
	I el record d'Abu Bakr, que era muftí i filòsof
	i que ensenyà a Damasc i morí a Alexandria.
	Al cementiri d'Uala, davant la Porta Verda, reposen els seus ossos.
	Va deixar escrit un llibre: La llanterna dels Prínceps.
	Abu Bakr, dit també Al-Turtusí, va amar moltíssim
	aquest mateix paisatge que jo estimo:
	el riu ample i feliç,
	les fondes valls on creix el magraner,
	i l'aigua rotatòria de les sínies.
	L'aigua, ah l'aigua en el desert!
	Com canta l'aigua, oh Déu, com canta l'aigua als brolladors de marbre!
	No hi ha al món so com el de l'aigua:
	l'aigua canta millor que el rossinyol en la nit alta,
	millor que el vent entre el tul rosa dels tamarius florits,
	millor que els cròtals de les ballarines.
	Dic ballarines. Dic
	ventres mòbils com astres,
	i dic nuques dolcíssimes,
	i dic pits com magnòlies,
	i dic cintures fràgils,
	i dic llavis com pètals,
	i dic galtes com préssecs,
	i dic malucs com àmfores,
	i dic peus com cristalls,
	i pubis com jardins,
	i cabells com onades.
	I també dic ulls negres, germans de l'aigua obscura,
	i també dic ulls clars, germans de l'aigua blava.
	(Abu Bakr somreia).
	No us deixeu emportar
	per la lírica obscena de les fàcils metàfores.
	La gent estima el greix,