Nascut a Medina del Campo l'any 1396, Alfons V, fill primogènit de Ferran I d'Antequera i d'Elionor Urraca de Castella, comtessa d'Alburquerque, heretà del seu pare, el 1416, el tron d'Aragó i els comtats catalans. Així, fou rei d'Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i Nàpols.

      El 12 de juny de 1415, un any abans que fos proclamat rei, es va casar a València amb la infanta Maria, filla d'Enric III de Castella i de Caterina de Lancaster. D'aquest matrimoni no tingué descendència, potser perquè passà la major part de la seua vida a Itàlia, allunyat de la seua cònjuge. Amb qui sí va tenir fills fou amb Lucrècia d'Alagno, però no pogué casar-s'hi perquè Calixt III no permeté que repudiara la seua muller Maria per a contraure un nou matrimoni.

      Ja com a rei, Alfons s'instal·là a Barcelona, amb la qual cosa obria un període de desavinences amb els catalans. Malgrat la prudència que el caracteritzava, als tres anys del seu regnat ja va haver de fer front a les primeres discrepàncies amb les Corts catalanes, que no sols exigien la destitució dels consellers castellans, sinó que també s'oposaven a l'expansió pel Mediterrani.

     El Magnànim uní la prosperitat dels seus regnes a l'expansió mediterrània, a la qual dedicà tots els seus esforços. Annexionà Sicília, els drets de la qual havien estat donats al seu pare per Benet XII.

      Tot i això, el monarca aragonès aconseguí consolidar el domini sobre Sardenya el 1420. Allí va rebre una ambaixada de la reina Joana de Nàpols, la qual oferí adoptar-lo com a fill i hereu, i ell, desitjós de continuar l'expansió aragonesa per la Mediterrània, acceptà l'oferiment. Però, davant la volubilitat de la sobirana, que prompte es penedí del seu propòsit, va haver de tornar a Aragó el 1423. Joana el nomenà hereu però novament el desheretà. Alfons, irritat, es féu amb el poder de Nàpols i durant nou anys va romandre als regnes peninsulars. També va participar en una estèril guerra amb el monarca castellà Joan II, i defensà els interessos polítics i econòmics dels seus germans -els infants d'Aragó- a Castella. L'any 1432 va tornar a Sicília i deixà al capdavant del poder la reina Maria. Venècia, Milà, Florència i el Papa, units contra Alfons el Magnànim, no van poder evitar que fos proclamat rei el 1435 a la mort de Joana II. De retorn a Aragó, fou capturat a Ponza pel duc de Milà i senyor de Gènova, Felip Maria Visconti, amb qui acordà repartir la península italiana en tres parts: el nord, amb domini milanès; el centre, amb els Estats Pontificis i, finalment, el sud amb domini napolità. Així, el 1443 va aconseguir, després d'anys de lluita amb Venècia, Florència, el Papat i els angevins, la conquesta total de Nàpols.

      A partir d'aquest moment hi establí la cort, convertí la ciutat en un gran centre humanístic i es dedicà per complet a la política italiana. Fou un humanista que impulsà el desenvolupament cultural i va deixar grata memòria entre els savis de què s'envoltà a la cort. Seua és la frase "els llibres són, entre els meus consellers, els que més m'agraden, perquè ni el temor ni l'esperança els impedeixen dir-me què haig de fer".

      Les llargues estades fora del regne li van fer desatendre els assumptes interns a pesar que va confiar el govern dels seus regnes peninsulars a la reina Maria i al germà d'aquesta, Joan de Navarra.

      Amb tot, des de la distància afavorí les aspiracions dels camperols catalans el 1448, encara que no va dubtar a sufocar violentament la sublevació de la pagesia mallorquina. La presa de Constantinoble pels turcs l'any 1453 li va fer unir-se a la lliga dels estats cristians. Fins i tot va tenir temps de projectar un atac contra Gènova, principal rival en el Mediterrani, però la mort el va sorprendre abans de portar-lo a terme.

     Efectivament, morí el 27 de juny de 1458 a Nàpols, al castell de l'Ou, i deixà el regne napolità al seu fill bastard Ferran, i els regnes catalanoaragonesos al seu germà Joan II de Trastàmara.