Jaume I (Montpeller, 1208 - València, 1276/1213-1276). Dit el Conqueridor. Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller. Fill de Pere II d'Aragó i de Maria de Montpeller, va ser engendrat de manera casual, segons la llegenda, a causa de les dolentes relacions dels seus progenitors. Com el rei Pere no volia veure la reina, un cavaller, amb enganys, fent-li creure que en el jaç hi havia una altra dama a la qual cortejava el monarca, va aconseguir dur-lo al palau de Mirabais, introduir-lo en el llit i aconseguir que la reina quedara encinta. En aquest palau de Montpeller va nàixer el 2 de febrer de 1208 el primogènit. La reina va ordenar encendre dotze ciris amb els noms dels apòstols, manifestant que el ciri que més temps durara encès donaria el nom del seu fill, cosa que va succeir amb Santiago Apòstol, sant Jaume.

Jaume I es va casar el 6 de gener de 1221 a Ágreda amb Elionor, filla d'Alfons VIII de Castella i d'Elionor d'Anglaterra als catorze anys. El matrimoni va ser anul·lat, a petició del rei, per l'Església per raons de parentiu quan el aquest va complir 22 anys i ja tenia un fill (Alfons, mort l'any 1260).

El segon matrimoni de Jaume I va tenir lloc a Barcelona el 8 de setembre de 1235, quan tenia vint-i-sis anys, i l'elegida va ser Violant, filla d'Andreu II d'Hongria, i dona de caràcter fort, amb l'objectiu de fer reis els seus fills Pere i Jaume, mitjançant la persecució a Alfons i la intervenció en la política reial. Tots dos van tenir quatre fills i cinc filles: Pere III, el successor al tron; Jaume, que regnaria a Mallorca; Ferran, que va morir en vida del pare; i Sanç, arxidiaca de Belchite, abat de Valladolid i arquebisbe de Toledo, que va morir l'any 1275 presoner dels musulmans granadins. Les filles van ser: Violant, que es va casar amb Alfons X de Castella; Constança, casada amb Manuel, infant castellà fill de Ferran III; Maria, que va ser religiosa; Sança, que va morir com a pelegrina a Terra Santa; i Isabel, casada l'any 1262 amb Felip III de França. La reina Violant d'Hongria va morir a Osca, el 12 d'octubre de 1251.

Tradicionalment hom ha considerat que va ser el desig de Violant d'aconseguir bones herències per als seus fills el motiu que va dur a convèncer a Jaume I de la partició dels seus regnes, però a aquesta explicació simplista cal afegir també una concepció patrimonial, que va convertir la Corona d'Aragó en una sèrie de peces en les quals va fer la seua, i així, va tenir lloc un primer repartiment (1241), segons el qual el primogènit Alfons heretaria Aragó i Catalunya, l'herència peninsular del seu pare, i Pere, fill de Violant, heretaria València, les illes Balears, el Rosselló i la Cerdanya. No obstant això, l'any 1243 un nou testament va llegar Aragó a Alfons; Catalunya i València a Pere; i les Balears, a Jaume. De nou va testar l'any 1248, incloent-hi en el repartiment el nou fill, Ferran. Mort Alfons (1260), va atorgar nou testament i va llegar (1262) Aragó, Catalunya i València a Pere; i les Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Conflent a Jaume.

Després de la mort de Violant el rei es va llançar a una carrera d'enamoraments, ja que, com van anotar els seus cronistes, era "hom de fembres" , podem esmentar Aurembiaix d'Urgell; o Teresa Gil de Vidaure, a la qual es va prometre en matrimoni, però el rei la va abandonar quan aquesta va emmalaltir de lepra, amb la intenció de casar-se de nou. Na Teresa va recórrer a Roma i el papa no va anul·lar aquest matrimoni, cosa que va moure la ira de Jaume I contra el seu confessor: el bisbe de Girona, acusant-lo de revelar el secret de confessió del seu matrimoni, i va manar tallar-li la llengua, segons els cronistes. D'aquest matrimoni va nàixer Jaume, senyor de Xèrica, i Pere, senyor d'Ayerbe. De les relacions amoroses amb Guillema de Cabrera va nàixer Ferran Sanxis, al qual va lliurar la baronia de Castre. Amb Berenguera Ferrandis va tenir Pere Ferrandis, senyor de la baronia d'Híxar, mentre que amb Berenguera Alfonso, filla de l'infant Alfonso de Molina, no va tenir descendència. Aquests bastards reals van ser, per tant, l'origen d'algunes de les més importants cases nobiliàries d'Aragó i València.

Jaume I va ser un rei de gran caràcter i d'una forta personalitat, com podem veure en la Crònica i en les descripcions que ens han deixat altres autors, en particular Desclot. El rei apareix com un personatge de considerable alçària, de cabell ros i, com narra Desclot, de presència cavalleresca, blanc de cutis i de pèl ros, belles dents i fines i llargues mans. Entre les seues qualitats morals sobresurten dos: la generositat i la fidelitat a la paraula donada. Religiositat i bel·licositat s'entremesclen en la seua personalitat, fruit de la seua criança i educació entre els templers, de manera que considera el seu esperit cristià al servei armat de la cristiandat, plasmat en la lluita contra l'Islam. En la seua vida i les seues empreses veiem també la fe, el providencialisme i la devoció mariana, com testimonien les nombroses mesquites transformades en temples cristians i consagrades a Maria. La valentia i l'orgull també formen part de la seua personalitat, visible en l'episodi de treure's ell personalment la fletxa que va travessar-li l'os del crani; orgull de la seua família, conservat fins la seua vellesa; la sensibilitat, visible en l'episodi de l'oreneta que va niar en la seua tenda, les llàgrimes vessades en conquerir València i tants episodis, que no són incompatibles amb la crueltat, com ara tallar-li la llengua al bisbe de Girona. Va ser un gran creient i un gran pecador, a més de femeller, ja que els últims amors corresponen a les vespres de la seua mort. Va ser un monarca amb molta longevitat, va morir als 71 anys, després de seixanta-tres de regnat, que coincideix amb l'època de l'apogeu medieval.

La infància de Jaume I va ser molt difícil perquè el pare va abandonar la reina Maria i també al mateix Jaume, embolicat com estava en el remolí de les guerres al Migdia francès, on Pere II (Pere I el Catòlic) va trobar la mort en la batalla de Muret (1213), amb l'infant lliurat a l'enemic Simó de Montfort, com a promès d'una filla seua. Aquest any va morir la reina Maria a Roma. Van ser anys difícils, fins i tot Jaume va patir un atemptat en el bressol. El seu regnat es va iniciar amb una minoria sota la protecció especial del papa Inocenci III, que va fer que l'any 1214 Simó de Montfort retornara al rei--infant i la permanència des de 1215 a Montsó, confiat a l'orde del Temple, segons les disposicions de la reina Maria: un consell de regència integrat per aragonesos i catalans, presidit pel comte Sanç, fill de Ramon Berenguer IV i besoncle de Jaume, gestionava els assumptes públics en aquests primers anys.

Una de les primeres dificultats que va haver d'afrontar el rei-infant, va ser l'amenaça del nou papa Honori III, successor d'Inocenci, defensor de Simó de Montfort, de replicar els intents dels aragonesos de venjar la mort del rei Pere; situació aprofitada per l'abat de Montearagón Ferran, oncle del rei, per a oposar-se al regent Sanç i obligar a la reunió de la cúria real a Montsó l'any 1218, concloent la regència del comte per la pressió del ban contrari en el qual hi havia els nobles aragonesos Eiximen Cornell, Pero Ahonés i Balasc de Maça, que després van participar activament en els enfrontaments de la noblesa i la monarquia. L'any 1219 va començar un nou consell encapçalat per l'arquebisbe de Tarragona, període que es pot considerar finalitzat amb les noces de Jaume amb Elionor de Castella, filla d'Alfons VIII, quan tot just tenia 13 anys, l'any 1221. Aquest any es van celebrar corts a Daroca, a les quals van assistir per a prestar homenatge al rei el comte d'Urgell i el vescomte de Cabrera. La pugna entre la noblesa i la monarquia va ser més cruenta encara durant els primers anys del monarca, alternant les estèrils lluites nobiliàries, la fallida financera heretada del seu pare, els problemes derivats de la successió en el comtat d'Urgell i l'enfrontament amb els Montcada i els Cabrera, la rebel·lió dels homes rics aragonesos després de la mort de Pero Ahonés l'any 1226 .

L'habilitat de Jaume I va permetre crear marges d'actuació relativament folgats, utilitzant per a això l'empresa reconquistadora contra l'Islam. Es tractava d'un procés molt més ampli, inscrit en el marc global de la política dels regnes cristians peninsulars. En efecte, a partir de 1212 i amb motiu de la batalla de Las Navas de Tolosa es va produir l'enfonsament i la fragmentació del poder almohade a Al-Andalus, cosa que va propiciar en les dècades següents l'avanç de les fronteres dels regnes cristians cap al sud, i així, mentre Portugal arribava a l'Algarve l'any 1249, Ferran III de Castella conqueria Sevilla (1248) i Jaume I el castell i la vila de Biar (1245), donant per finalitzada la conquesta de les terres valencianes. El motiu d'aquestes campanyes ha rebut diverses explicacions per part dels historiadors, l'hispanista francès Pierre Guichard les veu com el resultat de la superioritat militar dels cristians en el marc del xoc entre una societat cristiana feudalitzada i una societat islàmica tributària incapaç de generar un poder polític i militar fort, capaç de resistir una ofensiva exterior. Altres autors, en canvi, insisteixen en la importància que la guerra, i la conquesta de noves terres, té per a la classe feudal dominant, els nobles, com a mitjà d'incrementar-ne patrimoni i les rendes, cosa que en aquest cas es faria a costa dels andalusins, fragmentats políticament i febles militarment. R. I. Burns diu que el fet fonamental seria l'esperit de croada que impregnaria els cristians, tesi poc compartida avui dia. No hem d'oblidar que des de 1228 el rei propiciava un programa per a reafirmar el seu poder, per a recuperar el prestigi i l'autoritat de la Corona, que el pare havia arruïnat, i per a això va proposar una empresa militar col·lectiva que beneficiara a tots, amb ell com a motor i com a cap suprem d'aquest projecte.

En les Corts de Tortosa de 1225 es va proclamar la necessitat d'emprendre la reconquesta contra l'Islam, que es va iniciar amb el fracàs del setge sobre Peníscola, en no comptar amb la col·laboració dels cavallers aragonesos. Però no per això va desistir en la seua obstinació d'anar contra València i l'any 1226 va planejar una nova expedició, partint de Terol, que no va arribar a fer-se pel fracàs de la convocatòria, encara que el rei d'Aragó va obtenir d'Abu Zayd el pagament d'un cinquè de les seues rendes de València i Múrcia a canvi de la pau. El vell sistema de les pàries continuava en plena vigència. La violació de la pau pel vassall Pero Ahonés es va saldar amb la mort d'aquest i una guerra civil a Aragó. La fidelitat i ajuda del noble Balasc d'Alagó va ser compensada per Jaume I l'any 1226 amb la concessió de tots els llocs i castells que poguera conquerir en territori musulmà valencià, fet que anys després tindria importants conseqüències. L'any 1227, la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa va permetre signar la concòrdia d'Alcalá, que procurava una pau entre el rei i els seus aliats, d'una banda, i les faccions dels barons d'una altra, cosa que va deixar la porta oberta a les grans empreses conquistadores de Jaume I. En el comtat d'Urgell el rei d'Aragó va restablir-ne el comtat a Aurembiaix d'Urgell, i amb una campanya només va haver-hi suficient per a apoderar-se dels seus territoris, que ella va traspassar a Jaume I. Aquest, al seu torn, els hi va retornar en feu.

En aquells dies es va produir la descomposició política del Xarq al-Andalus i l'any 1228 Ibn Hud es va proclamar emir dels musulmans a Múrcia, sent reconegut pels sarraïns d'Alzira, Xàtiva i Dénia, territoris que va perdre Zayd Abu Zayd, el domini dels quals arribava fins al Xúquer. La revolta de Zayyan d'Onda va dur a la guerra civil entre tots dos. Zayyan va ocupar València mentre que Zayd es va refugiar a Sogorb i va demanar l'ajuda de Pedro Fernández de Azagra, a canvi de la qual va lliurar Begís (1229) i potser també la conca de l'alt Túria. Zayd busca l'ajuda de Jaume I i el 20 d'abril de 1229 va signar a Calataiud un acord pel qual es va declarar vassall del rei d'Aragó, li va oferir la quarta part de les rendes del territori perdut i la donació de Peníscola, Morella, Alpont, Culla i Sogorb, a canvi d'ajuda militar i el lliurament dels castells d'Ademús i Castellfabib.

Jaume I va ser el primer gran protagonista de l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó, començant per la conquesta de Mallorca, que Jaume va promoure com una obra col·lectiva, que a va beneficiar a tots. Davant les agressions dels pirates mallorquins musulmans als mercaders de Barcelona, Tarragona i Tortosa, aquests van demanar ajuda al monarca, i en la reunió de Barcelona (desembre de 1228) van oferir-li les naus, mentre que els barons catalans van acordar participar en l'empresa a canvi del botí i de terres. En una altra reunió a Lleida els barons aragonesos van acceptar les mateixes condicions, però van suggerir al rei que l'empresa es dirigira contra els musulmans de València. La conquesta de Mallorca, encara que va participar un grup de cavallers aragonesos, en virtut de les seues obligacions amb el sobirà, va ser una empresa catalana, i catalans van ser-ne la majoria dels repobladors.

Les Corts catalanes de 1228 reunides a Barcelona van concedir al rei el subsidi corresponent a la recaptació de l'impost del bovatge. L'expedició estava integrada per 150 naus i va eixir des de Salou, Cambrils i Tarragona el 5 de setembre de 1229. Després d'un llarg setge de tres mesos, la ciutat de Palma es va rendir l'últim dia de l'any, i amb aquesta la resta de l'illa, que tot just va oferir resistència. El rei va tornar l'any 1231 a l'illa, quan musulmans no sotmesos es van oferir al rei, sotmetent Menorca a la condició de tributària. L'illa d'Eivissa va ser conquerida l'any 1235 per l'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, i el germà Bernat de Santaeugènia.

Mallorca es va constituir com un territori més de la Corona sota el nom de "regnum Maioricarum et insulae adiacentes", va obtenir una carta de franquícia l'any 1230 i la institució del municipi de Mallorca l'any 1249 va contribuir a la institucionalització del regne. La conquesta va representar la fi de la pirateria islàmica a les Balears, que, d'aquesta manera, es constituïen en pont per al comerç entre Catalunya i el nord d'Àfrica. Els participants van rebre donacions en l'illa, en particular la noblesa, cosa que va enfortir el seu poder polític i social.

La conquesta de València, autèntica obsessió per a Jaume I, les energies de la qual va absorbir durant quinze anys, es va preparar minuciosament atesa la transcendència d'aquesta, una vegada ocupada Mallorca i allunyat el perill musulmà del Mediterrani. Malgrat els inicials fracassos i l'interès dels cavallers de frontera per beneficiar-se'n d'aquestes conquestes, Jaume I no es va inhibir de l'empresa quan Balasc d'Alagó es va apoderar de Morella l'any 1232 i va ser un perill per a l'enfortiment de la noblesa. L'any 1233 a Alcanyís es va planificar la campanya, desenvolupada en tres etapes: la primera dirigida a les terres de Castelló, amb la presa de Borriana l'any 1233 i altres enclavaments, com ara Peníscola; la segona abasta la zona central amb la conquesta de València (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Montsó de 1236 van concedir l'ajuda necessària i el papa Gregori IX va donar a l'empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l'agost de 1237, amb el fracàs d'una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València. Les capitulacions es van signar el 28 de setembre i el rei va entrar en la ciutat el 9 d'octubre; la tercera fase abasta des de 1243 fins a 1245 i arriba fins als límits estipulats per a la conquesta entre Aragó i Castella en el Tractat d'Almirra l'any 1244, signat entre Jaume I i l'infant Alfonso per a delimitar les àrees de reconquesta de les Corones de Castella I Aragó. Les terres al sud de la línia Biar--la Vila Joiosa van quedar reservades per a Castella, i incorporades al regne de València per Jaume II després de la sentència arbitral de Torrellas (1304) i Elx (1305).

Jaume I va obtenir un gran triomf sobre la noblesa, que considerava les terres conquerides a València com una prolongació dels seus senyorius, en convertir-lo en un regne propi (1239), formant una entitat política i jurídica pròpia unida dinàsticament a la Corona d'Aragó, fet que va provocar l'airada reacció de la noblesa aragonesa, que veia tallades les seues possibilitats de fer de les terres valencianes una prolongació dels senyorius aragonesos. El regne va ser repoblat per catalans i aragonesos, encara que durant molt de temps la població musulmana va continuar sent majoritària. La falta de respecte envers els pactes per part dels cristians i les capitulacions signades amb els mudèjars van dur a la revolta d'al-Azraq l'any 1247.

En la pugna amb la noblesa Jaume I va trobar el suport de la doctrina jurídica romana revitalitzada per l'escola de Bolonya, que afirmava la supremacia del príncep, i per tal de contrarestar la noblesa insubordinada, el rei va afavorir decididament els municipis i la burgesia. La renúncia a la política tradicional sobre el Migdia va fer que l'atenció es desviara cap al Mediterrani. I també es van modificar les relacions amb els regnes hispànics.

La falta de descendència del monarca navarrès Sanç VII a punt va estar de dur a la unió amb Aragó. Davant les dificultats del rei de Navarra, al qual feia la guerra Castella, desitjosa d'annexionar-se part del regne navarrès, la solució que va trobar Sanç VII va ser establir l'any 1231 un pacte d'afillament mutu amb Jaume I, en virtut del qual Sanç es convertia en pare de Jaume, i en morir un d'ells, l'altre el succeiria en els territoris. El pacte era favorable a Jaume I, molt jove, donada la delicada salut i avançada edat de Sanç VII, i contenia diverses clàusules per les quals el rei d'Aragó havia de defensar Navarra davant d'agressions exteriors. Però les campanyes de conquesta a Mallorca i València van fer que Jaume I es desentenguera de Navarra, on en morir Sanç VII, l'any 1234 va pujar al tron Teobald de Xampanya.

Amb el regne de Castella, a més del tractat d'Almirra (1244) que va delimitar les zones d'expansió cap al sud de les dues corones, Jaume va ajudar el seu gendre Alfons X a pacificar la rebel·lió dels mudèjars murcians. Però l'interès de Jaume I per ajudar-li va tenir l'oposició de la noblesa aragonesa a les corts de Saragossa (1264), que es va negar a cooperar, al·legant que no obtenia beneficis en aquesta empresa. Malgrat aquestes reticències, Jaume I va acudir en ajuda del rei de Castella, va sotmetre Múrcia l'any 1266 i va iniciar un procés de repoblació amb catalans i aragonesos, retornant després Múrcia a Alfons el Savi. També el Conqueridor va autoritzar els seus súbdits a lluitar amb el rei de Castella davant l'ofensiva del Marroc i Granada.

Per a resoldre les diferències amb França, l'11 de maig de 1258 Jaume I va signar amb Lluís IX (Sant Lluís), el tractat de Corbeil, en virtut del qual Lluís IX va renunciar als drets "teòrics", que des de temps de Carlemany pretenia tenir sobre el Rosselló, Conflent i la Cerdanya, i als comtats catalans (Barcelona, Urgell, Besalú, Empúries, Girona i Vic), i Jaume I als drets -més evidents- que li assistien sobre diversos llocs del Migdia francès. Garantia de la nova amistat seria la infanta Isabel, filla menor de Jaume I, que es va casar amb Felip, fill i hereu de Sant Lluís. Jaume I va cedir també a la reina de França, Margarida, els drets als comtats de Provença i Folcalquier, el que tenia al marquesat de Provença i el senyoriu de les ciutats d'Arles, Marsella i Avinyó, que van ser del comte Ramon Berenguer. El tractat ha estat jutjat amb duresa pels historiadors, en particular els catalans, ja que posava fi a l'expansió i política ultrapirinenca de la Corona d'Aragó.

Pel que fa a la política nord-africana de Jaume I el monarca es va aprofitar de l'interès comercial que des del segle xii havien demostrat els catalans. La política reial es va aprofitar de la seua presència en els regnes o sultanats del Marroc, Tilimsen i Tunis, dedicant els seus esforços a sotmetre'ls per diversos mitjans, utilitzant el procediment d'unir el comerç català al pagament d'un tribut pel sultà. Es van establir alfòndecs a Tunis i Bugia, mentre que les milícies cristianes actuaven al servei dels hàfsides.

Pot dir-se que comença ara, en els últims anys de la vida del Conqueridor, una etapa de fracassos, de decadència: Corbeil, Terra Santa, els repartiments dels seus regnes i les lluites internes. L'any 1260 va morir l'infant Alfons i l'any 1262 el rei es va veure obligat a fer un nou repartiment, Aragó, Catalunya i València per a Pere, i les Balears a Jaume.

L'esperit de croada de Jaume I va dur-lo a emprendre una expedició a Terra Santa, com a resultat de l'ambaixada tàrtara que va rebre mentre era a Toledo durant el Nadal de 1268 per a assistir a la primera missa de Sanç, fill seu i arquebisbe de la ciutat. Els tàrtars, enemics dels turcs, oferien unir la seua ajuda a la de l'emperador bizantí Miquel Paleòleg en l'expedició a Terra Santa que des de feia temps projectava Jaume I. El 4 de setembre de 1269 va eixir de Barcelona una flota de 30 naus grosses i algunes galeres amb vuit-cents homes escollits, almogàvers, els mestres del Temple i de l'Hospital i els infants Ferran Sanxis i Pere Hernandis. L'empresa, que Soldevila suggereix que podria anar dirigida contra l'illa de Sicília, va ser un fracàs total ja que una tempesta va obligar la flota a refugiar-se a Aigües Mortes, prop de Montpeller, on el rei va desembarcar i va tornar per terra a Catalunya, oblidant-se de l'empresa, cosa que va fer de manera definitiva durant el concili de Lyon de 1274. Les raons de l'abandonament mai van ser clares i la majoria dels historiadors apel·len a l'edat del monarca, amb seixanta anys i, sobretot, al desig d'estar amb Berenguera Alfonso, amb qui mantenia amors.

L'any 1274 va assistir al concili de Lyon reunit per Gregori X amb el desig de ser coronat pel papa, però aquest va exigir-li a canvi la ratificació del feu i el tribut que Pere II havia oferit donar a l'església i, per tant, no hi va haver acord.

Els últims anys del regnat van incrementar els conflictes polítics i socials, amb la revolta de la noblesa catalana l'any 1259, encapçalada pel vescomte Ramon de Cardona i Ferran Sanxis de Castre (bastard de Jaume I), motivada per les diferències amb el comte d'Urgell. En els anys setanta es produeix una guerra civil quan el rei es veu pressionat pels partidaris del primogènit, l'infant Pere, i pels rebels encapçalats pel bastard Ferrandis de Castre, aglutinant del front nobiliari que podem qualificar de nacionalista, i que pretenien imposar l'autoritat a la Corona i alterar l'autoritarisme reial a favor seu. Aquest fet també era causa de la gelosia d'aquest grup envers l'ascens dels grups urbans i el seu suport a la monarquia. La lluita es va resoldre amb la mort del germanastre Ferrandis de Castre per part de l'infant Pere (1275) mentre que els partidaris d'aquell esperarien l'hora de la venjança.

L'any 1275 es van revoltar els mudèjars valencians i Jaume I va anar personalment a sufocar la revolta. El Conqueridor va ser derrotat pels musulmans a Llutxent (juny de 1276) i va morir el mes de juliol. La seua herència va ser repartida entre Pere III d'Aragó, València i comte de Barcelona i Jaume que va rebre Mallorca i els comtats del Rosselló, la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller.

Va ser durant el regnat de Jaume I quan es va produir el naixement de la consciència territorial en la Corona d'Aragó, sobretot en els estats fundadors d'Aragó i el principat de Catalunya, amb l'actuació de dues forces: la normalització del dret, que crearà una consciència territorial i la conversió de les Corts, reflex d'una realitat dividida en estaments, en una institució reivindicativa i cohesionadora de la consciència de la comunitat. En l'àmbit jurídic, els furs d'Aragó superaven el dret consuetudinari per un marc més ampli i amb reminiscències romanistes. Jaume I va encarregar aquesta obra al bisbe d'Osca, el jurista Vidal de Canyelles i va ser promulgada en les Corts d'Osca de 1247 substituint tradicions jurídiques locals com ara el fur de Jaca. A Catalunya, la protecció de la monarquia va permetre el triomf dels usatges de Barcelona i la seua difusió territorial per Catalunya a mitjans del segle xiii. També Jaume I va atorgar a València una ordenació política i administrativa: el costum, de caràcter municipal, que va ser revisada l'any 1251. Els Foris et consuetudines Valentiae van ser confirmats pel rei l'any 1271 i es van estendre per tot el regne malgrat l'oposició de la noblesa aragonesa, desitjosa de mantenir la seua legislació, cosa que va generar una pugna foral no resolta fins al 1329 amb el triomf dels furs valencians.

Va ser durant el regnat quan va tenir lloc la consolidació de les corts privatives de cada regne, que van actuar com element essencial en la creació d'una consciència diferenciadora de cada territori. Des que l'any 1244 es va decidir que el Cinca fóra el límit entre Aragó i Catalunya, les Corts es van reunir per separat, i a València la incipient institució començava a funcionar a partir de l'any 1261, encara que la seua consolidació no va tenir lloc fins al segle xiv. Durant el regnat de Jaume I les ciutats interiors de la Corona van perdre impuls en favor de les costaneres. La Cort i la Cancelleria, base de l'actual Arxiu de la Corona d'Aragó, es van establir a Barcelona.

Encara que el seu regnat va estar ple de conflictes, no hem d'oblidar la part positiva de la seua obra, com assenyala Ferran Soldevila: les conquistes de Mallorca i València, el matrimoni del fill Pere amb Constança de Sicília, amb l'impuls que va representar per a l'expansió mediterrània, l'impuls del comerç i la política africana, la protecció als jueus, la redacció del Llibre del Consolat de mar -primer codi de costums marítimes-, les reformes monetàries -amb la introducció del gros de Montpeller- i la creació de monedes pròpies a València i Mallorca, la intervenció en el moviment jurídic d'una manera molt intensa amb figures com Ramon de Penyafort o Vidal de Canyelles, amb l'impuls al dret romà, l'impuls a les institucions generals com les corts, i a les municipals; el progrés de les lletres catalanes, amb el rei com a protagonista de la gran obra que representa el Llibre dels feits, primera gran crònica catalana medieval escrita o dictada pel rei en estil autobiogràfic.

Per als historiadors aragonesos el judici històric sobre Jaume I acostuma a ser negatiu, i l'acusen de tenir una concepció mesquina de la monarquia ja que sense pensar en la unitat de la Corona, ja cimentada, va separar Aragó i Catalunya amb el lliurament de la primera a Alfons i la segona a Pere, amb València per al tercer fill: Jaume. Va complicar el problema amb el traçat de la frontera entre Aragó i Catalunya després de l'adjudicació final de Lleida a Catalunya i va marcar la frontera en el llit del Cinca i el resultat va ser l'enfrontament entre els dos països que duien cent anys units. La mateixa opinió tenen de les accions de conquesta i la creació dels regnes de València i de Mallorca que no corresponien a les necessitats del moment ni a l'esperit i que van fragmentar la unitat de la Corona que va passar de ser un espai unificat a ser-ne quatre sota la soberania d'un mateix rei i sense cap ideal comú. J. A. Sesma no dubta a qualificar-lo com el rei més antiaragonès de la història. Òbviament per a mallorquins i valencians la visió del monarca és radicalment oposada i és el gran rei, el tòtem històric, el mite, el punt de partida dels futurs regnes de Mallorca i de València, el creador de les seues senyes d'identitat fins als nostres dies: territori, furs, moneda, institucions, etc.