Quarentena
|
|
Viure en un país
informe |
|
|
|
com aquest Catalunya la forma |
|
|
|
¿té per ella mateixa
algun sentit? |
|
|
|
M'ho pregunto i no ho sé ja
fa anys |
|
|
|
que m'ho pregunto hi he pensat
estones |
|
|
|
fins i tot n'he parlat en cartes
esporàdiques |
|
|
|
i tu em dius que no em queixi |
|
|
|
no no em queixo simplement
m'avorreixo |
|
|
|
la felicitat deu ser tendrament
avorrida |
|
|
|
i jo dec ser feliç tu no ho
sé |
|
|
|
si ets feliç et recordo la
primera |
|
|
|
tarda que ens vam veure |
|
|
|
aquells primers petons la pell de
poltre |
|
|
|
però la memòria se'm
desfà jo em desfaig |
|
|
|
en trossos de memòria i
recomponc això |
|
|
|
la poesia és la mort el
no-res |
|
|
|
i voldria dormir plàcidament
recordo |
|
|
|
una tarda de juny els gladiols
silvestres |
|
|
|
enmig del blat i dolor
suavíssima |
|
|
|
de tants pèsols d'olor
rosats i tènues |
|
|
|
de tendresa i crepuscle
m'admira |
|
|
|
que aquest record sigui tan
persistent |
|
|
|
que no vulgui dir res ho vol dir
tot |
|
|
|
una tarda d'estiu la terra les
vacances |
|
|
|
la infantesa els projectes recordo
el lloc i l'hora |
|
|
|
i tots els personatges una
mena |
|
|
|
d'ambient txekhovià
allargassat |
|
|
|
i tediós petitburgès
mediocre deu ser |
|
|
|
que el pur no-res també
disposa |
|
|
|
del seu petit moment feliç i
digne |
|
|
|
de ser immortal Catalunya
llavors |
|
|
|
potser es pot redimir per un
instant de glòria |
|
|
|
la piscina és glaçada
aquest matí de setembre |
|
|
|
i m'hi capbusso la culpa s'hi
desfà |
|
|
|
la persistència de tot el
que ja és mort |
|
|
|
les imatges de la meva infantesa
aquest país |
|
|
|
la impunitat de la vida aquests
cossos |
|
|
|
aquest teu les cames llargues i
sensuals |
|
|
|
capaces de desvetllar mil
somnis |
|
|
|
en una nit insomne capaces |
|
|
|
de portar-me a l'infern de dolor
més profund |
|
|
|
que tu ignores i que potser
podràs imaginar-te |
|
|
|
quan llegeixis això potser
tremolaràs |
|
|
|
com una fulla d'arbre em torno
boira |
|
|
|
espessa m'aixeco en filagarses
molles |
|
|
|
pujo des dels fondals
t'envolto |
|
|
|
i no en saps res m'esvaneixo
aquests cossos |
|
|
|
consolidats esculpits en la
llum |
|
|
|
aquest doll de la sang la seva
pell |
|
|
|
els ulls de pedres dures una
veu |
|
|
|
que és eterna durar durar
com ells |
|
|
|
una veu errabunda una veu
fosca |
|
|
|
insisteix preguntant què
és què |
|
|
|
tu i jo i el nostre amor una
mena |
|
|
|
d'entitat diferent
construïda |
|
|
|
per tots dos potser diferentment
artifici |
|
|
|
que no té perquè
coincidir que podem |
|
|
|
creure que és com una
glorieta |
|
|
|
en un jardí o un
búnquer a la platja |
|
|
|
i podem visitar-nos-hi
sentir-hi |
|
|
|
l'aire tot ple d'olors de les
glicines |
|
|
|
la sòrdida humitat d'orins i
d'excrements |
|
|
|
i així tots els amors tots
artificis |
|
|
|
casetes que escampem aquí i
allà |
|
|
|
on passem temporades estones |
|
|
|
on no tornem mai més |
|
|
|
vaguem pel temps ja ho veus i no
sabem |
|
|
|
on comencem i on acabem
planetes |
|
|
|
errants d'aquesta nit tan
sòlida |
|
|
|
i ens donem a la carn el sexe |
|
|
|
és com un gra de sorra enmig
dels engranatges |
|
|
|
dentats del nostre temps
però només |
|
|
|
els fa alterar una mica una
lleugera |
|
|
|
breu vacil·lació |
|
|
|
i tornen al seu pes sense
memòria |
|
|
|
a la implacable inèrcia |
|
|
|
la carn la sang vísceres
corruptibles |
|
|
|
com empenyen per fer-se seu el
temps |
|
|
|
sempre inventen històries
diverses |
|
|
|
descobreixen cossos ardents com
torxes |
|
|
|
cossos per aferrar-se |
|
|
|
a la carn a la sang a la
víscera tendra |
|
|
|
i estableixen programes
detallats |
|
|
|
d'atac i de conquesta estudien |
|
|
|
la tàctica segura es
llencen |
|
|
|
de cop a l'abraçada
delerosos |
|
|
|
de veure's carn i sang altre cop
cobejada |
|
|
|
pels reflexos ficticis les ombres
del mirall |
|
|
|
no podem viure aquí |
|
|
|
en aquest desolat espai sense
memòria |
|
|
|
inventem-nos històries
diverses |
|
|
|
tu i jo i el nostre amor per
exemple |
|
|
|
que és com una caseta
això ja t'ho he dit |
|
|
|
l'única cosa que dura
és l'esvanir-se |
|
|
|
hi ha un temps que ha de venir |
|
|
|
una massa de dies indistints |
|
|
|
encara una matèria
contínua |
|
|
|
i hem de saber arrencar-los del seu
bloc |
|
|
|
i donar-los la forma que té
un dia |
|
|
|
una cara de dia uns ulls de
dia |
|
|
|
tots treballem arrencant temps al
temps |
|
|
|
arrencant al futur unitats que
llencem |
|
|
|
cap al passat s'amunteguen |
|
|
|
i se'ns tornen compactes altra
vegada s'enganxen |
|
|
|
unes amb altres confonem els
contorns |
|
|
|
els ulls i les cares i els
batecs |
|
|
|
se'ns tornen temps passat un altre
bloc |
|
|
|
del qual només podem
esculpir-ne fantasmes |
|
|
|
condemnats a aquest treball
forçat |
|
|
|
picapedrers absurds brutes les mans
de temps |
|
|
|
d'aquest tràfec intens en
diem vida |
|
|
|
i de la pols esmorteïda
història |
|
|
|
i enmig de tot aquest vaivé
mecànic |
|
|
|
volem esser reals pura cosa
real |
|
|
|
com una poma un pi o aquesta
pedra |
|
|
|
intricats en la pura realitat |
|
|
|
en la pura perfecció a punt
per la lloança |
|
|
|
perquè tot allò de
culpable que se'ns menja |
|
|
|
que ens concentra en nosaltres i
que ens tanca |
|
|
|
és absència |
|
|
|
i volem ser presents volem ser
centre |
|
|
|
i som centre quan pensem el
món |
|
|
|
quan el refem desfent-nos-hi |
|
|
|
pel que fa a allò essencial
podem sentir-nos |
|
|
|
plenament innocents |
|
|
|
plens de culpes en canvi
accidentals |
|
|
|
de febleses innúmeres de
vacil·lacions |
|
|
|
buscant un jo divers covard |
|
|
|
de nosaltres mateixos
d'assimilar-nos |
|
|
|
amb nosaltres mateixos de
capbussar-nos |
|
|
|
en les aigües espesses del
nostre absurd misteri |
|
|
|
però ai per allò que
ens fa essencials |
|
|
|
homes entre homes nascuts sols per
l'atzar |
|
|
|
d'una estona d'amor en el millor
dels casos |
|
|
|
terrenals i carnals abocats a la
mort |
|
|
|
i mentrestant a la forma de mort
que és la forma |
|
|
|
solitaris desvalguts i rebels
crèduls tossuts amargs |
|
|
|
podem sentir-nos plenament
innocents |
|
|
|
les coses tan reals al lloc d'espai
que ocupen |
|
|
|
són un centre atractiu de
gravetat |
|
|
|
han pres espai al buit i s'hi
debaten |
|
|
|
amb els límits del simple no
existir |
|
|
|
opaques prenen llum i la
transformen |
|
|
|
en la llum de la cosa que és
llum pròpia |
|
|
|
ara mateix sobre la taula
blanca |
|
|
|
hi ha un plat amb tres
llimones |
|
|
|
i una ampolla de llet |
|
|
|
veig el blanc de la taula que
és blanc sec de cotó |
|
|
|
veig el blanc de la llet que
és un blanc farinós |
|
|
|
i el groc de les llimones que
té blanc i té verd |
|
|
|
però així com ho dic
tot són colors teòrics a la pràctica |
|
|
|
vull dir en realitat en el ser de
les coses |
|
|
|
tal com són hi ha la llum i
la llum és fugaç |
|
|
|
se'ns dóna i hem de saber
captar-la |
|
|
|
es vessa i hem de voler
fixar-la |
|
|
|
la llum ens és
difícil perquè brolla de dins |
|
|
|
del cor dur de la cosa i amb els
ulls |
|
|
|
hem de saber destriar els
entrebancs |
|
|
|
podríem dir-ne
circumstancials |
|
|
|
hem de saber ser atents incansables
ardits |
|
|
|
per un moment veig una llum
manyaga |
|
|
|
que envolta i endolceix |
|
|
|
aquest ram olorós de fonoll
i llentiscle |
|
|
|
que es filtra entre les fulles
carnoses i les inflorescències |
|
|
|
i en fa estrelles d'estius i de
nostàlgia |
|
|
|
i de cop tot és clar |
|
|
|
tot es fixa perfecte dins
l'instant |
|
|
|
¿és solament la llum
l'autora del miracle? |
|
|
|
¿o és aquest
component de dolor que el meu cor |
|
|
|
d'allò que ja és
perdut treu i en fa una corona |
|
|
|
per tot allò que es perd i
que així coronat |
|
|
|
de la seva virtut essencial que
és la de ser fugaç |
|
|
|
és comprès plenament
i així fet immortal? |
|
|
|
el sofriment és un sorral
inútil |
|
|
|
a menys que el sapiguem
reconvertir |
|
|
|
en la lent que ens enfoca la
mirada |
|
|
|
i que ens dóna el sentit de
la bellesa física |
|
|
|
allò que no tenim
allò que desitgem |
|
|
|
només l'amor ho salva
perquè ho fixa |
|
|
|
en el cristall d'allò que ha
estat comprès |
|
|
|
i no hi fa res que tot allò
que ens sembla |
|
|
|
dispers complex fort i
abassegador |
|
|
|
ens torbi i ens alteri i ens
dissolgui |
|
|
|
si en l'esforç per fer el
món més real |
|
|
|
realitzar-lo saps vol dir
comprendre'l |
|
|
|
sabem fixar-hi l'àncora que
ens salva |
|
|
|
de la tempesta del passar que es
perd |
|
|
|
en desconcert de vents sense
raó ni música |
|
|
|
baixar al fons de les coses
mirar-les |
|
|
|
ardidament perquè mirar
és la guerra |
|
|
|
una força absorbent que
destrueix |
|
|
|
el nostre tarannà
acomodatici |
|
|
|
desmuntar destruir capgirar per
veure les entranyes |
|
|
|
per comprendre aquest món on
som culpables |
|
|
|
i així fer-lo real i
fer-nos-hi reals |
|
|
|
innocent i innocents |
|
|
|
i quan simples al lloc exacte que
ens pertoca |
|
|
|
hi encaixem exultants de saber i de
ser |
|
|
|
que és la mateixa cosa
llavors serà la mort feliç |
|
|
|
i això ja no ho sabrem
eterns |
|
|
|
haurem vençut el temps i
lliures per parlar |
|
|
|
per fi admesos en el verd
paradís |
|
|
|
de la infantesa eterna ens
sentirem |
|
|
|
amb aquella presència
desvalguda |
|
|
|
de fill però tan poderosa
per l'amor que provoca |
|
|
|
i que crida la presència
urgent d'un pare |
|
|
|
i no un pare carnal ell
també |
|
|
|
convertit ja en fill ja en
germà perdonat |
|
|
|
en la seva trista i radical
invalidesa |
|
|
|
sinó la figura d'un pare que
estima |
|
|
|
des del profund origen que
absorbeix |
|
|
|
la cadena dels pares i dels
fills |
|
|
|
¿un déu? potser
però la culpa inherent a ser pare |
|
|
|
la perdona només l'energia
poderosa |
|
|
|
que ve a través del fill
devorador |
|
|
|
perquè el pare ha
usurpat |
|
|
|
el lloc primordial que és
esser fill |
|
|
|
produït i innocent una
energia |
|
|
|
capaç de reduir l'orgull de
fer-se pare |
|
|
|
i fer-nos a tots fills ¿pot
esser un pare |
|
|
|
i per tant un culpable? ¿pot
un déu ser culpable? |
|
|
|
¿un pare que vol fills
perquè ell mai no ha estat fill? |
|
|
|
¿pot l'amor ser només
terbolí de carències? |
|
|
|
ara la llum d'agost tan
implacable |
|
|
|
cau sobre el món indolent i
l'anul·la |
|
|
|
les coses aplanades per un pes
resolut |
|
|
|
perden l'alçat la vida
és un projecte en planta |
|
|
|
i és fàcil de passar
d'un lloc a l'altre es veuen |
|
|
|
el gruix de les parets els pilars
els envans |
|
|
|
i sabem què podem destruir
què podem reformar |
|
|
|
les portes són un buit i una
línia de punts ens indica |
|
|
|
en quin sentit s'obriran quan
tinguin cos |
|
|
|
i sol haver-hi una paraula escrita
a cada estança |
|
|
|
vestíbul rebedor menjador
sala |
|
|
|
cuina bany cambra vestidor |
|
|
|
a vegades hi ha expressions que es
volen més precises |
|
|
|
«sala d'estar»
«cambra de matrimoni» |
|
|
|
«cambra dels fills»
«cambra de convidats» |
|
|
|
és un futur de coses i un
present de paraules |
|
|
|
el present sempre és fet de
paraules |
|
|
|
ens esforcem per dir les coses pel
seu nom |
|
|
|
per dir del lloc on s'engendren els
fills |
|
|
|
«cambra de matrimoni» i
del lloc on els fills |
|
|
|
creixen per fer-se pares
«cambra dels fills» |
|
|
|
i diem «cuina» diem
«sala d'estar» |
|
|
|
i així vivim una vida ideal
no real falsa |
|
|
|
perquè mai no gosem pensar
el nom per la cosa |
|
|
|
així «cambra de
l'odi» o «cambra de l'abús» |
|
|
|
«cambra del desconcert»
o bé «de la vergonya» |
|
|
|
que cadascú s'ho sap o
«cuina del desori» |
|
|
|
«cuina de la
venjança» o «de l'avorriment» |
|
|
|
o «sala del mutisme»
«de les intencions» |
|
|
|
i del bany no gosem dir-ne mai
«el refugi» |
|
|
|
o «cambra d'estar sols»
les paraules |
|
|
|
se'ns han esllavissat cap a
l'engany |
|
|
|
se'ns han tornat informes la
misèria |
|
|
|
l'àvida sangonera els ha
xuclat |
|
|
|
tot allò que tenien de
real |
|
|
|
de cosa d'innocent |
|
|
|
i n'ha fet receptacles de
culpa |
|
|
|
¿Catalunya és
també un receptacle de culpa |
|
|
|
una paraula que no té
sentit? |
|
|
|
¿el nostre amor és
també una caseta |
|
|
|
amb tocs els noms equivocats a cada
cambra? |
|
|
|
¿som només un
error? |
|
|
|
ah les preguntes cauen |
|
|
|
tan implacables com la llum
d'agost |
|
|
|
tots caiem i només ens
acull |
|
|
|
l'aire enrarit d'aquesta
quarantena |
|
|
|
«adéu la pell lleugera |
|
|
|
on els ulls
s'emmirallen |
|
|
|
per baixar al
fons del pou |
|
|
|
guanyar pes ser
una pedra». |
|
|