Jocs Florals de la Llengua Catalana

Any XCIX de la seva restauració

Als
Patrocinadors, Mantenedors i
Cooperadors que amb la seva
generositat han fet possible la
celebració amb alta dignitat dels
JOCS FLORALS DE LA LLENGUACATALANA
a la ciutat de Mèxic
i l’edició d’aquest llibre
per Catalunya
HONOR I GRATITUD

  —7→  

PATROCINADORS


• Carles Altaba
• Josep Baqués
• Ramon Benet
• Jeroni Bertran Cusiné
• Josep Bertran Cusiné
• Jaume Camarasa
• Antoni Costa
• Artur Costa
• Dalmau Costa
• Francesc Domènech
• Wenceslau Dutrem
• J. Garcia Borràs
• Antoni Gilabert
• J. Grijalbo Serres
• Odó Hurtado
• Josep Maria Murià
• Orfeó Català
• J. Queralt Mir
• Eduard Ragasol
• Jaume Terradas

DONANTS DE PREMIS PER L’ORDRE EN QUE FIGUREN AL CARTELL




• Comunitat Catalana, de Colòmbia
• Agrupació Catalana «Montserrat», de Lima (Perú)
• Pere Maspons i Camarasa, de Guayaquil (Equador)
• Anglo-Catalan Society, de Londres
• Centre Català, de São Paulo (Brasil)
• Casal de Catalunya, de Paris
• Casal Català, de Tolosa del Llenguadoc
• Joventut Catalana, de Buenos Aires
• Centre Català, de New York
• Unió Nacional Pro Catalunya, de Santiago de Xile
• Casal de Catalunya, de Buenos Aires
• Centre Català, de l’Havana
• Institució de Cultura Catalana, de Mèxic
• Club Català, de Còrdova (Argentina)
—8→

• Centre Català, de Guadalajara (Mèxic)
• Centre Català, de Caracas (Venezuela)
• Centre Català, de Mendoza (Argentina)
• Casal Català, de Montevideo (Uruguai)
• Parlament de Catalunya
• Orfeó Català, de Mèxic
• Consell Nacional Català
• Patronat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, de Mèxic
• Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic
• Institut Català de Cultura, de Mèxic
• Llar de Germanor Catalana, de Tolosa del Llenguadoc
• Josep i Jeroni Bertran Cusiné
• President de la Generalitat de Catalunya
• Manuel Nogareda
• Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya

  —9→  

MANTENEDORS


• M. Alcántara Gusart
• Ricard Altaba
• Salvador Armendares
• Paulí Azcuaga
• Faustí Ballvé
• Eduard Barba
• Ramon Barberà
• Germans Bargés
• Enric Benet
• Artur Bladé
• Alfons Boix
• Josep Borràs
• P. Bosch Gimpera
• Lluís M. Branzuela
• Frimari Burguès
• A. Bustamante
• Ignasi Canadell
• Josep Canals
• Gastó Cané
• Joan B. Canudas
• J. Carner Ribalta
• J. Carreras Palet
• Benet Carreté
• Centre Català, de Santiago de Xile
• Ramon Cervera
• J. Cid Mulet
• Deogràcies Civit
• Joan B. Climent
• Pere Clua
• B. Costa-Amic
• Enric Daltabuit
• Joan Domingo
• Antoni Dot
• O. Duran d’Ocon
• Antoni Eroles
• Antoni Escofet
• Timoteu Escudé
• Tomàs Espresate
• Abelard Fàbrega
• Ramon Fabregat
• Albert Farrés
• Francesc Farriols
• P. Farrús Solà
• Marian Faure
• Carles Ferrando
• Joan Ferrer
• Miquel Ferrer
• Pere Ferrer
• Antoni Figueras
• A. Folch Pi
• Marian Font
• Ramon Fontanet
• Josep M. Francès
• Ramon Frontera
• Ferran Garci
• Manuel R. Gaya
• Joan Gilabert
—10→

• Albert Gironella
• Joan Gonfaus
• Recared de Grau
• Silvestre Isern
• Ramon Labrandero
• Ferran Lizardi
• Miquel A. Marín
• R. Marinel·lo Roca
• F. Mas Deop
• Paulí Massip
• Lluís Mestres
• Fidel Miró
• Lluís Moles
• Eduard Neira
• L. Nicolau d’Olwer
• Antoni Ollé Ollé
• Ramir Ortega
• Andreu Padrós
• Ramon Palazon
• Miquel Palet
• Francesc Paniello
• Carles Parés
• Llorenç Perramon
• Ramon Peypoch
• Antoni Peyrí
• A. Peyrí Macià
• Antoni Pijoan
• August Pi-Sunyer
• Cèsar Pi-Sunyer
• Emili Planas
• Joan Potau
• Josep Prat
• Lluís Prunés
• Josep Rabasa
• Enric Ramon
• Pere Relat
• Dionís Renard
• Jaume M. Ribas
• Ignasi Ribera
• Vicenç Riera Llorca
• Jaume Ros Poch
• Joan Rossinyol
• J. Roura Parella
• P. Ruiz Gusils
• E. Ruiz Ponsetí
• Francesc Salvat
• Baltasar Samper
• Antoni M. Sbert
• Francesc Senyal
• Jaume Senyal
• Maria Solà de Sellarès
• Jordi Sunyol
• Salvador Sunyol
• Joaquim Torres
• Rafael Trueta
• Josep Turu Carol
• Francesc Úrsul
• Maria Teresa d’Úrsul
• Gabriel Ventosa
• J. Ventosa Roig
• J. Ventura Sureda
• J. Vidal Rius
• Joan Vila
• J. Vilà Claramunt
• Pelai Vilar
• Ramon Viñas
• Llorenç Vives
• Marian Vives

  —11→  

COOPERADORS


• Lluís Aymamí
• Frank Balagué
• Jaume Barba
• Andreu Benaiges
• Enric Calafell
• Ramon Calm
• Salvador Casares
• Josep M. Codó
• Joan Coromines
• Josep Espinasa
• Pere Foix
• Josep Folch
• Leopold Font
• Demòfil Franco
• Miquel Fustagueras
• Josep Gené
• Carles Gerhard
• Salvador Ferret
• Josep Llistosella
• Josep Montes
• Antoni Ollé Vilar
• Sebastià Ortiz
• Jaume Mateu
• Francesc Messeguer
• Pere Panadès
• Josep Parcerisa
• Maria Perelló de Pino
• F. Pino Tarragó
• Francesc Requena
• Marian Roca
• Joan Sala
• J. Soler Vidal
• J. Tomàs i Piera

  —12→  

COMITÉ D’HONOR


PRESIDENTS




• Sr. Lic. José Angel Ceniceros.Secretari d’Educació Pública de Mèxic. Mestre Pau Casals

MEMBRES




• Dr. Pedro de Alba. Senador
• Sr. Agustí Bartra. Mestre en Gai Saber
• Sra. Emma Alonso de Costa. Actriu, ex-primera dama jove del Teatre Català Romea
• Mestre Carlos Chávez. Del «Colegio Nacional» de Mèxic
• Dr. Rómulo Gallegos. Escriptor, ex-President de la República de Venezuela
• Sr. Martín Luis Guzmán.De l’«Academia Mexicana de la Lengua»
• Dr. L. Nicolau d’Olwer.De l’Institut d’Estudis Catalans
• Sr. Carlos Pellicer. De l’«Academia Mexicana de la Lengua»
• Dr. Antoni Peyrí. Ex-professor de les Universitats de Barcelona i Nuevo León
• Dr. August Pi-Sunyer. De l’Institut d’Estudis Catalans
• Lic. Alfonso Reyes. President de l’«Academia Mexicana de la Lengua»
• Sr. Antoni M. Sbert.Ex-Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya
• Sr. Jesús Silva Herzog. De l’«Academia Mexicana de la Lengua»
• Sra. Margarida Xirgu. Actriu catalana

  —13→  

CONSISTORI


• Dr. Pere Bosch Gimpera. President
• Lic. Miguel Alvarez Acosta
• Mestre Baltasar Samper
• Dr. Ot Duran d’Ocon
• Dr. Eduard Nicol
• Dr. Ramon Xirau
• Dr. Cèsar Pi-Sunyer.Secretari

COMISSIÓ ORGANITZADORA


• M. Alcántara Gusart.President
• Antoni Eroles. Tresorer
• Marta Ros
• Ramon Peypoch
• Manuel Nogareda
• Ramon Fabregat
• Joan Carreras Casadesús
• Joan Vila. Secretari

  —14→     —15→  

Per a renovar la tradició decadent de la poesia occitana, l’any 1323 la Sobregaya Companhia dels Trobadors de Toloza és fundada per «Set Mantenedors», i s’enllaça des del primer moment amb els poetes de Catalunya. Els llenguadoci ans Ramon Cornet i Joan de Castellnou dediquen a Pere, comte d’Empúries, llurs tractats poètics inspirats en les Razós de Trobar del nostre vell Ramon Vidal de Besalú. Tanmateix, el codi poètic de Tolosa foren les Leys d’Amors de Guilhem Molinier, promulgades, si així pot dirse, l’any 1356, un compendi de les quals Ramon de Castellnou dedica a Dalmau de Rocabertí.

Aquest fou l’origen remot de l’Acadèmia de la Gaia Ciència establerta a Barcelona el 1393 per Joan I, a requesta de Jaume March (a qui Pere III havia encarregat l’any 1371 un Diccionari de rims) i de Lluís d’Averçó, autor del Torcimany, derivat de l’obra de Molinier. Concebuda l’Acadèmia com una mena de nova facultat universitària, amb rector, segell i privilegis, trigà dos anys a celebrar la primera festa -els primers Jocs Florals de Barcelona- el 25 de març del 1395. El Concell de Cent hi «posà les joies» -d’on ve que en la nova època dels jocs l’Ajuntament de Barcelona fos gratificat amb el títol de «protector i ja de temps antic aimador de la gaia ciència».

  —16→  

Dels antics Jocs Florals de Barcelona, apart de moltes poesies «que guanyaren joia», coneixem només el parlament del gran humanista Felip de Malla l’any 1413 i el cerimonial de la festa que descriu Enric de Villena en el seu Arte de Trobar. De fet, l’organització creada per Joan I durà com una vintena d’anys; el costum, però, dels certàmens poètics no s’interromp en els segles XVè i XVIè i perdura en el XVIIè. Tenien lloc amb motiu de festes religioses i foren nombroso s a València. Gran importància assoli el concurs marià del qual és fruit el primer incunable en llengua catalana: Obres e trobes... de lahors de la benaventurada Verge Maria (València, 1474).

*

Havia començat la Renaixença i encara molts no se n’adonaven; d’altres no creien en el seu èxit. Era només una tènue flameta enmig de la fosca. La restauració dels Jocs Florals l’any 1859 marca un doble corrent sentimental. Els presidí Manuel Milà i Fontanals, amb «entusiasme barrejat d’un poc de tristesa», i en el seu ànim estava de «guardar almenys un refugi a la llengua catalana». I tanmateix, fou aquell pessimista qui va fer triomfar la idea, llavors agosarada, d’exclusivitat de la llengua catalana. Que aquell «refugi» almenys fou ben seu.

Des del primer moment els Jocs Florals de Barcelona van tenir la dimensió escaient a la llengua catalana. Al Consistori del 1859 ja hi havia dos mantenedors mallorquins, i quatre dels deu primers «mestres en gai saber» foren també de les Illes: Jeroni Rosselló, Marian Aguiló, Pons i Gallarza, Tomàs Forteza. Els valencians Teodor Llorente, Vicenç Wenceslau Querol, Rafael Ferrer i Bigné són antics mantenedors; Llorente i Querol, demés, foren cridats a presidir el Consistori. De l’altra banda de les Alberes, abans que ningú Josep Bonafont respongué al Cartell.

  —17→  

No sols poetes de totes les terres de llengua catalana, sinó també els de totes les tendències artístiques concorren als Jocs Florals. Si el moviment restaurador podia semblar d’antuvi massa culte i arqueologista, el perill s’esvaeix: àdhuc Frederic Soler, corifeu del català que ara es parla, vallfogonitzador dels gèneres populars, hi rep la consagració suprema de mestre en gai saber (1875). Aguiló i Milà, valoritzadors de la literatura antiga i del tresor folklòric, aquest amb una forma més universal i crítica, aquell amb un sentiment més profund i entusiasta de la llengua pròpia, salven els Jocs Florals de caure en el retoricisme erudit, arcaitzant i acadèmic, o en l’altre escull de la ingenuïtat popularista.

Amb el pas dels anys, el primer cartell amb els tres premis de la ciutat, que una vegada més es comportava com «cap i casal de Catalunya» -l’englantina d’or, la viola d’or i d’argent i la flor natural, «premi d’honor i cortesia»-, anà ampliant-se amb temes de prosa literària i també d’història, geografia, folklore, etc. Per molt de temps el volum anual dels Jocs Florals, únic llibre català amb prou gruix per a mantenir-se dret, era com l’anuari de la Renaixença. Cal resseguir aquella rastellera de volums per a conèixer la marxa de la poesia catalana i també per a tenir un compendi de la vida intel·lectual de Catalunya. La memòria del secretari parla dels catalans il·lustres davallats a la tomba; des de la cadira presidencial fan sentir llur veu les personalitats més rellevants de Catalunya, sense exclusions de cap mena. Sovint en el seu Discurs de Gràcies, un mantenedor forà duu l’homenatge dels intel·lectuals de Castella, de Bascònia, de Navarra, de Galícia, quan no de França o d’Alemanya a la Renaixença de les lletres catalanes. I si...

I si poguéssim acoblar els retrats de totes les Reines de la Festa -salvat de tres excepcions aconsellades per diverses causes: la duquessa de Montpensier, la reina Maria Cristina   —18→   i la senyora Lluïsa Goldmann de Fastenrath- quina galeria no tindríem de matrones i donzelles catalanes eternitzades al punt dolç de la bellesa i de la gràcia! Em plau de fantasiar que els millors pinzells de cada hora -Espalter, Arrau, Caba, Lorenzale, Simó Gómez, Martí i Alzina, Francesc Masriera, Ribera, Tusquets, Fèlix Mestres, Ramon Casas, Joan Llimona, Casals, Mercadé...- dugueren a llurs teles aquelles Reines. Ara podríem admirar-hi en nombroses i cambiants encarnacions la dona catalana d’aquell temps -prima plena, ulls serens i pell rosada-, bella imatge de la nostra Catalunya de sempre.

*

En tombar el segle, si els Jocs Florals segueixen fidels a llur tradició, l’esperit del públic ha variat. Ja no veu en els Jocs aquell «refugi» de la llengua, fet d’elegíaques enyorances, perquè la llengua ha anat dia a dia reprenent nous camps. A la poesia hom li demana qualitat i a la festa vibració patriòtica. El catalanisme entra a la fase política i la festa literària esdevé, com si diguéssim, la festa de la bandera. Un incident de bandera és justament allò que, després de quaranta-tres festes celebrades amb ritme normal i entusiasme creixent, impedeix la celebració de la quarantaquatrena pocs minuts abans de començar. La primera època dels Jocs Florals s’havia acabat.

Monsenyor Carselade du Pont, gascó catalanitzat d’ençà que ocupa la seu d’Elna-Perpinyà, invita els Jocs Florals a reunir-se sota les naus romàniques de Sant Martí del Canigó. Allà, fora d’Espanya i dins de Catalunya, tindrà lloc la festa de 1902, presidida per Francesc Matheu. Després d’altres vint-i-un anys -normals, si no fossin a la sortida de la festa les garrotades policíaques damunt els Segadors i els visca! del jovent abrandat- la dictadura de Primo de   —19→   Rivera, tot permetent la premsa catalana i el teatre català i la publicació de llibres catalans, cau com una llosa damunt els Jocs Florals. Tolosa del Llenguadoc els acull, fraterna, l’any 1924; els anys successius, hi ha convocatòria, veredicte i àdhuc proclamació de reina: tot en la clandestinitat, però, sense festa; petita reunió privada. L’únic testimoni dels Jocs era el volum anual.

Resurrecció, espetec triomfal l’any 1930. Curta durada. Els darrers Jocs Florals de Barcelona foren els del 1936. Pocs mesos després, la guerra. Maig del 1937... maig del 1938... Catalunya està arma al braç; perill al front, perill a la reraguarda. Maig del 1939: Catalunya, trepitjada sota el jou feixista; l’ús públic de la nostra llengua, prohibit.

El món és ample, i encara no tot és vil. Enllà de les fronteres de l’Espanya feixista hi ha prou terres on els catalans som lliures, lliures d’honorar públicament la nostra senyera, que és la nostra llengua.

Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat!

Ajudant-hi tots, rebastim aquell «refugi», que deia Milà i Fontanals fa prop d’un segle, i els Jocs Florals tornen a simbolitzar la persistència d’una llengua que no vol morir ni, menys encara, degradar-se.

L’any 1941 comença un nou avatar en la vida dels Jocs Florals. Buenos Aires, Mèxic, Santiago de Xile, L’Havana, Bogotà, Montpeller, Londres, París, Montevideu, Perpinyà, Nova York, Tolosa del Llenguadoc, Caracas, São Paulo, San José de Costa Rica, Cambridge, Mèxic altra vegada.

Cada festa d’aquests Jocs Florals iterants té fesomia pròpia, segons la importància del lloc on s’ha reunit, segons el volum i el pes de la colònia catalana. Particularment remarcables   —20→   els de Tolosa, on pot dir-se que la ciutat no va donar acolliment als jocs, sinó que va celebrar-los ella: tanta part hi prengué el Consell Municipal; els de San José de Costa Rica, on va assistir i prendre la paraula el President de la República, senyor Josep Figueres i Ferrer, fill de pare i mare catalans; i els de Mèxic, als quals està consagrat aquest volum.

La data tradicional del primer diumenge de maig no ha pogut ésser mantinguda; tant se val, el pas d’un hemisferi a l’altre li lleva importància: el maig, mes de les flors a Barcelona, és una mena de «novembre congelat» sota la constel·lació de la Creu del Sud.

Nota comuna de tots els Jocs Florals de l’exili és llur amplitud creixent. No són la festa major dels catalans d’una ciutat ni d’un país acollidor: són com una amfictionia de tots els catalans -vull dir, de tots els que parlen català- dispersos als quatre vents del món. I -cosa que val més encara- són el llaç d’unió dels de dins amb els de fora. Cada any, ara a una banda de l’Atlàntic, ara a l’altra, els Jocs Florals de la Llengua Catalana llancen un crit d’esperança per damunt el mur del despotisme, de la incomprensió i de la incultura... De Mallorca, de València, de Catalunya, poetes i prosadors responen, com si tots duguéssim al fons del cor aquells versos de Maragall

Alceu els ulls al mur que ara ens separa: s’acosta el dia que serem tots uns...

Un dia o altre -fatxenda qui ja el senyali- els Jocs Florals tornaran a Barcelona. «Volta el món i torna al Born.» Van néixer al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat; ja no cabent-hi el públic, passaven a la Llotja de Mar, on el déu Mercuri cedia el pas a Apol·ló amb les Muses. En anys excepcionals, preveient una gernació extraordinària, van celebrar-se al Palau de Belles Arts, ja destruït: recordo la cinquantena   —21→   festa (1908) i la que va presidir el Mariscal Joffre, «català del Rosselló», com ell es deia (1921). Ara han conegut els estatges més diversos d’Amèrica i d’Europa.

Quan la llibertat reneixi, els Jocs Florals retornaran a la llar pairal, ja centenaris, però rejovenits pel llarg viatge. El nou prestigi d’haver mantingut en els anys adversos el culte de la llengua i la solidaritat de tots els que la parlen, valdrà als Jocs Florals la gratitud, cal esperar-ho, dels catalans no oblidosos.

L. NICOLAU D’OLWER

  —22→  

Para renovar la tradición decadente de la poesía occitana, siete «Mantenedors» fundaron en el año 1323 la Sobregaya Companhia dels Trobadors de Toloza, que se enlaza desde el primer momento con los poetas de Cataluña. Los lenguadocianos Ramon Cornet y Joan de Castellnou dedican a Pere, conde de Ampurias, sus tratados poéticos inspirados en las Razós de Trobar de nuestro viejo Ramon Vidal de Besalú. No obstante, el código poético de Tolosa fueron las Leys d’Amors de Guilhem Molinier, promulgadas, si así puede decirse, en el año 1356, un compendio de las cuales Ramon de Castellnou dedicó a Dalmau de Rocabertí.

Este fue el origen remoto de la «Acadèmia de la Gaia Ciència» establecida en Barcelona en 1393 por Juan I, a petición de Jaume March (a quien el rey Pedro III había encomendado en 1371 la confección de un Diccionario de rimas) y de Lluís d’Averçó, autor del Torcimany, derivado de la obra de Molinier. Concebida la Academia como una especie de nueva facultad universitaria, con rector, sello y privilegios, tardó dos años en celebrar la primera fiesta -los primeros Juegos Florales de Barcelona- que se verificó el 25 de marzo de 1395. El Concejo de Ciento «puso las joyas» (los premios) -lo que fue motivo para que en la nueva época de los Juegos el Ayuntamiento de Barcelona fuese gratificado con el título de «protector i ja de temps antic aimador de la gaia ciència».

  —23→  

De los antiguos Juegos Florales de Barcelona, aparte muchas poesías «que guanyaren joia», conocemos sólo el parlamento del gran humanista Felip de Malla en 1413 y el ceremonial de la fiesta que describe Enric de Villena en su Arte de Trobar. De hecho, la organización creada por Juan I duró unos veinte años; pero la costumbre de los certámenes poéticos no se interrumpió en los siglos XV y XVI, y perduró hasta el XVII. Se celebraban con motivo de fiestas religiosas y fueron frecuentes en Valencia. Obtuvo gran importancia el concurso mariano del cual es fruto el primer incunable en lengua catalana: Obres e trobes... de lahors de la benaventurada Verge Maria (Valencia, 1474).

Había comenzado la Renaixença y eran muchos los que no se daban cuenta de ello. Otros no creían en su éxito. No era más que una débil llamita que brillaba en la oscuridad. La restauración de los Juegos Florales del año 1859 marca una doble corriente sentimental. Los presidió Manuel Milà i Fontanals, con «entusiasmo mezclado de un poco de tristeza». Mantenía en su ánimo el propósito de «guardar por lo menos un refugio a la lengua catalana». Fue aquel gran pesimista quien hizo triunfar la idea, entonces atrevida, de exclusividad de la lengua catalana: aquel «refugio» fue por lo menos muy suyo.

Desde el primer momento, los Juegos Florales de Barcelona tuvieron la dimensión adecuada a la lengua catalana. En el Consistorio de 1859 había ya dos mantenedores mallorquines y cuatro de los diez primeros «mestres en Gai Saber» fuero n también de las Islas: Jeroni Rosselló, Marian Aguiló, Pons i Gallarza, Tomàs Forteza. Los valencianos Teodor Llorente, Vicent Wenceslau Querol, Rafael Ferrer i Bigné son antiguos mantenedores; Llorente y Querol fueron, además, llamados a presidir el Consistorio. Del otro lado de las Alberas, Josep Bonafont respondió el primero al Cartel.

  —24→  

A los Juegos Florales concurren no sólo poetas de todas las tierras de lengua catalana, sino también de todas las tendencias artísticas. Si el movimiento restaurador podía parecer al principio demasiado culto y hasta arqueologista, pronto el peligro se desvanece: el mismo Frederic Soler, corifeo del «catalán que se habla ahora», vallfogonizador de los géneros populares, recibe en los Juegos Florales la consagración suprema de «mestre en Gai Saber» (1875). Aguiló y Milà, valorizadores de la literatura antigua y del tesoro folklórico, éste con una forma más universal y crítica, aquél con un sentimiento más profundo y entusiasta de la lengua propia, salvan a los Juegos Florales de caer en el retoricismo erudito, arcaizante y académico o en el escollo de la ingenuidad popularista.

En el transcurso de los años, el primer cartel con los tres premios de la ciudad, que una vez más se conducía como «cap i casal de Catalunya» -la Englantina de oro, la Violeta de oro y plata y la Flor Natural, «premio de honor y cortesía»-, fue ampliándose con temas de prosa literaria y también de historia, geografía, folklore, etc. Durante muchos años el volumen anual de los Juegos Florales, el único libro catalán lo bastante grueso para mantenerse vertical, venía a ser el anuario de la Renaixença. Es necesario leer aquel rimero de volúmenes para conocer la marcha de la poesía catalana y también para formarse una idea de la vida intelectual de Cataluña. La memoria del secretario habla de los catalanes ilustres bajados a la tumba; desde el sillón presidencial hacen oír su voz las personalidades más relevantes de Cataluña, sin exclusiones de especie alguna. A menudo en su Discurso de Gracias un mantenedor forastero llevará el homenaje de los intelectuales de Castilla, de Vasconia, de Navarra, de Galicia, cuando no de Francia o de Alemania, al renacer de las letras catalanas. Y si...

  —25→  

Y si pudiéramos reunir los retratos de todas las Reinas de la Fiesta -dejando aparte las tres excepciones aconsejadas por diversas causas: la duquesa de Montpensier, la reina María Cristina y la señora Luisa Goldmann de Fastenrath-, ¡qué galería tendríamos de matronas y doncellas catalanas eternizadas en el mejor momento de la belleza y de la gracia! Me recreo con la fantasía de que los mejores pinceles de cada hora -Espalter, Arrau, Caba, Lorenzale, Simó Gómez, Martí i Alzina, Francesc Masriera, Ribera, Tusquets, Fèlix Mestres, Ramon Casas, Joan Llimona, Canals, Mercadé...- llevaran a sus telas a aquellas reinas. Ahora podríamos admirar en ellas las numerosas y cambiantes encarnaciones de la mujer catalana de aquellos tiempos -esbelta y llena, ojos serenos y piel rosada- bella imagen de nuestra Cataluña de siempre.

Al entrar en el nuevo siglo, si los Juegos Florales siguen fieles a su tradición, el espíritu del público ha variado. Ya no ve en los juegos aquel «refugio» de la lengua, hecho de añoranzas elegíacas, porque la lengua ha ido penetrando, día tras día, en nuevos campos. A la poesía se le exige calidad y a la fiesta vibración patriótica. El catalanismo entra en la fase política y la fiesta literaria se convierte, por así decirlo, en la fiesta de la bandera. Es precisamente un incidente de bandera el que, después de cuarenta y tres fiestas celebradas con ritmo normal y entusiasmo creciente, impide la celebración de la cuadragésimocuarta pocos minutos antes de empezar. La primera época de los modernos Juegos Florales había terminado.

Monseñor Carselade du Pont, gascón catalanizado desde que ocupó la sede episcopal de Elna-Perpiñán, invita a que los Juegos Florales se celebren bajo las naves románicas de San Martín del Canigó. Allí, fuera de España y dentro de Cataluña, se celebrará la fiesta en 1902, presidida por Francesc   —26→   Matheu. Después de otros veintiún años -que podrían considerarse normales si no fuera por los garrotazos policíacos, a la salida de la fiesta, como réplica al himno catalán y a los vítores de la juventud entusiasta- la Dictadura de Primo de Rivera, aunque permite la prensa catalana y el teatro catalán y la publicación de libros catalanes, cae como una losa sobre los Juegos Florales. Tolosa de Llenguadoc los acoge, fraternalmente, en el año 1924. En los años sucesivos hay convocatoria, veredicto y también proclamación de Reina: pero todo en la clandestinidad, sin fiesta, en una pequeña reunión particular. El único testimonio de los Juegos era el volumen anual.

Resurrección, estallido triunfal, en 1930. No habían de durar mucho. Los últimos Juegos Florales de Barcelona fueron los de 1936. Pocos meses después estallaba la guerra. Mayo de 1937... Mayo de 1938... Cataluña está sobre las armas; peligro en el frente, peligro en la retaguardia. Mayo de 1939: Cataluña se encuentra sometida al yugo fascista y el uso público de nuestra lengua está prohibido.

El mundo es ancho y aun no todo está envilecido. Fuera de las fronteras de la España fascista hay bastantes tierras en las cuales los catalanes somos libres, libres de honrar públicamente nuestra señera, que es nuestra lengua.

Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat!

Con la contribución de todos hemos reconstruido aquel «refugio» de Milà i Fontanals de hace casi un siglo, y los Juegos Florales vuelven a simbolizar la persistencia de una lengua que no quiere morir y menos aun degradarse.

En el año 1941 empieza un nuevo avatar en la vida de los Juegos Florales. Buenos Aires, México, Santiago de Chile,   —27→   La Habana, Bogotá, Montpellier, Londres, París, Montevideo, Perpiñán, Nueva York, Tolosa de Llenguadoc, Caracas, São Paulo, San José de Costa Rica, Cambridge y otra vez México.

Cada fiesta de estos Juegos Florales errantes tiene fisonomía propia, según la importancia del lugar donde se celebre, según el volumen y el peso de la colonia catalana. Fueron particularmente notables los de Tolosa, donde puede decirse que la ciudad no dio acogida a los Juegos sino que los celebró ella, tan grande fue la participación del Consejo Municipal; los de San José de Costa Rica, a los cuales asistió el presidente de la República, señor José Figueres Ferrer, hijo de padre y de madre catalanes, quien pronunció un discurso en catalán; y los de México a los cuales está dedicado este volumen.

La fecha tradicional del primer domingo de mayo no ha podido ser mantenida. No importa, porque el paso de un hemisferio al otro quita importancia a esto: el mes de mayo, mes de las flores en Barcelona, es una especie de «noviembre congelado» bajo la constelación de la Cruz del Sur.

Una nota común a todos los Juegos Florales del exilio es su amplitud creciente. No son la fiesta mayor de los catalanes de una ciudad ni de un país acogedor: son una especie de anfictionía de todos los catalanes -quiero decir, de todos los que hablan catalán- dispersos por el mundo. Y -cosa más valiosa aún- son el lazo de unión de los de dentro con los de fuera. Cada año, ora en un lado del Atlántico ora en el otro, los Juegos Florales de la Lengua Catalana lanzan un grito de esperanza por encima del muro del despotismo, de la incomprensión y de la incultura... De Mallorca, de Valencia, de Cataluña, poetas y prosistas responden como si todos ellos llevaran en el fondo del corazón aquellos versos de Maragall:

  —28→  

Alceu els ulls al mur que ara ens separa: s’acosta el dia que serem tots una...

Algún día -fanfarrón quien se atreva a señalarlo ya- los Juegos Florales volverán a Barcelona. Nacieron en el Salón de Ciento de la Casa de la Ciudad. Cuando no cupo en él el público, pasaron a la Lonja de Mar, donde el dios Mercurio cedía el paso a Apolo con las Musas. En años excepcionales en que se preveía una concurrencia extraordinaria, se celebraron en el Palacio de Bellas Artes, ahora destruido: recuerdo la fiesta de 1908 y la de 1921, que presidió el mariscal Joffre, «catalán del Rosellón», como se llamaba a sí mismo. Ahora han conocido los locales más diversos de América y de Europa.

Cuando renazca la libertad, los Juegos Florales volverán a su casa solariega, ya centenarios, pero rejuvenecidos por el largo viaje. El nuevo prestigio de haber mantenido en los años adversos el culto de la lengua y la solidaridad de todos los que la hablan, hará a los Juegos Florales -así debemos esperarlo- acreedores a la gratitud de los catalanes no olvidadizos.

L. NICOLAU D’OLWER

  —29→  

Pour rénover la tradition décadente de la poésie occitane, sept «Mantenedors» fondèrent en 1323 la Sobregaya Companhia dels Trobadors de Toloza, qui tout de suite entra en rapport avec les poètes de la Catalogne. Les Languedociens Ramon Cornet et Joan de Castellnou dédient à Pere, comte d’Empúries, leurs traités poétiques inspirés des Razós de Trobar, de notre vieux Ramon Vidal de Besalú. Cependant, le véritable Iode poétique de Toulouse, ce fut les Leys d’Amors de Guilhem Molinier, promulguées, si l’on peut diré, en 1356 et dont Ramon de Castellnou dédia un résumé à Dalmau de Rocabertí.

Telle fut l’origine lointaine de l’«Acadèmia de la Gaia Ciència» établie à Barcelone en 1393 par Jean Ier, sur la demande de Jaume March (à qui le roi Pierre III avait confié la réalisation d’un Dictionaire de rimes) et de Lluís d’Averçó, auteur du Torcimany, dérivé de l’oeuvre de Molinier. L’Académie, conçue comme une sorte de faculté universitaire, avec recteur, sceau et privilèges, mit deux ans à célébrer la première fête -les premiers Jeux Floraux de Barcelone-, le 25 mars 1395. Le Conseil de Cent offrit les joyaux -ce qui valut au Conseil Municipal de Barcelone, à la nouvelle époque des Jeux Floraux, le titre de «protector i ja de temps antic aimador de la gaia ciència».

  —30→  

Des anciens Jeux Floraux de Barcelone, en dehors de nombreuses poésies «que guanyaren joia», nous ne connaissons que le discours du grand humaniste Felip de Malla en 1413 et le cérémonial de la fête, que décrit Enric de Villena dans son Arte de Trobar. En fait, l’organisation créée par Jean Ier dura une vingtaine d’années; mais l’usage des concours poétiques se poursuit au cours des XVe et XVIe siècles, arrivant jusqu’au XVIIe siècle. Ils avaient lieu à l’occasion des fétes religieuses et étaient fréquents à Valence. D’importance capitale fut le concours marial auquel nous devons le premier incunable en langue catalane: Obres e trobes... de lahors de la benaventurada Verge Maria (Valence, 1474).

La Renaixença avait commencé et beaucoup ne s’en rendaient pas compte. D’autres ne croyaient pas à son succès. Ce n’était qu’une petite flamme qui brillait dans l’obscurité. La restauration des Jeux Floraux de l’année 1859, révèle un double courant sentimental. Ils étaient présidés par Manuel Milà i Fontanals, avec un «enthousiasme légèrement mêlé de tristesse». Dans son esprit il y avait l’intention de «conservar au moins un refuge à la langue catalane». Et pourtant ce fut ce grand pessimiste qui fit triompher cette idée, alors hardie, de l’exclusivité de la langue catalane. Que ce refuge au moins fût bien à elle.

Dès le début, les Jeux Floraux eurent les proportions qu’il fallait à la langue catalane. Au Consistoire de 1859 il y avait déjà deux membres («Mantenedora») majorquins, et quatre parmi les dix premiers «mestres en Gai Saber» étaient également des Iles: Jeroni Rosselló, Marian Aguiló, Pons i Gallarza, Tomàs Forteza. Les valencians Teodor Llorente, Vicent Wenceslau Querol, Rafael Ferrer i Bigné étaient des anciens membres du Consistoire; en outre Llorente et Querol furent appellés à la prèsidence. De l’autre côté des Albères, Josep Bonafont répondit le premier au cartell.

  —31→  

Prennent part aux Jeux Floraux non seulement des poètes de toutes les terres de langue catalane, mais aussi de toutes les tendances artistiques. Si le mouvement restaurateur pouvait sembler au début exagérément érudit et archéologiste, le péril s’estompe: Frederic Soler lui-même, coryphée du «catalan que l’on parle aujourd’hui», ardent défenseur des genres populaires, reçoit aux Jeux Floraux la consécration suprème de «mestre en Gai Saber» (1875). Aguiló et Milà, qui ont fait apprécier la littérature ancienne et le trésor folklorique, celui-ci sous une forme plus universelle et plus critique, celui-là avec un sentiment plus profond et plus enthousiaste de la langue en elle-même, épargnent aux Jeux Floraux de tomber dans une rhétorique trop érudite, archaïsante et académique, ou dans l’écueil opposé qui est celui de l’ingénuité populariste.

Par la suite, le premier cartell avec les trois prix de la ville, qui une fois de plus se comportait comme «cap i casal de Catalunya» -l’Eglantine d’or, la Violette d’or et d’argent et la Fleur Naturelle, «prix d’honneur et de courtoisie»- s’enrichit de thèmes en prose, littérature, histoire, géographie, folklore, etc. Pendant longtemps, le seul livre catalan assez gros pour se maintenir en position verticale sans tomber, c’était l’annuaire des Jeux Floraux, volume annuel, qui devanait l’annuaire de la Renaixença. Il faut lire cette pile de volumes pour connaître la marche de la poésie catalane et pour se faire une idée de la via intellectuelle de la Catalogne. Le mémoire du secrétaire parle des catalans illustres qui ne sont plus; du fauteuil présidentiel s’élèvent les voix des personnalités les plus éminentes de Catalogne, sans exclusions d’aucune sorte. Souvent dans son discours de remerciement, un «mantenedor» étranger transmetra l’hommage des intellectuels de Castille, du Pays Basque, de la Navarre, de la Galice, quand ce ne sera pas   —32→   de France ou d’Allemagne, à l’occasion de la renaissance des lettres catalanes. Et si...

Et si l’on pouvait reunir les portraits de toutes les Reines de la fête -en négligeant trois exceptions motivées par des circonstances diverses: la duchesse de Montpensier, la reine Marte-Christine et madame Louise Goldmann de Fastenrath-, quelle galerie on aurait de dames et de demoiselles catalanes éternisées à l’apogée de leur beauté et de leur grâce! Je me plais à imaginer que les meilleurs pinceaux de chaque période -Espalter, Arrau, Caba, Lorenzale, Simó Gómez, Martí i Alzina, Francesc Masriera, Ribera, Tusquets, Félix Mestres, Ramon Casas, Joan Llimona, Canals, Mercadé...- ont fixé ces reines sur leurs toiles. Nous pourrions y admirer aujourd’hui les multiples et changeantes incarnations de la catalane de ces temps-là -élancée mais aux formes arrondies, yeux sereins et teint rosé- image éclatante de notre Catalogne de toujours.

Dans les premières années du siècle, si les Jeux Floraux poursuivent fidèlement leur tradition, l’esprit du public a changé. Les Jeux ne représentent plus pour lui ce «refuge» de la langue, fait de nostalgies élégiaques, can la langue a pénétré, de jour en jour, de nouveaux domaines. On exige de la poésie qualité et de la fête vibration patriotique. Le catalanisme entre dans sa phase politique et la fête littéraire devient, pour ainsi dire, la fête du drapeau. Et ç’est justement un incident de drapeau qui, après quarante trois fêtes célébrées au rythme normal et dans un enthousiasme croissant, empêche la célébration de la quarante quatrième quelques minutes avant qu’elle ne commence. C’était la fin de la première époque des Jeux Floraux.

Monseigneur Carselade du Pont, gascon catalanisé depuis qu’il occupe le siège épiscopal d’Elna-Perpignan, propose que les Jeux Floraux soient célébrés dans les nefs romanes   —33→   de Saint-Martin du Canigou. Gest là, hors d’Espagne et en Catalogne, que se tindra la fête de 1902, présidée par Francesc Matheu. Après vingt-deux ans de normalité -si l’on ne tient pas compte des coups de massues de la police à la sortie de la fête, en réponse à l’hymne catalan et aux acclamations de la jeunesse enthousiaste- la Dictature de Primo de Rivera, bien qu’elle autorise la presse catalane et le théâtre catalan ainsi que la publication de livres catalans, sonne le glas des Jeux Floraux. Toulouse de Languedoc les acceuille, fraternellement, en 1924. Les années suivantes il y a convocation, verdict, et aussi proclamation de la Reine mais tout cela dans la clandestinité sans fête, en un a petite réunion privée. Le seul témoignage des Jeux était le volume annuel.

Résurrection, éclatement triomphal en 1930. Cela ne devait pas durer longtemps. Les derniers Jeux Floraux de Barcelone furent ceux de 1936. Quelques mois plus tard éclatait la guerre. Mai 1937... Mai 1938... La Catalogne est sous les armes; danger sur le front, danger à l’arrièregarde. Mai 1939: la Catalogne est sous le joug fascista; l’usage public de nostre langue est interdit.

Le monde est vaste et il n’est pas ancore tout avili. Hors des frontières de l’Espagne fascista il y a assez de terres sur lesquelles nous autres, Catalans, sommes libres, libres d’honorar publiquement notre étendard, qui est notre langue.

Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat!

Nous avons tous contribué à reconstruiré le «refuge» dont parlan Milà i Fontanals il y a presque un siècle, et les Jeux Floraux symbolisent, à nouveau la persistance d’une langue qui ne veut pas mourir et encone moins s’abaisser.

  —34→  

En 1941 apparaît un nouvel avatar dans l’existence des Jeux Floraux. Buenos-Ayres, México, Santiago du Chili, La Havane, Bogota, Montpellier, Londres, Paris, Montevideo, Perpignan, New-York, Toulouse en Languedoc, Caracas, São Paulo, San José au Costa Rica, Cambridge et de nouveau México.

Chaque fête de ces Jeux Floraux errants possède une physionomie propre, variant selon l’importance de l’endroit où elle est célébrée, selon le volume et le poids de la colonie catalane. Ceux de Toulouse furent particulièrement remarquables, car on peut dire que la ville n’a pas offert l’hospitalité aux Jeux Floraux, mais qu’elle en a assumé la célébration, si considérable fut la participation du Conseil Municipal; le furent également ceux de San José au Costa Rica, auxquels assista le président de la République, monsieur Josep Figueres Ferrer, fils de père et mère catalans, et qui prononça un discours en catalan; et encore ceux de México auxquels est dédié ce volume.

La date traditionnelle du premier dimanche du mois de mai n’a pu être maintenue. Peu importe: en passant d’un hémisphère à l’autre on attaché moins d’importance à cela; le mois de mai, mois des fleurs à Barcelone, est une sorte de «novembre glacial» sous la constellation de la Croix du Sud.

Un point commun à tous les Jeux Floraux de l’exil, c’est leur ampleur croissante. Ils ne sont pas la fête principale des Catalans d’une ville ou d’un pays accueillant: ils sont comme une amphictyonie de tous les catalans -je veux diré, de tous ceux qui parlent catalan- épars à travers le monde. Chaque année, d’un coté de l’Atlantique ou de l’autre, les Jeux Floraux de la Langue Catalane lancent un cri d’espoir par-dessus le mur du despotisme, de l’incompréhension et de l’ignorance... De Majorque, de Valence,   —35→   de Catalogne, poètes et prosateurs répondent comme si tous portaient en leur coeur ces vers de Maragall:

Alceu els ulls al mur que ara ens separa: s’acosta el dia que serem tots uns...

Un jour -fanfaron celui qui oserait le désigner- les Jeux Floraux retourneront à Barcelone. Ils virent le jour dans le Salon des Cent de l’Hôtel de Ville. Lorsqu’il devint insuffisant pour le public, ils se rendirent à la Llotja de Mar, où le dieu Mercure cédait le pas à Apollon et ses Muses. Les années exceptionnelles où l’on prévoyait une assistance extraordinaire, ils eurent lieu au Palais des Beaux Arts, maintenant détruit: je me rappelle la cinquantième fête (1908) et celle de 1921 que présida le maréchal Joffre, «catalan du Roussillons», comme il s’appelait lui-même. Actuellement ils ont connu les locaux les plus divers d’Amérique et d’Europe.

Quand renaîtra la liberté, les Jeux Floraux rentreront au bercail, centenaires désormais, et pourtant rajeunis par ce long voyage. Le nouveau prestige d’avoir maintenu pendant les années d’adversité le culte de la langue et la solidarité de tous ceux qui la parlent, attirera sur les Jeux Floraux -comme nous devons l’espérer- la gratitude des catalans qui n’oublient pas.

L. NICOLAU D’OLWER

  —36→  

In the year 1323 seven «Mantenedors» (patrons and judges), wishing to restore the decadent tradition of Provençal poetry, founded the Sobregaya Companhia dels Trobadors de Toloza (Poetic Company of the Troubadours of Toulouse), which from the beginning maintained close relations with the poets of Catalonia. The treatises on poetry of the Languedoc poets Ramon Cornet and Jean de Castellnou were inspired by the Razós de Trobar (Art of Versifying) of our old Ramon Vidal of Besalú and were dedicated to Pere, Count of Empúries, and this notwithstanding the fact that the poetic cede of Toulouse was the Leys d’Amors (Laws of Love) of Guilhem Molinier, promulgated, if one may so express it, in the year 1356. Ramon de Castellnou dedicated a summary of this work to Dalmau of Rocabertí.

This was the real origin of the «Acadèmia de la Gaya Ciència» (Academy of the Art of Poetry) established in Barcelona in 1393 by John I on the petition of Jaume March (to whom King Peter III had in 1371 entrusted the compilation of a rhyming dictionary) and Lluís d’Averçó, author of the Torcimany (Interpretar), derived from Molinier’s work. The Academy, conceived as a kind of new university faculty with its rector, seal and privileges, delayed two years in celebrating its first festival -the first Jocs Florals (Floral Games) of Barcelona- on the 25th. March, 1395. The Concell de Cent (Council of the Hundred or Great Town   —37→   Council) contributed the jewels- which is the reason why, in the new period of the Games, the Town Council of Barcelona was honoured with the title of «protector i ja de temps antic aimador de la gaia ciència» (protector and old-time lover of the art of poetry).

Of the old Jocs Florals of Barcelona, except for numerous poems «que guanyaran joya» (that won a prize), we know only the speech of the great humanist Felip de Malla in 1413 and the ceremonial of the Festival described by Enric de Villena in his Arte de Trobar (Art of Poetry). As a matter of fact, the organization created by John I lasted for some twenty years, but the custom of holding poetic contests went on uninterruptedly in the fifteenth and sixteenth centuries and lasted into the seventeenth. Such contests were held in connection with religious festivals, and were frequent in Valencia. A very important one was the Marian contest, which produced the first incunabula in the Catalan language: Obres e trobes... de lahors de la benaventurada Verge Maria (Works and Poems in Praise of the Blessed Virgin Mary), Valencia, 1474.

When the Renaixença began there were many who did not realize it. Others had no faith in its success; it was merely a little flame glowing in the darkness. The re-establishment of the Jocs Florals in 1859 embodied a double objective. They were presided over by Manuel Milà i Fontanals, with «enthusiasm mingled with a little sadness». In his heart he nursed the intention of «keeping at least a refuge far the Catalan language», and nevertheless it was that great pessimist who brought about the triumph of the then daring idea of the exclusive use of Catalan. Let us hope that that «refuge» was at least very much his own.

From the beginning the Jocs Florals of Barcelona were bread-based enough to embrace the whole Catalan-speaking   —38→   community. In the 1859 gathering there were already two Majorcan «Mantenedors» and four of the first ten «mestres en gai saber» (masters of poetry) were also from the islands: Jeroni Rosselló, Marian Aguiló, Pons i Gallarza and Tomàs Forteza. The Valencians Teodor Llorente, Vicent Wenceslau Querol and Rafael Ferrer i Bigné were former «mantenedors», while Llorente and Querol were also presidents of the assembly. From the other side of the Alberes (Eastern Pyrenees) Josep Bonafont was the first to take part in the contest.

The Jocs Florals were attended not only by poets from all Catalan-speaking lands but also by those of all artistic tendencies. Even if the restoration movement may have seemed at first too cultured and antiquarian, the danger disappeared; Frederic Soler himself, champion of «the Catalan that is spoken now» and supporter of the popular movements, received the supreme laurels of «mestre en gai saber» in the Jocs Florals of 1875. Aguiló and Milà, votaries of the treasure of the ancient literature and folklore, the former with a profound and enthusiastic feeling for his own language, and the latter in a more universal and critical manner, saved the Jocs Florals on the one hand from falling into a too erudite, antiquarian and academic rhetoric, and on the other from being wrecked on the reefs of popular ingenuousness.

In the course of time the first contest with the there prizes of the City -which was once more acting as «cap i casal de Catalunya» (head and mansion of Catalonia)- the gold eglantine, the gold and silver violet and the natural flower «prize for honour and courtesy», began to be supplemented with contests in literary prose, history, geography, folklore, etc. For many years the annual compilation of the Jocs Florals -the only Catalan book thick enough to stand up by itself- was a yearly witness of the reality of the Renaixença.   —39→   This series of annuals must be read by anyone wishing to follow the progress of Catalan poetry and to form an idea of the intellectual life of Catalonia. The review by the secretary speaks of the illustrious Catalans who have sunk into the grave, while from the presidential chair may be heard the voices of the outstanding personalities of Catalonia without any kind of exception. Often in the speeches of thanks a «mantenedor» from outside will express the congratulations of the intellectuals of Castile, of the Basque Provinces, of Navarre, of Galicia, and even of France and Germany on the renascence of Catalan letters. And if...

And if we could gather the portraits of all the Queens of the Festival -leaving out there of them who were chosen for various good reasons: the Duchess of Montpensier, Queen Maria Cristina and Lluïsa Goldmann de Fastenrath - what a gallery we should have of Catalan matrons and maids caught at the moment of their greatest beauty and grave. I like to play with the idea that the features of those queens were recorded on canvas by the best painters of each age: Espalter, Arrau, Caba, Lorenzale, Simó Gómez, Martí i Alzina, Francesc Masriera, Ribera, Tusquets, Fèlix Mestres, Ramon Casas, Joan Llimona, Canals, Mercadé... We should now have been able to admire the numerous and changing incarnations of the Catalan womanhood of those times -slender but with curves, calm eyes and skin- the lovely image of our eternal Catalonia.

At the beginning of the new century, though the Jocs Florals continued faithful to their tradition, the spirit of the public had changed. People no longer regarded them as a «refuge» of the language made up of elegiac dreams, because the language had gradually entered new fields. The poems had to be of high quality, and the festival thrilled with patriotic fervour. Catalanism was entering its political   —40→   phase and the literary gathering became, so to say, a homage to the flag. It was, in fact, an incident connected with the flag that, after forty-there Festivals held in normal circumstances and amid growing enthusiasm, prevented the holding of the forty-fourth a few minutes before it was due to begin. The first period of the Jocs Florals was over.

At the invitation of Monsignor Carselade du Pont, a Gascon who had been a Catalan sympathizer since he hall occupied the see of Elna-Perpinyà, the Jocs Florals were held in the Romanic nave of Sant Martí del Canigó. There, outside Spain but inside Catalonia, the gathering was held in 1902, being presided over by Francesc Matheu. After another 21 years -in which the celebrations may be said to have been normal but for the police charges that were made as the young people left the gathering cheering and singing the Catalan hymn- came Primo de Rivera’s dictatorship which, though it permitted the publication of Catalan newspapers and books, fell whit a heavy hand on the Jocs Florals. In 1924 they were given fraternal hospitality by Toulouse in Languedoc, and in the following years there were contests before judges and proclamations of the queens held clandestinely in small private meetings without any celebrations. The only evidente of the Jocs was the appearance of the annual publication.

In 1930 there was a resurrection and triumphal outburst, which, however, was of short duration. The last Jocs Florals of Barcelona were those of 1936. A few months later the civil war broke out. May, 1937... May, 1938... Catalonia was under arms, there was danger at the front and danger behind the lines. May, 1939... Catalonia fell under the fascist yoke and the public use of catalan was forbidden.

The world is wide and not yet all vile. Outside the frontiers of fascist Spain there are many lands where we Catalans   —41→   are free -free to do public honour to our ensign, which is our language.

Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat!

(Ho! friends, let’s hoist it as a sign of brotherhood! Ho! brothers, to the wind unfurl it as a sign of liberty!)

With everybody’s help we have reconstructed that «refuge» of Milà i Fontanals of nearly a century ago, and the Jocs Florals symbolize once more the vitality of a language that refuses to die and still more to be degraded.

The year 1941 marked the beginning of a new incarnation in the life of the Jocs Florals. Buenos Aires, México, Santiago de Chile, Havana, Bogotá, Montpellier, London, Paris, Montevideo, Perpinyà, New York, Toulouse, Caracas, São Paulo, San José de Costa Rica, Cambridge, and once more México.

Each festival of there wandering Jocs Florals had its own characteristics, which varied with the importante of the town where it was being held and the size and influence of the Catalan colony. Particularly notable was that of Toulouse (of which it may be said that the city did not welcome the gathering, but celebrated it, so great was the part taken by the Town Council), that of San José de Costa Rica (attended by the President of the Republic, Mr. José Figueres Ferrer, whose father and mother were both Catalans and who made a speech in Catalan), and that of Mexico, to which this volume is devoted.

It has not been possible to adhere to the traditional date of the first Sunday in May, but this does not matter, for the   —42→   change from one hemisphere to another diminishes its importance; the month of May, the month of flowers in Barcelona, is a sort of «frozen November» under the Southern Cross.

All these Jocs Florals held in exile have one feature in common: their continual growth. They are not the principal festival of the Catalans in one city or one country that happens to be their host; they are a sort of eisteddfod of all Catalans -that is, of all those who speak Catalan- dispersed throughout the world. And -more valuable still- they are a link between those inside and those outside. Each year, now on one side of the Atlantic and now on the other, the Jocs Florals of the Catalan language send a cry of hope over the walls of despotism, misrepresentation and vandalism... From Mallorca, from Valencia, from Catalonia, poets and prose writers respond as if they all bore in the depths of their hearts those lines by Maragall:

Alceu els ulls al mur que ara ens separa, s’acosta el dia que serem tots uns...

(Raise your eyes to the wall that now divides us, The day is near when we shall all be one...)

Some day -though he who would venture to name it now would be a braggart- the Jocs Florals will return to Barcelona. They were born in the Saló de Cent in the Town Hall. When the audience became too large they moved to the Llotja de Mar (the gothic Stock Exchange Hall), where Mercury gave place to Apollo with the Muses. In exceptional years, when a specially large attendance was expected, they were held in the Palace of Fine Arts, now destroyed; I remember the 1908 gathering and that of 1921, which was presided over by Marshal Joffre, «Catalan from Roussillon» as he called himself. Since that time they have been held in many different halls in America and Europe.

  —43→  

When freedom is reborn the Jocs Florals will return to their own home, veterans, but rejuvenated by their long travels. The new prestige they have won throughout the years of adversity by having maintained the cult of the language and the solidarity of all those who speak it will, we must hope, earn for the Jocs Florals the gratitude of those Catalans who do not forget.

L. NICOLAU D’OLWER

 

—44→

 

A tots aquells, poetes, narradors o músics, que l’Esperit governa en llengua catalana, en qualsevol dels territoris on és parlada i coneguda, els VII Mantenedors dels Jocs Florals, salut.

Per tal que duri en llocs de llibertat la festa cerimonial del nostre verb, avui a Catalunya bandejat de la vida pública, n’asseguren la persistència les col·lectivitats catalanes d’arreu del món i, en aquesta avinentesa, l’Orfeó Català, el Patronat dels Jocs Florals i l’Institut Català de Cultura, de Mèxic, als quals devem l’honrosa comanda del manteniment, en 1957, dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, que s’escauran a la Ciutat de Mèxic el dia 8 de setembre d’enguany.

PREMIS ORDINARIS

Els tres premis tradicionals, corresponents als tres mots inspiradors dels Jocs Florals de Barcelona -Pàtria, Fides, Amor- seran lliurats, respectivament, al millor poema premiat en cada una de les tres ordres.

L’ENGLANTINA D’OR serà adjudicada a la millor poesia d’esperit patriòtic o sobre fets històrics o tradicionals, usatges o costums de les terres catalanes. Premi dotat amb mil pesos mexicans per la Comunitat Catalana de Colòmbia. Accèssit, cinc-cents pesos mexicans.

La VIOLA D’OR I ARGENT s’atorgarà a la millor poesia mística o inspirada en noble sentiment d’humanitat. Premi dotat amb mil pesos mexicans. Accèssit, cinc-cents pesos mexicans.

La FLOR NATURAL, premi anomenat d’honor i cortesia, s’adjudicarà a la millor poesia presentada a concurs, sobre tema que es deixa a la   —45→   més franca llibertat d’inspiració. Premi dotat amb mil cinc-cents pesos mexicans. Accèssit, cinc-cents pesos mexicans.

En seguiment del costum antic, qui haurà guanyat la Flor Natural en farà ofrena a la dama de la seva elecció, la qual, proclamada Reina de la Festa, lliurarà els altres premis als qui en seran guanyadors.

PREMIS EXTRAORDINARIS POESIA I TEMES LLIURES

Premi Agrupació Catalana Montserrat, de Lima (Perú), consistent en un plat d’argent peruà amb motius incàsics, a una poesia sobre Montserrat.

Premi Pere Maspons i Camarasa, de Guayaquil (Equador), al millor treball en vers o en prosa sobre la comarca del Vallès, l’autor del qual, de preferència, sigui originari de Granollers o de la seva comarca. Dotat amb cinquanta dòlars.

Premi Anglo-Catalan Society, a la millor traducció inèdita d’un poema o poemes de l’anglès; o al millor assaig en català sobre la literatura anglesa o els contactes entre les literatures anglesa i catalana. Dotat amb deu guinees (£ 10-10-0).

Premi Centre Català de São Paulo (Brasil), a un treball de tema lliure. Dotat amb set mil cruzeiros.

Premi Casal de Catalunya de París, a un treball de tema lliure. Dotat amb cinc mil francs francesos.

Premi Casal Català de Tolosa del Llenguador, a la millor poesia que enalteixi el patriotisme català. Dotat amb cinc mil francs francesos.

Premi Andreu Xandri, a un treball sobre tema lliure, d’autor jove (que no passi dels 33 anys). Dotat amb quatre-cents pesos argentins per joventut Catalana de Buenos Aires.

NOVEL·LA, TEATRE, NARRACIONS

Premi Fastenrath, a la millor novel·la que es presenti a concurs, inèdita o bé publicada des del primer de gener de 1955. Dotat amb cinquanta dòlars pel Centre Català de Nova York.

Premi Concepció Rabell, al millor recull de prosa literària (contes, narracions, viatges, quadres històrics, etc., exclosos el teatre i la novel·la) inèdit o bé publicat des del primer de gener de 1955. Dotat amb   —46→   cinquanta dòlars per la Unió Nacional Pro Catalunya de Santiago de Xile.

Premi Ignasi Iglésias, a la millor obra de teatre català que es presenti a concurs, inèdita o bé representada o publicada des del primer de gener de 1955. Dotat amb mil pesos argentins pel Casal de Catalunya de Buenos Aires.

Premi Francesc Macià, al millor recull de contes o il·lustracions per a infants sobre temes de la història de Catalunya o de la participació dels catalans en la independència de Cuba. Dotat amb cinquanta dòlars pel Centre Català de l’Havana.

Premi Roure-Torent, al millor recull de contes o llegendes. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans per la Institució de Cultura Catalana de Mèxic.

Premi Enric Martí Muntaner, a la millor narració o conte, o conjunt de contes o narracions, sobre temes americans. Dotat amb cinc-cents pesos argentins pel Club Català de Còrdova (Argentina).

MÚSICA

Premi Pau Casals, a una composició musical de tema lliure. Dotat amb mil pesos mexicans pel Centre Català de Guadalajara, Jal. (Mèxic).

Premi Lluís Millet, a la millor harmonització, per a coral, d’una cançó popular catalana. Dotat amb cent dòlars pel Centre Català de Caracas (Venezuela).

Premi Mestre Nicolau, a una composició musical, preferentment sardana. Dotat amb cinc-cents pesos argentins pel Centre Català de Mendoza (Argentina).

Premi José Enrique Rodó, al millor treball sobre el tema «Aportació dels compositors catalans a la música de l’Amèrica Llatina». Dotat amb cent pesos, moneda uruguaia, pel Casal Català de Montevideo.

FILOLOGIA, HISTÒRIA, EFEMÈRIDES

Premi del Parlament de Catalunya, a un recull complet posant al dia el «Memorial de greuges de Catalunya». Dotat amb cent dòlars. Els autors de l’Interior que optin per aquest premi podran usar pseudònim a reserva d’identificar confidencialment la seva personalitat el qui resulti premiat.

  —47→  

Premi President Companys, al millor treball sobre un tema històric o contemporani que enalteixi l’esperit liberal i democràtic del poble català. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans per l’Orfeó Català de Mèxic.

Premi Rovira i Virgili, a la millor monografia sobre un tema de la història del Catalanisme. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans pel Consell Nacional Català.

Premi Pompeu Fabra, al millor treball filològic relatiu a un tema de l’idioma català. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans pel Patronat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Mèxic.

Premi Josep Irla a la millor evocació de la proclamació de la República Catalana de l’any 1931. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans per Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic.

Premi Jaume Serra Húnter, al millor estudi sobre història de la cultura catalana. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans per l’Institut Català de Cultura de Mèxic.

Premi Llar de Germanor Catalana, de Tolosa del Llenguadoc, al millor treball que exalti la germanor catalana en l’exili. Dotat amb cinc mil francs francesos.

DRET, ECONOMIA, SOCIOLOGIA

Premi Prat de la Riba, al millor treball sobre la vida econòmica o jurídica de Catalunya. Dotat amb dos mil pesos mexicans pels senyors Josep i Jeroni Bertran Cusiné. Aquest premi és indivisible. Un exemplar del treball premiat haurà de ser lliurat als donadors, els quals podran publicar-lo.

Premi del President de la Generalitat, al millor estudi sobre un tema relatiu a la situació econòmica o social de Catalunya. Dotat amb vint-i-cinc mil francs francesos.

Premi Avelí Artís, al millor article que es presenti a concurs publicat durant els anys 1956 i 1957 sobre un tema de la reconstrucció nacional de Catalunya. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans per la Institució de Cultura Catalana de Mèxic.

Premi Miquel Renté Cassola, a un treball sobre el tema «Les Cooperatives a Catalunya». Dotat amb cinc-cents pesos mexicans pel senyor Manuel Nogareda.

Premi Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya, al millor treball sobre el tema «L’estructura financera de Catalunya lliure». Dotat amb deu lliures esterlines.

  —48→  

*

La concessió dels premis Fastenrath, Concepció Rabell, Ignasi Iglésias i Avelí Artís, a obres que reuneixin les condicions establertes, podrà sol·licitar-la l’autor o qualsevol particular o corporació, els quals hauran de fer arribar al Secretari del Consistori dos exemplars de cada títol proposat.

Les composicions, llevat de les que opten a premis en els quals s’estipula altra cosa, hauran de ser inèdites, originals i escrites en català. Tots els treballs inèdits en lletra clara i llegidora o, de preferència, escrits a màquina i en doble exemplar, seran enviats al Secretari del Consistori, doctor Cèsar Pi-Sunyer a l’adreça de l’Orfeó Català (Bolívar, 31, segon pis, México 1, D. F.) juntament amb un plec clos que contingui el nom de l’autor i dugui per fora escrits el títol i el lema de la composició, per tot el dia 31 de juliol de 1957.

Els guanyadors podran delegar la seva representació fent-ho constar per escrit en el plec clos respectiu o bé en altre plec tramès expressament.

La publicació total o parcial dels treballs de condició inèdita, abans de la celebració de la festa, implica la renúncia al premi i als honors consegüents.

Es tindrà per refusat el premi no recollit al cap de tres mesos de celebrada la festa.

El Consistori es reserva per un any, comptant des del dia de la festa, la facultat de publicar les obres premiades.

Els Mantenedors podran acumular premis i atorgar, a més a més, els que calgui per recompensar les composicions del concurs que en siguin mereixedores, com també els accèssits i mencions honorífiques que judiquin ben merescuts.

Us desitgem inspiració per cantar, amb esperit català, la Pàtria, la Fe i l’Amor, i, per a nosaltres, discreció en judicar i encert en premiar els més dignes.

Fou dictat aquest cartell de convocatòria a la ciutat de Mèxic el dia onze de març del mil nou-cents cinquanta-set, pels VII Mantenedors.

Pere Bosch Gimpera, president; Miguel Alvarez Acosta; Baltasar Samper; O. Duran d’Ocon; Eduard Nicol; Ramon Xirau; Cèsar Pi-Sunyer, secretari.

  —49→  

• Salm arcaic a la Pàtria retrobada. Lema: «La gloire ç’est d’étre entier» (V. Hugo).
• Poemes de romiatge. Lema: «Dietari íntim».
• Tres poemes cristològics. Lema: «Pau i bé».
• Balada eucarística. Lema: «En tot lloc i en tot moment».
• Les minories religioses en la Toponímia catalana.
• Poema de l’amor al lluny. Lema: «Fuges, quan per haver-te donaríem... en un silenci d’odi, el cant d’una noia pura» (Carles Riba).
• La pagesia i el proletariat en la formació de la consciència nacional de Catalunya. Lema: «Ahir i demà».
• Darrera la cortina (comèdia).
• Telèmac 1956. Lema: «Oh Déu, la raça catalana és morta! Què dius -Montseny respon- mai fou tan viva!» (Verdaguer). 10. Camins de jungla. Lema: «Ocupa el bosc esfereït d’on la flor i l’animal són fora, una antiga crida sense hora» (C. Riba).
• Incípit. Lema: «No, I am Prince Hamlet».
• Orenetes d’Espanya. Lema: «Amor».
• Ús intern. Lema: «El joc de cada cos».
• L’ésser m’espia. Lema: «Rel de foc».
• L’estel. Lema: «Fe».
• Sense títol. Lema: «Dietari d’una alba».
• Sense títol. Lema: «Dietari d’un amor».
• Poema d’una pàtria petita. Sense lema.
• Cançons d’amor. Lema: «Quan els records endolceixen la vida».
• Amical elegia. A la mort de J. Roure-Torera.
• Enyorança. Lema: «Els amics».
• Esplendor de la Pàtria. Lema: «Tota amor per a ella!».
• El dialecte rossellonès. Lema: «La primera de les llibertats humanes és la independència de la pàtria».
—50→

• L’antena de l’estirp. Lema: «Let us do or die» (R. Burns).
• L’aura del temps. Lema: «Alba d’Eros».
• Fruits de recer. Lema: «Porta de la llum reclosa».
• Sanctus, Sanctus, Sanctus... Lema: «Adoració».
• Exili. Lema: «Dolça Catalunya, Pàtria del meu cor...».
• Cançó amb diverses tonades. Lema: «Dos amors».
• Amèrica. Lema: «Geopoemes».
• Un nou 14 d’abril. Lema: «Catalunya».
• Tres poemes. Lema: «C. S. P.»
• Les veus de la Pàtria renaixent. Lema: «Remoreja l’esperança».
• Una festa major de la vila «à la Clocliemerle». Lema: «A tot arreu en passen, de coses».
• Dansa de l’odi sobre la tomba de Franco. Lema: «Digues, foll, en què et sents major volentat: en amar, o en airar? - Respòs que en amar, per ço cor airava per tal que pogués amar» (Ramon Llull).
• La pastoreta (música). Lema: «Joventut».
• La dama d’Aragó (música). Lema: «Ai! Amor».
• Nedadora. Sense lema.
• Carrer enllà. Sense lema.
• Camí fructífer. Lema: «Cant nupcial».
• Lusitanius. Lema: «Poema per al moment daurat».
• El desterrat. Sense lema.
• Records de ma tendra infància. Sense lema.
• Terra de promissió. Lema: «Recobrament».
• El soldat i la princesa. Lema: «Sempre mar endins!».
• Les figures del pessebre de l’Ametlla del Vallès. Sense lema.
• Alguer, avançada oriental de la catalanitat. Sense lema.
• La terra trista. Lema: «Pobra Pàtria!».
• Avelí Artís. Lema: «Vigila, esperit, vigila».
• L’anarquista de Terrassa. Lema: «A la memòria de Joan Santamaria».
• Pels camins d’Utopia. Lema: «Icar».
• Negocis a Clay Town. Sense lema.
• La porta que dóna al mar. Lema: «De tenebra del temps, amor, ixes com una mà».
• El meu càntic nadalenc. Sense lema.
• L’Araceli Bru. Lema: «Abans de la guerra».
• Un de nosaltres. Lema: «Demà serà pitjor».
—51→

• Perfum de pau. Lema: «Tres sonets».
• Tres poemes. Lema: «Flux i reflux».
• Poema de la sínia eterna (Filosofia del viure clar). Lema: «Fe i esperança».
• El meu poema. Lema: «Dolça Catalunya».
• Ocells de llum. Lema: «Sonets del viure resplendent».
• Llàntia de l’afany. Lema: «Jo et canto a tu».
• Estampes barcelonines. Lema: «Típiques».
• Tra-la-ra-la. Lema: «Tres cançons».
• El primer fruit. Lema: «Natura triomfant».
• La vaca vella. Lema: «Dies ha que és aquí la primavera» (Ignasi Iglésies).
• Maternal. Lema: «Un amor en tres temps».
• Clams del cor. Lema: «Patriòtiques».
• Flors espirituals. Lema: «Tres pregàries».
• Amb el cor no s’hi jura (sainet-comèdia). Sense lema.
• Claror. Lema: «Claror».
• Goigs de Sant Pelegrí d’Arties (música). Sense lema.
• Donzella amorosa. Sense lema.
• A la sardana. Lema: «Germanor catalana».
• Ja arriba Nadal. Lema: «Cançó d’enyor i d’esperança».
• Les tres germanes. Lema: «Jovençà».
• Homes de la meva terra. Lema: «La petita història».
• El pensament nacionalista català. Sense lema.
• La sardana del Rosselló (música). Sense lema.
• Vaig sentir que trucaves a la porta. Lema: «Rogo vos auxilio mihi».
• Quatre sonets. Lema: «Poco importa burlar brazos y pecho si te labra prisión mi fantasía».
• Oda a Montserrat. Lema: «Enyorança».
• La terra i l’esperit. Lema: «Set poemes».
• La fugida. Lema: «Volim mihi ignoscas».
• 14 d’abril de goig i d’esperança. Lema: «Poble que mereix ser lliure...».
• L’avorrit. Sense lema.
• La proclamació de la República catalana. Lema: «Oh Pàtria vestida pels Déus».
• Montserrat, de lluny.
• L’hora múltiple. Lema: «Tríptic».
—52→

• El vers esquerp i jo. Lema: «Invocaré el silenci».
• La catalana. Lema: «Així la vull».
• Volguda persistència. Lema: «Vella ombra feixuga».
• Les muntanyes, boscos, rius i llacs de Catalunya. Lema: «Resurrecció».
• Estudi a l’entorn de l’economia agrícola de Catalunya. Lema: «Una nació és una ànima».
• L’amor per Pigall (comèdia).
• Crònica municipal. Lema: «Presentalla».
• La festa major. Lema: «Estampa».
• Les llums de la Pàtria. Lema: «Fidelitat».
• El Cant dels desterrats (música). Lema: «Pàtria».
• Oda al germà. Lema: «Mourir sans vider mon carquois... -Sans percer, sans fouler, sans pétrir dans leur fange- ces bourreaux...» (A. Chénier).
• Si..., traducció del poema If, de R. Kipling.
• El pas de Sant Francesc.
• Quatre motius.
• Panegírics blancs. Lema: «Cada Estiu vaig a Robines».
• Dama d’Elx. Lema: «Vers la història».
• Mare de Déu de Montserrat. Lema: «Universal Regina».
• En somnis. Lema: «Estances ingènues».
• La cooperació a Catalunya. (Fora de concurs).
• De política lingüística i correcció gramatical. Lema: «Dempeus».
• Cant a la Verge de Guadalupe. Lema: «Mère de Jesus Christ, je ne viens pas prier. - Je n’ai rien à offrir et rien à demander. - Je viens seul ement...» (Paul Claudel).
• Gasela, flor de capvespre.
• Inici d’un poema. Lema: «Invocació» (en la mort de l’àvia).
• La noia de l’Empordà (música). Lema: «Som i serem».
• Set cordes (d’un extrem a l’altre).
• Reixes a través. Lema: «Tu i jo».
• La nostra mort de cada dia (comèdia). Lema: «Ona».
• Job (novel·la).
• La Confederació Suïssa i la Unió Americana, vistes per un català.
• Un nou concepte de Renaixença. Lema: «Avui».
• Seguint el temps. (Llibre publicat).
• Diari del captaire. (Llibre publicat).
—53→

• Mister Chase, podeu sortir. (Llibre publicat).
• Perot el Bandoler. (Llibre publicat).
• Cafè de Montparnasse. Lema: «Sabéssiu el català, - sabríeu lo que és enyorar...» (J. Verdaguer).
• Tres contes i un sol títol. Lema: «Una vegada era una reina...»
• A Pau Casals, el mestre. Lema: «El fill d’en Manelic».
• El mateix que el 45.
• Llàgrimes de Catalunya. Lema: «Fam».
• Somni de nimfes. Lema: «Fum».
• Ventada a Montserrat. Lema: «Regina».
• Desgana. Lema: «Pro Ruscino semper».
• Camins... Lema: «Pro Ruscino semper».
• Anatema. Lema: «Poble, esperes en lo dia de la Resurrecció».
• Sis poemes de Williams B. Yeats. Lema: «Versió catalana».
• Lema: «Matrix».
• Rera l’escut de la ciutat.
• Ibèria.
• Espartac (comèdia). Lema: «Ultima Cumai venit iam carminis aetas...».
• El Comte Arnau (comèdia). Lema: «Barcino».
• L’Emigrant. Lema: «Retorn».
• Cançó de Molí. Lema: «Que cal que el pa sigui blanc...».
• Les Tombes Flamejants (música). Lema: «Fou una Pàtria».
• Clareja l’albada.
• Poema de la veu. Lema: «La paraula de Déu és vivent i eficaç».
• Perennitat intangible. Lema: «Mon car estima un arbre».
• Nova i actual versió del «Memorial de Greuges» de Catalunya.
• L’Emigració catalana a la «isla de Cuba». Lema: «Amèrica».
• L’Hereu Sant Martí (novel·la).
• Lema: «Pinzellades».
• Muntanya Amunt (música). Lema: «Canigó».
• Oreade (música). Lema: «Costa Brava».
• Ofèlia (música). Lema: «Pubilla».
• Lema: «L’hora més clara» (música).
• Cinc danses breus (música). Lema. «Nines dansarines».
• Els somnis humils (música). Lema: «Tríptic».
• Lema: «Núvols de joguina» (música).
• Lema: «Més enllà de l’horitzó» (música).
• Lema: «Un poble canta» (música).
—54→

• Vendaval. Lema: «Vendaval».
• El cooperatisme a casa nostra. Lema: «Les Cooperatives a Catalunya».
• La història de Clina.
• Visió integral de Catalunya. Lema: «Catalunya comtat gran...».
• El Moviment Cooperatiu a Catalunya. Lema: «Solidaritat».
• Actualitat de Francesc Eiximenis (1340-1410). Lema: «Gironí».
• Història veritable d’un moviment nacional català. Lema: «Som i serem gent catalana».
• Antecedents i proclamació de la República Catalana del 1931. Lema: «Via fora, catalans!»
• Històries... Lema: «Tu, llegidor».
• Els darrers setanta anys de domini espanyol a Catalunya. Lema: «Volem que la nació catalana...».
• Articles sense plica.
• Catalunya a la Guerra d’Espanya.
• La set de la Terra (comèdia).
• Paisatge en record.
• La bresca.
• Els Cavalls.
• Posobres d’Engordany.
• Les cendres de la llar.
• El ojo de Polifemo. Visión de la obra de Agustí Bartra.
• Le livre de Marsias.
• La ben nascuda.
• Existeix una crisi catalana?

  —55→  

El diumenge 8 de setembre del 1957, a les cinc de la tarda, va iniciar-se al Palau de les Belles Arts de la Ciutat de Mèxic la tradicional Festa dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, de l’any XCIX de la seva restauració.

Molta estona abans de l’hora anunciada per a la festa, la sala és ja plena. Ha fet acte de presència gairebé tota la colònia catalana de la ciutat, una nombrosa representació dels catalans de Guadalajara i catalans de Puebla i d’altres llocs de la República. També és present el nucli nombrós de mexicans que s’interessen per les nostres coses. A la gran sala es respira un entusiasme contagiós; pertot es veuen cares radiants d’alegria. Es comença una gran jornada. L’esperit patriòtic irreductible dels catalans es manifesta, d’una manera inequívoca, en una demostració de la nostra voluntat de ser, de la nostra perseverança, de la nostra consciència nacional. Abans d’iniciar-se la festa, l’èxit n’estava assegurat. Hi havia contribuït la propaganda intensa i extensa que la Comissió Organitzadora havia realitzat en els dies anteriors, amb circulars, gasetilles, informacions i reportatges periodístics, i, sobretot, amb el programa de la festa, editat amb luxe i distribuït amb profusió, del qual s’havia fet una edició castellana destinada al públic mexicà. En una altra pàgina d’aquest llibre el lector en veurà reproduïda la portada. El programa, molt ben acollit per tothom, tenia vuit pàgines, en les quals constava la composició dels   —56→   Comitès i del Consistori, els retrats dels precursors de la restauració (Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, i Víctor Balaguer), Per la verda mar vindries..., la poesia que l’any 1942 guanyava la Flor Natural en els altres Jocs Florals celebrats a Mèxic, junt amb el retrat del seu autor, el malaguanyat poeta Pere Matalonga, i, finalment, una breu exposició històrica dels Jocs, per a informació de les noves promocions. Aquestes dades històriques diuen així

Els diferents idiomes que es parlen a les ribes europees del Mediterrani són d’origen llatí. El primer a expressar-se literàriament fou el provençal, nascut en un petit territori al voltant de la colònia grega de Marsella. Els joglars i trobadors portaren l’art del llenguatge -la gaia ciència- a Catalunya.

A començos del segle XIVè es va acabar l’edat d’or dels trobadors, però l’any 1323, set prohoms, desitjosos de perpetuar la tradició, convocaren un certamen literari a Tolosa de Llenguadoc, conegut amb el nom de Jocs Florals, dedicat a l’Amor, a la Pàtria i a la Fe. Aquest és encara el lema dels Jocs Florals de la Llengua Catalana.

L’any 1393, per decret del rei Joan I, foren instaurats a Catalunya; i durant tres segles contribuïren substancialment a l’expansió de la llengua i la cultura catalanes fins a la seva decadència històrica en els primers anys del segle XVIIIè.

L’any 1833, Bonaventura Carles Aribau, amb la seva Oda a la pàtria, en català, desvetlla l’esperit de Catalunya. I l’any 1859 un grup d’idealistes -capitanejats per Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer- restauren, a Barcelona, els Jocs Florals en la seva etapa moderna.

Des d’aleshores, els poetes més cèlebres de la Catalunya contemporània -entre ells Verdaguer, Guimerà, Maragall, Alcover, Carner, etc.- han estat formats, o consagrats, pels Jocs Florals.

La depuració de la llengua catalana, elevant-la a la categoria d’idioma culte, apte per a tota mena de disciplina, es deu al geni filològic de Pompeu Fabra.

La persecució que des de l’any 1939 sofreix Catalunya i la llengua catalana, ha portat els Jocs Florals a l’exili. Les principals capitals del món els han donat acollida, començant per les d’Amèrica (Buenos Aires, Mèxic, Santiago de Xile, L’Havana, Bogotà, Montevideo,   —57→   Nova York, Caracas, São Paulo, San José de Costa Rica), alternant amb d’altres importants ciutats d’Europa (Montpeller, Londres, París, Perpinyà, Tolosa del Llenguadoc i Cambridge).

Mèxic, campió de la llibertat i de la dignitat internacional, demostra una vegada més el seu esperit generós i hospitalari, essent el primer país del món que, per segona vegada en aquesta etapa d’expatriació, acull en la seva capital els Jocs Florals de la Llengua Catalana: la primera en 1942 i la segona aquest any de 1957.

La llengua catalana és parlada en territoris de Catalunya, València, Rosselló, Illes Balears, part d’Aragó, república d’Andorra -en és l’idioma oficial- la ciutat italiana d’Alguer a l’illa de Sardenya. Aquests territoris, amb sis milions d’habitants, tenen una població superior a la de països com Venezuela, Xile, Cuba, Uruguai, Suïssa, Finlàndia, Dinamarca i Noruega.

En el que va de l’actual segle, s’han publicat més de 12.000 volums escrits en català, comprenent obres científiques, literàries, filosòfiques, artístiques, etc. La seva literatura clàssica ha estat traduïda als principals idiomes moderns. La llengua catalana no és solament un llenguatge popular, expressió natural dels pobles que el parlen, sinó un idioma apte per a totes les emocions del sentiment i totes les activitats de la intel·ligència.

El teatre ens fou cedit graciosament pel Director General de l’Institut Nacional de Belles Arts, llicenciat Miguel Álvarez Acosta, gran catalanòfil l’actitud del qual mai no serà prou ben agraïda pels catalans. En el seu Discurs de Gràcies, que reproduïm íntegre més endavant, el lector podrà copsar els sentiments generosos d’aquest mexicà il·lustre.

En aixecar-se la cortina, es veuen les banderes catalana i mexicana a banda i banda de l’escenari. Al fons, l’estrada amb el tron de la Reina i els seients de les dames de la seva Cort d’Amor, buits encara. A l’esquerra, una taula davant la qual seuen alguns membres del Comitè d’Honor i diverses personalitats, presidits pel Secretari d’Educació Pública de Mèxic, llicenciat José Ángel Ceniceros. L’acompanyen els senyors Antoni M. Sbert, que ostenta la representació del preside nt de la Generalitat, senyor Josep   —58→   Tarradelles; Manuel Martínez Feduchy, Ministre Encarregat de Negocis de la República Espanyola a Mèxic; Francesc Farreras Duran, Vicepresident del Parlament de Catalunya; doctor Lluís Nicolau d’Olwer, doctor August Pi Sunyer, doctor Antoni Peyrí, Agustí Bartra, Josep Baqués, president de l’Orfeó Català; Francesc Alcalà Llorente, Josep Castelló Tàrrega, de la Casa de València, i Andrés Valín, del Centre Gallec. A la dreta, en una altra taula, es tan els membres del Consistori i de la Comissió Organitzadora, presidits pel doctor Pere Bosch Gimpera, al costat del qual seu el nostre gran amic mexicà, el Mantenedor llicenciat Miguel Álvarez Acosta. Els altres membres del Consistori són: el mestre Baltasar Samper, el doctor Ot Duran d’Ocon, el doctor Eduard Nicol, el doctor Ramon Xirau i el secretari, doctor Cèsar Pi-Sunyer. La Comissió Organitzadora està integrada pels senyors Manuel Alcántara Gusart, president; Ramon Peypoch, Antoni Eroles, Manuel Nogareda, Ramon Fabregat, Joan Carreres Casadesús i Joan Vila, secretari. Un altre membre de la Comissió, la senyoreta Marta Ros, ha estat nomenada Dama d’Honor.

El doctor Pere Bosch Gimpera, president del Consistori, declara obert l’acte i el senyor Joan Vila dóna lectura a una carta rebuda del mestre Pau Casals que diu així

Prada, 2 de setembre del 1957. - A la Comissió Organitzadora dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, México, D. F. - Estimats amics: Ja sabeu que la meva intenció era trobar-me al vostre costat per a la celebració de la festa; però també sabeu que, malauradament, no ha pogut ésser així. De totes maneres, en esperit us acompanyo i em sento ben a prop vostre. Regracieu, de part meva, les autoritats mexicanes que, sempre lleials als principis liberals i als imperatius de la dignitat humana, us han donat la seva cordial col·laboració. I tot vosaltres, poetes i prosadors, organitzadors i compatriotes, devots fidels de l’esperit immortal de la nostra Catalunya, rebeu una abraçada del vostre, Pau Casals.

  —59→  

Els assistents a l’acte s’aixequen i aplaudeixen amb entusiasme. S’ha registrat la primera ovació de la tarda. Seguidament el doctor Bosch Gimpera pronuncia el parlament presidencial. Comença parlant en castellà, deferència que té per al país hospitalari en què vivim, representat per les autoritats i públic mexicans allí presents. Després, segueix en català. En acabar, el públic aplaudeix llargament. El doctor Cèsar Pi-Sunyer, secretari del Consistori, llegeix la Memòria i a continuació el veredicte. S’obren les pliques. La primera, com és de rigor, és la dels Quatre sonets, premiats amb la Flor Natural, l’autor dels quals resulta ser Josep M. Miquel i Vergés, resident a Mèxic. El poeta llorejat puja a l’escenari i passa a recollir el ram amb un llaç barrat que li lliura el president del Consistori; acompanyat pels Mantenedors Ot Duran d’Ocon i Cèsar Pi-Sunyer, va a buscar la Reina. Uns minuts després, Josep M. Miquel i Vergés entra a la sala del braç de la Reina, Glòria Costa Alonso. Els segueixen Duran d’Ocon i Pi-Sunyer, i les dames de la Cort d’Amor: Maria Antònia Neira, Joana Sendra, Antònia Pi-Sunyer, Marta Ros, Isabel Font, Nuri Jordà, Nuri Azcuaga i Mariona Marín. Totes vestides de blanc, totes elles gentils. Pugen a l’escenari i el poeta acompanya la Reina fins al seu tron, al qual aquesta s’asseu. Les dames s’asseuen als setials preparats a la dreta i l’esquerra de la Reina.

Josep M. Miquel i Vergés llegeix els Quatre sonets i el públic l’aplaudeix. Seguidament s’obre la plica corresponent a Tres poemes cristològics, premiats amb la Viola d’Or i d’Argent. L’autor es mossèn Josep Serra Gener, de Mataró. Agustí Cabruja recita els poemes i el públic torna a aplaudir. El treball Telèmac 1956 guanya l’Englantina d’Or. L’autor s’escuda amb el pseudònim Arnau Comte. Quan Roc Boronat, amb la seva bona declamació, ens féu conèixer la   —60→   inspirada poesia, tothom va comprendre perfectament que l’autor, que viu a Catalunya, tingués interès a no fer públic el seu nom.

Molts dels altres autors premiats resideixen a Mèxic. A mesura que el secretari pronuncia els seus noms, pugen a recollir el premi que els lliura la Reina i tots són aplaudits efusivament.

Arribem a un dels moments memorables de la Festa. El Mantenedor Miguel Álvarez Acosta va a dir el seu Discurs de Gràcies. Al teatre hi ha gran expectació. Molts dels presents el van sentir a Veracruz en ocasió de la vinguda històrica de Pau Casals. Aquell discurs tan generós, líric i erudit, valent i comprensiu, no s’esborrarà fàcilment de la memòria dels catalans que el sentiren. El Discurs de Gràcies, en aquesta Festa dels Jocs Florals, va justificar l’expectació. Fou un discurs emocionant, en el qual Álvarez Acosta va demostrar la seva erudició i el seu afecte per a Catalunya, interromput diverses vegades pels aplaudiments del públic, que es feren particularment entusiastes en acabar-lo.

Tot seguit la Massa Coral de l’Orfeó Català de Mèxic ens oferí una escollida selecció de cançons, bellament interpretades: Sota de l’om, L’hereu Riera, Jovenívola i Els ecos de la vall. I, final obligat de l’acte, escoltàrem drets Els Segadors i l’Himne Nacional Mexicà, cantats pel nostre orfeó. Ací s’observa una coincidència inés: l’Himne Nacional Mexicà el considerem ben nostre, tant perquè és el cant del nostre país d’adopció com perquè l’autor de la seva música és un català, Jaume Nunó, un compatriota que en altres temps també va sentir i va estimar Mèxic.

El tradicional àpat dels Jocs Florals es celebrà al restaurant de l’Orfeó Català. Sortíem tot just de Belles Arts i a corre-cuita acudíem al sopar que havia organitzat la Comissió Organitzadora. Érem més de tres-cents els comensals   —61→   que ens trobàvem a la casa pairal, presidits per la Reina de la Festa. L’alegria, conseqüència de la satisfacció produïda per una jornada triomfal, i la cordialitat expansiva eren les notes predominants. Quan serviren el cafè, el secretari de la Comissió Organitzadora llegí les nombroses adhesions rebudes i Antoni M. Sbert digué unes paraules de salutació a l’ensems que felicitava la Reina i els poetes i prosadors, qui amb la seva col·laboració havien ajudat a l’ èxit de la Festa. Exhortà a tots a perseverar malgrat les resistències i els inconvenients que s’hauran de vèncer.

*

El dimecres següent, la senyoreta Glòria Costa Alonso, Reina de la Festa, oferia al restaurant Ambassadeurs un sopar als autors premiats, als membres del Consistori i de la Comissió Organitzadora, a les Dames de la seva Cort d’Amor i a diver sos intel·lectuals i artistes. Un dels invitats d’honor fou el doctor Nabor Carrillo Flores, rector de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.

El doctor Ot Duran d’Ocon, en nom de la Reina, va oferir el sopar i donà les gràcies als presents per la seva assistència i per la cooperació donada en la celebració dels Jocs Florals, que havien tingut un relleu extraordinari. Després, el poeta Josep M. Miquel i Vergés llegí un poema, La fugida, que fou molt aplaudit; i Odó Hurtado, premiat amb el premi Fastenrath junt amb Manuel de Pedrolo, va llegir un conte. El rector de la Universitat Mexicana pronuncià també un discurs en el qual manifestà la seva simpatia per Catalunya, i el doctor Cèsar Pi-Sunyer, en un discurs que va cloure la festa, va proposar que els anys vinents es celebrés, als volts dels dies 11 i 16 de setembre -festa nacional mexicana, aquesta darrera data- una setmana de l’amistat catalano-mexicana.

  —62→  

Señor licenciado don José Ángel Ceniceros, Secretario de Educación; senyor Antoni M. Sbert, representant de l’Honorable senyor President de la Generalitat de Catalunya; señor Ministro Encargado de Negocios de la República española, senyors membres del Comitè d’Honor, companys de Consistori, senyores i senyors:

Gracias a su generosa hospitalidad, México vuelve a albergar los juegos Florales de la Lengua Catalana.

Después de la caída de la República española se produjo el doloroso éxodo de sus defensores, y ellos pudieron refugiarse en tierras libres, llegando a vuestro país y encontrando en él una segunda patria, gentes de todos los pueblos de España que aquí han logrado rehacer su vida y muchos adquirido carta de ciudadanía mexicana. Estamos orgullosos de poseerla y ello nos obliga a identificarnos con vosotros, tanto por agradecimiento como por el afecto que ha creado entre nosotros nuestra ya larga convivencia.

Pero no es posible olvidar nuestro país de origen ni los hermanos que allí sufren de la falta de libertad que nosotros gozamos gracias a vosotros y que disfrutan también los que se han acogido a otras tierras generosas de América.

  —63→  

Vosotros lo habéis comprendido así y habéis accedido a patrocinar esta fiesta, por lo que es un deber y una satisfacción para mí manifestaros en nombre de todos nuestro más rendido agradecimiento.

Quiero mencionar en especial las altas autoridades del Gobierno mexicano, el Ciudadano Secretario de Educación, Licenciado José Ángel Ceniceros -nuestro primer Presidente de Honor-, el Senador don Pedro de Alba -viejo amigo de Cataluña- y el señor Rector de la Universidad Nacional, doctor Nabor Carrillo, así como los ilustres representantes de la intelectualidad mexicana: el Maestro Carlos Chávez, el señor Martín Luis Guzmán, el señor Carlos Pellicer, el doctor Alfonso Reyes y el doctor Jesús Silva Herzog, de todos los cuales tenemos recibidas tantas muestras de afecto. Pero además quiero expresar nuestro agradecimiento al doctor Rómulo Gallegos, el ex-Presidente de Venezuela, también viejo amigo de Cataluña, que tanto hizo por nuestros compatriotas en horas más felices para su país y que ha querido figurar en nuestro Comité de Honor, así como al licenciado Miguel Alvarez Acosta -al que vais a escuchar pronto- quien al venir a integrar el Consistorio nos da nuevamente muestra de su amistad, ya manifestada en la visita a Veracruz de nuestro segundo Presidente de Honor, el maestro Pau Casals.

Nuestros Juegos Florales, señores, no son tan sólo un tradicional y venerable certamen de poesía. Para los catalanes están identificados con el resurgimiento y la vitalidad continuada de Cataluña, de su espíritu y de su cultura. Si la lengua no siempre es el signo más visible de una personalidad étnica, para nosotros -como para otros pueblos hispánicos, los vascos y los gallegos- lengua y pueblo están unidos indisolublemente y, al coincidir la opresión de pueblo y de lengua, ésta se convierte en un símbolo de perduración.

  —64→  

Los españoles de lengua castellana pueden seguir cultivándola sea cual sea el régimen político al que estén sometidos -el cual jamás pensaría en perseguir su lengua- y los que han emigrado la encuentran entre vosotros y pueden fraternizar con vuestros poetas y escritores en una misma comunidad lingüística. Los escritores catalanes se hallan, en cambio, minimizados y por ello este certamen tiene una especial significación, como lo demuestra que hayan tomado parte en él -para cantar la patria, la fe y el amor- junto con los poetas de nuestra Diáspora tantos que han enviado sus composiciones desde Cataluña.

Esto muestra que la tradición insigne de la cultura catalana no se interrumpe. Nuestra lengua -tan antigua como las demás formadas del latín- no quiere y no puede morir. Tiene demasiados timbres de gloria para ello y una significación demasiado eminente en la historia de la civilización occidental, habiendo hablado en ella los trovadores hermanos de los provenzales y Raimundo Lulio con su espíritu universal y habiéndose escrito en catalán el Código de los Usatges -el primero de la Europa feudal- y las primeras traducciones de Dante en la península ibérica, en donde la cultivaron en todos sus pueblos y le rindieron tributo de admiración ilustres escritores castellanos desde el Marqués de Santillana a Menéndez y Pelayo.

Permitidme ahora que me dirija a los catalanes en su propia lengua.

Catalans

Heus aquí que ha escaigut als de Mèxic continuar la festa de la nostra parla. Ella ens reuneix per a afirmar una vegada més la nostra fidelitat a Catalunya -que no morirà ella tampoc en l’actual via dolorosa que la pàtria segueix per llongadament- i ara sentim la joia que allí, també els nostres germans enyorats estan en comunió amb nosaltres.

  —65→  

Catalunya reneix i renaixerà sempre. Poble que des de segles lluita amb l’adversitat, la cultura i la llengua són el refugi del seu esperit, l’aglutinament per a la nostra unió, la penyora del futur.

Els catalans saberen crear ja en els primers segles de l’Edat Mitjana llars de cultura. Quan les vicissituds històriques semblaven haver barbaritzat Europa, florien els nostres monestirs. A Ripoll s’aprenia el grec, es conreava la poesia llatina amb fortuna, i Gerbert, que després fou Papa, hi anava a estudiar la ciència dels àrabs. Aviat la cultura tingué per expressió la nostra llengua. En ella es manifestà el més selecte de l’esperit català amb els trobadors, amb Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March; Ramon Llull es comunicà en ella amb el Diví Amat. Era la de les nostres lleis i de les nostres institucions democràtiques -anteriors a les d’Anglaterra. Eiximenis hi escriví la seva filosofia política. S’emprà a les Cròniques dels nostres reis i la parlaven els que emprengueren l’aventura oriental que portà els catalans a Bizanci, a l’Àsia Menor i a l’Acròpolis d’Atenes. Muntaner perpetuà aquelles gestes en la seva prosa meravellosa i Pere III digué de l’Acròpolis que era «la pus bella joia que al món sia». El català arribava a tots els confins mediterranis i als llunyans Consolats d’Egipte, de Siria i del Mar Negre. El Renaixement entrava a Espanya per Catalunya i en català es propagà el Dant i es féu reviure la cultura clàssica per Bernat Metge.

Ofuscada Catalunya i oprimida, el seu esperit es lligà amb la llibertat i amb el seu verb per a renéixer. Cervera no pogué educar en la fidelitat borbònica els catalans i a la universitat, instrument dels dominadors, saltaven espurnes de catalanitat, estudiant la història i l’arqueologia, i Barcelona -sobretot amb la Junta de Comerç- improvisava una universitat més lliure que formava la nova generació   —66→   que havia de fer la Renaixença. Aquesta esclatava amb les noves tendències liberals sota l’opresió fernandina i, amb l’esperit universalista i receptiu -que sempre han tingut els catalans- es volia mantenir el contacte amb els corrents del pensament i del progrés europeu, del qual són signe els noms de les revistes El Europeo i El Vapor i el ressò del Romanticisme.

Comença aviat la nova florida de la nostra llengua i de la nostra poesia amb Aribau i amb els poetes dels Jocs Florals. En ells es consagren les figures cabdals de la nostra Renaixença, de Rubió i Ors a Verdaguer -l’humil jovencell de Vic que es presentà a Barcelona a recollir el premi amb la seva barretina morada i que féu del català la llengua emuladora de l’epopeia homèrica amb L’Atlántida, cantà l’aubada de la Pàtria en el Canigó, i a qui la Fe inspirà els Idil·lis i Cants místics. I després ve Maragall, traductor de Novalis i de Goethe, nou esperit universal, el poeta de La vaca cega, d’Excélsior, d’Haidè, de La Sardana, de Nausica i del Cant espiritual -el seu cant del cigne que resum tota una visió mediterrània del món, de la vida i del més enllà- fent reviure en la nostra llengua la dolcesa, la profunditat i la pura emoció de Sant Francesc. I els dramaturgs -Guimerà, Rossinyol, Iglesias. I els que sortosament són vius encara -esmentem tant sols a Josep Carner- enmig de tants altres i dels que han enviat els seus poemes des de Catalunya i des de l’exili.

Amb la llengua i la literatura floria la música. Es difonia la popular tant rica i tant melòdica, es conreava la simfònica. La sardana esdevenia la nostra dansa nacional

-la dansa sencera d’un poble que avença i estima donant-se les mans-.

L’Orfeó Català i els que es creaven arreu del món on hi havia catalans eren l’expressió de l’esperit de la nostra pàtria   —67→   com ho era la poesia. Pau Casals devenia una figura universal i sorgien pintors i escultors, orfebres i artesans, filòsofs, historiadors i homes de ciència, institucions de recerca i d’ensenyament. Es creà l’Institut d’Estudis Catalans i es renovà la Universitat. Tot semblava culminar amb el darrer temps de llibertat en què Catalunya recobrà la seva personalitat nacional i tingué institucions polítiques pròpies per encarrilar-la.

De nou Catalunya, en emprendre la volada, veié les seves ales tallades. Poble petit, desconegut sovint, del qual es malden les virtuts del treball, el seny i l’esperit mercantil i d’empresa, però oblidant a voltes que també sap somniar i sacrificar-ho tot als més alts valors espirituals. I ara, en el silenci dels temps de dissort, es prepara per a un nou ressorgir i, de tant en tant, la poesia ens diu que no ha mort i que sota la cendra hi ha la brasa roent de la qual sortiran les noves flames que s’aixecaran ufanoses, en un món millor en el qual regnarà la llibertat.

Un jorn, proper o llunyà, arribarà l’hora de la reconstrucció. Cal preparar-la, cadascú des del seu lloc i segons les seves capacitats, sobretot la reconstrucció espiritual. Institucions i homes d’estudi, cal que sàpiguen transmetre a les noves generacions intactes els valors catalans i el coneixement de Catalunya: l’exemple de la continuïtat ens el donen els poetes. Però és molt el que perilla i molts els esforços que són amenaçats de restar estèrils. De quants treballs no s’ha pogut publicar el resultat per manca de mitjans! Com és desconeguda encara Catalunya per a molts catalans i per als no catalans! Sols en conèixer-la se la podrà comprendre i estimar i heus aquí quelcom en què tots poden ajudar: que els que comptin amb mitjans no deixin quedar inèdits els resultats obtinguts. Catalunya necessita de Mecenas: alguns n’hem tingut prou   —68→   meritoris i mai no els en serem prou agraïts. Però falta encara fer molt.

Que, com en els nostres poetes, estiguin presents en nosaltres tots les paraules de Maragall:

Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord .............................. sempre amb les veles suspeses del cel al mar transparent, sempre entre aigües esteses que es moguin eternament!

  —69→  

Sr. Licenciado Ángel Ceniceros, Secretario de Educación; Senyores i senyors:

Per segona vegada celebrem els Jocs Florals de la Llengua Catalana en aquesta acollidora ciutat de Mèxic, en la present etapa -ja tan llarga- de peregrinació per terres amigues i estimades de l’exili. Des de l’any 1942, en què hi tingueren lloc per primer cop, al vell Teatro Ideal, ja inexistent, quants desenganys i quantes il·lusions marcides. I també, quants de mestres i amics que ens han deixat per sempre. Només, per a referir-nos als que hi prengueren una part activa, recordem els noms enyorats de Joaquim Xirau, Avelí Artis, Miquel Bertran de Quintana, Enric Botei i Pere Matalonga. I quants, com el Mestre Josep Carner, Joan Roure Parella, Jaume Pi-Sunyer, se n’anaren a altres terres; i encara alguns, desenganyats o vençuts per l’enyorament, tornaren a Catalunya. Afortunadament, tenim en canvi el goig de sentir entre nosaltres, avui, a qui fou digna Reina d’aquells Jocs, la senyora Francesca Linares de Vidarte, i l’il·lustre President del Consistori, Dr. Pere Bosch Gimpera, aleshores Mantenedor.

En celebrar-los avui en aquest magnífic local, gràcies a l’ajuda entusiasta i mai prou d’agrair de l’eminent Director   —70→   de l’«Instituto Nacional de Bellas Artes» Sr. Licenciado Miguel Alvarez Acosta, qui a més ens ha volgut honorar amb la seva alta col·laboració, activa i constant, en les tasques del Consistori -no tot són, per fortuna motius de desencoratjament o de desencís. Ben al contrari, estem en presència d’un fet cabdal, que bé podem assenyalar amb els cèlebres mots de Schiller, musicats per Beethoven, tan escoltats en aquesta sala: Joia! Joia!

La dura batalla per la supervivència de la llengua catalana, que a tantes estones podia semblar-nos a punt de perdre’s, al llarg de tots aquests anys en què n’hem perdut tantes -per la persecució malèvola, constant i aferrissada, en tots els camps i maneres, pels seus enemics de sempre; o per la indiferència d’altres, de dintre o fora de casa- sembla definitivament guanyada. Especialment, quant al seu ús com a llengua d’art i de cultura, que és a tothora el que més neguiteja els seus enemics, que voldrien en tot cas reduir-la a un patois qualsevol i relegar-la als serveis més humils.

Entre els meus records d’adolescència, ja llunyana, hi ha uns Jocs Florals celebrats a Castelló d’Empúries, en els anys anteriors a la dictadura de Primo de Rivera, en què vaig actuar de patge, entre la calor, la pols i les mosques característiques de les Festes Majors d’aquella vila i de totes les altres empordaneses, tan enyorades. Allà digué Xènius el seu pessimista discurs presidencial que li valgué la denominació de «singular arúspex de Castelló d’Empúries» on amb un «Delenda est Catalonia» cultural féu pressentir l’abandonament del nostre medi i la substitució de la nostra llengua per la castellana. Ell, tan admirador altres vegades de l’esperit clarivident de Goethe, oblidà aleshores les seves paraules magistrals: «És ben cert el que diu el Corà: mai no hem enviat a cap poble un profeta, si no és de la seva   —71→   pròpia llengua. I així els alemanys sols arribaren a ésser un poble, gràcies a Luter.»

I bé, des d’aleshores ha plogut molt -fins i tot a Castelló i a la seva assedegada Muga- i avui, malgrat totes les maltempsades superades i els núvols negres que encara ens amenacen, veiem la nostra llengua i cultura més fermes i ben assentades que mai! Si encara ens faltava quelcom per acabar-nos de convèncer d’aquest fet tan transcendental, la lectura i comparació dels treballs rebuts als Jocs n’han estat la demostració més evident. Entre les poesies espontànies, enyoradisses i evocadores de tants companys nostres de certa edat, amb llargs anys d’exili o d’emigració, i la prosa o el vers d’altres més joves o més treballats espiritualment, quina diferència de llenguatge i d’expressió! Entre aquestes dues menes de català no sembla que sols hi hagi la diferència d’una generació; és que són dues llengües diferents! I com fa bo de llegir la segona, fluida, mal·leable, llisa i normal, apta per a totes les especulacions de l’esperit!

Subratllem una vegada més -perquè és de justícia- que aquesta vitalitat, riquesa i varietat actuals de la nostra llengua, són degudes de manera principalíssima a l’obra rectora del plorat Mestre Pompeu Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans, tres membres del qual, fundadors o des de fa molts anys, ens honoren avui amb llur presència. És gràcies a aquesta obra que podem fruir avui la lectura de tants treballs procedents de totes les nostres terres -Principat, València, les Illes, Rosselló, Andorra- i que mostren la unitat magnífica assolida per la nostra llengua, dintre de les necessàries i imprescindibles variants regionals i fins locals.

I cal encara assenyalar un altre fet ben satisfactori, la fidelitat de la gran majoria dels nostres escriptors i intel·lectuals a la llengua i a l’esperit català, en tots aquests anys de prova. Ni els de l’interior no es sotmeteren a les imposicions o seguiren   —72→   el camí més fàcil, abandonant-les -llevat de les excepcions que tots coneixem i que en llur majoria no ens sorprengueren ni dolgueren massa- ni tampoc els de l’exterior, malgrat viure en països de llengua diferent. Així, podem dir avui amb orgull que en el nostre cas no s’ha produït, afortunadament, la «trahison des clercs» de què parlava fa anys Julien Benda, i que en tantes altres ocasions han estat un fet evident i ben desmoralitzador, en els temps que correm.

Guanyades les batalles de la llengua, com a mitjà nacional d’expressió, i de la fidelitat a ella dels nostres escriptors i intel·lectuals, totes les conseqüències de tipus patriòtic i polític que poden i deuen deduir-se’n -sense oblidar tampoc les cada dia més importants de tipus econòmic- resten amb el camí obert; i dependrà de tots nosaltres, catalans, la forma més o menys favorable en què es resolguin. I, especialment, de la nostra capacitat de superar dues de les tares que semblen més arrelades al nostre tarannà mediterrani, anàrquic i indisciplinat: el rebentisme de l’esperit exclusiu de capelleta, i la inconstància en l’esforç ordenat i metòdic. No en va, ja deia Maragall -sempre tan viu i actual- en la seva Nova Oda a Barcelona:

Mes, passada la estona, i el dia, i la rauxa, i el vent de disbauxa, de tot te desdius; i abandones la via i la glòria i la empresa i despulles el gran de grandesa. I encara fen rius!

Que en els moments difícils que encara ens esperen i en els de la reconstrucció de la Pàtria que hauran de venir després, ens animi a tots l’esperit que induí els amics de Tolosa del Llenguadoc a instituir llur premi exaltant la Germanor Catalana!

  —73→  

*

Permeteu-me, ara, l’exposició d’algunes dades sobre els treballs rebuts i tasques dutes a terme pel Consistori. El total dels treballs arribats a les nostres mans ha estat de 182, procedents, com deia abans, de totes les nostres terres i, a més, de França, Anglaterra, Suïssa, Bèlgica, Estats Units d’Amèrica, Cuba, Venezuela, Colòmbia, Xile, Brasil, Argentina, Uruguai i Mèxic, el que demostra la ressonància mundial de la nostra crida i l’alt esperit patriòtic dels nuclis de catalans residents a tots aquests països.

Del total esmentat, 109 corresponen a poesies i 57 a treballs en prosa; d’aquests darrer 19 a novel·les i contes, 9 a obres teatrals, i 29 a assaigs de tipus literari o polític; i 16 a composicions musicals. Dintre d’aquesta ufana i varietat, és tan sols de lamentar l’absència de treballs de tipus econòmic i financer, d’un interès tan especial enmig de la terrible crisi en què es debat el nostre país; i que ens han obligat a deixar deserts els premis corresponents. Aquesta contrarietat ve compensada, en part, per l’alta qualitat general de les composicions rebudes per als altres premis, el que ens ha induït, algunes vegades, a dividir-los.

D’altra banda, convençuts tots els membres del Consistori del nombre excessiu de premis i, en molts casos, de la minsa compensació econòmica que comporten, pensàrem en la conveniència d’acoplar-los, reduint-ne el nombre. Però al moment de fer-ho, topàrem amb la dificultat que els respectius donadors establien gairebé sempre, ben explícitament, el tipus d’obres que podien aspirar-hi; i com que no ens creguérem autoritzats a modificar llurs indicacions, preferírem algunes vegades no atorgar-los. L’única forma satisfactòria creiem que seria, per als pròxims anys, que els organitzadors respectius indiquessin prèviament als possibles donadors la conveniència d’establir-los sobre tema lliure.

  —74→  

*

Antes de pasar a la lectura del veredicto, unas pocas palabras para expresar la gran satisfacción del Consistorio al otorgar uno de los premios -y precisamente el del autor joven- a un libro mexicano que acaba de aparecer, ensayo crítico y biográfico sobre nuestro gran poeta Agustí Bartra, con numerosas y excelentes traducciones de sus mejores versos. Su autora, Ana Cecilia Treviño de Gironella (Bambi) completa así espiritualmente el abrazo entre ambos pueblos, que ya antes efectuó por la sangre y que tenemos hoy simbolizado por la unión de las dos banderas, tan entrañablemente queridas, que nos presiden. Aun cuando los donadores de la juventud Catalana de Buenos Aires no establecieron explícitamente la lengua a emplear, estamos seguros de que compartirán con nosotros la alegría de este justo homenaje a la de los países que, en momentos de angustia y abandono para todos, nos acogieron con los brazos abiertos y el corazón amigo.

  —75→  

• FLOR NATURAL. Premi d’honor i cortesia, dotat amb mil cinc-cents pesos mexicans, és adjudicat a Josep M. Miquel i Vergés, resident a Mèxic, per Quatre sonets.
• Accèssit. Dotat amb cinc-cents pesos mexicans, a Josep M. Andreu, de Barcelona, per Quatre motius.
• Menció. A Antoni Sala Cornadó, de Cartagena, per Gasela, flor de capvespre.
• ENGLANTINA D’OR. Premi a la millor poesia d’esperit patriòtic, dotat amb mil pesos mexicans per la Comunitat Catalana de Colòmbia, és adjudicat a Arnau Comte (pseudònim), de Barcelona, per Telèmac 1956.
• VIOLA D’OR I ARGENT. Premi a la millor poesia mística o inspirada en nobles sentiments d’humanitat, dotat amb mil pesos mexicans, és adjudicat a Josep Serra i Gener, de Mataró, per Tres poemes cristològics.
• Accèssit. A Jordi Pinell, de Monserrat, per Fruits de recer.
• PREMI DE L’AGRUPACIÓ CATALANA DE MONTSERRAT, de Lima, Perú, consistent en un plat d’argent amb motius incàsics, és adjudicat a Josep Maria Andreu, per Montserrat de lluny.
• PREMI PERE MASPONS I CAMARASA, al millor treball en vers o en prosa sobre la comarca del Vallès, dotat amb cinquanta dòlars, és adjudicat a Carles Sindreu, de Barcelona, per Figures de pessebre de l’Ametlla del Vallès.
• PREMI CENTRE CATALÁ DE SÃO PAULO, dotat amb set mil cruzeiros, és adjudicat a Miquel Arimany, de Barcelona, per Un nou concepte de la Renaixença.
• PREMI ANGLO-CATALAN SOCIETY, a la millor traducció inèdita d’un poema o poemes de l’anglès; o al millor assaig en català sobre la literatura anglesa o sobre els contactes entre la literatura anglesa i catalana,   —76→   dotat amb deu guinees, és adjudicat a J. Carner Ribalta, de Los Angeles, Cal., E.U., per Sis poemes de William B. Yeats.
• PREMI ANDREU XANDRI, a un treball sobre tema lliure d’autor que no passi dels 33 anys, és adjudicat a Ana Cecilia Treviño de Gironella, de Mèxic, per El ojo de Polifemo.
• PREMI FASTENRATH, a la millor novel·la que es presentés a concurs, inèdita o bé publicada des del primer de gener del 1955, dotat amb cinquanta dòlars pel Centre Català de New York, és adjudicat a Manuel de Pedrolo, de Barcelona, per Un de nosaltres, i a Odó Hurtado, resident a Mèxic, per L’Araceli Bru.
• PREMI CONCEPCIÓ RABELL, al millor recull de prosa literària, dotat amb cinquanta dòlars per la Unió Nacional Pro Catalunya de Santiago de Xile, és adjudicat a Rodolf Llorenç Jordana, resident a Caracas, per La ben nascuda.
• PREMI IGNASI IGLÉSIAS, a la millor obra de teatre, dotat amb mil pesos argentins pel Casal Català de Buenos Aires, és adjudicat a Jordi Pere Cerdà, de Sallagosa (Cerdanya), per La set de la terra.
• PREMI FRANCESC MAMÁ. No s’adjudica.
• PREMI ROURE-TORENT, al millor recull de contes o llegendes, dotat amb cinc-cents pesos mexicans per la Institució de Cultura Catalana de Mèxic, és adjudicat a Manuel de Pedrolo, de Barcelona, per Set cordes (d’un extrem a l’altre).
• PREMI ENRIC MUNTANER, a la millor narració o conte, o conjunt de narracions o contes, sobre temes americans, dotat amb cinc-cents pesos argentins pel Club Català de Córdoba (Argentina), és adjudicat a Manuel de Pedrolo, de Barcelona, per Negocis a Clay Town.
• PREMI PAU CASALS, a una composició musical de tema lliure, dotat amb mil pesos mexicans pel Centre Català de Guadalajara, és adjudicat a Narcís Costa-Horts, de Mèxic, per Cinc danses breus.
• PREMI LLUÍS MILLET, a la millor harmonització per a coral, d’una cançó popular catalana, dotat amb cent dòlars pel Centre Català de Caracas, és adjudicat a Marçal Gols Cavagliani, resident a Caracas, per La Pastoreta i La dama d’Aragó.
• PREMI MESTRE NICOLAU. No s’adjudica.
• PREMI JOSÉ ENRIQUE RODÓ. Es declara desert.
• PREMI PARLAMENT DE CATALUNYA, a un recull complet posant al dia el Memorial de Greuges de Catalunya, dotat amb cent dòlars, és adjudicat   —77→   a Fivaller, de Perpinyà, per Nova i actual versió del Memorial de Greuges de Catalunya, i a Miquel Ferrer, resident a Mèxic, per Els darrers setanta anys de domini espanyol a Catalunya.
• PREMI PRESIDENT COMPANYS, al millor treball sobre un tema històric o contemporani que enalteixi l’esperit liberal i democràtic del poble català, dotat amb cinc-cents pesos per l’Orfeó Català de Mèxic, és adjudicat al coronel Vicenç Guarner, resident a Mèxic, per Catalunya a la guerra d’Espanya.
• PREMI ROVIRA I VIRGILI, a la millor monografia sobre un tema de la història del catalanisme, dotat amb cinc-cents pesos mexicans pel Consell Nacional Català, és adjudicat a A. Tona Nadalmai, resident a Mèxic, per Iberia.
• PREMI DEL CASAL CATALÀ DE PARÍS, dotat amb cinc mil francs francesos, és adjudicat a Llorenç Moya Gilabert, de Palma de Mallorca, per Panegírics blancs.
• PREMI POMPEU FABRA, al millor treball filològic relatiu a un tema de l’idioma català, dotat amb cinc-cents pesos mexicans pel Patronat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, de Mèxic, és adjudicat a Manuel Sanchis Guarner, de Palma de Mallorca, per Les minories religioses en la toponímia catalana, i a Enric Guiter, de Perpinyà, per El dialecte rossellonès.
• PREMI JOSEP IRLA. No s’adjudica.
• PREMI JAUME SERRA HUNTER, al millor estudi sobre història de la cultura catalana, dotat amb cinc-cents pesos mexicans per l’Institut Català de Cultura, de Mèxic, és adjudicat a Miquel Ferrer, resident a Mèxic, per Actualitat de Francesc Eiximenis (1340-1410).
• PREMI LLAR DE GERMANOR CATALANA, DE TOLOSA DEL LLENGUADOC. Es declara desert.
• PREMI PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, al millor estudi sobre un tema relatiu a la situació econòmica i social de Catalunya, dotat amb vint-i-cinc mil francs francesos, és adjudicat a Víctor Alba, resident a Washington, per La pagesia i el proletariat en la formació de la consciència nacional de Catalunya.
• PREMI AVELÍ ARTÍS. El Consistori considerà unànimament la qualitat del treball publicat El Pensament Nacionalista Català, del Dr. Antoni Peyri, però cregué que no procedia aplicar-l’hi per ésser l’autor membre del Comitè d’Honor d’aquests Jocs. No s’adjudica.
—78→

• PREMI MIQUEL RENTÉ CASSOLA, a un treball sobre el tema «Les cooperatives a Catalunya», dotat amb cinc-cents pesos mexicans per Manuel Nogareda, és adjudicat a Joan Ventosa Roig per El moviment cooperatiu a Catalunya.
• PREMI INSTITUT DE CIÈNCIES ECONÒMIQUES DE CATALUNYA. Es declara desert.

  —79→  

El discurso de Gracias en esta celebración de las letras catalanas se ha conferido a un mexicano y con preferencia he de expresarlas al honorable Consistorio de los Jocs Florals de la Llengua Catalana, por el honor que representa esta visita y la dignidad que me confiere esta tribuna.

Nos ha tocado, por segunda vez en quince años, brindar este primer escenario de México a la antorcha de una peregrinación poética, la luz cimera de una Cataluña invencible y caminante, a la tradición de su torneo, que recibimos hoy no sólo como una fundación literaria perteneciente al haber espiritual de las letras universales, sino como símbolo de un pueblo que no concibe dicha ni honra sin libertad.

En las consideraciones de esta encomienda y en los elementos de mi propia aceptación indago causas comunes. Como un todo cuyo perímetro existe sin resaltarse, la amistad entre Cataluña y México era limpia y buena, pero de pronto se ha vuelto más dulce, más fuerte; celeste y robliza, etérea y fundamental. En lo que a mí atañe, debo admitir como gratamente excesivas tales afluencias. Hemos vivido los últimos años cultivando el señorío de la amistad, en forma un poco alucinada, como en trance. Eso que, por otra parte, suele invitar a la historia y al destino para que faciliten   —80→   las páginas y bendigan los senderos. Es como si hubiésemos permanecido por largo tiempo frente a ese lienzo magistral de Sorolla titulado La apoteosis de Cataluña, lleno todo de transparencias y follajes, en que el hombre goza el primor del árbol, la riqueza del sol y el sazón de los frutos; y eso nos hace dar luz dinástica a la memoria que de todo hace balances.

De pronto, me ha parecido que soy cronista o marino en la navegación de España, que va ella de conquista por tierras indianas y que arriba una mañana a Veracruz. Es verdad, pero es otro siglo y otra nave y otra conquista; ni Cortés, ni Alvarado, ni Almagro, ni Valdivia; el nuevo conquistador es Pau Casals. Ha tomado posesión del Cabildo. ¿A sangre y fuego? No; un par de lentes, un paraguas, un violoncello y una flama trémula en medio del corazón. Otra vez gobierna España a la Villa Rica, pero es a la usanza latina y a la luz del siglo. Por momentos, es catalán el alcalde y el mar y el aire y el grito. Y esto nos da el primer vértigo, ese síncope de claridades que se produce en las almas cuando contemplan la santidad de la música en la firmeza de un hombre. Luego viene un día de niebla y abrimos la tierra mexicana para recibir a José Rocabruna, el viejo ruiseñor de la ciudad condal. El Ministro Ceniceros prende sobre su pecho el Sol de Oro de la gratitud por su generoso magisterio. No bien se apaga el salmo, arriba a los escenarios de México otra luz mediterránea; viene desde la punta austral de América; es Margarita Xirgu, entrañablemente nuestra, con la generosidad en la mano y el talento en la palabra.

Agregad a todo esto las memorias y las lecturas; ya de un Balmes para bachilleres o un Miguel Manresa y Reus para juristas; un Rusiñol para pintores y dramaturgos; un Gaudí para carteristas arcangélicos o los Albéniz, Granados,   —81→   Millet y Vives, traductores de pájaros y arquitectos del idioma musical, todos y todo frente al mensaje perpetuo de ese mar cesáreo, fenicio y cartaginés que esmalta los farallones desde Barcelona hasta Port Bou, y charla con las islas sobre temas baleares o indaga colores y partituras desde Sagunto hasta Arenys de Mar; y Sant Feliu en confidencias rumorosas con el Llobregat y Santa Coloma de Farnés y Montserrat, escoltado de pétreos gigantes, con su virgen negra guarnecida de rosas provenzales y pleitesías de trovadores. Y todo esto enlazado con la guirnalda del respeto que en los bailes del principado postran sus colores y sus ritmos a la cadencia del amor; y en fin, eso que no hay catalán que no conozca porque lo ordena Maragall:

La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan...

Por todo esto, y por la presencia de pintores vuestros en la Sala de la Amistad Internacional y la inscripción del joven Lluís García Renart, tan nuestro como vuestro, en el certamen mundial de violoncelistas y lo que puede escapar a la memoria pero no a la fecundidad del sentimiento, hallaréis deslumbrante el origen de mis convicciones y explicable mi presencia en esta noche memorial del Gay Saber.

Y ahora, asomemos a los tres miradores que nos permiten contemplar las tres fundaciones de las justas meridionales.

Villemain ha considerado a la poesía provenzal, como la libertad de prensa de los tiempos feudales, porque en ella, el espíritu abierto y franco de la literatura lo mismo encendía el fervor por las tradiciones antiguas que señalaba con singular valentía los errores de los pontífices y de los monarcas. Los trovadores de todo el Languedoc, lo mismo están en las aldeas que en sitio predilecto de las cortes hasta el siglo catorce. Pero tanta libertad y tanta estima se oscurecen   —82→   de pronto en Tolosa, en Provenza, en toda la Aquitania. Ha de abatirse con el siglo esta fundación vibrante y delicada del Mediodía. No podrá sobrevivir el estro libérrimo de los poetas, porque asoma ya la invasión que a pretexto de aniquilar la secta de los albigenses, lleva con crueldad sangrienta Simón de Montfort por todas las tierras meridionales. Contribuye a este exterminio el imperio de la inquisición que con las obras y los manuscritos de los trovadores, prendía las hogueras destinadas a terminar con aquellos que, defensores de la libertad de su patria, no eran propiamente herejes ni enemigos de la fe, sino el brazo y la palabra que oponía defensas contra los invasores. Don Jaime el Conquistador permite la absorción de los condados independientes del Mediodía por la corona de Francia y desaparecen las letras provenzales del pensamiento de Europa expresado hasta entonces con fidelidad y albedrío. Fugitivos, los poetas tolosanos se acogen a la protección de Castilla y de Aragón. Don Pedro II el Grande y Don Alfonso X el Sabio les brindan protección y hogar, y se concede una villa libre y franca para los bardos de la Provenza.

En Tolosa, sólo han de reunirse furtivamente, como si se tratara de conspiraciones para el crimen, aquellos que todavía recitan los cantos y los serventesios de los grandes maestros. Siguiendo la costumbre de esos poetas -dice Balaguer- que se reunían en un jardín y al pie de un laurel para recitar sus poemas y con el propósito de conservar la lengua y la poesía, algunos ciudadanos de Tolosa resolvieron promover un concurso público de poesía el primer día del mes de mayo de todos los años, y fue así como nació por vez primera la institución de los juegos Florales. Necesario es recordar la primera reunión de justadores celebrada en Tolosa hacia 1324 en presencia de los magistrados de la ciudad y de la nobleza del país; necesario citar a Arnaldo Vival de   —83→   Castelnaudari, que obtiene la primera joya entre los siete trovadores del certamen y a Clemencia Isaura, noble dama de Tolosa, a cuya obra se debe no sólo la inspiración fundadora de las justas, sino el tesoro, el aliento y la protección que supo otorgar mientras tuvo vida a los trovadores provenzales.

La tradición floralista es acogida por el rey Don Juan I y se establecen por vez primera, en 1393, por decreto real, los Juegos Florales de Cataluña, que abren una era de lucimiento singular para la poesía de la época. Su sede es Barcelona y abarcan todos los pueblos de la federación catalana. Con alternativas de esplendor y decadencia, la tradición se mantiene hasta 1714 en que Felipe V da fin a la autonomía catalana suprimiendo su idioma propio y su cultura.

Conviene tener una idea de las formas poéticas de ese tiempo, inspiradas fundamentalmente por el amor y el sentimiento patrio; y para ello recordaremos a Berenguer de Palasol, el más antiguo de los poetas españoles, nacido casi con el segundo milenio de la Era Cristiana, en el Condado de Rosellón; aquel que juega con su vida para que vida tengan sus trovas armoniosas, inspiradas por Hermisenda, la mujer de Arnaldo de Aviñón. Sabréis del fuego apasionado que dictaba sus estrofas con sólo recordar este pensamiento rescatado de sus manuscritos

Soy esclavo vuestro y jamás pagaré mi rescate pues no quiero recobrar mi libertad.

Bonifacio de Castelane, cruel y fatalista, que goza de ver a los provenzales vencidos y humillados por no haber ganado en fiereza lo que perdieron en albedrío, el que irrumpe en hermosas invectivas contra los genoveses, despojados de la hermosa Ventimilla y contra el rey de Aragón, porque no muere vengando la sangre de su padre, Don Pedro II, abatido por las huestes de Montfort en los campos de Muret;   —84→   y le increpa porque ha permitido que le invada la bastardía y la vergüenza. El mismo Bonifacio de Castelane, que sueña y canta, pero recordando su rey, va a los campos de batalla, combate al lado de ballesteros y jinetes, y, prisionero ya, es decapitado en Marsella por don Carlos de Anjou; y Bernardo de Ventadorn, cuya gracia poética protege Guillermo de Poitiers, duque de Aquitania, cuyo honor conyugal ofende por cantar amores a doña Ana de Montluzó, a quien nombra en sus delirios «más blanca que la nieve en las noches de Navidad». Y, por último, Bernardo Sicar de Marjevolt, el de las visiones tempestuosas y mesiánicas, el profetista, el agorero, el Isaías de su tiempo, el que ve turbado el siglo y se duele de Tolosa y de Provenza, las sumisas esclavas; el que clama al cielo el castigo para un mundo donde la audacia sube a las mayores grandezas y la simonía acumula los más grandes tesoros.

De Provenza y Cataluña, en estas dos épocas en que la poesía se nutre en las fuentes valerosas y el serventesio estalla en una misma cólera de estrofas incitantes, procede la limpia y honrada tradición de los justadores mediterráneos, ajena a la predilección de los favoritos o el empalago de las inmerecidas laudanzas. Desde entonces, la poesía es la carne invisible de la Cataluña mártir, la que canta y espera la aurora de su libertad. Si se le contempla a través del prisma exigente y evolucionado de la poesía moderna, la hallaréis ampulosa, un tanto pueril, un mucho declamatoria. Suele haber hallazgos de insospechada finura, pero forma un todo apasionado y vibrante que sólo nos permite contemplarla como una fundación honrosa de perfiles arcaicos.

Y estamos ya en la última estancia. Es el mirador del siglo diecinueve. Contémplanse desde aquí los últimos resplandores del romanticismo catalán. Tras de los once poemas con que Manuel de Cabañes deja en el surco del tiempo la semilla   —85→   de su fama, esta poesía languidece y anuncia sus funerales. Bonaventura Carles Aribau intentará prolongar todavía su aliento con las estrofas de su laude patrio:

Adéu tu, Montseny, que des ton alt palau, com guarda vigilant cobert de boira i neu, guaites per un forat la tomba del jueu i al mig del mar immens la mallorquina nau...

De tal postración agónica ha de salvarla el estro de una nueva generación. Joaquim Rubió i Ors la encabeza; firma estrofas rememorativas de la poesía legendaria como Lo Gaiter de Llobregat; y vuelve a dar forma y resurrección al romanticismo medieval. A su lado, Manuel Milà i Fontanals se convierte en mentor de la Renaixença, el movimiento iniciado en Mallorca por Marià Aguiló i Fuster; savia de fortaleza le incorpora Víctor Balaguer, el apasionado y efusivamente lírico, que escribe bajo el pseudónimo de Lo Trovador de Montserrat, y con ellos el alicantino Adolf Blanc y Teodor Llorente el valenciano, aprietan el núcleo de esta familia espiritual que escribe y polemiza, estructura y propaga dando al movimiento de la poesía catalana los fueros del prestigio propio y de la autoridad universal.

No resisto a la tentación de daros un bello texto alusivo, de riqueza memorial, escrito por el insigne Miquel Costa i Llobera: «Para la lengua catalana -dice- en la que predicaban San Vicente Ferrer y Felipe de Maya y escribían Desclot y Ramón Llull, había llegado la invernada cruel que seca los árboles, arrasa las viñas y despoja de verdor los huertos y los jardines, dando a los bosques y los campos el solitario y triste aspecto de los cementerios; una mala tendencia terrible le iba restando las fuerzas; además de que le robaban devotos, no había remedio para ella; los médicos muy científicos ya no le encontraban el pulso y la daban por muerta; pero ved aquí, que en el momento más inesperado,   —86→   a principio del mes en que florecen los almendros en las todavía heladas riberas del Llobregat, se siente súbitamente la espinela de una flauta entonando aires y tonadas de la tierra. Las canciones del Gaitero del Llobregat resuenan bien pronto por todo Barcelona, y de ribera en ribera y de rincón en rincón, por todo Cataluña, todo el mundo lee las trovas frescas, preciosas y encantadoras, como un himno de esperanza y por todos lados se escuchan palabras de extrañeza revueltas con motivos de entusiasmo y de admiración. Ahora ven que el catalán es bueno para todo, sirve tanto para hacer llorar como para hacer reír, es una lengua fuerte y varonil para cantar a la patria y asimismo es blanda y tierna y amorosa para elevar himnos a Dios.»

Es verdad. Se ha iniciado una nueva juventud para las letras de Cataluña. Cobran vida una vez más los Juegos Florales de Barcelona; se inicia la última etapa en los torneos de la palabra; se cultiva de nuevo el romance histórico y patrio, la oda, el madrigal y la poesía dramática. Desbordando el torrente de la inspiración, rebasa las concepciones eruditas y las formas clásicas; escapa de las salas y de los paraninfos y sale al aire de los jardines y de las ramblas, de los muelles y de los barrios.

No, no habrá que acceder al espíritu reticente, que se muestra ofendido y temeroso porque tan dilectos manjares del idioma exquisito degeneren en la jerga popular, no. La sustancia de este movimiento, radica en que el culto de las letras no es privilegio de las plumas gloriosas, ni de los artífices mayores, sino que pasa a ser noble aspiración de los romanceros del pueblo y de la musa campestre que en los villorrios sazona el pan cotidiano con las mieles geórgicas y los cantares campesinos. No se sabe si la música es una colonia de la palabra, o si ésta da a la acústica la acendrada levadura de los ritmos musicales. Se canta y se versifica en   —87→   toda la escala de las jerarquías, pero siempre en catalán; he ahí la primera comunión entre el idioma y el pueblo. Además, en un momento, la hostilidad o la indiferencia que existió entre la culta versificación y la poesía plebeya, se encuentran confundidas bajo dos formas providenciales: inspiración y aspiración; una brinda a la otra sustancia y emoción para sus delicadas creaciones poéticas y la otra se convierte en meta superior de la romancería vulgar.

Pero por delante van los maestros. Y allí, en sitio de predilección, Jacint Verdaguer, que nace de la humildad y muere en la sencillez; el que pronto descubre a Dios en sus palabras y en ellas la síntesis de la religiosidad y la poesía.

En un constante errar hacia los floridos prados del cielo, guiado lo mismo por un cordón de estrellas que por un breve arroyuelo, furtivo entre aromada yerba, este varón de Asís en Cataluña, es cifra de conjunción de ambas tendencias. En La Atlántida y Canigó, sus obras estelares, hay una gran riqueza paisajista, el arrebato místico de una filosofía indagadora, los caminos fascinantes para descubrir en el relato cósmico los símbolos de una fantasía sobrenatural. No es dable a Monseñor Verdaguer, como buen clérigo, todo el cordaje, ni todo el mensaje; ha de construir, empero, un mundo lírico que ensaya la sensibilidad religiosa de un amor elemental y la obstinación de un severo ostracismo que le acompaña hasta su muerte. Vivió lleno de devociones e inocencias inadvertidamente panteístas, que lo mismo emergen de la fe primaveral de sus estrofas, que en su esperanza alegre y en su encendida caridad. Si alargo esta referencia, es porque a mi juicio Verdaguer es el patriarca de la nueva literatura catalana. Su apasionada fe poética es contagiosa; a su lado, otras voces se elevan. Como los artesanos de Galilea cerca de Jesús, así, junto a Verdaguer caminan y crecen el reverendo Collell, Morera y Galicia, el leridano, de sonetos   —88→   labrados con luces, y Apel·les Mestres. Verdaguer seguirá versificando su evangélica ternura:

Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa, les corones de llor que he somniat: me diu germà la rònega pobresa, s’avergonyeix de mi la vanitat.

De ella recogemos ejemplos de gran pureza lírica y superior concepto de la belleza literaria en Maragall, Maria Antònia Salvà, Joan Alcover, Guimerà, Oller y Ruyra; el barcelonés Raimon Casellas; y en la última etapa, Alfons Maseras, Eugeni D’Ors, Josep Carner, Guerau de Liost, López Picó y Sagarra. Necesario fuera aludirlo en esa cambiante de talento y de sentida flama original que gana sitio deslumbrante para Cataluña en la nueva música de la poesía europea, mas no me será dable hacerlo sino en reposada y minuciosa tarea que me cumpliré algún día. Sólo os daré una breve idea con fragmentos de los poemas inspirados que el mundo de las letras debe a estos insignes catalanes y que intentaré decir en su propia lengua.

De Guerau de Liost esta cita breve:

Voldria ser com un petit camí verge de pols i d’encalmat tragí. De tantes flors caigudes sobre meu tremolaria con un braç de neu. I fóra trepitjat i humiliat com un novici ple de caritat, I em sentiria quan ja fos humil, com un atleta d’ànima infantil...

De Josep Maria de Sagarra, el de la gran lozanía y las evocaciones sentimentales, esta cuarteta:

O terra, tu has de fer-nos companyia amb ton contacte tebi, humit i dolç, fins que siguem el que fórem un dia: una mica de cendres i de pols.

  —89→  

Y del mismo Sagarra este otro fragmento:

Quan se desclou el dia ja hi ha un engany al primer esguard que lluu i es cerca una metgia per la tristesa de sentir-se nu...

De López Picó, cuya poesía forma un conjunto armonioso; el más clásico y más universal; el más plástico, el más cerebral y al mismo tiempo el más lírico, son estas brevísimas evocaciones.

De El Xiprer:

Ta vida és un desig d’agilitat; voldria ser gentil i és massa forta. Ta vida és un desig llarg i callat; és com l’espectre de una flama morta.

De L’Espina:

Una espina tens al cor i la ferida se’t tanca. Treu l’espina un falziot; i la ferida s’esplaia com una boca que canta.

Y de Josep Carner:

En cada testa esmorteïda hi ha un pobre somni arraulit, bocí del somni sens mida. Oh angoixa de l’alta nit: el tenir un sol esperit clos en una sola vida!

Y esta breve nota de Maragall:

O cel blau! O mar blau, platja deserta, groga de sol! D’a prop el mar te canta mentre tu esperes el retorn magnífic, a sol ponent, de la primera barca, que sortirà del mar tota olorosa.

  —90→  

Ciérrase en la cuarta etapa de este siglo, el periodo que nace con la Renaixença y la restauración de los Juegos Florales de Cataluña. Entre éstos y los fundados en 1324 no hay sino la relación de la forma y los rituales; es una creación nueva con nombre antiguo. Sus representativos sólo reconocen en las viejas fundaciones de Cataluña y Provenza, el antecedente arqueológico y legendario de la poesía meridional. Pero desde los poemas mágicos hasta las corrandas populares, la penetración del pueblo en las letras y de las letras en el pueblo, son características de un profundo y resuelto despertar de la conciencia nacional catalana en circunstancias dramáticas.

Con justicia han afirmado los exégetas que desde Verdaguer y los Jocs Florals, pasando por Maragall hasta López Picó, la literatura catalana -al menos la poesía- ha recorrido en un siglo un camino tan largo y ascendente que preciso es reconocer a este altivo pueblo el más completo derecho a representar en las vertientes de los Pirineos y en las orillas del Mediterráneo, una luminosa tradición latina y europea.

Caminante, de país en país, va la tradición catalana de la poesía consistorial. Ayer en Inglaterra, un día en Francia, otro año en Uruguay, en Tolosa, en Perpiñán, en Montpellier y en Bogotá. ¿Por qué se mantiene errante y fugitiva? Mientras no se instale de nuevo en Cataluña, México habrá de recibirla siempre con los mejores acentos de la hospitalidad, porque su presencia es honrosa, es noble y es buena para nosotros los mexicanos. Recibámosla como el plectro que camina cultivando la hermandad de los pueblos que visita; defendiendo su unidad y su origen, su limpia ascendencia, su linaje y su valor de flama perdurable, intacta e invencible.

Es la poesía que abarca a todos los catalanes, a los librepensadores,   —91→   a los liberales y a los clérigos, a los viejos, a los jóvenes y a las doncellas; a los románticos y los modernistas. La rosa ha tocado a un poeta catalán que vive en México parabienes por él y por México; comparten Accèssit y Menció Honorífica, otros autores desde Barcelona y desde Cartagena; la Englantina fue otorgada a un poeta residente en Barcelona: enhorabuena; y la Viola y su Accèssit correspondieron a un presbítero de Mataró y a un monje de Montserrat: felicitaciones. La poesía pertenece a todos los catalanes y la mantienen así a salvo de divisiones y de perjurios. Cantarán del mismo modo mientras su sol, libre o perseguido, mantenga fulgores en el corazón catalán de todos los tiempos.

No llore el éxodo vuestra poesía porque a viaje de lustros se resigna. Ved que en diáspora de todo cielo y todo continente, os habéis dado al mundo para que el orbe os comprenda y camine a vuestro lado. Viajaremos en espíritu con vosotros y con vuestra poesía, con la virgen meridional del Principado, clavando antorchas y regando serventesios por todos los confines de la tierra.

«¡A dónde no irán los catalanes!», ha dicho Maragall. Los hombres de Cataluña han viajado por todas las latitudes del planeta y han ido conociendo diversos rostros de la verdad; han crecido así en la distancia de los años y han iniciado cada día una nueva juventud. Entre el bagaje del exilio se llevaron los paisajes de la tierra natal, las costumbres, las danzas, los cantos tradicionales, y con ellos fabricaron el templo de la perpetua memoria sin dejar de asomar a los nuevos horizontes que el camino les brindaba. El catalán ha aprendido una virtud extraña entre los hombres, la de conservar fieles, puras e intactas sus reminiscencias, e ir haciendo propias las suscitaciones de la vida que les rodea hasta convertirlas en parte de su ser. El catalán de México no ha necesitado   —92→   nublar sus recuerdos para afianzarse con plenitud a la vida mexicana. Lo decía hace poco el maestro Nicolau D’Olwer al referirse a su tercer exilio. Los que se marchan -decía- pensarán en México. Ya sucede ahora -agrega-: se reúnen en Barcelona a hablar de México y el 16 de septiembre, izan en Cataluña la bandera mexicana. Y esto nos descubre una insospechada esencia del exilio: no es ya la amargura de un destierro, sino la seguridad de una conquista; sin perder su antigua raigambre, han ganado nuevos corazones, nuevos caminos y nuevas esperanzas. Y recordamos entonces las palabras del hermoso libro boliviano Sariri, de Díaz de Medina, que reconoce ese ímpetu de acción y de mudanza que conmueve a los pueblos ansiosos y que brota gozosamente, dolorosamente, en torbellinos de angustia y de alegría, porque está hecho con el anhelo de los corazones cuando los hiere esa cuchilla de rubíes que se llama libertad.

Podéis decir vosotros, catalanes, poetas de la vieja dinastía del Principado, poetas de hoy y de mañana: «Ved como nuestro pueblo ha descubierto nuevas estancias de la materia y ha entregado nuevos territorios al convivio espiritual de la poesía. Ved como la fe del caminante reconstruye en el espacio de la ausencia una patria de cantos y palabras. Nuestra residencia es el verbo, nuestra permanencia es la esperanza.» Y es verdad. Porque los caminos de la poesía meridional no se inician con el exilio de 1939, sino con las viejas persecuciones del Languedoc. Desde entonces, aquella poesía busca la imagen de un ser múltiple y extraño que es su propia sustancia y para alcanzarla, legisla en los corazones y va ensayando su permanencia en otros tiempos y en otras latitudes. Es una nueva Atlántida, la República de las Letras, erigida sobre el éxodo que no es la muerte por la ausencia, sino la buena hospitalidad de la profunda solidaridad.

  —93→  

Sus apoyos son tradicionales, pero sus formas son distintas.

No es el lenguaje al servicio de la poesía, es la poesía al servicio de un idioma. Es la luz coronada que recuerda su origen llano y usa los nuevos resplandores para sostenerlo en alto; es el tabernáculo del balbuceo maternal, levantado por las manos de la expresión consagrada y convertido en estrella de los caminantes. Es la movilidad de la patria sobre el pecho de sus hombres y la aurora de sus niños. Es la mano de Dios sobre las peregrinaciones. Es la inmortalidad del hombre sobre la arcilla de los hombres; y son los símbolos hechos de sustancia corpórea: las manos de Gaudí, de cuyos dedos ascienden las torres labradas, bañando la piedra con las nieblas lechosas del plasma cósmico; las manos de Casals, que con su temblor dibuja, al mismo tiempo, el rostro musical de los ángeles y el himno de los escudos invencibles; y la voz de Margarita, sollozando en los escenarios del mundo, por la mordaza de Cataluña y el crimen de Granada.

Y pues que el fin de la palabra sólo sirve de estancia a una buena hermandad, bendiga la reina hermosa el camino de los poetas y bajo el signo perpetuo «Patria, Fides, Amor», cierre yo este discurso de Gracias, que el Honorable Consistorio del Gay Saber de Cataluña quiso dar, como joya del tiempo, a un mexicano.