1301
14 1. A la proa dels vaixells antics hi havia col·locat un ídol de fusta, que era considerat el «patró» de la nau (cf Ac 28:11).
1302
3. El terme és nou a l'AT, mentre que Pitàgoras i Plató ja feia segles que l'havien emprat. La idea, però, la trobem ja en Ps 145:9; 147:9.
1303
17. Els sobirans orientals (Dn 3:1-7), grecs i romans, feien donar culte a les seves pròpies imatges mentre encara vivien.
1304
23. Els misteris frigis del culte d'Afrodita, les orgies bàquiques i dionisíaques, etc. (cf 2M 6:1-7).
1305
17 10. És la primera vegada que el mot consciència es troba a l'AT en aquest sentit (cf Ecle 10:20; Ecli 42:18), i és sens dubte manllevat a la filosofia estoica.
1306
Cronològicament, i també per la seva ideologia, el present llibre hauria de precedir l'anterior, el de la Saviesa.
A l'Església occidental, ja des del segle III, ha tingut el títol d'Eclesiàstic, és a dir, el llibre propi de l'Església, de l'assemblea on ha de ser llegit. Per tant, aquest nom es refereix al contingut de l'obra, no pas a l'autor.
«Saviesa de Jesús, fill de Sira» (51:30), és, en canvi, el títol i la signatura de l'autor que ens forneix el mateix llibre. Aquest Jesús, fill de Sira, fill d'Eleazar, vivia a Jerusalem i formava part dels cercles d'escribes o de savis que mantenien l'oposició contra el perill hel·lenista, i que aprofundien en l'estudi de la Llei, en els seus aspectes doctrinal i moral. Alguns pretenen que fou sacerdot i tot. El que apareix clar és que fou un home de vasta cultura i que aprengué molt de l'observació directa de les coses, de l'experiència i, concretament, dels viatges.
La redacció de la seua obra —que no s'ha de creure feta d'una sola tirada— s'ha de posar entre els anys 190-175, abans de l'alçament nacional dels Macabeus. Fou escrita en hebreu. Però d'aquest text se n'han conservat només, i encara d'una manera molt deficient, les dues terceres parts, trobades a final del segle passat. A manca d'un original i davant un text fragmentari, tenim el text grec, que ens ha conservat l'obra sencera, encara que amb imperfeccions, que s'han de corregir amb l'ajut d'altres versions i del que resta de l'hebreu.
La versió grega, a la qual acabem d'al·ludir, fou feta per un nét de l'autor, després de l'any 116 abans de Jesucrist, data de la mort del rei Evergeta. El nét vivia a Alexandria, enmig de jueus exiliats, en un ambient molt pròsper. És el mateix ambient on es feia la traducció de la Bíblia al grec, la que és coneguda amb el nom dels Setanta. La versió del llibre va adreçada a aquells qui viuen fora de la pàtria, però que desitgen conservar-ne les essències, sobretot la de viure segons les normes de la Llei. Aquesta versió és la que ha acceptat l'Església, i la que, substancialment, ha servit per a l'edició catalana. El text de la Vulgata llatina representa una recensió grega, alguna vegada més pròxima al text hebreu, sovint corrompuda i augmentada amb afegits. Els principals d'aquests afegits consten en nota, i han donat origen a la doble numeració de versets que hi ha en les edicions.
L'Eclesiàstic, tant per la seva forma externa, com pel seu contingut, entra decididatnent en la línia dels escrits de saviesa. El llibre és un reflex de la saviesa tradicional d'Israel. L'autor es manté dintre d'un conservadorisme; no s'atreveix a proposar novetats, sinó que més aviat aprofita molt del que troba en la tradició anterior. El llibre dels Proverbis pot haver-li servit bastant de patró. Però, mentre que en aquest es troba una juxtaposició de sentències, sovint sense cap lligam, Ben Sira s'agrada de prendre un tema, de desenvolupar-lo, fins a formar-ne una estrofa. Es val de semblances i contrastos, dóna una forma eloqüent a la seva exposició, amb virior persuasiva i amb fonament religiós.
Així el llibre resulta un vast compendi de les doctrines religioses, sobretot morals, del judaisme, a final del segle III i començ del II a. C. La divisió tradicional del llibre presenta dues grans parts. La primera (1-42:14) és un recull de sentències de saviesa i una recomanació quasi constant a la virtut; la segona (42:15-50:29) és un elogi de Déu, que s'ha mostrat gran en la natura i en la història d'Israel. El darrer capítol, 51, és un apèndix. La doctrina de l'Eclesiàstic és un fruit de la meditació de la Llei, de l'experiència personal quotidiana i, com ja hem indicat, de la tradició sapiencial.
El llibre, encara que no ha entrat mai en la llista dels admesos a la Bíblia hebraica, va ser tingut en estima pels jueus. L'Església, en canvi, l'ha comptat entre els llibres inspirats i l'empra molt en la seva litúrgia, sobretot en les lloances que adreça a Maria i als sants.
1307
Pròleg.— 1-35. En publicar la versió grega, el nét de l'autor hi posà aquesta introducció —segons parer de molts, no té cap caràcter d'inspirada—, que ens diu les raons que mogueren el seu avi a escriure el llibre, i a ell a traduir-lo. En aquest treball, el traductor hi posarà quelcom de propi, en el sentit que, de vegades, modificarà lleugerament un text per desfer-se d'un primitiu integrisme religiós i esforçar-se a trobar una solució, que equipari o apropi la cultura jueva a la pagana. El rei Evergeta s'ha de referir a Ptolemeu VII, el qual portà el sobrenom de Fisicon Evergeta II (170-116). L'expressió amb què aquest rei és esmentat significa que, quan s'escrivi aquest pròleg, ell ja era mort.
1308
1 1-10. Presentació de la saviesa en el seu origen i en la seva difusió. La fe religiosa, en el curs de l'obra, mai no anirà desarticulada de la moral que proposarà, sinó que en serà el fonament. Ara saviesa és sinònim de gràcia. És el do que Déu fa a l'home que li és plaent.
1309
5. Add: La font de la saviesa és la paraula de Déu al cel, els seus camins són les lleis eternes.
1310
7. Add: La ciència de la saviesa, a qui s'ha aparegut? I la rica experiència dels seus camins, qui l'ha compresa?