Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
 

11

24. ↑1C 6:16.

 

12

25. El narrador suggereix que, en el designi de Déu, el tracte entre les persones, fins les de sexe diferent, hauria de tenir una serenor que no té en l'estat actual de la població humana, obligada a vestir-se pel sentiment de vergonya (3:7).

 

13

3 1-24. Amb aquest primer capítol de la història humana l'autor sagrat vol donar raó d'alguns mals que tots els homes han de sofrir. La narració ens fa saber que tots aquests mals vénen d'una culpa comesa des de l'origen de la humanitat. La forma amb què la narració presenta la veritat no permet de precisar-la gaire més; és una resposta que pertany a la història de la salvació dels homes, no a la paleontologia ni a les ciències prehistòriques.

 

14

1-5. La teologia jueva, pels volts de la nostra era, veia el diable en la serp que tempta la dona (Sa 2:24; Ap 12:9). Així com Is 14:12-15 i Ez 28:2-19 anunciaven la caiguda d'un rei de Babilònia i d'un rei de Tir amb imatges inspirades en les tradicions sobre la culpa del primer home al paradís, és possible que aquí, en escriure el narrador la història de la culpa del primer home, tingués present, en segon pla, la sort que sofria el poble d'Israel, com a conseqüència d'una culpa comesa al moment històric en què va instituir la monarquia. En aquest cas, el rei dels ammonites, que en temps de Saül s'anomenava Nahàs, és a dir, Serp, hauria pogut suggerir al narrador que la dona fos temptada per la serp; la dona, en segon pla, representaria el poble, temptat per Nahàs (1S 12:12), i l'home, el rei d'Israel, temptat pel seu poble. La culpa, difícil de determinar, és presentada com una desobediència a un manament de Déu (1S 15:22-23). En la fe d'Israel, obeir o desobeir els manaments de Déu és la font de la vida i de la mort (Dt 30:15-20, Mt 19:16-18). La serp, després de desmentir l'amenaça de mort amb qué Déu havia acompanyat el seu manament, tempta la dona amb l'ambició d'adquirir un coneixement que faria els homes iguals als éssers divins.

 

15

7. No és fàcil d'aclarir si l'autor creia que els homes van treure'n algun altre avantatge, fora d'aquest resultat decebedor; les paraules del v 22, on Déu afirma que l'home ha adquirit el coneixement propi dels éssers divins, podrien ser iròniques.

 

16

14-19. La sentència que Jahvè dóna a la serp, a la dona i a l'home, atribueix el valor d'una sanció penal a les dissorts que els seus descendents sofreixen actualment. Només la serp i la terra cultivable s'emporten una maledicció, no la dona ni l'home. Si l'autor veia representada en la serp l'actuació de Nahàs prop del poble d'Israel, la caiguda de la capital del seu regne en poder d'Israel, al temps de David, feia més intel·ligible que, en l'enemistat entre la serp i la dona, la serp acabaria amb el cap esclafat.

 

17

24. Els querubins són éssers familiars de Déu, que eren representats amb la figura d'uns genis alats i amb la funció de guardians. En virtut de la decisió de Déu que exclou l'home de l'accés a l'arbre de la vida, els homes queden abandonats a la sort de la seva naturalesa mortal que, segons es creia, ja tenien per haver estat formats de la pols de la terra (2:7). L'expulsió fora del paradís, per bé que l'autor no ho digui expressament, s'entén que priva també l'home del tracte familiar que Déu li volia concedir. Les culpes següents agreujaran la situació desgraciada dels homes, que els favors de Déu no deixaran de reparar durant tot el curs de la història de la salvació.

 

18

4 1-26. La tradició «jahvista» presenta dos catàlegs genealògics; l'un va des d'Adam, per Caín, fins als fills de Làmec; l'altre, d'Adam, per Set, devia anar fins a Noè (5:29), però ha quedat truncat al nom d'Enós per la inserció d'un altre catàleg de tradició «sacerdotal» (c 5). Els noms que formen aquests catàlegs són epònims que, segons el que tothom suposava, havien donat origen als grups ètnics coneguts en temps dels autors. A alguns d'aquests grups ètnics s'atribuïa l'origen dels principals avanços de la civilització. Els cananeus, els egipcis i els grecs atribuïen aquells avanços a diverses divinitats, mentre que els sumeris i els babilonis els atribuïen a fundadors de dinasties divinitzats. Israel els atribueix a simples patriarques i, quan s'interessa per ells, ho fa des del punt de vista de la història de la salvació. D'acord amb la manera com aquell temps s'organitzaven els censos i la ciència etnogràfica, la sistematització dels noms que representaven diversos pobles es feia en forma d'una suposada descendència genealògica.

 

19

26. Segons les tradicions «elohista» i «sacerdotal», el nom de Jahvè fou revelat més tard a Moisès (Ex 3:13-15; 6:2-3).

 

20

6 1-14. La intenció del fragment és de fer veure l'estat de degradació a què havia arribat la humanitat i donar una explicació de l'origen dels herois, els nefilim o gegants (cf Nm 13:33; Dt 2:22s; 3:11; Am 2:9; Ez 32:21,27).