231
21. Aquest nom designa l'antiga Sumer, després Babilònia (cf Gn 10:10; 11:2; 14:1,9), els teixits de la qual eren famosos.
232
10 1. La ciutat que esdevindrà més tard el centre polític i religiós de tot el país conquerit. El seu nom, etimològicament Fundació de Salem, apareix ja en documents palestinencs del s. XIV a. C., conservats als arxius reials d'Egipte.
233
12-14. Aquests v són un comentari del fet contat als v anteriors, a partir d'una citació d'un llibre de cants de guerra, d'una manera semblant al càntic de Moisès (Ex 15:1-19), posat després del pas del mar Roig, o al càntic de Deborà (Jt 5), després de la victòria contra Jabín i Sisarà. El v 12 introdueix i conté la citació. Els v 13 i 14, la comenten. El cant, originàriament, podia ser una invitació poètica al sol i a la lluna perquè contemplessin la victòria que Jahvè havia donat a Israel. El comentari dels v 13-14, que sembla que ho entengui més literalment, desenrotlla la citació sense deixar el gènere poètic: Josuè hauria demanat que el dia s'allargués per poder obtenir una victòria més total. La clau per a interpretar aquests dos v és la darrera frase: Jahvè mateix combatia per Israel. Tot i que els v 12-14 són independents dels v anteriors, interpretant els uns pels altres, es podria pensar que, amb l'expressió El sol s'aturà... quasi tot un dia, es fes referència a la pedregada que, de tan grossa, va fer que hi hagués una gran foscor, que va afavorir la victòria d'Israel (cf Ha 3:4-11; Ex 10:21-23, on la foscor només afecta els egipcis, com aquí només els amorreus; Is 13:10; Jr 4:23; Ez 32:6-8; Jl 2:10; 3:3-4; 4:15; Am 8:9; So 1:15; Mt 24:29p; Ap 8:12).
234
13. Devia ser un antic recull de càntics guerrers, avui perdut (cf Nm 21:14; 2S 1:18).
235
13 2. Els filisteus, que aquí apareixen en les seves cinc ciutats confederades, feia cosa d'un segle que s'havien instal·lat al país, provinents de les illes mediterrànies i de les costes d'Àsia Menor (Caftor, segons Dt 2:23; Jr 47:4-5; Am 9:7), sens dubte amb l'allau invasora dels «pobles del mar» dels documents egipcis. No són semites, i la seva cultura i els seus costums guerrers els són peculiars: per exemple, la lluita singular (1S 17). Les excavacions han revelat que, de fet, s'havien estès de pressa per tota la «Palestina» —que els deu aquesta apel·lació tradicional—, i tenien guarnicions pròpies en indrets tan distanciats com Bet-Lèhem, Jerusalem, Siló i Bet-San. Van ser l'enemic més important d'Israel fins que David va poder-los arraconar a la costa S. del país. Els guesurites, poble molt poc conegut. Per 1S 27:8 deduïm que residia en una regió meridional de Canaan, potser fronterera amb la confederació filistea.
236
21 1-42. A la tribu dels fills de Leví, encarregada del servei del santuari (Nm 1:47-51), no els havia estat assignat un territori, ja que Déu mateix seria la seva herència (13:14,33; 14:3-4; 18:7). L'assignació d'unes poblacions als levites, pot tenir l'origen en els diversos santuaris que, de vegades, donaven lloc a ciutats de sacerdots (1S 22:19).
237
24 30. Grec add: Allà van dipositar amb ell, dins la tomba on l'havien enterrat, els ganivets de sílex amb què havia circumcidat els israelites a Galgaia, quan els va fer sortir d'Egipte, tal com el Senyor li havia ordenat; i encara hi són fins al dia d'avui.
238
33. Grec add: Llavors els israelites se n'anaren, cadascú a la seva residència i cadascú a la seva ciutat. Els israelites van donar culte a Astarté, a Astarot i als déus de les nacions que els rodejaven. A mes, el Senyor els va lliurar en poder d'Eglon, rei de Moab, que els va oprimir durant divuit anys (cf Jt 3:14).
239
Josuè, continuador de l'obra de Moisès, va morir sense haver deixat ningú que el succeís. Per altra banda, la situació dispersa del poble en tribus no permetia sentir la necessitat d'un cap, i ni tan sols no es veia la manera de nomenar-lo. Aquest estat de coses d'un període indeterminat —aproximadament, uns dos-cents anys— forma una època de la història d'Israel que va des de la mort de Josuè fins a la institució de la monarquia. És aquell temps en què no hi havia rei a Israel, i cadascú feia allò que li semblava bé (17:6; 18:1,31; 19:1; 21:25). Això no vol dir que de tant en tant, i en un lloc o un altre, no sorgís la necessitat de buscar un cap, un alliberador, que és el que les tradicions bíbliques d'aquest temps han convingut d'anomenar jutge.
El mot hebreu, sofetim, va més enllà d'allò que volem dir en català amb el mot jutges, ja que la seva funció consistia més aviat a defensar el poble dels enemics, que no pas a fer justícia. Els nostres jutges, doncs, van ser aquells homes suscitats per Déu per tal de guiar el poble, per tal de donar sortida a una situació compromesa d'una o de més tribus, quan sofrien l'opressió dels pobles veïns.
Aquest període, si jutgem pels pocs documents que el descriuen, se'ns presenta com el més subjecte a una crisi del sentit nacional, que a Israel és igual que dir crisi del jahvisme. La instal·lació a la terra de les promeses fou un fet tan estantís, amb el perill constant d'enemics de fora i de dins, que no podem dir que s'hagi realitzat mai, almenys en la mesura de com Déu ho havia promès i ho volia. Per això, aquesta història és moguda, malgrat que tingui la deficiència de presentar una trama històrica fragmentària, un aplec de documents insuficients sense gaire lligam, amb una base cronològica insegura i sense corresponents per a sincronitzar amb la història profana del temps.
Amb tot, el llibre dels Jutges és un llibre històric, a la seva manera: el seu valor històric es desprèn no solament de la seva antiguitat, sinó també del fet que molt del que conté reprodueix simplement tradicions locals que han anat passant d'una generació a l'altra. Aquest gènere històric, tot especial, està, a més, basat en la introducció reflexiva de l'autor deuteronomista (2:6-3:6). S'explica, doncs, que l'ordre no sigui purament històric, sinó temàtic, segons l'esquema de tipus religiós, al qual se subjectarà tot al llarg de les narracions.
Com per a d'altres llibres sagrats, també aquí es fa impossible de precisar una data de composició. És ja passada l'època historiada (17:6; 19:1; 21:25). La més reculada podria ser l'any 733 a. C., data de la deportació de Teglat-Falàsar III (cf 18:30). El llibre és un teixit dels «pecats i de les virtuts d'Israel, del clam d'aquest poble i de la demostració de les boneses de Déu». Per damunt de tot, és aquí la força de Déu amb la seva acció provident la que actua. Els textos parlen de la intervenció de l'Esperit de Déu que omple els jutges (3:10; 6:34; 11:29,32; 14:4,6,19; 15:14,16) i fa la seva obra salvadora envers els homes.
240
1 16. A Ex 4:18 se l'anomena Jetró, potser un títol honorífic (cf Nm 10:29).