La Bíblia

[Nota preliminar: La Bíblia de Montserrat en un volum, en edició manual i de butxaca, publicada el 1970, significa la culminació d'una obra iniciada el 1926 pel P. Bonaventura Ubach, creador de l'escola bíblica contemporània de Montserrat. El 1961 fou publicat el Nou Testament, que aconseguí una gran acceptació. Posteriorment, al llarg dels anys seixanta, foren publicats en petits volums els llibres Sapiencials, els Salms, els Profetes, el Pentateuc i els llibres Històrics, amb la col·laboració de més de vint especialistes, tots ells monjos de Montserrat. El propòsit d'aquesta Bíblia, concebuda i dirigida fins al final pel P. Guiu M. Camps, és el d'aconseguir una traducció que ens acosti als autors bíblics i que ens parli a nosaltres amb un llenguatge normal, cercant de superar el divorci entre llengua escrita i llengua parlada. En conjunt, aconsegueix un equilibri expressiu, que evita, d'una banda, els preciosismes literaris però que no fa concessions, d'altra banda, a un únic llenguatge col·loquial, tingut per vàlid sempre i arreu. Aquesta Bíblia es troba a la base d'altres traduccions que han sortit posteriorment en llengua catalana.]

  —[5]→  

  —[6]→  

RAMIR AUGÉ, versió i notes de Job, Proverbis, Profetes.

JUSTÍ M. BRUGUERA, versió de Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Reis, Paralipómens; versió i notes de Salms; versió d'Eclesiàstic, Evangelis, Actes dels Apòstols, Epístoles de sant Pau; reducció de notes a partir de l'edició de La Bíblia en cinc volums; revisió general.

GUIU M. CAMPS, versió de Josuè, Jutges, Rut, Samuel; notes dels c. 1-4 de Gènesi; versió i notes de Salms; notes d'Evangelis; versió i notes d'Apocalipsi.

ROMUALD M. DÍAZ, notes de Nombres, Deuteronomi, Jutges, Rut, Reis, Paralipòmens; versió i notes d'Esdres, Nehemies; notes d'Eclesiàstic; notes d'Actes dels Apòstols, Epístoles de sant Pau; versió i notes d'Epístoles Catòliques.

MIQUEL M. ESTRADÉ, versió de Macabeus, Tobit, Judit, Saviesa.

ANTONI M. FIGUERAS, introducció general als llibres Sapiencials; versió i notes d'Eclesiastès; notes de Saviesa.

BASILI M. GIRBAU, notes de Gènesi, Macabeus; notes de Tobit, Judit; versió i notes d'Ester.

JOSEP MASSOT, revisió general.

CEBRIÀ M. PIFARRÉ, notes de Levític.

DAMIÀ ROURE, índexs.

OLIBA M. TORRAS, notes d'Èxode.

PIUS M. TRAGAN, versió de Deuteronomi; versió i notes de Salms, Càntic dels Càntics.

BARTOMEU M. UBACH, introducció general a La Bíblia; notes de Josuè, Samuel.

  —[7]→  

En nom dels meus germans monjos, em plau de presentar aquesta traducció catalana de la Bíblia, en un sol volum.

És el resultat d'un esforç tenaç, seriós, iniciat ja fa molts anys a Montserrat, pel pare Bonaventura Ubach. És alhora el fruit immediat d'un treball d'equip, inspirat per un gran amor a la Paraula de Déu i a la nostra terra.

L'oferim a tots els catalans, creients o no creients, a fi que tots puguem trobar en la Bíblia la llum necessària per a la recerca de la Veritat. Perquè és justament aquesta Paraula «viva, eficaç, més tallant que cap espasa» (Hebreus 4:12), que ens alliberarà de la pretensió de posseir la Veritat i, en canvi, ens emplenarà a tots —creients o no creients— d'un anhel comú de ser posseïts per ella.

La Sagrada Escriptura no és pas un llibre per a homes instal·lats, sinó per a homes que cerquen, que caminen. És la paraula del «Déu amagat» (cf Isaïes 45:15), però que se'ns revela; és, quan la   —8→   tenim al cor i de veritat, el company de ruta, sempre present, sempre a l'abast.

Déu, en parlar als homes, ha volgut realitzar aquest gest d'acostament d'una manera molt nostra, molt humana. La Bíblia ha estat encarnada en un temes, en un poble i en una cultura, en unes llengües i en unes formes literàries. Per esdevenir plenament humana, aquesta Paraula de Déu, havia d'arrelar en un lloc, més que no pas fer servir un llenguatge impersonal i abstracte.

Aquesta condescendència de Déu demana una resposta, encara que de vegades comporti un esforç, per tal de trobar en aquestes pàgines allò que ell ens hi ha volgut dir. Hem d'acceptar i d'agrair allò que Déu ens dóna i de la manera que ens ho dóna. Les seves iniciatives, que entren en el misteri de la seva donació, és a dir, del seu amor envers l'home, no van mai acompanyades de raons determinants i palpables. Per això, la intervenció de Déu en la historia ha de ser acceptada amb molta simplicitat. I notem que la dificultat d'admetre-la és tant per a l'incrèdul, com per al creient. Homes d'avui, estem marcats per un esperit científic, crític, per al qual és difícil d'entendre i fins d'acollir el do de Déu, tal com ens és donat a la Bíblia.

L'esforç per a donar una resposta a Déu —que al mateix temps serà una resposta vàlida als homes— s'ha de concretar en la gran traça d'escoltar Jesucrist. Això és el que donarà novetat i mordent a la lectura sovintejada de les pàgines de la Bíblia. Tot, en ella, va a buscar i trobar la seva Persona. Si l'Antic Testament és la preparació per a aquest trobament, a través d'una història moguda del Poble   —9→   de les promeses, el Nou Testament és l'explicació i la realització d'aquest bé de Déu en el misteri del seu Fill, Jesucrist, mort i ressuscitat (cf 2 Corintis 1:20; Romans 8:34), que se'ns manifesta, ens parla i se'ns dóna.

Per arribar a assolir aquesta «saviesa de Déu» (1 Corintis 1:24) —sense menystenir el treball científic, tan necessari per a donar-nos una recta comprensió de la Sagrada Escriptura—, no podem deixar de cercar cor endins una senzillesa i una disponibilitat, que són les condicions indispensables per a escoltar amb fruit la Paraula. D'aquesta senzillesa ens parla l'Evangeli, quan diu que en una ocasió Jesús «s'entusiasmà en l'Esperit Sant i digué: "Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a vós"» (Lluc 10:21). La disponibilitat ens exigeix de ser valents. Perquè la Paraula rebuda no pot restar estèril. Demana el compromís de tot allò que som; fins a la persecució i fins a la mort, si cal (cf Joan 15:20; 16:2). És el compromís que el Crist ha realitzat d'una forma insuperable: «Un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres; així com jo us he estimat» (Joan 13:34).

† Cassià M., Abat de Montserrat.

Montserrat, 3 de febrer de 1970.

  —10→  

El text hebreu de la Bíblia ens ha arribat en una recensió anomenada massorètica, que ja existia en temps de Jesucrist. Quan les versions més antigues, sobretot la versió grega dels Setanta, suposen variacions en el text, la nostra versió adopta la variant que ens ha semblat original; si el text és incert o inintel·ligible, de vegades introduïm alguna correcció, proposada per diversos autors com a possible text original, sense, però, en tots dos casos, fer-ho constar expressament a les notes, llevat d'algun cas molt important. Tenint en compte que l'hebreu antic s'escrivia sense vocals, alguna vegada prescindim de la vocalització del text massorètic o de la que suposen les versions.

La present edició de la Bíblia en reprodueix la versió editada en cinc volums, notablement revisada.

Les notes —al final del volum— han estat extretes de les de l'altra edició esmentada. En general, han estat omeses les notes de caràcter textual, històric i geogràfic, llevat d'aquelles poques considerades més importants. Hi han estat conservades, en tant que possible, les notes de caràcter doctrinal i les que ajuden a fer més entenedor algun text determinat.

Els asteriscs que es troben al text o als títols remeten a aquestes notes, que van encapçalades amb el número del verset on es troba l'asterisc al text, o dels versets o capítols compresos sota un dels títols.

Han estat suprimides les referències, llevat d'algunes més importants que apareixen en les mateixes notes, dels llocs estrictament paral·lels —és a dir, els que han estat redactats servint-se d'un mateix escrit—, precedits pel signe ||, i de les referències de textos de l'Antic Testament citats en el Nou, precedides del signe ↑; al Nou Testament apareixen en cursiva els textos citats de l'Antic. Les referències seguides   —11→   d'un asterisc remeten a notes. En general, un asterisc al text, després del número de verset, remet només a referències. En tot altre lloc, remet a notes explicatives.

AVÍS: Els arteriscs que apareixen dins les notes fan referència, concretament, als versets als quals acompanyen.

Els títols dels llibres de la Bíblia són abreviats així:

Ab		Abdies
Ac		Actes dels Apòstols
Ag		Ageu
Am		Amós
Ap		Apocalipsi
Ba		Baruc
1C		1 Corintis
2C		2 Corintis
Col		Colossencs
Ct		Càntic dels càntics
Dn		Daniel
Dt		Deuteronomi
Ecle		Eclesiastès
Ecli		Eclasiàstic
Ef		Efesis
Esd		Esdres
Est		Ester
Ex		Èxode
Ez		Ezequiel
Fl		Filipencs
Flm		Filemó
Ga		Gàlates
Gn		Gènesi
Ha		Habacuc
He		Hebreus
Is		Isaïes
Jb		Job
Jdt		Judit
Jl		Joel
Jm		Jaume
Jn		Jonàs
Jo		Joan (Evangeli)
1Jo		Joan (1 Epístola)
2Jo		Joan (2 Epístola)
3Jo		Joan (3 Epístola)
Jr		Jeremies
Js		Josuè
Jt		Jutges
Jud		Judes
Lc		Lluc
Lm		Lamentacions
Lv		Levític
1M		1 Macabeus
2M		2 Macabeus
Mc		Marc
Mi		Miquees
Ml		Malaquies
Mt		Mateu
Na		Nahum
Ne		Nehemies
Nm		Nombres
Os		Osees
1P		1 Paralipòmens
2P		2 Paralipòmens
1Pe		Pere (1 Epístola)
2Pe		Pere (2 Epístola)
Pr		Proverbis
Ps		Salms
1R		1 Reis
2R		2 Reis
Rm		Romans   —12→
Rt		Rut
1S		1 Samuel
2S		2 Samuel
Sa		Saviesa
So		Sofonies
Tb		Tobit
1Te		1 Tessalonicencs
2Te		2 Tessalonicencs
1Tm		1 Timoteu
2Tm		2 Timoteu
Tt		Titus
Za		Zacaries

El primer número que segueix el títol del llibre indica el capítol; els números que segueixen després dels dos punts (:) fins a arribar al punt i coma, indiquen els versets. Si després del punt i coma segueixen altres números sense títol, el primer indica un altre capítol del mateix llibre que s'acaba de citar. Quan, al començament d'una referència, el primer número va precedit del signe v, el número remet als versets del mateix capítol corresponent a la nota. Quan les primeres referències no duen títol de llibre, remeten al mateix llibre a què pertany la nota. El guió que separa dos números indica que la referència s'estén a tots els capítols o versets compresos entre els dos números. Per a la numeració de capítols i versets, no seguim la de la Vulgata, sinó la del text original. Indiquem, però, entre parèntesi les principals variacions de la Vulgata.

Altres abreviatures i sigles:

c		capítol, capítols
v		verset, versets
s		següent, següents
p		Textos paral·lels
cf		confer, és a dir, consulteu compareu
Add:		addició, algunes versions o el text heb. afegeixen:
Om:		omissió, algunes versions o el text hebreu ometen:
Var:		variant, algunes versions o el text hebreu diuen:
Prop:		correcció proposada per alguns autors:
Lit:		traduint literalment:
O bé:		també es podria traduir:
Heb.		text hebreu
V:		versió llatina Vulgata
grec:		versió grega dels Setanta
AT		Antic Testament
NT		Nou Testament

  —13→  

Una «història sagrada».— Al llarg d'una història, que comença amb Abraham i, sobretot, amb la formació d'un poble, salvat de l'Egipte, al qual Déu dóna la Terra Promesa, Déu manifesta als homes el seu amor i la seva fidelitat (Ex 34:6). Aquesta revelació que Déu fa de si mateix arriba a la seva plenitud en Jesucrist (Jo 1:17), imatge del Déu invisible (Col 1:15): qui l'ha vist a ell, ha vist el Pare (Jo 14:9).

Déu escull Abraham, com escull després aquell poble, perquè els estima (Dt 7:7-8). I tota la història d'aquest poble és la història de la fidelitat de Déu a l'aliança que havia fet amb ells (Gn 15; Ex 24), malgrat les infidelitats del poble (Ps 105; 106). Déu, que havia fet d'aquell poble el seu Poble, un Poble sant (Ex 19:5-8), que havia accedit a estar present enmig del poble (Ex 25:8; 29:45; 33:12-17), a través de la desfeta política, vista com la conseqüència de la infidelitat del poble (2R 17:7-23; 21:10-15), promet a una «resta» d'aquest (Am 5:15; Is 10:20-22) una nova aliança (Jr 31:31-34). Aquesta nova aliança —el nou «testament»—, Déu la va realitzar per mitjà de Jesucrist (Mt 26:28). Ell és la plenitud de la revelació de Déu. Per això, després del Nou Testament no esperem ja cap nova revelació. No vivim, però, d'una revelació passada, sinó de la revelació sempre actual de Déu a la fe de cada un de nosaltres.

  —14→  

La Sagrada Escriptura.— Els fets i les paraules per mitjà dels quals Déu s'ha anat revelant a la fe d'uns homes i d'un poble, han estat conservats en el si d'aquest poble per tal que suscitessin la mateixa fe també en nosaltres. La Bíblia ens transmet per escrit aquesta revelació que, si bé ens fa arribar d'una manera indirecta la revelació adreçada directament a uns homes concrets en un temps passat determinat, desvetlla i alimenta la nostra fe, per la qual Déu manifesta a cada un de nosaltres, al llarg de la nostra vida, el seu amor i la seva fidelitat.

Els llibres.— La Bíblia —aquest nom, en grec, significa «els llibres»— és formada per uns setanta llibres. Alguns d'ells estan dividits en dos (Samuel, Reis, Paralipòmens). D'altres són un recull de peces diverses (per exemple, Daniel). Aquests llibres es reparteixen en dos grans grups: l'Antic i el Nou Testament, preparació i acompliment, respectivament, de la revelació plena de Déu en Jesucrist. Aquesta col·lecció de llibres es va anar formant amb lentitud. Els primers a ser posats per escrit —tot i que recollien tradicions molt més antigues— ho devien ser cap a l'any 1000 a. C. Els darrers escrits del Nou Testament són del final del s. I d. C. Els primers escrits, que recollien les tradicions conservades fins aleshores oralment, no van quedar fixats de seguida. La maduració de la fe del Poble de Déu reprenia a cada època els escrits anteriors i els repensava. Podríem dir que l'autor de la Bíblia no és un home, sinó un poble.

La llengua de la major part de l'Antic Testament és l'hebreu. Uns quants fragments són escrits en arameu. Alguns dels llibres més tardans, finalment, són escrits en grec, que és la llengua de tot el Nou Testament. La llengua de la Bíblia, però, podríem dir que és la mateixa, en hebreu, en arameu o en grec: una llengua simple, que expressa més idees concretes que no pas raonaments abstractes.

Al llarg de la Bíblia, trobem una gran diversitat d'estils i de «gèneres literaris», maneres de dir i de pensar pròpies de cada època i diferents de les nostres. Hi trobem fins i tot diverses tendències d'espiritualitat o diverses preferències   —15→   teològiques. Sovint és la contraposició d'afirmacions aparentment contràries que ens va fent aprofundir d'una manera viva i concreta la nostra fe. Dins d'aquesta gran complexitat i riquesa, hi ha llibres que tenen una importància més cabdal que d'altres. I tots ens van portant sempre més endavant. Els profetes anuncien un temps nou, en el qual ja no comptaran les obres que Déu havia fet abans (Jr 16:14-15). I nosaltres esperem encara «un cel nou i una terra nova» (Ap 21:1).

La Sagrada Escriptura és Paraula de Déu.— «No ha estat mai per una voluntat humana que ha vingut la profecia, sinó que ha estat enduts per l'Esperit Sant que els homes han parlat de part de Déu» (2Pe 1:21; cf 2Tm 3:16). «Per redactar els llibres sagrats, Déu escollí uns homes, dels quals se serví emprant les facultats d'ells i els seus mitjans, de manera que, obrant ell en ells i a través d'ells, escriviren com a veritables autors tot i només allò que ell volia» (Constitució dogmàtica sobre la revelació divina, núm. 11). Per això, tenim la Sagrada Escriptura per Paraula de Déu. No pas com si Déu hagués «dictat» paraula per paraula als escriptors sagrats, sinó perquè, sota la inspiració de l'Esperit Sant i a través de la fe de la comunitat i de l'escriptor, ens arriba, en forma de paraules, allò que Déu ens ha volgut manifestar de si mateix, tractant-nos d'amics (Jo 15:14-15).

El cànon de la Bíblia.— Els darrers temps abans de Jesucrist, l'atenció del Poble d'Israel es va fixar d'una manera especial en els llibres sants que havia rebut dels segles passats. Llavors aquests van ser agrupats, llegits i venerats com formant un tot. El «cànon» o llista oficial dels llibres sants dels jueus va ser fixat al sínode de Jamnia (s. I d. C.). Conté els llibres de l'Antic Testament que nosaltres anomenem «protocanònics», en tres grups: I) la Llei (el Pentateuc): Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi; II) els Profetes: a) els Profetes anteriors (llibres històrics): Josuè, Jutges, Samuel (I i II), Reis (I i II); b) els Profetes posteriors: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, «els Dotze» (Osees, Joel, Amós,   —16→   Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries, Malaquies); III) els Escrits (els nostres sapiencials, més alguns històrics i un que comptem entre els Profetes): Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic dels Càntics, Eclesiastès, Lamentacions, Ester, Daniel, Esdres-Nehemies, Paralipòmens (I i II).

La comunicat jueva d'Alexandria, de parla grega, va traduir la Bíblia en aquesta llengua. La principal de les versions gregues és l'anomenada dels Setanta. A més dels llibres del cànon palestinenc, conté la versió d'alguns altres llibres, l'original hebreu dels quals es va perdre: Tobies, Judit, Eclesiàstic, primer dels Macabeus i algunes parts de Daniel i d'Ester. Saviesa i segon dels Macabeus van ser escrits directament en grec. Aquests llibres, els anomenem «deuterocanònics», no pas perquè siguin menys importants o menys inspirats que els primers, sinó únicament perquè són un afegit al cànon palestinenc, considerat primer.

Pel que fa al cànon del Nou Testament, les discussions provocades per les primeres heretgies van fer insegura, durant un temps, la canonicitat d'alguns llibres. Al s. V a l'Occident i al s. VII a l'Orient, quedà fixada d'una manera oficial la llista actual dels llibres del Nou Testament, seguint la tradició més primitiva.

La veritat de la Sagrada Escriptura.— «Com que tot allò que els autors inspirats o hagiògrafs afirmen ha de ser tingut com afirmat per l'Esperit Sant, cal confessar que els llibres de l'Escriptura ensenyen fermament, amb fidelitat i sense error, la veritat que Déu volgué que fos consignada en les sagrades lletres per a la nostra salvació. Ja que Déu ha parlat en la Sagrada Escriptura per mitjà d'homes i segons la manera humana, l'intèrpret de la Sagrada Escriptura, si vol comprendre allò que ell volgué comunicar-nos, ha d'investigar atentament què pretengueren expressar els hagiògrafs. Perquè la veritat es proposa i s'expressa diversament en textos ja de diferent gènere històric, ja profètics, ja poètics, o bé en altres gèneres d'expressió. Convé encara que l'intèrpret investigui el sentit que l'hagiògraf intentà d'expressar   —17→   i expressà de fet en cada circumstància, segons la condició del seu temps i de la seva cultura i segons els gèneres literaris emprats en la seva època. Ja que, per a comprendre rectament allò que l'autor sagrat volgué afirmar en els seus escrits, cal tenir en compte molt curosament les formes nadiues emprades per a pensar, parlar o contar, en ús en el temps de l'hagiògraf, i també les que aleshores era costum d'usar en el tracte mutu dels homes» (Constitució dogmàtica sobre la revelació divina, núm. 11).

La nostra fe es fonamenta en allò que contenen les Sagrades Escriptures, «la paraula profètica, a la qual fem bé d'atendre com a una llàntia que fa llum en un indret obscur, fins que el dia apunti i l'estel del matí s'aixequi en els nostres cors» (2Pe 1:19). La Sagrada Escriptura és la norma ferma de la nostra fe, de la nostra esperança i de la nostra caritat.

La lectura de la Bíblia.— Tot i la gran diversitat dels escrits que formen la Bíblia, l'hem de llegir com un tot. L'Antic Testament porta al Nou, i aquest està centrat en Jesucrist. Després de Jesucrist, ja no és possible de llegir cap dels llibres de l'Antic Testament tal com el llegia el Poble d'Israel. Com a Paraula de Déu, tots els llibres de la Bíblia tenen el mateix Autor. Per això, uns llibres són il·lustrats per uns altres, una afirmació és desenrotllada i completada per una altra. I en un text més antic llegim el desplegament i l'enriquiment de textos posteriors. La nostra fe en Déu a través de Jesucrist és única. I tota la Bíblia il·lustra i encoratja aquesta nostra fe. El mateix Esperit Sant que omplia els qui van escriure els llibres sants ens ha d'omplir a nosaltres que els llegim, per tal que els puguem entendre (cf Lc 24:44-47). Per això, els llibres de la Bíblia només tenen valor dins la comunitat de l'Església que, d'una manera viscuda, els transmet, de generació en generació, als qui acullen la fe.

  —18→     —19→  

1 Creació. Origen dels temps sagrats³.— 1 Al principi, Déu creà el cel i la terra. 2 La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre l'aigua.

3 Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. 4 Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. 5 Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

6 Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. 7 Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l'aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. 8 Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

9 Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. 10 Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

11 Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. 12 La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. 13 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

14 Déu digué⁴: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, 15 i des   —20→   del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. 16 Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. 17 Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, 18 perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. 19 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

20 Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s'aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. 21 Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. 22 Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l'aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». 23 Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.

24 Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d'animals: cuques i tota mena d'animals domèstics i salvatges.» I fou així. 25 Déu va fer, doncs, tota mena d'animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.

Creació i benedicció de l'home. Primera llei sobre els aliments.— 26 Déu digué: «Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra». 27 Déu creà, doncs, l'home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l'home i la dona. 28 Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s'arrosseguen per terra». 29 Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d'aliment. 30 I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s'arrosseguen per terra,   —21→   a tot el que viu, els dono tota l'herba verda per aliment». I fou així. 31 Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

2 1 I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s'hi mouen. 2 Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l'obra que havia fet. 3 Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l'obra que havia creat i havia fet. 4 Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Segona narració de la creació. L'home en el paradís ⁵.— Quan Jahvè Déu va fer la terra i el cel, 5 no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvè Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. 6 Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.

7 Aleshores Jahvè Déu formà l'home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l'home esdevingué un ésser viu. 8 Després Jahvè Déu plantà un jardí a Edèn⁶ , cap a l'orient, i va posar-hi l'home que havia format. 9 Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d'arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l'arbre de la vida, al mig del jardí, i l'arbre del coneixement del bé i del mal.

10 Un riu sortia d'Edèn per regar el jardí, i d'allà es destriava en quatre braços. 11 El primer s'anomena Fison, que va per tot el país d'Hevilà, on hi ha l'or, 12 i l'or d'aquell país és molt bo; s'hi troba també el bdel·li i pedra d'ònix. 13 El segon riu s'anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. 14 El tercer riu s'anomena Tigris, a l'est d'Assur. El quart és l'Eufrat. 15 Jahvè Déu prengué l'home i el posà al jardí d'Edén perquè el conreés i el guardés. 16 Llavors Jahvè Déu va donar a l'home aquest manament: «Pots menjar de tots els arbres del jardí, 17 però de l'arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t'escaparàs pas de la mort»⁷.

  —22→  

Déu uneix els esposos. 18 Després Jahvè Déu digué⁸: «No està bé que l'home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo». 19 Jahvè Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l'home per veure quin nom els donaria: el nom que l'home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. 20 L'home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui li fes costat per ajudar-lo. 21 Llavors Jahvè Déu infongué un son profund a l'home, i s'adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc⁹. 22 Després, de la costella que havia pres a l'home, Jahvè Déu va fer-ne una dona, i l'emmenà a l'home. 23 L'home digué: «Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s'anomenarà l'esposa, perquè ha estat presa de l'espòs¹⁰. 24 ¹¹ Per això, l'espòs deixarà el pare i la mare i s'ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn». 25 I tots dos, l'home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l'un de l'altre¹².

3 Origen culpable de la situació dels homes¹³.— 1 La serp era el més astut de tots els animals salvatges que Jahvè Déu havia fet¹⁴. Digué a la dona: «¿Així Déu ha dit que no mengeu de cap dels arbres del jardí?»

2 La dona li respongué: «Podem menjar fruits de tot, els arbres del jardí, 3 però del fruit de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni el toquem, perquè moriríem». 4 La serp replicà a la dona: «I ca! No morireu pas. 5 Déu sap prou que el dia que en mengeu se us obriran els ulls i sereu com els àngels, que coneixen el bé i el mal». 6 La dona, veient que l'arbre era bo per a menjar, que donava gust de mirar-se'l i era temptador per a adquirir el coneixement, prengué del seu fruit i en va menjar. En donà també al seu home, i en van menjar tots dos; 7 i a tots dos se'ls obriren els ulls. Llavors conegueren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se a la cintura¹⁵.

8 Sentiren després els passos de Jahvè Déu, que es passejava pel jardí a l'aire   —23→   fresc del dia, i l'home i la seva dona s'amagaren entremig dels arbres del jardí perquè Jahvè Déu no els veiés. 9 Però Jahvè Déu va cridar l'home: «On ets?» 10 Ell va respondre: «He sentit els vostres passos al jardí, he tingut por i m'he amagat perquè vaig nu». 11 Li replicà: «¿I qui t'ha fet saber que anaves nu? ¿Que potser has menjat de l'arbre, de què t'havia manat que no mengessis?» 12 L'home respongué: «La dona que m'heu donat m'ha ofert el fruit de l'arbre, i n'he menjat». 13 Jahvè Déu digué a la dona: «Què has fet?» La dona va respondre: «La serp m'ha convençut que en mengés».

14 Jahvè Déu digué a la serp¹⁶ : «Perquè has fet això, seràs maleïda entre totes les bèsties i tots els animals salvatges. T'arrossegaràs damunt del ventre i menjaràs pols tot el temps de la teva vida. 15 Posaré una enemistat entre tu i la dona, i entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap, i tu l'atacaràs al taló». 16 A la dona, li digué: «Et multiplicaré els dolors i els embarassos; tindràs els fills amb dolor. El teu desig t'impulsarà cap al teu home, i ell et voldrà sotmetre». 17 I a l'home, li digué: «Perquè has escoltat el que et deia la dona i has menjat de l'arbre sobre el qual t'havia manat que no en mengessis, la terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d'ella; 18 et produirà espines i cards, i menjaràs verdures; 19 menjaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la terra, que és d'on has estat tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs».

20 L'home posà a la seva dona el nom d'Heva, perquè era la mare de tothom qui viu. 21 Jahvè Déu va fer a l'home i a la seva dona túniques de pell i els va vestir. 22 Llavors Jahvè Déu digué: «L'home s'ha fet com un de nosaltres, pel coneixement del bé i el mal. Si la seva mà pren també de l'arbre de la vida i en menja, viurà per sempre». 23 I Jahvè Déu el va treure del jardí d'Edèn, per conrear la terra fèrtil d'on havia estat tret. 24 Expulsà, doncs, l'home i va posar davant del jardí d'Edèn els querubins i la flama de l'espasa fulgurant   —24→   per guardar el camí de l'arbre de la vida¹⁷.

4 Caín mata el seu germà¹⁸.— 1 L'home s'uní amb Heva, la seva dona, que va infantar Caín; digué: «He infantat un home gràcies a Jahvè». 2 Després infantà el seu germà Abel. Abel era pastor d'ovelles, i Caín cultivava la terra. 3 Després d'un cert temps, Caín va presentar a Jahvè fruits de la terra, 4 i Abel, per la seva banda, oferí les primícies del seu ramat amb el seu greix. Però Jahvè acceptà Abel i la seva ofrena, 5 mentre que no acceptà Caín i la seva. Caín se'n va indignar molt i anava amb el cap cot. 6 Jahvè digué a Caín: «¿Per què estàs indignat i vas amb el cap cot? 7 Si obres bé, no t'alçaràs? Però, si no obres bé, a la porta hi ha el pecat a l'aguait: el seu desig l'impulsa cap a tu, però tu l'has de sotmetre».

8 Amb tot, Caín digué al seu germà Abel: «Anem al camp». I, mentre es trobaven al camp, Caín es llançà sobre el seu germà Abel i el va matar. 9 Aleshores Jahvè digué a Caín: «¿On és el teu germà Abel?» Ell respongué: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» 10 Ell li digué: «Què has fet! El crit de la sang del teu germà em clama des de terra. 11 Ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. 12 Quan cultivaràs la terra fèrtil, no et donarà més el seu fruit. Viuràs fugitiu i errant per la terra». 13 Llavors Caín digué a Jahvè: «El meu crim és massa gran perquè ningú el pugui suportar. 14 Em bandegeu avui de la terra fèrtil, i jo m'hauré d'amagar de la vostra mirada; viuré fugitiu i errant per la terra, i qualsevol qui em trobi em matarà». 15 Jahvè li va respondre: «Això no! Si algú mata Caín, serà venjat set vegades». Aleshores Jahvè posà un senyal a Caín, perquè no el mati qualsevol qui el trobi. 16 Caín s'allunyà de la presencia de Jahvè i habità al país de Nod, enfront d'Edèn.

Descendents de Caín i orígens de la civilització. 17 Caín s'uní amb la seva dona, que va infantar Henoc. Aquest fou el primer   —25→   que construí una ciutat, i li posà el nom del seu fill, Henoc. 18 A Henoc, li va néixer Irad. Irad engendrà Mahujael; Mahujael engendrà Matusael, i Matusael engendrà Làmec. 19 Làmec va prendre dues dones: la primera es deia Adà, i la se gona, Sel·là. 20 Adà va infantar Jabel: fou el pare dels qui viuen en tendes i amb els ramats. 21 El seu germà es deia Jubal: fou el pare dels qui toquen la cítara i el flabiol. 22 Per la seva banda, Sel·là va infantar Tubal-Caín, forjador de tota mena d'eines d'aram i de ferro. La germana de Tubal-Caín era Naamà.

23 Làmec digué a les seves dones:

	«Adà i Sel·là, escolteu això que us dic;
	dones de Làmec, estigueu atentes al meu cant:
	He matat homes a cops de punyal,
	i nois, a garrotades.
	24 Perquè Caín serà venjat set cops,
	però Làmec, setanta-set».

Set i la seva descendència.— 25 Adam s'uní encara amb la seva dona, que va tenir un fill i li posà Set: «Déu, va dir ella, m'ha concedit encara descendència en lloc d'Abel, ja que Caín el va matar». 26 A Set, també li va néixer un fill, i li posà Enós. Aleshores començaren a invocar el nom de Jahvè¹⁹.

5 Les deu generacions d'abans del diluvi.— 1 Genealogia dels descendents d'Adam: El dia que Déu va crear Adam, el va fer semblant a Déu. 2 Els va crear home i dona, els va beneir i els posà el nom d'Adam, que vol dir «Home», el dia que foren creats. 3 Quan Adam tenia cent anys, engendrà un fill semblant a ell, a la seva imatge, i li posà Set. 4 El temps que visqué Adam, després d'engendrar Set, fou de vuit-cents anys, i engendrà fills i filles. 5 Adam visqué en total nou-cents trenta anys; i va morir.

6 Quan Set tenia cent cinc anys, engendrà Enós. 7 Després d'engendrar Enós, Set visqué vuit-cents set anys, i engendrà fills i filles. 8 Set visqué en total nou-cents dotze anys; i va morir.

9 Quan Enós tenia noranta anys, engendrà Cainan. 10 Després d'engendrar Cainan   —26→   Enós visqué vuit-cents quinze anys, i engendrà fills i filles. 11 Enós visqué en total nou-cents cinc anys; i va morir.

12 Quan Cainan tenia setanta anys, engendrà Mahalaleel. 13 Després d'engendrar Mahalaleel, Cainan visqué vuit-cents quaranta anys, i engendrà fills i filles. 14 Cainan visqué en total nou-cents deu anys; i va morir.

15 Quan Mahalaleel tenia seixanta-cinc anys, engendrà Jàred. 16 Després d'engendrar Jàred, Mahalaleel visqué vuit-cents trenta anys, i engendrà fills i filles. 17 Mahalaleel visqué en total vuit-cents noranta-cinc anys; i va morir.

18 Quan Jàred tenia cent seixanta-dos anys, engendrà Henoc. 19 Després d'engendrar Henoc, Jàred visqué vuit-cents anys, i engendrà fills i filles. 20 Jàred visqué en total nou-cents seixanta-dos anys; i va morir.

21 Quan Henoc tenia seixanta-cinc anys, engendrà Matusala. 22 Henoc vivia amb Déu. Després d'engendrar Matusala, Henoc visqué tres-cents anys, i engendrà fills i filles. 23 Henoc visqué en total tres-cents seixanta-cinc anys. 24 Henoc vivia amb Déu, i desaparegué, perquè Déu se'l va endur.

25 Quan Matusala tenia cent vuitanta-set anys, engendrà Làmec. 26 Després d'engendrar Làmec, Matusala visqué set-cents vuitanta-dos anys i engendrà fills i filles. 27 Matusala visqué en total nou-cents seixanta-nou anys; i va morir.

28 Quan Làmec tenia cent vuitanta-dos anys, engendrà un fill. 29 Li posà Noè, dient-se: «Aquest ens consolarà del nostre treball i de la fatiga de les nostres mans quan han de cultivar la terra que Jahvè va maleir». 30 Després d'engendrar Noè, Làmec visqué cinc-cents noranta-cinc anys, i engendrà fills i filles. 31 Làmec visqué en total set-cents setanta-set anys; i va morir.

32 Quan Noè tenia cinc-cents anys, engendrà Sem, Cam i Jàfet.

6 Perversió creixent. Origen dels gegants²⁰.— 1 Quan els homes començaren a multiplicar-se a la terra i els nasqueren filles, 2 els de raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables i prengueren per mullers totes les que van   —27→   voler. 3 Jahvè digué: «El meu esperit no restarà per sempre en l'home, que és carn; la seva vida serà de cent vint anys». 4 Hi havia gegants a la terra, aquells dies, i també després, perquè quan els de raça divina s'unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d'altre temps, homes famosos.