La literatura infantil i juvenil a les Illes

Josep Maria Aloy

He de confessar clarament i sense cap pretensió aduladora que la literatura infantil i juvenil que es fa a les Illes és una literatura que sempre m'ha interessat molt des dels seus inicis. Jo sostinc una opinió que m'agradaria exposar i és que la literatura infantil i juvenil de les Illes, especialment, és clar, la que es fa a Mallorca, és d'una qualitat i d'un interès difícil de trobar, globalment, en d'altres literatures.

Els amics escriptors que hi tinc saben prou bé que no pretenc quedar bé amb ells i, per tant, no tinc necessitat tampoc d'exagerar les coses. Però jo crec que a ses Illes, potser per qüestions geogràfiques, primer, per la responsabilitat de crear a partir de zero una literatura pròpia i, segurament, per una sintonia pel que fa a gustos, sentiments, preocupacions socials, i necessitats de tot ordre, el producte final ha resultat gratificant i de qualitat.

L'any 2002 , Editorial Moll, amb la col·laboració de la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, amb l'Institut de Ciències de l'Educació i amb la Caixa de Pollença, publica el llibre Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears. Aquest treball, exhaustiu, té una anàlisi introductòria d'una important estudiosa mallorquina, Caterina Valriu, on podem llegir que després del restabliment de la democràcia, la literatura infantil i juvenil a les Illes parteix de zero, amb l'únic referent de les rondalles¹.

Partir de zero vol dir que l'any 1975, no existeix cap llibre infantil d'autor illenc. Però just a aquest any es concedeix el prestigiós premi Josep Maria Folch i Torres a l'obra El rei Gaspar, del mallorquí Gabriel Janer Manila, llibre que es publica l'any següent a la col·lecció «Els Grumets de la Galera» i que marcarà l'inici d'una nova manera de fer literatura. Jo no sé si els lectors i crítics d'arreu del país hem estat prou sensibles a l'hora de mostrar un reconeixement explícit a la importància que ha tingut Gabriel Janer Manila en la literatura de les Illes, no sols pel cos literari que ha sabut crear -un dels més importants de tot l'estat-, sinó també per la influència que ha exercit en els autors posteriors, entre els quals cal citar noms de considerable prestigi com els de Miquel Rayó -un dels més destacats, sinó el que més- junt amb Pere Morey, Pau Faner, Pons Ponç, Eusèbia Rayó, Miquel Ferrà... i alguns altres. Per no parlar també de la influència que ha exercit en escriptors no illencs.

Però tornem a la figura d'en Biel Janer Manila per escoltar què en diu el mateix Miquel Rayó, un bon amic seu. És un fragment que he extret d'una conversa que vaig sostenir amb ell a través del correu electrònic: Janer Manila va marcar unes coordenades. La principal: que escriure per a infants no era una cosa de segon ordre i que el llenguatge no havia de ser banal... [...] la persona i l'obra d'en Biel Janer és essencial, fundacional... Si visquéssim en un lloc normal, alguna obra seva seria canònica, vull dir: tots els ciutadans de parla catalana la llegirien almenys un cop en la vida... La gran lliçó d'en Janer Manila és la de l'exigència en temes i estil. No es pot fer literatura banal després d'ell...

Doncs bé, l'any 1976 amb la primera novel·la per a joves d'en Biel: El rei Gaspar, que encara ara es continua editant, es dóna el tret de sortida al naixement i configuració d'un projecte literari col·lectiu que naixia amb força i convicció, si bé amb molta cautela en els primers moments, però, el que és més important, naixia i creixia sense massa necessitat de mirar què es feia al Principat ni a altres indrets. L'impacte que va tenir aquesta primera novel·la va ser tan gran que van haver de passar almenys sis anys perquè un segon escriptor, agosarat tanmateix, publiqués la segona. Era l'any 1982 i la novel·la fou l'excel·lent El raïm del sol i de la lluna d'en Miquel Rayó. Gosadia i decisió valenta si tenim en compte a quina alçada es trobava el llistó. A partir d'aquí, el gel ja s'havia trencat i el fet literari a les Illes va anar agafant prestigi i credibilitat i molt probablement més d'un mirant d'esquitllentes i tots plegats molt atents a com anava evolucionant el procés creatiu d'aquells primers agosarats.

El resultat no ha pogut ser millor, fins ara. Si sumem la producció entre 1976 i el 2001 -és a dir, durant els vint-i-cinc primers anys d'aquesta nova literatura d'autor- obtenim un total de més de dos-cents cinquanta llibres signats per una quarantena d'autors. Només a ses Illes! Una quarantena d'autors que d'alguna manera escrivien esperonats per aquella primera manera de narrar o de fer literatura d'en Biel però que, òbviament, de seguida cadascú va anar elaborant la seva pròpia línia, trenant el seu propi estil i creant la seva pròpia trajectòria.

Malgrat però la pròpia trajectòria de cada un dels escriptors illencs, es mantenen, no obstant i això, unes característiques més o menys comunes, en algun moment o altre, en tot el conjunt d'autors. I una de les més importants ja l'hem destacada, a través de les paraules d'en Miquel Rayó: el llenguatge. Caterina Valriu no té dubtes:

[...] la riquíssima prosa de mossèn Antoni M. Alcover deixa sentir la seva influència en nombroses obres, sobretot en les publicades al llarg de la dècada 1976-1986. Sovint és un homenatge que l'autor -de forma ben conscient- fa a aquestes històries que tant l'atrauen.

De fet, l'ús d'un llenguatge ric i genuí, que es pot relacionar amb el propi de les rondalles, i la dimensió poètica del llenguatge que empren la majoria dels escriptors illencs són observacions fàcils de comprovar.

Per aportar una nova opinió, i en aquest cas des de fora, crec oportú citar un fragment d'un article de la Teresa Duran on fa esment també d'aquest element diferenciador i genuí de la literatura de les Illes. Diu Teresa Duran: [...] en el llenguatge narratiu dels escriptors balears, hi trobo sempre el pòsit d'una sòlida llengua de transmissió oral. Hi trobo, clara i transparent, la tradició rondallística d'En Jordi des Racó o d'en Francesc d'Albranca, si voleu filar prim.... Es tracta, essencialment de l'especial manera d'encebar el lector -cada paràgraf un parany, cada capítol un crescendo- tan propi de la manera dels rondallaires que atrauen l'oient no només per allò que estan explicant, sinó també per la manera com ho estan explicant. Per la manera de fer glatir, entreveure, preveure, recrear, precipitar o deixar fruir d'una seqüència. Aquest és un exercici o, si voleu, una pràctica literària que només l'oïda ensenya...²

Deixo clar, doncs, que allò que sorprèn d'aquesta literatura és la qualitat literària per damunt de tot. Parlo en general, evidentment. Però sorprèn molt que es valori molt més la qualitat literària que, per exemple, les ganes de moralitzar o el didactisme tan propi de l'època... No passa el mateix al Principat, sense cap mena de dubte on, exceptuant autors com Vallverdú i algun altre, sembla que hom prioritzi els valors i els missatges positius i deixi de banda alguns dels aspectes més formals. En aquest sentit, les novel·les escrites des de les Illes tenen una aire transparent i noble que les fa agradables de llegir sense cap necessitat de pensar què estan amagant, i quina lliçó ens volen transmetre...

Però no sols el llenguatge és un element comú a molts escriptors illencs. Hi ha temes i missatges d'una gran complicitat entre els escriptors. Un dels que més, la problemàtica ecològica, i diverses situacions pròpies d'una geografia castigada per l'especulació i la corrupció, que han provocat la presència de textos de to reivindicatiu i de suport a les accions de defensa del territori, de la fauna i de la flora del país. Els autors sabien que on més convenia difondre aquests estímuls positius -que no lliçons moralistes- era en els llibres per a infants i joves. És en Miquel Rayó -però no és sol- qui ha tractat i tracta aquests temes amb una sensibilitat extraordinària... En moltes de les seves novel·les, la temàtica ecològica se centra bàsicament en la relació de l'home amb els animals, en la captivitat a què els sotmet i a les diverses formes d'explotació.

Pel que fa als gèneres i tendències, dins la narrativa illenca hi podem trobar de tot: una vena realista, amb relats sobre la vida quotidiana, les aventures, algunes basades en fets històrics (Pere Morey, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó...), alguna altra de misteri i també la que explica la duresa de la guerra, així com el contraban de tabac.. Més abundants són les obres que podem classificar com a fantàstiques l'acció de les quals transcorre en una altra realitat diferent de la normal, on tot és possible. En aquest grup destaquen les obres que refonen els elements propis de les rondalles populars, Recordem que les rondalles han tingut una presència constant entre els mallorquins i, segons Caterina Valriu, per a molts dels escriptors actuals varen ser les úniques lectures en la llengua pròpia. En aquest línia cal destacar la magnífica trilogia de Miquel Rayó formada per El raïm del Sol i de la lluna, ja citat (1983), El secret de la fulla d'alzina (1985) i La bella ventura (1986), on s'entremesclen i es retroben els personatges de les rondalles mallorquines, els vells mites mediterranis i les fantasies del món cèltic. El ressò de les rondalles es deixa sentir en molts altres llibres. A vegades els protagonistes dels relats fantàstics són animals humanitzats, reprenent l'herència de les faules.

En un país on les rondalles tenen una importància tan natural no puc deixar d'esmentar tota una sèrie d'autors que si bé pràcticament no han fet obra de creació pròpia, han sabut elaborar -i de quina manera!- un cos literari a base d'adaptar antigues rondalles tradicionals. Em refereixo, sense voler ser exhaustiu, a l'obra de gent com la mateixa Caterina Valriu, Maria de la Pau Janer, Elisabet Abeyà, Ramon Bassa, Iolanda Bonet, Joan Francesc March, Maria Antònia Oliver, Jaume Ordines, Catalina Sala. Quan el relat conjuga a un mateix nivell realitat i fantasia, podem parlar d'una tercera via: el realisme fantàstic, o màgic si voleu. És la narrativa més utilitzada per en Gabriel Janer.

Molts són llibres de creixement i de descoberta de la realitat social per part d'un grup d'adolescents i un dels temes que apareix sovint és el de la superació dels problemes personals del noi o noia protagonistes, així com el dret a la llibertat, una llibertat que sempre cal conquerir, amb coratge i decisió... I, és clar, finalment, trobem també un tema força habitual en les narracions per a joves: l'amor. Janer Manila ha dit més d'una vegada que tota novel·la o tota història no és altra cosa que una història d'amor...

A diferència d'altres literatures, dins la literatura de les Illes s'observen algunes curioses mancances. Per exemple la poca presència d'il·lustradors. Com també la poca presència d'editorials fet que obliga als escriptors de les Illes a publicar al Principat. Anant més al detall sorprèn el fet que ningú hagi conreat la novel·la de ciència-ficció i tan sols un autor ha escrit novel·la diguem-ne policíaca. També és palpable la poca narrativa per a primers lectors i una manca també de la novel·la dita de realisme crític -això potser és una mancança positiva- que tantes planes ha donat al Principat i gairebé gosaria dir que tantes planes ha infectat d'una literatura bastant enganyosa i caricaturesca. Per últim, cal destacar també la poca presència de llibres de poesia infantil, malgrat que alguns dels escriptors esmentats (Gabriel Janer Manila, Miquel Rayó, Ponç Pons...) acostumen a utilitzar un llenguatge enormement poètic i de gran lirisme.

I encara una última observació: cada un dels escriptors de les Illes ha combinat més o menys alguns dels ingredients esmentats però, d'altra banda, hi ha aportat nous elements que han suposat, sens dubte un enriquiment d'una narrativa que com he dit en començar és una de les més sòlides i selectes del país. Els escriptors de les Illes han anat sorgint imitant o emmirallant-se en uns pocs però brillants referents, mirant una mica d'esquitllentes què feien els altres i com ho feien però, alhora dissenyant una línia particular i pròpia. Aquesta és la riquesa d'una literatura geogràficament petita però enormement rica i diversa. I el que és més important: el fet de ser geogràficament petita no l'ha portada a ser localista, sinó tot el contrari. La literatura de les Illes mira més enllà de les pròpies fronteres i no té res a envejar a literatures similars d'arreu d'Europa. Caldrà veure com anirà evolucionant oimés quan a partir d'un determinat moment, les trajectòries personals dels escriptors que la conreen es van allunyant ja d'aquella complicitat inicial i van encetant nous camins i noves formes.

Deixant de banda ara el col·lectiu d'escriptors, a les Illes es dóna un fenomen que no trobem en altres literatures, si més no d'una forma tan abundosa: l'existència i la presència d'una sèrie de gent, estudiosos i crítics del llibre infantil - generalment vinculats a la Universitat- interessats en la literatura infantil com a objecte d'estudi. La densitat d'estudiosos per metre quadrat a les Illes supera amb escreix la densitat existent en altres comunitats i és sorprenent constatar aquest fet, que confirma la nostra opinió que estem davant d'una literatura rica i sòlida. Aquesta riquesa i solidesa es constata en l'enorme i constant organització de jornades, cursos, publicacions periòdiques, llibres d'assaig, debats... amb l'objectiu tant de difondre la pròpia literatura com d'estudiar-ne aquells aspectes que la relacionen amb altres.

En aquesta línia hem de destacar L'aventura de llegir, una publicació anual de l'Obra Cultural Balear que -des de fa setze anys- arriba a les escoles i els instituts de Mallorca amb ressenyes i articles sobre literatura infantil i juvenil. També el Butlletí del Seminari de Literatura Infantil i Juvenil, quadernet bianual que tracta de temes monogràfics..., publicat per l'ICE de la UIB i la Fundació Barceló... Cal destacar també la revista L'Arc, el quadern informatiu de l'ICE que ha tret excel·lents monogràfics sobre literatura infantil i juvenil als números 8 (març del 1999), 12 (febrer del 2001) i 15 (març del 2002). També la revista Lluc, dirigida pels Missioners dels Sagrats Cors, ha donat sucosos i interessants articles i monogràfics sobre aquests mateixos temes.

Però no tot s'acaba amb les publicacions periòdiques, sinó que a partir d'un moment determinat els estudiosos, sovint sense altres punts de referència, dediquen els seus esforços a l'assaig i, és clar, a la investigació. És el cas de Caterina Valriu que al 1994 publica la primera Història de la literatura infantil i juvenil catalana (Edit. Pirene) llibre que ordena i sistematitza tota la producció catalana des de finals del segle passat fins a l'actualitat, i al mateix temps la compara amb la producció occidental coetània. El 1995, Gabriel Janer Manila publica Literatura infantil i experiència cognitiva (Edit. Pirene), que és un recull d'articles i conferències que tracten del tema des de diversos angles. Un any abans Ramon Bassa havia publicat la seva tesi doctoral: Literatura infantil catalana i educació (1939-85 (Editorial Moll) obra que l'any següent fou complementada amb Literatura infantil, missatge educatiu i intervenció sòcio-educativa, una acurada anàlisi de la ideologia que vehiculen els llibres en català per a infants i joves. El 1998 apareix Educació ambiental i llibres per a infants i joves (Di7 edicions) que analitza sobretot dos aspectes de la relació entre la literatura i l'educació poc estudiats fins ara: d'una banda, el paper de la temàtica ambiental en la literatura per als lectors més joves; de l'altra, les possibilitats de la literatura com a recurs en programes d'educació ambiental. Finalment, l'any 1998 va veure la llum l'estudi de Caterina Valriu Influència de les rondalles en la literatura infantil i juvenil catalana actual (Editorial Moll), una anàlisi de l'ús (ideològic, estètic, estructural, etc.) que els autors moderns fan dels vells temes i personatges de les rondalles per tal de valorar, entre altres coses, de quina manera el món de les rondalles populars ha influït en els escriptors.

No podem oblidar, tampoc, la tasca del Seminari de Didàctica del Català ICE-CENC, que des de fa anys publica uns excel·lents llibres de didàctica de la llengua i la literatura amb monografies pràctiques i ben elaborades sobre com treballar a l'escola la novel·la negra, la d'aventures, la fantàstica i de ciència-ficció, els còmics o els diversos gèneres de la literatura popular (rondalles embarbussaments, endevinalles, cançons, etc.).

No vull acabar aquesta apartat d'eines i recursos sense esmentar l'existència del Premi Guillem Cifre de Colonya, de narrativa infantil i juvenil, convocat per la Fundació Guillem Cifre de Colonya. Les novel·les guanyadores han estat publicades per La Galera, i enguany s'ha arribat ja a la 25ena convocatòria. La fidelitat de molts autors de parla catalana ha permès convertir aquest premi, un premi petit al costat dels que patrocinen les grans empreses editorials, en un premi que gaudeix de bona salut i que ha donat obres d'interès que han estat molt llegides arreu.

M'abstinc d'acabar amb un apartat de conclusions -tampoc no era la meva pretensió- ja que crec que la literatura infantil i juvenil de les Illes és una literatura en permanent evolució i amb una clara pretensió de continuar donar excel·lents fruits. Els seus primers vint-i-cinc anys se salden amb resultats molt bons i carregats d'ambició -malgrat algunes mancances que ja he comentat- i que permeten confirmar l'opinió amb què he iniciat aquest text, que la literatura infantil i juvenil de les Illes, especialment, és clar, la que es fa a Mallorca, és d'una qualitat i d'un interès difícil de trobar, globalment, en d'altres literatures. Sense cap pretensió d'haver fet una valoració en profunditat, m'ha agradat poder col·laborar a ressaltar-la i a difondre-la una mica més. Si Miquel Rayó deia referint-se a en Biel Janer Manila que no es pot fer literatura banal després d'ell..., jo crec que els escriptors illencs saben que no poden fer ni fan ni faran literatura banal després de vint-i-cinc anys amb tan bons resultats. Per molts anys!