L'universalitat o, dientho més modestament, l'internacionalitat del Consolat de Mar es deguda a que'l meteix caràcter presenta d'una manera inconfondible lo comers, y per lo tant lo dret mercantil, a semblança del dret natural. Axís donchs, com diuhen los Srs. Alvarez del Manzano, Bonilla y Miñana en sa obra citada, resulta lo més filosòfich y equitatiu de tots, ja que l'equitat suavisa les asprors de la norma positiva, per lo que Aristòtil la comparava a la regla de plom usada per los operaris de Lesbos, regla que s'adaptava fàcilment a les diverses formes dels objectes que havíen de midarse. Per últim, a més d'esser universal, progressiu y equitatiu, lo Dret mercantil se'ns mostra com eminentment consuetudinari, ja perquè la lley positiva no pot seguir ab tanta llestesa com la regla consuetudinaria les fluctuacions de la vida social, a les quals procura acomodarse ràpidament la norma mercantil, ja perquè essent aquest Dret progressiu, ses institucions han de modificarse ab independencia de la iniciativa del llegislador, ja perquè l'equitat aconsella atendre en cada cas abans que la lley, l'intenció de les parts revelada per la costúm, transformació del us o pràctica.
«... e perço sobre alguns capitols que no son clars, ells faeren esmenes...» cap. CXLIV.
Altra confirmació de son caràcter de compilació de costums es l'expressada per l'autor sicilià Vito La Mantia: «E noto che il Consolato del Mare, che poi fu raccolto in codice piu steso, traeva l'origine in gran parte da usi marittimi delle varie città del Mediterraneo (Barcelona, Pisa, Genova, Amalfi) e che dopo lungo tempo di pratica quasi generale veniva ridotto in inscritto e infine raccolto in un codice che era adottato dalle principale città marittime e in parte rimaneva vigente fino al secolo XVIII» (Consolato del Mare e dei mercanti e capitoli vari di Messina e di Trapani pubblicati per cura del Comm. Vito La Mantia, Palermo. Reber, 1897, p. VII). Aquest erudit historiador anuncia en el mateix llibre la publicació d'una obra sobre'l meteix Consolat ab referencies a les tradicions romanes, bisantines, pisanes, de Valencia y de Barcelona seguides de les opinions d'autors moderns com Schaube, Desjardins, Valroger y Morel. No tenim noticia de que s'hagi publicat.
Ahont surt una petita claricia sobre la solemnitat ab que tal vegada se publicaven los capítols del Consolat a mida que'ls prohoms de la mar los escrivien, es en lo cap. CCCV (De almirall) que acaba ab aquestes paraules: «Tot aço axi com desus es dit, fon fet e fermat, tot en axi com los altres capitols; (a lo que s'afegeix en lo Ms. d'en Santpere:) son fermats per sert. Ara be: la ferma o firma o compromís o sanció ¿qui la donava? Per ara no més sabèm que sortien firmats y s'ha de creure que'ls firmants eren en primer lloch los interessats o'ls tribunals qu'aplicaven aquells Capítols. No podem pensar en altes promulgacions.
V. Het Consulaat van de Zee, Waar in begreepen zyn alle de Keuren, en Ordonnatien by de Ouden gemaakt, aangaande alderly gevallen des Koophandels, en Zeevaart, so ten dienste der Bootsgesellen, als der Koopluyden, en Schippers. Nieulyks uyt het Italiaans in het Nederduyts vertaalt; En doorgaans na het Origineel Katalaans verbetel, verklaart; en met een nieuw Register voorzien. t'Amsterdam, By Salomon Schouten, Boekverkooper, in de St. Lucye-steeg. 1723. Es aquesta traducció feta ab la pauta de la italiana que també produheix; en cambi inserta les Ordinacions en fet de Armada marítima que's troban al fi del llibre del Consolat en l'original català y sense traducció flamenca. (V. la Bibliografía.)
L'autor inglés Artur Duk, assegura que'l Consolat te a l'Anglaterra força de lley com lo dret romà y totes les lleys particulars de la nació. (Referencia de'Azuni en son Sits. un. t. I, p. 132).
La gran difusió de les traduccions italianes sortides principalment de les infatigables estampes venecianes motivà la falsa creencia, sobre tot en el nort y centre d'Europa, de que allò era'l text original. Aixís ho creuen molts d'aquestos testimonis que al mateix temps, com se veu, van copiantse lo de l'època de sant Lluis, y'ls mereix fè absoluta lo fals cronicó de les dates. «Europae septentrionalis Scriptoris vulgo putabant linguam Italicara conscribendo Consulatui adhibitam fuisse», diu a aquest propòsit l'autor flamench Wildschut de qui ja hem parlat.
D'en Casaregis també ha retret l'Azuni que en sa Nuova Spiegazione del consolato del mare (Venezia 1737), afirma que aquest fou obra dels Reys d'Aragó y escrit en llur llengua de la qual les demés nacions lo traduhiren a la propria. L'Azuni no hi està conforme, naturalment, y per aixó assegurà que l'original català may ha existit. (Origine et progrès du droit et de la législation maritime, p. 269, citat per Pardessus.)
En sa obra De Commercio (Genova. Scioni 1707), hem trobat varies referencies al Consulat. En el Diseurs VI, n.os 12, 13 y 14 diu que les Ordinacions per les seguretats marítimes no tenen observancia general com, los 294 capítols, los quals ubique terrarum uti jus commune receptum fuit privata auctoritate. En los n.os 15 y 16 torna a dir ubique locorum receptum est et a natione nostra Genuensi anno 1186, y per últim en lo Discurs XIX, n.º 3, diu que'l Consolat en materies marítimes debet inviolabiliter attendi uti universalis consuetudo non minus legis vigorent in se habens, communiter apud omnes Provintias recepta.
Reflexiones sobre los contratos marítimos sacados del Derecho civil y canónico, del Consulado de Mar y de los usos marítimos con las fórmulas de los tales contratos..., su autor D. Carlos Targa, célebre jurisconsulto genovés. Traducido... por el Lcdo. D. Juan Manuel Girón. Madrid, 1753, p. 312