Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
IndiceSiguiente


Abajo

L'Heréu Noradell: estudi de familia catalana

Carles Bosch de la Trinxeria



portada

A ma estimada neboda
Na Mercé Fonsdeviela, comtesa
d'Arnera.




ArribaAbajoAL LECTOR

  —7→  

En la crítica del meu darrer llibre: «Pla y Montanya» del ilustrat crítich, en T. Poch de Negre, estampada en La Renaixensa, al acabar son article, diu: -Desitjém de tot cor que l'autor de Pla y Montanya, fassi una grossa volada; que emprenga la gran novela... La literatura patria l'espera en aquest camp pera adjucarli nous llorers, y nosaltres pera tributarli l'aplaudiment á qué sens dubte se fará acreedor.»-

Gracias mil!... Mes sab mon distingit crítich que m'ha posat en grave compromís... ¡empendrer la gran novela!... es bó per dir; se necessita una dosis de talent no poch comuna de la que careixo. Ademés se presenta un entrebanch que, fins á cert punt, dificulta la composició de la novela moderna, de la novela de costúms de la   —8→   societat actual; m'explicaré. Pero avans d'explicarme ¿qu'entén mon distingit crítich per gran novela?

Vol dir sens dupte un quadro de grans dimensions, de primer, segon y tercer terme, ab figuras ben dibuixadas, de bon colorit, realsadas pel clar-obscur ben entés; un quadro rublert de veritat, de poesía y de vida, hont se manifestan los carácters y passions dels personatges que l'animan, personatges de buy dia; perque si reculém anys enrera, fins al sigle passat; ja no presentará igual interés; llevat d'un quadro histórich, sempre las escenas de nostre temps serán preferidas.

Pera pintar semblant quadro s'ha d'ésser un gran pintor, no hi ha dubte; pintor de gran mérit.

Donchs bé; al meu modo de veurer, eix mérit del pintor no té comparació ab lo mérit del gran novelista de talent; perqué, ademés de reunir en sa novela totas las bellas qualitats del quadro en composició, dibuix y colorit, hi deu entrar també la vida, lo moviment, las passions, los carácters que s'han de sostenir sense deixals may decaurer, la imaginació, l'estudi psicológich, crítica, observació, en una paraula, fonda coneixensa del cor humá.

  —9→  

La novela no vol mediocritat ni mitjanía. Es com un instrument, lo violí, lo piano; si no es tocat per un virtuose, un mestre, no dona gust, ningú fa un pás pera sentirlo.

Nosaltres hauriam de distingir la gran novela ab la petita ó sia noveleta, com los francesos que ne diuhen roman y nouvelle. Per ells lo roman es la gran novela.

Es d'eixa gran novela que parla sens dubte mon crítich, en Poch y Negre.

Examiném donchs lo qu'hem d'entendrer per roman de costums... encara una paraula que no 'm satisfá ¿perqué no hem de tenir un mot equivalent á mores, en llatí, moeurs, en francés? roman, novela de moeurs, no de coutumes, d'usatges. La novela dita de costúms es més folklórica que de moeurs.

*  *  *

La gran novela té un títol de gloria que no li ha sigut sempre reconegut: es l'antiguitat del seu orígen.

La novela existía ans d'ésser trobada en la natural disposició del esperit humá. 'Ns ha sempre agradat d'apartarnos del curs ordinari dels fets de la vida, de crearnos un ordre imaginari de successos, més variat,   —10→   més marcat, menos casual, en quins nostras facultats troban més lliure exercici.

Lo novelista ha de crear los héroes de sa novela dins aqueixa multitut anónima hont no ha penetrat la mirada del historiador; fer revíurer en sos quadros lo que se 'n va, lo qu'es mor, lo que cambia y varía sens parar, eixas relacions de moment que s'estableixen entre'ls homes, com son interessos, passions, accidents de tots los dias, que s'apilonan y 's segueixen en la escena variable del mon.

Lo novelista escriu fins á cert punt la historia de la vida privada, y si, en sa imaginació li es permés d'esbrinarne los fets, no li es prohibit tampoch de donar á sas historias, en lloch de la veritat de que poden faltar, eixa altra veritat qu'es ben reconeguda en tota concepció artística. Cal que l'home sápiga reconeixers en son retrato, y que eix retrato li reproduheixi l'expressió fidel de sas passions, de sas virtuts, dels seus vicis, de sas ridiculesas, y baix l'aparensa inconstant de costúms y usatges, las faccions inalterables de la humana naturalesa.

La veritat y la ficció: eixas son las primeras condicions que ha de tenir l'art. Aixó no vol pas dir que per la forsa y vigor   —11→   de la pintura la novela se puga comparar al poema y al drama; pero hem de convenir que s'apodera ab més vivesa de la imaginació, la reté en regió menos ideal; reduhida á la sensillesa del llenguatge comú, col-loca sos héroes á sobre 'l teatre de la vida comuna, casi arrán del públich. Mes també, quina llibertat dona al escriptor! Lo novelista es y fora somés á eix petit número de lleys generals qual poder es universal, perqué sos fonaments estriban sobre la naturalesa mateixa de nostre esperit; en quant á los demés reb solsament reglas d'ell mateix, ó mellor del seu quadro. Eixa materia inagotable, que l'espectacle del món presenta á sa imaginació, la maneja com vol: tría lo hermós, lo lleig, lo familiar, lo llastimós, lo ridícul, l'horrible y lo risible; res ha d'ignorar de lo qu'es inherent á la naturalesa humana. Fins pot permetrers de pintarla ab tota la diversitat que representa, aplegar en la mateixa obra tot lo que 's separa dels demés géneros, associar tots los contrastes. barrejar tots los tons, pretendrer á tots los efectes. Té oberta ampla carrera, carrera sempre nova y no obstant sempre la mateixa. Baix qualsevulla varietat de formas produhidas per sas nombrosas composicions, tenen lo mateix objecte,   —12→   y es d'abarcar en un sol quadro lo curs total d'una vida marcada pel destí, d'aproparne y juntarne en bona perspectiva los monuments més interessants, los que mellor lo caracterisan. Eixa es la unitat de la novela; pero ¡qué fecunda es!: lluny de de circonscriurer lo domini dels escriptor, l'extén y l'agrandeix. Mes lliure que 'l poeta lo novelista podrá prodigar allargas y detalls; no li será prohibit de barrejar lo llenguatge de la imaginació ab lo de la crítica, de pintar y explicar tot á la vegada, de desenrotllar lo joch dels ressorts amagats que 'ns fan obrar, parlar y sentir.

De totas las composicions literarias la novela es la més aprofitosa pera nostra instrucció. Es una forma viventa afegida á las llissons del filosof y del moralista. Las veritats especulativas hi prenen una aparensa que las fa coneixer al esperit per poch dotat que sia d'intel·ligencia; obligat qu'es de véurelas creu esser ell mateix quí las descubreix; la habilitat del novelista lo transforma en observador; lo que passa cada dia sota 'ls nostres ulls y que may sabém veurer, lo novelista 'ns ho fa veurer. Las seuas ficcions semblan superar un xich la realitat perqué cridan més nostra atenció, donan á nostre criteri la independencia massa   —13→   sovint amagada per nostras passions é interessos; l'esperit, més lliure y despreocupat, percibeix mellor la observació moral: una lectura de algunas horas nos dona la experiencia com d'una llarga vida; adquirím sense esfors eixa ciencia dels homes y del mon que 's sol comprar pel preu de, tants érros y desgracias.

Veyém donchs que, en la novela, més que en tot altre género de composició, los plahers que hi troba la imaginació poden donarnos una instrucció práctica aprofitosa.

Obras que responen á las necessitats més imperiosas de nostre. esperit, quinas, ofereixen á la rahó la representació de lo verdader, que transportan d'igual modo la imaginació més enllá dels límits de la realitat, que reuneixen aixís l'ideal y la veritat, que participan, se pot dir de la gravetat de las historia y de la filosofía y no s'apartan del encís de la poesía, que tocan tants géneros, sens confondre'ls, que tenen sobretot la ventatja de cautivar la frivolitat dels lectors y de portarlos sens que se 'n adonin envers un fí sério y útil... aytals obras no deuhen ésser consideradas com obras literarias de rench inferior, molt al contrari, llur género es importantíssim per lo bé ó mal que poden fer.

  —14→  

Eixa es ma opinió sobre la gran novela; aixís la comprench y aixís la compendrá sens dubte mon ilustrat crítich.

*  *  *

Lo rey dels novelistas qu'hem de pendrer per modelo es Balzac, l'autor de la Comedia humana; cap l'ha igualat encara. Eugenia Grandet es sa obra mestra, inmortal, que no envellirá may perqué es un estudi del cor humá, y lo cor humá no te nacionalitat: las passions, sentiments, carácters, sensacions, afectes, penas etc. etc., son de tots los pahisos. L'avaricia del pare Grandet es la de nostra humana miseria.

Avuy los novelistas moderns critican en las novelas de Balzac lo massa realisme en sas descripcions, lo minuciós dels detalls que perjudica al conjunt, y alguns, la falta de poesía. Aixó de la falta de poesía, ja ho crech: Balzac es l'anatomista quin, ab lo escalpell á la má disseca lo cadavre moral y físich de la humanitat; descriu lo que veu, lo que observa y analisa sens perturbarse.

Balzac es lo mestre qu'ha creat la Escola realista, pero realisme de bon or y bon pés, avuy exagerat y avilit per certs deixebles que voldrian fer escola. Los novelistas   —15→   moderns s'han ispirat de son método d'análisis y de son realisme més ó menos purificat per un buf de poesía; més la veritat y l'estudi del cor humá dominan en llurs novelas: Alexandre Dumas fill, Octave Feuillet, Gustave Ohnet, Georges Sand etc. etc.

Abuy dia la novela poética, ideal, en nostra societat positivista, es com la moneda borrada que ja no te curs. Es cert no obstant que s'admiran com s'admira lo bell, lo hermós, com las ideals composicions de Rafael, de Vargas, de Joanes; pero preferím lo realisme y originalitat de Goya.

*  *  *

Ara m'esplicaré sobre l'entrebanch que dificulta la composició de la novela catalana moderna.

Es la llengua... y per cert no té ella la culpa; la tením nosaltres quins, durant mes de cent anys l'hem deixada arreconada, del tot oblidada; parlo de la llengua literaria, ja que no hem deixat may de parlar catalá. Ara eixa benvolguda llengua se desperta de sa llarga dormida; 's troba endarrerida; la marxa progressiva de la vida social l'ha deixada endarrera; li mancan paraulas pera expressar   —16→   lo que veu, lo que sent, en costums, arts, ciencias, etc., que no existían en son temps y que ara ha per forsa de crear si 's vol fer entendrer.

De cap manera podém comparar la llengua catalana ab las llenguas qual soca ha posat sempre verda brotada, extenent sa ufana en ombrívol branqueig. La nostra ha sigut ferida pel llamp, la soca s'ha mitj corsecat; mes la nafra es ja cicatrisada; los tanys que posa venen de bon terrer, y per igualar sas germanas neo-llatinas, que ben poch li falta, demana 'l conréu de sos fills, llur ajuda; demana l'afany dels literats catalans de cap de brot, pera esbrinar los joyells literaris del temps passat, de quan estava en plena florida; del temps dels il-lustres cronicayres de benhaurada recordansa, qual llengua era parlada per reys y potentats de la terra, y poetisada pels trovayres de las corts d'amor.

Nosaltres, humils escriptors, plens de bona voluntat y coral amor á nostra estimada pátria catalana, fem tot lo que podém; mes nostres esforsos 's topan ab la falta de bons diccionaris, de bonas gramáticas que haurian d'esser nostres guias pera portarnos á la unitat tan desitjada de la llengua literaria.

Deixém á cada provincia lo seu catalá vulgar, parlat pels pobles com lo parlavan nostres   —17→   antepassats; mes si volém que nostra llengua ocupi lo rench que li pertany en las llenguas neo-llatinas, femne una llengua literaria; tornemli la séua riquesa per cert ben igual á la de sas germanas.

Balaguer, Milá y Fontanals, Aribau, Vidal de Valenciano, Bofarull, Guimerá, etc., y sobre tot Verdaguer, han fet fer á nostra llengua passos agegantats. Ara sols li manca la uniformitat, l'agregació dels escriptors dels paísos hont se parla y s'escriu en catalá, y per obtenirla, nostra Academia de la llengua ho ha de fer.

*  *  *

Parlém un xich de la novela catalana.

Aixís com los grans novelistas estrangers d'abuy dia solen pendrer llur argument en las altas esferas de la vida social y fan desenrotllar l'acció en lo mon rich y aristocrátich de capitals y ciutats, los novelistas catalans prefereixen per ara la vida rural.

La novela catalana 's troba encara com qui diu en la infantesa.

La comedia y 'l drama li passan devant de molt y molt. En nostras composicions nos inspirém de la naturalesa qual poesía 'ns ompla 'l cor. Lo cel del quadro es plé de celatges   —18→   esclatants d'or y foch; verdor, aroma dels camps, ricas descripcions; las costúms patriarcals, sensillas, de la vida de la masía, de la llar, del escón, hont s'assentavan nostres avis, nos atrau; son com las primeras impressions de la jovenesa, y es molt natural: després de tant llarga dormida, las primeras sensacions qu'hem ressentit al despertantse han sigut com las del malalt caygut durant llarch temps en catalépsia, que 's revé, mirant á dreta y esquerra, esbrinant sa vida passada pera reconstituhir sa personalitat; sas sensacions al despertarse han sigut la llum, l'ayre, los recorts de sa brillant historia, los sufriments y las glorias de la pátria que han entendrit son cor, omplintlo d'anyorament, de recansa y de poesía. Allavors ha volgut recorrer sa terra estimada tant temps olvidada, desconeguda; ha admirat la seva riquesa deguda al travall de sos fills; ha entrat dins la masía ahont sab que 's guardan encara los recorts d'aquell temps ditxós de la vellura, observant los carácters, las costúms d'aquells pagesos que l'habitan; de cop, sorpren un idili... allavors sa ploma corre sobre 'l paper, descriu lo que ha vist: Vilaniu, Rosada d'estiu, la Orfaneta de Menargues, la Familia dels Garrigas, Jaume, y en lo drama, las Joyas de la   —19→   Roser, las Euras del mas, etc., etc.; per altra part la poesía s'enlayra, s'enlayra, plena de sentiment, de neguit, y de coratge... tots volen fer participar de llur entussiasme, de llurs impressions á llurs germans de la terra catalana...

Per lo que toca á la novela, lo mener es encara poch explotat; las venas que 's presentan son encara ricas y abundants; mes vindrá un dia que s'acabarán; alashoras la novela, la gran novela deurá entrar en lo gran mon positivista de nostras costums (mores) hont brollan los vicis, virtuts, flaquesas, passions, tempestats, riquesas y miserias de la vida social. Aquí trobarán nostres novelistas una vena inagotable que durará fins qu'una tarrabastada de nous alarbs acabi ab nostra civilisació.

Es d'esperar que 'ls novelistas catalans, quan s'hage unificat la llengua literaria y que s'hage posat al nivell de sas germanas neo-llatinas, podrán empendrer la gran volada, y sas novelas se posarán aviat á la altura de las dels eminents novelistas russos, francesos é inglesos, lo mateix que sos dramas, tragédias y comedias.

La influencia literaria de la llengua catalana creixerá en rahó directa de nostra llibertat y autonomía política.

*  *  *

  —20→  

La noveleta «L'hereu Noradell» que tinch lo gust de presentar á mos lectors, no es mes qu'un ensaig, un estudi sensill de costums (mores) de carácters, hont he volgut probar de dissecar un xich lo cor humá. No sé si ho hauré fet bé; 'l lector ho dirá.

*  *  *

Ans de acabar dech fer al lector una advertencia sobre lo mot Empordá que molts escriptors -jo 'l primer, mes ara nó- escrihuen Ampurdá, com los castellans Ampurdan. Donchs crech que s'ha d'escriurer Empordá, Empordanés, Empories.

Nostres antepassats escribían Empordá, com ho he vist en escripturas dels sigles passats en los manuals del Arxíu que guarda lo notari de Figueras en Francisco de Paula Comas.

Ademés lo erudit cronicayre de Gerona (y no Girona, de Gerunda, en llatí) en Claudi Girbal, escriu Empordá; lo mateix que 'l malagunyat Alart, arxiver de la provincia rossellonesa.

  —21→  

Empordá es conforme á la etimología llatina Emporium.

Aixó dit, recomano ma noveleta á la benevolensa del lector y á la crítica dels distingits confrares de la prempsa. Si ho fan, á mes de quedárloshi molt agrahit, me donarán coratge pera continuar ma tasca.

Y ara que'm perdonin d'haver posat tanta rama en eix prólech, abusant de llur benévola paciencia.

C. BOSCH DE LA TRINXERÍA

La Junquera, I de Janer 1889.






ArribaAbajoL'HEREU NORADELL


ArribaAbajo- I -

  —23→  

Quan un surt de Figueras per la carretera de Fransa envers la frontera, després d'haver caminat uns nou kilómetres, se troba, á la dreta de la carretera, un cip ó fita de pedra calcinal, d'un metre d'alsária, que indica lo camí vehinal de dos pobles quals noms porta grabats: Vilarnadal y Masarach.

Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitavan gayre los carros; los únichs que 's veyan y que 's veuhen encara son carros primitius, prehistórichs, tirats per un parell de bous. Abuy eix camí porta lo nom pretenciós de carretera, y lo cip esmentat li dona encara més importancia.

A fé que lo dit camí se troba com se trobava en las centúrias passadas, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrollas,   —24→   romagueras, sarsaparrella y esparragueras; en mitj de la bardissa grisenca de polsaguera, enlayrada pe'l tramontanal, sobressurten llarchs punyals d'etzavara de punta afilada. A voltas, es tant enfonsat per las ayguas, que sembla un córrech. En temps de plujas, al hivern, á més del pedregam que'ls pagesos hi tiran de llurs camps, s'hi fan unas roderas y uns sots que donan, al vehicul que s'hi arrisca, un traqueig y un trontoll que us deixa capolat.

*  *  *

A las duas de la tarde d'un dia de Juliol, en Joan, del casal Noradell, vellet de 75 anys, després d'acabat lo mercat del dijous de Figueras, hont havía vingut lo matí pera vendrer hortalissa, ous y virám, collá la mula al carret y se dirigí envers lo carrer de la Junquera y carretera de Fransa, pera tornarsen á casa.

Sentat damunt la post del carret, lo pipot encés, tot alegroy y satisfet per l'apat copiós, arregat de bon vi, absorvit al hostal de la Tona, atiava á voltas la mula que semblava tenir son: ¡Arre! Castanya!... ¡Veyam si 't despertaré!... y li clavava una xurriacada sobre las áncas... ¡Apa! cansonera! que 's fa tart y vol plourer! Mes la mula que coneixía lo genit bondadós de son amo, no 'n feya gayre cas.

La carretera anava plena de gent que se 'n tornava á casa: carros, cabalcaduras, pagesos de calsas amplas de vellut blau, jech y armilla   —25→   curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa y barretina vermella... corrúas de pagesetas, faldillas retrossadas, calsadas d'espardenyas, aixeridas, lleugeras, conversant y rihent ab llurs xicots, en mitj de núvols de pols que aixeca la ponentada... un sol ruhent qu'excita lo cant monótono y estrident de las cigalas amagadas dins la rama dels olivars. -Adeu siau! Joan. -Adeu, bona gent, adeu! -recados á 'n Rafel, á la Josepa! (los masobers del mas Noradell)... Era molt conegut... ¡feya tants anys que anava al mercat del dijous!

¡Quín temps més xafagós! A voltas ratxas de vent calent escombran la carretera, enlayrant la pols en torbellí; fadrins y pagesetas giran la esquena, tapantse'ls ulls, envolcallats en nubolada de polsaguera. Una blanca faixa de bromas, uniforme, anivellada, cenyeix la cordillera pyrinaica; estesa á mitja falda, s'arrossega per las fondaladas de las Salinas y Recasens, descubrint á claps, lo castell de Bellaguarda y la blanca ermita de Santa Llúcia, daurada pe'l sol.

Arribaren als Hostalets, veynat de Pont de Molins. Tota la comitiva se deturá devant una porta damunt la qual penja un ram de pi ressecat; dins la entrada, una tauleta placada de zinch, ab gots, copas, ampollas de xarop y anissat, un poal plé d'aygua, platerada carquinyolis y paperinas d'anís.

-Joan, ¿qué no voleu beure un cop?

  —26→  

-No vindrá mal; tinch lo canyó encrostat de pols.

Deturá la mula, y al volguer baixar del carret, una noyeta burlona li digué:

-Joan, ¿voleu que us donga la má?

-Si, noya, ab molt gust, y una abrassada també.

-¡Barra que us toch! Joan, li digué un fadrinet, seu pas amussat!... Aixó de demanar una abrassada, ja no es del vostre temps.

-Tu ho dius, Quet; has de saber que 'ls anys no fan pas la vellesa.

Aqueixa resposta feu riurer las noyas, y totas lo bromejavan que se 'n veya un embull.

-¡Vaja! Joan, aquí teniu la copeta d'ayguardent... ¡au! trinquém... á la vostra salut.

-A la vostra, y á la de la fadrinalla.

Begueren la copeta d'un glop; en Joan torná á pujar al carret y tota la jovenalla continuá camí enllá. Uns y altres s'anavan separant dirigintse cadascú á llur mas, donantse l'endeusiau.

Avans d'arribar al córrech de Ricardell, lo carret de 'n Joan trencá á la dreta, fregant lo cip, prenguent lo camí de Masarach.

Duas jovenetas guapas, rialleras que portavan un cistellet sobre 'l cap plé de paperinas d'arrós y fideus, li demanaren de pujar.

-¡Hóo! ¡Castanya! ¡Hóo!... ¡Apa!... pujeu. Pujaren ab molta lleugeresa, sentantse al costat de 'n Joan, una á dreta l'altra á esquerra.

-Y aixó ¿ahont aném, jovenalla?

  —27→  

-A Masarach.

-¡Oydá!... Ja us conech ara... me faig vell y no se distingir de lluny... tú ets de ca 'n Serra y tú de ca 'n Alsina... la Tuyas y la Marió... las duas noyas més guapas de Masarach! las més aixeridas! las més remacas!... ¡Uy! si 'm pogués tornar jove!... y ab sas mans tocá la barbeta d'una y altra... ¡Ay festa! quina ditxa de tenirvos al costat!

-Vaja! Joan, estéu!... may se us acabará la bona humor; sempre seréu plaga... ¡llástima que sigueu vell! Digáu, Joan, digué la Marió ¿per qué seu tant vell?

-¡Ay traydoreta! ¿Tú 't creus que so molt vell?

-Ah! ah!... esclafint las duas una rialla... ¡qué n'haureu fet de secas y verdas á la vostre joventut! per xó seu encara fadrí... ¿Us voléu casar ab mí, Joan? dtgué la Tuyas.

-Quan vulgas, Tuyas... sabs: per un vell carn tendre es de bon rosegar.

-¿Y ho diheu de veras?... Ah! ah!... rihent... Escolteu, Joan, aquest any també vindrém á veremar al casal Noradell. Ja 'ns ho fareu saber ¿veritat? A don Marsal li agrada lo jovent; fa com vos.

-Y á quí no agrada! ¡Ah! digué en sí, suspirant: si jovenesa sabés!... y si vellesa pogués!...

Atravessáren lo poble de Vilarnadal dominat per son castell senyorial en part enderrocat, al peu d'un serrat pedregós clapejat d'oliverons; poble rónech, de trist aspecte.

  —28→  

Lo vent de Ponent havía parat; no feya ni un alé d'ayre. Las cinch tocavan al cloquer del poble. Las cigalas excitadas per la calor ofegant de la tarde redoblavan llur cant estrident. Pe'ls camps se veyan pagesos en cos de camisa, encorvats, amarats de suhor, cavant blat de moro, espolsant gram y terrossas en mitj d'un núvol de pols de la gran secada que crema la terra.

A las sis arribaren á Masarach.

-Joan, ara gran mercé... Adeu!... no 'ns oblideu per la verema.

-No 'n passeu cuydado. Adeu! y sobre tot sigau bonas minyonas.

Molt lleugeras se dirigiren carrer amunt, mentres en Joan continuá son camí envers lo casal Noradell.

Avans d'arribar, trobá lo pastor del mas sentat vora 'l camí sobre la paret d'un camp; son remat pastorava en un rostoll.

Lo gos d'atura, al veurer la Castanya, la saludá ab quatre salts y glapits d'alegría, corrent tras d'ella.

-Bonas tardes, Joan; anéu depressa que us esperan al casal.

-¿Qué hi ha de nou?

-L'amo m'ha dit de dirvos que us afanyésseu; crech que hi ha novedat: l'amo vell s'ha posat malalt.

-¡Ay! pobre don Jaume!

En Joan atiá la Castanya, quina, sentint la grana y l'estable, prengué 'l trot; en pochs   —29→   minuts arribá al mas. Encarregá á 'n Guillém, lo masober, que li aconduhís bé la mula y se'n pujá tot seguit al casal Noradell, pera saber com se trobava don Jaume.




ArribaAbajo- II -

L'antich patrimoni Noradell es un dels més richs del Empordá; consisteix en camps de conréu, olivars, prats, closas y gran extensió de vinyas al plá y en los aspres de la falda del Pyrinéu, entre los pobles d'Espolla y de Rabós, que donan un ví que 's pot comparar als mellors vins d'Andalusía.

En efecte, las vinyas d'aquells terrenos granito-esquitosos, situadas en las serras que forman las estribacions del baix Pyrineu, sostingudas per parets de pedra seca, escalonadas, pera evitar l'arrastre de las terras en temps d'ayguats, 's troban á racés de la tramontana; lo sol hi cau de plom, y pel Juliol y Agost, pedras y terrossas creman. També ¡quina vegetació més verda y ufana! La vinya s'hi complau; lo seu toriám s'entrellassa d'un cep á l'altre, y quan vé 'l Setembre, fa goig de veurer la bonica rahimada que porta cada cep.

Eixos serrats eran árits, cuberts de pedregám,   —30→   matolls d'argelagas y garrollas que pastoravan las cabras, lo que donava un producte insignificant. Los hereus de casa Noradell donáren eixas terras en en enfitéusis als menestrals y travalladors de la terra dels pobles de Sant Climent, Espolla y Rabós quins, ab molt travall, n'han fet uns terrenos dels més productius del Empordá. Pagan á llur senyor lo ters y quart de rahims, ab obligació de portarlos á las tinas del amo. Fan ví pel gasto y per vendrer. Los rahims, que casi tots son garnatxas, donan un vi licorós de quinze y setze graus, que venen á trenta cinch y qüaranta pessetas la carga de cent vint litres.

*  *  *

Lo casal Noradell está situat á un quart del poble de Masarach, á mitj' hora del poble de Sant Climent, al peu de la riera que devalla de las ubagas de Recaséns y se junta al Llobregat prop de Peralada. Sos marges son ombrejats de frondosas arbredas de verns, salses y polls; no hi faltan pradas y closas de bona herba que dona al bestiar de llana una carn saborosa.

*  *  *

Lo poble Masarách es adossat en anfiteatre á la falda de un turonet encatifat de garrollám, trist, rónech, de pocas casas, poblat per pagesos   —31→   y jornalers que viuhen de la terra. No s'hi veu cap arbre per pendrer l'ombra; al estiu hi cau un sol ruhent que crema y enmorena las caras d'aquells pagesos.

De dias lo poble es desert; homes y donas ab sas eynas van al travall de bon matí y ne tornan quant es ben fosch. Sols quedan á casa los vells y criaturas, alguns porchs que 's veuhen á morrejar pels recons y femers en mitj de pollets y gallinas que cloquejan.

*  *  *

La iglesieta de Masarách se troba á un quartet del poble, no lluny de la riera, prop del molí Noradell. Es d'estil romanich del sigle XI: Sa portalada crida l'atenció del arqueólech per sa elegancia y riquesa de detalls.

Es la antiga iglesia del priorat benedictí dependent del monástir de Sant Pere de Roda. Son claustre es del tot enderrocat, res se coneix. Los vells edificis del petit convent, avans habitats pels mónjos benedictins, serveixen abuy d'alberch á alguns pagesos de Masarách, com també al senyor rector, Mossen Esteva, que hi té la rectoria.

La iglesia es d'una sola nau, tota de pedra picada. Lo seu interior no ofereix res de particular; sols un retaule de época més recent, dividit ab qüadrets pintats al oli, que representan la vida d'un sant; tenen prou merit.

La iglesieta ha sigut rebatuda al exterior y   —32→   pintada de groch y blanch al interior; es un ade feci degut á algun rector amich de virolaynas, com tants n'hi ha encara desgraciadament en nostres pobles montanyesos, que fan mes mal á nostres antichs monuments que la má destructora de la vellura.

*  *  *

Lo casal Noradell es independent de la casa dels masobers y caserius que serveixen pera la explotació agrícola del patrimoni. Reuneix tot lo confortable d'una casa de senyors rica, oferint las conveniencias de casa rural y de ciutat.

S'entra per una gran portalada de pedra picada á un pati interior enllosat, que reb la llum per una espayosa claraboya reixada de filferro y envidriada; damunt la porta se veu l'escut dels Noradells; al cap d'avall del pati una escala de pedra, ampla, suáu á doble barana de ferro, per hont se puja á la porta cancell del primer pis. Vastas estancias ben mobladas; eixida arquejada que volta la casa á mitj dia y ponent, envidriada al hivern, al estiu adornada d'arbustos y flors flayrosas.

Una de las cambras principals, la cambra d'honor, moblada ab luxo, comunica ab un preciós oratori que conté un grupo molt ben esculpit, representant la Mare de Deu de la Mercé y dos catius postrats á sos peus. Al segon pis, graners y cambras pel servey de la casa. Las estables, 'l trull, las tinas son dependencias   —33→   del más proper al casal, hont viuhen los masobers, en Rafel y la Josepa, ab lo boher, pastor, rabadá, porquera etc, tot lo servey de la masía.

Lo casal es voltat de lladoners y olms seculars. Duas renglas de plátanos conduheixen al jardí y horta, voltada de paret, á cent passos de la casa, hont s'entra per una gran porta reixada de ferro.

Los hereus Noradell s'han gastat molt diner pera captar las corrents soterranas de la riera y conduhirlas per medi de mina ben construhida al horta. També, ara una font abundant de bona aygua alimenta lo casal, la masía, y ompla un gran safareig que serveix pera rentar y arregar las terras dels voltants.

Lo principal y únich atractiu de la vida del camp, prescindint de una bona casa, es l'horta ab son jardí; l'horta per hortalissa y fruyta y 'l jardí per flors y arbustos.

Los Noradells havian tingut un gust especial en procurarse los mellors llegúms coneguts, que 'n Joan venía á bon preu, al mercat de Figueras.

En lo jardí, separat de l'horta per una tanca d'espinadella, al peu de la paret, á recés de tramontana, s'hi veu un invernacle que conté hermosas flors exóticas; y al costat, una aucellera ab tota mena d'aucells del país com també una glorieta cuberta de gessamí, xucla-mel y satalías, totas flors enredaderas.

*  *  *

  —34→  

La familia Noradell se compón de D. Jaume y sa muller D.ª Catarina, de 'n Marsal llur fill, de la Teresa sa esposa, y de la Mercé, llur filla.

Hi há també un oncle de 'n Marsal, germá de D. Jaume; que viu á la Escala, peró que passa llargas temporadas al casal Noradell, sa casa payral. Li diuhen l'oncle Paulí. Viu sols de la renda de sa llegítima, y com es molt amich del peix fresch y aficionat á pescar ab canya, s'está á vora mar, á la Escala.

*  *  *

Los servidors mes fidels y estimats de la familia Noradell son los dos vellets en Joan y la Margarida.

En Joan qui, segons diu ell, per la Mare de Deu de la Candelera fará 78 anys, va naixer al mas; fa 50 anys que está al servey dels Noradells. Servidor fidel, honrat; es tanta la estimació que té per sos amos que sacrificá sa joventut, renunciant al matrimoni, pera dedicarse enterament á llur servey. Es un fill dels masobers, del mas Noradell, oncle de 'n Rafel, quins, de pare á fill, fa mes de doscents anys que menan la masada. Se diuhen Gensana; mes dingú los coneix per eix nom; en la comarca, lo masober es anomenat Noradell, lo nom del amo; y aixó es pels anys y panys que son al más.

*  *  *

  —35→  

La Margarida té uns 70 anys; es la dida de 'n Marsal, viuda del masober del mas Roure, de la montanya d'Espolla, dependent del patrimoni Noradell. Fa 40 anys qu'es al servey de la familia; se la considera com de casa. Es la mestressa de claus del seller, del vi, del oli, del rebost. Petita, grassona, no estant may en repós; porta sempre lligat á la cintura un manoll de claus; lo que incomoda de vegadas á D.ª Teresa quí, necessitant una clau, la té que fer anar á cercar á la iglesia hont la Margarida sol anar sovint á pregar á Deu.

Com á dida qu'ha sigut de 'n Marsal, li tenen totas las consideracions, puig es fiada y honrada, mirant per los profits dels seus amos com si fossin seus. En Joan li diu la dona dels gats; puig ella cuyda dels gats de la casa; diu que son los animals dels mes útils de una casa de pagés; y té molta rahó, perqué sense ells, las ratas farian mes mal que pedra seca.

Llástima que la Margarida sia tant vella! es una servey com no n'hi ha.




ArribaAbajo- III -

  —36→  

Al pujar, en Joan, á la saIa del casal, trobá los séus amos molt afligits.

D. Jaume no s'havía aixecat de tot lo dia; deya que li mancavan las forsas y s' restá al llit, lo que no deixá de sorpendrer; puig que, encara que d'edat, acostumava á ser molt matiner, y ningú s' recordava que hagués fet un dia de llit. Tan al estiu com al hivern era dels primers aixecats, menant pressa al servey, fent aixecar á tothom; puig deya que lo massa dormir atontava y envellía. Se pasejava sala amunt sala avall fins qu'era ben dia; allavors se 'n anava á fora ab lo bestiar, los jornalers, al horta arregar l'hortalissa, feyna que s'ho prenia com volia, cargolant alguns cigarrets de tabaco negre que li portavan de Cadaqués. A las vuit se 'n tornava á casa per esmorsar ab lo porró y forquilla, deya que la xacolata era bona pels capelláns y que un got d'aygua fresca debilitava. Acabat d'esmorsar tornava á sortir fins al dinar, fent lo mateix á la tarde. A las vuit, resat lo rosari, havent sopat, se 'n anava al llit. Alt, magra, amplas espatllas, ossat, colrat del sol, cara afeitada, fisonomía enérgica, cabells blanchs, llarchs al clatell y polseras; vestit sempre de vellut de cotó, calsat de sabatas   —37→   ferradas y d'esclops al hivern, en temps d'humitats... may s'havía vist home tant ferreny.

La familia assustada parlá d'anar á cercar lo senyor Pere, lo metje de Masarách.

A las vuit del matí, donya Catarina, en Marsal y la Teresa, entráren en sa cambra.

-Pare, li digué son fill, si li está bé farém venir lo metje.

-¡No estich per metjes! may cap m'ha polsat... ¡Que vinga lo senyor Pere com amich, mes com á metje, de cap manera!

Vingué lo Sr. Pere, senyor de 60 anys, encara solter, fisonomía oberta, prou entés per sa llarga experiencia, molt amich de la familia.

Ans d'entrar en la cambra del malalt, demaná explicacions á n' Marsal.

-¿Que té?

-Res; diu que rés li fa mal; sols ressent grant debilitat... y quant s'está al llit, ja pot ben creurer que 's troba aixafat No sé si 's fa cárrech del seu estat, pero jo crech que sí. Vosté coneix lo genit de mon pare; vosté sab que may ha volgut creurer ab la medicina y que no es amich de metjes; donchs, vosté mateix.

Entráren en sa cambra.

-¿Y aixó? Don Jaume ¿també 's vol tornar presós de no volguerse aixecar?

-Senyor Pere, tinch á la ratlla de vuitanta; ha arribat la meva hora.

Lo metje se 'l mirà y vegé á sa cara senyals que no li agradáren.

-¡Home! no digui aixó! Vosté té encara robustés per' arribar á noranta.

  —38→  

-Senyor Pere, no 'm faig cap ilusió. Que vinga la mort en bona hora, ja estich preparat; sò cristiá y no la temo.

Lo senyor Pere li estrenyé sa má febrosa, amagrida, 's retirá de la cambra diguent al malalt: aixó no será rés; vosté fa bé d'estarse al llit... dos días de repós y próu. Encara hem de celebrar aquest any y altres la festa de San Miquel de la verema ¿veritat?

-Será lo que Deu voldrá.

Al ser á la sala, digué á n' Marsal: no hi ha rés á fer; sa naturalesa es com la máquina d'un rellotje del tot usada de massa servir, los ressorts ne son gastats, se morirá com un pollet sense que ningú se 'n adoni. Fássinlo sagramentar.

-¡Pobre pare! digué 'n Marsal, ¡quina resignació!

*  *  *

Lo mateix vespre en Joan y lo boher anáren tot seguit á Masarách avisar lo senyor rector pels sagraments.

Eran las vuit de la nit, la campana tocá á combregar. La nova corregué tot seguit pel poble. Se juntaren á la iglesia algunas vehinas ab caputxa negra y una candeleta á lá má per' acompanyar Nostr' Amo. L'escolanet obrí lo paraygua de domás vermell, y lo combregar se dirigí envers lo casal Noradell.

A mitj camí tots los servents de la masía, ab   —39→   llur candeleta á la má, seguíren la professó, mentres l'escolanet tocava per moments la campaneta, toch lúgubre que feya parar lo cant dels richs-richs y granotas de la riera. Lo cel ennublat; no 's veya cap estrella; envers Recaséns, en las fondaladas, una faixa de bromas negras que aumentava la foscor, bufava un ayre fret y humit. Prompte lo vent apagá las llums; sols Mossen Esteva se guiava ab la llanterna de llauna, arrovellada, sense vidres, rublerta de foradets, contenent un cap de ciri encés que donava una claror esmortuhida.

Llampegava á Ponent; se sentian los ronchs fondos de la tronada.

Al arribar lo combregar al casal, la familia y servents se postráren; Mosen Esteva entrá en la cambra del malalt, posá lo Cupón damunt la taula adornada de blanca y fina estoballa de lli, ab quatre ciris encesos, y després de ohir sa confessió y ditas las pregarias de costúm, administrá lo sant Viátich al malalt que lo rebé ab molta devoció, en mitj del reculliment de sa familia agenollada al entorn del llit.

Lo combregar s'entorná á la iglesieta de Masarách ab lo mateix acompanyament de donas endoladas y servents de la masía.

*  *  *

Després de rebuts los sagraments, trobantse un xich reconfortat, don Jaume, cridá ab veu apagada á son fill heréu; lo feu sentar á l'espona del llit.

  —40→  

En Marsal las llágrimas als ulls s'assentá.

-¿Que vol? pare.

-Apropat, fill meu!... més... més... se m'acaban las forsas!... aviat no podré parlar!... Me'n vaig d'aquest mon... ja hi he cumplert ma missió... espero que Déu me rebrá en sa Gloria. Te deixo lo patrimoni que m'han transmés mos passats sense un deute, sense cap obligació... Te deixo la honradés que sempre ha guiat nostra familia en lo camí del bé, segueix mon exemple y 'l dels teus passats... Sías caritatiu, afavoreix al pobre y á la fí de tos días trobarás al cel ta recompensa... Donáume beure... tinch la boca aixuta... En Marsal aná á la tauleta, feu fondrer un tros de sucre dins un got d'aygua, y li 'n doná una cullerada... Marsal, ja no puch més!

-Pare, no enrahoni, si l'ha de cansar.

-Déu me donará coratje per' acabar.

Féu un esfors y continuá ab veu apagada.

-Sías bon pagés, viu en ta casa payral, al centre del teu patrimoni, hi trobarás pau y ben estar... Encara que ta posició te permeti viurer á ciutat, no segueixis l'exemple de tantas familias del Empordá que s'han arruynat per volguer imitar la gent de alt tó, confiant á procuradors llurs hisendas... Recordat que en aquest món l'home que té quartos es saludat y ben vist per tothom y 'l que 's torna pobre per sa culpa es despreciat y ningú 'n fa cas... Recordat de la hombría de bé dels Noradells; segueix llur exemple...

  —41→  

Ja no pogué més. Feu entrar en sa cambra sa pobre muller, Dª. Catarina, molt afligida, los ulls negats de llagrimas, la Teresa, la Mercé; y junts, ab en Marsal, se postráren als peus del llit, estengué sa má amagrida sobre d'ells donántloshi sa benedicció.

No tardá á entrar en l'agonía; á las tres de la matinada finá, volant la seva ánima cristiana envers son Criador.

*  *  *

D. Jaume Noradell era un d'aquells homes de la lley vella, plé d'honradés, estimat per tots los pagesos de la comarca que lo trobáren molt á faltar. També pels funerals la iglesia de Masarách no podía contenir la gent que hi assistía, puig n'havía vingut de mitj Empordá.

Fou portat per sos masobers al cementiri de la parroquia y depositat dins la tomba de la familia, al costat de la ossamenta de D. Maurici, son pare, mort lo sigle passat.

*  *  *

Fou una mort que afectá molt á la familia Noradell; encara que D. Jaume hagués mort carregat d'anys, la separació l'hi fou molt sensible.

Tota la casa estava endolada; puig que, en nostras familias ricas de pagés del Empordá, es costum de fer portar dol á tot lo servey y gent de la masía, durant sis mesos.




ArribaAbajo- IV -

  —42→  

En Marsal Noradell, al morir son pare, tenía 45 anys; de bona estatura, ferreny, plé de salut, moreno, mirada intel-ligenta; portava tota la barba retallada de dos centímetros; carácter sério, afable, fisonomía distingida que respira bondat.

Al acabar sos estudis al Institut de Gerona, son pare, volguentne fer un bon agricultor, un bon pagés com ell, lo feu anar á la Escola d'Agricultura de Montpeller hont passá tres anys, dedicantse á tots los travalls práctichs y teórichs de la terra, estudiant las ciencias naturals.

Acabats sos estudis agrícols, feu un viatge á Inglaterra hont, durant un any, perfeccioná los coneixements adquirits á la Escola de Montpeller.

Al tornar á casa sos pares 's posá al front del seu patrimoni que aviat feu l'admiració dels propietaris rurals del Empordá.

En los camps del plá de Peralada adoptá aradas de ferro especials que 's feu venir d'Inglaterra, tiradas per quatre y sis bous, pera desfonar los camps. Se procurá las mellors máquinas modernas més conegudas per llur perfecció: segadora, dalladora, batadora, rampí etc.

  —43→  

Las terras dels fondals inproductivas, pels aygua-molls, las feu drenar convertintlas en userdars de gran producte.

També mellorá sa rassa bovina, ovina y porcar ab un toro, un moltó marrá, y un berro, que comprá al Concurs Regional de Bruxelas. En una paraula, en Marsal, per sos coneixements culturals teórichs y práctichs, aumentá de molt lo reddit del patrimoni Noradell.

Los pagesos sempre rutinaris, aferrats als costúms de la vellura, al veurer aytals novetats, feyan la mitja rialla, aquella mitja rialla compassiva de saberuts: «se coneix que l'hereu Noradell es home d'innovacions... té més teoría que práctica... al cul del sach veurém las engrunas... se fará més sábi que rich.»

Mes, al veurer lo brillant resultat obtingut en las terras y bestiar del patrimoni Noradell, no pogueren més que admirar y felicitar á Don Marsal.

*  *  *

A 24 anys se casá enamorat ab una filla de la familia Noguer de St. Feliu de Guíxols, del comers; la Teresa, que es y ha sigut per ell bona esposa, bona mare per sa filla, en quí ha trobat una amiga carinyosa, bona cristiana, vivint sols por son marit, sa filla y sa sogra; dona de seny, bona mestressa de casa, estimant lo seu espós com en los primers dias de casada. May cap borrall de broma ha enterbolit la puresa de llur cel sempre seré.

*  *  *

  —44→  

Al comensar eixa relació, llur filla Mercé tenía 18 anys. Son pare y sa mare l'idolatravan; puig que de tres criaturas que va tenir la Teresa, duas varen pujar al Cel.

En sa infantesa era débil, malaltissa; als set anys cambiá sa naturalesa; y ab l'ajuda dels banys de mar y de sorra, que anava á pendrer á la Escala, ab sa mare, á ca 'l seu oncle Paulí, se torná robusta, enfortida per las emanacions salitrosas, y colrada pel sol y ayre de mar.

Sa mare la guardá aprop seu fins passada la edat crítica. A 13 anys la portá al col-legi de monjas del Sagrat Cor de Sarriá hont s'hi quedá fins á 16 anys. Completada sa educació, torná prop dels seus pares, á la casa payral.

La Mercé á 18 anys era ja dona formada, esvelta, rossa, ulls blaus expressius, fisonomía simpática, pero un xich massa séria; tot ella reflexava la robustés de son cos y la puresa de son cor; carácter bondadós, d'exquisita amabilitat, semblantse per sas bonas qualitats á la seva mare.

Al estudiar sa fisonomía se notava á voltas una expressió d'altivesa que qualsevol contrarietat feya ressortir més encara; eix petit defecte era degut á sa excessiva sensibilitat y al ésser massa mimada de sos pares; també, podém afegir, á la importancia que li donava lo títol de pubilla Noradell.

  —45→  

Molt amiga d'aucells y de flors. Los aucellets que té á l'aucellera del jardí, al costat de la glorieta, son los seus amichs; conversa ab ells; ella sola cuyda de portalshi aygua y panís, ab matas d'escarola ben blanca.

Las flors y arbustos que vorejan los camins ensorrats del jardí y de l'horta son hermosíssims.

Al caurer la tarde, á posta de sol, se posa un devantalet de tela blava y barret de palla, arruixa las flors ab la regadora. Ne té de preciosas; s'enfada ab las abellas atrevidas que s'introduheixen dins llurs calzer, obrint y esparpillant sens pietat llurs petals y etaminas pera robarne lo pol-len. Cada dia ne feya hermosas toyas pera adornar los gerros de son oratori y de sa cambra.

*  *  *

Donya Catarina, la mare de 'n Marsal, era senyora d'uns 78 anys; baixa d'estatura, prou sorda, la vista encara bona, cara pergaminada, arrugada, enqüadrada per dos rinxos de cabells blanchs, com s'usavan al principi del sigle actual. Pera guardarse dels ayres cubría son cap ab una toca blanca bordada de punt que li tapava mitj front; com vestia sempre de negra semblava una monja. Ferrenya, encartronada, la malaltía no hi podía res. Molt cuydadosa de sa persona, sempre neta que donava gust.

No li agradava la ociositat; tenía sa cadira   —46→   de brassos enconxada, al estiu, prop la finestra de la sala, á la tardor, al escalfa panxas, puig passava l'hivern á Figueras ab la familia. Feya mitja ab ulleras de vidre rodó posadas al cap del nas, ó bé, resava lo rosari, encomanantse á Deu.

Molt dona de bé, caritativa, amiga dels pobres; Deu sab la gent necessitosa que havia socorregut en los vilatges y masías dels encontorns de Masarách; també ¡qu'estimada y venerada! En Marsal, la Teresa, la Mercé, li tenian un gran afecte; no la deixavan may sola; la cuydavan ab carinyo.

La seva conversa era agradable, puig tenía encara bona memoria; ¡havia tant vist y aprés durant tan llarga vida! feya revíurer lo passat; may un se cansava d'escoltarla. La Mercé era sa estimada; quan surtia á passeig á pendrer 'l sol, sempre era ella que li donava 'l bras; li deya nena com quan era criatura.

*  *  *

La vellesa es sempre amiga de la tendra joventut. Sembla que al arribar á la fí de la vida, 'l vell té 'l pressentiment d'una nova existencia que l'ha de rejovenir; los recorts de sa infantesa, per un fenómeno singular, se li presentan, á la fí de sos dias, clars, seréns, somrients, y alashoras se sent atret per la hermosa joventut que li fa recordar la primavera de sa vida.

*  *  *

  —47→  

Los Noradells tenen casa á Figueras hont hi passan l'hivern.

Son relacionats ab las principals familias de la provincia de Gerona. En Marsal es diputat provincial, soci corresponsal del Instut Agrícola de St. Isidro, de Societats literarias y de associacions d'Excursions, de Barcelona.

Los articles agrícols, que sol publicar en la Revista del Institut, son molt apreciats, puig son escrits d'un home competent en tots los coneixements agrícols.

Tant com visqué son pare, en Marsal, tot adonat al cuydado del seu patrimoni, no havía may tingut cap ambició de figurar. Sols havía acceptat l'honor de representar sa comarca á la Diputació provincial. No s'havía ocupat may de política; aburría los partits madrilenys; era catalá de cor y estimava sa terra. En la Diputació defensava los interessos agrícols del Empordá; més, com á rich hisendat, sas ideas eran conservadoras y sobretot catalanas.

*  *  *

Al hivern de 188..., un diumenge de Novembre, á la tarde, fou cridat á una reunió de propietaris del país que li proposaren la Diputació á Corts en las próximas eleccions que s'havian de fer, pera reemplassar lo diputat castellá que havia dimitit.

  —48→  

-Vosté, D. Marsal, ha d'anar á Madrit; será votat per tots los propietaris y gent de bé de la comarca; ja es hora que nostre diputat sia empordanés; ja 'n tenim prou de diputats estranys á la terra, imposats pel gobern, quins, una volta elegits, ja no 's recordan més de nosaltres.

-Senyors, ténen molta rahó; penso com vostés; més jo no tinch cap influencia; vostés saben que sempre he viscut aislat de la política; y dech confessarloshi que tindría molta recansa de deixar lo cuydado del meu patrimoni.

-¡Vaja! D. Marsal fassi un estors, accepti pel bé del pais; vosté es bon catalá, estima la terra; també pot defensar en las Corts nostres interessos agrícols com los defensa en la Diputació Provincial. Comptém ab vosté; se deu sacrificar pel bé de la comarca; ja pot ben creurer que tots li quedarém agrahits.

-Senyors, ja que vostés s'empenyan, accepto de bon grat, agrahint de cor tan gran honra que no mereixo.

*  *  *

Aixís fou que 'n Marsal fou portat pera diputat á Corts per tota la classa rica conservadora del districte de Figueras.

No 'n digué res á la Teresa fins alguns dias avans de comensar la campanya electoral. Tenia un cert remordiment de no haverla consultada   —49→   ans de comprometrers; si ho hagués fet, es més que probable que no li haguera aprobat; puig no acostumava á ocultarli res y majorment una determinació tan important per las conseqüencias que podia tenir, en cas d'elegit, de haguer de deixar sa familia y son patrimoni.

*  *  *

-¿Sabs la nova que corra? li digué, me volen fer diputat.

- ¿Ho dius de veras?

-¡Vaya si ho dich! y la prova que 'l comité electoral está ja format y s'han ja enviat pels pobles circulars y ma professió de fé.

-¡Com t'ho tenias guardat!... si ans de acceptar m'ho haguesses dit, pot ser te hauría dit no ho fassis.

-¿Perqué?

-Marsal, no m'ho demanis!... so enemiga de tot lo que amenassa ma ditxa. Si foras diputat te perdría, ja no 't tindría aprop méu... y mirántsel ab carinyo... jo 't prometo fer tota la oposició possible, ensobornant los electors; los diré qu'ets massa bó pera ser diputat, que anyorarás los renys afectuosos de ta mare, las manyagas de ta esposa y los petons de ta filla; y que, als pochs dias d'estar fora, plantarás Corts y madrilenys y te 'n tornarás á casa... ¿veritat, marit meu? Més no anticipém: vaig á avisar ta filla y ta mare, y las tres farém maleficis pera que no sias elegit.

  —50→  

En Marsal la abrassá ab tendresa:

-No creguis que hi tinga empenyo; fins te diría que 'm sab greu; més he donat ma paraula: dech seguir avant.

*  *  *

Tot estava disposat pera comensar la campanya electoral.

Un matí, en Marsal feu collar la mula á la tartana, guiada per en Joan, abrassá sa familia y, acompanyat de 'n Cabreta, prengué la direcció de Figueras.

En Cabreta es lo guarda terras particular del patrimoni Noradell; es un home com un St. Pau; ha sigut mosso d'escuadra; te uns 40 anys; sério, barbut, cara de respecte. May dingú l'ha vist ríurer; porta una nafra rogenca que li prén part de la galta y mitat del llabi superior, una punyalada d'un lladre ab quí s'abrahoná en la ermita de St. Ferriol, aprop de Besalú. Sa fulla de servey es honradíssima; sempre ab lo pipot á la boca; home de pocas paraulas, molt callat, responent y fora las paraulas més precisas quan se 'l pregunta. Té molt prestigi ab los pagesos y menestrals d'aquells pobles; servicial, honrat; fa alguns anys que guarda las terras de sos amos per qui 's faría matar, tant es l'afecte que 'ls hi té.

-Cabreta ¿com ho tenim? li preguntá en Marsal, camí fent.

-Bé, molt bé.

  —51→  

-La cosa va séria; no faltará oposició; n'hem de sortir bé.

-No passi cuydado, D. Marsal: ja ho tinch tot preparat de temps; tothom votará per vosté: St. Climent, Masarách, Mollet, Espolla, Rabós son nostres; lo mateix li puch dir dels demés pobles del districte.

-¿Que sabéu del candidat del gobern?

-Se diu que arriba demá á Figueras... clavá dos pipadas... ¡malaguanyada cenrada!...

-¿Perqué dihéu aixó?

-Ja ho veurá: es castellá, y no volém més diputats castellans.

-Lo poble n'ho entén pas com vos, Cabreta, puig que de molt temps ensá vota diputats castellans.

-Ja vindrá un dia qu'obrirá 'ls ulls.

-Será tart.

-Si, ja l'entench: vol dir que la llimona per ells expremida haurá acabat lo such.

-Me 'n tinch por.

-No, D. Marsal, no: aixó no pot durar. Ve un dia que tant va 'l canti al pou que 's trenca. Ja pot ben créurer que per aquestas eleccions se trencará; ja ho veurá.

-Lo que hi há qu'hem de lluytar ferm; l'enemich es temible.

-No ho crégui, ja veurá si tindré rahó.

Arribáren á Figueras. En Marsal se dirigí al carrer de St. Pau, entrá en una casa ahont trobá lo comité reunit que l'esperava.

*  *  *

  —52→  

Al saber lo gobern la candidatura de oposició patrocinada per molts electors de Figueras, se prepará tot seguit á derrotarla. Lo comité oficial enviá emissaris pels pobles, anunciant l'arribada del candidat agrahit pel gobern, excitant empleats, alcaldes, etc., per ferlo triomfar á tot cost.

*  *  *

Lo candidat castellá que feu oposició á 'n Marsal, se presentá á Figueras acompanyat de sos adjudants d'eleccions, de cacichs, empleats, tota la récula de la gent que cobra ó qu'espera turró, veras sangoneras que xupan la sanch del contribuyent.

Ningú lo coneixía; no entenia un mot de catalá; may havía estat en l'Empordá. Lo gobern de Madrit lo havía imposat al país. Era nevot del fill d'un cosí de la muller d'un oncle del ministre de Foment.

*  *  *

Son gos de presa era un tipo: lo senyor Jofre; un senyor particular sense ofici ni benefici que havia sigut ataconador á la portería del senyor Desplá, y qu'ara vivia de renda. Empressari d'eleccions oficials, sempre disposat á   —53→   servir lo gobern, qualsevulla que fos, que li donava ossos á rosegar. Uns 50 anys; porta tarot y levita llarga, lluhenta de tant servir; era lo seu uniforme oficial que 's posava solsament en dias d'eleccions, pera presentarse y fer costat al senyor diputat. Magre, cara afeitada, l'ull viu, avispat, molt aixerit, la proba es que viu de senyor sense fer rés. Se diu amich dels diputats, que 's carteja ab ells. Es la mosca de la faula, ó 'l burro carregat de reliquias. Los estanquers y alcaldes de poble lo temen y respectan... diguéuli tonto!... qualsevulla fassi sabatas!.

*  *  *

Lo senyor Jofre ab lo candidat del gobern recorréren lo districte electoral. Arribáren á Rabós un diumenge al matí. Al entrar en lo poble, l'alcalde ja avisat y correligionaris 'ls vingueren á rebrer al carrer Major. Baixaren de la tartana á la plassa, devant la portalada de la iglesia, en mitj d'un rotllo de criaturas y pagesos embabiecats al veurer aquells dos senyorassos forasters, de barret y levita. L'alcalde mudat de festas, molt obsequiós, la má á la baretina tirada al clatell, escoltat per l'agutzil y dos regidors, saludá als dos senyors, acompanyantlos á la casa de la vila.

-Y donchs, ¿com ho tenim? digué 'n Jofre á l'alcalde.

-N'haurém com carn de cabra. He fet cridar   —54→   la reunió pera las deu... Potser lo senyor no ha esmorsat: -¿Quiere esmorsá senyó diputao? si quiere xacolata ó un tall da botifarra, le haré portá de mi casa?

-Mil gracias.

-Home! Ja hem esmorsat Lo qu'ha de fer es menar pressa y fer venir tota la gent que puga, digué 'n Jofre.

-L'alcalde diriginitse á l'agutzil. -Sentiu, Janot, lo que diu 'l senyor? Agaféu la trompeta y alante! No deixáu cap carrer, y si massa cal, pujáu al campanar y trompetejáu als quatre vents perqué tothom senti la crida: á las 10 en punt gran funció á la sala de ball .. anáu.

*  *  *

La reunió electoral estava ja preparada en la sala de ball prou espayosa. Ja lo dia avans l'alcalde havia fet fer dos cridas, una al mati, l'altra á la tarda. Mes la gran crida d'efecte era la del diumenge que los pagesos no son al travall y se restan al poble á xerricar per las tavernas. Al sortir de missa, envers las nou, comensáren á formarse grupos á la plassa. Algúns s'anavan dirigint tot xáno xáno envers la porta de la sala de ball; altres feyan los desentesos.

-¿Que hi ha? deya un tot espitregat, sapat, de pit pelut, lo pipot als morros... ¿Que 'ns volen donar quartos?... aixó put á cremat!... es cosa de gobern... si portéu diners á la butxaca no 'n traguéu la má.

  —55→  

-¿Vols dir, Met, qu'es cosa de gobern? Jo no ho crech. En Janot lo nunci que fa de agutzil ha cridat: gran funció á la sala de ball. Diuhen que aquell senyor foraster acompanyat del altre que li diuhen Jofre, farán jochs de mans, digué un.

-¿Quan fan pagar?

-No ho sé; no crech que fassin pagar rés; vólen que tots hi aném.

-¡Que diantre 'ns volen! diu un que acaba d'arribar del carrer d'amunt.

-¿Que no vares sentir la crida, ahir 'l vespre?

-No, me 'n havia anat á jaurer... ¿Quina crida feren?

-Si vols que t'ho diga no la vaig gayre entendrer. Me sembla que 'n Janot parlava de quintas.

-¡Altra volta las quintas!... digueren tots.

En aixó passa 'l nunci.

¿Que váreu cridar, Janot, ahir el vespre?

-Entréu á la sala que ho sabréu... ¡apa! ¡apa! aneuhi tots que la funció comensará aviat!

-La funció!... las quintas!... los jochs de mans!... Veyám, entremhi, ja que no fan pagar res.

La sala de ball era adornada de boixos y banderas.

A sobre una tarima empostissada, elevada d'un metre, lo Comité, que formava la mesa presidida per l'alcalde, estava sentat devant   —56→   d'una taula hont se veya una campaneta, un tinter de banya, paper y plomas.

L'alcalde tenía á sa dreta lo senyor castellá y á sa esquerra, lo senyor Jofre. Ja volia donar la presidencia al futur diputat, més aquest, molt modest, no ho volgué.

La sala s'anava omplint de pagesos y de fum de pipas y cigarrets; s'hi respirava un baf d'ayguardent y allioli.

Tot eran xius xius y conversas á veu baixa. Se 'ls hi havia promés la carretera, la font, rebaixa de consúms y de la territorial.

Per fí l'alcalde tocá la campaneta; 's feu silenci. Alashoras lo senyor Jofre s'alsá pausadament, passejant sa mirada per tota la sala, 's mocá, estossegá, esgargaixá, aprestanse á comensar son discurs, mentres lo senyor castellá repantigat dins sa cadira de brassos, un lente encastat al ull dret, s'escurava las unglas ab trempaplomas.

*  *  *

Lo senyor Jofre, ab veu forta, que 's sentia fins del carrer, digué: «¡Rabossenchs! tinch l'honor de presentarvos Don Sanchez Martinez y Gonzalez, nostre futur diputat, que s'ha dignat acceptar nostra representació á las Corts de Madrit... Don Sanchez Martinez y Gonzalez s'incliná, fent un saludo... Encara que sia castellá es catalá de cor, amant de nostra terra com si hi hagués nascut; enterat y disposat á atendrer   —57→   vostras necessitats. Ell, mellor que cap altre ho pot fer, ja qu'es á la font, y amich de 'ls que tenen la paella pel mánech. Sols ell vos fará obtenir tot lo que havéu fins ara demanat. Lo clam del país es la crísis agrícola; nostre futur diputat es proteccionista...

-Un pagés: ¿que vol dir proteccionista?...

-L'alcalde president: aquí no s'interromp!... Si ho vols saber ves á estudi.

«Respondré al interruptor: proteccionista vol dir... vol dir... la protecció... si, tingueho ben entés; y protecció vol dir malura... destrucció de las vinyas... no... de la filoxera, d'aqueix pugó que 'ns arruina, qu'ha portat la miseria al pais! No dubteu, no, que nostre futur diputat, ajudat pel gobern, lo fará desapareixer.

Un murmuri d'aprobació recorregué la sala; lo senyor Jofre l'aprofitá pera recalcar més son dir.

Si, lo fará desapareixer; ell sol ho pot fer; y aixís tornarán la riquesa y lo ben estar en aquesta comarca.

-Lo mateix interruptor: aixó que vosté diu, quan ho veuré ho creuré...

-L'alcalde: agutzil! trégui l'interruptor.

-Lo pagés: ja me 'n vaig.

-L'alcalde, dirigintse al futur diputat: dispense vosté, senyó Don Gonzalez; en todos los indrets se troba gente faltada de modos.

-No hay de qué... Señor Jofre, puede V. continuar.

  —58→  

Lo senyor Jofre, després d'estossegar y mocarse, continuá:

«No tinch necessitat de dirvos que la questió de la font y carretera ja ho podéu tenir per concedit. En quan á la rebaixa de la contribució, també hi podeu comptar, puig que 's farán tots los medis per obtenirla... y alsant lo cap ab orgull y somríurer sardónich... Y ara, respongau! ¿Que us ha promés lo candidat d'oposició?... rés... rés vos pot prometrer!... Ningú 'l coneix á Madrit; prop del gobern será un desconegut, un mossen Ningú; se 'n tornará com hi haurá vingut, y vosaltres us quedaréu ab un pam de nas, sense haver res obtingut: pagaréu las mateixas contribucions, més que menos; vostre camí será sempre de ferradura, y vostra font rajará l'any de la picor. Deixáuse d'aquellas ideas que predica lo candidat d'oposició, d'alló que 'n diu catalanisme ó regionalisme, que ningú sab que vol dir... son ximplerías; tot es música celestial... al grá!... al positiu!... Anáu tots á votar com un sol home, y que D. Sanchez Martinez y Gonzalez, aquí present, surti triomfant de la urna.»

*  *  *

Lo candidat castellá felicitá al senyor Jofre per sa eloqüencia y argumentació, encara que res havia entés al seu discurs. L'alcalde molt satisfet li apretá la má, donantli la enhorabona.   —59→   En quan al públich, menos los adictes escassos que picáren de mans, manifestá una indiferencia glacial.

Los pagesos anavan sortint de la sala emboyrada del fum de tabaco, gratantse 'l clatell, fent la mitja rialla; defora 's formaren rotllos, discutint lo mérit dels dos candidats.

-Que la sab llarga lo senyor Jofre!... está clar... com viuría sense aixó!... li val més garlar qu'estirar lo nyinyol.

Y aquell senyorás que vol ésser nostre diputat, res ha dit... ¿Que sería mut?

-Cá! home! es que parla un llenguatge diferent del nostre, no 'ns entén ni l'entendriam.

-Donchs, l'alcalde, be l'entén.

-Oh! l'alcalde! ja xarroteja 'l castellá... ha estat soldat; ha vist món y sab de que se las hau.

-Vaja! no 'ns vinguin ab gent que no parlan cristiá com nosaltres. ¡Visca D. Marsal!

Se coneixía que 'n Cabreta ja ho tenía tot minat.

*  *  *

L'alcalde y alguns regidors precedits, per l'agutzil, acompanyaren á D. Sanchez Martinez y Gonzalez y al senyor Jofre á recorre la població pera examinar l'emplassament de la font; entráren en la iglesia; pujáren al campanar per veurer los voltants de Rabós y tirar plans pera la carretera que s'havía d'obrir.

  —60→  

A laa dotze la comitiva 's dirigí envers la casa del alcalde hont tenian preparat un bon dinar, seguits de la quitxalla, topantse ab porchs y gallinas, aixordats pels lladrits de cans petaners esporuguits pels barrets de copa dels dos senyorassos; seguiren un carrer estret, sense empedrar, brut, fangós, casas de parets vellas, ennegridas, ab alguna eixida coberta de parrals, per tot enfilalls de figas secas y capsas de blat de moro; de moltas finestras penjan bandolas y pells de moltó, mollas de pixúm, que secan al sol; ne surten caps de donas y criaturas mogudas de curiositat, seguint, ab llur mirada encantada, aquella comitiva precedida per l'alcalde que parla castellá.

Atravessáren un' era rodejada de matas d'etzavara, deturantse devant una porta espayosa: cá l'alcalde. Entráren, obrintse pás en mitj de sachs de grá, carbassas y rabaquets; pujáren l'escala, aguantantse ab la corda greixosa y lluhenta; entráren á la sala adornada, de garlandas d'eura que onejavan pel sostre, ab cistellets de paper de color ratallat que feya molt bonich; era obra de 'n Janot, l'agutzil; es molt trassut. A un pany de paret, á la dreta, en march de fusta envidriat, salpicat d'excrements de mosca, penja lo retrato d'Espartero molt caracterisat per sas dos pinzelladas de mostatxos del llábi superior, retallats arrán com dos mascaras sota 'ls narius. Ademés s'hi veuhen també quadrets que representan las peregrinacions del juheu errant... camina que   —61→   caminarás!... En mitj d'ells, figurins de moda enmantllevats al sastre de Garriguella, encastats ab óstias á las parets; com també versos de ventall, comprats á Figueras, lo mercat passat, al marxant que para á la cantonada de la plasseta. Cada full de sa colecció de comedias, dramas, cansons y rodolins es subjectat ab canya lo llarch de cordills lligats ab claus plantats á la paret, pel vent.

A un recó de la sala, un rellotge de paret sense caixa, molt antich, d'hont penjan duas cadenas y dos pilons de ferro en mitj dels quals 's balanceja, molt depressa, un péndul arrovellat, qual tich tach incomoda de tant marcat.

No hi faltan los dos armaris de recó, envidriats, ab llurs lleixas rublertas de pisa, gots, xicras, porrons de broch llarch, ampollas de xarops y aygardent anissat del camp de Tarragona; algun brotet de fábrega ab aygua dins un got.

La taula parada al mitj de la sala; lo fuster hi ha hagut d'afegir duas posts pera poder cabrer los convidats. Blancas estoballas y toballons que fan flayra de bugada. Los cuberts son de boix; cada any passa á Rabós un cullerayre de Tortellá que 'n vent de fins y grossers, ab gafetas d'arám per encendrer la pipa.

L'alcalde, petit, rabassut, cara riallera, de pa fresch, uns 40 anys, 's frega las mans, tot satisfet, cridant la Sila sa muller que va atrafagada per la cuyna, y també son pare, un avi   —62→   que fumava 'l pipot á la vora del foch de la llar, vell soldat d'Espartero, los presentá al futur diputat. Aquest se digná fer un compliment galant á la alcaldesa quí 's torná roja, aduch que fos fet en castellá, mes, las donas, aixó de requiebros los entenen per intuhició encara que sian fets en rus.

Allargá també la má al veterá d'Espartero, diguentli que 'n sent á Madrit li faría donar una creu.

Vinguéren dos nens que jugavan ab un gosset, quins, al veurer lo senyor foraster, s'arraparen á las faldillas de la Sila, llur mare.

-¿Son hijos de V? señor alcalde.

-Sí senyó, son de la dona.

Se digná tocalshi las galtetas.

*  *  *

¡Au! á taula! á taula!... que la rata 'm corre pel ventre, digué l'alcalde... Senyor Jofre... aquí... al costat de nostre diputat, y vosté don Gonzalez, aquí, al costat meu. Los demés que s'assentin hont vulgan.

Se sentáren.

-¿Y la señora de V.?

-¿Qui vol dir? la Sila... prou feyna tiene á la cusina: nuestro dinar es un dinar oficial, no hi vuy muqueres.

¿No es veritat? Senyor Jofre.

-Jo li diré: lo bello sexo es sempre un adorno.

  —63→  

-¿Que m'explica del bello sexo? ¿que vol dir? parli clar!... ¿'s figura vosté que la Sila es del bello sexo?... va errat: la Sila es la meva muller, tinguiho entés!... Noya; porta l'escudella!

La Sila surt de la cuyna portant ab sas duas mans una grossa sopera de pisa groga que posa damunt la taula; l'alcalde la destapa, ne surt una fumarola vaporosa de greixúm apetitós que fa ensalibar; agafa la llossa, dona una remanada, y tot servint:

-Per vosté... li agrada l'escudella, don Sanchez?

-Hombre, no me disgusta.

-Donchs, quan ne tinga bastante.

-Basta! hombre, basta!

-¿Y vosté? senyor Jofre.

-Ja me 'n pot donar una bona platada; no hi ha res que se senti tantbé al pahidor... ¡Prou!... ¡caratsus!... ¡borrango!... ¡que fa!...

-Mengi, home! Lo ventre porta las camas.

-Sí, pero ne fa un gra massa.

-¡Au! que cadascú se serveixi; aquí va la sopera..... ¡Sila! treu toballons y gots que'ns fan nosa; son bons pel senyor diputat y l' senyor Jofre; nosaltres som gent de porró.

-¡Ah! ¡un hom tot se retorna! digué 'n Jofre.

-¡Apa! noys: aquí va la carn d'olla..... ¡patacadas!..... Senyo diputao: no fassi cumpliments.

Ya se puede atipar; ho pagan 'ls electors..... capitol d'imprevistos; ¿veritat? secretari.

  —64→  

-¿Qué diu? senyor alcalde... la boca plena...

Al comensar, tothom era callat' menos l'alcalde y lo senyor Jofre; lo senyor diputat 'ls hi feya respecte; mes, á mitj dinar, després d'haver traguejat una miqueta, lo vi generós de Rabós deslligá las llenguas, y á postres, tots parlavan castellá que donava gust sentir.

-Don Gonzalez, deya un regidor: ¿sabe V. beurer á galet?.... miri com se fa..... y ab lo porró xerricava la garnatxa, imitant lo refilar del gafarró..... Vosté ha de portar eixa moda á Madrit; crégui tindría admiradors.

*  *  *

Lo senyor Jofre s'alsá brindant pel triomf del futur diputat. Aquest feu lo mateix brindant per l'alcalde y poble de Rabós. Menos 'l senyor Jofre, cap 'l va entendrer. Tot eran preguntas que feyan los regidors al senyor diputat; don Martínez responía garsas per perdius; sort que'n Jofre feya d'intérprete.

*  *  *

A las tres se despediren dels rabossenchs; lo futur diputat y son cá depresa pujaren á la tartana pera fer la mateixa funció á Espolla, St. Climent y demés pobles del districte electoral.

*  *  *

  —65→  

La lluyta s'enveriná. En Marsal, al veurer lo de sempre, un desconegut, estrany á la terra, imposat pel gobern centralisador de Madrit, acudí als mateixos medis empleats per aquell. Recorré lo districte, ajudat per sos amichs, presidí reunions electorals, invocant los interessos del pais, parlant á tots clá y catalá; en una paraula, fou tanta sa activitat que vencé son contrincant, resultant elegit ab gran majoría. Elecció renyidíssima, puig s'hi havia barrejat l'amor propi, y en Marsal n'havia fet qüestió d'honor.

Rebé felicitacions de tota la comarca.

*  *  *

Lo triomf de'n Marsal fou celebrat á Figueras ab un gran convit hont se brindá per la pátria catalana y per la representació del país per diputats de la terra.

Lo brindis de'n Marsal arrancá aplaudiments entussiastas al manifestar sas ideas catalanistas per la reivindicació de nostra llengua, de nostre Dret civil y demés llibertats perdudas, eondempnant la política absorvent y centralisadora dels goberns castelláns.

*  *  *

Lo candidat del gobern don Sanchez Martínez y Gonzalez se'n torná á Madrit, la cúa entre   —66→   camas; mes com son gent que tant se 'ls hi 'n dona, que no fan cas de la llissó, que sempre están á la saga y no 's cansan may, algun dia d'eleccions lo tornarán á veurer ab reforsos det tota mena; y si no es ell, será son cosí germá y tutti fratelli..... sortirá ab la seva, y 's tornarán á restar com eran, representats per tots los Sanchez Martínez y Gonzalez y demés noms castelláns que acaban en ez..... y axis ballan á Mollet.

*  *  *

La Teresa y la Mercé cusían prop la finestra de la sala del casal Noradell, al costat de donya Catarina que posava taló á una mitja.

-Mamá ¿quán tornará 'l papá? ¿perqué triga tant á tornar?

-Ay ¡filla meva! las eleccions lo tenen mitj trastornat. Demá anirá en Joan á Figueras pera saber novas.

*  *  *

Per fí arribá en Marsal acompanyat de'n Cabreta y de son fidel Joan.

Al baixar de la tartana trobá sa muller y sa filla quinas havian baixat á rebrel á la porta forana. Després de donárlashi una estreta abrassada, pujaren á la sala. Feu un petó al front de sa mare, radiant d'alegría, plé de pols.

-¡Vaja! digué á la Teresa, so diputat.

-¡Que 'm dius!

  —67→  

-No n'he pogut prescindir. Hem tots lluytat ab valor y guanyat la victoria.

-¿Donchs, qué 't proposas fer?

-Que vols que fassi..... aniré á Madrit.

-Y nosaltres papá, digué la Mercé ¿també anirém ab vosté?

-Está clar; mes no encara; ja 'n parlarém; primer aniré jo y després vindréu vosaltras.

-¿La padrina també?

-La padrina també; tots.

-Ay ¡qué contenta!.... y feu un petó á son pare.

*  *  *

Als pochs dias l'hereu Noradell comensá sos preparatius per anar á Madrit.

Se posá en relacions ab sos electors, fent serveys á uns y altres; puig era un d'aquells homes com se sol dir del cor á la má, franch, després, judicant sos amichs y coneguts com ell, incapassos d'engany, de falsedat.

Quan se li demanava un servey, no 'l solía may refusar, lo concedía ab generós desprendiment.

Havía afavorit á molts propietaris que li eran deutors de sumas respectables, contentantse solament ab llur paraula y ab llur firma, en document ordinari, sense may recorrer á un notari.

La Teresa no aprobava tant desinteressament.

-Marsal, ja m'está bé que fassis favors als   —68→   teus amichs; mes, que't diré..... no tots dehuen mereixer tan cega confiansa; m'apar que abusas de ta generositat.

-Pero, jo faig per ells lo que farían per mí, n'estich segur; si sabesses las provas d'amistat y d'afecte que m'han demostrat durant eixos dias d'eleccions...., no puch negalshi los favors que 'm demanan.

-Bé, bé; tu mateix: ets mon marit y senyor; mes com á esposa y amiga teva, dech ferte aqueixas observacions que pendrás per lo que valgan.

Era l'únich defecte que tenia en Marsal: lo esser massa bó.

*  *  *

Las donas, en general, tenen un judici mes certer que 'l nostre.

En las circunstancias críticas de la vida, en mitj de nostre desfalliment, quan sembla que ja no hi ha remey, una paraula, un consell de nostra muller fa entreveurer un raig d'esperansa que 'ns reanima y nos salva.

Tot lo que veu la dona es vist per lo prisme del sentiment adornat per una exquisita sensibilitat.

La Teresa no sols estimava al seu marit d'amor d'esposa, mes ressentía també per ell un sentiment d'admiració degut á la superioritat en que tota muller 's plau á reconeixer al seu espós, al home que Deu li ha donat pera   —69→   guiarla y ampararla en lo camí enmalesat de la vida.

*  *  *

En Marsal no s'havía may separat de sa muller; havían viscut sempre junts, compartint llurs penas y alegrías.

La Teresa tota orgullosa de veurer son marit diputat á Corts ressentía no obstant una pena interior que no 's podía explicar, que la entristía y turbava la seva satisfacció. Son espós participava de la mateixa tristesa. ¡Separarse dels sers que tant estimava!.... del seu patrimoni qu'era la nina del seu ull!.... dels servents de la casa y de la masía!.... ¡de las melloras que estava fent á sas terras!.... ¡de la vida del camp per ell tant atractiva!.... y tot aixó ¿perqué? ¡per anar á un pais estrany, desconegut, á sentarse en lo Parlament desprestigiat, en mitj d'aquells parlayres hont sa veu de catalá no sería escoltada!....

¡Oh! sí, ¡era un gran sacrifici que feya al pais! l'honor, la confiansa que sos electors havían depositat en ell, los interessos del Empordá, de la pátria, de sa aymada Catalunya tant trepitjada, que tenía que defensar lluytant de totas sas forsas contra sos acerrims enemichs, li feyan un deber d'anar á Madrit; ja no podia recular.

*  *  *

  —70→  

Lo dia de la separació fou un dia de llágrimas en lo casal Noradell. D.ª Catarina, al saber que son fill anava á Madrit per diputat, se senyá. Preguntava si era molt lluny de Masarách, lo temps qu'estaria pel camí, si trigaría á tornar.

May cap Noradell havía deixat son patrimoni per anar á llunyanas terras á corre 'l món.

-Pero Mare, li deya en Marsal, es per defensar la política, los interessos del pais.....

-¡Qu'es aixó de política!.... ¡la mellor política es á casa teva!....

¿Per qué no hi van los demés?.... ¡Ne treurás mes honra que profit!....

¡Pobre senyora! ¡era del temps vell y no comprenía las exigencias de la civilisació de abuy dia!....

*  *  *

En Joan collá la mula á la tartana. D.ª Catarina volgué baixar la escala ab son bastonet, apoyada al bras de la Mercé. Son fill molt entendrit la estrenyé en sos brassos:

-¡Adeu! mare; no estigui trista..... tornaré aviat.

-¡Que Deu te beneheixi, fill meu!..... las llágrimas li lliscavan galta avall.

La Margarida s'aixugava 'ls ulls ab son devantal,   —71→   plorant com una Magdalena, al veurer partir son fillol.

La gent de la Masía, en Rafel, la séva dona, boher, pastor, rabadá: ¡adéu! ¡senyor amo!.... ¡Deu 'l guardi de mal!.... torni aviat. Estrenyé la má á tots.

La Teresa, la Mercé, en Marsal pujaren á la tartana, emprenguent, molt compungits y silenciosos, lo camí de Figueras, dirigintse á la estació del carril. Hi trobáren nombrosos amichs que 'l venian á despedir; á tots apretá la má ab efusió de cor.

Sa muller y sa filla volian pujar en lo mateix vagó seu; no 's podian resoldrer á separarse d'ell..... ¡Quin mar de plors!.... tothom estava conmogut. Ja la campana ha donat lo senyal; passa 'l conductor del tren qui d'una rebolada tanca la portalleta, sens compassió..... Lo xiulet estrident de la locomotora, xiulet desapiedat, inhumá, que esqueixa 'l cor, los separá. ¡Quins adeus mes crudels!.... se 'n tornáren tristas. afligidas, 'ls ulls inflats de llágrimas, á llur casal de Masarách hont trobáren D.ª Catarina al oratori que resava 'l rosari, pregant per son fill.




ArribaAbajo- V -

  —72→  

En Marsal, al deixar l'administració del patrimoni á sa esposa, nombrá no obstant un procurador de confiansa pera mellor direcció dels travalls y comptabilitat agrícols, recomenat per Mossen Esteva, lo rector de Masarách.

Se diu Francesch Saqué. Havía estudiat per capellá; mes morí son benefactor y no pogué seguir la carrera per falta de recursos.

Es fill d'un mas dels voltants de Garriguella; orfe de pare y mare. 'S trobava sol, desamparat, quan fou recullit pel senyor rector de Garriguella que ne feu son escolá y comensá á li donar los primers elements d'instrucció.

Al veurer sa aplicació y bonas disposicions, l'enviá á Gerona aprop d'un seu amich, canonge á la Seu. Los pochs parents que li quedavan eran pagesos pobres com ell.

Es un jove de uns 23 anys, de bons sentiments, molt honrat, intel-ligent, prou instruhit, pero molt tímit y vergonyós per causa de sa pobresa y humilitat.

Coneix lo patrimoni Noradell per haverlo en Marsal empleat algunas vegadas á la cobransa dels censos y tersos dels enfitéutas. Vivía en un más prop de Masarách, ajudant á las   —73→   feynas del camp, del bestiar, guanyant poca soldada, contentantse de menjar pá y vestirse, aprofitant las horas que podía fora del travall per' alimentar sa intel-ligencia, repassar y estudiar 'ls llibres seus y los que li deixava Mossen Esteva qui l'apreciava molt per lo bon minyó qu'era.

Rebé las instruccions y recomenacions per tot lo referent al patrimoni. Fou allotjat en lo casal.

Com ja era conegut de la familia, la Teresa y la Mercé ne tingueren una vera satisfacció. Sólas, sense 'n Marsal, 's haguessen trobat massa aisladas.

En Francesch tenía sa cambra junt á son despaig, independent de las demés estancias de la familia.

Acompanyat de 'n Cabreta, recorregué tot lo patrimoni de Masarách, Rabós y Espolla, posantse al corrent de tots los travalls agrícols iniciats per en Marsal; fou presentat als masobers, servents, y travalladors de las masías.

*  *  *

La Teresa y la Mercé reprengueren llur vida acostumada y feynas de la casa.

Eran á primers de Setembre. Quan la calor del dia havía minvat sortían á la tarda á passeig, á voltas acompanyadas de 'n Francesch, la Mercé ab vestit curt, barret de palla d'amplas alas, riallera, esvelta, lleugera, cullint floretas,   —74→   perseguint papallonas. S'havía fet un filat de gassa blava ab bossa, posat al cap d'una canya, per' agafarlas al vol; no pera picarlas ab agulla en planxeta de suro..... ¡quin horror!.... mes sols pera contemplarlas de mes aprop, admirant los hermosos colors de llurs alas vellutadas y finura de llurs antenas, fentlas voleyar dins sa cambra, jugant ab ellas; després obría la finestra per donalshi llibertat, seguint ab sa mirada llur vol capritxós á traves dels camps assoleyats.

*  *  *

Aquella tarda dirigiren llur passejada envers la vinya de la riera, mes propeta del más: seguiren un viarany dins l'arbreda que voreja la riera y closas, encatifat d'herbám y margaridoyas. Entráren en lo molí Noradell, sobre la mateixa riera, ombrejat d'olms; molí d'hivern primavera y fi de tardor, d'una sola mola, de bassadas, puig que no porta la riera prou aygua pera moldrer á rech corrent.

Sortí á la porta del molí, lo moliner, la cara y vestidura enfarinada, barretina en má, saludantlos:

-Bonas tardas tingan... ¿volen descansar?... ¡Tomasa! ¡porta cadiras!

Vingué la Tomasa, una jovenassa robusta, de amplas caderas y abultada pitrada, seguida de duas criaturas bessonas arrapadas á sas faldillas, rossas com un fil d'or. La Mercé volgué   —75→   acariciarlas posántselas á sa falda; mes feren lo peterrell, esclatant en plors, estirant llurs brassets envers llur mare qui las hagué d'abrassar y petonejar pera ferlas callar.

La Tomasa que acabava de treurer lo pa del forn, regalá á sas mestressas una coca de farina de mastall que la Mercé posá dins son cistellet pera brenar.

Continuáren llur passeig pujant un turó hont per d'allá 's troba la vinya.

La tarda es hermosa, lo cel seré. A ponent la posta de sol cobreix de calitja tota la cordillera pyrinaica; d'amunt d'ella, á gran altura, una aglomeració de cirrus esclatants, amuntonats, franjats de flonja neu enlluhernadora, deixan passar, á claps, nimbas de fletxas d'or que encenen mitj cel. Al orient, al cap d'allá de la extensa planura, á través del pins y olivars, al horisont, una pinzellada soptada d'un blau de cobalt, es lo golf de Rosas, clapejat de velas llatinas dauradas pel sol ponent.

*  *  *

Al arribar á la vinya, la Mercé triá un cep de picapollas, s'assentá á terra aprop del cep, tragué la coca del cistellet, ab un petit ganivet ne tallá tres llescas y espiocá los grans de rahims, del cep estant, com una perdiu.

-Mamá, ¿que no vol brenar?.... portantli coca y un grapat de rahims.....

¿Y vosté? Francesch... son dolsos com mel... tasti.

  —76→  

-Ab molt gust, senyoreta.

Los tres passaren lo rosari desgranant las picapollas mostosas cullidas per la Mercé.

Havent brenat se passejáren per la vinya. Los despampolayres dirigits per en Joan, encorvats á llur tasca, 'ls hi mostravan l'hermoseig de la rahimada que penjava dels ceps.

-Aquest any, Joan, si no ve cap pedregada, omplirém botas y tinas, digué 'n Francesch.

-Sí, te rahó; tenim una anyada com may s'havía vist, li respongué 'n Joan; mes ¿ha observat quina singularitat? moltas tórias se quedan verdas y algunas tornan á brotar, mentres altras no han fet lo creixent dels demés anys. So vell y may ho havía vist.

*  *  *

La vinya aquella ab las demés del terme 's trobava baix la influencia de la primera invasió filoxérica.

En totas las vinyas dels termes d'Espolla, Rabós, Pau, Palau, Vilajuiga y Culera, 's notaren 'ls mateixos fenómenos, qual explicació generalment admesa es la següent:

Lo primer aixám filoxérich, al invadir las arrels y fer en ellas, ab llur picada, una ferida, eixa ferida produhía una sangría favorable en llur forsa vegetativa y excés de saba. Ja se sab que per fer portar fruyt á un arbre, se li ratlla la soca fins al derme pera castigarlo, es á dir, pera facilitar la sortida del seu excés de saba   —77→   que dona massa vida al branqueig y fullám en detriment del fruyt. Donchs la picada del insecte en las arrels, produhí á las vinyas lo mateix efecte. Lo primer any d'invasió filoxérica may 's havian vist tants rahims, may s'havia fet tant vi. 'S comprén qu'eixa benéfica sangría, quan es repetida, 's torni ferida mortal. Per xó l'any següent, la vinya cansada de lluytar, dessangrada, anémica, ja no pot mes resistir; la mort la corseca de sopte com una ferida de llamp.

*  *  *

-Y donchs, Joan, qué penséu d'aqueix rebrot de las vinyas? li preguntá la Teresa.

-Que vol que li diga..... cal viurer pera veurer estranyesas. Lo que hi ha de cert es que los rahims son molt bonichs y la brema abundantíssima per tot, ¡alabat sia Deu!

*  *  *

La Teresa pensá: donaré eixa bona nova á 'n Marsal que 'l fará content. Prou ánsia deu passar de lo de casa.

*  *  *

Al retornar al casal passáren devant la rectoría de Masarách; trobáren Mossen Esteva que anava á tocar la oració. Entráren ab ell un rato á la iglesia pera pregar.

  —78→  

La llum crepuscular penetrava pel rosetó de damunt la portalada, clapejant de pálida claror lo coronament del retaule del altar major; lo demés de la iglesia era negat dins la foscor; res se distingía; sols al fons de la nau 's veya un llumet blavench, de flama vacil-lant, débil, sens resplandor: la llántia del Santíssim.

*  *  *

Després de resar sortíren. Lo senyor rector tancá la porta ferrada, macissa, tota clavetejada de ferraduras y claus de cabota cónica quadrangular, fent correr un feixuch forrellat de ferro en forma de serp escatosa, boca badada, que llensá un ganyit estrident.

-Vuy que púgin á descansar.

-Mossen Esteva, será un altra dia; ho tenim tart y arribarém á casa de nit.

Mes fou tant lo que insistí que per no ferli pena feren un puja y baixa á la rectoría.

Pujáren l'escala; entraren á la saleta, vingué la majordona á rebrels. Pelava trumfas tirant las pelas dins un parolet que tenia al seu costat; s'aixecá, saludantlos, molt obsequiosa; una dona vella poch ó molt de la mateixa edat que Mossen Esteva, de uns 65 anys.

De seguit pará taula per ferlos brenar.

-Pendrán xacolata.

-¡Mes, santa dona! no veu qu'es tart y som lluny de casa..... No 's molesti; ja hem brenat á la vinya.

  —79→  

Tant sí com nó, hagueren de fer la xuclamolla ab melindros y vi ranci.

Per l'aspecte de la sala 's coneixía que la majordona era amiga d'orde y de netedat.

La rectoría de Masarách es pobre; prou 's veya ab lo moblatge d'aquella estancia, y la sotana lluhenta, apadassada, que portava Mossen Esteva, qual color negre 's havia tornat verdós.

La gent del camp té massa salut; los enterros y funerals no son gayres, y com la paga del gobern es poca y ve quan Deu vol, vivían ell y sa majordona ab molta economía, menjant cols y trumfas, pobrets y alegrets, puig que Mossen Esteva encara que vell no pert may son carácter jovial. Alt, magre, fisonomía de bondat, es estimat per sos feligresos ab qui comparteix sa pobresa.

*  *  *

La Teresa, sa filla y en Francesch 's despediren de Mossen Esteva qui los volgué acompanyar un tros enllá. Arribáren al casal que ja fosquejava.

*  *  *

L'endemá la Teresa escrigué al seu marit pera donarli la bona nova de la verema abundant que 's preparava.




ArribaAbajo- VI -

  —80→  

Feya quatre mesos que l'hereu Noradell era á Madrit. La vida que portava era ben diferenta de la vida quieta y pacífica de Masarách, en mitj del carinyo de sa familia, dels seus travalladors y feynas del camp. Vivía á la fonda d'Embaixadors del carrer de sant Geroni, prop del Congrés, sol, aislat, freqüentant poch lo gran món; aprofitant sa estada pera estudiar tot lo que ofereix de remarcable la capital, sos museos, sas iglesias, sos passeigs, sas bibliotecas. Passava llargas horas al museo del Prado admirant las obras mestres de la Escola espanyola, extasiantse devant los quadros de Murillo, Velazquez, Ribera, y sobretot del pintor aragonés Goya tant hábil y original.

Recorría los carrers y mercats de Madrit, estudiant las costúms populars tan diferentas de nostras costúms catalanas; observant, notant sas impressions.

En lo Congrés prengué seti á la dreta, escoltant, analisant, votant segons son criteri, sempre en bé del pais.

No s'atreví á pendrer la paraula; volia avans coneixer lo terreno que trepitxava, estudiant á fons las qüestions económicas ab son clar é intel-ligent   —81→   criteri catalá; se reservá per la segona llegislatura. Mes prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no 's podian avenir ab l'engany y l'astucia d'aquells homes de partit que sacrifican la nació á llur interés. Sa honradés, son carácter franch, catalá, topava ab aquellas costúms de xatxarra y fingiment que caracterisan los pobles decadents. Comparava los discursos eloqüents, sí, mes buyts, de nostres oradors, ab los discursos sensats, práctichs dels diputats inglesos que havia tingut ocasió d'ohir varias vegadas durant sa estada en Inglaterra.

Admès en los salons de la bona societat madrilenya, fou seduhit per l'amabilitat, la finura, aquell parlar atractiu, superficial pel qual la llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuhen de dia al dia, que no tenen mals de cap, segurs que no 'ls hi faltará la pluja d'or que las provincias expremidas abocan á llur capital.

*  *  *

Ell, home del camp, agricultor, amant de la naturalesa, de sa riquesa, de sos productes, recorría los voltants de Madrit; sos ulls seguian á perdua de vista las onas d'aquellas serraladas áridas, cremadas pel sol, sense cap matoll, sense verdor..... un inmens desert sense oasis.....

Prompte fou prés de spleen, d'anyoransa... Cap catalá de cor 's pot fer á viurer en aquella   —82→   terra hont tot li fa recordar l'absencia de sa patria estimada.

Se tancaren las Corts, y lo diputat empordanés 's dirigí á la Estació del Nort, pujá al vagó, sacudint avans de sos peus la pols de la coronada vila.

Com se li dilatá 'l cor al entrar á Catalunya, al ohir en la estació d'Almacellas tothom parlar en catalá!... Si hagués gosat hauría besat la terra de sa pátria!...

*  *  *

Quina alegria al casal Noradell al saber lo retorn de 'n Marsal!

La Teresa y sa filla l'anáren esperar á la estació de Figueras; aquella estació de trist recort de plors, de desesperació de la despedida, dels crudels adeus, ab aquella campana lúgubre que senyalá la separació! ab aquell xiulet estrident de la locomotora qu'esqueixa 'l cor, emportantse lo ser estimat... Ara la campana te un toch joyós, argentí; lo plomall vaporós del tren que arriba 's veu corre á glopadas per la planura, á través d'olivars y arbredas; lo xiulet de la máquina ja no es estrident, al contrari, s'ha tornat sonorós, suau... conmóu y aumenta los glatits del cor... Ah!... reveurer lo ser que tant s'estima després de tant temps de separació!... quinas abrassadas! quina alegria!... En Joan entendrit, los ulls humitejats, ab sa má tremolosa estrenyé la má del seu amo.   —83→   L'anden era plé d'amichs y coneguts que havian vingut á rebrel... abrassadas, apretadas de má á uns y altres... se 'n veya un embull.

Per fi pujáren á la tartana, y cap á Masarách. La mula semblava participar de la alegria de sos amos, emprengué lo trot, lo cap alt, fent drincar sa joyosa cascabellada.

A la creu del terme trobáren en Francesch, en Cabreta, la Margarida, masobers, ab tots los servents del casal y masía que lo vingueren á rebrer; á tots tocá la má; donya Catarina al abrassarlo, plorava de alegria; ben cert que se rejovení de cinch anys.

Ab la presencia de 'n Marsal, la masía recobrá sa animació; la alegría torná en lo cor oprimit de la Teresa.




ArribaAbajo- VII -

S'apropava la diada de St. Miquel, diada de inauguració de la brema en tot L'Empordá.

Ja han arribat los boters de Figueras ab llurs fadrins y sas eynas. En lo pati y baixos de la casa se sent matí y tarda lo pim y pom de llurs massas; resserran 'ls cércols de ferro del botám y lligan vims á las samals.

*  *  *

  —84→  

La Vigilia de St. Miquel se nota en lo casal y masía gran animació: las donas escombran y destaranyinan la tina que conté més de tres mil hectólitres de vi, la fregan y netejan. Es tota enrajolada de rajola envarnissada de Valencia; lluheix com un mirall. D. Jaume, Deu lo tinga á la Gloria, la feu reconstruhir á tot gasto; es una de las melloras que al morir deixá als hereus Noradell. Los homes portan feixos de pámpols ab penjols de rahims, eura y llorer; ne fan garlandas ab cintas viroladas, clavadas ab simetría á las parets, al voltant de la tina.

La Mercé ha cullit del jardí garbas de flors per' adornar los pitxells de la taula baixada dins la tina ab sos corresponents banchs.

La Margarida treu del armari de la roba blanca estoballas, toballons y cuberts de boix de Tortellá lluhents com marfil; las criadas atrafagadas paran taula.

Anavan á celebrar la festa de St. Miquel, patró dels vinyatayres, festa que 's fá cada any en lo casal Noradell ab un abundant ápat y ballas al era.

Ja de bon matí s'aplegan á la masía boters, traginers, carreters, vinyaters, prempsayres, cullidoras jovenetas dels pobles d'aquells encontorns, esperant ab dalé la hora de sentarse á taula. Tots van mudats de festa; las noyas un ramet al pit, los joves un clavell al plech de la   —85→   barretina; tot son riallas y festeigs. La Teresa y la Mercé se miran desde la eixida aquell floreig de jovent alegre.

Ja acaba d'arribar lo metge de Masarách.

-Deu lo guart, senyor Pere.

-Deu vos guart, jovenalla, Deu vos guart... es molt estimat; tothom li vol bé. Va tot endiumenjat; levita de llarchs faldons, corbata blanca, barret de feltre, armilla groga; per sota d'ella penja una clau de rellotge, grossa pedra vermella quadrada, encastada de coure, del antigor. Se 'n pujá al casal á saludar la familia Noradell.

Y Mossen Esteva?... se fa molt esperar... deu tenir un bateig... sol arribar cada any al punt de mitjdia... no li agrada ésser matiner... menos que tinga poagra... Quin sentiment tindría!...

Tothom vigila 'l rellotge de sol del casal. Es dels rellotges més bonichs del terme: rodejat de dos palmas pintadas de vert y blau, lligadas ab un llasset vermell; l'agulla surt de la boca d'una cara de lluna de galtas infladas, ulls grossos rodons, nas aixafat, que fa l'admiració d'aquells pagesos. Fa alguns anys que lo feu un payré molt saberut de la vila de Torroella de Mongrí, de molta anomenada; totas las caras de lluna dels rellotges del Baix Empordá eran fetas per ell. Parlava llatinorum y solía rodejar la cara de lluna d'una inscripció llatina. La del rellotge del casal deya TEGO QUOD DETEGO, inscripció filosófica qu'era un enigme   —86→   per la gent de Masarach. May ningú havia sabut lo que volia dir... y ne voleu de comentaris!...

L'agulla marcava tres quarts per las piadosas ó sia las dotze, hora de la dinada. Molts la vigilavan, lo cap enlayre, boca badada, badalls de gana. Lo mestre boter de Figueras, que 's pintava de sabi digué, al mitj d'un rotllo, qu'ell sabía lo que aquellas lletras volian dir.

-¿Qué volen dir? veyám... feren alguns badochs.

-Escoltéu bé... tots s'apropáren... Tego, ruchs -quod, més -detego, que ruchs.

-Y vos també, mestre.

-Jo no; perqué ho he sabut traduhir.

*  *  *

Mitjdía!... las piadosas!... á taula! á taula!... tothom corre envers la tina. Una escala de gat hi está posada. Las ninas volen baixar primer que 'ls noys.. oh! cá!... cap se las escolta!... quins atrevits!... devallan en mitjs de crits y riallas fent enfadar los vellets, en Joan y la Margarida que no están per jochs. -Sí Mossen Esteva fos aquí aixó no succehiría.

Quan tots son aplassats baixan la familia y 'ls amichs convidats. Mossen Esteva arriba tot esbufegant... de poch no hi es á temps... s'aixuga 'l front ab son mocador gran com un llensolet, de fil, blau ab quadrets ribetejats de vermell... ha tingut de batejar dos bordegassos...   —87→   Just avuy!... quan fa cinch mesos que no ha tingut cap bateig!... L'heréu Noradell presideix; te al costat seu sa mare, D.ª Catarina, qu'ell y en Cabreta han ajudat á baixar; no ha mancat may á tan joyosa festa; diu que s'hi torna jove. Es costúm patriarcal dels Noradells que los passats de la casa han sempre celebrat fa centúrias.

Quin espectacle més original y pintoresch lo veurer tota aquella entaulada, al fons d'una tina espayosa que reb onadas de llum zenital per l'ampla obertura de la volta, reflexada per las lluhentas parets de rajola vermella de Valencia... deixant los extréms de la taula en obscuritat relativa y al centre una clapada de llum rogenca qu'encén las caras dels convidats!... quadro extrany, de vigorós clar-obscur, com un interior flamench de taberna de Teniers.

Ans de comensar lo convit, en Marsal feu, com cada any, una curta invocació á sant Miquel. Tots s'alsáren ab molt reculliment, fora barretinas:

«Benhaurat sant Miquel, vos que 'n seu tant gloriós, benehiu la brema d'aquest any y lliuréu nostras vinyas de plagas y malórias.»

Tots respongueren «Amen.»

S'assentáren y vingan caixaladas..... la virám de la Margarida pagava la festa; be prou 's véya ab la plomissada y caps d'anech escampats pel pati. ¡Quina animació! ¡quin dinar mes alegre! ¡quina gana tothom!.... ¡y quin xerricar!....   —88→   L'apat 's prolongá fins á las duas, hora en que la jovenalla 's dirigí á l'era hont un tamborí y fluviol los feu ballar tota la tarda.

*  *  *

L'endemá, á trench d'alba, tota la colla prengué lo camí de la vinya, comensant la brema per la vinya de la Riera, y seguint ab las demés.

Quina matinada més hermosa, casi sens aygualera! Una faixa de bromas d'un nivell exactíssim envolcalla l'inméns amfiteatre de la alta crena pyrinaica; los cims més alts son daurats per los raigs del sol ixent, en tons d'un rosat pálit; una lleugera boyra s'extén en tota la plana de Castelló; ve dels estanys de la Muga hont se sent á voltas lo bruel llegendari. Allá, al Orient, un incendi d'or y foch encén 'ls núvols estirats al horizont del mar..... surt 'l sól expléndit, radiant; son reflexo, en lo raig visual, s'extén, lliscant sobre l'aygua com un riu d'argent fos salpicat de palletas d'or, onejant, tremolosas, enlluhernadoras. Los cims de sant Pere de Roda, las escalas d'Anibal, lo castell de Nongri, tot lo circo qu'enclou 'l golf de Rosas, la planura del Empordá, ab sos olivars, arbredas, vilatges y cloquers, prenen un color daurat mes encés; s'alsa un oreig fresquet agradable, impregnat d'emancions marinas.

Camins y viaranys van plens de corrúas de vinyaters que 's crehuen ab las collas de cullidoras,   —89→   donantse 'ls bons dias. Un alé de vida anima y alegra los extensos vinyats de las serraladas empordanesas.

A la vinya de la Riera s'hi aplega un floreig de noyas dels masos y pobles vehins, quiscuna ab lo seu cistellet sobre l' bras, posadas en renglera, faldillas retrossadas, devantalet de tela; tallan, ab ganivet de fulla reblincada, 'ls rahims que posan dins lo cistell, trahent avans ab cuydado los gráns dolents. Quan 'l cistell es plé, lo buydan dins las samals que 'ls hi portan 'ls vinyaters; los rahims son lleugerament prempsats y buydats dins la tina.

*  *  *

Ja 'l sól es alt y comensa á picar; ja s' sent lo brunzit de las abellas y vespas que 's tiran dins las samals, atretas pel most; lo prempsayre n'es emborbustit; las manegas de camisa retrossadas fins al colze, una pedra plana á las mans, encorvat, pitja los rahims; ne treu 'ls brassos vermells que regalan de most llafiscós, mentres las cullidoras abocan dins la samal que prempsa llur cistell plé, fent lo rabiar de tant que li 'n tiran.

-¡A poch á poch que no puch aguantar!.... y per ferlas despitar, 'ls hi passa sa má llafiscosa per la cara..... ¡Uy! ¡Guidó!..... ¡que n'ets de remaca!.....

-¡Ciset, me la pagarás!.... y tot fregantse las galtas ab lo corn del devantal..... ¡aqueixa no te la perdono!

  —90→  

-Vols que 't dongui una abrassada?

-¡Fuix! ¡putiner!....

-¡Vaja! noyas, diu en Joan... ¡prou jochs!... cadascuna á sa feyna.

*  *  *

Tot es animació y alegría en aquell estol de cullidoras. N'hi ha de joves, de vellas, de guapas; mes hi domina la jovensalla. La Tuyas es de las mes aixeridas. ¿Y la Marió?.... ¿hont es la Marió?.... ¿que s'ha fet?.... ella que tant havía recomenat á 'n Joan que no l'oblidés pera la brema!.... Tot son cansóns y riallas. Una d'ellas, avispada, de fisonomía burlona entona una cansoneta nova, y totas repeteixen la tonada:


¡Ay! ¡la pobre Marió!
diu que vespa l'ha picada.....
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Li clavá tan mal fibló
que sa galta n'es inflada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Son promés va aná trobá
que li tragués la fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
¡Ay! ¡la pobre Marió!
i que n'ha sigut picada!.....
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Ell saliva li posá,
la galta torná rosada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
[91] ¡Ay! ¡María Marió!
¡diu que vespa l'ha picada!....
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Fou curada ab un petó,
dols petó sense fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Sa galteta 's desinflá
tot fent una riallada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Ninas que rahims culliu
¡Ah! fugiu de la picada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
De la vespa lo fibló
deixa galta senyalada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

La Mercé, sa mare, en Marsal presidian á tant joyosa cullita, triant picapollas, pansas y moscats posats en panera, que feyan portar al casal pera ferne penjolls lligats ab cordill, penjats, y posats á secar al sostre del graner pera l'hivern.

*  *  *

La brema durá molts dias; puig que las cullidoras tenian de seguir totas las vinyas del patrimoni.

Los arrendataris y censalistas arribáren també al más ab llurs burriquets portant cada hú, dins   —92→   duas samals, la carga de rahims de tres quintals que, després de pesats y anotats per en Francesch, eran prempsats y tirats dins la tina.

Los prempsayres, al pati de la casa, eran mitja dotzena; apoyats ab llarch pal, en cos de camisa, espitregats, calsas retrosadas mes amunt del genoll, ballavan la polka, fent saltirots dins las samals, trepitja que trepitja, passan d'una samal al altra peus y camas nusus que regalan de most... lo bull purifica tot... dihuen que la suharda de peus se l'emporta la brisa y dona cos al vi..... En Marsal se havía procurat máquinas d'espellofar; mes l'aferrada rutina pogué més qu'ellas: preferían porquejar ab los peus dins las samals. Es ben cert que llur invent data del patriarca Noé, 'l primer viticultor conegut d'aquell temps biblich; y hem de creurer que fou lo primer xerricayre qui ensenyá á nostres rebesavis á beurer á galet y que ho feu tant bé que va agafá la pinya..... aixís ho deya lo senyor Pere, lo metje de Masarách.

*  *  *

Los Noradells passaren tot lo día á la vinya. A mitj dia, mentres cullidoras y vinyaters feyan la dinada al ombra d'un cirerer, 's dirigiren envers la font del Sálser hont se feren portar lo dinar.

La font del Sálser es un dels sitis més pintoreschs dels encontorns del casal; raja al peu del marge de la riera, en mitj d'un pilot de penyas   —93→   esquistosas arrapadas d'eura y molsa, ombrejadas per l'arbreda. Com l'aygua es bona y fresca, en Marsal hi ha fet posar una taula rodona ab una mola vella del molí, y pedrissos al entorn. Lo raig surt d'un canó de ferro y cau dins una pica feta ab un roll de roure, que serveix pera posar enciám y ampollas en fresch.

Amanir lo dinar era á cárrech de la Mercé, ajudada per una cullidora. ¡Aixó de poguer cuynar á fora es per ella una alegria: devantalet posat, brassos retrossats, tria l'escarola que posa á refrescar, prepara l'arrós, talla pernil, trosseja pollastres... ¡qu'animadeta! ¡qu'aixerida! ¡qué guapeta!... Mentres 's troba en eix tráfech, arriba en Francesch.

-¡Oy que bé arriba! Francesch... me té que ajudar... si vol dinar l'ha de guanyar.

-Máni, Mercé; estich á las sevas ordes... y 'ls dos arreplegáren un pilot de llenya seca, fent lo foch entre duas pedras, al peu de la penya, hont se posá la grasala d'arrós ab pollastre. Culliren un enciám de créixens y ápit bort que posaren en fresch sota 'l raig de la font... ¡que bó! ¡quin dinar més delitós!... ¡may havian tingut tanta gana!

Després del dinar, la Mercé escalá lo pilot de penyas, arrancá una ridorta de clematitas, la enrotllá fentne una corona que 's posá sul cap. -Mamá, miris ¿m'está bé?... estaba dreta damunt del penyám qual esquistosa negror feya ressortir sa esveltés, y la blancor del seu vestit de lleuger teixit clar. Las fullas de la clematita   —94→   li habian desfet lo monyo; rissos de cabells rossos ondejavan sobre sa espatlla y son front... ¡qué guapa!... semblava la ninfa, la nayade de la font. ¡Com se la mirava, en Francesch!... ¡y quin glatir lo seu cor!... Cullí al peu de las bardissas, violas y pervenxas, ne feu tres ramets rodejats de molsa vellutada, d'un vert d'esmeralda, y tota joyosa, somrient: pápá... aquest pera vosté... aquest pera la mamá... y aquest pera en Francesch... en recort de la font del Sálser.

*  *  *

A posta de sól se 'n tornaren á casa. Hi trobaren l'oncle Paulí qui habia arrivat de la Escala. May cap any feya falta á la brema. Ja l'esperavan per la festa de Sant Miquel; mes l'oncle 's fa vell, te més de setanta anys y lo poagre 'l té sóvint clavat á la cadira de brassos, los peus embolicats de draps de llana.

La Martina, sa criada, lo cuyda; es una cosina de la Margarida, de prou edat, que D.ª Catarina li ha proporcionat; dona de seny, bona cuynera, molt ordenada, de sentiments religiosos, callada, sempre á sa feyna. Ab lo temps que 'l serveix, ha prés sobre d'ell cert ascendent de majordona; mes per ell tan se val; es home de pau y no vol discussions; mentres sigui ben servit y l'arrós á la marinesca cuyt á punt, li passa tot per alt.

La familia voldria que l'oncle Paulí s'estés   —95→   ab ella, al casál; mes ell té sas costúms de las quals no 's pot separar. Viu á la Escala, está com un canonge; caseta aixerida al carrer de mar, eixida cuberta d'un parral, prop de la platja; ben peixit per la Martina, y com es molt amich del peix ben fresch, se 'n regala.

Té de molts anys una passió que l'acompanyará al clot: es pescador de canya; perxó viu á la Escala.

Per poch que 'l réuma y 'l temps li permetin, surt á las tardes ab sa canya y cistellet, sens oblidar lo xalabret, que no li serveix gayre, s'assenta damunt d'una roca á vora aygua, hi passa horas agafant peixets menuts que son tot espinas. Quan no agafa res ho atribuheix al esqué massa estantís; alashoras cerca curcullas y castanyas pé 'l rocám, perseguint cranchs, cullint fonolls marins pera confitar ab vinagre.

No deixa d'esser estranya la séua afició pera la mar, ell qu'ha passat sa joventut al casal Noradell, en mitj de closas y terrossas dels camps; ¡mes! ¡qué s'hi fará! Ja sabém que la cassa y la pesca son duas passion que s'apoderan del home, fins que ha arrivat á la decrepitut.

Quin es lo farsayre qu'ha definit lo pescador de canya de papanatas? Aquest epiteto no 's pot aplicar al oncle Paulí que no té cap busca al ull, encara que sa vista flaquegi; no es gens tonto, malgrat sa poca instrucció.

Alt, magre, sempre afeytat, calvo, porta estiu é hivern un llarch gech gruixut ab fondas butxacas,   —96→   com una samarra de mariner, y un jipijapa que fa deu anys li va regalá un patró de barco, amich seu, vingut d'América. Carácter alegre, ben humorat quan no té poagre, com tot vell solter; franch, plé de cor, estimant molt la séua familia, sa casa payral, hont hi passa temporadas á la tardor. Li agradan molt los rahims, y per la brema se 'n fá un tip; diu que purgan y fan sortir... los dolents humors. Sa conversa es plena d'aforismes de molta sabiesa, trets d'un llibrot que comprá un any, als encants de Barcelona; lo té molt recatat; diu qu'es lo guia del home de bé.

-Déu lo guart, oncle... ¡ja es hora de venir!... Si 's descuyda fém la brema sens vosté... ¿Com está de salut? li digué 'n Marsal.

-¡Déu vos guart á tots!... jo, per ara, bé... ¿y vosaltres?... abrassant á sos nebots... ¿y la Catarina?

-Es á sa cambra, digué la Mercé; vaig á dirli que vosté ha arrivat.

Vingué D.ª Catarina, tot trico traco, repenjada á son bastonet; y 'ls dos s'abrassaren ab efusió.

-¡Tú sempre trempada!... ¡no 't fas gens vella!... jo, si no fos lo reuma, encara gallejeria; mirém de fer anys: qui molt viu no pert lo niu.

-¿Qué dius?

-Ha de cridar, oncle, digué la Teresa, la mare s'ha tornat molt sorda.

-Dich qu'estás molt bona y que 't tornas jove... cridant á cau d'orella.

  —97→  

-¡Per ara tinch prou salut, gracias á Deu!... ¡Ah! ¡si no fos la sordera, y la vista que 'm flaqueja!... ¿y la Martina?

-No sé qué s'ha fet... cridantla: ¡Martina!

Aquesta comparegué á la sala ab un gros cistell que habia tret de la tartana plé de llagostas y un déntul de quatre carniceras que feu l'admiració de tots.

-Oncle ¿vosté l'ha agafat? digué la Mercé.

-Está clar, noya... y donchs qui vols que siga?

-Dihuen que 's sol servir d'esqué de plata, digué la Teresa.

-Ho dirá algun ximplet que no hi entén pilota... Lo mes passat vaig agafar un nero de tres carniceras... ¿per qué rihéu?... ¿que no ho vols créurer?

-Sí, oncle, sí, ja 'l creyém.

-¡Es per xó!.... Y donchs, Marsal, ¿qué dihuen los castellans?

-Oncle no 'm parli de política ni de castellans... n'estich retip. Parlim dels camps, de l'anyada, de la brema que aquest any es abundantíssima.

-¡Oydá!... ¡Joan! demá 'm cridaréu de bon matí per' anar á la vinya, ¿sentiu?

-No 'n passi cuydado.

-Lo sopar es á taula... ¿si están servits? digué la Margarida.

-Bona nova, digué l'oncle: 'ls budells 'm roncan pel ventrell.

  —98→  

-Me 'n alegro que tinga bona gana, digué 'n Marsal.

-¡Noy! pot anar; mes tingas present lo que diu 'l llibre de la sabiesa: tindrás sempre bon delit-si templas ton apetit... no menjant sino de un plat-tindrás bon ventrell, Bernat.

-Oncle, m'ha d'ensenyar aquest llibre, digué la Mercé.

-¡A taula! ¡á taula!... ara hem de sopar.

Passáren al menjador; en Marsal digué lo benedicte; 's sentaren á taula saborejant las talladas de déntul guisat per la Martina ab such, all y julivert, á la marinesca ¡tenia mil gustos!

Després de sopar, en Marsal resá lo rosari; se donáren la bona nit, y cadascú á retiro.




ArribaAbajo- VIII -

La brema era acabada; lo trontoll del bull escumós de la tina havia parat; la masía havia tornat á rependrer la calma y travalls de costúm fins al colar lo ví.

La tardor s'apropava á llarchs passos. Ja las nits y matinadas son fredas. Las aurenetas han fugit, ja han arrivat los tórts y reytóns; las alosas s'aplegan á vols, tirantse pels gorets dels camps llaurats á punt de sembrar.

  —99→  

Fa un sol hermós que la familia Noradell aprofita pera sortir á passeig.

*  *  *

Una tarda, la Teresa y sa filla, acompanyadas de 'n Francesch, dirigiren llur passejada envers una casa aislada dels voltants de Masarách. Hi vivia un matrimoni ab quatre criaturas; ell, malaltís, passava dias sense travallar; ella, feya lo que podia pera donar un tros de pá á sos fillets espallifats, mitj despullats, que 's veyan prop de la casa, xopejant dins un toll fangós. La Mercé portava un farcellet de roba que doná á la mare, com també un grapat de moneda pera comprar lo que necessitavan.

-¡Ay! !Donya Teresa, Donya Mercé!... ¡Deu 'ls hi pagui la caritat!... y las llágrimas als ulls, besá la má á sas benefactoras.

*  *  *

La Mercé acostumava á fer eixas visitas caritativas. Quan sa mare no la podia acompanyar, se feya acompanyar per son pare ó per en Fran cesch. També ¡qu'estimada! ¡que benehida pels pobres malalts necessitosos! y ella, que contenta després d'haver fet una bona obra! Semblava que la caritat realsava més la dolsa expressió de sa mirada. Son carácter bondadós, sa fesomía simpática, expressiva, reflexavan la puresa de son cor.

  —100→  

Tenia un afecte particular pera una tórtora que havia criat treta de niu. A la primavera passada lo rabadá li havia portat lo niu, desniat de la branca d'un olm de la riera; hi havia dos aucellets, dos tórtoras de pel moixí que badavan la boca de gana.

La Mercé entendrida al veurer aquells aucellets del bon Deu, orfes, destinats á morirse de fam, 'ls ampará criantlos.

Una de las tórtoras fou víctima dels gats de la Margarida; l'altra no tingué cap percás; la Mercé la criá ab tant cuydado y carinyo que, quan li creixeren los alas, la deixava anar pels encontorns del casal; al volguerli donar menjar, la cridava y ella venia d'una volada á posarse sobre sa má.

*  *  *

La Mercé cuydava del altar major de la iglesia de Masarách. Dia per altre las flors del altar eran renovadas; triava las més hermosas del jardí; Mossen Esteva deya la missa embalsamat de llur fragancia; llur flayra barrejada ab l'olor d'encéns espargía per tota l'iglesia un aroma suáu y agradable.

*  *  *

Los dias de festa, lo senyor rector no comensava may l'ofici que no hagués entrat la familia Noradell. Quan estava sentada al seu banch,   —101→   sols allavors sortia de la Sagristia ab los dos escolanets. Eixa deferencia era merescuda per lo bé que feya á tota la comarca.

*  *  *

Lo banch dels Noradells es una prenda arqueológica de roure; lo dosser es esculpit de branchs y fullám en mitj del quals sobresurten dos caras d'angels que portan l'escut de la casa crehuat d'una torra enmarletada, una má ab punyal, tres arbres y la mar; per cimbori un casco ab visera calada y tres plomalls.

Eix banch porta la data de 1527. Llástima que sia tant rosegat pel corch, y socorrat per las candeletas d'anar á oferir pegadas, los dias d'enterro y funerals, als brassos y dosser del banch, per las donas endoladas.

*  *  *

Los antepassats dels Noradells havian sigut senyors de Masarách. feudataris del comte de Vilarnadal, qual castell mitj enderrocat domina lo poble que porta 'l mateix nom. Lo pare de Don Jaume Noradell, Don Maurici, avi de 'n Marsal, era ciutadá honrat de Barcelona; y la familia conserva encara com prehuat recort la espasa ab puny d'argent que portava y lo jonch ab borla y puny d'or, qu'era lo distinctiu de la noblesa.

*  *  *

  —102→  

Los honors y privilegis d'aquell temps han sigut escombrats per l'uracá nivellador del sigle actual; mes la Iglesia, amiga de lo passat, los ha volgut amparar y los conserva religiosament en sas costúms y cerimonias del cult. Mossen Esteva 's feya un plaher d'esperar, los diumenges, la familia Noradell pera comensar la missa; y en las festas solemnes, á més de portar la primera barra del tálam, després de benehit lo pá beneyt, l'escolá lo portava á n'en Marsal que 'n prenia lo primer trosset.

*  *  *

La tardor se passá á la masía en feynas agrícolas, en la sembra dels blats y ordis. Donava gust veurer sortir de las corts los parells de bous junyits pel jou, grassos, forts, gurmelluts, lo morro babós, caminant d'un pás maymó y pesat, guiats per l'agullada del boher... ¡Ah! ¡ah!... ¡passa Moreu! ¡ah! ¡ah! ¡passa Mascaró!... dirigintse al camp hont lo sembrador los espera. ¡Ab quina forsa obran fons goret! l'arada talla la terra, girant arrels y terrossas, cavant ratlla dreta com una I. Las cueretas segueixen lo llaurador, cercant per los solchs de la terra frescal los cuchs terrers, mentres las alosas esporuguidas, s'enlayran á vols, voltant los camps assoleyats.

  —103→  

Per tota la extensa plana de Castelló s' veuhen, fins á perdua de vista, negats en calitja boyrosa, parells de bous que llauran, y darrera d'ells, lo moviment automátich del bras del sembrador que llensa la sémen á punyats, confiant á la terra lo qu'ha d'esser nostre pá de cada dia.

*  *  *

L'oncle Paulí, feta la brema y lo ví, ja anyora la canya. En lo plá de Peralada, en los rechs de molí de la Muga sol pescar anguilas ab botiró. A voltas la Teresa y la Mercé l'acompanyan; es diversió que 'ls hi agrada, sobretot á la Mercé qui també es aficionada á pescar ab canya, aprofitant de las llissons que li dona l'oncle Paulí.

Quan hi ha terbolina y que las anguilas s'escauhen á picar, la pesca ab botiró es molt divertida.

La llinya es un cordillet lligat ab una canya curta; per esqué una bala de plom foradada, abrigada d'un enfilall de cuchs terrers que 's tiran á fons d'aygua sobre 'l fanch. Las anguilas, al sentir la farúm, surten del llot y pegan mossegada als rosaris de cuchs, trobantse momentaneament enclavadas ab llurs punxagudas incisivas. Al sentir l'estrebada 's tira lo botiró depressa; conté sovint un penjoll de fins duas y tres anguilas, quinas, al caurer d'allá del marge, 's desclavan, corren anguilejant pera tornarsen al aygua; pera evitarho 's tiran dins un paraygua obert girat que 'l pescador té á vora seva, y aixís no poden fugir.

*  *  *

  —104→  

A mitj Novembre l'oncle Paulí parlá de tornarsen á la Escala. ¡Quin disbarat!... ¡ja s'ho podia treurer del cap!.. ¡hont vol anar sant home qu'estiga mellor!... Mes ell, al casal, trobava á faltar la marinada, las emanacions salitrosas que 's desprenen de las algas y molsas encastadas al rocám, aquella fressa monótona, dormidora, de la saga y rassaga de las onas que s'estrellan contra penyas y esculls.

-Home, oncle no se 'n vagi, li deya en Marsal; vindrá ab nosaltres á passar l'hivern á Figueras; veurá las festas de Carnestoltes, las funcions de la setmana santa.

-Sí... y tú á lo mellor 'm deixarás per anar á xerrar ab los madrilenys á las Corts... no estich per carnavaladas y professons; á la meva edat, á caseta... ¿no es veritat, Martina?... aquesta endressava per la sala.

-¡Ay! Don Paulí, no l'aprobo... fa tants anys que no he vist las professons de la setmana santa!

-Donchs, si ets bona minyona, te prometo que 't deixaré anarlas veurer á Rupiá hont hi llueixen los estaferms més bonichs, que ni á Barcelona.

-Miri que li faré recordar.

-¿Qué dich may cosa per altra, per ventura?

-Sab, oncle, qu'es vosté ben poch agradós, digué la Mercé ¡tant plaher que 'ns faria!

  —105→  

-Noya, no insisteixis; ma resolutió es presa... á la meva edat: qui surt de casa-pert lo seny y l'ase... ¿ho entents?

Fou tant lo que insistí que, al cap de pochs dias, ell y la Martina, després d'haverse despedit de tots, pujaren á la tartana y en Joan 'ls acompanyá fins á llur casa.

*  *  *

Pochs dias després tota la familia aná á Figueras pera passarhi l'hivern, com cada any, quedantse al casal en Francesch, en Joan y la Margarida; ab lo servey de la masia.

Al hivern son pocas las feynas del camp que consisteixen solament en llauradas de fons goret pera estobar la terra, batuda y replega de las olivas y desfer l'oli al trull.

*  *  *

En Francesch, fora en Marsal, dirigia 'ls travalls d'hivern del patrimoni. Al trobarse sol en lo espayós casal, suara tant animat per la familia Noradell, y ara tant solitari, fou prés d'una tristesa singular que no 's podia explicar; allavors comprengué lo gran afecte que havia posat á la familia de son benefactor, ja que la separació li causava tanta pena.

Passava los dias á fora, recorrent los camps, anant ab lo bestiar, vigilant las prempsadas del trull, hont hi trobava sovint en Rafel y en Joan   —106→   que xucavan una torradeta; mes, quan se venia al vespre, y que 's posava á taula pera sopar, no tenia gana. La Margarida qué 'l servia li deya: ¿senyoret, que no está bó? ¡lo jovent ha de menjar!... mes ell, apenas li responia.

Los dias de mal temps se 'n anava ab en Joan á passar las tardas y las vetlladas á ca 'ls masobers, sentat al escón, vora la llar, conversant ab ells, per distraurers. Sols lo travall intel-lectual li era un alivi. Passava llargas horas en son estudi escribint los seus pensaments íntims, sas impressions, los recorts de sa tendra jovenesa al costat del seu benefactor, canonge de la Seu de Gerona. Veya en son esperit las funcions explendents de la catedral negada en boyra d'encéns, en mitj dels acorts harmoniosos del orga, dels cants de la pregaria, del fervorós reculliment dels fidels... Ab quina devoció pregava oferint á Deu tota la seva ánima, son porvenir, sa vida! demanantli de tot son cor que li fes la gracia de poguerlo un dia servir en lo sant Temple, revestit del sagrat ministeri... ¡ah! ¡que 'n seria de felís! alsava sos ulls al cel y sa ardenta pregaria s'enlayrava, ab las volutas d'encéns, envers los finestrals de sants y santas encesos per nimbos de colors esclatants... Mes Deu no ho volgué: la inexorable mort li robá son benefaetor... 's tornava trobar orfe, desamparat, demanant al travall de la terra lo pá de sa subsistencia... quan la Providencia li enviá la honrada familia Noradell. També ¡que 'n estava d'agrahit! ¡Oh! sí, era   —107→   gran l'afecte, l'estimació que tenia per ella!... Passava nits d'insomni; la seva ánima volava pels espays, en las altas regions del cel blau portada per un torbellí de bolbas d'or... se despertava conmogut, frissós. La pálida claror del alba lo trobava sovint despert.

*  *  *

Una tarda de fí de Novembre, en Francesch baixá al jardí; no hi havia cap flor; las geladas de la nit havian mustigadas las pocas qu'estavan á recés; sols en un recó del terraplé, sota un pilot de fullaraca arremolinada pel vent geliu, vegé traucar qualcuna viola de rica fragancia; ne feu un ramet, lo portá dins la cambra de la Mercé, lo olorá ab frenesí, lo posá ab aygua en un jerro de porcellana damunt lo tocador. Mentres se retirava, al volguer tancar la porta, la tórtora, vegent oberta la finestra de la cambra de sa mestressa estimada, entrá d'una volada, parantse sobre 'l mateix tocador. En Francesch, atendrit, conmogut, la volgué cariciar; més ella no 's volgué deixar agafar; doná una volta per la cambra y fugí per la finestra oberta... allavors s'assentá sobre 'l canapé, lo cor oprimit, prés de fonda tristesa, 's tapá la cara ab sas mans y sos ulls s'ompliren de llágrimas!... ¡Oh! sí, era gran l'afecte que 'n Francesch ressentia per la familia Noradell!... ¡ha fet tant per ell!... per xó s'explicava sa melancolia, son neguit... Mes ¿anava acertat? ¿era ben   —108→   cert que las séuas llágrimas provinguessen del afecte que tenia per la familia Noradell? Ell, aixís ho volia creurer; mes no s'adonava que eix afecte que tant l'entendria era dominat per un altre sentiment nascut de sopte en lo fons del seu cor qu'ell no s'explicava: era ferit per la guspira del amor... eixa guspira psicológica que conmou las fibras mes fondas del ánima, que fa extremeixer tot nostre ser, com s'extremeix l'humil flor montanyesa quan obra son cálzer als raigs hermosos del sol d'Abril.

*  *  *

En Francesch era tant apreciat per la familia Noradell, era tanta la confiansa que per ell tenia en Marsal, que no tingué cap reparo á entregarli la direcció y administració del seu patrimoni, durant sa ausencia del casal. La familia lo considerava com de casa; tots l'estimavan, amos y servey.

Lo seu carácter 's ressentia de la educació rebuda al costat del senyor Canonge; los principis religiosos havian arrelat fondament en ell. Havia arribat á 23 anys sens que la pau del seu cor hagués sigut turbada per cap sentiment profá tan inherent á la jovenesa. Era possehit d'un sentiment perfumat de poesia mística.

De regular estatura, cara lleugerament gravada de pigota que havia tingut á quinze anys, mirada intel-ligenta; se notava en sa fisonomia un no sé qué de simpátich, de bondat, que   —109→   accentuava més sa barba sempre afeytada, sens dubte en recort de la carrera sagrada en qué devia entrar.

Anava cada dia á missa matinal que Mossen Esteva deya á las sis. Acabat de practicar sos debers religiosos, anava á sa feyna, sia ab los trevalladors, sia á son despaig; portava la comptabilitat del patrimoni.

Quan hi es la familia dina sol després dels seus amos. Quan va entrar al casal, en Marsal, mpre tant franch, l'ho volia admetrer á sa taula; mes sa esposa li feu entendrer que, com á dependent de la casa, no convenia eixa familiaritat, ademés que en Francesch seria mes lliure. En efecte, del contrari, ben segur que aquell jove, ab sa humilitat y timidesa, hauria sigut 'l primer de trobar que no estava en son lloch.




ArribaAbajo- IX -

La casa dels Noradells á Figueras es en un carrer céntrich, prop la Rambla. Casa antiga, d'estancias espayosas ben mobladas. Los baixos son arrendats á botiguers; la familia ocupa lo primer pis; lo segon pis es arrendat á una senyora, viuda d'un coronel retirat, que hi viu ab sa filla.

  —110→  

Los Noradells portan una vida molt retirada. En Marsal va al cassino á fer lo tresillo; sol anar de quan en quan á Masarách á donar una ullada al patrimoni. La Teresa y la Mercé fan y reban visitas pocas; van á missa cada dia y assisteixen á las funcions religiosas que 's celebran sovint á la iglesia de Sant Pere; son fillas de Maria, de societats de beneficencia, y de la devoció á Sant Joseph.

D.ª Catarina, los dias de mal temps 's fa portar á la iglesia ab carruatge ben tancat per resguardarse dels ayres.

*  *  *

La Mercé havia cumplert sos 19 anys; ja era hora que 'ls seus pares pensessin en son pervenir. Vivint á Figueras sempre al costat de sa mare, passant la major part del any á llur casal de Masarách, no coneixia del món si no la hermosa naturalesa, las funcions religiosas y los tertuliáns que venian á passar la vetllada los diumenges; no havia estat may en cap reunió ni molt menos al teatre. Los dias de festa á las tardas la familia anava á donar un vol pels camps als voltants de la vila. Pujavan sovint á la carretera del Castell, fins al peu de las murallas, pera admirar lo grandiós panorama que 's descobre desde aquella altura: tota la extensa planura del Empordá enclosa dins lo círcol de la cordillera pyrinaica, limitada al horizont per lo golf de Rosas y massiu montanyós de Bagú, dels Angels y Rocacorba.

  —111→  

Solian anar raras vegadas á passar la vetlla á casa de las tias Manelas, tres germanas solteras de prou edat, parentas dels Noradells; més com D.ª Catarina se havía de restar á casa pels ayres frets de la nit, per no deixarla sola, la tertulia dels dias festius se feya á ca 'ls Noradells. Hi venian las tias Manelas, algunas amigas més, acompanyadas de llurs marits; y mentres 'ls homes jugavan al tresillo ó á la manilla, las senyoras, després d'haver molt enrahonat de flochs, puntas, funcions d'iglesia, del Jesuita que predicaría lo novenari d'ánimas, acabavan la vetllada fent la lotería á céntim lo cartró.

També hi venian las senyoras del segon pis: D.ª Bibiana, la viuda del coronel retirat, que te no més per viurer sa paga de viudedat, y sa filla Emilia, amiga de la Mercé; son poch ó molt de la mateixa edat. Pobre noya! es poch afavorida de la naturalesa; se sembla á son pare, lo coronel; te més faccions masculinas que femeninas. Més á 19 anys, per lletja que sia una noya, té, com se sol dir, la hermosura del diable, qu'es la tendror de la primavera de la vida.

Pobre Emilia! es guerxa!... defecte capital que 's perdona al home, mes nó á la dona per jove que sia. Los ulls son l'espill del ánima; en ells se reflexan los sentiments, las impressions més fondas del cor: una mirada diu tot, mes una mirada guerxa no diu res, causa pena y un aparta instinctivament la vista d'aquella aberracló.

  —112→  

Eix defecte físich era compensat per las sevas qualitats morals, de bon cor, bons sentiments, carácter amable, molt sensible, talent natural, dotada de molta intel-ligencia.

Mentres las mamás y tias Manelas parlavan de lilaynas, de flochs, capritxos de la moda, de la reunió tal ó qual, las duas, apartadas de la tertulia, se refugiavan dins la cambra de la Mercé pera poder conversar á solas; conversa íntima de duas joves cándidas, senzillas en la qual no obstant se podia endevinar lo carácter d'abduas.

Parlavan dels balls y reunions que 's preparavan pel Carnaval en las que la Mercé havia d'anar per primera vegada.

-Que cosas tindrás pera contarme!... jo ja so resignada! li deya la Emilia, los ulls negats de llágrimas.

Quina resignació més dolorosa!... á 19 anys!... en plena florida de sos ideals, de sos somnits daurats, de sos sentiments rebossant de tendresa!... de sas ilusions que s'enlayran envers lo cel blau, com los fils ténues de la Verge, impel-lits per lo ventíjol de primavera, que joguinejan en un raig de sol... un ánima adolorida que cerca una altra ánima pera oferirli los tresors de son cor verginal... y al mirar la Mercé... -tú ets guapa, rica... no 't faltarán partits que podrás triar... mes jo, pobre de mí! qui m'estimará!... Deu meu!... Deu meu!... y las llágrimas lliscavan sobre sas galtas.

-Emilia, amiga meva!... no 't desesperis!   —113→   tas hermosas qualitats morals seran un dia apreciadas; trobarás un ser digne de tú ab quí serás ditxosa... t'ho desitjo de tot cor!... y abrassava sa amiga ab tendresa, aixugant ab son mocador de batista sos ulls plorosos. Vuy que vinguis al ball ab mi... ja n'hem parlat ab la mamá... ja está decidit... vuy que 'n sias ben convensuda... y entrant al saló, se recolsá, molt carinyosa, sobre la butaca de D.ª Bibiana:

-Veritat que la Emilia vindrá al ball ab mi, y que vosté també l'acompanyará?

-Oh! si, digué la Teresa, han de venir; ho demano pera la Emilia... Bibiana, vosté no m'ho pot refusar... sortirém de casa junts.

-Havia decidit que no; més ja que tant s'hi empenyan...

¿Qué 'n dius, Emilia?

-Ay! mamá, que sí! que sí!... y l'abrassá, tota joyosa, fentli dos petons.

*  *  *

Aquell any lo Carnaval á Figueras fou molt lluhit. Los oficials de batalló de Cassadors de guarnició del Castell, ab los joves de bonas familias de la mellor societat, donáren balls, reunions, cabalcadas lluhidíssims.

Feya dias que 's parlava del ball del Cassino, ball de gran etiqueta donat pels joves á la bona societat figuerenca.

Molts dias avans, las duas amigas ja estavan atrafagedas ab llurs preparatius, no deixant la   —114→   modista en repós; no dormian de contentas. La nit del ball ni gana tingueren per sopar; lo que feu enfadar D.ª Catarina que deya que lo jovent del dia no valia 'l de son temps:

-Ets una llepa fils!... jo á la teva edat quan havia d'anar á sarau, m'atipava bé pera tenir coratge y fer flaquejar los balladors.

-La mare te rahó, Mercé.

-Mamá no puch fer més.... es com si tingués un tap á la gola que res deixa passar.

*  *  *

A las nou entráren las tias Manelas pera assistir á la toileta de llur nevoda; totas se ficacaren dins la cambra de la Mercé, ajudant á vestirla. Pobres tias! lo cor se 'ls hi n'anava! hi ressentiren lo contre colp de las emocions de la Mercé, que no havian may conegut en llur joventut perduda; eran de las flors que no granan!...

*  *  *

A las 10 entráren la Emilia y sa mare; era convingut anar junts al ball. Qu'eleganteta es la Emilia ja vestida! que be li escau lo vestit de gassa blau de cel ab la camelia blanca clavada al costat del monyo! Quin cos més bufonet! Las tias la felicitaren, trobant qu'estava molt bé y que feya goig. Ella somrient, aná á abrassar á son amiga ja també vestida.

  —115→  

Per fí arribá l'hora d'anar al ball; D.ª Catarina que se 'n anava al llit, desde sa cambra, las volgué veurer vestidas... entraren las dos fentli una reverencia ceremoniosa de princesa; y al donarli la Mercé lo bes de la bona nit -que tal padrina? -Be, molt be!... sou guapíssimas... sobretot no us canséu... ¿sents, Teresa? fes que no surtin suhadas y no prenguin cap ayre... anéu! anéu! y divertius bé!

Se posáren llurs abrichs de pelfa y pujáren, ab llurs mamás y en Marsal, al carruatge que las portá á la porta del cassino.

*  *  *

Pujaren al primer pis per l'ampla escala encatifada, adornada de gerros de flors; al arribar al replá, los joves de la comissió d'obsequis, las desembrassaren de llurs abrichs y oferíntlashi lo bras, entraren ab ellas al saló de ball, ja omplert de senyoras.

Eixas duas jovenetas que feyan llur entrada al món elegant, cridáren l'atenció; la Mercé sobretot feu sensació. Sentada al costat de sa mare, son trajo de gassa blanca clapejat de poncellas de rosa molsosa, un pomet de rosas al pit, un altre al cap ayrosament posat, sense cap joya, alta, esvelta, sos brassos núsus lleugerament coberts de gassa diáfana, grassets, rodons, d'un blanch nacrat, guantats fins al colze, peus bufonets calsats de sabatetas de satí blanch, sa cara animada, expressiva, ab adorable somrís.. era guapíssima.

  —116→  

Tots aquells joves (de la joventut daurada) del cassino estavan en admiració.

-¿Qui es aquella bella senyoreta?

-Es la senyoreta Noradell... lo mellor del pais... rica pubilla.

-¿No té relacions?

-Cá! es una flor boscana que no ha sigut may olorada.

-¿Y l'altra senyoreta?

-Es la filla d'un coronel retirat.

-Es prou guapeta... llástima que sia guerxa!...

La Mercé se veya rodejada de richs hereus; tenía tots los balls promesos; notava en son carnet de marfil los noms de sos balladors, se 'n veya un embull. Un d'ells en particular molt obsequiós, lo jove Lluis Maresch, insistía pera ballar ab ella; semblava que se la bebía ab sa mirada.

-Senyoreta Mercé, la próxima americana es pera mi.

-Ay!... esperis... m'apar que la tinch promesa... y mirantse 'l carnet... si, veu?... li deya somrient... li daré lo primer vals.

-Aixó no 'm satisfá: voldria 'l vals y la americana.

-Ho sento molt, ja veu que no pot ésser.

La orquesta tocá la Americana; tot seguit 's presentá lo seu ballador, jove oficial d'artilleria; ella s'alsá, posant son vano á la falda de sa mare, y lleugera, graciosa, s'entregá ab languidesa als brassos del seu ballador; 'ls dos se   —117→   barrejaren en lo torbellí de las demés parellas, seguits per la mirada envejosa, plena de recansa, del jove Lluis.

La Emilia ballá també; mes coneixia que 'ls obsequis dels joves eran per ella sols un deber de galanteria.

*  *  *

¡Quina reunió mes distingida! los joves ab frach y corbata blanca, las senyoretas ab trajos elegantissims, las mamás escotadas, lluhint llurs joyas de boda, sentadas en duas rengleras de cadiras que voltan lo saló; lluminaria expléndida, flors per tot ab profusió, gelats, refrescos oferts ab galanteria pels joves del cassino. Los papás son al saló del tresillo. Un grupo presidit per en Marsal hi parla de política, de Madrit, tractats de comers, de la miseria en que está postergada l'agricultura...

Lo ball s'acabá á las cinch del matí.

Al sortir la Mercé y la Emilia, ab llurs mamás, 's precipitá lo jove Maresch al vestidor, donántlashi llurs abrichs ab molta finura.

*  *  *

¿Quinas impressions produhí lo ball á las duas amigas? M'apar seria una indiscreció d'escoltar las confidencias que's feren; mes per la alegria y bona humor de la Mercé y la tristesa resignada de la Emilia, hem de creurer que   —118→   produhí á la primera gran satisfacció y á la segona indiferencia.

Aixís ho notaren las tias Manelas en la tertulia del endemá del ball; puig al veurer la Mercé tant ajogassada y joyosa li feyan broma diguentli que sens dubte havia conquistat un rich hereu; mes ella responia ab una rialla, tornantse roja.

*  *  *

La Mercé en mitj de las diversions no oblidava lo casal, sas floretas abrigadas dins l'invernader, sos pobres, sa tórtora: No 'n passis ánsia, li deya sa mare, en Francesch se'n cuyda -quan tornarém á Masarách la tórtora s'haurá tornat esquerpa y no 'm voldrá coneixer; estimará més á 'n Francesch que á mí... si fos aixís á fe 'm sabria greu.

*  *  *

Ha passat lo Carnaval. Fa dias que s'ha entrat á la Qüaresma; á las diversions mondanas han seguit las funcions religiosas; en la iglesia de Sant Pere son molt lluhidas y concorregudas; s'hi celebra 'l novenari d'ánimas anyal. L'altar major endolat; s'hi veu una decoració de bona perspectiva, ab graduació de lluminaria ben entesa que representa lo Purgatori, d'hont surten, en mitj de flamas vermellas, caps mes ó menos enfonsats de reys coronats, frares,   —119→   bisbes, generals, criaturas, donas; fins s'hi veu un pápa.

Lo que crida més l'atenció en la decoració de la iglesia de Sant Pere, pel novenari d'ánimas, son las pinturas que 's vehuen enqüadradas en marchs de fusta, pintadas al oli sobre tela, en los panys de paret, entre cada altar lateral; son personatges del tamany natural com reys, generals, princessas, damas y senyors elegants, drets, vestits ab magnificencia, de la centuria passada, cadascú ab la vestidura que li correspón: lo rey ab manto reyal folrat d'ermí, ceptre á la má; lo general ab l'espasa, tricorn ab plomall, creus de condecoracions arrengleradas sobre 'l pit; la princessa jove y guapa vestida ab elegancia y riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc. S'hi veu també un coracer del any vuit, ab xarreteras, corassa, casco de llautó ab pom y cúa de caball; fa molt respecte ab son ayre guerrer y mostatxut. Donchs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixas figuras en dos parts ben exactes, desde al cap als peus, y tindrán mitj cos calavera y l'altre mitj natural, es á dir carnal ab sa vestidura corresponent.

Verament han de causar á la gent y sobretot á pagesos, donas y criaturas horrorosa impressió... ¡la mort juntada ab la vida!... mitj cos carnal y sa mitja carcanada... un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta rosada y del altre... ¡quin horror!... may 's havia trobat imatge mes esglayadora de las paraulas terroríficas   —120→   de: ¡Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris!

*  *  *

Passada la Qüaresma y las festas de Pascuas floridas, en Marsal no pogué prescindir més d'anar á Madrit; puig feya dias que las Corts eran obertas. Com á diputat, no podia deixar de cumplir lo mandat que li havia donat lo pais.

Se separá ben á contrecor de sa familia, de son patrimoni y dels seus amichs del Empordá, puig li repugnava lo tornar á Madrit.

Descoratjat, aburrit, son primer intent, després de tancada la llegislatura, havia sigut de demetrer son cárrech de diputat, malgrat los prechs dels seus electors. En una reunió d'amichs, propietaris y electors que convocá á Figueras pera participals son intent, responent á molts que li deyan: ¡home! D. Marsal, no fassi aquest disbarat, respongué: -pero, senyors, la meva representació no serveix pera res. Jo no só de cap partit polítich; só catalá, catalá de cor. Vostés saben que aquells homes de Madrit que 'ns governan, no fan cas de nosaltres; per tant que demaném ab justicia, no 'ns escoltan per res... En veritat 'ls hi dich: 's podria aplicar á la capital castellana alló de ¡Roma veduta fede perduta!... y per no perdrer la fé de la pátria catalana 's necessita possehirla en alt grau. Desgraciat 'l que 's troba barrejat en mitj d'aquells partits heterógeneos guiats sols per l'ambició   —121→   del poder!... Com á catalanista vostés saben que mas ideas son incompatibles ab las de partits y goberns castellans en lo que atany nostra estimada Catalunya. Y permetim que 'ls hi diga ¿que hi aném á fer los diputats independents cataláns á las Corts de Madrit? res hi podém obtenir; 'ns aborreixen y es natural: entre castellans y nosaltres, á més dels dolorosos recorts histórichs, hi ha é hi haurá sempre l'antipatia de rassa que fa incompatible la diferencia de carácter, de pensar, de costúms, de llenguatge. Per xó nostras aspiracions, no á la separació, mes sí, a una autonomía relativa, son llegítimas: primer Catalunya, després nostra pátria de tots: Espanya. Per aixó vindrá un dia -nostra generació no 'l veurá encara- en qué, lo regionalisme s'imposará per la forsa del dret, per necessitat y per las revindicacions llegítimas de eixa aglomeració heterógenea que forma Espanya.

*  *  *

No tots participavan de las ideas de 'n Marsal; deyan que 's feya ilusions, que son regionalisme era irrealisable, que en lo sigle XIX era una aberració, ja que las nacionalitats separadas tenian tendencia á juntarse pera formar un centre poderós com Italia, Fransa y Alemania; que la unió fá la forsa; que lo regionalisme ó federació 'ns faria tornar tres sigles enrera, com en la Edat Mitjana.

*  *  *

  —122→  

Se comprén que hi hage molts cataláns que pensin aixís. Fa prop de dos sigles que som tant fets á viurer baix la unitat de goberns centralisadors y despótichs que 'ns sembla natural de viurer aixís: 'ns trobém com los aucells engaviats que han perdut l'us de llurs alas y que, si se 'ls treu de la gabia, hi tornan entrar d'ells mateixos.




ArribaAbajo- X -

Vingué 'l Mars. Després d'haver despedit en Marsal envers Madrit, ab los plors y singlots de costúm, la familia comensá sos preparatius pera tornar al casal. Se despediren de la tertulia, de las tias Manelas, de la Bibiana, fins al hivern vinent, si á Deu plau. La Mercé estrenyé en sos brassos á sa amiga Emilia, fentli prometrer de venir al estiu, ab sa mare, á passar una temporada al casal.

Un dilluns vingué en Joan ab la tartana, y la familia Noradell se 'n torná á Masarách, reprenent sa vida acostumada.

*  *  *

  —123→  

La Mercé corré tot seguit al jardí pera reveurer sas flors y arbrissons, sos aucellets; aclamá la virám donantli una faldada de grá; pujá al colomar fent volar 'ls coloms que sortian esparverats, emprenguent la volada, remolinantse enlayre, pels encontorns del mas, describint corbas ayrosas, tirantse enventats com fletxas sobre 'l teulat del casal, hont los mascles, de collar irisat, presumits, porrupant, perseguían las femellas pera ferlas tornar al niu.

La Margarida li ensenya una pollada recent-nascuda, y tres llocas posadas quals pollets eran á punt de naixer, n'hi havia que ja picavan la closca.

¿Y la tórtora?... ¿hont era la tórtora? la Mercé la cridá; mes ella no vingué.

-Francesch, ¿qué s'ha fet?

-Que vol que li diga, Mercé; suara volatejava per l'horta.

-Ja ho deya jo que s'havia tornat esquerpa... De prompte vingué d'una volada, posantse sobre sa espatlla; la prengué en sas mans: ¡dolenta! ¡mes que dolenta!... ¡no t'estimo!... y la patonejava, cariciantla.

*  *  *

La Teresa reprengué sas ocupacions de mestressa de casa, inspeccionant 'ls armaris de la   —124→   roba blanca, fent endressar, bogadejar, deixantho tot ben ordenat. L'oratori espolsat; la Mercé hi portá un ram de flors de rica flayra.

D.ª Catarina reprengué sa cadira de brassos enconxada, posantse canó de broca y ulleras, comensant un parell de mitjas d'estám.

*  *  *

Lo casal tant trist y solitari en los dias frets y rúfols del ivernada, que donavan tant neguit y melancolia á 'n Francesch, renaix á la vida, desencantat per las duas fadas, la Teresa y la Mercé.

La naturalesa s'espolsa sa tristor del ivern, preparantse á vestirse de sas hermosas galas de la primavera. Una verda catifa s'estén sobre camps y closas; lo blau del cel es mes pur; la cordillera pyrinaica menos boyrosa 's perfila ab més claredat. Las aurenetas no han arribat encara; tampoch los rossinyols, pinsáns y lluhés; mes, no poden trigar.

*  *  *

Eixa vida animada del casal Noradell era entristida per l'absencia de 'n Marsal. La Teresa sobretot no podia ferse á viurer separada del seu marit; estava presa altra vegada de inquietut; se sentia invadida de tristesa; cada vegada que 'l correo li portava carta de 'n Marsal, tenia un sobresalt com quan se pressent una desgracia.   —125→   Tremolava per son estimat espós... saberlo tant lluny, sol en aquella gran capital, vivint á la fonda, separat de sas costúms, del carinyós cuydado de sa familia!... ell, tant mimat, tant ben servit, tant acostumat á las caricias de sa filla, al afecte entranyable de sa Teresa, al ben estar de casa, del seu home, com dihuen los inglesos!... si cau malalt ¿qui 'l cuydará?... Reflexions totas que 'ns fan coneixer los sentiments bondadosos de la Teresa y son gran afecte pel seu marit.

Ella no 's feya cárrech de las exigencias, dels debers que imposa la honra de representar 'l pais en las Corts de Madrit. Son espós no li havia de donar tants cuydados, ni cap motiu de tristesa; ja no era á planyer; puig que ja comensava á ferse á la vida madrilenya; ja hi era encarrilat.

*  *  *

En Marsal feya un mes qu'era á Madrit; se havia fet amichs; fou presentat en los salons de alt tó, seduhit per las costúms elegants, la distingida franquesa de la alta societat. Insensiblement perdé sa rigidés, sa enteresa catalana, y sense adonarsen entrá de plé en las costúms madrilenyas y 's trobá afiliat al partit conservador, atret per los afalachs dels caps d'aquell partit.

L'hereu Noradell tenía talent; 's feu coneixer prenguent la paraula al Congrés pera   —126→   defensar ab lógica y eloqüencia las questions económicas y agrícolas que afectavan á Catalunya. Rebé indistinctament felicitacions de molts diputats y, desde aquell dia, adquirí en las Corts una importancia merescuda.

En Marsal 's feu molts amichs, quins, com en lo Empordá, explotavan son carácter generós y desinteressat. De sa vida havia posat los peus á la Bolsa; hi aná primer per curiositat; probá alguna jugada que li surtí bé; hi prengué afició; lo mateix que en lo Bacarrá y Trenta y quaranta que 's jugava cada nit en son Cassino. Lo resultat fou que perdé sumas importants.

*  *  *

Entonat de la consideració que gosava en la alta societat madrilenya, deixá la fonda hont vivia y llogá un primer pis en lo carrer de Alcalá (un dels carrers més luxosos y més céntrich de Madrit), de estancias espayosas: lo feu moblar ab molt gust y riquesa; comprá una hermosa carretela y tres caballs de preu; prengué cuyner, criat, lacayo y cotxero.

Lo seus salons foren lo punt de reunió de sos amichs y correligionaris del partit conservador, á qui donava opíparos y luxosos convits que s'acabavan en lo saló de joch, fins que l'alba clarejava.

*  *  *

Un dematí que la Teresa y sa filla 's passejavan   —127→   al jardí, cullint flors per l'altar de la iglesia de Masarách, lo carter 'ls hi portá una carta de 'n Marsal, que feu ressentir á la Teresa una conmoció involuntaria.

-Ay, mamá, ¡una carta del papá!... ¿perqué no 'l obra?

*  *  *

¿Cóm s'explica eixa dolorosa impressió que 's ressent al rebrer una carta, un telégrama, que fa pressentir una mala nova? Sembla que 's desprén d'ella un fluit que dimana del sér estimat. S'obra la carta, tremolant, y raras vegadas 'l pressentiment nos enganya.

*  *  *

La Teresa, en lloch d'obrir la carta, entrá dins sa cambra pera comprimir los glatits del seu cor. May cap carta de 'n Marsal li havia produhit aytal impressió. -Vés, digué á sa filla, ves al oratori á pregar la Verge; jo vindré d'aquí un rato... tancá la porta de la cambra, s'agenollá sobre 'l reclinatori, alsá 'ls ulls com per implorar l'auxili del Cel, obrí la carta y llegí:

«Estimada esposa: ha arribat l'hora de cumplir la promesa que us vaig fer de venir á Madrit... li contava son cambi de vida, la casa que habitava, lo luxo dels seus salons, de son servey... Aquí trobarás un palau digne de tú y de   —128→   ma filla... reberéu las visitas de las familias ricas y aristocráticas que m'honran ab llur amistat. No vuy que siguéu enterradas en vida en aquest recó de món de Masarách... Ma mare es prou ferrenya pera empendrer lo viatge... Nostra renda 'ns permet de viure á Madrit gran part del any, fins que 's tanquin las Corts... Deixa á 'n Francesch lo cuydar 'l patrimoni; feu vostres preparatius; fixam lo dia de la marxa; feus acompanyar per en Francesch fins á Barcelona, y després d'alguns dias de descáns (en la ciutat comtal), seguirém junts cap á Madrit.»

*  *  *

¡Quina carta més freda! ¡quín cambi!... que s'ha fet aquell carinyo tant afectuós de 'n Marsal per sa mare, sa esposa y sa filla que tant rebossava en sas cartas!... ¡aquella anyoransa de la vida de familia!... Ara 's veu que una idea sols 'l domina, idea d'orgull, de vanitat, de volguer figurar. Se coneix que 'l seu cor, al contacte d'aquella societat de que parla, se li ha mitj glassat.

*  *  *

Llegida la carta, la Teresa exhalá un sospir, sospir de resignació á la voluntat del seu marit y de congoixa, de temor com si pressentís un perill, una desgracia que 'ls rodejava... ¡Deu meu! ¡Deu meu! ¡ampareulo! ¡y amparéunos!

  —129→  

Aixugats sos ulls, entrá al oratori. La Mercé orava; ella se postrá al costat seu. Moment després sortiren las dos.

-Té, llegeix.

-¡Mamá!.... ¡quina sorpresa!.... ¡anirém á Madrit!... ¡ay! ¡que contenta!... y vosté... ¿perqué es trista?.... ¡vosté ha plorat!.... ¡mamá meva!... ¿que té!... y l'abrassá ab tendresa.

Res, filla meva: farém lo que ordena ton pare. Aném ho dir á ta padrina.

D.ª Catarina sentada en sa cadira de brassos, á prop de la xemeneya del menjador, feya las minvadas de la puntera de sa mitja; tenia sos peus apoyats sobre un coixí, y al costat seu, damunt una cadira, dormia un gat angorá, l'estimat de la padrina.

-Mare, miris que diu en Marsal... qu'hem d'anar tots á Madrit.

-Y vosté també ha de venir, digué la Mercé.

La padrina 's tragué las ulleras de sobre 'l nas que ficá ab calma dins llur estoig; posá la mitja damunt sa falda; alsá 'l cap y los ulls envers sa nora y fillola:

-¿Qué?... ¿que 'm dihéu de Madrit?... ¿que no está bó, en Marsal?

Allavors la Teresa li repetí, alsant mes la veu, á cau d'orella.

-¡Jo!... ¡á Madrit!... ¡á la meva edat!... ¡corre 'l mon!... ¡nó!... ¡nó!...

Deixaume acabar mos dias aquí ab en Joan y la Margarida... ¡lo deixar eixa terra seria ma mort!... Sembla que mon fill ha perdut 'l seny   —130→   de volguer feros anar á Madrit, á la Cort!... Ay, ¡pobre casa!... ni vostres avis ni vostres passats han abandonat may eixa llar; perxó la casa Noradell ha pogut sempre portar lo cap alt. ¡Nó!... ¡nó! Teresa, no comptéu ab mí... y ab lo mocador s'aixugá una llágrima que li lliscava galta avall.

*  *  *

¡Que 'n tenia de rahó, D.ª Catarina!... ¡Oh! sí, la Teresa pensava com ella; coneixia á son marit, lo veya del tot ficat en una vida de luxo, volguent posarse al nivell de la gent de alta fortuna; lo veya víctima de son desprendiment, de sa generositat... ¿Qu'era 'l patrimoni Noradell pera lluytar ab lo luxo y la riquesa d'aquells magnats de la Cort?... ¡Un patrimoni empordanés volguer 'ls hi fer cara!... ¡quin atreviment!... lo topí de terra contre lo topí de ferro de la faula... s'havia d'estrellar en cinch mil trossos!

Per xó la Teresa, d'una part, desitjava anar á Madrit pera guiar en Marsal y detenirlo en lo camí relliscós que havia prés, en risch de comprometrer seriament lo seu patrimoni.




ArribaAbajo- XI -

  —131→  

Eran á primers d'Abril. La naturalesa s'extremía al rebrer l'alenada de la primavera.

Los capolls dels sálzers son los primers que comensan á esbadarse; l'arbreda prén un tó groguench que cada dia 's va apropant á verdós.

L'herbám y floretas dels marges y pradas tráucan lo cap en mitj de la fullaraca del ivern cayguda dels arbres. L'humil viola boscana ja ha perdut son aroma desde la Mare de Déu de Mars. La blanca margaridoya espelleix per tot arréu.

La naturalesa comensa á vestirse de sas ricas joyas, de sa tendra verdor. ¡Qu'hermosas son las matinadas! ¡quin refilar 'ls aucells! Ja van arribant las aurenetas; son las mateixas del any passat que nian al casal, sota la teulada y als sostres dels graners. Los reytóns y los tórts han fugit; ja 's vehuen pinsáns y lluhers; ja 's sent al horta y per las bardissas de la riera la veu del rossinyol, veu un poch apagada perqué las nits son encara fredas; mes prompte comensará á fer son niu, y alashoras, ab quin refilets celebrará sa lluna de mel!

*  *  *

  —132→  

Un matí, la Teresa y la Mercé, acompanyadas per en Francesch dirigiren llur passejada envers la vinya de la Riera, mes propeta del más. Trobáren en Joan sentat á sobre un marge, lo bigós entre camas, trist, pensatiu. Al veurer venir sas senyoras mestressas s'aixecá, aná envers ellas, traguentse la barretina, saludantlas:

-Bons dias tingan... son un poch matineras.

-Bon dia, Joan... sembla que estéu tot capficat ¿qué hi ha de nou?

-¡Ay! ¡mi senyora! ¡no veu com tenim las vinyas! ja haurian de tenir un pam de brot, y per ara no 's veu cap senyal; los brots que surten son escanyolits, y la major part dels ceps podats del any passat no brotan... ¡dolenta malura haurán agafat!

-Totas las vinyas del terme son aixís, digué 'n Francesch; dihuen qu'es la filoxera.

-¿La filoxera?... ¡Déu nos 'n guart! respongué 'n Joan. Dihuen qu'allá hont passa, la vinya queda com cremada, morta tot arréu.

-Joan, m'ho temo molt... Déu vulga que no sia.

-Vosté, Francesch, ¿ha vist vinyas filoxeradas?

-Si senyora, en lo terme de Mollet y Sant Climent.

-¿Y en nostras vinyas de Rabós y Espolla?

-També son malaltas; 's diu si son filoxeradas.   —133→   Vosté sab que fá pochs dias lo Gobern ha instituit á Figueras una junta de defensa; si li está bé, demá iré á donarli part.

La Teresa no li respongué sumida qu'estava per las reflexions que s'apilotavan en son esperit.

Continuaren llur passeig, pensatius, silenciosos; mirant, examinant detingudament los ceps, vegent lo raquitisme de las brotadas.

Al tornarsen al casal, la Teresa, sempre absorvida per lo mateix pensament, digué:

-Vol dir, Francesch, qu'eixa malura es la filoxera?

-Senyora, aixís ho dihuen: lo senyor Mateu, d'Espolla, me feu veurer l'altre dia un' arrel ab lo microscopi, que n'era rublerta.

-Francesch, se 'n ha de ben assegurar: vagi demá á Figueras per avisar la junta de defensa. Si es la filoxera farém fer tots los remeys indicats per la ciencia pera atacarla y destruhirla.

*  *  *

Pochs dias després d'haver anat en Francesch avisar la Junta de defensa, vingué á Masarách una colla de peons manats y dirigits per un senyor desconegut al pais qui, contentanse sols de fer avisar, per l'alcalde, lo propietari de la vinya, y sense cap mirament, feya arrancar de sol arrel y xeringar á alta dosis de súlfur de carbono los ceps pera matarlos més aviat. ¡Quin dol! ¡quina tristor los pagesos! En Joan s'arrancava   —134→   'ls pochs cabells blanchs que té al clatell al veurer que aquells sayóns destruhian sens pietat la vlnya de la Riera, la nina del seu ull, qu'ell havia plantat dels ceps mellors que feyan uns rahims tant dolsos!... Corré al casal: ¡senyora! ¡senyora! la vinya de la Riera es tota arrancada y cremadas arrels y rabassas... fan seguir las vinyas tot arréu... ¡quina calamitat!... ¡aixó no 's pot permetrer!

-Bé prou ho veya la Teresa; mes rés hi podia fer: aquella gent obravan per orde del delegat del Gobern.

*  *  *

Los pagessos al veurer destruhir llurs vinyas malehian gobern y autoritats que feyan fer aytal desgavell. Un búm búm tempestuós, rabiós, recorregué los pobles. Vinyaters y jornalers enfurismats anaban á trobar llurs alcaldes: -¿qui ha donat aytals ordes? deya un- 'l que s'atreveixi á entrar á la meua vinya, deya un altre, ¡li aixafo 'l cap! -M'han arrancat la meva hont malgrat la malura podia encara donarme mitja cullita! etc., etc. Tot eran clams y amenassas... Anavan en tropell á demanar al delegat castellá que, per l'amor de Déu y dels sants, desistís de fer fer tan solemne disbarat. Aquest responia que no feya mes que cumplir las ordes formals del gobernador y junta de defensa.

-¿Qui m'indemnisará? deya un.

-¿D'hont vindrán las missas? deya un altre.

  —135→  

-Eso ya se arreglará despues.

-¡Cá! aixó son qüentos... ¡vosté 'ns enganya!

La gent enrabiada s'armá de garrots y escopetas; los arrancayres, xeringayres y aquell senyor particular hagueren de fugir.

*  *  *

La Teresa escrigué al seu marit enterantlo de tot: «las vinyas, lo principal réddit del patrimoni s'anavan á morir víctimas de la filoxera!... ¡que será del patrimoni Noradell!... Nó; Marsal, nó: en lloch d'anar nosaltras á Madrit, ets tú qu'has de venir. Deixaho tot; lo perill es gran; los propietaris del Empordá están tots alarmats; dihuen que si 'l mal no 's pot deturar tením vinyas tot lo més per un any. Te posarás al front dels viticultors del pais; cercaréu un remey... ¡Déu vulga que 'l trobéu!... Considera, Marsal, que si 'ns falta 'l vi tindrém que reduhir molt y molt los gastos, concretantse á viurer assí ab molta economía. ¡Déu meu! Marsal, ¡qu'estich jo trista!... ¡no sé perqué ho veig tot de color negra!... ¡desde qu'estás fora qu'ha fugit per mí l'alegria! ¡quan 'm trobo sola las llágrimas humitejan los meus ulls!... ¡mos pensaments, mos recorts atravessan l'espay volant envers tú!... ¡Deixat, Marsal, de política, de Madrit; vina prop de ta mare, de ta filla, de ta esposa que tant t'estiman!»

*  *  *

  —136→  

Eixa carta arribá en mans de 'n Marsal á las deu de la nit, en mitj d'un brillant convit que donava á sos amichs diputats pera celebrar lo triomf que havia obtingut, lo dia anterior, en un eloqüent discurs que pronunciá al Congrés contra la política lliure cambista del ministeri. Lo sopar fou expléndit. Los convidats, uns quatorze, tots amichs polítichs de 'n Marsal. La conversa fou casi sempre de política.

Al sortir del menjador passáren al saló (il-luminat á giorno). Prés lo café, savorejant richs cigarros, entráren al saló de joch; 's jogá al trenta y quaranta fins á las quatre del matí. En Marsal perdé aquella nit més de quatre mil duros.

*  *  *

Los convidats s'havian retirat. Al trobarse sol, l'hereu Noradell, entrá en sa cambra; lo seu cap bullia; sas mans cremavan. Obrí 'l balcó per' aspirar l'oreig del matí.

La claror del alba dona als núvols un tó rogench pálit que insensiblement 's torna vermell més encés. Desde 'l balcó veu, negada de foscor, en líneas y massas confássas, tota la llargária del ampla carrer d'Alcalá, descubrint un tros d'arbrat del passeig de la Castellana.

Los fanals del gas 's van apagant successivament.   —137→   Carros d'hortelans, ab llur fanalet encara encés fan retrunyer lo carrer de llur pesat trontoll. Traballadors y manobres passan, en grupos, depressa, anant á llur feyna; molts d'ells 's deturan á la cantonada, devant d'una taula hont crema un llumet; hi menjan una rosquilla y vehuen llur copeta d'ayguardent.

En Marsal tancá 'l balcó, 's sentá en una butaca, posá la lámpara damunt la taula, obrí la carta de la Teresa y llegí.

*  *  *

La soptada invasió filoxérica en las vinyas del seu patrimoni lo deixá espalmat. Estava molt ben enterat dels progressos que feya la filoxera en las provincias del Mitjdia de Fransa y en lo vehí Rosselló. Com molts, creya que 'ls Pyrineus serian una barrera que no la deixarian passar. Coneixia lo impotent dels esforsos y remeys que s'havian fet fins ara en los paisos invadits. Vegé sas vinyas tant ufanas mortas, corsecadas. ¡Quin desengany més amarch!.... Las reflexions de sa esposa, lo porvenir, las obligacions que havia contret, sas pérduas de Bolsa y de joch... ¡Oh! ¡no!... ¡es imposible tanta desgracia! -¡lo meu cap s'obra!... segut, recolsat, damunt sa taula d'escriurer, lo comprimia ab sas mans convulsivas. May lo quadro de sa trista posició se li havia presentat ab tanta realitat.

Se ficá al llit sense poguer conseguir la són.

  —138→  

-¿Qué fer?... ¿anarhi tot seguit?... sí, ho cal... mes no es tanta la premura... ademés que res hi podria fer; lo mal ha de seguir son curs. Escriuré á 'n Francesch que fassi lo que fan los demés propietaris, que combati la filoxera ab bon tractament cultural, y acabada la llegislatura hi aniré y 'm faré cárrech de lo que hi ha.

*  *  *

L'hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d'anar tot seguit á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, ¡com deixar los amichs! ¡sas novas costúms! ¡lo seu partit! ¡las Corts! ¡la política!... ¡Com despedirse dels seus acreedors! ¡quina opinió tindrian d'ell si se 'n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y demés obligacions contretas en la Bolsa y casas de banch de Madrit!

¡Pobre Marsal! ¡com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! ¿Qu'ha fet del seu catalanisme? ¿del odi que tenia pels partits castelláns? ¿de sa enteresa catalana?... ¡Oh! si, Roma veduta fede perduta... ¿no es veritat?... Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes d'Estat. Ja no escriu mes en catalá, parla   —139→   y escriu en castellá als seus electors empordanesos... ¡Que li importan la ruina, la filoxera! ¡si puja son partit al poder acás no trobará un bon destino á Cuba ó Filipinas hont en poch temps se fará la barba d'or!...

*  *  *

¡Pobre pátria meva! Qué 'n tens de fills ingrats que 't renegan, que t'abandonan, que no 't volen més coneixer! Mes, ¡ah! ¡no ploris, nó!... som un estól aplegats al voltant teu que no 't deixarém may, que t'estimém de tot nostre cor, ab deliri!...

*  *  *

Las vinyas del patrimoni Noradell, com las de tota aquella comarca, feyan llástima de mirar. Los ceps que havian sigut injectats de sulfur de carbono á alta dosis eran morts. Mes, allá hont la filoxera havia fet mes estragos era en las vinyas dels terrenos magres, serrats, y falda dels Pyrineus; havian donat una brotada raquítica sense cap rahim.

En las vinyas del plá la vegetació 's conservava encara; mes de rahims pochs, y tot era que arribessen á bé.

Era al mes de Maig, quan la vegetació es més ufanosa; las fullas de las vinyas que en los demés anys tenien un vert fosch, senyal de vigor y vida, prenian unas tintas de vert groguench. La taca   —140→   filoxérica era ben caracterisada y 's distingia de molt lluny; formava un rotllo de color groch al centre de la taca, color desmayat com de canari, que s'extenia en color vert mes pujat á la circonferencia. La comparació que 's fa de la taca d'oli es exactíssima. Al arrancar aquells ceps 's veyan las arrels podridas, sense cap pugó; ja s'havian menjat llur substancia; pera trobarlo s' tenian d'arrancar los ceps de la vora del rotllo, més ufanosos; llurs arrels n'eran ruplertas.

*  *  *

Ja que las plantas tenen vida, naixen, 's nodreixen, creixen; ¿tenen donchs moviment, operació orgánica, 's propagan, engendran y com nosaltres cauhen malaltas y 's moren? Si tenen sensibilitat é instinch, com s'assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica, horrorosa, entre 'l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?

Avans l'invasió, lo cep, molt arrogant, llensa sos sarments al seu entorn; s'allargan, s'estiran, s'obran pás atravessant lo fullám frondós; atrevits, s'emparran per las parets, pels arbres, no paran fins arribar á traucar 'l cap al cim de las brancas, enviant un bés al sol hermós; la bonica rahimada penja del seu toriám; sas arrels orgullosas s'estenen sota terra; si troban una penya, una d'ellas, probablement la més intel-ligenta, cerca un full, forguinya, s'hi fica, obra 'l camí á las demés que la segueixen, se n'hi   —141→   introduheix un grapat, forman tascó qu'esberla la penya, l'atravessan y surten per d'allá en busca d'un nou obstacle. Quan senten frescada ó farúm de bona terragada, encara que sian á dos metres lluny, totas s'hi dirigeixen. De sopte 's topan ab l'invasió filoxérica; mils y mils pugóns afamats s'apoderan d'ellas é hi clavan llur fiblada; las arrels se 'n rihuen, desprécian aquells polls microscópichs. no 'n fan cas; mes, creix lo perill; ¡l'enemich es tant nombrós!... algunas ja 's corsecan... ¡sí!... vinga á posarne de novas... son com tentáculs de pops subjectats per rosaris de cranchs... lo cep fá esforsos coratjosos, desplega tot son vigor... s' sent á mancar las fonts de vida... lluyta ab desesperació, fins que ja no pot més... alashoras, rendit, extenuat, s'entrega á la voracitat de sos nombrosos enemichs; sas fullas groguejan, s' reblincan, 's ressecan, cauhen mústigas enlayradas pel vent geliu; com á nosaltres la mort comensa á invadirlo per los extréms, per los sarments, y acaba ab lo cor, ab la soca. Lo cor del cep com 'l nostre es l'ultimum moriens.

*  *  *

Al veurer l'extensió de ceps morts, per la planura y serraladas, y al recordar llur vigorosa ufana, un se sent prés de tristesa y de recansa. Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suhor, tant travall, la única vinya que ha heretat dels seus passats, que sempre   —142→   li havia donat pá á ell y á sa familia!... hi passa tot lo dia, hi té sa barraca, 's mira cep per cep, 'ls veu malalts, 'ls hi porta fems pera refelse, pera férloshi recobrar llurs forsas perdudas; los cuyda ab carinyo; tot son cor se 'n hi va; sos ulls s'omplen de llágrimas al veurer que res pot... allavors entreveu lo trist pervenir, la negra miseria que l'obligará á expatriarse ell y sa familia, abandonant sa terra, sa estimada vinya, al gobern que la fará vendrer sens pietat pera cobrarne la contribució!...



IndiceSiguiente