INTRODUCCIÓ
La Biblioteca de l'Abadia de Montserrat guarda com a primer volum del seu fons manuscrit el còdex que actualment és conegut amb el nom de Llibre vermell de Montserrat. Aquest còdex, que deu el títol al color de les cobertes, s'estava copiant l'any 1399, i és considerat un espècimen notable sortit de l'escriptori montserratí. El seu contingut té una gran varietat, que en fa pràcticament una miscellània de textos teològics i devocionals destinats, originàriament, als monjos i als preveres seculars encarregats de la cura pastoral dels pelegrins de Montserrat. D'ací que, juntament amb textos d'origen certament montserratí -com ara miracles, privilegis, indulgències, cants dels romeus, textos homilètics, estatuts de la Confraria-, n'hi trobem d'altres amb un caire i un ús més general, com ara pràctiques devocionals, tractadets teològics o morals, descripcions i lloances de l'univers creat, o una guia d'esglésies per al pelegrí de Roma. El recull, doncs, malgrat potser la voluntat del compilador, constitueix un llibre singular tant en ell mateix i pel que fa a l'expressió de la pietat popular a Montserrat, com per la seva qualitat de testimoniatge d'una època i reflex de la cultura montserratina que traspua.
Quan el còdex s'escrivia Montserrat ja feia molts anys que havia entrat en els cercles dels grans santuaris i dels centres de pelegrinatge més famosos del món cristià occidental. A més de la gent del país, hi pujaven romeus provinents d'una gran part de la Península i de les regions properes de l'altre vessant dels Pirineus. A més, s'havia convertit també en lloc gairebé obligat de visita per als pelegrins de Sant Jaume de Galícia procedents d'Itàlia, per als qui feien els [10] camins del Llenguadoc i per als qui, procedents de les Illes o d'altres contrades de la Mediterrània, començaven el pelegrinatge al port de Barcelona.(1)
Els camins de Montserrat anaven plens de pelegrins. Per facilitar-los l'accés, els priors de Montserrat havien fet construir el majestuós pont de pedra sobre el riu Llobregat a l'entrada de la vila de Monistrol. I el rei Pere III de Catalunya-Aragó, per la seva part, feia vint anys que havia manat adobar novament els rostos camins de la muntanya de Montserrat i erigir en el camí -aleshores principal- de Collbató a Montserrat set creus de pedra coronades amb relleus de l'escultor Pere Moragues que representaven els set goigs i els set dolors terrenals de la Mare de Déu per acompanyar piadosament i evocadorament els qui feien la costa de Montserrat. L'autoritat reial vetllava també pels pelegrins, i en controlava la procedència política i l'ordre públic per mitjà de guiatges i salvaguardes personals i collectives, concedides i renovades per tots els monarques des de Jaume I. Eren aquests pelegrins ocasionals, i també els membres de la Confraria de Montserrat, fundada l'any 1220, els qui principalment divulgaven els fets meravellosos que Déu hi obrava per la intercessió de la benaurada Verge Maria, tal com havia fet un segle abans el rei Alfons X de Castella-Lleó, el qual, fent de trobador marià, havia recollit sis miracles a les seves Cantigas de santa María.(2)
L'anomenada taumatúrgica de Montserrat atreia també un bon nombre de pelegrins, sovint xacrosos. L'afluència continuada dels romeus i les aglomeracions en ocasió de pelegrinatges collectius o de les principals festes anyals comportaven, en un indret tan singular i aïllat, uns serveis d'acolliment material que durant tot el segle XIV hom anà adequant a les noves necessitats, d'acord amb les possibilitats, els mitjans i l'estil propis del santuari. Al costat de l'avituallament gratuït dels romeus, hi havia plantejat el problema de l'hostalatge, agreujat per l'especial clima de Montserrat. Hom s'ocupà de tot. Durant el segle XIV hi hagué una gran activitat arquitectònica al santuari: cal destacar la construcció d'hostatgeries i del gran porxo o claustre, popularment conegut amb el nom dels Llangardaixos, amb el qual s'amplià o bé se substituí el porxo o galilea de l'església, documentat des del començament del segle XIII. L'eixamplament de l'esglesiola l'any 1327 també hi està relacionat; el costum o la necessitat de pernoctar-hi engendrà possiblement la piadosa vetlla dels romeus. Altres obres, [11] com el campanar, projectat l'any 1327 i edificat el 1339, la consagració del nou altar major l'any 1341 o la construcció, entre el 1360 i el 1370, de la capella de les Onze Mil Verges, ornada l'any 1373 per l'escultor Pere Moragues amb el conjunt sepulcral del prior Jaume de Vivers, revelen noves necessitats i funcionalitats del conjunt. Malgrat els esforços, el problema de l'hostalatge subsistí, com es dedueix d'un dels sermons del nostre còdex, però els pelegrins no cessaren pas d'anar a Montserrat. D'ací que calgués encarrilar també les expressions musicals piadoses i festives de la gernació amb la creació d'un repertori de cants populars adients al lloc.(3)
La presència sovintejada de nobles, prelats, eclesiàstics i, particularment, dels reis o de membres de la família reial a Montserrat augmentà indubtablement l'anomenada del santuari. La casa reial hi pujava des d'antic, tant per devoció com per encomanar a Déu els seus projectes polítics i militars. En aquesta època hi tenia cambres parades a manera d'un palauet. La devoció que hi professava el rei Joan I, des d'abans d'accedir al tron, era ben coneguda de tothom, i no devia semblar gens estrany que el triés com a lloc de sepultura, per bé que les seves despulles acabarien al panteó reial del monestir de Poblet. Fou ell qui volgué acomplir el desig, llargament acaronat pel seu pare Pere III, de veure el priorat de Montserrat erigit en abadia independent de Ripoll, i l'instà a la cort papal l'any 1387 quan es posà sota l'obediència dels papes d'Avinyó abandonant així la política de neutralitat del seu pare en el Cisma d'Occident.(4) La petició fou atesa al cap de vint anys, un cop hagué desaparegut l'únic obstacle amb la mort del prior de Montserrat Vicenç de Ribes.
Partidari decidit de l'obediència a Roma, el prior Vicenç de Ribes (1385-1408), monjo de Ripoll, conservà l'amistat dels reis i el respecte dels seus adversaris, que no aconseguiren de seduir-lo amb la promoció a l'abadiat de Ripoll. Poc abans de la seva mort, el papa romà Innocenci VII el recompensà amb el capel cardenalici;(5) la seva obediència romana, però, ja havia aconseguit per a Montserrat un altre privilegi més important l'any 1397, quan el papa regnant, Bonifaci IX, concedí la possibilitat de lucrar-hi la indulgència de Santa Maria [12] de la Porciúncula durant la festa patronal del vuit de setembre. Aquest privilegi papal, molt important per a l'època, comportà segurament un nou flux de pelegrins a Montserrat, que calia atendre, especialment en la confessió sacramental, perquè poguessin guanyar la indulgència.
La diversitat i la complexitat de raons i d'objectius que movien els pelegrins de Montserrat exigia, doncs, de part dels monjos i dels preveres seculars que servien el santuari, una preparació i unes orientacions i uns textos pastorals amb els quals poder ajudar la fe i la pietat de les multituds que hi arribaven. El nostre Llibre vermell n'és una mostra gairebé única en el seu gènere. D'ací que, per aquesta raó i per altres, ja des de finals del segle XVI el còdex passés a l'arxiu del monestir, i al començament del segle XVIII fos assignat al calaix núm. 4 -sens dubte, un dels principals-, on es conservava la documentació relativa als orígens de la casa i als fets cabdals de la vida i de l'organització del monestir-santuari.
UN LLIBRE D'ACTUALITAT CONSTANT
Els estudis que d'un segle ençà s'han fet sobre el nostre Llibre vermell, i especialment la divulgació històrica i informativa, li han atorgat a casa nostra una popularitat gairebé mítica, que l'identifica pràcticament només amb els cants i amb les danses destinats als romeus. Aquesta parcialització, tanmateix, no és nova. Cada època s'ha fet -per dir-ho així- el seu Llibre vermell en esguardar-lo amb interessos i amb òptiques històriques i culturals ben diferents.
Per als historiadors montserratins dels segles XVI i XVII -i, doncs, per a tota la historiografia que en depèn- la importància del còdex quedava pràcticament limitada a la seva venerable antiguitat, la qual als seus ulls servia per a justificar històricament uns pretesos orígens del culte de la Mare de Déu a Montserrat i del monestir-santuari. Interessava, doncs, només com a testimoni de conegudes narracions populars: la vida virtuosa de l'ermità montserratí fra Joan Garí, el seu triple pecat i el compliment de la inhumana penitència que li fou imposada; la troballa de la imatge de la Mare de Déu en una balma de la muntanya i l'origen del seu santuari; la miraculosa intercessió de la Mare Déu a Montserrat en alliberar de la mort la filla del comte de Barcelona que fra Garí havia violat, degollat i soterrat a la seva balma eremítica; la fi exemplar de fra Garí a Montserrat i la posterior fundació comtal del monestir femení, transferit més tard als monjos benedictins de Ripoll.
Tanmateix, com que hom amania tot aquest anecdotari i l'interpretava amb els primers documents sobre Montserrat dels segles IX i X, la breu versió llatina de la vida de fra Garí escrita als dos primers fulls, avui perduts, del Llibre vermell no satisfeia plenament l'interès d'aquells historiadors. En preferien la mateixa recensió llatina més detallada d'un altre còdex montserratí escrit també sobre pergamí. Aquesta assimilació dels dos manuscrits comportà una confusió, en [13] part volguda, fins i tot en la seva datació; de manera que, entre els divulgadors de l'època, hom esmenta constantment un únic i equívoc còdex molt antic de pergamí, que molt pocs historiadors veieren perquè la majoria no treballaren -o bé no pogueren treballar- de primera mà. La pèrdua de l'antic arxiu montserratí i dels reculls històrics escrits pels seus arxivers ens ha privat sens dubte de notícies i utilitzacions precioses en aquesta línia; tanmateix, podem constatar clarament aquesta tradicional utilització i confusió dels dos còdexs en un compendi d'història de Montserrat confegit l'any 1715 per dom Miquel López, monjo i mestre de l'escolania de Montserrat, per complaure la petició dels monjos maurins de Saint-Germain-des-Prés, que tenien en projecte un monasticon hispanicum i gestionaven prop del duc d'Orleans l'edició de la seva obra musical completa. Aquest historiador ocasional, en tractar-hi la vida de fra Garí, copià literalment un text llatí conservat en uns codices antiquos de l'arxiu de Montserrat. En realitat, però, el text correspon solament a un, i no és altre que la narració perduda que encapçalava el recull de miracles montserratins del nostre Llibre vermell.(6)
Amb els inicis del criticisme històric el nostre còdex començà d'ésser considerat des de noves perspectives que marcaren un refús de l'ús històric tradicional que se n'havia fet fins aleshores. Fou Pèire de Marca, visitador general de Catalunya durant la Guerra dels Segadors, qui l'interpretà ja des d'aquesta nova visió en ocasió d'una breu notícia històrica de Montserrat, feta a manera d'ex-vot marià, que compongué durant la seva estada a Montserrat durant les festes de setmana santa i pasqua de l'any 1651. El que més li cridà l'atenció d'aquest còdex, in ueteri membrana ante trescentos annos perscripta, no fou precisament la història de fra Garí -que considerà documentalment insostenible-, sinó el llibre dels miracles i, especialment, la concessió de la indulgència de la Porciúncula a Montserrat l'any 1397. Aquests dos fets semblen constituir per a ell les grans fites de l'origen i del desenvolupament del pelegrinatge a Montserrat i del monestir-santuari.(7)
Malgrat la persistència i la reacció de la historiografia tradicional representada per la història de Montserrat publicada per Pere Serra i Postius,(8) a partir de la segona meitat del segle XVIII trobem les primeres referències i utilitzacions modernes del Llibre vermell. Són notícies, en les quals es barreja l'interès codicològic i el documental, degudes a tres historiadors ben coneguts: el P. Jaume Pasqual, l'arxiver montserratí dom Benet Ribas i el dominicà P. Jaume Villanueva. [14] Del seu valor i dels seus límits, en parlaré tot seguit; ara em limitaré a posar en relleu l'atenció que els meresqueren ja els cants dels romeus. El P. Pasqual en copià, o se'n féu copiar, l'Imperayntz cap a l'any 1771. Uns anys més tard dom Ribas, que considerava els cants catalans del còdex com les peces més rares conservades a l'arxiu montserratí, hauria volgut editar-los si hagués tirat endavant un projecte d'història de Montserrat que li havia estat encomanat l'any 1789. Seria, però, el P. Villanueva, que visità Montserrat l'any 1806 per cercar-hi dades destinades al viatge històric erudit que duia entre mans, qui, juntament amb la primera notícia impresa, publicaria el Rosa plasent, cant que avui no és al còdex.(9)
La publicació del text del Rosa plasent, amb el títol de birolay, en un moment en què hom considerava definitivament perdut el nostre Llibre vermell durant el saqueig i l'incendi de Montserrat de l'any 1811, causà un veritable impacte, les conseqüències del qual s'anirien descabdellant fins a la recuperació del còdex. La nova actualitat del còdex, marcada pel segell d'una mítica supervivència, s'inicià amb la popularització propiciada per la literatura romàntico-patriòtica, eixida principalment de les plomes de Pau Piferrer i de Víctor Balaguer, que veia en el còdex tot un símbol del Montserrat medieval. Mentrestant, com a contrapartida erudita, els collectors i estudiosos del cançoner tradicional català i de la poesia trobadoresca incorporaven el Rosa plasent als seus reculls i vivien atents a la possible troballa d'alguna de les altres cançons catalanes del còdex perdut.(10)
Foren ambdós corrents els que l'any 1879, poc abans de la celebració del suposat millenari de la invenció de la santa imatge de Montserrat, ressuscitaren novament el Llibre vermell. Per inspiració del canonge Jaume Collell, hom adoptà el nom de Virolai per a l'himne popular compost per mossèn Cinto Verdaguer que comença Rosa d'abril com a rèplica o reminiscència d'aquell Rosa plasent. I encara en ple esclat de les festes del millenari, pel setembre de 1880, el canonge vigatà, des de les planes de La Veu del Montserrat, assegurava que Marian Aguiló havia trobat l'antiga melodia del Rosa plasent. En realitat no existia tal troballa sensacional, com mostra la lectura de la carta d'Aguiló de l'any 1879 a partir de la qual Collell bastí aquella conjectura. Tanmateix, l'afirmació del canonge ha estat donada per bona, i encara als nostres dies ha fet sospitar si entre els pares dispersos d'Aguiló no existiria almenys una transcripció d'aquesta melodia, o fins i tot el full corresponent del nostre Llibre vermell.(11) El que en [15] realitat tenia Aguiló -i ho confirmen els seus papers- eren dues còpies d'un altre cant del Llibre vermell, l'Imperayntz. L'una, molt matussera i amb gairebé tota la melodia, prové de les antigues pàgines 121-124 del volum tercer dels Sacra antiquitatis Cataloniae monumenta del P. J. Pasqual, com ho demostra una còpia conservada a l'Arxiu de Montserrat feta abans que en fossin arrencades. L'altra còpia també porta tota la lletra, però solament una línia de melodia, i em semblaria escrita per la mà de l'arxiver montserratí dom Benet Ribas. Aguiló, tal com comunicà a Collell el 1879, pensava editar l'Imperayntz al seu Cançoner gòtic tan aviat com F. Asenjo Barbieri li solucionés els problemes de transcripció musical que ningú no li havia resolt fins aleshores. Posteriorment, però, tot i haver esmenat la primera de les còpies sobre el còdex ja retrobat, abandonà aquesta idea i publicà altres cobles de Montserrat.(12)
La insistència del canonge Collell a parlar tothora del nostre Llibre vermell em fa sospitar si no tenia cap pista sobre el seu posseïdor. Si més no, sembla evident que en possibilità el retrobament. Fou ell mateix qui el mes d'agost del 1885 tocà a foc en aparèixer el còdex a Vic, i en portà les negociacions de venda per a salvar-lo de l'exportació. El manuscrit fou adquirit el dia 21 d'aquell mes per l'abat de Montserrat, Josep Deàs, amb una generosa aportació del bisbe de Vic Josep Morgades.(13)
El còdex reapareixia setanta-cinc anys després de la Guerra del Francès i al cap de vuitanta que l'hagués tingut a les mans a Montserrat el P. J. Villanueva, que l'havia fet famós. Espontàniament neix la curiositat per conèixer els camins que seguí el còdex en aquesta diguem-ne desaparició salvadora. La pregunta no és nova i ja intentà de respondre-la dom Anselm M. Albareda en descriure per primera vegada el Llibre vermell. La seva hipòtesi, fonamentada sobre suposicions versemblants, ha estat donada posteriorment per provada. L'explicació parteix del testimoni del P. Villanueva, que veié el còdex sencer l'any 1806, i de la família del darrer possessor, descendent dels marquesos de Llo (o Llió), per a concloure que el còdex no havia seguit la sort de la resta de l'arxiu, perquè potser n'era fora al moment de la desfeta de l'any 1811. A partir d'aquesta hipòtesi versemblant hom conjecturà que el volum potser havia estat prestat per dom Benet Ribas, membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, al marquès de Llo, que en fou president, i així hauria restat en el seu poder. Aquesta segona part de l'explicació, però, no concorda amb la cronologia dels marquesos de Llo, Josep Francesc de Móra i Catà (1694-1762) i Domènec Feliu de Móra i d'Areny (1731-1792), presidents de l'Acadèmia. I fins i tot acceptant aquesta versió dels fets resulta difícil d'explicar les nombroses mutilacions i els [16] efectes d'una humitat persistent que el còdex hauria sofert a la biblioteca dels marquesos de Llo, posada a la venda i dispersada l'any 1909. Cal, doncs, esperar que alguna prova documental aporti nova llum a aquesta qüestió.(14)
DESCRIPCIONS ANTIGUES I RECONSTITUCIÓ DEL CÒDEX
Sortosament, abans que desaparegués de l'arxiu de Montserrat el còdex havia estat descrit poc o molt per diversos autors, les notícies dels quals ens són ara d'una gran utilitat per a poder establir amb certesa l'abast real de la mutilació del còdex i conèixer alguns dels textos que hi manquen. Atès, però, que algunes són molt generals o imprecises per a la nostra comesa, o bé són pures repeticions, ací només utilitzarem les més detallades entre les de primera mà.
D'antuvi, cal advertir que aquestes descripcions o referències antigues són molt parcials -en part a causa del caràcter miscellani del còdex-, i totes són errònies en la datació del còdex perquè consideraven com a colofó del nostre Llibre vermell el d'un dels textos que hi fou recopiat. Aquestes circumstàncies, juntament amb la mutilació del còdex, no han facilitat certament els intents d'identificar i de relacionar les descripcions antigues amb vista a reconstituir el contingut de les llacunes i assenyalar la possible situació a l'interior del còdex d'algun dels textos perduts.
Mancat ara el nostre Llibre vermell dels primers setze fulls, hom pot plantejarse si tenia un títol general o bé amb quin nom era conegut. El silenci dels autors en aquest punt és unànime, i sempre remarquen, en canvi, el seu caràcter miscel lani. El canonge J. Collell proposà, arran de la seva adquisició, d'anomenar-lo Liber aureus (Llibre d'or) de Montserrat, però aquesta proposta, repetida encara posteriorment, no tingué ressò. El títol actual de Llibre vermell fa referència al color de les cobertes, tal com passa amb d'altres còdexs singulars que es conserven als nostres arxius, però no respon a cap denominació antiga. A l'antic arxiu montserratí hom anomenava Llibre vermell o Liber rubeus el cartulari de Montserrat escrit a mitjan segle XIII.(15)
Les principals llacunes que ara presenta el còdex queden ben paleses al gràfic de descripció i de reconstitució dels quaderns publicat més endavant juntament amb la descripció interna del còdex. N'hi ha dues de notables. L'una afecta els primers setze fulls, i pel que sembla fou provocada per la humitat, que els podrí; els efectes d'aquesta mullena són encara ben visibles als primers folis, a l'angle superior dret de la primera meitat del còdex, i presents gairebé a la resta dels fulls, on afecten especialment la tinta del callígraf caplletrador. L'altra llacuna [17] considerable es troba entre els actuals folis 74 i 77, i afecta dos plecs, als quals foren arrencats la majoria dels fulls.
Al primer foli del còdex, segons explica dom B. Ribas, hi havia una miniatura -possiblement de mides semblats a la de l'actual foli 30- que representava la història de fra Joan Garí, seguida de la rúbrica Qualiter Monasterium Montisserrati fuit fundatum miraculose i de la versió llatina curta de la vida de l'ermità montserratí. El llarg incipit que en dóna l'arxiver montserratí ens ha permès d'identificar-la amb tota certesa amb la transcripció publicada per dom Miquel López a la seva història ocasional de Montserrat esmentada més amunt. Heus-ne ací el text:(16)
|
|
Fuit in istis montaneis de Monte serrato vir quidam heremita qui vocabatur Ioannes et cognomen eius erat de Guarino, qui quidem elegit sibi vitam et dies suos finire in Dei servitio, in quodam spelunca quae apparet in istis montaneis satis prope Monasterium devotae Matris Christi, in spelunca quae communiter nominatur et dicitur de Guarino; recipiendo et retinendo nomen a proprio nomine ipsius heremitae qui hoc cognomen habebat de Guarino. Qui quidem Ioannes de Guarino heremita cum per multum temporis spatium poenitentiam et vitam laudabilem in ipsa spelunca duceret, adfuit sibi et venit pluries hostis antiquus, suis bonis invidens, machinando diversimode et sub diversis speciebus in variis jactationibus mundi et aliis vanitatibus. Quo casu accidit quod ipse heremita dixit quadam die dicto diabolo cur ipsum tentaret evitando ipsum a se per hunc modum: Vade Sathana, non habebis potestatem ut me possis in iis tribus criminibus involvere, scilicet, ut commitam homicidium nec dicam mendacium neque carnale comitam peccatum. Quibus verbis ipse diabolus reputans se multum illusum, viam suam ad antra baratri assumens, retulit praedicta verba ministro suo et totius cohortis, et incitati sunt universi ab ipso ministro scelerum, si quis eorum tantae esset artis et scientiae qui super iis operi finem daret. Super quibus obtulit se finem daturum quidam spiritus malignus, sibi si daretur socius alius spiritus, quod factum est. Unde reddens ab ipso baratro praecepit minister scelerum alteri spiritui quod se includeret et intraret in corpus cuiusdam Domicellae filiae nobilis Comitis Barchinonae, et si quis inde ad exiendum inde conjuraret responderet inde numquam exire nisi ad orationem Ioannis Guarini, quod ita factum est. Alter vero spiritus malignus, speciem sanctorum Patrum et alterius heremitae assumens, venit ad cellam dicti Ioannis heremitae de Guarino et sub specie boni cooperando malum, retulit ei de sanctorum Patrum actibus, sub quibus quidem verbis, idem heremita suscepit eum in amorem et gratiam. Ex eo tempore Dominus nobilis Comes Barchinonensis, voluit dictam filiam suam a tanta spiritus maligni vexatione posse liberari, fecit interrogari ubi erat Ioannes heremita praedictus per quem dicta filia sua erat a maligno spiritu liberanda. Quo interrogato scivit ipsum esse in montaneis de Monte serrato, et missit ad eum filiam suam. Et dum nuntii eius praestarent dicto heremitae dictam filiam Comitis pro liberatione eiusdem, dictus Ioannes heremita de Guarino multa cordis admiratione et animi anxietate in se super iis tacitus consuluit dictum alium malignum spiritum, quem patrem sanctum et verum hominem praesumebat ut erat sub specie hominis, et dixit ei quid super hoc esset agendum. Cui ille respondit: Retine tecum ipsam domicellam et alii recedant quia tu non habes ubi recipi possint nec de quo possint vivere; tu vero orando eisdem reddes sub brevi temporis spatio dictam filiam Comitis liberam. [18] Quod sic factum est. Et dum in dictam cellulam intraret ipsa domicella, ad ipsius praesentiam dictus Ioannes de Guarino heremita peccati carnis infamatione motus est, ita quod habuit dimittere ipsam cellulam ne ei contingeret cum ea peccare. Dictus vero malignus spiritus qui sub specie sancti patris erat, dixit ei, cum praedicta sibi retulisset, exponendo quod perfectorum sanctorum patrum erat de peccatis habere tentationes et experientiam, sicut de Beato Paulo et de Beata Maria Magdalena, qui de peccatis habuerunt experientiam, et sanctiores postea sunt probati; et quod propter illud peccatum ex quo erat inflamatus tanta carnis luxuria, non relinqueret cellam suam. Sub quibus verbis regresus est ad ipsam cellam, et sic luxuria inflamatus cum dicti maligni spiritus admonitione, peccavit cum ipsa domicella. Postea, conversus ad cor poenitens iterum reversus est ad ipsum falsum patrem petens ab ipso consilium. Cui ille: tu non tantum foedasti tuum statum seu vitam seu totum sanctorum Patrum statum, melius tibi esset occidere dictam puellam et eam morti praebere quam te, et antiquos patres sanctos tanto crimine diffamare. Dum ergo parentes eius seu nuntii ad te recursum habuerint pro ipsa, dices eis quod a te recesserit sana et incolumis et nescis si ad propria remeavit. Quod ita subsequtum est. Nam ipse heremita occidit dictam puellam et posuit eam in quodam tumulo de lapide scisso in ipsa spelunca, quae adhuc apparet, et alia dixit nuntiis ut dictum est: et tunc demonstravit se illi diabolus, et dixit illi: modo peccasti in omnibus de quibus me illusisti, et recessit ab eo. Ipse vero reversus ad cor poenitens, egit poenitentiam de praedictis. Postque ipse Ioannes heremita Romam ad limina Apostolorum fecit peregrinagium, revelans vero sancto Papae qui tunc erat illusionem quam sibi fecerat diabolus; recepit ab ipso in poenitentiam pro praedictis, quod iret per viam qua pergeret pedibus et manibus inclinatus usque dum ab Altissimo remissionem de peccatis obtinuisset. Quod et factum est. Et dictus Ioannes itineravit ad dictas montaneas de Monte serrato et fecit ibi poenitentiam et duxit vitam arctam et multum strictam per septenium et amplius; quousque a casu et fortuna per eundem locum nobilis Comes ante dictus Barchinonensis quaerendo venationem fecit transitum, et a canibus ululantibus inventus est nudus et pilis coopertus. Quem quidem quidem cum vellent laedere ipse Comes nullatenus permissit sed Barchinonam ad suum Palatium perduxit. Et dum ibi stetisset per aliquod temporis spatium, quaedam nutrix filii eiusdem Comitis trimestris inspiciebat ipsum, et in eius brachiis dictus infans locutus est haec verba: O Ioannes heremita a Deo remissionem obtinuisti de peccatis. (In aliis antiquis etiam codicibus sermone patrio legitur: Llevat Joan Guarin que Deu ha remès ton pecat. Id est: Surge Ioannes Guarin, Deus enim transtulit peccatum tuum. Tunc vero ipse Ioannes surrexit et narravit ipsi Comiti singula quae sibi acciderant. Comes vero el Comitissa interrogaverunt ubi sepelierat dictam domicellam eorum filiam, et cum respondisset quod in dictam cellam suam, eo Comes et Comitissa antedicti cum Ioanne de Guarino convenerunt ubi sepulta fuerat, et lapidibus et ramis evulsis quae super erant invenerunt dictam domicellam a septenio et amplibus sepultam vivam et incolumem per Dei gratiam et B. Mariae adiutorium. Quae quidem Domicella ad Dei laudem vixit multo amplius et noluit nubere; sed rogavit parentes eius Comitem et Comitissam ut ob Virginis Mariae laudem et honorem caenobium Imagini Beatae Mariae Virginis aedificarent; quia ut ipsa domicella in visione didiscerat eundem locum Deus ad Virginis Mariae laudem multis prodigiis insignitum elegerat. Ipso praestante qui cum aeterno Patre et Spiritu Sancto vivit et regnat etc. |
|
La narració, considerada ací molt possiblement com el primer miracle fet a Montserrat per la intercessió de la Mare de Déu, acaba amb la forma doxicològica Ipso prestante, que retrobarem tot seguit en un altre miracle, i es repeteix amb termes [19] semblants al final d'altres narracions de miracles conservades als folis 1, 4v., i 21.
Al segon foli començava -a la meitat inferior del recto, segons es dedueix del càlcul de lletres, espais i abreviatures del text anterior- un miracle copiat als papers del P. Pasqual i publicat pel P. Villanueva:(17)
|
|
Cum quadam die vigilantes Peregrini et Romipetae numero centum et amplius ex diversis regionibus et locis in die festi Passionis Domini essent in Ecclesia Sanctae Mariae de Monteserrato, facta hora noctis media factum est quoddam lumen multum lucidum et splendens sed non comburens, a celo missum et descenderet in presentia omnium vigilantium praedictorum per rectitudinem de super altari in praedicta Ecclesia Sanctae Mariae de Monteserrato, et disposuit se ipsum in uno tantum radio in capite seu Corona Imaginis Sanctissimae Virginis Mariae quae ibi est multum devota et sancta, et non invenitur inquam esse manibus hominum factam. Afflato tamen aliquantulum ex lumine ipso capite seu corona ex radio ipsius luminis per tres per Dei gratiam et ipsius piissimae Matris fracti sunt radii, qui tres radii totam ipsam Imaginem infra clamidem ejus divinis flammis et ignibus repleverunt. Dicti vero Romipetae et peregrini territi et mirantes de eisdem quae viderant, timebant ne forte combureretur ipsa Imago et omnia quae ibidem aderant. Pulsaverunt cimbala et Monachos cunctos et alios dicti loci servitores ad videndum dictam visionem excitarunt, maxime ut darent operam ne dicta Imago Sancta combureretur. Et omnibus admirantibus et conspicientibus, eodem tempore et hora, de tribus radiis ipsius luminis unus factus est, quod lumen eandem Sanctam Imaginem illesam et incorruptam, immo potius, e sancto flamine afflatam dimisit, et in clestibus nubibus a quibus venerat, exarsit. Quod fuit actum in die Passionis praedicto Imaginis Domini, quo die festum Salvatoris celebratur per totam Dicessim Barchinone. Ipso prestante. |
|
Els miracles s'anaven descabdellant l'un darrere l'altre, primer amb una sèrie de narracions no datades, continuada per una segona sèrie amb miracles datats que s'iniciaven el 25 de novembre de l'any 1307 i acabaven a l'antic foli XXXVIIv. -l'actual foli 20v.- amb els corresponents a l'any 1397. La comparació d'aquestes indicacions de dom Benet Ribas(18) amb el que ens resta del llibre dels miracles ens ofereix l'ocasió de fer algunes remarques i constatacions complementàries. En efecte, el text del primer foli del nostre Llibre vermell pertany a la segona sèrie de miracles. El primer porta el núm. 63 i és datat l'any 1325. Aquesta sèrie es clou al foli 8v. amb un miracle datat l'any 1336 i xifrat 100, però que en realitat hauria de ser computat amb el núm. 110, perquè hom ha doblat la darrera dena. Segueixen vint-i-dos miracles de la Mare de Déu de caràcter general, i a continuació, als folis 16v.-21, una tercera sèrie de miracles montserratins encapçalats per una Rubrica nova alia in miraculis novis aliis que operatus est Dominus... amb vint-i-tres prodigis fets sota la invocació de la Mare de Déu de Montserrat durant els anys 1396 i 1397.
Del cançoner montserratí, que comença immediatament després del llibre dels miracles, el P. J. Villanueva es fixà en la rúbrica llatina del foli 22 i [20] en la presència de cants occitans i catalans -llemosins, en deien aleshores-, el darrer dels quals, segons ell, es titulava Birolay de Madona Sancta Maria i feia així:(19)
| Rosa plasent, soleyl de resplendor, | |
| Stela lusent, yohel de sanct amor, | |
| Topazis cast, diamant de vigor, | |
| Rubís millor, carboncle relusent, | |
| Lir transcedent, sobran tot altre flor, | |
| Alba jausent, claredat senes fuscor, | |
| En tot contrast ausits li pecador; | |
| A gran maror est port de salvament: | |
| Aygla capdal, volant pus altament, | |
| Cambre reyal del gran Omnipotent, | |
| Perfaytament auyats mon devot xant, | |
| Per tots pyant siats-nos defendent: | |
| Sacrat portal del Temple permanent, | |
| Dot virginal, virtut sobreccellent, | |
| Que l'occident, quins va tots jorns gaytant, | |
| No puxe tant quens face vós absent. |
La pèrdua d'aquest poema, de la popularitat i influència del qual ja hem parlat, ha plantejat als estudiosos dos problemes principals: l'un respecte al títol, i l'altre sobre la seva localització a l'interior del còdex. Pel que fa al títol, hom dubta de la seva autenticitat, atès que el poema no respon a l'estructura poètico-musical del virolai medieval. El segon problema ha fet córrer molta tinta en constatar que el Rosa plasent no podia formar part de l'actual cançoner montserratí -codicològicament complet- i en intentar d'encabir-lo en alguna de les llacunes del còdex. Per trobar un desllorigador a aquesta segona dificultat hom proposà, a partir de la rúbrica del foli 22, que l'expressió superius ac inferius aliquae (cantilenae) sunt scriptae faci referència a una altra part del cançoner copiada als fulls que ara manquen a l'inici del còdex.(20)
A la llum de la reconstitució documentada que hem fet del contingut d'aquells fulls aquesta explicació sembla inversemblant, puix que, a més de la història de fra Garí, s'hi narraven seixanta-dos miracles més, és a dir, una mitjana de quatre o cinc miracles per full, tal, com als folis conservats. L'expressió de la rúbrica llatina en qüestió ha de ser llegida -com ja assenyalà dom A. Albareda- en el seu context; és a dir, collocada després del primer cant i referida, doncs, al cant que la precedeix i als posteriors. Sembla una interpretació també [21] suggerida per la lectura progressiva del cançoner feta pel P. Villanueva, que acaba dient: a este tenor hay otras muchas coblas devotas y varias formulas de los sermones y exhortaciones que se hacian a los romeros.(21) Aleshores, doncs, caldria cercar el Rosa plasent i les altres cobles o textos devots als fulls anteriors als sermons, és a dir, abans del foli 77.
Aquesta hipòtesi troba un suport sòlid en una doble constatació que s'ha d'afegir a les que fan referència al contingut dels primers fulls perduts del còdex i a la interpretació de la rúbrica llatina del foli 22. En efecte, si hem de descartar els primers fulls perduts del còdex i també l'actual cançoner montserratí, solament ens resten els dos plecs que ara manquen gairebé totalment entre els actuals folis 74 i 77. Tanmateix, si tenim en compte que entre els actuals folis 74 i 75 havien d'acabar i començar, respectivament, els textos que ara hi llegim incomplets, solament ens queden lliures els sis fulls perduts corresponents a la llacuna existent entre els actuals folis 76 i 77. És més, al foli 76v. ens trobem amb el final del text corresponent acabant en pàgina curta, fet que ens indica que a continuació començava un altre text diferent, del qual no coneixem sinó les dues darreres línies escrites al cap del foli 77, just abans de començar els textos homilètics. Es tracta del verset bíblic "Viderunt eam filie Sion. Beatam dixerunt et regine laudaberunt eam", manllevat al Càntic dels càntics 6, 8, i aplicat clarament a la Mare de Déu, molt possiblement com a conclusió d'una peça devota, tal com és habitual en els esquemes litúrgico-devocionals medievals. Si els antics folis CIV a CIX, ara perduts, contenien textos marians segons sembla indicar aquest verset, haurem de creure que hi fou copiat el Rosa plasent juntament amb d'altres peces devotes de les quals resta una gran O inicial repintada per efecte de la humitat al cap del foli 77. Aquesta lletra no correspon a cap de les inicials de les estrofes del poema en qüestió, i la seva posició ens indica, a més, que el text que encapçalava no era musicat. En canvi, el desaprofitament del foli 76v. podria indicar, com en el cas parallel dels folis 21 i 22, que hom ha volgut començar un text musicat al cap de plana.
De la resta del còdex, considerada globalment pels autors antics com un recull de tractats espirituals i curiosos, no en tenim cap descripció ni notícia, llevat del colofó copiat al foli 118v. Darrere s'hi amaga una petita història que ha propiciat alhora errors en la datació i la identificació del Llibre vermell. La seva situació precisament al final de la part original del còdex, que acabava al foli 119v., ha estat una reiterada pedra d'ensopec en les descripcions antigues.
Segons aquest colofó, el copista hauria enllestit la seva obra a la ciutat de València durant el mes
d'abril de l'any 1327. La presència d'altres dates posteriors en el cos del volum demostra clarament
que ens trobem amb l'explicit del model utilitzat en recopiar el tractadet lullià dels folis 93v.-118v.,
tal com ho confirma el manuscrit núm. 35 del Museu Episcopal de Vic. Tanmateix, el P. Pasqual
reporta aquest fals colofó com a autèntic. També féu confondre l'arxiver montserratí dom B. Ribas,
que l'any 1789, en esmentar el còdex en una història de Montserrat que no arribà a veure la llum,
hagué d'esmenar del seu manuscrit la datació inicial del 1327 en adonar-se que els darrers miracles
narrats pertanyen a l'any 1397. El P. Villanueva no pogué aprofitar-se de l'experiència del P. Ribas,
absent de Montserrat quan ell hi pujà l'any 1806, i recaigué en l'error tot cridant l'atenció del lector
sobre el pretès colofó del copista.(22)
Un altre capítol d'aquesta història en el qual es barregen la falsa datació del còdex amb la seva identificació té l'origen en la història de Montserrat publicada pel P. Gregorio Argaiz i utilitzada encara avui habitualment. El P. Argaiz, que molt possiblement no escriví la seva obra a Montserrat, treballà de segona mà sobre els materials que li facilitaren, especialment a partir de les notes històriques sobre Montserrat redactades cinquanta anys abans per l'arxiver montserratí dom Miquel Solsona. En tractar, amb una credulitat que ens sembla impossible, de la llegenda de fra Joan Garí, el P. Argaiz es trobà amb dues versions llatines: una de curta al nostre Llibre vermell, i una altra de llarga que es llegia al foli 153 d'un altre còdex montserratí escrit també sobre pergamí. A partir de la similitud dels textos datà el manuscrit de la versió llarga d'acord amb la data del 1327 del fals colofó del nostre còdex. És el mateix que féu per a datar un hipotètic còdex amb la versió catalana de la història de fra Garí a partir del text que es llegia en un retaule datat l'any 1239.(23)
L'embolic del P. Argaiz no tindria més transcendència si no hagués estat repetit, corregit i augmentat posteriorment. L'aplec precipitat de les notícies dels pares Pasqual i Villanueva ha facilitat la pervivència erudita del manuscrit del 1327 quan el nostre Llibre vermell havia estat recuperat i descrit.(24)
DESCRIPCIÓ FÍSICA DEL "LLIBRE VERMELL"
El viatge a través de les descripcions antigues del còdex ens ha menat subtilment a la seva consideració física tot aportant-nos dades complementàries [23] per a la descripció externa que la present edició reclama com a complement.
En obrir el Llibre vermell, manuscrit núm. 1 de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, hom s'adona que és constituït per diverses parts perfectament diferenciables paleogràficament i codicològicament, relligades entre elles per una unitat externa i de contingut. El cos primitiu, en el qual hom copià posteriorment alguns documents, s'acaba al foli 119v.; la resta del còdex, que nosaltres anomenarem adventícia, fou escrita per diverses mans i afegida a mitjan segle XV, llevat dels folis 136-137, que corresponen a una antiga guarda.
El còdex és escrit tot sobre pergamí de gruix mitjà i de mides folgades. Fa uns 432 x 313 mm aproximadament, però cal advertir que en guillotinar-lo en ocasió d'alguna antiga enquadernació li llevaren uns 10 mm de marges, fent a més fals escaire en el cap i els peus del volum. Actualment té vint-i-tres quaderns, alguns molt mutilats, de composició molt variada. Els fulls van acarats normalment per les cares de carn-carn i pèl-pèl, tal com es pot apreciar en la coloració blanquinosa o groguenca, respectivament, d'aquesta reproducció.
De la composició exacta de cadascun dels quaderns, així com de la seva reconstitució, en parlarem tot seguit. A l'esquema gràfic de cada plec, juntament amb la foliació actual, hi ha indicada també la primitiva en números romans, posada en cursiva quan no és actualment visible o bé si no ens consta documentalment. Sempre que calgui, donarem també la disposició dels folis en cara carn > i cara pèl < del pergamí. La presència d'un asterisc al final del plec significa que porta reclam.
Abans d'entrar en la descripció del primer quadern actual cal dir que la notícia de dom B. Ribas(25) ens permet d'identificar amb tota certesa l'actual foli 20 amb l'antic foli XXXVII i de retop refer perfectament la composició dels plecs i l'antiga numeració romana, visible a partir del foli 54. D'acord amb aquesta numeració romana, al principi del nostre còdex hi manquen ara setze fulls; catorze formant dos plecs, l'un tern i l'altre quatern, o bé a l'inrevés. Els dos fulls restants pertanyen al primer plec actual.
Plec primer:
Segueixen els plecs segon a cinquè, que són quaterns (fs. 6-37), i el sisè, que és tern (fs. 38-43). A continuació vénen dos plecs -setè i vuitè- duerns (fs. 44-46), el segon dels quals és mutilat i té el reglat fet a llapis i molt semblant al que trobem en la part adventícia del còdex. Aquesta constatació es confirma amb la reconstitució de la foliació antiga, a partir de la qual és evident que un dels dos plecs hi ha estat afegit.
Plecs setè, vuitè i novè:
Després del plec desè, que és quatern (fs. 54-61), i l'onzè, que és tern (fs. 62-67), vénen els fulls que resten dels plecs dotzè, tretzè, catorzè i quinzè, que s'han de reconstituir així.
Plecs dotzè i tretzè:
Plecs catorzè i quinzè:
En el pas del plec catorzè al quinzè hom palesa l'acarament del pergamí per les cares de pèl-carn. És una disposició totalment anormal en el còdex que es retroba en el pas dels plecs setzè a dissetè, on la disposició és carn-pèl. El plec setzè és tern (fs. 78-83) i va seguit de tres quaterns (fs. 84-107). EI plec vintè és un quatern mutilat que cal refer així:
Amb el plec vint-i-unè, que és tern (fs. 114-119), s'acaba la part primitiva del còdex, i amb ella la numeració romana. La part adventícia és constituïda per dos plecs quaterns (fs. 120-135). El còdex ara acaba amb un bifoli (fs. 136-137), originàriament destinat a fer de guardes del volum.
El ratllat per al lineament de les planes de la part primitiva és diferent del de la part adventícia. A la primitiva és fet a ploma i molt visible per la cara de carn, llevat del darrer plec -els actuals folis 114-119-, que són ratllats a llapis i tenen el punxat visible vora mateix de la línia externa de la caixa d'escriptura. Hom aprecia també el ratllat a ploma als folis 41-43, deixats originalment en blanc i escrits posteriorment. A la part adventícia el reglat ha estat fet amb mina de plom. L'escriptura a la part primitiva és a línia tirada amb trenta-nou ratlles a cada pàgina -quaranta als folis 114-119- formant una caixa d'escriptura molt constant de 300 x 215 mm, amb un desplaçament màxim de 5 mm respecte als marges. Als quaderns adventicis l'escriptura és també a línia tirada amb caixes d'escriptura molt variables d'uns 320 x 230 mm. Els quaderns de la part primitiva porten reclams emmarcats amb cairells.
La foliació és moderna, feta a tinta, i té 137 folis, en els quals hom inclou els dos de l'antiga guarda posterior. Als fulls no afectats per la humitat o per la guillotina hi ha una antiga foliació en números romans, utilitzada i visible almenys en part encara al segle XVIII, que s'acaba amb la part primitiva del còdex. Actualment les dues numeracions no es corresponen a causa de la mutilació del volum.
L'enquadernació és moderna i fou feta l'any 1947 amb pell vermella sobre fusta i costelles naturals al llom, tot substituint-ne una de les darreries del segle passat, molt malmesa, en vellut vermell.
La part primitiva del còdex és escrita en lletra gòtica librària d'una sola mà i força regular. A l'adventícia hi ha diverses mans entre les quals solament val la pena d'assenyalar la del copista dels folis 120v.-132v. Tinta de color marró fosc i negre. Calderons en vermell, morat i blau. Els títols i les rúbriques han estat escrites pel mateix copista del text. Alguna correcció del text als marges. Rarament es troba la indicació de les rúbriques als marges (vegeu els folis 59, 61, 88). Les caplletres i les inicials són obra d'un callígraf hàbil i formen part de la decoració del còdex. Són de color blau i vermell amb ornament de filigrana en vermell i morat, respectivament, particularment complicada i vistosa a les caplletres (vegeu els folis 9, 23, 23v., 24v., 31v., 58, 72, 80, 80v., 84v., 90, 93v., 98v., 99v., 111v.). La filigrana forma llargs esfilagarsaments que envaeixen els marges i sovint perfila, a l'extrem superior i a l'inferior, faccions de quadrúpedes (vegeu els folis 3, 3v., 6, 8, 10v., 12, 14, 35, 35v., 36, 51, 54v., 55v., 58v., 60v., 70, 78, 81v., 85v.,), alguns d'ells banyuts (folis lv. i 77v.). Les caplletres i les inicials han estat molt sovint indicades pel copista al marge corresponent. Els colors de la decoració han sofert l'efecte difuminador de la humitat.
La notació musical dels folis 21v.-27 sobre tetragrama i pentagrama mereix una atenció especial. De bell antuvi hom aprofità el reglat dels fulls per a escriure [26] la lletra i posteriorment resseguir en vermell les quatre línies reservades al tetragrama. Però en caplletrar el text el copista s'adonà que alguns cants anaven sobre pentagrames. El callígraf afegí amb la mateixa ploma que havia fet la filigrana de la caplletra del foli 25 una quinta línia als tetragrames primer i segon, que a més allargà al marge dret per incorporar-hi un fragment de text oblidat; en canvi, el tercer el raspà totalment i hi traçà un pentagrama perfecte. Hom adoptà la mateixa solució dràstica per als folis 25v. i 26. La notació musical, d'escriptura negra mesurada tant a les notes simples com a les lligadures, correspon a tres mans: una de matussera (foli 23v.), una de molt elegant (foli 25v.) i una tercera que corregeix les anteriors.
Les miniatures que illustren el volum han estat objecte d'estudi per Pere Bohigas. Es troben als folis 27, 30, 41, 68, 68v., 69, 133v. i 134v. A més d'aquestes, sabem que n'existia una al primer full del còdex que representava la vida de fra Joan Garí, la qual molt possiblement tenia unes característiques i unes mides semblants a les del foli 30. Queda per saber si l'espai en blanc del foli 77 era reservat per a una altra miniatura que no s'arribà a executar. Entre les miniatures corresponents a la part primitiva del còdex, P. Bohigas distingeix les dels folis 30 i 41 de les dels folis 27, 68, 68v. i 69. Les primeres semblen obres originals marcades per l'eclecticisme propi d'un miniaturista ocasional, mentre que la resta són miniatures sàvies i arcaiques manllevades a d'altres llibres. Les primeres, segons P. Bohigas, podrien ser obra de l'ermità montserratí fra Antoni de Verjús, antic escrivà de la cancelleria reial, aspirant a ermità des de l'any 1376, l'habilitat del qual Joan I l'any 1392 elogiava. Les miniatures dels folis 133v. i 134v. pertanyen a la part adventícia del còdex i són obra d'un artista popular molt rude de mitjan segle XV.(26)
El nostre Llibre vermell ha estat datat, com hem vist més amunt, l'any 1327 a causa del colofó del model del text recopiat al foli 118v., i també l'any 1397 com a conseqüència dels miracles que porten aquesta data. Modernament, hom considera que la part primitiva del còdex s'estava copiant l'any 1399 per la indicació del foli 56, on, en parlar de la sisena edat del món inaugurada per l'encarnació de Jesucrist, es diu que ja ha durat 1.399 anys. És cert que a la llum de l'antiga datació presa del fals colofó del foli 118v. hom també podria témer d'adoptar aquesta nova data; tanmateix, el fet que els textos esmentin dates molt properes, com són els anys 1382 i 1397 -tres vegades- la fan molt versemblant. És més, probablement fou acabat de copiar durant l'any 1400, si el nou privilegi del papa Bonifaci IX que estenia la possibilitat de lucrar la indulgència de la Porciúncula durant tota l'octava de la festa patronal de Montserrat del vuit de setembre, atorgat el 3 d'agost de l'any onzè del seu pontificat(27) -és a dir l'any 1400- correspon al que llegim mutilat al foli 41. En aquest es fa [27] referència a la concessió anterior de la Porciúncula a Montserrat i va precedit de la rúbrica Privilegium pro indulgentiis impetrandis.
Finalment, diguem que a l'antic arxiu montserratí el còdex estava assignat al calaix núm. 4. Després de la seva recuperació l'any 1885 passà novament a l'arxiu, i el 1917 fou transferit a la nova biblioteca amb el núm. 17. Actualment n'és el manuscrit núm. 1.
CONTINGUT DEL MANUSCRIT
La descripció interna del còdex ha estat publicada detalladament més d'una vegada; per això creiem que ací serà suficient fer una relació completa, però sumària, del contingut. El lector que hi estigui interessat trobarà en els treballs d'Albareda, Olivar i Baraut(28) la informació desitjada sobre les particularitats, la identificació i l'edició dels textos. En l'anàlisi que segueix hem collocat un asterisc al final del títol dels textos que són reproduïts en la present edició.
| Fs. 1-21: | Llibre dels miracles de la Mare de Déu, en llatí.* | ||
| Fs. 21v.-27: | Cançoner montserratí, llatí i català.* | ||
| Fs. 27v.-29v.: | Breu tractat de confessió.* | ||
| Fs. 30-31v.: | Concessió del jubileu de Santa Maria de la Porciúncula a Montserrat l'any 1397.* | ||
| Fs. 31v.-40v.: | Ystoria indulgentie sancte Marie de Angelis.* | ||
| Fs. 40v.-41: | Privilegium pro indulgentiis impetrandis.* | ||
| Fs. 41v.-46v.: | Privilegis pontificis (1409-1430) concedits a Montserrat.* | ||
| Fs. 47-56v.: | Recull de pregàries diverses, en llatí i en català.* | ||
| Fs. 57-58: | Articles de la sancta fe catholica.* | ||
| Fs. 58-65v.: | Instrumenta spiritualia artis et norme vivendi S. Isidori. | ||
| Fs. 65-67: | Anselmus de deploratione virginitatis. | ||
| Fs. 67-67v.: | Apologia de la fe cristiana, en llatí. | ||
| Fs. 68-70: | Sobre l'univers i lloances al seu creador, en català i en llatí.* | ||
| Fs. 70v.-72: | Hores de la Mare de Déu, de la Passió, i oracions, en llatí i català.* | ||
| Fs. 72-74v.: | Memoriale de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome, escrit l'any 1382.* | ||
| Fs. 75-76v.: | Salteri abreujat?, en llatí. | ||
| Fs. 77-80: | Brevis exhortatio ad sermocinandum, en llatí i en català.* | ||
| Fs. 80-93v.: | Viridarium consolationis de viciis et virtutibus. | ||
| Fs. 93v.-118v.: | Opusculum de decem preceptis legis, de quatuordecim fidei articulis, et de septem ecclesie sacramentis. | ||
| Fs. 119-119v.: | Vària montserratina, en llatí.* | ||
| Fs. 120v.-132v.: | Kalendarium sanctorum monachorum. [28] | ||
| F. 133: | Nota sobre facultats dels penitenciers. | ||
| Fs. 133v.-134: | Capítols de la confraria de Montserrat.* | ||
| Fs. 134v.-135: | Indulgència plenària per als confrares de Montserrat, en llatí.* | ||
| F. 135v.: | En blanc. | ||
| Fs. 136-136v.: | Assí comensa lo libre appelat del peccador lo qual féu monsényer sent Agustí. | ||
| Fs. 137-137v.: | Notes referents a l'església de Montserrat. |
La correlació de molts d'aquests textos resulta evident ja a primer cop d'ull; la d'altres, tindrem ocasió de veure-la tot seguit. El lector s'adonarà dels criteris que han guiat la selecció d'aquesta reproducció facsímil destinada a posar a l'abast els textos catalans del Llibre vermell, els textos montserratins -tots protagonitzats directament o indirectament pel nostre poble- i les peces importants conegudes solament pel nostre còdex.
CULTURA I VIDA EN EL "LLIBRE VERMELL"
Pretendre explicar la vida i la cultura montserratines a les darreries del segle XIV a partir del Llibre vermell fóra illusori i en part artificial; tanmateix, el contingut del còdex és sens dubte d'un gran interès per a la història cultural del Montserrat que el féu néixer. Sovint hom ha remarcat, amb raó, com al darrere del còdex batega l'activitat i l'existència d'un escriptori i d'una biblioteca; però potser caldria afegir que s'hi reflecteix una iniciativa cultural destinada a respondre a unes necessitats determinades i alhora a aconseguir uns objectius.
La producció i la qualitat de l'escriptori montserratí ens és pràcticament impossible d'avaluar, atès que el Llibre vermell és pràcticament l'únic manuscrit librari que ens ha pervingut, puix que els fulls d'un sacramentari -ms. 798 de la Biblioteca de Montserrat- copiats per aquesta època no és segur que provinguin d'aquell escriptori. Tanmateix, unes pistes d'aproximació material ens les dóna el fragment de la traducció catalana del Speculum peccatoris, atribuït a sant Agustí, conservat com a guarda posterior del nostre còdex. Les seves mides i característiques l'apropen molt al Llibre vermell, i el callígraf caplletrador s'hi mostra també amant de les testes animals en els extrems de les filigranes, tal com ja hem observat a propòsit del nostre còdex. Això fa pensar que el Llibre vermell no era una peça de característiques codicològiques excepcionals a l'escriptori montserratí. D'altra banda, al seu costat s'executaven manuscrits de configuració ben diferent, com ara un breviari que segurament s'hi copiava l'any 1397 per a l'estudiant de Montserrat Joan Ferrer de Monistrol de Montserrat amb les deu lliures del llegat testamentari de la seva cosina germana Marianna Alcover.(29) [29]
De notícies documentals d'aquesta mena, i especialment gràcies a les que han publicat A. Rubió i Lluch i A. Mundó, s'entreveu una interacció entre l'escriptori montserratí i la circulació i l'adquisició librària a Montserrat. És prou evident en el préstec del Catholicon de Joan Balbí fet pel rei Martí l'Humà, l'any 1404, per tal que el poguessin copiar els monjos, mancats d'aquest vocabulari tan útil per als escrivans.(30) Resulta encara més interessant, però, la còpia que es va fer l'any 1373 sobre els models de manuscrits astrològics que el futur Joan I, en plena afecció per l'astrologia, havia fet portar a Montserrat per a fer-los recopiar. Malgrat que documentalment només sabem que hom li copiava fragments de l'astròleg Alí Abenragel, l'encàrrec degué ser més ampli. A l'escriptori montserratí l'aprofitaren per a fer-ne còpies per a la casa, i així a l'antiga biblioteca de Montserrat consta que hi havia un exemplar dels judicis astrològics d'Alí Abenragel i dos altres llibres històricament i temàticament vinculats a l'afecció del primogènit reial. Es tracta del Llibre de les nativitats, obra de Bartomeu Tresbéns, aleshores físic i astròleg del primogènit, i de l'obra de l'astrònom àrab Albumazar, que n'és una de les fonts principals.(31)
Pel que fa als textos copiats al Llibre vermell, és lícit de suposar, atesa la seva finalitat pràctica, que la majoria devien formar part de la biblioteca montserratina. El famós fals colofó del foli 118v. -del qual ja hem parlat- ha estat recopiat d'un text anterior. La història del jubileu i de la indulgència de la Porciúncula segurament arribà a Montserrat juntament amb la concessió papal. Del Memoriale de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome sabem que havia estat escrit per un monjo l'any 1382. L'arcaisme del tractat sobre l'univers i les seves miniatures, alhora sàvies i antiquades, han fet concloure als estudiosos que el copista treballà sobre un model.(32) Uns altres textos, com els reculls de pregàries devocionals i les hores de la Mare de Déu i de la Creu depenen certament d'algun llibre d'hores. I possiblement també són còpies les peces purament montserratines, com el cançoner o els textos homilètics. Del llibre de miracles, es pot gairebé assegurar.
Els textos d'origen i d'ús montserratí són particularment interessants. El llibre de miracles amb què comença el còdex n'aplega dues sèries de montserratins i constitueix una de les principals colleccions que es coneixen. La mutilació [30] actual del còdex no ens permet de saber si la primera sèrie incloïa el recull més primitiu testimoniat al còdex 193 de Ripoll.(33) Molt possiblement, però, a diferència dels registres de miracles, avui perduts, conservats a l'antic arxiu de Montserrat ens trobem davant d'una collecció poc o molt seleccionada. El conjunt de miracles datats dels folis 1 a 8, corresponents als anys 1325-1336, donen una idea força exacta de la forma quasi jurídica de les narracions recollides de boca dels beneficiaris, en presència de testimonis, pels clergues constituïts notaris públics del santuari o bé pel titular de la sagristia. El miracle datat més antic que portava aquesta collecció era de l'any 1307; tenim, però, notícies de miracles datables, no sabem si escrits, des de l'any 1245.(34) La presència del llibre dels miracles al còdex no té caràcter de memorial, sinó d'exemple destinat a la predicació, ja fos a Montserrat mateix, com veurem, o bé a l'exterior en el recapte d'almoines pels predicadors i els baciners.(35)
El cançoner montserratí dels folis 21v.-27 és la part més famosa del Llibre vermell. A l'interès poètico-musical s'afegeix el de les danses, que fan del nostre còdex un testimoni únic de dansa religiosa a l'Europa de finals del segle XIV. El conjunt ha estat estudiat i editat diverses vegades des de l'any 1895. La riquesa i la complexitat musical que hi remarquen els autors s'adiu amb les possibilitats musicals de Montserrat a través de la seva escolania. De les deu peces que formen actualment el cançoner solament n'hi ha dues de conegudes totalment o parcialment per altres fonts. Com ha mostrat A. Mundó, cal considerar montserratins els cants O virgo splendens i Stella splendens. El primer és un arranjament de l'antífona i l'oració que es resaven a Roma a Santa Maria in Ara Coeli -conegudes a Montserrat pel Memoriale de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome escrit l'any 1382-, amb variants manllevades al Stella splendens, preexistent. L'obra va ser feta entre els anys 1382 i 1399. Des del punt de vista musical, tots els cants, llevat del primer, que és l'O virgo splendens, pertanyen a l'ars nova. La notació quadrada i les característiques de l'O virgo splendens van fer sospitar a H. Anglès que és una adaptació d'un text nou a una melodia cantada ja a Montserrat, augmentant així el cançoner popular tradicional, que començaria pròpiament després de la rúbrica del foli 22. No podem dir res respecte a la creació musical; la possible intervenció del monjo Guillem de Matamala, praecentor de Montserrat, documentat com a monjo des de l'any 1320 i mort l'any 1355, en els cants del Llibre vermell no passa de ser una suposició. En canvi, resulta més suggeridor el testimoni parcial de l'Imperayntz conservat a l'Arxiu Arxidiocesà de Tarragona -ms. frag. núm. 1-, datable a mitjan segle XIV. Porta una versió melòdica més [31] antiga que la de Montserrat, però sembla evident que ambdues versions provenen d'una font comuna.(36)
Dels cants perduts del nostre còdex només coneixem la lletra del Rosa plasent, de la qual A. Bulbena i Tusell publicà una versió extreta d'una edició o d'un manuscrit barceloní datat l'any 1582.(37) Uns i altres formaven part del repertori musical religiós amb què els pelegrins s'entretenien a les places del santuari i cantaven a la llum de les llànties durant la vetlla nocturna de pregària davant la santa imatge de Montserrat.
Aquesta destinació cultual del cançoner montserratí ens duu com de la mà als textos homilètics del nostre còdex, on trobem alguna referència indirecta al cançoner. Els dos textos, l'un llatí i l'altre català, són obra d'algun dels clergues o monjos que exerciren el càrrec de predicador a Montserrat. Del segle XIV en coneixem alguns noms. El prevere Simó de Vilardell ho era l'any 1332 i possiblement n'exercí la funció en diverses ocasions, atès el seu constant lligam al santuari, documentat almenys des del 1319 fins al 1335 com a beneficiat, escriptor jurat del notari de Monistrol de Montserrat, titular i regent de la sagristia i de la majordomia, i com a testimoni en les declaracions de miracles.(38) L'any 1333 sembla que ocupava el càrrec el prevere Ramon d'Orpí, notari públic de Montserrat.(39) Del prevere Arnau Saplana sabem que predicà durant molts anys a Montserrat i que hi exercia encara l'any 1377.(40) L'any 1384 ho era el prevere Berenguer Ros, que després fou monjo de Montserrat i prior de Santa Maria de Gualter l'any 1385.(41)
Dels dos textos homilètics només el segon, el català, és un veritable sermó popular. El tema central és l'anunci dels miracles de la Mare de Déu i dels seus títols d'intercessora, per acabar amb una crida a la conversió, a una vida cristiana més vigorosa i a desterrar els capteniments i els cants impropis d'un pelegrí. Com a complement, hi ha indicada la conveniència de narrar un parell o tres de miracles; d'ací que hom recollís en el còdex miracles marians montserratins i generals. El text llatí, en canvi, és un repertori de temes diversos que podia desenvolupar el predicador: actituds i austeritat del pelegrí, bandejament de [32] balls i cants deshonestos durant el romiatge, instrucció religiosa, crida a la conversió i al compliment dels deures del propi estat. Els temes centrals sobre els quals ha de versar la instrucció religiosa i particularment la moral coincideixen visiblement amb el contingut dels opuscles ascètics i doctrinals que hi ha copiats al còdex i fan suposar que tingueren influència en la predicació.(42)
La prèdica llatina s'acaba amb una rúbrica introductòria a la pregària universal de la missa que calia fer a continuació. En aquest punt trobem solament un elenc d'intencions (f. 79v.), que constitueixen, però, el primer testimoni conegut de la pregària universal de la missa a Catalunya. Algunes de les seves intencions són pròpies i característiques de Montserrat i no es retroben en cap més formulari català conegut. Entre aquestes -peticions per les viles que tenen ciri votiu a Montserrat i pels baciners del santuari-, cal remarcar la referent als qui s'encomanen a la intercessió de madona de Montserrat. Tot i que a primer cop d'ull resulta evident, l'interès està en l'adequació constant d'aquesta petició a intencions concretes instades pels pelegrins, mentre que a la resta d'intercessions hom seguia el formulari habitual. En efecte, tot resseguint les narracions de les diverses colleccions de miracles montserratins hom troba sovint que els beneficiaris s'havien encomanat a la pregària dels altres pelegrins; aquesta indicació, però, pren el sentit més exacte a partir d'altres narracions més explícites en aquest punt. Al miracle noranta-sis (foli 6), datat de l'any 1332, es diu que hom demanà al prevere Simó de Vilardell, predicador de Montserrat, d'encomanar a l'assemblea litúrgica una greu intenció particular; i un altre miracle, consignat entre els impresos, esdevingut l'any 1312, ens conta que el beneficiari s'havia encomanat a la pregària dels altres pelegrins i en el sermó que es feia a l'església es féu encomanar a les pregàries dels presents. El predicador, doncs, després del sermó i dels miracles enfilava, tal com era costum en l'època, la pregària universal i la farcia amb les intencions particulars dels presents.(43)
Pel que hem anat dient, el lector es deu haver adonat que els textos originals montserratins constitueixen l'eix al voltant del qual prenen vida els altres textos, fins al punt de reflectir els actes tipològics de la jornada piadosa del romeu de Montserrat; és a dir, la vetlla nocturna a l'esglesiola i la missa matinal.
La vetlla de pregària davant la santa imatge de Montserrat formava part en aquesta època del romiatge mateix, de manera que l'expressió anar a vetllar a Montserrat n'és un sinònim. Podia reduir-se a una nit, o bé allargar-se fins a tres, encara que no manquen indicacions de celebracions de novenes de vetlla. S'iniciava cap a les sis de la tarda amb el cant de la Salve i els goigs, que els escolans [33] executaven acabades les completes. De primer eren els escolans els qui per encàrrec dels assistents excitaven la devoció amb el cant d'altres goigs, himnes i proses i potser alguna de les peces del cançoner montserratí. Quan, cap a dos quarts de vuit a tot estirar, es retiraven, continuaven les cantúries dels vetlladors, installats a l'església o als claustres en catifes, flassades i matalassos que els proporcionava el pallaire del santuari. A mitjanit o a primera hora de la matinada hom imposava silenci: els monjos i preveres havien de resar l'ofici de matines i el de laudes. La gent restava a l'església pregant en silenci, endormiscats o bé preparant-se per a la confessió sacramental. El jubileu de la Porciúncula -del qual ja hem parlat- l'exigia, la devoció i les especials facultats dels confessors per a absoldre grans irregularitats morals i casos reservats a l'autoritat papal i episcopal hi convidaven.(44)
A les quatre o a les cinc del matí, segons que fos estiu o hivern, se celebrava la missa matinal. Era la missa per excellència dels pelegrins. Cantada pels escolans, era sempre votiva i solemne de la Mare de Déu, i per això hi havia cada dia prèdica i pregària universal, com a les misses majors dominicals de l'època. Els textos homilètics del nostre còdex hi estaven destinats, i també els opuscles teològics i ascètics, que fornien idees al predicador. L'homilia estava reservada en principi al predicador titular del santuari, que tenia l'honor de predicar-hi per primera vegada els miracles més recents. Quan el beneficiari del nou miracle era un bisbe o un clergue eminent era invitat a pujar a la trona. L'any 1322 en predicà un parell el menoret del convent de Cervera fra Bonamat; i el 1331 el bisbe d'Alet, que havia pres part a la vetlla nocturna.(45)
A més d'aquests dos grans actes populars -la vetlla i la missa matinal-, durant el dia els romeus devien participar en algun acte de devoció, possiblement els breus oficis de les hores de la Mare de Déu i de la Creu, i a les lletanies i altres devocions que trobem en el còdex. També tenien aleshores ocasió d'admirar els ex-vots, d'inscriure's a la Confraria de Montserrat o bé de pagar-ne l'almoina anual, destinada principalment al sosteniment dels pelegrins, a la illuminació de l'església i a la reparació dels camins. És l'escena popular del foli 133v. que encapçala els estatuts de la Confraria confirmats pocs anys després de la còpia del nostre Llibre vermell. En aquesta illustració hi ha un detall que desvetlla immediatament la curiositat: es tracta del llibre de registre dels confrares. Si el lector es colloca en lloc del clergue inscriptor hi podrà llegir el nom del rei Alfons el Magnànim, el mateix que apareix a la illustració del foli 134v. prostrat als peus del papa Nicolau V, que atorga la indulgència plenària a l'hora de la mort als confrares de Montserrat. [34]
La lectura concordant dels textos del Llibre vermell demana i pressuposa també l'estudi de la vida i de la tradició cultural que justifiquen la seva presència al còdex. Aquest treball, ja encetat, pot obrir nous camins tant per a tenir una millor comprensió de la cultura montserratina del segle XIV com per a conèixer l'entorn cultural i geogràfic que l'ha nodrida i que s'hi expressa. En posaré dos casos ben diferents.
Els folis del nostre còdex referents a la descripció de l'univers creat han cridat l'atenció particularment per les seves illustracions i també per l'arcaisme de les seves concepcions. Aquesta darrera característica no és certament present ni dominant a la resta del còdex. És veritat que la pèrdua de la majoria dels fulls d'aquest text ens ha privat possiblement d'un títol o d'una rúbrica justificativa, però no podem donar per bona i culturalment satisfactòria, baldament tingui una certa versemblança, la utilització del text per a explicar les meravelles naturals de la muntanya de Montserrat i suscitar l'admiració i la lloança del Creador, tal com llegim als darrers paràgrafs de l'opuscle. En aquest cas, la identificació de la seva font o tradició ens pot aclarir més d'un problema.
Un segon cas, ben diferent -que no em consta que hagi estat assenyalat-, l'ofereixen dos textos que s'illuminen mútuament. L'un és el Kalendarium sanctorum monachorum (fs. 120v.-132v.), compilat per Guillem de Miers o de Càors, abat del monestir de Sant Pau de Roma; l'altre és el Memoriale de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome (fs. 72-74v.), escrit per un monjo benedictí anònim relacionat amb lligams morals amb el papa Urbà VI. A primer cop d'ull, caldria descartar qualsevol lligam entre aquests dos textos, atès especialment que el Kalendarium forma part del cos adventici del còdex i que el Memoriale podria explicar-se perfectament pel paper d'etapa que Montserrat tenia per a molts pelegrins de Roma. Tanmateix, hi ha tres coincidències que semblen indicar una font comuna o un origen comú. En efecte, ambdós textos són d'origen romà, obra de dos monjos benedictins, i acabats i escrits, respectivament, l'any 1382. Deixant de banda la manca d'influència posterior i la restringidíssima difusió del Kalendarium -fet, aquest darrer, ben parallel al del Memoriale- i la seva possible utilització a Montserrat, tal com la tingué al veí monestir de Sant Cugat del Vallès, la data i la destinació del Memoriale ens apareixen referits primordialment a Roma, i en una segona etapa a Montserrat. La presència del Memoriale en el Llibre vermell fa sospitar que hi hagué una relació a causa de pelegrinatges a Roma, molt possiblement en ocasió dels jubileus dels anys sants 1390 i 1400. El de l'any 1390 fou convocat pel papa Bonifaci IX, en plena crisi d'obediència, durant el Cisma d'Occident, i tingué una gran acceptació popular, tot i que no estem prou informats sobre els possibles pelegrinatges catalans a Roma ni sobre la manera concreta com es podia lucrar de Catalunya estant, perquè Joan I estava sota l'obediència del papa d'Avinyó. El jubileu del 1400 fou convocat pel papa avinyonès Benet XIII i aprofitat per Bonifaci IX, ja que molts pelegrins anaren a Roma a desgrat de la commutació atorgada pel papa avinyonès als seus seguidors. El rei Martí l'Humà mirà d'impedir que la gent anés a Roma en [35] aquest jubileu de l'any sant.(46) La decidida obediència romana sostinguda a Montserrat pel prior Vicenç de Ribes, la còpia o inclusió del Memoriale en el Llibre vermell poc abans del jubileu de l'any sant del 1400 i la connotació fortament romana del jubileu anual de la Porciúncula, atorgat per Bonifaci IX a Montserrat l'any 1397, ens mostren sens dubte un vessant del context històric i eclesial en el qual es gestà la constitució o la còpia del Llibre vermell.
L'evocació de la cultura i de la vida montserratines que hi ha reflectides al Llibre vermell ens manifesta, en definitiva, que el còdex no s'exhaureix en ell mateix ni en la història de Montserrat. El seu rerefons cultural expressa i aporta un coneixement de la comunitat humana per a la qual fou escrit, i que n'és en bona part el subjecte agent. Cal esperar, doncs, que la present reproducció en facsímil estimuli un estudi més exhaustiu d'aquest còdex i faciliti la relació amb altres documents i expressions de la cultura i de la pietat popular medievals.
FRANCESC XAVIER ALTÉS I AGUILÓ
BIBLIOGRAFIA ESSENCIAL SOBRE EL "LLIBRE VERMELL"
A. M. ALBAREDA, Manuscrits de la biblioteca de Montserrat, Analecta Montserratensia, 1 (1917), ps. 3-9 i làmines.
-Textos catalans del Llibre vermell, Analecta Montserratensia, 1 (1917), ps. 201-225.
H. ANGLÈS, El Llibre vermell de Montserrat y los cantos y la danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV, Anuario Musical, 10 (1955), ps. 45-70.
R. ARAMON I SERRA, Els cants en vulgar del Llibre vermell de Montserrat. Assaig d'edició crítica, Analecta Montserratensia, 10 (1964), ps. 9-54.
C. BARAUT, Benet XIII, darrer papa d'Avinyó, i el monestir de Montserrat, Studia Monastica, 13 (1971), ps. 90-101.
-Els manuscrits de l'antiga biblioteca del monestir de Montserrat. Segles XI-XVIII, Analecta Montserratensia, 8 (1954-55), ps. 342-348.
-Textos homilètics i devots del Llibre vermell de Montserrat, Analecta Sacra Tarraconensia, 28 (1955), ps. 25-44.
P. BOHIGAS, L'agrupament de les miniatures del Llibre vermell, Analecta Montserratensia, 9 (1962), ps. 39-53.
A. MUNDÓ, Notes sobre la cultura montserratina del segle XIV, Analecta Montserratensia, 8 (1954-55), ps. 488-492.
A. OLIVAR, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat (Montserrat 1977).
A. OLIVAR i E. COMPTE, Guillem de Miers, abat de Sant Pau de Roma i la seva obra litúrgico-monàstica, dins Liturgica, 2 (Montserrat 1958), ps. 299-345.
A. OLIVAR, Els manuscrits litúrgics de la Biblioteca de Montserrat (Montserrat 1969).
H. SPANKE, Tanzmusik in der Kirche des Mittelalters, Neuphilologische Mitteilungen, 31 (1930), ps. 143-170.
G. M. SUÑOL, Els cants dels romeus. Segle XIV, Analecta Montserratensia, 1 (1917), ps. 100-192.
O. URSPRUNG, Spanisch-katalanische Liedkunst des 14. Jahrhunderts, Zeitschrift für Musikwissenschaft, 4 (1921-22), ps. 136-160.
R. VALENTINI i G. ZUCCHETTI, Codice Topografico della Città di Roma (Roma 1953), ps. 75-88.
1. J. VIELLARD, Pèlerins d'Espagne à la fin du moyen âge, Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, vol. 2 (Barcelona 1936), ps. 265 i ss. J. GUDIOL, De peregrins i peregrinatges religiosos catalans, Analecta Sacra Tarraconensia, 3 (1927), ps. 109-110.
2. C. BARAUT, La construcció del pont de Monistrol sobre el riu Llobregat, 1317-1375, Montserrat. Butlletí del Santuari, núm. 5 (1983), ps. 35-39. Documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i del Reial Patrimoni, Analecta Montserratensia, 4 (1920-21), ps. 319-320. A. ALBAREDA, Pere Moragues, escultor i orfebre, Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, vol. 3 (Barcelona 1936), ps. 505-506 i 513-515. F. UDINA I MARTORELL, Els guiatges per als pelegrins de Montserrat als segles XIII-XIV, Analecta Sacra Tarraconensia, 28 (1955), ps. 467-471. J. VIELLARD, Pèlerins d'Espagne, ps. 277, 283 i 285. Documents de l'Arxiu, p. 319. G. M. SUNYOL, Cantigues de Montserrat del rei Alfons X, dit el Savi, Analecta Montserratensia, 5 (1922), ps. 361-417.
3. A. M. ALBAREDA, Història de Montserrat (sisena edició, revisada i ampliada per JOSEP MASSOT I MUNTANER) (Montserrat 1977), ps. 41-43, 144-148. F. P. VERRIÉ, Montserrat (Madrid [c. 1950]), ps. 34-38. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic de Montserrat, Analecta Montserratensia, 3 (1919), ps. 211-212. C. BARAUT, Unes ordinacions montserratines de la fi del segle XIV, Montserrat. Butlletí del Santuari, núm. 10 (1984), ps. 35-38. A. M. ALBAREDA, Pere Moragues, ps. 506-508 i 515-517. G. M. SUÑOL, Els cants dels romeus, Analecta Montserratensia, 1 (1917), ps. 100 i ss.
4. F. CARRERAS CANDI, Visites de nostres Reys a Montserrat (Barcelona 1911), ps. 11-33. Documents de l'Arxiu, ps. 324-325. J. M. ROCA, Documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Analecta Montserratensia, 3 (1919), ps. 323-327. J. VIELLARD, Pèlerins d'Espagne, ps. 227 i 282. J. M. ROCA, Documents històrics, Analecta Montserratensia, 5 (1922), ps. 430-433. N. VALOIS, La France et le grand schisme d'Occident, vol. 2 (París 1896), ps. 433-437.
5. J. VINCKE, Der König von Aragonien und die Priorwahlen in Montserrat wärend des 14 Jahrhunderts, publicat dins Römische Quartalschrift, 45 (1937), ps. 52-62. C. BARAUT, Benet XIII, darrer papa d'Avinyó, i el monestir de Montserrat, Studia Monastica, 13 (1971), p. 78.
6. Bibliothèque Nationale (París), ms. Espagnol 323, f. 470; ms. Français 19.664, f. 199. I. SEGARRA, Miquel López, autor de la Història inèdita de Montserrat, s. XVIII, Studia Monastica, 24 (1982), ps. 395-399. A. M. ALBAREDA, Una història inèdita de Montserrat, Analecta Montserratensia, 4 (1920-21), ps. 55-58.
7. Opuscula Petri de Marca (París 1681), ps. 380-393. Bibliothèque Nationale (París), ms. Baluze 110, fs. 141 i 157; ms. Ancien Français 4.219, fs. 415v.-416. P. DE FAGET, Petri de Marca dissertationes posthumae (París 1669), p. 85.
8. Epítome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate (Barcelona 1747).
9. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, f. 77. J. VILLANUEVA, Viage literario a las iglesias de España, vol. 7 (València 1821), p. 152. Vegeu també la nota 6.
10. P. PIFERRER, Recuerdos y bellezas de España. Cataluña, vol. 1 (Barcelona 1839), p. 349. V. BALAGUER, Monserrate. Su historia, sus tradiciones, sus alrededores (Barcelona 1850).
11. M. M. BOIX, El Virolai de Verdaguer, Serra d'Or (1980), ps. 775-777. [J. COLLELL], Lo Virolay, La Veu del Montserrat, 4 (1880), p. 305. E. MOLINÉ I BRASÉS, L'epistolari d'En Marian Aguiló, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 12 (1925-1926), p. 514.
12. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Manuscrits, Papers de Marià Aguiló, caixa 3, bifolis amb numeració original núms. 2.184/1 i 2. E. MOLINÉ I BRASÉS, L'Epistolari, p. 514.
13. [J. COLLELL], Un nou virolay de Montserrat, La Veu del Montserrat, 8 (1885), p. 284. A. M. ALBAREDA, Manuscrits de la biblioteca de Montserrat, Analecta Montserratensia, 1 (1917), p. 9.
14. A. M. ALBAREDA, Manuscrits, p. 9. L'arxiu antic, p. 172. A. PALAU I DULCET, Memòries d'un llibreter català (Barcelona 1935), ps. 218-219.
15. J. COLLELL, Un nou virolay, p. 284. G. ARGAIZ, La perla de Cataluña (Madrid 1677), p. 50. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.520, fs. 166-166v. i 203.
16. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, fs. 73-73v. Vegeu la nota 6.
17. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, p. 142. J. VILLANUEVA, Viage literario, ps. 186-187.
18. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, f. 73v.
19. J. VILLANUEVA, Viage literario, p. 152.
20. R. ARAMON I SERRA, Els cants en vulgar del Llibre vermell de Montserrat. Assaig d'edició crítica, Analecta Montserratensia, 10 (1964), pàgina 36. G. M. SUÑOL, Els cants dels romeus, p. 105.
21. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, p. 172. J. VILLANUEVA, Viage literario, p. 153.
22. J. PERARNAU, Un manuscrit lullià no identificat. Vic, Museu Episcopal, 35, Analecta Sacra Tarraconensia, 46 (1973), p. 72. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, ps. 142-143. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, f. 69v. J. VILLANUEVA, Viage literario, 151, ps. 185-187.
23. G. ARGAIZ, La perla de Cataluña, ps. 24-28, 37. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, ps. 80 i 93-94.
24. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, ps. 142-143.
25. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, f. 73v.
26. P. BOHIGAS, L'agrupament de les miniatures del Llibre vermell, Analecta Montserratensia, 9 (1962), ps. 39-53. Documents de l'Arxiu, p. 328.
27. M. OLIVIER, Histoire de l'abbaye et miracles de Nostre Dame de Montserrat (Lió 1617), p. 220. Arxiu de Montserrat, A III, bossa 39, c 165.
28. A. M. ALBAREDA, Manuscrits, ps. 3-9. L'arxiu antic, ps. 164-171. C. BARAUT, Els manuscrits de l'antiga biblioteca del monestir de Montserrat. Segles XI-XVIII, dins Analecta Montserratensia, 8 (1954-55), ps. 343-348. A. OLIVAR, Catàleg dels manuscrits litúrgics de la Biblioteca de Montserrat (Montserrat 1969), ps. 17-20; Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat (Montserrat 1977), ps. 3-4.
29. Arxiu de Montserrat, A III, b 19: bifoli solt d'un manual notarial, f. 2v.
30. A. RUBIÓ I LLUCH, Documents per a la història de la cultura catalana mig-eval, vol. I (Barcelona 1908), ps. 246-247; vol. II, ps. 188, 300-301, 384-385, 428. A. MUNDÓ, Notes sobre la cultura montserratina del segle XIV, Analecta Montserratensia, 8 (1954-55), ps. 474-487.
31. A. RUBIÓ I LLUCH, Documents per a la història, vol. 1, ps. 246-247, i 250. C. BARAUT, Els manuscrits, ps. 358, 360-361. A. M. ALBAREDA, L'antic arxiu, ps. 140-141. B. DE TRESBÉNS, Tractat d'astrologia (editat per J. VERNET i D. ROMANO), vol. 1 (Barcelona 1957), ps. 11, 19-21, i 25.
32. P. BOHIGAS, L'agrupament de les miniatures, p. 50. C. BARAUT, Els manuscrits, p. 346. J. PARELLADA I FELIU, Un text i vuit dibuixos teratològics d'un manuscrit català de l'any 1399, Segon Congrés Internacional d'Història de la Medicina Catalana, vol. 1 (Barcelona 1977), ps. 197-221.
33. B. SOLER, A propósito de un códice del siglo XII, Revista Montserratina, 6 (1912), ps. 551-553. C. BARAUT, Les Cantigues d'Alfons el Savi i el primitiu Liber Miraculorum de Nostra Dona de Montserrat, Estudis Romànics, 2 (1949-50), ps. 79-92.
34. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.520, fs. 144 i 152v. A. M. ALBAREDA, Història de Montserrat, p. 25.
35. Arxiu de Montserrat, Manual del notari Ramon d'Orpí, f. 81v.
36. A. MUNDÓ, Notes sobre la cultura montserratina, ps. 488-492. H. ANGLÈS, El Llibre vermell de Montserrat y los cantos y la danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV, Anuario Musical, 10 (1955), ps. 54, 56-57. M. C. GÓMEZ, Más códices con polifonía del siglo XIV en España, Acta Musicologica, 53 (1981), ps. 86 i 89. A. M. ALBAREDA, Història de Montserrat, p. 215. Arxiu de Montserrat, manual del notari Bernat Vidal, fs. 8v. i 10, i manual del notari Ramon d'Orpí, fs. 11v.-91.
37. Cobles de la Mare de Déu de Montserrat. Barcelona 1582 [Barcelona, c. 1900-1903], full volant imprès sobre paper antic amb el cos 12 del gòtic dibuixat per E. Canibell l'any 1891. R. ARAMON I SERRA, Els cants en vulgar, ps. 12, i 49.
38. Vegeu els fs. 1-8v del nostre còdex, especialment el f. 6 miracle 96. Arxiu de Montserrat, manual del notari B. Vidal, fs. 16v., 19, 32-32v., i el manual del notari R. d'Orpí, fs. lv., 3v., 15v., 16v., 24-24v., 31v., 33, 50, 51v.
39. Arxiu de Montserrat, Manual del notari Ramon d'Orpí, f. 32v.
40. A. M. MUNDÓ, Notes de cultura montserratina, ps. 479-480.
41. Documents de l'Arxiu, p. 434. J. M. ROCA, Documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó referents a Montserrat, Analecta Montserratensia, 7 (1928), ps. 394-395.
42. C. BARAUT, Textos homilètics i devots del Llibre vermell de Montserrat, Analecta Sacra Tarraconensia, 28 (1955), ps. 27-36.
43. P. DE BURGOS, Libro de la historia y milagros hechos a invocación de Nuestra Señora de Montserrat (Barcelona 1550), fs. 23v., 40 i 41. J. GIVANEL I MAS, Un exemplar raríssim de la història de Garí, fundació de Montserrat i miracles de la Mare de Déu, Analecta Montserratensia, 3 (1919), ps. 286, 301. F. X. ALTÉS I AGUILÓ, Aportació a l'estudi de l'antiga pregària universal de la missa a Catalunya, Miscellània Litúrgica Catalana, vol. 3 (Barcelona 1984), ps. 59 i 60.
44. J. M. ROCA, Documents, ps. 383, 385., Documents històrics, p. 431. F. CARRERAS CANDI, Visites, p. 28. Vegeu el nostre còdex, fs. 2v. i 5. P. DE BURGOS, Libro de la historia, fs. 23v., 34v., 40, 41, 64. J. GIVANEL I MAS, Un exemplar raríssim, ps. 284, 286, 292, 301. A. M. ALBAREDA, Història de Montserrat, ps. 166-167. C. BARAUT, Unes ordinacions montserratines, p. 37.
45. Vegeu el nostre còdex, fs. 5, 6 i 8. Altres casos més tardans, a P. DE BURGOS, Libro de la historia, fs. 110v. i 112.
46. A. OLIVAR i E. COMPTE, Guillem de Miers, abat de Sant Pau de Roma i la seva obra litúrgico-monàstica, Liturgica, 2 (Montserrat 1958), ps. 302-313. J. VINKE, Espanya i l'Any Sant al segle XIV, Analecta Sacra Tarraconensia, 10 (1934), ps. 63-64. J. VIELLARD, Pèlerins d'Espagne, ps. 271-272. J. FAVIER, Les finances pontificales à l'époque du Grand Schisme d'Occident (París 1966), ps. 591-597.