... el xiscle de l'au pronosticaire dins el somni que somiava l'antic somni, ...Car els Cíclops baixaren, orbs, amb les últimes ombres ...I l'horitzó despert, entre les negres branques A les muntanyes del meu cor m'hereto -faula A rampeu del pujol romanien els morts, A trenc d'alba fou l'auguri: de la sina de la Dona Blanca s'alçà l'au de pedra negra Abolida l'estrella al final de l'aurora de falda forestal, Adéu, germà d'exili que has entrat a la terra, Ai, el liquen, el liquen! Vigileu-lo! Ai, he vist la foguera de ta sang Al bell mig del gran llac, Nanotzin treu el rem Al moll del carbó plora l'infant de la taronja. Algú cal que recordi en el vast món que oblida. Ara que les nits vénen sense llunes vermelles, Ara sé com cridar-te. Arribes d'una aurora que en somni recomença Cambra. Tu. Gotes. Fulles. La tardor. Canta't, ànima sola, en l'ésser fet temps que madura després de caòtica Cap cim on sadollar els ulls àvids d'altures! Cap gavina. Vagó. Quan, la ressaca? Cap porta no clourà les soledats hostils Certesa d'enyorança que, entre alimares mortes, Ço que em volta no em lliga sinó afua. Com és fàcil ton rostre! Com una pell de cérvol Crit en la teva llum! El mar on és? D'un cel de morta lluna he baixat -blanc de suors nostàlgiques Davant la mar vaig dir-me: De ta mort, oh, ¡què sé, deu total dels meus dies, Deixeu la porta oberta; Del món de ferro que et corba, Del record immens d'Ulisses Dempeus dintre el meu somni i ple d'orígens, deixant que la nit cega pugi gresols de guix fins a les meves temples, Descalç vas ascendint per ta mort d'alta espiga, Descendint cap als homes la llibertat m'ungí d'aurores, Dia de vent al cor -imatge d'oliveres Digues-m'ho: qui pot vèncer la distància entre el somni Dintre el meu esperit, oh, gira, roda d'astres! Diré d'antuvi la carreta, que és allà ran de l'era del pollanc, amb la llança sense bous, les massisses rodes enfangades i les gruixudes baranes entre les quals s'amuntegava el fenc, Doblegada pel fill, Adila corre... Dolça hereva del dia, alta torre d'espigues, Dóna'm, aire, la paraula Donzelles d'una raça que han fet alta les ones, Dormo, dormo pel cel. Tinc el sol a la dreta. (El cant dels mariners era l'únic camí El sol i la lluna El sol ja ha oblidat que un dia varen caure, El teu cos ha mirat la meva sang desperta El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres. En el vent i en la mar el meu cant recomença, En molts llocs d'aquest món hi ha espais de blat madur Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa. Enllà de la nit nàhuatl, el record ve dels astres. Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes, Entre l'acotat vassallatge de les falgueres elevo el teu cant de gènesi, oh llum: mà que, portant el sol i les estrelles, vares entrar al reialme dels freds! Era l'autumne dels llops. És la culpa del món si són rel i silenci Es va atansant, Et veig Existeixes Fa molt temps que t'espero, Adila, amb tors de flama Faig saltar el sol arraulit Feixuga de verdes esperes, Felicitat de juny: Força alada i captiva -àngel!-, oh tors de fragosa bellesa, Fou Gent del meu ferro i bandera, Gran Camarada del Nord, dolç gegant de rosella i de boira que dorms, cast i adàmic, «He xiulat el cavall... Heus ací que caic agenollat i amb l'anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis, Heus ací un cant de caigudes, un ritual de descens per a aquell que en veritat només pot ser anomenat pel silenci o l'estrella, per a l'adalil de llum amb remor d'heliotrop! I a l'erola arribaren les donzelles- I escolta sempre l'àngel... I maduraren llunes... I Ulisses, 'jagut sobre els troncs del rai que es gronxava en les ones, I vingueren les llunes Immòbil, immòbil a l'illa! Insomne caminava, embolcallat de vent, Ja descansa el martell, calla la llançadora i el fum estret s'enrosca Jo sóc el grumet que puja L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera. L'efímer també puny el déu... L'home ja està cansat de no poder dialogar amb els insectes i que se li diguique hi ha coses més importants al món que la dona, les llavors i el martell. L'ombra dels pujols omple la falda de la tarda La boca d'ombra murmura: La carreta grinyola com una bestiola La nit va besant les fulles més altes. La solpostada acosta a l'estreta finestra La terra és de l'ombra, d'un hivern que no sé, Lentament el record s'ha alçat dins la meva ànima, Llum Mans de sal la cançó de la partença Mare difícil de tantes aurores, Més enllà d'aquests astres taciturns i d'aquesta llarga nit de mans crispades, Mil llunes aixecaren la dolçor de mes venes, Mira i recorda. Encimbella aquest mai Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells. Mon amor sense minves té ara altes represes, Mon cor ha mirat Nacions de navilis i arades, oh clars litorals d'esperança! Neix el món dintre l'ull. Igual que el so en la corda, Ni l'amor ni la joia no encenen primaveres, Nin, non - dorm, nin. Ningú no ha pensat en la meva mort, Ningú no podrà dir-me per què un infant embriac de pluja plora flors de vent dins el temps intacte del meu cor. No baixis el darrer graó. No petgis l'obscura terra No et sento freda encara -No parlis, Nanotzin, no aixequis el cap del meu muscle. Els pollancs argentats es balancegen en el vent. No parlis. Tanca els ulls. -Només de nit són certs el viatge i l'Estrella. Nua, avançant per l'aigua que, dolçament submisa, Oblidat del bes lent i de les flors obertes, Oh camarades en la joventut del món: agafem la cançó dels penells, ara quela vella història està grinyolant a les cúpules! Oh espera del foc, tan nua com armada! Oh nits! Tant hivernar en immòbils missatges Oh somni de la nit, certesa pressentida! Oh, beneïda siguis per l'amor amb què em lligues, Oh, l'enclusa del mar! Oh, que els negres no cantin, que no entrin més barques Oh... eh! On ets? Per camins de tarda, Per què ets tan serena, al cel, nit de desastre? Prop teu, infant, la nit Quan arribaré, les lletres del teu nom s'encendran a la muntanya, Quan el so de la campana Que cessin romboll i fuga Quetzalcòatl caminava per la nit del bosc... Sentí la veu de l'ocell dalt de l'alta fronda: una breunota líquida i poruga entre la dolçor de la brisa en el fullam. I s'aturà, i esperà, Quetzalcòatl eixí del bosc obscur a l'alba... Quetzalcòatl esperà que callessin els ocells, ja alçada ¿Qui no escolta ta forja al cor de l'idioma, Roda, roda la sínia S'entra al color ensorrant S'ha romput el fil d'aigua del meu somni... Sense braços, el vent brama Senyor, ningú no ve a alçar-me les caigudes, Set són capitals sorgeixen cada dia de la tinta del món i s'arrosseguen per les llises selves tipogràfiques Sobre el fenc està Adila, en assossec 'jaguda, Sóc com un niell, Màrsias, alimara i pujol, Sofreixo, mare, perquè he perdut aquella immobilitat que em feia retrobar-te, Sols una pedra Tan a prop mar i pàtria, dues vastes nueses! Tot origen és mite. Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills caiguts de la meva pàtria, Trencador de l'Arc i Mestre de Discòrdia m'han anomenat. Tristesa de fulles a les sines de la tarda... Tu i el mar! Tu i el mar! Oh, digues-me, hi atanses Tu interrogaves -orb i també déu Va cessant el grinyol de la llunyana sínia... Vaig amb l'àngel de pedra: silenci que segella Val la pena, certament, val la pena, després de tots els minuts que semblavenel darrer minut, -Vas sorgint del poema com la deessa antiga Veig les ruïnes de l'aire en les seques ginesteres, les estàtues mossegades per estels de ferro, el coratge dregat prop del tambor del sanglot i el vent empassant-se l'espasa de les solituds! Vent i pluja dansen, Vora el llac color de campànula, un ranvespre, Quetzalcòatl parlà així a la seva gent: Vora els foscos cavalls, algú s'exalta: «Tu, Màrsias, portaràs la torxa encesa!».
|
|