Visor de obras.

  —[170]→     —171→  

  —[172]→     —173→  

Rèquiem

Ja no era allí per a plorar la teva mort, pare; no vaig estendre la mà quan treien el teu cos... Esquil: Les Coèfores.

I De ta mort, oh, ¡què sé, deu total dels meus dies, pare dret en el temps, dolç absent lluminós? El silenci, potser, que et corbà d'agonies i segella als teus ulls les finals resplendors; però, cert, el sanglot que em fa infant de distància i m'empeny a abraçar-me al genoll poderós de ta vida, nou fill en ma ardent transhumància... Oh, quina aura insistent d'impossibles lilàs        m'endolceix la palpebra        i m'inclina la faç! Els meus llavis de sol et defensen del gebre,        i en els mots que ara dic        t'ajauràs com un mite        vestit d'alga i crepuscle. Novament sóc l'infant del teu verd somni antic,        mà petita,     pes d'ocell al teu muscle. S'estremia ta veu en el vol de les aus        i en el so de l'esquella. Un gest teu feia alçar mos atònits ulls blaus        de la fulla a l'estrella. Si em perdia entre el vent o en els foscos camins,        només tu, quan tornava, —174→ a la nit, veies l'àngel columnari dels pins        que amb mi entrava. Per tu el sostre de casa emparava el meu son, l'or del pa es repetia a la rodona taula        i el doll clar de la font a l'oïda del càntir abocava sa faula. Jo fugia de portes i fumosos carrers,        i, entre grills i bardisses, veia els núvols estendre per damunt dels plallers        la gran ombra d'Ulisses... Tu llaurares ma vida amb arades de foc i sembrares amb ritme de joiosa campana. Ton hivern ja no pot veure alçar l'altar groc        de ma sega llunyana ni sentir el puny de llum de ta saba en mos cants. T'he sabut amb els grisos cabdells de les esperes        a les mans. Orenetes d'espines -oh mortals primaveres!-        van niar en tes parpelles sagnants. I somreies, encara! ¿A les ombres de l'hora        que naixia en ton pit com una au de vertigen? O bé a Dani, la nora, asseguda als teus peus, desarmant-te de crit? ¿O somreies al pes del meu nom en ta boca? Tot allò que en mi plora, en silenci t'invoca!

II Ascendires: per'xò ta petjada fulgura. Oh, quin or d'epitafi a les messes madura! Ja pressento, en la nit, el tors nu de ta mort, el país on, abrupta, ton absència respira. El teu fred crea en mi una altura de pira i fremeix en mon plany ton secret augural... Com vers l'astre darrer puja el fum matinal del solitari mas, així jo vaig pujant l'elegia del pas vers tos braços feixucs de vermells horitzons. —175→ En recerca de tu, embolcat de cançons, per damunt de l'aurora i dels cims esbatano el meu fèrvid impuls, i en el verge atzur plano. El temps i la distància en ma veu s'han unit. Molt lluny, a baix, el món és sement que crepita, un obscur sanglotar que el meu vol precipita. El misteri és sang i el dolor esperit... Del cosmos sento en mon ésser l'entranya de llum! La sageta que em travessa d'eternitat brum. L'ànima -Ícar d'aloses dels vermells matins- puja al sol les dures roses dels meus laberints. Oh pètal interminable, dolcíssim esglai que bat al ritme inefable de l'àvid espai! Ja la meva sang salica del silenci astral! Cada estrella multiplica el meu pes mortal. Un cim, a cada parpella, colga antics anhels, i, vertiginós, cisella els triomfs dels cels. Un varec de nebuloses llueix, impol·lut, a les dunes tenebroses de l'inconegut. Entre les negres pilastres de la immensitat veig esteses xarxes d'astres, fones d'or glaçat. —176→ Bruscament, mon vol vacil·la... A ma cera breu ja resplendeix la pupil·la immensa del déu. L'esperit del món recala en els meus records. Oh, ja fremeix, orfe d'ala, el fang del meu tors! Caic a ma nova naixença d'espera i dolor. La terra en mi recomença la seva cançó...

III Oh de record i absència la natal aliança! El retorn a la terra amb la imatge dels vents a l'enclusa del cor, oh, malls de l'enyorança! Adormit dintre l'humus, els teus braços m'estens com la mar cobejosa de daurats promontoris. En mi fas, pur absent, ton més càlid sojorn, i quan l'alba em fereix amb sa llança de voris, el dolor sembra al cel amb son múltiple corn... Oh, ja el dia estranger mon sanglot ultrapassa! De la creu dels camins bruscament m'ha arrencat l'aire gèlid... M'inclino a l'enyor de ta passa. Oh, ¿no sents mon murmuri de salze incendiat, el meu pes que ja es fon com pallera de gel? ¿No sents ja ma presència de solar sagitari que redreça el seu arc dintre l'aire rebel? Entro dins ton nadir com un alat corsari! Daura, terra!, el meu front amb tos hàlits de pol·len i travessa mon ànima amb tos petris coturns. Tos enigmes obscurs en mon pit es dissolen dolçament... Vaig feixuc dels teus àngels diürns! ¿Sorda, tu, que t'esgotes en cada breu contesta? Res no reps que no tornis, més tard, embellit. —177→ A la fímbria de llum de ta ombrívola vesta els meus llavis sedegen l'onejant infinit. Enllaçat fortament als teus somnis aeris, fruitaran en ma sang tes rodones cançons, i amb l'esguard envaït dels teus vastos misteris entraré al teu silenci amb remor de falcons. Deixa'm l'astre, les nits en què tot se m'atansa i comprendre la mort és sentir-me ja riu     que davalla eixamplant-se. L'horror deixa'm, l'hivern, els trofeus de l'estiu, l'aire verd que m'infanta a les cimes futures. Deixa'm dir de sa mort les distàncies pures.

IV D'esperit també peses, dolça terra invencible! Fes transparent ma llàgrima perquè hi arreli el sol, perquè s'hi transfiguri l'eternitat visible. Si un nou cel vols donar-me, oh, guareix-me de vol, eixampla'm la ferida que cap endins s'escola! Ara que tens per sempre el meu absent més alt, deixa que se m'esqueixi, amb el mar a la gola, la meva solitud de nàufrag filial...

Fragments de Scaliger Rosa

I A les Parques Ço que em volta no em lliga sinó afua.     No hi ha atzar ni drecera en mon camí        en mon cor es fa cant la terra nua. Oh verd Patmos brotant del meu destí! A la roja claror que m'il·lumina     no pregunto: ets alba o sol ponent?        No hi ha adéus quan el flanc ferit germina: sols l'estel al final de l'auri vent! —178→ Demanar un estiu més jo no podria,     com aquell qui, de jove, el déu colgà        sota el cel absolut de sa follia. Car ja és tot allò que esdevindrà.

II Solstici L'ímpetu de l'estiu inclinava l'espiga quan dels ulls de la dea vingué la claredat. Ho recordo, en la sang... L'au profètica triga. Davallarà el seu vol del cim de soledat? Oh, seguirà cantant el foc en mon viatge! Ara només el riu que m'eixuga la sal, l'odi abrupte del déu i la vermella imatge. Sols el riu, als meus peus, com una ala lustral entre estranyes riberes que no són de l'aurora ni tampoc de la nit. Amb la sang més brunzent, el meu cor rememora la resplendor d'arada que m'escudava el pit i la llavor que, en caure, era un instant del vent. La llegenda que el riu em roba -eco i pira- la terra me la torna. Meravellosament es despullen dins meu les verges de la ira...

III Cel amunt marxa Zimmer,     amb campanes de fusta,     vers l'Àsia coberta        de grans àguiles mortes... En el foc s'ageganta     mon ocell estival.        Vénen Parques d'autumne!

—179→

IV El cos adolescent,     roig emblema del vent! Hiperió! [...] l'ombra de la bandera, a l'herbei, és un voltor. Oh, l'or solar a les eres voltades de deesses nues[...] I, avall, les dones d'aigua amb la lluna a la cara, els torsos rutilants, el furor de les mènades que mor en les estàtues. Corria cap a Delfos amb la clau dels grans salzes i el fosc zel de les sabes. Oh, corria amb les núbils, de nit, muntanya amunt, torxa enmig de les torxes, fins a acabar en el xiscle de l'amor que es lliurava en la balma vermella... Dionisos! Riu dalt als cims, coronat de lluernes[...] I el cos adolescent s'alçava, evoè de sang i ànima!

V I la pluja cantava el meu dolç nom d'ahir. Però també el diluvi fràgil de les corol·les i l'assalt de la llinda per les dures estrelles... Oh, raça d'assassins dels nocturns gira-sols! Oh, llurs passos brutals sobre les herbes pures, en una nova terra... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Car vindran els flagells profunds. Vindrà la por amb mil rostres de dona, com peres grogues... Oh, el geòrgic somrís de Demèter 'jaguda! I la pluja cantant el meu nom de demà!

  —180→  

Darrer comiat a J. Roure-Torent

Adéu, germà d'exili que has entrat a la terra, escomès pel falcó fulmini de ta mort! Cobert amb la bandera on el somni s'aferra, te n'has anat dels ulls per sojornar en record.

Guaita de l'esperança: quin blanc baiard d'eivisses se t'ha endut la teva ànima devers l'eternitat quan la teva ombra dreta d'aferrissat Ulisses bruscament s'ha afonat!

No era un ponent dolç, i la terra, estrangera... Ja t'has fet a la mar del silenci més blau. La llum per tot bagatge, ja et tripula l'espera, i ets tot somni en la nau.

Estances d'Atzingo

I Enllà de la nit nàhuatl, el record ve dels astres.     No puc cantar-los: antiga és ma veu en la ventosa pàtria on eterns són els rastres     de l'alció i l'hel·lènica deu. Oh efímeres estrelles, mortals en la mirada,     tan estrangeres a les valls del cor com el gest d'aquesta aura en l'ombra al·lucinada!     De sota puja el gran sol que no mor. Rescabalo les hores de la talaia encesa     dalt de l'illot voltat de temporals- visions de la pàtria, solsticis de certesa,     torxes i temps, seqüències cabdals que reprenen el ritme fèrtil de les centúries     amb imatges que allunyen l'aspra nit... La nau del cant fidel, amb ses veles purpúries,    ja ancora dins els ports de l'esperit.

—181→

II Hi ha, en la terra que espera, un herald que rutila,     àngel de sang a un gran arbre lligat, i veig damunt la mar l'oreneta d'Adila     que porta al bec la nova claredat... Ametller de silenci, puixança d'olivera     i joia d'ona d'irisats ruixims! Ànima, puja el foc a la total bandera     i baixarà la llum filla dels cims!

III Ni salze ni-xiprer ni la daurada estela     que ajunta lloa i marbre en alguns mots, no teniu, morts rurals, morts obscurs de Tetela!,     en aquest camp de pedra negra i llots. No em demaneu, oh morts!, llàgrimes o garlandes     ni el crit fervent que esdevé oració: des dels pujols us miren les florides xicrandes     i us guarda el cel l'emblemàtic voltor. Oh terra sense autumnes, de ràpides entranyes,     de déus feixucs i ingràvids colibrís: no em lliga allò que serves, i, mirant tes muntanyes,     més certes sento les del meu país. Perquè vinc d'altres morts i vaig cap a altres vides,     si el cant se m'alça és per fer-se vident i gravar dalt al fris les visions ardides     que sento néixer en l'ànima del vent. Oh grans absents del rem, l'espiga i la foguera,     joves profunds dels immortals llorers: en les noces estrènues, la vostra primavera     va dar a la terra el més difícil bes. Jo us invoco i us canto, figures arborades,     morts de la pàtria en foc i flagells! Oh fidelitat, recta cançó de les arades,     la llei del blat fa retornar els ocells! En els vermells atzars, en els patris malastres,     el vostre gest s'enfonsà entre perills. —182→ Innominats germans, nombrosos com els astres,     ¿de quin futur ja llavors éreu fills? El mateix món que oblida, en vosaltres madura,     i dins l'ull orb sou averany d'atzur. En la sega nocturna tots sabem que fulgura     la dalla d'or clavada al feix obscur. Mon pensament no us mena a les cites del marbre,     ni us encenc llànties en un racó. Amb mi aneu lligats junt amb el foc i l'arbre,     i el meu blau mar d'homèrica remor, i l'ardent esperit que consagra la terra,     i el cel que baixa a coronar les fonts. Morts! Oh rius adormits enllà de pau i guerra,     eternitat sota un esguard de ponts!

Coral a Lluís Companys per a moltes veus

He lives, he wakes -'t is Death is dead, not he... Shelley.

EL POETA Descalç vas ascendint per ta mort d'alta espiga, oh pare de llorer sempre d'esquena al mur i de cara a una pàtria que a sa súplica et lliga! El teu nom rima amb anys i ta sang amb futur. Ja neixes de ta glòria, doll ardent del teu mite, apitrada d'escuma sobre els esculls d'ahir, veritat de la terra amb estrelles escrita, espetec de bandera amb el somni a tot dir...

LES COÉFORES (-Mans obertes al vent! Oh, l'ofrena i el Cant a les ares de l'alba! Oh pluges, oh núbils de sina d'argent i cabells de cristall, —183→ filles clares del verb que us deslliga a les eres del cel: marxeu al davant de nosaltres, guieu les Errants incansables a través de l'oneig d'alts herbatges que esperen l'assot de la llum, a través dels murmuris del temps a l'oïda de sorra del mar, enllà del dolor sense boca i la joia de llavi infinit... Oh lleugeres! Baixeu, oh guerreres esveltes de llances iguals! Que xiulin les frondes al cor del llenguatge, oh esperit de l'exili! Oh cohorts transparents, oh dansaires, Semíramis blaves dels aires: ensorreu-vos al flanc de l'argila on bateguen les flores dels somnis, nodriu les grans deus on ja pugen records com a un pit la llet nova. Baixeu, vives Aigües!, a néixer a l'amor fluvial d'una terra d'abril. Baixeu, oh Rius seminals sempre en marxa!, a donar una remor d'àngels verds a la nit que sanglota muntanyes...)

EL POETA No ressona ta mort, sinó el bes que a la terra donà ta boca pòstuma, com un dolç virolai en resposta al redoble del timbal de la guerra, com un gran pa d'amor a una taula d'esglai. Veredicte de llum en vesta clandestina, per la fosca camines vers l'alba de martells. Oh, ja veig la teva ànima de vela gegantina, ta vermella estatura coronada d'ocells!

LES COÉFORES (-Ulls oberts al reialme de cel, i els llargs joncs de la llum oscil·lant damunt de la nostra nuesa com una campànula. —184→ Cor obert a la pàtria certa, oh segures i rectes geòrgiques que s'alcen dels solcs on caigué la llavor més secreta del foc! Alts esbarts, oh pregunta profunda: quin déu necessita els herois? Sols la terra contesta, feliç de deixar a la balança dels astres el somrís de collita amb què l'hora s'agença i el temps es nodreix, i després, en el joc i en la flor, anar fent de la mort un adéu de silenci que dura i floreix als braços eterns del retorn...)

EL POETA Com vigiles i avances dels pins a la congesta, tan sabut i callat, tan sol i triomfal! Et volten invisibles sardanes de ginesta, hi ha un anhel de planúria en ton gest cereal. La sagnant oreneta del teu pit es desclava,        d'una altra primavera voladora sement. Ton missatge roman a l'erola més blava. ¿Sents com forja, en la nit, ta lluminosa gent? No són d'aquells qui ploren pàtria rica i plena d'un satisfet ahir de sostre i cel segurs: apressen l'esperança en la fosca carena on l'acte alça els seus torsos -oh els abruptes déus nus!-, on el teu esperit secretament alena...

LES COÈFORES (-Ni planys ni sanglots per a tu, sinó els vastos i fèrtils records! Com l'ocell migrador que no es perd en el cel ni en la crida del vent, perquè va dels efímers adéus al tumult d'arribada i sojorn, tot imatge i instint en son vol dreturer, —185→ així el nostre cant: no les ales del somni -pes últim de l'au en la terra, en el branc o en el sostre, i la gorja on refilen els símbols que els ulls fan visibles, oh Música!, els sons que ultrapassen l'estiu destructor i l'hivern fecundat per a fer-se, en el temps, alta fita del cor, temple al sol, plenamar. Ni planys ni sanglots per a tu, ans l'ofrena real de les garbes de l'ànima damunt la gran oda on davalla el silenci.)

EL POETA Tornes i tornaràs, oh ràfega insurrecta, oh remor adventícia de pètals minerals! Vas naixent i passant, en l'hora que no es flecta, per octubres i reixes i arades i destrals, pel soldat que morí i la verge que dansa, per la joia de l'aigua amb cintura d'abrils, per la mare de roca que amb campanes avança, pel teu somrís invicte de llampec i pistils. Entre el nord pastoral i el sud de tarongina, latitud irredempta18, longitud de lament, tu ens vetlles el bressol que el futur il·lumina, ran del qual s'agenolla la catalana gent.

LES COÈFORES (-Aquí estem per a tu, en un indret no sabut i fragant, fora temps i dins l'àmbit d'un temps que defensa la força més pura que ens crea, oh gran voluntari joiós de ta mort, oh soldat de la vida que ultrapasses caiguda, clarins i estendards cap a l'arc dels teus braços, que estens com un crit! Aquí, on la fosca no cau, la preguera no plora al costat dels xiprers i els ulls no interroguen els astres vesprals de l'angoixa, allarguem, en el vent, per a tu, la rosella i l'estel en la falç. —186→ Nosaltres i el vent! I els records, per damunt dels vivents i dels morts, com embosta d'arc iris i d'humus, com el corn de la vall que desferma dels cims les immòbils allaus, o bé en les columnes de sílex el ritu de l'heura. Els records en el vent, les ofrenes cabdals com ramells coral·lins a les ribes natals, a la platja de l'ànima... S'aixeca el sagrat fumerol: visions entre foscos menhirs!) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

EL POETA Lluís de Catalunya, President d'ombra encesa des del puig de la infàmia fins a l'eternitat: a un cantó duus un aire de gesta i Marsellesa, a l'altre marxa l'himne de la ira i del blat, i, estesa a ton anhel, la pàtria no forjada, amb mig rostre de pedra i mig rostre de cel, i en ses estranyes l'eco d'una semença alada que li somou l'espera de centúries de gel. Tu volgueres ben plena la seva sina agrària i que tingués als llavis rialles fluvials. Però el temps la corona d'espina i alimària i el mar no pot donar-li sa rapsòdia de pals. Infesten sos camins els llops de la penúria. Ens la fa més profunda el dolor dels adéus. Amb sos sanglots a l'ombra, perduda la cantúria, secretament ablama la torxa dels relleus. Aquells que la lligaren a un ombrívol retaule de guitarres de plom i furiosos braus, no pogueren robar-li la invencible paraula que travessa la història amb brums de frondes i aus, la paraula immortal que als teus llavis fulgura, invisible pilastre que, enmig de l'enderroc, en la nit, el gran temple radiant prefigura. Car, tant com la tenebra, es repeteix el foc!

—187→

LES COÈFORES (-Visions! Oh cimals visions de la pàtria, totals i completes talment el clar escut que forjà el déu obscur per a l'alt adalil de l'homèrica gesta, o com les del bard que plorà sota l'astre, els lilàs i l'ocell: d'aquell qui ens empeny i somia a la plana solar del seu cor, sigueu els hoplites feixucs de sa vasta enyorança!)

EL POETA Amb el mot llibertat vas per l'herba adormida, poses un puny de pètals al més indigne jou i obres places de clams a la ciutat que oblida la dríade i el bou. Caus de ta sang a l'aire i voles dins la terra, hoste vertiginós que passes i romans talment un àngel-riu que amb el seu pur feix erra, decantat a ses pròpies esplugues bategants. De la pàtria aixeques els àmbits de corol·la amb ta llum combatent- coneixença en el somni que, eixamplant-se, s'immola entre el mutable jaç i l'ull del firmament.

LES COÈFORES (-Les figures i els anys, oh el forjat del país en l'escut que et duem, perfet en son cicle que el somni envaeix i el real il·lumina: la mar, a la dreta, joiosa de proes, i els auris sorrals amb ombres mesclades de déus i gavines, i enllà, terra endins, els pujols olorosos, 'jaguts com amants entre els braços ombrívols dels boscos, sota albes que s'alcen com joves veremes enmig de pallers. I els dies de sangs i de sabes entorn de les joves banderes, —188→ i les urbs aixecant en sopols vers les aures l'infant de llur joia, i les eines entrant a les lleis, i les ombres besant teranyines i altars entre drings de balances; i després, simulacres de guerra: els voltors i la sínia roja, i els fills atziacs, a l'esquerra, innombrables, pels sòrdids arenys, en els camps del vent i la ira on comença l'Exili, i al centre, en el bronze més dur, ta caiguda de tronc lluminós, sota el xiscle de l'àguila...)

EL POETA Avances amb el mot que el vent diu a la fulla, el mot que ve del llamp i acaba en el colom. Enmig d'un gran silenci de terra que es despulla, la tristesa, en sentir-te, alça el seu cap de plom. Amb tu marxen els arbres que propaguen el dia, et segueixen, fidels, els herois més senzills, els anònims humans que, en doll de germania, són les fonts de la força voltada de perills. Vers la pàtria et decantes en un dolç inventari: comptes els sols i els rius, les aus i les cançons, del nocturn firmament el brillant bestiari, l'alta geografia de núvols i falcons; llargament amanyagues les muntanyes maternes, ets pastor d'esperança entre immòbils ramats, i com un foc vestit de boira i de lluernes davalles a abraçar les captives ciutats. Entre llàgrima i pedra, qui no et nega t'invoca. En la nit dels vivents, dins l'espera dels morts, tu ja sembres els himnes a l'adormida boca dels somnis militants, les fraternes cohorts. Tu ja escoltes la sang que l'aurora reforça, sentinella que puja cap a fruits i ramells; ja toques i sorprens, sota la negra escorça, el cos primaveral armat de verds dardells. Però no dormiràs sense espines d'alerta, —189→ vastament ajagut de cims a litorals, fins que en un altre juny de la pàtria lliberta no ressoni en la terra l'antic bon cop de falç...

18-IV-54.

13-II-53.