Visor de obras.

Destrucció de la ciutat dels palaus

... el xiscle de l'au pronosticaire dins el somni que somiava l'antic somni, l'alt crit que havia llaurat l'erm del seu rostre en l'obscuritat dels anys i d'on en realitat havia sorgit el conjur dels arbres, el memorial en el vent dels greuges dels arbres, amb les espatlles blanques de les aliades aigües, les blaves espases vertiginoses dels llampecs, les infinites cohorts de les herbes, l'arc iris a la boca del tro, els talussos de la ira de les muntanyes...

Perquè s'esdevé, Braulio, oh, de nou s'esdevé, escolta'm, s'esdevé després del silenci del trinat premonitori i l'esquinçament de l'ombra; s'esdevé, oh llenyataire de sanglots a l'hora del mortal minvant, s'esdevé en tu l'èpica dels arbres insurrectes, l'assumpció de l'arbre guerrer del dolor, s'esdevé i neix de nou en tu, oh pare llastimós, innocent i míser del somni que t'ha escollit!, neix de la teva boca l'arbre, neix del teu cor el tata ahuehuete, neix del teu ventre el vell de l'aigua, el portador de sols, àngels d'or i llàgrimes filades, i, saltant del teu melic, immola damunt la teva destral la primera formiga caiguda de l'ull del vent...

—190→

Dorm, llenyataire, dorm amb la teva barba d'espart esclarissat plena d'abelles, els teus punys com codonys cicatritzats i l'alba blava que nia a les teves axil·les; dorm, dorm, baixa dormint des de les escales de la fetor del llop fins a les herbes puríssimes i ajeu-te damunt la gran buina de vaca que té la teva exacta estatura, perquè així podrà baixar a la teva gola el colom de rou dels agonitzants...

Perquè s'esdevé, oh vell, sí, s'esdevé: el somni s'esdevé, hi entres, i l'escoltes, i mires, i toques, i el sents amb orelles on s'arraulí el fred, l'esguardes amb els teus ulls cremats pel bes de la neu solar, el palpes amb els teus dits que trobaren en el maluc de la guitarra el bel d'ovella de la vida mentre la teva brisa, vell, evoca entre els donzells el color de la ferradura...

I dintre el teu alè-brisa tremola, camina l'ahuehuete, gegantí de remor oberta en nombrosos braços, camina, i tu camines, oh vell, adormit, camina el vell de l'aigua, i tu camines, oh vell de suor, adormit, camina i camines, camina amb la seva llarga cabellera parasitària, i tu camines amb avarques de fems, i ell camina mossegat pels segles i amb el seu sac foradat de refilades, i no hi ha pedra d'ensopec per a ell que no ho sigui per a tu, adormit, adormit, oh adormit, i si ell és establa de sol, tu et vesteixes de papallona, i si ell dóna audiència a l'alba, tu brilles, i si ell és oïdor del vent, tu cantes la teva cançó de les guerreres del cel de l'oest, i del conill que dorm al ventre de la lluna, i de la mare que encara du una màscara feta amb la pell de la cuixa d'una deessa...

—191→

Des de la saba primordial adormidament convoques, des de la vora dels nou rius convoques, des de l'indret del gèlid rat-penat del nord convoques, des de la regió del senyor vermell de l'alba convoques, des d'allà on hom col·loca el mort a la gatzoneta i s'immola un gos al seu costat, tu convoques, fas el senyal de la congregació universal de les fulles, i, obscur i banyat de somni, t'eixugues amb l'estrella vermella i allargues la branca interminable que obre l'horitzó, adormit, oh adormit sobre el tall de les teves altes obsidianes mentre la teva barba de pluja i furiosa panotxa s'esbalça ritualment cap al lloc on floten les banderes,

i en rengles de deu, de cent, de cinc-cents, de mil, d'un milió, arriben els arbres, arriben:     els salzes cansats de plorar, les amples ceibes matriarcals, els pirús de diminutes bales vermelles, topozans d'escorça acoltellada, freixes de vigoria, l'amate ploviscós, bedolls de nostàlgia, tejocotes i pomeres junts com hoplites, el mangle de rel aquàtica, xicrandes, pins, xiprers, eucaliptus, muralles de cactus i bisnagues,

i, finalment, pels aires, volant de l'Est, dins la ràfega d'or del mite, l'olivera i l'ametller...

I els cossos morts de les ànimes mortes havien fugit de la morta ciutat arrossegant els titelles de llurs ombres. I havien cridat: «Els arbres! Ja arriben els arbres! Ai de nosaltres!». I la ciutat restà sola amb la màscara de cera del seu estiu, restà sola mossegant amb les seves dents podrides els tubs de plom, restà sola esgarrapant els racons on es trencaven les branques del mercuri i es podria la cobdícia dels més joves estendards. Restà sola! La por era als terrats, amb tots els gossos grocs.

—192→

(Els arbres avançaven cantant.)

Restà sola com l'esquelet d'una iguana després del festí de les formigues i la lluna.

Ningú. Als ravals es despullaven àngels de foc. Després de l'amor, no res. Després del sol, no res. Perquè l'esperit ja no bevia de la font del cor.

De primer emigraren ramats de capells; després, els diamants plorosos. Oh murs amb les varices de les penjants i seques mareselves! Però el més trist no era el silenci de les gàbies, cada una amb el seu ocell mort, no eren les cúpules d'or com immenses tortugues, ni el corb disfressat de paraigua que no trobà el seu niu, ni l'aurora a mig dissecar que restà damunt la taula del vell taxidermista, ni els simis llepant les parets de les infermeries, ni l'ull del colom que morí al peu de la columna de marbre, ni la canoa de neu que atracà en una jungla bruta, ni la muntanya de dolor que parí el ratolinet de jade, ni les aranyes que baixaven fins als peus dels Crists de sutzura i nafra. El més trist no fou tot això. No, no fou tot això! El més trist fou el vas de cristall ple d'aigua en una estança fosca, el vas sense la flor, el vas d'aigua que tremolava, travessat pel raig de l'última estrella...

(Els arbres arribaven amb atàvics parrups i xiulets guerrers.)

I fou aleshores, fou aleshores que Chac-mool s'alçà i dansà! Chac-mool dansà quan el darrer bruixot del Voltor de Ponent fou convertit en cendra sota la mort de les aus de ferro litúrgic! Chac-mool, l'assegut, s'alçà i dansà perquè la llum diürna pogués de nou vestir-se d'amor, —193→ i a les pedres noves brillés l'empremta de la mà del rei del bosc florent, i la nit no arribés sense la consagració de les llavors del desig. Amb una gran ombra de fulla al pit, Chac-mool dansà sol per la morta ciutat! L'assegut i mil·lenari cec de sempre dansà, redreçat i vident, les síl·labes de la vida!

Chac-mool dansà, Chac-mool dansà al caire del xiulet del serpent, entre l'ombra del darrer borratxo d'or i les santes assotades per la verola de la calamarsa! Perquè s'havia mort el soldat que es masturbava a l'ombra dels aqüeductes, i la rodona boca del lliri ja no lloava les criades que parien als terrats

ni exalçava la dama obesa de pits sostinguts per argentades crosses, i els empresaris ja no sembraven timbres palúdics a la llarga cuixa del matí, i la nit de trenes de rails ja no vetllava la fam de l'infant, i la idea de Déu s'havia mort dins el cor de la formiga...

I mentrestant, mentre cremaven les darreres màscares de la història, mentrestant, Braulio, mentre els pares purs de la farina treien llurs violins de perla i a la ciutat piafava la missatgera boira de musell de violer, els nus conquistadors d'arrel caminaire i cullera de verda remor entraven a la ciutat com una allau de molins. Entraven amb els vents de la mar i els bous, cercant terriblement de rompre l'elegia de l'os, ordenant al foc, el rebel de la rosella, que enterrés el seu cor davant els pòrtics musicals, on ja la roda i l'espiga es besaven, i el llampec posava el seu cap sobre el coixí de pa i, ferruginosament, es quedava adormit gratant-se els peuets de diamant...

  —194→  

El gegant

A Bartolí.

Lentament el record s'ha alçat dins la meva ànima, com un gegant sorprès mentre dormia, i ja el sento avançar pels obagosos indrets, esquitllant-se dels cossos dels altres adormits, tosses d'ombra arraulida que el tust misteriós farà alçar una a una del bivac sense guàrdies.

Lluny de la seva host, ja és allò que el crida, però ignorarà sempre la seva epifania: ¿un mar escumejant, un déu de llum, un arbre, la verge de l'aurora enmig d'un poble d'armes? A vegades s'atura, palpa, poruc, el mur, fins que troba la porta que s'obre a sa existència.

Dempeus ran del llindar, no truca amb el puny clos, ans amb el bategar sord del seu cor, i la gran porta s'obre, com una lenta por. Al davant d'ell mateix, i sense reconèixer-se en allò que el desfà, llança un crit i s'esfondra mentre l'eco batega en son verb ja fet carn...

L'arbre i la dríade

Arribes d'una aurora que en somni recomença        i d'un distant atzur, oh arbre que en mi crees ta sonora naixença,        jove déu del temps pur!

La meva ànima, dríade de nuesa desperta,        et fa l'arrel sofrent i, abraçada al teu tronc i en ton ramatge oberta,        t'empeny al risc del vent.

—195→

Si lluny de flor i coloms dels records eres pira        o bé salze de foc, ton cor obscur pujava sa primavera d'ira        a fullam i estaloc.

Arbre de mi mateix al peu de les carenes        de l'anònima nit, amb trèmul braç alçaves la torxa de tes venes        per damunt del teu crit.

Ara, arbre, ets món i símbol decantat a les crides        dels horitzons eterns. Orfe de nom i lloc, no et deturen florides        ni el ferro dels hiverns.

No tens camins. Darrera del teu gest va el viatge        entre cel i país: solitari, peones fet remorosa imatge        del teu immens somrís.

Mai prop de cap rabeig adormidor no instal·les        la pau de tu mateix, ni per ecos que moren o fugitives ales        negues la deu que neix.

Els meus estius et volten. Oh, mira com fulgura        la dalla prop del cor, en la terra vermella! La joia té una altura        de tantes garbes d'or!

L'aurora del poema et corona amb la gesta        d'aus dels meus pensaments, i el mar alça per tu, oh verd guerrer de festa!,        els seus blaus campaments.

A un ritme de retorns, sota els sols de la vida        i l'himne dels teus brancs, marxaràs mentre aleni la dríade adormida        amb pluja i astre als flancs.

Allò que en ella és somni venç la por de ta escorça        al bes de la destral, oh Errant, esperit que sols vincla la força        que pot fer-te més alt.

—196→

Amb sudaris de boira, escomeses de fruita        i rodelles de gel, travesses temps i espai en l'hàlit de ta lluita        terrestrement fidel.

De caiguda defès, majoral de l'absència        al cim pur de l'orgull, davalles del teu mite al bosc de la vivència,        ebri ja del teu ull...

Danses! Oh címbals d'or de l'antiga alegria        a les ribes dels mots, el signe alat del cant al rostre del Migdia,        l'Ombra sense sanglots,

l'escuma, la semença, els ceptres lluminosos        que desfermen allaus... Dansa els nombres futurs! Vers tos braços nombrosos        tomba un horitzó d'aus.

I ara el vent, amb la nit... El vent de ta puixança        en l'alta soledat de silenci i estrelles on la teva esperança        ja se't fa eternitat.

L'hora incerta esbarria, amb ses xarxes de gebre,        el teu pas més pregon; l'esperit se t'enfonsa en bressols de tenebra,        se't va adormint el món...

I el món torna amb el tro que roda i et deixonda        amb augurals trontolls, i, bruscament feixuc de tant d'excés de fronda        viva, caus de genolls.

«Peses!», murmura l'arbre. La dríade s'inclina        sota el fulgor que brum, i respon: «Del brusc llamp que cegament fulmina        neix el fill de la llum...».

  —197→  

30-IV-57.

Les veus

(L'alba) Oh somni de la nit, certesa pressentida!     No em cal el sol, rosa del pensament: l'or que brilla als meus ulls fa sentir-me parida     a gran remor de mar, record del vent. La meva mort més nua accepta els focs del dia.     Ja puc donar-me al més refulgent vol que palpita en el pes de ma nova alegria:     acatament d'espiga al negre sòl...

(El migdia) Dels penyals del desig vaig davallar, donzella     de soledats, als més ardents rostolls. Amor de cara al cel -fosca amb ulls de rosella     i l'estranger pes de mil aus i dolls! Ara una pau de sitja em pesa a les entranyes;    se'n va la por que m'ha dallat el crit. Oh mare de blavors 'seguda a les muntanyes,    do'm el gemec que em constel·larà el pit!

(La tarda) En l'hora que declina sóc com vermella gerra,    la forma pura que, nua d'anhel, somriu a l'esperit que ja acabà sa guerra:     vent adormit a l'estendard del cel. Déus! Arbres de la llum ja voltats dels hoplites    dels pensaments: lassos mots de foscor sota un gran remoreig de frondes infinites.     Últim guerrer, recula l'horitzó...

—198→

(La nit) Ullcluca, em sento més els astres a la cara...     Desperta d'ombres creuades de rius, la puixança que em vincla de talons a tannara     dicta el portent de les verges matrius. Tinc els braços d'esclava i la boca de dea;     caic quan la groga llet puja als meus pits.     El temps que destrueix és el mateix que crea. Etern retorn, cor de llum de les nits!

(La mort) Regina de la cendra, de noms atuïdora,    eixuta verge que d'ombra floreix, per les arrels treballo amb la fosca fitora,     la dent tenaç, la passa que marceix... Amb ceptres de llimacs i voltada de marbre,     la vida d'or m'és súbdita de por. Ai! No sé en quins atzars el misteri de l'arbre     em posseeix i sembra la llavor...

(L'amor) Oh, planures dels èxtasis i pujols de delícia,    cels que travessen les aus dels sentits, i els bous lents que arrosseguen l'arada de carícia     pels vastos camps de mes secretes nits! El futur que gronxola ma blegada cintura     nega l'efímer tumult de les flors. Canto la terra cega! Lluny d'ulls, arreu madura     l'eternitat que fa estada al meu cos!

  —199→  

9-V-57.

Imatges per a Alberto Gironella

S'entra al color ensorrant les mòmies dels salzes deixant enrera els tòtems que s'han vestit de bus i bressolen la lluna dalt de tot del jonc Els sols estrangulats canten i lladren lladren Del roig al groc s'allarguen túnels on els querubins amaguen llurs hidròfobes ales i ploren els verdets

Lladren lladren els gossos a fora en la gran nit del lloc de les palmeres Zoyatzingo on el poeta escriu rodejat de moresc i estan lladrant Alberto els teus colors més vius entorn de la corol·la

del meu quinqué supervivent i la pluja verema el seu salm de raïms al flanc de terra cuita de ma nova teulada

Lladra lladra la lluna als meus adormits gossos Argos malalt i Laila esquitxada de llet Lladra lladra la lluna a ta reina enterrada devora les pomeres dessota de bonyigues i lluernes lladra a ta reina roja lladra a ta reina negra horitzontal aquí al meu fragant reialme al peu de la Muntanya pura de neus i cérvols de nou transfigurada soterrada amb el seu maluc dret tot cobert de llimacs rompudes les bastides del totxo mirinyac i les seves entranyes d'acordió podrit i un talp endormiscat en son sexe de fòsfor guardada- a un costat Viladoms un gegantàs de molsa i a l'altre el bon Macario el meu nan embriac

(Tiburcio Esquirla corre pel moresc amb sa destral d'estrelles a l'espatlla)

—200→

I la reina arriba amb crosses de líquens i tova Devers el seu cap de gos corren lladrant els colors

El somni té illes Alberto i ses gavines d'or nien sobre la joia del pit dur de la roca on esclata l'arròs de nupcials escumes La mareselva puja als geps del dol Plou plou sobre el timbal groc de l'aurora On ha anat el serpent de les metamorfosis? I on és el pit inflat de l'eterna tornada? Allà sí allà amic on ja canta la dolça fusta de la puput i el nostre sol pastura la tenebra borratxa del teu pinzell vinícola oh picot de la mort el temps i la carronya?

22-VIII-1964.

Els set pecats capitals

A Manuel Duran.

(Parla el Primer Hoste Barbut.)

Set són capitals sorgeixen cada dia de la tinta del món i s'arrosseguen per les llises selves tipogràfiques No canten No canten lluny de l'amor oh mortals de necessitat venials de serpeta ple coneixement plena llibertat i greu matèria per tal de graduar-se gos sense lladruc als peus del Faedor del mut venedor de globus vermells

Obès rei assegut en un tron d'esquelets de rates «Et direm Et desfarem...». Qui Parla? Des de quin De profundis? —201→ Obès rei amb una capa de vòmits dictador que cavalca l'etern pet d'Ubu iceberg tanoca que beu de la font de les arpes i plora pel seu cor d'abella Dorm dorm entre els rododèndrons Ronca ronca les teves flotes i els teus exèrcits d'orgull de trombó mentre assegut a la poltrona de la teva parpella violeta l'idiota juga amb els ulls del plomatge del paó.

Va amb les seves ungles llargues i destrals invisibles taladora taladora dels arbres d'or enemiga de la flor rosegaire verda del sol dorm dins l'argentviu de les llunes eixorques s'arrenca el cor com s'arrenca l'avarícia del clau i riu per tal que cap infant no somiï sota les collites impreses

Matriarca seuosa sempre ajaguda i oberta al peu d'una herència de murs babilònics Oh ventre de Nils grocs sines alts forns de besos calcinats i gropes lunars cap a on avancen el somni dels pals i el panteix d'acordió de les flaques migracions dels desigs Obres els teus ulls poblats de dàlies davant els roures que pidolen les joies i la suor de les teves sofrages i somrius quan els vells de la nit vénen a llepar els teus peus de verema i a abocar-se damunt el teu sexe d'onada amb barret El teu menovell es mou i els llessamins transmeten la sentència de mort dels eunucs del crepuscle

Ambdues juntes i de bracet lotòfagues pes de bestiar la primera i corona de badalls la segona golafreria èpica de les olles memòria del melic boca aferrada a les negres mamelles mastegadora d'orenetes alcavota de l'obesitat del llampec mandra oh núvia dels pins barca verge d'incurable bransoleig entre les mans blanques del mar

Enfonses els ponts d'un cop de puny vermell oh furiosa figuera de les ruïnes —202→ l'espiga al taüt la febre a les congestes l'ortiga a l'astre la sang a la filosa infinita la pluja embalsamada i la mort al robí del teu ceptre tanquen les gàbies de la teva rialla s'aboquen a mirar-te: la degollada nena que cerca el martell de diamant al pantà el sol quadrat que s'agenolla davant les fètides botàniques de la guerra l'àngel que gira la pàgina de ferro del segle la tardor amb una careta de mosques verdes I arriba el lent assassinat de les muntanyes. Encara morta ¿segueixes armada davant el pur país dels cavalls de fòsfor?

  —203→  

  —204→  

Primera edició: Mèxic, edició privada, 1956.

Segona edició: dins L'evangeli del vent (ed. O.P.C.).

  —205→  

Oh, beneïda siguis...

Oh, beneïda siguis per l'amor amb què em lligues, tu, pròdiga de bes, dolçor del món! Perduts, ens anhelàvem: tu, vall sola d'espigues; jo, com arada al mar, corona sense front.

Als vidres entelats de la tranquil·la estança va plorant el paisatge. Quina errant volior dintre el cor i en el nostre cel d'exili! La teva ànima vaga, amb la por i l'esperança, per camins de tardor, i a un pensament de mar alça braços d'auxili.

Penso en la pau de l'hora que vivim -amb la porta closa al món i al passat-, en l'esperit del vent que ens sotja des de l'arbre, en la nit que s'emporta l'ombra de l'arracada que oscil·lava lleument entre el coll i la galta... La tendra lluna s'alça. Amb les trenes desfetes, camines per ma espera, tremolosa i descalça, dona certa en ton somni, noia viva en ta set, estàtua d'estiu amb faç de primavera girada vers un cel tot florit de muguet...

Villa Rosset,
Roissy-en-Brie, novembre 1939.

  —206→  

Interior
	Cambra. Tu. Gotes. Fulles. La tardor.
	Els teus braços es mouen. Oh, no et sento!
	El meu silenci baixa amb la claror.
	Jo sóc l'arbre, el til·ler. Deixa'm! Intento
	la compacta son llarga de la branca,
	vull arrels per lligar al veloç vers
	la paraula que et cerca greu i franca,
	terra pia que et colgui el plany divers
	de ta espera vibrant...
	Portes d'autumne
	han caigut. L'horitzó m'acull, florit.
	Submarina enyorança en la columna
	del meu cos que ja emigra.
	Blava guerra
	de les aigües...
	M'enfonso...
	Fred i nit.
	Floto, profund i armat d'una espasa de terra...

Somni

Dormo, dormo pel cel. Tinc el sol a la dreta. Una lluna minvant se'm gela vora el flanc. Prometeu de quin cel...? L'arbre de les estrelles plou damunt el meu cor. La llum és vent terrible. Ploren les nits, dessota. Dormo... Quin fresc repòs! Veremes de distàncies...

Tu, foscament terrestre, maldes trucant amb flors el portal infinit que et separa de mi!

L'Havana, 1941.

  —207→  

Damunt el seu cos
	Faig saltar el sol arraulit
	dessota la teva pell...
	I trencaré tots els vidres
	de la teva antiga joia:
	sols tindràs la llibertat
	que ordenarà el meu somriure.

16-VII-1940.

La nit va besant...

La nit va besant les fulles més altes. Per què no despengen aquella gavina?

Mar. Horitzó. Arbre. Tu. Sobretot, tu.

Oh, com l'arbre brota ton crit de vençuda!

No baixis...

No baixis el darrer graó. No petgis l'obscura terra des d'on avui et contemplo, ajupit. El dia, davant teu, és una daurada gerra rompuda. No baixis: no entendries cap crit. Resta, resta lluny dels impalpables anys, no donis la teva mirada a la fugitiva fulla, al lliure ocell. L'aigua posa llum d'averanys al teu rostre de taciturna captiva. Defensa el teu somriure de fuga i paranys.

(Jo veig els qui duen llur mort com un vent     esbiaixat, com una rialla bruta; —208→     els qui aixequen visió i esdeveniment     contra el tumult d'un món sense pietat ni aloses:     sirgadors obstinats en platja eixuta,     fets de bronze sinistre i d'invisibles roses.)

No baixis. Somriu a l'estel que t'arma un destí de nevades plomes, et murmura l'itinerari dels teus braços dins l'aire marí i et salva de la flor que no dura. No baixis el darrer graó que et fa impossible a les hores, a la pluja, als arbres, als rius. Continua, aèriament invencible, ignorant la teva ombra i els baixos nius del fum. No baixis. Continua, germana celeste, vivint de la sorpresa del teu vol, elevant la blanca nit dels teus ulls fins a la festa dels astres i el sol.

(Ignora'm sempre. Dins l'arbre de plom     del meu cor seràs branca i colom.)

Càntic fidel

Ara que les nits vénen sense llunes vermelles, i les mans de la tarda cullen grans flors d'argent, i les hores arriben com tranquil·les ovelles, i la cendra ha caigut de les trenes del vent;

ara que la nostàlgia pàl·lida s'encofurna i les teves mans gronxen absències de brins; ara que no sentim cap crida taciturna, oh, deixa que el meu cor ofegui els vells clarins!

Ara tota la joia de la claror terrestre ja pot pujar al teu crit, que ha perdut tots els vels. L'ànima et sents oberta com una ampla finestra que somia mirant el país dels estels.

—209→

Ja no et sé dir l'amor amb paraules exactes que et facin cloure els ulls, ni destrenar elegies de llargs i tebis pactes. Ta rialla colpeixo amb les palmes dels dies.

Ha fugit dels teus ulls l'eriçó dels martiris i puc besar-te els llavis com l'aurora els pujols. Ja pots tornar a somriure, sota l'ombra dels lliris, quan els matins aixequen llurs enardits estols.

Ara que les nits vénen sense llunes vermelles, i les mans de la tarda cullen grans flors d'argent, i les hores arriben com tranquil·les ovelles, i la cendra ha caigut de les trenes del vent...

Atansa't! Vine, vine! Veuràs la meravella: un bou avança, lent, amb bransoleig de nau. Du nit a les peüngles, lluna nova a l'esquella i les banyes tenyides de capvespre suau.

La llunyana tristesa és una tomba sola darrera ta presència de marbres i lilàs. I cap vida de foc, cruel, ja no t'isola amb son triomf de cendra i de tirànic glaç.

A vegades, encara, un fred fibla ta sina, i voldries plorar... Però l'instant és blau, però la rosa, al vas, empal·lidint s'inclina, però fràgil és l'ombra que de la tarda cau.

El món s'ha convertit en imatge infinita. Tot atzar és previst i cap àngel esquiu. Allà on ens besem sempre caurà la fita, i en tota llum durem obsessió de niu.

Tu m'has fet descobrir els astres de l'exili des de terres estranyes que ens negaven el vas. Junts hem vist dies d'aus sobre roques d'auxili i, unint les nostres ombres, hem fet més lleuger el pas.

L'octubre està mirant una rosa deserta. La nit puja a la cambra la gran remor del riu i olor de fulles seques. I, pàl·lida i desperta, la teva boca acostes a l'ombra que somriu,

—210→

ara que les nits vénen sense llunes vermelles, i les mans de la tarda cullen grans flors d'argent, i les hores arriben com tranquil·les ovelles, i la cendra ha caigut de les trenes del vent...