  Presència innombrable
|
| Existeixes | | | | en les creus de foc i escuma | | | | que aixequen les albes lentes, | | | | en les columnes del dia. | | |
|
| En el litoral dels núvols, | | | | en l'àgil peix de les hores, | | | | en el cordam del garbí | | | | existeixes. | | |
|
| En els molins de la llum, | | | | en les ombres insurgents, | | | | en el cos recte dels arbres | | | | existeixes. | | |
|
| Existeixes | | | | en els vells ponts del record, | | | | en els parpres del futur, | | | | en la campana del cel. | | |
|
| En el rostre de la neu, | | | | en les ales de la cendra, | | | | en la pàgina del mar | | | | existeixes. | | |
|
| En els càntirs de la música, | | | | en les vespes de la sorra, | | | | en la boca de la lluna, | | | | existeixes. | | |
|
| Existeixes | | | | en les altes roses d'aigua | | | | que pesen a dins dels somnis, | | | | en la porta dels sospirs. | | |
|
|
—214→
|
| En els fils de les cançons, | | | | en el roc vermell del crit, | | | | en les illes de la joia | | | | existeixes. | | |
|
| En el vent de les paraules, | | | | en les fulles del silenci, | | | | en el cor blanc de la fusta | | | | existeixes. | | |
|
| Existeixes | | | | en els cercles de la por, | | | | en els estels inventats, | | | | en la síl·laba del sol. | | |
|
| En les fonts, en les arrels, | | | | en les lletres i les aus, | | | | en els èxtasis de l'aire | | | | existeixes. | | |
|
| En les branques adormides, | | | | en les llàgrimes dels vidres, | | | | en la bandera del fred | | | | existeixes. | | |
|
| Existeixes | | | | en el gran sostre del temps, | | | | en els xiprers, en els noms | | | | que poden dur flames altes. | | |
|
| En la guarnició blanca | | | | dels besos cansats d'oblit, | | | | en les finestres i els rems | | | | existeixes. | | |
|
| En la història dels llacs, | | | | en la dansa lleu del fum, | | | | en els àngels de la veu | | | | existeixes. | | |
|
| Existeixes | | | | en els esperons del trèvol, | | | | en els nius de la bondat, | | | | en els vels de la farina. | | |
|
|
—215→
|
| En els ossos de l'hivern, | | | | en les cúpules de lli | | | | de les tardes innocents | | | | existeixes. | | |
|
| Existeixes | | | | en els mapes i els ocells, | | | | en les roselles i els cràters, | | | | en les formigues i el rou. | | |
|
| Però mors, tu, | | | | núvia del foc!, etern | | | | exemple de primavera, | | | | només en mi... | | |
|
Al sud de les teves mans |
I.
Nit |
| (El cant dels mariners era l'únic
camí | | | | per on tots els meus somnis s'adreçaven a l'alba.
| | | | Queia, queia la nit | | | | damunt la son terrestre. Les fulles sanglotaven | | | | com aigua deslligada. Amor: ocells de neu | | | | volien amagar-se dintre ta cabellera, | | | | emigrar vers el sud de les teves mans
pàl·lides. | | | | Queia, queia la nit, | | | | tallava -espasa lenta- la tranquil·la corona | | | | del teu absent somriure, t'obria espera i front, | | | | omplia de murmuris l'esbadellada rosa. | | | | Amb llavis bruts d'escuma, el vent jeia al racó
| | | | on morien els besos. | | | | Queia, queia la nit | | | | damunt l'ampla sentor cansada dels jardins, | | | | damunt els genolls freds dels camps entenebrits, | | | | damunt les cantonades de fanals moribunds.) | | |
|
| Prop teu jo romania, carregat de distància. | | | | Estaves adormint estels, bressols i crits. | | | | Prop teu jo romania, il·lès de pedra i
brins, | | | | cercant el dolç naufragi de ta proximitat. | | | | Creia en ton cos perdut. El salvava, obstinat, | | | |
—217→
| | de carrers i campanes, de crepuscle i tristesa, | | | | tan obscur i adormit, ple de valls i silenci | | | | com les hores corbades del temps sense memòria,
| | | | fins que els ulls vaig sembrar-te de paraules i set. | | | | Temia la barbàrie dels miralls que et sotjaven,
| | | | et tapava amb lilàs i cobria de música | | | | les runes de ta boca. En tes mans ressonava | | | | el món alt de la llum. | | |
|
| (Queia, queia la nit | | | | damunt la sentor estesa dels boscos sense vent, | | | | damunt la creu tancada on els camins s'abracen, | | | | damunt gossos i veles.) | | |
|
| El sermó del meu foc t'apagava de pluges. | | | | Pensava en la teva ànima, tan sonora de fonts,
| | | | filant blaves fugides. Cantava els dies grisos, | | | | l'horitzó sense límits, l'edat prima de
l'aire. | | | | Sabia perseguir-te amb fulles i coloms, | | | | destruir la victòria glaçada de ta sang.
| | | | Dorment abandonada: havies d'habitar | | | | l'illa on eres mare mossegant, solitària, | | | | el teu antic anhel | | | | de fer més alt et crit que jo estimava en tu, | | | | que escoltava en la cova on tot allò terrible | | | | somriu a sa naixença d'estrella eterna i
àvida, | | | | a la torre imprevista on la mort es desperta | | | | entre cants i pols d'alba... | | | | Em guardaves el sol! | | |
|
| (Amb ulls de boira et mirava dormir. | | | | Queia la nit. | | | | Oh muda estàtua de tu mateixa! | | | | Queia la nit. | | | | Nua de por, alta d'ombra i de vent. | | | | Queia la nit.) | | |
|
|
II.
Gairebé
cançó |
| Llum a les algues | | | | noves del dia. | | |
|
| Tu dorms encara. | | | | Aixeco l'ona | | |
| |
—218→
|
| d'una paraula, | | | | després una altra... | | |
|
| Jo sóc el mar, | | | | tu la muralla. | | | | Amb els meus llavis | | | | d'escuma i aire | | | | beso la vela | | | | de la teva ànima. | | |
|
| Sol a les barques | | | | abandonades... | | |
|
|
III.
Dia |
| Despullaré ma veu de flames aurorals | | | | per enfonsar-me en tu com un encès riu orb. | | | | No vull ton front de lluna, | | | | ni els teus ulls aturats, ni la tendral escorça
| | | | on puc clavar carícies que moren com el fum. | | | | Oh, dóna'm l'ampla llera que baixa fins al regne
| | | | on el teu cos ignora l'anell negre del món | | | | i no sap que les venes escolten créixer l'herba!
| | |
|
| El nebulós destí cerca un rostre d'amant
| | | | on enterrar l'angoixa dels seus braços cansats.
| | | | ¿No saps que les estrelles maduraren tos llavis
| | | | amb el meu nom secret? | | | | Mira, la llum urgent crida sota els meus peus | | | | d'aigua torrencial. | | | | I en mi criden els arbres, la terra, el cel, les pedres,
| | | | i el meu cant vol ser tu, rompre l'ala dins teu. | | | | En el repòs ombrívol del teu cor encalmat,
| | | | entraré com un vent en una cambra buida. | | | | ¿Què saps del teu desig que es replega i es
clou | | | | a frec de tes parpelles? | | |
|
| Brotada de ta espiga, dura, llunyana, santa! | | | | Entre el núvol i el blat tindràs la
violència | | | | de la meva arribada, que ordenarà la vida | | | | en el teu caos tebi. Remota, abandonada, | | | | òrfena de zenit! | | | | Tu! És a dir, sirgant el murmuri profund | | | |
—219→
| | de ta boca innombrable, la vasta solitud | | | | de la sang del passat en sa infinita marxa | | | | a través de paisatges, llàgrimes i
cançons. | | | | Ara, en aquest moment, lluny de les àgils danses,
| | | | al costat d'una flor que pensa el seu martiri, | | | | aquí, lluny de vaixell, finestres i
memòria, | | | | en l'arrel furiosa de la llum del migdia | | | | que t'estreny i doblega -oh, el llast de la nit
última!-, | | | | sé com haig d'estimar | | | | allò que ta presència lluminosa m'oculta.
| | | | Baixo, travessant sols, rompent lianes roges, | | | | besant meteors freds, | | | | vers l'arc del teu silenci, vers la puixança
dolça, | | | | de futur envaïda i nuosa d'espera. | | | | Oh, ja puc oblidar-te en els éssers que
vénen, | | | | amb llurs petites morts, a emplenar-me de tu | | | | diürnament i lenta. Oh, ja puc oblidar-te | | | | en la raça tranquil·la que durà ma
rialla | | | | com una blanca espina! | | |
|
| Ja t'integro, esvanida, flotant, alada, pètria,
| | | | al somrís que batega, encara sense boca, | | | | en la infinita empresa de resurrecció | | | | que ens desarma de somni | | | | i ens retorna al tumult de la mort i l'origen. | | | | Oh, guarda't sempre efímera! | | | | No em tindràs realment fins que el teu front
sofreix. | | |
|
|
L'evangeli del vent |
|
-Vas sorgint del poema com la deessa
antiga | | | |
va sorgir de la mar... | | | |
Jo sóc els teus records. Vaig
inclinar ta espiga, | | | |
vaig amarrar a la terra ton bategant
atzar. | | | |
Oh fidel camarada, muller abans de
l'idil·li! | | | |
Oh dia de dos sols, | | | |
oh joia de mil pals en un mateix
navili! | | |
|
| -Tot era més real, tu i jo sols, tu i jo sols...
| | |
|
|
-Vas sorgint del poema, oh dolça
violència, | | | |
èpica de la sang! | | | |
Cantava -i canto encara- endut per la
cadència | | | |
que tant gronxa els estels com lliga boca i
flanc. | | | |
Amer, torre inclinada | | | |
on el futur barreja veu de campana i
crit. | | | |
La vida hi vola entorn com una au
ablamada. | | | |
Amunt s'eixampla el vol: cercle, retorn i
nit. | | |
|
| -Com ahir, l'amor d'ara em deixa constel·lada. | | |
|
|
-Oh nit, trèmula nit d'astres en ta
nuesa! | | | |
Pujant per cordes d'ombra, tintinabula el
dring | | | |
de ma sang en el vent, ma remor d'heura
encesa | | | |
escalant les muralles de ta espera... Ja
vinc! | | | |
Ni l'amor ni l'amant. Ni bàlsam ni
ferida. | | | |
Vaig venint com el somni de la
creació: | | | |
nauxer lent de certesa per la mar adormida.
| | | |
—221→
| |
No l'amor, sinó un ritme de
constel·lació, | | | |
una dalla d'estels dins les messes
eternes. | | | |
No l'amant que s'esgota en una curta
aurora, | | | |
sinó el múltiple sol que, al
fons de les cavernes, | | | |
formes mortals devora... | | | |
Oh nit, trèmula nit del teu cos
sideral! | | | |
Dessota la meva ombra, més segura
il·lumines... | | |
|
| -Tot el pes de la terra es farà triomfal | | | | en el bes que ja cau damunt les meves sines. | | |
|
|
-Ja apago en els teus ulls les més
fèrtils estrelles. | | | |
L'alba et posa a les mans una gran fruita
d'or. | | | |
Vestida com els camps, tindràs ecos
d'esquelles | | | |
i rectes fumarel·les s'alçaran
del teu cor. | | |
|
| -Sa es daura la carena... | | |
|
|
-L'ombra del vent oscil·la | | | |
quan l'amor s'asserena, | | | |
i un jurament de sol en el teu cos
rutila. | | |
|
| -El vent... El sol... Quin vent? La meva ànima es
corba | | | | com una herba massa alta. | | |
|
|
-Tots els vents: el gran vent | | | |
el qual la llum eixorba | | | |
a l'estepa del cor, el vent rei i
servent | | | |
als pujols del record, estès sobre
les dunes | | | |
dels mots i les imatges; | | | |
el vent corbat de llunes | | | |
que confessa a les frondes ses follies
salvatges; | | | |
el vent brillant de sol | | | |
o embolcallat de pluja, | | | |
aflat o giravolt, | | | |
enyorança que puja | | | |
del fons de l'esperit i tot d'una
arremora | | | |
als cims del pensament els ocells de
l'aurora... | | |
|
| -El vent... La nit de vent a la plana de Brie... | | |
|
|
-El vent baixà dels astres a les
molles glicines | | | |
de la nostra finestra, i ens esperà
al camí. | | | |
Damunt l'herba dels marges dormien les
boirines. | | | |
—222→
| |
Jo era de la nit, més que no pas de
tu! | | | |
Era el vent que corria | | | |
pel somni de la terra com un gran record
nu. | | | |
Cridant-me en la foscor, ton anhel em
seguia | | | |
rodolant com un bes, caient com un
sanglot | | | |
que ma fuga estremia... | | |
|
| -Tu fugies de mi per abraçar-te a tot. | | |
|
|
-I tot de mi fugia: només l'arbre es
vinclava, | | | |
la mirada del cel resplendia d'esglai;
| | | |
voltat de llum, sols era una ombra que
sagnava, | | | |
i l'eco del meu sempre!
era un terrible mai! | | | |
Res no valia el vol i era estèril la
gesta | | | |
de voler encendre als cims la saga del meu
crit. | | | |
Lluny de tu no existia cap profunda
conquesta: | | | |
el vent morí besant la vora de ta
vesta | | | |
i el teu darrer sanglot bategà dins
mon pit... | | |
|
| -En la fosca brillà la teva boca immensa | | | | mentre els astres s'anaven lentament apagant. | | | | Però el vent... | | |
|
|
-...mai no mor. ¿No el sents com
recomença | | | |
el càntic que roman? | | | |
En mi i en el poema el nostre amor
palpita, | | | |
càntic de doble veu, flama d'un
únic foc. | | | |
Cada dia retornes, oh nova Sulamita!,
| | | |
com un fèrvid oasi amb braços
de xaloc. | | | |
Vull hissar dins ton nom el vol dret de
l'alosa, | | | |
vull cantar-te amb remors de foresta i
velam. | | | |
Són pocs, per a lloar-te, tots els
noms de la rosa, | | | |
i vull que en dir-te esposa | | | |
vibri en la meva veu l'or dispers de
l'eixam. | | |
|
| -Sigui el nostre un diàleg de joia i comparances,
| | | | oh cabdill dels meus somnis, espòs sempre auroral
| | | | que esfondrares ma estàtua -tan voltada de llances!-
| | | | amb els martells daurats de ta llum terrenal. | | | | Si tu em vas desvetllar a les diürnes danses, | | | | jo t'he fet més profunda l'ànima corporal.
| | |
|
|
-Amor, ciutat voltada de verds
símbols terrestres: | | | |
oh torres del desig, oh capital solar
| | | |
—223→
| | on el migdia ardent s'esbatana en
finestres! | | | |
Ciutat de tu en mon ànima, emblema de
la mar! | | | |
Llargs carrers d'elegies i grans places
d'hosannes | | | |
per on encara brilla l'empremta del meu
pas. | | | |
En l'aire matinal, un alt so de
campanes | | | |
desferma lentament la imatge de ta
faç. | | | |
Amor, himne complet entorn d'una
bandera | | | |
on comencen i acaben tots els nostres
camins. | | | |
Talment un bes immens amb remor de
palmera, | | | |
vaig cercant en ton cos els més
càlids jardins. | | |
|
| -Sempre que en mi es decanten tristeses de crepuscle | | | | els teus ulls fan sentir-me més nupcial el cel. | | |
|
|
-La teva trena cau damunt l'ara del
muscle | | | |
com ofrena de mel. | | | |
Ets talment una tarda 'jaguda entre
veremes, | | | |
una ombra d'au travessa l'ègloga dels
teus pits | | | |
i pesen en ton front madures
diademes... | | |
|
| -Tu t'estens dins la cala ardent dels meus sentits | | | | com una ona florida d'escumes i rialles. | | |
|
|
-Per a tu, en qui ma vida és viatge i
sojorn, | | | |
aquestes són encara les meves
presentalles: | | | |
un vel on l'ombra broda l'oronell del
retorn | | | |
amb agulles de rou i verds fils
d'esperança, | | | |
arracades de pluja, un fermall de
penells | | | |
i una embosta d'imatges amb la nostra
enyorança | | | |
d'una mateixa mar i uns mateixos
ocells... | | | |
Només jo sé que et nimba una
resplendor d'eres | | | |
i que a ta falda brillen les llavors de la
nit. | | | |
Alça't! Obre'm els braços amb
l'antic gest de Ceres, | | | |
car ja en mi la teva ombra novament ha
florit. | | |
|
| -Ai, el vent... l'altre vent, que ens esbulla la faula!
| | | | Ell, l'invisible intrús, | | | | la por, oh l'hoste groc assegut a la taula... | | | | la mort, el vent... el nus | | | | obscur que ho lliga tot amb la pols, i s'ho emporta... | | | | El darrer vent, amat, és l'enemic vident... | | |
|
|
-No hi ha mort en l'amor. Quan
s'obrirà la porta | | | |
última naixerem a un nou
començament. | | |
|
|
—224→
|
| -Però el vent, però el vent... | | |
|
|
-Aquest vent que tu tems, a mi ja
m'enlluerna. | | | |
Més enllà del real i els
sabuts horitzons, | | | |
les a les del meu èxtasi em duen vers
l'eterna | | | |
llum de les visions. | | |
|
| -Tot és mort si no sento ton braç a ma
cintura. | | | | Com rodola una fruita, així jo et vull seguir. | | | | ¿En quina terra viva la represa fulgura? | | | | ¿En quin cel no creat diràs el cant de mi?
| | |
|
|
-Terra i cel, cel i terra... ¿No veus
la terra nostra | | | |
ungida de blavors | | | |
i el cel que va baixant com un adàmic
rostre | | | |
on, somrient, s'eixamplen els terrestres
dolors? | | | |
En la terra i el cel ets doblement
creada | | | |
per l'anhel canviant de l'ànima i el
cor. | | | |
A la roda del cant t'abraces, oh
cansada! | | | |
Jo afanyo ta caiguda en ascensions
d'or. | | |
|
|
|
-...el teu cos ajagut entre palmes | | | |
d'un univers que brum, | | | | els teus cabells poblats de
titil·lants reialmes | | | |
de milions d'anys llum... | | |
|
|
|
-...a ta llarga túnica de
solsticis | | | |
les hores precipiten lluernes i
ruixims. | | | |
Immòbil i voltada de bigarrats
seguicis, | | | |
vas fent verda, a les valls, la llei blanca
dels cims. | | | |
De la garba i l'escuma ets la
contemporània, | | | |
dintre el teu cos d'estàtua habita un
somni d'au. | | | |
Si nua t'abandones a la
Mediterrània, | | | |
a cada arbre es retorça un déu
que sagna blau. | | | | De quina proa salto amb lluminoses
armes? | | | |
Entre l'estiu i tu sóc el guerrer del
bes. | | | |
Quan ma remor et fa presa de joioses
alarmes, | | | |
rient alces l'escut d'una ombra de pallers.
| | |
|
|
—225→
|
|
|
-... més enllà d'un vertigen
d'alçàries, | | | |
davalles ascendint per l'infinit
pendís, | | | | i travessant efímers jardins de
lluminàries | | | |
esdevens la nova Eva del còsmic
paradís. | | | |
Es difon en la música de les
brillants esferes | | | |
el teu pas voladís. | | | |
Jo sóc l'àngel de
cerç | | | |
que des de les galàxies roges i
fugisseres | | | |
va guiant-te segura per l'exacte
univers... | | |
|
| -No em desterris al cel. Fes-me quotidiana | | | | en les tempestes nostres i en els humans perills. | | | | Vull el vent que no puja enllà de la campana, | | | | vull el vent que es barreja amb la cançó dels
grills. | | |
|
|
-La teva imatge viu en el càntic que
vola | | | |
eternitat endins... | | |
|
| -L'única eternitat és no sentir-me sola. | | | | No em gelis en els astres; escampa'm sobre els brins. | | | | El vent! El vent atura sa passa vagabunda | | | | vora meu... Ets el vent! El vent, el vent ets tu! | | | | Sento la teva testa en ma falda profunda. | | | | Oh infant, dorm, dorm en mi el teu son més segur,
| | | | que la terra és espera i la mar profecia! | | | | Dorm en mi, dorm en mi, oh vent, infant, amat! | | | | Ja en mos braços obscurs ets el cim roig del dia.
| | | | Quan l'àguila del sol del meu pit s'haurà
alçat, | | | | anirem, tu i jo sols... | | |
|
|
-...i el món per companyia! | | |
|
