Et multiplico amb noms, com la terra fa amb l'herba,
i et creuo amb caravanes de tendresa i ocells.
Madona de ta sang: quan m'acosto, et fas serva
de la teva nuesa d'èxtasi sense anells
i tota resplendeixes quan ton somrís observa
ma boca en tos turmells.
Entre el foc del racó i la porta tancada,
nus en la soledat que ens acreix i consum,
ens vinclem en la dansa més profunda i alada.
Una ombra, al mur... Oh, l'Arbre! Tot recomenca i brum
mentre tu i jo ens sabem, lligats per l'abraçada,
Adam i Eva de llum.
Parla ella:
M'ignoro, i sóc més jo,
d'ençà que, enamorada,
com una esclava marxo darrera dels meus ulls,
sempre tan plens de tu, oh verema daurada
que t'escoles a dolls dins els meus foscos trulls!
Amat, si no et tingués en somni i en desfici
seria fullam groc sota una urpa hivernal.
Enjovada als teus besos, allargues mon solstici
al damunt d'una terra tendrament nupcial.
Sobreviu en mi encara la folla noia amarga
que una nit vagà sola pels camps, fora ciutat,
i oferí son cos verge a la moixaina llarga
amb què tu l'amarares amb ton tebi ruixat.
Entre l'herba i el cel vaig ésser coneguda
per dues ales càlides, i em va escometre el bec...
Oh, ta esposa futura era jo en ta caiguda,
dona immemorial: terra, llindar, gemec...
—227→
Ara, mon zel de duna ja no demana l'òbol
a la vida que passa. Mesura i comble ets tu...
T'alces,
amat vermell-
cos d'àngel i discòbol
vestit d'un doble foc... Oh el meu sabut Ningú,
el meu déu de misteri que amb certeses m'exalta!
Obres els braços,
dret...
Et mirem, jo i la nit
d'estrelles... M'agenollo,
prop teu... i sóc més alta!
Giren penells de molsa en mon ventre estremit...
El teu cos ja s'inclina-
aurora de varec...
I ta boca s'acosta-
falcó de les muntanyes...
Ta mirada davalla-
riu de mel i llampec,
rem brusc dintre l'oneig de les meves entranyes...
De la nuca al flanc, neixo! Paradís de la cambra:
els mots, l'aigua i la música que aboleixen la
mort,
astres i fonts als murs, bèsties de vent i ambre
entre les meves cames... Brilles com un tronc d'or!
Oh ja caus!
Tronc...?
O pluja...?
Talment la noia antiga,
t'obro un càntic de braços i de nou els
ulls cloc...
Ets l'Arbre i ets la pluja! Ets la pluja que lliga
a les fosques arrels la dríade de foc...
Parla ell:
Ja tot en tu reposa, dolcíssima guerrera
abandonada al mig del campament del bes,
vençuda en ta victòria tant per llei de
foguera
com per l'aura suau d'un record de til·lers.
—228→
Se't van cloent els parpres i abandonant els
braços,
encara et veig el tors de lluna i plenamar...
No torno a mi... Oh, sento la faula dels meus passos
pel trespol enrogit pels tions de la llar!
No s'esgota en retorns qui viu sempre en tornada
com un nàufrag que oculta son darrer diamant,
i s'inclina als orígens, i vola en l'arribada,
i és ahir i demà en el curull instant.
No enyorança: record! Car sols la terra dura
sota el temps que enumera caos i soledat,
sorda a tot ço que passa: pastor, gossos d'atura,
la gran por que s'ajunta en fumejant ramat...
Lluiten ésser i estar: el somni no s'afona,
agonista de l'ànima que escomet el real.
Em crida la finestra... Urbs! Cor d'ombra rodona,
oh ciutat de dolor, pètria capital,
vasta vídua oberta a tanta sement d'astre
que adolla el fosc amant...!
¿D'on retorno a tu
portant-te un lluminós i estrany fruit d'alabastre
que nimba de misteri el teu jacent cos nu?
Ets àmfora que vessa sa pura transparència
-oh bruscos dolls desperts, no cap als teus oblits,
sinó vers el reialme sense espectres
d'absència!-
com trena d'una núbil distreta dels seus dits.
Dorms per a ta nuesa i silenci, oh viva
palma al vent del teu cel, oh illa dels teus ors
sense cap pluja esquiva,
mon absolut refugi, oh forma dels meus ports!
I de nou te m'acosto amb espetecs de veles,
i joia d'abordatge, i proa rutilant,
i escric damunt ta sorra amb alfabets d'esteles,
i un bes huracanat et fa país i cant.
Immòbil, miro entorn... Dels murs vers la nit
volen
figures de Junyer, gira-sols de Van Gogh
i els dos joves amants -ella brillant de pol·len
i de gespa auroral; ell, tot taronja i foc.
Oh, sempre venç el somni que el present
transfigura
i pobla d'ocells ebris les albes de la sang!
—229→
Dintre del cercle ardent ja no val l'armadura,
secret etziba el daurat bumerang
que traça el ròdol pur on s'esfondren les
ombres,
l'oreneta-somrís
que encercla les imatges, els genesíacs nombres!
Soledat, fosc castell, baixa el pont llevadís!
Temps ritual en mi, com el cos en la dansa.
Em va naixent un déu fluvial a cada ull
i flores cristal·lines envaeixen
l'estança...
Temps vital, oh mar mansa a l'entorn d'un escull
que sorgeix dels meus dies, entre records
exànimes,
roca de l'esperit, rostre en el cel i el vent!
Quin èxode d'escumes -les sibil·les
unànimes!-
quan s'alça en la tenebra ton cos luminescent...!
Terrestrement ignores la teva epifania,
tu, la fidel de rostre segellat de dolçor,
la ingràvida feixuga que, en vida i poesia,
sempre allunyes el blanc unicorn de la por,
l'hora trista de salze i llarga estalactita.
Dus el fruit a la mà, com un lluminós
niu...
L'alta pira del verb, oh incandescent collita!,
ja transforma el serpent en certesa de riu,
i una lleu resplendor boreal t'aureola,
i rera teu s'ajup l'ombra d'Io errant.
La terra i el temps canten que la mort no està
sola,
i el cor profund contesta, bategant...
Com un astre, la música neix dins el teu nom
d'Anna,
i fuig l'espai. La nit amb la visió es fon.
Per prodigi de tu, la cambra s'esbatana-
Un forc de sols oscil·la damunt
l'atònit món
i la teva mà estreny una embosta de
llunes.
La teva joia esclata bruscament en ta
faç
com un crit de ginesta entre calentes runes.
Una festa de branques es desvetlla al teu
braç
i damunt el teu muscle ta cabellera amaina.
Tendror d'aigua i celístia, silenci
tot ocells.
Vénen barques i soles, l'arc iris i
la daina
—230→
i un vent que se t'adorm amb la galta als
turmells.
Un averany d'alosa les pupil·les et
daura.
Vénen dies d'arades. Falcó
solar al puny,
passa el déu que en mi et crea quan
ton migdia llaura.
Salten segles de fenc, pesen torsos de juny,
neixen matins rodons com els pits de Maiala,
i la força divina sorgida dels seus
caus,
mots!, oh dolç vinclament de
l'esperit per l'ala!,
mots en el furor i l'ordre, com un tropell
d'esclaus
que es transforma en la host d'altes llances
de vori
i, en la nit expectant, només
són rics d'estel
i, ja, del darrer salt, al cim del
promontori,
a l'alba, en l'adéu pur del mar, la mort, el
cel...
Així brotes tot d'una, gran arbre de la lira
al bosc d'or de la música, oh corall de la veu!
Al llindar de la llum és quan Orfeu es gira
vers la que ve de l'Ombra, i sent el crit,
i veu els braços de l'adéu on ell
també s'enfonsa
amb espavent i goig, fill d'una brusca nit
que fixa a l'instrument una corda de bronze
on brunz l'eternitat, el retorn infinit
de signes, sang, memòria, trasmudances, aurora...
Canta! Tot déu és dur. Alena en el record
de tu mateix i el món. Tota l'horda sonora
calla. Brollen les fonts a l'oïda del cor.
Sols això és el cant: fer del misteri
estança
i coronar la vida de constel·lacions.
Sols això és l'amor: callada
deslliurança
de la vela més plena ferida d'horitzons,
ésser en el cor del temps un destí de
collita
que agenolla el seu or prop dels foscos pujols...
Oh, d'Eurídice saltes a clara moabita,
multiplicada filla de la terra i els sols!
17-XII-55.
—231→
Notes
I
Flors i ram: La primera composició
és una traducció de Rimbaud; la segona és de l'autor.
II
Flors i ram, Qui? i
Esbós d'un himne figuren a la
novel·la
Crist de 200.000 braços.
III
Fragments de Scaliger Rosa: Scaliger Rosa
és Hölderlin al llindar entre la raó i la follia, o millor,
quan el poeta ja havia entrat a la zona d'ombra que l'engolí durant els
quaranta anys que encara es perllongà la seva vida física. La
poesia que donà en aquell moment en què ja s'estava desarrelant
de la consciència és la que sempre m'ha atret més del gran
líric alemany: voltada de nit i de misteri, brilla i s'alça com
una aurora boreal.
IV
Coral a Lluís Companys per a moltes
veus: De les moltes veus que potencialment informen el Coral, la veu
individual del poeta sorgeix d'un temps concret i actual, el temps19
d'un home que viu en l'exili les seves afirmacions i s'acara, en un moment
donat de la seva emoció i record, amb la figura d'un altre home
transcendit pel mite i elevat a símbol totalitzador de la pàtria.
El poeta, doncs, parla en primera persona, conserva el jo i s'adreça
únicament al
tu. En la veu de Les Coèfores, les
portadores d'ofrenes als morts en l'antiga Grècia, s'intenta, en canvi,
expressar la vasta consciència tràgica de la Catalunya que brolla
des de dins del
—232→
temps i s'eixampla com una immemorial
fluència sobre una eterna terra. No pot anar del
jo al
tu, sinó del
vosaltres al
nosaltres, com un clam que lliga passat,
present i futur.
El Coral no és, quedi clar, un
poema en forma dialogada, ans un adollament de veus paral·leles que, si
coincideixen en el tema des de plans diferents, ho fan des de sota, des
d'allà on les aigües plurals es barregen...
V
Destrucció de la ciutat dels
palaus: Aquest poema procedeix de la novella
La lluna mor amb aigua.
VI
Els set pecats capitals: Aquesta
composició procedeix de la peça teatral
El tren de cristall.
—233→
Quetzalcòatl
—234→
Primera edició castellana: Mèxic, Fondo de Cultura
Económica, 1960.
Primera edició catalana: dins
O.P.C., Edicions 62, 1971.
—235→
Pròleg
Amb
Quetzalcòatl sé més,
naturalment, allò que he volgut atènyer que allò que he
realitzat. Potser per les seves múltiples implicacions vitals i
subjectives, en aquest poema he pogut comprovar agudament que quan una
visió o un tema se'ns apregona en una obra ineludible, ens transcendeix
tant com ens limita. Ignoro fins a quin punt he fundat aquí amb el Cant,
però mai no oblidaré certament en quins moments de poesia
abaixava humilment el cap, posseït...
Per damunt de tot, m'interessava
arrencar de la roca mítica mexicana l'estatura de l'Home Llum, per tal
que pogués acompanyar amb una dimensió més pura i diferent
altres figures meves anteriors. «La llum és sempre
acció», digué Novalis. Hom podria objectar que l'Ombra
també ho és, i potser més encara. Ho és, sí.
Ho sabem, en el cos i en l'esperit: ens colpeixen les cegues idolatries del
nostre temps, ens escomet Tezcatlipoca. I el dualisme és agonal,
perquè «la jove llum», «l'espill fumejant»,
«el germà bessó» clava en el nostre ésser la
certesa que l'home no pot oposar-se al seu destí.
Com a poeta, m'interessava crear, no pas
glossar: calia ésser fidel a la prodigiosa figura
des del fons, però comunicant-li una
nova i bategant actualitat aprofitant els fils tènues de la trama d'or
del mite antic per a teixir pel meu compte; cercar essencialitats coincidents i
omplir-les de continguts visionaris; tornar a elaborar els símbols
subjacents i donar a la figura una altra epifania, una anunciació que
sorgís de la meva temporalitat. Calia palpar la deu primigènia i
encastar l'orella sobre el cor del futur, pastar estrelles i arrels mexicanes i
mesclar-les, trenar-les amb vents, ecos i ressonàncies universals que
aixequessin la nova fabulació com la resurrecció d'un prodigi que
no havia mort, sinó que era allà, a l'abast, esperant. Vaig
deixar que Quetzalcòatl fes de mi un dels seus retorns.
—236→
No crec que en cap altre mite del
món hi hagi res tan bell i carregat de símbol transcendent com el
moment en què de les cendres de Quetzalcòatl s'alça el seu
esperit en forma d'estrella i ateny el cel. Si Quetzalcòatl és el
donador, home i déu solar, encarnació de l'etern retorn, estrella
que mor i astre que ressuscita, Tezcatlipoca, en canvi, és la nit, el
qui roba i assalta a les cruïlles, el destructor, el fred del Nord negre,
el jaguar, la força cega de la naturalesa. Quetzalcòatl
és, per a mi, l'encarnació d'una grandesa que vol ésser, i
és, un poder, però no una voluntat de poder, com diria Buber. Els
continguts de la seva força espiritual el privarien, si per altra banda
no estigués ple d'amor, de trair la seva meta mitjançant
fal·laces justificacions. És un codificador de l'ànima.
Tezcatlipoca representa la lluita contínua del poder buit i maniqueu que
només tendeix al seu propi acreixement: si cessés en la seva
acció sense missió s'esfondraria com un espectre d'escorça
enmig del traüt dels esdeveniments. En certa manera, Tezcatlipoca
és la història en el seu aspecte deshumanitzat: allò que
es tanca per a devorar la presa. Veig Quetzalcòatl com l'heroi
espiritual que es nega a combatre la violència amb la violència.
Ha de crear-se per mitjà de la paraula i de l'acció lluminosa,
s'escampa, abraça, conquista esperits, canta la vida perquè la
viu en la plenitud del jo-tu-ell, gràvid de consciència terrestre
i de veritats travessades per l'Esperit. Si enfront de Tezcatlipoca la seva
actitud és prometeica, la consciència en la plenitud del
jo-tu-ell, gràvid de consciència terrestre20
. Així, l'acompanyen Nanotzin, la dona, i Xèlhua, el seu deixeble
més estimat.
Vaig haver de despullar-me de moltes
coses per tal de poder submergir-me en el poema, on el fonamental m'esperava:
els temes a l'entorn dels quals jo havia voltat sempre: Amor, Temps i Mort. No
em calia res més per a cantar la vida. «Quelcom mor en tota
naixença; quelcom neix en tota mort...», dic en alguna part del
meu poema. I així era jo mentre creava el meu Quetzalcòatl:
naixia i moria. Vivia l'aurora de les paraules, el foc dels signes, el crit de
les talaies que retruny en les coves. Sofria i era feliç. I em voltaven
rostres de germans. Allò que he fet m'ho diran potser els ecos, si la
meva veu sacseja l'adormit, si cau com un fil d'aigua a la boca que modela una
hora profunda...
—237→
¿Cuix ye nelli? ¿Cuix
oquimaceuh in tlacalt in topiltzin,
in Quetzalcoatl, in teyocoyami, in
techihuani?
¿Auh cuix oquito in Ume tecutli in Ume
cioatl?
¿Cuix omocuepane in
tlatolli?
(¿És veritat, doncs? ¿Ho va
merèixer el Senyor, el nostre príncep,
Quetzalcòatl, que inventa homes, que els fa?
¿Ho determinà així, doncs, el Senyor, la
Senyora de la dualitat?
Fou transmesa, doncs, la paraula?)
—[238]→
—239→
- I -
Cosmogonies de l'alba
Quetzalcòatl caminava per la nit del bosc...
Sentí la veu de l'ocell dalt de l'alta fronda: una breu nota
líquida i poruga entre la dolçor de la brisa en el fullam. I
s'aturà, i esperà,
enfonsat en misteri i vasta nostàlgia...
Saltant fora del camí, trenat per l'altura i
l'anhel, s'elevà el fil del cant, afanyada l'au en l'impuls de florir en
la refilada que escalava les ombres d'on ja penjava el fruit darrer de la seva
ascensió-
silenci
de plenitud, pes obscurit que de
sobte es trencà al començ d'una vertiginosa caiguda vertical sense ales que es deturà en el cor de Quetzalcòatl, d'on va
alçar-se en obert vol mític devers l'aprovació de les
estrelles...
I la faula i el temps recordaven en l'esperit de
Quetzalcòatl-
Es calmaven les aigües sota l'arbre d'un
cel
d'estrelles rodadores i estupor de
cometes,
i en circulars aurores lentament
començava
l'ascenció dels cims...
En silenci afloraven les naixences de
roca:
corol·les de martiris i musells de
cetacis,
esguards de cataclismes, futures
latituds
d'àguiles i congestes.
Dempeus i embolcallats de clares
llunyanies,
tots els vents esperaven en els quatre
horitzons;
llurs clars ulls reflectien les resplendors
llunyanes
de glaços boreals.
—240→
Les marees dormien absències de
lluna,
i a la vasta planura de sargassos
immòbils
les blavoses bonances avançaven amb
roigs
gaiatos de coral.
Quetzalcòatl caminava amb el refilet a la sang i
fèrtils d'imatges els seus ulls interiors-
El Nord, xiuxiuejant, va obrir per als arcs
iris
el somni tremolés dels seus pits de
boirina,
i de sa virginal cabellera de neus
es va alçar la gavina.
Per la llum desfilaven les grans hosts
meteòriques,
les illes sostenien llurs corones
ciclòniques,
i delicades lúnules sagnaven damunt
ràpids
jaços de ponentada.
Oh, trombes vaginals de les còsmiques
nits
de l'abisme oceànic! Submissió
de l'aigua
quan l'alta nit marcava els lloms de les
muntanyes
amb sos ferros astrals!
La llum sirgava el cos verge del
continent
que un vast cel delirant estrenyia en sos
braços.
A segles d'or i fulla naixien litorals
de flancs de jovençana...
Quetzalcòatl caminava a l'atzar entre els grans arbres
del temps. Els seus passos no inquietaven l'ombra on dormien els animals del
dolor, i vagava per les claperes de les llàgrimes sobre les quals
brillaven les estrelles del cel dels símbols -
Oh terra no desperta i el temps que s'hi
clavava
com un falcó de vent! Oh les
tranquil·les noces
de les núbils muntanyes i els
endormiscats rius
plens de genèsics llots!
Rodons i líquids ulls
amb parpelles de joncs
i murmuris lunars...
i les florides minves
—241→
i els dossers de les canyes...
blanc tors immens de núvols
i els genolls coberts d'herba de l'alta
primavera...
I la dona-congesta...
Amb els seus vels baixava
devers els turmells roigs de sequoies
titàniques;
pupil·les d'edelweis sotjaven
transhumàncies
de celestes ramats...
Quetzalcòatl, sol, cercant les deus de la seva
ànima, recorria els pujols sense camins de les reminiscències-
I taciturnes hordes de trenes salabroses
aixecaren llurs rems en els foscos
rocams.
I xiularen els sílexs en els mites
hirsuts,
oh fogueres totèmiques!
Hom mossegava en l'herba el novell sol de
tots.
Quan lluna i pujolar varen ser en els
records
una sola blandícia, les
cròniques del cérvol
entraren a les coves.
Llavors el cel baixà
vers les pintades gerres...
Quetzalcòatl tentinejava damunt d'empremtes que
cantaven, mossegava mites en arrels cada cop més profundes, es cercava
pels annals que acariciava amb dits orbs sobre estucs que dormien dins ventres
de selva.
Però els orígens del seu temps eren com els
secrets ulls de l'aigua en la muntanya on neix un gran riu -
I l'anhel, en els braços alzinats
d'una verge,
assenyalava rutes cap a les terres
roges.
Oh, sud de les estrelles, tan lluny de les
allaus
sonores de bisons!
Garlandes de canoes s'allargaven pets
rius
que emparaven els cels més poblats
d'estelada,
però en els horitzons es badaven
misteris
de boques verticals.
—242→
Giravoltants herències de
constel·lacions
s'apilaven com ulls de secardins
profetes.
Adalils de ventada dansaven els terrors
de vermells plenilunis.
Lentes migracions! Tota alba anunciava
l'epopeia de l'arc i el cant de la
sageta.
Fumerel·les de pau enlairaven la
xifra
de gegantins banyams.
Als palets de colors hom cercava el
destí.
Ossos d'antany dormien dintre olles
funeràries.
Sense nom, l'esperança encara
pasturava
els seus ramats de gèisers.
Quetzalcòatl caigué. I besà la terra amb
els seus llavis sangonosos. I silencioses bandades d'aus es posaren als cims
nocturns de l'espera del seu esperit -
Cridadissa de clans dins les tendes de
pells,
sota llunes de freds...
Oh, bell tribut del cant
per als minúsculs déus, entre
bedoll i alerç!
El Gran Llop dels deserts va pujar a les
banderes!
Bèl·lics matriarcats!
Els homes eren serfs
de tel·lúriques mares, les
robustes guerreres
que sols eren fidels, amb llurs obscures
sangs,
a mort i parteratge.
Es pintaven als pits vermellencs
calendaris,
de llurs trenes penjaven negres pedres i
fruits,
i llurs sexes amargs es badaven a
l'ombra
de les clavades llances...
I mentre Quetzalcòatl esperava el descens del cant de
l'au solitària dels cels, les imatges encara trobaven lliures
àmbits en la seva immemorial consciència -
Segles de mudes petges, de les deus als
sorrals
i de coves a túmuls...
Governaven els ventres
empastifats de mel de les obeses
reines...
—243→
Sedicions nocturnes devora els cactus
fàl·lics
i la fam legislada a prop dels nous
deserts.
Sagitaris de pol·len entre flores
d'espines...
(Oh, vent dels cérvols blancs!)
Damunt de les destrals reien els déus
de l'ombra...
(Somnis del cérvol roig!)
Fuetades solars i els fins ullals del
gel...
(Empremtes del fosc cérvol!)
Les tendes aplanades com voliacs
agònics...
(Fuga del cérvol d'or!)
Fita-falcó alçada damunt les
mamil·làries...
Oracions de rius,
les sagrades muntanyes,
llisa roca del déu
i les trèmules hordes del moresc
jubilant
que entren a les pupil·les...
I, de sobte, senti el cant de l'ocell -
no en l'altura que seguia closa en la
immutabilitat de la nit
i dels espais esquitxats d'argent, sinó enterrat
en ell com l'esclat d'una gran llavor, refilet de fondària que soscavava
el seu cor, batec i borboll més enllà de la consciència i
de les imatges, pur so de començament i de fi en la nuesa total del seu
ésser estès i vast,
amb la lluna als cabells i el vent a la cara,
murmuris d'herba al pit
i els seus dos braços ramificant-se com rius,
ell mateix fet espai,
cant
i nit,
expulsat del temps i divinament senzill en esdevenirs que
alçaven llurs meteors i atzars, les voltes transparents dels somnis
nascuts de les seves mans fluvials que atreien devers el seu cor el silenci de
l'eternitat,
ombra de tors i ocell
ajaguda i pesant damunt batec i refilada,
ni despert ni adormit,
—244→
hoste ingent del seu futur i empenta de destí mortal
odiat pels déus, renovant-se en l'esgotament de les seves rendicions, de
les seves caigudes, dels seus vols, ventre de la nit prenyat de llampecs, a
bocons damunt la terra en acte de possessió i d'acatament, desembocadura
atònita i mar penetrat, oh infinit amor d'infinits noms, oh puny de
pol·len sobre la boca negra de la mort!,
i, finalment, les seves mans assaltant el cel -
el cant vibrant en els seus dits d'arrels que
polsaven les tenebres i, en els espais reculadissos, traçaven l'immens
cercle que tancava ensems el bes i l'Estrella...
—245→
- II -
El sembrador
Quetzalcòatl eixí del bosc obscur a
l'alba...
S'aturà, alt el sol, cansat, entre atzavares,
i a un gest lent del seu braç un falcó
davallà
a posar-se al seu muscle...
Oh ¿quan la visió
total del seu destí baixaria a son ànima
com un ocell de foc
i els cants esdevindrien missió i acabança,
no xiscle migratori creuant monòtons cels
ni arbrissó vernal llampferit en sa glòria
de blancor esbadellada?
Oh! ¿I quan una veu, una veu entre totes
les del seu esperit, seria com un vent
rosegador del rostre petrificat dels déus,
sota l'assentiment de les pures estrelles
terrestres de ses nits...?
El matí, pel cel, era una destral de jade.
Amb el falcó posat sobre el seu muscle esquerre,
Quetzalcòatl vagà,
amb els ulls sempre plens de pures llunyanies
i embolcallat de llum i vent i remor d'arbres.
Oh les altes cruïlles de ses veus-meteors:
paratges de corol·les, iris, flautes silvestres,
sements voleiadisses, cordes sonores, pluges...!
I mai adveniment! Sempre, sempre l'efímer
condemnat a distància, adéus i davallades!
Mai, mai el cant profund,
el gran cant precursor, com una epifania,
la visió que infanta la paraula cabdal.
—246→
El dia
davallava dels cims amb els seus càntirs grocs.
Pellucant baies roges, tèbies de migdia,
Quetzalcòatl senti la veu llarga del riu
i, enllà de la salzeda,
encaminà els seus passos vers l'ombrejada riba.
Nu, va acostar-se a l'aigua, sota l'arbre més alt.
