—250→

- IV -

La xarxa

	Al bell mig del gran llac, Nanotzin treu el rem
	de les aigües tranquil·les i mira Quetzalcòatl,
	que continua immòbil i sense ombra,
	amb la xarxa a la mà, a punt d'ésser llançada...

	(A la llunyana riba, les aurorals donzelles
	esbadien llurs trenes.)

	Nanotzin, ajaguda a popa, somnolent,
	ha recolzat la testa sobre la llisa borda,
	i mig clou les parpelles, bressolada pel ritme
	de la brisa i les aigües i la dreta figura
	lluminosa que oscil·la circumdada de cel
	i verdes resplendors...

(Callades, les donzelles caminen aigua endins.)

	En ell entotsolant-se murmura Quetzalcòatl:
	«Trèmul sol a les aigües... Les paraules s'adormen
	com ombres ajaçades arran d'un sentinella
	d'imatge i tremolor...
	¿Què esperes, oh cor meu? ¿Potser només bategues?
	¿Només comptes instants que mai no tornaran?
	Llança a l'aigua profunda la xarxa de ton ànima!
	Etern es vol fer tot en l'esperit profund,
	i l'ànima cobeja abismes més eterns,
	somiar a la fondària tots els actes de l'ésser
	i fundar en les tenebres...
	Què esperes, oh cor meu? Et tempta ja el migdia
	i els seus èxtasis certs?».

	(Nanotzin s'ha adormit al costat del rem moll.
	Sa cabellera cau.)

	Balancejant-se al ritme de les calmoses aigües,
	Quetzalcòatl aixeca lentament el seu braç,
—251→
	i després, bruscament, com un llamp giradís,
	etziba el llarg ormeig per damunt de sa testa.
	Roda, rabent, la xarxa, amb una remor d'aus,
	fins que, darrera el crit, s'eixampla enlaire, oberta...

	(Nanotzin dorm claror. La seva cabellera
	viu sola damunt l'aigua...)

—252→

- V -

El sermó del llac

Vora el llac color de campànula, un ranvespre, Quetzalcòatl parlà així a la seva gent:

	-Mots suara desperts pugen per a vosaltres als meus llavis, oh germans en Tonàtiuh!,
	i voldria que la meva veu fos com la corda amb la qual ha estat lentament encallada aqueixa canoa plena d'ocells ja adormits,
	i que el vostre cor s'assemblés a aquestes tranquil·les aigües que no reflecteixen ni el sol que s'ha post ni la lluna que encara no ha eixit...

	Paraules nascudes d'estrelles invocades a les planures del silenci, infinites com les coses i gràvides d'esperit,
	comunió de vents i foguera del verb;
	paraules que carreguen la llum des de les arrels dels temps i poden morir com mor la brisa dins les cargoles;
	paraules travessades pel colibrí de la resurrecció o les que s'obren com flors als tossals d'ossos de la tristesa...

	Dic les paraules per a les cerimònies lustrals davant l'alba de murs d'or,
	o les que s'alcen com llances brillants recolzades sobre els mil muscles del cant,
	o les artesanes que funden una eterna capital de bellesa i amor, cronistes de focs i plomes i collites lluny del vol de la rata-pinyada i del copal de tremolosos braços;

	la paraula pau, on dormen les llavors i es desperta el mar;
	la paraula retorn: imatge de tors de vermell tezontle, testa de papallona i peus de pol·len;
—253→
	i la paraula Tamoanzan: arc iris que comença a la matriu dels orígens i acaba a la boca del cel...

	Escolteu-me, germans en Tonàtiuh:
	Quatre sols descansaven sobre el ventre del món, enfilall desprès del coll dels infinits anys...

	SOL D'AIGUA:
	s'obriren les quatre boques del Nord, del Sud, de l'Est i de l'Oest,
	i, remolinejant, arribà la deessa de les faldilles blaves, cofada de canya i brandant banderes de pluges.

	Pujaven les aigües escanyant tremolors forestals, entre esglais de meteors i vertiginoses garlandes d'espaordits faisans,
	mentre, en la fondària, la llum dardava l'ajagut cos pastoral de l'herba que dormia amb la testa recolzada sobre roques de maragda
	i la daurada deessa s'allunyava caminant damunt les aigües, mirant les àguiles solars que esperaven dalt els cims volcànics.

	I no hi havia nit, perquè els déus havien incrustat a la pell del cel la pedra del sol,
	i no bufava el vent, ni queia la pluja, ni naixia l'ombra,
	i les branques dels arbres submergits es corbaven sota el pes d'adormits i lluminosos bancs de peixos...

	I la correntia s'eixamplava com un interminable i transparent animal convertit en panteix de flux, distància i fulgor,
	només interromput adesiara per flotacions de jeroglífics vegetals,
	grans fruits que suraven com llunes pútrides,
	illes de corol·les que flotaven junt amb ramats d'inflades bèsties semblants a cometes morats
	i erts negats amb barbes d'escuma i ulls eixorbats pels darrers voltors...

	I finalment, quan es clogueren les blanques boques de l'horitzó i les aigües i el cel tingueren el mateix rostre,
	els cims bescanviaren els ecos dels xiscles incessants —254→ de les àguiles que encara podien volar devers l'immòbil sol,
	i damunt la immensa pau de les solitàries aigües flotà el buit tronc dins el qual jeien l'home i la dona...

	Sobre la vasta quietud minvant, en el dia immutable de la correntia i sota el dolor de l'encallat astre roig,
	el tronc flotà,
	amb la parella abraçada dintre la conca obscura i una formiga damunt l'escorça,
	seguit per una boirina blava,
	fins que el pes de l'amor el deturà...

	I aleshores una àguila fendí el firmament i entrà, bategant, dins el nou sol,
	ja llançat a la paràbola de les seves resurreccions i morts.
	I lluny, en la verge terra que ressorgia, Xilonen començà a cantar,
	i després, un cop s'hagué deixat anar la cabellera de papallones, entrà nua a l'aigua
	i avançà, cara al vent remorós de besos, devers el tronc que es balancejava...

	I vingué el temps del
	SOL DE VENT:
	caigué del cel la primera au, bruscament madura de blancor i duresa,
	plomada de gel vertical amollada sobre l'auri estupor de les terres altes,
	i sonà com un cop de fruita sobre un timbal nocturn.
	I una por de fulla s'aixecà sobre els rius:
	anunci de la mort per fred damunt la terra, perquè els homes havien après a estimar massa tota cosa real, oh germans en Tonàtiuh!,
	i el Gran Esperit havia fugit amb el sol...

	I la neu i el vent arribaren junts, com una giradissa piràmide invertida, heralds
	del monarca radiant i pur que esculpeix al fons de tota cosa creada una instantània mort d'estrella,
	dura xifra transparent del somni absolut,
	ingràvida sobirania del gel sense genolls que ajusticiava amb blanca mà de molsa damunt de l'aigua...

—255→

	El gran enemic de la flama avançava amb els seus corimbes de silenci,
	propagant arreu la immaculada apoteosi de les seves geometries.
	Violador déu sense ombra de gest blau i mirada de calç de lluna,
	les fumarel·les queien damunt els seus peus de mirall
	i naixien eriçons de quars en les profundes llets...

	Oh, orífex dels brins, joier dels insectes, botxí d'horitzons!
	Era el reialme de la llum difunta, oh germans! No hi havia llum al món, sinó una claredat boreal sense ales.
	Era el reialme de la mort per brusca estatura i filigrana de rou.
	Era el reialme sobre la terra de la perfecta calavera de cristall de roca.
	Era el reialme dels vents de la soledat que feien sonar llurs cargoles als peus de Coatlícue,
	i dels que s'havien penjat en els immensos boscos muts
	i espetegaven com banderes mullades,
	o dels que jeien exànimes sobre els cornams de grans arments immòbils
	mentre el rei glacial dormia en la blava solitud d'ell mateix
	i el negre Tezcatlipoca llançava a través de l'anella de les constel·lacions la pilota de la seva lluna...

	Però l'imperi de la nit, oh germans!, era negat pels astres,
	que penjaven damunt les blanques muntanyes del dolor, als faldars de les quals s'alçaven gegantins arbres de sang que interrogaven el cel entre ruïnes i boires de llàgrimes...

	Oh, estrelles de la resurrecció, tendresa de l'esperança de l'univers,
	cascades de lianes de llum en descens seminal devers la terra de cames obertes!
	Oh, entranyes de Coatlícue, d'on una font començava el seu mormol de metamorfosis: pujava!

	Callà uns moments Quetzalcòatl, i després reprengué:
—256→
	-I arribaren els dies atziacs del
	SOL DE FOC:
	la llunyania continuava vermella d'un ranvespre que no cedia les seves flames a la nit,
	sinó que s'albirava com una llisa i lenta allau de resplendors
	mentre, darrera de tot, les frustrades tenebres jeien entre la lluna i l'Estrella del Vespre...

	Lentament s'esvaïen pel cel de l'oest els flocs del crepuscle,
	ensems que milers de lluminàries s'encenien sobre el cercle de l'horitzó,
	com un collaret de fogueres penjant del coll estival de la terra,
	i un sord retruny d'innombrables peüngles confirmava la insòlita migració
	de vastos ramats de cérvols...

	Avançaven a un ritme letàrgic, fits els immòbils ulls en les distàncies que no veien,
	i bransolejant lleument les testes d'on sorgia l'ensurt ramós de llurs banyes,
	que cremaven com simbòliques greques de la destrucció que escampava llur marxa.

	I amb ells arribava l'apoteosi de l'esperit lliurat a les seves despòtiques flames
	i a la consumació còsmica d'ell mateix.
	Perquè ànima i món havien estat totalment sacrificats als estàtics déus fora del temps
	i la terra no era habitatge, ans llindar gastat pels peus de generacions sense destí...

	Del cornam volaven les papallones del foc: cremaven les collites i els arbres,
	boques furioses mossegaven les pedres
	i nus sacerdots de vent i flama bracejaven als cims dels pujols;
	dels esbarzers saltaven bruscos guerrers vermells,
	geperuts d'espurnes rodaven pels talussos,
	la brisa llançava donzelles de cendra sobre els esquelets de carbó de les selves;
	darrera d'un crit s'inflamava una cabellera de dona,
—257→
	els coloms traçaven per l'aire l'arc fulgurant de llur mort

i dalt de les talaies dels temples hom clamava el missatge feroç de les estrelles...

	Silenciós restà el món, negra la terra, com l'estàtua tombada del déu que té el seu lloc al nord
	i pel cel el fum aixecava immensos braços de captaire...
	No hi havia ni sol ni lluna, oh germans en Tonàtiuh!, i a les planures i muntanyes, en tot allò tancat i en tot allò dispers, la vida havia fugit...

	Però enlaire, en l'expansió de la darrera alçària, començaven a obrir-se els ulls d'arc iris de Tlàloc,
	i en el solc de la seva boca brotava el bri d'un somriure.
	Despertà el déu a l'angoixa del seu esperit, en veure les seves mans nues de records,
	i el seu cor es va omplir d'imatges que pujaven cap als seus ulls.
	Suaument plorà Tlàloc damunt les seves mans obertes,
	on les llàgrimes es convertien en aigua viva que cantava el futur: queia...!

	Callà Quetzalcòatl. Després, quan s'apropà Xèlhua, el seu deixeble més estimat, murmurà:
	-Digues a les donzelles que deixin anar els ocells...
	I adreçant-se a tots, afegí:
	-És tard, germans. I aviat el cel serà de la lluna. Fins
	demà, a trenc d'alba...

I, sol, es dirigí lentament cap a l'arbre proper on Nanotzin l'esperava.

	En arribar-hi, Quetzalcòatl somrigué: a la remor d'ales que passava per damunt la seva testa,
	al dolç rostre de Nanotzin i a la blanca túnica que ella li allargava en silenci...

—258→

- VI -

El Cinquè Reialme

	Quetzalcòatl esperà que callessin els ocells, ja alçada
	l'aurora, i començà així:

	-Sobre l'ensulsiada de la nit ja el dia aixeca els seus murs de tova,
	oh germans en Tonàtiuh!,
	i amb l'aura arriba el tremolor de les últimes estrelles i el llunyà cant del cenzontle.

	Arrel sou, oh germans!, de la veu que floreix en mi,
	de les paraules on pesa l'inefable balbuç de la terra,
	el conjur dels cels
	i el cant de l'esperit.

	Jo sóc aquell que inventa i anuncia, fundador d'horitzons a la pàtria de la vida.
	No deixeu que les meves paraules s'esllavissin per les vostres ànimes com el vent travessa les xarxes esteses...

	Jo sóc el qui afirma i evoca i allibera, l'eco de la cantant consciència dels temps.
	Sóc el jo en el tu del món,
	boca d'ànima
	i pare de símbols.
	Enfonyat dins l'ésser com un exemple d'arbre, canto la vida,
	maduresa que puja de l'ombra i acaba en els fruits.

	No solament venim a dormir, no solament venim a somiar al món:
	venim a viure els dies del nostre sol de terra,
	i l'herba de la primavera no necessita la nostra mort...
	En veritat us dic, germans en Tonàtiuh!, que venim a viure els dies del nostre sol,
—259→
	venim a viure entre les coses i a comprendre que el temps gira sempre amb les mateixes imatges
	del cel i de la terra.

	Oh quart sol, astre de la nostra realitat, esplendor del dia que fa que els espais s'obrin cap endavant per a la creació,
	els nostres ulls es buidin de les terrors de la nit
	i la mort fugi amb la seva ganyota de sílex!
	Mireu, germans: ja ascendeix, miraculós i quotidià: infant d'or o bola de nixtamal sobre la pedra enconcada del firmament!,
	i les ombres abandonen l'esperit, tentinejant, com estàtues obeses...

	Sempre, sempre la terra! El seu zel i el seu somni no sofreixen cap trista duració,
	perquè per a ella, l'eternament oberta, tot moment és futur i passat
	i, somrient, inclina la testa coronada de vent, formigues i constel·lacions.

	No així l'home: el seu millor cant és d'esperança: dins el seu cor la terra no és encara acostadissa certesa,
	sinó pressentiment i desmai fluvial,
	i en les seves nits d'ulls tancats el silenci cau com el fullatge hivernenc...
	No així l'home: la seva por canvia com les efímeres cicatrius de sol a l'aigua
	o batega com el cor buscat per l'obsidiana.
	El seu gest tremola en elevar-se suplicant devers les jerarquies astrals
	i en arribar el dia interroga els sembrats faldars i els triangles migratoris dels ocells...

	En veritat sabem, oh germans!, que els impassibles déus moren quan l'home neix al seu destí
	i que la dolçor de la primavera en els ulls de les noies anticipa l'hecatombe de les pedres ensangonades
	i enderroca les altes sitges d'ossos.

	Som la pau en la força, oh germans!,
	i la nostra alegria es banya en les jaspiades aigües de l'aurora, lluny de l'indret on els tabals convoquen esmolalls i cimerols.

—260→

Establim còdexs d'astres per als enfonsaires de llavors i gravem als troncs lleis de lluna i de vent per als adalils de ramats.

	En l'amor caiem i resplendim, com una trena d'aigua que raja damunt un muscle petri.
	Diem: muntanya, gira-sol, peix, arbre, llampec, com si esmentéssim els motius de la pintada gerra de la nostra ànima.
	Però això no és més que una claror que ens sobta i consola
	per tal que sense màscara puguem ésser testimonis dels parteratges de la llum:
	la realitat que ens modera, acreix i allotja...

	El desig
	és com el falcó que des de l'altura del seu aguait interromp el vol circular
	per llançar-se a la creixent delícia de la seva caiguda cap a la presa:
	així l'adolescent es desploma damunt la prostituta de rialla de cinabri en la qual dilapida la seva sembra com sobre una roca...

	Només en la curulla esposa els orígens ens deixen anar perquè a les palpentes retornem a ells recordant profundament.
	Aleshores els nostres ulls canten, i murmurem: dona, davant d'aquella que tremola com una fumarel·la enmig d'un camp.
	Però duem als braços un riu adormit, que deixem sobre les muntanyes del futur,
	i així el món no esgota els nostres actes i totes les coses vénen il·luminades cap a nosaltres.

	Som aquí, oh germans en Tonàtiuh!
	(dempeus en el nostre avui, penjant del cel com atònites corol·les, vibrant com sagetes aturades en l'aire, fills del temps i combatent-lo -ombra davant i ombra al darrera-, temps d'huracà d'espines i de sols eriçats, temps de coit entre cactus i horitzó, temps de litigi de torxes nòmades i llavors negres, temps de salze i de simis escanyats per les heures roges, temps —261→ de castedats sota la mirada del jaguar, oh pluges, oh ires de cobalt als cims, oh fills meus!);
	sí, som aquí
	en la comunió de la paraula que és flauta dels qui ploren, xinampa d'imatges i salt del cérvol de la sang!

	Cantar és desembocadura,
	astorament d'aigua tranquil·la sota els ulls aprovadors del firmament.
	Cantar és arribada
	després de les infinites nits de cordes tensades en el silenci de l'instrument de la terra.
	¿Pot el cor romandre mut quan la mirada celebra l'alegria de la curulla mà que dóna?
	En el cant, les estrelles de l'espera entren a l'inefable com llevat evitern.

	Riu de les generacions en incomptables figures enllaçades en suor, llàgrimes i sement,
	oh subterrani cabal de besos, coàguls i lluernes empès cap a la marxa de l'ésser,
	cec al·luvió de fams i morts d'on s'aixequen petristors immòbils
	i la Terrible Divina cantava, devorava i bressolava
	mentre en els rabeigs on brillava l'esperit els hereus solars de la vida
	alçaven llurs torsos de nafrada rosella!

	Que el cant, oh germans!, doni pensaments a l'ànima, més enllà del doll i l'acord,
	perquè en veritat vivim entre dos reialmes, i de contràries potestats som partició.
	Celebrem l'aurora amb el crit joiós que neix com la vela abraçada al pal,
	i deixem que el silenci planti les seves tendes dins el nostre esperit, al capvespre, quan el faldar del pujol es tendresa, i el sol s'ensorra arrossegant la seva vermella vestidura, i arriba la nuesa de la lluna...
	Vivim entre els trofeus del sol i les idolatries de l'ombra,
	entre l'àguila i la serpent...

	L'au sagrada a dalt,
—262→
	oh vigilància de les diàfanes altures i símbol de la llum en la llum:
	el pensament planant i girant en els seus propis èxtasis, presa de l'àuria calma del silenci on es recalquen les seves grans ales,
	pujant,
	allunyant-se de les terrestres crides com una ràfega de pol·len,
	cloent
	en l'ample cercle del seu vol allò que en el seu repudi ja ha oblidat:
	garlandes blanques dels seus cims natals, planures de la memòria, arbres de la vida, tempestes de la passió, fumeres de la tristesa, riu del temps;
	ascendint
	com un pur meteor de la soledat que l'anorrea amb els seus estèrils focs,
	cremant
	amb els seus ulls fits en el sol absolut d'ell mateix, reflectida al mirall blau del cel,
	apagant-se
	en la seva dura conflagració de brasa,
	refredant-se...

	Forma furtiva, serpent!,
	freda sang d'evasius meandres, boca xiuladora i mort de doble pistil:
	oh matèria cautelosa, fugida de trena i feixuga carícia sobre bategants argiles,
	cabdell d'afartament en els profunds boscos i llefiscós laberint d'ona i anell!
	Oh cercle de repòs sobre les tèbies roques de l'esdevenidor: consciència d'ulls immòbils que fas caure els ocells de la innocència, assaltes amb les teves brunzents metzines els fills de múltiples braços de l'alba
	i danses les teves cruels savieses fins que les mels del dia et converteixen en flauta de jade, diminuts sols i forats d'ombra!
	De la teva immobilitat flueix la música: travessat pel vent i tocat pels dits de la pluja,
	el pur so s'estén com un pont entre la negra i oberta muntanya de la història
	i els vermells ruscos del temps...

—263→

	Aigües
	del Cinquè Reialme! Aigües
	silencioses que petgen l'ànima amb llurs sandàlies de molsa!
	Aigües
	d'etern ritme i retruny, bressols profunds entre murs colpits per punys d'escuma! Oh verb
	en els onatges de l'esperit de la vida,
	la gran invocació de l'element primigeni, oh aigües
	resplendents i pures de l'alliberació i l'eternitat a través de les imatges essencials! Oh aigües,
	embalums marins d'alga, ona i ala,
	nuesa tràgica i panteixant de l'Escorxat blau amb la pell d'or del qual es cobreix el dia de la terra!

	Aigües
	sembrades per la llum!
	Amples magnituds de la memòria com fluvials ancians sepultats per mil·lenàries llunes! Oh urnes
	de repòs on el nu pensament s'enfonsa i fa vibrar els raigs-cordes de la cítara solar!

	Cantem, germans en Tonàtiuh!, les cícliques aigües totals, les pures forces de l'epifania de l'esperit braçat a la naturalesa,
	on bateguen els retorns engendres per l'ejaculació de l'infinit amor, oscil·lants ponts entre el No-res i el futur!

	Cabals i visions,
	incansables cossos dels rius, ajaguda estatura palpitant de la bellesa, oh aigües
	de l'amor i l'Estrella,
	assalt de rompent que aixeca els feliços noms de la terra, deu del cant...!

—264→

- VII -

El descens

	Com una pell de cérvol
	fumeja la penjada
	i blanca vestidura
	de Quetzalcòatl...

	Oh nuesa del cos
	encara moll de pluja!

	Silencis de cims baixen
	a jeure ran dels troncs
	de la cabana.

	Segles de llunes
	viuen a la mirada
	de granit i de fum
	de l'anciana immòbil
	al racó de la flama.
	Del sostre pengen
	orenetes de molsa.
	Un vent d'hivern
	mossega obscura escorça
	pel bosc profund...

	Les mans de la deessa
	són fulles de crepuscle²².

	El foc s'arrenca
	les màscares del món.
	Entren roges panotxes
	a la penjada túnica.

	Ja s'adorm Quetzalcòatl,
	nu.

—265→

	Les mans de la deessa
	toquen neus lluminoses.

	L'home
	s'enfonsa en el seu somni:

	Roman la terra immòbil,
	el sol ja no es mou gens,
	buits han quedat els homes
	i detingut el temps.

	Sobre marcits records
	dormen àguiles cegues.

	Aigües d'espill atònit
	vigilen penjats vents
	i amb llurs urnes gombolden
	llunes de dura llet.

	L'espera és una boca
	plena de pedres verdes.

	Per una oscil·lant corda
	d'arrel i de tenebra
	descendeix Quetzalcòatl
	al país sense temps.

	Dintre de sa cargola
	vetlla, girant, el vent.

	Príncep de la seva ombra,
	simi de sa tristesa,
	l'afeixuga un pujol
	de visions desfetes.

	A sa freda corona
	brilla el seu igni Estel.

	Baixa escales llotoses,
	obre portes de pedra...
	Lluny, xiuxiuegen frondes
	de negrosos records.

	Sa resplendent cargola
	oscil·la en el silenci.

—266→

	Del Reialme dels Morts
	és el nòmada cec.
	L'acompanyen Xilonen,
	tortugues, cucs i abelles.

	Arreu s'alcen pujols
	d'aloses i esparvers.

	Enllà dels guals herbosos,
	en un indret roquer,
	brillen amb llum molsosa
	dispersos ossaments.

	Teixeixen llurs cançons
	amb telers d'aigua espessa.

	-L'alegria dormim
	del lentíssim crepuscle
	del País infinit
	fet de jaços de molsa
	des d'on ajaguts xiulen
	els més fètids auguris...

-Perquè de ningú no serà el Reialme...

	-Feliços, oh feliços
	esguards de cempasútxil
	i sexes de calç liquida!
	Oh, contra tots els fruits
	i llurs vermells motins,
	la síl·laba del duc...!

-Preval l'ombra de Tezcatlipoca...

	-Cantem cendra ventissa,
	el fetorós tumult,
	tots els poders extints,
	els xiscles, dins la boira,
	de perdudes gavines...
	Som les flautes de tomba
	que neguen els orígens,
	i besem tots els solcs
	que deixen els llambrics
—267→
	als llavis lents i bruts
	dels jeroglífics...

-Perquè de ningú no serà el Reialme...

	-Som només un murmuri
	de fòsfor i plugim,
	una veu moribunda
	en una vall d'oblit.
	L'eternitat... esmussa
	la mort que estem dormint...

-Preval l'ombra de Tezcatlipoca...

	Ja bufa Quetzalcòatl
	tots els seus sons terrestres.
	La gran estrella roja
	damunt son pit floreix.

-L'eternitat... esmussa...

-Perquè de ningú no serà...

-...la mort... que estem... dormint...

-Preval la...

	De temor i horitzó
	acaba el fred incest.
	Gossos d'ombra devoren
	els gebrats ossaments.

	La callada Xilonen
	apila obscures messes.

	Tres, quatre voltes dóna
	Quetzalcòatl, despert:
	òrbites dels vells sols
	dels mítics firmaments.

	Son nàhuatl²³ lluminós
	pel vent s'engeganteix.

—268→

	Mesclats estan els ossos
	de les antigues gèneres.
	L'abrinada Xilonen
	els lliga ben estrets.

	La lluna de pus roda
	per osseres agrestes.

	Fort de dolors profundes,
	Quetzalcòatl panteixa,
	agafa el feix enorme
	i comença el regrés.

	Una rabent alosa
	creua el seu somni obert.

	Formiga del seu dol,
	cap amunt va empenyent,
	corbades de retorns,
	ses espatlles maternes.

	A daurats meteors
	pugen els ossos freds.

	Amb barba de suors
	i sirgat pel panteix,
	du resurreccions
	i futur a la terra.

	Ai! Quetzalcòatl l'home,
	segueix tortes senderes.

	Apropa el bleix al llot...
	S'aixeca i tentineja,
	sostingut per les ombres
	d'ingents mares olmeques.

	Escampat dins un clot
	resta el feix d'ossaments.

	Dintre la gran cargola
	canta i sanglota el vent,
	i, fet esperit, corre
	cap als ossos dispersos.

—269→

	Ombra de Quetzalcòatl
	voltada de falgueres.

	Refà el gran feix Xilonen,
	filla de ses esperes,
	i amb mantell de verdors
	cobreix el seu silenci.

	El vent es queda immòbil
	damunt els ossaments.

	Curull d'angoixa, l'home,
	amb dits trèmuls, arrenca
	l'Estrella sangonosa
	i entre els ossos l'enterra.

	Però els ossos dels morts
	no s'han bellugat gens.

	Quetzalcòatl, llavors,
	es fereix en el sexe,
	i amb la sang que borbolla
	ruixa l'Estel i el vent.

	En rebre el càlid doll
	tots els ossos floreixen.

	Oh la sement del sol
	a l'entranya del temps!
	La felicitat còsmica
	posa a la llum l'etern.

	A les ombres afloren
	verdes boques de gènesis.

	Esquitxada d'aurora,
	Xilonen no s'apressa.
	Ja esquinça Quetzalcòatl
	les ombres de la terra...

	Lluny, els ossos mormolen
	l'última canticela:

—270→

	-Ai! Ai! ¿Per què ascendim
	devers els clars atzars
	de morir entre la vida,
	de néixer entre l'espant
	de la rosa del dia?
	Ja arriben els heralds
	dels refilets terribles!

-Perquè de Tonàtiuh és el Reialme...

	-Ai! Agençats de sols
	i per la lluna ungits,
	ens queixarem amb goles
	de putrefactes líquens.
	Les llenyataires Ombres
	no esmolen llurs destrals
	amb sanglots...

-L'Estrella és l'esguard de l'Esperit...

	-Abillats de salnitre,
	mormolant fosques molses,
	a poc a poc eixim
	per les boques de pol·len
	dels jaguars dels orígens,
	en un part d'horitzons...

-Perquè de Tonàtiuh és el Reialme...

	-Cap a palpitants formes
	ben tristament anem!
	Redoblen els tambors
	de vida dels nous cors.
	La llostrejada sang
	dansa roges terrors!

-L'Estrella és l'esguard de l'Esperit...

	Xilonen dorm immòbil,
	meitat llum i tenebra:
	hieràtica panotxa
	en basàltica estela.

	Quetzalcòatl s'aboca
	a son alba d'anhel...

—271→

-Redoblen els tambors...

-Perquè de Tonátiuh...

-La llostrejada... sang...

	Vermella i teogònica
	va sorgint la gran testa,
	voltada de l'atònita
	florida de la terra...

—272→

- VIII -

Ull nu, vestida veu

Trencador de l'Arc i Mestre de Discòrdia m'han anomenat.

Diré com m'ungí el somni davant la submissió dels quatre rostres del vent:

De les aigües adormides jo sorgia, sense altre cant que túnica d'aire i aroma entre les espatlles
i els peus, oh dret nòmada de les meves paraules al llindar d'abelles del coneixement!

Era l'hora de la primera tendresa de la llum, al País Alt, on les nits neixen amb lepra de plata al
rostre i els dies arriben amb màscares de quars tènue, quan vaig oferir a l'Estrella la flor
de gebre del meu cor i vaig investir-me de fulles contra vosaltres, oh Poders

sense estació ni rialla, soledats voltades per les gegantines tortugues capgirades de les vostres lleis!

	Somiar és obrir-se
	mentre la realitat fila el vostre somriure davant la unànime ovació dels
	morescars de l'amor, oh Amants que us vincleu per lligar-vos en un sol feix amb allò que estimeu,
	i és escoltar el trenat gemec d'au que alceu en cançó fins al front del cel, en testimoniatge de la terra, oh fidels d'esplendor que negueu la cega rialla de la lava entre les cuixes d'una núbil...!

No vaig trencar l'Arc, però la meva sageta ha girat la recolzada i ascendeix fins a la més alta
deu, on neix aquella que dansa ajaguda sobre la terra. Com l'aigua sou, oh Amants!

—273→

I com l'aigua us alceu del vostre cansament de sol per entrar a l'invisible remolí que traça
la seva espiral damunt els silencis en flor dels cims de la creació; tu, l'home, que a les palpentes
vas de nou pels estius del desig; i tu, dona, plena de llum la teva falda, que et blegues en l'asil
de la rodona maduresa del fruit, per tal que així el món no envelleixi...

	Però el cant va més enllà de l'adormida nuesa d'ella
	(rostre i cabellera de cometa aturat,
	nansa rompuda del braç esquerre,
	lleu flexió de les cames que sostenen encara l'èxtasi i el cataclisme dels malucs,
	la mà oberta al salari del silenci,
	el sexe com una canoa varada al fons de la badia del ventre
	i l'olor de les axil·les envaint, a fora
	l'ombra dels arbres...),
	i roda al voltant de la resurrecció que batega en tot ço que és clos, on inútilment truquen els déus sense nostàlgia.

L'Amant, en canvi, com l'emblema del seu dual origen, penja damunt la calma muntanyosa de
la música de la seva radiant força, fregat únicament per l'alè immemorial i la crida del futur.

	Només aquell qui, serè, puja de l'ombra i tremola en la llum pot pressentir l'etern i, omplint-se
	en la lloança infinita, fer que les coses habitin l'esperit...
	Dolça és tota cosa fugaç i tant se val que la mort clavi la
	seva ungla de voltor al flanc de corol·la del matí.

Falcó daurat, vol d'aguaits, damunt la meva espatlla et poso i, en la llunació del verb,
les imatges federo sota l'ofrena de les sines de l'alba.

Ull nu, vestida veu, m'anomeno a mi mateix.