Visor de obras.

  —354→  

- VI -

L'amada es el dia

(A la vall.)

ADILA Sóc com un niell, Màrsias, alimara i pujol, instrument on bateguen i s'adormen les coses... Allò que els meus ulls veuen els meus dits ho coneixen. Quan algú diu estrella sento que dins meu brolla la gelada naixença d'una alta flor llunyana, l'aigua és un dolor que canta sa victòria i el temps, una hora pura, és talment una poma que afeixuga ma falda... En mi sento la set dels tremolosos arbres!

MÀRSIAS Adila, terra, amor...

ADILA He estat la nit, l'espera, una vall inundada, el xiscle d'espavent abans de la caiguda, l'agonia de l'hora que -ni viva ni morta- encara mou les ales dins el corral del món i corre sense cap... I sóc també la casa tranquil·la del meu cos, on mon cor és talment la cleda dels records que rodolen dels cims d'interiors muntanyes, i sóc la vasta estança del meu aguait del món: oh, murs de sons d'on penja, roja, la xarxa de mes venes, al fosc racó del càntir, i un gran sostre de molsa...

MÀRSIAS Però la llum col·loca sobre el teu rostre immòbil —355→ ses màscares de mel i el ponent besa l'ombra de raïm oscil·lant que l'arracada vessa a ta galta floral...

ADILA Les estrelles que mai no entraren als meus ulls alcen dins la meva ànima latituds de ramell... He tocat amb les mans freds i llarguíssims rems, arades tèbies, el llarg bleix de la mar en les herbes fragants...

MÀRSIAS Ets el dia, l'amada, el motlle lluminós, l'estàtua de rara en llampec detinguda...

ADILA El silenci m'arriba amb els seus colls de cigne... Tota boca possible em murmura les síl·labes de la Mare adormida amb les cames obertes... Potser no hi ha silenci, sinó sols el misteri que tracta d'arrancar-se les corones de pedra...

MÀRSIAS Com una branca deixo ran dels teus peus nus la remor de la mar.

ADILA Ta veu és somni i ona, Màrsias, però sé... Amb tot el meu cos toco allò que, transformant-se, en imatge s'alzina. Oh, dolçament intento lligar foscos sanglots amb vencills de besades! Sé que el cant de l'alosa posa llum a ma pell i que l'esquella penja proximitat de lluna a ma gorja. Però jo sé, Màrsias, sé de nits en què la saba plora com una gossa en zel que s'ha arraulit a la meva cintura... Tot nom és un llindar. Si jo dic heura, Màrsias, un cor de cervatell comença a bategar al pit d'un mur... Tota horda brutal o inefable delícia pot acampar en una contrada del meu cos: —356→ xiscles, udols, rancúnies dintre la meva gola, l'aire de la ginesta sobre els meus pits diürns, batuda de trinats als meus cabells, una llana manyaga a mes obertes mans... Hi ha dies que la mort arriba amb espetecs de podrides lianes, o com marca d'unglots entre la bosta seca, o la folla endevina amb el seu càntir negre dalt la vella carreta... Hi ha dies que la vida és com un vent xaruc que agonitza ajagut a la palla inclinada del teulat d'una borda; però també pot ser la vaca que bramula quan ningú no s'acosta a munyir ses mamelles plenes i adolorides... Estàs mirant-me, Màrsias! Oh, parla! Tu ets l'home. Un déu fremeix per l'aire.

MÀRSIAS Sí, Adila, sóc l'home, l'espurna dolençosa, l'olivera coral on nien els llampecs, el pare de ma ira i el germà de tot somni que tragina la llum. Si, l'home sóc. Adila, de tors solsticiós i amb mossec d'alba als ossos; em faig més transparent si més amunt m'enlairo, i entro com una brasa a les coves del dol, Hi ha estrelles. No estic sol. Els fraterns aliats van sirgant, muts, el sol. Si, l'home sóc. I canto. Sóc el que és heretat en ses últimes flames pels lluminosos fills que despengen del garfi del temps el bestiar ensagnat de la història, pels fidels lluitadors per als quals l'esperança és un ventre dolcíssim de nombres cereals... Hem viscut dures llunes. Ja germinen els besos dintre els nostres punys closos i la mort segellà amb ses creus de lluernes els camps del vilipendi. El ponent ensopega com un pagès begut; Crist, vestit de pollanc, s'ha perdut en la nit. Tot rodejat d'espigues, el romanç de mon ànima fumeja com un bou sota la pluja. Les profecies marxen amb la torxa a l'espatlla i embolcades d'aromes forestals. Si. Jo canto. D'amor m'agenço. Cremo. Dic: l'home sóc. L'infant.

—357→

(L'ascensió.)

MÀRSIAS Adila, veig el cim, i veig la nostra aurora, que hom diria una noia que s'atansa, lleugera, duent una faldada de raïms de colors...

ADILA Sento caure, molt lluny, els murmuris filats de les eternes neus, i em freguen els turmells les agulles dels brins..

MÀRSIAS Veig a ta dolça cara la soledat antiga: una aigua de rabeig amb un somrís de jonc.

ADILA Fill del foc ets, oh Màrsias, el taumaturg del cant. Ta veu vindrà després del gran sanglot que cavarà la boca de l'última campana...

MÀRSIAS Ta veu tala els meus odis i apaivaga ma sang. Ja el meu braç. no somia la furiosa espasa...

ADILA No vull ser somiada, ni entrar com una imatge dins les teves paraules... Però t'escolto, Màrsias; vull els mots de la terra.

MÀRSIAS Ets bella, dona meva, talment una congesta agençada d'espigues... ...T'assembles, dona, Adila, a un mascaró de proa: alçat pes pur de cintura mullada i corona salina... Amada, ta tendresa em vesteix de bombolles, i ma alegria riu com acàcia en flor o bec de llumenera en hora nupcial... Ja hauria de callar, Adila: els meus mots cauen com flors de ferro...

—358→

ADILA Toca'm, amat, oh, besa ma boca de cisterna i els meus ulls d'erm... Puja, fet xuclamel, pel fred minvant de mes venes nocturnes, fes-me baixar a tes ribes de banderes i besos, i penja'm al teu coll...

MÀRSIAS Les meves mans s'adormen damunt les teves sines de sol i paller jove, i a cau d'orella et dic els adàmics fresseigs. També et diré que ets meva com l'argila vermella que, a la roda del terrissaire, es trasmuda, dansant entre els dits cecs i savis, en la gràvida forma de llum de l'atuell... Et diré: núvia de cristalls de neu, llampec d'arròs, criatura plujosa, dea plena de llunes, camperola de porpra, estel que fa volar un infant invisible...

ADILA Fes-me baixar, cabdella'm...

MÀRSIAS Adila, sóc vent en minva, i seré com un rem llarguíssim a la barca del teu nom.   (Lluny se sent la veu de Pere de Montesquiu, cantant.)   Devers les radiants cimes ja pugen Adila i Màrsias. Amb forca blava, la brisa venta voliors alades. Al bec de l'alosa oscil·la una branqueta de plata. Per l'aiguavés s'esllavissa una llarga trena d'aigua. —359→ Devers les radiants cimes ja pugen Adila i Màrsias. Damunt boscosos pendissos rossolen cadells de boira. Al bec d'un falcó oscil·la una branca de gel i or. Cornams de trenats arcs iris brillen dins els recers foscos. Devers les radiants cimes ja pugen Adila i Màrsias. El vent, entre els verns tranquils, desmunta del seu panteix. La fada dels esquellincs plora prop de les falgueres. Com les venes d'una sina blavegen tots els senders. Devers les radiants cimes segueix pujant la parella. Els espera, entre boirines, un jaç de lluna i de fenc...   (A la cabana.)   -«El meu últim crit núbil ha mort a la meva boca d'arena escampada... La meva ànima horitzontal, com els troncs de la cabana... Que el foc que em daura les parpelles em defensi dels obscurs sanglots! Tota arbre, jo, tota flanc, cabellera i amor... —360→ On són el ritme cec, la por i l'esquinç...? Oh, el meu cos de fulla tèbia! Com vaig pesar el teu cap, Màrsias, amb la balança de les meves espatlles mentre un eco de destral es deturava al meu ventre! Ara aliança dels meus pits i el silenci... M'adormo, nua proa d'escuma, m'estic adormint al bressol d'una ona, en una mar de palla, i el cel plou damunt la set de la meva boca... Immolada, com la lluna a la muntanya, per les mans del dolç ferrer... S'enfonsa un sol de molsa entre els meus pits, i la imatge somiada del teu rostre es refreda a les meves mans... Tanca la finestra als braols de la nit. M'estic adormint... floto, m'enfonso... penso en estrelles... només emergeixen els meus llavis... la meva boca immensa, barca encallada en el bes...». -«Els meus pensaments volten com llebrers la teva nuesa i van a abeurar-se a la teva cabellera de bassiol solar... El meu cor udola a les llunes dels teus pits i el meu desig canta la maror bladera del teu ventre, on brillen algues finals...        Sóc el sentinella de la teva ajaguda bellesa,        la canya que inclina la seva llança guardant l'estrella vespral que nia al rabeig. Heus-me ací en la vetlla del teu cos sobrevivent, endinsat en la contemplació de la teva magnitud de sal estel·lar, —361→        oh envaïda invasora meva, criatura de gemec on varen dimitir els meus ferros!        La meva ànima et porta catúfols sobreeixits de besos madurs,        salzes d'aurora,        la saba que pateix en la meva llengua... Veig folgar els meus ulls pel llarg exili de les teves cuixes i cames, i colgar-se, com bèsties submises, entre els teus peus...        A fora, sota el plugim, esbateguen tots els arbres que somien en tu,        i la nit enfila els anells de la meva tendresa...        Ja tornen cap a mi els assedegats llebrers,        però els meus ulls m'estan mirant encara des de llur felicitat en tu,        i llegeixo en ells l'eternitat de la vida,        l'alegria de la terra        i el gargot del temps...».

  —362→  

- VII -

Cor

Entre l'acotat vassallatge de les falgueres elevo el teu cant de gènesi, oh llum: mà que, portant el sol i les estrelles, vares entrar al reialme dels freds!

Evoco els descensos, la por, els errants desastres, l'allau dels cinc dits que suscità l'arribada, el so i l'ofrena de l'ala, la invasió dels recessos del caos, la correntia, el clam de les aigües, l'escala d'obrers divinals, l'assalt de les escumes, el bategar del déu com un furiós cigne aferrat al flanc, i el començament, el lloc i la rialla de pàmpols entre estigmes i símbols, i l'auri destructor: el vent...! I l'au va obrir després el cel i tancà la muntanya, i la primera lluna entrà als ulls del foc i va fer que la tenebra es convertís en nit...

Llum que ve del somriure del fang primigeni i crea la música als ulls de les bèsties i aconsegueix que tot se m'atansi amb passa enamorada: el gran arc, els dardells de nebulosa, els bruscos ponts celestes amb llurs iris mortals, les muntanyes alçant les panotxes de llurs filoses, i la mar ja desperta amb els seus sabres de sal!

Oh llum més pura com més alta! Mossegant les teves arrels, contemplo la teva faldilla de càlids vessants i la teva gorja de farina, i des de lluny segueixo el rastre d'hosannes que les teves feixugues trenes deixen damunt la immensa fulla del dia... I tot d'una m'adono que estic despert i que camino per la terra nova, calçat un peu amb auri coturn i l'altre amb avarca de fems...

Pàtria de l'amor i el somni, oh roja alba de l'ànima, clars pujols que sorgeixen lents entre l'ésser i la nit,   —363→   sota l'esguard de l'estel que agonitza en llum més vasta! No, encara no la vela, rostre floral de la joia, però sí l'esperança meravellosa, inclinat talaiot de roca fosca, d'on l'ala i el crit s'alçaren en fúlgid vol de gavina, i la tristesa de noms i llocs, l'arable nostàlgia, terra abraçada al tors on la rella s'encalla...

Digues-me, cor, la infància de l'estel dins l'ull que recorda llàgrimes lentes i ombres llargues segades per la tardor. Tot dolor té salzes! ¿Però qui registra les hores ertes del món, els records que caminen amb peus de cendra? I a qui cridaré, ànima meva, al final de l'angoixa, quan ni l'oreig ni l'horitzó no cantin llurs noces a flor dels meus ulls?

Oh, només ésser dels meus braços! Minaire obscur del meu somni, clavo el meu bec d'esperança al filó auri de la meva minyonia: nits de jo amb mi mateix, amant i profund solitari, ric dels cops que violen l'ala, l'espera i l'estàtua... Però el cor, talment l'arbre, no emigra en l'aspra jornada, ans celebra, agenollat, sota la pluja vernal, els sense rumb, els ocults pares purs vestits de silenci, els grans dorments per als qui el món fou interrogació entre el desig i la primavera. Terra són ells, invisibles, i d'ells pujàrem un dia a les estances del cicle, als boscos efímers dels noms. Canta el retorn, oh llum!

Només en destí ens alcem, com tu, oh columna jònica, recte anhel de garba i donzella, devers el doble rull en què acaba el doll d'harmonia -dreçada Tànatos immòbil! Alça els ulls, i mira! Alt és ja el dia, oh esperit, falcó de la meva aurora! Clou, als cims, el teu cercle de setge, i cau, madur d'espera: crit i alegria brusca devers la teva ombra terrestre mentre el martell canta besant la sòlida llum a l'enclusa fonda...

  —364→  

- VIII -

Llunes

I. Anunciació I maduraren llunes... Al cos d'Adila es desperten presagis de vela i fruita oberta...

II. L'establa Sobre el fenc està Adila, en assossec 'jaguda, amb una mà oblidada com un record antic damunt son ventre gràvid, i la mirada fixa al pendís del trespol, on la sentor dels fems es troba amb l'ombra llarga d'una branca oscil·lant... Ja descansa al reialme del bestiar adormit sobre jaços de palla humida i mamellam, en una pau de baf i de cues immòbils. D'ací d'allà fermenten genitricis silencis. Somriu al seu somriure. I no veu que els estels pengen de la finestra talment raïms de neu... Sobre el fenc olorós, dessota del seu ventre, Adila està dormint. L'aurora ja somou els ramells de la llet... Coloma de calostre, entra, rabent, la lluna.

III. Cançó de bressol Rodona de futur, vençuda de tendresa, Adila encreua els braços, a l'altura del pit, i, abandonant son tors al ritme de dolcesa, —365→ murmura la cançó davant la flama encesa, la pura, immortal negació de nit: Oh fill que vindràs, de tant esperar-te ja tinc els genolls de lluna llescada. Per a tu filaré, amb filoses d'esteles,     altes ombres de veles. Ai, pàl·lida estic de tant somiar-te! Cada trena d'or sento que s'allarga. Als teus ulls portaré -ma cançó serà el pont-     formiguetes de son. Oh lilà de ma sang, de tant desitjar-te se m'omplen les mans d'espines d'acàcia. Caçaré de la llum l'eterna papallona     per clavar-la a ta espona. A l'aigua que fuig no puc abocar-me sense pressentir ta futura cara. El dit immens de l'aire el teu nom escriurà     al cel de demà. Tinc braços de plom. Oh, quina distància d'inútil abisme entre boca i falda! Vora teu alçaré, cada dia una mica,     un gegant de musica. —366→ Rosa de ma carn, dintre meu et guarden el gran sol dels cims i el déu de les aigües. Un castell d'alegria brotarà dels meus pits     quan hi senti els teus dits. Tots dormen, menys Adila, quan Ramon, sol, arriba i clava vora d'ella la bandera, alta i viva...

IV. El somni de la bandera «Veig les runes del sol a les vermelles fones, la brusca mort que allarga els seus braços de calç, els parapets alçats amb sang i papallones, les albes que desvetllen, entre els cims i les ones,     un sanglot de timbals. Silencis de campanes el matí crucifica dintre l'aire que enyora estigmes de coloms, i un immens puny de dol extensament m'estrica de cap a cap del cel que, impàvid, multiplica     la rialla dels ploms. A les valls hi ha enterre el bell cor de la dansa, a cada arbre s'oculta un ample gest armat. Només als cims desperts habita l'esperança. La més profunda llum ardidament avança     vestida de soldat. Sota els arcs agonitza la pau de les esquelles, les canyes prefiguren pobles verds de fusells. Davant de cada nit, les obertes parpelles suporten la caiguda d'una sorra d'estrelles     i d'agònics ocells. L'esguard de les donzelles l'ametller blanc endola, feixugues llunes corben la cintra de la llar, on el foc mil·lenari cada nit s'entotsola. Veig els eixams dispersos, trossejada la mola     i encadenat el mar. —367→ Foren llargs mos hiverns, curtes mes primaveres. Com l'esposa de l'alba m'estenia en el vent, albirador, com jo, de més amples fronteres. En mi els segles deixaren llurs esclatants roderes     i set de firmament. Però s'acosten temps que seré tan profunda que el pas de les arades no torbarà ma son, ni sentiré del vent la rialla jocunda, ni d'aurora a crepuscle estendré, vagabunda,     mon ànima de font. Només els fills del foc guardaran el meu astre, de ma seca oriflama sentiran el batec, somiaran columnes en exili i desastre, i entre núvol i pedra mossegaran el rastre     d'un dolcíssim llampec. Menjaran pa de somni, beuran vi d'agonia a la mateixa taula de silenci i de fe. Es partiran la llum difícil cada dia, i del futur de tots la lenta epifania     vindrà de llur alè. Jo vetllaré llur son, tots els secrets auguris que en doblegar els genolls alçaren en cançó, fins que em senti estremida d'emportaments purpuris i, alada, pugui estendre universals murmuris     al fil de l'horitzó...».

  —368→  

- IX -

El bedoll

«He xiulat el cavall...

El renill ara i l'eco del tret ensems: cometa de so contra el meu rostre El bedoll adormit encara l'aurora el bedoll cariàtide de plomes trèmules ¿És l'aurora, o el bedoll que tremola en l'espera dels meus ulls? Seré baixat començo a rajar immòbil seré alçat rajar és néixer i morir l'aurora el bedoll El meu bedoll que es gronxa dansa flocs de boira cicló d'escuma Oh desfés-te l'argentada cabellera donzella! Canta'm l'aurora!

Algú ha deixat anar l'esquinçat sac de pomes de ferro pel talús dels oriols i hi ha tremoladissa de cel Canta dona somriu aurora toca amb el teu dit d'aigua la meva ferida de fulla profunda! Alça'm fins a la teva boca oh brisa que véns de les proes! Seré alçat vers l'holocaust dels cims!

Seré déu de les llavors déu de la llum pastor de llunes nu adolescent entre toros Feu-me néixer riu oh aiguaneixos secrets! Seré baixat fins a la meva corona de molsa No ja no tremola l'alba ni el bedoll

Convoco les darreres imatges: missatger vermell de la capa de llot les aigües aplaudeixen dempeus l'Edip cec dels èxodes i les rata-pinyades blanques dels comiats al voltant del tronc que ja no tremola Xiulo la interminable agulla de la memòria dolorosa per a l'ombra del cavall ja ve ja s'atansa la meva agonia   —369→   tindrà vint passos quants borbolls en el descens de la meva sang destrenada durant vint passos Sacrifica un corb i una corol·la per al ventre de l'amant oh Ombrívola sota el rodó vi del sol!

... sí el sol gossada roja als meus llavis...       ... la meva ombra neix filla de l'herba...       ... voltada de llum aixafa els seus collarets...       ... sense tomba fixa com Orfeu...       ... cos blanc espera'm...       ... tronc delícia tronc Adila nua...       ... els meus ulls et llancen veloces formigues...       ... espera'm forma de gebre de llet...       ... oh llengua del poltre del vent...       ... damunt la petita enclusa del teu sexe...       ... però tu ets la Terra...       ... perquè tens els genolls negres...       ... i la cabellera penjant del sí...       ... i una sina niu de raigs...       ... i l'altra llàntia de guix...       ... segueixo caminant fas olor de faula...       ... la mort em parirà riu...       ... seré baixat...       ... pur com la caiguda d'una vela...       ... darrera passa et toco t'abraço canten...

Alço el cap s'obre el remolí és com si fos dins un brollador canten quelcom canta dolls vinclats com sabres branques d'ulls verdes portes de vent anys d'escorça espases cristal·lines mossegades de llum fruits de rostres canten

No són ocells sinó refilades sanglotants de cel ferit Aniré caient a poc a poc abraçat al tronc i giravoltant com a dalt giravolten les imatges i a dins la ivarsosa nostàlgia de les meves mans de la infància que feien sentor de fonoll Oh cintura de l'arbre maluc d'Adila roda dels meus records la música dels aires i el so de la campaneta! On? No ve no arriba no veuré el cavall mai no tornaré a veure'l perquè la meva conflagració és a prop Però canten —370→ Oh l'ull d'aigua quieta amb pestanyes d'avets la mirada de la meva mare o potser la d'Adila Mare dona bandera cavall dringadissa el so de la campànula dic de la campaneta El tremolor de les campànules de la meva infància com cent ulls blaus al mur I ran del pou la meva mare que m'esperava somrient Mare amb braços de crepuscle i cabellera de desmai quan la sorra cantava al vent i la mar plorava en garlandes I ella aleshores esvelta també cantava en la meva infància de veremes Cantava quan el colom picotejava sol a la boca de les núbils i les senderes es vestien de ginesta i corrien en cerca de les estrelles de mar Ara sona més lluny la campaneta de la cabra gotejar d'una aixeta mal tancada Aranya de sol a la cara de l'aigua la meva cara Per què no ha disparat un altre cop en veure que jo no queia No ve ningú ni el cavall morim sols quants instants alciònics em resten oh arbre mullat amb la meva sang que canta

La llunyana pupil·la obre la seva infinita fresa i a sota a la terra fosca homes homes homes llescant el sol Homes al camí de les Estàtues Orbes cap a les roques bessones coronades d'àguiles I la font trena mil·lenària entre oliveres i marbres romputs I l'halalí dels germans de l'aliança pels boscos petrificats I les taules de ferro de la llei ordenaven que la pomera florida es deturés en un pit de raigs Homes germans meus rosers fraterns en el rou en les tenebres germinals i en l'ejaculació ombrívola dels canons Bevíem astres xarrupant cantimplores dringants i la nostàlgia ens posava una màscara de paller I mentre la darrera gavina arribava amb l'Óssa al bec oscil·lant sobre el mar insomne sobre el mort infinit s'alçaven els cants les antífones unànimes

—371→

Veig iris que cerquen els seus arcs masteguen llurs prismes es despullen de fulgors minerals Qui besarà demà el diminut cor del jonc? Somio o bé m'adormo les imatges són pendissos visc per tant recordo Oh nits de suor de pedra i el clandestí oli amb la seva flor de flama l'Esperança Oh dia de la còlera dels estendards en la radiant orfenesa dels cels I la llum sí la llum era una poma de diamant un llarg ganivet ocult en la neu

Ésser o no ésser diu un eco La consciència ja no és un dolor que besa la seva cicatriu i l'esperit entra en l'obediència de l'acció La meva dialèctica és la meva sang que cau damunt la terra Morir dormir potser somiar Velles paraules vals de nata enfurida Que l'idiota xiprer murmuri sol els seus nocturns voltat de dansants llimacs negres Jo estimo l'olivera que creu en la vida

Morir dormir L'antic món es fon i tambaleja com un ramat d'icebergs ferits al ventre El dol gemega decantant la seva testa de pira i una donzella riu assotant-se amb flors de granit A coll-i-be d'herba cremada la rompuda columna avança per abruptes senderes, mentre l'hora heroica es converteix en un adolescent roure d'amiant que canta per innombrables boques solars

Talment un agenollat atlant que ja no sagna continuo caient abraçat enfonso el meu rostre a la teva falda d'escorça mare que em toques amb un branc fullós És dintre de tu tronc que batega el meu cor... Deixa anar Mort el teu càntir de plom Espera oh espera M'esllavisso pel fil vibrant i lluminós del meu fred per la pura filagarsa que baixa entre regalimants refilades I sento el solitari cant de l'alosa que anuncia els himnes del dia i proclama que tot solc ha estat unes noces Espera oh espera Mort no t'encalçaré com un taronger   —372→   que ensopega amb la seva càrrega vermella a l'esquena

Salto entre les roques fet il·luminat doll desemboco a la correntia que s'infla i arqueja a la planura Cavalco amb la meva nova lluna al pit vers les vastes aigües embolcallat amb sudaris de boira que fa olor de romaní I dels meus líquids esperons neix el meu corser que immensament s'encabrita Els meus cabells floten entre el rou del cel s'escampen pel delta del silenci i alço la meva torxa Alço la meva torxa la meva branca florida de foc oh Mort que m'heretes I sembro la teva boca amb la meva flama i el meu cant abans que em colguis amb les teves aigües de volta i em capturis amb la teva xarxa de llum laberíntica

Bus nu faig la tombarella prenatal encongit al voltant del silenciós cor i caic obert damunt el frondós corall     Els meus ulls gelats encara veuen l'ascensió dels besos de la meva boca i sento a dalt l'espetec de les bombolles del meu cant...».

(El cavall arriba al galop i es detura prop de l'arbre, on la seva ombra s'esberla com una onada damunt el cos immòbil de Màrsias, s'alzina i torna a caure lentament...)

  —373→  

- X -

Cor

Heus ací un cant de caigudes, un ritual de descens per a aquell que en veritat només pot ser anomenat pel silenci o l'estrella, per a l'adalil de llum amb remor d'heliotrop!

Aquí tenim un cos de llamp vulnerat, aquí jeu una ensagnada forma d'àngel horitzontal, una llibertat talada, un home, un fulgor que entrà al bes per tal d'escalar la balada;

aquí tenim la terra, que amaga la seva florida nuvial, aquí hi ha els germans, com mullats sacs de cendra, aquí hi ha Adila la dona, com un crit fet penyal i canviant-se d'una espatlla a l'altra el dolor.

I aquí sentiu la meva veu d'àgora trenada amb síl·labes d'espart, el meu rossinyol de fang: el meu cant que ara avanja per la meva ànima amb un ritme de civera, adés sembla un avió incendiat i relliscant per la galta del cel de la guerra, el meu dolor clavat com un rem a la humida sorra, prop d'una barca encallada

Mireu-me, i escolteu-nos: jo i la meva veu eixim de l'ombra d'or d'aquest poema per entrar a l'honor de les eres socials, on m'entelo, i m'incorporo, i aprenc que l'esperança fa olor d'axil·la d'herba, i, arrencant-me les mans de la meva antiga lira, les ofreno, tel·lúriques i salines, als boscos arterials del futur!

No canto la teva mort, oh Màrsias!, sinó la teva ombra de bronze fustigada per les constel·lacions, el teu mite de tors estival! —374→ Envaït de pedra lenta, oh heroi de zenit enderrocat!, com el matí la teva llegenda baixarà per les senderes escalars cap a les valls del cor, bategarà a les dunes de llis ventre i a les lletres de ramats que pasturen a les planes i s'alçarà florida de mareselva de neu.

D'esquena a les hosts de l'hexàmetre, lluny de l'hemicicle de marbre blanc de l'Oda, canto per tu contra la nit dels homes, investit amb les armes del mar i voltat d'un brunzit de ruscos federals! Et cerco i em trobo en el somni i en l'esperit, allà on la submissió de la màquina coincideix amb un migdia de deessa d'obertes vestidures; en el diàleg del fenc i l'obscura muntanya d'ulls d'alimara de la justícia; en la màscara d'or del Guerrer micènic on Istar s'encengué per baixar a les ombres; en les gegantines llàgrimes assegudes a les negres cadires de ferro del segle i en la bandera soscavada de crits amb què se t'ha embolcallat...

He incendiat els blancs salzes de la memòria nostàlgica. Ja no plora cap font. Un destí neix mentre avanço pels boscos reals on les aus ja anuncien que la nit recula, com Eurídice...

Més enllà de les molses moridores, ferida d'Estel la meva galta, amb cops de pa truco a la porta de l'alba.