Visor de obras.

  —437→  

Sisena elegia

Hi ha estrelles. No estic sol. Germans de les aurores van sirgant, muts, el sol. Si, l'home sóc. I canto.

I. PAUMANOK Davant la mar vaig dir-me: Mira i recorda. Encimbella aquest mai del moment que t'assalta. Oh batega, mirada, i contempla, cor meu, aquesta aigua ajaçada dessota tant d'espai. Mira i recorda. Emporta't aquest vent lacerat de gavina, aquesta llum que gronxa sos esquelets d'argent dintre trèmuls sepulcres d'algues i sorra fina. Mira i recorda. El sol deixa en la neu els seus esclops vermells, una barca deixonda un somni d'au i fronda i passen núvols blancs... Tot roman i és adéu!... Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela. Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela. Espera, dempeus, en el destí que et dóna la mesura del foc que consagrà els més ombrívols anys, i cerca ta rialla sobre el cos de la terra, —438→ que retorna preguntes de perenne verdor. A través d'ella vas, i els llocs, i els homes- marxant, marxant devers els molts, nu i sens facció, llegint en les estrelles que en el caliu esperen les ales samotràcies; marxant, amb l'enyor a l'espatlla i redoblant el cor; marxant, vida avall, home amunt, pels litorals de l'ànima, els estimballs del somni, els dies, els treballs... Sé quin és aquest rostre que la sal no esqueixala ni entristeixen les aures. No oblido la resposta allunyada de l'èxtasi ni l'aroma del pi a les sines de l'alba. Els qui esmolen el bes i emigren de les ombres, significant vida; els qui filen, obscurs, els estams de llurs ires, significant vida; els qui seguen tenebres amb dalles coral·lines, significant vida, són els meus germanívols titans de l'esperança, molt allunyats de tu, Eliot, Vell Mariner que dus penjat al coll el mort albatros blanc...

II. NEW HAVEN Remor d'un mar que no parlà amb l'estrella. Finestra grisa. Taula: oh nòrdic obrador on també murmuraven els meus solars herbeis... La meva mà pairal anava d'innocència a partiments, de la balança al foc. Treballava un silenci- meteor i bou dòvil enjovats a l'amor. El llum plovia a lloure sa collita rodona, entre llamp i nostàlgia. L'alta nit mossegava la llarguíssima trena de desmai del passat. Què preguntava a l'ànima l'engelabrida mà? —439→ L'esperança vetllava, freda i llampurnejant com el rou en la cara d'un heroi adormit... Un embriac cantava, sol, a baix, al carrer. Mà oberta, i en ella, paraules constel·lades...

  —440→  

Setena elegia

... amb la rosella del somni a la boca...

I Insomne caminava, embolcallat de vent, travessant els suburbis de l'adormida urbs, els districtes de la pobresa, invictes en llurs soltes i obscures cabelleres, llurs pampalluguejants llantions i flors de paper sota una imatge i llurs innumerables peus de terra descalça... Llunyà, un tren xiulava a la lluna invisible. La mort clavava ungles als foscos murs de tova. Plaça. Un rígid bronze baladrejava pàtria a la gran Roda immòbil de la fira deserta, i dos àngels cercaven el tors titànic del Forçut a l'ombra assedegada, i el Titella vinclava la paràbola del seu salt... Beethoven, dins el freixe, somreia a ses allaus, desfermava els serrals de sa força i tendresa. Amb els gossos blavissos vaig arribar a l'aire geliu, a la planura on guerrilleres de boira corrien inclinades a l'encontre de l'alba.

II 'Jagut entre conreus de silencis tolteques, jo dormia, dormia, i de nou somiava els cinc sols mítics... Només tenien rostre les muntanyes. —441→ Mur alt de les anyades. Invisible, a l'altra banda, caminava Itzpapàlotl. Caminava, cantant, a fi que el seu nahual no deixés de mirar el color del moresc; caminava plorant damunt els seus pits nus escomesos pels llops, clivellats per l'eixut... Dret ran del mur, jo esperava despert, sense temps i en el temps pels meus batecs, dejú de vent, ple d'ànima viscuda, escoltant en ma sang els èxodes d'ahir, l'arribada del cérvol de la llum... I aleshores vaig veure, als meus peus, les dues Estrelles, el sol, la lluna i l'arbre, i vaig mormolejar: «Toqueu-me el cor...». M'afuava del foc a l'aire com un floc de trinats, penetrava en la terra amb la vara del nard i, alçant en les tenebres les mil ales de l'aigua, aterrava l'estàtua que pudia a voltor.

  —442→  

Vuitena elegia

Salto entre les roques fet doll il·luminat...

Força alada i captiva -àngel!-, oh tors de fragosa bellesa,     nu i pur en el combat d'una claror que el canviava en arbre: t'alçaven tes alertes, ja complet de volada i tortura,     marcat per la vermella xifra tràgica de l'èpic llamp!

Ta llarga cabellera dava asil al desig dels pujols     vivia la nostàlgia filadissa dels salzes...

I et naixien molts braços, també, a tu, fillada d'una còlera     d'unànimes arrels que s'enfonsaven en un sol vençut. Però la veu del vent balbucejava el meu cant en tes fulles     i, sota el lleuger pèplum de la nit, el teu tronc delatava, en el pur tibament del seu dolor d'atlant de les aurores,     el pes d'espai i temps -ja sense lluna ni astres atziacs- que en les verdes catifes de l'amor trena els dos agonistes     eterns: l'amant i l'ànima...

Oh l'aroma de Dafne s'estenia com una bandera     en l'anhelant olfacte! Més terrestre que el teu gran desig, com una ona saltares a l'encalç de la metamorfosi     d'aquella que corria vers sa fita d'immòbil duresa. Enfonsares l'onada del teu cap en l'espera calmosa     de la terra florida... El mar dansava el fruit!

  —443→  

Novena elegia

Parla. Tu ets l'home. Un déu tremola en l'aire.

Neix el món dintre l'ull. Igual que el so en la corda,     tota imatge floreix o vibra d'existència quan entra a la mirada sotjadora de l'ésser     i es desvetlla entre els símbols que hauran de celebrar-la. Mes la imatge no basta, si en sa forma s'adorm     com l'afuada flama allunyada del vent. Cada cosa és la mansa ovella del seu nom,     i baixa vers sa cleda amb esquellí distint.

Així, canto esmentant, mentre toco i contemplo     la blanca pedra dèlfica i el llantió d'Egina, pur aquest en sa argila i sa forma heretada,     i aquella unint al marbre pes de fundació.

Per a vosaltres obro aquesta estrofa gràvida,     llàntia i pedra meves en les hores més pures, quan el record és vinya i signe l'univers!     En la seva alta nit de sega i soledat, silenciós i alerta roman mon esperit,     com l'armat insurrecte que, heroi per al seu cor de repentina roca, gira el rostre a sa infància     quan el cos accedeix a l'espina de l'astre. El meu somriure llaura en els vastos guarets     on els déus s'adormiren. Deixa, ànima fullosa, que els ramats emmudits dels somnis s'amunteguin     a l'abeurador roig i lustral de l'aurora...!

A través de la flama salto vers la vidència;     amb la pedra a les mans sóc creu de les balances on ma vida és pesada, junt amb l'arrel i el sol...     Per a l'ésser em reclamen molts noms, indrets i vents, —444→ banderes extingides, esperances minades,     la gran carreta blava que mena el sol-infant, el til·ler de Roissy, els ulls de la gebrada     que van veure dos nus incendiats, totals, ancorats en el crit, segellats pel llarg bes,     Anna l'any trenta-nou d'aquest segle i amor, el seu mocador groc emmarcant-li la cara     esquitxada d'autumne, envaïda de Sena;

i arriben els records que en tot temps em recorden,     els oblits que arrosseguen llargues cordes llaposes, entren clares finestres, surten obscures portes,     desfilen les nocturnes i tenaces arades que solcaren la terra del somni de ma sang,     i sento el lleu fresseig de mes descalces veus calcigant les espines dels meus anys sense rius,     la petja de la dona que du el càntir pregon... M'aturo. Cantonada. De poema i de vida.     Habitant del llampec, sé que el déu sempre és, i l'home el magnifica. M'ateny una llum jònica     que em torna cap a Grècia amb Ulisses i Hölderlin...!

Amb mi anava, a la dreta, pels foscos molls de Patras,     en el desmai del dia, mon heroi dels retorns, el qui s'alçà en la ràfega i mudà en mar i en terra.     I, sense mirar, veia, a frec del meu, son rostre serè i tempestejat de sal, de llum, de llàgrima...     Aixecà el braç vermell, i m'assenyalà el vent que cantava en les palmes de l'ensopida plaça,     mentre el sol s'enfonsava, enllà, pel cantó d'Ítaca. Hölderlin, a ma esquerrà, un xic a la ressaga,     oh fulminat bedoll deixeble de l'aurora!, vessava a mes orelles visions que colgaven     com abrupte rocam sobre un llac adormit-

«...Vaig beure en les titàniques corol·les de la nit     la conflagració dels cels antagonistes! Cercava el Pare absent en el somni del cel,     l'aliança al llindar, mon esguard en les fulles. Oh les illes, els murs, els grans eixams del somni,     la fredor dels meus dits orfes d'ocell celeste! De les metamorfosis no acceptis la del foc:     les efímeres flames només són vestidures —445→ fal·laces de l'immens adormissat de cendra.     Escull l'aigua profunda -sa mort és el principi del seu impuls i cant: tu ascendeix, llampurnant,     cap a l'aire llibert, una boca, la terra...

Aire de l'aire l'aire, impossible sojorn,     arc de l'ascensió i, també, laberint de la cega caiguda que és rialla del món...     Ícar, ales de cera! I la virtut del bronze esprement sos raïms damunt de l'ull d'Edip,     d'aquell ull que sobrava de sa ceguesa tràgica... I la pluja cantant el meu nom de demà,     i les petges brutals aixafant herbes pures, i el coturn brut de fems sobre el coll de l'infant...     La mort no és altra cosa que un cercle de fruits grocs.

Oh Crist desitja entrar a la mitologia!     Fosca és tota màscara... I Demèter somriu!

Oh el codony del meu sol dins l'arca de la mar     que guardava els sudaris salinosos de l'èpica! Matins, brillants matins de gorja de bacant!     Donzelles, oh donzelles de lítiques cintures i esguard de didalera, que dàveu les filoses     dels vostres pits en flor al desig de les ones, quan en els promontoris ventejats renillava     el poltre del crepuscle amb l'estrella de menta brillant en el seu front, i un genet de tenebra...!     Sacrificis i torxes per al déu que tornava sempre igual i distint, ric de l'arc i la lira,     els cignes de la llum, l'espiga i el dofí...!

Guiats pel Verb anem vers l'acte lluminós     que en la pau funda l'home en la futura pàtria. Endevina i basteix! Tot el que és fragmentari     vol unir-se en més vida, i el si obagós tanca son caos per formar el bategant hereu.     Penetra dins els cors com el cel que amanyaga amb una gota clara la força d'un gran riu.     Gira el rostre i contempla l'Est de les grises hordes i de la llum naixent! L'estiu és un tumult     que s'arramada vers l'estació de ferro. Però greu és la joia, com la divina mar     amb el pit remorós de mites i arxipèlags...».

—446→

Encara amb resplendors de Corint en el rostre     i rombollant vent blau de Súnion al pit, vaig deturar-me a Delfos, ple de llamp i veremes,     ivarsós d'orenetes entre llors i oliveres. Tornava? O naixia, entre marbres esparsos,     a revelacions salvades del meu temps? Qui, llauradorament, des d'un antic llindar,     ha llançat el nou astre a les eres ombrívoles i espera l'arribada del fidel batedor,     no pidola respostes. Perquè, dins el seu cor, sap que la brasa fon el gel que l'amortalla...     Des de baix em cridaven les aigües de Castàlia.

¿Era el crit de les àguiles, a dalt de les Fedríades,     o bé arribava l'eco dels xiscles de la Pítia curullada pel verb damunt la roca fesa     del llombrígol del món? Un ample vent de pau alçava sa cabana dins les meves orelles...     Acostant els meus llavis al doll breu que fugia cap al Pleistos i el mar, i, tancant les parpelles,     hi vaig beure existència, d'esquena al corriol que havia conegut tants humans que arribaren     darrera una pregunta que cercava destí- la boca delirant, terra desentranyada     per la brusca esquinçada del misteri fet part!

Bevent, esdevingut, font també jo mateix     d'unida aigua cantant, evocava en mon ànima la deessa, o la dona, de marbre, sense braços     i de testa perduda, que adés havia vist: asseguda al revolt del mur ensulsiat,     oh Mare mutilada per la usura del temps en qui l'anhel és pau: cercle, corol·la i món...!     Des del doll et parlava -era ensems la deu alta i el rec sobre ta falda de viva terra oberta,     i, instrument d'alegria entre els teus dos genolls, repetia caient, lentíssim i talar,     la paraula del déu, i teva, i meva: Ets!

  —447→  

Desena elegia

Tot dolor té salzes!

I. LA PEDRA I LA LLETRA Sols una pedra -amb una sola lletra que jo mateix escric amb una eina brillant que mossega amb son dring la duresa tancada que no muda en el temps-; sols una pedra que diu ma tendresa per al pobre animal que ha tingut una mort d'ossos romputs i d'improvises sangs enmig del camí negre de les irades rodes; una pedra sense anys per a la meva gossa -que tan fidel fou sempre al fang de mes sabates com a ma veu femada-, mentre la primavera clou les seves parpelles de campànula humida i desfà bruscament una trena refiladissa des del seu blau varal... Sols una pedra com un pit ofert al cicló de la llum, a la dolça naixença de l'estrellada molsa i al fil romput de la cançó del grill. Pedra estèril en els actes de la nit de sexe tancat, però membrança meva que no pot penjar dols en els brancatges: —448→ perquè si l'animal, amb sa anònima mort, pot entrar al cor de l'home i jeure a la barraca sense sostrada del record, és just que lligui Laila a la ràfega d'or amb la llarga corretja del meu vers... Metamorfosi de Laila al cel Laila, ballant, salta de la seva L a l'atzar i ordre del meu esperit, lladra al meu Argos de puces homèriques que està prenent el sol dalt del terrat, als tremolosos signes del Zodíac i al niu de la pardala que estan ocults dintre la mareselva. Laila retorn, Laila feta oreneta, ve de molt lluny, de la meva infantesa, alta la cua i amb remor de messes; porta els ulls plens de mes perdudes illes, la seva ombra s'asila en el meu pit on ja l'esperen les fredes boscúries de la meva nostàlgia i una gran lluna de sagnant farina. Laila lladrunya i ensenya les dents als noms terribles d'Auschwitz i Mauthausen, i, convertida en llengua de tendresa, llepa de dalt a baix el d'Hiroshima i el d'Argelers... Ets brillant taronger, Laila, que gira i porta a coll tots els seus focs rodons, ets guitarra de flanc lesionat, estalactita ets, pom de roselles, paller de vent i gerani de venes, oliu arcaic i baldufa d'escuma que brunz i brunz sobre ma enclusa alada. Ara ets la faula viva de mon ànima en el gran aire que és el cor de l'aire. Sents mon xiulet dalt dels herbeis celestes on els meus ulls d'infant, oberts, pasturen, —449→ i, coronada d'ocells de neu i corol·les de lacre, flaires els déus de barbes salinoses, cerques l'os blanc del llamp i plores a l'ombrívol prat d'asfòdels on, tot florit, virilment dret, mon bastó s'endormisca... Laila gossa d'atura de sols i ombres: ¿per què m'esguardes amb ulls sangonosos, Laila la vida, plena de ponents, Laila, la mort, fecundada d'aurores, que fas sonar, quan et grates l'orella, la gran paparra de la nova estrella de Quetzalcòatl...?

II. ESPANTALL I L'AU DE FOC ¿Quin vent blau és aqueix que dorm a la muntanya, vetllat pels nòmades del fum, mentre l'estrella acaba el seu lent parteratge en la corol·la i el tro davalla amb remor de banyam de cérvoles en zel? Camino. I em camina la sendera. El dia, envestit, cau damunt de ses entranyes. El temps dorm en els arbres. La lluna té una cara d'aigua. La campana del poble ha anat a seure sota el fresseig del freixe, prop de l'abeurador. Ombres de les darreres aus... Ja caminem tots tres pel senderol despert, encara que és de nit. Tinc a la meva dreta l'ombrívol Sembrador que du el sol a l'espatlla, com un odre de vida, encara que és de nit. —450→ Com un feixuc dansaire, pare de les remors de la flor despullada, la seva boca brilla, encara que és de nit. Ploviscós el seu cor, i la mà mil·lenària, dins el seu pit ressona el gra rodoladís, encara que és de nit. Al davant, a l'esquerra, marxa el frèvol company: un espantall que porta ma brusa de solstici, encara que és de nit. És mon canyís transsumpte que desafia el vent amb l'au que duu al muscle i, ablamada, refila, perquè encara és de nit... Les flames del racó acaten el meu rou i els tres quinqués, talment bessones nues de cabellera igual, deslliguen del meu rostre el nus de les tenebres... Adam de les paraules, poso verb a les coses, les neixo, les trillo, les vergassejo com una noguera, les palpo en lloc vedat, com vagons, les enganxo, les trec a pasturar com un ramat de cicatrius, i només visc si balancegen llur vertigen al punt viu de ma boca... Entra Idàlia, molla, envolta de bramuls de vaca i les faldilles arrapades a les cuixes i al ventre. «Ignora que és la lluna...». Miro els seus peus descalços -que han deixat al pedrís dues empremtes blaves de la fangosa nit-, les seves cames d'euga jove i els seus negres genolls tot esquitxats de llet. Raja sobre el meu muscle, com una agra verema, la Constel·lació del Ca...!

  —451→  

Onzena elegia

Ja no plora cap font. Un destí neix.

L'efímer també puny el déu... En el pes autumnal voldríem repetir-nos com la gràvida terra que amaga el seu somrís sota una fulla d'or. Nou ésser. La muntanya. El vent. El colibrí.

...La casa has aixecat, entre anhel i penúria, lluny del temps barrejat de la ciutat ferida i feixuga de coses aclofades pel nombre i la submissió. Has vist pujar els murs lentament davant els simulacres del dia i de la nit, creant l'íntim espai voltat d'aigües trenades, germanors de llampec, nafra de pleniluni...

(Amb mall de gnom i salari de Sísif, el nan Macario s'afanyà en els fonaments, i Lino, Miguel, Luis, tres àngels de bastida, alats de sorra i calç, varen deixar per sempre, entre els deu mil maons, les ombres de llurs mans.)

Aquí visc la finestra d'aurora, i l'estança dels sols, i el cor despert que sotja les alertes de l'àguila en lloc d'endormiscar-se sobre la blanca pàgina. La meva mà sospesa la destral adormida- oh rupestre perfil d'una força brillant que, des del mineral secret i obscur, somnià l'igni doll, —452→ el foc i el motlle, la testa vermella, la forma permanent inserida després a un cos de fusta sense espatlles...!

Aquí m'habito, callat i meteòric, prop d'arbres que accedeixen tant a la pluja tèbia com a l'ombra de dalla del voltor, atents l'ànima i l'ull al pa, la flor, la gerra

Els records. Les anyades. Junts pugen amb mi, ara, els purs graons, mentre la nit deixa el seu llantió estel·lar entre les fosques cuixes de la terra tranquil·la. Pugem. L'escala blanca vibra sota el meu pes. Remor de lluna i esquirol en un arbre proper. Pugem per dins la flor en espiral del temps fins que ja no ens encalcen les hivernenques hordes de sandàlies de ferro i esguard d'amagatall...

Durant la lenta ascensió cap estrella no cerca el destí en el meu rostre -lliure ja de la màscara d'esquívol argent viu de les interrogacions- des de la primavera gegantina del cel orfe d'història, empremta gebrada del peu descalç de la Deessa... Però en el cor, segur llindar dels dos reialmes, canta el desgel saltant que desperta la sínia, i el batec -o la volta- no és més que la submissió de l'ésser a la pura existència de l'animal, la sement i la font.

Oblida l'orfenesa dels teus ulls més pregons que perderen, un dia, la mar i les aloses. Inefable és l'infant: res no sap de la càrrega de comiats d'espigues en les sitges de la memòria. Finalment ho has sabut: mai no fou exili cap arbre, i el crit era coltell o brollador del caos de l'anhel, quan et rebé la infància dels estrangers camins, i l'amor caigué com un jonc als teus peus de fill pròdig, i l'aflat s'afuava entre llampecs blavosos, com un ocell d'esglai en la xarxa del torb, —453→ oh massa sol i cec d'enyors perquè l'alta lloança pogués caure, esgranada, sobre el ventre del vòrtex!

Oh mira, i viu! El feix interior es deslliga en imatges que davantegen l'esplendor giradís dels estels. Mai no has viscut en els símbols que tanquen. Sempre has sabut que pots lligar en un mateix vers els mots atzur i fems. Des de l'ombra pots dir: Vida, i de cop veure-la com l'amazona que s'obre uns moments en la corba que traça el seu perfecte salt alat des de la gropa viva al sòl de serradures, i després, en la pista il·luminada, respon al brusc esclat d'anònima admiració amb la salvada flor del seu somrís, ofrena a ningú destinada que comparteix tothom, sota l'assentiment de la novella Constel·lació del Trapezi, allà dalt...

I tu, dansa, oh, dansa dintre el somrís, oh, transforma't en flama, redreça't en pistil, sigues rusc d'existència, serralada d'un èxtasi de celebració terrestre! Oh, dansa! Pots. Oh, dansa la paraula que t'inaugura com el bronze envaeix el motlle buit amb l'ona roja que perfà, refredant-se, la puresa feliç de l'invisible nu de l'ànima! Dansa la joia que et pren en recordar la mà nocturna que deixà en el teu pit una hora de trena de salze, l'amor que ensulsià els teus micènics murs, oh cor!

Oh Nit, blava Nit que em somrius amb la boca d'exili de ta mínvola lluna, treno una brisa renadiva en els àmbits sensibles de la teva oïda alerta a l'infinit treball de l'ombra en l'amor i la mort: espai a les florides, pes madur a l'última por...! Oh estimada Nit meva, Nit de silencioses cames que bandolegen en el silenci del món, oh Nit d'ulls de feixuga melangia impresos en mon ànima: —454→ t'anuncio la terra i l'anhel de sa força: concebre la caiguda...! Oh Nit, mira els camins que pugen cap al poble de torxes del meu cant, toca amb els teus dits foscos la tija interminable de la llum en ma espiga!

Del teu esguard, oh Nit!, cau el record, i el rostre que t'agenço el vaig veure un dia a Venècia: cisellada al portal d'un antic llatzaret: la inefable testa de noia girada cap al mar, lliurada a l'horitzó del seu anhel constant, immune a meteors i a garfis temporals: angoixa d'aigua eternitzada en els trets d'un dolor enllà del crit, i la doble torçada de soga de ses trenes gruixudes i adormides, com les teves, oh Nit de sembrada cintura!, o com l'afaiçonada per Miquel Àngel ran d'un pit de la seva Nua immortal de constel·lada testa: dolls de reminiscències, oh pur rescat del món que rep la mà enconcada per a calmar la set de les obertes boques de terra del meu esperit-

rosa roja a la cambra on Keats morí, a Roma -els alarits de lli en la cançó d'una captaire cega i obesa de New York- negrosa mà del vent damunt el maluc d'arpa del meu jaç de lluna i de fenc, quan era un soldat míser i malalt, l'any sagnant, a Bóixols- el somni coronat de volves d'escardot, l'esperança arraulida- la sang i les banderes, les algues de la ira- tendresa d'ulls de daina, nuca blava del mar- l'alegria traient-se sa camisa de soda, hordes de portes neus roges focs blancs el fènix dins el cofre del sangloteig del fum l'infant verd la flor d'or el solc

—455→

Entro. Sóc la finestra. S'han adormit els anys en un racó. A fora, un bes lladra l'aurora. Dos pits: l'un auri i l'altre com una cabana encesa... Una porta s'ha obert, com un batec, i surto a banyar-me la llengua amb la rosada.

Accepta: canta l'ànima. Tu, fill i pare de ta llum transforma, agenollat a l'herba esgroguissada, la vasta mort del vent... Del teu cor sense cendres ha volat l'au que fendeix el rostre somnolent de l'autumne i traça amb el seu vol l'immens perfil feliç del fruit...

Novembre, 1964.