De la primera versió d'aquest poema
Fuster en va dir que «en certa manera (...) és un poema
èpic; però en certa manera només»; i afegia:
«ens hi trobem lluny de la veritable èpica», perquè
«ni els fets ni els personatges
—23→
pertanyen, com sol
ésser propi del gènere, a un àmbit boirós i
llegendari, sinó a una història immediata i calenta, en la qual
el poeta i el lector potser han conviscut»11. Si aquestes paraules de Fuster són en part
discutibles (no crec que sigui determinant per a excloure del gènere
èpic una obra el fet que tracti «una història immediata i
calenta», sinó més aviat que l'aspecte narratiu no hi
tingui predominança), cal reconèixer que
Màrsias i Adila és un poema
narratiu que es resisteix al relat (o relats) lineal: sovint un himne, una
elegia, una cançó o un cant descriptiu fan «desviar»
el relat -parlo de «desviació», no pas d'interrupció
que és el que pot passar en un poema èpic pur. Segons el meu
parer, tanmateix, la primera versió de
Màrsias i Adila encara contenia prou
elements narratius per a considerar-lo una epopeia, i no és fins a la
seva versió definitiva (1970) que es justifiquen plenament les paraules
de Fuster.
Una possible interpretació d'aquest
poema és considerar-lo una al·legoria de la guerra civil: la
derrota, l'exili, l'esperança en el retorn, en serien els moments
principals. He dit «al·legoria» i, al capdavall, en alguns
passatges no hi hauria ni tan sols relat metafòric: hi ha ben bé
escenes de guerra (cants III i XI) i clares referències al sentit real
del combat de Màrsias (cant XVI). Però crec que Bartra ha
recorregut a l'anècdota bèl·lica -realment patida per ell
i pels joves de la seva generació- i a fi d'il·lustrar una
aventura d'abast més genèric que ell simbolitza en l'«etern
retorn»: en la concepció bartriana, l'«etern retorn»
no és, en el fons, sinó la història real de l'home,
despullada de tot misticisme, en la seva lluita per
ser home, per alliberar-se de tot allò
que entrebanca el seu camí.
En l'actual versió Màrsias i Adila té setze cants. Les paraules
inicials són ja una divisa: «Tu, Màrsias, portaràs
la torxa encesa!» (cant I). Aquest introit ens situa davant d'un
simbolisme que es desenvoluparà al llarg del poema: el foc és
alhora el de la «crema de les messes», el de la destrucció,
però també el que hereta «membrances vernals», el foc
de la purificació. En el mateix cant I trobem el «Cant de
Màrsias», en què l'heroi,
—24→
després de
perfilar el sentit de la seva epopeia, -«en mi canten la vida i l'esperit
de l'home»-, ressegueix els moments principals de l'aventura humana en
una història concreta: la d'un «poble de pau i arades», car
només podem gronxar «els sols de la lluita dins el Mot de tres
síl·labes» (és a dir: pàtria); en el
«retorn dels orígens» apareix «la figura
d'Hispània», maltractada per la guerra fratricida, la qual fa
evocar a Màrsias «els fidels camarades de manta i
cantimplora», de qui es confessa hereu. Després d'insistir en la
missió del seu cant -«sebolleixo la derrota en la meva llengua,
continuo cantant per a vosaltres» (cant II)-, el poema descriu una escena
bèl·lica que és com un contrapunt realista per a
subratllar que l'epopeia de Màrsias no arrenca d'un mite indefinit i
nebulós, sinó d'unes condicions històriques determinades
(cant III). Vénen a continuació unes escenes
idíl·liques: Màrsias i els seus companys descobreixen unes
donzelles, entre les quals hi ha Adila (cant IV), i com que la Dona en la
visió de Bartra és mitificada com a Protectora-Procreadora
(Demèter, Ceres) apareix un nou símbol relacionat amb la Dona: la
Casa, «clara resposta per damunt dels atzars del néixer i el
morir» (cant V). Si l'Amada és «terra, amor», l'Amant
és «un déu», és el qui «parla» i
«canta»; són dues «veus» diferents que es
complementen: la veu de l'Home «vindrà després del gran
sanglot que cavarà la boca de l'última campana» i és
veu de lluita; la veu de la Dona «tala els odis i apaivaga la sang»
i és veu de repòs (cant VI). De l'encontre de les dues veus en
sorgeix la Vida (cant VII), i la Vida, cristal·litzada en el Fill,
és perduració de la lluita que ens descriu «el somni de la
bandera», el combat per la «llum difícil» de
«cada dia», pel «futur de tots» (cant VIII). Un cop ha
sembrat la Mort amb la «flama» i el «cant»,
Màrsias ha complert ja la seva missió (cant IX): aquesta
«sembra» té un sentit òrfic que es manifesta en la
davallada als Inferns -on, per cert, les referències a l'entrada
«a l'honor de les eres socials» i al «brunzit de ruscos
federals» no són, en la meva opinió, imatges gratuïtes
sinó indicis clars d'una visió política concreta (cant X).
Segueixen les cançons dels qui resten i recorden (cant XI), i es
reprèn el fil penjat del cant VIII: a la pregunta «és nit
tot parteratge, i tota naixença, dia?» (cant XII), Adila
respondrà:
—25→
«Sóc la profunda llera d'on s'alga
la nissaga» (cant XIII). La preocupació present d'Adila és
salvar el Fill dels «voltors de la guerra» i «els falcons de
la mort», fins que es produeix el retrobament dels amants, en què
cadascun defineix el sentit del propi combat (cant XIV). Definitivament,
l'ànima de Màrsias davalla i, com Ulisses en l'aventura
-«tensat en una lira de purpuri velam»- o com Quetzalcòatl
en el seu estatge final -«Màrsias sega al sol»-, recorre en
el descens la seva pròpia història i el titella Ecce el condueix
«enllà d'espai i temps» on veu «les abruptes talaies
de l'alt honor de l'home» (cant XV). El poema s'acaba amb una
invocació civil a la «catalana gent d'avui», la qual
és, alhora, conclusió del poema i explicitació del seu
sentit profund d'himne que canta la terra». El poeta donarà la
seva «veu al temps», perquè els mots siguin els seus
«coreutes encesos». Gràcies a això
Ara que han mort han nascut,
diré d'Adila i de Màrsias
(...)
Màrsias amb remor de flama
i Adila amb la desclavada
oreneta del retorn...
(cant XVI).
Ecce homo
Si Ulisses, Quetzalcòatl o
Màrsias simbolitzen en última instància el poeta, el qual
els ha donat, com hem vist, algunes característiques distingibles de la
seva història personal, també és cert que aquells herois
tenen una vida autònoma i realitzen llur destí amb prou
distanciament perquè els hàgim de reconèixer la
condició d'autèntics mites, en què el poeta no deixa de
ser, al capdavall, el fabulista o l'aede. En canvi, en
Ecce homo l'autor erigeix la pròpia
aventura personal en matèria poemàtica i el periple descrit no
és altre que el del mateix poeta enfrontant-se amb els treballs i els
dies de la pròpia existència.
En principi, l'estructura d'Ecce homo és senzilla: són onze elegies i una
cançó que marquen l'ascensió del poeta en la seva
consciència i en l'assumpció d'unes
—26→
responsabilitats
que aquesta consciència li imposa. Primerament, el poeta pren contacte
amb la terra: és la «possessió espiritual de la
realitat»; la terra és evidentment Demèter, però
també la pàtria (primera elegia). Car hi ha una
«terra» immediata, el país de naixença; aviat,
però, el devasta una guerra i el poeta coneix l'heroisme i el dolor, i
el «bes fratern» (segona elegia). La tempesta es clou amb el triomf
dels elements: la tragèdia perdura en el pas per un país
inhòspit i en els seus camps de concentració s'acaben d'esfondrar
les il·lusions de milers d'homes (elegia tercera). La vida, però,
ha de continuar: un primer contrapunt revela al poeta decisivament que
«el primer so de l'himne nou (...) serà: NOSALTRES...» i que
cal ressuscitar «alçant la càntera dels somnis plena de
paraules» (quarta elegia); la segona incidència decisiva és
l'amor (cinquena elegia). Noves terres esperen l'Home Nou i el poeta
pagarà l'acolliment amb gratitud, polemitzant amb l'escepticisme i fent
perdurable l'instant amb la divisa «mira i recorda» (sisena elegia)
o afirmant la vida en terra mexicana (setena elegia). Una nova aturada en el
camí: cal mirar coratjosament endavant perquè el pas per la vida
no sigui petjada efímera (vuitena elegia); però no podem oblidar
el passat sense incórrer en traïció: cal assumir-lo
plenament i no sols el passat històric immediat, el de la petita
pàtria, sinó el de l'home total, que arrenca de Grècia
(novena elegia). Dos fets quotidians marcaran un nou contrapunt: la mort d'una
gossa fidel i la visió familiar d'un quadre de Van Gogh; precisament per
llur quotidianeitat són incorporats en la història personal
(desena elegia). En l'últim esglaó del periple el poeta accepta i
accedeix «a la realitat de l'amor i la mort», perquè
«s'han adormit els anys» (onzena elegia); i, per donar-hi un
colofó esperançat, acaba amb una cançó a
«l'anhel i la mancança del segle: la Pau», amb la
consciència de la justesa de la seva lluita.
Ecce homo, però, no és solament
el cant elegiac d'un «derrotat» que ha vist en l'exili el
símbol del dolor col·lectiu i en el retorn l'afirmació
d'una sòlida esperança: hi ha en el nucli del poema una
sèrie de ramificacions, que hem hagut de menystenir per raons d'espai i
que n'enriqueixen el significat. N'apuntaré algunes:
—27→
em
sembla significatiu l'enfrontament Bartra-Eliot de la sisena elegia: el Long
Island que canta el nostre poeta se'ns ofereix com un cant vitalista
(«significant vida») i contrasta amb la visió nihilista
(«significant mort») del poema eliotià
Marina. També és significativa la
importància que adquireix el sembrador de Van Gogh a la desena elegia:
no és únicament el pretext per a una divagació
lírica, sinó un símbol de contorns imprecisos, però
ben apuntalat pel
ritornello («encara que és
de nit») manllevat a sant Joan de la Creu. O, entrant en un terreny quasi
anecdòtic, podem endevinar en el símbol òrfic del
«termenal de l'ombra» alguna cosa més que el vas d'una
frontera: és la ruptura amb els aspectes inviables d'una tradició
arraconada al passat. Però és a la tercera elegia on
l'al·lucinant món bartrià es mostra potser més ric
de significats: el contrast entre vivències reals dels camps de
concentració («mil plats de llentilles», «ningú
no es diu Joan, Pere o Ramon») i la lluita per superar aquesta realitat
opressiva, que culmina amb la referència al «Crist de dos-cents
mil braços», podrien fer pensar en una sublimació
religiosa, mentre que el corrent profund del poema és tot altre.
Precisament és en aquesta elegia on Bartra fixa el nou rumb de la seva
poesia: «surts de la cançó hermètica i entres en el
cant unànime».
Poemes del retorn
Sota aquest títol
-significativament esclatant- Bartra aplega els últims poemes que ha
escrit. Els dos primers encara són datats a Mèxic: «Les
cançons de la llum salvada» són, doncs, els primers poemes
escrits després de la seva tornada. En tot cas, el recull sencer
és efectivament un cant de retorn. És cert, com hem vist, que al
llarg de l'obra bartriana el retorn ha anat aflorant com un ingredient
bàsic, nuclear: des dels primers llibres d'exili
(L'arbre de foc, L'evangeli del vent), en
què el retorn és contemplat encara com una probabilitat
allunyada, fins als posteriors, en què és transmutat en
símbol de fidelitat
(Odisseu, Màrsias i Adila), en element
del cicle històrico-biològic
(Quetzalcòatl) o en afirmació
existencial
(Ecce homo), la imatge del retorn és
profundament arrelada en el seu dir
—28→
-o millor: en el seu
fer- poètic. Però el retorn
aquí deixa de ser
només un objectiu remot o una categoria
simbòlica o filosòfica, i esdevé la concreció d'una
tria, d'una opció vital. Al «Cartell per als murs de la meva
pàtria» potser és encara un «retorn
ingràvid», però el to antinostàlgic ens adverteix de
la possibilitat real del retorn. Hi ha el perill que sigui una
claudicació, però això no succeirà si en els murs
de la seva pàtria apareix inscrit el seu nom:
... tria'm ja el mur, la pàgina de
terra
dreta
on vull deixar fermança...
Com Maragall, Bartra creu també en la redempció de la
puresa, «la noia de la llàntia», que, talment una nova
Ariadna, indicarà que «la tossa del Minotaure és el
camí». I reprenent l'estructura de la cançó del
comte Arnau el poeta s'enfrontarà amb el Minotaure, i d'aquest
enfrontament tindrà la certitud del retorn:
Retorn! Retorn! Retorn
amb el xiscle augural del
falcó que s'estimba
damunt la roja roca
pública...
Finalment el «cor de joves» es preguntarà si
l'«adéu, Espanya!» maragallià és encara
repetible, car
Si volem cantar junts el gran himne
d'Ibèria,
haurem de trossejar l'antiga pell de
brau...
(I aquí, malgrat l'oposició polèmica en la
lectura literal, hi ha en Bartra una coincidència profunda amb l'actitud
moral d'Espriu, amb qui discrepa només en opcions lliures -«no ets
covarda, pàtria, ni vella ni salvatge, i no irem nord
enllà»-, no pas en opcions fonamentals:
Eixim de la nit pètria. S'alça
l'au lluminosa
que inscriu amb el seu vol el nom de
llibertat.
Ja comencen a néixer al vent que
s'arremora:
perquè el nou dia obre les parpelles i el
cant...
M'ha semblat oportú de fer aquesta puntualització, ni
que sigui de passada, perquè trairíem la significació
netament unificadora del «Cartell» si hipostatitzàvem unes
—29→
invectives
ad hominem que, en la meva
opinió, tenen un origen estrictament «literari».)
En el poema següent, «Darrera
lluna d'exili», el poeta es pregunta encara: «ja s'ha fos doncs el
rou dels astres de l'espera...?», a la qual respon:
...oh Mare, terra meva!
Et diré la lloança en el
retrobament...
I del retrobament han sorgit les
«Cançons de la llum salvada». Són unes composicions
d'intenció diversa, presidides per la realitat palpable del retorn.
Vells símbols i mites bartrians reapareixen: «l'aire d'on
naixerà la ventada», l'«aurora dintre d'ànima»,
«la noia», Màrsias i Adila, «la nit i les veus»,
«la paraula sabuda», etc. Cal remarcar, per la seva
significació civil, una «Cançó nova a
Barcelona»:
Ferida i enderrocada,
gràvida de sol obscur,
trista de llargues fumeres
i delirant de futur...,
i la que aquí és on
l'última, profundament reveladora de l'actitud moral del poeta: en la
«Cançó dels joncs» proposa una línia de
conducta:
Vibrants i agarberats dessota la nit
llarga,
com els joncs, com els joncs...
i en la «Cançó de les
tristes banderes», després d'impregar contra els senyals de
«cendra i passat», el poeta invoca:
Alça't, Senyera,
plena de sols!
El domini
lingüístic
Ara que hem resseguit tota la
producció poètica bartriana, caldrà dir alguna cosa sobre
el factor llengua en la seva poesia, i això tant en l'aspecte
estrictament idiomàtic com en el de l'ús simultani que Bartra ha
fet del castellà durant el seu exili americà.
—30→
El que primer salta als ulls en la poesia
de Bartra és la seva gran riquesa de vocabulari. Destaquem-ne algunes
característiques principals:
-Predilecció marcada per mots no
usuals «sonors». Així:
romboll, esquinçall, sonall, esmolall,
estretall, niell, vencill, estalzim, vellúria, praderia, atzur,
llunyedar, cimerol, torniol, navili, sina, orenola, fumarel·la, sobec,
varec, andarec, atziac, ivarsós, mairal, sondrollar, etc. Aquesta
predilecció és característica també dels poetes
noucentistes, especialment Carner, i d'altres, com Foix.
-Recurs freqüent a mots secundaris,
que alterna amb els mots o les paràfrasis principals. Així:
abís, aflat, airina, bruit, ensulsiada,
captiri, parteratge, acabança, membrança, ranvespre, solpostada,
nuu, llera, mandró, testa, adalil, folc, bosta, oliu, reïna, au,
renadiu, orb, rellucar, ablamar, carriar, cofar, garfir, traucar, etc.
-Ús moderat de llatinismes (alguns
dels quals no incorporats al Fabra) i altres manlleus. Exemples:
palpebra, axil·la, autumne, núbil,
evitern, evanescent, repentí, sigil·lós, súbit,
tintinabular, etc.
halalí, gonflar, parpres, estela
(d'aigua),
xabola, etc. Recordem que Riba també
usava cultismes no admesos al Fabra:
melancolia, súbit, etc.
-Tendència remarcable a la
incorporació de derivats i compostos nous. Hi trobem verbs com
atzurar, aurorejar, conlligar, gronxinar, ramadejar,
solpostar, suturar, vinsar, la major part dels quals no són
enregistrats ni tan sols a l'Alcover-Moll; substantius com
cornam, maldança, onatge, solixent;
adjectius com
gronxívol, plugimós, sembradís,
placèvol...
Entre les característiques
morfosintàctiques més destacables assenyalem:
-Ús molt freqüent del
possessiu
mon, ton, son, etc. (com Carner), formes que
començaren a perdre posicions almenys del segle XIII ençà
i que han estat pràcticament bandejades de la llengua moderna.
-Predilecció per les formes del
perfet simple sobre les del perfet perifràstic (vingué més freqüent que
va venir).
-Ús moderat de partícules
arcaiques o locucions
—31→
gramaticals no habituals. Per exemple:
hom, llur, ço, ensems, dempeus, a rampeu, en
sopols, etc.
-Influència de certes construccions
de l'Odissea (en la traducció de Carles Riba) com
és visible en els exemples següents:
ceptres giradissos, les de veu dringadissa, salzes
tremoladissos, etc.12
En resum, Bartra es mostra gran coneixedor
de l'idioma i de les seves possibilitats estilístiques. Aquest domini
és especialment visible en la versificació: no recorre a rimes
imperfectes, no abusa de les anomenades «llicències
poètiques», domina les formes mètriques genuïnes i,
quan recorre a la versificació «clàssica», segueix
els ensenyaments ribians. Crec, doncs, que la seva puixança verbal
és comparable a la que mostraren un Carner, sobretot en el contingut, o
un Sagarra, en la forma.
El que sorprèn més en el cas
de Bartra, però, és que aquest domini lingüístic no
sols hagi estat mantingut, sinó acrescut i tot, malgrat les condicions
adverses en què s'ha produït la major part de la seva poesia. En
efecte, no oblidem que ja l'any 1940 Bartra iniciava el seu comerç amb
el castellà publicant a la República Dominicana una
traducció dels seus poemes titulada
El árbol de fuego. Des d'aleshores ell
mateix s'ha traduït tota la seva obra i, en algun cas, com amb
Quetzalcòatl, la versió
castellana del poema ha precedit la catalana. Aquesta situació no sembla
haver perjudicat gens, almenys en la part catalana, la seva poesia. Sobre la
qüestió, Bartra ha dit el següent: «O s'escriu en
l'idioma de la gran llibertat de la creació o no s'escriu en cap. No
s'és humà en català, castellà, francès,
etc.: se n'és no en virtut d'un instrument, sinó per
gràcia d'un valor i d'una qualitat essencial d'home envers els altres
homes. (...) Si bé el martell que tinc a les mans no ha canviat, ni pot
canviar, he hagut d'aprendre a forjar la llum sobre dues encluses. En lloc de
—32→
tancar-me m'he obert. I
obrir-se és la posició amorosa
fonamental»13.
No crec pas que aquestes paraules
-escrites a un amic des de Mèxic, encara- pretenguin de justificar, en
termes absoluts, la viabilitat del bilingüisme literari. Hi notem,
això sí, un comprensible regust d'amarguesa, pel silenci amb
què era acollida la seva obra a Catalunya, en el fet de parlar
d'«obertura» en un context inoportú: no s'és
més «obert» per escriure català o xinès, txec
o anglès; s'és obert si escrivim «en l'idioma de la gran
llibertat de la creació», com ha dit poc abans molt bé.
Tampoc la llengua literària no14
és un mer «instrument» com sembla insinuar. Sigui com sigui,
és cert que l'argument de Bartra és vàlid, però
només com a resultat d'una
experiència personal. En efecte, Bartra és l'únic
escriptor català contemporani que ha passat per la prova de foc del
bilingüisme literari sense cremar-s'hi. Ara: no oblidem que això ho
ha pogut fer en unes condicions molt especials -viure en un país de
llengua no catalana en què no es podia fer conèixer com a
escriptor sinó
traduint-se ell mateix. Un cop han cessat les
condicions, després del retorn, el martell es queda amb una sola
enclusa.
Algunes consideracions finals
És difícil d'establir el
lloc que ocupa Bartra dins la poesia catalana. Ja en la indicació dels
precedents la tasca no és gens fàcil. Hi ha, certament, un poeta
amb qui Bartra s'entronca de manera clara: Maragall. Però des del
començament -no oblidem que el seu primer llibre es titulava
Cant corporal, en contrast amb el
maragallià
Cant espiritual -les coincidències amb
Maragall eren tantes com les oposicions. Així, tots dos donen un valor
«viu» a la paraula, però Maragall s'hi sotmet, mentre que
Bartra l'elabora i la reelabora; tots dos creuen en la redempció per la
poesia, però l'un s'hi deixa arrossegar literalment, amb una certa
ingenuïtat (i no és cap judici de valor: Salvat-Papasseit
també recollirà aquest aspecte), mentre que l'altre s'ha
—33→
adonat que la redempció té un sentit individual i
només així pot esdevenir «cant fratern». Fins en els
moments en què els dos poetes més s'acosten -però
aquí ja pot haver-hi una acumulació d'experiència
històrica que afavoreixi la posició bartriana-, com és el
cas de la poesia civil o patriòtica, el realisme robust d'una «Oda
atlàntica»15 ¿no replica, amb matisos més exactes, el d'un
«Himne ibèric»?
Es podria deduir, també, de les
coincidències estilístiques que hem assenyalat més amunt,
que Bartra fos fill del Noucentisme, i això encara seria més
fals: ni les coincidències amb Carner (en el pla idiomàtic, en la
tria de certs temes) ni les més sorprenents amb un postnoucentista com
Riba (fascinats tots dos per Homer i per Grècia, seguidor Bartra dels
ensenyaments ribians en mètrica clàssica) no justifiquen aquest
parentiu. La filosofia «agonal» que proposa Bartra és ben
lluny del classicisme lúdic i aristocràtic del Noucentisme: si en
aquest hi havia un idealisme escèptic, una visió
metafísica de la vida, en Bartra trobem un materialisme epicuri, una
concepció existencial. Per al Noucentisme, fet i fet, la lluita era una
Kulturkampf, mentre que per a Bartra la
«lluita per la cultura» no es pot separar d'un compromís amb
els homes del seu temps en el camí de llur alliberament. En resum, si el
Noucentisme era apol·lini -en oposició al Modernisme i a
Maragall, que eren prevalentment dionisíacs-, trobem en Bartra un intent
de síntesi: la fidelitat simultània a l'aristocraticisme
apol·lini i a la revolta dionisíaca.
No sé si les meves notes, les
quals, per haver intentat per primera vegada a casa nostra el recorregut total
de la vasta producció bartriana, han estat necessàriament
comprimides, podran donar idea de l'originalitat i la riquesa polivalent
d'aquesta poesia. Bartra és un fabulós (re)creador de mites amb
una constant projecció de futur, característica que el distingeix
d'altres poetes catalans contemporanis. Aquesta projecció, en definitiva
moral, l'ha portat a resultats molt més afortunats en unes ocasions que
en altres, segons que el poeta hagi garbellat més o menys
l'emoció: afortunadament
—34→
per a la seva poesia, però,
aquelles predominen de bon tros sobre aquestes. D'altra banda, Bartra concep la
seva obra com una «obra oberta», en constant epifania, com li plau
de dir -ja hem vist les modificacions que hi ha introduït abans de
plasmar-se en el present volum-, i això significa que algunes de les
conclusions a què he arribat al llarg d'aquesta introducció
potser són provisionals. Sigui com sigui, però, la cosa certa
és que el poeta que ens ha pogut oferir el volum que el lector té
entre les mans mereix un lloc primeríssim en la poesia catalana del
nostre temps, lloc que malauradament fins ara li ha estat almenys discutit. Si
amb el meu treball contribuïa a dissipar malentesos i a reparar aquesta
greu falta, em consideraria plenament satisfet.
FRANCESC VALLVERDÚ
L'Hospitalet de Llobregat,
gener-febrer de 197116.
—[35]→
—36→
L'arbre de foc
Als qui saben obrir la mà per rebre la
petita
fruita fresca dels
núvols;
als qui voldrien aixecar altars de branques,
aigua
i arcs iris a les places de les
grans urbs;
als de somni llarg, cicatriu perenne i
camaraderia
viril:
als meus!
Primera edició: Mèxic, Editor Gally, 1946.
Segona edició: dins
O.P.C., Edicions 62, 1971, reestructurat i
revisat.
—37→
- I -
—[38]→
—39→
Confessió
Val la pena, certament, val la pena, després de tots
els minuts que semblaven el darrer minut,
després del quequeig de l'odi sota les velles
campanes,
val la pena, dic, val la pena de beure a petits glops
l'aire d'aquesta tarda de gran vas blau
i, amb les mans ensorrades a les butxaques, contemplar com
va caient l'esplèndid sol silenciós,
mentre l'ànima és com un infant que juga amb
un trencaclosques de records inútils...
Anem, tu i jo,
devers els estrets carrerons on ja ha caigut la nit i els
fanals de certes cases escupen sang damunt el llot.
Potser serà en un bar de mariners,
entre burilles i sanglots d'acordió,
o pels molls deserts
(Bordeus,
Londres,
Casablanca?),
prop de la lluna enganxada al quitrà de les barques,
on, de sobte, et parlaré...
Jo ignorava per què era tan llarga aquella dona que
semblava dormir infinitament allunyada dels valsos,
damunt una màrfega de brut crepuscle.
No m'atrevia a despertar-la
i dir-li que les roses de les seves galtes havien estat
assassinades i que el seu anell de noces s'havia podrit.
Et contaré per què hi ha veus que volen
ésser fogueres i com, en topar amb els arbres, caminant dins la boira
espessa,
—40→
s'organitzà el meu odi als escuradents.
Et diré: hi havia nits en què la meva
tristesa era com un llogarret de tortugues fosforescents
i la meva sang tenia una testa de molí.
El llum de pàmpol verd,
la tassa de cafè fred
i la proximitat d'un amor que dormia amb tots els
braçalets posats
em ferien més cruelment que la barba de
l'imbècil.
Jo opinava que el vell univers s'havia d'escombrar.
Sol. M'obligaven a besar la calavera de l'ocell,
a ressuscitar bèsties dissecades
i a escriure llargues cartes als núvols...
(No somriguis des de la foscor! Endevino que estàs
guaitant aquella proa d'ulls eterns.)
Calia, sí, calia saber que els brolladors menteixen i
que
la paraula més estimada s'havia divorciat de l'ombra
(No miris els pals amb ulls d'aigua baixa! No et desfacis
la trena de sal adormida!)
Jo volia parlar-te de la lenta marxa devers la camaraderia,
a través de les hores de bronze,
quan els galls llancejaven les verges de palla i em sentia
sense gest en escoltar el xiscle de la partera.
Fugia de l'amor perquè la meva ombra fos més
cepada.
Les torres blanques de la mort
ja no eren una sorpresa vanament fugitiva contemplada des
d'un ràpid tren,
i a vegades el meu esperit s'arruava devers la infantesa
seguint el rastre argentat d'un cargol.
Però a les cantonades m'esperava el cant fratern...
Atansa't! Deixa que el vent devori la teva rossa cabellera.
Vull ensenyar-te a arrencar el cor de l'aigua i a caminar
amb peus d'escuma per l'herba noval...
—41→
Quan arribaré...
Quan arribaré, les lletres del teu nom s'encendran a
la muntanya,
volarà l'anell del teu dit i penjaré una
oreneta a la teva gola.
Quan arribaré, amb fresseigs de fenc i un
aglà per al teu somriure,
l'empenta lenta del crepuscle t'ajaurà com una deu.
Quan arribaré, portant-te l'alta saviesa dels boscos
i la remor de les amples fulles de la nit,
tindràs un pleniluni de sínia materna per als
meus besos d'aigua llarga...
Espera
T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja;
t'espero amb els meus músculs i el meu sol, harmonia vigorosa de cames
àgils i aire als cabells, forma amb sentor de Mediterrània i
ginesta, pell de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles i onades,
llançar un crit de triomf a tres-cents metres i callar mots
inútils.
Nimbada de tarda, em saludes de lluny, amb la mà.
Apressa't! La meva ombra ja no s'esmola damunt la sorra mullada i el cel s'ha
posat collarets de gavines. El vent ens ha cedit les dunes i les veles blanques
ens guarden l'horitzó. Apressa't!
Deixa que et miri, flor de salut i alegria: tinc vents
joves per als teus membres tatuats de sal i trobaré una ala per al teu
cos d'estàtua viva. Ets natural i exacta a tu mateixa, ets tal com la
naturalesa et somià en la gravidesa de la teva mare... El nostre amor no
necessita la protecció de cap sostre ni pot
—42→
ésser
tancat dins una cançoneta de finestra o de plana, sinó
desplegar-se com una bandera.
Deixa que els meus ulls pouin la blavor inefable de cel i
mar dels teus i que les meves carícies se t'entortolliguin com heures
vives. En anar-nos-en, deixarem a la nit l'empremta horitzontal d'un doble pes
de vida bategant...
Filial
Sofreixo, mare, perquè he perdut aquella immobilitat
que em feia retrobar-te,
perquè et sento tan present i tan llunyana.
Ets com una ombra de frescor estesa damunt tòrrides
estepes desolades,
com una flor badada dins un pou de misteri,
com una illa encadenada al somni d'un fantàstic
mariner...
Hauries de tornar, mare, íntegra com un pleniluni.
Però no sé com cridar-te,
ja no puc fer-te venir, tranquil·la absència
enyorada:
t'has allunyat per sempre dels meus ulls.
El temps em volta amb guerra i morts dures, implacables com
marbre il·luminat,
però tu romans arraulida dins el silenci madur de la
meva sang.
¿Fins a quin punt ja no sóc aquell que es
menjava les flors de les acàcies
i dibuixava ocells als vidres entelats d'hivern?
¿Fins a quin punt les orenetes em són
estranyes,
ignoro les coccinel·les
i he oblidat l'herba groga dels camps?
Vine, torna, mare!
Bufa el gebre dels meus parpres,
ressuscita besos al meu front.
Oh, vine abans que l'alba em dugui de nou gust de sol a la
boca!
1936
—43→
El nàufrag
LA MARE
Deixeu la porta oberta;
aquesta nit vindrà.
Poseu més llenya al foc,
llesqueu, llesqueu més pa.
(Les germanes, movent el
cap, es miren i miren.)
LA MARE
Sento remor de passes
dintre el meu cor. Vindrà.
Porteu-me fil i agulla
i el vestit que deixà.
(Les germanes, movent el
cap, es miren i miren.)
EL MAR
Tot, tot és endebades.
Res no el despertarà:
anirà vestit d'algues
tota l'eternitat.
Morts allà baix
I
El sol ja ha oblidat que un dia varen caure,
però els recorden les formigues roges
que s'enfilen pels murs amb llargs fils d'uniforme.
I ho sap encara l'urpa cansada de la calç,
i la saba que mena fins als brots
llur silenci coral d'esquelets barrejats...
-Qui gosa riure per les valls
florides?
Freneu, freneu els cavalls enardits!
—44→
II
Pels carrers de la por, els infants orfes mengen
pomes apocalíptiques.
Però ells romanen
allà baix.
A l'airecel sangloten les difuntes finestres.
Al flanc del mar lligat, el voltor d'una vela!
Però ells romanen
allà baix!
Nit. Avortades flames. Xisclen les mares gàrgoles.
La gossa de l'aurora folga a les clavegueres.
Però ells romanen
allà baix!
Quins setges de medalles i de lleganyes mortes
ran dels nous monuments!
Però ells romanen
allà baix!
III
Allà baix,
oh sangs que segellaren amb colomes la terra!
Allà baix,
oh màrtirs escampats entre oliu i lluernal
Allà baix,
oh magnòlies de pedra que dormen en llurs cranis!
Allà baix, allà baix!
Però ja s'alça en mon ànima,
i amb peu de lava camina,
ma filla de neu forjada...
«Puja, puja pels arcs! Entra!
Dóna'm el teu pa d'aurora
i la càntera de ferro...».
-Qui llaura els cims terribles?
—45→
Ciutat sense son
I
Sense braços, el vent brama
per la ciutat dolorosa,
es detura a les cruïlles
i només demana almoina
amb la llarga llengua seca.
La nit es grata les tombes
que nafren les seves sines.
L'urbs és com un ull enorme
suturat per les estrelles.
A les avingudes d'ombra,
i a les places de fogueres,
i als carrers on s'agenolla
un silenci de civera,
dones pàl·lides arriben...
Ningú no dorm,
ningú no dorm.
Vent... tombes... focs...
Les dones pàl·lides canten
mentre un infant de magnòlia
plora sota les acàcies.
Ja pugen grups de sanglots
vers les pèrgoles glaçades.
Ai, ja ve, ja ve l'aurora
de les cames ensagnades!
II
-Sóc un riu! -canta el riu amb la seva veu blanca.
-Sóc un arbre! -murmura l'arbre amb sa veu
verdosa.
I ambdós a la ciutat entren
flanquejats de negres dalles.
Damunt de garbes de pluja,
les dones pàl·lides canten.
—46→
-Heus ací tots els meus peixos vermells -canta el
riu
estenent dues mans blaves.
-Heus ací els meus ocells i els meus fruits d'or
-crida
l'arbre alzinant el seu brancatge.
Però el riu i l'arbre malden
per la ciutat en paüra
on dones pàl·lides canten
damunt de garbes de pluja.
-La terra... -fa el gran arbre.
-El mar... -murmura el riu.
En la llarga nit obscura
ningú, ningú no els escolta.
El riu i l'arbre s'allunyen.
Les dones pàl·lides canten
damunt de garbes de pluja:
-Ocellaire de la mort,
tanca l'astor blanc del dia
a la buida gàbia d'or
de la nostra melangia.
Dintre el nostre cor de plom,
ocellaire de la vida,
encén el vermell colom
que exalta l'alba adormida.
Ocellaire de la mort
i ocellaire de la vida:
¿quina serà, doncs, la sort
del nostre crit de paitida?
Quan trenarem la tenebra
amb els nostres ferris dits,
¿què farem dels nostres pits
assaltats de tant de gebre?
III
De la mar als cims, l'aurora
cobricela l'urbs garfida
amb una immensa verònica
de vermellenques formigues...
Les dones pàl·lides canten
—47→
damunt de garbes de pluja.
La llum talla el seu sudari
d'una campana d'escuma!
Torno de l'alta nit, en temps de guerra
El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de
tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa
bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni
Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me
ja córrer, entre una follia d'arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d'un bes o el d'una mà
que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.
I, tot d'una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega
dins meu, com un ocell colpit de llum nova.
Brolladors de música s'aixequen de totes les meves
passes,
tot el que ara toqués s'estremiria amb una por
esclava,
i ja veig, enllà de l'últim arbre, la Rosa on
dormen el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest...
1937.
Les promeses soles
Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells.
Ens ratlla el pit el xiscle d'una aspra primavera.
Lentes i taciturnes -on deuen ésser ells?-,
vivim dessota l'ombra de la fèrria figuera.
—48→
Els trens creuen l'angoixa. Quan tornarà l'absent?
Les hores ens entelen vidres de melangia.
Anem amb passa incerta dels rellotges al vent,
de les tristes acàcies a la lluerna pia...
És autumne. Les fulles pengen com mots ja dits
i la muntanya sembla una campana morta.
Escrivim cartes verdes damunt els cobrellits.
Som els no recollits pots de llet a la porta!
Veu en la nit
Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs
apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i
feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar. He de parlar com qui escup un
negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall
de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de
puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en
ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriçó a
les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les
vostres dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes
de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits
i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les
flors sense pensar en els caiguts.
—49→
El seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare
vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells
suaus per a for jar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades per sols furiosos, amb dring de can
timplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense
veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els
nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la
manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom
llegeix a poc a poc perquè durin més?
¿Què sabeu vosaltres del petó
bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de
l'instant com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!
Besos
Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills
caiguts de la meva pàtria,
m'agenollo a frec de les vostres ombres dretes
i poso les semprevives del meu cor a les fornícules de
la vostra absència.
Besos us dono amb els meus llavis de terra viva,
—50→
besos per als vostres cabells esbullats pels vents de les
batalles,
besos per a les vostres sangs de blat escampat.
Oh, ni un plany no fugirà de la meva ànima:
només besos, ara!
Besos sense comiat, perquè mai no us abandonaré
a les molses de l'oblit, morts meus!, solpostats a mig cel.
Besos, només, ara. I la gola nuada, i el dolor
infinit...
Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills
caiguts de la meva pàtria,