  El nou dia
|
| Més enllà d'aquests astres taciturns i
d'aquesta llarga nit de mans crispades, | | |
| després dels meandres de sang i de foc, | | |
| lluny dels munts de fumejants ruïnes i coixes tenebres,
| | |
| per damunt del dolor dels vius i de l'espera dels morts, | | |
| veurem alçar-se la llum precursora... | | |
| . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . | | |
| Pàtria nova! Gegant de ferro i de pètals que
acabes d'obrir els ulls al teu destí, | | |
| homèrica visió que cantes amb la gola de bronze
de la tempesta, cor de flames
que rodes per la congesta d'una Europa
pusil·lànime i bàrbara: | | |
| ¿quin alè de volcà florit et gronxa?
¿Quina cascada de llana t'embolcalla? | | |
| T'alces al centre de la història viva de l'home com
una acusació de saba, | | |
|
—54→
|
| amb el geni d'un poble que grava el seu perfil en el granit
de la immortalitat. | | |
| Pàtria nova: comences a caminar pel Tiberíades
de la victòria amb una tristesa majestuosa, | | |
| saludada des del fons dels segles per la bandera de sols i
petons de la terra! | | |
El fill al front |
| On ets? | | |
|
| Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai. | | | | Hauries pogut dir: «Tornaré aviat». O
bé: «Fins a la nit, pare». | | |
|
| Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties
cansades. | | | | Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues
parets
del temps les imatges del teu record encès. | | | | Sento l'aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la
meva cara, | | | | i amb la meva veu d'heura marcida pujo fins a l'alt bronze
de la teva vida. | | |
|
|
| Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus
ulls en cerca de figures de somnis? | | | | ¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans
honrades? | | |
|
| Et veig entre milers, entre milions, individual i
anònim fragment d'història en marxa, fill meu... | | | | Descanses, infant i tità, com una fulla i com una
muntanya. | | | | Prop teu, sobre l'espiga de lluna de la teva baioneta,
brilla la papallona de la llibertat. | | |
|
Dalt d'un camió, de nit, al costat d'una
peça d'artilleria
|
|
| Per què ets tan serena, al
cel, nit de desastre? | | |
|
| «No m'aculls las, canó, ni m'empentes
refús. | | | | Cap estel ni besada no poden deixar rastre | | | | en ton cos on dorm l'odi seminal de l'obús. | | | | Ta boca sempre exacta promulga cataclismes | | | | al batec i a la pedra. Llances tos roncs udols | | | | entre la por dels homes, en quequejants baptismes, | | | | quan de lluny ets pastor de l'incendi i la pols. | | | | Ara toco el teu fred amb el meu front ardent | | | | i, sol, m'adormiré, sense ombra de bandera, | | | | tatuat per la sarna de roig bec insistent». | | |
|
|
Per què ets tan suau, oh vent de
primavera? | | |
|
Els cavadors de nostàlgies no poden ajudar amb
cançons els qui sofriren estrella de mort en llurs cossos.
Dormen, ells, sense vent al front: eren un himne d'ulls
oberts. Avancen cap a l'oblit follant seques corones. Els lliris ja no tremolen
sota el brusc rot del tro i àdhuc les podrides cordes ploren
llàgrimes verdes. No recorden el cel d'òxid on els galls dels
penells sotgen els cors tirotejats de les llunes conques. El sol dels segles
estima llur coratge sense arrugues17 de vidu o de tango. Llurs rialles brotaran com illes d'alats
cavalls. Entre les roques del silenci algú ordena el sagrat vol dels
ocells que moriran sobre llur estret record mentre la boca de la primavera
agonitza al brut carreró de l'angoixa.
Dormen prop dels àngels de peus de farina. Els
futurs himnes del món tindran l'olor de llurs mans...
Els sacrificats |
| És la culpa del món si són rel i
silenci | | | | dins la terra estremida pels colèrics canons. | | | | Qui té el dret de plorar-los? Oh, no:
que no se'ls venci | | | | novament amb batalls, sanglots i oracions! | | |
|
| Oh, és el crim de molts llur mort sense elegia | | | | en el vent sense escuts! | | | | Qui té el dret de cantar-los? ¿Qui, vivent,
en el dia, | | | | gosarà verb o crit sota el sol dels caiguts? | | |
|
| Entreu, oh morts vermells!, dins la vasta enyorança
| | | | d'un dolor que pentina salzes de desconsol. | | | | Fidel, només diré: lligo amb bri que no es
cansa | | | | el futur sentinella de les llavors del sol. | | |
|
De mi
|
| Ningú no podrà dir-me per què un infant
embriac de pluja
plora flors de vent dins el temps intacte del meu cor. | | |
| És potser per consolar-lo que sóc com
sóc, passo pel món com besos trenats i escolto en la cargola
dels
meus somnisen cerca del camí dels meus èxtasis, entre
llàgrima i envol. | | |
| És potser per ell que sembro al sol i sego a la lluna
i que he après a filar la pedra difícil de les nits. | | |
| És potser per aquest infant que plora embriac de pluja
que l'espiga
sosté el meu verb i camino, suaument ràpid,per les
distàncies. | | |
| És per ell potser, per no sentir-lo, que la meva veu
salta del martell a l'astre i corona emigrats crepuscles | | |
| En l'alegria de la meva sang hi ha un acatament que s'atura
davant les ombres blaves i s'agenolla dins la llum esquinçada. | | |
| És per ell, si, que sóc aigua rodona dins el
càntir i el forat que manca a la flauta. | | |
| És per aquest infant embriac de pluja, sempre despert
dins el temps intacte del meu cor,
que sé que el cant és un
llampecadormit en l'eterna innocència de l'univers... | | |
En molts llocs d'aquest món |
| En molts llocs d'aquest món hi ha espais de blat
madur | | | | sota cels on els cants tenen un vol segur... | | |
|
| En molts llocs d'aquest món la llum du mocador | | | | al cap com una noia perduda en la foscor... | | |
|
| En molts llocs d'aquest món hi ha torres d'anys i
pluja | | | | amb campanes que escolten el cant dels grills que puja...
| | |
|
| En molts llocs d'aquest món la mar riu amb ses ones
| | | | i l'amor fa brunzir les seves roges fones... | | |
|
| En molts llocs d'aquest món l'ombra balla amb
l'aroma | | | | i la joia és un nen que fuig amb una poma... | | |
|
| En molts llocs d'aquest món l'hora trena sa dansa
| | | | entre bressols i tombes, tempestat i bonança... | | |
|
| En molts llocs d'aquest món, espais, llum i
campanes, | | | | hores, amor i tombes... Cor feixuc: què demanes?
| | |
|
Messies |
| Es va atansant, | | | | implacablement, amb una bondat inflexible | | | | que penetra el futur... | | |
|
| Ell és l'impuls nou, la instauració de formes
inèdites, la irresistible harmonia del poder que anuncien els temps.
| | |
|
| Serà la voluntat de puresa en acció que
canviarà les marxes gregàries en lliures voliors. | | | | No baixarà com un àngel ni brotarà com
un crit. | | | | Senzillament: arribarà i s'estendrà.
Serà! | | |
|
| Oh, l'amor de les seves ires blanques i la violència
del seu esperit lluminós! Les noves fams! Revelació i
destralada! | | | | Constructor de gènesis! Metafísic de
l'alegria! Purificador! | | | | Assassí del somni i de la caritat -músic de
la sang!-, abolirà l'agenollament i la florida de les llàgrimes.
| | | | L'ombra de les seves mans immenses enreixarà els
oceans... | | |
|
| De l'espiga al volcà, dels corals a les
constel·lacions, de l'anhel a l'acte, la seva glòria
cobrirà la distància. | | | | En èxode voluntari, hom seguirà la raó
suprema del seu ésser, el pas sonor de la seva jornada... | | |
|
Ningú no ha pensat... |
| Ningú no ha pensat en la meva mort, | | | | ningú no ha escollit encara el fosc bressol on
dormirà el meu esquelet | | | | i els meus llavis amollaran murmuris de cançó
humida... | | |
|
| El mar no sap que haurà d'ajeure el so de la meva
vida damunt la farina de les seves platges secretes. | | |
|
| Els ocells ignoren que llurs plomes perdudes escriuran el
meu nom al cor de les tempestes. | | |
|
| Ningú no ha pensat en la meva mort. | | | | Ningú no sap que un dia les meves llàgrimes
aniran a cantar, soles, al peu dels crepuscles, | | | | mentre la meva ànima s'obrirà amb la
corol·la més gran de la seva alegria... | | |
|
| Ningú no ha pensat que em caldrà abandonar el
meu sol a una gossada de sanglots, dins una selva de boira, | | | | i que els meus pensaments se suïcidaran amb una corda
d'escuma. | | |
|
| Ningú no ha pensat en la meva mort. | | | | No, ningú no ha pensat que vindrà un temps
que només m'ocuparé de sotjar com creix un racó d'herba
| | | | on la llum anirà a vinclar els seus fràgils
joncs d'or... | | |
|
Paraules a l'home
|
|
Voici le temps des Assassins. | | |
|
|
| Heus ací que caic agenollat i amb l'anhel de
parlar-te dins aquest silenci de negres presagis, | | | | en aquesta obscura espera final que ens obre una agonia
diferent a cada ull. | | | | Voldria poder tocar-te amb cada una de les meves paraules,
| | | | entrar dins la teva ànima com el vent omple la vall,
| | | | ja que demà potser hom haurà cremat totes les
flors. | | | | Mai com ara no m'havia adonat que parlar-te era parlar-me,
no sabia que la meva veu era la teva veu... | | |
|
| Tu saps que no hi ha déus pels quals combatre. | | | | No es mata als escorxadors: s'hi és sacrificat, i la
memòria ja no recorda els cants guerrers. | | | | Els llavis encara mormolen fragments de pregàries,
com els darrers boscalls mig consumits retenen les flames moribundes. | | | | Et saps marcat com un be o com un arbre, | | | | i sents a l'ombra el fred de les armes adormides. | | | | Mig entens l'arquitectura de l'odi, però saps molt
bé que les batalles es perllonguen més enllà dels
hospitals... | | |
|
| Tu estimes el món amb els seus camins i els seus
mars, | | | | amb els seus ocells i els seus núvols. | | | | La terra és bella amb els seus gira-sols, | | | | les cases són belles amb llurs infants. | | | | Tu voldries viure a poc a poc, com has crescut, | | | | i que el sol i la lluna anessin madurant la teva mort; | | | | voldries que el dia et coronés amb les seves hores
dia prades i la nit es repengés a les teves fortes espatlles. | | | | Més que no pas el fum de l'encens, et plau la bavor
dels ramats que semblen pobles en moviment. | | | | Vius pels teus amors, tu mateix ets amor, | | | | però si manen, creuràs. | | | | Et sents sol i creuràs amb una trista
obediència de
—67→
segles: tot d'una et sentiràs penjada
al coll una garrofa de ferro... | | | | Germà meu! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna
esperança, | | | | dir-te que els canons s'han adormit per sempre, | | | | que el plom està somiant valsos, | | | | que totes les bales s'han convertit en papallones | | | | i que la llum no perilla que també la vesteixin
d'uniforme... | | |
|
| Una altra sega encara? Què fan amb les dalles roges?
| | | | Tu ets un soldat d'aigua! | | |
|
Plana de Brie |
| Cap cim on sadollar els ulls àvids d'altures!
| | | | Ample país cenyit de bosc i pomerars, | | | | dies de núvols fàcils i nits d'estrelles
dures | | | | damunt d'arbres semblants a cascades i altars. | | |
|
| Teulats de llicorella amiga de la pluja. | | | | Fumarel·les manyagues fan més gris el cel
gris. | | | | L'ànima de l'autumne, embolcallada, puja, | | | | i el vent, sobre els estanys, de la tristor fa el fris.
| | |
|
| Camins molls i segurs on la pedra és rara, | | | | crepuscles ronsejants com ramats de dolçor. | | | | Al capitell de l'aire hora ha lligat l'estol. | | |
|
| Però on són, Déu meu!, la pinya i
l'atzavara? | | | | On és la meva mar d'homèrica remor? | | | | Dintre el meu cor tremola de fred mon antic sol! | | |
|
Un poema de l'illa |
| Oh, que els negres no cantin, que no entrin més
barques | | | | en aquesta ampla desembocadura | | | | de llunes baixes! | | | | La nit trenca els seus càntirs dessota les palmeres.
| | | | Fujo de l'aire, | | | | del minut que rosega la mirada de l'èxtasi, | | | | de les molles de llum on viuen les lluernes, | | | | de la boca d'escuma que no mossega fred... | | |
|
| Aquí t'evoco, dia talment un cavall d'or | | | | perdut dintre la boira, | | | | en aquesta tenebra de la nit de sal lenta, | | | | oblidat dels meus dits, | | | | romput com una estàtua de sucre | | | | dessota el cant dels grills. | | |
|
| Enllà de la finestra: la ciutat cega, els astres | | | | i les pedres: terribles i finals | | | | com la testa del mort. | | | | No sé res del qui roba el foc de les roselles | | | | per a noves banderes... | | |
|
|
—70→
|
| Torna'm, oh dia meu!, la cicatriu del sol; | | | | fes que un paller daurat i un sabatot de pobre | | | | em cerquin per les aigües d'aquell blanc Tamariu | | | | on el meu cos obert volava lentament | | | | tutejant fumarel·les i llaguts, | | | | on el meu cor espitregat | | | | pujava les escales que menaven | | | | a la naixença estreta dels llunyans trons bessons
| | | | i on podia enfonsar-me en la sentor | | | | dels gecs dels pescadors... | | |
|
| Oh, deixa que de nou les espigues enterrin | | | | remor d'insecte ardent dintre ma pell de rusc! | | | | Car mai no oblidaré | | | | que quan les noies àugurs se n'anaven, | | | | jo podia dormir tot cobert d'aus | | | | i amb ginesta mullada damunt la vall del ventre... | | |
|
Immòbil, immòbil a l'illa! |
| Immòbil, immòbil a l'illa! | | | | ¿Quina lluna segella les fulles dels meus ulls? | | |
|
| Invisibles garlandes de sal a la finestra. | | | | Brilla un núvol enorme, feliç, visat pel
vent. | | | | Deixeu-me! Els meus records lliguen les branques | | | | d'antigues primaveres... | | | | Deixeu-me! Estic besant les cames adormides | | | | d'una pluja d'infància... | | |
|
| Immòbil, immòbil a l'illa! | | | | Oh, deixeu-me! Quin xiscle per l'aire sense edat! | | | | Estic parlant dolçament a la terra, | | | | i dono a mes llavors les ordres de naixença... | | |
|
| Immòbil, immòbil a l'illa! | | |
|
1940
|
|
| L'home ja està cansat de no poder dialogar amb els
insectes i que se li digui
que hi ha coses més importants al món
que la dona, les llavors i el martell. | | | | Entre el seu petit cor i la vida | | | | sempre troba un mur de bous adormits, tan alt, que ni el
cargol ni l'heura no s'hi atreveixen. | | | | Entre les seves mans de carbó forjat i la
tèbia llana de les ovelles | | | | s'estén un cementiri de núvols i ocells sense
creus de pluja. | | |
|
| Ja està cansat, l'home, de no poder recordar els
seus somnis, | | | | d'estremir-se en sentir que els gossos borden el crepuscle,
| | | | de pensar que excessives races de generals empudeguen
l'aire, | | | | de veure que els botxins es passegen amb un cor de joc de
cartes enganxat a cada galta | | | | i de témer que cada flor que naixerà fins
d'aquí a mil anys no tingui destinada la seva cadena. | | |
|
| Ja no pot contemplar les estrelles: tant els seus ulls
estan acostumats a jeure. | | | | Ja no pot besar els arbres: tant té la boca cosida.
| | | | Ja no pot cridar a les ribes dels grans rius: tant
té la seva veu dividida en petites súpliques. | | |
|
| Pels grans ports d'oli immòbil, la seva ànima
plora seguint les llargues avingudes aèries dels pals, | | | | on el vent trenca els seus violins de vidre, | | | | i els coloms degollats ploren roselles, | | | | i les cançons dels grumets s'arrauleixen dins
cabanes grogues... | | |
|
| Cada fill d'home i dona té marcat el lloc exacte on
la mort obrirà els seus llavis violeta, | | | | i li tenen preparada una mesura de calç per a la
seva tomba infinitament col·lectiva, | | |
|
|
—72→
|
| lluny de l'olivera i les fonts, | | | | lluny dels sostres i les campanes. | | |
|
| A les recents flors dels ametllers hi ha tinta, | | | | a la túnica de la pau les esperes van ponent llurs
ous negres, | | | | la sang, lligada, és duta als vells molins. | | | | ¿Hi ha algú encara que interrogui sobre els
blats, | | | | hi ha noies encara que mosseguin rams de lilàs, | | | | és possible encara de trenar els llampecs | | | | i recollir l'aigua dels cels? | | |
|
| «Cal organitzar la fam, | | | | cal organitzar la fam, | | | | cal organitzar la fam», | | | | murmuren les encluses i les finestres apagades sota l'ombra
i el silenci de les catedrals. | | |
|
| «És l'hora d'escollir camí, | | | | és l'hora d'escollir camí, | | | | és l'hora d'escollir camí», | | | | insisteixen les espases, les verges i els llorers. | | |
|
| I se senten al·ludits els qui tenen les amples
espatlles corbades, | | | | els mestres de la pedra, el ferro i la cançó,
els savis de la roda i l'arada, | | | | els qui amollen sanglots amb so de mina | | | | i els qui mostren a l'arbre llurs raïms de suor i
voldrien enterrar
l'enorme campana de llur ànima en el llot de les
estrelles | | | | i posar-se a cantar entre mareselves. | | |
|
| Només ells, només ells aixequen de nou llur
dolor immòbil, | | | | i per damunt les espatlles de la darrera nit vetllen per la
innocència fecunda de la terra, | | | | resen a l'àngel gris de les engrunes | | | | i sangloten pel déu de les pasteres, els ruscos i
els peixos... | | |
|
Oda a Catalunya des dels tròpics |
| Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull
l'enyorança d'ulls immòbils
i lentes llàgrimes que
necessita orfeons i corrandes, | | | | sinó la duresa del temps que fa navegables els
records i desenterra imatges. | | | | No vull la degotejant enyorança que plany un
sostre, | | | | renova el gust d'oblidades farines | | | | i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre, | | | | sinó el crit de zel fluvial... | | |
|
| Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg, | | | | zenit del meu cor i de les marxes mudables, | | | | ets tu, Pàtria! | | | | El món m'oculta l'uniforme de la teva tristesa noble
i callada, | | | | però no deixen d'arribar-me les barques que endoles
clandestinament... | | |
|
| Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel
del teu nom, | | | | aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, | | | | i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d'un
palúdic àngel de madrèpora. | | |
|
| Estrany dins l'aire estrany, | | | | circulo entre les argentades columnes dels temples de
palmeres | | | | sentint com el meu cor accedeix a la sirga d'un continent
d'agulles, | | | | comprenent el rictus d'aquestes roques tan fabulosament
allunyades dels pins... | | |
|
| Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant, | | | | ¿què faig aquí, fugitiu de tota
arribada, | | | | assetjat per atlètiques aromes, | | | | dins les tardes de cavalls i arcs iris? | | | | També sabria plorar-te, | | | | sanglotar damunt les mans estimades que també duen
anells nòmades... | | | | Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
| | | | ¿Com podria enyorar-te si no t'has desprès de
mi, | | | |
—74→
| | si ets tan forta d'existència com l'amor en el
refugi dels cossos? | | | | . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . | | |
|
| Tu ets la terra, | | | | l'arbre, | | | | el foc. | | | | Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva
caiguda, | | | | el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels
cims, | | | | sota els arcs de l'alba nova. | | | | Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus
ocells als graners del futur, | | | | per la resurrecció exacta de la teva veu entre les
escumes... | | |
|
El just |
| Senyor, ningú no ve a alçar-me les
caigudes, | | | | no veuràs flors ni ciris dintre la meva
estança, | | | | i els meteors no arriben a les meves mans rudes. | | | | El meu esguard no puja cap a cims d'esperança. | | | | No sé si el vent corteja les dansarines mudes | | | | i pàtries que aguanten les fosques catedrals | | | | o si, talment un gos, | | | | dorm als tancats portals. | | | | Quan era infant, Senyor, em deien que eres ros, | | | | i creia veure ta empremta suau | | | | brillar damunt les roques i els somriures. | | | | Ara no vull, no vull la teva pau: | | | | no serveixo ningú ni tinc l'orgull dels lliures.
| | | | Deixa que el meu dolor salti de sa estatura, | | | | feixuc de crits i rams. | | | | No m'acostis els olis ni la paraula pura | | | | que podrien calmar les meves fams. | | | | Si de tu mai no rebo ni grans reptes ni plagues, | | | | no crec que calgui, doncs, que et demani conhort. | | |
|
|
—77→
|
| En els arbres i els solcs he collit dolces pagues. | | | | Entraré dret dins l'ombra de la mort. | | | | No vinguis fins després del tiberi dels corbs | | | | i de l'esfondrament del meu arc iris. | | | | No vinguis (pels carrers ja desfilen els orbs) | | | | abans del rot del plom i del badall dels lliris. | | |
|
| Èxtasi i visió, | | | | no per a mi. | | | | Estesa oració, | | | | absoltes o jardí, | | | | esbadiada por, | | | | no per a mi. | | |
|
| (Senyor, el meu descans | | | | ofendria ta glòria. | | | | No em cabria a les mans | | | | una alada victòria.) | | |
|
| Vull el cant dels qui callen i somiquen en mi. | | |
|
