Infant

	Prop teu, infant, la nit
	de desembre constel·la
	el seu fred i tenebres
	baixes.

	Una fada d'argent
	et guarda de la por
	que mou l'única fulla
	de l'arbre.

	Amb l'esguard faig florir
	l'ombra del teu bressol.
	La nit benigna plora
	la neu que no fa caure.

	Ve l'estel de cotó
	que el teu front necessita.
—78→
	Rodolen pel silenci
	boletes de mimosa...

	Brilla a les meves mans
	el menut colibrí
	del teu somrís...
	Oh infant teu i meu!

Cançó de bressol

	Nin, non - dorm, nin.
	Un nen blanc - un nen negre.
	Un granet de sal - un granet de pebre.
	Nin, non,
	non, nin.

	Des de la porta del molí
	-dorm, nin, dorm-
	el moliner els mira venir
	-dorm, nin, dorm-.

	Diu el nen blanc:
	«Que bella és la lluna!».
	Diu el nen negre:
	«Que lletja és la lluna!».

Dorm, nin, dorm.

	-Jo sóc blanc.
	Nin, non.
	-Jo sóc negre.
	Non, nin.

	Un granet de sal,
	un granet de pebre.
	El vell moliner
	els vol fer farina.
	El nen blanc rondina
	i el negre també.

—79→

Dorm, nin, dorm.

	Mola del molí,
	roda, roda,
	els faràs farina.
	Mola del molí,
	roda, roda.
	La lluna és fadrina.
	Nin, non,
	non, nin.

	El vell moliner
	ja tanca el molí.

Dorm, nin, dorm.

	I el vent juganer
	se'ls emporta enlaire.

Dorm, nin, dorm.

	Diuen els dos nens,
	dins el vent, ballant:
	«La lluna tindrem
	si seguim pujant».

	Nin, non - dorm, nin.
	Un nen blanc - un nen negre.
	Un granet de sal - un granet de pebre.
	Nin, non,
	dorm, nin.

Quatre cançons per al meu fill

	Vent i pluja dansen,
	dansen pels camps grisos.
	Els camins s'amaguen,
	els arbres s'inclinen.

—80→

	La pluja du al pit
	l'estel de la tarda,
	anell de fred viu
	i faldilla llarga.

	El vent porta fils
	de cel a la cara,
	sandàlies de vidre
	i mar a la barba.

	Suaument vacil·la
	la pluja cansada.
	Però el vent enfila
	devers la muntanya.

	Ha caigut la nit.
	Els camins viatgen.
	El silenci fila
	en totes les branques.

	I mentre el vent crida
	dalt de la muntanya,
	la pluja tranquil·la
	s'adorm amb agulles
	de lluna a la galta...

	Arbre ajagut
	sobre l'aigua.
	No sap plorar.
	Ombra llarga.
	Ah!

	Cel. Avingudes
	folles d'àngels.
	Cau, cau la nit
	a ta boca.
	Oh!

—81→

III

	El roser de l'alba
	creix contra un mur negre.
	Olairà!
	L'àngel de la llum
	alça les mans blanques.
	Olairí!

	El mur s'ha esvaït,
	s'han obert les roses.
	Olairà!
	L'àngel de la llum
	té la testa roja.
	Olairí!

	El matí s'esquinça
	en els alts penells,
	l'hora va vestida
	de lilàs i ocells.

	El matí s'esquinça
	en els alts penells.

	El taronger mira
	amb sos ulls daurats
	les veles encintes
	dels llaguts varats.

	El taronger mira
	amb sos ulls daurats.

	Segador marí
	de la dalla immensa,
	talla per a mi
	la més alta vela.

	Segador marí
	de la dalla immensa.

—82→

Joan Junyer

	Crit en la teva llum! El mar on és?
	Què han fet, què han fet del nostre mar,
	dels cantaires infants sota les pomes,
	dels bous crepusculars i de tants solcs?

	Veu en el teu color. Joia! De qui?
	Vestida de futur i de pallers,
	armada d'anemones i bondat,
	venç les boques vermelles de la guerra
	i assalta el mort teatre del passat,
	Joan.

	El branc més alt del teu amor al món
	es mou al vent.
	Cantes
	perquè de nou puguem enamorar la terra,
	perquè la mà del fill rebi la bala d'or,
	Joan!

Gener, 1942.

La mort

	La carreta grinyola com una bestiola
	dòcil i enfredorida.

	(Oh, dormir damunt l'herba ajaçada del prat
	com una ombra ferida!)

	A les llantes brillants hi ha sang d'estrelles noves
	i crits d'hora parida.

	(Oh, dormir damunt l'herba vermella del crepuscle
	com un ocell de gebre!)

	Ai, el carreter porta una dalla invisible
	i ampla faixa morada!

	(Dormir, dormir, dormir
	somnis d'aigua tallada!)

—83→

Por

	Ai, el liquen, el liquen! Vigileu-lo!
	On sóc?
	Va venint amb ses grogues estrelletes.
	Dormo?
	Ai, el liquen, el liquen! Atureu-lo!
	Sóc marbre?
	Va pujant amb ses xarxes i esperons.
	Qui plora?
	Ai, el liquen, el liquen! Salveu-me!

	Sóc els ulls
	de l'estàtua!

A mi

	I escolta sempre l'àngel...
	Sigues l'obert camí
	que et meni a tu mateix, des de l'ésser a la faula.
	Mira el riu de la nit: mor a la teva taula
	amb remor de ciutat i enyorança de pi.

	És l'hora que pel cel passen les lentes relles.
	Arma't! I que el teu somni, fet harmoniós cant,
	tot ressoni amb el ritme del teu cor bategant.
	Aixeca el feixuc rostre a les finals estrelles.

	Posa a la teva sang immenses veles d'or
	i fes que la teva ànima sigui tempesta i port.
	Deixa sempre, a tot vent, l'obscura porta oberta.

	No masteguis llorer ni t'enfitis d'atzur.
	Si vols cantar l'arrel, oblida't del fruit pur.
	Enllà del foc comença l'eternitat desperta...

—84→

Novembre, 1945.

Mots al destí de Màrsias

	Tu interrogaves -orb i també déu
	en l'aspra soledat del teu sanglot-
	el teu vast cor de pluja,
	el sostre de ton ànima
	i els teus braços oberts,
	fins que vingué la nit on tot comença.
	La nit on tu comences. I ets: et vincles
	a l'illa del teu crit,
	mortal en ta caiguda inacabable,
	oh Pare de ta sang!

	Ah, però ja el teu arbre, l'arbre nat
	del càstig del teu cos, de ta derrota
	amb l'auri déu dispers,
	està aixecant les branques ensagnades
	devers on els ocells d'un futur d'albes
	es precipiten...

Oh camarades!

A Francisco Aguilera.

Oh camarades en la joventut del món: agafem la cançó dels penells, ara que
la vella història està grinyolant a les cúpules!

	El nom del futur oscil·la com una àncora d'estrelles i les hores plouen damunt el vermell bou del temps. Ja hem après tot allò que importa: l'alè de la primavera que acaba en les profecies i el dia com una campana interminable adornada amb espigues de neu,
	prop del sol,
	prop de la nit,
	amb una ànima viva de gira-sols calents i sense poder oblidar la casta remor d'una ala de blat...
—85→
	Oh camarades en la llum del món: besem les ombres dels creadors de banderes impol·lutes, cantem l'esperit que obre mans en la boira i el silenci dels grans rius del somni. I nosaltres cantem-nos també: nous cossos en noves pàtries, la fabulosa possessió de la rialla més enllà de les àmfores, dels sospirs i de les orbes ruïnes, entre branques de coral lluminós...

Oh soldats de dura joia! Llencem el passat com una moneda rovellada i
rubriquem entre les estrelles, amb una desperta espasa vegetal, l'honor
profund del nostre temps...