Visor de obras.

  —94→     —95→  

  —96→  

Primera edició: Barcelona, Editorial Laia, 1977. (Premi Josep Carner1976.)

Primeres edicions separades:

Rapsòdia de Garí: Barcelona, Edicions 62, 1972.

Rapsòdia d'Arnau: Barcelona, Vosgos, 1974.

Rapsòdia d'Ahab: Barcelona, Vosgos, 1976.

  —97→  

Callen davant meu i deixeu-me parlar a mi, i que em passi tot el que es vulgui! Prenc la meva carn entre les meves dents i poso la meva vida a les meves mans.

Job.

PROMETEU.-   Ai, ai! Ai, ai! nissaga de la fecunda Tetis, filles del pare Oceà, que amb el seu curs insomne s'enrotlla al voltant de la terra immensa, vegeu, contempleu per quines cadenes cordat a les extremes roques d'aquest pic, sostinc una guàrdia que ningú no m'envejaria.

EL COR.-   Ho veig, Prometeu; i una poruga boira puja, plena de llàgrimes, als meus ulls, quan contemplo sobre la roca el teu cos que es marceix en la ignomínia d'aquests lligams d'acer. Nous timoners governen l'Olimp; en nom de lleis noves, Zeus exerceix un poder sense regla, i, els colossos59 d'antany, avui els fa invisibles.

Esquil, Prometeu encadenat.

Dins el cor ombrívol de la història, els homes de Prometeu, sense abandonar llur dur ofici, servaran una mirada sobre la terra, sobre l'herba incansable. L'heroi encadenat conserva en el llamp i el tro divins la seva fe tranquil·la en l'home. I per això és més dur que la seva roca i més pacient que el seu voltor.

Albert Camus, Prometeu als inferns.

  —98→  

A Salvador Alavedra.

  —99→  

(Nit estrellada de primavera. Pel cantó de ponent penja una rotunda lluna òssia. Garí, ferit d'una coltellada en un flanc, roman immòbil i amb els braços oberts sobre un munt d'escombraries i cendres, en un extrem de la Plaça del Segle XX, mig urbanitzada, o potser mig destruïda per un bombardeig d'anys enrera, als afores suburbials de la petita ciutat. Entre abaltit i despert: els seus pensaments, que adesiara arriben a formular-se amb paraules murmurades, s'adollen migpartits entre una aguda consciència i l'autònoma correntia de les imatges del seu esperit -esquinçalls d'una memòria visionària individual i ensems col·lectiva que el transcendeix, com en el caos i desmesura del somni.

Per damunt de la testa de Garí -grossa àdhuc en relació al seu enorme cos-, com formant-li una corona, hi ha una rastellera de pots de conserva buits i de llauna mig rovellada; més amunt, gairebé al cim de la pila d'escombraries, un gat mort, a banda i banda del qual sorgeixen dos tènues torterols de fum continu, i més enlaire encara, entre els dos braços dels fumerols, la lluna, brillant ara amb la mateixa lluïssor que les dents del gat mort, penja damunt els Erms. L'aire va carregat de sentors de la madura primavera i, ara i adés, de l'asfixiant fetor que baixa dels solls en què darrerament s'han convertit molts jardins i horts de la població. En un carrer del suburbi un infant somnàmbul camina amb una taronja a la mà...

Garí obre els ulls, tot d'una, de retorn a la consciència. Si hi parés esment, i per altra banda no tingués la visió enterbolida pet llagrimeig, veuria, a primer terme, la sabata del seu peu dret, enfangada, i a uns quatre o cinc pams de distància, el seu peu esquerre descalçat, nu, de dits lleugerament garfiüts, excepte el gros, d'ungla llarga i fosca, com la closca de mitja nou. Vents encreuats s'esbatussen a la plaça. Entre la pila d'escombraries i la primera casa del barri, set neulides oliveres sobrevivents, d'un anacronisme llastimós.)

  —100→  

Oh vent empudegat i alafeixuc, remoreig d'aigües brutes del rec emperesit, innombrable rialla de dents de plom del mar, i tu, sol que t'has post darrera els Erms, i tu també, Terra de vida i mort, barjaula de gros cul, guerrera de l'espiga i dolcíssima mare, no us invoco! Quin temps em resta encara, entre el femer i les altes estrelles amb el dolor de clau interminable a la cintura, m'ho diríeu potser?

Tinc temps real encara? Començarà la mort quan la sang finirà d'escolar-se a borbolls sobre aquest jaç d'oprobi, on la lluna m'ungleja la gola assedegada i la fetor m'eixona les llàgrimes dels ulls? Otototoi! Somio fressa d'ales? És el voltor pudent...? No veig res, ara. Altre cop les tenebres, les imatges que roden, un llebeig que s'emporta les mateixes figures de l'odi i el dolor: el soldat caigut, el toro, la mare, l'infant, el cavall esquinçat, la fugitiva, la dona ablamada, la noia de la llàntia... I jo entre ells, invisible, i, com sempre, a la dreta del meu cor, enmig de tot l'embull de l'holocaust, renill en el renill, crit de l'au aspidada entre el toro i el sol, fimbrant en tot el frèvol fil calcari de l'hecatombe- jo l'estassat guerrer de l'espasa rompuda, sol esventrat, font roja, ahir- —101→ No, de nit no se senten els esgüells dels porcs, però el que és la fetor, la pestilència... I als ulls, estrelles! Sí, la lluïdera enlaire: penjolls, gotims i sembra,

i la truja, la lluna grufant la grana que curulla els obis del bestiari astral, mentre la pesta arriba de les cases del poble que s'agotnen dessota les campanes que, en sonar, hom diria que deixaten i escampen la fetor amb les ombres blanoses dels muricecs...

I ara sí, tanco els ulls: no respiro pel nas ans per la boca, i prenc el fètid brou a cullerades, i la barba rogenca se m'enxopa com un fregall...

Doncs heus-me ací ullcluc i, sense ensum, amb la basca minvada, despertant els records adormits de flors i aromes: exhalant el lleu buf dins la flauta canyissa de la meva memòria, el conjur cert dels noms que, com camàlics, porten les imatges: gira-sol... mareselva... campànula... lilà... mimosa... violeta... passionera... rosa... i l'olor del clavell, que és com un eriçó que em rodola per l'ànima, la sentor d'Hilda.

És tossuda, l'olor. És tossuda, la vida. La sentor de clavell d'Hilda, que arrossegava com si fos una xarxa... —102→ (I sonava l'aram.) És tossuda, la mort. Són tossudes, les sabes. Oh, temps, dura garrofa! Aquella nit vàrem pujar l'escala de fusta de les golfes, fosca, amb taques de lluna. Cruixien els graons... (I sonava l'aram, lluny, al final del barri un colpejar somort sobre el vibrant aram, metall de nom de flor, el martell del courer: tam-tam, tam-tam, tam!)

I ella anava davant, pujant sense soroll, com un aire corpori, i jo ventava el bleix vers la seva tannara encastada a la nuca com una negra poma, mentre les seves cames encenien els ulls de la meva sang alta i els cruixidors graons dialogaven amb ma feixugor d'home ple de desig tossut- talment l'aram, la cançó de l'aram que contestava els besos del poderós martell guerxant-se en l'aparença de gran vas o corol·la, sí, sota els cops que creaven des de dins: tam-tam-tam! Otototoi!, cridava la meva ànima.

Jo pujava pel temps, pujava per la nit: muntanya oberta. Dintre meu es trencava un branc de vidre cobert de rou de sang...

A dalt, dintre la cambra, varen morir els meus ploms i, en contemplar-la, nua, davant la finestra, —103→ quina fam del seu cos varen patir les meves mans! I quin aguait de tendresa feroç eren mos ulls! Nua, con-, un braçat de joncs o una pila de daus. (No cantava l'aram.) A fora, l'alta nit s'havia tret sa llarga capa d'agulles blanques... (¿Ja dormia el martell quan vaig sentir els raucs llunyans de les granotes i una ala entorcillada habitava el foc verge del cos?)

Hilda nua i d'esquena dintre dels meus gemecs d'agenollades síl·labes.

... i, tot de sobte, cantà l'aram: un batec sord, un cop tirànic i de rancor que desvetllà plomes de por. ... la trossa d'Hilda tingué un sondroll i va esbalçar-se com un sanglot i un plugim fosc...

I doblegant-la al llit, com una canya tendra, vaig estendre'm a dolls, talment una verema...

...el vent que ha estat dormint dintre el meu son ara me'l sento damunt meu, despert, més que jo, ell, badalla, em palpa, es desensunya, alça cent braços, em bufa els ulls, fa un giravolt, ivarsós, i tombollant es planta al mig —104→ de la plaça, on queda immòbil esperant altres metamorfosis...

...sóc en el somni encara o bé veig visions amb un sol ull, com Pol-dels-fems- les oliveres són ara set dones que en filera caminen vers la plaça i s'aturen prop del vent: la teixidora grisa, la bagassa cepada, la noia amb minifaldilla, la vella del cabàs negre, la fornera xiroia, la florista esmerlida, la llevadora de mans amples...

...les conec totes, si, des de fa temps, però no em veuran mai,     ni mai no em sentirien, si cridés, que no puc, no tinc veu, i mai ningú no mira els munts d'escombraries... Ara venen la resta, ja s'acosten, perquè cal completar dotze figures: la Ploranera, Soleia, l'infant de la taronja a la mà, el boc i...

...aquest faltava, és clar: el brivall de la moto, escampant per darrera terrabastall i pesta, com les vaques... pitjor! Ja ha donat una volta, amb el seu rum-pom-pom! que m'enverina, seguir, la ferida... ara em fa molt de mal, com si el voltor... El voltor? Quin voltor? Volia dir la volta, no hi ha dubte... rum-pom-pom! rum-pom-pom! Ai! Ai! Quin patiment, oh mare meva! Si pogués enfonsar-me en la son del no ésser! Ja ha donat les tres voltes rituals... Ara cessa el soroll... Si pogués, si pogués...

...quin dolç silenci de llarga desfila! Hi torno a veure clar amb l'únic ull, encara que les dotze figures rera el vent semblen gelades —105→ i com si ja escoltessin tot allò que els dirà aqueix romboll rabent que veig transfigurar-se en successius instants de figures estranyes: el Vell del Mar que pasturava foques, un endeví d'esclarissada barba, un llenyater dels nostres Pirineus, l'Home de l'Auca antiga, un raier de cara de plata, un locutor de ràdio, un paracaigudista i...

...m'he tornat a adormir? Ja no canvia el vent; té mil formes en una, la darrera, que conserva alguns trets dels altres avatars: aixeca el braç, aviat parlarà: ja s'ha posat la màscara, i en té una bona maina... Hem de colpir darrera de la màscara? I per què? Tant-se-val! El que cal és colpir, colpir, colpir, colpir, perquè només dels cops m'agrada l'eco... Darrera de la màscara. Qui en va parlar, d'això? No sé pas d'on ho he tret. Com el voltor d'abans... En té de tota mena veig, de màscares: fetes de fulles seques, de papallones, del colom de Picasso, de mosques mortes, de paper de diari, d'acer llis i sense ulls, de llop, de jutge, de pallasso...

...ja ve la veu, a través de la màscara! Les figures, la gent, han restat aturades en el gest veritable del seu ésser: la florista lligant un pom de flors, la bagassa amb les mans sobre els malucs, el brivall de la moto amb el peu dret enlaire... Parla el vent! Parla el vent... Oh! És el vent?

  —106→  

Corifeu (I)

M'escau d'aixecar la paraula fins a la vora del llamp, perquè qui ha viscut en l'arruga fòssil de tantes esperes pot fer de son ànima l'au solar del seu cor feixugós. Ei! Ei! M'escolteu? Sou aquí? ¿Diré els vivents mots aurorals o bé els del dolor que amb fardells de vels acompanya el viatge de l'home a través de la vida, ell, tan precari i tan làbil, semblant a la flama vermella i a la fullaca caiguda, occida per l'or del seu propi triomf, i ensems immortal en l'honor terrible del seu sofriment quan l'ànima era penjada, a l'alba, a les forques del segle, i els cossos dels màrtirs peixien sarnes i forns crematoris, ahir, tot això, cicatrius avui, ulls de làpida innúmera...? Ei! Ei! No em sentiu? ¿Els meus mots potser només són com l'ocult rosec de les arnes que mina el drap de l'oreig de la nit? Us he de colpir a través dels símbols d'efímeres màscares, perquè sordegeu per als mots sense escena...

He vist un moment, amb ulls molls, l'estrella que neix del sol mort, l'estel que, en ma llàgrima fos, afua en mon rostre llum nòmada, i m'he preguntat: ¿per què el xiscle llarg de la blanca gavina s'assembla al grinyol incessant del gir de la sínia vella? Oh crit engegat per la por vers l'eco que torna l'angoixa! Per què la mort dura, amb son ferro, marca les noves naixences? Per què sempre dus aquest rictus fix a ta boca vermella, oh terra vinclada als retorns temporals?

Ai! Ai! Som els fills de la nit! Encara en el joc agonal!, oh humans!, la fretura xuclada ignora les flors del destí, i dintre la fosca encertem, de sobte, a fer el salt per no caure. Oh l'ésser respira! Va i ve l'alè de la fonda existència, —107→ com l'ona que avança i recula, en calma o en cega borrasca, o bé, talment l'arbre, es vesteix de mil verdes boques goludes. Conhort de l'espera, ve el somni breu que ens fa veure l'aurora en una donzella amb un cove de peix.

No hi ha espectadors! Garbellats pel segle, ningú no ens pregunta: «Colom o esparver? Pa florit o anell? Feixuc tanc o magnòlia?» Dels cecs entre l'ídol i el sou, ¿qui serva el record de l'alosa, qui deixa un branquill de mimosa sobre els feroços estigmes? Ai home! Oh míser germà: cavalques la lenta tortuga i el brum de la fletxa no et lleva el pes de l'eixorc celde pedra! Rebel i mesell a l'encop, m'esglaies, m'enartes i encises tostemps, com Garí, com Garí, com Garí...!

  —108→  

...des de la fi del somni m'han cridat? He sentit el meu nom com un esquinç llarguíssim xiulant-me malanances ran d'orella... Despert! Despert! Despert a pensament i angoixa, sentint com el meu cor, igual que un gos, troba consol lladrant les miroies gepiques de les ombres, rosegant l'os pelat dels meus fets i records.

Oh calla, gos! Muts, cor! Quin vent ensumes ara? Véste'n! Au! Esmerlit, llenganyós, brut i ple de paparres, encara m'ets fidel? Ésser gos és això: ombra al taló de l'home, coltells de la intempèrie, pedrades i bastó, somni de pelleringues, còpules llampegants, cercar l'herba dels vòmits, pedrís calent de sol, focs atàvics als ulls, els corns, els ahucs, la presa dels grans espessoralls i la que plou del cel, el sol pútrid dels tolls, pluges, llunes trencades, la flaire i la veu d'Ell...

Ai gos meu, gos de mi, jo gos, jo cor, tot lladruc i batec, cor nafrat i sarnós i amb la llengua penjant, gos pare dels meus zels, gos mare del meu sexe, gos avi de mes fams, jo gos, jo cor, jo gos, i més gos l'Altre...! Au! Vés-te'n! Au! Per què em llepes les mans? Deixa'm sol! Au! Au! Guau! Vida de gos, la meva -infància de pobre en un llogarret míser de muntanya, mig pastor mig pagès, pasturava la llana, enfornava el pa minso, besava les escorces dels bedolls, tutejava els ocells, parlava amb els forats del meus vestits, adorava els clemàstecs i el petit porró blau, m'enartaven els núvols, la veu del vent, l'avellana de vidre dins els ulls de les òlibes, plorava sol al Vial dels Xiprers, enfilava glans grocs —109→ i veia que les mans mig closes de la mare dintre el clot de la falda s'anaven envellint a poc a poc, com les trumfes, sents, gos?, i sentia sa veu descabdellant la rondalla i cançó que em durien la son, la cantilena que empenyia la contalla de Pol-dels-fems, el gegantàs babau que sols tenia un ull al mig del front... I què feia, el gegant? No me'n recordo, mare... El galiassa queia, ensopegava i queia... I per què queia, mare, el gegant Pol-dels-fems? Tu deies: patapum!, i allà el teníem, amorrat a terra, com deu feixos de llenya, i mentrestant cantaves:

Pol-dels-fems, quasi no hi clisses,        sols tens un ull, i ben cluc,        et fiques a les bardisses        amb un esclop i un peüc.        Pol-dels-fems, grunys i rondines:        -Ai! Ai! Ai! Qui m'ha eixorbat?        Cerques l'ocell fent tentines,        borratxo cavall bernat...

Has sentit, gos? Era la meva mare, que cantava i contava, perquè jo m'adormís. Les vegades que queia, Pol-dels-fems! En sabia, la mare, de fer- lo entropessar i deixar-lo tombat, estabornit a terra, brut de fang o pinassa, ple de gemecs i fúria, fins que tornava a alçar-se, esparracat i enorme, com cinc bótes de vi l'una damunt de l'altra, i la de dalt de tot amb l'aixeta estil·lant, i la mare dient: «El gegantàs tenia, sents, fill meu?, la gran dèria dels ocells, dels ocells que caçava amb filats dintre les seves cledes o amb vesc als passos alts. No tenia altra ceba, el bergant Pol-dels-fems, que els pobrissons ocells; —110→ n'havia voliors que tot seguit tancava, mesclats, en un rafal, on els ocells morien, dins el rafal, sents, fill?, cantaven i es morien, i el gegant no parava, seguia amb la cabòria dels pobres ocellics, perquè el que cobejava l'únic ull del seu front mai no l'aconseguia: l'ocell vermell dels cels...»

He! He! L'ocell de foc qui el tindrà mai? Pol-dels-fems, i qui no?, el portava dedins de l'Ull... I per això la sang que rajava a borbolls del seu ull mort era la de l'ocell inabastable..., sents, gos perdut? ...ara ve el borni? No és rar que em truqui a la memòria, després de Pol-dels-fems. Passa aviat, tros d'enze! Ets com abans: el vell de la garlopa, el martell i la serra del Carreró de l'Arc, calba la clepsa, cos acanyat, calces balderes, elàstics grocs, sols l'ull vivia, com un error, en el seu rostre... Escampa el vent o t'etzibo un calbot! Que vingui, sí, que vingui la teva dona jove, Damiana! Ja vens! Ja ets aquí, com aquell dia que et vares aturar davant meu al bosc, te'm vas fer trobadissa amb un somrís de fulla que t'omplia la cara, I la faldilla groga, i el gipó verd, i un codony a la mà, tu que em doblaves de sols i de llunes en el temps, Damiana...

... quan et vares asseure a la molsa daurada, va caure'm la destral. Vas amollar el codony, que es deturà vora mateix de l'eina... —111→ Jo estava dret, sotjant el dubte en els teus ulls, que encara no sabien si sols era un infant, i la teva mà dreta abastà el meu fruit d'home, ensems que amb l'altra et treies un pit...

I vaig caure, vençut, damunt la teva boca, Damiana d'octubre, i em vas ensenyar el ritme que fa dringar l'enclusa, em vas donar els raïms de vent de ta cintura i vaig ser un xaragall entre les teves cuixes, dona de sol matern, oh Damiana de lluna, muntanya, vaca, anònima deessa-

... damunt teu, jo, com un boirim poruc, com un vent astorat, sentia el cant de les teves entranyes, la cançó que rodola ran de tots els camins de la terra dels homes. No em deixis, Damiana. No te'n vagis encara. Ai! Et vas esvanint silenciosa, crepuscular, enmig de les roderes del record, bransolejant les anques i llançant i tomant el gros codony, mentre jo, lluny de tu, corria com un llamp, i sense la destral... Ei! Què fas, gos? Per què em llepes el peu?

... l'aire espès i virós, un altre cop: talment una au de quisca que s'espolsés les ales damunt meu, i no puc girar el cap, sí, perquè vénen les dones... Oh més dones, bona maina n'hi ha hagudes en ma vida, ¿sents, cor de paparres i sagna, gos de mi que estàs flairant el vent...? Les dones de Cotlliure, gos, sí, no te'n recordes? —112→ les dones a rampeu de la muralla del castell del pujol, i nosaltres a dalt, els damnats de les sorres, a dalt, entre els merlets, amb la mar al davant, la immensa mar lliberta, hostals de polls, nosaltres, grans embuts de llenties, borratxos dels mil vins del vent de primavera, i elles abaix, la trepa virolada, les dones malparides, lluents i ben peixades, insultant-nos a crits, movent-se com bagasses, a vint o trenta metres de llurs marits o pares o germans, que bevent i rient en grups prop de llurs cotxes aquissaven les dones i, ara i adés, alçaven, mirant-nos, el braç; dret..., i finalment les dones, posades en renglera i un poc eixarrancades, llançant xisclets, s'alçaven les faldilles per davant fins al ventre, i nosaltres callàvem, ofesos i capjups i amb el sexe rugint com el lleó del sol, dalt als merlets, sents, gos?

  —113→  

Corifeu (II)

Garí, violent i vermell, oh fill de l'espiga negada, hereu dels teus vents i deutor de flors als graons de la llum! Em dol que tes mans no conservin la flaire de fustes esveltes, em planyo de veure't tan lluny dels bous i dels solcs congregats, tan orfe de canya i bedoll, de cels godallats per l'arc iris! Perdut, oh perdut pels fonolls i els besos florits de l'espígol! No estimes la mar. Però encara et lluu sobre el pit la lluerna i entela els teus ulls un record de fumeres...

No puc ajudar-te, Garí. No puc ser coixí del teu cap ni crossa d'auxili clement quan vas per les fosques comarques. M'esglaio quan polses tes venes, quan encatives tes urpes. T'han fet i engrunat els horaris fers de la fam i dels freds; els joncs del desig t'han vinclat, forçut de columnes podrides. No puc, per a tu, decantar amb pes d'astres la fonda balança, ni fer-me sectari donant la mà d'aigua viva al foc cec. Car jo només sóc tot esguard i memòria...

  —114→  

...i ara et parlaré, gos, dels meus odis i zels, llets, ràbies i punys, rampells, crits i gemecs, dels meus cops de sal fúnebre, de la síl·laba que pelava als peus del vi o abandonava dintre l'orella paquidèrmica del lliri immaculat.

...després de Damiana i abans d'Hilda, anyades de vent pròfug vaig haver de follar, jo, Garí, os de pària, ombra de resistència, jornaler de la roda, bastaix d'hores rocoses, bus dins la sopa bruta de les nits del suburbi, gran enemic dels sastres, feligrès dels forners, nuvi de la pedrada, rei de les intempèries dels meus campaments àcrates, ull sulfúric, vespral, entre els ramats de verges...

Metre noranta feia, i faig, sobre el nivell de les burilles i a molta més alçària per damunt de les toves catifes on dormia el ventall del paó; una llavor, una ploma i un oli mantenien en mon rostre llur ordre original, una amplada d'enclusa s'abeurava en mon pit i el toro i el colom mon ventre es disputaven... Els meus dos ulls com esquirols gebrats, el meu cap domicili de grocs cargols de fusta, els meus braços de gegant de conte, els dos punys com carxofes de ferro solitari, la boca on somiava la testa del gran sol, jo, Garí, gos i cor, esquema muscular, una bastida sòlida que pujava i baixava sense hora ni espai propi, un projecte de far, una suor flotant, una alerta, un combat, que, sol, deambulava pels carrerons estrets, obria amb claus enormes les portes centenàries —115→ de les fosques entrades que pudien a rata i a cigrons cuits... Sentia les campanes- ding-dong! ding-dong! ding-dong! dong!- de Santa Maria del Mar -dong!- amollar gansoneres llur fresa d'ous de bronze... Dong-dong...!

...i només jo sotjava -a l'hora del crepuscle, travessant lentament la Plaça de les Olles-, sols jo a vegades veia Zaratustra coronat de mimoses, vestit de blanca túnica i esllavissant-se ingràvid amb una dissecada àguila sobre el muscle,

mentre, al cel, Bakunin, darrera un núvol roig, rugia...

Ma força desitjava la flama i l'enderroc, la foscor clandestina i els músculs de colors de la bandera interminable. Però de tant en tant un batall negre naixia dins mon cor i em deixava guiar per l'Àngel de farina que portava una estrella. Verificava els arbres, ensacava petons, perdonava els pianos, descalçava la llum i donava garrofes als núvols famolencs, i me n'anava a veure la naixença dels astres quan l'última gavina deixava el cel del port, i m'ajeia tranquil sobre una lona, entre munts de carbó i estibes de taulons, i escoltava el diàleg de les grues i el vent, —116→ destriava en la boira la donzella de fusta esclava d'una proa i preguntava als pals dels adormits vaixells per què la raïmera no enfilava els seus pàmpols fins a les altes cofes, i aleshores, sents, gos?, ja voltat de foscúria, començava a tocar, baixet, baixet, mon xic acordió, aquella musiqueta, el dolç xim-xim de la meva tristesa... No sents, no sents res, gos? He vist passar suara una ombra esvelta... No has sentit res? No pas la musiqueta... Oh no! La veu... Dorms, enroscat, ran mateix del meu peu, que el teu alè m'escalfa... Oh la veu! Oh la veu!

  —117→  

Cançó de Soleia (I)

Romput, han mòlt l'arc iris al molí dels flagells. Oh ànima, no et giris a ecos ni cimbells!

Esclavitud d'argila, camps sense majorals, foguera que s'asila als sanglots forestals.

Ai, quins cors de granotes! Ai, vellesa dels rems! Ai, admeses derrotes dels capjups crisantems!

Damunt antigues eres dibuixo un peix de llum. Qui puja a les heureres les màscares de fum?

El sol perdé sa guerra. Tothom cerca l'ou d'or. Sento el crit de la terra: les arades han mort!

  —118→  

...flors, astres i furor. Qui era jo? Qui sóc...? Au d'or, foc nou, angoixa... Sóc Garí, doncs? Vaig ésser? Sóc? Qui va escorxar-me l'ànima, sempre prop de la mort: lladruc i sabatot, mastegada garlanda, pegallós clatellot... I la vida, on era? Ginesta, alba, barrots i el mar d'esfullats trèvols... Pobre de mi, jo-gos, gos-ningú, gos-tothom i el gos-àngel també! Hi havia el somni, dins la violència! Els cavalls desbocats! Els cavalls d'ombra i llum! I el somrís de l'infant arrencat amb tenalles, la cançó de la meuca de lluna i aiguardent...

... perquè el signe total era la lluna, l'eixorquia, els badalls, el món romput, la gran lluna borratxa, la granota del cel de panxa blanca que saltant descendia i, des dels aiguamolls, raucava amb son seguici de damnada matèria-

sistemes de corretges, femtes industrials, vòmits d'escorxadors, bitllets bruts dels salaris, onades d'ortopèdies, les arrels de la guerra, multituds d'ulls lacrats, pans de pus i mercuri, galledes d'orenetes escanyades pels òxids, la magnòlia obesa, la blancor maleïda dels ocells de paper, de la neu envilida i l'os apoteòsic, de l'ajaguda làpida, de la nata del vals i dels vels nuvials... món... i on era la vida? Món del bastó del cec, dels ullals del diner, de l'enguixat albatros i els llampecs destronats! ... liles, ocells, misteri... ¡La vida era anar dels mots al somni, de l'angoixa a l'amor, dels femers a l'arc iris? Rialles, sanglots, ira, la irredimida terra dels meus records d'infant que duia a coll com un sac de ciment i papallones, o bé: veure el mirall d'un bar tot rodejat de fenc, —119→ flairar molses mullades en un cos nu de dona, aixecar una bandera com un prat de roselles, no treure'm la camisa sinó un vent adormit... Esclataven cims, ombres, arbres, mars! ¿Tot s'havia esfondrat? Volaven engrunades les ciutats? ¿La cançó era un Judes a la boca innocent?

... no ho sé, no ho sé... Recordo des de fora dels records, amb vesc, cimbells i xarxes, nocturn i vast, mig despert mig descalç, i ells vénen, els records, ferits, sí, ells també, i tristos com un hotel sense timbres, i véns tu, mare bruna que sens descans reposes, amb les mans molles d'astres i els turmells purs de sal... Acosta't, feia temps que no t'havia vist. Sóc Garí, no era coneixes? Garí l'encès, un bon tros d'home dret, murri i babau, esgarriat i míser, groc de presons, vermell d'incendis, fratern i solitari, fatxenda entre la pólvora, meravellós i pòtol, gris, esquerdat i èpic, doner, florit i panarra... No em sents? No em sents? No t'ho dic a tu, gos! Vés-te'n! Ara m'adreço a una oïda d'herba: Perdona'm, terra mare, si t'he traït traïnt-me!

... i després dels grans xiscles del ferro i la gavina, giravoltava el somni dels feliços miralls, el paradís de les cabdals imatges del reialme de l'home, m'escoltes, mare fosca? ... més enllà de la mort del poll i el caos, quan el cavall només vivia dins dels llibres i allò que l'ull fermava el cor no se'n distreia, després que l'ànima abastà la llum amb les seves unides badoqueres, arribà la concòrdia de les mans i les eines, i l'esperit portà ruscs i corol·les als peus vermells dels himnes socials-

oh criatures de l'Estrella Franca, voltades de les mans i les parpelles d'aquella que comença a néixer pel somriure: —120→ el rou de la innocència us cantava als genolls i amb branques d'or saludàveu el dia generós, però les vostres passes respectaven el bes de la lluna a les herbes; per platges i carenes, si alçàveu la mirada, vèieu que les aus eren els colors de la llum i que l'aire, més lliure que el mar, es buscava un tors blau i un cor de déu, i els meteors volubles us voltaven com benignes esclaus de la naturalesa-

oh món on tot el cel era un bes adorat per les aigües jagudes i les verdors unànimes!, oh festes de l'espiga, oh jorns d'arrels fidels, oh rialla dels prats quan el roure es posava un capot de cristall!; oh ciutats d'harmonia bastides de llum dura, com geomètrics nius i estrelles de forment, on es feien reals els somnis de la roda, el foc i l'ala!

... la música s'obria com l'amor, flors màgiques volaven entre els tallers diàfans i les nues estàtues, la història brillava en els mosaics dels ponts i cants d'ocells i aromes baixaven en cascada de les altes pèrgoles! ... i les mans! Oh les mans dels homes aurorals! Sàvies i tranquil·les, dansaven en el càlcul i en les tècniques dolces; amb llurs ritmes vinguts de records mil·lenaris feien néixer la gràcia dels serials objectes o etzibaven al cosmos una migració de banderes abstractes de vent, escuma i pol·len. El menovell creava felicitats inèdites! L'índex feia girar l'ocult anhel de la rosa dels vents! Un lleu cop amb el polze, i la son amollava sobre els homes els seus jardins penjants! Oh nova mà de l'home nascuda de la mort dels bel·licosos punys! Oh dits que pasturaven com anyells els magnètics conreus de la pau i l'amor!

... i les paraules eren acte i creació, eren la cosa en si i el pes feliç del seu símbol i essència, —121→ eren l'ocell i el vol que travessava les lògiques velles, el motlle i el doll igni, sota l'assentiment de la mar bressolada per l'alè dels nous mites...

... i les perfectes màquines d'organismes finíssims, infatigables i útils en llur obediència final a l'esperit que havia sabut vèncer els instints dissonants de la vida sense ànima: gammes de tremolors de lleugers aliatges, zumzeig d'ales ingràvides, cadències somortes de tabals de terenyina i pètal... Vençuts eren l'estrèpit60 i el tro del ferro antic per formes i colors que anaven de l'ocell a l'animal del bosc, de la petita flauta a l'escut del queloni, el contorn d'una daina servat en les dinamos, motors d'enorme fúria dins tortugues de quars, dintre d'un jonc atòmic xiuxiuejaven milions d'estrelles... I l'home no cantava: era el cant!

... i en despertar del somni, sí, jo era més pobre, mare meva, i en la tèrbola aurora encara es perllongaven els llargs parrups nocturns del zel de l'urbs que estaven enclotats en ta falda profunda... M'has sentit, mare negra de tots? Però ara qui canta...?

  —122→  

Cançó de l'emigrant del Sud

El grito deja en el viento una sombra de ciprés. Com balla la sargantana a l'ombra del magraner!

Dejadme en este campo llorando. Porteu-me la verda roda que no sanglota!

Todo se ha roto en el mundo. No queda más que el silencio. Ocult dins el pa que llesco hi ha un llarg xiscle d'oreneta.

Dejadme en este campo llorando. Ai! Ai com salta la barca perseguida per fiblons d'escuma blanca!

El horizonte sin luz está mordido de hogueras. La noia de l'aire duu taronges de les Hespèrides.

Ya os he dicho que me dejéis en este campo llorando. Amb codonys blaus apedrego el Minotaure!

  —123→  

...angoixa, solitud, necessitat. Entre el somni i el vòmit anava jo, el titella, anàvem tots nosaltres, sols, amb els fils tallats, els abruptes fraterns, els inventors dels lluminosos braços del futur, els camàlics del sol dins l'esbarzer, el xiscle, l'esperança, l'ensopec...

... oidà tots els damnats, grans llepaires de nafres amb mel! Oixque cap a l'esquerra decantada del cor, vers el camí que mena a l'amagada font bressol de plata on els hereus combreguen amb timbarros de sol!

... bous d'or de la memòria, la formiga que escolta dintre el rictus, les tombes ominoses del temps quadrat, sents, gos?

... oidà, germans, al sol: tallada orella del toro blau, quan, invisibles, es cargolen pel vent els serpents d'aigua...

... oidà, oidà pels qui munyeixen llàgrimes dels ulls dels atàvics crepuscles, els qui tallen les heures de la pluja, els qui esmolen la fe! Ollaó, ben desperts, cap a la dreta, sí, del martiri del Pare, terra alçada!

... oidà jo, oidà jo, Garí tambalejant, titella lliure d'escollir-se i morir i que feia llengotes i pam-i-pipa, ha! ha! ha!, als monuments obesos i als violins, jo, jo, Garí, sense eco, esparver en la foscor, alosa de volada horitzontal, he! he! he! he!, ronc entre les tortures de la meva fam mascle i set femella, —124→ sí, jo també cercava l'ocell vermell del cel... L'ocell...? Què dic? Sang i foc refilaven dintre l'ull? Al dedins del meu ull...? Oh si! També! Hi! Hi!

... i per això he viscut fent tentines entre el desig i l'ombra, i de tant en tant queia, com Pol-dels-fems, ignorant on baixava, amb llargs peus de pallasso temptejava l'escala, el fosc descens, i deixava endarrera grisors d'insomnes hores, com tristes sastreries d'antic raval, i baixava, baixava, fluix de cames i braços, esbucat d'esma, i veia clarors vagues, talment taques d'esperma, llamps a la gatzoneta, quinqués flotants i anònims patiments, com pells de conill seques i encastades encara en un vell mur... I queia, i m'aixecava, i plorava dessota l'arbre de claus i esponges, i molt amunt, del cel inabastable de la meva infantesa, ma rialla penjava com una flor...

I fugia, fugia d'insistents escomeses: ullals, baves i vinagres, i del voltor i la llança que em cercaven el flanc, i el meu gros ull plovia, mullava la meva ombra de gepic i campana, la meva ombra feixuga de titella de plom, i queia, queia, queia desllorigat i espars, ¿no em sentiu, mare meva, vent que tothora grufes, gos de femer, nit, lluna soltera, sol que sempre et flagel·les per brillar més i la mar quimeruda, vella de cor de ferro que en ample jaç amolles rampell, somic i reny...?

—125→

... tots som portes tancades, signe, dol i misteri, secret vell, i si la pedra s'obre, és una matriu seca, si una finestra es bada al roig ponent, la distància xiscla, si un nen sense pa plora, el desconsol congrega els ginestars, i així entrem en el somni nus i sense defensa, plens de reminiscències, i de sobte acorats per un aroma d'heliotrop...

... i la veu pura em treia de l'estaborniment, la veu meravellosa de l'airecel: dríngola que la daina del garbí duia lligada al cim del banyam fosc, la cançó que floria, la cançó de Soleia contra la nit:

  —126→  

Cançó de Soleia (II)

He somiat moltes banderes en un cel blau i llis. Eren banderes lliures i altes però de cap país:

flocs voleiants, geometries insòlites de llum, oneigs florals, glòria d'aire en lentitud de fum... I no hi havia, a les banderes, ni sols morts ni lleons, ni flors de lis ni cornucòpies, ni dardells ni esperons...

  —127→  

...i seguia baixant cap a recers d'esperes, canyissars de paüra i vols de corbs, i veia l'Esperança rodejada de guaites i, més lluny, sota un roure, un groc infant que vastament dormia amb ombres d'au al rostre i un eriçó fet bola entre els seus peus..., i entrava a les monòtones corrues, les desfilades tràgiques, oh multituds innúmeres, pastures d'hecatombe, oh pobles que ignoraven si els tributs i la llarga endurança eren per ser feliços o lliberts! I, sota els durs estels, de nou era filada la cançó de Soleia. Escolta-la, cor meu, gos despert dins de mi...:

  —128→  

Cançó de Soleia (III)

Només banderes del meu somni: oh devessalls d'estiu, ritmes i formes de la joia de l'esperit que riu,

cercles daurats, solars triangles damunt penons de quars, trèvols d'enigmes i ulls de molsa cobrint els estendards!

Banderes meves, dolls d'aurores, galls de foc de la idea, que em serveu sempre, en nit obscura, el color de la Dea.

S'hi congriaven, en silenci, els astres, de genolls, per enterrar llurs cabelleres als musicals rostolls...

Banderes blaves de la vida amb roderes de sol, talment la mar, folla de dia, talment, al cel, l'estol...

Oh papallona de mon ànima a l'orgasme dels pals: etern batec d'ales immenses voltat de vents mortals!

  —129→  

...i m'encallà el descens l'esperit de la guerra, que amb un gest evocà els dies estentoris, els cabdills de la fúria, la sang miliciana, la sang ramell tallat, la sang bandera plana, el foc obert com un enorme bou penjant del garfi...

...i érem dintre la gesta, no sents, gos?, partidaris veloços de la ira, tu i jo: tu, gos alat, cor meu, alegre de dolor universal i àgil de falçs i pólvores, i jo, blindada d'ocells la memòria, vaig entrar voluntari dels arrops d'una aurora que volia de tots, quan, al davant de negres tauromàquies, els canons refilaven llurs rots de concos congregats, i pels cels moradencs brillaven grans estols de bisturís, i les hores i el vent tenien sexes foscos...

... i érem, èpics tots tres en un mateix Garí, gos, cor i braç, arbre de soledat amb un fullam que feia ballmanetes devers el bosc unànime, ara gegant complet, l'exacta corpulència de la meva convulsa veritat, discòbol que llançava pomes explosives, dinamitaire vestit de rosella que duia a coll-i-be el corneta immortal...

... el descens s'acabava però l'ombra no s'esbandia encara, ni el meu neguit, ni l'aguda incertesa del meu viatge: ¿era una naixença o la mort, m'embolcallava un úter o bé la humida terra es cobrava el retorn...? No era de l'instant ni de l'eternitat: sempre el reialme ambigu, la vocal enllaçada a la consonant dura..., i em sentia lladrar, lluny davant meu, i queixar-me darrera, molt a prop, oscil·lant indecís, pèndol sense rellotge, —130→ impossible la joia i negada la dansa, envescat en el temps...

Que lluny del cor penjaven els gotims celestes! Quin pes d'arrugues marcia els murmuris de l'ànima! I sols veure l'indret, remant d'esquema, d'on venia o els dos trapezis, brandant en el buit, a dalt...!

... no vaig pujar a fer el Salt en el No-res: vaig perdre'm entre els bancs sense ningú, dins la claror somorta, i assegut al davant, al primer rengle, vaig començar a ensopir- me, a tancar l'Ull, fins que de dalt caigué la llum del reflector que il·luminà el Teatre, i vaig sentir la veu del Titellaire, com esgüells, i vaig veure l'escena, les figures, Hilda i... -

  —131→  

Corifeu (III)

Fet de fusta i xarpellera i amb la llum que ve d'enlaire, el guinyol dóna als titelles l'avinentesa de l'acte. Tenen la veu que els manllevo, porten l'aire de la faula i el destí que dels fils penja el canvien llurs entranyes.

Un joc d'espills és l'escena on ja es belluguen i brillen, encara sense paraula i, per tant, mancats de vida. Ja aneu entrant, gent de sempre, en la fosca us endevino, amb l'ull arran de l'escletxa i mans de frisança viva.

Com l'aigua que sempre raja amb veus i aparences noves, aquí veurem la tragèdia, aquí abocaré la història d'una parella funesta, sabrem els fets, sabrem l'hora, el crim i la penitència, amb ben poques birimboies.

Però abans que els personatges ens imposin llur presència, advertiré a tots vosaltres que el primer d'entrar en escena serà la invisible angoixa, que és el centre del problema, car sols hi ha futur possible si omplim l'instant d'existència...

Sense la profunda Angoixa no podríem parir l'ànima, des d'on l'esperit aixeca els seus ponts d'estels i llàgrimes, ni fer que tot fruit desbordi —132→ davant l'espera dels llavis, ni en les nupcials vigílies convertir la sang en dansa.

Ara, bona gent del barri i potser d'altres països, esmoleu bé la mirada: aquesta que surt és Hilda, que en moure's tot li sondrolla dessota de la camisa i porta un collar indeleble de deu pedres carmesines...

I ara, ja és temps que arribin!, aquí de cop es presenten els tres germans de la noia, taüls, pillocs i mig neules: el gran, ventrut i amb patilles, el mitjà amb cara de llebre i el petit amb una daga que sempre pateix de febre.

En pensar-hi m'esgarrifo i se m'esllenega l'ànim: sols falta el protagonista, no se per on presentar-lo... ¿Per la dreta, per l'esquerra? ¿Fer-lo baixar de l'alçària o que des d'abaix sorgeixi, en una naixó sobtada?

Oh! Mai no s'acaba, l'home? Au! Una mica més! Upa! Més! No tocaràs el sostre amb la teva testa hirsuta. Heus-lo aquí, tot d'una peça, sense minva d'estatura, bé que la seva naixença també a mi m'ha estat abrupta.

Jo sóc agraït de mena per la criatura humana, i envers el meu Garí sento que el meu cor se m'hi decanta,

—133→

encar que la seva feta em provoqui esgarrifança. Tots sabem de llunes roges després de moltes de blanques...

Tu, pallard del primer rengle: no pots treure el gos a fora? No? T'hi negues? Bé, doncs, lliga'l almenys al banc, per la pota... Va! L'espectable comença! Tots els fils tiben com cordes d'un instrument que no espera. Als Erms, Hilda i Garí es troben...

  —134→  

...un vent de rerialles em destria a l'orella l'estrafeta veu d'allà l'ombra, resquills dels meus panteixos, gemecs i crits de titella, de la pobre bubota que ni se m'assemblava: sols fragments de fragments d'història i de vida, conte tret d'una autòpsia, trencaclosques jugat per un foll cec...- només l'eix canta, sols el canyissar pot dir la canya i només la ferida coneix de debò l'arma, com Garí va conèixer la seva Hilda... Sí, vaig ser la ferida, i ella fou el coltell empunyat per la vida, i aquesta boca meva, que murmura tant de somni i desvari, té encastats els dos llavis part endins de la ferida oberta, la ferida: llarga talment la ratlla de la llavor del dàtil, o la del solc que va d'un cap a l'altre de la feixa, o bé la que esbacona el porc i deixa el cos de l'animal com dues portes roges..., però jo encara grunyo i grufo, aquí, rooh ohor rooho!, amb el musell al cel, cercant la lluna-tòfona, o bé enfonsant-lo en la gran calderada dels records- ferida-Hilda-vida... tot jo cremo...

... el sol? No! És de nit! Home, no ho saps? Els femers són calents! La ferida s'ablama dessota la rancúnia del vent, i tot jo m'incendio- guèiser en flames, fogueres del mar, volo fet resplendor i guspira, i el meu musell -de nou: roohor rooho!- flaira fugides altes, i al seu encalç m'afuo, somiant, vers l'edelweiss dels cims, rodolo per la falda d'on s'aixeca l'aurora i, revinclant-me, giravolto: —135→ cabdell rodoladís, meteor de mil braços i mil boques i sexe de poncella, jo, Garí, jove i nu, sense barba pollosa, desempallegat d'anys i cicatrius, esvelt pastor de ramats de xiulets, discòbol mansuet de gira-sols, no de fruites de mort, el Garí gerd, d'abans de la caiguda dels penells sobre els coloms, que finalment arriba a la pura contrada...

... sóc aquí dalt, oh llum esbatanada, en aquesta congesta! No respiro: combrego amb la frescor de l'aire dels isards ensems que em sebolleixo en la blanca tovor de la neu ajaçada, mentre el sol, també jove, al costat meu, es desempereseix escampant el llarg fenc dels seus cabells i esbadellant rialles de rosella...

... i mig colgat vaig sentir en mon cos les minvades del foc, deliquis d'aigua i gel en lenta invasió, gèlida joia en la metamorfosi de líquida dolcesa quan el foc trenca sa darrera espasa, i en el jaç d'aiguaneu obro de sobte l'Ull- la visió hi neix com immensos jardins- oh mirall de cel baix on, pur de transparència i amb contorns d'au heràldica, feliç m'hi reflecteixo, vermell, trofeu de mi...

i, encara ple de gaudi, i mentre l'au s'irisa i s'esvaneix en el màgic espill, i el sol escotorit travessa les neus verges, rossola per geleres radiants i carenes bosquines fins a posar els seus peus sobre el pit de la mar, jo davallo també- escorranc que s'esbalça, i terenyina d'aigua, —136→ i degotís planyívol que esbadia el seu xiscle de retorn:

H i l d a

H i l d a

H i l · · ·

... la bota dels records plena d'or i de plom: imatges, oh imatges! Cal fer-ne llesques llargues amb la gran ganiveta de l'enyor. Menjaré el pa que s'anomena tu... No, no: nosaltres! I m'atipo de glans quan les filles del sol dormen rapades sota els ametllers...

Vine! Acosta't! Sents, gos? Ja avancen les guineus de la rosada, la noia de la llàntia tantes vegades vista i entrevista, de passa de plugim i mirada de daina... On ets ara? Et beus la son dels mots i de les branques? Has tancat, has tancat el gran escorxador del crepuscle, Soleia? Però el baf de la mort, la porcina fetor, viola el clavicèmbal i els il·lustres miralls vomiten cignes. On sóc? On sóc? Plovia? Et cantava filant-me, Hilda, i les vaques del sol orinaven: plovia! La mort, la pluja, l'ombra, la bava del cargol a la galta de l'alba...

—137→

... si la mort se m'enduu com el vent la fumera, sense fer sonar vidres, sense moneda de pobre a la llengua, la mort, moniato cremat, penjadissa butxaca, estirallada mamella de cabra, si la mort em xuclés sencer amb la seva palla o em clavés el seu ham dintre l'ull dret lleugerament estràbic, cridant: el vent! el vent!, si cavalls siderals, si campanes prenyades, si el genet sense testa, si el sol pogués parir descordant-se de cop la cremallera, si la nit fes blavoses les altes mareselves, si una mare alletés l'Estel del Vespre, si arribessin allaus d'ordis fosforescents, si esquirols d'argentviu, si àguiles de paper, si violers en òrbita, si noia cantussant dintre la boira. si arades, si llaguts, si vi, si geps, si illes, terra, llum, colom, ànima: la mort s'aixecaria com un vol de vocals, sents, gos?, sents, gos?, sents, gos?

... estranger, aliè, somicant com la sínia! Oh núvies de gas de sexes afaitats! A l'assut! A l'assut! Oh roquissars del segle, monstres, molses d'arsènic! Hilda, oh Hilda, boca de xafades maduixes! Estranger! Estranger! Dret arran del tambor on moria l'au fènix. Tam-tam! Tam-tam!

... jo ballava garbins i salobres escumes! Una èpica de pèls m'envaïa l'esquena, tot cridant: que vinguin ja les urpes i l'Estrella Polar! Jo ballava, ballava! Ós, ós blanc! Ballava Hilda, ai la simbomba fosca! Més llarga que la cua em penjava la verga, oh solituds eròtiques! Baies roges del somni, baies blanques del cel, oh constel·lacions! Em naixien olfactes com mil cordes d'una arpa: —138→ flairava la naixença de l'arc iris, les suors de la mar, la d'aquell pèl de dona que, diuen, tira més que cent cavalls... Fora el rellotge! Fora les sabates! Fora la meva cara! Oh ballava, ballava amb el sexe hissat com un manat d'espàrrecs! Jo ballava, ballava Hilda-Ossa! Ballava dret, gran Majestat d'argolla entre la pastanaga i el bastó, ballava al so dels dits, dels alts tacons i dels alirets d'Hilda, ballava els malucs d'Hilda, forca d'or, ballava els dos pits d'Hilda, caramulls de neu sòlida, ballava el ventre d'Hilda, oh mercadal lunar!, tots els seus territoris, que creuava amb l'esguard, el tacte, les badius, dret i tambalejant, i amunt i avall, de quatre grapes, pels camins que menaven als seus peixos i bresques... I tornava cansat a les meves cavorques, a ensumar-me les ungles, a cercar en el melic la veritat, la son...

... sí, tinc un nord de pots de llauna rovellats, un sud de peu descalç, un oest d'ulls de llop i un est on nià el ferro, i si decanto el cap, no és per la llançada, ni per tu tampoc, vent de bastó i sotabarba, sinó per estar al peu, al peu mateix, de la meva estimada i reverenda orella l'esquerra, on dorm l'Arbre, i escoltar el cor, el gos, la inflor de la paparra, l'eco confús dels anys o Soleia en els aires-

  —139→  

Cançó de Soleia (IV)

Soleia de les boscúries, Soleia de les ciutats, donzella de les vedrunes, genoll de les soledats.

Tinc els cabells d'aigua llarga. Tinc la passa sense son. Tinc un gest ocult de saba. Tinc un nom d'atzar i font.

Escorcollo tot crepuscle i recordo, entre cascalls, les llàgrimes de la fusta i l'èpica dels vitralls.

No séc carroll de verema. La llarga nit no m'ajup. D'Homer va néixer ma trena, de la sang, el meu parrup.

  —140→  

...com et duria, lligada pel lòbul, peluda dilectíssima, a pasturar els herbeis sonors del xilòfon i els llargs sospirs del salze, i com t'agençaria penjarolls de cireres astrals...! Ssst! Calla! Acala el pàmpol i, obedient, escolta: Soleia canta-

  —141→  

Cançó de Soleia (V)

Escric amb lluernes blaves, xiuxiuejo com l'arrop i l'empremta dels meus passos va del coturn a l'esclop.

Sóc la qui serva l'espurna, virginitat de l'espai, garba d'eterna cintura, cabellera de desmai...

I la boca que comença a bufar des de l'ermot alça mon ànima: immensa volva de sec escardot!

  —142→  

...serpent, sang de ma còlera, no xiulis cap més nom que el de foc filat d'Hilda, colga el teu cap dins un clot pedregós o en aigua de cadolla, no facis vibrar l'aire esllenegant records del meu últim combat al Mas Vell, allà dalt la Serra Cavallera, fa deu anys-

... sols jo sobrevivia dels quatre de la colla acorralada: un caigut ran del pou, bocaterrosa, abaix, i els altres dos devora la finestra, allà dalt a les golfes, estesos en llur mort sobre el moresc estès, quan arribà la nit i posà un bri de lluna damunt l'aguait de mon arma de ràfega, i després arribà la boira d'emparança, i pujà de l'establa el mugit de la vaca...

... la vaig haver d'empènyer un xic amb la culata, per darrera, per tal de fer-la eixir a la humida foscúria i que tirés devers el bedollar, no lluny, a tret de fona, i al portal va dubtar inquieta, flairant, amb la testa alzinada, mentre jo amb una mà m'agafava a una banya i amb l'altra li colpia una anca, amb el canó...

... amb flonjo bransoleig travessàrem la prada amb passos somnambúlics, de l'animal i meus... Foscor, silenci i nit: la boira com un gat fred a la cara, herba mullada, el piuleig d'un ocell dintre la seva son i tancant-se en la meva alerta tensa, ajupida, corbada darrera de la tossa, que tot d'una topà, amb soroll de peüngla, amb l'esquei o codina, el brusc alto, davant, i una, dues, tres ràfegues, cercant-nos, engegades per la por quequejant i la incertesa contra el bruit de perill, o d'atzar, o fugida, rialla d'idiota a les palpentes...

... de pes multiplicada, la vaca s'aturà- instant de mort gelat en ell mateix: atesa la foscor, l'herba humida, la boira, —143→ tota la nit armada i expectant, i jo, gnom de ma por, començant a esfondrar-me, a caure de genolls, al moment que la bèstia queia damunt la roca, on ajeia sa mort de mur enorme, i jo, arrupit, ensorrava el meu rostre en les seves mamelles foradades pels trets, i xuclava, bevia del tebi adollament, i després, m'aixecava i, brandant la meva arma talment una bandera, m'adreçava devers el bedollar, cautelós i salvat, amb un somrís de llet i sang als llavis...

Jo era Garí el fosc, però la nit no em dava el niu del bes en la teva pell freda, Hilda de foll penell, enemiga arterosa de ma llengua, aliada del vesc i la sangonera, corral dels meus batecs, ai llunosa femella de les meves marors, pit de colom cremat i cuixes que s'obrien com portals...! Vaig néixer a ma derrota quan clarejà el teu ventre, quan les mentes vingueren a vesprejar en ton pubis i el teu nu era un deute que pagava al mirall. Esclau xop de suors! Esclau del riu amb què sempre et cercava! Esclau de tes aixelles i de tes vertes verdes! No em veies. Copulaves amb mi, cansadament, com si fos l'horitzó d'un mar llunyà. No veies res de tot allò que canta... No t'adonaves dels peus de tortuga del dolor de l'hivern, ni tenies esment del dit de la tendresa que s'ensorra en la nata. Pe tu fugien els marfils esvelts i els corriols dels bous, i amagaven el cap les cendres mil·lenàries.

No construïa res amb mon desig de foc solter: ni la fumera estable ni la dolça esperança que mai no gira el cap. M'incendiava sol, oh Hilda, Hilda, oh dona d'assalt i de naufragi, ànsia tèrbola, got col·lectiu, forat tirànic...!

—144→

... quan jo vaig pujar als Erms, aquella nit, la lluna era encara de l'est, i quan Hilda arribà, ja era de l'oest, una lluna d'octubre que palpava amb mans grogues els brucs i les estepes, i la terra saulosa, les pedres planes, el Pi del Vent, el cingle...

... i la lluna, primer, tocà el rostre i, després, el cos ajagut d'Hilda, i arrencà guspireigs a la pedra vermella de l'anell que portava al dit xic, paga i esquer alhora que la féu pujar als Erms aquella nit, sents, gos?

... alçà la mà, ella, i rigué, dient: «Potser que m'espolsessis la terra dels cabells...» D'un arbre molt llunyà va venir el grall d'un corb. La lluna groga queia vertical... Els estels, no els recordo... Només la lluna, la lluna dels Erms, l'última lluna d'Hilda, que, bellugant la mà, es mirava l'anell de la gota vermella («Potser que...» «Si», vaig dir, interrompent-la) i començava a riure, amb una rialleta cofoia, desdenyosa, d'escarni i mofa, mostrant les seves dents de rata...

... des de darrera d'ella, ensorrant els meus dits entre els desfets cabells, sentia el grall del corb i la rialla i vaig murmurar: «No», alhora que flairava la sentor coneguda de sa nuca mullada i els meus dits s'aferraven a l'esquelet d'ocell de sa gola..., sents, gos?

... ja sóc en el ponent de la meva paraula sotsobrada?

—145→

¿Mon anhel busca encara la germinació de l'esperança dintre l'ull de l'estàtua? Abraça'm ben estret, oh pensament del sol, prometença diürna: només tu pots alçar-me i sostenir-me, ofega en mi la fúria de la raó tirànica i fes-me girar al ritme dels meus instints filtrats, canta i, si cal, devora, infon-me el gran oneig del teu alè de messes entre les xarxes velles i els mandrons electrònics, i perquè puguis llevar-me dels llots i dels paranys malèfics, aquí tens ma cadena umbilical i el meu blau esparver, aquí et deixo l'Estrella dins un grapat de polls, aquí rendeixo ma llengua lustral i farfallosa i, enrotllat amb el llenç de les ascensions, aquí tens mon dolor àvid de coneixença, mon gerani ovulat, ma dent de sal... Però encara és de nit. Els esglais de la sang ja no em fiblen el cor. ¿No és el tou sanglot del sofriment de l'home l'esca on pren la guspira? Brau de ma força, ¿foradaré mon ombra a cops de banya, cercant el doll, la font?

... i si, després de tot: després del tòtem que occeix la cabellera de la ginesta en flor, després de les nits fútils, amb faç de cataplasma, assegudes damunt els gavinots, després dels grans cadastres de nards i xemeneies, i la pena, el silenci, les torxes i el mar blanc; i si, després de tot... Eè! Eè! On eres, gos, que no t'he vist fa estona?

Sí, m'he anat ensorrant en la porquícia... enfonsant... calent ara... Peso molt! Eè! Què fas? Esgarrapes l'escombrall que em cobreix... Deixa, gos! Mentre pugui mantenir el cap fora... M'ets lleuger, sobre el pit..., i em mires fixament, amb els ulls cada cop més grossos, més brillants, com els ulls del meu cor..., —146→ i ara, gos, oh, no!... ara amolles la llengua, i em llepes barba i boca, el nas, el front, els ulls, m'escures tot el rostre com si fos un plat de llet...

... i si, després de tot: després de la mordaça de fregall i l'agenollament de les forques de l'alba, del mar, el sol i el vent, còsmica trinitat, la menjadora d'astres, els exilis dels aires, i els solcs, l'amor, la terra, l'esperança noval, humiliats i ofesos; i si, després de tot: després del Garí dur, foll, inerme i perdut pel laberint dels dies que tapaven el cel amb llurs ferotges barbes de fideus de filferro i llur esperit d'ombra de tisores obertes, i si, després de tot, al llindar rovellat, davant dels rodons pesos de lepra en les balances, l'alosa no venia a beure a la meva ànima i una illa d'estopa s'ensorrava en ma gola, després de l'ai i lluny del virolai, i si, després de tot: després de rabejar-me en els meus avatars: femta rodoladissa, xacal dels meus testicles, sense blancor d'ametlla a flor de pell, primogènit dels cards, no pas crucificat: escarnit, desmembrat, coix del braç dret, manc de la cama esquerra, borni de les orelles, mut del dit gros del peu, rebregat, escopit, sense ceptre ni esponja, vent lligat dessota la finestra d'un bes groc i de dotze brins d'herba que volien fer història, branca de fum corbada de records, i les mans, oh les mans d'on degotava la ranera d'Hilda...!

i si, després de tot: després d'haver menjat l'última espurna i atansat el saüc al meu marrit estèrnum... —147→ ¿Qui s'acosta, lleugera, que calma com un oli ma angoixa xarbotant? Eè! Eè! ¿Què vols de mi, brodada d'astres, noia de la llàntia, Soleia, pietat del temps i de la nit...? Et veig però no et sento... El flam puja a ta faç d'ou d'alabastre... Somrius com les mimoses... Què dius? Oh, sí! Podré si tu m'ajudes; però abans embolica'm el peu nu amb paper de diari... Oh com pots sostenir-me, magristona? M'he alçat! Estic dret, món! Sortim de la fetor... Què dius? Doncs no ho sé pas... Podríem seguir el gos... Sí, ell ho sap! I ara escolta, Soleia, ¿i si, després de tot, fos un gegant del somni...?