  La lletra al cel
|
| L'au sola, dalt al cel, fou comiat i símbol.
| | | | Arnau torna a evocar-la com la darrera imatge | | | | del continent convuls: alada i palpitant | | | | blancor ran de l'estela i planant molt enlaire | | | | dintre l'ample crepuscle, damunt de l'estuari. | | | | I ara pau i nit. Pau. | | |
|
| Del seu alè feixuc naixia la ventada | | | | regolfant sobre el mar i entorcillant-se a l'ombra | | | | que encar era d'Europa i dels seus parapets, | | | | on xisclava la Història de flama
braçalçada | | | | i la llei dels voltors niava als cors granítics.
| | | | El vent era record sobre el rostre d'Arnau. | | |
|
| No vol mirar els estels des de l'ombra de proa. | | | | Torna l'au a son ànima, i s'hi aferra en imatges:
| | | | la gronxina, vermella, filla pura del vent, | | | | alat lliri dels aires sobre la nau de l'èxode, | | | | revolta lletra alada que de roig es colora, | | | | majúscula sagnant del mot inconegut... | | |
|
| Sent que un diàfan dit lentament li deslliga | | | | un enyor de la sang: la finestra, la cambra | | | | oberta a les campanes nocturnes de París, | | | | el llit, la dona nua que va polsar ses venes, | | | | els ulls del Sena als vidres i, al vas, la violeta, | | | | vellesa de l'hivern... | | |
|
| Partió de l'exili! Lluny, les feroces
pàtries, | | | | l'afusellat infant, la lluna estrangulada. | | | | «Oh, ma estatura d'home, joiós país
esvelt!» | | | | Els astres ja canvien llur flor en la nit atlàntica
| | | |
—152→
| | i el vent, jagut a popa, menja raïms d'escuma, | | | | cansat de tant d'amor amb les ones carnals... | | |
|
| ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
... ... | | |
|
| A mitjanit Arnau torna al costat d'Elvira, | | | | que sota un gruix de mantes jeu vora l'escotilla | | | | i sent, mig abaltida, la presència ardent... | | | | I quan, d'esquena als astres, Arnau amb ella es lliga, | | | | el sobta la sorpresa de sentir dues ales | | | | que li premen els flancs, | | |
|
| i té la visió, de nou, de la gavina, | | | | ara gravada sobre un cel de somni i pedra, | | | | talment la fòssil forma servada pels
mil·lennis61 | | | | i oberta del sentit de sa més pura essència.
| | | | «M de Mort», murmura,
alçant el cap als astres, | | | | i afegeix: «O de Mare...!» | | |
|
Les violetes |
| «Aquella nit de l'any dels auguris ferotges,
| | | | assegut davant d'ella al vagó solitari | | | | on el fred mastegava tuf de tabac difunt, | | | | travessant les foscors de la por de la guerra, | | | | jo em veia il·luminat, encès com una torxa
|
5 | | | dintre d'una caverna de paüra i enigma. | | | | ¿Érem els destinats, la primera Parella | | | | o la final d'on tot de nou començaria, | | | | en les sembres del bes del cos a cos adàmic? | | | | ¿Podríem començar a tutejar la terra
|
10 | | | des de les nostres dues soledats abraçades | | | | i a esperar sota un sostre la bursada del gel? | | | | París quedava enrera, feixuc de negres
cúpules | | | | i embolcallat de boira i de vidu plugim... | | |
|
| Dins el clot de sa falda, el pom de violetes. |
15 | |
|
| Immòbil ella, immòbil d'un amor fet certesa:
| | | | oh trèmul pleniluni posat damunt un cràter!
| | | | La mirava amb mil ulls de cua de paó. | | | | M'esbategava el cor en altes transparències, | | | | com un falcó ratllat per la mar de la joia- |
20 | |
|
| l'aurora d'aquell dia jo havia estat llegint | | | | tot el vast territori de la seva nuesa | | | | talment un orb llegeix, des de les seves ombres | | | | tocant amb dits sensibles els caràcters de Braille,
| | | | l'escriptura en relleu feta de punts tangibles; |
25 | | | jo l'havia tinguda entre els braços sorpresos, | | | | com el músic estreny el cos de la mandora | | | | d'on la música penja com una cabellera... | | | | Per primera vegada, jo sabia qui era: | | | | un arbre de la vida sense fosques preguntes, |
30 | | | brancatge nupcial per als fruits de ma sang. | | |
|
| Sense esment, jo flairava l'olor de violetes. | | |
|
| I la locomotora de tant en tant xiulava, | | | | com si afegís un xiscle al silenci d'esglai | | | | davant l'apocalipsi agotnat en els boscos |
35 | | | nevats i llegendaris de la plana de Brie: | | |
|
|
—154→
|
| els mortífers ventalls, l'ofensiva de l'ull | | | | sense parpre del tigre, el dolor, el mal, el caos... | | | | Però més forts que això eren els fils
d'aroma | | | | del pom de violetes, comprat vora del Sena, |
40 | | | que havia contemplat, des del seu vas amb aigua, | | | | com l'esclat de dos nus triomfava al mirall. | | | | La flaire ara em tornava els gemecs que sorgiren | | | | del centre conquerit de sa mel ablamada, | | | | el seu crit de muntanya lligada pel llampec |
45 | | | i el pavelló plantat dins el seu ventre
sísmic... | | | | Un home i una dona ofegaren la història | | | | deixant cantar les sabes més enllà del
terror, | | | | cercant la claror immensa d'una terra sense ossos, | | | | combatent-se, enllaçant-se, esbalçant-se,
cridant-se |
50 | | | enllà d'éssers i pàtries, nuant-se,
destrenant-se | | | | més enllà de la cendra, les ombres i la mort,
| | | | dos esbarzers units per la mateixa flama, | | | | llum, resurrecció, tro i cadena infinita | | | | en l'olor, en l'olor d'aquelles violetes! |
55 | |
|
| Quan el tren s'allunyava, fèiem una sola ombra | | | | pel camí conegut que duia fins al poble | | | | invisible. Lladrucs de gossos, la llanterna | | | | del guardagulles coix, el silenci dels camps | | | | coberts per una neu que feia una sentor |
60 | | | de fredes violetes...» | | |
|
Els cavalls lluminosos |
| Que navegaven ja dessota un cel d'Amèrica | | | | ho adveraven la mar de càlides parpelles | | | | i, al rostre alçat d'Elvira, un nou signe de llum.
| | | | La nit bridava llunes als ventres dels quelonis. | | | | Pressentiment de terra, aurores de mans fràgils |
5 | | | de titànics coralls! | | |
|
| Terra!, cantava l'ànima d'Arnau, talment la
núbil | | | | que, poruga, es doblega al trepig que s'acosta | | | | des de l'ombra del zel- | | | | Terra! Nova aliança de l'ignot i sa estrella? |
10 | | | Però els ulls, més que el cor, varen veure la
tarda | | | | de peixos voladors d'on va néixer l'arc iris, | | | | els torsos dels ciclons flotant pel firmament | | | | i el Caribe feixuc d'esperma de sols blancs | | | | argollats de sargassos- | | | | Lenta ombra de cetaci |
15 | | | del vaixell que escarpia la llarga cabellera | | | | brescada d'illes, | | | | i a les branques d'atzur: | | | | aus! aus! com pes de
pol·len... | | |
|
| La costa s'apropava amb lentitud d'hamaca. | | | | Les palmeres llançaven les fletxes de llurs fulles,
|
20 | | | sota el xiscle del simi voltat de flors carnívores,
| | | | i el framboyan s'alçava tot vestit de bengales. | | | | Les imatges cridaven Arnau, que no sabia | | | | dels murs de buguenvíl·lees ni dels pits de
les dones | | | | -oh asil de vainilles i de salives tòrrides! |
25 | | | quan després de la pluja brillava la rialla | | | | de sol madur de l'oberta papaia... | | |
|
|
-Els cavalls! Els cavalls! | | | |
-Són dos. | | | | Sorgits de sobte, | | | | l'un blanc i l'altre negre, de les quietes aigües,
| | | | van irrompre a la sorra- | | | | ràfegues d'escumall, |
30 | | | madrepòriques gropes de resplendors poroses, | | | | llampecs mullats: crineres!- | | | | ebris del pur espai que belf i casc obrien, | | |
|
|
—156→
|
| solars i lunars joies de sang apaivagada | | | | trotant per la badia |
35 | | | cap a l'ombra bressada per les més amples fulles...
| | |
|
| I Arnau féu: «Ja no es veuen»,
| | | | però encara veient-los | | | | en el somni dels ulls extasiats i atònits. | | | | Posar el cor al salt? No. La llibertat no era | | | | ni festí ni aventura: feta d'home, la terra |
40 | | | caminava dins d'ell amb blancs peus de gebrada, | | | | amb peus negres de ferro, | | | | amb peus roigs de nadó, | | | | i el poder de la cursa seria la corol·la | | | | i l'empremta de l'àngel sobre les pedres altes...
|
45 | | | Oh, solitari, el sol de vasta llum comuna! | | | | I la nit, solidària, mancada de records | | | | com l'herbei sense nusos de la insurrecció! | | | | Gran arbre de la vida! Vibrant i transparent | | | | en la salvació, Arnau volia ésser |
50 | | | l'hoste meravellós del temps de la collita... | | |
|
| I fou la nit primera d'Arnau i Elvira a l'illa, | | | | en la hipnosi dels èlitres i la gran lluna baixa
| | | | i les folles llavors a dins de les maraques. | | | | Quan els blancs alcatrassos baixaven a les roques, |
55 | | | la mar, bleixant, va treure's sos braçalets de coure
| | | | i va venir l'esguard de l'estel dels taurons. | | | | Enllà, l'aigua plorava al cor de la tambora. | | | | Les matriarques negres llargament orinaven, | | | | eixarrancades, prop dels rafals de les cuines, |
60 | | | vestides com llanternes i amb llargs vels de tabac. | | | | L'ombra duia esperons clínics de gall de lluita | | | | i reverenciava la dormida dels bous | | | | i els xuclats déus del fum que, cabdellats,
vetllaven... | | |
|
| El braç d'Arnau cenyia la cintura d'Elvira. |
65 | | | «Blanor de l'ombra, immòbils malucs de
meteor!» | | |
|
| Dels astres descendien els multiplicats ecos | | | | de dos renills dolcíssims... | | |
|
La llàntia dins la cabana |
| (Amb veu de corda
i rom els negres diuen | | | |
que no hi ha espigues. | | | |
Els negres diuen, amb flautes
palúdiques, | | | |
que no hi ha espigues.) | | |
|
| Les grans ombres tremolen com palmeres de febre. | | | | Tremola Arnau dempeus dessota el pallós
ràfec. | | | | Tremola, dins, la llàntia mentre enfila pel llit
| | | | -on nua dorm Elvira- l'or de sa mareselva. | | |
|
|
(Dels murs de somni i sal dolçament
pengen | | | |
sols de naronja. | | | |
Dolçament pengen de plors i
al·leluies | | | |
sols de naronja.) | | |
|
| Lluernes nupcials, llet i llum voladora. | | | | La por dels bananers. Entra la nit corsària. | | | | Un pas. S'atura Arnau: llamp, voluntat rompuda... | | | | Perquè Elvira murmura el seu nom, i ell es gira.
| | |
|
|
(Dins el badall rodó de la
guitarra, | | | |
lluna i caiman. | | | |
De la guitarra i la seva fam roja, | | | |
lluna i caiman.) | | |
|
| El pa, el colom, el foc a les balances altes? | | | | Llunyana com l'hivern, la cintura de neu! | | | | Gravar la lletra d'or al rocam dels rapaços. | | | | Bandera de l'instant: cos de fada i deessa. | | |
|
|
(Quan de la blava hamaca salti el sol,
| | | |
menjaran molses. | | | |
Dintre d'un sol, fills d'un vent de caoba,
| | | |
menjaran molses.) | | |
|
| La flama de la llàntia fa de l'ombra d'Arnau | | | | un ós d'obediència. | | |
|
| Forma pura d'Elvira dins quatre murs de tul, | | | | pes sense ales despertes, paràbola de garba: | | | | la gran flor incendiada dins una urna de sucre! | | |
|
|
—158→
|
|
(Amb veu de corda i rom els negres
diuen | | | |
que no hi ha espigues. | | | |
Els negres diuen, amb flautes
palúdiques, | | | |
que no hi ha espigues.) | | |
|
El colibrí dansa davant la muntanya
|
| Cavalca Arnau, cavalca, nuvi de la distància que es
| | | | repenja al seu pit | | | | en dolça llunyania que no pesa: | | | | casull de fang sense finestres, | | | | els déus que encara alenen abraçats als
magueis, | | | | blanc del Popocatepetl, neu d'eterna magnòlia, | | | | els morescars unànimes, | | | | l'Estrella de la Tarda | | | | i el crepuscle com una gerra de vi tombada que | | | | es buida lentament... | | |
|
| Més enllà d'ell viatja el seu jove somriure,
| | | | entre les ombres blaves dels nopals eriçats | | | | i l'aire jeroglífic que llegeix amb
l'alè- | | | | descavalca a l'indret | | | | de les roselles blanques i les vincapervinques | | | | i deixa que l'esguard segueixi, en sa sorpresa, l'ordre
| | | | de la bandada, | | | | oh cor que emigra! | | |
|
| ¿I com fixar l'espai interior de l'ésser:
| | | | cordes dels sentiments, | | | | branques de la nostàlgia, | | | | màscares i murmuris, | | | | nits, filons dels records, | | | | com fixar-los, vibrants, a l'estol migratori que | | | | crea sa fugida | | | | i es veu cloure ell mateix: parpre en la son del cel? | | |
|
| Fer-se un rostre i un cor, per als savis d'Anàhuac,
| | | | era un refús al gran anonimat de la força
dels déus, | | | | i la duració emplenava l'espai amb els seus ritmes
| | | | cíclics. | | | | L'espai negava el temps amb els seus simulacres: | | | | flors i cants i la sang preciosa | | | | que calia vessar-se perquè el Sol no es
deturés marcit; | | | | i el temps s'endormiscava esgrafiant les pedres, | | | | cisellant el passat i el futur dels estels sobre roques
| | | | volcàniques. | | | | I la gran llei de les cosmologies era l'ordre | | | | immutable des del bri a Tonàtiuh, | | | |
—160→
| | i no hi havia aurora sense l'esgarrifança de les
| | | | obsidianes... | | |
|
| Però el colibrí brilla de la corol·la
a l'aire, talment | | | | una estocada, | | | | i Arnau segueix el vol de la mínvola audàcia
| | | | d'invisible aleteig que s'esvaneix i torna, | | | | sempre al fil fulgurant del seu llampec romput. | | | | Si al vertigen del vol i el vell prodigi de la seva | | | | gràcia i colors de l'arc iris | | | | hom pogués afegir una gola sonora, | | | | ¿no esfondraria el cant, per excés de
dolcesa, les | | | | fronteres del dia i de la nit? | | | | El seu bec, que penetra fins al cor de la flor, hi beu | | | | la vida, | | | | mes no pot adollar, eixut de sons, un trinat de
lloança. | | | | ¿La veu absent no entra a incrementar la
força | | | | del seu cor formidable, | | | | martell i secret del seu vol? | | | | ¿No ve d'ell son coratge, que el mena a enfilar el
bec | | | | devers les regions esbatanades | | | | de l'àguila solar, | | | | desafiar-la i, en l'estrany combat, deixar-la orba? | | |
|
| I mentre el colibrí segueix volant sa dansa, | | | | Arnau veu la seva ombra | | | | ajaguda al costat de la del gran nopal, i li murmura: | | |
|
| «He estat roc furiós en el mandró de
l'èpica | | | | i mandró a l'espatlla de la núbil aurora.
| | | | He estat ull dintre l'aigua de diàfanes sines | | | | i aigua que reflecteix sa rialla en el cel. | | | | He estat el cor d'espurna de la pedra foguera. | | | | Vull que l'herba no em faci oblidar la collita, | | | | vull que la ferradura voli com l'oreneta, | | | | vull que l'escuma morta em serveixi amb mans netes | | | | i vull que el gira-sol obri les seves portes. | | |
|
| He estat claror de sol, jagut sota la dàlia, | | | | he estat dia enfollit amb camisa d'argila, | | | | he estat niu oscil·lant a les forques de l'aire,
| | | | he estat arena estesa que devora roderes. | | |
|
|
—161→
|
| Vull ésser el gos d'atura que persegueix mes venes,
| | | | vull ésser la venjança de l'espiga que plora,
| | | | vull ésser el testimoni de la primera sang | | | | en les noces de l'home i la faula de terra, | | | | vull ésser la memòria del sol sota les
molses...» | | |
|
| Tot d'una l'ull d'Arnau perd en el cel el vol del
colibrí, | | | | i la muntanya ingent sembla una forma morta, | | | | i l'airecel davalla a repenjar-se als arbres. | | | | «No viurà l'esperança en les coses
petites?» | | | | Oh, si sovint esmenta l'esperança és
perquè desespera | | | | dins la pena | | | | de veure tanta espiga sense vencill, esparsa, | | | | i tanta herba mancada de comunal rosada! | | | | El foc uneix per sempre un màrtir o un heroi a la
| | | | família humana, | | | | i ni la soledat ni la negació no poden llevar el bes
| | | | damunt la roca del somni fratern... | | |
|
| En veritat, no cal saltar sinó fluir damunt els | | | | simulacres temporals | | | | per modelar-se un cor de perfil mític i fer un pifre
del | | | | llamp. | | | | ¿Trobaria la pedra que no oblidarà mai el
llavi pur de | | | | l'aigua | | | | i els sagrats ocellaires que ajunten els ocells de vidres
| | | | de colors | | | | dins les casernes d'or de les brusques aurores? | | |
|
| «Ajuda'm, colibrí, oficiant lustral del gran
ull de la llum, | | | | a tocar amb dits sonors la boca de la màscara de la
| | | | profunda nit, | | | | a deslligar l'instant de l'enigma del sol que ha creat les
| | | | espigues! | | | | Oh torna, colibrí fet de llum de vitrall, | | | | au petita que afirmes la resurrecció | | | | d'una joia de fletxes al pit de la muntanya! | | | | Oh torna a les paràboles del vol vertiginós
damunt de | | | | les espatlles de la terra solar | | | | que du grills i roselles dintre la seva falda de tezontle!
| | |
|
| He fugit del cavall i peono entre els joncs, les pestanyes
| | | | de l'aigua | | | | que acull el llarg desmai, on no vull adormir-me... | | | |
—162→
| | La meva sang va més, molt més de pressa que
els zels | | | | de l'esperit, | | | | i no vull que m'enarti l'arc iris, el miracle que neix | | | | pels peus. | | | | Sols trobo la teva ombra, colibrí, esgarrapant la
| | | | vermella rialla de la pedra volcànica,
| | | | i me'n faig la bandera triomfal del meu somni | | | | contra el mur de serpents i muricecs, | | | | contra el gripau que embruta la lluerna, | | | | contra el cacic que estrangula l'alosa, | | | | contra l'ample coltell on defeca el voltor...» | | |
|
| El colibrí dibuixa son alfabet romput | | | | damunt el poncellatge | | | | del cel atònit... | | |
|
| «Si clamo i m'assereno, encar que l'oreneta travessi
la | | | | paüra | | | | de la mar feta absència, | | | | ¿el somni i el destí seran només el
pont cap al dolor | | | | de l'home, | | | | en el terror dels àngels que sepulten hosannes en
llurs | | | | goles? | | | | ¿O bé els enfrontaré en un llindar del
temps perquè | | | | com agonistes | | | | del món real | | | | el més fort pugui vèncer i acati les
estrelles, | | | | transformat en certesa i joia de la terra? | | | | Si per a l'esperit tot objecte és neutral en els
perills | | | | de l'ésser, | | | | les alertes de l'ànima de tant en tant esclaten en
| | | | brusques visions de les essències. | | | | Les fonts vivencials adollen vers la sínia incessant
de | | | | la vida | | | | llurs resplendents balades d'aigua que s'obren sota | | | | la llum carnal del sol...» | | |
|
| Damunt els espais blaus, | | | | èbria del seu vol, | | | | ara l'au traça | | | | una geometria | | | | de gàbia estel·lar... | | |
|
|
—163→
|
| «La vida sempre al mig. No voldria dormir feixuc
com | | | | una barra de glaç | | | | que el sol transforma en tèrbols reguerols: | | | | no escandallo el futur amb la pupil·la fòssil
del guaita | | | | espaordit: | | | | vull el pont vincladís per on el meu cor vola com
els | | | | cabells del foc, | | | | i que l'ànima sigui talment les dues pàgines
que | | | | conserven la mort | | | | de la flor dintre el llibre... | | |
|
| »La vida sempre al centre: reina de les abelles del
rusc | | | | de l'infinit, | | | | la prenyada magnòlia que viatja amb el vent | | | | i la por dels vil·lans de perdre la llavor en un
aire banal. | | | | L'escarabat que mor pot ser l'anell del bosc si
l'afaiçona | | | | el gebre, | | | | i la partera escolta, amb bessones balances, la pujada | | | | de l'arbre de llunes de la llet... | | | | Oh vida de la vida! Impuls i consciència, | | | | el braó de l'onada | | | | i les ales del pol·len | | | | em canten a les mans carregades de fets, ¿sents,
colibrí | | | | que danses? | | | | Amaga els teus fiblons, oh negadora mort de màscara
| | | | calcària, | | | | i deixa que la llum posi un bes de mató a la cara
| | | | quadrada del rellotge de sol! | | | | Oh temps, i temps, i temps! Oh dolç mestre del
pètal, | | | | fosc tirà de l'arruga | | | | i orfebre de la llàgrima: | | | | guarda'm sols i lluernes als teus cofres de neu | | | | i deixa que els hiverns sempre arribin portant | | | | diademes de glans!» | | |
|
| L'ombra del colibrí, immòbil i ivarsosa flor
d'altura, | | | | baixa a adormir-se | | | | damunt el pit d'Arnau... | | |
|
| «M'annexiono62 la idea, la lliçó de la terra, el pensament | | | | mairal | | | | de la metamorfosi dintre el màgic retorn | | | | que oposo a la ganyota del no-res. | | | | L'home que s'alça és l'home dels retorns:
| | |
|
|
—164→
|
| corre sempre del símbol a la veritat lliure | | | | i fa de la paraula terra i ésser. | | |
|
| «L'ocell és el meu hoste, i em canta que una
tija | | | | desmenteix | | | | sempre el caos, | | | | l'inacabat, | | | | els ecos quequejants... Ànima endins combato | | | | entre un llunyà renill estremit de
llegenda | | | | i la nova naixença d'una mà boreal. | | | | Oh accions futures del múscul i del cant que rodaran
| | | | unànimes, | | | | no del consol del somni sinó del cor despert! | | |
|
| «Oh mira, colibrí que em tatues al pit llargs
| | | | murmuris florals: estic alçant | | | | mon símbol pacient: la irisada i gebrada teranyina
| | | | que he arrencat de sa espera, | | | | i ara puntejo els seus fils transparents...» | | |
|
| Exhaust a l'últim cim de l'impuls del seu vol | | | | nupcial d'espai i de llum, | | | | l'ocell irradiant s'endinsa en la dolçor vibrant del
cel | | | | com un gros clau, | | | | fins que sobtadament cau com una plomada, | | | | i llavors la Muntanya, míticament desperta, | | | | comença a poc a poc la seva dansa...
| | |
|
| «¿D'on vénen les remors, d'on ve aquest
patiment | | | | que no troba el vocable, | | | | les seminals paraules? | | | | ¿D'on ve aquest desmai que declina naixences dels
| | | | eixams de la nit? | | |
|
| »Oh sempre l'apitrada de l'ona precursora, la mort de
| | | | llavis blancs | | | | a les sorres 'jagudes, | | | | les eternes preguntes a l'herba i als estels! | | | | Llarga ala de l'exili! ¿Qui trobarà en les
cendres | | | | la constel·lació indestructible,
| | | | qui bufarà sobre l'incest dels núvols i
lligarà la | | | | història amb vímets de tendresa?
| | | | L'Errant té un nom! L'Errant té un nom
habitat | | | | per la faula de l'exili frugal! | | |
|
|
—165→
|
| Oh vent, cronista d'ulls brillants, uneix el fragmentari
| | | | a una nova sintaxi de la rosa blindada! | | | | Al vol de l'halalí, que travessa les sines feixugues
de | | | | l'absència, | | | | fundaràs la paraula dintre del cor del bronze del
teu | | | | segle, | | | | el Pa signat, | | | | la tendresa tel·lúrica, | | | | oh tu que has gemegat el repudi de l'home i | | | | l'esquinç63 de son ànima | | | | entre el mar despullat i la Taula rompuda! | | | | Ara, en l'hora lustral, | | | | petja l'argila roja amb els peus nus, fecunda les | | | | aurores!» | | |
|
Arnau parla a l'ombra de César Vallejo
que dorm en un mur de tova |
| Sobre el mur palpo la teva ombra amb ombra de la meva
mà esquerra, no la dreta, | | | | que ara dorm cansada: dic doncs la meva mà esquerra,
que ara poso damunt la teva cara de
roca devastada, aquí, en aquest
mur esbaldregat pels anys i les aigües... Mira, sí, mira poeta
els quatre dits alçats i el polze un xic inclinat, el gros, el segur de
si mateix, el de la sentència
i les puces, com potser t'hauria
agradat de dir, i és el gros, doncs, el que té la paraula i
et
prega que l'escoltis, sí, el gros... | | |
|
| Ara ja podràs recordar la teva mort a París,
| | | | que no fou en un dia de xàfecs ni d'autumne i crec
que no va
caure en dijous: | | | | s'esdevingué en un dia d'abril, el quinze, que no
allunyà de tu el
calze, | | | | però és segur que en són testimoni
encara | | | | la soledat, | | | | la pluja, | | | | els camins | | | | i els ossos húmers | | | | i la teva poesia vertiginosa d'astres d'arròs, | | | | de sopa de convent | | | | i cama de fusta amb forats com una flauta, | | | | de salt de llebre onírica, | | | | pantalons que caminen sols, | | | | llàgrimes que galopen, | | | | verbs sense mar, | | | | gotims l'estrelles | | | | i sols escorxats... | | | | ¿On són els teus pèls dempeus, | | | | el teu cant de l'os i la cendra, | | | | de vòmit de rerialles, | | | | d'aeròlits com sarna de cel, | | | | de cullera de fusta agenollada, | | | | la teva paraula ratllada de falçs, | | | | d'alta intempèrie | | | | i polls parroquials, | | | | himne de la pell i la penjarella, | | | |
—167→
| | aliret i bramul i zel i sospir | | | | i punys com cebes? | | |
|
| Poesia d'auguris i d'esquinç, | | | | del rodó triangle quadrat, | | | | tan veloç com les teves crosses, | | | | poesia de freds amb barbes de llana, | | | | ai César Vallejo, mag de l'absurd | | | | i de l'emoció feixuga de roselles, | | | | Ecce Homo de les teves xinxes i rosegons, | | | | toro fet cor, | | | | alesiat de l'ànima, | | | | pastor d'aurores, | | | | bouer del vent, | | | | llastimós germà César Vallejo
vallejat, | | | | esponja de plor, | | | | geni de l'espina en el cor del vímet...! | | | | Ja sé que t'empudegaven els còndors. | | | | Però té: deixo ran dels teus peus | | | | un ou de
cenzontle! | | |
|
La cançó vora l'East River
|
ARNAU
| | Sola de soledat, ¿d'on véns, Elvira,
| | | | fosca de soledat | | | | i els cabells envaïts de fenc de vidre | | | | i argelaga lunar? | | | | Sola de soledat, ¿d'on véns, Elvira, |
5 | | | bruna de soledat, | | | | amb la cintura abrupta i vincladissa | | | | i roquissós l'esguard?
| | |
|
ELVIRA
| | Surto de ta profunda ànima viva, | | | | home Arnau, home Arnau. |
10 | | | Del teu silenci aprèn falconeria | | | | mon cor encaputxat. | | | | Amb molses i ressons de cançó antiga | | | | m'alço del teu passat.
| | | | Tota jo vinc gebrada de deriva |
15 | | | i holocausts de miralls. | | |
|
ARNAU
| | Quina fressa de grogues semprevives | | | | t'entortolliga el pas! | | | | Sola de soledat, ¿d'on véns, Elvira | | | | absent, bedoll talat? |
20 | |
|
ELVIRA
| | Surto de ta profunda ànima viva, | | | | home Arnau, home Arnau. | | | | Les donzelles que dormen en la brisa | | | | fins aquí m'han guiat.
| | | | Tinc mig rostre calent de melangia, |
25 | | | l'altre mig, blau de
glaç. | | | | Descalça estic davant de l'elegia | | | | que de lluny m'ha cridat. | | |
|
|
—169→
|
ARNAU
| | Més que del salze sóc del pit de l'himne, | | | | dona de soledat, |
30 | | | esvelta de boirim d'aquest East River, | | | | magrentina au de pas, | | | | orenola de ferro d'ales tristes | | | | que retorna al passat, | | | | lassa d'ecos i focs que sempre sirgues, |
35 | | | fada de soledat. | | | | Sóc fidel a la sang i a les espigues | | | | dels indivisos blats. | | | | Mon cor canta el galop i l'embranzida, | | | | l'ona i el sol armat... |
40 | |
|
ELVIRA
| | En veure't madurà la meva trena, | | | | tot d'una, fa molts anys, | | | | i va créixer als meus pits la gespa tendra | | | | del meu anhel vernal. | | | | Per mi vas ser fogata, cim, llanterna, |
45 | | | mina, pètal, tossal,
| | | | arrel, lluna feroç, cel de nuesa, | | | | home Arnau, home Arnau. | | | | Negada vaig morir, i de fill plena, | | | | dessota un aire estrany. |
50 | | | 'Jaguda vaig baixar per l'aigua verda | | | | del riu Papaloàpan,
| | | | signat el pit pel sol, pel peix l'esquena, | | | | sobre el ventre les mans | | | | i tenint un cabdell d'escuma frèvola |
55 | | | entre els meus peus morats...
| | |
|
ARNAU
| | La meva ànima viva i sempre encesa, | | | | dona de soledat, | | | | no acceptaria mai l'ombra perenne | | | | d'un espectre gelat. |
60 | | | No vulguis deturar amb heures seques | | | | els meus passos alats | | | |
—170→
| | ni fer de ton imatge una herència | | | | de nostàlgia i plany.
| | | | Sols vull records de vida dins mes venes, |
65 | | | dona de soledat: | | | | dintre meu canta encara la nuesa | | | | del teu cos vora el mar...
| | |
|
ELVIRA
| | La meva veu al vent és freda arena | | | | d'un absolut passat. |
70 | | | Jo només sóc en tu arrels d'absència,
| | | | home Arnau, home Arnau. | | | | Deixaré un gran sanglot de fulles verdes | | | | dintre la boira errant | | | | i un llarg bes dalt un cim perquè la terra |
75 | | | el vagi cabdellant... | | |
|
Diàleg d'Arnau i Soleia a Oyster Bay
|
| Era ja nit profunda quan va sorgir Soleia | | | | de les aigües tranquil·les de la verda badia
| | | | i del somieig d'Arnau ajagut a la sorra... | | | | La veia i no la veia. ¿Del seu pregon venia, | | | | dels camins de la mar, de les altes senderes, |
5 | | | d'una fretura fonda de sa sang espigada? | | | | Feta de gerra i ala, de pètal i atmosfera, | | | | ¿venia del misteri, solament sostinguda | | | | pel seu clarós somriure? | | |
|
| ¿Qui la faria esclava de fidels semprevives, |
10 | | | salvada de l'escriba de peludes orelles? | | | | Dintre els seus ulls naixien banderes migratòries...
| | | | Tatuada pels astres, | | | | abillada de síl·labes de fulles i lluernes,
| | | | acceptada pel saule i l'alzina profètica, |
15 | | | tenia una mirada de mare de gran riu | | | | i de daina espantada. | | | | Sirgada amb noves cordes a les dunes del somni, | | | | nascuda com una alba del seu alt estiuatge, | | | | Arnau la saludava amb sa joia bladera, |
20 | | | amb dolls, trèvols i estrofes, a mig aire del vent
| | | | i despert en les noces dels mots i les imatges. | | | | Soleia murmurava, amb un somriure òrfic: | | | | «No llauraràs ton ànima | | | | amb el dofí heràldic ni el bou cec de la
força...», |
25 | |
|
| Al faldar del pujol un roure sanglotava | | | | i el vent, el vent d'Arnau, | | | | avançava d'un salt l'esperit que formula... | | |
|
| L'eixuga de preguntes, murmurava la noia: | | |
|
| -¿Què t'ix ara de la boca, |
30 | | | home auroral? | | | | ¿Què t'ix ara de la boca, | | | | en doll mairal? | | |
|
| -En surt el signe, la paraula | | | | nova del temps, la veu que toca, |
35 | | | enamorada, fulla i sina, | | | |
—172→
| | coltell i flor, la pura estrella | | | | brodada a l'aigua, el monstre fosc. | | | | Surt la paraula en la cadència | | | | que instaura i funda la rialla |
40 | | | a l'ombra clara d'una espiga, | | | | que diu la mort i l'esperança, | | | | que troba clus, i clar, i obert, | | | | i quan la dic tant pot ser sostre | | | | com fonda arrel o blau corimbe, |
45 | | | però du sempre un baf de terra | | | | fins i tot quan, per excés d'ala, | | | | se n'apodera l'esperit... | | |
|
| -¿Què t'ix ara dels dos ulls,
| | | | home auroral? |
50 | | | ¿Què t'ix ara dels dos ulls, | | | | que tens tan blaus? | | |
|
| -Hi tinc més llum que flamarada, | | | | floreix el món a la pupil·la.
| | | | Són els dos ulls pastors d'imatges, |
55 | | | llops de sorpresa, espills d'absència,
| | | | són com dos déus i dos servents.
| | | | Quan ells pasturen jo vigilo | | | | des dels pujols de mes temences. | | | | Quan van de caça jo els segueixo |
60 | | | amb un sarró on sempre caben | | | | botins del dia i de la nit. | | | | Són la resposta i són el somni,
| | | | reverencien la fumera, | | | | riuen amb l'aigua alliberada |
65 | | | i són atònits sentinelles | | | | damunt el cor nu de l'amor. | | | | Maten d'oblit ço que no estimen, | | | | talment soldats de guerres fondes, | | | | però confessen a les herbes |
70 | | | que són els pares de les
llàgrimes | | | | si el món tortura l'innocent. | | | | Als meus dos ulls la branca es gronxa, | | | | hi dorm la pluja amb ses agulles, | | | | són dos semals de la verema |
75 | | | que al cup del cor deixa, tranquil·la,
| | | | una llum groga de raïm... | | |
|
|
—173→
|
| -¿Què és això que
t'ix dels braços, | | | | home auroral? | | | | ¡Què és això que
t'ix dels braços, |
80 | | | tot tremolant? | | |
|
| -Porten la càrrega feixuga | | | | que tu no veus, massa apropada: | | | | tres vides duc com una dona, | | | | tres vides duc com una estrella, |
85 | | | tres vides duc com un bedoll. | | | | La d'ahir pesa com la palla, | | | | la d'avui és una alimària, | | | | però et vull dir que la tercera | | | | em blega el cos de tan pesada, |
90 | | | perquè és la vida del futur...
| | |
|
| -¿Què és això que
t'ix dels peus, | | | | home auroral? | | | | ¿Què és això que
t'ix dels peus, | | | | ferm caminant? |
95 | |
|
| -Del tot descalç i de puntetes, | | | | em sent la nit i em sent el dia | | | | quan vaig devers els afanys aspres | | | | o escric la crònica de l'ànima.
| | | | No veus alats els dos turmells? |
100 | | | Amb fum natal, caminant treno | | | | el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest. | | | | Sóc tant del pas com sóc de
l'aire | | | | que marceix l'ombra dels rellotges... | | | | Sento com parlen les sabates, |
105 | | | l'una al costat de l'altra, juntes | | | | sempre en destí de peu i passa, | | | | sempre mancades de cel i aire, | | | | sempre llepant amb llengües amples | | | | la meva terra que s'allarga. |
110 | | | M'emocionen les sabates | | | | que m'acompanyen mitja vida. | | | | M'emocionen les sabates | | | | que no somien, que no ploren, | | | | que sempre cerquen els indrets; |
115 | | | on les aromes es despullen. | | | | Com que sóc fi de cor i oïda, | | | | les puc sorprendre en llurs converses, | | | |
—174→
| | i així sé més de mi
escoltant-les: | | | | «Avui Arnau -ha dit la dreta- |
120 | | | ha estat espòs de les paraules...»
| | |
|
| -¿Què t'ix ara de les mans, | | | | home auroral? | | | | ¿Què t'ix ara de les mans | | | | que no entenc pas? |
125 | |
|
| -Temps que han tocat, records que s'alcen | | | | dels anys vermells i del misteri, | | | | aigües cantants o adormissades, | | | | olor de fusta i de l'axil·la | | | | de la tel·lúrica deessa, |
130 | | | el tremolor dels instruments | | | | que duen cordes de la vida, | | | | sentor foscant de mareselva | | | | i el pes del ferro pensatiu... | | | | No les conec de tan sabudes, |
135 | | | aquí les veig, ara enllaçades,
| | | | la dreta mana, l'altra ajuda, | | | | fidels bessones dels meus dies. | | | | Deixa'm cantar les meves mans! | | | | La de la dreta no escatima |
140 | | | fer de mes lleis un acte d'ordre | | | | en l'aventura del meu somni; | | | | sense dubtar sempre és activa | | | | entre les plomes i el martell. | | | | Sempre es decanta a la carícia, |
145 | | | com un ocell nia en els muscles; | | | | si posa els dits sobre una estàtua | | | | hi troba el cor del pur silenci | | | | i la remor d'un mar que dorm. | | | | És la que sap que, en mes alertes, |
150 | | | tinc un cap d'herba lluminosa. | | | | Més que el coltell, elles estimen | | | | l'estret bressol i la flor al gerro, | | | | el càntir ple, l'eina del sol. | | | | Són amatents a allò que roda,
|
155 | | | fan un timbal d'una gran síndria, | | | | saben tocar una mirada, | | | | esperen soles la rosella, | | | | foren del bosc dels èpics punys... | | | | Obren els mots i les imatges |
160 | | |
—175→
| | del pensament, el cor i l'ànima: | | | | els menen lluny dels miralls tèrbols
| | | | i els investeixen d'una màgia | | | | de solixent i cant fratern. | | | | Aquestes mans no es penedeixen |
165 | | | d'haver-se unit a la pregària | | | | que l'alè escriu a les escorces | | | | per tal que els arbres de la tribu | | | | siguin un dia torsimanys. | | | | Porten ferides d'alta torxa, |
170 | | | coronen d'aus les pluges hímniques | | | | i moririen esberlades | | | | com dos fruits d'or, damunt la terra... | | |
|
| -¿Què és això que
t'ix del front, | | | | home auroral? |
175 | | | -¿Què és...? | | |
|
Complanta d'Arnau des de l'Empire State Building |
| Tam-tam, tam-tam i lepra, les ombres dins la cova, les | | | | formigues vermelles | | | | que es congreguen dins l'ull del cavall aterrat | | | | i els udols dels grans llops en zel de lluna, | | | | semblen molt lluny d'aquesta immensa urbs que voldria | | | | saber | | | | si la neu virginal no oblida mai els seus cabells d'argent,
| | | | encar que l'home blanc llepi el sexe de l'or, | | | | encar que l'home negre somiï en angèlics | | | | conserges vestits de cocodril... | | |
|
| ¿Però qui sent aquí el sanglot de la
rosa que es nega | | | | en el petroli | | | | i el parpre de l'infant que s'allarga i allarga com un | | | | xiscle filat, | | | | si l'home, en despullar-se, no queda pur i nu | | | | perquè ja no el coneix la corona del
foc? | | | | ¡Ja no coneix prou aire, | | | | prou espatlla de vidre per sostenir les àguiles?
| | | | ¿Per què hi ha tantes verges que cauen de
genolls | | | | davant les portes giratòries | | | | i a les altes fornícules les imatges devoren la
femta | | | | dels coloms, | | | | mentre dels gratacels cauen mortes bandades d'ocells | | | | esgarriats, com sobtades cortines, | | | | i la cera dels ciris ha perdut sa cabellera de clavell?
| | |
|
| ¿I l'home on és, pregunto, on és
l'home entre rius | | | | que ofereix el seu pit a l'amor de l'aurora? | | | | ¿On és l'home, on és l'home que
somià Walt Whitman | | | | ajagut com el mar, | | | | dret i vestit d'argila, | | | | entre el sol i la història, | | | | la lluna i el gemec? | | | | ¿Qui et veu encara, Walt de les oscil·lants
| | | | Plèiades tatuades al ventre | | | | i barba fluvial de mareselva blanca? | | | | No volies ser sol en el somni de l'home que feia de la | | | | terra el seu únic reialme, | | | | fugies de l'amor que era talment un cec rodejat | | | | de gavines, | | | |
—177→
| | cremaves el passat com la fullaca seca que un infant | | | | amuntega al seu jardí | | | | i llegies futur en les llavors i els fòssils... | | | | Cap on fresseges, ara? No vinguis amb
antífones de | | | | saba que goteja i d'onatge que s'alça:
| | | | l'entrada a les matèries et seria defesa: | | | | sentiries plorar les dretes fustes verges i el ferro pa-
| | | | ternal. | | | | No hi ha sortida, Whitman, no hi ha sortida, Walt, | | | | l'amor no desemboca, | | | | no hi ha bisons ni fletxes, | | | | ni la griva, ni l'Astre, ni les liles al pati | | | | del teu immortal plor per a la mort de Lincoln | | | | a l'hora vespertina que oscares la destral del teu dolor
| | | | en el mots. | | | | No hi ha sortida. Veig els trens fantasmals
esbalçar-se | | | | damunt les teves mans diàfanes | | | | I un encès avió descendir del teu ull cap al
teu rictus | | | | i aturar-se en ta llengua... | | | | No hi ha, no hi ha sortida. Perquè han traït la
terra, | | | | venut l'arbre i el riu, | | | | violat la farina. | | | | L'infant sols coneix l'herba que floreix als diccionaris
| | | | i l'alè de la verge cerca un xiscle de barca. | | | | Coses, coses, més coses! Cegues obediències
del múscul | | | | i la usura, | | | | profusions mortals, | | | | mecànics laberints, | | | | columnes de monedes i ulls de vidre, | | | | la mort que riu amb dents de diamant | | | | i el cadàver del vent damunt la papallona! | | | | I no hi haurà sortida, i no hi haurà sortida
| | | | mentre la folla roda no sigui devorada pel | | | | gira-sol i l'aigua. | | |
|
| I ara sento els teus passos per la boira del riu que | | | | amanyagà el teu nu de viking
apostòlic, | | | | i ja veig la teva ombra seguida de fanals- | | | | pensaments que peonen amb fràgils peus
de tórtora, | | | | el teu translúcid cos avançant cap a mi per
l'aire del | | | | crepuscle, | | | | talment com Quetzalcòatl, l'home llum en sa mort:
| | | | avançant gegantí, fabulós i solemne,
| | | |
—178→
| | amb un sarró de sols, en lloc de pomes, Walt, com
quan | | | | visitaves | | | | els malalts i ferits en les anyades tràgiques, | | | | ploviscós i endolat ton cor sense discòrdia,
| | | | passant sense mirar-me i portant sobre els braços
| | | | el cos ensangonat de Federico | | | | García Lorca, | | | | endinsant-se en el temps i en la meva ànima, | | | | seguit d'un llarg bramul d'horitzons pastorals, | | | | i les veus de la terra, | | | | i el rítmic bransoleig del bosc de pals dels
sanglots | | | | fets vaixells... | | |
|
| L'esperança que es grata la testa de cristall amb
una | | | | mà de vori, | | | | el bri d'herba que ratlla el gep humit de l'ombra, | | | | els violins de suro que no poden matar el cant del | | | | rossinyol, | | | | l'orgasme de la núbil davant de la guitarra
assetjada | | | | pels mil ulls de tigre del whisky, | | | | l'embriac mort damunt de la rosada i tot voltat de | | | | rates, | | | | les mamelles vermelles de la vaca ortopèdica, | | | | l'estripada verònica estesa sobre Brooklyn, | | | | l'infant que escolta el cor de la granota al vorell d'una
| | | | mar sense memòria, | | | | tot cau, tot cau | | | | a dins de l'ombra, | | | | no pas com una | | | | fulla | | | | ans com les figuretes d'una caixa de música | | | | dins el sac del drapaire. | | |
|
| I la sang, i la sang | | | | que puja mareselves i números-insectes fins a la neu
| | | | 'jaguda a l'alt jaç de pissarra, | | | | i la sang, vi del cor, | | | | copa vessada al Hudson de cabells oliosos, | | | | la sang, la sang de l'home ¿xiscla i s'obre de
braços | | | | flairant l'escorxador? | | | | La sang, la sang de l'home, vertical, cansada d'esperar,
| | | | desitjaria ésser com una arpa deixada en la foscor,
| | | | lluny, oh molt lluny, molt lluny de la Vall de les Ombres
| | | | on lentament orinen un milió de vaques! | | |
|
|
—179→
|
| Un plor de ponts aixecat per la brisa es perd per un | | | | carrer de dents i estàtues, | | | | on una cega busca les portes de la terra, | | | | el gest verd de l'ondina, | | | | les formes del cavall... | | | | No arribaran fonolls als peus de l'estrangera que, sense
| | | | canviar, sempre crema, sentiu?, | | | | però vindran els àngels dels martells quan
l'esquirol | | | | arrenqui | | | | els pètals dels ventiladors. | | | | La joia no: les brutes riallades. ¿Qui recorda la
fada | | | | del plugim, | | | | el guant del liquen, | | | | els blats il·lustres? | | | | Vindran, vindran, sentiu?, el cruel sol d'ortigues del | | | | dia paralític | | | | i l'implacable gat, amb un ull de mercuri i l'altre de | | | | safrà, | | | | de la nit destructora. | | | | Però no arribaran mai més, mai més,
sentiu?, la gavina | | | | profètica | | | | ni l'aurora que porta una flor de majòlica. | | |
|
| Sense tro ni garlandes, ja s'acosta el col·lapse de
les | | | | formes. | | | | L'espectre de la rosa i l'ombra de la mar dansen, | | | | aparellats, | | | | la vella apoteosi de la cendra. | | | | Oh, que l'alta esperança no s'obri en laberints!
| | | | Els nusos de la flama tot desnuant-se es lliguen, | | | | però l'odi del foc raptarà el gira-sol per a
l'última pira. | | | | ¿És doncs la vida aquesta que arriba
tremolant, talment | | | | la dansarina | | | | a qui de sobte puny la vellesa a les cames? | | | | Oh corb del
nevermore, travessat pel
clarí que ve de | | | | les tenebres- | | | | negra llengua del cel | | | | escanyat... | | | | I tu, mare de dols, | | | | amor, xifra indivisible, | | | | prega pel teu Fill. | | | | Amén... | | |
|
|
—180→
|
| Desig en el desig, amor vertiginós i la mateixa | | | | mort que és el motlle del temps: | | | | digueu-me si el futur és més que una quimera
| | | | d'infants pobres que juguen amb
campànules. | | | | ¿Quin ocell de les nous acosta a mes orelles son
| | | | repetit trinat: xiulo el sí, xiulo el
sí, | | | | no hi ha mai, no hi ha sempre, | | | | ni ara de les mans ni després de les venes, | | | | ni silenci ni verb, | | | | ni una passa endavant ni una altra cap enrera, | | | | ni claror ni foscor, | | | | ni eternitat ni instant? | | | | ¿Puc cantar preguntant si hi ha hagut mai | | | | història que no fos roja i
tràgica, | | | | si la matèria dels somnis i la tomba dels dies | | | | poden viure en l'instant que penso terra i llum, | | | | per salvar-me del rostre marcit i somnolent de | | | | tots aquells que esperen fora de
l'esperança? | | | | Profeta de les pluges, | | | | llampec diamantí, | | | | avi de les verdors | | | | i pare del gran riu | | | | de la llengua de fang | | | | entre les dues ribes, | | | | mentre el temps desemboca | | | | en l'apaivagament | | | | de la mar sempre insomne: | | | | adorm en el meu flanc | | | | els tous trèvols de fúria | | | | vers l'estrella de mar... | | |
|
| Punyals i crisantems trepitjava la cega | | | | pel crepuscle de Broadway. | | | | dos inflats peus artrítics | | | | i el tercer un bastó
blanc... | | |
|
| Clang! -va fer tot de sobte | | | | en la boira del port, | | | | capcinejant, la boia... | | |
|
| Obesa era la cega vestida de gris rata,
| | | | i en ella la cançó
també feia tentines, | | | | la rompuda cançó que el carrer
no | | | | escoltava, | | | |
—181→
| | i el platet de metall amb l'ull d'una | | | | moneda... | | |
|
| I la boia en el riu, entre els pits de les aigües, | | | | captiva dolçament de l'atzar de les
ones: | | | | era la confiança de les proes i veles | | | | en les nits insegures de l'irat Destructor, | | | | i en els records penjava de tots els mariners- | | | | emblema de raïms, el seu dringueig de bronze, que
es | | | | perllongava enllà de tempesta i
foscúria | | | | i era encara present al collar de la núvia, | | | | la ginesta del sud, | | | | l'estel entre els avets, | | | | les fumarel·les sacres, | | | | la sopa fumejant | | | | de ritu vell... | | |
|
| Entre el fullam de rostres flotava adesiara la
cançó de la cega
-campana de la boia en l'onatge revolt- la
gola que vibrava com un
dard cristal·lí profundament clavat
a ceguesa i lletjor -lluent ventre
de peix amb corol·la de sola veu
meravellosa per a orelles
distretes, la veu sublim de tots que
ningú no sentia, servada tan a
part d'afany, necessitat, i sexe, i
temps, i mort -baldufa musical
girant tota voltada d'escumejants rialles-
la sibil·lina veu perduda
en la grisor, entre els éssers
tancats -melodia, esgarip, espasa i
regalim- la boia empesa amunt, cap al
joc rutilant de la llum i de
l'aire per les mans de l'escuma -la veu, la
boia... | | |
|
| la veu, la veu enlaire, oh rosa de la vida, saltant sobre
| | | | destins, | | | | ella ja nus i foc, | | | | com saltava Nijinski, hoste de la follia- | | | | oh ballesta i sageta | | | | alhora d'ell mateix fet espectre del salt prodigiós,
| | | | flor total: cor encès, | | | | oh màscara caiguda! | | |
|
| Jove del segle, ara jo, Arnau, baixaré per | | | | trobar-me amb els rous fets de sang i de
llàgrimes | | | | que aclamaran el sol. | | |
|
|
—182→
|
| Entraré en la història del poble temporal i
de la | | | | rosa eterna, | | | | indivís en els èters que no trosseja el
temps; | | | | redimit per la nova consciència d'apòstol de
la | | | | terra i servent de la llum, | | | | trucaré amb dos punys d'ordi a la porta de l'home.
| | | | No deixaré de néixer amb les aurores ni de
morir amb | | | | l'onada. | | | | Blindat el cor, s'ha esvaït la discòrdia entre
la | | | | neu i el sol: l'aigua canta en la font. | | | | De mon ànima arrenca el camí solidari que
acaba | | | | als ametllers. | | |
|
Les veus de la terra |
| Era el temps en què Arnau, ja ple del seu
exili, | | | | volia donar un cos a cada un dels seus somnis, | | | | fer del seu cor un riu que baixés a son
ànima. | | | | De les veus que sentia dintre el seu esperit | | | | no en destriava cap que, com una bandera, |
5 | | | l'incités a seguir-la als combats de la vida. | | | | I es deia, consirós: | | | | «Sóc com aquell qui
torna | | | | amb la barca curulla i les veles inflades, | | | | però que cerca en va un sorral d'acollença.
| | | | Vinc d'on les coses callen, on l'arbre no és pas
l'arbre |
10 | | | i ran de cada porta comença un nou
camí.» | | |
|
| L'espera se li feia una tolida faula, | | | | i el temps que transfigura s'adormia a son rostre. | | | | Entre el vol i la passa, veié la Creu del Sud,
| | | | el van alçar ciclons i el ventaren palmeres, |
15 | | | creuà els rius seminals d'adormissats països,
| | | | dones com fruits oberts a brusques coltellades | | | | es trenaren amb ell en enormes luxúries, | | | | va viure en ciutats negres i en d'altres com de sucre,
| | | | i de nit, o de dia, en destret o bonança, |
20 | | | a sa nuca sentia l'ull insomne del tigre... | | |
|
| Pur d'enigma i estigma va vessar-se a grans dolls | | | | davant espai o vent. El ritme de la sang, | | | | era doncs missió que cercava una fita? | | | | Hi havia estels. Alguns. Primaveres que entraven |
25 | | | com desigs fins al ventre de l'obscura muntanya | | | | ajaguda talment un dolor solitari... | | | | ¿Anava més enllà dels pretextos de
l'ésser, | | | | ell que potser lliurava son ombra a un violi? | | | |
—185→
| | ¿Es perdia sa angoixa com l'esbart cel enlaire
|
30 | | | que finalment es fon en l'alçada i la llum, | | | | com la fosca sageta que en si mateixa esgota | | | | la força de la corda que amb brusca riallada | | | | la llança al seu destí? | | | | Distret en les distàncies, tots els seus
pensaments |
35 | | | entraven i sortien com invitats estranys | | | | a la festa il·lusòria d'un hoste inconegut.
| | | | Eixia de les nits. Tampoc no perduraven: | | | | finien com l'amant que, sadolla, s'adorm | | | | amb l'aire que li eixuga la suor de l'amor, |
40 | | | ja en el somni de l'alba en què murmura un nom...
| | | | I va arribar la nit de visitació | | | | prop d'una mar serena i sota astres benignes, | | | | jagut dins una barca, i com dret sentinella | | | | en sa vetlla d'alerta de l'ànima i el cor, |
45 | | | Arnau sentí les veus que lligaven la
veu | | | | en la força i tendresa d'un accent inefable | | | | i va estendre l'oïda talment una catifa | | | | d'intern acatament als mots que dansarien | | | | més enllà de l'alè innombrable dels
déus. |
50 | |
|
LES VEUS
| | T'hem sentit, fill, adesiara, | | | | quan, sense pau, | | | | has acostat a un solc la cara | | | | i has murmurat: Arnau! Arnau! | | | | Fa molt de temps que estàs en guerra, |
55 | | | fa molt de temps que vas ferit. | | | | Encar no saps si vols ser terra | | | | o ser esperit. | | |
|
ARNAU
| | ¿D'on ve la veu profunda que em du
l'esgarrifança | | | | d'un infinit esquinç...? |
60 | |
|
|
—186→
|
LES VEUS
|
| Encar no saps si la puixança | | | | és el gran rem que se t'endú. | | | | Encar no saps si l'esperança | | | | et lliga nu. | | |
|
| Esquitxat d'ombra vagareges |
65 | | | pel món obert. | | | | En l'enyorança tu et rabeges, | | | | mig adormit i mig despert. | | |
|
| Ta voluntat s'aixeca immensa | | | | i et fa ser el rei de cada gest, |
70 | | | vas de l'atac a la defensa, | | | | embriac d'Est. | | |
|
| Fa molt de temps que estàs en guerra, | | | | fa molt de temps que vas ferit. | | | | Encar no saps si vols ser terra |
75 | | | o ser esperit. | | |
|
|
ARNAU
| | Ésser feble m'engruna. Ser fort vol dir estar sol.
| | | | Dubto entre els dos reialmes. Si tinc l'espasa jove, | | | | ¿entretindré la destra amb les cordes de
pluja | | | | que la tristesa tensa a l'instrument del cor |
80 | | | o escarpiré els cabells d'un fugaç
esplendor? | | | | Jo sóc ma prehistòria en el cant de mes
venes, | | | | i sóc el meu futur en la fam dels instints. | | | | Però ja sé, ja sé, sé que hi
ha les estrelles | | | | que no tempten ma boca: només volen l'oblit, |
85 | | | un vent, una volada sobre allò que s'escola...
| | |
|
LES VEUS
|
| Vols ser la vida esbatanada | | | | i esquitlles sempre el fàcil port. | | | | Ai, pesa el temps, rosa cremada, | | | | pesa la mort! |
90 | |
|
—187→
| Però no hi ha ni mort ni vida, | | | | madur, el visible entra en el mar | | | | de la verema assuavida | | | | d'un altre espai. | | |
|
| Et veiem, fill, com dreta llança, |
95 | | | salze escarit, | | | | molt allunyat de la balança | | | | i ben a prop del vermell crit. | | |
|
| Nosaltres som el doll, el pol·len, | | | | penyal i riu, |
100 | | | trofeus brillants, les aus que volen, | | | | el cim en flor, l'escut d'estiu, | | |
|
| felicitat d'arrel i estrella, | | | | cercle i espill, sols vaginals, | | | | florides mars, roent clivella, |
105 | | | foscos timbals, | | |
|
| creacions, dolces mecàniques, | | | | juntures greus dels sentiments, | | | | escala, vas, dolors titàniques | | | | d'hiverns ingents...! |
110 | |
|
| Tu vas del foc a l'apitrada. | | | | Si t'emplenéssim, fill, Arnau | | | | et lligaria la rosada | | | | com un esclau: | | |
|
| l'home sencer, àvid remença |
115 | | | ratllat d'atzur, | | | | ha de pagar la coneixença | | | | amb sobrepuig de món obscur. | | |
|
| Fa molt de temps que estàs en guerra, | | | | fa molt de temps que vas ferit. |
120 | | | Encar no saps si vols ser terra | | | | o ser esperit. | | |
|
|
ARNAU
| | Ai, no podré ser terra si no sóc esperit,
| | | | no podré ser esperit si abans no m'he fet terra!
| | | |
—188→
| | Corro davant de tot, fragmentari i volàtil, |
125 | | | amb l'alenada esparsa sobre allò que retenen | | | | l'ànsia de la mà i la usura de l'ull. | | | | Senyor dels meus sentits, analfabet de l'ésser,
| | | | en ma angoixa pregunto: Habito aquesta cambra? | | | | Oblidaré la branca de l'ametller d'ahir? |
130 | | | La carícia llarga que fa estremir una sina, | | | | pot entrar a l'esplendor d'una altra primavera? | | | | ¿I les perles del sexe es dissolen efímeres
| | | | al vinagre del goig, les tèbies onades...? | | | | La bellesa no basta. El pensament s'enfila, |
135 | | | però endogala i lliga talment la mareselva, | | | | tota ella feta artèria a la cerca d'un cor. | | | | ¡Sóc en la seva aroma
o en la seva pujada | | | | que esgota les arrels? | | | | Visc. Els arbres tremolen. Sovint l'ocult somriu. |
140 | | | Vaiverejo, si vull, amb la testa entre els astres | | | | i els dos peus calcigant lluminoses falgueres. | | | | No sé on és el racó on m'espera el
gaiato... | | |
|
LES VEUS
|
| Oh fill Arnau, càntir que vessa | | | | d'un existir |
145 | | | fet de contraris i de pressa | | | | per beure a glops el tèrbol vi | | |
|
| que sols fermenta de vertígens | | | | i d'espès llot. | | | | Escolta el cant que alça els orígens |
150 | | | des de l'amor, des del sanglot. | | |
|
| No et brilla al cor la falç-idea? | | | | ¿Cap a les mans | | | | l'eterna empremta de la dea | | | | dels solcs i messes onejants? |
155 | |
|
| Et sostindrem, amat fill nostre, | | | | pels laberints i entre els paranys. | | | | Ja estem teixint ombra de sostre | | | | amb lli dels anys. | | |
|
—189→
| Ara descansa a fil d'airina |
160 | | | i fes non-non, que el sol es pon. | | | | Amb esquellins i boira fina | | | | cosim ta son... | | |
|
|
ARNAU
| | Allà a mig aire veig, com entre teranyines | | | | gebrades i vibrants, un gros poal vermell |
165 | | | que va baixant, baixant devers la meva set... | | |
|
LES VEUS
| | Non-non, non-non... non-non, non-non... | | |
|
ARNAU
|
| Tinc set però m'adormo... la cançó
de bressol | | | | és només un fresseig... llunyà...
fa molt de temps | | | | que estic... que estic... oh sí... i ara m'ho
repeteixen, |
170 | |
|
| i el poal és el sol i el sol és el poal
| | | | que es decanta i s'acosta... | | |
|
|
LES VEUS
| | Fa molt de temps que estàs en guerra, | | | | non-non, non-non... | | | | fa molt de temps que vas ferit, |
175 | | | non-non, non-non... | | | | Encar no saps si vols ser terra, | | | | non-non, non-non... | | | | o ser esperit... | | |
|
ARNAU
| | De quina guerra hom parla...? | | | | ¿Qui doncs pot adonar-se
|
180 | | | de la meva ferida, tan profunda, profunda, | | | | dessota tantes fulles?... | | | | Oculta font... | | | | Què dic...? | | | |
—190→
| | Com resplendeix el càntir, la sina lluminosa....
| | | | Aixeca'l més, Soleia, sobre la meva boca... | | | | Qui hi ha darrera teu? Qui hi ha darrera teu |
185 | | | que pressento i no veig...? | | | | Així... aboca el raig, | | | | a poc a poc... | | | | Profunda, oberta i molt oculta | | | | com el dolor del món, la terra que pateix... | | | | Ja bec! Vull ser esperit com tot dolor profund | | | | vol fonda eternitat... | | | | Oh quina fresca llum |
190 | | | penetra dintre meu... el gran doll de la sina, | | | | la llet de la tendresa del món i de la vida...
| | | | ¿Però qui és, qui és, qui hi
ha darrera teu, | | | | oh figura real, oh sofrença del somni, | | | | que avança lentament i també agafa el
càntir |
195 | | | i el decanta cantant | | | | i gronxant-lo, | | | | gronxant-lo...? | | |
|
LES VEUS
|
Sota el tossal de l'àguila |
I
| | Al principi, el seu nom. Ara diria: «He besat
l'aurora | | | | damunt el teu turmell. Canta l'alosa, | | | | Adalaisa.» | | |
|
II |
| Eren talment els dos amants de Rilke que fugien del
temps | | | | confús per esmunyir-se en una soledat | | | | que els protegís del clascar dels rellotges i
del traüt de l'urbs. | | | | Trobaren el Mas Vell, sota el Tossal de
l'Àguila, | | | | i s'hi van construir unes estances altes, amb una gran
terrassa | | | | que donava als fondals coberts d'alzines. | | | | Vides de portal clos, entre la font i les restes d'un
mur cobert de
mareselva. | | |
|
| Tornarien als homes i a les coses? Meravellosament | | | | plens d'un temps veritable, eren preludi i coda | | | | en les possessions de llur ànima i cos, | | | | evadits d'una vida en la qual no podien acceptar res
dels altres. | | | | Fora d'ells dos, tot era ofensa i aldarull, | | | | buit esdeveniment, | | | | atzar que els devorava. | | | | Al Mas Vell no hi havia les llavors de la Mort que
duien un futur
de flors blavoses: | | | | Adalaisa i Arnau vivien per al doll, | | | | l'Eros complet, | | | | la total harmonia de la sang i els records... | | | | La seva soledat no era un exercici de l'esper ni un
rebuig del
món, | | | | ans un esmerç de l'energia viva afuada devers la
brillant maduresa
de les hores i els dies. | | | | No oscil·laven entre una consciència cega
i una força caduca: | | | | havien renunciat a tot allò que els usava
endebades. | | | |
—196→
| | El cos d'una formiga podia reflectir un arc iris
complet. | | | | ¿Tornaria Adalaisa a dansar per a molts son amor
a la vida? | | | | ¿Abelliria a Arnau lliurar-se a una acció
de l'esperit | | | | decantada a forjar la nova consciència? | | | | I mentrestant... | | |
|
|
III
| | ...Adalaisa irrompia amb ignotes nueses. | | |
|
IV |
| Cantaven la cançó que la immortal parella
ha cantat vora els
marges | | | | de totes les senderes fressades de la terra. | | | | Amor i temps. Vivien en el temps, que confirmaven com
el riu
confirma l'aigua, | | | | en l'esplendor intensa del salt i del rabeig. | | | | Vivien en el ritme on xiscle i melodia es fonen en
l'acord. | | | | Vivien en un temps que ja no era l'ull de la fera que
sotja des de
l'espessorall, | | | | sinó un déu de la vida amb barba d'aigua
i astre. | | | | Fills del seu temps, l'afirmaven negant-lo, | | | | pujaven per les sabes que entren en l'evitern del
cercle o
l'espiral... | | |
| |
| «Esguarda'm fit a fit, Adalaisa profunda, i amb
un gest de la mà | | | | faré que s'encabritin tots els solcs de la
terra; | | | | besa'm al mig del pit, i amb un murmuri meu
ordenaré als estels | | | | que alcin l'A del teu nom al bell centre del cel; | | | | posa ta cabellera damunt les meves mans, i amb una
verda
síl·laba | | | | faré que un meteor caigui sobre l'empremta del
peu dret de Soleia. | | | | Amor és viure en l'himne. Aixeca't, Adalaisa
agemolida a l'ombra,
i dansa el pur silenci!» | | |
|
|
|
—197→
|
V
| | Entre absència i presència, s'estenia el
record, com el borboll
continu | | | | de la Saiola. | | | | O el salze de l'enyor que cercava sa mort | | | | en el vent tràgic. | | |
|
VI | |
| «Ramon el foll va escriure son fervor en un
llibre | | | | d'alba i ocelleria. | | | | Adalaisa, et diré amb llavis d'aigua esquiva i
les dues mans juntes
del càntic que roman: | | | | la dreta on viu el llamp, l'esquerra on s'endormisca el
remorós
fullatge | | | | de la innocència del cor. | | |
|
| El nostre foll va dir, endemés, que el sospir va
més gràvid d'amor | | | | que la neu de blancor. | | | | Jo, Arnau, canto el groc: escric en el teu ventre, amb
grans lletres
de pol·len, | | | | el nom del sol.» | | |
|
|
VII |
| El màgic realisme | | | | dels nodriments terrestres | | | | a la taula rodona. | | | | El pa: codina a flor | | | | de les blanques tovalles. | | | | El vi: una verema | | | | que s'ha fet sentinella. | | | | El meló: com el cap | | | | rapat d'un idiota... | | |
|
| Adalaisa, amb els dits, | | | | lentament, a trossets, | | | | treu la closca de l'ou | | | |
—198→
| | que tot d'una llampurna, | | | | com de marbre mullat, | | | | fins que en ésser partit | | | | es converteix en dos | | | | diminuts sols iguals. | | |
|
| De sobte, les estrelles | | | | cauen dins els dos vasos... | | |
|
|
VIII | |
| «Sé que tornes, amada, de la fonda Saiola
| | | | perquè tens a la cara les rels de les arrugues
| | | | de l'aigua...» | | |
|
|
IX | |
| «He esqueixat una branca d'aquell arbre64 que ens mira. | | | | No s'ha entristit perquè resta amb un tros de
mi. | | | | Quina joia feixuga, dins meu, de llanes xopes! | | |
|
| Ara, nus i nocturns, callem davant els gotejants
lilàs...» | | |
|
|
X
| | Ni Adalaisa ni Arnau no creien en els déus, | | | | mes sabien que als plecs matinals de la llum | | | | s'amagava un somriure que provenia d'ells, | | | | i una certesa que era el xiscle del futur. | | | | Feien una bandera d'un eixam. Oh victòria | | | | del dia làbil! | | |
|
XI | | |
—199→
|
| «Sí, avui dansaràs, primer, els
meus quaranta anys, | | | | i jo et contemplaré, amb ulls d'herba entre neu,
| | | | com si fossis talment | | | | una lletra brodada al mocador dels camps. | | | | Després dansaràs l'arbre! | | |
|
| Oh salzes de tardor, dicció venial, més
alts que la memòria: | | | | a vosaltres diré que mai no hi ha noblesa
deslligada del llamp. | | |
|
| Dansa, dansa, Adalaisa! Àgil d'espigues
és el somni del desert!» | | |
|
|
XII |
| Camina Arnau, camina amb passa somnambúlica, | | | | i ja travessa l'èxode piuladís i revolt
| | | | d'un gran poble d'ocells que vola cap al Sud. | | | | Camina Arnau com si dugués una cascada als
braços. | | | | Pensa: «Després del vent, costa molt
tornar a alçar la profunda
nostàlgia.» | | |
|
| Voldria ser com l'àngel que, presa de dolor,
| | | | es transforma en tempesta. | | |
|
|
XIII | |
| «Ara jeus, Adalaisa, a la clara terrassa. | | | | Envaïda d'ocells, de cims, de llops, d'arcs iris,
| | | | d'una llum d'un hivern que nasqué vell. | | | | Crec que la teva sang brilla com el corall | | | | i que aquest cirerer inventarà aviat | | | | la teva riallada... | | |
|
| El pensament m'ha fet sentir l'estremiment de les rels
del meu
rostre, | | | | i he vist el gran migdia dels teus pits i la boca del
sol besant les
molses. | | | | He sorprès l'estupor de la teva faldilla quan
has passat davant la
flama de la llar | | | |
—200→
| | i he sentit els timbals diminuts de la pluja dins els
pous dels teus
ulls. | | | | Ara l'hora s'arrapa a la nit, Adalaisa, | | | | com la por vernal de la teva cabellera... | | |
|
| He perdut els meus rastres entre sentors terrestres.
| | | | Totes les flors són teves, | | | | Ens mirem com
bevent-nos...!» | | |
|
|
XIV |
| El plugim tardoral cerca morir en les heures i entra
dins de
l'estança | | | | besllums d'agulles vives. | | | | L'hora és més de la nit que de la tarda
agònica. | | | | Fila, fila Adalaisa una son lleu amb la gelosia del
foc. | | |
|
| Arnau murmura un cant del seu poeta: | | |
|
|
Els nous sols que jo adollava | | | |
dins ta esglaiada corol·la
| | | |
eren una interminable | | | |
i lenta síl·laba
còsmica... | | |
|
|
XV
| | I repetia Arnau pel camí dels fonolls: | | | | «Avui demanaré a l'hora vacil·lant:
oh dóna'm una imatge | | | | que comprometi l'home i aixecaré tot l'any!»
| | |
|
XVI |
| Pronunciava Arnau el nom del mes d'octubre talment com
si
l'alcés... | | | | octubre... octubre... del violoncel de l'idioma | | | | amb un llarg cop d'arquet de molsa. | | | | Poesia de l'home. En la joia, dolor, esperança i
desig | | | | d'aquell home en el món que no és tot el
món, | | | | ans sols aquella part que, lligada i ofesa, | | | |
—201→
| | és més humanitat que tots els altres
junts. | | | | Un cant que sigui, doncs, finestra i nus, vivent | | | | i clar com una làmpara a l'altura del cor. | | |
|
| Octubre. | | | | Mira el cel des de
dalt la terrassa. | | | | El ponent és la taca d'una virginitat | | | | perduda llargament sobre el llençol del cel.
| | | | L'obscurida figura d'Adalaisa venia | | | | creuant les altes herbes, tot fent girar rabent | | | | per damunt del seu cap una llanterna encesa... | | | | Ell l'espera amb l'octubre sencer de la seva
ànima, | | | | que pesa com aquella fruitera, allà a la taula,
| | | | curullada de figues i raïm transparent... | | |
| |
|
XVII | |
| «Adalaisa, neguem la freda passió de tot
l'intel·ligible | | | | que no és més que un cabdell feixuc de
l'esperit. | | | | Siguem cegament vius, passant totes les portes amb
làmpares
enceses, | | | | sempre cantant devers el país dels perills. | | |
|
| Voldríem descobrir els tòtems de l'obscur
per tal de dar un nom
més | | | | a les pures senyeres. | | | | Anem cap a les coses! Abans dóna'm la mà:
| | | | faré que amb un dit toquis el fill de la farina,
| | | | i així negar l'horrible soledat de les
pedres.» | | |
|
|
XVIII | |
| «Ara, amat, cridaré que ets vida, vida,
vida! | | | | Les estrelles, Arnau, birbillegen i vetllen a les meves
entranyes!» | | |
|
|
|
—202→
|
XIX |
| Ombres d'antany, figures, portes que mai no ha obert,
| | | | les constel·lacions talment trenes de vesc, | | | | el somrís de safrà d'una núbil
aurora, | | | | fervors, somnis en zel, visions i vivències,
| | | | tot allò que és remor en una hora de
l'ànima, | | | | la lluna que es repenja al muscle del pujol | | | | com el cap d'una noia enamorada, | | | | unes veus que perduren, vents, poltres al sol, | | | | tants llums en tantes cambres i tan rara la llum...
| | |
|
| tentineja Arnau entre mots i existència, | | | | i no sap si s'atura per plànyer-se o cantar.
| | | | No ha vingut Ariadna amb son cabdell de fil. | | | | El poema del vi, el pa dels dies grisos | | | | i la terrible fulla que incessantment davalla | | | | vers la boca del cor... | | | | Ningú, ningú no pot
| | | | manllevar-nos la llum! | | |
|
|
XX | |
| «Al teu devora sóc un feix de joncs que
sent. | | | | El nu, la mà i els ulls. | | | | Fixos límits de vori que ni el desig no embulla
| | | | amb el seu cant d'onada. | | | | La mà dreta, l'hereva de quasi tot, crema de les
carícies. | | | | I els ulls, els ulls, florits! | | |
|
| Aquesta nit serà més forta que els
records. | | | | Aquesta nit he estat el pobre dels teus peus | | | | i el gran rei del teu ventre.» | | |
|
|
XXI |
| Arnau conta el seu somni a la seva mà dreta: | | |
|
| «Anava sol per l'alta estança de l'aurora.
| | | | La terra, a sota, era anterior i
idíl·lica. | | | |
—203→
| | Bèsties de colors i de garbí flexible
| | | | pasturaven en prades de tots i de ningú. | | | | Donzella d'oriflama. L'assalt de l'horitzó | | | | per hordes vegetals. Oh quin és aquest riu | | | | on no podia beure! Com l'àngel de Tobies, | | | | l'home feixuc d'enigmes fugia de les aigües | | | | ombrívoles i somes devers el cant dels galls.
| | | | Jove d'herba daurada, el dia penetrava | | | | a la blava masia de la paraula viva. | | | | Nevava un àngel que s'assemblava a Adalaisa.
| | | | I ell no podia beure ni amb les mans enconcades! | | | | L'ocell de foc volava cap a un cel de corranda | | | | i ran dels parapets dels desastres històrics
| | | | els joves somiaven banderes, nus i cúpules, | | | | sota l'esguard brillant dels oms cofats d'ocells. | | | | I aquest mític vellard que fou home i fou dona
| | | | saltava de la barca, desertava de l'aigua | | | | i traucava la nit amb ulls de diamant...» | | |
|
|
XXII | |
| «Oh neixes, neixes, neixes a les carenes | | | | de la meva ànima! | | |
|
| ¿Ara ets enlaire, amada, perquè pugui
trobar-te, | | | | per brillar més, | | | | enlaire com imatge de vitrall, | | | | com un triomf d'estàtua que un dia fou alada?
| | | | Duc a la teva orella el parrup de la tórtora
| | | | i amb una ungla solar esquinçaré la teva
| | | | túnica de muntanya. | | | | L'horitzó, en un rampell, | | | | obre totes les portes. Molt lluny, l'instant clapeix
| | | | com un gos que ha rebut dretureres pedrades... | | | | La nit serà més forta que tota
remembrança, | | | | perquè amb un bes faré del teu cos
disponible | | | | una brusca existència de bandera
mullada...» | | |
|
|
|
—204→
|
XXIII |
| Pastor dels seus llampecs, Arnau va refredant-se | | | | en espera, llum, aus, campana i somni, | | | | fins que es queda adormit al territori | | | | dels braços d'Adalaisa, | | | | somrient a la nit que ascendeix cap als astres | | | | i a la boirina baixa que entra al bosc de puntetes...
| | |
|
| Cal desfer-se del món per arribar a
l'essència? | | | | i com esperar el truc que fa trontollar el sol? | | | | El temps baixa en allau de múltiples martells
| | | | que sepulta l'escriba del real, el mirall... | | |
|
|
XXIV |
| Adalaisa i Arnau sentien la cançó | | | | llunyana de Soleia, entre el ponent i l'ànima:
| | |
|
|
Els esclops del sol fangaven, | | | |
la noia tirava aram, | | | |
el vent anava al darrera | | | |
amb el triqui-triqui-tram. | | |
|
| No em donis la pedra negra | | | | que ha estat besada pel llamp, | | | | no em donis la pedra roja | | | | on canta la meva sang. | | |
|
| Dins el xiprer s'amagava | | | | el colom de diamant, | | | | la mort duia una corona | | | | de badabadocs i alfals. | | |
|
|
Els esclops del sol fangaven, | | | |
la folla es menjava el ram, | | | |
l'amor anava al darrera | | | |
amb el triqui-triqui-tram. | | |
|
| No em donis la pedra verda | | | | que sent el pas dels llimacs, | | | | no em tornis la pedra groga | | | | oculta sota els lilàs. | | |
| |
—205→
|
| Infant de verda memòria, | | | | ¿no sents com canten els galls | | | | del passat i la nostàlgia, | | | | del record i soledat? | | |
|
|
Els esclops del sol fangaven, | | | |
l'aurora comptava glans, | | | |
el cérvol65, en sa agonia, | | | |
feia sonar el fosc banyam... | | |
|
|
El molí vermell
|
| Ha passat la darrera carreta embalumada de llanternes i
tórtores | | |
| abatudes al bosc dels ferotges aguaits. | | |
| Arnau l'ha vista, mes no es mou encara. | | |
| L'hora foscant conserva | | |
| una artèria oberta, que degota damunt els pallers
federats. | | |
| Ha vist passar també un home sense rostre: el qui
porta la torxa | | |
| en passar el gual d'aigües revoltes i feixugues, cap
al Molí
Vermell de l'altra riba. | | |
| Ha vist també els Pastors, aquells qui es
preguntaren cap on
queien la font, | | |
| el portent, la foguera. | | |
| Ell, tenaç, cerca encara la més pura
parcel·la on voldria enterrar | | |
| l'arrel secreta, | | |
| els bategants vestigis, | | |
| l'èxtasi de la neu... | | |
| «El pitjor mal: que la terra m'oblidi», diu al
dolor del vent. | | |
| Lluny, enllà del silenci de les molses, escup un
motor insistent. | | |
| Ell també arriba, tard, a l'amagat Molí
Vermell, | | |
| on alguns l'enriqueixen amb llurs besos profunds. | | |
| Hom posa ordre, d'antuvi, als coltells i a les maces | | |
| i després hom llegeix el Decàleg de l'Aixa i
el Cartell de les
Lesions. | | |
| Més tard, amb son alè, dibuixa algunes flors
sobre el vidre gelat
de la finestra de l'Est. | | |
| No han arribat més noves del temporal salubre. | | |
| Però ha vingut més llum amb el gran pa que
algú ha posat al
centre de la taula. | | |
| «La parella d'amants, pervinguda suara, ens mira
sense entendre
perquè sols vol anar del temps cap a la
soledat.» | | |
| En el racó més fosc, la Ploranera resa a
l'ombra del seu gep. | | |
| Pensament de l'aurora, entre nosaltres. Mite, oh mite de
l'aurora | | |
| i l'aurora del mite! Al front del vent, l'espurna! | | |
|
—207→
|
| Lentament, lentament va obrint el ganivet; lentament,
lentament | | |
| s'obre la porta... | | |
