  Paràboles
|
| Venien de molt lluny per sentir sa paraula lustral i
enfiladissa, | | | | i al voltant d'ella callaven, els homes i les dones | | | | a redós del brancatge d'un roure solitari, a hora
matinal, | | | | o bé seguts damunt l'herba ajaçada, vora
d'una aigua viva, | | | | quan el foscant començava a envair l'angoixa dels
camins | | | | i, als rostres, el silenci congregat desarmava les boques,
| | | | car àdhuc el somriure els hauria fet mal, com un
esquinç | | | | de les fondes distàncies que en ells dialogaven...
| | |
|
| Les paraules d'Arnau eren més que un conhort de
l'esperit: | | | | els vinclaven la infància amb llunyanes cridadisses
d'ocells, | | | | o eren un repòs de fulla plana sobre un dolor de
l'ànima, | | | | i els semblava que un ordre estel·lar nou brillava
dins llurs cors- | | | | irrompien contorns, vivencials imatges lluminoses, | | | | la rosa, l'aqüeducte, flors de neu, els torsos
infinits, | | | | el credo de l'aurora... | | |
|
| I Adalaisa arribava, lentament, | | | | i es posava a la dreta del seu amat Arnau, | | | | acarada a l'airina que venia de l'Est. | | | | Pere de Su ja hi era, i el jove fill de Màrsias,
| | | | i l'esquiva Soleia, mig oculta a l'última filera.
| | |
|
|
| «No creguem en els mots si no són purs i no
porten la càrrega | | | | del temps essencial transfigurat de l'ésser. | | | | Principi de principis serà aquest, germans meus de
la terra, | | | | perquè més que la xarxa el que compta
és el braç. | | | | Si en el doll del discurs a vegades dic
déu, | | | | cal que sempre entengueu que aquest mot representa | | | |
—212→
| | l'esperit de la vida en un context total i meteòric:
| | | | terra, llum, univers, herba, sang, sol, estel, | | | | mort i llavor... | | |
|
| Veniu amb tremolor de les urbs ulcerades i fumoses, | | | | d'un abandonament de pallers flacs i campanes tolides, | | | | d'un món sense pastors i de fortes rompudes, | | | | on són abandonats els qui servaven la llei de les
empremtes. | | | | No vesteixo els meus dies amb cendra freda i làbil,
| | | | ni crec en el poder enquimerat de les àguiles
velles, | | | | ni acato el rostre únic que l'encens mig oculta.
| | | | Veniu embriacs d'actes assetjats de monedes, | | | | tristament fragmentaris | | | | com despreses tessel·les del mosaic de la vida. | | | | El vent no escolta mai. El bes no nia en l'os. | | | | Purifiqueu les mans alçant-les en un lloc travessat
d'aus! | | | | Veniu nafrats d'hores de solitud, | | | | sense la pregonesa bategant de l'espera d'un poble | | | | ni el dolç tuteig amb l'arbre i les muntanyes, | | | | amb pressentiments d'ala i pes de llangardaix | | | | i la mirada plena d'un enyor de pomera... | | | | ¿Heu oblidat que sou els hereus dolençosos
d'un temps que no
deixà | | | | pedra sobre la pedra? | | | | Infants o no nascuts encara al dol del món, no
sentireu els xiscles | | | | de les Ploraires. | | |
|
|
Cosiu el llenç! Renteu els llindars!
Endoleu les espigues! Feu
secretes les fonts! | | | |
Ai, totes caminen per una terra
exànime, per nits de brancs
de sofre i rostolls de sanglots!
| | | |
La pàtria és errant! La
pàtria és errant, amb la destral
oscada i l'alosa
pretèrita, | | | |
escorxada de temps, voltada de vinagre!
| | | |
Empasseu-vos la por! Renteu de sang el vent!
Humilieu
l'esponja! Amagueu l'últim foc! | | | |
Ai! Sang és la paraula tan certa com
terrible. La sang, la
sang, la sang, | | | |
tota la sang, fora del cor, lluny de la
vida, | | | |
esquitxant els miralls, dibuixant flors als
murs, imitant les
roselles, | | | |
plovent sobre les boques quadrades de la
mort, | | | |
—213→
| |
sobre els pits calcinats de la terra
vençuda, | | | |
la sang que s'anuncia amb ses trompetes
pútrides en el vent
gris i amarg, | | | |
la sang, la sang de l'home, fecunda,
redemptora i maleïda! | | | |
Renteu-la amb cabelleres. Porteu-la a les
aurores! Barreu-la
amb noves garbes!» | | |
|
| Arnau callà. L'últim esbart d'ocells
entrà al crepuscle i l'Estel de
la Tarda | | | | fou com un pèsol de quars a la falda del cel. | | | | Silenciosament, Soleia, com una ombra, s'esquitllà
del seu lloc
per anar a seure | | | | ran dels peus d'Adalaisa. | | | | Una euga renillà, tallant per uns moments el
monòton raucar de
les granotes. | | | | Noia blava. De cel. Llanternes apagades. Que feixugues, les
mans, en el silenci! | | | | Talment acanalada pels dos braços estesos, novament
va
adollar-se | | | | la veu que commovia: | | |
|
| «No insistiré en el xiscle ni en les tristes
herències de la pols i la
llàgrima. | | | | En veritat us dic que no confondré mai una alba amb
un ponent, | | | | ni la llenya mullada amb l'ascla eixuta on vetlla el cor
del foc. | | | | Sabem com son d'inútils les fogueres sota la llum
del dia | | | | i com el fum escampa la seva vanitat de ploma i torterol:
| | | | mireu, en canvi, com s'alcen i brillen els flams en la
tenebra! | | | | Direm que el foc és l'amant de la nit i el pare de
l'aurora. | | |
|
| »No predico l'etern, somni i consol de l'ànima
poruga de
temporalitat, | | | | sinó el màgic instant, llei de tota
mudança que renova la vida, | | | | l'existir fulgurant. | | | | La terra no somnia, germans: lliga i deslliga. | | | | L'espiral dels retorns neix del cercle adormit, | | | |
—214→
| | com la serp enrotllada s'alça des del seu centre.
| | | | Afirmo l'eix immòbil al voltant del qual gira la
rialla de la rotació: | | | | l'instant present, el temps passat i un futur que sempre
és en la
seva imminència. | | | | El rossinyol que canta en aquella verneda, ¿no canta
en el passat | | | | i no ens sembla sentir que
torna del futur? | | | | Escolteu els trinats en la nit que davalla, la pura melodia
que ens
sirga la memòria | | | | devers una nostàlgia que es fa present encès,
| | | | record immemorial, | | | | blava reminiscència... | | |
|
| »Mai més i sempre dansen una mateixa dansa de
tràgica nuesa. | | | | I vénen ecos, i obrim una porta...
¿Podríem dir on som? | | | | Érem, som i serem, | | | | ¿no es mesclen en el cant amb imatges que es mouen,
reflexos,
voluntats, | | | | els estels tardorals que també giren dins el cor
d'una dona que
espera solitària | | | | que arribi el seu amant, l'Adam de tots els temps, | | | | o bé una visió que tenim bruscament, en obrir
una finestra, | | | | en entrar dins un vent de l'esperit, | | | | en tallar una branca: | | | | onades insurgents d'escuma i llum abraçant una proa,
| | | | un pa que fou tallat i encara és sencer, | | | | l'irrepetible ram que torna amb les mateixes flors, | | |
| la sardana ballada entorn d'una olivera
mil·lenària -els
dansaires movent-se al so d'aquest trinat
que ara tots
escoltem o de l'adollament d'una antiga tenora-, la colla
braçalçada i de vivaços peus que puntegen i salten,
ara cap
a la dreta, adés cap a l'esquerra -la rotllana solar sota
un cel
blau o celístia pura, lligada per un ritu comunal de foguera
i
de messes- unió i soledat en els cossos hieràtics que es
lliuren a la dansa terrenal que seguirà en el temps, en el
nocturn silenci, | | |
|
| fins al cant augural del brusc gall còsmic...?
| | |
|
|
| »En veritat us dic que la història s'esgota en
el temps que canvia, | | | |
—215→
| | però el cor de la llum deixa de bategar entre
dorments? | | | | ¿Els records es devoren ells mateixos i l'home
oblida el tema de
les seves cançons? | | | | ¿D'aquí a deu mil anys algú
recordarà el colom de Picasso, | | | | el xiscle d'Hiroshima? | | | | Qui parlarà dels grecs, o bé de Leonardo, o
dels forns
crematoris? | | | | De les ensulsiades i les creacions sols quedaran uns ecos i
fragments, | | | | salvats per un atzar i gairebé no relacionables.
| | | | No ens deixem entristir per la fatalitat d'allò que
és moridor. | | | | Va caure la columna, | | | | es va trencar la fletxa, | | | | moriren els castells, | | | | passaren les ciutats, | | | | vindran altres onades, | | | | s'alçaran altres ritmes, cantaran altres dolls, | | | | i l'indicible i vast sostindrà novament tots els
seus simulacres no
sabem fins a on, | | | | sempre amb terror del cor. | | | | Però inefablement el mite del destí
viurà de torxa a torxa, | | | | de graó a graó, | | | | com l'aigua que davalla en el ventall obert del brollador,
| | | | i de mortalitat a renaixença l'home
alçarà l'interrogant esguard | | | | als impassibles cels | | | | i oferirà el seu pit al vent il·lès i
al pes de les estrelles... | | | | I no preguntarà si les flors són
inútils, | | | | si debades s'aixequen les muntanyes, | | | | es bressen les marees | | | | i la bellesa és sols un nom que consola el
tràgic pensament de la
nit i la mort: | | | | sabrà trobar la xifra de la totalitat de
l'ésser i la vida | | | | en el somrís imprès a la boca de marbre d'una
absent escultura, | | | | fragment desenterrat d'un déu o d'una verge, | | | | runa d'invicta Flor, | | | | oh síntesi dels segles, penyora del futur que ens
fascina i somou | | | | en l'espiral-balança on es transforma l'ànima
de l'home | | | | gràvida dels retorns dins els quals no
canvia!...» | | | |
—216→
| | S'alça la lluna plena, com una solitud eixida de la
mar, | | | | i al cel moren estrelles, | | | | i per terra pareixen ombres agenollades. | | | | Sobre el pit d'Adalaisa cau, com un gest de faula, | | | | la tendresa oscil·lant d'una branca d'oliu. | | | | L'airina de la nit floreix en la paraula tremolosa d'Arnau,
| | | | que entra en tots els qui escolten talment entre el
paisatge | | | | en una clara estança: | | |
|
| «Somni, somni, oh somni, destraler de tenebres
ajagudes, | | | | dintre teu canta el cant el dolç llibert, | | | | l'home tan nu com la corba suau del jonc ratllat per
l'Astre, | | | | oh criatura blava que legisla l'indret de la torxa florent,
| | | | veïna del llorer, enllà dels parapets, lluny
dels trens... | | | | Parlo de l'adalil que girarà la pàgina del
temps, | | | | coneixerà amb els dits el fil de la paraula | | | | i els pits arables de la vida. | | | | Per ell, que és en nosaltres, coneixerem la terra
| | | | quan sonarà a les goles el tou tro del parrup del
colom; | | | | per ell, pastor de l'ésser, ens arrenquem dels
unànimes fronts | | | | l'estigma de la lluna, i del cor, l'ala de l'esparver...
| | | | Per ell, l'home auroral que en nosaltres habita, llegim les
beceroles | | | | de l'oneig a la sorra i la teogonia transparent | | | | de les boques del sol sobre el somrís perenne del
misteri. | | | | Mirem, dintre del cant, la voladúria en ample
triangle | | | | del somni sense llast que afua el seu anhel | | | | d'un ordre diferent que vol un món distint. | | | | Resistent de les hores amb la sageta-flor, l'arpó
secret, | | | | salva l'ample migdia dins el cor de la nit | | | | i confessa a les heures que ja no hi ha mentides de la llum-
| | | | resistent que ha oblidat les sangonents senyeres de
placenta, | | | | bus d'oculta ferida coronat de roselles, | | | | Adam de novilunis que il·luminen les coves de
l'amor; | | | | resistent que flagel·la una mar de crisàlides
| | | | i, a l'ombra de l'espasa, organitza neus grogues. | | | | L'home auroral del món aixeca el bes sembrat del seu
reialme, | | | |
—217→
| | mena els dolls de la llum amb un gest fluvial, | | | | acomboia ramats de teoremes de musells i d'ulls d'or, | | | | reconcilia l'au a la bandera, els sexes al llampec, | | | | el rostre de la cendra al pa llescat... | | | | Per ell s'alça la testa de cançó de
Demèter. | | | | La terra accepta sempre la caiguda diversa i la nua
presència. | | | | Apropem-nos-hi, doncs, només vestits de cel i de
foguera, | | | | només vestits de sol i de garbí! | | | | La terra, oh germans! Sempre a la terra us
encomanaré. | | | | És la pau i els retorns. És
coneixença. | | |
|
| Desplegant-nos, baixem | | | | cap al seu ventre en la joia rabent, | | | | com cau una bandera de semen i sospirs... | | | | Anem cap a la terra com passant àgilment d'un riu a
un eco. | | | | Llavors en marxa som. Sortim i entrem. El vent, el sol, la
lluna. | | | | Tot és destí. La boca. L'au. La terra. Deixem
doncs la pregària. | | | | Deixem enrera l'urbs, on lluitem contra el somni i tanta
soledat, | | | | on l'axil·la celeste degota negres òxids,
| | | | on sempre hi ha un mur gris entre l'infant i el cant
vermell dels
galls. | | |
|
| »La terra mai no cansa. Per la terra que som la
coneixem. | | | | No ens creix un arbre al pit? ¿No canten xaragalls
dedins de la
sang gerda? | | | | La profunda i intacta, ¿no murmura damunt la parella
enllaçada? | | | | ¿No s'aixequen, ferrenyes, dins el cor, les roques
pensatives? | | | | No està prenys la muntanya dels treballs de la nit?
| | | | En veritat pregunto a l'arbre si existeix el temps
derrocador. | | | | La terra fa dels morts un mateix cos transparent i
infinit... | | | | Si el fum és transitori, si es marceixen les trenes
de les verges, | | | | si la torre s'esfondra i el llindar s'esvaeix, | | | |
—218→
| | l'herència dels déus és el
destí del batec immortal, | | | | el gegant cec dels anys, | | | | oh terra oberta i closa que somrius amb l'aire passatger,
| | | | terra de falda fonda plena de fills futurs, | | | | més jove amb cada flor que es bada i cau, | | | | terra d'eixams de sols que lentament et maduren els dits
| | | | i baixen en allau pels teus dos pits de pomerars en flor!
| | |
|
| »Que la terra, germans, sigui en vosaltres
creença d'orígens, | | | | pes acceptat, | | | | joc pur d'emplenament i esquinç de la
naixença | | | | esbatanada en el temps i en l'espai de l'ésser, els
noms i els
nombres... | | | | Sobre el cor que canvia, ¿sentireu la boca d'univers
| | | | que es canta ella mateixa l'evangeli que ascendeix amb les
sabes? | | | | ¿Sols sentirà la terra el mestre dur de les
deus de la sang, | | | | el més tràgic alegre doblegat per rialles de
fulles? | | | | ¡Toqueu, toqueu la terra amb la vostra mà
dreta, pitjant fort, fins
que els astres tremolin...!» | | |
|
| Quan Arnau emmudí, Soleia va anar a encendre la
foguera, | | | | poc abans que Adalaisa comencés a dansar, | | | | aquella nit, el ritme de les forces... | | |
|
Estances d'Arnau i Adalaisa
|
ELL:
| | El teu cos ha mirat la meva sang desperta | | | | i pesa en mon anhel la muntanya del bes, | | | | Adalaisa, foguera en fosca nit incerta, | | | | madona dels recers! | | | | Com el fenc sóc ferit, amb l'ala d'una dalla |
5 | | | que, escometent el juny, li fa més vast son or, | | | | oh amor, vent d'estiu en càlida batalla | | | | d'espigues dins mon cor! | | | | Mon destí se m'assembla d'ençà que se
m'atura | | | | a tes vores diàfanes el sinuós trepig |
10 | | | i te m'endús en l'aigua on, ajagut, fulgura | | | | mon pollanc del desig. | | | | Així, jo et diré riu de murmurants riberes,
| | | | incansable balada de diürns averanys, | | | | falda de sol i lluna de les meves esperes |
15 | | | d'infant de deu mil anys. | | | | Amb tu, blanca i estesa, amb tu fet correntia | | | | que en sa calma s'adorm o salta sense vels | | | | entre núvols caiguts i corbada arbreria | | | | i el peix veloç dels gels, |
20 | | | davallo agombolat d'escumes fugitives, | | | | i el somni se m'eixampla vers l'absoluta llar | | | | d'on s'alçaren en ones les represes més
vives: | | | | la mar, l'eterna mar! | | | | I ara et diré muntanya gràvida de florida,
|
25 | | | immòbil soledat que, de cara als ocells, | | | | cobreixes ta alegria d'eterna posseïda | | | | amb forestals mantells. | | | | Vers tos cims ascendeixo -feliç en la ceguesa | | | | tranquil·la que m'atarda i fa el camí
més lent- |
30 | | | travessant les sentors de ta obscura nuesa | | | | amb el pigall del vent. | | | |
—226→
| | Quan la nit defalleix, lentament t'incorpores... | | | | El meu bes i el sol neixen en ton rostre nevat | | | | mentre la plana et corda, obeint tes aurores, |
35 | | | els escarpins de blat. | | | | Amor, el cant et duc, ocell de l'alta brisa | | | | que clava en el meu pit son bec de resplendors, | | | | i per ell, Adalaisa, la meva ombra s'irisa | | | | voltada de clamors. |
40 | | | No ets brogit de somni, sinó real estança.
| | | | Esbatana't, amor, verema de la nit, | | | | car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança,
| | | | sap que el bes venç el crit. | | | | Oh represa d'amor en la virtut segura |
45 | | | de la saba i la flor, oh sobtat banderer | | | | que negues de l'hivern l'ennegrida armadura, | | | | com el blanc ametller! | | | | Sense mi fa sa cursa el cavall llegendari, | | | | vaig deixar al vent terrible l'ampla capa de foc; |
50 | | | només són un record la febre i el desvari,
| | | | la ira, el puny i el roc. | | | | Perquè en mon horitzó va aparèixer el
teu rostre, | | | | com un suau pujol amb un somrís arbrat, | | | | i, presa d'un anhel de fumarel·la i sostre, |
55 | | | vaig caure agenollat. | | | | M'has fet alt, Adalaisa, amb silenci i mirada, | | | | i jo et faig estremir com a l'heura l'oreig. | | | | L'ànima ens resplendeix, estesa i encalmada, | | | | aigua ampla de rabeig. |
60 | | | De joia, els meus ulls salten de l'herba a les llimones;
| | | | avancen les carícies amb lentitud de mel. | | | | Quan de l'èxtasi brunzen les ivarsoses fones, | | | | la terra puja al cel. | | | | Oh batuda del gaudi en grans eres de calma! |
65 | | | Perquè tu ets jo sóc com un hoste que riu
| | | | dins la joia de viure, aquest daurat reialme | | | | que anomenem estiu. | | | |
—227→
| | Oh l'invencible estiu: riquesa de foguera | | | | dalt dels pujols del cor on clamoreja et vent, |
70 | | | i, a baix, l'esperit d'or que vetlla l'olivera, | | | | coèfora d'argent! | | | | Ja el crepuscle, Adalaisa, et vesteix de rosella, | | | | la mar aixeca un braç mig vermell i mig blau, | | | | cada bou de silenci porta la seva esquella |
75 | | | a una establa de pau | | | | i dintre dels teus ulls neix l'estrella
tranquil·la... | | | | L'aura de profecia que t'esborrona el pit | | | | s'alça del déu que habita la nostra ombra
d'argila | | | | i corona la nit... |
80 | |
|
ELLA:
| | Arnau, m'has dit madona, riu, foguera, balada, | | | | verema de la nit, dalla, suau pujol, | | | | immòbil soledat, heura, fenc i mirada, | | | | falda de lluna i sol. | | | | Amat, m'has dit madona, riu, foguera, balada. |
85 | | | Arnau, l'amor és com un monstre de farina | | | | encatauat a l'ànima talment un dolç
intrús. | | | | Oh, mira'm: per tu sóc un arbre que camina | | | | entre xiscle i balbuç. | | | | Amat, amor és com un monstre de farina. |
90 | | | Arnau, m'has dut al cor una llum d'armistici | | | | segellat per una ombra d'instantànies flors, | | | | i, filla de mes venes, vinclada de solstici, | | | | combrego amb el teu cos. | | | | Amat, m'has dut al cor una llum d'armistici. |
95 | | | Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia, | | | | encar que vas feixuc de moltes cicatrius. | | | | Tota jo m'il·lumino, mon ànima voleia | | | | quan de lluny em somrius. | | | | Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia. |
100 | | | Arnau, per tu seré dansant geografia, | | | | alegrança de maig que no compta els seus dolls, | | | |
—228→
| | font, damunt el teu pit, que sa trena esbadia, | | | | gronxineig de bedolls. | | | | Amat, per tu seré dansant geografia. |
105 | | | Arnau, fill de la llum, cerques del món l'entranya.
| | | | Ets l'aliat del vent, però et detura el bri, | | | | Germana del teu somni, dels teus batecs companya, | | | | trairé Magalí. | | | | Amat, fill de la llum, cerques del món l'entranya.
|
110 | | | Arnau, d'ençà de tu creuo un país de
molsa | | | | on cristal·lines pluges mormolen de genolls, | | | | on s'alça un adalil que, amb un lent ritme, polsa
| | | | la tija dels fonolls. | | | | Amat, d'ençà de tu creuo un país de
molsa. |
115 | | | Arnau meu que pastures la lluna del meu ventre. | | | | Alosa en la meva ombra, el teu nom em fendeix | | | | i flairo la sentor de les estrelles mentre | | | | ton amor m'envaeix. | | | | Amat meu que pastures la lluna del meu ventre. |
120 | | | Arnau, cada nit segues la meva cabellera | | | | i em trenes el gemec fins al consol dels joncs. | | | | Per la finestra arriba un vent de primavera | | | | que ha nascut entre troncs. | | | | Amat, cada nit segues la meva cabellera. |
125 | | | Arnau, estic gelosa de l'aigua que et copia, | | | | dels besos que t'agença la fada del plugim, | | | | dels somnis del teu cor que t'esguarden, de dia, | | | | amb ulls clars de raïm. | | | | Amat, estic gelosa de l'aigua que et copia. |
130 | | | Arnau, ara et diré que amor és
existència | | | | de misteri i de flor, més enllà dels sentits.
| | | | Oh, sense amor tot és orfenesa i absència,
| | | | les cordes lluny dels dits! | | | | Amat, ara et diré que amor és
existència. |
135 | | | Arnau, per ta mirada se'm transmuda la dansa: | | | | ara ja puc ser un himne trenat d'arbre i llampec. | | | | Com un astre vernal, plena de deslliurança, | | | |
—229→
| | ran dels teus peus m'ajec. | | | | Amat, per ta mirada se'm transmuda la dansa. |
140 | | | Arnau, ara tots dos habitem ja la terra. | | | | Ascendim com l'heurera: tota saba i lligam. | | | | Mira el símbol senzill: sobreeixint de la gerra,
| | | | la passió del ram. | | | | Amat, ara tots dos habitem ja la terra. |
145 | | | Arnau, bé sabem prou de la humana complanta. | | | | Mes, la traeix la música per l'estremit espai? | | | | Terrenals oscil·lem dintre l'instant que canta | | | | l'eternitat i el mai. | | | | Amat, bé sabem prou de la humana complanta. |
150 | | | Arnau, com el mar ets tot cadena i garlanda. | | | | L'àngel vermell vigila les sabes de les nits. | | | | Ja no ens vincla la por dels anys grocs que hauran de | | | | mustigar-me els dos pits. | | | | Amat, com el mar ets tot cadena i garlanda, |
155 | | | Arnau, l'aire és tot ple de crits i de murmuris.
| | | | Les hores ens amaren. La llegenda de dos | | | | calma l'ona i el món. Fill del temps, no deturis
| | | | el cant de tremolors! | | | | Amat, l'aire és tot ple de crits i de murmuris. |
160 | |
|
Crits i murmuris |
| Ho han sabut l'ametller, l'aire i les ginesteres,
| | | | les cicatrius dels arbres i les velles teulades, | | | | el cel i les muntanyes, la terra embolcallada, | | | | una testa d'aurora, les vastes aigües mares | | | | de la Mediterrània, les messes infal·libles,
|
5 | | | l'ombra tentinejant i la llum palplantada, | | | | les fonts del sol, les nits i algunes joves ànimes:
| | | | pas a pas sona Arnau, pedra d'una tornada, | | | | pedra enmig de les pedres, pedres vives de l'home | | | | que sols té l'estatura que li alça
l'esperança |
10 | | | de mans llargues i blaves... | | |
|
| Va i va i va Arnau, i toca. I a molts indrets arriba: | | | | les seves heretats que foren la fretura | | | | i el somni d'un exili ple d'afanys i figures. | | | | Veu els ruscos del poble i el vent que s'endormisca |
15 | | | entre l'arbre dels morts i la immòbil corona; | | | | el lloc fragant on l'aire es desvesteix | | | | i d'on els records surten tot coberts de rosada. | | | | En la tarda lloada per la cançó dels grills,
| | | | tuteja el tremolor de les altes glicines |
20 | | | i arriba al pujolar on l'estima la llum. | | | | I sent la fosca veu que segueix els seus passos | | | | des de la mareselva a la lluerna blava, | | | | lluny dels marbres de l'odi: | | |
|
| «Ja era coneixes, Arnau, perquè et respiro
l'ésser |
25 | | | sempre en el gran debat de l'ombra i les espigues, | | | | dels ulls i la memòria no gastada de pluja. | | | | Et beso les empremtes. Et ploro la collita | | | | dels teus anhels i somnis, fruits del clam i la boira, | | | | les resurreccions que aixequen la teva ànima, |
30 | | | i estimo el que tens d'arbre i desembocadura. | | | | Et porto els blancs coltells de les estalactites | | | | de la fonda tristesa, | | | | els poltres lluminosos dels teus dies plenaris, | | | | les insistents espines que voldrien ser pluja. |
35 | | | No sóc el cant sinó el xiscle de ta sang:
| | | | brollo com una font ran mateix d'on descansa | | | | el pes dels teus dos peus d'home de terra màrtir,
| | | | els teus peus lacerats per veremes de claus | | | |
—231→
| | que ara embolcallo amb l'ala del colom |
40 | | | i la llana de llàgrimes que tendrament et filo, | | | | mentre lentament passen, amb vagons plens d'imatges, | | | | els llargs trens de cristall... | | | | De qui parlo? De què? ¿Des de quina clotada
| | | | ombrívola o desert llimat de sols? |
45 | | | ¿Des de quin aire buit o aterrada columna, | | | | des de quina mort d'astre empenyo amor i aurora? | | | | Vivim, vivim encara. L'hora del teu retorn, | | | | Arnau, va cridar en tots els rellotges de sol, | | | | i els lilàs s'ho van dir amb banderes d'aroma. |
50 | | | De la teva neu baixo, feta aigua solar, aigua | | | | que s'esquinça el balbuç i davalla i llampega
| | | | amb set de tes arrels, que amb dents de cel
mossego...» | | |
|
| Calla la veu profunda d'agonia i certeses | | | | i mira Arnau entorn amb ulls que ja viatgen |
55 | | | com una mà que cerca, entre flors, la més
àuria. | | | | Que immòbils, els pollancs, amb capes de crepuscle!
| | | | El rou baixa sa galta a les herbes 'jagudes. | | | | Com un vil·là sonor, flota el dring d'una
esquella | | | | i la brisa s'esquinça el seu vel de
delícia... |
60 | | | Arnau escolta, escolta la veu voleiadissa | | | | que cegament el busca amb so de bri i escuma, | | | | la cançó murmurada de Soleia invisible: | | |
|
| Aquest ranvespre de calma, | | | | prop dels grills, lluny dels fanals, |
65 | | | vull que a ma cançó s'acostin, | | | | manses, les coses reals. | | |
|
| Conjuraré llur presència | | | | amb veu fina i llavi lleu, | | | | diré al somni que reculi |
70 | | | amb un silenci de neu. | | |
|
| Vull dir les coses de l'home, | | | | filles de la mà i l'instant, | | | | nades d'anònima màquina | | | | o bé d'un traç fulgurant. |
75 | |
|
| Aquí entren, quotidianes, | | | | amb llur forma, pes, color, | | | |
—232→
| | vingudes d'antiga herència | | | | o amb un recent tremolor. | | |
|
| Ve l'ampolla com un hússar |
80 | | | que du plegat l'estendard, | | | | vénen volant les tisores, | | | | mig oreneta i mig dard; | | |
|
| ve un pa amb son escut de crosta, | | | | un assalt de ganivets, |
85 | | | un càntir amb aigua adormida | | | | i un forat ple de xiulets; | | |
|
| aquell gran mirall que Alícia | | | | un dia va travessar, | | | | la pinta de la corranda |
90 | | | que ha deixat de pentinar; | | |
|
| la destral amb cap d'arúspex, | | | | la sabata d'ull brillant, | | | | una bandera esquinçada, | | | | un gaiato coixejant; |
95 | |
|
| un llum que de nit es cofa | | | | amb pallola cereal, | | | | les olles d'enagos negres | | | | i el tirotejat didal. | | |
|
| Veig encara la cullera, |
100 | | | l'anell, el vas, l'esquellí, | | | | la sopera, el plat, la gàbia, | | | | els esclops, el penell i | | |
|
| una cadira, una flauta, | | | | un embut i un gerricó, |
105 | | | un fil groc interminable | | | | i un coltell contra la por... | | |
|
| Totes tenen la seva ombra | | | | i tenen llur propi cel, | | | | unes són alalligades, |
110 | | | d'altres tenen cors de gel, | | |
|
|
—233→
|
| Faig un bes o una manyaga, | | | | adreço un gest o un somrís | | | | a les coses sense màscara, | | | | existents d'un paradís |
115 | |
|
| que l'home ha fet per a l'home, | | | | per a la gràcia i l'ús, | | | | necessàries serventes | | | | fidels en el nu i el nus. | | |
|
| Entendrida per les coses, |
120 | | | s'ha anat fent blava la nit. | | | | M'untaré el cor de lluerna | | | | i cercaré a l'herba un llit... | | |
|
| La veu murmuriosa es desfila en el vent | | | | que entrenyella ses venes sobre el trèvol florit.
|
125 | | | Arnau de nou espera, cara al tors estrellat | | | | que pren sabres a l'ombra... Pedra i espurna dormen | | | | dintre el seu esperit. | | | | Com vena mineral | | | | i aigua d'eternitat, la veu torna a adollar-se: | | |
|
| «No acatis mai les llances ni l'alfabet del fum |
130 | | | i podràs tutejar-te, sense por de la guerra | | | | d'ésser sol, baldament sigui amb l'alba o
l'estrella. | | | | No creguis en els dogmes que s'esborren | | | | com escriptura de peus de colom | | | | que sols dura un moment al muscle d'una estàtua.
|
135 | |
|
| És exili l'instant i forta estada el temps? | | | | ¿Cerques l'etern dels mots ran mateix de les
dàlies, | | | | lluny de la son dels déus...? I La flama fa poca
ombra. | | | | La idea de la llum no és més que la llum?
| | | | Xisclo el dolor del món perquè abaixis la
testa, |
140 | | | i t'envia petons la germinal bandera; | | | | xisclo el nom de la pàtria sota els arbres vernals,
| | | | i un hoste de tenebra posa damunt la taula | | | | un plat de cards i un porró de roselles; | | | | crido l'obscuritat perquè ens volti la calma, |
145 | | | i s'acosta la mà que du un anell de pus. | | | | Ens esperen, Arnau de retorn i de faula, | | | | germans desconeguts, fraternitats secretes, | | | | pol·len i pa de poble, | | | |
—234→
| | el dia del llibert i la unànime rosa. |
150 | | | En els dies profunds, obriràs l'armadura | | | | amb un cicló de pètals, i també
s'obriran | | | | les portes de la terra, i, com els pans i els peixos, | | | | veuràs florir la sang multiplicada, | | | | i ja serenament et podràs banyar l'ànima,
|
155 | | | els records i l'oblit amb clara agricultura. | | | | Ets lluny, Arnau, de la jerarquia del nard | | | | i de la vella còlera que porta un ull de vidre. | | | | Per acatar destí ja no et caldrà la mar: | | | | et seguiran arreu els peus amples del cel |
160 | | | i l'ombra de ventall de les verdes falgueres. | | | | L'alosa va traçant en els teus ulls estrenus | | | | la lletra vertical de sa farina d'or. | | | | Vindran els dies verges com muralla encalada | | | | per ales de gavina |
165 | | | i les nits gronxinades per oliveres àvies. | | | | Canta la llum fullada del somni de la pàtria! | | | | Fem pujar a néixer l'home com creix l'herba noval,
| | | | com es desborda l'himne en un ordre de sabes, | | | | en la copa melòdica i la línia d'astre. |
170 | | | Fem néixer junt, Arnau, no l'home de l'empremta | | | | dura i emborrascada, ni l'home buidat d'aire | | | | que amaga la cullera sota l'arena bruta | | | | i l'agulla de sal amb què cus tants sudaris, | | | | sinó el germà fulmini que es casa amb la
distància |
175 | | | i refarà la història amb balances de vori,
| | | | i batzacs d'anemones, | | | | i empremtes de blat tendre, | | | | i calbots de muntanya, | | | | i esfondrarà les urbs de ruscos i nius
pútrids |
180 | | | per aixecar-ne d'altres filles del fil, el sol, | | | | la fulla, el diamant... | | |
|
| Hi ha el pa de l'esperit que es llesca com el bes. | | | | Hi ha l'ésser que és la llum, | | | | el baptisme total amb alimara i flor. |
185 | | | Hi ha l'ègloga dels cosmos que soscava la roca | | | | per trobar el cor de l'aigua. | | | | Hi ha l'espina veloç i el vi de la nostàlgia.
| | | | Hi ha que hem de despertar des de la mort del somni. | | | | Hi ha un dijous plugimós que vol ser ungla d'or...
|
190 | | | L'hora canta. Davant la nuesa del vent, | | | | la mar, a poc a poc, es descorda la brusa. | | |
|
|
—235→
|
| Crema ja els simulacres, Arnau de l'aliança! | | | | Ara vindrà la vida... Mira! Amb rostre de llet | | | | i barret de rostolls, Demèter es detura |
195 | | | i, des de la comella, amb la mà
t'assenyala... | | | |
Oh! No sents el cavall?» | | |
|
| Arnau només sentia el vent a la parpella | | | | encara tèbia de tarda i llum, | | | | i el lleu pressentiment de veu degotadissa |
200 | | | que rajava del cor bressolat de la nit: | | | | era l'ala d'escuma de la veu de Soleia | | | | feta de platí trèmul i falena filada. | | |
|
| Ma veu va vestida d'heura | | | | i, com fum enfiladís, |
205 | | | te l'acosto i et confesso | | | | que d'amor ets el país. | | |
|
| Et diré, Arnau, la rosella | | | | de la teva fonda sang. | | | | Diré l'anhel d'Adalaisa |
210 | | | i el misteri del seu flanc. | | |
|
| Cobert d'una ígnia capa | | | | deixa que el món porti dol. | | | | Arnau, surts de la teva ombra | | | | amb barba de molsa i sol. |
215 | |
|
| Arnau, vés cap a Adalaisa | | | | com una serpent de flors. | | | | Frena sa dansa d'espasa | | | | i cabellera veloç. | | |
|
| Arnau de punya i fermesa, |
220 | | | Arnau d'arrel i de cant, | | | | posa el pàmpol de ta música | | | | a sa cintura fragant. | | |
|
|
| Digues-li alumna de l'ala | | | | i negadora del plom, |
225 | | | princesa de les magranes, | | | | plebea d'astre i colom. | | |
|
|
—236→
|
| És l'hora d'obrir l'estrella | | | | d'escoltar el trèvol florit, | | | | de posar als peus d'Adalaisa |
230 | | | el pètal i l'alarit, | | |
|
| de llaurar-li amb bes la galta | | | | i tot el seu cos lluent | | | | i d'engarlandar son ventre | | | | amb cereal transparent. |
235 | |
|
| Amor d'espiga i campana, | | | | Arnau, no t'argolla el pas. | | | | És el temps de la finestra, | | | | el sol, el camí i el vas. | | |
|
| Tu i ella sou la parella |
240 | | | que no es dilapida mai, | | | | que no gasta l'abraçada | | | | ni l'hirsut temps ni l'espai. | | |
|
|
| Arnau, Arnau i Adalaisa, | | | | fills de rialles i plors, |
245 | | | incendieu-vos les ànimes, | | | | treneu les lletres i el cos. | | |
|
| Adalaisa, neu alada. | | | | Arnau, flama que es consum. | | | | Adalaisa, arbre que dansa. |
250 | | | Arnau, llibert de la llum. | | |
|
| Adalaisa, font lligada, | | | | Arnau, comarca en el vent. | | | | Adalaisa, flor d'esquella. | | | | Arnau, terra i pensament. |
255 | |
|
| Quan l'amor decanta l'hora | | | | són romputs tots els timbals | | | | i a les congestes s'ensorren | | | | les llimones boreals. | | |
|
| Moren les llunes de ferro |
260 | | | en el si que se us endú. | | | |
—237→
| | Perquè sempre, sempre, sempre | | | | l'etern va del nu al tu... | | |
|
|
| Sí, ara el sent -piafa, sideral i compacte, | | | | forma de poesia i xifra inesperada, |
265 | | | esplendor bategant amb el pit enllunat, | | | | ulls de bruixot ombrívol, crinera de tempesta, | | | | cascos espurnejants i cua de cometa, | | | | el cavall dels presagis i del seu fosc instint, | | | | l'ivarsós animal de fúria i llegenda, |
270 | | | sorgit de l'ombra viva d'una guerra pacífica, | | | | que desitja civada d'Orió i d'aurora | | | | i porta, titil·lant, a la gropa, les Plèiades
| | | | i les mans adormides d'una pluja vernal- | | | | sistema i nus de vol, s'encabrita i renilla |
275 | | | perquè les seves sangs volen posar la rosa | | | | d'onada del seu cor al vorell de la nit | | | | i esquitxar la cintura d'un núbil dolor d'arbre | | | | i la boca del mar que no troba sa síl·laba,
| | | | i, ja al fil del galop que cosirà distàncies,
|
280 | | | esborra amb son aflat cendres d'apocalipsi | | | | i ofrena sa crinera, com un ram de mimosa, | | | | a la mort de la nit- | | | | i Arnau, de sobte, salta, | | | | com qui posa una clau dins el pany del misteri... | | |
|
| Orfes d'estreps, els peus: el dret, de dura pedra, |
285 | | | l'esquerre, amb esperó de nard vertiginós.
| | | | No li cal brida, a Arnau, que impetuós viatja | | | | afuat, serè i tens, per merèixer el seu
somni. | | |
|
| Arnau, cavalcant, entra al múltiple reialme, | | | | a les possessions d'un gloriós migdia |
290 | | | d'inefable matèria i feliç vinclament, | | | | genet d'ànima i vent del seu desig terrestre, | | | | inicial encesa sobre els eixams de l'aire, | | | | bombolla en una copa de llum i d'intempèrie. | | | | Travessa un llarg sanglot i espera sortir, indemne, |
295 | | | per la maror del cant que mena a una corona. | | | | Ara l'encega una claror de violetes | | | | i un sobtat estol d'aus nascudes del solstici. | | | | Creua, sense adonar-se'n, els seus vells pensaments | | | |
—238→
| | adormits i polsosos com dissecades bèsties |
300 | | | que conserven encara les unglades del sol, | | | | el doll clar de la font del poble de Gombreny, | | | | un llis teulat d'Alins i un fumerol de Mura | | | | i entra a l'esquellerinc de la cabra de Delfos | | | | que hom havia fermat a una vella olivera |
305 | | | i que estigué escoltant tot al llarg d'una nit | | | | d'oraculars records i aterrades columnes- | | | | ara és ell, doncs, qui dringa amb el sol
fibril·lant, | | | | ara és ell, convertit en sonorosa essència,
| | | | qui penja en les tenebres dels olivars del Pleistos, |
310 | | | i vola com un xiscle d'eixarrancada Pítia | | | | que somou un cel sense espigues ni campanes | | | | i traspassa la terra com una fletxa roja, | | | | ara és ell qui enarbora preguntes i respostes, | | | | fet goteig de delícia o llàgrima que munta
|
315 | | | la foscor de les síl·labes del vent sobre el
llorer | | | | vers la llum, vers la llum, enllà de les
Fedríades, | | | | vers la llum, nupcial, la pomera de l'alba, | | | | vers l'au prima de l'aire que signa fris i estàtua,
| | | | fet rosada genèsica que, raïmosa, baixa |
320 | | | per la cuixa celeste d'un nou dia salvat | | | | i entra dins l'espantall que l'arc iris corona, | | | | dring i dolça substància que s'obre en
pètal tebi, | | | | cobra el color d'un món sense fulla caduca, | | | | es converteix en verda espasa viva, |
325 | | | aigua recta i mirall, | | | | tors de foc i silenci sobre la terra negra, | | | | fins que el fred el doblega amb son genoll de marbre.. | | |
|
| En el torneig dels temps, les coses i les ànimes,
| | | | el corser fa de l'aire una vena diàfana. |
330 | | | I Arnau, a dalt, no pesa: dreta fulla de joia... | | |
|
| I vola, vola, vola d'un xiulet de celístia | | | | a la unànime son dels joncs banyats de lluna, | | | | va com parpella i hèlix, de l'ombra d'una
sínia | | | | al lloc de les magnòlies on es troben la pluja |
335 | | | i el destí huracanat dels amants tremolosos, | | | | i salta d'una aroma de mareselva i vaca | | | | a la quietud d'olis de les mortes indústries. | | | | Oh colpeja i fereix, i s'endinsa i s'allarga, | | | | esdernega i sutura les ombrívoles mares |
340 | | |
—239→
| | que, a canvi del dolor, escondeixen les cendres | | | | i pengen, com el vesc, de l'arbre de la vida... | | |
|
| Oh vola i va, va, va en zig-zag o dretura, | | | | sonor de cristall verge i de bels de primala, | | | | lleuger de lenta neu i d'ona que es despulla, |
345 | | | alada criatura que, afuant-se, viatja, | | | | tot filant-se ell mateix, dintre la filferrada | | | | que el mena vers l'anell i l''immòbil tren blau | | | | que espera els vinaters de l'agonia, | | | | va, va, va palpitant de puixança fosfòrica,
|
350 | | | va, mentre vastament ja comença a comprendre | | | | perquè la mort no ve mai de la mar, | | | | perquè en la llum de llum moren tots els enigmes,
| | | | i amb la volença guia la impetuosa cursa | | | | des d'un eco somort de recordances |
355 | | | fins a la brusca entrada al paller de sa infància-
| | |
|
| ... fosos home i cavall entren al laberint | | | | de la palla modesta i giren i es dissolen | | | | ja són les dues ales filles d'or de les eres | | | | i hi ha un jo i un renill i cascs i remembrances |
360 | | | i la fràgil substància d'un tou sol
femení | | | | a fora queda el món com una ametlla negra | | | | tot fragment i tristesa i ànima mutilada | | | | on les fulles tremolen amb por de cervatell | | | | i ja ningú no sap quantes petjades calen |
365 | | | per fer recte el camí que va del sol als mots | | | | quin túnel de claror de tiges vincladisses! | | | | Arnau camina i vola i en l'ésser va endinsant-se
| | | | jove en els seus sentits que tot d'una s'adonen | | | | que la realitat té una sentor de terra |
370 | | | i és tan omniscient d'amor arrels vents i ecos | | | | que ja veu anhelant com han estat les coses | | | | toca l'orografia dels vastos sentiments | | | | veu els rius seminals d'amples jaços de somni | | | | l'ordre lligat al dol les veles del dolor |
375 | | | ascensió i descens tornada oh tornada | | | | erecció i pistil les semences i els solcs | | | | i les venes que s'inflen d'un sobrepuig de vida | | | | s'encabriten imatges a l'esperit ardent | | | | explota en flors el cosmos |
380 | | | oh brancs de llet celeste oh constel·lacions | | | | oh dies zenitals amb gerani a la boca! | | |
|
|
—240→
|
| i qui va dir que serà serà arbre serà
penya | | | | i mar esvalotat i l'aire que s'inflama | | | | i l'astre rutilant? |
385 | | | Arnau ja és allò que veu i toca | | | | i allò que flaira i sent i allò que entra i
bateja | | | | la pulsió del néixer l'arrelar de la mort
| | | | les oríniques hordes que sembren llur blat negre
| | | | als peus d'unes aurores prenys de somrís i
herència- |
390 | |
|
| Oh vola i va, va, va ja desprès del pecíol
| | | | com la fulla que instal·la al vent el seu vol
lliure, | | | | i va amunt, va, va i és | | | | home mullat d'orígens, | | | | martella nupcial, |
395 | | | alada pesantor | | | | de record i nostàlgia, | | | | el soldat infinit | | | | de la mà del seu cor, | | | | espiga transparent, |
400 | | | sol fènix: | | |
|
| la renadiua flama que es desperta a la falda | | | | de la gran mare amor, antiga de batec, | | | | cintura dolorosa i càntir sense arrugues, | | | | la falda que acull l'ombra de corol·la del rostre
|
405 | | | on brilla la formiga d'argent de la tendresa... | | |
|
| I torna al vol Arnau, com brolla una assonància | | | | que sap que com mes alt es fa l'impuls obert | | | | més crea la caiguda de blens epitalàmics,
| | | | travessa verds plugims, crepusculars recessos, |
410 | | | encara amb la tristesa d'haver deixat la falda, | | | | i davalla als indrets dels balbuços del cor | | | | on la vida té els ulls de fulles de carboncle...
| | |
|
| ¡On és ella, la dolça posseïda de
l'aire, | | | | que palpita com una cinquena estació? |
415 | | | On és, doncs, Adalaisa? | | | | ¿Qui mou un dit, a l'ombra, | | | | i comença el murmuri comunal de les herbes? | | | | Fi del vol. | | | | Ja camina pel pacte de la terra | | | | amb el somni del déu que tremola en la branca. | | | | Ara travessa el pont on la mort no té guàrdia
|
420 | | |
—241→
| | i, amb temptejants dits orbs, toca la nit sensible | | | | i els roquissars on dormen les boirines, | | | | sota el Tossal de l'Àguila on s'esmolen els astres.
| | | | Les sonates de l'aigua, allà a la fondalada, | | | | i, sobre el bedollar, | | | | la lluna dels amants... |
425 | |
|
| I davant el bedoll, vetllant una arribada | | | | d'entranya i de destí, | | | | Adalaisa alça els braços | | | | al mateix vent que acuita el pas i el cor d'Arnau... | | | |
Viure!, esgaripa el vent, i Arnau
contesta:
Ésser!, | | | | amb un crit que enderroca la nit i la llegenda, |
430 | | | i a la cara, de sobte, li maduren els ulls, | | | | i a les mans li murmuren les fonts de la durada, | | | | i a la boca li nia l'ocell de l'existència. | | | | I corre, adelerat, devers el cos i el rostre | | | | d'on sembla brollar l'arbre... | | | | Soleia cantussava, |
435 | |
|
| amb lluna a la cintura, | | | | des d'una alta barana. | | |
|
| Ja Arnau es decanta i diu en un murmuri: | | | | «Oh Adalaisa blava, tan gràvida de terra | | | | com lleugera de proes! |
440 | | | En nosaltres caiem: soledat de dos: | | | | immensa companyia | | | | de les nostres mil boques encastades a l'himne | | | | que destrueix la història i referma la vida. | | | | Esmolaré el falcó del cec desig i
força |
445 | | | perquè abraci el teu foc com l'anell volta el dit,
| | | | per fargar-te com una ajaguda muntanya, | | | | per ésser l'ala al vent de l'infinit retorn, | | | | ànima del meu cos i cos de la meva
ànima...!» | | | | La cançó de Soleia |
450 | | | per l'aire es repetia: | | | |
Perquè sempre, sempre, sempre
| | | |
l'etern va del nu al tu... | | |
|
