—242→ —243→

Rapsòdia d'Ahab

Amb les àncores d'una fragata com a regnes i un feix d'arpons com a esperons, voldria cavalcar aqueixa balena i saltar per damunt dels cels més alts, per tal de veure si els mons amb llurs tendes innombrables han acampat realment enllà de la meva mirada de mortal.

Melville, Moby Dick.

Nu, el victoriós canceller en cap, va dir:

«Sóc una oreneta, soc una oreneta! Sóc l'escorpí, la filla de Ra. Salve, déus de dolça sentor! Salve, oh tu que ets a la ciutat: aquí duc el Guardià de la seva Calanca! Oh, ofereix-me la teva mà per tal que aconsegueixi de pesar els meus dies a l'Estany del Foc Doble, i deixa'm avançar amb el meu missatge, perquè he de pronunciar paraules! Oh, obre'm la porta i declararé les coses que he vist!»

El Llibre dels morts, XCII .

—244→ —245→

Era fet de mort i somni

	Era fet de mort i somni
	de sanglot fosforescent,
	i arrossegava, com cordes,
	un llarg esquelet de vent.

	La seva cama de vori	5
	el feia més escarit.
	Mans salobres li penjaven
	ombra d'albatros al pit.

	Llampec frenat de sa fúria,
	cor gronxat per l'absolut,	10
	polsava pluges i eixàrcies,
	insultava el sol hirsut.

	Ahab polsava ses venes
	amb dues mans boreals
	i els seus records s'aixecaven.	15
	entre un xiuxiueig de pals.

	Ahab, capità eixut d'astres,
	era fet de somni i mort
	era un aspra vigilància,
	era un odi de tot port,	20

	era sols ànima encesa
	pels abismes submarins,
	una follia enfollida
	d'anar sempre més endins.

	Ara se'l veu cofat d'algues,	25
	vesteix molsa sense estrip
	i una gran lluna negada
	li duu rialles de Pip.

	Fremeix si son cor recorda
	un espetegar d'obencs	30
	i més encar quan les ones
	tenen un ritme de fencs.

—246→

	Somnia estribords d'arcs iris
	i babords de blaves fams.
	Amb un gest comanda flores,	35
	tot coronat d'hipocamps.

	Oh, mai no dorm la ressaca
	dintre dels seus àvids ulls!
	En aigües roges o làcties
	la mort espia entre esculls.	40

	Els nuviatges ciclònics,
	els jorns sense parapets,
	son i vent a la messana,
	l'alta vetlla dels grumets,

	sempre l'astre i la distància,	45
	el gran ram del horitzons,
	l'esclafit de les eixàrcies
	i les vetlles dels arpons,

	tot s'alçava en la seva ànima
	com la lluna dels records,	50
	com la lluna dolorosa
	que dorm al ventre dels morts.

	En l'amor de les marees
	Ahab flotava, ulls oberts,
	travessant bonances sense	55
	deesses ni déus desperts.

	Damunt d'ell l'atzur trenava
	els seus canviants miralls.
	Tenia a l'eixuta cara
	evangelis d'escumalls.	60

	Dels seus vells records bevia
	com en càntera de plom,
	i els blancs icebergs conjurava,
	i dormia maelstroms.

	En l'escomesa de l'aigua	65
	i l'onatge fet rampell,
	el seu esperit fendia
	un dolcíssim cant d'ocell...

—247→

	Bressolat a flor de l'ona,
	en ell callaven l'atzar,	70
	invasions coral·lines,
	el somni, la mort i el mar.

	I flotava, i evocava
	les solars rotacions,
	el cant, en el pleniluni,	75
	de les tripulacions,

	fumarel·les de Nantuckett
	la gran fam dels litorals,
	tota la mar per mortalla,
	el parpelleig dels fanals	80

	i, dalt al castell de proa,
	de tanta hora vigilant,
	els forats on afermava
	la seva cama brillant.

	Orfe de la terra verda,	85
	duu el flanc ferit de voltors!
	Fou, en ses noces tardanes,
	un amant vell, com Booz.

	Alçapremades, les aigües,
	a trenc de mirada i crit:	90
	eh sempre les aigües, sempre
	les aigües de l'infinit

	de la soledat de l'home
	que s'allunya dels illots
	per tal d'anar a la percaça	95
	dels fugívols catxalots.

	Gravidesa de les veles
	tan plenes de vent que brum!
	¿On era la fonda ruta
	que menava a un cos de llum,	100

	el cos de llum que fugia
	del mar i del pensament
	cap a les blavoses balmes
	del misteri incandescent?

—248→

	Dibuixada la balena	105
	veia a les eres del cel,
	i Moby Dick navegava
	dins els seus dos ulls de gel.

	Moby Dick a la pupil·la
	i dintre el seu somni foll,	110
	Moby Dick en aigües manses,
	Moby Dick en el romboll.

	Moby Dick era una absència
	de gran tossa i brollador:
	Oh mite ferit de l'ànima,	115
	martelleig de visió!

	Com una lluna salvatge,
	combatuda d'aire blau,
	per l'anhel d'Ahab volava
	Moby Dick mudada en au.	120

	Un arpó de quars voldria
	per obrir el fondo esvoranc
	que llevaria la vida
	de l'àvol cetaci blanc.

	Ahab, capità eixut d'astre,	125
	era fet de somni i mort:
	dins el seu puny es fonia
	la rosa de neu del nord.

	Ahab mort encar vivia
	a l'aguait, tot ple d'insults,	130
	i es rebejava a les coves
	d'escuma i sols insepults.

	Que lluny eren bes i espiga!
	I que alt el seu front ferit!
	Una immensa llengua d'aigua	135
	cantava enmig del seu pit.

	Al caire dels seus deliris,
	tot travessat d'azimut,
	desfilaven, gronxadisses,
	flors de llefiscós vellut,	140

—249→

	vòrtex, galernes i trombes,
	la veu aspre dels ciclons,
	un lleu desmai de celístia
	i negats a reculons...

	Si sa alerta solitària	145
	sempre s'abilla de far,
	en ell entra la tristesa
	com un gran riu entra al mar.

	No es pregunta per què l'alba
	mou genolls d'or i de vent,	150
	ni per què el mar no té arbres
	ni campana somnolent.

	Amb febril ull magallànic
	escorcolla els horitzons,
	els úters de les onades,	155
	el vol dels marins falcons...

	Tornen, en el seu desvari,
	ala, bandera i martell...
	¿Fou, durant moltes anyades,
	el Pequod el seu vaixell?	160

	Ell mateix d'ell es devora,
	com devora el peix el peix.
	Serpent de la consciència:
	sempre, sempre amb ell mateix!

	Ahab, capità eixut d'astre,	165
	de somni i mort era fet.
	Pedra i mots. Cor madrepòric,
	joies fluvials de llet.

	Ala, martell i bandera
	en el darrer llampec fred	170
	d'una mort que el trobaria
	a punt, immensament dret...

	No tindrà un final de roca
	ni de putrescent estam:
	viurà, habitat de paraules,	175
	com un espectre en un clam.

—250→

	Verd i negre, amb passa lenta,
	s'embolca amb meridians,
	sonor de la cama falsa,
	perseguit de plumbis cans,	180

	amb l'ànima tatuada
	pels seus propis pensaments
	i una tristesa lassa
	de llargs autumnes i dents.

	Peona per mars i terres	185
	amb ombra de rat-penat
	i la seva veu volcànica
	amb farines s'ha enterrat.

	Duu la corona de ferro
	de tot el món enemic!	190
	Tant se val que brilli en l'aire
	el somrís de Moby Dick...

	Ahab, sol eixut que sagna,
	és l'eterna cicatriu.
	Va. Enllà de bandera i ala,	195
	una explosió de niu.

	I arriba al Mediterrani
	panteixant de molts confins
	i per tal de rebre'l salta
	un milió de dofins...	200

—251→

Diàleg sotamar

AHAB


	Dins la mar, dins la mar, al defora del temps,
	els meteors i els astres,
	vaiverejo dessota el sostre d'un onatge
	amb rastres de dofins i empremtes de deesses...
	Calcigo sols romputs i vells records de llunes	5
	que pujaven amunt de les tibants eixàrcies
	i entre rams de corall i grans peixos llanterna
	ara sento el murmuri d'interiors escumes
	i l'estribord d'un somni tot eriçat d'arpons.

ULISSES


	Arpons...	10

AHAB


	Eh! No et conec, que no fores mai home
	que tripulés el Pequod ni vaixell que recordi.
	Deixa'm ben sol amb mi. Per res no et necessito.
	Oh soledat de ferro, com grinyol de politges
	que es confon amb el xiscle del rutilant albatros!	15
	Exili dels abismes de flores lluminoses
	que petjo amb els ulls clucs, mentre abraço la imatge
	d'un cel on brilla encara la Balena d'Estrelles,
	la constel·lació que en el meu destí es gronxa...
	D'on ets?	20

ULISSES


	D'aquí i d'arreu. Si tu el meu nom volguessis
	esbrinar, te'l diré: Ulisses m'anomena
	tothom qui em reconeix en els llargs plecs del mite.

AHAB


	Ulisses? No et conec... I més: no et necessito.

—252→

ULISSES


	Has esmentat suara...

AHAB


	Visions i desvari,	25
	tant se val. En la meva teleia m'encavorco...
	Ala, martell, bandera van ser l'últim emblema
	de la mort solitària d'una vida inflexible.
	¿Què és més gran que el dolor que té les blanques veles
	de l'alta consciència inflades de coratge?	30
	Recordo... Recordar és ser la font i el salze.
	Embriagat de mi, tot voluntat i punya,
	ombrívol déu eixut dels meus vermells deliris,
	caníbal de la febre dels meus odis rapaços,
	vagarejo pels llots de fredor submarina	35
	deixant-hi les empremtes de mes passes grotesques...
	Em deien el Tro Vell, els mariners del Pequod,
	i era el Tro, realment, la veu enfellonida
	del dur comandament dels homes i les coses,
	el Tro Vell, sí, nascut del llamp immarcescible	40
	de l'acte que no es vincla ni en la seva agonia
	de repte que no acaba darrera de la màscara...

ULISSES


	Atura't. Parlarem. Volies ser un poder,
	però no fores més que una força encegada.
	El poder petrifica, la força dialoga	45
	en l'aquí i en el tu de la tensió pura.
	En el místic enllà de la teva fal·lera
	sacrifiques el món de la flor i la balança.
	Sóc més tràgic que tu!

AHAB


	No et vull sentir. No et sento. Sol amb mi vull romandre.	50
	Ma vida no ha llescat el pa de les paraules.
	Les ordres sols són crits, síl·labes invencibles.
	Sóc més home que tu, per la meva dolença,
—253→
	i perquè dins l'orgull, de mi no em compadeixo!
	Calla! Vols que et colpeixi a través de la màscara?	55
	Sé que tot el visible sols és el simulacre
	que s'ha fet esperit dels éssers i els objectes.
	Jo no sóc jo. Jo sóc el meu arpó!

ULISSES


	La vida és intensa abans de ser complexa.
	En tinc prou amb la fulla tremolosa d'un salze	60
	perquè tot jo respongui amb mil fulles carnals.
	Ahab, conec el mar. Ahab, conec la terra,
	els seus cims i els seus arbres, i el seu cor i ses venes,
	les bavalles del sol damunt les gerdes herbes.
	Però ara jo et dic: El mar pot ser una pàtria?	65
	Ets una soledat que cal ésser curada?
	Et salva el cor la pau de la nit que es transforma?
	Abans que el teu voler tirànic de puixança,
	no hi ha l'ésser atònit davant somni i misteri?

AHAB


	Sé qui sóc i quin és el meu ferreny domini.	70
	Sé que hi ha meravelles més fondes que l'oneig,
	i he llançat els arpons enllà de les balenes,
	devers el cor del cel i els cimbells de la vida
	que sempre s'apropaven a inquietar mes vetlles.
	Tinc cinquanta-vuit anys, i d'aquests en vaig viure	75
	més de quaranta al mar i sols tres a la terra.
	No sóc el Crist del mar! Res no salvo, no salvo!
	He tingut els meus homes, els eixuts equipatges,
	gentalla de rebuig i de totes les races,
	però tots només foren ninots de ma volença.	80
	Només la voluntat certament m'ultrapassa.
	La tempesta m'ha ungit i el llampec va ratllar-me.
	I et diré: no m'agrado. Però també sóc l'home;
	un no-res que respira: tot el meu ésser ombrívol!

ULISSES


	Ahab, Ahab, Ahab, has temut l'alegria!	85

—254→

AHAB


	Hi havia els meus forats, allà, al castell de proa...

ULISSES


	Quins forats? De què parles? De nou desvarieges?

AHAB


	A babord i estribord del meu castell de proa
	hi havia els meus forats... jo mateix vàreig fer-los
	a banda i banda, sis, a l'entaulat, devora	90
	els obencs de messana... els vaig fer amb la barrina,
	sí, de mitja polzada ...eren dotze, els forats
	dins dels quals encaixava just la cama de vori,
	mira, aquesta mateixa amb què encara camino...
	Ensorrava l'extrem de vori a l'orifici	95
	i, agafat al brandal, rígid em sostenia
	de cara a l'infinit del cel i de l'onatge,
	i, en la duració, al bell punt era un altre
	en la nit, i la pena, i les aigües monòtones,
	i la gran soledat de ma sofrent alerta...	100
	¿Podia, amb l'esperit, en l'alta vigilància,
	ser una nit en la nit que lentament girava?
	Milers i milers d'hores a l'aguait del meu ésser:
	era l'ésser de l'ésser, consciència i centre,
	el negre nus sensible de tota la meva ànima!	105
	I amb el monyó premia cada cop amb més força,
	com l'ombrívol amant que amb fúria viola,
	sexe i pistil, el vori, d'una implacable còpula
	infinitament lenta, com l'orgasme del ferro...
	I jo allà dalt. El rei del sol i de la lluna,	110
	de la pluja i dels vents, de les aus i dels núvols,
	de derrota i derives, de la nau i dels homes,
	entre els obscurs pals fàl·lics i les veles feixugues,
	i sentia envair-me lentament un deliqui
	fibril·lar que em pujava per la cama de vori	115
	i s'anava estenent pel meu cos a l'espera,
	i carnalment vibrava la nau entre els malucs
	de la popa i la proa, tot era de la meva
	possessió gelosa, tot era una gronxina,
—255→
	bes i submissió dolçament amorosa,	120
	la fusta horitzontal tenia defallences,
	les sines de les veles em pesaven als muscles
	i una gran alenada al pit se m'adormia...
	Era nu en el somni. Invisible nuesa
	en el cosmos obert, la criatura còsmica	125
	era jo aleshores, el pensament adàmic...
	Allà dalt! Allà dalt! Fet un batec de gaudi,
	entrava fins el ritme titànic de les forces:
	el ritme inesgotable que cap a mi tornava:
	rima, compàs, cadència de la infinita estrofa	130
	que se m'enduia en el fulgor i el rapte:
	llançades de la llum, mossecs de la tenebra,
	marees seminals i grans llunes bicornes,
	garlandes de llampec-gavinot-rufagada,
	els records que em creixen dins el cor talment herba,	135
	un sol interior com un rusc que s'obria
	i degotava mels sobre les llunyedances,
	un escamot d'icebergs que, ebris de llum, saltaven
	fent rotllana a l'entorn d'una balena blava,
	terra alçada en sopols per les seves aromes,	140
	la ciutat dins en mar, en somnis entrevista,
	i el brandeig de les seves campanes submarines,
	i per damunt de tot, veu de la sang alada,
	la cançó, la cançó immensa de la vida...

ULISSES


	Sí, Ahab, dins la teva tancada desmesura,	145
	ets d'ànim vulnerable i d'idees ventisses.
	Et veig ben decantat a la diversa crida
	i al dret imprescriptible, més que a la vida, al somni.

AHAB


	Mai no serà la vida la captaire dels somnis.
	Oh els somnis! No són més que la febre de l'ànima.	150
	Jo tinc la passió freda i calculadora.
	Per tal de fixar l'angle entre horitzó i estrella
	cal el precís sextant! Hi ha sextant per al somni?
	El real m'al·lucina. ¿Has vist les moltes ombres
	que cada cosa té, totes escarnidores	155
—256→
	de l'objecte concret que, en trair-lo, confirmen?
	Em sé d'ombra, Ulisses. De la meva ombra llevo
	les veremes terribles dels meus dolls que no canten.
	M'he fet fill de la nit. Tinc els ulls cansats d'astres.
	A l'aranya m'assemblo: la meva teranyina	160
	sóc, els fils sobre el mar del meu febrós viatge.
	Oh, sempre, sempre al centre de la meva agonia
	rígida i vigilant, que esdevindria heroica
	si no hi bategués tanta angoixa destructora!
	M'he fet fill de la nit. Tinc l'ànima nocturna,	165
	mes sóc una ombra viva, soc una ombra feta actes!
	Reialmes de la nit, degotadissos astres,
	oh naixences del vent, panteix del gran onatge,
	foscors bramuladores ratllades per la pluja,
	l'estela que em segueix com espasa de lluna,	170
	el mar, el mar, la mar presència plenària
	de consol i destí, el mar, el mar insomne
	que va girant les pàgines del seu llibre de ferro!...
	Jo i el mar, jo i el mar, fraterns i antagonistes!

ULISSES


	¿Què fem aquí dessota des de fa tantes hores	175
	Ahab de soledat, capità de tenebres?
	He vingut a cercar-te perquè tornis al dia,
	fora del temps de l'aigua inacabable
	i dels teus pensaments de garfi i escomesa,
	Obre els braços... Pugem cap a les aigües tèbies	180
	i de dolça claror, tornem devers la terra
	on els homes esperen en la llum que canvia
	i el silenci es decanta en l'espiga madura.
	He vist com t'ensorraves i he baixat a cercar-te
	per dur-te altra vegada allà on la teva ombra,	185
	finalment retrobada, pugui meravellar-se
	amb un vent entre joncs i un cant d'ocelleria.
	Obre els braços... Així!... lentament... jo t'ajudo...

AHAB


	Jo i el mar, jo i el mar...

—257→

ULISSES


	... la terra, Ahab, no cansa,
	i si he portat sovint la mar a la mirada,	190
	sempre m'ha bategat la terra a les entranyes.
	El mar és esperit, potser, l'inesgotable,
	i la terra és l'ànima que pesa i es renova.
	M'ha bressat el salobre en les meves ventures,
	Ahab, i he vist alçar-se les grans llunes salines,	195
	però sempre, en el mar, la por se m'arrapava.
	No voldria morir damunt la mar deserta.
	Vull aquesta mort d'home: plegar de llum i vida
	al devora dels arbres, estrenyent dins la destra
	un grapat de llavors.

AHAB


	Mar, infinita síl·laba...	200

ULISSES


	Anem pujant, pujant...
	Repenja't en mi, ara.
	Què deies, tu, del mar? I què, jo, de la terra?
	Ascendir o baixar és la mateixa cosa
	si ens habiten els déus de llavors i alenada.
	Les normes de la terra són l'ordre dels orígens,	205
	i hem de fer del camí una llarga nostàlgia
	que brodarem al ventre de la terra ajaguda...
	¿T'ha posat a la cara, el mar, el blavós signe
	de l'amor enllaçat de l'home i de la dona?
	Saps com dormen els arbres? ¿Pots obrir un cant d'alosa	210
	tot contemplant la brusa de safrà de l'aurora?
	Pots escriure entre els astres la xifra de les herbes?
	Entre l'espai i el temps de la terra madura
	s'aixeca una certesa de l'univers que sotja.
	¡Penetrar les respostes, nu i de cara al migdia,	215
	esgotant, fora somni, els conreus del possible!
	¡I ésser més, ésser més, habitant de l'efímer,
	hoste meu en la llàgrima on l'obert s'equilibra!
	¡Sospesa't el dolor, Ahab, l'estel de ferro
	que, a la trena del vent, és una font que es gronxa!	220
—258→
	Perquè també el dolor podria ser garlanda
	o jove cabellera nuada per les hores
	agenollades entre el mall i la pregària.
	Qui posseeix el vol de l'au feliç que emigra?
	Pot haver-hi aliança entre el destí i la vida?	225
	Ultrapassar-se és tot. Verema de la flama:
	els raïms de la llum que dolçament devenen
	el most on ja es desperta el vi de l'existència...
	El temps s'adorm al cor de la metamorfosi.
	Les onades florides no cerquen endebades	230
	la boca de la terra: s'escalaixen i moren
	llargament convertides en senyeres d'escuma...
	Banderes del dolor que puja a l'alegria!
	Estendards del ruixim que espeteguen i es fonen
	en l'exili del vent! Caiguda. Oh victòria!	235
	Conèixer és esclatar dintre les deslliurances!

AHAB


	Oh, recordo, recordo: ala, martell, bandera...

ULISSES


	Mou els braços, Ahab, talment com si volessis...
	Ja fendim la claror que des de dalt es filtra.
	Mira, ja s'esbadellen calcàries roselles	240
	entre roques on dormen verdes flonjors de líquens,
	bancs de peixos minúsculs talment xals d'asteroides,
	fàl·liques holotúries de color violada,
	equinoderms vermells, lúnules flotadores,
	filaments radiants i toies coral·lines...	245
	I allà dalt, allà dalt, com llargues ganivetes
	de diamant, no veus, no veus brillar les quilles?
	Oh, les quilles, les quilles! El flagell i l'estupre
	de la Mediterrània pels creuers poderosos
	de canons sotjadors i torrelles blindades,	250
	tant d'acer i supèrbia de les estrangeries
	que enlairen als cels purs bel·licoses banderes,
	mentre allà, als litorals, encara guspiregen
	les mirades i els torsos dels déus i les deesses
	que emplenaren els mites de petjades sonores,	255
	[i]⁶⁶ magranes, i llances, i cròniques[, i]⁶⁷ formes,
—259→
	i paraula immortal, i crits, i cants, i màscares,
	la meva vasta pàtria on encara em coneixen
	les pedres adormides, les velles oliveres...!

AHAB


	No t'entenc, no t'entenc! De què parles, Ulisses?	260

ULISSES


	Aturem-nos... Deixem-les que en munió s'allunyin,
	pastura d'hecatombes.
	Els adreço el meu agre somrís que no es resigna
	a fondre's dins la història, el somrís del qui espera
	i, des del seu aguait, conserva les mans pures	265
	i revifa amb l'alè la radial espurna...
	Preval la paciència. No dalt als escenaris.
	L'arrel serà llampec, si vigilem les sabes
	del gran poble solar cansat de menjar cendres,
	d'endurar les espines, de beure llunes mortes...	270

AHAB


	Ala, martell, bandera! Moby Dick atacava
	la proa del vaixell! I les cofes brandaven
	i baixaven vers l'aigua com nius d'aus gegantines!
	La darrera sentència! El martell de Tashtego
	picant: tam-tam, tam-tam... Oh pals, obencs i quilla	275
	com si fossin polsats pels dits d'un idiota!
	Oh solitària mort, oh solitària vida!
	Mon dolor més profund: oh la meva grandesa
	en l'ona de la mort inflant les de la vida!
	Em sents, em sents, Ulisses? Sí, t'estic parlant, ara,	280
	del meu darrer moment en la mar coneguda.
	Recordar és un càstig? No. Car jo sóc el guaita
	de la meva follia i mort desesperada.
	Jo torno i torno a ser perquè del gran naufragi
	només va sobreviure Ismael, el més jove	285
	de l'equipatge, un noi que després va contar-ho
	tot, sí, de cap a cap... «Ismael m'anomeno»,
	diu en la seva història, i d'ençà d'aleshores
—260→
	segueixo transitant en els vivents que escolten,
	i visc el meu deliri, la meva pena i l'odi...	290
	Mes m'adono que orsejo... Per què penso en cireres?
	Ara recordo on era... «Als rems! Als rems!», cridava,
	tot imprecant el sol, la lluna i les estrelles,
	i tot d'una pensava enmig del tràngol:
	«Cireres, oh cireres, una sola cirera	295
	roja abans de morir!», delit d'una innocència
	en la qual oscil·laven els penjolls vermellosos...
	I el vaixell s'enfonsava, el timó s'aixecava,
	i la proa apuntava devers el Pol, altiva;
	vaig posar-me d'esquena a l'últim sol enorme,	300
	i encara vaig sentir el martell de Tashtego,
	i el desplom de les veles tremolant no de brisa,
	i vaig veure un grumet fantàstic que deixava
	un penjoll de cireres a dalt de tot de l'arbre...
	El bot fendia l'aigua del mar que esvalotava	305
	la gran balena blanca, la mortal enemiga...
	I mentrestant pensava amb el cor ple d'angoixa:
	«¿Oh, tindré ulls al fons del mar si mai un dia
	davallo per aquesta escala inacabable?»
	Després d'haver enfonsat el vaixell, la balena	310
	va romandre uns instants completament immòbil
	a pocs metres del bot on, armat, jo esperava,
	amb els ulls a la punta de l'arpó de ma vida,
	disposat a lliurar la meva última llança
	davant l'última ona de la mort ben segura,	315
	sentint el pes del sol damunt la meva esquena,
	sentint el martelleig de Tashtego... què feia?...
	sentint, només sentint, perquè només sentia,
	perquè jo mai no penso, saps?, perquè mai no penso,
	i més encara allà, al bot, dret a la proa,	320
	sentint, et dic, sentint el meu passat al mànec
	de l'arma que estrenyia amb els meus dits de ferro,
	d'un implacable ferro d'un milió d'anyades,
	sentint la mort, la vida, el mar, el cel i l'ésser,
	sol, immensament sol en la soledat còsmica	325
	del meu ésser total de paüra i coratge,
	sentint l'esquinç del crit de l'home primigeni
	que ignorava lligar la mirada a l'estrella,
	ple de joia ferotge i de dolor atònit,
	curull de cant d'ocell i de por d'herba tendra,	330
	allà, sol amb el sol, com el vent i la lluna,
	muntant el meu alè de mortal criatura,
—261→
	dret com pistil de neu i capjup com l'espiga.
	Vaig etzibar l'arpó...
	S'embolicà la corda
	i vàreig ajupir-me per tal de desnuar-la,	335
	mes la corda, volant, va donar algunes voltes
	a l'entorn del meu coll i va llançar-me a l'aigua,
	i durant uns moments, entre l'ona i l'escuma,
	encar vaig poder veure la bandera del Pequod
	onejant a l'extrem, a l'acaball de l'arbre,	340
	ran mateix de l'escuma, i van sorgir de l'aigua
	un braç roig i un martell, i aquell braç de fermesa
	va clavar la bandera al pal que s'enfonsava,
	i un blanc falcó marí, que havia sotjat l'arbre,
	va arruar-s'hi i picà tot seguit la bandera,	345
	que Tashtego clavava invisible dins l'aigua,
	i a l'atzar posà una ala entre el martell i l'arbre,
	i aleshores Tashtego senti el batec eteri
	i pitjà amb el martell la gran ala encletxada,
	i així l'au xiscladora lentament va enfonsar-se	350
	al mar embolcallada amb la meva bandera...
	Ala, martell, bandera, trinitat unitària
	en els riscos del món i en els poders de l'animal.

ULISSES


	Ja som a tocar a dalt...

AHAB


	Ala de l'esperit, martell d'acte i de gesta,	355
	bandera de la història...

ULISSES


	Mira, mira la terra!

—262→

Vora l'ametller

	Tot recolzant-se en Ulisses,
	Ahab va sortint del mar.
	Hi ha un acatament de brises
	i una llum de capaltard.

	Ahab encara panteixa.	5
	Ulisses s'està allunyant.
	Al pujol brillen fogueres
	i, entre els arbres, sona un cant.

	Ahab, gairebé sense esma,
	va a l'ametllerar florit.	10
	La primavera es corona
	amb estrelles de la nit,

	mentre poals de celístia
	vessen la seva claror.
	A prop d'una era vigila	15
	un pollanc de tremolor..

	La mar, la mar infinita,
	sols és un record de l'est.
	A Ahab s'acosta Soleia,
	sense remor i sense gest.	20

	-¿D'on véns, amb llum de cisterna,
	Ahab, cara de varec,
	del turmell fins a la testa
	ratllat de blanc pel llampec?

	Per tu em gemega la terra,	25
	duus silencis de pendís.
	Hi ha una tija tremolenca
	dins mon cor enfiladís...

	Ahab, tens l'ombra salobre,
	Ahab, cama de marfil,	30
	Ahab, enfollida força,
	Ahab, dret com un alfil.

—263→

	Al lluny sangloten les aures
	una ombra cus cada grill.
	Vine. El baf del Minotaure	35
	t'escalfarà com a un fill.-

	Moby Dick pel cel navega,
	va obrint el seu brollador,
	i a la llunyana pineda
	passa un llarg xiulet d'arpó...	40

	La terra fa olor de núvia.
	El vent porta un esquellí.
	L'ametller cedeix un pètal.
	Ahab voldria dormir.

	-Ahab, tanca els ulls, descansa.	45
	Dorm la teva soledat.
	Enmig de tanta florida,
	fuig del teu somni gebrat.

	Deixa del mar la cabòria
	dessota de l'ametller.	50
	He arrencat de ta mirada
	el més feroç, esparver.

	Deixa que al teu cor es gronxi
	una nova xifra astral.
	No regalima ta barba,	55
	de tu va fugint la sal.

	Passa, doncs, de l'acte a l'ànima,
	deslliga't del temps i el món,
	no donis punys a la ràfega,
	amaga del vent ton front.	60

	Arria totes les veles,
	no escorcollis l'horitzó
	i enterra en ton cor la brúixola.
	Aquí tens aquest bastó!

	Descansa flairant l'aroma	65
	d'aquest ametller florit.
	Mentrestant, jo per tu vetllo
	les bonances de la nit.

—264→

	Amb tu dormirà la terra
	embolcada de camins.	70
	Deixa que la flor i l'estrella
	et treballin ben endins...

	Ahab, la nit és tranquil·la.
	Desarma ta soledat.
	Enmig de tanta florida	75
	mor l'arruga del passat.-

	Moby Dick, al cel penjada,
	ha apagat son brollador
	i a rampeu de la carena
	ja s'embauma la foscor.	80

	Es va endolcint la pupil·la
	del vellard tot cicatriu.
	Dalt al cel la lluna mínvola⁶⁸
	és un blanc jonc que somriu.

	-¿D'on has vingut, en silenci,	85
	noia de la pura faç
	que l'esperit m'amanyagues
	i m'apuntales el pas?

	Quina sentor de naixences
	baixa del brancatge blanc!	90
	Oh l'oloro amb les entranyes,
	l'aclama la meva sang!

	Aquesta aroma em confia
	la tendresa dels estels,
	és una olor de carícia	95
	que s'ha convertit en vels,

	que se'm transforma en la imatge,
	en el rostre fugisser
	de la meva dona jove
	i el seu somriure lleuger.	100

	Respiro... Tot el meu ésser
	sondrolla suaus embulls...
	Em faig visió sensible
	que va del record als ulls:

—265→

	fugen les meves alertes,	105
	caic en dolcíssims paranys,
	sóc l'andareig de l'arc iris,
	la nostàlgia dels anys...-

	Viatja el jonc de la lluna
	sobre l'ombra del pujol.	110
	Ahab dorm, dorm i somnia.
	A prop canta un tòtil, sol.

	Ahab dorm dret, ran de l'arbre,
	i se li constel·la el bleix.
	A la seva barba grisa	115
	un estel, bruscament, neix.

	Soleia encara s'atansa
	ai vell capità adormit.
	La mà tendrament allarga
	i la hi posa sobre el pit.	120

	El capità veu en somnis
	les figures d'antics cants,
	un vent fet escales àuries,
	un mar de blats onejants,

	allaus de sols que rossolen,	125
	un crit que es transforma en vol,
	un cordam que esdevé música
	i un atònit gira-sol...

	Soleia llavors murmura:
	-Ahab d'allà soledat,	130
	gronxa't en la son tranquil·la
	que l'ametller t'ha donat.

	Jo et vull acostar la terra,
	oblida't de nau i pals:
	et duc tebior de sines	135
	i síl·labes cereals.

	La mar, la mar repetida,
	és com un gran pensament,
	però la terra és romandre,
	la terra és començament.	140

—266→

	La desmesura de l'home
	és frenada per la flor.
	La corba de les espigues
	és somniada pel tro.

	Dorm, dorm, Ahab de malastres!	145
	Ma cançó t'irà bressant.
	A cada home, en sa dormida,
	tornen els trets de l'infant-

	La nit ha gastat sa roda,
	desembeina el cant el gall.	150
	I una aigua entre herbes immòbils
	desenjova el seu metall.

	Ahab els ulls desacluca,
	dos ulls blaus i famolencs.
	Mig despert encara pensa:	155
	«S'han afluixat els obencs?»

	Ja té l'aurora a la barba
	i el peu ben enfredorit.
	Sonen llunyanes esquelles
	i, terra endins, un clapit.	160

	Soleia la mà enretira
	de damunt el cor d'Ahab
	i somriu als sembrats pètals
	que veu damunt el seu cap.

	Quan l'alba, ja empolainada,	165
	aixeca el seu tendre ram,
	el minotaure, que espera,
	amolla el seu profund bram.

	-¡Quina roncor coneguda,
	i no és el mar del mar,	170
	que deu ser el mar de la terra,
	un anhel que busca llar!-

	-És mansoi, el minotaure,
	cega, sa força dual:
	guio l'home que s'hi lliga	175
	i l'instint de l'animal.

—267→

	Anem, doncs, a trobar el dia
	i els seus simulacres d'or.
	Obre't, Ahab, a llum viva,
	fulla, deu i meteor!	180

	Hauràs d'aprendre la terra
	des del bri fins al cim blanc,
	hauràs d'escoltar les sabes
	i la teva nova sang.-

	A un costat del minotaure	185
	va Soleia, cantussant,
	a l'altre el vellard camina
	amb la passa vacil·lant...

	Quan el sol allarga els braços
	i esborra l'últim estel,	190
	tres ombres al camí neixen
	i canta l'alosa al cel.

	Si el minotaure es desvia,
	Soleia, ben amatent,
	amb un llarg vímet li tusta,	195
	una banya, suaument.

	Alça el cap el minotaure,
	i tot l'horitzó convuls
	lentament va agenollant-se
	davant els seus roncs bramuls....	200

	Ahab sent la primavera.
	Al seu rostre s'ha aturat:
	és el baf del minotaure
	que amb tendresa l'ha embolcat.

	Mirant-se el vell, amb sorpresa,	205
	«Somreies», Soleia diu.
	«Sí? Jo diria que ploro»,
	contesta Ahab en to esquiu.

—268→

La nit de Peníscola

(Plaça d'armes del castell roquer de Peníscola. Nit. Darrera els núvols s'amaga una lluna plena. La remor del mar, amb la seva insistència immemorial, fa impossible el silenci. Potser caldria dir que la remor del mar és ella mateixa una forma de silenci còsmic que s'ha fos amb el que existiria si la veu de les aigües eternes callés. Al fons de la terrassa, immòbils i difuses, hi ha les figures que intervindran en l'acció d'aquest cant. El poeta de cara a les figures i d'esquena al mar podria ésser en certa manera una figura més, despresa de la munió agrupada, filla de la seva fantasia i de la seva experiència vital. El Poeta convoca, però cal entendre que cada figura, carregada amb el seu ésser i el seu símbol, es mourà i parlarà amb una llibertat autònoma, seguint només les seves exigències internes.)

EL POETA


	Aquí us convoco, formes del món i de la vida,
	per tal que esdevingueu reals de poesia
	en la necessitat del dolor i de la joia,
	criatures nascudes del somni i de la ràfega,
	marcades per borboll i el zel de la memòria.	5
	Vivents en l'acció, us perdo i us retrobo,
	us acato i domino, complets en la tragèdia
	de l'ànsia del temps que a la mort desemboca.
	Sou aquí! Sou aquí! I jo m'acreixo: em trobo
	en l'existir divers que em mana i se m'assembla.	10
	Fills del gest i el batec de les humanes gèneres,
	fills de la nit i el dia, no esgoteu el teatre
	ni en el crit que us esquinça ni en la cançó que us alça:
	el record us doblega amb els seus sacs de sorra.
	Madureu en els actes de la metamorfosi	15
	fins a la davallada de l'últim episodi:
	pacte de les arrels i de la llum fecunda,
	oh giravolts de l'ésser, màscares que confirmen,
	cabrioles del cor i grans paranys del sexe!
	I l'esperit visible, torre de mil finestres	20
	voltada pels ocells dels anys i la fretura.
	Si tot crepuscle cau, tota aurora s'alzina,
	i el vent és el profeta aprovador dels astres,
—269→
	mentre les sangs, les sangs murmuren les ofrenes...
	Us duu un destí. Un astre... Teniu una arribada	25
	de fruita inexorable: gruix, dolcesa i esfera,
	i després la clivella, l'esclat, el retorn cíclic
	a l'exacta llavor...
	Jo sóc un personatge de veu i de constància.
	Jo sóc, i sóc, i sóc, per què entre tots vosaltres,	30
	heu arribat a fer-me en l'ànima i el somni,
	i si us dono la vida, em doneu l'esperança.
	Perquè he tingut esment del cant on brolla el mite,
	mai no m'he convertit en el míser titella
	que balla en una terra amb maligne somriure,	35
	i he sabut fer un consol d'una clara finestra.
	No m'embriaguen mai les estrofes de plata:
	llesco com si fos pa la rosa col·lectiva...

(Soleia es desprèn del grup com el vent d'un arbre. Avança tres o quatre passes i es detura, esperant que surti la lluna entre dos núvols. Il·luminada més per la seva llum interior que per la claror de la lluna, comença a moure els braços amb un ritme de dansa que el seu cos no segueix.)

EL POETA


	¿D'on ve la verge Soleia,
	d'on ha sortit la donzella	40
	de misteri i passa ingràvida
	i ombra amb sentor de mimosa?
	Si té quelcom de paitida,
	també en ella remoregen
	les llargues naixós de l'aire,	45
	l'enyorança de la terra,
	l'esclafit de les onades
	de l'eterna mar insomne.
	¿D'on ve l'afuada verge,
	amb cabellera que calca	50
	l'aram de les serralades,
	la noia esvelta i clarosa
	de reflexos de pollancre
	i de paller llegendari?
	¿De quina porta secreta	55
	de l'ànima del poeta
	ha sortit al món la noia
—270→
	que primer portà una llàntia
	i va sentir el minotaure,
	i després tornà a aparèixer,	60
	ja amb el seu nom de font alta,
	per arrenglerar els nous mites
	d'una alerta consciència,
	per lligar l'alba a les llàgrimes,
	per signar amb un dit d'escuma	65
	les afirmatives proes,
	per creuar les ombres mortes
	com una llum feta ocella,
	per negar les flautes tristes
	lluny de les boires arcaiques?	70

(Passen a mig aire Els Ecos i Les Corol·les, travessen la terrassa i s'esvaeixen pel canto de la mar.)

EL POETA


	Menys de la sang que de l'ànima
	ha nascut de mi Soleia,
	m'ha nascut la gerda noia,
	l'hereva que cristal·litza
	atributs d'arrel i estrella,	75
	de colom i de cargola,
	de giravolts de corranda,
	i quan la tarda ja oblida
	sa joia de malucs amples,
	espero la nit calmosa	80
	que farà de ma Soleia
	la més fonda epifania.
	Per ella jo m'il·lumino,
	dallo a les meves fronteres
	les altes herbes del somni	85
	que canta entre el fer i l'ésser.
	Així doncs, Soleia meva,
	de mi captiva i lliberta,
	mentre dorm la gent feixuga
	entre espines dialèctiques	90
	i el foc vell que cerca el tòtem,
	et lliuro a ta vida encesa,
	t'empento a la vida pròpia
	i des de l'ombra et contemplo
—271→
	com un feliç testimoni	95
	del meu ordre i aventura.

(Soleia que, en passar Els Ecos i Les Corol·les, deixà de moure els braços, resta uns moments del tot immòbil. Abans que el Poeta reprengui la paraula, la noia inclina lleument el cap i somriu.)

EL POETA


	Amb les messes compromesa,
	ratllada d'aus i celístia,
	invisible en ta volada
	i plena del teu somriure,	100
	vas de símbol tan completa
	que a les mans portes el rastrer
	de la nostra terra viva
	i els dits del cel cantussegen
	damunt ta cara lacustre.	105
	Gira-sola de la vida,
	deixebla del sol que dansa,
	tens la verda clau de vidre
	de l'alegria dels cossos,
	de la mar portes el trèvol	110
	i àdhuc en les urbs enormes
	tens una remor de fulla,
	un grinyol de vella sínia
	i un sanglot de llana llarga.
	Ets l'esperança i l'espera,	115
	pubilla de llum i airina,
	darrera fruita caiguda
	de l'arbre del meu exili,
	fina ploma d'alabastre
	al capell del vent que em porta	120
	el bes d'Arnau i Adalaisa.
	Més que veu o forma pura
	ets signe i fonda certesa:
	les teves cançons murmuren,
	tots els teus murmuris canten	125
	i a terra deixes l'empremta
	del coturn o de l'avarca.
	Arriba la nit manyaga,
	he fet ma tria estrelles,
—272→
	adorno el vent amb les músiques	130
	de les primeres paraules
	que emmordacen la monòdia
	de les granotes unànimes
	i ja sento com renilla
	mon cavall d'aire i llegenda,	135
	l'alada i frisosa bèstia
	que cavalcarà el reialme...
	M'acaten el món i l'ànima:
	se salva el temps en el somni
	on sabem que tota porta	140
	s'obre a l'escondida estança
	de les despertes essències;
	se salva el somni en la terra,
	se salva l'home si canta
	als peus vermells de la pluja	145
	precursora de l'espiga
	que per tots serà salvada
	si del sol fem les veremes,
	si del bes som llenyataires...

(Tornen a passar Els Ecos i Les Corol·les, romanen uns moments damunt la testa de Soleia, formant corona, i es fonen en l'aire de la nit.)

EL POETA


	Vine, Soleia de brusca	150
	naixença meravellada,
	a ungir-me el cor amb lluerna
	i els ulls, amb remor de salze.
	Destrena'm el tro del sexe
	del llamp de la poesia,	155
	dóna'm la mà i acompanya'm
	a les trèmules deveses
	on m'esperen les imatges
	que guarden tos ulls de cèrvola.
	Anem a cercar la pedra,	160
	busquem la groga codina
	on encendrem les herències
	dels llebrers de l'alimara,
	del foc que sempre vigila.
	Ara se'm decanta l'hora	165
	en què els mots alcen els braços
—273→
	i a puntejar recomenço
	en una altra immensa dansa,
	perquè per tu ja verdegen,
	sota les brises bessones,	170
	les branques de l'existència,
	fremeixen bronzes profètics
	dintre el cor de la tenebra
	i vibren aquelles cordes
	que d'un espai de tempesta	175
	fan un temps que conjumina
	la nit, l'àngel i la torxa...

LES COROL·LES


	Som tan fràgils de matèria
	com d'invencible existir.
	El pol·len, ratxada aèria,	180
	ens lliga al cor del gran sí.
	Envaïdes i colltortes,
	cap a la terra mirem.
	Vives, quan més semblem mortes,
	oh, com pesem, com pesem!	185

ELS ECOS


	Repetim amb veu titànica.
	Només som boca expectant.
	Som, en la trampa mecànica,
	la negació del cant.
	Com inútils caravanes,	190
	immòbils de pedra i gels,
	vibrem tots amb les campanes,
	però fem eixorcs els cels.

EL POETA


*(Tocant amb les mans obertes les muralles de Peníscola.)*
	Homes tan lluny del pètal com del làbil versicle,
	homes de la intempèrie,	195
—274→
	el múscul insistent i el pit sense rosella.
	Fóreu. Veniu aquí a llaurar-me la pàgina
	perquè em canta l'alosa en un guaret del cor.
	Anònims constructors d'una geometria
	que es va fer pesantor en la forma del sucre	200
	i del múltiple alvèol
	que l'amor de la pedra va deixar-se arrencar
	pels ferros que van viure en les vostres mans hàbils-
	al·leluies de dits que varen crear l'ordre
	d'aquesta alçada pura de la protecció	205
	circular que corona el rusc del castell auri:
	¿quins parpres de la nit lentament es van cloure
	damunt els vostres peus, que en triangle dormien
	les suors transhumanes,
	damunt les vostres mans que soles somniaven	210
	el peix, el pa, la ceba i agres sexes de dona
	que flairaven als horts on feixuga dormia
	l'obesitat rotunda d'una raça de síndries...
	I també les estrelles que us colpien les temples,
	els balsàmics estels que degotaven	215
	com espesses orxates de la bondat nocturna,
	mentre la mar propera, sotmesa al pleniluni,
	calmava el seu desfici de brillants ferradures!
	Ara
	toco el vostre dolor amb un branc de mimosa...	220
	Al penyal de l'atzur
	-i a la meva mirada- el fulgor s'encinglera:
	la impol·luta gavina de bec de profecia
	que es gronxa suaument al conflicte dels vents.
	Tu tens la meva veu -i la meva mirada	225
	i em provoques els noms i els records sense portes,
	oh nascuda de l'alba, guardiana del dia
	mare pura del vol que cabdella el seu fil,
	núvia convertida en una mà salina
	i palpitant!	230
	I tens també el meu cor -i la meva mirada
	i les valls dels batecs que calmes deixant caure
	un dolç volum de neu i alada tarongina...
	Magnòlia dels aires, dóna el pètal del pit
	a l'amor de la llum que cada dia és jove!	235
	Eres aquí també quan el llarg braç de pedra
—275→
	va néixer lentament de l'èpica pobresa,
	en l'hora dels esclaus del salari de coure
	que alçaven els carreus de cara al foranell...
	Lliberta magnitud de farina que vola,	240
	aquí vares obrir la mar feta parpelles,
	vares portar al teu bec el somriure dels aires
	perquè l'ombra allunyés els seus agres raïms.
	Eres aquí també -i en la meva mirada-,
	quan el martell cantà l'enyor del cor de l'aigua.	245
	Ara tapa'm la boca
	amb una ala i amb l'altra, cobreix-me els ulls de guaita.
	Ombres mai no tocades per ràfegues d'espigues,
	cintures mossegades pel fuet i les pluges,
	cossos que vau dormir com sàrries buidades,	250
	homes orfes de ràfec,
	damnats de la ginesta,
	homes de les escarpes,
	el cisell i la soga,
	homes curulls de besos que no desembocaven,	255
	homes que aquí signàreu el carreu amb la sang,
	abelles de bastida,
	a vosaltres va el cant, la rosa litoral,
	que salvo de les fosques campanes ofegades:
	em despullo la veu i la dono a la llum	260
	vestida de taronja...
	Del treball vau alçar la llargada simfònica
	de la pedra compacta.
	Amb dolor vertical que no tenia raça
	fecundàveu les brises:	265
	baixava com un xiscle de cordill de plomada
	que troba el seu silenci quan s'atura en la mort,
	el negre plom que penja, com un fruit, ran de terra...
	Tots els morts mereixíeu ésser enterrats dempeus,
	armada la mà amb l'eina	270
	i el falcó de l'aurora damunt la vostra cara.
	No era gran morir d'una breu mort d'insecte,
	en un obscur racó, sense anell ni rellotge:
	buidar la pell colrada per als ferotges rous.
	Perquè mai no moríeu de vida madurada,	275
	sinó d'un temps atroç de bèstia de sínia.
—276→
	Nombres indestriables de sorda funció,
	no teníeu història en el desert dels dies,
	vosaltres que, feixucs, només us recolzàveu
	en el descans escàs i els vostres límits grisos,	280
	i era la vostra vida com rastre de llimaga,
	i mai no us decantàveu, en la nit de sang tendra,
	per escoltar el galop dels genets de la lluna.
	Endurides, les mans: a vegades somrèieu
	a l'ingràvid vil·là que a l'atzar s'hi aturava,	285
	estrella vegetal que duia una llavor...
	Amb perímetre d'ou vivia la muralla.
	Només cantava l'eina, i sempre el mar, el mar
	sense alè de déus auris, eternitat amb sol
	que de nit bressolava els ossos de la lluna.	290
	Un mur més! Un mur més! I també l'aixecàveu,
	com un immens error, dins la vostra tristesa,
	i en les hores vibraven les llargues cordes tenses,
	i el temps s'esllavissava, com, entre els dits, la sorra,
	i un vent volia entrar, talment un món estrany,	295
	dintre dels vostres rostres de faccions segades,
	mentre guanyava altura la pedra federada,
	i vessàveu d'espera com odres foradats,
	entre un olor de mentes i els raucs de les granotes,
	i daurades donzelles, dins les cases obscures,	300
	s'obrien lentament com la fruita a l'estiu...
	De martell a martell, de masec a durícia,
	de fam a fam, de set a set,
	de dolor seminal a espina repetida,
	fou el vostre existir, i un dia us esvaníreu	305
	com una estació es desfila dins l'any,
	jups i silenciosos, tot vermells com la terra,
	reials de cicatrius, embolcats de garbí,
	titans de cassigall corbats per la celístia,
	seguits d'un plany d'arades i d'arbredes insomnes.	310
	Us vàreu deturar. Un moment. Oh cercàveu,
	cercàveu, en el dubte de la pols i el crepuscle,
	el mil·lenari rastre dels èxodes de l'home
	que fuig cap endavant per trobar-se i salvar-se.
	Un moment. Gossos blaus s'allunyaven, flairant.	315
	A la gola sentíeu l'arrel de la sofrença.
	Davant, un vent frisava. I vau cantar el camí,
	encara abans de moure-us en la nit que avançava.
—277→
	Amb la primera passa, vau sentir a les entranyes
	el brusc esbadellar-se de l'estrella vermella...	320
	Ara
	deixeu-me, doncs, que aixequi la meva dreta pura
	i l'ensorri dins l'aire que em cerca el cor i l'ànima,
	dins l'aire germinal que m'ha donat el fris
	de la vostra existència de tija i pedrenyera.	325
	Alço, en la visió que ingràvida l'ha feta,
	la muralla sencera que hereten els meus ulls,
	i amb ella, boreal, us corono la marxa!

EL MINOTAURE


	Del mar ve la boirina penso en els salzes que no veig
	els salzes de branques en desmai	330
	caient com aigües adormides
	Oh Soleia Soleia la teva veu
	i els cops lleus del teu jonc sobre la meva banya
	em donen la direcció la rosa dels vents
	camps de pipirigalls nord sud est oest	335
	tot és igual en les meves ombres
	Oh sentir el pes de la pluja sobre els meus lloms
	i allargar el meu muuuu quan el sol es pon
	i començo a sentir fred al musell muuuu
	del mar ve la por d'ell del mar que respira com jo	340
	després la lluna a les anques no menjaré flors
	Soleia Soleia oh Soleia
	Una gran flor per a mi sense aroma
	la saviesa del senderol el vent
	agafat a les banyes fent acrobàcies	345
	com creixen les herbes com creixen
	el sol s'hi ajeu pertot sols sols sols a dolls
	a la menjadora de la nit
	i l'olor de la terra l'olor de les dones obertes
	l'olor del garbí muuuuu les sentors	350
	són genets de ginesta salzes sols decapitats muuuu...

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


	Eh! Eh! Hip! Hurra! Hurra!

—278→

LA PATUM


	L'espeternec de l'espetec fa magarrufes i porta esclops
	prop d'un pollanc i jo vaig cloc-piu si algú em riu al
	voraviu...	355

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


	Mira que bé! Hip! Hip!

(Soleia, encarnant la primavera. En adonar-se'n tota la trepa, hi ha com un astorament entre curiós i admirat. Soleia porta la cabellera desfeta, una mitja lluna sobre el muscle dret i el seu cos, envaït de mareselva i campànules, té una certa relirança amb la «Primavera» de Botticelli.)

SOLEIA


	Jo tinc la son de les herbes
	enamorades del sol,
	el somnieig de les aigües
	que reflecteixen l'estol.	360
	I tinc de la lluna minva
	la por dels atroços vents.
	Per aprofundir mon ànima,
	les mares dels records lents!

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


	Ahab! Ahab! Ohé!	365

LA PATUM


	Gurufufuf...

—279→

EL MINOTAURE


	Sols salzes oscil·lants oh sols verds que rodolen
	salzes que ragen llum raja la sang del sol
	Com vingueren les ombres i em tallaren del món?
	Jo sóc la nit dels altres menjaria roselles	370
	mossegaria els pits de les núbils florides
	embriac de fonolls i de vins de pineda...

LA VACA CEGA


	Encara topo d'esma, sense via,
	a l'atzar de pastures i de flaires.
	No sé res de la cua que brandava	375
	lànguidament, segons l'altre poeta.
	A la ceguesa estic acostumada,
	i, com abans, tinc la peüngla fina
	i una frisança em puja per les banyes.
	No vaig mai amb les altres, ni em fan falta:	380
	ajaguda a l'establa tinc verds somnis
	i visions antigues de puixances...
	Els xiulets dels mandrons ja no m'esveren
	i sempre trobo la son de les aigües.
	Poblades de membrances tinc les ombres	385
	i sento en els herbeis els vents planyívols.
	Sé on he d'esperar. Prop les ginestes.
	Hi ha una sentor que fa tremolar l'aire
	i un gran bramul que de sobte em detura,
	i el meu esquellot calla, i jo contesto,	390
	amatent, i ell hi torna, amb veu més fosca.
	Em ve l'assentiment de les muntanyes.
	Fremeix la terra, d'un ràpid redoble,
	ell s'encabrita, enorme cau la tossa,
	el llampec m'entra, i sento: «Oh, Pasífae...»	395

AHAB


*(Immòbil, tot embolcallat pel baf tebi que El Minotaure llança damunt d'ell.)*
	Com he pujat aquí? ¿On ets, on ets, Soleia,
	meravellós pigall en la meva orfenesa
—280→
	d'esperit errabund per la incògnita terra?
	Vingué primer la boira i sa gelor impalpable.
	Tenia fred i son... I vingué el minotaure,	400
	i la seva alenada com un mantell m'escalfa.
	On ets, on ets, Soleia? No sents el meu murmuri?
	¿Des de la meva son t'arriben les paraules
	que no sé si tan sols pugen fins als meus llavis?

SOLEIA


	Sóc aquí al teu costat. No et deixaré. No temis.	405
	Tu no pots anar sol, ànima massa sola,
	tan sol, tan sol de tot que no t'aguantaries.
	Jo he nascut, Ahab, de ta desemparança
	i de l'esglai d'un temps sense llet de tendresa.

AHAB


	Tinc un abaltiment de balança que es gronxa...	410
	La son em ve com joncs de la veu de Soleia,
	i sobre els joncs la boira, i la remor marina,
	l'estesa de les aigües, el sol de la bonança,
	i el meu Pequod bressant-se, i jo al castell de proa,
	ull despert de la nau que també s'adormia,	415
	i Déu també devia fer petar la becaina,
	oblidant tots els homes i totes les balenes,
	i dormien els àngels, i dormien els núvols,
	i els peixos panxa enlaire, en moles infinites
	que el mar emplataiaven flotant a la deriva,	420
	i el velam de la nau lànguidament penjava
	com els pits arrugats de les velles de l'aire...

(Seguit d'Els Ecos i Les Corol·les, Pablo Neruda arriba volant.)

EL POETA


	Tutejador del món, t'ha fitat l'ull calcari,
	i els parpres de la terra han rebut ta caiguda
	i d'eco en eco xisclen les més joves muntanyes.	425
	Un peu terrible aixafa la tija de ta pàtria,
—281→
	interminables llengües de fúnebre farina
	llepen l'ombra enreixada de les cadires negres
	i els tristos regiments desperten en els murs
	de les aurores tràgiques els ruscos de la bala,	430
	mentre la sal s'esquinça en les ones alçades,
	viatgen les culleres cap al plor dels copihues
	i el toro clandestí puja a les serralades
	una guitarra blanca...
	Parlo de tu, Neruda, a les herbes marcides,	435
	a l'ametller que espera el seu futur d'estrelles,
	a la mar que recorda els peus del teu viatge,
	perquè ta veu vivia de salobre magnòlia,
	de grans dones marines destrenades i nues
	i del llarg vol obert de la gavina sacra.	440
	I parlo de tu, Pablo, a l'absent oreneta,
	bolco el teu nom d'espurnes a l'aire de la tarda
	i el gravo amb pistil groc al silenci de l'ànima.
	Orfes de tu, que tristes es desfilen les pluges!
	Locomotores grises, els teus sanglots pasturen	445
	gastats de bes i d'ira.
	Te m'acostes rabent, vestit de cirerer
	com un déu ensagnat que la meva ombra cerca.
	Des del cor de la cendra, des del teu embut negre,
	sé que encara murmures, de nit i sense estrelles,	450
	el breu secret del blat que vol fer-se campana.
	Enemic de l'arruga, gran pare seminal
	del teu verb paquidèrmic, oh vine entre les roques
	a dir el teu sermó d'home que encara creu en l'arbre!
	Amb cor sense medalles, porta'ns la Creu del Sud:	455
	deixa-la sobre el Carro, al nostre racó sembra-la,
	i fes espetegar el bruit de ta rialla
	de veles magallàniques.
	Vine amb plany forestal i dolç gemec de daina,
	germà de la tendresa solar i taciturna,	460
	destructor de columnes, hoste de la matèria
	coronat de falcons i rosers meteòrics.
	Vine. Cal parlar encara, amb les mans i la boca,
	de com, entre nosaltres, hem de refer tot l'home
	i donar un cor d'alosa a la nit que batega.	465
	Encara tens els dits empolsinats de pol·len.
	Vine. Llegirem junts allò que la ventada
—282→
	senzillament escriu sobre les altes pedres.
	He de pujar a ta cara el congregat incendi
	de la tenaç rosella.	470
	Visc enmig de l'hivern i ja veus que et recordo,
	amic d'un any de Mèxic i d'un exili jove;
	visc enmig d'aquest cant les arrels i l'escuma
	que vàrem compartir en la dolça llum nàhuatl,
	i alço el ram de madrèpora que em vares donar un dia.	475
	I mentre véns volant a cops d'onada seca,
	embolcallat amb sons de cometa i palmera,
	aplano terra vella per a les teves messes,
	per als teus ignis ossos de ploviscosa música,
	i agenço la cargola, la falç i la magrana.	480
	Perquè entre els amarants hem de parlar de l'home
	que s'arma en la rosada.
	Tu també véns volant talment l'Alberto Rojas
	Jiménez de la teva terrestre residència.
	Véns volant dins la terra com un riu de cadenes.	485
	Véns volant, véns volant, pare del vers innúmer
	que cerealment truca a horitzonts i finestres.
	Véns volant, Pablo obert, negativa de tomba,
	afònic de tant crit d'assutzena colltorta.
	Més enllà del vinagre i dels tristos notaris,	490
	fet fènix furiós de febril cavalcada,
	véns volant, véns volant vers el vi dels orígens,
	vers l'espiga que inclina son pes enamorat
	dins el teu cor lacustre.
	Oh, véns volant! Cau l'home. Sempre cremes, poeta	495
	que travesses la boira damunt el pont de l'api.
	Et dic que véns volant, i ara no vull que et giris
	a contemplar amb la boca tanta ombra d'uniforme
	Véns volant, véns volant cap al llampec romànic
	i l'àngel ajagut d'uns pirineus de somni.	500
	Véns volant, amorós, feixuc de cim volcànic,
	amb ales de destral jaspiades d'aurora.
	Més amunt, més avall, entre verges florides,
	martells, mimoses, astres, cançons ferroviàries,
	véns volant empenyent la lentíssima troica	505
	del sol de tots els pobles.
—283→
	Véns volant fent xiular els teus mandrons simfònics.
	Canta un ocell. Nocturn. Véns volant. Baixa! Escolta.
	Véns volant. La teva ombra entra amb remor de vida
	a l'alta ginestera. Deixa el vol entre els trèvols	510
	i anem a compartir el pa i la nova lluna.
	Véns plorant. Oh germà en les llances unànimes!
	Véns plovent d'elegia i de filada herència
	mentre et treus l'armadura ratllada de desastres.
	Seu en aquesta pedra, no d'ensopec, d'espera.	515
	La nit va descobrint ta propera nuesa:
	seguirem escrivint, dessota l'olivera,
	les taules de la llum...

(Pablo Neruda, amb un vol silenciós, dóna algunes voltes per damunt d'el Poeta, s'atura, enlaire, per recitar lentament, amb una veu de vellut mullat, els següents versos seus.)

PABLO NERUDA


	«Del aire al aire, como una red vacía,
	iba yo entre las calles y la atmósfera, llegando y despidiendo	520
	en el advenimiento del otoño la moneda extendida
	de las hojas, y entre la primavera y las espigas,
	lo que el más grande amor, como dentro de un guante
	que cae, nos entrega como una larga luna...»

(Pablo Neruda, com un sol extingit, continua el seu vol i desapareix com si es precipités dins la fosca matriu-cràter d'una nit dels Andes. Durant uns moments la mar sembla sanglotar.)

LES COROL·LES


	Les taules de la llum...	525

ELS ECOS


	Com una llarga lluna...

—284→

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


	¡Ahab, Ahab, tirà de lluna, nit i pedra,
	torna al fons de la mar, que tots ja som lliberts
	de la seva alenada i les ordres terribles!
	Capità de tenebra, mil cops maleït siguis,	530
	abominable coix, malparit ple de vents,
	Tro Vell per a nosaltres, desgraciats i pobres!
	Ara, lliures de tu, tornem del vent a l'aire
	i viurem a la terra la llibertat del rot,
	la llarga apoteosi de les culleres plenes	535
	i, ja farts i escorats, ancorarem feixucs
	entre les dues cuixes de les dones submises...
	Que el sotavent et baldi, Ahab de tants malastres!

AHAB


	La meva ànima puja i baixa com la proa
	que com més a fons va més ix emplataiada.	540
	Com més baixa, més puja després a enorgullir-se
	de l'esplendor del sol i els braços d'or del dia...
	Què són, ara, aquests crits? ¿Què vol la patuleia,
	tipa de peix salat i galetes florides?
	Bracegen i amenacen amb arpons i punys closos.	545
	Què volen? No els escolto. Que els argolli el silenci!
	No existeixen ni els veig: que obeeixin i callin.
	L'esguard de l'idiota és més intolerable
	que un dia de vent mort, que una nit sense lluna,
	i la feblesa humana insulta el salt de l'ona...	550
	La meva ànima puja, i puja, puja, puja,
	i és com la nua proa que amanyaga el salobre.
	Puja de la fondària, feresta ànima meva,
	i aguanta la infinita mar verda de les forces!
	Oh, puja, ànima proa, de les meves cavorques	555
	i et guiaré segura per la mar absoluta
	on l'home mai no deixa cap empremta visible!
	Et poso la corona, mascaró, forma pura,
	et corono de ferro, ferro de Llombardia
	dentat perquè s'encaixi en el teu front alerta!	560
	Ànima coronada, puja, puja i ensorra't!

—285→

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


	Tro Vell, torna a morir! Vés-te'n d'una vegada!

ULISSES


	No crideu tant! No us sent. Mai no escolta, no escolta.
	Ahab no accepta mai altra llei que la seva.
	Només pot ferir a través de la màscara.	565
	I Ahab és ell en ell! Va devorar sa màscara.
	Calma! Només sou ombres de la gran fam eterna.
	Ara, feu-vos enrera! Cal deixar parlar l'altre.

AHAB


	Amunt i endavant, ànima! I a sota, a sota, a sota
	on sempre cobra empenta l'esperança ferotge!	570
	La meva ànima puja... i baixa ...sóc la proa
	calada cap al fons, obscura de naufragi,
	o bé alçada en sopols per les mateixes aigües,
	jaspiada de llum en sa alegre emergència,
	mullada de ruixim per les saltants escumes...	575
	Oh quina frescor al cor famolenc de distància!
	Jo sóc la meva nau! Jo mateix em corono
	amb el símbol de ferro de la meva tortura.
	Oh, ànima, hi ha més, enllà de la balena!
	Amunt vers les estrelles! Que l'horitzó emmudeixi!	580
	Oh vola, ànima-proa, vers la pura celístia!
	Rebeu-nos, astres nous, a mi i a l'alta llança,
	i eixugueu del meu rostre l'antífona salobre!
	Us reto, pals i màstils, obencs, veles i eixàrcies,
	tot el buc estremit del meu cos miserable,	585
	us ofreno els penols, el botaló i l'amura,
	la llanterna oscil·lant, les cofes i la quilla,
	tot el sistema gèlid de la lluna atziaga,
	l'espiral del cicló, el meu cor, sí, l'albatros
	hivernal i secret de ma sang enardida!	590
	Però ara envaïu-me de lúnules perdudes,
	munyiu la llet astral damunt la meva boca,
	deu-me la visió de la dona-congesta
	que gronxa, nupcial, sa llarga cabellera
	de pols de nebulosa i musical caiguda	595
—286→
	que, ivarsoses, travessen grans aus policromades...
	Ja sento com viatgen cap a la meva boca
	les aurores sidèries que neixen al meu ventre,
	en tant que rera meu unes mans gegantines
	del mar lentament tanquen les dues portes plúmbies	600
	i mil sols es desfullen sobre la meva brúixola...

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


	Qui parla d'astres i ànima i d'altres birimboies?
	¿Què són tots els teus somnis davant de la fretura
	que sempre han d'endurar els nostres pobres cossos?
	És el dolor dels músculs, no pas el vent benigne,	605
	qui prenya, quan ve el cas, l'espera de les veles.
	Tornem a casa, Ahab, i et deixem el teu odi,
	i l'onada insurgent, i la teva balena.
	Condemnats i rebels, podrits i lluminosos,
	tornem cap a les coses i els colors de la terra.	610
	Hurra al sostre segur, l'ocell dalt d'una branca,
	les olles fumejants, els solcs, les flors, la fruita!...
	S'ha acabat ja el poder de la teva falòrnia.
	Volem poder morir de la mort veritable
	madurada pels anys, ran d'un camí o finestra.	615
	I tu sigues pastura de les teves tempestes,
	per sempre perseguit per ombres de cetacis...
	Hurra al llit amb llençols, i al pa rodó a la taula,
	i a l'aiguardent que salta del cor a la mirada!...

SOLEIA


	De l'aflat del minotaure	620
	no fugis, ànima ardent.
	Guarda't del perill del gebre,
	de la seva pura dent.
	Val més el somni que l'odi.
	Ara et volta l'escalfor.	625
	Davant un gest meu reculen
	els icebergs de la por.
	Un mur de veles vermelles,
	que faig alçar pel garbí,
—287→
	et protegirà de l'astre	630
	negre que et vol destruir.
	Ahab, Ahab, ja no pensis
	en la mort i els seus rombolls.
	La meva tendresa et porta
	l'herència dels fonolls.	635
	Ara, Ahab, ets a la terra.
	La mar ha mort. Com un dard,
	que et vincli una olor de poma
	i que t'embriagui el nard.
	De l'aflat del minotaure	640
	no fugis, ànima ardent.
	Guarda't del perill del gebre,
	de la seva pura dent.

EL MINOTAURE


	La mar ha mort ha mort ofegada per l'aigua-
	teranyines d'estrelles	645
	entre les dues banyes...
	I hi ha un xiscle de cel que esgarrifa les roses
	amb la pell de la mar podrem amortallar
	la lluna de magnòlia.
	Sé que hi ha ombres calentes la sang freda de l'aigua	650
	la mar ha mort ha mort: visca l'onada
	recordo aquells dos núvols de l'agònica tarda
	l'un semblava una gerra l'altre un llebrer vermell
	ara llepo la pedra de sal del papa Luna
	el vol de l'ocell es memòria de l'herba	655
	Soleia aigües i salzes els salzes de cristall
	les sonores verdors com esquelles fadades.
	De la mar va venir el toro del meu pare
	brillant com l'ordi a l'alba.

ELS ECOS


	... les rialles de l'herba.	660
	... quina mort tan callada!
	... ai, les barques ferides!
	... brillant com fordi a l'alba.

—288→

LES COROL·LES


	Oh fer del somni la fruita,
	des del pistil ben despert!	665
	Ja ve l'ala ardent del pol·len.
	L'eternitat és l'obert!

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


*(Amb moviment i passos de ballet, els arponers davant.)*
	Ahab, mira com brillen les llances esmolades!
	Et penjarem al coll el cap de la balena
	i et posarem darrera dues ales de mosca.	670
	Ha! Ha! Ha! Busques ara les joies de la terra?
	Vola, vella carronya, del femer a la fullaca,
	del gargall a la crosta, de la tos al furóncol!
	Té, beu aquest vinagre i menja d'aquest plat
	tot curull de forats ben amanits amb femta!	675
	Ha! Ha! Ballem, ballem! Ballem sobre l'esclat
	que la lluna desperta en els nostres arpons!
	Que vinguin vels i músiques, el colom i la daina,
	gira-sols i crineres,
	els grans rius d'or del vi,	680
	allaus de sols i coques
	i el vent blau del llibert!

LA PATUM


*(Llançant bengales de tots colors.)*
	Fujofeliçfujofeliç...

LA TRIPULACIÓ DEL PEQUOD


	Mori Ahab! Mori Ahab! Que les nostres paraules
	t'infernin, ombra eixorca com la de la figuera!	685
	Recula, coix sinistre! Deixa'ns pas! Via fora,
	tu, cara d'esparver, rot negre de les aigües!
	A terra! A terra, tots! Mori Ahab! Que se'l creguin
—289→
	les llunes idiotes i els peixos innombrables
	Oh, la terra, la terra fa una sentor de dona!	690

AHAB


	Una vegada més els meus mots duran ferro.
	Calleu, bords del diable, gentalla sense història,
	infecta patuleia, trepa sense senderi!
	Qui osa escridassar-me des de l'ombra covarda?
	Vosaltres sou com rates que ensumen el perill.	695
	La vostra por pareix: un anhel de tornada,
	un enyor de penell, un afany de blandícies...
	qui us penseu que sóc, doncs? L'únic que no somnia
	i per això comanda: gest i alenada en acte
	el qui estrangula el somni amb la seva mà dreta	700
	i amb l'esquerra esvaeix els fums de la protesta.
	Recularan els vents,
	serà negra la lluna,
	caminaran les arpes,
	s'enfilarà la pluja,	705
	s'alçaran les senderes,
	del ponent vindrà l'alba,
	cantaran tots els peixos,
	cauran les aus com pedres,
	bramularan els lliris,	710
	tindran barba les núbils,
	el clavell serà rosa,
	els pous tindran alçada,
	l'ombra serà la llum,
	la proa anirà a popa,	715
	refilarà el gripau,
	les aigües seran seques,
	els màstils floriran
	i el Pequod tindrà ales
	abans que Ahab declini missió i gosadia!	720
	Mal llamp! No hi ha retorn! Entre el timó i la proa
	entre el sextant i l'astre, només Ahab comanda,
	en ombra i en presència, amb el crit o el murmuri!
	Som al mar! Som al mar! Acaleu tots la testa,
	baixúrria de port, esclaus de corda i vela!	725
	Som al mar! Què demanen els vostres ulls captaires?
	¿Que Ahab us amaneixi un plat curull d'estrelles
	o que us faci lligar a la fam i a la tasca?
—290→
	Som al mar! Som al mar! Homes, no hi ha tornada!
	Mans als obencs i drisses! Apa, dalt a les cofes!	730
	La vela de messana! A tibar les bolines!
	Que ni una sola imatge les vostres mans adormi!
	El mar! Oh solitud de la força infinita!
	Oh deliri del blanc, oh lúcida follia,
	oh mentida profunda de la meva volença,	735
	albatros i balena en essència mística,
	la blancúria antàrtica i l'enorme cetaci
	de tots els mars del món, l'horror fet consciència!
	Puc prescindir de déus, fantasmes i dimonis,
	car fins ben adormit la brúixola de l'ànima	740
	assenyala la ruta que em mena al meu propòsit,
	mes no puc desentendre'm, homes meus, de vosaltres,
	homes imprescindibles de la cançó ferotge,
	oh tripulacions que feu néixer l'estela,
	l'anònim rostre immens que m'acompanyaria	745
	si jo necessités apuntalar nostàlgies
	del cel o de la mar, de la sang, o la terra!
	Homes, us menaré fins al cor de zodíac
	de la nostra balena, que aspidaré amb la llança!
	Sí, veuré el brollador de la sang anhelada,	750
	el vermell ram final de la vida del monstre
	que lentament irà decantant-se, girant-se...
	I aleshores Ahab saltarà amb rapidesa
	sobre el leviatan, muntarà la balena
	i llançarà el seu crit d'inaudita victòria,	755
	i després Moby Dick, o la seva quimera,
	eixirà de les aigües, blanquíssima i alada,
	s'elevarà de l'ona en sa metamorfosi,
	i jo li posaré les brides de l'arc iris,
	i l'esperonaré amb arpons invisibles,	760
	i ens seguireu vosaltres, comparses de bullanga,
	sense deixar-nos Pip, el grumet foll i negre,
	i Moby Dick i jo fendirem els grans èters,
	deixarem endarrera les Plèiades i el Carro,
	Càncer, Leo i el Taure, el soliu Orió,	765
	miosotis del cel, Gèminis, la Balança,
	Capricorni i Aquari, Àries, Sagitari,
	fins a deixar-los tots dessota de nosaltres
	com raïms tremolosos dels grans vinyars del cosmos,
	més enllà de l'enllària de la gran travessia,	770
	sense records de llunes, fendint, jo i la balena,
	les constel·lacions verdes i gronxadisses,
—291→
	les infinites prades de lluernes astrals,
	enllà de l'unicorn fet narval-nebulosa,
	als caires on el temps i l'espai ja s'abracen	775
	i fan que la mort sigui una eterna innocència;
	enllà tots, jo i vosaltres, obedient seguici,
	i la balena feta una xifra clarosa,
	enllà del darrer vol, enllà de coneixença,
	nostàlgia i dolor, nit i desesperança,	780
	enllà fins a aturar-nos davant els peus de l'àngel
	vermell i gegantí del misteri i la vida,
	de l'àngel de corall que dorm al cor del somni...
*(Pausa. La tripulació del Pequod, ajaguda a terra, s'ha quedat adormida.)*
	Quina pau en la mar i en la terra adormida,
	ara que el cor descansa en la falç de la lluna	785
	i l'esperit xarrupa la llet de les estrelles!
	Els abismes del sol i l'altura de l'ombra
	són la mateixa llum, i no hi ha vents contraris.
	L'esperança vigila dalt la cofa de l'ànima?
	On canta un rossinyol? ¿És la nit que refila	790
	o la fronda profunda de la meva infantesa?
	Ve el buf del minotaure... Arriada bandera
	vermella, emborrascada, del meu etern deliri,
	i el silenci que sento dessota el bruit de l'ona!

PIP


*(Cantant.)*
	Déu va pel món amb barba groga	795
	cercant l'ocell, cercant l'ocell.
	Duc a la mà peixos de lluna.
	Picapedrell, qui té l'anell?
	Les altes tiges de la pluja,
	el dobló d'or clavat al pal,	800
	la foca verda que ballava
	amb grans esclops i davantal.
	L'espiga puja a l'olivera,
	el grill es beu l'aigua d'un llac,
	cap de les bruixes no es pentina,	805
	dintre el didal el corb fa cuac.
—292→
	Déu va pel món amb barba roja
	i fa sonar el seu tamborí.
	Ballen els núvols, balla l'herba
	i balla el roure, balla el pi.	810

EL MINOTAURE


	Passen els sentinelles que vigilen les flores
	i els guaites verds que ploren la bruta mort dels rius.
	Totes les flors vermelles m'obrien els seus sexes!
	Les faules defalleixen als peus de les estàtues.
	-Caldria doncs despert salvar el cor de l'alosa.	815
	Soleia, que no ens robin la llargada del lli
	ni l'oscil·lant ploralla de la brisa en els salzes!

ELS ECOS


	Tan pròdigs com les fulles,
	morim en els assalts
	d'un retorn que fecunden	820
	les despertes vocals...

LES COROL·LES


	Sí, obertes, obertes
	en el temps que somriu:
	futura feixuguesa
	de l'ovàric estiu...	825

SOLEIA


	Moren estrelles senzilles,
	s'estremeixen corriols
	i les aigües es desperten,
	amatents els flabiols.
	Vindran escenes de vori	830
	i els arbres sempre dempeus.
	Ahab, vindran les aloses
	i el monòleg de les deus.
—293→
	Et vull l'ànima aurorada,
	Ahab, i sense esparver.	835
	Per sempre la mar et tanco:
	sempre la terra et diré.

EL POETA


	Soleia ho diu: terra i alba,
	i ho diu com vénen els ordis
	i com neixen les banderes	840
	a l'altra torre del somni
	que l'ocell vernal vigila.
	Jo ho diré amb un suau ritme
	d'escriptura de falguera
	damunt la groguissa molsa	845
	on va morir el darrer cérvol
	amb ulls enyorats de messes...
	Em tanco dintre la cambra
	de fronda de l'idioma,
	ben lluny de cucut i estrella,	850
	i, aclucant els ulls, m'aboco
	damunt les terres vermelles
	per on caminen els arbres
	i els mots van creixent com l'herba
	Aquí et deixaré, Soleia,	855
	d'Ahab seguiràs la saga
	i a l'ombra del minotaure
	traçaràs, verd, el gran cercle.
	Jo tinc feina amb les espigues,
	he de vigilar magranes	860
	i escorcollar mareselves,
	he d'anar a veure com l'aigua
	fa una barca de la lluna
	i he d'encendre les llanternes
	com els horitzons bramulen	865
	i he d'encendre les llanternes
	prop de l'esperança nua.
	Tu que amb el jonc prim comandes,
	Soleia de les aloses,
	guia Ahab pels verges boscos,	870
	fes-li sentir la tendresa
	de la gerra i la teulada,
	del temps que canta a la vora
—294→
	dels pallers i les ginestes,
	dóna-li lliçons d'airina,	875
	de l'alta olor de la fusta
	que dorm dins les fumarel·les,
	obre-li, per a sa pena,
	els cants de l'ocelleria
	i mostra-li la drecera	880
	que s'endinsa al cor de l'home.
	Posa-li la diadema
	de la més brillant altura
	i ungeix-li el cor amb la llàgrima
	silenciosa i anònima	885
	de la pietat humana.
	Que amb mà nova toqui pedres
	i cabells de llum alada.
	Fes que de la nit s'oblidi:
	ensenya-li terra i alba.	890
	Fes que amb mà sàvia enterri,
	sota la blava lluerna,
	sa nostàlgia oceànica...

—295→

L'albatros negre

	I somniava Ahab. Primer hi havia el xiscle
	d'un èxode de llunes que anunciava a les herbes
	la brusca mort del mar, l'immens plegament d'aigües
	que talment un sudari penjava del desastre.
	Degotaven estrelles i escumes vulnerades,	5
	i flors de cataclisme s'obrien a les roques
	verdoses que pujaven d'un fons ja fet alçària,
	i a les ribes ploraven els àngels madrepòrics.
	Atònita, la terra. Esquinçades banderes.
	Llampecs d'argent bressaven els corbs de la tempesta,	10
	mentre, com una copa, agonitzava l'ona,
	l'última ona, als peus d'un vent visionari...

	I somniava Ahab. Amb verda mà letàrgica
	tocava l'abolida Estrella de la Tarda.
	I caigueren les aus del cel, com brusca pluja,	15
	i el darrer sol del món era un mort ull enorme
	que lentament cloïa ses parpelles morades.
	Naixia el foc total a les altures folles
	i queia en espiral com espases madures
	de la destrucció que devorava fulles	20
	i convertia en cendres el cor de les muntanyes.
	Era l'apocalipsi allò que Ahab mirava-
	la forma del carbó en el gra de l'espiga,
	la furiosa mel de l'imperi de l'ombra,
	l'esquelet de la flor, l'incendi de la ràbia...	25
	Del cadàver del mar sorgia una columna,
	algada per un cant de ventúries fúnebres,
	i abraçades al fust sanglotaven les verges
	de sines senyalades per l'horror dels naufragis,
	pures de soledat i llàgrima salina,	30
	com figures de proa salvades per l'aurora
	o formes somniades d'antàrtica cintura.
	Del ventre d'una d'elles s'alçà l'albatros negre,
	i fendí l'au els aires, sense vol, com sageta,
	i després va planar amplament sostinguda	35
	pel rítmic batec lent de ses ales solemnes.

	Ahab veié l'albatros. I el seu cor el cridava,
	L'au volava del mar cap a la terra tràgica
	presa de crit, i udol, i feroces ventades,
—296→
	sense camins ni font, d'estrangulades flores,	40
	de mans huracanades, de banderes carnívores
	i exèrcits de tortugues veloces i eriçades.
	Morien els metalls al ventre de les pàtries
	i el mantell de la música cercava els caiguts torsos
	on la llum va lluitar pels seus pits de magrana	45
	sota l'ombra de falçs, martells i creus daurades
	i la fugida d'astres de tots els camps heràldics.
	Dinosauris d'acer. Baionetes caníbals.

	Tremolaven les tiges. Florals paracaigudes.
	S'arrugaven muntanyes davant negres trilites	50
	i els boscos caminaven per la terra arrupida
	sostenint-se amb les mans llurs testes ablamades...

	I als ulls de l'au pujaven, com oscil·lants arboces,
	les conflagracions de magnitud terrestre,
	i a les ales immòbils el no-res dibuixava	55
	una xifra d'escuma.

	Hi havia hagut al món el contagi de l'odi,
	de braç a braç, de pit a pit, de llavi a llavi,
	l'assassinat de l'herba, la tortura de l'aigua.
	La llibertat s'havia encès ella mateixa	60
	la túnica immortal i havia mort cremada
	damunt els esbarzers, sota l'últim arc iris.
	La Parella plorava nua prop d'una xarxa.
	L'home tot acte, sense contrapès de flor i branca,
	havia desaprès d'anar de l'existència	65
	a l'essència pura, com del cop neix l'espurna.
	Però l'albatros negre fendia els aires verges,
	tot ell cos afuat d'ivarsosa cadència,
	sense ales, sostingut per l'èbria volada
	que el duia de les prades de llunes nemoroses	70
	cap als espais sensibles de la paraula màgica
	i els obis constel·lats on l'ànima es sadolla,
	i vibrant de sa llum, com allargada ametlla,
	s'eriçava de raigs que anaven a les coses
	salvades com els mots que s'abracen als símbols-	75
	graons de pètals,
	els velams d'or,
	estels d'aroma,
	la sina en flor,
—297→
	el nu plenari,	80
	l'arma solar...

	I alçava Ahab les mans enceses cap al somni,
	i vivia el dolor, i vivia la joia,
	la collita dual que els seus ulls percaçaven.
	Inabastable, l'au. Impossible, l'albatros,	85
	en el vol que instaurava una pau i una guerra.
	Oh fugia, fugia la meravella alada,
	enllà del temps astral i de l'espai que obria
	com el sol entra al calze i la flor s'esbadella!
	Però abans que es perdés en les vastes distàncies,	90
	l'albatros emprenia el camí de tornada,
	cridat pel gran anhel de les mans tremoloses.
	L'au era el món. Tornava. Oh tornava, tornava
	per tal de sostenir el real dins el somni!
	L'albatros descendia amb ales de represa:	95
	no planant ni volant,
	sinó amb el batec fèrvid de sístole i diàstole...

	I Ahab tancava els ulls. ¿Quina figura duia
	el somrís de llavor del rostre clar d'Ulisses?
	Violent s'enterrava l'albatros dins son cor...	100

—298→

Soleia canta entre les herbes altes

	L'herba es posa de puntetes
	i vol fer-me de cinyell.
	Una airina, escabellada,
	se'm detura al menovell.

	L'alba és una menjadora	5
	plena d'algues transparents
	on dotze bous s'assacien
	convertits en mansos vents.

	Com que camino descalça
	sento el rou que dorm als brins	10
	i com el meu cor galopa,
	oh, herbes endins, endins...

	Els núvols posen fronteres
	i caravanes florals
	a un cel on el sol esmola	15
	generacions de falçs.

	Boira: Ventafocs que passa
	amb sabates de cristall.
	Vertical puja l'alosa,
	so de flauta i degotall.	20

	Ballo sense la temença
	de trobar còdol o esquei.
	Eternitat del silenci:
	ets el sol damunt l'herbei.

—299→

Llunes i sols

	Ro
	do
	la
	ren
	les llunes mares de les marees,
	les llunes que volien ser dau o papallona.

	Ro
	do
	la
	ren
	els sols, com Sísifs tot entranyes
	que esquitxaven de llum els rodons bestiaris.

	Caminaven Soleia, Ahab i el minotaure,
	al davant o al darrera de llurs ombres distintes,
	gest i boca del mite a la cara dels aires...

—300→

Les metaformosis del viatge

Hi havia el sol però ja no es veia: estava tafanejant a l'altra carena de les runes aromàtiques. Soleia duia a l'esquena una càrrega d'espígol i vida de menta a la cara. El minotaure era invisible en algun lloc potser de campanes enterrades, però de tota manera vora la mar. El minotaure duia als braços un cavall mort, esventrat, i dues mans suplicants eixien de la boca negra d'una caverna. Vora del mar. No se sabia per què no hi havia orenetes ni gavines, allà, en aquell moment en què el dia mostrava la interjecció a les dents del cavall que havia caigut sobre les roselles de la seva agonia. Vora la mar paridora de veles. Dins en mar, d'una illa rocosa, sorgia la gegantina noia blanca i àuria i coronada de tarongina que mirava a través d'un vel transparent la mà estirada del minotaure, la mà que no aturava les transformacions de la mort. Sempre vora del mar que es rentava els peus d'ametista.

La lluna plena ha sortit com una sorpresa de la màniga del mar que s'endevina entre pins. Mentre Ahab dorm sobre les molses, el cant del cucut li segella els parpres i un gnom dibuixa als seus peus una àncora, un arpó i el signe del vent del Nord. És l'hora de la nit després de la munyida d'estrelles. Soleia escolta el càntir. Ha posat l'orella sobre la fredor de la galta negra de l'argila, i escolta, escolta el ritme del seu cor dintre l'aigua adormida i la conversa murmuriosa que parla de l'emigració de les flores de les pèrgoles cap a les dunes ombrívoles. A la barba d'Ahab es desperta la papallona d'obsidiana. La Pluja es repenja en una barana de cel i pensa en l'arc iris de demà. El silenci engeganteix les seves muntanyes de vellut. Tot és veritat.

—301→

Era el temps en què el blat somniava encara el vel de la farina.

La destral allunyava les teulades.

Encara eren lluny les paitides.

A l'antic planell dels canons, monòdia blanca de flors òssies.

Eren Soleia, Ahab i el minotaure. Passaven ingràvids.

D'aquella terra en deien la comarca de la lluna de carn de magnòlia.

Ja els acatava el país del bon cop de falç que dorm entre rellotges de sol sobrevivents.

No hi ha llei de camins o senders. Passen tots tres. Les imatges dels llocs els assalten com escumes de la terra o lladrucs de gossos que veuen o ensumen ombres desconegudes. Pedres i ortigues. Les matemàtiques austeres del rocam. Trens fantasmals amb clarors de lluernes. Gira-sols com boques que només saben pronunciar la lletra O. Combat de branques dins l'ull dret del minotaure. El Delta amb casulls florits i vials de rectilínies pollancredes. Els clemàstecs com figures rupestres damunt la satisfacció de les olles. Els pobles on dorm el vi ajagut, en les seves fermentacions de llavis vermells. I aquella veu que diu, en el misteri d'unes ombres d'aigua: «Jo sóc el vent i la fulla...» La mà que es posa sobre la pell del tambor i sent la vibració de la mort. El pomerar, a rampeu d'un pujol, fent voleiar banderes blanques. La gola de la nit sollada per les Plèiades. La llança dels esbarts que fa heroica la nit. I Soleia que se sent cercada per la vincapervinca i un dit boreal...

—302→

És el dia de la multiplicació dels núvols i de les aromes. Hi ha una tristesa de boscos sense ossos. El minotaure, avui, es desperta a trenc d'alba i tot d'una s'adona que les seves banyes pesen més: una aranya hi ha teixit la seva teranyina i en una de les malles s'ha enganxat l'última estrella. Lluny, el genets grocs de la ginesta. A l'altra banda d'un pont sempre comença un altre país. Ahab està segur que les herbes tenen marees que depenen del sol. El camí torna a passar vora el mar, per dalt del promontori. Soleia ha desaparegut: deu tenir cita amb el vent que estima el trèvol o ha anat a escoltar com pugen les sabes. ¿On comença el reialme dels pallers? Quan volaran com oques salvatges? Moviment de paraules entre les fulles. Estan parlant de l'eternitat del foc. Al país de l'aire on no neix ni mor ningú comença la processó de les escabellades de l'arc iris i la congesta. Ahab creu que tots els albatros tenen les entranyes fosforescents.

Hi ha la nena dreta, amb la flama alçada i el ram, devora l'home barbut que puja l'escala de mà, ¿cap a on de la nit?, gairebé nu, ¿cap a on de la interrogació de l'astre?, amb la testa gairebé girada del tot. A la finestra, les dues noies de cabellera llarga i, damunt l'ampit, els dos coloms. A la dreta, la tossa banyuda del minotaure i, entre la nena del ram i del llum i el minotaure, hi ha el cavall que perd les seves entranyes per l'esvoranc de la ferida del ventre. Però el cavall porta encara sobre els lloms una dona torero amb els pits descoberts. Al fons, sempre el mar. El minotaure voldria deturar la flama -que només veu com una taca de vi o una rosella- amb la mà estesa, però la nena Ariadna no recula. Figures i mites reversibles. Les runes de la nit immensa oscil·len sobre la força i la innocència. L'home de l'escala, completament nu ara, va pujant pels graons a la recerca del cor del vent. El minotaure llepa la flama i el ram. El cavall s'aclofa, com una hecatombe.

—303→

L'àngel els esperava, a les envistes de la gran urbs dels laietans i, també, d'emigràncies del múscul i la misèria. Res d'ales esplendoroses, res de túnica, res de llarga cabellera rossa. Una figura tan allunyada del titanisme de Blake com del misteri lluminós de Rilke. Hom coneixia que era un àngel perquè es movia com una transparència, perquè esperava en una cruïlla edipiana i, sobretot, perquè el seu somriure era destí. Tot d'una s'adonaren que era el somni que anava devers l'exterior. Féu un gest taumatúrgic amb la mà. I aleshores varen veure que la lluna era fèrria en el llostrejar del capvespre. I saberen que els calia passar pel cementiri de la ferralla, sobreviure l'ombra del gasòmetre i travessar el pont sobre aigües corrompudes de peixos morts de ventre blanquinós. El camí era un coltell clavat a una carn morada. Anacrònica, la gavina que fendia la fumera dels àcids. Es deturaren a un altre gest de la figura envermellida, i escoltaren el darrer sanglot dels arbres. Esperaren encara amb la melangia de les senderes que els pujaven per l'esquena, i van veure com la gavina entrava a la lluna. Una sabata esbotzada badallava al peu d'un munt d'escombraries. Cantaven granotes, a la dreta, pel cantó del mar. Amb el tercer gest els obrí els vents que menaven a la ciutat.

—304→

Anaven tots tres al vagó fantasmal on mai no havia volat cap ocell, avern sondrollós que no acceptava cap nuesa de cos ni de pensament, en la velocitat mecànica tallada per les estacions, dins el túnel intestinal per sempre orfe de sol, entre els rots neumàtics dels tancaments de portes. Impossible pensar en les caravanes de diamant del vent, en els torsos gloriosos que havien pujat a les estàtues diàfanes, en les pèrgoles assetjades pel milió d'ulls del mar. Corrien sense pensar que a dalt, alguns metres damunt d'ells, s'afileraven les parades de flors i els arbres sonors de pardals. Era una manera de fugir. Però cap dels tres no ho sabia. Viatjaven. Entraven i sortien formes de bèsties cansades, invarsoses, per no perdre's un tall de vida. Ara devien passar per sota la gran plaça del brollador, les figures de bronze i la nació de coloms. Arribaren a l'última estació i baixà tothom, menys ells. Ara el tren avançava amb una remor de resclosa. El viatge havia perdut distància i temps. Eren drets a la plataforma i es veien reflectits als vidres de la porta, presa d'una calmada expectació en el desplaçament ara silenciós. La nit caigué com una pedra dins un pou. Nit de ningú. Eren com imatges de fornícula que acceptaven la disponibilitat de la pregària que seria l'aurora. Quan aquesta arribà baixaren, i el tren s'elevà vertical com una liana cap a la tendresa del cel. La boira s'esquinçà i varen veure que tenien al davant la ben anomenada Muntanya d'Ametista. El minotaure no baixà: seguia el seu destí de constel·lació. Soleia féu la primera passa.

—305→

El cim de l'home

	L'hora de la Muntanya era entre vent i brisa,
	després de la cançó de les aloses àuries
	i els parrups de vellut de la tórtora blanca.
	La llum reia a la boca de ginestes i espígols
	i s'acostava un scherzo de l'alta pollancreda.	5
	Penosament Ahab i Soleia avançaven.

	La terra, tota oïda, escoltava els murmuris
	de les fulles dels faigs i dels bedolls de plata-
	confessions alades al pit trèmul de l'aire,
	paraules i balbuços, despullaments d'escorça,	10
	misteris de la saba, secrets de la florida...
	Feixugament Ahab i Soleia pujaven.

	Només quan s'aturaven l'au oculta cantava
	des de dins la verneda on el sol es perdia,
	el rossinyol de gola on l'amor es feia aigua,	15
	molsa regalimant, foc de dolçor filada,
	i fremien les gespes i les amples falgueres,
	i els llebrers de l'atzur es bevien l'arc iris.

	Feixugament Ahab i Soleia pujaven
	com ascendeix el fum per agonies d'aire.	20
	A la falda materna que obria la Muntanya
	saltaven xaragalls i s'adormien roques.
	Els núvols desfilaven, carregats de falçs negres,
	recolzant-se en gaiatos de llampecs instantanis.

	Al gorg blau la paitida cantava l'a de l'aigua.	25
	Fada de l'aigua, fada de tors i cabellera,
	guspireig de les sines, síl·laba de nuesa
	total i resplendida de llum rítmica i sòlida
	en la joia de l'aigua que en aigua es transformava
	per la mort de l'escuma que cantava les aigües.	30

—306→

La cançó de la Paitida

	Baixo de l'aigua que canta
	aferrada a cordes blanques,
	salto els blaus graons de l'aigua
	com els salta el peix de plata.

	Filla i mare de les aigües,	5
	sempre baixo, baixo, baixo.
	Oh, canta el meu ventre i canta
	el tremolor dels meus braços!

	Qui puja, afamat d'alçària?
	Sols desperto en la baixada.	10
	Vull ésser embranzida clara
	que morirà en aigua plana!

En arribar a l'indret de l'enrunada borda,
Soleia mira Ahab i diu a la paitida:

—307→

Cançó de Soleia

	Per què cantes tan alegre,
	oh fada dels escorrims
	i de vertical caiguda
	on ja t'oblides dels cims?

	Del teu cos has fet rialla,	5
	del teu tumult bell estrall.
	Malmesa per moltes roques
	t'eixamples com un ventall.

	No vull la vida irisada
	ni l'alegria del salt.	10
	Quan els mots moren al ventre
	els ulls cerquen pau cimal.

	Jo meno Ahab a l'altura.
	Massa ha viscut en l'abís.
	Cal que arribi al Cim de l'Home	15
	dolorosament submís.

	Emmudia l'ocell i encar cantava l'aigua
	de dins el cor d'Ahab que amb dolor s'afanyava
	per la rosta sendera que menava a la borda.
	Encar cantava l'aigua en l'home que ascendia-
	ressò que desvetllava el record d'altres aigües,
	de les mares de l'aigua de vigor oceànica.

	Les Ploraires, alçant-se del cor d'una fumera,
	van esquinçar amb llurs planys el brial de la tarda:

	Ai, som i serem sempre el dolor de les pàtries, la llàgrima filada amb l'estopa dels anys,
	la rosa calcinada,
	el vel negre infinit,
	el xiscle de la pedra
	i l'amor sense rostre!
	Com una pluja viuda, descalces caminem i ens adormim, talment un bassiol,
	sobre la tomba anònima del guerrer sense vent,
	tot mastegant lluna i cascall.
—308→
	Rellogades del dol, muses de l'eixutesa i la fretura, òrfenes de bandera
	de cara a les estrelles que són inimitables,
	aixequem la volença que ens fa ésser tot braços talment les fumerel·les
	que pengen torterols al gran aire bucòlic.
	Bovines de l'esglai, memòria del xiscle i salm de l'hecatombe, ja no vestim la llum amb el pol·len del mite,

	ans jaiem com les vaques a l'establa de l'ànima,
	remugant els records
	del volum dels pujols i la tristor de l'herba...
	Esbarriem el plany. Sempre és pura la terra i viu les seves gestes
	d'esquena als déus obscurs que fecunden el llamp.
	Però l'home sap sempre codificar els camins que van del lligabosc
	a la vocal solar
	i espera en la seva ànima l'arribada del tro que rodola pel cel
	com un bram de mil cèrvols.
	Però és també l'home qui desfigura el rostre lilial del seu cor sense poemes
	i ensutza les llimones de la filla de l'alba.

	L'obert més que celeste limitem amb els braços que moriran de nit:
	reialme del falcó,
	del sol que mai no es cansa
	i dels àngels flotants de la Muntanya.
	El vent mai no té veu allunyat de la terra, però amb les mans segures
	sabrem rebre l'esquella i el so de la campana que puja de l'ermita.

	Quan, amb la son lleugera, la Muntanya camina,
	quan els passos de l'home arrisquen el seu somni de la mort dels hiverns,
	nosaltres, amb la nit als colzes enllunats, iniciem el ritu
	que ens converteix a totes en una cabellera i cascada de vels.
	Des del cor de l'exili es creen els retorns, home d'esperes!
	Calen els cels estranys, els arbres sense nom, l'estel sense destí
—309→
	per donar la mesura de la nova esperança de l'herba que somriu.
	Cal anar-se'n empès per les obscures crides de la sang
	i beure aigua de ribes on mai no dormirà l'empremta dels teus passos,
	per tal que l'ull feixuc planti la seva tenda entre les flors que neixen com paraules,
	les corol·les de l'ésser retrobat!
	I aleshores els déus del desig no sofreixen. La maduresa vola
	i al dia s'acostuma,
	i a les coses davallen els astres que consolen.

	Viu doncs l'ascensió! L'altura de la terra. L'enclusa de silenci
	on el martell del sol canta l'etern.
	Escala't tu mateix, amb el front encastat a la galta de pedra o al pit de gel,
	aferrat a les cordes del teu últim dolor!
	Oh del cor ve la força! Amb ella trencaràs la presó del capoll
	on ha dormit la lenta voluntat de la metamorfosi
	que acaba en viva flor, àngel, imago alada que, bategant, s'interna
	a la llum successiva, el cant, els noms,
	mentre abaix, a la plana de les senderes fàcils, la nit s'adorm amb la lluna als genolls
	i l'esperit vigila sobre els blats...

	-Estic molt cansat, Soleia.
	Ha estat molt llarg el camí.
	Duc al cos, de la pujada,
	tant de plom que vol dormir!

	He vist les aus i les herbes
	amb ulls avesats al mar.
	Mai no faré de la terra
	una propicia llar.

	-Ara, Ahab, dorm sense somnis.
	Ara calla, dorm i jeu.
	Dorm al si de la Muntanya,
	et cobricela ma veu.

—310→

	-De dormir em priven, Soleia,
	el record i el pensament.
	Les dones grises dels aires
	mesclaven ordre i lament.

	Les dones grises dels aires
	tenien braços d'arrels.
	M'assenyalaven l'altura
	que brilla de neus i gels.

	-Les dones grises dels aires
	són filles del plor i el plany:
	xisclen i canten la terra,
	planten al cor l'averany.

	T'indicaven les alçàries,
	una llum de blanc raïm.
	Jo et dic, Ahab de mal astre:
	només et salvarà el cim!

	T'ajudaré en la pujada
	del cos i de l'esperit.
	Jo seré l'ala que aguanta
	la gran pau en el teu pit.

	Ara dorm. Jo et vetllo els parpres.
	El cel és ple de lilàs.
	Que el teu cor sigui una sínia
	rodejada de vinyars.

	-Ma soledat l'au immola
	damunt els darrers esculls.
	No t'allunyis, Soleia: arrenca'm
	el blanc albatros dels ulls!

	¿Per què en mi encara ressona
	la roncor del déu marí
	i em sacseja el cor el ritme
	que no puc descompartir?

	Poder de fúria i calma,
	m'ensorro en ton element,
	i nedo, i dic a mon ànima:
	el futur és moviment!

—311→

	Sento en mes venes els passos
	i els ulls immensament blaus
	d'aquell que, coronat d'algues,
	porta lleuger ses afraus...

	Què faig aquí a la Muntanya?
	Qui m'hi ha dut? Qui sóc jo?
	El teu gest fa al mur, Soleia,
	una viva ombra de flor.

	Soleia, apaivagadora,
	vull morir prop dels sorrals
	i que al meu esperit torni
	el gronxineig dels meus pals...

	-No temis la mort immensa
	la Muntanya és esperit.
	Al cim final que t'espera
	de nou hi seràs parit.

	Ascendir és parteratge
	dolorosament invers.
	Baixem pel cos de la mare.
	Pujada és, doncs, l'univers,

	per anar tancant el cicle
	del retorn, a poc a poc,
	per lligar l'ocell a l'aire,
	per deslligar el nus del foc.

	Has afrontat mil vegades
	la mort per l'aigua i el torb.
	No reculis, Ahab, ara.
	No vulguis la pau de l'orb.

	Pujaràs al Cim de l'Home
	amb agonia i esforç
	i sentiràs com la terra
	porta lleugera els seus morts.

	Sabràs que la terra aixeca
	el mar immens en sopols
	i que la fulla batega
	en la febre del teu pols.

—312→

	Plora, si vols, i descansa.
	No et deixis endur pel clam.
	S'obre el cor de les estrelles.
	Dorm, dorm, lligat com un ram!

	-¿Aquesta ombra és la meva ombra
	en la son d'un balancí...?
	Sol verd de la teranyina...
	Oh la mar és un jardí!

	Roda la roda de l'hora...
	Cruix el bressol de la nit
	que envaeix la gran onada...
	D'on vénen el salt i el crit?

	Amb els seus plats d'argent i ses xarxes humides,
	amb braç multiplicat i gest de coll de cigne,
	talment un guant que cau o un rosari d'ametlles,
	ve la boira, la boira nuvial i lleugera,
	entra a la vall portant a coll-i-be l'aurora
	i cau sobre la terra com un gran sac de plomes.
	El dia es neutralitza com en un món de fades
	quan el toquen, passant, tantes mans de farina,
	i les proximitats s'esborren
	dins d'una somnolència de fulles que degoten,
	i deixa per al vent, que arribarà més tard,
	ses cartes transparents d'adreça inconeguda,
	i sembra per les molses els seus llavis de llana.

	Ve la boira, la boira a dalt els cims parida.
	Pel llamp acoltellada, camina i dorm la boira,
	i baixa a la recerca del cor de la rosella
	i de la groga història de les messes innúmeres.
	Toca la fortalesa d'adalil del gran roure
	i enterra el vol de l'au dins els seus cotons làbils.
	Duu cassigall de pobre i mil màscares d'aigua
	el romaní perfuma els seus peus de donzella
	i s'esquinça la vesta en la branca adormida.
	Mai l'home no s'atura ni beu sa copa negra
	quan es troba envoltat per la fada impalpable:
	frena el pas i tempteja caminant per la boira
—313→
	que no parla de mort ni de fúnebres ales.
	L'home que minva el pas s'estreny les esperances,
	s'assegura que encara porta el pa dins la bossa
	i que el seu ganivet dorm dintre de la beina.
	Potser aclucarà els ulls i amb una ànsia lenta
	ensorrarà la mà fins a la cabellera
	cereal del seu somni,
	resseguirà la forma de cor que té la vall
	i tocarà amb els dits un poble de paraules,
	sentirà la remor dels arbres elegíacs
	i s'ajeurà devora una prima aigua viva
	perquè el vent li arrabassi el seu somriure d'herba...
	Tot és pressentiment. Ajagut a la prada,
	l'home escolta potser una veu fugitiva
	o sent el lent batec, a dalt, del vol de l'àguila
	i contempla la boira
	caure decapitada per l'espasa del sol...

	De la boira surten
	Ahab i Soleia.
	El sol és com una
	corona d'abelles.

	Els avets s'inclinen.
	Quin aire de trèvols
	i de camamilles
	hi ha per les carenes!

	Ja la boira obliden
	Ahab i Soleia.
	Són lluny les aloses
	i el cant de la merla.

	I les neus s'atansen,
	i els núvols deserten,
	i es treu anells l'aire
	i el cim enlluerna.

—314→

Les veus de la terra

	Ahab, l'altura ja t'inclina
	i et corba el vent,
	i tens la barba cristal·lina,
	i la mirada més lluent.

	La teva mar ja no és presència	5
	sinó allunyat i vast record.
	En nova llum i pura ingència,
	seràs més fort.

	Amunt! Encar el cim et triga.
	Tens molt a prop, dempeus, el gel.	10
	Punya d'atlant i de formiga,
	mossega el cel.

	Acostumat als verds onatges,
	ja sé que et reca la llavor.
	No tenen rel els teus viatges	15
	orfes de por.

	T'has acrescut en la gran guerra
	de mar i espai,
	sempre d'esquena a tota terra,
	sempre lligat a l'etern mai.	20

	Sobrevivent del teu desastre,
	quin, cel hostil et sagna el flanc?
	No vols l'herència de l'astre
	que plora blanc.

	Tens la nostàlgia titànica:	25
	a vol passat a reculons;
	però al teu cor, rosa oceànica,
	moren ciclons.

	Nosaltres som heralds de l'arbre,
	l'herba, la font, el sostre, el folc.	30
	Menyspreadores del fred marbre,
	vivim el solc.

—315→

	Dins el batec fem domicili
	i pentinem l'ala del fang
	Tota matèria és idil·li	35
	i canta la sang.

	La nostra llei sols és la vida,
	ditada d'or
	sobre la cendra engelabrida
	i la ganyota de la mort.	40

	Vetllem l'amor prop de les eres,
	el llarg desig del fosc camí,
	el gran aguait de les pomeres
	que han de florir.

	Vell mariner, seca garrofa,	45
	ferro d'hivern
	Ahab, Ahab, deixa l'estrofa
	grisa del mar, tan sol i vern!

	Deixa la blava llunyania
	pel jove or.	50
	Només la terra és companyia,
	cuixa de brins, matriu de cor.

	Acata, Ahab d'acte i martiris,
	els daus del sol damunt l'herbei,
	la viva fletxa de l'arc iris,	55
	segur remei.

	Ara, lluny d'algues i banderes,
	el cim obert et serà niu.
	Ves-hi a cercar joies praderes,
	descans de riu.	60

	Era l'aire del cim, la infinita corol·la
	del firmament indemne d'ocell i de paraula,
	era el silenci pur on ningú no enterrava
	ni monedes ni làmpares
	i el paisatge pujava sa vària riquesa	65
	com el romeu s'arrenca de portes i distàncies.
	Territori del pacte, oh terra d'on l'aurora
	cada dia naixia damunt de l'herba plana
	segellada pel número total de la gran àliga!

—316→

	Ahab féu l'últim pas i es va adonar que l'ombra	70
	de Soleia aguantava la seva amb els dos braços.

	Soleia sostenia com l'aire sosté l'aire,
	com el gra sosté el gra en el cos de l'espiga.
	I aleshores vingué el seu alat murmuri:

	Has petjat el cim de l'home,	75
	cim ardu de tu mateix.
	Obre't l'entranya de l'ànima
	sota el cel nou, i neix, neix...

	T'embolcallaré amb airina
	i flassada d'horitzó.	80
	Jo t'allunyaré per sempre
	l'últim somni de l'arpó.

	Jo t'amoixaré la barba
	amb mil dits de llessamí
	i beuràs, del càntir d'aire,	85
	neu filada en rajolí.

	Un somriure d'aigües i arbres,
	un poble d'heures brillants,
	l'oració de l'arada
	pugen vers les teves mans.	90

	Ja és immòbil la balança
	que et pesa cor i esperit.
	Abraça't a l'aliança
	lligada del bri infinit...

	Era l'aire florit, els coralls blancs de l''aire	95
	que vibraven en himnes de mans de llum alçada.
	Era l'home abaltit, la son de les imatges
	que construïen símbols de nova arquitectura
	que besaven el vol d'una nova bandada.
	Ahab pesava a terra com una ferradura.	100

	Era la pau de l'home, la seva sang salvada.
	Una terra promesa on les arrels cantaven
	per envair les veles de nusos i abraçades.
	Al governall florien les lentes assutzenes
—317→
	i a les cofes dormien les sines de l'aurora!	105
	Ahab fugia d'ombres de tropells de cetacis.

	Ahab pensa en Ulisses, home de mar i terra,
	el conciliador de l'arjau i el mantí,
	adalil de retorns i brusques renaixences
	entre el salze nostàlgic i l'ona innumerable.	110
	Al seu devora seu Soleia, ara en silenci,
	immòbil i serena, congesta modelada.

	Somia Ahab paraules com si fossin estrelles:
	«Ni trombes ni ressaques no em gronxen la memòria,
	ni l'esquitxament blau de les onades místiques	115
	no esclafeix ses roncors a l'ombra del vaixell...
	I el sol, en son teatre immutable de brasa,
	no gesticularà com un vell actor tràgic.

	Mai més no sentiré el cant dels equipatges
	tambalejar-se dintre la boira violeta.	120
	La mar sempre es movia com una consciència,
	i jo sempre vetllava els astres i la ruta,
	i el somni m'encenia fosfòriques penínsules,
	i dins mon cor nevava una lenta neu verda...

	Que lluny sóc del conflicte de les grans aigües mares!	125
	Comiat de la mar! Oh pujada de l'ésser
	encara vacil·lant, sense càntic ni corda!
	Les muntanyes del cor palpiten d'existència!
	Adéu, ones alçades, pures resplendescències
	que no atureu el temps en fixes cariàtides!	130

	Oh, Moby Dick ha mort! Oh, més, més consciència
	dessota l'estupor de la llum compartida!
	Que solidaris l'aire i un pensament de proa!
	No m'abandonis, somni, nova fam de les coses
	que traspassa el real! Voluntat i quimera,	135
	declineu com el vent que sols passa i no admira!

	Oneja enrera, mar, infinit pa de músculs!
	Veig la terra avançar cap a tu brandant rames
	i oferint-te les sines de tremolor silvestre.
	Ploro el retrobament? El temps intenta viure'm!	140
	Soleia és rel i llum. Escolto els mots de l'arbre.
	Sóc la meva esperança i és verema la pedra...»

—318→

	¿I qui habita la casa de sa vida secreta,
	si Moby Dick ha mort, damunt de la seva ànima,
	arponada mil cops pel braç de l'esperit?	145
	¿Porta l'Óssa Menor dintre la seva barba
	o bé unes llavors d'esperança indicible?
	La terra és. I vol: no el pas sinó la llinda.

	No es pregunta qui és. Sent damunt el seu rostre
	els deu dits del paisatge, que pesen com un èxtasi.	150

	Besa herbes estivals, parcel·les de sol i ombra,
	troncs ungits de resina, cabanes, ginesteres...
	Alçarà la lloança? ¿Deixarà, ple de l'ésser,
	que els sentits no despullin la darrera nuesa?

	Finalment dalt al cim, que com un cor palpita.	155
	Oh, la certesa d'ara ha valgut la sofrença,
	la soledat, la nit, l'espera, l'agonia!
	No neix primer a la boca la difícil aurora?
	Prevaldrà, tanmateix. No com sempre llevant-se
	a la vora del vent, amb els punys per oracle.	160

	Sent l'arbre de la vida brotar de ses entranyes...
	Mai més, mai més l'hivern? ¿Serà en les seves branques
	braços oberts, sopluig de les aus migratòries
	i mitigació de les urpes del sol,
	del lleó de la força que en la sang pillardeja?	165
	Ja és profusió! No hi ha adéus de la saba!

	No es mou. Però davalla, oh tant fratern de fulles!,
	i s'ajunta amb els arbres, ell mateix també arbre
	total i gentilici en el nombre plenari.
	Espai obert. Cançó de llargs braços bucòlics.	170
	Soleia, alçant-se, llança un xiscle d'alegria,
	com una flor cau d'una cabellera...

	Finalment s'ha acabat la marxa solitària.
	Amb els arbres humans el seu brancatge es lliga
	per tal d'aguantar el sol en el diürn viatge,	175
	ja mai més fugitiu d'esteles i de guerra,
	servent de l'horitzó i llibert de la pluja.
	Què diu el cor del vent? Però el mar respon: Terra!