Primera edició: Barcelona, Ed. Vosgos, 1977. Amb un
«Pedrís» de l'autor.
Vine -tu que em fas
contemplar el rostre de la terra perquè hi deixi el senyal de la meva
alegria asserenada; tu que allunyes de mi la son del sauri i el vesc de l'hora
cega; tu que saps entre els astres el contorn de l'empremta de mes passes
antigues i, entre els trèvols florits, la ventada sonora de noves
travessies-,
vine amb el rem de l'alba i
garlanda d'alosa i miosotis -tu que em marques la porta amb misteri i enigma,
tu que enterres llavors solars dins de la lluna; tu que encens el meu cap com
si fos una llàntia en una cambra negra; tu que et menges les roses al
racó del suplici-,
  - V -
|
| Ja m'acompanyes, àngel que m'allunyes del temps
espasmòdic i nul, | | | | i anem per les senderes de la reminiscència. | | | | Forma d'aire i de llum, corol·la humana de
l'ésser i el temps, precursor de
la torxa, | | | | vas senzill i solemne portant damunt els braços un
feix de brisa i somnis. | | | | Ens acaten les fulles despertes en les branques i al nostre
pas murmuren els
desvetllats herbeis. | | | | I vas silenciós de tes ales absents i tens un gest
que puja a l'encontre dels
vents esquitxats de celístia, | | | | vas talment una artèria joiosa de la sang que porta
els sons del cor que mai
no dorm | | | | i arrossega pel cos la crida dels ocells i els meteors, | | | | i et segueixo fidel, sembrat de l'esperança:
l'alè que esmola l'arma... | | |
|
| Lluny, campana i batall es besen. Oh vida que anuncia! | | | | En aquest pendís del reialme, qui dels dos és
el so i qui el puny cec que
oscil·la, | | | | àngel que ja arremores, entre boira i muntanya, les
flors, les flors que
sagnen, els mots de pedra i vent? | | | | ¿Em fas beure la imatge de les hores arcaiques i
veure la host dels cants | | | | que adesiara pugen al perill de ma gola? | | | | ¿M'apropes llunyanies, àngel, i fas sonar
l'espai de l'estrella sensible | | | | dins el bosc dels sentits on els somnis es perden? | | | | Digues a l'aigua ràpida: «Fila, fila el seu
cor!», | | | | i a la benigna nit: «Desferma-li el gran sol, la rosa
indestructible!», | | | | i a l'arbre tremolós on defalleix el vent:
«Fes-lo boca de món...» | | |
|
| No ens són oblit els morts: els derroten la roda
ivarsosa i l'espiga, | | | | i mai no hi ha meandre on baixi a emmirallar-se l'au blava
dels aguaits, | | | | i no sentim l'esglai de la terra, al migdia, quan el sol la
segella amb el seu
ferro d'or, | | | | ni ens posem sobre el pit el mormol de la deu que es trena
l'aigua obscura, | | | |
—331→
| | ni ens atansem, ran d'alba, a la dona que espera talment
barca o llaüt. | | |
|
| Perquè som amatents a la rama més alta,
aquella que ha pujat sense
trencar-se: | | | | es doblega com l'arc que ja es transforma en lira. | | | | I assenyalem un so, una sentor errant, l'infant que fa
volar l'estel multicolor, | | | | com triem les paraules que s'armen en l'hexàmetre,
| | | | o com el fosc guerrer escull, entre els dorments, els
herois de demà. | | | | Pateix el solc interromput. Ningú no ha dut al cel
cap constel·lació
anomenada Branca, | | | | i sento en els recessos l'oscil·lant gelosia dels
falgars. | | | | Camí. Noves amplades entre salze i paller. Oh la
lluna enterrada! | | | | ¿Prendré el sol amb les mans, per sentir
l'any gegant, el cor a les
entranyes? | | | | Ara duus una branca de fulles seques, àngel, i
m'assenyales l'alba | | | | i l'amplada dels camps. Escolta això que et dic.
| | | | Els meus mots no somnien: sols mon somni somnia, sense ajut
de cascalls. | | | | No he tingut cases fosques, ni en l'exili d'esperes, i cap
lluna no alça les
usures del temps. | | | | A vegades un arbre m'ha sostingut la llarga agonia de
l'hora que infla els
peus del llibert, | | | | i una olor de la terra m'ha fet els ulls més
fèrtils, espòs de la verema. | | | | Odiador de màscares, reverencio el jonc que es corba
nu. | | |
|
| Encara acaricio, en nits altes, el llamp que mor a
l'esbarzer, i tasto el zel del
vent. | | | | Els actes purs de l'home són el lleure dels
déus que jeuen sobre el temps, | | | | i al cor de la tempesta hi ha l'ull de foc on dormen les
faules de la mar. | | |
|
| Àngel, | | | | cada fulla seca que arrenques és un fúlgid
record | | | | que s'alça, | | | | fragment de visió que cerca l'idioma, | | | | au de vivència, | | | |
—332→
| | baula de vida, | | | | ona d'ésser que esclata, | | | | i veig, i veig, i veig- | | |
|
|
... un infant ros i ullblau, entre les
herbes altes, entre el càntir i la
lluna i l'home de la dalla
| | | |
que passà lentament vora el carro de
l'herba, també lent, de nit i de
destí, | | | |
devers el rauc de les granotes. | | | |
Era el temps de la mare callada i amb
aurèola i braços sempre
frescos | | | |
i del pare que anava a l'àgora
senzilla amb paraules com glans. | | | |
I tot d'una, l'infant es posà a
caminar, ullcluc i d'esma, pel sender que
pujava talment una
lloança | | | |
de secret i silenci, | | | |
fins que va deturar-lo la pesantor del
càntir, en una recolzada | | | |
i l'alçà lentament, quan el
cucut cantava son cantiri sil·làbic... | | | |
I va beure, va beure, amb una set joiosa,
sense obrir els ulls encar,
d'una aigua inconeguda, | | | |
bevia el pes del cel que el calmava com una
ala inefable, | | | |
mentre a dalt, a l'alçària de
la balança d'astres, s'inscrivia la forma | | | |
del'atuell terrestre i per l'aire flotava
l'olor de la ginesta... | | |
|
|
... era l'encegament de la joia vernal, del
dia que arribava | | | |
amb remors d'aus i fulles i ungit de llum el
ventre. | | | |
Era el salt de l'instant dintre la meva sang
tota brunzent de fones, | | | |
i jo, jove de mi, em vestia de molsa i
campànules blaves. | | | |
Un cavall blanc entrava a les aigües
serenes: ja el muntava un genet
d'escuma | | | |
i duia el vent despert a la llarga
crinera. | | | |
Els baladres bevien sol. El riu era una noia
que s'havia posat un
collaret de peixos. | | | |
Les muntanyes florien, els fonolls
conversaven i l'aire es despullava. | | | |
En el meu front pesava la soledat d'un nu de
palpitant estàtua, | | | |
de dona que naixia com una Eva feixuga.
| | |
|
|
—333→
|
|
El meu cor colpejava, com un puny de
magnòlia, el mur blanc del
migdia. | | |
|
|
Les barques com crisàlides, les
roques com esperes, les xarxes com
preguntes. | | | |
Pàtria de la llum. Univers sense
portes. Vertigen de les coses segures
de llurs noms, | | | |
certes de llur presència
diàfana i total. | | | |
Girava la delícia de l'hora: dia
ungit, instant de plenitud, cavall,
baladre, riu, les muntanyes i el mur,
barques, roques i xarxes, | | | |
el meu cor dins el cor de llum
esbatanada. | | | |
Jo anava entre blavors, meravellat dels ulls
i polsant-me les venes. | | | |
I etern era el moment en què la dona
nua -somni i desig trenats-
saltava del meu front | | | |
al gran himne del sol i a les edats de
l'aire. | | | |
Pujava per ma sang l'herència de
l'heura. Esclataven les veles! | | | |
I vaig veure les noces del nu i de
l'horitzó sota les espases del sol. | | | |
Vaig anar cap als pins a esperar que
arribés la nit de mans de plata. | | |
|
| ... des dels parracs heroics
inventàvem els astres, nosaltres els cent
mil | | | |
que havíem vist adés, estesa a
l'horitzó, la vermella derrota | | | |
coberta de formigues. | | | |
Amb els ulls i les mans, amb deslligades
síl·labes en la treva del
temps, | | | |
escrivíem els noms de
l'esperança i de la vida | | | |
sobre el mar i la sorra, | | | |
sobre el cel, sobre el vent, | | | |
sobre nafra i bivac, | | | |
l'ampla fulla del somni, | | | |
el pa mort de la lluna, | | | |
l'ala de la gavina... | | | |
En algun lloc les heures tenien fam
d'estàtua i els lilàs ens ploraven. | | | |
Però els estels, al plat d'alumini
del cel, brillaven com llenties | | | |
de diamant! | | |
|
|
—334→
|
|
Oh nits d'ull de destral i crineres
tallades, on jo, des habitat del meu
nom nemorós, | | | |
em defensava el cor de les ombres
hostils, | | | |
pensava en rius i torsos resplendents
| | | |
i sentia en mon ànima un anhel
d'obelisc! | | |
|
|
... amplada de potència que és
sauri i és ocell, Papaloàpan, | | | |
riu de les papallones, camàlic de
l'aurora, aigües fora del temps | | | |
i dintre del temps que floria en mos
ulls, | | | |
em vas deturar al caire dels meus anys
fundadors, vaig veure
l'esplendor | | | |
del teu cor de mirall interminable prop de
la teva entrada genesíaca
al mar. | | | |
El matí s'arrencava corones de moresc
i la llum ordenava els horaris
del sol sobre la pell del tigre. | | | |
El segle s'adormia, dessota les palmeres,
sotjat per un migdia de cua
d'escorpí, de quars. | | | |
Mories en la mar: porta roja i oberta de
desembocadura: oh calma
seminal | | | |
de la teva agonia sembrada de jacints!
| | | |
Eixies de tu, riu, i jo entrava dins meu,
fet aliat del sol que en ta pell
retrobava | | | |
multiplicat de foc i de blancs
estendards. | | | |
Jo naixia per tu. Anava entre camins
d'autumne i de memòria, | | | |
travessava els meus anys i els meus actes
com pires enceses vora el
mar, | | | |
arrencava les heures del fosc mur dels
desigs, i carriava llunes, gira-
sols, colibrís, | | | |
l'estàtua d'un déu que somreia
talment com si tingués formigues a la
boca. | | | |
Anava d'un sol verd a una terra vermella. Oh
naixia, naixíem! | | | |
Veia el rostre del dia germinal. Arcades de
batecs, brolladors de
cristall de l'ésser que
s'alçava! | | | |
Amb mans de llevadora, de tu treia -i de mi-
el meu rostre d'infant, | | | |
una foscor des d'on els meus dos ulls
brillants em miraven mirar-me, | | | |
mars de llum que cantaven, cérvols de
banya encesa, ponts que unien
dos èxtasis, | | | |
—335→
| |
els roquissars dels segles, arbredes que
dansaven, estrelles que
dormien damunt herbeis solars, | | | |
zodíacs ensagnats, exilis sepultats
dins la rosa dels vents, | | | |
eixàrcies de música,
vertígens de cometes, ocells incendiats, la
paraula viscuda,
| | | |
i, senyor del meu dia, era jo qui guiava la
difícil aurora, | | | |
t'ajudava a aixecar-te, riu de metamorfosis,
i, acarant-te amb el vent
que et feria amb carícies, | | | |
lentament t'ensorrava dins el meu esperit,
des d'on esperaries la teva
esdevinença: | | | |
Quetzalcòatl d'escuma! | | |
|
|
A la pista de gel, | | | |
sola, | | | |
a Rockefeller Center, | | | |
una noia dansava: | | | |
pura en el cos florit, | | | |
lliscava com la brisa, corbada com un
salze, | | | |
veloç i rectilínia en ses
fugues joioses dins un vent que creava i
ignorava, | | | |
seguida per la dòcil i viva
cabellera; | | | |
o bé giravoltava presa d'una follia
de corol·la i estrella, | | | |
sense rostre ni braços, | | | |
encarnada columna on el fix moviment era
sang admirada; | | | |
o era acció -oh lenta, lenta son
d'una florida eterna! | | | | de brancatge vernal feta somni
real que sostenia el cel; | | | | o la Intrèpida era de sa
força en el salt que astorava els gegants
abillats de finestres,
| | | |
el gran salt absolut, el salt final per als
meus ulls atònits, | | | |
l'Alada convertida en fletxa i au, imantada
pels astres, | | | |
i que no queia, no tornava... | | |
|
| Oh, no s'acaba el pas interior mentre l'Àngel de la
Memòria, | | | | recalcat al bedoll, més essència ja que
presència en la claror del dia d'ales
esbatanades, | | | | va esfullant els instants que jo sento alzinar-se, madurar
en la novella
epifania! | | | | Fulles, fulles de mi, d'un sol a una caiguda! Una fulla, i
una altra encara. | | | |
—336→
| | El cant d'un rossinyol m'omple de melodia. S'estremeix el
record dintre
l'oïda, | | | | i l'Àngel s'esvaeix, es confon amb el tronc argentat
del bedoll | | | | i jo m'armo de nou de llum immediata, meravellosament...
| | |
|
- VII -
|
| -Tu saps que jo, la convocada a l'aire armat de ta paraula,
| | |
| sobirana vençuda en el meu estupor de ser dita en la
forma -oh lligada i
creada!- | | |
| que surt de l'invisible al visible concret, | | |
| vaig de la teva urgència al diàleg que serva
les marors de la sang. | | |
| Tot és món, i la font corre devers l'etern, on
no hi ha comiats. | | |
| Aquí, doncs, comparec al teu davant. Has après
lentament l'estrella i el
dolor, | | |
| oh pelegrí de vent que a vegades reposes al peu de la
columna! | | |
| És la teva hora greu, després dels teus combats
per l'amor inefable | | |
| i el llarg emplenament dels càntirs de l'exili | | |
| per la salvació de la comuna llar i els martells de la
llengua sembrada de
llavors. | | |
| Tu, taumaturg de l'alba, escolta'm escoltant-te! ¿Ets
un cor aïllat | | |
| que es satisfà elevant xiscle i cançó,
com l'ocell vertical, | | |
| pur en sa passió, que mena amb ell el goig i anunci de
l'estiu? | | |
| No t'oblides en tu. Oh, sí, hi ha els morts, els morts
que desitgen més
somni, | | |
| i el federat destí que vol espai futur, àmbit,
fullosa veu! | | |
| Cada gest és un món fratern, en la
rebel·lió de les escumes lliures. | | |
| Oh, les florides mortes d'antigues primaveres són
torxes de la veu, | | |
| són fites de la vida que no es perdé en sa
amplada! | | |
| Respira l'esperit en els adéus que onegen com banderes
quan els records
nombrosos | | |
| són ofrenes i cendra. | | |
| Ets home de destí perquè poses la mà
damunt el cor del cel i tens
immarcescible la joventut dels llavis, | | |
| i perquè m'escorcolles les nueses profundes i
m'ofereixes l'hora que fa el
meu pas melòdic... | | |
- X - |
Càntic de l'home auroral
|
| Heus-me ací en el recés amorós de la
terra, | | | | 'jagut de cara al cel orfe d'estació, | | | | ple de certesa i súpliques rap de la nit benigna,
| | | | que alia dins mon ànima l'estrella i el
falcó. | | |
|
| Amb els braços oberts estic, llibert de llunes, |
5 | | | sense fonda llançada, sense esponja ni clau: | | | | immensament tranquil de remors i presències, | | | | ultrapassant mon cor de desbordada pau. | | |
|
| Et sento en mi, Vidala, com un astre sensible, | | | | tal com la roca sent la vena mineral, |
10 | | | Mare-amant de la nit, cos de collita blanca | | | | diluïda en el tot com en l'ona la sal: | | |
|
| sóc ara en la cruïlla on s'adormen les venes
| | | | i l'esperit s'abeura d'un ahir transparent; | | | | del meu propi passat sóc el gegant captaire |
15 | | | sóc com l'arbre expectant que cobra sous de vent,
| | |
|
| Cloc els ulls -veig la casa coberta de glicines | | | | on la tenebra ensorra els seus deu dits porucs. | | | | Hi ha pedres que bateguen, aromes que s'adormen, | | | | em fereix una font, toco foscos lladrucs.. |
20 | |
|
| En la immensa nit blava, s'aixequen en silenci | | | | els guardians del temps, els diàfans cabdills...
| | | | Heus-me ací, doncs, Vidala, donant a les estrelles,
| | | | una cara i un cor que han sabut de perills | | |
|
| Ve de la visió una riquesa enorme. |
25 | | | Ara el mirar no esgota. Ja se m'apropen rems, | | | | anyades de veremes, bressoles d'esperança, | | | | pol·lens, miralls, finestres, llum feta crisantems.
| | |
|
| Travessen ma pupil·la voladúries d'aigua.
| | | | Vénen volant lilàs, herba de paradís,
|
30 | | | raigs, tumult de graons, l'èxtasi de la roda | | | | i grans penjolls de l'ésser ajuntats en un fris.
| | |
|
|
—342→
|
| I passen els secrets de la forma, l'essència | | | | de la creació, balances, holocaust | | | | de desig i de flor, tebis collars d'esperma, |
35 | | | les mines lluminoses del sentiment exhaust... | | |
|
| Es moren les preguntes. Nous sentits auroregen. | | | | Sonen timbals de neu, els timbals, els timbals! | | | | Preludi i coneixença. Oh llindar del misteri! | | | | Ja em llegeixen la cara les formigues astrals! |
40 | |
|
| Salut, cohorts brillants, bàlsam de les parpelles,
| | | | bestiari de símbols al front de l'univers, | | | | oh rastres rutilants, estrelles innombrables, | | | | oh sidèries lletres, caravanes del vers! | | |
|
| Oh mel blanca del cosmos, infinites abelles |
45 | | | que troben la caiguda en el rusc del meu cor! | | | | Estels, estels, estels, oscil·lant cabellera | | | | que es fa dardell que es clava al ventre de la mort! | | |
|
| Pa engrunat de la nit, oh candial garlanda, | | | | llàgrimes i trofeus de fulgor
cristal·lí, |
50 | | | vesta de temps i espai que llueix en la fímbria | | | | l'Estrella del Matí! | | |
|
| Salut, estrelles, flors de llet, pluja aturada, | | | | fulles de tremolor de l'infinit Pollanc! | | | | Salut, immarcescibles, filles dels còsmics aires,
|
55 | | | cargol de diamant adherit al meu flanc! | | |
|
| Mireu-me, estrelles meves, entreu en ma alenada | | | | com una allau unànime de llances i de joncs, | | | | toqueu les meves mans mares de les carícies, | | | | el meu pit germinal fressós d'herbes i troncs. |
60 | |
|
| Mireu-me, mireu l'home, temporal criatura, | | | | menjaire de pa i núvol, vermell Sísif obscur
| | | | que fa de l'ombra estàtua i del crit una
música | | | | dret de vent i d'espera i, en el seu plor, tan pur. | | |
|
| Fetes niu, enrosqueu-vos al voltant de Vidala |
65 | | | que nua s'endormisca ajaguda al talús. | | | | Tot el seu cos tremola com una fulla eterna; | | | | el sol del món seria, ara, un daurat intrús.
| | |
|
|
—343→
|
| Que entre els teus pits es gronxin les Plèiades
germanes | | | | mentre el meu pur murmuri et vetlla com l'estiu! |
70 | | | Jo no seré res més que llengua de dolcesa
| | | | sobre el teu ventre viu. | | |
|
| Oh, sóc llengua marina, llengua de pluja blava | | | | que et cerca l'embalum i els seus amagatalls, | | | | t'assalta i et recorre, et trontolla i penetra, |
75 | | | t'enllaça i et decanta vers els dolços
estralls! | | |
|
| Ja s'acosta l'aurora que demana les túniques. | | | | Abaixo el cap per veure els astres en el rou. | | | | S'estremeix una branca com una melangia. | | | | Piula un ocell. Arriba el llarg bramul d'un bou. |
80 | |
|
| No hi ha encara cap fulla que rebi llavi d'alba. | | | | És l'hora en què les fonts deixen de tenir
por. | | | | Ara se'n va, silent, l'Àngel de la Memòria
| | | | i l'ànima es despulla, inclinat brollador. | | |
|
| L'herba ens pesa l'amor, Vidala de solsticis. |
85 | | | El rescat de la nit serà l'etern instant | | | | que s'aboca als balcons endomassats del dia. | | | | Ja neixen els teus ulls amb la lluna minvant... | | |
|
| Els teus ulls són de pedra i són de flama
muda | | | | que es desfà de serpent i de l'últim anell.
|
90 | | | Jo intento desxifrar l'escriptura i misteri | | | | de la llum en ta pell. | | |
|
| Ja canten els ocells que anuncien l'aurora, | | | | que surt com una daina sorpresa del teu front. | | | | L'Estrella del matí viatja per ta galta. |
95 | | | Neix el món dels pronoms, Vidala, neix el
món. | | |
|
| Tots els rostres retornen. Mon esguard cerca
l'àguila. | | | | Amb son ganivet blau el dia llesca el sol. | | | | Aixeco lentament una embosta de terra | | | | de la teva ombra en flor, i l'ofreno a l'estol... |
100 | |
|
- XII - |
| Sóc ara en un indret de flors silvestres,
d'alçària de roca i font
abandonada, | | | | sense llindar on pugui deturar-se l'estrella o
l'errívola fulla: | | | | hoste de mi mateix en el gir de l'anyada que ha cremat els
seus pits | | | | abans d'entrar a l'hivern amb ascètiques branques:
| | | | declino les escorces i un altre cop espero l'adveniment del
llamp | | | | a la casa de vidre dels somnis escandits, | | | | i dono al vent l'herència de les cohorts del Cant,
que és de desnuaments. | | |
|
| Peu nu sobre la terra. La pedra, el sol, el cel. Peu nu
damunt de l'hora | | | | on les plomes de l'aire són màscares de llum.
| | | | I la boca d'Errant s'apropa a la sintaxi de pètal i
llampec del seu tema
coral, | | | | que vol posar un dit d'àugur sobre la carn del dia.
| | | | Que vinguin els vestigis i el ropatge de l'oda! Xiuleu,
vents dels sorrals, | | | | dins el cor de l''estança que vol proclamar l'home i
les seves naixences! | | | | I que s'acosti l'ombra del Fill Pròdig amb les seves
remors de parracs i
llorer! | | |
|
| Esparver del crepuscle, escolta abans que baixin les cordes
dels estels: | | | | ja tenim un nou vent per entrar amb la victòria a
les ciutats de plata, | | | | ja el marbre s'ha fet vell davant els punys units d'argila
lluminosa, | | | | ja el cant del gall a l'alba ha penetrat clarí als
Estatuts diürns, | | | | ja un gran sol d'infinites campànules blanques
irromp a les parcel·les
d'encens i de foscor, | | | | l'esperança tremola com la primera gota de calostre
al mugró de la partera, | | | | el volcà clandestí ha nascut dolça
estrella al pit del meu país, | | | | la pau d'amples malucs tindrà un riure
d'acàcia, ¿no
—346→
em sents,
esborrifat | | | | esparver del crepuscle...? | | |
|
| Oreneta del cor, esbrinadora viva de la llum cereal: | | | | penja com un ex-vot de resurreccions sobre el mar i la
terra, | | | | teixeix entre els penells i els ametllers florits el
llenç de les aurores, | | | | fes el teu niu atàvic, que té forma de sina,
amb la palla i el fang dels
vermells axiomes, | | | | enterra a l'ull del mort la teva ombra i el xiscle de
l'eterna tornada, | | | | porta'ns del cor del sol la flor viril del foc que ens
defensa els estius, | | | | vés del Sud als avets amb un branc d'olivera, oreneta
del cor... | | |
|
| Dic home com dic arbre, estrella, llibertat, vent, mar, pa,
solixent, | | | | amor, llum, gira-sol, aurora, terra i sang, àngel,
déu i destí. | | | | Quan dic home vull dir el fratern en el món del dia
i de la nit, | | | | em refereixo a aquell que ha desertat l'horror del
maniquí i el ceptre, | | | | a aquell de qui tothora jo sempre estic parlant
àdhuc quan de mi parlo: | | | | l'infinit Joan Poble en el qual s'emmiralla el
colibrí profund. | | | | Parlo del meu germà d'espina i horitzó, de
cara d'illa i pólvora, | | | | que posa sobre el món sa empremta digital, | | | | que fa créixer l'herbei amb un gest de la mà,
| | | | que és reial entre el lliri i l'alta trepadella,
| | | | que carrega a l'esquena l'estàtua vermella de la
guerra, | | | | que duu tota la mort i fascina la vida, | | | | que és el llop estepari dels arenys maleïts,
| | | | que consagra el garbí amb paraules d'espart, | | | | que aixeca la destral i devora el fuet, | | | | que s'adorm amb trens blaus sobre el pit tatuat, | | | | que fa galopar el pol·len a les barbes del cel...
| | |
|
| Estrofa de vivent, oh joventut del món damunt la
sorra làbil: | | | |
—347→
| | canta el tema cabdal, canta'm l'home rebel contra els
monstres del segle, | | | | l'insurrecte de l'ànima que cerca el seu vocable a
l'era sense empremtes! | | | | Jo sé. Jo sé. Oh, torna l'àgora
clamorosa a rebre el cor unànime | | | | sota l'assentiment de l'oriflama! | | | | El tro que del llamp parla té una veu
d'aqüeducte. Que s'esfondrin els
murs! | | | | L'home escolta els coralls i rodolen a l'ombra fruits i
torsos. | | | | Car l'home prevaldrà. Sense la clau dels cels, que
deixo a les aloses. | | | | Perquè ell pobla les hores, muscular i lleuger,
curull de besos, | | | | confessor de la terra i solemne entre els olis. | | | | Va vestit de tempestes i d'arc iris, és fill de les
escumes, nuvi de les
congestes, | | | | alegre de lilàs, mut entre els trèvols. | | | | I per bé que els ocells ignoren el seu nom, la dona
de cabells de verda
gespa | | | | sap tots els de la terra i, calmant-li la sang, el lliga a
les falgueres. | | |
|
| Qui, doncs, traurà els garfis que enrogallen sa veu?
Qui rentarà, amb mà
pura, | | | | el seu cos brut d'ofensa i de salari? | | | | L'home auroral no pacta amb la negra cadira dels monuments
dels hiverns
assassins. | | | | Encluses de l'aurora, sigueu l'altar vibrant on es forgen
les formes! | | | | Nueses del migdia, pugeu la vostra glòria a les
flors de les pèrgoles! | | | | Donarem a l'infant la groga sempreviva de la boca solar!
| | |
|
| Jo sé. Jo sé. M'he conegut de la sorra a
l'estela, del bri a les naixences. | | | | La història m'ha estat com el gargot d'un foll en
una bruta pàgina, | | | | i he vist com la mort verda de l'odi de la guerra estenia
pel món | | | | els seus brodats de pus. | | |
|
|
—348→
|
| El riure de la hiena no m'ha desesperat: sempre tenia a
prop un front de
dona en èxtasi | | | | i el missatge fulmini a les ribes de l'ànima. | | | | Sirgo per al meu tema la paraula del mar que duc fins al
llindar ratllat
d'espurna. | | |
|
| No passa res? ¿No passa el temps inert dins de l'ull
de la daina? | | | | ¿El temps de la campana batega com un cor que
fixarà la mort? | | | | ¿De qui és la vida viva, el pa de sol de
tots, el vi que presideix? | | | | Ah! No som mai. Anem. I jo a vegades sóc el tu que
m'il·lumina, | | | | lluny de lleó i columna, dins el somni blindat,
eixit de mi i de les velles
cendres. | | | | Jo sóc el qui acompanya, mentre la vida sotja, entre
els bedolls, amb sos
ulls de carboncle. | | | | Estimar és anar dels números als nombres.
Rodolen les besades, s'ajunten
dos alens, | | | | es despullen dos cossos, | | | | i floreixen les pedres, les senderes s'alzinen i els
icebergs s'incendien. | | | | Camino per la plaça del meu cor. Et parlo com si
fossis un riu enamorat. | | | | Portes una corona d'escumes i cascalls. Tu. Tens una rialla
de mil ocells
sobre les messes. | | | | Vertiginós com l'esperit dintre de l'ànima.
Espòs de llum dels aires, | | | | t'hi entrelligues talment la mareselva. | | |
|
| D'ençà de mil·lenaris t'ha seguit la
cançó que mai no es cansa, | | | | música dels teus dies o xiscles de Cassandra. | | | | Anares de l'espluga a la roda i l'espurna, transeünt
de comarques, | | | | devorador de sols, adorador de llunes, | | | | i pertot et seguien, com et seguia l'ombra, la fam, la
pluja, el gos, | | | | les flors fosques dels sexes, | | | | el foc engabiat, | | | | i fumeres amunt, el teu ull elevava fins els astres una
por, una pregunta... | | |
|
|
—349→
|
| Jo sé. Jo sé. Jo sé que l'home no
és perfet, que l'home no comença | | | | encara el seu reialme d'adveniment i estrella. | | | | Però ja reconeix l'esperança que té el
perfil de les dunes, | | | | ja pressent amb el cor les feixugues herències dels
arbres zenitals | | | | i ja no cal que aprengui la carícia i el bes. | | | | Sega, sega, germà, l'herba gelada, sega el cant de
l'alosa | | | | i deixa que l'instint sigui el gran vent que escolta,
decantant-se, | | | | les salves lustrals de les nebuloses! | | |
|
| Seràs l'home de llum quan amb mà pastoral
arrenquis els raïms de les
vinyes del cel | | | | i quan de ta memòria s'aixequin els eixams fets per
sempre bandera de la
vida | | | | i Eros apaivagat polsi les rels del món i les
bèsties de la sang, unànimes,
acatin | | | | el vent d'or que consum el rostre dels pujols. | | | | No et necessitaran els hiverns pluvials, ni seran les
finestres un pretext de
fugida. | | | | Fes ja de ta paraula la verda missió que trenca la
discòrdia | | | | i, ben embolcallat amb la capa gruixuda de l'escalf de la
terra, murmura la
lloança, | | | | vigila, vigila, escoltant l'assentiment del mar... | | |
|
| S'alça el vent solidari! Es revifa la flama
-pensament i record | | | | que volen dreturers cap a serens països d'aigua i
fulla bucòlica. | | | | Resisteix l'olivera, enduren l'ametller i l'ona que
s'exalta, | | | | i torna la gavina trencant l'embull de fils dels capricis
de l'aire, | | | | l'au de la pau lliberta que fuig vers la meva ànima.
| | | | Camino. Solcs, pallers i, devora el camí, salzes
sense elegia. | | | | Vindràs amb el ponent, Vidala, oh Vidala de cintura
de terra i cabellera
fosca! | | |
|
