Primera edició: dins el volum
El gos geomètric, Barcelona, Ed. Laia,
1979.
—353→
Sols un home
Dempeus sobre la terra, sabent-t'ho en la meva
ànima,
sóc més sensible a l'astre que signa els meus
orígens
i em fa posar de cara a un destí de naixences.
Un home, sols un home. Sóc de mi? Els ulls tanco
per tal que l'ésser vegi el temps obert en pètals
5
i se'm fongui a les mans un somni fet aurora.
Un home, sols un home. Un vent, guaita de l'arbre,
és l'esperada pàtria. Un home, sols un home,
un ritme, un cor, un sol a l'arrel de les forces
que governen l'espai entre la veu i l'eco...
10
(11-II-78)
—354→
Emmudien les bèsties
A Joan Maria Puigvert.
Emmudien les bèsties, aterrides i
atònites,
davant el so que el món encara no acceptava-
un sentit i una música que eren pont i aliança,
mineral arrencat de les fosques esquerdes,
dels filons de les sangs i les mines de l'ànima.
5
Sobre camins perduts tremolaven estrelles,
tot el raïm del cel que al cup nocturn baixava,
i als prats de les esperes els pollancs oferien
al núbil pleniluni un jaç dret de dolcesa.
Bartra cantava, sol, als molins de l'exili:
10
molia el seu blat dur, ordenava farines
per posar vels de núvia a les hores rocoses
o coïa al seu cor les fogasses de vidre
que el futur llescaria...
El poeta cantava, ple de llum i sense àgora,
15
enmig de la sordesa dels anys de feixucs ídols,
i era el cant que immolava amb sa boca madura.
Només el vent sabia, entorn de les llanternes,
que l'arrel no està sola ensorrada en la terra:
des del seu somni crida els ocells a les branques.
20
Sobreeixia del cant un gran batec d'entranyes,
i el silenci escoltava amb orelles de molsa
com es badava el cor de la metamorfosi,
i sorgien columnes de la veu i la lira,
i avançava, clarós, el genoll de la vida...
25
Emmudien les bèsties, aterrides i atònites,
davant el so que el món encara no acceptava.
¿És que un home podia acabar la
discòrdia
entre la mort tenaç i la rosa invencible?
L'esperit acatava servituds de la terra?
30
Lluitaven verbs i noms a l'era del poeta.
Un vent. Un déu, potser. I titil·lava un astre
a la sageta obscura que vibrava clavada
al ventre bategant de la muntanya...
(6-XII-75)
—355→
L'au immensa
En el somni d'un somni, caminava
pel crepuscle d'abril
on l'allargada boira, com cent cignes,
dormia un son tranquil.
Dins el meu cor sentia el tremolor
5
d'una alta volior.
Els meus passos tenien remor d'ànima.
Pollanc: ombra de Rut.
Dins el bosc, el silenci esgratinyava
la cançó del cucut
10
mentre jo entreteixia vent i mot,
entre joia i sanglot.
Caminava per dins de la nostàlgia
de les pluges i els anys,
travessava guarets i flonjos trèvols
15
de records i averanys,
i quan del jorn moria l'esguard blau
va esbalair-me l'au.
Oh, sorgida de mi i inconeguda:
forma del cor etern,
20
esbatec fulgurant d'ales immenses,
negació d'hivern,
planava com plugim horitzontal
sobre l'herba total!
Prop dels pallers, m'aturaren els gossos
25
i olor de gessamí...
I des de llavors, l'au, de nou tornada
als recessos de mi,
es migra en no sé quina aigua de port
o de tranquil·la mort.
30
(8-XII-75)
—356→
El vent llaura la mar...
El vent llaura la mar amb arada invisible
en el dia tranquil.
El temps de la llum fa l'eternitat possible
i pels tossals somriu una Eva de pistil.
Un somni de gavina capcineja en l'escuma:
5
rialla, mort i lloa.
Un auri nu d'onada a la sorra s'exhuma,
Nau de l'ànima. Eros abraçat a la proa.
Cap a les veles puja un enyor de magranes.
Al ventre dels dofins
10
hi ha gravada la clau de l'amor. Oh campanes
madures de la mar, cançons endins, endins...
Una mà d'infant obre les portes del migdia
i un bes infla els velams.
Sorgeix de l'horitzó l'illa de l'alegria,
15
com un cap de verdor. La llum es paga amb rams.
La terra s'abandona al cel. Oh tot és centre!
De barca a barca oscil·la la garlanda d'un cant.
Dins la xarxa feixuga palpita com un ventre
la pesca rutilant...
20
(20-XII-75)
—357→
Visions sense cant
I
Veia una aigua adormida des de la nit dels temps
i els bedolls que allargaven els seus braços
d'argent
devers la barca.
Jo no sabia dir el mot d'or que transmuta.
Pel cel moria el cérvol.
5
Esquinçava la música del món amb un
rem negre.
Cruels destruccions sota el cant de l'au rara.
Oh que sola la barca!
Entre les roges vinyes, l'espantall es movia:
Hamlet!
10
La pluja caminava portant la blava forca
del llampec a l'espatlla.
Al ventre de la nit dormien quatre sols.
Herbes! Herbes! Oh lluny de l'infern de les pedres!
II
La terra encara és sorda de la fruita caiguda
i l'èxtasi del fum s'allargassa pel cel.
Quietud i silenci. L'estival abundor
s'ha fet imatge i signe. Rendició de fulles,
últimes, a la boca de plata de les fonts.
5
Quietud i silenci. Els voltors picotegen
el meu cor de magnòlia.
Uns ombrívols pastors ens portaran la lluna
blava.
Sentim néixer a les galtes la llarga son del vent.
10
Els àngels de la pau s'ajeuen damunt l'aigua
ratllada per la barca que ara dorm a la riba
com un dolor
i a l'alçària s'obren uns ulls d'heliotrop.
Germans, esbatanem les portes de la nit:
15
Vol entrar la cançó, el redoble
monòton
del cucut que estrafà el meu cor a l'oliu.
—358→
L'alba serà la filla de les nostres mans juntes,
i de la llum vindrà l'arma miraculosa.
III
El mar era la por. Lligat d'heura i silenci,
mirava com les ones duien la mort del sol.
M'adreçava a una cita de l'aire i la meva
ànima,
d'on potser sorgiria el mite de la Font...
Pel camí d'atzavares em sentia els ulls
fèrtils,
5
tot mirant com la terra s'entorcillava un himne
a la seva tannara feixuga de tenebres.
La música amoixava, entre el fullam dels arbres,
els seus dos pits de vori.
La Nostàlgia duia collars d'abelles mortes
10
i lentament venia la nit de cavalls blaus...
D'esquena a l'absolut, esperava l'aurora.
IV
Alerta, jo jugava amb les metamorfosis:
el bescanvi amorós del món i de la vida.
I l'esperit, atònit, acceptava el miracle
amb el somriure clar d'una aigua que es desperta.
La torxa es convertia en un ocell d'una ala
5
que volava cercant sa germana bessona.
D'un bosc de punys lliberts naixia una bandera
amb una estrella verda que va brodar una cega.
Un ganivet oscat es vestia de barca
i llescava el gran sol adormit a les ones.
10
Hi havia un infant ros que volia ser un arbre,
una bala de vidre, un gos i una rosella.
Els blats es convertien en pits de jovençana
i una merla cantava la pena de les pedres.
Els brolladors alçaven marselleses vermelles
15
i els somriures morien com soldadets de plom.
—359→
Les sínies aturades, grinyolant cantussaven:
«Trobarem en el sol la rosa immarcescible.»
La Llibertat tornava vestida de campana
i el gest, la veu i el rostre envaïen les
àgores.
20
Dessota un cel benigne, guardada per un salze,
una estàtua paria l'aurora somniada.
Volaven els pallers, s'alçaven les senderes,
vents esquitxats de groc dallaven els arcs iris,
la lluna es pentinava, les rels eren anells,
25
les herbes, de puntetes, miraven les magranes.
I així la taumatúrgia es feia inacabable.
Totes les coses reien signades per l'Estrella.
I ara, tranquil·lament, al final del poema,
deixo entrar al darrer vers la mar que mai no calla.
30
I-1976
—360→
Volant sobre Oklahoma
A Allece Garrard.
Sóc nòmada de l'aire sobre la gran planura que
un dia fou dels búfals i de fumeres índies,
ple de blau d'airecel,
en el dolç equilibri de la cirurgia del vol que ratlla
els pits de quars de la llum ajaguda sobre el llac de Texoma, oh
campànula fràgil al muscle de la terra!
Sento la son rodona, el zumzeig dels motors bessons on dormen
milions de colibrís,
i penso en la distància que no embriaga les ales,
veig la roja cirera del sol que s'esllavissa cap al fons del
calze celeste
i, acròbata de l'hora, la meva ànima mira -oh
gàrgola immòbil i d'ulls petrificats per la blavor
extasiada!
I quatre àngels-atlants de llargs cabells de vent
beuen de cara enlaire l'etern vi vertical de l'atzur absolut...
Oh ja sóc l'horitzó! Sóc les venes del
sol en el cos del mati!
(29-IV-76)
—361→
Poder (Variant)
El sol de les imatges, oh gloriós corega!,
alça braços de llum a tota ombra poruga.
Darrera del vil·lans, vénen l'Alfa i l'Omega,
el crit de Dionís, la fletxa i la tortuga...
Possessió del món. Pensament de les illes.
5
Sóc les estacions. Vull terra de sojorns,
esperit i bandera. Adormides les filles
de la groga memòria, tinc l'anell dels retorns!
(1-VII-76)
—362→
El dia
I quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.
El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
5
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.
Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime
10
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!
I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó
antiga
15
i adreçaré més dolls devers l'home
auroral.
Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.
20
Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes...
(5-IX-76)
—363→
Hora alciònica
A Miquel Desclot.
Vinc de les altes prades de silenci i esquella
on la gent canviaven el ferro per la sal,
on les rústiques Verges de cares camperoles
pasturaven, immòbils, les remors dels bedolls,
i ara soc al país de les terres bladeres:
5
un indret de rostolls i herències de pins,
la contrada dels roures i dels camins roquissos,
de l'alosa i el vent i el cel de diamant,
dels boscosos llindars on la lluna és pastora,
del falcó que vigila el camp de gira-sols.
10
Se m'ha assegut la idea de la gran mar insomne
Recull-me, amic, el gest, el preludi entre l'herba
per on va rodolant la cançó del cucut,
i et diré lentament les arrels de l'airina
i com hi ha un foc voltat per les filles de l'aigua.
15
Entre les herbes altes que ara són ajagudes
dormen l'or excessiu de la força d'agost.
Jo també dormo els meus tresors, amb passa lenta
i feixuga de bus de records i de somni,
l'ull seguint el periple de l'ingràvid
vil·là
20
i esperant, amb les venes, epifanies d'astres.
Quina llangor de nuus! Arribaré a la font?
Quina tenacitat de fines mareselves!
Se'm desvetlla l'ocell de la bardissa fonda,
i toco amb les mans l'aire de la secreta porta,
25
i se m'enduu la fulla d'un mormol de misteri...
Sóc, amic, al llindar del sentiment sensible
que s'omple d'esperit, d'imatge i d'aventura.
Sol corre el meu bastó! La meva ombra s'aixeca
talment el pastor enmig del seu ramat submís!
30
Camino aromes, bec blancor de papallona
i tinc dins el meu cor una blanor de fencs.
En una recolzada de la meva esperança
hi ha la brusca naixença d'una pura bandera
i un dolç cant de donzella emplena una ombra
angèlica.
35
Se m'adormen al pit deveses violeta
i els molins del vent moren al meu dit menovell.
Sé que hi ha caravanes que passen pel meu ventre,
i als talussos m'amago dels gossos sense raça.
—364→
Canta, canta l'alosa pels guarets de mon ànima!
40
Estendards de la pau de grogues sedes àrtiques
cauen damunt les sínies de grinyolant vellúria;
escumes, cants i faules pugen als promontoris
on la dansa rodona s'ajunta amb la ginesta
i dins d'una enyorança arrugada d'història
45
se m'alça la nuesa d'una vela llatina.
Sona, sona l'harmònica del vent, el jonc i l'aigua!
I encara, encara, encara, fet recés i misteri,
m'arriba de Long Island el bell record intacte:
un xiscle de gavina desfilant-se en la boira
50
d'un matí de mar morta i de sorres indemnes,
mentre ara em sento el cor cobert d'esquellerincs
i, al fons de tot, reprèn l'antic i llarg lladruc...
El Miracle (Riner), 8-VIII-1976
—365→
L'olivera
¿I com retrobaré el somni i les imatges,
la força dins els músculs de l'ala resurrecta
en la nova esveltesa del temps acumulat?
He vist l'exemple al camp, ran del camí pedreny
de les ginestes altes:
5
el tors de tità i fúria de la vella olivera,
la retorta tortura del tronc i les arrels,
un pujar de centúries de serp i anell tenaç,
la duresa del mut combat de forma i ésser...
Arbre de paciència, pare dels rius de l'oli
10
¿com, ara, arrancaré del teu cos la
cançó
que fa més llarg el pas pels camins implacables?
Toco el dolor, l'arrel, mentre els meus ulls se'n van,
primer, vers la bandada i, després es deturen
al fullatge argentat.
15
L'arrel és el record, la nostàlgia immensa
que en la terra s'ensorra en cerca de futur,
mentre a dalt, oh a dalt!, entr[e els] aires precaris,
la cabellera ingràvida s'ofereix a la joia
de les metamorfosis viva posteritat
20
de les mutacions bandera pont...
Ullastret, 29-VII-77
—366→
També pot florir el cor...
També pot florir el cor en l'aspror de l'advent,
com els astres eterns que usen els espais còsmics.
Respira el temps i s'obren les roses autumnals
inclinades al dubte ja sense llunyania.
Però els astres, els astres que tots necessitem,
5
voldrien niar als rostres on moren les preguntes.
Oh canta l'aigua! I fuig. Amb terror de l'arrel.
Però ens queden les nits, on no ens distreu cap vol,
i el cant del rossinyol és música que sagna.
Oh baranes immòbils de la fonda nostàlgia!
10
Interior és l'arbre que sembra de remor
les adormides hores de la ciutat difícil
de les portes estretes on mai no espera l'àngel
que suporta a la boca la mort dels crisantems...
Mireu: potser vindrà la pluja mitjancera
15
que uneix els dos reialmes i empeny l'ametller en flor.
Però ens queden les nits. S'alcen crides de torxes!
(23-XI-77)
—367→
Ja no preguntis més...
Ja no preguntis més, cor meu ple de fumeres
que s'alcen dels records del meu enorme infant.
Fremeix en una fulla l'atzar de les dreceres
i el misteri del mar adormirà el meu cant...
(29-XI-77)
—368→
Quartet
Penjo al coll del passat èpiques de formigues
i un ventre amb horitzó lentament s'il·lumina
s'aturen en mon cor caravanes de pires
els hoplites del bes assalten una sina.
(31-I-78)
—369→
Quan de mi, finalment...
Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida,
un martell plorarà per la llum apagada.
El dia portarà corones de mimoses.
5
Potser hi haurà perdó en la mar que no calla.
El sol tindrà a la boca la seva sempreviva
i noves veus diran l'alegria de l'aigua.
El vent devastarà el fanal i l'estàtua.
Els estius lluiran les seves bruses grogues
10
i el bastó blanc del cec sonarà als carrers
grisos.
Entre les roques aspres i als boscos de les ànimes
Orfeu seduirà les anònimes bèsties.
Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l'amor entre els grills i l'acàcia.
15
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles...
(7-II-78)
—370→
Torna, torna l'albatros...
Torna, torna l'albatros amb el vent d'una terra
que només és del somni i dels aguaits de
l'ànima.
Vola sobre el meu cor amb l'ala vigorosa
que empeny l'embriaguesa de la crida celeste.
Batejat per la imatge, el rebo amb brisa d'alba
5
i remors d'ametller que espera la florida
que dirà que l'hivern amolla ja els seus ferros.
L'au tan pura i tan forta, ara va a la muntanya
i ascendeix cap als cims on somriu la tempesta
que desembeina el llamp que ferirà la terra:
10
ha deixat la seva ombra als vinyars del migdia
on la llum invencible tremola en tots els pàmpols.
Jo, des de la carena, abillat amb verds aires,
feixuc de profecia i de llunes pastores,
giro l'esquena als tòtems i als monstres del meu segle
15
i em decanto a l'esquerra, on les fulles aclamen
la naixença del vent que aixeca les aloses,
i veig les tres figures ferides de misteri:
Aurèlia, Gradiva i Vidala la nova.
Caminen per la vena del Corriol de l'Astre,
20
juntes i solitàries en llur bellesa eterna,
girades cap a mi llurs cares d'amoroses;
i tot fent-me les tres gestos lents de sibil·la,
fugen corrent seguides pels llarguíssims vels
mítics,
mentre dintre meu s'obren les grans portes de vori.
25
Un llarg esglai fet xiscle bruscament em desperta.
Després sento piular el pur cant de la guatlla...
(9-II-78)
—371→
Els besos dels amants...
Els besos dels amants no moren en els èxtasis:
pugen com la sentor de la gespa dallada
i volen redimir la galta de la Nit.
El panteix dels amants, en la joia dels cossos
que omplen de Hum els motlles que el temps vermell
engruna,
porta el cant de l'alosa fins al portal del Crit.
Els gemecs dels amants, que són parrup i
cràter,
rodolen fins al mur d'on penja el sec brancatge
de l'heura de l'Oblit.
(12-II-78)
—372→
Cançó una mica enfadosa
A Anna Maria Puigvert.
Quan era jove de trèvols
i els bedolls reien de sol,
els cavalls treien guspires
de l'ombra que duia dol.
El diumenge era en les pedres
5
i en les plomes d'or dels galls.
A l'alta farga dels núvols,
el vent deixava els seus malls.
Fugia de mi i em trobava
en la flor dels magraners,
10
en el rauc de les granotes
i en ma sang amb formiguers.
Plorava blau de lluerna
a l'ombra de les destrals.
Els follets munyien llunes
15
als estables forestals.
Quan era jove de liles,
entre espiga i galzeran,
els bous de l'alba tenien
la força de Jean Valjean.
20
El mar cantava en garlandes,
el mar que sempre es somou.
Des de la vinya em mirava
l'espantall cobert de rou.
Verds penells em deturaven,
25
i el plugim sobre els fonolls,
la sínia que girava
i el murmuri dels matolls.
En somnis filava noies
nues a dalt els terres,
30
odissees de roselles
i feixucs telers nevats.
—373→
Quan era jove d'acàcies
i famós entre els pallers,
em citava la ginesta
35
a la molsa dels recers.
Jo ja tenia banderes
adormides dins el cor
i sabia de la canya
negra on vibrava la mort.
40
M'ajeia sobre les herbes,
amb les aloses, dejorn,
perquè volia daurar-me
feliç i nu, com un corn.
La meva ombra era llambresca
45
i vivia sense escut.
Cada nit m'embutxacava
la xavalla del cucut.
Quan era jove de pol·len
duia als llavis un flameig
50
que sols podia apagar-se
amb l'aigua d'or del rabeig.
Era oïdor de les Plèiades,
escrivà del vent al mur,
marxant de sol dins les balmes
55
i nunci verd de l'atzur.
D'esquena a les xemeneies
em vestia de varec
i, cansat, em sostenia
el gaiato del llampec.
60
Amb arracades d'estrelles
venia l'amor d'un mes,
venia groga i descalça,
portant els ruscos del bes.
Quan era jove d'escumes
65
m'estimava el torterol
i el sol tenia una cua
ivarsosa d'esquirol.
—374→
Rabadà de les imatges,
sagal d'aire transparent,
70
duia al sarró una minestra
de rialles de forment,
de vi de fada adormida,
d'arrops de sexes oberts
de mató de les aurores,
75
de fenc de somnis desperts.
La primavera arribava,
empentada pel fogony,
amb faldilles de resclosa
i pits sòlids de codony.
80
Quan era jove d'escorça
em treia el gebre del cor
amb aspra llengua de vaca,
per fer resplendir el record.
N'aixecava les bastides,
85
del record agenollat,
del record que emplenaria
la futura soledat.
Perquè ja em sentia aurora
podia batejar els cels
90
i la corba de l'argila,
gravidesa sense vels.
Em tremolaven les cames
veient onejar l'alfals.
Cantava cançons d'espases
95
i devorava fanals.
Quan era jove de mites
ja llegia el cos del sol
i sentia frisar el fènix
en la semença del vol...
100
13-14-II-1978
—375→
Intento la mimosa
Dessota l'emparança de les
últimes roses
el capvespre prepara un llenç per a la pluja.
Lentament, lentament, a la barca adormida,
gemega el seu desmai el gran cor de l'autumne.
Ja sego els meus vestigis, les pastures de l'aigua,
5
les brises de clemència, les sentors de
lloança...
Oh coets i corsaris de la meva infantesa,
i el somriure d'hereva de la núbil mimosa!
(25-II-78)
—376→
Dos somnis
1. La fira
Hi havia els indrets de
la sang, i els recers de l'angoixa, i l'oasi del vent a la boca del mort.
Però recordaré el somni que no esgotava les meves mans, les mans
que tocaven les llàgrimes del vesc del meu passat a la fira del temps on
dormien la molsa i les tosques figures per als futurs pessebres, i l'ocell, i
l'ocell...
Era l'ocell, a dalt, el
gran ocell errívol, l'àguila que sabia els espais de l'esperit
despert. I era la llarga serp, amagada entre el grèvol, talment una
corda enrotllada; i era la meva Estrella dessota el corn blavís que reia
amb la rialla d'un hivern que naixia...
Vaig tocar la figura de
l'àngel d'argila acolorida com qui toca, distret, un pètal de
tendresa. De sobte s'apagaren tots els llums de la fira i sentors forestals
assaltaren els rostres, amb l'ombra. Des d'abaix de l'escalinata, a l'altra
banda del passeig de plàtans, els aparadors de les botigues semblaven
aquàriums il·luminats. Era estrany no ensopegar amb gats pels
carrers estrets, foscos i humits. Sota un fanal agonitzant, una ombra,
ortopèdicament arraulida...
Jo seguia d'esma l'home
que anava abillat amb una mena de capa pluvial, i no volia saber encara qui
era, perquè, amb la nostàlgia, el meu esperit travessava els
indrets de la sang, i els recers de l'angoixa, i l'oasi del vent a la boca del
mort...
I del desconegut no
sentia el soroll dels seus passos, sinó el fresseig del vent en la seva
llarga barba daurada. Jo passava de les vidències a les
evidències. Ordenava els llampecs de les síntesis. Sentia
xarbotar en mi unes puges de memòria que anaven cap als Grans
Transparents. Seguia la petja de l'home auroral? No ho sabia. Però
copsava la seva vibració, el seu pes, el seu alè i la seva llum
secreta. L'home caminava sobre les aigües quietes del meu passat:
era el qui sempre tornava...
Ara Vidala entra a
l'estança, amb una llarga i estreta fulla d'eucaliptus a la boca. Tinc
les mans irisades. Un gos clapeix. No sé on.
—377→
2. Els Grans Transparents
Les Transparents ou vagabonds lunisolaires
ont de nos jours à peu près complètement disparu des
bourgs et des forêts oú on avait coutume de les
apercevoir.
René Char.
La destral és la
mare dels corriols del bosc. Aquesta nit vindran les llanternes del misteri i
les resines ploraran vermell. Jo he dormit al Pujol dels Tudons, vigilat per
sínies petrificades i herbes aromàtiques, fins que m'ha despertat
el corn immemorial, i ara m'aixeco vestit de paratges i de lluna mítica.
Les primeres passes esborren els límits entre el temps i els batecs del
meu cor, que vessa de faules. Damunt l'herba s'ajeuen els conquistadors de la
rosada, els Grans Transparents que murmuren de deslliurança.
A les cimes vernals hi
ha un sacrifici d'orenetes i boires. Deixo de viure en els noms. Ells, els
Grans Transparents, encenen les fogueres que allunyen els ullals del terror i
donen als ametllers l'ordre de preparar llur almoina blanca. Són els
codificadors dels ràfecs i els geògrafs dels nius de fang on
naixeran les ales futures. Per ells els besos troben llurs calvaris i estanquen
les portes de papallones dels crepuscles.
Una llàntia en
èxode viatja cap a ells, que s'inclinen sota el pes dels collars de les
quatre estacions. Em porten la remor dels bedolls enamorats, fan que
s'afeixuguin de lilàs els braços dels abrils, obliguen els astres
a deturar els penells giradissos. Per ells mai no m'ha fet por el foc, dormo
damunt la palla amb el nom de totes les flors als llavis i callen dins el meu
cor els llops de ferro, emmordassats per les mans blaves dels fars vigilants.
Les llàgrimes de la rosa contribueixen a l'engrunament de les tiranies
de la nit. No cal que canviï l'oli de la llàntia. Perquè ja
estic trenant els vímets de l'aurora.
1976/78
—378→
La lira
A Àngels i Carles
Arola.
Jo també tinc la lira -d'on primer ve el murmuri i
després esculpeixo,
ajuntats, font i cant.
En les pauses millors, esperant les allaus, treno a la
melodia la crida dels amants.
Vénen els sons que afirmen que despullar-se és
tot si volem arribar
a les altes fondàries del falcó del desig que
estén les seves ales,
i les llunes adveren, sobre l'estès herbei,
adàmiques rosades...
Ja dormen a les cordes la cançó del cucut i el
silenci dels arbres,
i a les mans em tremolen mimoses i nostàlgies,
i encara vénen ombres amb astre itinerant i records
que flamegen...
No té ales la cendra. Ni sanglot de campana el misteri
del cel.
S'alcen besos i sines de les notes del cor madur d'horitzons.
Arrenco la cançó que lliga les certeses al
rostre dels tossals
i decanto la gerra d'on neix la cabellera xarbotant de
l'amor.
Oh, sona, vibra i sona, música-visió que fermes
la celístia a l'alè de la verge,
i penges de penell a cúpula garlandes de somni i
memòria,
portes explosions de bucòlica fronda a la gola de
l'himne
i corones d'aloses l'èxode de l'arc iris!
Ara: una nova corda! Amb dits de saviesa arrenco, tot de
sobte,
el xiscle de partera de l'aurora profunda...
(21-III-78)
—379→
Nit mexicana
Oh aquesta estrofa
l'interludi, ara, amb el gronxament proper de les aigües del llac de
Tequesquitengo, mentre la nit cau damunt l'esponerós guamuxil on ha
començat a piular la garsa negra, amb la complicitat del grill! L'ombra
s'alga, en l'exhalació lacustre, amb el seu davantal de vellut i l'ocell
continua amollant, intermitent, la síl·laba nocturna que picoteja
les noves estrelles del meu cant. Cerco amb dits màgics la desembocadura
dels grans rius que s'allarguen prop de selves que dormen amb l'armadura
posada. Lluny hi ha un epinici de terra embriagada sense nom. Obro la
cançó enfadosa de l'ocell com el ganivet separa les valves de
l'ostra. L'estrella del silenci brilla damunt l'espiral del temps i s'esvaeix
quan l'alba renta el seu primer or. ¿Com adormir-me si tinc el cor
eriçat de ponts transparents? Entro al poema, després dels
esfondraments, sense mirall ni màscara, nu i de cara a un migdia que
tindrà un rostre de forner, i sento que torna l'àngel que vaig
veure un dia al cementiri de Hammersmith, l'àngel de ciment gris, sense
braços, que duia el nom de
Hope...
(1974/23-III-78)
—380→
Com...
Com, aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle,
com la pluja s'adorm en les fulles del salze,
com petjades d'amant devers l'amor que bleixa,
com el vent que transforma ta immòmil faç de
l'aigua,
com el conquistador que uneix bandera i terra,
com les vocals d'escuma de la mar riallera:
així voldria jo que entressis, Poesia,
amb l'ocell, ja foguera, el somni i les estrelles...
(26-III-78)
—381→
La poesia
A Maria Teresa Aixalà
d'Alier.
Ran de les aigües verdes
la noia es pentinava,
la noia que volia
anells d'aire i maragda.
Al bes del sol s'obrien
5
silencis de campànula.
Un peix dormia al ventre
de la noia de plata.
Mon cor florit de trèvols
desbocat galopava
10
vers les altes ginestes,
la noia i la balada.
Ran de les aigües roges
la noia es despullava.
L'aire calent li duia
15
una por d'atzavara.
El riu tenia dubtes
-Demèter o Vidala?
i ocultava el seu sexe
sota l'escuma blanca.
20
Oh món, món sense portes,
jo, ai!, també dubtava
entre l'arrel ombrívola
i la paraula alada.
Nua com una vela,
25
la noia tremolava,
sobre els seus pits dormia
un vent de la muntanya.
Cobdícies de lluna
pujaven per les cames
30
de la noia ajaguda
i amb l'ànima a la cara.
—382→
Obert de vents alegres,
jo em cercava fondàries...
Què diria a l'estrella
35
i què diria als salzes?
El riu era un auguri
que em posava a l'espatlla
la seva testa òrfica
i una son de meandres.
40
Jo pasturava, en somnis,
un ramat de nostàlgia.
Veia la roja sínia,
el nu fidel, la nansa...
De nou, de nou vemen
45
les paraules del pacte
de l'ànima i la terra
que, lligant-me, em salvava.
Veu meva, epifania,
mareselva de l'alba!
50
Oh, vivia la noia
perquè jo la cantava!
La noia de corol·la
de secretes rosades
capcinejava lenta
55
com els rams de la tarda.
S'acostava el crepuscle
a la noia daurada:
li portava una ofrena
de filoses i espases.
60
Amb lladrucs de finestres,
jo amb l'àngel me n'anava.
Què diria a la pedra
i què diria als astres?
Dins el meu cor naixia
65
l'arbre Orfeu de paraules.
De cop queia la lluna
sobre l'herba gebrada.
—383→
La feixuga carreta
pel coster trontollava.
70
Empenyien les rodes
les tres mediterrànides.
Dalt al fenc, sola, sola
com una viva flama,
la noia de misteri
75
dormia força Wales.
En el somni desperta,
de nou es despullava
la meva noia eterna
de solstici i galàxia.
80
Els vells de les llanternes
vers l'alba caminaven.
Jo, escoltant llunyanies,
flors i camins trenava.
Vaig deixar els murs enrera.
85
En mi l'ombra cantava.
La noia, a trenc d'alosa,
el meu somrís filava.
Mon cor i el sol s'unien
a la trèmula branca!
90
I els meus passos sentia
pels esglaons dels aires...
Terrassa-Rotterdam, VI-1978
—384→
A frec de vidència
No he oblidat el
camí que mena a la clariana on el llamp es confessa a l'última
corol·la que s'ha obert sota l'arbre de fulles de jade. Allà no
hi ha cap somni que hagi estrenat ventalls de diamant. Allà, filla meva,
no han arribat encara les olles on s'amaguen els arcs iris sobrevivents. No
sabria dir si en aquells topants arriben els himnes d'obediència que
remuguen i badallen. Pocs saben del jardí on la poesia es despulla de la
música fàcil i amb la vara secreta fereix la roca d'on brolla
l'aigua del record sense ribes. Enllà del pont, arraulits, esperen els
presagis d'ulls oberts i brillants que miraven devers el país on la gent
volia fer de les fonts estendards d'esperança i on ja es confegien els
estatuts dels ruscos federats. He oblidat el mar, i això que el tinc a
prop, darrera la verda garriga, on campen els conills, i els pujols orfes de
far. M'armo contra l'estrangeria que degrada els litorals i encén
mediocres fogueres als sorrals envilits per banderes sense arrels. S'acosta la
lluna de setembre. No vull, no vull els símbols vagabunds, ni escolto el
cor dels gegants que dormen dins les roques mortes. Invisible, vestit de
vidalba, me'n vaig cap a l'indret on pareixen les barques...
VIII-1978
—385→
Suite de la finestra
I
L'ocell
Ets sempre vertical, talment la llum dels astres,
i et fan, també, destí el lent pas de les
hores,
la faç dels meteors que fugissers canvien
i la fulla que frega el teu vidre fet guaita
de les estacions del cel i de la terra.
5
No et travessa l'ocell de fatigades ales,
deturat per la teva compacta transparència:
al fill del vol i l'aire, del cant que no s'esgota
ni en la ràfega lliure ni en la terra que espera,
li has fet impossible, finestra, l'altra
banda,
10
l'interior salvat del sopluig de la cambra
on jo sóc testimoni del meu somni que és
vida,
de l'esperit que s'arma i l'ànima que es vessa.
Per sempre serà meu el sobtat ocell tràgic-
l'esbatec espasmòdic de les ales obertes
15
que truca, truca als vidres, demanant emparança
amb l'agonia al bec, amb la mort que és sorpresa.
davant el brusc refús que el vincla a morir
a fora -
perquè la criatura alada ha trobat àmbit
per al seu pes mortal dins el meu cor atònit,
20
on s'entorcilla el ritme d'un nou dolor i misteri...
Oh callada finestra, per què des de tu em miren,
tranquils i interrogants, aquests ulls de campànula?
II
Escric a no sé qui...
Escric a no sé qui des d'una antiga aurora
que ha oblidat els seus àngels a frec de tramuntana,
des d'una mà que amoixa els marcits cards d'agost
com si fossin les galtes d'oli de la tardor.
Escric a no sé qui que, molt a prop, m'ignora
5
—386→
i, molt lluny, no té esment de la meva fretura
i no sap que segueixo els passos de l'Alada
que, enllà de la finestra, fressegen entre els
pèsols
on s'ha ajagut la pluja que voldria ser font.
Escric a no sé qui des de l'anhel de l'aire,
10
des d'un racó del cor on rodolen magranes,
on la lluna estival porta trenes de salze
i el lladrunyar d'un gos nafra la dolça nit.
Escric a no sé qui des de la son de ferro
que voldria, un matí, desvetllar-se esquellinc,
15
des del gebrat branquill de fonoll que sosté,
brillant, tota la grisa tristesa de l'hivern.
Escric a no sé qui des de la sang que canta
com el meu déu solar quan el doblega l'ombra,
des del país secret on meno a pasturar
20
els meus ramats d'imatges, cap als herbeis i l'aigua
i el solitari cant de l'ocell que no troba,
en un cel habitable, la trèmula resposta.
Escric a no sé qui des del cor de la brisa,
des de les beceroles del vent sobre la pedra
25
i les dotze paraules dels dogmes de mon ànima:
amor, home, sol, terra, esperit, foc, naixença,
arbre, estrella, futur, esperança i nostàlgia,
oh Tu, de faç oculta, amagada puixança,
certesa d'impossible, consol de la tendresa
30
en el somni que vetlla en el profund reialme
de les noces de l'ésser i la joia serena,
tu, símbol de la vida que en l'espera es transforma:
mareselva, camí, cabellera nocturna
que flota, esparpallada, damunt l'aigua...
35
III
M'ha despertat la lluna...
M'ha despertat la lluna vermella sobre el rostre,
poc abans que cantés el primer gall de l'alba.
I se n'ha anat, la lluna, deixant-me solitari
en la foscor del llit, fiblat pels meus enigmes
i amb l'oïda sensible als ossos sense eco.
5
La nit ja va perdent la cabellera molla
d'estrelles de records que oscil·la en la meva
ànima.
Damunt el cor, quin pes d'immòbils caravanes!
—387→
El temps omple el No-res amb els lladrucs dels gossos
dels poders de la nit on s'esbadella l'ésser.
10
L'antiga angoixa pensa: «No hi ha consol dels
bous...»
IV
Les coses
Tant arribar i anar-se'n, tant desfullar els penells
de les hores invictes i les hores inermes
en què sentim el bleix de les coses que ens volten
amb llur pes de constància i símbol
d'existència,
sense l'escissió dels batecs de la vida.
5
Coses que miro i toco i recordo i estimo:
la cadira, les bigues, el gran mirall, l'armari,
el meu bastó d'Alpens, la terrissa prenyada,
les meves espardenyes, el pa, el vi, la cullera,
la nit agonitzant, Shakespeare sobre la taula...
10
Ara obro la finestra, i dic en la meva ànima:
aurora, aurora meva, ets el dolç nom del món!
Can Serra. Ullastret,
VIII-1978
—388→
Anhel
¿Els mots, els mots encesos em tornaran la
terra
més enllà del dolor de blanc guix instantani,
davant l'astorament de l'abocada gerra?
Oh déus, quina nostàlgia espera que demani
més bec porfidiós al somni que s'aferra!
5
Amb el teu verd secret, vine de nou, Vidala,
amb glavi de ponent i gest de laberint.
Talment Haidé, acosta't a la meva nova ala
que, segura, palpita de la llum a l'instint.
Entre boires, redoblo la pregona timbala!
10
Ullastret, 25-VIII-78
—389→
De la nit al dia
A Ignasi Riera.
Les ombres sense nom han fugit de puntetes
cap a l'indret on neixen les llunes doloroses.
Cau l'Estrella damunt la nuesa de l'aigua
on la corba del jonc sofreix com una música
o com les mans d'espera que porten guants de sorra.
5
S'incendia una bèstia de flexible nostàlgia.
Un ametller somriu als portals de l'aurora
que ofereix el seu sexe d'indecisa campànula.
Un roig desig de màscares encalla en la meva
ànima
quan el sol es detura a ventar-se amb palmeres
10
i del rou del meu cor s'aixeca la gavina
que conjura amb son bec l'odi de l'atzavara.
Ajuda'm a endurar, brisa dels sacrificis
que puges a ma boca, on dorm la poalanca!
Desastre de miralls. La rialla de l'herba
15
s'allarga en caravanes vers l'oracle dels arbres.
Les dents de la sibil·la deixen en la llimona
les marques cuneiformes de noves profecies.
Ajudeu-me, presències, imatges d'episodis
d'amor damunt el ventre cereal del migdia!
20
Recordo el tors diàfan en una ciutat d'heura
i travesso paratges de blancs xiprers immòbils.
No hi ha ningú. L'instant encén, canta i rescata.
Tot és àgora si camino i obro portes.
Ajudeu-me, ajudeu-me, no deixeu que retorni
25
a la sal de la llàgrima i al colibrí instantani!
Somnio que em somnien somnis que no somnien.
No hi ha ningú, però si caic m'alça
l'alosa
que em diu d'on vinc i on van els núvols i les hores
i aquella llum profunda que sempre serà autumne...
30
Si alço la mà, el portent dansa amb un
àngel èpic,
l'infant blau d'ahir talla els raïms de la boira
i invento la memòria de l'arbre que fulgura.
Ajudeu-me a ajudar les futures veremes
i a fer que la mort trobi un coixí de tortuga.
35
Dins el cor de la roca xiscla el somni de l'aigua
Mireu! Del cel davalla, en un baiard fulmini,
el cadàver enorme del vell Tro de la història...
(13-I-1979)
—390→
Fragment a Joan Salvat-Papasseit
Veniu, rodes brunzents, coloms ebris d'aurora!
La mar, la mar insomne de milions de sines,
s'ha tret les amples ales i es posa l'anell auri.
Llavis carnals de l'hora, riallada de dàlies,
porteu-me en una frase l'esperança de l'aigua!
5
No diré res dels poltres de crineres de coure
que mengen granes fosques a la mà del crepuscle.
Ara cal esperar la cirera d'estrella
i el galop dels fonolls vers les nues estàtues
que s'alcen a les pèrgoles de columnes de joia.
10
Aquesta nit voldria desclavar la nostàlgia
i que ja no existís el ferro sota l'ànima,
ni el somni que es despulla de músiques secretes,
ni estrella de mar on entra l'ocell d'Eros.
L'amor, sempre ho sabem, acata les paraules
15
que es vesteixen de fenc i llunes ovalades.
Per tu, Joan de foc, em trec del pit la guatlla
que fuig vers els espígols i nyàmares d'octubre
de la Garriga Gran on riu el pleniluni,
mentre empenyo el conjur de la meva mà dreta
20
i sento ja el balbuç de la terra serena.
No hi ha faula de fonts. Invento flors i escumes.
És l'hora en què la tija se'm converteix en
mite
i canten tots els galls dels penells alciònics.
Invento per a tu, fill de mare silvestre
25
i un pare fogoner de marítima tomba,
un nou acordió per a nocturns idíl·lics.
No s'esfullarà mai la teva rosa als llavis
i la gesta dels astres encara és la civada
que daves al cavall de cartró de ta infància.
30
Invento, invento l'au de les congestes pures
que porta al bec d'argent una groga corranda
barrada d'un vermell de fogueres eternes...
Transmuto. I canto, canto. Vénen els somnis
fèrtils,
les imatges secretes que gronxen l'hora tèbia
35
de l'ésser que fabula nous torsos de la vida.
Transmuto i canto...
—391→
Recordant Novalis
Quan tota cosa viva, lluny de xifra i figura,
oblidi el puny i el clam i l'estrella damnada;
quan dins el cor del cant es desgrani l'espiga
perquè pugin als ulls benignes plenilunis;
quan el bes i la força ajuntin llurs banderes
5
i despullem les lletres de la paraula noces;
quan els gossos de foc no encalcin l'assutzena;
quan els mites viatgin tatuats de groc pol·len
i la pluja murmuri un salm sobre les làpides;
quan l'unicorn pasturi a les prades de l'ànima
10
i les pàtries retornin a l'herba federada,
l'essència serà lluminosa presència,
entraran al poema la terra i la bandada
i el nou home auroral et besarà la boca,
oh món ja sense història!
15
—392→
Elegia i cançó a Miguel
Hernández
(6-V-76)
Et parlo des del temps en què riu la rosella
i el cant del cucut té acatament de blat.
De la lluna bicorne degoten drings d'esquella.
T'escric amb mà ferida d'ordis i claredat.
Et parlo des d'un temps en què cerquem dreceres,
5
severs de noves llances i embriacs de camins.
Ens esborrem del cor les tràgiques roderes,
timbals rotunds redoblen a l'ombra dels dofins.
Ets tan viu, en l'espera, que encara cremes faules.
Ton rostre de tupi lluu entre gira-sols,
10
i el teu gest de tempesta riboteja paraules
que s'obren a l'altura com els daurats estols.
Durant molts anys la llum t'ha dit: «Oh, per què
trigues?»
Tots, capjups, esperàvem, dessota el zel dels ploms,
que arribés el diàleg de l'home i les espigues,
15
que s'exaltés el mot d'arc iris i coloms.
No hem deixat que ta joia en la foscor s'engruni,
oh tu, tan vent de poble, tan esvelt entre els rous!
Vas morir de presó, orfe de pleniluni,
enyorat dels pallers, el solc recte i els bous.
20
Jove argila cantant entre el clau i l'esponja,
a la neu arribaves com el bes del fogony.
Veu de jonc i planeta, rialla de taronja.
Per l'herba rodolava el teu cor de codony.
Adalil de la fona, indemne entre les bales.
25
T'adoraven les tiges. Vas viure parapets,
orgullós dels teus ossos, oh pare de tes ales
on brillaven la pólvora i els llargs ullals dels
freds!
Robes i ombres portaves, crits de rompudes línies,
trèvols i romaní, el gall vermell del sol.
30
Robust bastaix d'aurores, portaves velles sínies,
anells d'herba gebrada, la llet que nega el dol.
—393→
Fill de la llum i l'ombra, Miguel de fam i guerra,
duies un voltor d'astres aferrat al teu flanc.
Has estat una absència d'oreneta i de gerra.
35
Eres pètal, però t'anomenaves fang.
Sentim encar ton cor: gran rusc de mel alada.
Sentim ton cor vestit de novembre i pistil.
Entrem dins el teu cor: oh casa visitada
per la remor del mar i agonies de fil!
40
De sang a sang anaves, com de foc a foguera.
De sol i vent omplies la teva vela d'or.
Tornaves a l'estrella rialles d'olivera.
Davant la mareselva, no creies en la mort.
Insurgent de la sang, que volies diürna,
45
poeta de les vertes, del llamp sense remor,
arbre circulatori, espasa taciturna
que resplendint alçava la garlanda i la por.
Gemegaves d'amor cercant el còsmic centre,
forner del teu desig de fer de terra els cels.
50
Deixant rostolls ardents, encontrares un ventre,
ventre com un solstici, el prat de les arrels.
Et parlo des del temps de l'alta trepadella
i amb un ritme de cor on ressonen esclops.
Empleno el teu record de civil cantarella
55
mentre pujo a ma veu els bucòlics arrops.
Encara que al crepuscle l'esquella de les vaques
allargui pels camins un regueró de pau,
fes-te càrrec, Miguel, que no han fugit les taques
de la sang fratricida damunt la pell de brau.
60
Tu que duies coberta de pujols la memòria,
des de l'ombra dels pins bevies horitzó,
i amb la guitarra agrícola entraves a la
història,
¿I com retrobaré el somni i les imatges,