Josep Miquel Manzanaro i Blasco, «Fortuna en el 'Tirant lo Blanch' i en el 'Curial e Güelfa'», Universitat d'Alacant, 1998, 166 pàgines
Ressenya
Joan M. Perujo Melgar
Universitat d'Alacant
L'esperit de Fortuna, la voluble deessa que guia amb els ulls embenats el timó o la roda de la vida, plana especialment sobre el panorama literari de l'època medieval, en el qual la incertesa capritxosa del destí, tema de preocupació en les lletres de les cultures grega i llatina, fou també motiu de reflexió constant. Com a mostra, amb aquest estudi de Manzanaro, resultat de la seua memòria de llicenciatura, podem resseguir el paper que exerceix la fortuna en les dues grans narracions cavalleresques de la literatura catalana: el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanch.
Abans d'analitzar el tema en les dues obres que constitueixen l'objectiu central del treball, Manzanaro fa un breu recorregut preliminar per la visió de la deessa Fortuna __herència de la Tique grega__ i per la utilització d'aquest tòpic en els autors llatins més emblemàtics, en els pares de la patrística, que intenten resituar-la en una concepció del món subordinada a la providència divina, i especialment en Boeci, autor del De consolatione philosophiae, el tractat que determina el concepte de la fortuna en tota l'edat mitjana, encabida ja dins els cànons cristians com a magistra virtutis al servei de la intencionalitat moralitzadora.
Manzanaro aporta també algunes notes sobre la categorització que rep el tema en altres autors de les lletres catalanes medievals: Francesc Eiximenis, Bernat Metge i Ausiàs March. Si en el Dotzè llibre del Crestià Eiximenis segueix la concepció boeciana de la fortuna adversa al servei d'una finalitat adoctrinadora, en el Libre de Fortuna e Prudència de Metge la figura de Prudència (encarnació dels principis eticomorals que Boeci atribuïa a Filosofia) permet al protagonista superar els colps de Fortuna amb el conreu de les set arts liberals. Com a contrapunt d'aquesta visió, diguem-ne, reconduïda de Fortuna en Eiximenis i en Metge, l'autor analitza la concepció de March, en l'obra poètica del qual Fortuna és encara la deessa omnipotent, cega i inconstant, en relació sobretot amb la inestabilitat del sentiment amorós.
La comparació amb aquests autors ens permet copsar millor el tractament que se'n fa en el Curial, en què Fortuna és un personatge més, i en el Tirant. Com explica Manzanaro, en les dues obres els embats de la fortuna són la manera de provar els protagonistes en l'adversitat, en un procés de rehabilitació moral que passa en els dos casos pel naufragi en terres africanes. Tant Curial com Tirant poden eixir moralment rehabilitats del seu periple d'infortunis; el primer per la via humanística, amb l'estudi de les set arts liberals, com en Metge, i el segon, pel camí de les armes, en una empresa de reconquista a favor de la cristiandat. En el Tirant, però, d'acord amb els interessos narratius de Martorell, la fortuna elimina sobtadament el protagonista just en el moment més alt de la seua carrera i entronitza com a triomfador final del relat un cavaller que no ha fet gaire esforç __més enllà de les justes a rebolcons per la cambra de l'emperadriu__ en la seua ascensió social vers el tron de Constantinoble.
Tot plegat, la síntesi de Manzanaro ens permet entendre millor la caracterització de la fortuna en els nostres clàssics medievals. Potser ara, en aquests temps del novell mil·lenni pròxims al caos apocalíptic, és el moment de rellegir-los i reviure amb els seus protagonistes el poder omnipresent de Fortuna, la deessa cruel i voluble, mestra de virtuts i etern recordatori del vanitas vanitatum de la nostra existència.