1
Pujol Sanmartín 1991 descriu l'art de la narració oral al llibre del rei Jaume; a l'espera de la publicació d'aquest treball resulta suggerent consultar Jaume I 1991b. Altres títols rellevants dels darrers anys: Josep Miquel Sobré 1978 (ressenya d'Annamaria Annicchiarico a Cultura Neolatina, 39 (1979), 191-96), Elliott 1983 (versió catalana de 1984), Hauf 1986.
2
Aquesta denominació ha estat consagrada per una historiografia d'encuny romàntic; vegeu per exemple, l'edició conjunta de les cròniques a què al·ludeixo aquí, duta a terme per Ferran Soldevila (Les quatre grans cròniques 1971). El text que excloc del present treball, el menys estimat per la historiografia en qüestió, es pot llegir en una edició filològicament homologable (vegeu Pere III 1942) i ha estat objecte d'una traducció recent a l'anglès, acompanyada d'un valuós estudi interpretatiu de J.N. Hillgarth (veg. Pere III 1980), actualment en premsa en la seva versió catalana.
3
Asperti 1982, 1983, i 1984. El fet que els textos del Llibre dels fets que ens han arribat (com el que va copiar Celestí Destorrents per a Pere el Cerimoniós el 1343) siguin del XIV no avança la data de composició del llibre reial, sinó que mostra l'interès que suscitava al cap de prop de cent anys d'haver estat dictat.
4
Vegeu Riquer 1964, I, 449, n. 2. Per a més informació bibliogràfica sobre el problema: L. Nicolau d'Olwer 1936, J. Massó i Torrents 1906 i 1909-10. En un terreny que ara no abordarem, Perugi 1975.
5
Per a una interpretació crítica d'aquest problema històric remeto a J. N. Hillgarth 1984.
6
No té cap objecte reunir aquí títols d'aquest tipus de bibliografia; cito com a exemple C. Rahola 1922.
7
Riquer 1990 torna a ventilar els punts fonamentals de la qüestió: Tirant segueix els passos de Roger de Flor en la ficció de Martorell (vegeu la part 2 del present treball). Al Curial hi trobem materials narratius procedents d'episodis relatats per Desclot, o per Muntaner i Desclot, relacionats amb la biografia del «bon comte de Barcelona» i de Pere el Gran; vegeu Espadaler 1984 i més avall. Pel que fa a Pautoria del Llibre dels fets, vegeu Pujol Sanmartín 1991 i Jaume I 199lb. La narració oral reportada pels seus assistents responsabilitza directament el monarca pel que fa al llibre de la seva vida, però l'aparta notablement de l'univers de la literatura culta en llengua romanç al qual pertanyen tots els altres textos de què es fa esment en aquest treball.
8
«E per ço començ al fet del dit senyor rei En Jacme con jo el viu, e senyaladament lo viu que jo era fadrí», cap. 2; «E açò sé jo per ço com era fadrí, e el dit senyor rei de Castella e la reina jagueren aquella nit en la cambra de l'alberg de mon pare...» cap. 23, Les quatre grans cròniques 1971, 668 i 686. Vegeu també Riquer 1964, I, 449. Riquer especifica que Muntaner (com Dante, afegeixo jo) va tenir la revelació del seu «gran amor» als nou anys.
9
L'expressió «e açò és vera veritat» serveix per corroborar sistemàticament moltes assercions del nostre cronista. Es tracta d'una de les seves falques més habituals; comparable al seu joglaresc «Què us diré?». Vegeu Riquer 1964, I, 459-80.
10
Vegeu Moncada 1969 i García Gutiérrez 1975. L'edició dels nostres cinquanta capítols va ser llançada per Feltrinelli el 1958 amb un extens pròleg de Cesare Giardini. Joan Fuster, per la seva part, va escriure una brillant introducció a una edició castellana de tota la crònica de Muntaner (Muntaner 1970); aquest text es pot llegir en català al volum V de les seves Obres Completes (Fuster 1977). D'ara endavant, per a les referències dels cinquanta capítols de què m'ocupo, cito l'edició de Casacuberta, revisada per M. Coll i Alentorn, Muntaner 1926-1951.