El vi i la cultura occidental

Pere Grases

  —1→  

«En temps de verema, tots els cistells són bons.»

La sabiduria popular ens adverteix, amb aquesta sentència del nostre refraner, que cal situar l'objectiu de la collita del vi en lloc eminent, sense posar condicions subalternes. El fruit de la vinya s'ha de traslladar del cep a les cases en el moment sagramental de l'oferiment de la terra, com allò que és: recompensa de la cura amorosa esmerçada del pagès al llarg de l'any. L'instant del profit generós no admet vacil·lacions ni gaires francesilles. La tasca de la verema és independent de la qualitat del recipient que s'empri per a transportar el raïm. Així hem vist sempre en les nostres contemplacions de collidors i collidores -de vegades en esplèndida comunitat familiar-, que han usat tota mena d'estris: cistells, coves, galledes, senalles, paneres i cabaços per omplir les portadores que traslladaven la fruita fins als carros del pagès. «En temps de verema, tots els cistells són bons.»

El que no diu la paremiologia és que tots els pregons o crides de la verema siguin igualment bons, i jo sento el calfred d'haver-me d'interferir -per raons d'amistat i obediència-, en la brillant tradició de les magnífiques crides que s'han pronunciat a Sitges, des de 1961, formada per un estol de pregoners de primera fila, pel bon gust i la competència, i per les qualitats discursives que jo no tinc, i que em fa sentir cert rubor.

De veritat, no tinc cap dret a pertorbar les virtuts literàries i la gràcia de l'anàlisi, dels qui m'han precedit. La llista és impressionant. Cito els qui conec o he conegut: Joaquín Calvo Sotelo, Josep Tarín, Ignasi Agustí, Teodor Sardà, Valentí Moragas, Salvador Soler Forment, Lluis Romero, Francesc Sitjà Príncipe, Anton Canyelles, Jaume Pol Girbal.

  —2→  

¿Què puc dir jo en tal circumstància, no sóc més que un badoc de les vinyes del Penedès i de les seves festes, tant com modest consumidor del producte saborós. Ni per la paraula ni pel tema puc aspirar que se'm perdoni la pobresa d'allò que penso dir en aquest acte. Només em protegirà l'esperança en la benevolència de l'auditori i la confiança que pugui acceptar el meu discurs com el compliment d'un deure envers un amic, cosa per a mi ineludible. En tot cas compartirem ell i jo responsabilitats, en un fifty-fifty (com diuen els americans) i ens distribuirem la vergonya de la desil·lusió que pugui provocar.

A Miquel Torres, company des dels estudis de l'escola primària -a qui és difícil dir que no; i si ho volen constatar, facin la prova-, se li va ocórrer que jo, que fa anys que estic allunyat del vi i de la verema, vingués a fer la crida d'enguany a Sitges, i per més pega en la festa dedicada al país germà gran de la viticultura europea, França. Ha estat inútil tota resistència i ací en tenen en l'intent de confeccionar alguna cosa que no malmeti la cerimònia d'honor envers aquest antiquíssim regal de la naturalesa. He pensat fer una brevíssima repassada de certs aspectes de la presència del vi en la civilització occidental i en el món de la cultura; concretament en la ordenació dels dos tipus humans, apol·linis i dionisíacs, en què es distribueixen les obres i les persones.

He de dir que les lectures que he fet per a aquest compromis, ja m'han donat un gran gust i alguns descobriments, perquè no tenia idea de l'univers del vi. Tant de bo pogués comunicar-ne un petit percentatge a vostés.

Després d'aquesta confessió, ja puc començar.

  —3→  

La civilització occidental és el resultat de la integració de tres aportacions fonamentals, com a llegat de tres pobles que hem de situar en el Mediterrani: Israel, Grècia i Roma, la qual cosa traduïda en esquema vol dir: la base teològica, el sentit estètic i el criteri del dret, respectivament. La suma i transformació d'aquestas contribucions essencials, reviscudes al Renaixement amb una certa i relativa modificació, han viscut fins als nostres dies. És difícil analitzar què som ara -el moment present és sempre fugisser i indefinible- i encara més difícil preveure el destí de la humanitat en el futur.

Estem presenciant una barrija-barreja d'ingredients, acumulats en una forma espantosa per les conseqüències que en resulten, a causa que el món s'ha reduït a un espai unificat, petit, o, al menys, sense els compartiments privatius, diferenciadors, que sobrevivien com a divisions particularitzades en els segles precedents. Avui estem, no al dia, sinó a l'instant, de tot el que passa a Tokio, a les Malvines, a Afganistan, al Canadà o a la República Sudafricana. Ja sé que allò que ens assetja són notícies més que idees -almenys així ho creiem-, però, amb tot, vivim enmig del fenomen destructiu de les singularitats individuals i nacionals, degut a la mescla indiscriminada, antiselectiva, d'influències poderoses i temptadores, que ens fan viure un gran experiment que no sabem on ens portarà. Realment se'ns posa a prova, amb pressions no mai sentides amb força equivalent, de les quals es pot esperar qualsevol resultat, en bé o en pitjor, en pro o en contra, de l'home i de la qualitat de la vida, que hauria d'ésser la finalitat de les preocupacions de la societat i l'objectiu principal de la cultura. Tot ho veiem perjudicat i cada dia anem a menys en els valors distintius.

L'individu queda diluït i perdut en el terrible procés de massificació, que en el fons del fons no és res més que l'anorreament de la personalitat humana, víctima de la uniformació universal, sota el pes dels problemes col·lectius, econòmics, socials i polítics. Veiem com els poetes de la intimitat desapareixen; que les novel·les s'ocupen, cada dia més, de temes socials, oblidada la idea de desxifrar l'existència o de forjar figures senzillament humanes; que la ciència i la técnica es confabulen per afeblir perillosament la participació personal i tot es redueix a un joc cibernètic més que de creació o d'exercici intel·lectual, s'abandonen els principis de la convivència i la solidaritat amb pèrdua de la intervenció de l'home, substituït tot per la multitud mimètica, el nombre i l'aniquilament del caràcter de cada u.

Potser és aquest el signe més expressiu -dramàtic o tràgic-, del nostre temps i tot fa creure que el procés de supressió de tota singularitat anirà devorant el poc que queda de les participacions i les iniciatives identificadores de l'ésser humà.

I, tot això, per què ho dic?

  —4→  

A la Biblia se'ns parla que Nostre Senyor (Jahvé o Sebaot) ens va donar el vi per plaer, conhort o càstig de la persona, segons l'ús que en fes, però que a més ha d'ésser l'alegria del cor i benestar de l'ànima, si es beu a temps i amb sobrietat (Proverbis, 31, 10-39 «Els banquets»), sense incórrer en l'abús de Noé (Génesis, 9, 20-21). La relació afegeix que es trasplantaren de l'Egipte els primers ceps per cobrir les muntanyes amb l'ombra quan les vergues arribaren a ser tan altes com els cedres i les branques s'extengueren fins al mar i fins al riu les arrels (Salms, 80, 9-20 «Oració per al poble perseguit»).

En estudis arqueològics s'ha documentat l'existència del vi en remotes cultures (Troia, Egipte, Caucas, Palestina, Georgia, Armènia, Tràcia i Frígia). I més enllà: Assíria. Passà a Grècia, d'on tenim testimonis literaris d'Homer, Heròdot, Xenofont, Estrabó, que ens el situen per tot el món hel·lènic. D'allí a Roma que l'espandeix per tot el seu Imperi, a les Gàl·lies, enllà d'Europa i a la Península.

Grècia ès el poble hereu de la tradició oriental i egipcíaca. Les forces naturals i legítimes de la cultura es transformen en concepcions idealitzades, en una teogonia original, on el vi es símbol del déu Bacus o Lieo o Dionís, que correspon a una creació específica, expressió del foc dels sacrificis, fill de Júpiter i Samele. Es va convertir en el deu del cep i del vi, de la producció i de la vegetació, vivificador de la naturalesa i fecundador de la terra; a més de l'alegria desbordada i el goig total de viure. El déu de l'optimisme i les riallades. Se'n conten grans aventures. Se'l pinta habitualment portant un raïm o una copa, descansant a l'hombra d'una parra, o sobre una bóta. Se li atribueix la fundació del teatre. Se li dedicaren festes, anomenades orgies o bacanals, on predominava la follia i l'escàndol. Bacus o Dionisos va ésser el déu de l'embriaguesa.

En contrast evident, Grècia crea en la seva mitologia la figura d'Apol·lo, fill de Júpiter i Latona; com a déu del sol, efebus resplandent, pur, sant. Físicament perfecte, reunia totes les qualitats de l'esperit, bell, àgil, majestuós. Déu de la medicina, creador de la poesia i de la música, protector dels camps i dels pastors, era representat amb una lira a la mà, cenyit el front amb una corona de llorer. Advertia els infortunis per mitjà dels seus oracles. Era la simpatia i la gràcia, lluny de tota deformació.

*  *  *

Fonamentalment el tema del vi en la història contraposa sempre dos efectes: l'equilibri i el risc; l'entonació i la disbauxa; la moderació i l'excés; la pau i el trasbals; l'elegància i el desesper; el remei i les amenaces.

I això és constant en tots els registres literaris i artístics, des del temps més distant fins als nostres dies.

  —5→  

Ja he dit que Noé, va caure en l'abús del vi, però en els Proverbis, en el «Banquet de la Sabiduria», consta aquesta sentència: «Veniu i mengeu el meu pa i bebeu el meu vi, que per a vosaltres he mesclat» (9, 5); i en les bodes de Canà, Jesucrist transformà l'aigua en vi, i el multiplicà, perquè begut amb moderació alegra el cor, i quan falta hi ha tristesa en qualsevol festa. I, sens dubte, la major reverència es la de la consagració del vi en la propia sang de Crist.

Les referències són abundants en la literatura i en las arts de Grècia i Roma. Les he vist citades profusament en les crides d'anys precedents. Us n'alliberó, ara. I el mateix faig amb les constants mencions dels autors renaixentistes, del segle XVI i XVII, quan es redescobrí, per a reviure'ls, els secrets de les civilitzacions clàssiques, superada l'Edat Mitjana, en la qual bàrbars i musulmans negaren al vi el pa i la sal.

Els Grecs, que amb les seves divinitats proclamen, i a la vegada callen, la doctrina profunda de la visió del món, varen erigir, doncs, dues entitats mitològiques: Apol·lo i Dionisos (Bacus) com a doble font de l'art. Així ho afirma el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, en el seu famós llibre, El naixement de la tragedia, publicat en 1886.

  —6→  

Diu que Apol·lo i Dionisos representen les antítesis estilístiques, que caminen conjuntament, gairebé sempre en lluita, fins que es refonen en el floreixement de la «voluntat» hel·lènica i formen l'obra d'art de la tragèdia àtica. L'ésser humà assoleix la delicia de l'existència en dos estats: el somni i l'embriaguesa.

Apol·lo es el déu del sol i de la lluna. La bellesa és el seu element; l'acompanya l'eterna joventut, el comportament mesurat, l'estar lliure de les emocions salvatges.

En canvi Dionisos descansa sobre la borratxera, l'èxtasi. L'home s'oblida de sí mateix, per l'embriaguesa, l'instint primaveral i la beguda narcòtica. Totes les limitacions de l'educació desapareixen i l'esclau és home lliure, el noble i l'home humil es confonen en els cors bàquics. Canten i ballen i desaprenen a caminar i a parlar. I l'home dionisíac, víctima del vi, juga amb la follia del desequilibri i la passió, mentre Apol·lo manté la serena perfecció de l'art.

La lluita entre els dos tipus de vida va ser ferotge, però el domini de l'any es va repartir entre les dues tendències. I cada una va seguir la seva propia evolució. Fidies és apol·lini; però la tragèdia és el triomf de Dionisos. I així en totes les arts: la melodia és apol·línia, però Dionisos coindueix la música tràgica, amb més potència de comunicació, amb més força de naturalesa sense brides. Bacus és l'alliberament dels instints; el cant i la mímica de les masses s'emportava les voluntats, però el corrent apol·lini lligava la formosor amb cadenes de creació humana. I l'una i l'altra han viscut influències recíproques, de moderació i desmesura.

D'aquesta forma ha estat la sort de l'art en totes les époques. I els dos exemples han estat el missatge que hem rebut de la cultura grega.

Fins ací aquest breu resum de Nietzsche en l'ordenació de l'esperit hel·lènic transmés a la nostra civilització.

Apol·lini o Dionisíac, dues vessants de la faisó d'ésser persona. No cal pas recórrer a models del passat per trobar exemples de personalitats apol·línies o dionisíaques, que siguin espècimens o prototipus de les unes o de les altres. Cal mirar-se cadascú a si mateix, per trobar els propis trets que defineixen, d'una o altra manera, el pensament, la comprensió i les obres. Podríem aplicar-hi la dicotomia en què va interpretar el caràcter dels catalans el meu estimat i plorat condeixeble Jaume Vicens Vives: el seny i la rauxa, ingredients que en proporció diversa portem tots nosaltres en el fons de la intimitat. Ara, i en tots els temps de la nostra història.

L'instint governat per la intel·ligència, es la lluita d'Apol·lo i Dionisos. Seny i rauxa no crec que s'allunyin gaire de la classificació de Nietzsche, establerta a partir del profund estudi de la tragèdia creada per la cultura del poble grec, poble clàssic per excel·lència, que, fet i debatut, ens ha fixat les línies mestres del que després ha seguit   —7→   pensant la humanitat, tot recreant el llevat de civilització que ens va deixar com a herència.

Habitualment es contraposen els dos conceptes: el seny, apol·lini, amb la raonada contenció; i la rauxa, dionisiaca, amb el frenesí sense aturador. Els extrems de la comparació són exagerats i per tant perniciosos. Nietzsche mateix parla només de caràcters apol·linis i dionisíacs més enllà dels límits de la mesura justa probablement per a demostrar la seva tesi fins a arribar a conclusions de dissolució.

Penso, però, que la serenitat apol·línia hauria resultat eixorca i estèril, sense un punt de passió dionisíaca. Fóra la perfecció inútil sense l'esperò de Bacus. Vull creure que en lloc d'enfrontar les dues maneres de conduir-se els homes, cal assajar la síntesi en proporcions equilibrades. L'apol·lini modèlic seria inacceptable, com una caricatura; el dionisíac a ultrança se'ns faria repugnant i digne de commiseració. Ni l'enravenament i l'excessiva pulcritud; ni l'eufòria il·limitada que porta a l'esbojarrament. Hem de buscar la coherència del repòs i l'acció; de la meditació i la invenció.

En la síntesi i conjunció discretes d'aquests dos factors de vida hi ha la última causa de la nostra civilització. Altrament, o es cau en la insipidesa o en la irracionalitat. La dificultat està en moure's dintre la justa proporció creadora i fecunda, i estimo que els grans models civilitzadors, al llarg dels segles transcorreguts, tant com els homes exemplars del nostre temps, estan fets de l'harmònica integració de trets apol·linis i dionisíacs, encara que en determinades personalitats predomini un o altre dels dos elements constitutius.

Ja sé que la síntesi és enormement dificultosa i més en el curs de l'existència quan les temptacions sobrevenen sense avís i de vegades sense tenir-ne consciència però mirem els grans models que han fet caminar el món, i trobarem l'equilibri vital de les dues vessants de què parlem, ben balancejades en els casos més notoris.

Isi el vi és la força de l'impuls dionisíac, però també de l'alegria i la satisfacció, haurem d'arribar a la conclusió que si el sabem usar amb prudència, talent i goig intens, potser haurem trobat la pedra filosofal per a fer més viable una convivència civilitzadora que en el nostre temps corre el greu perill de la deformació i l'extermini. El vi crea comunitats fermes i refinades, o sigui amb equilibri intel·ligent, condició per al raonament. Fóra impropi confiar únicament en el vi per salvar les nostres societats en procés de deteriorament, però pot ésser de gran valua per a redreçar la civilització contemporània que de desviació en desviació ens porta a un desenllaç sense gust, sense alegria i sense esperança acceptable.