Visor de obras.

Sóc del Penedès i me'n sento identificat en el record de la infantesa i la primera joventut. Fa més de 40 anys que resideixo en un país sudamericà ben diferent, on els ceps son peces de referència llunyana i el vi es senzillament matèria d'importació. Al tròpic no es dóna la vinya, malgrat que disposi de la naturalessa més generosa en fruits abundosos i d'una extraordinària varietat i riquesa. Veneçuela disfruta de qualitats substancialment diferenciades del nostre paisatge, de la nostra vegetació i del nostre clima. Sempre en dimensions magnificades, en contrast amb els espais retallats, ben cuidats, poblats per concentracions humanes poc distants, i reblerts de ciutats, viles, llogarets, caserius i masies, que son viu testimoni del fet que cada pam de terra ha estat amarat, durant molts anys, per la suor del treballador del camp. Cada vegada que he retornat al Penedès i he parlat amb pagesos de la comarca, m'ha sorprés l'aglevament de la persona amb la terra i les plantes. El bon cultivador sap la història de cada cep: què ha donat i què en pot esperar. I el mateix dels arbres i de les fonts i del llocs on l'home pot recolzar la seguretat del fruit. Són, realment, dos móns diferenciats.

Les ciutats són més o menys el mateix per tot arreu. Més o menys populoses, més o menys brillants, però no donen la diferència rellevant pròpia de la vida agrícola.

Faig presidir la meva glosa amb un refrany ben expressiu: «Vi begut amb mida, allarga la vida», que he trobat recollit en el llibre de Pere Sadurní Vallès, Retalls del folklore Penedesenc (Vilafranca, 1982).

He parlat de la comarca del Penedès: del Baix, de l'Alt i del de la Costa; ja que és absurd pretendre desfer, en compartiments administratius, la unitat legislada per la geografia, el paisatge i la població, i consagrada per la història. La nostra unitat comarcal té uns límits que són d'impossible modificació.

Parcel·lar-la és un error, que en política, com es va dir fa molt de temps, una errada és pitjor que un crim. Si, al Penedès, li escapcen la costa li treuen la ponderació epicúria del mar dels nostres avantpassats, que es contempla des del massís de Garraf o es juga a tocar-lo a Sitges i a Vilanova i a Calafell i a Coma-ruga, punts del llindar marítim de la comarca; si el retallen pel Vendrell es desfigura la plana amorosa que ens porta al veïnatge del Camp de Tarragona, que és on comença una terra diferent, de color i substància; si es suprimeix Vilafranca i l'entorn muntanyenc des de la serra d'Ancosa fins al Llobregat i l'Anoia, desproveïm la comarca de tota una regió central, precisa, que fins va tenir a Olèrdola la petita capital de la resistencia, i fou eix de la repoblació, quan s'expandia el domini cristià cap al Sur en els espais de la Catalunya Nova-Primer marca, després comtat efímer, i tambè vegueria i corregiment. Aquests han estat els signes permanents d'aquest Penedès que han rebut les nostres generacions:

Com diu el plorat historiador de l'art litúrgic, Dr. Manuel Trens, en aquesta petita gran joia que és el seu llibre, Vilafranca, senyora Vila, on defineix i interpreta les coses bones de la nostra terra, com a resum de la presència real de la comarca en el seu procès evolutiu:

Els penedesencs estem predeterminats, com tota cosa que s'estimi, per unes causes i raons, que per altra banda no es poden evitar. I la nostra comarca està assenyalada per la presència del cultiu de les nostres vinyes. El mateix Dr. Trens, moltes vegades, s'ha referit en el seus escrits, en forma exacta i sentenciosa, a la imatge dels nostres camps: «Les vinyes són mantes de viatge»; o, «vegetació militaritzada», o diu de la Festa Major de Vilafranca «que és la Festa   —10→   Major de la Verema», perquè està fixada a fi d'agost i primers de setembre; també assegura del vi, una cosa ben encertada:

El seny -equilibri i bon gust- queda identificat amb el Penedès.

Segurament, la serenor que es desprèn de la meditació del Penedès, com a entitat vivent, és filla de l'harmonia que es dedueix en les seves parts integradores: costa, plana i contorn muntanyós, protegit per la meravella geològica i espiritual de Montserrat que vetlla per la seva integritat, tota impregnada pel treball dels pagesos que fins avui han agombolat fidelment llurs llocs de conreu dibuixats als voltants de grans ondulacions de centenars de pujols i comes cultivades totalment, amb predomini de la vinya que ens queda com a vegetació dominant sobre l'antiga trilogia de l'oli, el blat i el vi.

El marc geogràfic de la comarca natural del Penedès i l'aventura dels seus vins han estat magistralment descrits en el llibre de Jaume Ciurana, Els vins de Catalunya (Barcelona, 1980). Fixa les zones de conreu, on la vinya es troba ara assentada al Penedès en quatre punts: a) la plataforma del litoral (del Vendrell a Vilanova i Sitges); b) els vessants orientats al Sud-Est, de la serralada litoral (Sant Pere de Ribes); c) la depressió central on es troba Vilafranca, plena de turons, però amb terrenys plans, el lloc més estratègic de la comarca, com diu Pere Mas i Perera, i Sant Sadurní, on es viu el miracle del vi escumós, amb les catacumbes de devoció i arxiu d'un ofici admirable; i d) els vessants de cara al migjorn de la serralada prelitoral (en l'eix: La Llacuna, Sant Quintí de Mediona i Piera).

Quant a l'aventura del vi al Penedès, registra com a qualitats característiques: la capacitat del canvi constant em pro de la millora, evitant sempre caure en la rutina, que l'han transformat en la comarca vinícola catalana que forma la punta de llança envers el futur dels vins catalans.

Però no vull referir-me, ni em pertoca, a l'aspecte econòmic dels fruits de la vinya, ni al nivell i qualitats dels cellers cooperadors; voldria, sí, remarcar la notable serenor de la nostra comarca, que ha estat el tret predominant del nostre passat (malgrat les atzagaiades esporàdiques, que són aviat superades, gràcies a Déu). Penso que el sentit d'equilibri d'aquesta porció del país, es pot simbolitzar en tres noms, que han donat brillantor a les lletres, a l'art i al pensament: un Manuel Milà i Fontanals, un Pau Casals i un Josep Torras i   —11→   Bages, que son tres pilans, autèntiques bases de la Catalunya moderna. Veig, també, com a representació d'aquest Penedès de profunda placidesa, rica en reserves per a la creació de formes de cultura, el boix de E. C. Ricart, tot un símbol, que des de la nostra jovenesa havia interpretat justament i exactament el que és i vol ésser la nostra comarca.

I si com a marc de fons, com a centre de la nostra vida agrària, tenim el vi, com a fruit i senyal eminents, ¿no serà ja una síntesi de les delicadeses apol·línies i la potència dionisíaca, incorporades al nou encuny de la creació cultural? ¿No podríem cercar en el Penedès aquesta fita de civilització, en la pau entre els homes; amb la tolerància mútua que crea la solidaritat en l'esforç per a identificar-se amb la terra; en les il·lusions d'aportar normes de conducta, entre el seny i la rauxa, per fer plenament profitós allò que la vida ens pot donar com aliment espiritual i físic? ¿No serà aquesta l'entranya i el secret del seu missatge? ¿No seria la millor manera de fer honor al   —12→   llegat de la història? ¿No ha estat sempre la universalització dels valors d'arrel local, el punt de partida de tot procés de cultura? Si la civilització llatina ha estat denominada la civilització del vi, com ens explica en Miquel Agustí Torres, penyora de continuació d'un nom ja il·lustre en viticultura, potser no és massa fantasiosa la meva suggestió.

La Festa de la Verema és un acte trascendent i propici per encetar algunes reflexions, mentre celebrem un altre aniversari del corrent vital dels germans penedesencs, en el record d'homenatge i admiració a l'exemple vitivinícola de la França immortal, hereva de l'harmonia hel·lènica en la nostra civilització.

Acabo ara, quan la vinya té a la tardor color d'aram, amb el prec d'un poema d'Àngel Guimerà:

Setembre 82