| |
El calendari
musulmà y el Ramadan1
por Daniel Climent
El calendari
musulmà té com a base el temps que hi ha des d'una lluna nova
a la següent, és a dir, els 29 dies i mig que tarda la Lluna en
circumdar la Terra i que anomenem mes lunar o sinòdic.
Com que l'any lunar
musulmà2 consta de 12 mesos, cinc dels quals són de 29
dies i la resta de 30, el resultat és un any de 354 dies subdividit
en els mesos següents:
Els noms dels mesos,
alguns dels quals es refereixen a les estacions, tenen l'origen
en el calendari àrab pre-islàmic, que originalment afegia un mes
cada tres anys, amb la finalitat de mantenir el calendari lunar
en harmonia amb les estacions.
No obstant el seu
origen, el calendari musulmà islàmic obvia aquella correcció, per
la qual cosa acumula una diferencia de 10 o 11 dies per any respecte
del calendari solar.
El resultat és que
els mesos musulmans es desplacen gradualment per les estacions de
tal manera que, passats uns anys, el mateix mes cau en estacions
diferents.
A més de la divisió
de l'any en mesos, els musulmans, com els fidels d'altres creences,
celebren determinades efemèrides que serveixen de marca en el decurs
del temps i de guia en les devocions.
Així, el primer dia
de l'any, l'1 de Muhàrram, se celebra referint els pormenors
de l'Hègira o migració, l'inici de l'era islàmica3
, quan, el 16 de juliol de l'any 622 d.C (segons el nostre còmput
de temps) Mahoma i una colla de seguidors van fugir de la Meca per
a fundar una nova comunitat de creients a Medina.
El dia 10 del mateix
mes de Muhàrram se celebra l'Ashura, en record de Nuh [Noé]
i de Mussa [Moisés], dos dels profetes bíblics que reconeixen com
a propis els musulmans:
Vam enviar Nuh al seu poble i els
va dir: "Oh, poble meu! Serviu Al·là, adoreu-lo! No tingueu cap
altre déu llevat d'Ell" (7:59, que vol dir versicle o aleia
59 de la sura 7).
De Nuh es recorda
fonamentalment el diluvi (Gènesi 6) i la baixada de l'arca, 40 dies
després que aquesta encallara al mont Ararat (Gènesi 8:6):
Quan va arribar el gran diluvi,
aquell tan violent, universal, us vam portar en una embarcació,
perquè aquest miracle fos per a vosaltres un record perpetu i la
vostra orella l'escoltés sempre, perpètuament! (69:12)
A més de la fi del
diluvi universal, la festa d'Ashura recorda l'alliberament
dels israelites de l'opressió del Faraó.
Després de Nuh,
Nós enviàrem altres profetes i missatgers als seus pobles, perquè
els duguessin les proves clares. [...] Vam enviar, després
d'ells, Mussa i Harum [Aaron, el seu germà], a Firaun
[el sobirà o rei d'Egipte] i els seus magnats, amb els Nostres
miracles. (10:74)
Vam donar a Mussa les escriptures,
el llibre sant (2:87).
Per als shiites,
una de les sectes islàmiques més esteses, l'Ashura és la
festivitat més important de l'any, ja que hi recorden el martiri
de Husayn [Husein], nét de Mohamed [Mahoma] a mans d'Abu Bakr, sogre
de Mahoma i primer califa, enfrontat a Alí, gendre de Mahoma i pare
de Husayn.
Un parell
de mesos després, el 12 de Rabí al-Awwal, se celebra Mawlid Al-Nabí
o naixement de Mahoma, dia en què els musulmans escolten panegírics
del Profeta i les gestes de la seua vida. Per al sufisme, el moviment
ascètic musulmà que preconitza la unió mística amb Al·là a través
del coneixement i de la bondat, eixe dia és el més solemne de les
festes que s'inicien l'1 de Rabí al-Awwal, ja que simbolitza
i expressa la reverència de l'Islam cap a Mahoma, considerat com
el "varó perfecte". La festa va adquirir rellevància sobre tot quan
els musulmans entraren en contacte amb els cristians, que commemoraven
el naixement de Jesús.
Shab i-Barat,
que els musulmans de la Índia i Pakistan celebren en la lluna plena
del vuité mes, és a dir, el 15 de Sha'ban, és important perquè,
segons creuen, eixe dia Al·là [Déu] registra totes les accions de
la humanitat.
El
27 de Rajab celebren Lailat al-Miraj o "Nit de l'Ascensió".
Eixe dia, en què es conten anècdotes de la vida del profeta commemora
la visita de Mahoma a Al·là [Déu], amb qui va conversar i de qui
va portar a la Terra instruccions precisses, que incloïen, entre
d'altres, l'obligació de les cinc pregàries al dia. Es considera
que en eixe viatge iniciàtic, a lloms de Buraq, un ésser
alat meitat home i meitat cavall4, va ser guiat per l'arcàngel
Gibril [Gabriel], i que eixa ascensió es va iniciar a Jerusalem,
a la meseta d'al-Aqsa, on avui en dia hi ha una mezquita,
una de les més importants per als musulmans.
No
totes les festes islàmiques tenen com a base el calendari lunar.
També celebren algunes en relació amb alguna efemèride solar i amb
la llum, segurament com a herència de celebracions orientals molt
antigues.
Un
exemple d'eixes festes és l'Ansara, que celebren el 24 de
juny (en homenatge al solstici d'estiu: l'equivalent al nostre Sant
Joan), i de la qual existeixen referències a les "khardjas"5
hispano-àrabs.
Una
perllongació d'eixa festa es registra, per exemple, a Malta (país
que té una llengua mixta entre una base àrab i gran part de lèxic
italià): els dies 28 i 29 de juny (l'equivalent al nostre Sant Pere),
hi celebren la festa de l'Imnarya, peculiar arabització del
sicilià luminària.
De
totes les festes (Id, en àrab), dues van ser expressament
indicades pel Profeta per a ser celebrades,: la més important, Id
al-Fitr o "festa del final del Ramadan" i, en el darrer
mes, la Id al-Adha o "festa del sacrifici".
Si
tota festa suposa una ruptura de la normalitat i una certa inversió
de les formes habituals de conducta, això s'escenifica de manera
especial amb el nové mes del calendari musulmà, el mes de dejuni
o Ramadan,
obligatori per a tot musulmà, i en què es commemora la primera revelació
d'Al·là a Mahoma, posteriorment transcrita
a l'Alcorà .
L'inici
del Ramadan el decideixen uns observadors designats pels organismes
religiosos de cada país, i que, situats en un lloc elevat han d'escrutar
visualment l'horitzó, sense cap ajuda mecànica, òptica o càlcul
matemàtic, fins albirar el primer fil de llum de la lluna creixent,
que indicarà que el següent dia comença la festa religiosa.
Tot
i que, en teoria, el començament del Ramadan es decideix al mateix
temps per a tota la comunitat musulmana (enguany, el 17 de novembre
del 2001), l'extensió geogràfica de les comunitats islàmiques
fa impossible unificar les observacions, de tal manera que el Ramadan
s'inicia de manera escalonada, per regions geogràfiques.
De
tota manera, en el cas de què les condicions meteorològiques impedeixen
veure l'horitzó i el naixement de la Lluna amb la suficient claredat,
el Ramadan s'iniciarà dos dies més tard del que era previst.
Durant
el Ramadan, tots els que han assolit la pubertat han d'abstenir-se
de menjar, beure, fumar, usar perfums i tenir relacions sexuals
durant les hores diürnes, és a dir, des de que ix el Sol fins que
es pon i comença un nou dia, ja que per als musulmans els dies comencen
a comptar-se després de la posta del Sol, "quan ja no és possible
distingir un fil blanc d'un fil negre", i no a mitja nit, com fem
els qui seguim el calendari cristià occidental.
Com
que el Ramadan segueix el calendari
lunar, any rera any es desplaça per les diferents estacions,
per la qual cosa l'observació del ritual por resultar penosa durant
l'estiu, per la qual cosa els devots musulmans valoren en gran mesura
l'entrenament que proporciona com a disciplina espiritual i com
a mostra del triomf de la ment sobre la matèria.
Potser
d'aquí deriva la seua força i manteniment, malgrat les dures condicions
que dominen
les hores diürnes, ja que aquestes queden compensades per les
expectatives i realitats de les nits, en què les ciutats i pobles
islàmics ornen els carrers, la gent es visita i es fa regals, els
xiquets canten de porta en porta, es preparen menjars i begudes
extraordinàries, ... i qui pot fa l'amor, almenys en la cèlebre
Lailat Al-Qadr o "Nit del destí", el 27 de Ramadan6,
que també es dedica a llegir l'Alcorà i a resar, de tal manera que,
segons ens diu la sura 97:
La
nit del destí és molt millor que milers de mesos! En aquesta nit
baixen els àngels del cel, i l'esperit [l'arcàngel Gibril/Gabriel],
amb el permís del Senyor, amb els decrets d'Al·là per a cada cosa.
Nit de pau, que dura fins al trenc de l'alba. (97:3-5)
La
tradició sosté que eixa nit és quan es fixa el curs dels esdeveniments
de l'any que comença a partir d'aleshores i fins el proper Ramadan7.
Eixa
nit es va revelar tot l'Alcorà a Mahoma, tot i que immediatament
se li va llevar per a donar-li'l a poc a poc posteriorment, a mesura
que ho exigien les circumstàncies.
Una
altra festivitat important és el darrer divendres del Ramadan, en
què fan una visita especial a la mesquita per a dir adéu al mes
de dejuni.
Quan
acaba el Ramadan comença el mes de Sh'awwal, amb la festa
més gran, la Id al-Fitr, o "festa de la ruptura del dejuni".
És tan gran el plaer que els musulmans senten per finalitzar aquella
penitència que la celebren amb més joia que qualsevol altra. Es
donen benediccions i es desitgen felicitat, personalment o enviant-se
targetes, donant gràcies a Al·là per haver-los ajudat a superar
les dificultats del Ramadan. Comencen el dia banyant-se i vestint-se
amb la millor roba. Després acudeixen a la mesquita per a les oracions
i la gentada sol desbordar el recinte sagrat i s'estén per l'exterior.
Després de les oracions, la gent s'intercanvia regals i visita als
parents i amics. També estan obligats a donar almoina als pobres.
Al llarg del dia els musulmans han de reflexionar sobre el significat
de l'Islam i intentar limar les diferències amb la família i els
amics, per a poder començar una nova vida sota el signe de la pau
i la reconciliació.
Més
endavant, el 10 del darrer mes, Zul-Hijja, se celebra Id
Al-Adha, que sol durar tres dies. Els orígens d'aquesta festa
es remunten al profeta bíblic Ibrahim [Abraham], que va evidenciar
la seua bona disposició a acatar en tot a Déu que fins i tot va
estar disposat a sacrificar al seu fill més volgut, Ishaq [Isaac].
Eixe
dia, tant els musulmans que estan a la Meca com a la resta del món,
inicien la festa amb una oració en comú i sacrifiquen una ovella,
una vaca o un camell, dels quals es queden amb la tercera part i
la resta el reparteixen entre els pobres. Amb eixe ritual s'acaba
la peregrinació a la Meca dels qui hi han anat.
L'any
acaba amb la festa de cap d'any o Hijarah, la vespra del
primer dia de Muharam.
1. Agraïments:
a Lina Gracia Vicente, professora de l'Institut "Badia del Baver",
d'Alacant
2. Per aclarir
el significat de termes com musulmà, àrab, islàmic, moro, etc.,
es poden consultar les pàgines següents: www.geocities.com/Athens/Olympus/3197/ter4.htm ,
ahlulqiblah.8k.com/indexcat.html
i ahlulqiblah.8k.com/somcatalans.html
3. A L'adopció de
l'Hègira com a inici de l'era musulmana va tindre lloc durant el
califat d'Umar Ibn al-Kahttab, el segon califa (el primer havia
sigut Abu Bakr, el sogre del Profeta, un dels que va fugir amb ell
cap a Medina). Per analogia amb la forma cristiana de denominar
els anys, afegint-hi d.C., s'escriu d.H. per a indicar els anys
de l'era islàmica. Així, per exemple, el dimecres 14 de novembre
del 2001 d.C. equival al yawm al-'arb' 27 de Sha'ban de
1422 d. H.
4. A destacar la
semblança amb els ritus iniciàtics, amb el centaure Quiró com a
guia, de nombrosos herois i semidéus grecs, des d'Heràcles fins
a Aquil·les, Asclepi, Jàson o Nèstor.
5. En castellà, jarchas.
Les muwaxxaha/s, cançons estròfiques en àrab clàssic o en
hebreu, tenien l'estrofa final o tornada, la khardja o markaz
escrita en dialecte mossàrab (o en àrab vulgar, o en berèber, o
en persa). Quasi totes són eròtiques, posades en llavis de les esclaves
de l'harem, les quals en al-Andalus s'expressaven normalment en
aljamia o romanç mossaràbic.
6. És a dir,
i segons la nostra manera de començar els dies, la nit del 26 al
27.
7. La mateixa
creença existeix entre els jueus per a la nit de Ros-ha-sand,
l'1 del mes de Tisri.
|
