El mite de Caldesa: Corella al «Jardinet d'orats»

Jaume Turró i Torrent¹

Tragedia est carmen de magnis criminibus uel iniquitatibus

(Nicholas Trevet)

Des de les reivindicacions de Francisco Rico i Lola Badia, la figura de Joan Roís de Corella (28.IX.1435-6.X.1497) i la seva proposta artística han esdevingut un punt obligat en la història literària catalana del segle XV². Finalment, els 500 anys de la impressió del Tirant lo Blanch han acabat ressituant-lo en el lloc que havia tingut en el seu temps, i l'han convertit en pauta d'escriptura per a Joanot Martorell. En aquests anys, la bibliografia sobre Corella ha donat ocasió a un canvi notable en mèrit de la seva figura i la seva obra. En aquesta redimensió, el valor i el significat de la Tragèdia de Caldesa i del personatge Caldesa han tingut un paper de primer ordre³.

En aquest article vull exposar la importància en la configuració del personatge literari de Caldesa del còdex Barcelona, Biblioteca Universitària ms. 151, copiat per Narcís Gual ca. 1486 i conegut amb el nom de Jardinet d'orats (= JO)⁴. Aquest manuscrit fou la primera font per al coneixement de l'obra de Corella; fins a l'edició de Ramon Miquel i Planas, el públic i la major part dels estudiosos no disposaren de l'obra transmesa pel còdex molt més complet a València, Biblioteca Universitària ms. R-2804 (= M), procedent de la biblioteca del erudit valencià Gregorio Mayans y Siscar (1699-1781). En aquell moment el mite de Caldesa ja s'havia elaborat i fou considerat una de les creacions més interessants de Corella⁵.

Expressaré aquí la sospita que la creació de Caldesa es deu en bona part al públic de Corella. Aquest darrer hauria escrit la Tragèdia el 1458, i també el maldit «Si'l ferro calt refreda la mà casta» (Obres § XXI, 415-16); i probablement en la rúbrica de la Tragèdia va batejar l'autor del crim amb el nom de Caldesa, com testimonia JO. Després, entre el públic va obtenir tant èxit que Caldesa esdevingué personatge literari col·lectiu, i degueren ésser també els lectors qui van relacionar-hi el maldit, com a M, on s'hi afegeix el títol «De mossèn Corella per Caldesa». El Debat amb Caldesa seria una mostra d'aquesta apropiació; proposaré que no l'escriví Corella.

D'altra banda, en M llegim una rúbrica a la Tragèdia impersonal i sense el nom de Caldesa. Com és sabut, aquest nom no surt en tota la peça, i, per tant, d'alguna manera, segons aquest altre testimoni, assistirem al relat d'un crim però no en sabrem l'autora. Proposaré que hi ha motius per pensar si Corella amb aquest petit canvi va voler desentendre's del personatge de Caldesa ―això és, de la lectura que se n'havia fet i de la dimensió que havia adquirit. Per la nostra banda, hem intentat de no fer-lo responsable d'algunes peces i personatges que lectors i transmissió textual van acabar imposant-li.

Són tres les peces relacionades amb Caldesa, que Romeu va anomenar «cicle de Caldesa»⁶:

-Tragèdia de Caldesa (Obres § V, 121-29), transmesa per: (1) JO, fols. 84r-87v, sota la rúbrica «Tregedia de Caldesa feta per mossen Corella», i amb títol igual a la Taula que apareix a la fi (Turró, «El ms. 151 de la Biblioteca Universitària de Barcelona», núm. 15); (2) M, fols. 37v-40, sota la rúbrica «Tragadia rahonant un cas afortunat que ab una dama li esdevench», i amb el títol «la tragedia» a la Taula enfront del còdex.

-Maldit a Caldesa (Obres § XXI, 415-16), transmesa per: (1) JO, fols. 143v-144r, sota la rúbrica «Mossen Corella»⁷; (2) M, fols. 135v-136r, sota la rúbrica «De mossen Corella per Caldesa» (manca a la Taula, que s'interromp al fol. 130); (3) Cambridge, Trinity College ms. R.14.17, fol. 39r, sense rúbrica⁸; (4) París, Bibliothèque Nationale ms. esp. 479, fol. 176, sota la rúbrica «Corella»⁹.

-Debat amb Caldesa (Obres § XXXIV, 433-38), transmesa per: (1) JO, fols. 187v-190r, tres composicions sota les rúbriques «Mossen Corella a Caldea» i afegit més tard pel mateix copista: «Cobles de» (cobles I-III), «Resposta de Caldesa a mossen Corella» (cobles IV-VII), «Cobles sparsa de [Caldesa]» (cobles VIII-XIV) i tornada (cobla XV); a la taula final, «Cobles de mossen Corella a Caldesa. Resposta de Caldesa a mossen Corella. Cobles sparses de Caldesa»¹⁰.

L'última d'aquestes peces és suspecta. Fa uns quants anys vaig transcriure JO a la Biblioteca Universitària de Barcelona. Va cridar-me l'atenció precisament l'afegit Cobles de a la rúbrica Mossen Corella a Caldesa. La tinta i la lletra mostren que «Cobles de» és clarament posterior ―sembla que del mateix copista, quan va compondre el còdex al 1486¹¹. També vaig notar que l'usus scribendi de Joan Roís de Corella no s'avé gens ni amb aquesta peça ni amb les dues següents, les Lletres a Yolant Durleda i la Requesta d'amor. Sé que aquest argument és sempre discutible, però, per evident, no m'hi entretindré. Només faig notar que aquest Debat amb Caldesa, com va voler batejar-lo Miquel i Planas, no és escrit en decasíl·labs sinó en versos d'arte mayor. Això no és propi de l'escriptura de Corella ni dels anys de la seva obra profana. Força més tard, en canvi, i seguint la moda de l'època, quan voldrà endreçar la Història de Santa Magdalena a Elionor de Flors (Obres § XIV, 307-48), la clourà amb un quintet de versos d'arte mayor.

A aquestes sospites es va afegir la notícia d'una Canción de Caldesa que havia llegit copiada entre els fulls en blanc d'un dels tants manuscrits napolitans que es troben a París (BN ms. ital. 590, fol. 80r; vegeu l'Apèndix 1 més avall). Es tracta d'una curiosa mostra de l'èxit de Corella i del seu personatge més enllà de València. No m'estranyaria que haguéssim de relacionar aquest ressò amb la cort del príncep de Viana¹². M'ho fa pensar que, entre totes les peces transcrites, sempre de mà aragonesa, en els fulls en blanc d'aquest còdex, les úniques rúbriques que ens fan saber l'autor, o millor dit autors, de la composició són en un llarg debat entre un tal Antón de Moros i Gonzalo de Ávila que comença «Estando en cas del infante / porfiavan qu'era un aguila / en trobar Gonçalo d'Avila» (fols. 60v-65v). Si el primer és un desconegut, sembla que el segon hem de relacionar-lo amb la cort de Navarra i Aragó. Aquesta Canción de Caldesa dóna una preciosa notícia de l'èxit de la Tragèdia, tal que havia convertit Caldesa en personatge literari.

En aquest punt, la rúbrica del Debat amb Caldesa amb l'afegit Cobles de em va fer pensar que aquesta peça podia ésser també un fruit del mateix fet que documenta aquella canción. Narcís Gual, en compondre el còdex i la taula final de JO, seria l'únic responsable de l'atribució quan va interpretar la rúbrica Mossèn Corella a Caldesa assenyalant un autor i no simplement els disputants d'un debat fictici. Llavors va afegir «Cobles de», una precisió que no constava en l'antígraf quan va copiar aquelles peces.

Un argument més important encara el dóna el caràcter de la còpia de Narcís Gual. Si examinem la part més antiga d'aquest còdex (fols. 129-192), veiem que Narcís Gual va dedicar-se primer a copiar les obres de Corella i que anava obrint i confegint quaderns per a cada una d'elles. Després acabava d'omplir-los amb les peces menors d'altres valencians, com podem comprovar en la descripció que vaig fer del manuscrit. Així, el quadern novè s'inicia amb la Història de Leànder i Hero (dos quaderns), l'onzè amb Lo juí de Paris, i el dotzè amb la Història de Josep (dos quaderns). No observem el mateix en la part copiada més tardanament. La conclusió obligada és que el primer interès de Narcís Gual era sobre les obres de Corella, i que va adquirir-les en un manuscrit al qual s'havien afegit altres peces d'epígons valencians. L'interès d'aquestes peces era secundari i van passar més endavant a omplir els fulls en blanc dels diversos quaderns.

Narcís Gual no és pas cap model de copista mirat i atent; el text de Corella que ens ha llegat és més aviat aberrant. Pel que podem deduir, l'antígraf devia ser també una còpia d'ús de característiques semblants. En aquests casos, la reordenació de la successió de les peces sol comportar errors en l'atribució, sobretot de les peces menors. En l'antígraf, el lloc on les peces apareixen copiades va ésser suficient a l'usuari per a conèixer-ne l'autor o el caràcter de l'obra. En la còpia aquestes dades van desaparèixer, i, per contra, va sorgir la urgència d'una nova rúbrica, com per exemple l'afegit «Cobles de» a la rúbrica «Mossèn Corella a Caldesa» al Debat ab Caldesa.

Posaré encara un altre exemple. Les obres en vers de Corella, per la seva extensió, segons aquest criteri eren també peces menors destinades a completar els fulls finals en blanc dels quaderns; així ho podem comprovar en el Maldit a Caldesa, el qual apareix copiat al final del quadern desè (Història de Leànder i Hero) sota la rúbrica «Mossèn Corella» entre altres peces d'escriptors valencians menors. Una altra peça de Corella, La mort per amor («Si en lo mal temps la serena bé canta», Obres § XXX, 427), va passar a cloure el quadern onzè (Juí de Paris). De fet, es tractava d'una esparsa que cloïa el que devia ésser un primer recull, perquè tot seguit llegim: «plus est quam dimidius hich ergo finem dabo» (fol. 156v). Apareix sense cap rúbrica i després d'una composició de Joan Moreno. Fins ara, ha passat desapercebuda per als editors de Joan Roís de Corella. Si no poguéssim llegir-la en el manuscrit de la Maiansiana i en el de Cambridge, esperaria encara un avisat lector que sabés veure-hi un epígon de Corella a «Axí canten les serenes en lo temps de la mar tempestuosa, esperant la tranquilitat quieta» de la Història de Leànder i Hero (Obres § IV, 111, vv. 475-477).

Arribat en aquest punt, gens no em va estranyar la rúbrica de Corella a les breus peces que, dins JO, segueixen a l'anomenat des de Miquel i Planas Debat amb Caldesa. Em refereixo a les Lletres a Yolant Durleda i a la pretesa composició en vers batejada per Miquel i Planas amb el nom de Requesta d'amor (Obres § XVII, 387-90, § XXXV, 439; vegeu Apèndix 3 I-III més avall). Com ja he dit, vaig notar que no s'avenen gens amb la ploma de Corella, i que es tractava de peces molt semblants a la Lletra d'amor de mossèn Xerabia a dona Brianda (Apèndix 3 IV). Altra vegada, es tracta d'un grup d'obres destinades a completar el quadern tretzè, que conté la segona meitat de l'Història de Josep, i el que va ésser un primer recull (actuals fols. 129-92). La successió és aquesta: Història de Josep (fols. 159r-86v), una composició de Joan Moreno (fols. 186v-87v, Debat amb Caldesa (fols. 187v-90r), Lletres a Yolant Durleda (fols. 190v-91r, Requesta d'amor (fol. 191r) i una composició de Bernat Fenollar (fols. 191v-92v). Les rúbriques d'aquestes lletres són «Lletre de mossen Corella ha yolant durleda» i «Littera superioris Corella». Tothom ha expressat la seva estranyesa davant d'un nom com el de Iolant Durleda. Doncs bé, no tinc cap dubte que es tracta d'una mala lectura de yolant durrea, això és Violant d'Urrea, la qual surt en la rúbrica a la peça de Joan Moreno que precedeix el Debat amb Caldesa. Aquesta rúbrica fa: «Obre feta per Johan Moreno en persona de una nobla he devota [sra.] dona violant [d'urrre] continuant en lo present» (fol. 186v). Els mots entre claudàtors són afegits a la interlínia pel mateix copista. És a dir, no constava en la rúbrica de l'antígraf. Narcís Gual, en acabar de copiar-la, devia llegir en una nota al marge la identificació de la dama, i va decidir incorporar-ho en la nova rúbrica. En la taula final podem llegir: «Obre feta per Joan Moreno en persona de huna noble e devota senyora dona Yolant durrea». Com ja va proposar Martí de Riquer, la Yolant Durrea de Moreno i la Yolant Durleda de la lletra atribuida a Corella eren la mateixa persona; penso que no es tracta d'un pseudònim, sinó d'una mala lectura¹³.

La rúbrica de la segona d'aquestes lletres, «Littera superioris Corella», és també francament aberrant, como ho solen ésser tants dels textos de JO. Aquest «Corella» denuncia una atribució massa apressada, la mateixa que degué afegir «de mossèn Corela» a la lletra anterior. Littera superioris és una rúbrica prou clara, però només si la lletra precedent aclareix aquest superioris. Per a algun lector, no devia ésser així, i va decidir aclarir-ho. Pels motius que hem assenyalat més amunt, probablement es tracti del nostre copista ―o, si voleu, d'algun lector de l'antígraf, però el cas és el mateix. Aquestes lletres no consonen amb la ploma de Joan Roís de Corella. Així, els versos que clouen la primera de les lletres o són versos d'arte mayor o, més probablement, una quarteta de versos de cinc síl·labes. Es tracta de formes mètriques que no coneixem en Joan Roís de Corella, i de les quals sí se serviren Bernat Fenollar i els seus amics, que són els primers a posar de moda en català versificació de tradició castellana. Segons aquests esquemes mètrics són escrits els versos de la Requesta d'amor, que com molt bé va veure Riquer (Història de la literatura catalana, III, 303-4) no és un poema, sinó una altra lletra a la mateixa dama i del mateix autor. Totes tres devien formar un petit grup a part, ja que després de la darrera podem llegir Finite sunt. Desconec per quin motiu Narcís Gual va copiar la darrera de la manera com va transcriure-la Miquel i Planas, fent-lo pensar que es tractava d'una composició en vers. També podria ésser que tal disposició del text no fos gens estranya en lletres d'amor. Per exemple, en el Cançoner Vega-Aguiló la disposició de la Cobla del cor de fra Joan Basset no és a línia tirada per a la major part dels fragments en prosa, sinó a manera d'un text en vers¹⁴.

En resum, aquestes peces afegides a la còpia de Corella i desplaçades del seu ordre en la nova còpia, en establir-se un nou ordre (i això vol dir sovint rerubricar), com sol passar, van acabar atribuïdes a l'autor major. El més prudent, em sembla, fóra pensar si fossin del mateix Joan Moreno, del qual sí que sabem que escriví per a Violant d'Urrea. Aquell superioris potser es referia a ell (cf. més amunt la meva descripció de la successió dels textos després de l'Història de Josep en el recull que omplia els quaderns 12è-13è del manuscrit). Per tant, el Debat amb Caldesa deu pertànyer a Joan Moreno, Bernat Fenollar o a qualsevol dels seus amics, o a més d'un d'ells. Tampoc no m'estranyaria que aquests fossin els autors de l'intercanvi epistolari entre Corella i Caldesa que JO transmetia, als fulls finals del quadern onzè on havia copiat Lo juí de Paris, entre uns altres versos de Joan Moreno «a una filla del governador de València», segons diu la taula final. Probablement es tractava també de Violant d'Urrea, ja que Pero d'Urrea fou governador general de València de 1458 a 1469. Finalment, vull remarcar que l'antígraf de què disposava Narcís Gual havia de ser molt proper, si no procedent, del cercle de Joan Moreno i Bernat Fernollar, com denuncia la identificació que hem assenyalat més amunt de la dama a compte de la qual escrivia Joan Moreno.

A aquestes conclusions s'afegia una última consideració. Transcrivint JO vaig entretenir-me a cotejar el seu text de les obres de Corella amb M. Vaig poder veure que el text de Narcís Gual, malgrat que és molt i molt dolent, en algun cas ofereix millors lliçons que el de la Maiansiana. Fins els pitjors textos poden oferir-nos bones lliçons (vegeu Apèndix 2 més avall). Però, aquest criteri no era extensiu a la Tragèdia de Caldesa. Si bé es tracta també d'un text força més dolent que el de M, algunes lliçons obliguen a pensar en variants d'autor. Es tracta de les variants en les línies 7, 13, 44, 46, 62 i 122 de l'edició de Rico («Imágenes del Prerrenacimiento español», 22-27), qui ja va proposar una doble redacció (pàg. 22). Aquestes lliçons són les següents:

1	(lín. 7)	sofferrà crim tant neffandíssim JO soferrà ésser tint de legea de tant crim M (123, 12-13)15
2	(lín. 13)	sobre nostre orizon JO en nostra vista M (123, 21)
3	(lín. 44)	celeríssim crim JO desonest crim M (125, 69-70)
4	(lín. 46)	desaguals anuigs JO mortals enugs M (125, 74)
5	(lín. 62)	de infinida amor JO de amor estrema M (126, 97)
6	(lín. 122)	ab veu tant consona JO ab veu tan conforme M (128, 173)

Cap d'aquests casos és explicable per corrupció textual, i es tracta sempre d'expressions que identifiquen la ploma de Joan Roís de Corella. Això, repeteixo, no ho he observat en els altres textos inclosos en JO. M'entretindré a documentar les variants de JO amb paral·lels trets d'altres obres (referències a Obres, pàgina i línia):

1: «nefandíssims crims» (Història de Jason i Medea, § X, 226, 801); «leigs nefandíssims desigs» (Parlament en casa de Bernat Mercader, § XI, 259, 910); «lo seu nefandíssim desig» (ibid., 261, 972-3); «lo nefandíssim pacte» (Història de Santa Magdalena, § XIV, 326, 574); «sots nefandíssima invocació» (ibid., 338, 981).

2: «sobre'l nostre orizon» (Història de Jason i Medea, § X, 211, 283; Parlament en casa de Bernat Mercader, § XI, 235, 95, 265, 1125; Història de Santa Magdalena, § XIV, 330, 718; Sepultura de mossèn Françi Aguilar, § XV, 351, 19).

3: «celerada donzella» (Parlament en casa de Bernat Mercader, § XI, 257, 845, 258, 883)

4: «desiguals enugs» (Jardí d'amor, § VIII, 175, 320)

5: «infinida amor» (Jardí d'amor, § VIII, 184, 610; 185, 656; 187, 714; Lamentació de Biblis, § IX, 196, 92; Història de Jason i Medea, § X, 228, 878-9)

6: «ab consona veu» (Triunfo de les dones, § VI, 135, 97-8)

Probablement unes concordances de les obres de Corella ens fornirien uns quants exemples més, però aquests em semblen bastants.

Si agafem els capítols de Martorell en què se serveix de la Tragèdia de Caldesa, ens menen a pensar que el novel·lista tenia la redacció testimoniada pel nostre manuscrit. Així en aquests capítols parla d'un «tan nefandíssim crim» o d'un «cas tan nefandíssim»¹⁶. Llegim així mateix al Capítol CCXCV (Tirant lo Blanch, pàg. 627, 20):

A la fi los meus adolorits ulls mereixqueren veure la tan estimada senyora [...] ab lo Lauseta, negre hortolà. Primerament viu un deshonest besar [...] e majorment aprés entrant en una cambra ab gest e paraules de infinida amor, abraçats, mostraven haver aconseguit tot aquell plaer e delit que entre enamorats s'acostuma.

El ms. M porta «los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tant estimada donzella, que partint se de una cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres de amor estrema [...] a un enamorat presenta la figura» (Tragèdia de Caldesa, en Obres, 126, 95-97), però JO «partint se de una cambre, gest, paraules, abrassaments, e altres mostres de infinida amor».

I encara una altra indicació, si bé força més làbil. Com tot lector de Corella sap, aquest tenia un repertori ja no de motius sinó de pautes d'escriptura, que sovint es repeteixen literalment. Això era el que interessava a Joanot Martorell, i per això hi acudia. En aquesta operació la memòria té una paper de primer ordre, perquè, gràcies a tals repeticions, Joanot Martorell podia anar d'una banda a l'altra de l'escriptura de Corella, com en una mena de concordances gravades en la memòria, i així contaminar-les, variar-les o recórrer al text escrit si calia manllevar-ne un bon tros. Doncs bé, al mateix Capítol CCXCV llegim: «E lançant lo meu cors per fexuga càrrega de deseguals pensaments e enuigs sobre lo meu lit» (Tirant lo Blanch, 628, 17-18). El ms. M de la Tragèdia de Caldesa fa: «Lo cos carregat per fexugua carregua de mortals enugs lançant sobrel lit» (Obres, 125, 73-74), JO: «Lo cors carreguat de faxugue carregue de desaguals anuigs lansant sobrel lit». De fet, com va fer-me observar Xavier Renedo, en tot aquest passatge s'està servint de la Lamentació de Mirra: «E lançant lo meu cos, per fexugua càrregua pesat, sobre'l meu lit, ab tan desiguals enugs» (Obres, 168, 97-8). Tanmateix, no fóra estrany que precisament aquest clixé comú hagués provocat en la memòria de Joanot Martorell el record de la Lamentació de Mirra, i que la reestructuració sintàctica de Joanot Martorell en fos indici. Podria ésser encara que Joanot Martorell tingués un text de la Lamentació de Mirra més proper en aquest punt al testimoniat per JO: «e lansant lo meu cors peresat per fexuosa carregua de deseguals anuigs sobrel meu lit» (fol. 65v). Per a major claredat, confronto els textos:

E lançant lo meu cors per fexuga càrrega de deseguals pensaments e enuigs sobre lo meu lit (Martorell)

Lo cos carregat per fexugua carregua de mortals enugs lançant sobrel lit (Trag. Caldesa, M)

Lo cors carreguat de faxugue carregue de desaguals anuigs lansant sobrel lit (Trag. Caldesa, JO)

E lançant lo meu cos per fexugua carregua pesat sobrel meu lit ab tan desiguals enugs (Lam. Mirra, M)

e lansant lo meu cors peresat per fexuosa carregua de deseguals anuigs sobrel meu lit (Lam. Mirra, JO)

Sigui com sigui, per al nostre propòsit, amb els dos llocs anteriors, en tenim prou per veure que Joanot Martorell tenia al davant la redacció que documenta JO. Aquest excurs, només me l'he permès per cridar l'atenció sobre la complexitat d'un manuscrit com aquest, que conté lliçons estimables fins amb formes tan aberrants com «peresat» o «fexuosa» (vegeu Apèndix 2).

Com és sabut, l'epíleg a la Tragèdia de Caldesa, és a dir a partir d'on comença «Si follia és començar» (Obres, 129, 192-211), no consta a JO, on després dels estramps en boca de Caldesa llegim ffinis. Però no hem de suposar que l'epíleg manqués en la primera versió; la Canción de Caldesa el suposa, i també Joanot Martorell¹⁷. Per tant, hem de pensar que es tracta d'una mancança de l'antígraf de Narcís Gual. Tot això fa molt sospitós que sigui la Tragèdia de Caldesa l'únic text de tot JO on puguem documentar una mena de segona redacció quan el cotegem amb M. M'he entretingut a mirar també les variants que dóna Lola Badia per al Plant dolorós de la reina Hècuba en la seva edició, i també Elisabet Huguet per al Triunfo de les dones, dos textos transmesos per M i T. No he sabut trobar variants no explicables per la transmissió¹⁸.

En aquest punt ens hauríem de demanar si és només fortuïta la desaparició del nom de Caldesa en la nova rúbrica de M, on se substitueix per la impersonal «Tragadia rahonant un cas afortunat que ab una dama li esdevench». Tot fa pensar que aquesta era una recensió més tardana que la testimoniada per JO i documentada en Joanot Martorell. Probablement la solució la té l'èxit de Caldesa. L'èxit que testimonia el manuscrit napolità conservat a París, i les peces com el Debat amb Caldesa o fins aquelles lletres que no hem conservat, i fins copistes incauts com Narcís Gual. Joan Roís de Corella, gelós del seu personatge, podia haver decidit desentendre-se'n i rescriure la Tragèdia amb noves coordenades (és a dir, nova rúbrica).

Se'm fa difícil pensar d'altra manera pel fet que ni tan sols el copista del text de M no va poder sostreure's al personatge a l'hora de rubricar el Maldit. Aquest testimoni és l'únic dels quatre que el transmeten que implica en la rúbrica Caldesa. Sens dubte, com mostra el Debat amb Caldesa, el Maldit va tenir el seu paper a desenvolupar el mite literari, però, com mostren Debat, Canción de Caldesa i fins Joanot Martorell, la rúbrica que testimonia JO per a la Tragèdia havia de constar en la primera redacció. En aquest sentit caldria corregir el suggeriment de Kelly, on fa responsable la rúbrica del Maldit («De mossen Corella per Caldesa») que llegim en M de la rúbrica «Tragèdia de Caldesa» en JO¹⁹. Tampoc les seves consideracions retòriques no em semblen suficients per a justificar el títol de tragèdia, que no retrobem en cap altra peça profana de Corella. Penso que una pista per a aquest títol ens la dóna el «crim nefandíssim», sense el qual no tenim tragèdia. Aquest mot havia de remetre per força a les Tragoediae de Sèneca, les quals eren conegudes per l'autor del «nefandíssim crim». A la manera de Sèneca, Joan Roís de Corella podia imposar el nom de Tragèdia de... Evidentment, existeixen altres explicacions, però aquesta em sembla la més enraonada i econòmica.

Una consideració, encara: com s'haurà adonat el lector, el públic i els contemporanis de Joan Roís de Corella, els quals eren molt més capaços que nosaltres de reconèixer els materials i les convencions literàries manipulades a la Tragèdia, foren tanmateix els primers de fer la lectura biogràfica de la Tragèdia. De fer-la, i explicitar-la amb peces com el Debat amb Caldesa i amb lectures com la del Maldit que testimonien la rúbrica de M i el mateix Debat. Al autor de la Tragèdia sembla que no va acabar d'agradar-li, si va creure necessària nova redacció, un fet insòlit en les seves obres de joventut. És un argument que caldria tenir en compte a l'hora de parlar del mite literari de Caldesa. És probable que els contemporanis sabessin alguna cosa que nosaltres no coneixem, i que al darrera de Caldesa hi vagi haver una persona de carn i ossos.

Ja he parlat en altres llocs, arran del Despropriament d'amor de Romeu Llull i també de la Faula de Neptuno i Dyana de Francesc Alegre, de la reducció d'elements biogràfics a esquemes literaris²⁰. No voldria que ningú pensés que torno a proposar la lectura biogràfica de la Tragèdia, però potser tampoc no hem d'ésser tan radicals i excloure qualsevol anècdota històrica. El xicot jove que, enlluernat, perd el cap en alguna aventura amb una dona de molt més món és un lloc literari i històric dels elegíacs llatins, de l'edat mitjana i del segle XX. No tenir present aquesta distinció és el que ha portat Parramon a una lectura del Debat i de Caldesa diferent de la que es proposa en aquest article, després d'haver notat també la ploma dissonant d'aquestes peces²¹.

Mostra de l'èxit del mite de Caldesa, transmesa per un manuscrit d'origen napolità amb afegits en escriptura aragonesa potser relacionat amb la cort de Carles de Navarra, príncep de Viana (París, BN ms. ital. 590, fol. 80r):

Divinal fuente sagrada, madre del Fijo divino, fas que syga tal camino en esta breve jornada por do sea aconsolada.  5

No mires a los delytos de mi tierna juventud, mas por tu suma virtud raelos de tus escritos; del tu Fijo tanto dino,  10 fas que syga tal camino en esta breve jornada por do sea aconsolada.

Malgrat la poca fiabilitat com a copista de Narcís Gual, trobem algunes lliçons independents i autèntiques a JO. Com a prova, donem dues variants del text de la Lamentació de Biblis (Obres § IX, 191-200) aclaridores de les versions inintel·ligibles del M²²:

a)

No hagen a mal les enamorades, obedients a Venus, per mi a sos enamorats en menyspreu de honestat donar, puix deute de germandat no u veda.

(Obres, 193, 7-10)

No hajen donchs a mal les enamorades dones obeynt a Venus dar premi a sos enemorats en menyspreu de honestat, pus deute de germendat no u veda.

(JO, fol. 78v)

És evident que Gual llegeix bé quan copia premi.

b)

Als antichs en edat es degut que coneguen les leys, e obrant segons aquelles vegen que es licit car l'amor per granea desordenada es deguda a la nostra edat.

(M, fol. 62r-v)

Als entichs en edat es degut que coneguen les leys e hobrant segon aquelles vejen que es licit a nosaltres havem a creure que tot lo que pler nos porta se deu fer, car lamor per granesa desordonade es deguda a la nostre edat.

(JO, fol. 80v)

Es tracta d'una llacuna en M. Ja va adonar-se'n Miquel i Planas (Obres, 197, 129-34), i procurà suplir la falta, correctament, amb JO, però sense entendre'l; va corregir on no havia de fer-ho i no va fer-ho on calia, escrivint al passatge que ens interessa: «vegen què és lícit a nosaltres haver a creure que tot lo que pler nos porta se deu fer». De fet, el sentit és molt clar: depèn del contrast entre els vells, que solen obrar segons les lleis, i els joves («nosaltres»), que solen fer tot el que els mana la passió:

Als antichs en edat és degut que coneguen les leys e, obrant segons aquelles, vegen què és lícit; a nosaltres, havem a creure que tot lo que pler nos porta se deu fer, car l'amor per granea desordenada és deguda a la nostra edat.

També es podria llegir «e nosaltres havem» a la línia 2.

Letra a Yolant d'Urrea

Sinó sola vós, nenguna altre a ma passió remey donar és posible, per ço us fas la pre[sent] [per]què siau certa quont vostre singularitat en servir vos me obbligue; he, per més sentir si mos serveys a vós seran agradables, soplich vos que, per lo avís de vostra desigada resposta, pense ab menys dificultat puxa metra per obra lo que fins ací la temor de ofendre vostra fama tenir me feya çellat; he tenint licència de vostre gentil entendre, seré content regir me per la regla que per vós me serà dada, per ço com ab menys* dificultat nostres voluntats concordes puxen atendre la fi per hon la senda de amor aconseguir puxa.

	En vós és ma fe
	he tota ma vida;
	husau de mercè
	he serà complida.

• BUB ms. 151 f. 190v
• Letra a Yolant d'Urrea] Lletre de mossen Corela ha Yolant durleda
• * meys] mes

Littera superioris

Qui poria dir lo grandíssim descans que seria a ma tribulada pensa, jo, sens migà algú, pogués mostrar sol la quarta part del bé que'n mon desdenyat* cor catiu astà? Seria remey a ma pena, la qual no és comparable a nenguna passió, que vós en mi haveu lansat ab* vostre vista, robant me la voluntat, esent ja més vostre que de mi. He, no volent vos anugar en larch ascriura, suplicant vos, si plazent vos serà, volent me fer merexedor de vostra resposta e dar loch he avinentea d'on [191r (198)] jo més distinctament vos pugua dir lo bé que us vul, car per letre alguna no seria posible recitar vos ho. Enperò, senyora, de libert qui astava, en captivitat enamorada me haveu transportada la mia ànima.

Yo desig ésser vostre, he la sort mia no u vol que u sia.

• BUB ms. 151 f. 190v-191r
• Littera superioris] Littera superioris Crrella
• * que'n mon desdenyat ] que mon desdeyat
• * ab] en

	Una sou vós lo remey de ma vida,
	sola lo nom que mon voler adora,
	hon mos desigs speren fi conplida.
	La gran amor me forsa y'm convida
	a vós servir hi pendre per senyora.

Del que, volent-vos servir, no reposa, ço és, sens ventura espera la fi. Lo qui és prest a vós servir, lo nom no us fretura a dir, cors de què vós sou la vida!

	A dos departir
	units d'un voler,
	no y baste poder
	sinó lo morir;

lo que podeu entendr'e sens paraules compendre.

Ma libertat ves vostres peus se lansa, [191v] l'entaminent del qual yamay de vós se parteix. O cor, hi bé'm vols mal, que'm fas pessar pena mortal! Pena pas no menys del que vós sabeu. Ffeu-me sacós, e no us anugeu; que, ans del temps, vós he jo serem ensemps. Parlarem del que hare dir no gose com serem en loch que nangú no'ns hoge.

• BUB ms. 151 f. 191r-v
• La precedeix la rúbrica Mossèn corela. Després d'aquest text, llegim Ffinite sunt.

Letre de amor de mossèn Xerabia a dona Brianda

Besant-vos les mans, discreta senyora, yo, blanch paper, ma* represente a vós portant en mi brodadura de color blancha he negra, en la quall se funde ma divisa, significant vot ab fferma castadat de no tenir altre per senyora sinó a vós. No podent en mon cor he entaniment nanguna agolar se de balea, la quall, aconpanyada* de graciosos gests ab continensas, les altres de grau sobrepuja, i és tanta la strema passió que'l vostre alt* valer me obbliga, que en altre no trobe repòs sinó de vós recordar me; ffent vos certa que de la matexa hora que ab mos cansats uls de vostra delicade persone prenguí vista, me ffonch robada per vós la forsa de amor, que nengu[na] altre sinó vós en mon cor pot pendre posade. Que sia ver lo que ab lo so de mas enbarasad[es] paraules vos reona, mire que una vostre delicad[a] fletxe lo meu adolorit cor d'una part he d'altre té travessat. Hoch, hi ferit és ab erba hi de tal colp, a poch la inica mort ve en mi pendre certa posade. E donchs, senyora, menau me vós, puix d'altre remey jo no esper consolació he no us vullau atribuir nom de inpiadosa, car de vós no se stima, he si en voler me ma* letre no us prevoca, moga us y la molta dolor que dins mon cor en strem per vós passe, la sanch del qual tenyint de verme[ll] les vestiduras abeura.

Puys per vós passe* tal pena, que'm porta ffins al mori[r], tregau me esta sageta que'm té travessat lo cor.

• BUB ms. 151 f. 149v
• * ma] me
• * aconpanyada] aconpayada
• * alt] altre
• * ma] me
• * passe] pesse