Guillem de Vàroich

Joanot Martorell

[Nota preliminar: reproduïm l'edició digital de l'obra oferint la possibilitat de consultar l'edició facsímil del microfilm del Ms. 7811, Lletres de Batalla, ff. CLXIVr-CLXXIr, [Guillem de Varoic], Biblioteca Nacional (Espanya); foliació en color blau.]

  -f. CLXIVr-  

Aquest és un tractat de horde de cavaleria, tret de un llibre qui fon del rey d'Anglaterra e de Ffrança.

Departim aquest libre de cavalleria en ·VII· parts, a demostrar que los cavallers han honor e senyoria sobre lo poble, a ordenar-lo e defenre'l. Primerament és la part del començament de cavalleria. Segonament és del offici de cavalleria. Terç és de la examinació que cové ésser feta al scuder com vol entrar en l'orde de cavalleria. Quarta és de la manera segons deu ésser fet cavaller. Quinta és d'açò que signifiquen les armes del cavaller. Sexta és de les costumes que·s pertanyen de cavaller. Setena és de la honor que deu ésser feta a cavaller.¹

En Anglaterra s'esdevench que hun savi cavaller qui longament hac mantengut l'orde de cavalleria en la noblea e força de son alt coratge, e saviesa e ventura lo hagueren mantengut² en la honor de cavalleria en guerres hi en batalles... Aquest fonch Guillem de Vàroich, lo qual menà les batalles a fi, que·s trobà en ·VII· batalles campals hon hi havia rei o fill de rey, o de ·X· M conbatents ensús, e·s trobà en · VI· lices en camp clos³; e [aprés] la derrera batalla, venint de la casa sancta de Jerusalem, donà tots sos béns a sos servidors, partí's d'ells, e fonch fama pública que era tornat en Jerusalem e que lí havia fenit sos dies; e tornà tan secretament com pogué en son regne. Adonchs desemparà sos heretatges, e en un bell boscatge, gran e habundós d'aygües e d'arbres, féu sa habitació, e fogí al món per ço que·l despoderament de son cors, en lo qual era vengut per vellea, no·l desonràs en aquelles coses on saviesa e ventura lonch temps lo havien tengut honrat. Per açò lo cavaller, pensant en la mort, e vehent lo trespassament d'aquest món en l'altre, entès la sentència perdurable a la qual havia de venir. Estant en aquesta vida, vivint d'almoynes, anant algunes vegades a la ciutat de Vàroich, d'on ell era senyor, e sa pròpria muller, qui·l veya tan graciosament demanar per amor de Déu, aquella, moguda de caritat, feya-li dar més almoyna que a nengun altre.⁴

E fonch cars que·l rey de Gibaltar e lo rey de Tànger feren molt gran stol de naus e galeres, ab gran multitud de cavallers, per conquistar la Gran Bretània, ço és la ylla de Anglaterra; e vençeren   -f. CLXIVv-   los moros als crestians moltes batalles, e descofiren lo rey, e conquistaren fins a la ciutat de Vàroich.⁵ Lo rey, tenint-se per perdut ell e tots los altres, essent asetgat dins la dita ciutat, stant alt en una torre, mirant la gran morisma cremant e destroynt, afogant viles e castells, lo rey plorava, e tots los que eren ab ell, lo gran perdiment que feyen, com los covenia ésser catius en poder d'infels. Estant el rey en aquest pensament e dol, adormi's en la muralla del castell, e somià que lo primer home que lí vingués a demanar-li per amor de Déu, li fes lexar les robes que vestia e·l fes armar capità⁶ de tota sa gent. E com lo Rei hac axí una estona dormit, e hac ben pensat en lo sopni que fet havia, avallà-se'n de la torre, e aquella nit féu ben guardar la ciutat.

E l'endemà, lo cavaller, qui stava en lo ermitatge véu tanta multitud de morisma: desemparà sa habitació, entrà dins la ciutat, la qual véu molt adolorida. E lo pobre d'om, qui dies havia no era stat en la dita ciutat e no havia mengat sinó erbes alt en les montanyes, vench-se'n dret lla on era lo rey, e demanà-li per amor de Déu. E lo rey molt graciosament lo·y atorgà, e, membrant-li lo sompni que alt en la torre fet havia, ab alegra cara l'aportà dins lo castell; e tot hom se feya maravellat de la gran honor que·l rey li feya⁷. Lo rey lo mès dins una cambra e dix-li aytals paraules: __Amich meu, ja veus lo gran dan que aquests moros nos fan cada dia; e·ns han conquistat la major part de nostre regne, e han vençudes moltes e diverses batalles, e·ns tenen en esta ciutat assetjats; e, segons veig, no·ns porem longament tenir, car de vitualles som malament provehits, e faran de nosaltres axí pròpriament com fan als pobres d'infants, dones e donzelles (aquelles desonren e les jutgen a perpetual cativeri), si ja la ajuda de nostre Senyor e tua no·ns ajuda e no·ns socorre en est cars de tan gran necessitat. Per què·t prech, tan graciosament com puch ni sé, a tu plàcia voler lexar aquexes vestidures, e prengues armes, e la ajuda per part tua no·m sia denegada.

  -f. CLXIVr bis-  

__O excel·lent rey e mon senyor natural!: ¿com demanes tu ajuda a mi __dix lo cavaller ancià__, com jo sia ja vell, home despoderat per antiguitat de temps? Stich en les muntanyes fent vida ermitana, no vivint sinó de captiris, d'erbes e de almoynes. ¿Quina ajuda poré yo fer a la tua real magestat? Sinó de consells, no sé que altra ajuda pogués yo fer. ¿Dexes tan notables cavallers com són en ton regne e ta cort? ¿Véns a mi, qui ajudar no·t puch ni en béns ni en persona? Bé·t sé dir ab tota veritat: si yo fos virtuós e sabés en l'art de cavalleria, e en les armes yo fos destre, yo de bona voluntat metria la mia lasa persona a tot perill de mort, per stalviar tanta multitud de christians, majorment la tua real senyoria, la qual serà un gran dampnatge qu·n tan gran jovent tu falleixques al món.

Respòs lo rey: __Amich meu, vistes per tu mes pregàries tan justes, aquelles m'as denegades. Agenol-me en terra, e fas-hi lo senyal de la creu, e aquella bes en senyal de fe. Si tu est christià e ferm cathòlich, requir-te per aquella sagrada passió que volgué pasar nostre Redemptor e Creador, senyor nostre en l'arbre de la sancta vera Creu, lo qual fonch fill de aquella qui fonch verge ans del part, en lo part, aprés lo part, a tu plàcia voler supplir a les mies justes pregàries.__

Ab les làgrimes que li corrien per los hulls, lo cavaller ansià, qui véu que axí·l ne pregava tan devotament e ab tanta contrictió e ensesantment plorava, fonch mogut de pietat, e dix: __O rey molt adolorit!: ¿en poca sperança⁸ tens ta vida? Stoja aquexes làgremes a menys desigada fortuna que aquesta. Puix veig que tes pregàries són tan gustes e tan homils, per reverència de aquells qui·ns ha creats a semblança e factura sua, e per amor de tu, qui est mon senyor natural, yo só dispost entrar en batalla, axí vell com só, per defendre christiandat e augmentar l'orde de cavalleria. Però, senyor, ffes que·t regesques a mon consell, car ab la ajuda de nostre senyor Déu yo·t donaré glòria, honor e fama, e·t faré vençedor de tos enemichs. Fes axí, senyor: com sies davant los teus cavallers, mostra la tua cara a tot lo poble alegra e pagada; dina't, e dóna't alegria molt més que no has costumat fer; e fes-me   -f. CLXIVv bis-   haver unes vestidures de sarrazí, e yo, qui sé la lengua morisqua, per ço com fuy en Alexandria hi a Barut, anant a la sancta casa de Jerusalem, aturí ab ells gran temps e sé bé parlar lo seu lenguatge. Aixímateix aprenguí dins Barut de fer magranes, ab certs materials compostes. Yo sol hiré en mig d'ells al hora de miga nit, e demà, qui serà digous, a la hora tarda yo metré tantes magranes en una part del camp, e cremarà tot quant li venrà davant. Ab quanta aygua ha en lo riu no bastarà a poder-la pagar, car de tals materials són compostes: com més aygua lançaran, més se ençenrà lo foch.⁹ E tu, senyor, armar-t'as ab los teus cavallers; e com los moros hiran cuytats per pagar lo foch, tu, senyor, exiràs e feriràs en la major presa de la gent. E sé ben dir, senyor, que ·X·M dels teus basten a desconfir-ne ·C·M dels altres; car yo·t jur, senyor, en veritat, essent en Barut, yo·m trobí en semblant cas, en batalla de rey a rey, que en sta manera yo fuy vencedor de aquella, per ço com tot lo càrrech vench a mi. E no·t meravells, senyor, de ço que dich, car a tot cavaller sta bé e deu fer son poder en saber coses que sien per a offendre e deffenre a sos enemichs.__¹⁰

Lo rey hac per bo lo consell de l'anci๹, e de fet féu tot ço que ell li fon dit. Lo rey féu seure en sa taula al cavaller ançià, e tots quants hi foren se'n maravellaren de la festa que·l rey feya a·quell miserable d'om. E molt més se maravellava la comtesa, la qual tots jorns li dava per amor de Déu; e com ella lo véu al costat del rey, dolia-li com no li havia feta molta de més honor que feta no li havia, e tots temps prenia plaer en la sua vista e en les rahons de aquell hom, si bé ella havia perduda la natural conexença d'ell.¹²

A l'hora de miga nit, lo cavaller hixqué del castell lo pus secretament que pogué. Stech tot lo dia en lo camp ab los moros, e may fonch nengú que·l conegués. E com ell li aparech ora, ell lançà les magranes al costat de la tenda de un gran capità e moltes altres tendes que·y avia prop de aquella. Aquestes magranes duraren ·VI· ores en lançar foch, e, com vench gran ora de la nit, lo foch fon tan gran, que era una maravellosa cosa de veure.   -f. CLXVr-   E com los moros sentiren e véren aquell foch tan gran, cuytaren per pagar aquell. Tots los moros, desarmats, cuytaren a la rivera per portar aygua; e com més aygua hi lançaven, més se ençenia lo foch. En aquest mig stant, lo rey hixqué ab aquella poqua de gent que tenia, e ferí en mig de la gran morisma, e mataren infinits moros. E lo rey de Gibaltar e lo rey de Tànger retragueren-se en un castell que ha nom Alinburch, e allí feren-se molt forts, e lo rey d'Anglaterra, per consell del cavaller ansià, anant-los tots temps aprés, matant e degollant, apresonant molts moros.

Segueix-se que l'endemà, ora de tèrcia, lo rey d'Anglaterra, lo qual era molt valent cavaller, per los mals que passat havia, e ab la gran dolor que sostengut havia, volgué donasen lo conbat al castell. E tant se acostà lo rey al castell ab la yra que tenia, dalt d'una verdesqua¹³ li tiraren ab una lança, e donaren-li en la cuxa, e pasaren-la·y de la altra part. E com los moros veren axí lo rey nafrat, cobraren gran cor, car ells staven molt maravellats com eren stats axí desconfits e vençuts, ab tanta multitut de gent morta.

Adonchs lo cavaller ançià, com véu lo rey nafrat de mort, despullà-li la sobrevesta real, e vestí-la's, e féu metre lo rey dins en una tenda que·y havia. E ell refrontà la batalla, e féu tan gran esforç ab los altres cavallers christians que·y havia, que feren retraure tots los moros dins lo castell.¹⁴

Lo rey de Gibaltar tramès a dir als christians si volien que aquella guerra finàs, si havia rey o fill de rey qui en camp clos entràs ab ell, hu per hu o dos per dos, que ell seria content de ésser la hu de aquells; e si ells vençien, los christians haguesen a hobeyr als moros, e tots anys, la festa de sent Johan fessen ·C·M nobles¹⁵ de trahut, e per major subjugació se hagués a vestir en la dita festa una de aquelles robes que ell li trametria. E si era cars que·l rey christià vencia, que lo rey de Gibaltar e lo rey de Tànger fossen tenguts, ans de allí partir, de   -f. CLXVv-   dar-li tota aquella quantitat per ells nomenada, e de tornarse'n de fet ab tot son stoll en sa terra.¹⁶

Sabuda tal nova, lo rey d'Anglaterra dix: __Tu, qui est Pare, Fill e Sanct Sperit, tres persones e un sol Déu, ¡quina desaventura és aquesta tan gran, qu·en semblant cars yo sia nafrat e no·m puga trobar en esta batalla cors per cors ab aquest rey moro!__. E féu-se venir tots los millors metges e la major part de cavallers que·y havia, e dix-los: __Yo·us prech vosaltres me vullau dir e consellar: yo, nafrat axí com stich, si acceptaré la batalla e pugua entrar en camp ab lo rey de Gibaltar__. E atots a una veu desconsellaren-li que no·y entràs, mas tots loaren que lo cavaller ancià, per lo seu saber, ardiment e destrea que havia en les armes, que aquell hi entràs. E lo rey lo'n preguà ab alegra cara, e tots los altres cavallers per senblant manera. Ell fonch content per reverència de nostre senyor Déu; e per deffendre christiandat e augmentar l'orde de cavalleria, ab gran ànimo d'ardiment ell atorgà la cosa.

Concordada la batalla, no restava sinó lo sagrament que rey o fill de rey entraria en la dita batalla ja concordada. Lo rey de Anglaterra graciosament se despullà de tots sos regnes e terres, ab confirmació de tots los cavallers de son regne, e feren rey al cavaller ançià¹⁷. Aquest rey novell demanà que li prestasen armes per a l'endemà, que devia ésser la batalla; e no·n pogueren trobar nengunes que bé li vinguesen. Dix lo rey: __Anau a la ciutat de Vàroych, e pregau a la comtesa me vulla prestar les armes de Guillem de Vàroych, ab les quals ell acostumava entrar en les batalles__. La comtesa respòs que era molt contenta, e donà'ls ne unes altres. E aquest, que les véu, dix que no eren aquelles; però dix aquest: __Yo hiré, e pregar-la'n é__.

E lo rei, com la véu, dix-li: __Madona comtesa, yo us prech, per reverència de Déu, me vullau prestar aquelles armes que portava Guillem de Vàyroch com entrava en les batalles__. Diu la comtesa: __Senyor: ¿com sap vostra senyoria que no són aquestes les armes de mon senyor e car marit? Car aquelles que ell acostumava portar, aquelles vos he trameses__¹⁸. Respòs lo rey: __Comtesa: no són pas aquelles, ans les teniu en lo petit retret de la vostra cambra, les quals són cubertes de un samit blanch e vert__. E com la comtesa hoý dir tals paraules dix: __Senyor: per reverència de nostre senyor Déu, vos deman en gràcia, e per les almoynes   -f. CLXVIr-   que fetes vos he en lo temps de vostra necessitat, vostra bona senyoria me vulla dir vostre nom, o com conexeu vós a mon marit Guillem de Vàroych__. __Comtesa __dix lo rey__: yo·l coneguí bé, e fuy lonch temps frare d'armes d'ell, en lo temps de son jovent, e fuy en moltes batalles hon ell se trobà. De ço que·m haveu pregat, que·us diga mon nom, puix tant lo voleu saber, aprés aquella batalla haja haguda fi, yo·us¹⁹ diré mon proprii nom__.

Diu la comtesa: __Senyor: tots temps que·us he vist pobre mendicant m'aveu fet més goig que tota altra persona. Per reverència de aquell valerós cavaller, lo qual era mon marit, yo·us portaré les sues pròpries armes, ab condició, senyor, que vostra senyoria, aprés que hajau obtenguda victòria de vostres enemichs, vos plàcia, senyor, de tornar-les-me, com inçesantment adore aquelles__. La comtesa portà les armes e donà-les al rey, e pregà a nostre senyor Déu li donàs victòria.

E l'endemà per lo matí, lo senyor rey hoý missa, [e] entrà en la batalla ab lo rey de Gibaltar. Aquesta us dich fon la pus dura e fort batalla que may hòmens vessen de dos cavallers. En tant que nostre senyor Déu volgué donar la victòria al rey christià; e allí, en presència axí de christians com de moros, alí tallà lo cap al rey moro. E com los moros veren perdut lur senyor, donaren batalla campal; ab molta gran desesperació hixqueren del castell e feriren en mig dels christians; e tots foren desconfits e morts e cativats. E los christians qui eren catius foren tornats en ses libertats.²⁰

Aquest rey, vençudes²¹ que hac les batalles, e donat que·s fonch a conèxer a tots [los] del regne, axí a muller com a fills, estech ·III· jorns rey, e aprés renuncià la corona e lo regne al rey qui de primer era, e tornà en sa vida ermitana, servint alí tots temps a nostre senyor Déu e a la beneyta gloriosa Mare sua, en loch appartat de parents, d'amichs e de servidors.

Prop lo ermitatge hon ell²² stava havia un bell arbre ab una font d'aygua molt clara, de la qual era habundós lo prat e los arbres qui li eren entorn. E lo cavaller havia en costuma, tots jorns, de venir en aquell loch adorar e a contemplar e a pregar Déus, al qual²³ insesantment li feya gràcies de la gran honor que feta li havia tots temps de sa vida, servant l'orde de cavalleria.²⁴

En aquell temps, en la entrada del gran stiu, s'esdevench que·l rey dessús dit d'Anglaterra, molt noble e de bones costumes habundós, hac manades corts. E per la gran fama que fonch per sa terra, un scuder (de Bretània   -f. CLXVIv-   era natural), havent desig de ésser novell cavaller, cuytà tant per ses jornades per apleguar lla hon era lo rey, que incesantment, nit e dia, no feya sinó cavalcar. E fonch en un treforch de camí, pres lo de man dreta, e lexà lo de sinestra; e aquell camí que pres portà'l en aquella pròpria praderia hon lo bon cavaller costumava de venir a horar. E l'scuder, qui véu tan bella praderia ab la font d'aygua que insesantment corria, descavalquà de son cavall, e gità's un poch a dormir; e lo cavaller, qui stava orant, fent sa penitència, no·s volch gens moure d'allí hon stava, per ço com lo scuder stava dorment. Aprés que hac feta sa penitència, anà's a lavar les mans e la cara, e asegué's prop lo scuder, qui encara dormia. E com lo scuder se fonch despertat, e véu danant si un home ja vell, ab barba blanqua e lonchs cabells (hac la vista d'ome de sancta vida lo cavaller, qui longament havia estat en son ermitatge, en lo qual no havia null hom vist aprés que hac desemparat lo regnat e vençudes les grans batalles), lo scuder saludà lo cavaller tan agradablament com pogué, e lo cavaller l'acollí²⁵ com pus honorablement pogué. E assegueren-se prop la font, la hu prop l'altre. Lo cavaller, qui conegué que·l scuder no volia primerament parlar, per ço com li volch donar honor, parlà primerament e dix: ²⁶

__Bell amich: ¿quina és stada vostra sort, ne perquè sou vengut ací?__. __Senyor __dix lo scuder__: fama és, per los regnes e·n terres stranyes, que lo rey d'Anglaterra, molt virtuós e·n totes bondats complit, axí en art de cavalleria com en totes altres coses, ha manades tenir corts en la ciutat de Londres, e fer-s'à cavaller a prechs de moltes dames, dones e donzelles, e aprés farà cavallers als barons estrangers e privats. E per ço yo vaig en aquella cort per ésser novell cavaller; e per lo gran treball que a mi ha convengut sostenir per aplegar a la jornada lla hon és lo rey e los bons cavallers, a mi ha convengut desemparar la mia família, e a soles só hagut a venir.__²⁷

Quan lo cavaller hoý parlar de cavalleria, e membrant-se del orde de cavalleria e ço que pertany a cavaller, adonchs gità un gran sospir e entrà en gran pensament, membrant-li en l'onrament en lo qual cavalleria lo havia longament mantengut. Mentre lo cavaller pensava, lo scuder li demanà de què era son pensament. Lo cavaller dix: __Bell fill: mos pensaments són del orde de cavalleria__. Lo scuder pregà lo cavaller que li digués   -f. CLXVIIr-   l'orde de cavalleria qual és, ne per qual manera hom lo pot mills honrar e conservar en la honor que Déus li ha donada.²⁸

__Com, fill! __dix lo cavaller__ ¿e no sabs tu qual és la regla e l'orde de cavalleria? ¿E com pots tu demanar cavalleria tro sàpies l'orde? Car nengun cavaller no pot mantenir l'orde que no sap; ni pot mantenir son orde, ne ço que pertany a son orde, si no sap l'orde de cavalleria, ni sap conèxer lo deffalliment que fa contra son orde. E nengun cavaller no deu fer cavaller si no sap l'orde de cavalleria, car desordenat cavaller és qui fa cavaller e no li sap mostrar les costumes qui·s pertanyen a cavaller.__

Dementre que·l cavaller deya aquestes paraules e reprenia lo scuder qui demanava cavalleria, lo scuder demanà al cavaller, e dix:²⁹ __Senyor, si a vós plahia que·m diguésetz l'orde de cavalleria, asats me sent yo de coratge que l'orde apendria e que siguiria la regla del orde de cavalleria.__³⁰

__Bell amich __dix lo cavaller__: la regla e orde de cavalleria és en aquest libre en lo qual yo lig algunes vegades per ço que·m faça remembrar la gràcia e merçè que Déus m'a feta en aquest món, per ço com honrava e mantenia l'orde de cavalleria ab tot mon poder. Car axí com cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, axí cavaller deu donar totes ses torces a honrar cavalleria. E cavaller és dit hu de mil hòmens elet, e aquest és lo pus alt e pus noble offici que tots.__³¹

E com lo scuder hac entesa la regla e orde de cavalleria, dix: __O, senyor Déu meu!: ¡e beneyt siats vós, qui·m havets aduyt en loch hi en temps hon yo haja conexença de cavalleria, la qual lonch temps he desigat saber, e no sabia la nobletat de son orde ne lo gran orde de cavalleria!³² Tots temps vos supplich, senyor, ab amor e volentat, a vós plàcia voler il·luminar los meus ulls, e lo meu esperit puxa apendre qualque doctrina més avant de la que mostrada me haveu. Per vostra nobletat e bona senyoria no·m denegueu³³ res del que demanar-vos vull.

__Ffill __dix lo cavaller__: segons yo veig, tu deus ésser digne de rebre l'orde de cavalleria, e·t jur, ab tota veritat, de res que yo sabré en l'orde de cavalleria, no·t tindré res çelat__.

  -f. CLXVIIv-  

__Pare de virtuts, en cavalleria nodrit: gran dampnatge és a l'orde de cavalleria un tan sabent senyor, com sóu vós, stiga en los boscatges e luny de tota cavalleria. Pare senyor, supplich vostra senyoria de vós haja doctrina que sàpia tot l'orde de cavalleria quin és.__

-Ffill meu e per mi molt amat __dix lo cavaller__: yo só dispost en dir-te tot l'art de cavalleria. Si bé ha pasats ·LX· anys que yo serveixch l'orde de cavalleria, axí vell com só, en loch apartat, tots jorns reduesch a memòria los excel·lents actes dignes de gloriosa memòria, que són en aquell sobiran³⁴ e benaventurat orde de cavalleria; e per poch que yo·y sàpia, dir-vos he tot lo que yo sé.

Bé fallí caritat, lealtat, justícia, veritat, e·n lo món comensà enamistat,³⁵ injúria e falsedat; e per ço com fon error e torbament en lo poble de Déu, qui era creat...³⁶ al comensament, com fonch en lo món vengut menys preament de justícia per minvament de caritat, covench que justícia tornàs en son honrament e per temor. E per ço, de tot lo poble foren fets milanars, e de cascun mil fon elet e triat un home pus amable, pus savi, pus leal e pus fort, e ab pus noble coratje.³⁷ Cerquant foren totes les bèsties qual és pus bella e pus corrent, e qui pugua sostenir més treball, ne qual és pus covinent a servir home. Per ço de totes les bèsties hom elegí cavall, e donaren-lo a l'hom qui fonch elet de mil hòmens hu, e per ço aquell home hac nom «cavaller». Com hom hac ajustada la pus nobla bèstia al pus noble hom, aprés cové que hom elegís e triàs de totes les armes les millors per a combatre e a deffendre de naffres e de mort. Aytals armes donà hom a cavaller. Qui vol, donchs, entrar en l'orde de cavalleria, aesmar e pensar³⁸ li cové lo noble comensament de cavalleria, e cové que la noblesa de son coratge e son bon nodriment es comvinga ab lo comensament de cavalleria, car si no·u feya, contrari seria a l'orde de cavalleria.³⁹

Amor e temor se convenen contra desamor e menyspreament, e per ço covench que cavaller, per noblesa de coratje e de bones costumes, e per la honor, tan alta e tan gran la qual li és feta per electió e per   -f. CLXVIIIr-   cavall e per armes, fos amat e temut per les gents, e que per amor retornàs caritat e ensenyament, e per la temor retornàs veritat e justícia. Guarda, scuder, què faràs, si prens l'orde de cavalleria, car, si tu est cavaller, tu rebs l'onrament e la servitut qui·s cové als amichs de cavalleria; car tant com has millors comensaments, est pus obligat a ésser bo e agradable a Déu e a les gents; e si est àvol, tu est lo major enemich que puga ésser a l'orde de cavalleria.⁴⁰ Tant és alt e noble l'orde de cavalleria, que no bastà al orde que hom lo fes de pus nobles persones, ne que hom li donàs les pus nobles bèsties e les pus honrades armes, ans covench que hom fes senyors de les gents aquells hòmens qui són en l'orde de cavalleria. E com senyoria à tanta de nobletat, e servitut à tant de sotsmetiment, e si tu, que prens l'orde de cavalleria⁴¹ per avançar veritat e baxar deslealtat e falsia, has a sofferir molts afanys. E vol haver gran poder e gran força.__⁴²

Respòs lo scuder: __Pare senyor: moltes vegades só stat entre cavallers qui han parlat molt dels fets de cavalleria, però may ne viu parlar-ne axí altament ne tan sentida com vós, senyor, féu. Digau-me, per mercè: ¿major força e poder deu haver cavaller que nengun altre?__. __No __dix aquell__, ans n'i ha axí de poderosos com ells. Emperò cavaller deu haver altra cosa que [a] altre hom no pertany.__ __Per ma fe __dix lo scuder__, senyor, molt me plauria saber què a cavaller pertanga e [a] altri no.

__Ara yo·us ho diré, mon fill __dix lo cavaller__. __Cavaller vol ésser, primer, prous, ardit més que altre hom, pus graciós, pus avinent en totes coses a totes gents. Bé us dich, a mon parer, que gran affany és ésser cavaller. E lo cavaller stablí al començament del món per mantenir lealtat e dretura sobre totes coses, no pas que·l cavaller sia de pus alt linatge exit que·ls altres, car tots som exits de un pare e mare, axí grans com pochs, richs com pobres.⁴³ E com lo món comensà a créxer, seguien-s'i molts mals e grans contrasts entre les gents que foren de mala condició; lavors stabliren cavallers per mantenir dretura, per guardar les gents no fesen mal ni dan. E no foren cavallers tots aquells qui·n volgueren ésser, ans hi foren triats hòmens forts e poderosos, plens de lealtat e de pietat. Aquells deffenien les gents simples com nengú dels altres los volia fer sobergueria. E per tal cové que cavaller sia pus ardit e haja en si saviesa, feeltat, franquesa, liberalitat,   -f. CLXVIIIv-   fortalesa, misericòrdia, custòdia dels pubils, òrphenes, viudes desemparades, car totstemps nostre senyor Déu li ajudarà. E sé't dir, mon fill, d'aquell dia que yo rebí l'orde de cavalleria fins al dia que dexí lo món he·m apartí en est boscatge, tots temps, de mon poder, ab tota honestat treballí en ajudar hi emparar pubiles òrffenes, viudes desemparades, e nostre Senyor, qui és misericordiós, m'à donat en aquest món més bé, més honor que yo no mereixch, car de la vanaglòria de aquest món yo per content me só tengut. Mon fill, per mi tant amat: prech-te que tots jorns hojes missa, si fer-ho poràs, e ajuda e empara a les desemparades, e veuràs que nostre senyor Déu te darà victòria, honor e fama, més que no·n sabràs demanar.

Encara més stabliren: com los scuders volen⁴⁴ pendre l'orde de cavalleria, deuen entrar en bany, per tal que renovellen de vida; car axí com l'aygua se'n porta tota la sutzetat de la persona, e·s denega, axí·s⁴⁵ deu denegar la ànima de peccats. E tota una nit deuen vellar davant l'altar de nostre Senyor e de la sua beneyta mare, madona sancta Maria, dient incesantment ores, supplicant-los que la cavalleria qui·ls ve per natura los vulla donar ab la sua gràcia e bona mercè.

Encara, mon fill, vos dich que l'endemà com rebreu l'orde de cavalleria, sinó sou en batalla o en fet d'armes, deveu venir davant lo rey o príncep aquell qui·us darà l'orde de cavalleria, armat de totes armes; ho deveu venir vestit ab vestidures d'ermità, per significansa que renunciau al món e preniu un tal excel·lent offici com és l'orde de cavalleria. Axí com los hòmens qui·s meten en monestir per ésser ffrares menors o preÿcadors, e aquell dia que entren en relegió, vénen al monestir ben vestits e ben abillats, aprés despulen-se aquelles robes e visten-se los àbits de llur religió; per semblant deu ésser del cavaller com ve a rebre l'orde de cavalleria: ho deu venir armat, ho vestit com ermità. Car al cavaller qui les armes porta, no l'i foren dades sens rahó, e són de gran significança.

Primerament,⁴⁶ lo cavaller és tengut de deffendre senta mare Sglésia, car altrament seria perduda e venria a no-res. E en lo comensament del món, segons la Scriptura sancta diu, no era nengun hom tan ardit de muntar en cavall tro foren cavallers soberchs a les males gents; lavors trobaren les armes e·s tengue ren per segurs.⁴⁷

  -f. CLXIXr-  

Lo scut del cavaller, ab què·s cobre dels colps, significa que deu cobrir lo cavaller la santa ffe cathòlica, e la deu deffendre de tot malvat colp, com son⁴⁸ fill qui és, e·s deu tenir per aquell.⁴⁹ E l'asberch⁵⁰ que porta vestit, qui·l guarda, significa la Sgleya, que deu ésser closa e murada de la defensa del cavaller. E l'elm ha significat que·l cavaller deu anar sobre aquells qui volen fer mal a la santa Sgleya. Los amambraços e manyopes⁵¹ signiffica que no·y deu trametre a nengú, sinó que ells matexos hi deuen anar, e ab los brassos e ab les mans deuen deffendre aquella. Los guardabrassos⁵² significa que los cavallers deuen guardar los omeys, los ygromàntichs, no facen mal ni dan a la sancta Sgleya, ans que amen aquella. L'arnès de cames significa: si sent o sap nengú vulla fer mal ni dan a la sancta Sgleya, o infells entrasen per dapnificar la christiandat, si no té cavall, a peu hi⁵³ deu anar, corrent a la batalla, per defensar la sancta Sgleya e contrastar als infels.⁵⁴

Puix havem dit de lles armes defensives, cové que digam de lles offensives. Primerament, la lança qui és llarga, ab lo ferro agut, significa que lo cavaller deu fer⁵⁵ tornar atràs tots aquells qui mal ni dan volen fer a la sancta Sglésia. Axí com la Sglésia, és largua, e deu fer tant lo cavaller que sia duptat e temut per tots aquells qui jamés no·l hauran vist. Axí com la lança és duptada e temuda per encontre ab lo fferre, axí deu ésser duptat lo cavaller; e ab los mals deu ésser mal, e ab los bons ésser-los leal, ab los forts de mala vida, ésser cruel.⁵⁶

La spasa signifiqua, la qual talla a dues parts, e pot hom fer mal en tres maneres,⁵⁷ car hom pot⁵⁸ matar e nafrar a cada part, e aprés ab la punta; per què la spasa és la pus nobla armadura que·l cavaller pot portar, e de major dignitat. E per esta rahó lo cavaller deu servir en tres guises: la una defensant la Sglésia, matant e malmetent totes les gents males. E axí com la punta de la spasa trauqua tot ço que aconsegueix, axí lo cavaller deu trenquar e conseguir aquells qui sobres volran fer a la Sglésia, no havent-los pietat ni merçè, ans ab la spasa los deu ferir a totes parts.

  -f. CLXIXv-  

La correga de la spasa significa: com lo cavaller la's ciny, axí deu ésser senyit de castedat. Lo pom significa lo món, qui és redó, per ço com nostre Senyor los ha fets nàxer en lo món⁵⁹ per deffensar sancta mare Sglésia. La creu de la spasa significa la vera Creu, en la qual nostre Senyor volgué pendre mort e passió per rembre lo humanal linatge. Axí·u deu fer cascun bon cavaller: deu pendre mort per conservació del dessús dit, ço és: que, si·u fa axí, bé salvarà la sua ànima, com si tota sa vida estigués en relegió, fent vida hermitana.

Lo cavall significa lo poble, lo qual lo cavaller deu sostenir en pau e en concòrdia, e mantenir aquell en justícia; car axí com lo cavaller fa son poder de conservar los cavalls quant vol entrar en la batalla, e no consent que nengú los faça mal, axí deu lo cavaller guardar lo poble públich. Car lo cavaller deu haver lo cor dur e fort contra aquells qui són falsos e traÿdors, sens pietat; e d'altra part deu haver lo cor moll per aquells leals qui volen viure lealment en pau e en concòrdia; car si lo cavaller ha pietat ni merçè al hom culpable de mort, ell mateix se dampna, majorment aquell qui manté justícia.⁶⁰

Guarda tu, cavaller, quanta significança té la spasa, la qual és la pus noble armadura que sia en totes les armes. E si tu, cavaller, guardes honor a la spasa, que no faces nenguna sutzetat com la portaràs senyida, ni li feses violència nenguna en jaure't ab dona alguna, sé't ben dir, si·t veus entre tos enemichs, que la tua spasa tots temps te farà⁶¹ vencedor de tots tos enemichs. Donchs, ¿per cavallers no guardarem honor e reverència a una tan singular relíquia? Façam-ho,⁶² car gran premi nos stà stogat.

Los sperons que·l cavaller calsa, e·ls porta daurats, com l'or sia lo pus rich metal que en lo món sia e la més preada cosa que hom pugua haver en est miserable de món: donchs, ¿per què la cosa que tant és amada e preada, per què subjugar l'à als pus baxos membres del hom, com sia notori a tots com los peus calçiguen coses brutes, fantasmes e altres vils coses?__

Dix lo scuder: __Pare de cavalleria: en gràcia e merçè us deman, per vostra benignitat, puix per les altres coses per vós he hagut doctrina, vos plàcia a mi, ignorant de tal mester, yo·n puxa saber.__

Respòs lo cavaller: __Mon fill: só content, puix   -f. CLXXr-   te veig tan benigne.

Los sperons puntaguts (e són per fer córrer lo cavall) significa lo poble públich. Axí deu ésser lo cavaller, agut e savi, que sàpia conèxer los bons e·ls mals. E axí com lo cavaller punxa lo cavall per fer-lo anar, axí deu lo cavaller punxar lo poble per fer-lo virtuós, car un cavaller virtuós ne fa molts; e deu punxar lo poble per fer-lo temerós,⁶³ per fer-los star en pau e bona concòrdia. L'or que porta en los sperons significa que·l cavaller per or no deu leixar de fer cavalleries, ans axí com lo calsigua e·l subjugua ab los peus, axí deu menysprear totes coses e calcigar aquelles.⁶⁴

Encara·t diré més, mon fill: com los cavallers deuen haver feeltat, franquesa, liberalitat, fortalesa, misericòrdia a lurs prínceps, majorment a lurs senyors; com tot cavaller pert lo nom, qui feeltat no serva a son senyor. Perla oriental clara e resplandent és cavaller fel, justícia amant. No tan solament los cavallers deuen ésser fels a lurs prínceps, ans encara entr·éls mateix deuen haver amor e servar feeltat, e ab feell amistat sien los uns dels altres ajudats, com⁶⁵ la companyia dels cavallers és temuda en los setges con senten que entre ells és amor e amistat; e com à discòrdia entre los cavallers, tart han victòria de sos enemichs. Donchs, los cavallers se deuen amar per tal amor, que cascú ame la honor del altre tant com la sua, e la hu se pos a mort per l'altre. Aytals foren los nobles cavallers en temps antich e ara en nostre temps, que han fetes moltes batalles per vera amor hi han vençuts⁶⁶ molts de sos enemichs. E per la cosa pública tot cavaller se deu metre en perill de mort.

Encara deu ésser lo cavaller liberal e franch, majorment en temps de guerra, com los guanys⁶⁷ de les armes tots temps deuen ésser comuns.⁶⁸ Axí com la batalla és comuna a tots, axí los béns deuen ésser comuns a tots. En nostre temps é vist a molts prínceps, senyors e cavallers han perdudes lurs senyories per scaçea, e molts d'altres per franquea les guanyaven. Menbre't, cavaller, que ab la bossa tancada jamay victòria no hauràs. Dolça e bella cosa és morir per defensió de sa terra e de sos amichs.

Encara deu haver lo cavaller misericòrdia, com no és res qui tant embelleixca la sua noblesa com és haver en la batalla misericòrdia, com aquells qui són cayguts e hom los pot matar, e aquells són stalviats en merçè. Yo·t dich de tot çert que yo·m trobí en una dura e forta batalla   -f. CLXXv-   hon hi havia molta gent desarmada, de nostres enemichs, e la major part eren a peu desarmats; volguí usar tots temps de misericòrdia, e diguí a tots los altres: «Senyors, husau de misericordia, que no és nenguna valor nostra la gent desarmada matem, puix los havem presa e conquistada molta de honor. Lexem-los viure, com sobirana glòria és de vengança perdonar aquells que hom pot matar. Gran virtut és enterès⁶⁹ (?) de veritat.»

Si lo cavaller no dóna compliment al que s'obligua, la sua ànima perdrà e la glòria de paradís, e caurà al lim d'infern perdurablement. Per què·m dóna de parer valria més viure simplement que ésser obligat a nenguna cosa.

Encara no he dit lo que·s pertany per ésser complit cavaller, com sien duptoses totes les condicions perfetes.__⁷⁰

Respòs lo scuder, e dix: __Pare senyor: puix cavalleria fonch stablida ni comensada en lo món, ¿ha·y hagut cavaller qui tantes bondats pogués haver?__. __Hoc __dix lo cavaller__. Segons recita la Scriptura sancta, que abans de l'aveniment de Jesuchrist, al temps que·l poble de Israel servia a Déu, hac batalla ab los filisteus, ab molta⁷¹ altra gent menys crehent; sí·ls donà victòria per molts bons cavallers dreturés que·y havia, axí com Judes Macabeu, qui més amà morir que trenquar la ley ni fer cosa que fos contra sa cavalleria, e Simon son frare, e lo rey David, e molts altres que seria larch de comptar.__

__E del Aveniment ençà __dix lo scuder__, à-n'hi stat nengú?__. __Hoc __dix ell__, molts, sobre tots Josep Abarimatia, qui levà Jesuchrist de la creu e·l mès en lo sepulcre, e altres molts qui són exits de son linatge, los quals són stats bons cavallers, que nengú no·ls ha poguts reptar de res que fos en l'art de cavalleria. E mira ací, en est regne, de Galeàs, lo bon cavaller, e molts d'altres qui són ara en nostres temps, quantes cavalleries han fetes, e quants ne són stats morts per exalçar christiandat en esta terra hi en moltes altres parts que no creyen los manaments de Déu.⁷²

__Ara __dix lo scuder__, puix tants són stats e tantes bondats han haguts tan virtuosos cavallers, com vós, pare senyor, m'aveu dit, sembla'm que fort cosa és rebre l'orde de cavalleria. Però, pare senyor, suplich-vos no·us sia greu lo que·us diré. Bé seria yo de poch ànimo hi esforç, si yo dubtava rebre l'orde de cavalleria per mal ni affany que·n pogués soferir, perquè cascú coneix en sa força e valor què pot fer ni què val; e·us dich, senyor, verdaderament, si hagués molts majors perills en l'orde de cavalleria que no ha, yo vinch   -f. CLXXIr-   deliberat en ésser cavaller, si trop nengun que·m done l'orde de cavalleria. E, què·s vulla que m'esdevinga, yo hauré per ben smerçada la mia mort, puix Déus me faça tanta de gràcia que muyra com a cavaller; e per mi no romandrà que cor e tot lo cors no·y meta per no ésser reptat per los bons cavallers.⁷³ E voldria rebre l'orde de cavalleria lo jorn de sent Johan, hon m'han dit que·l rey de...⁷⁴