L’avió, element d’art

Joan Ramon Masoliver

Ningú no defensaria avui la fórmula art de postal=realitat perquè tothom sap que la primera –com a síntesi del «d’après-nature»– no és sinó una rutinària visió del món tan distant de la realitat com ho pugui ésser el producte d’un «isme» qualsevol (n’és prova que els salvatges no es reconeixen en una fotografia i en canvi veuen clarament les serps i altres elements representats en llurs objectes, on nosaltres no sabríem veure res més que motius ornamentals; semblantment, els nens en llurs dibuixos). L’impressionisme fou el gran cop per la concepció targeto-postaliana de la pintura. I totes les troballes posteriors han demostrat com tot depèn del punt de vista en el qual es situa l’autor: al món no hi ha valors absolutes.

Un gran impulsor de les recerques ha estat el cinema. Ell ens ha fet assaborir el moviment del paisatge anant a cavall, des del tren, i al mar i a l’aire mostrant unes formes noves, relatives, dels objectes en substitució dels prismes, piràmides o cilindres estables.

El màxim de deformació de les imatges, és a dir, d’alteració del tipus preferit dels copistes de museu, s’observa anant en avió: el tren ens presenta els objectes girant sobre d’ells mateixos en un pla horitzontal, el cavall dóna ja un moviment més complex en combinar el moviment rotatiu amb el rítmic desplaçament en sentit vertical. Amb l’avió, els moviments es multipliquen.

La sensació que un món nou és creat comença a alenar, contemporàniament als primers vols d’avió, en la poesia. Els qui més tard havien d’agrupar-se al moviment futurista foren els qui obriren el foc. Així, al 1909 publica Paolo Buzzi els Aeroplani, llibre en el qual trobem, com és ara, la impressió de volar per damunt de la tempesta:

Però descrita únicament en vista panoràmica, fotografia aèria. Un altre futurista de la primera hora, Luciano Folgore, va més enllà i així parla de la sensació de torbellí:

Però tant si existeix –com ell diu– una edició italiana de 1907 o simplement la primera fou la francesa (sabut és que Marinetti és millor poeta en francès que en italià) de 1912 –i per tant posterior a l’obra de Buzzi–, el cert és que el cap del futurisme amb Le monoplan du Pape ha tractat de la veritable nova impressió:

Captades les imatges per la poesia, no havia d’ésser difícil als pintors d’emprar-les desenrotllant-les més, si bé fins el 1926 –quan l’aviador Azari presenta una perspectiva de vol a la sala futurista de la Biennale Veneziana– la pintura aèria no fou altra cosa que panorames vistos des d’una atalaia immòbil. Al setembre 1929, Marinetti, des de La Gazetta del Popolo, defineix la nova posició pictòrica i tot seguit un nucli de pintors –Tato, Filia, Benedetta (l’esposa de Marinetti), Marasco, Andreoni... –es llancen a la recerca.

Un principi fonamental és que el pintor no pot observar ni dibuixar sinó participant a la velocitat dels punts que són en mobilitat. I que l’aeropintura conté simultàniament el moviment de l’aeroplà i el de la mà que mou el llapis o el pinzell. Aquestes dues premisses exclouen la via lliure als amateurs.

L’obra aeropictòrica no pot ésser obra unicèntrica: l’avió es presenta com el punt de contacte de dues grans rodes d’engranatge les dents de les quals també giren sobre d’elles mateixes. I a aquest desplaçament del punt de mira cal afegir el moviment oscil·latori de les ales de l’aparell i els sotracs motivats per les bosses d’aire. Cal tenir present que en empendre el vol, el camp visual va marcant una successió de V agudíssimes; que planejant, la façana d’un edifici apareix en forma de trapezi, gairebé triangular, i que el color va canviant; que un viratge, suposant el canvi de la trajectòria dels punts de mira, apila els objectes passats i fa més gran la distància entre els que han de venir.

Aquestes perspectives podrien certament ésser captades per un passatger, però l’interessant és que siguin obra del pilot; és a dir, quan el pintor sap a què obeeixen aquells canvis de la direcció i, per tant, de la trajectòria dels punts de vista; quan, tal com ha fet Munari, es tracta de plasmar les sensacions del qui mena la màquina –com són interessants les sensacions d’un corredor dels 5.000 o d’un agonitzant–. Per dir-ho en altres termes: la planimetria del pensament de l’autor.

El complicat sistema de menar l’avió no permet de pensar a fer dibuixos. Però tot té fi: amb el recent assaig del comandant De Benardi, l’aviador pintor podrà anotar les seves impressions. Es tracta de la supressió dels pedals, concentrant el comandament a la palanca de mà; això permet seure de costat, una cama sobre l’altra, etc. Però hi ha més, encara: per mitjà d’un sistema compensador de molles d’hacer, una vegada s’ha guanyat la cota desitjada i fixada la direcció es pot «blocar» el volant en la posició que assegura l’estabilitat de la ruta. Això permet d’abandonar el volant i anar a seure en el recó més allunyat de l’àeronau.

Si tan senzill esdevé l’ofici d’aviador, ja ens podem preparar a veure aeropintures –en lloc de les sobrerealistiqueries que ara s’estilen.