Les multituts

Raimon Casellas

  -7-  

Qui 's fica en la multitut, hi perd l'ànima.

Gran part de les tumultoses accions humanes que referesch en aquest llibre, així com d'altres que tal volta referiré més endavant, jo mateix les he presenciades, y adhuch en algunes m'hi he trobat mesclat. No les descrich, emperò, circumstanciadament y punt per punt, tals com deuríen passar, sinó de la manera més o menys transfigurada que les ha vistes el meu esperit y ab l'emoció més o menys forta que les ha sentides el meu cor, ben somogut devegades. Perquè caldrà que us confessi que, tot y blasmantlos en certes ocasions, quasi sempre m'han corprès els moviments tempestosos de les turbes, com ens corprèn ab son grandiós espectacle la tempesta, ab tot y les malvestats que fa.

Y és que tempesta són, en veritat, mólts de   -8-   semblants moviments, forces cegues que 's desencadenen en l'humanitat, com les altres es congríen en la natura. El bramul de les gentades apar rodolar de trons; el sobtat enuig d'una caterva, nuvolada instantania que ennegreix el cel; l'esclat d'ira de la turba, sinistra lluissor de llamps; el terror de la munió, enfondrament, terratrèmol. En el parlar quotidià, diem «un núvol de gent» y «una tempesta d'aclamacions», barrejant en el concepte coses d'Elements y coses de Multituts, per la paritat que tenen en llurs estats de revolta. Realment sembla, en tals moments, que tot vulla recordarse del séu origen: el món, del caos; els homes, de l'animalitat. Cels y terres prenen aparences de tornar als díes tèrbols y sublims de llur formació. Les humanitats apar que reculin a les etats obscures y maravelloses del instint¹.

Perquè cal notar que 'ls homes muden d'esperit tant bon punt formen munió. És una metempsícosi que tothom pot veure, per poch que 's pari a mirarla. Adhuch de tant vista, en   -9-   ocasions no 'n fem cas, malgrat lo sorprenent que és el prodigi. Una criatura, placèvola en l'intimitat, esdevé irada quan se congrega ab irades multituts; l'apocat se torna heroich ab els heroichs, y el valent, poruch ab els poruchs; el prudent, gosat, y l'atrevit, cautelós. El flemàtich s'indigna, l'indiferent s'entusiasma, el resignat protesta, el fret de cor s'apassiona, l'encongit s'anima, el passiu se posa en moviment. Sembla que quiscú abdiqui poch o mólt de la seva ànima, pera proclamarne una de nova, que és l'ànima de tots plegats. La voluntat comuna ofega les individuals. La passió momentania de la massa se sobreposa a les habituals de cadascú. Perxò 'ls moviments de la multitut aplegada prenen aspectes distints dels moviments que faríen els homes que la componen, si 's trobessin desapariats.

Per lo comú són actituts violentes, resolucions extremades, formes tumultoses, les que triomfen en la munió², encar que en ella s'hi comptin homes entenimentats, correctes per habitut, enlairats per l'estament. Així com, en un toll remenat, el pòsit puja enamunt y   -10-   enterboleix la claretat de l'aigua; així, en la bullida de les multituts, tant si són plebeyes com patricies, tant si són rústegues com urbanes, rebrollen baixes passions que confonen la conciencia y entelen la llum del seny. Home que és, per hàbit, aciençat, perd, ab el frech de la gent, son clar judici; home que és sentit als benifets del proísme, ret homenatge als desagraiments comuns; home de sentiments dolços, paga 'l séu delme a les crudeltats de la gernació; sers exquisits en la privadesa, participen, en hores de desori públich, de la grollería dels demés, com si, al contacte de la gentada, a la criatura humana li sortís enfòra la bestia ordial que porta adins, monstre que, per singular contrast, o bé apareix en la disbauxa del apartament més íntim, o en la disbauxa de les grans publicitats³.

Tant ostensibles són y tant freqüents els espectacles que ofereix l'home de semblants transformacions, que facilment se pot heure la certenitat del fet. Més, enquerir com se fa la reencarnació de multituts humanes, ja és més   -11-   dificultós, si no impossible. Car, per poch que s'hi cogiti, un s'adona tot seguit de que l'ànima colectiva, de fresch formada, no és pas una soma de les antigues ànimes individuals, puix quantitats heterogenies no se somen⁴; ni una sobiranía de les més nombroses, per quant mólts colps el menor nombre se sobreposa al major; ni tampoch una tría de les més rectes y belles, perquè ben sovint s'emporten la victoria les pitjors⁵. ¿Què és, donchs, lo que dóna vida, distintiu y voluntat a l'ànima de la gentada y la fa moure y la mena per un o altre camí?

No han mancat filosophs, en nostres díes, que han volgut soldre 'l problema nebulós; més la psicología que n'han treta no ha escampada mólta llum⁶. Y és que encara és més costós formular lleys que 'ns expliquin la raó   -12-   d'obrar de les multituts rauxoses, que establir teoríes que raonin cosa tant incerta, per exemple, com la formació dels huragans o l'adveniment dels terratrèmols. Perxò, després de les enquestes assajades, romàn l'enigma tant abscondit com abans. Més, a mi, pera les visions humanes que m'he propost evocar, l'enigma no 'm fa nosa ni 'm desespera tampoch; ans, com tota cosa arcana, me sedueix y m'atrau. Jo no vull pas esbrinar les causes, sinó contemplar els efectes. Jo no vull pas, a tall de filosoph, reduir a lleys la complicació y l'incoherencia de semblants fenomens: sinó, a manera d'artista, anotarne 'l gest y, si puch, mostrarne 'l símbol. Cabalment és el misteri que amaguen aquests tempestosos moviments, y les sorpreses desconcertants que donen, y els conflictes dramàtichs que ofereixen, lo que 'ns fa obrir els ulls prenyats de curiositat. ¡Imposants espectacles pera l'home que sab gaudirlos a distancia convenient, ni tant aprop que s'hi confongui y anuli, ni tant lluny que 'n perdi 'l sentit y la visió!

Unes voltes, són multituts ab multituts que se les heuen. Odis de raça, oposició de creences, enemistat d'estaments, posen unes gentades davant les altres, y, com entre exèrcits de   -13-   pobles enemichs, se sosté l'amenaça en peu de guerra, o esclata ab furia 'l combat y s'arriba al extermini, o bé 's concerta una pau de més o de menys durada. Altres voltes és un sol home el qui s'encara ab la gernació. El pastor d'ànimes que guía un poble, el polítich que vol somoure les masses condormides, l'artista que preté imposarse al públich frívol, són dels que entaulen la lluita ab el monstre, que, segons com, els aplaudeix o 'ls xiula, y un día 'ls apedrega y un altre día 'ls aclama. Perquè cal tenir present que no sempre 's mantenen en la disputa, ni sempre 's desenllacen en la tragedia, els conflictes de la multitut. Hi hà escenes plàcides y escenes punyentes, com en tots els drames.

Sovint la munió apareix unida, y si mólt convé disciplinada, sots la senyera d'un ideal o d'un sentiment comú. Així com la música és l'art que lliga més gent, la fe en Déu, la passió patriòtica, el desitg de llibertat, són els amors que acoblen més homes y els serven acoblats més temps. Però, adhuch entre homes units per tant enlairats afectes, sol venir un día que s'hi alça la dissensió, y ab freqüencia veyem com les multituts disciplinades es destríen y elles ab elles es combaten y es persegueixen   -14-   en nom del mateix amor que les havía aglevades. Altres colps són de categoría menys espiritual els motius de germandat o de discordia. Les públiques necessitats, l'amenaça d'un perill comú, les superbies dels uns, les tiraníes dels altres, desvetllen entre 'ls desheretats l'instint de conservació, y aleshores els febles s'agermanen per fer guerra als poderosos, mentres els poderosos també s'apleguen per rebutjar l'enemich, que, si és feble per les armes, se fa respectar pel nombre. Són episodis emocionants de la lluita per l'existencia, peripecies dramàtiques del combat social, tant antich y perdurable com la vida.

Perxò és en va, enterament en va, que abominem y malehim totes aquestes batalles, fatals en l'humanitat com les tempestes en la natura. Fins benefactores arriben a esser en algun moment: que així com la tempesta l'un día sols destrueix per destruir, y l'altre día, tot destruint, vivifica; així també l'acció tempestosa de la multitut, si ben sovint sols és causa de devastall, alguna hora empeny als homes per camins de més civilisació y justicia.

Per descàrrech de conciencia, una cosa 'm manca fer avinent al lector que, refiat en l'extensió que pot darse a la paraula Multituts,   -15-   cerqués en el present llibre extraordinaries escenes d'algun dels teatres mondials aont se ventila la sort futura de les races o aont floreixen els primers esclats del pensament. No: les accions humanes que vaig a referir són quasi totes locals, són quasi totes de casa, y, per consegüent, les idees impulsadores que hi suren algun colp, no poden esser altra cosa que reflexes més o menys directes del esperit universal. Més com, pel coneixement de lo concret, sempre provem d'arribar a lo abstracte y ens agrada deduir de lo proper lo llunyà, de lo específich lo genèrich; potser alguna vegada ¡oh expert lector!, en el cas contingent que 't conti, podras entrevèurehi coses de més enllà. Perquè, en el fons de tot, l'ànima dels homes resta la mateixa aquí y afòra, en lo menut y en lo gran.

  -[16]-     -17-  

Encara era fosch, fosch, negra nit pot dirse, que ja se sentíen xiscladices colles de gentuça marxant cap al «glacis dels urdidors» per poder triar bon seti. Y així que 'l día va començar a obrir els ulls, un futral de gent sortida de la ciutat vella, dels barris nous, dels arrabals y dels afores, entrava a glopades dins aquells grans patis per edificar, que un día havíen sigut frondoses hortes. Ara no eren més que un erm mal clos per tapies baixes y per estacades de desferra que a tot temps servía d'obrador a camp ras, llevat dels díes de sentencia, que allavors se trasformava en escenari d'afrontós suplici. Bancades, plegadors,   -18-   clivilles y demés eines d'urdir, en semblants ocasions s'arreconaven a les vorades de les tapies, y el gran clos restava desembraçat de fòtils, per poder fer de teatre a la tragedia de la vindicta pública. El treball quotidià deixava humilment el lloch a l'augusta funció de la justicia.

El día va alçarse clar, nèt, trasparent... un veritable día d'àngels. Per darrera les ondes de montanya baixa que, a tall d'amfiteatre verdosench, donen el tom pels darrers termes del alegroy panorama, apuntaven les guspires d'un sol rioler, tot just acabat d'eixir de les aigües de la mar. Y boy a mida que 'l sol s'enfilava cel amunt, més gent acudía al lloch del espectacle. El temps convidava a deixar estar el treball. Havíen passat les darreres rufolades del hivern... y tot parlava als sentits de joya, de passeig, de festa. La primavera encara no era vinguda, però ja sen sentía la frisança.

-¡Quin dematí més hermós! -deyen els uns.

  -19-  

-¡Malaguanyat per la feina! -exclamaven d'altres.

Mólts concorrents, abans d'arribar al glacis dels urdidors, feyen un xich de marrada enfilantse costa amunt, per aturarse un instant a beure un glop o bé a rosegar un bocí en qualsevulla de les tavernes o barraques que, coronades de banderoles, s'escampen al peu de la montanya de sobre mar. Però n'hi havía d'altres que, lluny d'entretenirse, tiraven al dret, determinats, per por de trobarse sense lloch a l'hora de la sentencia. És clar... els qui s'havíen matinat, no sols ho veuríen més bé tot, sinó que ademés podríen seure a les bancades d'urdir, arrambades prop les tapies. Y com que hi feya de bon estar prenent el solet de primera hora en aquella matinada encara fresca de mitjans de Mars, mólts s'aconsolaven de l'ansia d'esperarse ab la tebior assoleyada del racés.

Mitja hora abans de començar la funció, la gent quasi omplía 'l glacis. ¡Un poti-poti! ¡Una xurma!... Semblava que 'ls   -20-   bordells del arrabal haguessin deixat anar totes les dònes, al veure les colles que 'n corríen, desmanegades y cridaires, rient al volt del patíbol, com si fossin a un ball de barraquetes. Bé 's veya prou que no sabíen avenirsen, de gaudir una hora d'aixamplis al mitg del sol matinal; perquè, encara que anessin vigilades d'aprop per les mestresses com presoneres tretes a esbargirse, a cada punt s'ajogaçaven com boges, o xisclaven com marranes, o s'esclafíen de riure sense to ni sò. Y mentres les unes s'aturaven a comprar cacauets o avellanes seques als venedors de torrat, d'altres se mofaven, ab obscenes paraulotes, dels homes encalabrinats que anaven darrera d'elles lo mateix que gossos folls. Era una gripia, una caterva de galifardeus, la colla que les empaitava y perseguía. Aires tenía d'haver sigut vomitada pels cafetins, per les cases de jòch o per les tavernes dels barris baixos, tota la murrialla que formiguejava entre les empentes, enllepolida per la farum de dòna y   -21-   per la flaire d'agonía y mort que ja se sentía venir, com si surés per l'espay.

-¿També has vingut a filar com el Llarg fa la ganyota? -cridava una matorranga a un pillardaç.

-Ben nèt. ¡A veure si té tants ronyons com diuen!

Qui més qui menys, tothom s'hi encaboriava, ab la sinistra deria d'esbrinar el pit que tindría 'l reu quan sigués davant del pal. Volíen veure si se li arronçava 'l melich, an aquell home de sang freda que, a quatre passes del suburbi com qui diu, havía estat el terror de vianants y carreters. Ara sen trauría l'aigua clara, de la valentía que la gent li feya al famós lladre de camí-ral. Ara 's veuría bé, ara se sabría...

Era lo que deya un vell de per allí, ab prosopopeya sentenciosa:

-No és pas tot u assassinar gent de pau y forçar minyones indefenses, que veures de cop y volta entre les mans del butxí!

L'horrible curiositat patibularia s'anava   -22-   arrapant als cors; y fins als menys ferotges s'encomanava, com un mal lleig, l'afrós desitg de veure morir un home a l'estreta del garrot.

Perquè no eren solament gentuça de mal viure, els homes, les dònes, les mainades que, igual que gotes d'aigua, se foníen en la bullenta onada de la multitut: també s'hi barrejaven treballadors honrats dels obradors y les fàbriques, y pacífichs menestrals de la ciutat antiga, que, com la demés turba, havíen corregut al glacis, portats per la pruija inconfessable d'esborronarse un xich ab la darrera estremitut del reu. Hi havía homes que per res del món s'hauríen deixat perdre la sentencia; perquè, així com hi havíen anat de noys, agafats de la mà dels pares, ara hi acompanyaven igualment els fills, per ferlos saber la trista fi que portava 'l mal obrar. Eren d'aquells que esperen que 'l sentenciat torci 'l coll per donar als infants la tradicional bofetada que 'ls serveixi d'experiencia.

Y, ademés de menestrals humils, habitants   -23-   dels barris vells, també s'hi trobava mesclat poch o mólt de senyoriu, en el pòsit de la tèrbola munió... gent embafada de plaers y mondanes joyes, que cerca en lo més tètrich dels espectacles humans l'aspror d'una esgarrifança. Alguns, fins semblaven mitg avergonyits del mal instint que 'ls covava a l'ànima; y perxò deyen, ab to d'afectada indiferencia, que, si havíen anat allí, no més era per pendre 'l sol, per passejar, tot contemplant la gentada.

-¡Com fa un día tan bonich!

-¿Oy? ¡Si fins sembla que convidi!

En cambi, d'altres curiosos aparentaven complir un dever social assistint al acte de justicia, perquè allò deyen que era un escarment bo per tothom, un exemple que calía que presenciessin grans y xichs.

-¡Aquí s'hi aprenen móltes coses! -recalcaven ab doctoral convicció.

-Són lliçons pel día de demà.

La veritat era que, en el fons de tot, senyors y menestrals, obrers y gent de la   -24-   briba, tothon se sentía misteriosament unit per iguals curiositats y per iguals impaciencies.

-¡Que triguen a venir! -feyen els uns.

-No sé pas què esperen... -botzinaven altres.

Havíen tocat dos quarts de vuit, y encara no 's veya indici ni senyal de comitiva. Mólts concorrents teníen por de que a darrera hora no vingués l'indult y els deixés sense sentencia. Y és que ja feya dos o tres díes que corríen veus de que 's removía cel y terra per lliurar el reu del cadafalch. Segons contaven per entre 'ls rotlles, el Llarg era home de valiment y el protegíen personatges d'upa, perquè, formant part d'una patuleya armada, en un moment de perill havía salvat la vida a un polítich dels més grossos. Y tot això donava mólt que rumiar, mólt que dir. El qui no glapía, rondinava. Y, per acabarho d'adobar, va venir el romanço dels Horrorosos crims y la sentencia del Llarg a fer créixer les cabories en l'ànima infantívola de la multitut. Entre la   -25-   senzilla gent del poble, avesada a mal pensar d'autoritats y justicies, no mancava pas qui sospités del significat d'uns versos, estampats en la relació, que ponderaven la valentía del Llarg durant la guerra civil. Un minyó 's va treure de la butxaca 'l paper, y es va posar a llegir en veu alta el passatge sospitós:

	Vulla Déu perdonar al Llarg,
	vulla Déu apiadarsen
	pel valor que va mostrar
	en les lluites ciutadanes;
	que, abans d'esser bandoler,
	pels «matiners» va fer armes,
	donant proves d'heroisme
	en més de quatre batalles.

-¡Vès què vol dir tot això! -va saltar un home del poble fent l'ullet ab picardía.

-Vol dir que tot són compares y comares... -va respondre una dòna. -¡Vethoaquí!

Y pels ulls, sobtadament encesos, de la turba, se va veure passar una flamarada d'indignació, que, furienta com un   -26-   llampech, se comunicava saltant d'ànima a ànima.

-El qui té puntals trumfa de tot.

-Y el qui no 'n té 's fa la llesca.

-¡Mireu en Vessana, que van matar fa dos anys!

-Aquell no 'n tenía, de padrins...

-Ni arcabots que l'ocultessin.

-¡Perxò va anar al pal, com una aroma!

-¡Oh, y tot per res! Per una ganivetada.

-No era pas com el d'avuy, que és un bandoler d'ofici...

-Si 'l perdonen, serà una porquería.

-Y una befa per tothom.

-¡Per lo que s'hi miren, a fotxes de nosaltres!...

-Ja hi estan fets, a mofâs del poble...

-Però... aquest cop... potser no 'ls reixiría!

-¡Ah! ¡Sang de séu! ¡Si m'haguessiu de creure a mi!...

De minut en minut, l'ira anava inflant el pit de la gernació, com si l'un calés   -27-   foch al altre ab la guspira del séu enuig. Hi va haver homes que 's van posar a baladrejar com orats contra 'ls cofis y mofis que fa la gent de justicia. Y un xicot jove, forçut, exaltat per la bogería que 's congriava al volt, va arribar a desmanegar una pota de les bancades d'urdir, y, brandantla enlaire ab gest amenaçador, renegava, com un mal esperit, dels homes d'autoritat que de la lley ne fan lo que sen volen. Y vetaquí que desseguida, per aquest instint que té la multitut de posarse a fer tota plegada lo que ha vist fer a un home sol, dotzenes de mans van córrer cap als urdidors cercant llates, clivilles o potes de bancada, igual que si 'l poble 's volgués armar ab allò, per defensar els furs de la lley contra les conxorxes dels que manen. Va esser un garbuix, una allau, un terrabastall de la munió, tirantse assobre les eines. Més les parelles de la força pública, al adonarse del moviment tumultós, hi van saltar a marxes dobles. El poble, per un moment, va tenir l'intenció   -28-   de plantarlos cara. Y qui sab la manera desastrosa com hauría acabat aquell desfet si, al mateix temps de córrer els guardies, no s'haguessin escampat veus de que la sentencia no se sospenía pas.

-¡Escolteu! ¡No feu remor! -deyen els de més calma als més esperitats. -¡Escolteu! ¿Que no sentiu que 'ls escolans de la Sang encara capten pel reu? Si l'haguessin perdonat, ja no sonaría cap campana.

Y com que allò no podía desmentirse, perquè era la veritat pura, per un instant tothom va parar l'orella; y allà, no mólt lluny del glacis, va sentirse 'l remoreig esborronant del captiri. Primer va esser la campaneta dringant, com un bel luctuós, ab tremolor funeraria:

-¡Garaniiiinch!...

Després, la veu del escolanet, acriaturada y solemne:

-¡Per fer bé... per l'animeta... del que van... a sentenciar!

La gent va tranquilisarse. L'alarma no   -29-   tenía cap ni peus. No, no: més havía estat la por que res. ¡No mancaría sentencia! Tant sols algun repetani que altre no 's volía donar per convençut.

-Donchs ¿per què no vénen, si 'l tenen de sentenciar? -interrogava un jornaler, ab aire incrèdul. -Són més de tres quarts de vuit... y no 's veu ni ombra de comitiva.

-¡Y aquest home té raó! -van respondre uns impacients.

-Ja ho veureu, com haurem de tornar a casa sense haver vist la comedia.

Altra vegada 'l dubte s'apoderava de la gent, y la cosa tornava a emmaranyarse. Sort que en aquell mateix moment va arribar una nova que explicava la tardança...

-¡És que an el reu li ha agafat un treball al anarlo a treure de la capella!... -anunciaven a grans crits uns que veníen de la presó, esbufegant de tant córrer.

-¿Un treball? ¡Aquesta si que és més bona! ¡El pobre Llarg té un treball!... -va començar a dir tothom ab to mofeta.

  -30-  

Y com si allò tingués virtut per promoure l'alegría, a mida que la nova 's propagava pels gromolls de gernació, naixía darrera séu un seguici de rialles.

-¡Y això són homes! -feyen els d'aquí posantse les mans al ventre.

-Donchs ¿què s'ha fet la valentía del romanço? -preguntaven els d'allà, esclafintse.

-¡Un assassí ab desmays, com una dòna!

-¡Un bandoler que té basques!

¡Y tothom riu que riuras!

Altre cop la munió 's tornava gaya, divertida. Lo que un moment abans semblava que havía d'acabarse en drama d'indignació, se convertía en comedia platxeriosa. Tot eren estirabots y bromes y acudits. Els galifardeus dels barris baixos, sobre tot, deixaven anar tals plagasitats, que feyen reventar de riure a les bagaces. Hi havía dòna que 's cargolava, que 's torcía, no més de sentir lo que li deya l'home ab qui anava apariada. Perquè, móltes d'aquelles moces de   -31-   bordell, ja s'havíen triat parella, y, cadascuna ab el séu xicot, transitaven acoblades entremitg de la bullicia. Fins les mestresses -sense perdre, perxò, de vista les xicotes- se dignaven fer els ulls grossos, y ab condescendencia maternal consentíen que s'entafuressin ab els bordegaços per l'espessor bellugosa de la gent. Era, aquella, una hora d'esplay públich... y, a desgrat de les empentes, les trepitjades y els cops de colze, tothom se sentía poch o mólt agermanat pel desitg de divertirse ab un mateix espectacle, de somoures ab la mateixa tragedia, de barrejarse ab la mateixa onada de sol tebió. Els raigs matinals, riallers, idílichs, ab tant amor banyaven les bigarrades colles d'espectadors com els uniformes de la tropa, que s'havía acabat d'arrenglerar a una banda y altra del patíbol. Fins el mateix cadafalch, vestit de negre y rematat pel pal fatídich, estirat enlaire com braç amenaçador, prenía, llepat de llum, un aspecte menys sinistre. Es que 'l sol tot ho pinta d'alegría,   -32-   y, com que l'alegría acosta 'ls homes, y el contacte fa fraternisar, tot era germandat dins del glacis lluminós. Segura com estava de que no fal·liría la sentencia, la multitut formiguejava, refiada, per les vores del patíbol, y entretenía 'l doloret d'esperarse ab el bàlsem d'aquella hora amable, somrisenta, dolça... quan, tot d'un plegat, va sentirse una remor, un burgit, que va saccejar cossos y ànimes.

-¡Aaara!... ¡Aaara!... -anunciava la gent que, per estar enfilada adalt dels urdidors, podía allargar la vista més enllà del glacis.

-¡Aaara!... ¡Aaara!... -repetía, sospirant, la gran munió, com si 's tragués del damunt l'última engruna de desconfiança.

Y un remolí de la gernació, vingut de la part d'afòra, empenyía com un cop de mar a la gernació d'adins, fentla recular fins a les tapies. Era que 'ls guardies de cavall, ab el sabre desenveinat, s'obríen camí entre la carn humana de l'entrada,   -33-   a fi de deixar passar el seguici fúnebre. Més la turba, atropellada per la furiosa empenta, al acte va rompre en crits d'imprecació contra la força pública, sempre odiada:

-¡Murris! ¿Això és manera de tractar al poble?

-¡Així us esbudellessin, males besties!...

Y entre improperis dels que protestaven, y renechs dels qui empenyíen, y malediccions dels qui s'estaven darrera, y paraulades dels qui no volíen moures de davant, va començar a avançar ab lentitut la professó paorosa... Escarcellers y moços y oficials de la presó, y escolanets del captiri, y congregants dels Desamparats, y confrares de la Sang Puríssima... Començaven les vestidures fosques dels seglars, seguíen les cotes vermelles de l'escolanía, veníen els rengles tenebrosos de les cucurulles, portant tots a la mà ciris encesos que pampelluguejaven sense fer llum, com enlluernats per la claror del día. Y, al ritme cançoner   -34-   d'unes canturies planyívoles, el seguici funerari va anar passant, passant, per davant dels ulls febrosament oberts de la gentada, com passen pel cap entenebrat del malalt els fantasmes del desvari.

Al últim, al capdavall de la professó, vora l'imatge del Crist, va comparèixer el Llarg, al costat d'un sacerdot que l'exhortava. Hi va haver un rebombori entre les turbes. Tothom apretava, tothom empenyía per veure d'aprop al reu... Era un home alt, mólt alt, tant alt, que la cota negra que portava mal girbada al cos, li era més d'un pam curta. Estava traspostat, sense color, blanch com un paper d'escriure... però duya 'l cap dret y tirava el pit enfòra, com si ab aquell aire enravenxinat volgués disfreçar el rau-rau que li trasvalsava l'ànima. Tot plegat feya un aspecte esgarrifós y ridícol, la figura d'aquell home... y la cara barroca, que mitg ensenyava sota 'l casquet endolat, li acabava d'infondre un posat grotesch. Tenía 'l nas allargaçat, penjant, indecorós,   -35-   cargolat al capdavall a manera de voluta; y la barba, refilada y torta com la d'un sàtir, se li encorbava cap amunt...

Una mueca de fàstich va pintarse al rostre de la multitut, com si se li regiressin les entranyes.

-¡Quin home més fastigós!

-Fa venir una cosa, el vèurel...

-¡Tant mal carat!

-¡Tant xarxaça!

-¡Oh! y sembla que no les té totes.

-¡Ell prou fa 'l cor fort!

-Però... la professó li va per dintre.

La gent se recordava dels tirats desinvolts den Vessana, sentenciat dos anys enrera, que era un bon moço, mólt ardit, mólt escayent... La gent també pensava en en Pep de les Auques, tant trempat, que adalt mateix del patíbol n'havía tingut una per dir. Y allavors sentía avorrició a la vista del pallanga que anava cap a la mort ab aquells andamis de còmich encarcarat. No: el reu no havía caigut en gracia, el reu no havía sabut endursen ni admiració ni pietat. Tirria,   -36-   tant sols tirria y escarnots, era lo que inspirava al voltant séu.

-¿Y per salvar aquest homenot, s'han basquejat personatges? -exclamaven mólts ab desencant, mentres el reu, descompost y tremolós, com si ja no pogués aguantar per més estona la careta de serenitat, traspassava lentament el glacis, al costat del sacerdot. Un malhumor, un desfici prenyat de desilusió, regnava per tot arreu. Potser, sense darsen compte, tothom s'hauría estimat més que 'l sentenciat hagués sigut un xiquet més atractívol, perquè així l'esgarrifança del desenllaç haguera estat més agradolça, més empeltada de compassió. Però... ¡vès quin atractiu podía tenirse per un miserable que d'una hora lluny ja 's veya que havía nascut carn de butxí! Perxò, quan passava tremolant per entre les muralles d'espectadors, semblava que passés per les baquetes, enduentsen tant sols mirades de reull, mots de menyspreu, signes de befa...

Per fi, el reu y el sacerdot arribaven al   -37-   peu del cadafalch. Però, així que anaven a pujar el primer graó, la turba, esvalotada de sobte, va remenarse tempestosament, mentres una remor de crits omplía 'ls aires.

-¿Què hi hà? ¿Què és això? ¿Què passa? -preguntaven els uns, esfereits.

-¡Mireu! ¡Mireu allà baix! -clamaven altres signant un indret vora 'l patíbol. -¿Que no ho veyeu?

-¡Sí!... ¡Ara sí! -feya tothom, alçantse de puntetes.

Per entre 'ls primers rengles de la tropa 's veya creuar un soldat portant una carta a la bayoneta; y, creyent que aquell paper tancava el deslliurament del Llarg, els primers d'adonarsen havíen dat el crit d'alarma, el crit d'alerta.

-¡L'indult! ¡Ha vingut l'indult!...

Y un rum-rum d'indignació 's va escapar del pit de la gentada. La fera humana va fer un ronch, com dèu ferlo la fera del desert quan una altra li arrenca la tallada que porta sagnosa entre les dents. Era lo mateix que un tro llunyà, inflat   -38-   de revolta y rabia... Un bramul sord, però eloqüent, que parlava sense mots, com volent dir: -M'arrabassen lo que és meu; me roben lo que 'm pertoca.- Y mólts ulls, flamejants d'ira, se giraven instintivament cap als urdidors ditxosos, com si altre cop volguessin cercar armes entre les eines, per fer triomfar la lley, que estava a punt d'esser escarnida.

Però la selvatge multitut s'havía enganyat altra vegada. La por que tenía de que li passessin la víctima per l'ombra, a cada punt li feya veure visions. El soldat no 'l portava pas, l'indult, ni la commutació de càstich, sinó una ordre pel quefe de la força; y, sempre ab la carta a la bayoneta, el soldat va esfumirse, fins a perdres enterament entre 'l blau y el vermell dels uniformes.

L'esvalot popular va apaivagarse. Les escenes del patíbol van seguir el curs paorós. El reu ja era dalt del cadafalch y l'asseyen al banch fatídich. Ara feya un petó al Sant Crist que 'l sacerdot li   -39-   allargava. Ara deya 'l Crech-en-un-Déu... Ara, ab unes estisores, li esmotxaven el coll de la camisa... Després, el butxí cloía l'argolla y posava mà al garrot...

La multitut tenía 'ls ulls horriblement oberts y les boques closes, com si hagués perdut el respirar. Era tant fondo 'l silenci, que 'l glacis semblava buit. Y, en mitg d'aquella quietut, se va sentir un cruiximent. Hi va haver espectadors que van girar el cap tot desseguida. N'hi va haver que 's cobríen ab les mans la cara o mitg tancaven els ulls, entre estremituts d'horror y curiositats bestialment voluptoses.

El drama patibulari havía arribat al desenllaç de mort, y un grapat de gernació va desfilar esgarrifada. Però d'altres no 's van moure, com si esperessin quelcom més. Passada l'esgarrifança d'un instant, semblaven malcontents del espectacle.

-No ha dit un mot... -rondinava gran part de xurma.

-Y ¿què volíeu que digués, si tremolava   -40-   com la fulla al arbre? -replicaven uns valents d'ofici.

A mólts dels que havíen concorregut a les darreres sentencies, els queya l'ànima als peus al pensar en el reu d'aquell día, sobre tot quan els veníen a la memoria les paraules endreçades pels altres sentenciats a la munió, com a premi del sacrifici que havía fet d'anar a veure com moríen.

-¡Allò eren homes, allò!

-¿Vos recordeu den Pep de les Auques, tant tranquil, que desde 'l pal va cridar. «-Ja podeu tirar teló, que s'ha acabat la comedia?»

-¡Y en Vessana, que va dir: «-¡Poble, me maten per una trista ganivetada! ¡Perdona si he mancat en res!»

Y tot retrayent fets y paraules d'aquells homes braus, serèns, protagonistes heroichs de les tragedies del glacis, la gent se queixava del desengany rebut ab l'espectacle que acabava de representarse.

-¡Y per veure això d'aquest pallanga, ens hem llevat tant dematí!

  -41-  

-No valía pas la pena.

-¡May s'ha vist cosa més tonta!

Y, sense que se sabés com ni per què, els malcontents tornaven a girar els ulls cap a les eines d'urdir, lo mateix que hi cerquessin un objecte que 'ls servís d'esplay, de diversió, en aquells moments d'extrany neguit. Mancava una joguina qualsevol, que 'ls rescabalés del desencant sofert ab la sentencia. Un desitg ferotge d'esmicolar, de destruir, de fer malver alguna cosa, rosegava 'l cor de la gentuça. Y aquests per desfogar el mal humor, y aquells per riure, per divertirse, mólts se van tornar a tirar sobre les eines, fent forces y provatures per desmanegar les potes dels urdidors. Era una temptació, una manía irresistible. Semblava que aquelles fustes, tantost deixades, tantost represes, teníen el misteriós poder d'enverinar la turba, com si fossin les culpables del séu desfici. Y homes, minyons y bordegaços ja 's posaven a fer troços de bancades, de plegadors, de clivilles... quan un va saltar dient:

  -42-  

-¡Calleu, que hi calarèm foch!...

¡Quina pensada més bona! Visques, crits y picaments de mans van coronar l'acudit.

-¡Sí, sí, apa, a ferhi foch! ¡Ara ja són fòra 'ls gures!

Y mentres l'un treya papers que servissin d'encenall y aquell feya petar mistos, d'altres arreplegaven estellicons de per allí... y en un moment va alçarse una fumerola de les eines, y, darrera la fumerola, una flamarada, espeterneganta y viva com la d'un foch de Sant Joan.

Va esser un bullici, una gresca, un desfet d'alegría popular. Però la gatzara tant sols va durar un moment, perquè gent armada va adonarsen desde lluny, y desseguida hi va córrer, tant per aturar la malvestat com per espargir la multitut desmandada. Cames ajudeume, tothom va fugir del glacis, boy rientse y mofantse de la força pública pels treballs y penes que li costaría apagar el foch. ¡No va esser poca la tal·lara!

  -43-  

Gran part de la gernació, en compte de tornar a casa, va tirar tranquilament cap a la montanya de sobre mar, per mor d'estirar les cames. Ça com lla, el dematí ja era perdut, y més valía aprofitar el deliciós temps que feya. Tavernes y barraques no podíen dar l'abast de servir a la gent vianda y beure. ¡Donava tant bo de passar l'estona allí, sentintse dolçament amanyagat pel sol tebi d'aquella hora y per la flaire perfumada dels arbriçons florits al primer petó de primavera! ¡Donava tant bo de contemplar la mar tota brodada de pichs d'or! Vigilades d'aprop per les mestresses, les moces de bordell també transitaven per aquells volts idílichs, fent bracet ab els xicots. Y tot garlant dels horribles episodis presenciats al glacis, de la tremolor del condemnat, del visatge del butxí, semblava que les parelles sentissin créixer, ab el record, imperioses lascivies, com si 'l dimoni de la luxuria s'animés ab els horrors del patíbol.

  -[44]-     -45-  

Grans y xichs, joves y vells, tothom cantava la mateixa cobla:

	¡Botim, botam, botim!
	El vi de la bóta...
	¡Botim, botam, botim!
	Mireu com degota...
	¡Botim, botam, botim!
	El vi del gotim...

Bé 's veya prou, pels cants y les rialles, que an aquella comarca dels vinyats frondosos li havía arribat l'hora xamosa de les veremes. Tot estava a punt, tot a saor. No més mancava que baixessin les colles de per munt a començar la tallada. El fruit, madur y embotit, fins   -46-   semblava que demanés el falçó dels veremadors. Una pluja prima, com caiguda a posta, acabava d'inflar els frescos penjoys, que, de tant feixuchs y assaonats, feyen vinclar tot el sarment, pesants com llordes mamelles dispostes a encoratjar la vida dels pobres homes ab l'alegría de llur licor.

En aquella hora de dolçor infinita, l'oreig de la mar propera feya somoure la pampolada, tenyida a claps dels tons luxosos d'escarlata y porpra que designen la saor del fruit. Colles de veíns passaven per les rases mirantse tant bé de Déu; y per entre 'ls pàmpols tremolosos, que, al fregarse entre ells, cruixíen ab sorolls de seda, la gent contemplava ab plaer les riques penjarelles de raíms, pintats de distints colors. ¡Quin goig que feyen als ulls y quina solivera arran de llavis! El cartoixà de tons daurats, la pansa moradenca, el sumoy tenyit de rosa, la malvasía de blanch verdós, el picapoll de cera empolsinada, la tintorera sucosa y negra, el moscatell de transparencies   -47-   d'ambre... ¡May per may de la vida s'havía vist una abundor com aquella que omplía les planuries regalades de la costa de Ponent!

Però, de tota la comarca benehida, cap terme com el de Fartanelles, per la gracia de Déu que vessa al volt. El cel, el terrer, les cases, tot fa cara de gaubança y benestar. Arracerada sota 'ls tossalets de Bellavista y guaitant de cara a mar, la vila de les cases blanques y els patis florits sembla que rigui cofoya, no més que de veure 'l panorama joyós que se li obre davant dels ulls. Primer, la tendra verdor dels horts... més enllà, la virolada catifa dels pàmpols... després, la grogor fina de la platja... després, la lluiçor d'una mar tota espurnejant de guspires d'or y plata, sota un cel d'atzur petonejat pel sol...

¡Quin aire més dolç de bona vida respira per tot arreu la vila de Fartanelles! Clars, ben llosats, esbarjosos, els carrers se recolzen, graciosament esgraonats, per la rampa suau dels tossalets, com   -48-   ajocantshi, manyagons, per por del vent de montanya. Ab les parets més blanques que un borrall de neu, ab els llindars, els sòcols, les coronises y els finestrals repintats d'ocre, les cases llencen reflexes de rossor; y quan el sol hi bat de ple, rebotint la claror de banda a banda, apareix la vila com nedant dins una onada de polsina d'or. Y per si, en aquelles hores enlluernadores del sol alt, fés massa xardor pels que transiten pels carrers, la marinada ja 's cuida de refrescar l'espay ab ratxadetes de ventijol. ¡Quin bo d'estar fa allí! ¡Quin goig de víurehi!

Per sota 'ls porxos de la plaça Gran, o davant per davant de les botigues de robes del carrer Major, guarnides aquell día ab penjarelles de faixes llampantes o d'escapulons de teixits vistosos, els homes fan rotlle, desenfeinats, garlant tranquilament de la cullita. Tupits de carn y lluents de pell, rapats de cap y afaitats de cara, pagesos y menestrals traspúen la satisfacció d'una vida sanitosa   -49-   y ben nodrida. Orejats com van, ab la camisa esbadallada sobre 'l pit, ensenyen unes espatlles fermes, bones per aguantar la testa altívola, feta d'unes quantes linies tant clares y vigoroses que qualsevol les pendría per les d'una medalla d'emperador romà.

-¡Bones veremes, nostramo!

-¡Déu n'hi dó! De més magres se n'han vistes... ¿Oy, l'hereu?

-Pla podeu dirho. Jo hî encomanat més bótes.

-¿Quantes cargues penses treure?

-Vora dues-centes més que ara fa un any.

-Jo cent cinquanta més, pel cap més baix.

-¡Bona verema!

-¡Bona verema!

En un altre rotllet de més avall se parla baix, ab cert misteri, de la vinguda dels veremadors:

-¿No se sab pas ont són les colles?

-Diu que ahir varen acabar del Mercadell.

  -50-  

-Així no poden ser lluny.

-A punta de día se n'ha vist un escamot davanter per la riera de Rupit.

-Allavors, els tenim aquí a mitg-día.

-¡Ells vinguin per bé!

-¡A bona hora poguem dirho!

Fòra dels rotlles, per dins les cases, regna gran facecia, un rebombori que no és pas el de costum. Per més que sigui diumenge, aquell día moços y dònes no s'estan de feinejar. Pel fons dels patis, tots campits de calç y d'ocre y florits ab les darreres dalies y ab els darrers girassols, se veu com fresseja, com va y ve, la gent enfeinada de la casa. Moces y bailets, mestresses y criades, tothom sirga a tutiplè, arranjant allò que cal pel gran enrenou que sels acosta. Aquí n'hi hà un que apedaça 'l bast pel bestiar que ha d'anar a veremes; allí n'hi hà un altre que adoba les esquerdes y els encrostonats del cup. Aquella moça, gemada y frescal com una rosa, emblanquina 'l celler de cap a cap; aquella altra, morenaça, ensenya   -51-   un garrot de braç que dóna gloria, tot ensofrant ab lluquets els carretells y els vuitèns.

La gent d'ofici també 's dóna bona brasa. Els boters, sobre tot, pica que pica, qui cercolant el botam, qui fonant de nou les portadores. A l'altra part de carrer, els ferrers fan dringar els cèrcols vincladiços, reblanthi perns, a cop de mall. Més avallet, n'hi hà que ferren algun matxo dels llogats per traginar el raím y que entretant, a corrúa feta, passen fent repicar els enfilalls de cascabells y esquellerins. Y, per acabarho d'engreixar, ni tant sols hi manca la mainada, que per places y carrers va cantant a boca plena:

	¡Botim, botam, botim!
	El vi de la bóta...
	¡Botim, botam, botim!
	Mireu com degota...
	¡Botim, botam, botim!
	El vi del gotim...

Tot això plegat fa una remor de festa   -52-   que de cap a cap remou la vila, encara més alegre, encara més joyosa que de costum, com si, fent un va-hi-tot d'una vegada, acabés d'enriolarse ab aquella bullicia y ab aquella repicamenta que anuncíen l'entrada triomfal del vi novell.

Però... veusaquí que de prompte cauen dotze hores de dalt dels cloquers, y, al compàs de les cançoneres campanades, va apaivagant el brugit, y van parant les converses y estroncantse les cançons. Els treballadors deixen les eines, els rotlles de garlaires es desfan, y tothom cerca 'l camí de casa. Siguin menestrals, siguin pagesos, tots els veíns s'asseuen a taula com patriarques, arrambats an el brancal de la porta o sota l'ombra dels patiets florits. Tot s'endormisca dolçament en aquella hora quieta de mitg-día. Com en els primers instants de la vida humana, la gent de la vila rossa paeix, en la més serena tranquilitat, la ditxa d'haver nascut en una terra generosa que té punts de semblança ab el paradís. Fins les bestioles sembla que assaboreixin   -53-   la pau gustosa que sura per aquell país de les terres grasses y de la gent ben nodrida. Estiragaçats al sol, els gossos branden la cúa ab lentitut, com si portessin el compàs d'aquella galvana delitosa. Y els gats, llustrosos y rodanxons, se capdellen davant dels passadiços, aprofitant el batarell d'aire fresch que ve dels patis frondosos. Tot queda acotxat en el silenci del repòs... Tota la vila sembla que 's gronxi en la nyonya... Tota la vila fa la non-non... non... non...

* * *

Més de sobte, tot de sobte, se senten uns lladruchs llunyans, que desvetllen a la gent del ensopiment de mitg-diada. Els gats fugen esverats, els quissos aborden ab les orelles dretes, y els homes, amatents, s'alcen de taula.

-Ja són aquí 'ls veremadors, -se diuen els veíns els uns als altres, ab un to com agre-dolç, mentres miren cap als tossalets ab certa desconfiança.

  -54-  

Per lla, justament per lla, per les suaus vessants de Bellavista, és per ont se veu venir un escamot davanter que avança a pas decidit. Y darrera aquell ne compareix un altre, y encara d'altres després, atançantse a marxes dobles. Al capdavall ja no són escamots, sinó colles, que s'acoblen y barregen; fins que, formant una espessor de gent, davallen, com un vol negre, cap a la riallera població.

Bruts y terrosos com van, ab les carns colrades y les robes fosques, els ferrenys veremadors semblen un estol immèns de pobriçalla, un exèrcit de feréstechs mendicants que vingui a conquerir la vila rossa. Porten calça curta fins a mitja cama, capell de feltre rogench, jupetí de sota aixella, faixa de cent volts, lligada al cos; y, ab l'eina a l'esquena com traginen, y el farcell penjat a la punta de la vara, tenen tot l'aire d'homes d'altres sigles, d'una mena que ja s'hagués perdut. Fan la cara tèrbola y la mirada ensopida, però són resolts,   -55-   àgils, nervuts; caminen ab el pas lleuger de les cabres trascadores; y en tots els andamis y posats deixen veure l'antiga raça montanyenca, oblidada per les centuries entre les afraus més escabroses de cingles desconeguts.

Són la gentada miserable del Mestrat y del Terol, que, eternament empaitada per la fam, baixa a les planuries, cada estiu, per arrencar a la terra 'l pa y el vi de que 's gaudiran els altres. Ja que la fam inacabable 'ls treu a empentes del terrer nadiu, no tenen més remey que davallar dos cops l'any cap a la plana; y, a tornes d'una soldada escarransida que 'ls donen com per almoina, seguen el blat dels pobles farts y veremen els ceps de les comarques regalades. ¡Y quina pena que fa veure aquella nissaga espelliçada y famolenca en mitg d'aquell bé de Déu de població, nèta y polida com un taçonet de plata! Boy a mida que la munió de la gentada negra 's va escampant per les places espayoses y pels carrers assoleyats, sembla que la   -56-   vila rossa, la vila de la llum d'or, se vagi cobrint d'extranya lepra. Cada home negre que apareix aquí o allí, és com un mal gra que brota a la cara rosada y frescal de Fartanelles. Y, com n'hi surten tants y tants a tot arreu, al capdavall la vila aparenta un crostisser.

Els veíns senten un desfici extrany, com de gent que té por d'encomanarse una malura y mira de fugir dels apestats. La quitxalla ja no canta les cobles de les veremes, ni 'ls homes de sa casa, ab cara d'emperador, fan quatreta pels carrers y places. Desde 'ls portals y les finestres, la gent de la vila 's mira ab ulls recelosos els rústechs forasters, que passen deixant un rastre que empudega, com de floridura y de suor. Els gossos els ensumen d'un troç lluny, y desde les cantonades dels carrers els aborden, reculant. Y els gats, aquells gats llustrosos que preníen la fresca al peu dels patis florits, tot just s'arrisquen a sortir, y tornen desseguida a escapulirse ab el pèl estarrufat. Sense saberse per què, corren   -57-   arreu aires d'angunia y de sospita. Els veíns es miren d'una manera extranya y es fan senyes que ells s'entenen, y donen ordres de baix en baix.

-Vigileu... tanqueu la porta dels patis... -diuen, tot rondant pel veinat ab certa angoixa, aquelles dònes fa poch rialleres, que, de tant frescaces, són l'enveja de viles y poblats veíns.

Y els homes, aquells homes de nobles linies y majestoses faccions, també sembla que no les tinguin totes, y desde les portalades de les cases contemplen l'estol miserable dels veremadors ab ullades que traspúen alarma y fàstich alhora.

Però 'ls rústechs montanyenchs ni se n'adonen ni s'hi enfonden, y passen indiferents davant les mirades de reull y dels gestos desdenyosos, com gent avesada a tota mena de befes y escarnots. Ells fan el llur fet y fòra; y, mentres els uns, afadigats de la jornada, s'estiren per sota 'ls porxos y per damunt dels pedriços de la plaça, d'altres s'acoblen   -58-   de banda y, trayentse del corn de la manta un carter greixós, se posen a jugar, ajaçats per terra. Més hi hà escamots que més s'estimen passejar la gana y la miseria pels carrers; y, mentres van y vénen desde 'l cap de la vila fins al carrer Major, no fan més que clavar la vista cobdiciosa sobre les penjarelles de faixes y burells que voleyen davant les botigues de robes, o bé 's planten rellucant, ab la boca oberta, els pernils y penques que guarneixen les portalades dels cansaladers.

Per lo que pugui esser, tothom comença a desparar els portals y aparadors. Els botiguers desen a corre-cuita 'ls jaconàs y els sargils; les carniceres despengen els troços de vianda y els fiquen dins desseguida; y els adroguers treuen del carrer, en un tancar y obrir d'ulls, sachs y cabaços de llentíes y favons. Qui més qui menys, tots els veíns acaben per sentirse anguniats per la presencia de la gent negra. Però... quan la congoixa pren més vol, és quan s'escampa la nova   -59-   de que la poca força armada que guarnía la població, havía hagut d'eixir cap a la Torre per intervenir en unes baralles sostingudes a navaja oberta entre dos bàndols de veremadors reraçagats. L'espantosa veritat del fet era que la vila restava a mercès de les colles famolenques, y que, per més pena y més dolor, la nit sen venía assobre, ab tot el séu seguici d'ombres y incertituts. Per veure si s'aturava 'l flagell que amenaçava 'l comú, el batlle y gent de justicia varen enviar propis als pobles veíns fent assaber lo que hi havía y demanant socors de gent armada. Ja calía que cuitessin y que vingués aviat auxili, perquè 'l mal estat de Fartanelles anava empitjorant cada moment.

Boy a mida que 's feya nit, la gentada negra s'escorría per les places, pels carrers, pels carrerons, abocantse a l'entrada de les cases. Uns es paraven davant les fleques y cridaven -¡Pa!-, ab una expressió tant indecisa, que 'ls forners ja no sabíen si és que volíen comprarlo, o   -60-   si 'l demanaven per caritat, o si l'exigíen a la viva força. Ab excuses de comprar quelcom, altres escamots de gent se n'entraven, sense com val ni com costa, cap al fons de les botigues, y feyen treure robes als mantegaires y flaçaders, y demanaven el preu de la mercadería ab un posat resolut que tenía tot l'aire d'amenaça. Els veíns, esporuguits, ja no sabíen què fer, ni per quin mar navegar, ni quin determini pendre. Donarlos graciosament la roba o la vianda que volíen, era tal vegada ensenyar massa pel clar la propia debilesa... y rebutjar sense cerimonies la demanda, era potser irritar les turbes y fer esclatar el desfet. ¡Quina angunia era aquella! ¡Quina angunia!

Més quan la gent va esparverarse de debò, va ser quan varen tornar els propis enviats als pobles veíns, y van dir que no calía refiarse de la gent armada, perquè tots els destacaments dels encontorns s'havíen hagut de concentrar entre la Torre y el Mercadell, per mor d'unes   -61-   batuces entre veremadors que hi havía hagudes. Y, per acabar d'esfereir a la població, corríen de boca en boca noves indecises, però alarmantes, engrandides séns dubte per la por. Deyen que s'havíen vist cremar uns pallers de Santa Oliva... que havíen sigut escomeses les tartanes d'unes noyes que tornaven d'un aplech... que les sufraganies de Rupit y de Vespella tocaven a sometent...

Ja era nit, negra nit, y els veremadors no feyen cara de deixar estar la vila en quietut. En lloch d'anarsen a ajocar als afòres, les colles seguíen invadint la població. Entraven y sortíen de les botigues, rondaven a bandades pels carrers, guaitaven pel reixat dels patis y ho tafanejaven tot. Aturaven, al pas, aquelles noyes fresques que lluíen la tendror de braços y galtones, y, entre bavarotes y riallaces, els deyen rústegues obscenitats.

Allò ja no 's podía aguantar més... y, com no fos per un miracle, la tempesta havía d'esbotzar. Tothom estava ab l'ay   -62-   al cor, pensant: -¿Què passarà aquesta nit, Senyor Déu meu? ¿Què passarà?

Més, allavors, quan més esglayats estaven els de Fartanelles, sels va acudir una pensada lluminosa que pel moment va aturar el conflicte. La pensada era treure de les cases la forasteralla, enlleminintla ab quelcom de bo que la fés córrer cap a un altre indret. La gent de la vila ab poques paraules va estar entesa, y en un sant-y-amén va ser pres el determini: que tothom enviés a la plaça Gran les provisions que 's poguessin -fos pa, fos vi, fos vianda,- y que 's donés menjar a la xurma tot seguit. Les ordres varen córrer en secret de casa en casa; y, esperonats per la por, tots els veíns van córrer a dur al seti convingut la part de provisions que 'ls tocava. Y, és clar, així que la nova de la xefla va esbombarse per entre la caterva dels veremadors, ¡cames ajudeume! varen córrer tots cap a la plaça Gran, tirantse com llagastes els uns sobre 'ls altres per poder esser dels primers.

* * *

  -63-  

Entretant, dònes y noyes corríen a amagarse; y tothom va poder tancar les botigues, y ficarse dins, y apagar els llums, y barrar ben bé les portes, y forrellar els reixats dels barris, y posar les baldes als corrals. La gentuça negra prou feines tenía a endrapar la xafardada que tenía a tret de boca, com davallada graciosament del cel. Mentres va durar la xefla, ¡pot-diques! tot va anar bé, y la vila, tornada per un instant a la benhaurada tranquilitat de sempre, semblava que hagués aturat el flagell que anava a venirli assobre. Però... tant bon punt la gentada famolenca va haver engolit aquella abundor de pa de xeixa, de minestra sucosa y de vi bo, va tornar a escamparse per la vila, cridant, glapint, movent escàndol.

Igual que gossos que han perdut el rastre, les turbes negres, tipes de farro y plenes de vi, corríen d'ací d'allà, ensumant   -64-   desorientades per entre les tenebres de la nit, com si cerquessin per la flaire la carn frescaça d'aquelles dònes que s'havíen fetes fonedices. Trobantse ab els carrers foscos com una gola de llop y ab les cases tancades y barrades, cridaven: -¡Obriu! obriu!,- ab uns udols que feyen estremir de por els veíns, arrupits tots darrera de les portes, o passant de puntetes pel fons dels patis, o guaitant per l'escletxa dels finestrons. ¡Quines hores d'angunia varen ser aquelles per la gent de la vila rossa! ¡Quines visions de terror varen passar per dins les cases!

A les fosques, ben bé a les fosques, per no desvetllar l'atenció dels montanyenchs sense deixar cap resquici de llum enlloch que pogués traspuar per respirall o obertura, la gent anava a les palpentes per dins les cambres, escoltant, vigilant, parlantse baix, ab un trip-trap al cor que 'ls estroncava 'l respir. Les dònes, ab les mans al cap, ploraven y resaven alhora, agenollantse d'esma davant dels   -65-   llochs ont hi havía d'haver les estampes de sants y escaparates. Els homes, els patriarques serèns ab cara d'emperador, se bellugaven acongoixats dintre l'ombra, y, ab l'escopeta entre cames, esperaven desficiosos l'hora de fer foch sobre les turbes.

Els veremadors, entretant, passaven a bandades pels carrers, cercant per tot arreu aquelles botigues que havíen vist, a la tarde, tant guarnides de flochs y penjarelles; y, com no sabíen reconèixer l'entrada de les cases, trucaven a les portes al atzar, tot cridant: -¡Obriu! obriu! -¿Què s'havíen fet aquelles carniceríes tant rublertes de vianda y aquells especiers tan proveits? ¿Aont redimoni s'havíen entafurat aquelles dònes tant grasses, tant rosses, tant polides, que ensenyaven aquell garrot de braç? -¡Pesta les toch! -exclamaven. -¡Mala negada puguin fer!

De dins les cases estant, els veíns sentíen clarament les converses dels veremadors; y cada jurament, cada maledicció,   -66-   cada renech, els glaçava la sang dintre les venes. ¡Quina angunia feya tot allò! quina basarda! Però l'esglay més fort va esser quan de sobte, tot de sobte, se va sentir un soroll acompassat y indesxifrable, com si vingués de mólt lluny,del capdamunt de la vila. ¡Patrap, patrap! ¡Patrap, patrap! Semblava que a batzegades ensorressin un trespol o bé una tapia o bé algun pany de paret. Y tots els veíns paraven l'orella esfereits, sentint com les turbes començaven a esbotzar parets y portes y a entrar a les cases per assalt. ¡Patrap, patrap! ¡Patrap, patrap!

-¡La nostra hora és arribada! -deyen els braus patricis de Fartanelles, devinguts trèmols com la fulla al vent.

-¡Senyor, ampareunos! ¡Senyor, assistiunos! -clamaven, més mortes que vives, les frescals matrones.

Y mentrestant la remor anava creixent, creixent, y, tot creixent, acostantse ab un tirat extrany, com si, boy a mida que s'atançava y s'aclaría, anés cambiant   -67-   de sò y de compàs; fins que, al esser més a la vora, ja no semblava cap fressa d'enderroch, sinó que tenía tot l'aire del ¡trap, trap! que fa la cavallería trotant damunt les lloses dels carrers.

-¡La tropa! la tropa! -exclama tot d'una, en un rapte d'alegría, la gent amagada dins les cases.

Algun veí que altre obre ab precaució 'ls porticons, treu el cap dafora, y, a la tremolosa llum del día que tot just apunta, contempla ab un bleix de satisfacció la lluentor de les armes y dels cascos que flamegen per la vila, igual que una hermosa constelació de pau. ¡Com s'aixamplen els cors, y com respiren els pits, després d'una nit poblada pels fantasmes del terror!

Mentres la força armada pren posicions per places y carrers, les portes de les cases s'obren de bat a bat, els cansaladers decoren els portals ab talls de porch, y les botigues de robes es guarneixen altra volta ab penjarelles llampantes.   -68-   Tot tornava a brillar, a lluir, a rumbejar com altres díes. A les tebies clarors del sol ixent, bailets y moços sortíen de les quadres menant cap a les vinyes els matxos carregats de paners y portadores. Darrera d'ells, va començar a desfilar, per colles totes sumises, la professó negra dels veremadors. Y, així com anaven davallant a les planuries encatifades de pàmpols virolats, Fartanelles renaixía a la vida de paradís lluminós.

Quan, acotada sobre 'ls ceps y ab el falçó a la mà, ¡dali que dali!, la gent rústega de per munt s'extenía pel pla com una negror bellugadiça, semblava que la lepra que suara cobría a la població s'hagués escorregut tot d'una avall, infestant els vinyats de banda a banda. La malura havía reprès el vol, y la vila restava bona y sana. Ab els carrers nèts y esbarjosos, ab els patis tots florits, ab les fatxades de les cases campides de calç y ocre, així que 'l sol va començar a daurar teulades y parets, Fartanelles va   -69-   tornar a ser la vila de la llum, la vila rossa.

Asserenats, magnífichs, somrisents, els caps de casa, pagesos o menestrals, se fregaven les mans ab placidesa, esmentant entre ells els fets de l'espantosa nit passada. Ben comptat y debatut, semblava que més havía estat la por que res. Per lo que contava la gent vinguda del Mercadell y de la Torre, també 's veya que les noticies del día abans s'havíen engreixat bon xich. És clar que sempre són de témer els rebomboris que poden moure unes gentades tant grosses com aquelles dels veremadors. Morts de miseria com vénen, y ab la fam endarrerida que porten, encara no alcen el colze un xich y no treuen el ventre de mal any, tot són crits y escàndols y soroll, com de quitxalla que 's desmanda y es posa alegre per no res. Però tot allò no passa d'entremaliadures de mainada... Així filosofaven els bons veíns de Fartanelles, serèns y majestosos com emperadors romans, mentres contemplaven les   -70-   tropes de cavallería com pujaven y baixaven pels pendiços dels vinyats, com anaven y veníen per les rases, ab aquelles terceroles resplendentes, ab aquells cascos brunyits, ab aquells sabres llampegants.

Però la vista d'aquelles lluissors guerreres, que tanta confiança donaven als vilatans, va fer néixer un acudit sinistre en el tèrbol esperit dels veremadors. Fins allavors, fins al veure aquell estol de gent armada que 'ls voltava per tot arreu, els rústechs montanyenchs no 's van adonar bé de la gran por que havíen fet passar a la vila rossa. Pels caps espessos de la negra multitut va creuar, com espurnat de sang y foch, el pensament de la gran força que teníen, la gran força demostrada per la basarda dels veíns.

-Nosaltres som més que ells y som més braus... -rumiaven confosament els veremadors.

Y, ajupits arran de cep, tallant el raím, ¡dali que dali!, l'un deya al altre, a cau d'orella:

  -71-  

-Al capdavall... nosaltres cullim el vi per que sel beguin els altres.

-Y d'aquestes veremes nosaltres no 'n tastarèm.

-¡Y aquestes veremes podríen esser ben nostres!

-¡Nostres... o de ningú!

-Un altre any ha d'anar d'altra manera.

-Un altre any... mos farem la lley!