Libre de l'infant en Pere, BC 487, ff. 162r-165r

Stefano M. Cingolani (ed. lit.)

Ramon Muntaner, als caps. 11 i 116 de la seva Crònica, recorda uns llibres d'història, relatius a l'època per ell tractada, que no semblen correspondre a cap dels conservats, és a dir, ni a Desclot ni a cap redacció de les Gesta Comitum Barchinonensium¹. Un d'aquests llibres és segurament la Crònica del rei Pere —>, que és una font de la seva crònica. Però, al cap. 11, Muntaner esmenta en concret un «llibre que es féu de l'infant En Pere» al qual es descrivien en extens les celebracions pel casament de l'infant Pere i de Constança de Sicília. Rubió i Balaguer, al 1912², cridava l'atenció sobre aquest testimoni en referir-se a unes interpolacions a la Crònica de Desclot, que tanmateix no n'havien de formar part. Anys més tard, al 1928, Coll i Alentorn³, assenyalava l'existència de dos capítols de procedència desconeguda, presents al ms. BC 487, el Libre de les nobleses dels reys de Francesc, que relaten episodis de la vida de l'infant. D'aquesta manera podem pensar, amb una hipòtesi prou raonable i d'acord amb Coll i Alentorn, que aquests fragments, transmesos per la compilació de Francesc, pertanyen exactament al llibre que recordava Muntaner, el perdut Libre de l'infant En Pere, ja que se centren en la figura de l'infant Pere.

Ferran Soldevila, que publicava i comentava uns fragments d'aquests dos capítols, a partir de la transcripció, no sempre exacta, que li havia proporcionat Coll i Alentorn mateix, s'hi referia dient de l'autor que: «es tracta, sens dubte d'un entusiasta de l'infant»⁴ . Aquests dos llargs i interessants capítols, es deixen aïllar amb una certa facilitat dins de la compilació de Francesc, com a formant part d'una obra autònoma gràcies al seu característic estil, estil que ja Soldevila notava com a «original», i comentava que «recorda ça i lla Muntaner»⁵. Però, si la identificació amb el Libre de l'infant En Pere és exacta, aquesta obra precedeix a la de Muntaner, així que l'haurem de tenir prou en compte a l'hora d'estudiar l'estil de Muntaner i establir-ne els models. Des del punt de vista cronològic hem de posar com a terme post quem el 1276, any de la mort de Jaume I, i com a ante quem el 1325, data d'inici de la Crònica de Muntaner. Tanmateix, com ja he formulat en un altre lloc⁶i repetiré breument més endavant, amb bones probabilitats el Libre és precedent de la segona redacció de la Crònica de Desclot, així que la seva datació serà entre 1276 i 1286.

La crònica, malauradament perduda, a la qual pertanyien aquests dos capítols és extremadament interessant. Com justament destacava Soldevila, el seu autor és un partidari de l'infant Pere i, en conseqüència, el retrat que ens proporciona del rei Jaume I no és del tot afalagador. Que l'acció del rei Jaume, als últims anys del seu regnat, no trobà la plena aprovació dels seus súbdits és un fet bastant conegut. Sobretot es va trobar amb fortes reaccions, no del tot estudiades pels historiadors, a causa de la seva protecció del fill bord Ferran Sanchis, en contra del futur rei Pere II, i a causa de la divisió dels regnes. En són prova evident els comentaris, més o menys explícits que li dirigeixen tant Desclot com el redactor de la versió definitiva de les Gesta Comitum; el Libre de l'infant En Pere s'hi afegeix, ampliant i matisant les veus del desacord⁷. Tota aquesta historiografia, posterior a la mort de Jaume i que arrela, és evident, en sentiments precedents, ens ajuda a determinar i detallar el caràcter apologètic i autoexaltatori del Libre dels fets, com ja havia proposat en una altra publicació⁸. Això que també és força interessant, és el tractament obertament literari de la història, tractament que, obrint les portes a un tipus d'historiografia més 'popular' i novel·lesca, és un clar precedent de Muntaner i de molta altra producció posterior. Tot i fonamentar-se en fets històrics i presentar personatges documentables, com el jueu Mossè Ravaya, és també evident la transformació novel·lesca a la qual els sotmet, bé extremant les característiques del rei Jaume i de l'infant Pere, bé inventant situacions, com la del gustós diàleg entre l'infant i el tresorer, digna d'un conte, bé manipulant les dades relatives a la rebel·lió dels sarraïns i la massa ràpida arribada de l'infant Pere.

Aquest tractament literari no és, evidentment, una novetat absoluta, ja que és típic de molta historiografia, sobretot en vulgar, dels segles XII i XIII, i és un tractament que podem retrobar també a Catalunya, i als mateixos anys, ara a la part inicial de la Crònica de Desclot, amb les llegendes del senescal Guillem Ramon i la del Bon Comte i l'Emperadriu, i a alguns capítols posteriors, com el dedicat a la conquesta de Múrcia, possiblement inspirat en el mateix Libre, o els dedicats al desafiament de Bordeaux; ara a la versió ampliada de les Gesta Comitum⁹ , que li seria absolutament contemporània, ara a Muntaner. Però el fet extremadament important, i que ens permet d'articular un discurs més complex, és el fet que aquesta novel·lització, en el cas del Libre, i, després en Desclot i Muntaner, actua sobre fets i personatges molt recents, gairebé contemporanis, i no sobre un passat més o menys remot. És un fet important perquè ofereix la possibilitat de reconstruir un panorama de producció historiogràfica molt variat, al qual els diferents elements, que es podien interpretar com deslligats, ara s'organitzen en una cadena continua amb gradacions i matisos, on a un extrem trobem la producció més rigorosa com són les Gesta Comitum III, i a l'altre l'extremadament novel·lesca del Libre, passant pels nivells diferents, però homogenis; com ara, de la professionalitat de Desclot, no exempta d'invenció històrico-literàries, fins a les més manipulades Gesta Comitum IV i a Muntaner, que en bona mesura depén de totes aquestes obres¹⁰.

Així que, la primera, i verdadera, literaturització de la figura del rei, sobretot la primera i l'única activa als territoris de la confederació catalanoaragonesa, sembla ser l'elaborada per l'anònim autor del Libre de l'infant En Pere. No és fàcil saber, com ja he dit, quin havia de ser el contingut d'aquest llibre, més enllà del poc que se'ns ha conservat, ni és gaire segur temptar-ne una reconstrucció. Tanmateix, podem fer una sèrie d'hipòtesis que ens ajudin a fer-nos una idea que podria no allunyar-se massa de la realitat. En primer lloc, examinant la forma de composició dels dos capítols que en sobreviuen, podem apreciar com l'anònim autor barreja amb una certa llibertat fets que són comprovables, gràcies a fonts documentals o historiogràfiques fidedignes, amb altres que són inventats, a més de tractar amb una notable llibertat la cronologia dels esdeveniments que narra.

Ramon Muntaner, com hem vist, l'esmenta a propòsit del casament de Pere amb Constança, i escriu: «E pogra-us dir los grans fets qui en aquelles noces se feeren, mas qui ho volrà saber vaja-se'n e'l libre que es féu de l'infant En Pere depuis que fo rei, e lla trobarets les grans noblees e dons que en aquelles noces se feeren, e d'altres llongues raons que jo lleix d'escriure per ço com ja està en escrit» (cap. 11). Muntaner ens diu unes coses importants: primer el llibre tractava de Pere quan era infant, però va ser escrit quan ja era rei; segon, que havia de donar llarg espai a escenes de tipus literari-cortesà, escenes que ni ell ni Desclot van trobar necessari incloure, possiblement per ser desmesurades estilísticament. És a dir que, com deixen també entendre els fragments sobreviscuts, s'hi havia de donar ampli desenvolupament a episodis que, des d'un punt de vista estrictament cronístic, no mereixien un tractament tant amplificat. Un altre element útil per al meu raonament el proporciona la tradició manuscrita: Francesc, el possible compilador del Libre de les nobleses dels reys, a l'interior del qual són inserits els dos capítols del Libre de l'infant En Pere, no va creure necessari incorporar-ne més. Aquest fet porta a considerar que, tot i les possibles diferències estilístiques, la matèria del Libre, exceptuats els dos capítols sobreviscuts, no havia de ser gaire diferent d'això que explica Desclot, a la segona redacció, text que Francesc està copiant i al mig del qual interpola els dos capítols del Libre. Com he mostrat a CINGOLANI, Historiografia, cap. 8, es pot sospitar la presència del Libre darrere el relat, bé de Desclot, bé de Muntaner, de la conquesta de Múrcia, atenent a les grans diferències entre el de Jaume I i el de Desclot/Muntaner, sobretot des del punt de vista del protagonisme gairebé exclusiu atorgat en un cas, al rei Jaume, i en l'altre, a l'infant Pere. Ara bé: el relat de la conquesta de Múrcia ocupa, a Muntaner, els caps. 12-16, al cap. 11 parla del matrimoni de Pere i Constança, on esmenta el Libre. I, justament al capítol precedent, el 10, ens fa una relació molt fantasiosa (veg. SOLDEVILA, I, ps. 119-120) de revoltes sarraïnes, difícils de datar però que enllacen les de finals dels anys '50 amb els precedents de la conquesta de Múrcia, fins a incloure-hi la presa de Montesa, que remunta al 1277. Tots aquests esdeveniments per a Muntaner, i diria per la seva font, són col·locats abans de 1262. És a dir, que el relat és montat amb aquella llibertat cronològica que ja hem apreciat al Libre ¹¹.

Soldevila comentava que, poc fiable des del punt de vista històric, aquest capítol és important des del literari, perquè és aquí, que a la Crònica de Muntaner, «comença l'actuació capdavantera de l'infant Pere». Fixem-nos en el comentari de Muntaner en acabar el relat: «E pus lo dit lloc de Montesa fo retut, tots los llocs qui es foren alçats se reteren: així que segurament hom pot ben dir que el dit senyor infant En Pere conqués partida del regne, altra vegada, de València. Enaixí que tots jorns les novelles anaven al rei son pare, dels grans ardiments, cavalleries, almogaveries e assaigs que el dit senyor infant feïa sobre los moros, de què ell havia gran goig e gran plaer» (cap. 10). Evidentment, això no es correspon al que passà efectivament, sigui perquè el rei Jaume ja havia mort abans que es complís alguna de les empreses esmentades, sigui perquè era gelós dels ardiments i valor del seu fill. Però és força interessant, puix concorda d'alguna manera, amb dades extretes d'altres textos i amb el plantejament 'perecèntric' del Libre. Per un costat, hem de tenir en compte les tradicions que donen a Pere el mèrit de la conquesta de Múrcia. Per l'altre, hem de veure, també, les que donen tot el mèrit de reduir la rebel·lió final precedent a la mort de Jaume a l'infant Pere. Podem, també, llegir l'afirmació final de Muntaner, que Jaume I havia «gran goig e gran plaer» de les empreses del fill, com una de les típiques intervencions de Muntaner per eliminar qualsevol desacord intern a la casa reial, ja que sona com volgudament al contrari d'unes afirmacions, ja citades, expressades en contextos semblants a les Gesta Comitum on es diu de Jaume «qui satis felicibus filii actibus inuidebat» (GCB III, 62)¹² o, justament al Libre de l'infant En Pere, on «per so com ell faÿa molts abrivaments, de què lo rey se'n donave desplaer» (1). Aquestes reivindicacions de les conquestes del rei Pere, Múrcia i València, un segon cop, donen també més cos a l'afirmació que fa Desclot al pròleg que el rei Pere «fo lo segon Alexadri per cavaleria e per conquesta», afirmació que, només amb la conquesta de Sicília, podria semblar exagerada, mentre ja té més sentit si hi afegim Múrcia i la reconquesta de València. Però, rere les conquestes, a més d'una certa retòrica evident, hi ha justament aquesta visió dels fets que, pel que sembla, és originària del Libre de l'infant En Pere¹³. Així que, en conclusió, sembla que Muntaner per tota aquesta secció de la seva crònica, no sols uns pocs capítols ja comentats, està utilitzant el Libre, fet que ens deixa entreveure bona part del seu argument, al qual, molt possiblement, s'havia de parlar també més en extens de les actuacions de Ferran Sanchis i de les seves lluites amb l'infant Pere, tal com podem jutjar a la vista dels fragments conservats. Podem entendre doncs, el motiu pel qual va ser utilitzat de la manera que ho va ser per part de Desclot, amb molta parsimònia, i per Muntaner, molt més per extens. Encara més, n'és lamentable la pèrdua, ja que, conservat sencer, ens permetria d'entendre molt més de prop el nivell de novel·lització de la figura del rei, possiblement ja en vida d'ell mateix, i es podria almenys saber hipotèticament de quins ambients va sortir i amb quines finalitats.

Al manuscrit BC 487, el fragment està copiat entre els capítols 49 i 50 de Desclot, no al seu lloc exacte cronològicament, tot i que a continuació del breu relat que el mateix Desclot fa de la rebel·lió d'Al-Azraq. Aquesta col·locació ha estat atreta, amb bones possibilitats, exactament pel relat de la precedent rebel·lió de Al-Azraq. El ms. BC 487 és la tercera anella de la cadena d'evolució dels mss. que transmeten el Libre dels reys —>: el primer testimoni és el ms. BC 152, on no són presents els capítols del Libre, d'altra banda aquest ms. transmet la primera redacció de la Crònica de Desclot, la de 1282-1285, no pas la segona, i en aquesta redacció són fins i tot absents els episodis que el Libre hauria pogut inspirar¹⁴. La segona anella és testimoniada per la versió castellana continguda al ms. BNE 1814, i aquí tampoc hi són presents. La tercera correspon justament al Libre de les nobleses dels reys.

Potser ja eren presents a la font de Francesc, perquè els capítols estan adaptats al cos de la Crònica de Desclot, o, fet que em sembla més probable, considerada l'absència a BNE 1814, n'ha fet ell l'adaptació: el capítol precedent, que correspon al 49 de Desclot acaba fent referència a la interpolació: «Are lexarem a parlar del regne de València e de les conquestes, e parlarem de l'infant En Pere, fill del rey En Jachme». Mentre a la crònica, i a la versió continguda al ms. 1814, la referència és la guerra amb Castella, narrada al cap. 50 i que al ms. BC 487 segueix els dos capítols interpolats.

Al seu estudi de 1928 del Libre de les nobleses dels reys de Francesc, Coll deia que s'havia d'estudiar amb atenció «fins a quin punt arriben les coincidències» entre la compilació de Francesc i la continguda al ms. 1814 (COLL, p. 321). Tanmateix Coll, tot i utilitzar-lo més d'un cop pels seus estudis, i notar en ell la presència d'una versió parcial en castellà de la Crònica de Desclot, finalment diu que la compilació continguda al ms. 1814 és «distinta del Francesc»¹⁵ . La realitat és una altra, perquè el ms. 1814 reporta el mateix text de la compilació de Francesc amb unes diferències que, tanmateix, poden ser importants, ja que al text contingut al ms. BC 487, respecte al text del ms. BNE 1814, trobem afegides les obres del Pseudo-Turpí, del Pseudo-Filomela, el Libellus de batallia facenda i, justament, els dos capítols del Libre de l'infant En Pere. A falta d'un estudi més detallat que aclareixi amb certesa les relacions entre les dues compilacions, i les diferents etapes d'elaboració de la compilació, em sembla que s'han de modificar les conclusions a les quals havia arribat Coll i Alentorn, quan pensa que el ms. 487 «és l'original del Libre de les nobleses dels reys» (COLL, Historiografia, p. 344). Francesc és, molt possiblement, el responsable directe de la compilació continguda al ms. BC 487, tanmateix aquesta compilació és el producte d'un llarg procés en què s'aplegaren textos diferents i se'n modificà l'estructura. Més detalls es podran trobar a les introduccions de les edicions dels tres manuscrits esmentats. Ars longa vita brevis.

  —f. 162r, antic CXXXXVIIIIr→  

A cap de temps que·l rey En Jachme hac conquestes algunes viles e ssiutats, e fo vengut en Catelunya e en Aragó, s'esdevench que l'infant En Pere, fill primer seu de lleal matrimoni, si ach manat jovent hun temps, ab ell qui era fort e règeu e ardit e molt abrivat, e no·s tirave bé ab En Ferran Ximenis ¹⁶, germà seu bort. Henaxí que[·l] pare lur avia posade sa amor a·N Ferran Ximenis¹⁷ e avia avorrit l'infant En Pere, majorment per so com ell faÿa molts abrivaments, de què lo rey se'n donave desplaer. E per so no li gosave venir devant, he enaxí que hoficials ne tresorer no li gosaven bé donar sosteniment ne provisió¹⁸.

  —f. 162v→  

Enaxí que moltes de vegades anave, de nits e de dies, per camins e per llocs, ab una capa revanesca, ab X o ab XV servents, tot desfrassat, e plavie's de robes o de moneda que trobàs d'alcunes persones. He ssi nagunes d'aquelles persones lo conaguessen e li diguessen:

–Ho senyor!, e com vos metets en axò?–.

He ell responie'ls dient:

–N'aytal, ja sabets com nostra pare nos vol mal, per so com comensàvem a tenir justícia. He llausangés han-nos mal mesclat ab ell¹⁹, e han mès en s'amor En Faran Xanssis ²⁰, e ell qui se n'à ja bon cor, e no li gosam venir devant bé. Ans ha fet manament en sa case que no·m sia donade provisió. He axí, N'aytal, no us sia greu si·ns plavim de vós. Hemperò, ho vós mateix nos en donats, o nós nos en pendrem ho permatem²¹; prestats-nos-en e escrivits-ho, que aquesta fortuna no durarà tos temps, que calque jorn regnarem nós, si a Déu plau, si [no] vivim mens que nostra pare, que ja les gents de la terra no volran que hom que sia bort regne aprés nostra pare, que nós siam vius e ajam bona discreció de governa[r] la terra. He axí, si·ns o prestats, cobrar-ho-ets, si a Déu plau, lavors al doble, e farets-ne a nós are plaer, que ja sabets que master nos fa–.

He axí, les gents qui veÿen assò, caix grat forsat, daven-los so que podien, e a vegades ell, qui n'era cortès, que no·n prenie ²²tant com li·n daven²³.

Mas a la ciutat de Barchelona, avia hun jueu qui era rich hom, e avia nom Mossè Ravaya, qui·l sostenia fort de messió e li abendonave d'assò del seu, per so com lo veÿa tan bell jove hom, e·l veÿa tan espert e tan abrivat²⁴. He atrobà ab art que devia regnar aprés del pare²⁵, si bé les gents deÿen que hiria ventura que fos rey null temps, per so com son pare l'avia en oÿ e amave molt En Farran Xanxis²⁶. Hon, dementre que l'infant En Pere feÿa aquestes coses, si fo donat a ssentir al rey En Jachme, son pare, per què ell ne fo molt felló, tant que·l féu sercar per la terra.

He los senyors de les siutats digueren al rey:

–Senyor, pus vós avets vedat que ell no·s puga aydar de renda nenguna, he avets fet manament al tresorer, e a tots aquells de la vostra cort, que no·l sostenguen de massió, e donchs que farà? Cor ell de caucom ha a viure, he vós, senyor, anats-lo cassant, e porria ésser que la terra l'agués mester encara, cor no n'avets negun tan espert ne tan abrivat en tots fets d'armes. Hemperò, senyor, vage al rey de France, qui és son cuyat e estar-s'à llà ab ell–²⁷.

He respós lo rey En Jachme:

–Fàsseu–.

He aprés, la ciutat tramès missatge a l'infant En Pere, e dix-li que·l rey sabia les feynes que ell feÿa, e que era estat acusat, e que ell lo anave sercant, he axí que no aturàs en la terra e que vengués a la ciutat, e que dins tres jorns agués endressats sos   —f. 163r, antic CLr→   afers, e que·s pertís de là, e que se n'anàs al senyor rey de France, son cuyat, he que assò avian endressat ab lo rey son pare, e que la ciutat li daria alguna cose per massió. Ara, les ciutats ja·s pensaven que l'infant En Pere, a la llonga, devia ésser rey e senyor llur, per so·l cobesejaven, que bé entenian que la fellonia del rey passeria, mentra ell estaria llà.

He axí que l'infant En Pere entrà en la ciutat, e dins III dies ac fets sos afers, e lo ters jorn per lo matí, que ach rebut so que la ciutat li ach volgut dar, vench-se'n a casa del tresorer, e tocà a la porta, he obriren-li, he dix l'infant a l'escuder:

–E que fa lo tresorer, és llevat?–.

–Senyor– dix l'escuder –vest-se–.

Dix l'infant: –Yo volria parlar ab ell–.

He tantost pujà l'escuder en la cambra hon era son mestre e dix-li:

–Senyor, veus lo senyor infant En Pere, qui és devall, e diu que vol parlar ab vós–.

–Munt– dix lo tresorer.

He llavors, l'escuder va al senyor infant e dix-li:

–Senyor, montats en bona hora–.

He puys l'infant En Pere montà e dix:

–Déu vos do bon dia, N'aytal–.

E lo tresorer dix:

–Ben siats vengut, senyor infant–.

–N'aytal– dix l'infant –bé sabets vós que mon pare m'à en oÿ, no ssé per què, mas, quines que sien les feynes, Déus li'n darà son temprament. Are és que la ciutat à endressat ab lo senyor rey que yo vengués assí, e que m'aparell del que he mester, e puys que me'n vage a mon cuyat, lo rey de France. Are nós avem mester alcuns diners, e venim a vós pregant vos que·ns donets, ho que·ns prestets alguna cantitat de moneda qui·ns servescha d'essò de nostra pare–.

E lo tresorer ja sabia que la ciutat li avia ja donat alcuna cose per massió, e dix-li:

–Senyor, ja sabets com lo senyor vostra pare nos ha manat que no·us acorregam de res, e yo que sé que la ciutat vos ha secorregut. He axí, senyor, com podets dir a mi que vos do res del senyor rey vostra pare, e que ell m'age manat lo contrari. Mas, si'm volets sofrir hun poch, yo iré al senyor rey, e pregar-lo-n'é ab alcuns que y amenaré de la ciutat, que m'i ajuden, que us do caucom–.

–Hoc, mas axò– dix l'infant –fort se volria espatxar, que yo no estiga axí, ni los cavallers qui són a la porta, que ja é pres comiat dels pròmens, e volria fer vuy jornade complida–.

Respòs lo tresorer:

–Per ma fe, senyor, fórets vos vist abans ab mi, sí us espetxats tost–.

Dix l'infant:

–Encara us esperaré–.

Dix lo tresorer:

–Axò sia a vós–.

E lo tresorer se vestia a sson gran pler, e no se'n ²⁸   —f. 163v→   cuytave de res més. Lo infant s'anujave, e aquells qui ab ell eran, tant que l'infant viu que ell leguiave masse, que era gran dia, pensà que ja poria ésser pus gran dia abans que agués parlat ab lo rey, esgardà'l-se en la care de mal talent, e viu que s'enbotonave lo gonell a sson espau, per què no lo y poch lo cor sofrir e dix-ho:

–N'aytal, par-me que més val a bon punt nexer, que fill de rey ésser–, he dix l'infant: –Membre-us bé–.

He, ab aytant, girà-li l'esquena e devellà-sse'n e axí's de case, e tench son dret camí en France a son cuyat.

He mentre que se'n anave en Françe, lo tresorer se pensà que per temps no li nogués, e que mal li'n poria esdevenir, pres X milia sous e per III escuders và'ls li tremetre. He aconseguiren-lo a Estalrich, e digueren-li:

–Senyor, veus que mossén lo tresorer vos tramet, e té's per culpable, com no us espatxà ab mellor recapte. Mas diu que no avia avinent los diners, sinó que aprés los ha manllevats, e prega-us que li perdonets–.

He llavors, l'infant En Pere pres los diners e dix:

–Ajats-li'm moltes gràcias, e digats-li que bé ss'és esmenat tost e à-li velgut més–.

Ab tant los escuders se'n tornen, he l'infant En Pere tench son camí. He cant fo en France, lo rey son cuyat n'ach plaer cant lo viu, e estech aquí alcun temps²⁹.

Puys per temps, lo rey En Jachme fo envellit, he en Granade se llevà hun sarraý, e féu gran ajust de gents, lo cal avia nom N'Aladrach. E ab una partida del poder del rey de Granade, qui·s mesclà ab ell, tramès a dir al rey En Jachme, que aytal dia adiat, so és lo jorn de Sent Johan Batiste de juny, li seria en València al Real, e que·l pendria per la barbe; sinó que li espatxàs buydar la terra³⁰.

Hon devets saber que, en aquella sahó, En Farran Xanxis, son fil bort, era a Lleyda e ja comensave a garrejar ab son pare, si bé no·s tenia prou d'armes. Mas feÿen per so que s'ensenyorís del regne, cor son pare era vell e l'infant En Pere que no era en la terra³¹.

Lo senyor rey En Jachme, qui ach oÿdes les noves que aquell moro li ach trameses a dir, fo fort despagat, e va aplegar consell dels pròmens de València e alguns capdals, e va'ls dir la rahó, e encare les gents, qui veÿen fer corregudes als moros soviny per l'orta de València, e sse'n menaven bestiar e persones. Enaxí que les gents de València s'avien mès hun glay en llur cor, que no·s tenien per segures fora la   —f. 164r, antic CLIr→   ciutat, he puys, viren la missatgeria qui fo venguda al senyor rey En Jachme. Lavors, com lo rey los ac apellats devant si, ell los dix:

–Quin consell pendrem contre aquests moros?–.

–Senyor– digueren los pròmens –nós ajam bon cap, qui·ns ³²govern e·ns defena de les nostras enamichs–.

–Quin cap– dix lo rey –volets?–.

–Senyor– digueren los pròmens –ajam l'infant En Pere, fill vostra–.

–Ho!– dix lo rey –cant hic serà aqueix, qui és en France?–.

–Senyor– digueren ells –si us volets, tost, per què, senyor, plàcie-us lexar anar tot hodi de aquell, car és hom d'armes destre, e sabrà donar consell en aquestes faenes, si a Déu plau. E axí, senyor, plàcie-us que lexets anar malvolence–.

–No·m va lo cor en axò– se dix lo rey –mas pens-me que no porà ésser vengut tantost com lo moro m'à dit dia–.

–Senyor– digueren ells –si serà–.

–Ara, donchs– dix lo rey –tremetets-hi aviadement–³³.

He tantost, los pròmens de València trameteren missatges a l'infant En Pere en France, e no hun, mas molts, que la hun ateÿa l'altre, que, vista la present, vingués lo pus prest que pogués, que tal cose era. E los pròmens qui agren fet escriure al rey una lletre, henaxí que aquella del rey e aquella dels pròmens totes entraren ensemps en la ciutat de Paris, hon trobaren l'infant En Pere, qui anave ab armes ab d'altres cavallers, e lo rey de France qui u mirave en una place. Hi era en dimenge, he la lletre li fou dade en la place, e, tantost que l'ach lesta, va pendre comiat del rey, e lo rey li dix:

–E que farets, bell cuyat?–.

–Senyor– dix l'infant –cuytat m'és que me'n vage, que moros barregen alguns llochs de nostra pare–.

Dix lo rey de France: –Volets ajuda de cavallers?–.

–Senyor– dix l'infant –gran mercès, que si mester n'avia yo us n'empraria–.

–Are– dix lo rey –via, en bon ora–³⁴.

Are veus l'infant En Pere qui se'n ve tost per jornades, e assomà tant curt³⁵ lo terme, que II jorns abans que N'Aladrach entràs al regne de València, ell fou aribat. He los pròmens de la ciutat van li dir:

–Senyor, vós siau bé vengut. Veus, tota la terra a soplicat al senyor rey que trametés missatge a vós, pregant-lo que us perdonàs, e axí, senyor, veus lo rey que ho a per hoblidat. He sapiau que los moros nós hic corren e·ns baregen la terra, e·s són molts ajustats per venir assí, e llur cap és N'Aladrach, he a tramès a dir al senyor rey, vostra para, que li desempar la terra, sinó que ell li serà aytal dia al Real, e que·l   —f. 164v→   pendria per la barba. He axí, senyor, lo rey vostra pare és vell, per què a vós venen aquestes feynes. Anats veher lo senyor rey, vostra pare, e clamats-li mercè, cor ja l'avem nós madurat–.

Ab tant, l'infant En Pere vench devant lo rey, e clamà-li mercè, he lo rey ach feta portar la corona e tench-la al cap, e comensà a plorar, mentre l'infant En Pere li estave agenollat devant, e dix:

–Fill, lleve't, he vet los moros qui s'an mès al cor que·m tolguen la terra, he an-me donat dia que·m seran assí en vituperi meu, e yo són vell vuymés–³⁶.

He pres la corona e donà-la a l'infant En Pere, e dix:

–Vet la corona de fin aur e lo regne, fill–³⁷.

He llavors l'infant En Pere, com viu assò, comensà a plorar e dix³⁸:

–Sert, senyor, vós serets molts anys rey e morrets rey, si a Déu plau, e yo no quir la corona, que ans la tendrets vós, he yo, ab la ajuda de Déu, vos defendré la terra–.

He llavors, lo rey manà als capdals he a cavallers que faeren tot so que l'infant En Pere los digués.

Ab tant, l'infant En Pere s'entramès dia e nit de aplegar los cavallers e servents, e ajustà tots aquells que poch. He mès en cuns la ciutat de València. Axi que, dins aquests II jorns, ach aplegats DCCC hòmens a cavall, ab aquell que·l rey hi féu venir mentre que l'infant trigà venir de France, ab molta gent de peu que y hac, he ac tro a L genets crestians. He puys, l'infant hordonà la cavellaria e va fer metre en agayt CCC hòmens a cavall ab VI milia almugàves e XX janets e dos parells de trompetes e ab moltes banderas, los cals ferissen detràs ells per aquell loch on aquells serien entrats. He me[n]tre que ells veurien l'infant combatre ab los sarrayns en la major mescla, que l'infant En Pere los faria fer senyal, e que lavors ells hisquessen de l'aguayt, e que farissen de l'altre part. E axí fou fet e hordonat.

He aprés, com lo ters dia fo vengut, lo[s] moros comenssaren a venir ab molts grans crits. He l'infant tenia telayes en molts llochs, e adés venia hun genet e adés l'altre, qui deÿen lo loch hon eran los moros. He l'infant deÿa:

  —f. 165r, antic CLIIr→  

–Lexats-los més acostar–.

Vench aprés hun genet, e dix: –Senyor, are entren per l'Orta–.

E axí, tost n'avench un altre e dix: –Ara són ha la tala, que tots se sembren a talar l'Orta–.

He l'infant En Pere, hoÿnt assò, dix:

–Ho!, cavallers onrats, ara és hora! Cascun age bon cor en Nostra Senyor Déu, que Ell nos aydarà contre nostras enamichs, cor sapiats que aquells anamichs de la fe no ssón sinó hombra–.

E llavors, l'infant En Pere, ab los D hòmens, va ferir, que eren a cavall, contre·ls moros que eren II mília D cavalcants bastantment, e de peu sens comte. Enaxí que la batalla fou molt gran e calde, he l'infant En Pere, decontinent, féu senyal an aquell de Servellò³⁹ qui era cap dels CCC òmens a cavall, qui estaven a l'agayt. He aquells, decontinent, exiren e van ferir de l'altre part.

Llavors, los moros se tengren per morts, e comensaren a girar, he los crestians encalsant e firent. Enaxí que alguns genets crestians conegren ⁴⁰. N'Aladrach, qui fugia ab una euga blancha alcanade, e mostraren-lo a l'infant En Pere, he dix als genets que l'empatxassen fins que l'agués aconseguit. He aquells feren-ho. He l'infant donà-li tal colp de la llance per les espatlles, que per lo pits li'n passà mige passa, encara que ab la ega ensemps tomà en terra⁴¹. Que us diré? Que abans que foren departits bastantment, més de mil hòmens a cavall jagueren morts al camp, e de peu sens comte.

He llavos, l'infant En Pere tolch la testa a N'Aladrach e portà-la a sson pare, lo rey En Jachme. He cant l'infant li fo devant, tench lo cap penjant per la barba e dix:

–Senyor, veus assí aquell qui us tramès a dir que us pendria per la barbe dins lo vostra Real, he axí, senyor, vós li podets pendre la sua–.

Respòs lo rey:

–Beneÿt sia Nostra Senyor Déu, qui ajuda al seu pobla. Fill– dix lo rey –pensats de governar la terra, que nós som vells e no y podem entendre. Mas tota vegade vullats aver amor e gràcia de les gens, e tenits justícia volenters–⁴².

–Senyor– dix l'infant –vós viurets a pler de Déu, e yo faré so que vós volrets ne·m manarets–.