Visor de obras.

  —[56]→     —57→  

En l'amor neixem i resplendim

(Quetzalcòatl)

Aquest és un dels temes més importants i més abundosos en l'obra de Bartra. Hom pot afirmar que el tema eròtic (o amatori) dóna ben bé una cinquena part de l'obra total.

Parlant d'aquesta poesia -en la qual hem de considerar vers i prosa- no es pot establir gaire diferència entre els qualificatius eròtic i amatori, potser gens (ell personalment, l'autor, no més n'admet un, el d'eròtic) perquè cal tenir en compte la concepció particular bartriana del fet eròtic.

El concepte de l'amor que trobem en aquesta obra és sempre el de l'amor complet i natural entre home i dona, el que abasta cos i esperit; és Eros, l'amor, «goig de misteri», que es fa present en la subtilesa sensual transcendida a llum i a immatèria del poema Maiala:

I Maiala, sabent-se del seu desig, vestal, obre els braços al somni que filen ses parpelles: l'esperit de la terra que l'aboleix d'atzar, el genet d'ulls de foc i corona d'estrelles.

Cos i esperit. Sempre hi ha la carn, el cos excels per gràcia de l'amor. Sempre hi ha esperit, fins en l'acte més cruament carnal, fins i tot en la còpula mercenària. Pensem en la tendresa i pietat de la prostituta Demètria, en el sofriment de Braulio en   —58→   la seva primera experiència de bordell, en Salomona-Pasifae que demana a la vida que la sacsegi... (La lluna mor amb aigua) Perquè no pot prescindir de l'esperit, Garí mata Hilda (Rapsòdia de Garí).

L'amor és tel·lúric. L'home sent la terra en la dona, com hem vist en el capítol DONA-MARE-TERRA. I la dona se sent terra i sent en l'home una força de la naturalesa:

Damunt meu s'ha adormit el mascle vent profund, i els batecs del seu cor retrunyen al meu cos com fruits que van caient...

(Màrsias i Adila)

La parella és una igualtat de factors diferents. No hi ha conquistador ni vençut. L'home espera, segur, l'ofrena equivalent a la seva. Ofrena mútua. Ella va cap a l'home, radiant i decidida. L'amor de la parella és un intercanvi, millor encara, un atresorar comú:

Si tu em vas desvetllar a les diürnes danses, jo t'he fet més profunda l'ànima corporal.

(L'evangeli del vent)

Ambdós se senten victoriosos: «vençuda en ta victòria» (El paradís) i «com l'arbre brota ton crit de vençuda» (La nit va besant...), perquè l'arbre és un triomf.

Aquest particular concepte eròtic és establert en l'obra a través d'episodis i expressions, i l'amor hi és definit amb imatges múltiples i sempre diferents.

N'hi trobem moltes, de definicions, i molt variades; l'amant sempre tendeix a definir el seu sentiment; les definicions de l'amor són sempre subjectives i, per tant, infinites i mai no absolutes.

A L'evangeli del vent l'amor és un «dia de dos sols» i una «joia de mil pals en un mateix navili», i un «càntic de doble veu, flama d'un únic foc», i és una visió d'alçària sòlida inclinada per   —59→   la tendresa, alçària ardent de vida i niu de futur, solidesa enartada pel vol en cercle, de l'ascensió al repòs:

Amor, torre inclinada on el futur barreja veu de campana i crit. La vida hi vola entorn com una au ablamada. Amunt s'eixampla el vol: cercle, retorn i nit.

-i és també una ambició sideral i d'eternitat foguejant destructora de la mort:

No l'amor, sinó un ritme de constel·lació, una dalla d'estels dins les messes eternes. No l'amant que s'esgota en una curta aurora, sinó el múltiple sol que al fons de les cavernes formes mortals devora...

-i és una imatge de lloc de la terra habitat i lluminós i obert, la imatge de l'amor central, urbà, tel·lúric i encès:

Amor, ciutat voltada de verds símbols terrestres: oh torres del desig, oh capital solar on el migdia ardent s'esbatana en finestres!

-i torna l'amor a ésser central, i total, en una ressonant visió dinàmica on, fet senyera, és a la vegada capdavanter i objectiu:

Amor, himne complet entorn d'una bandera on comencen i acaben tots el nostres camins.

A El paradís l'exalça una evocació de fecunditat i de passió en la imatge agrària:

Amor, oh llit de vent en les messes enceses, ajagut cereal

i afirma, definint d'una altra manera:

Sols això és l'amor: callada deslliurança de la vela més plena ferida d'horitzons, ésser en el cor del temps un destí de collita que agenolla el seu or prop dels foscos pujols...

és a dir, gravidesa de futur, fecunditat i plenitud feliç, com és sempre en aquesta obra la realització de l'amor. L'ànima de l'amant   —60→   és una vela plena, en marxa vers l'anhel dels horitzons, i en l'amor pot deslliurar, pot donar al món allò que l'omple. La mateixa idea -que l'amor permet a l'home de donar la seva riquesa- apareix a Crist de 200.000 braços quan diu: «El prodigi de l'amor era, per damunt de tot, una reconciliació amb el món» i «mai més no hi haurà soledat». La soledat és només per aquella qui la realització de l'amor és negada, aquell per qui l'amor que sent és una primavera, sí, però aspra, infecunda, com en la Cançó de Nausica:

Ai, quina aspra primavera tot de sobte s'ha badat en ma llarga cabellera de soledat!

Laos (Odisseu - El rem negre) fa una vacil·lant -la joventut és dubte- definició de l'amor: «L'amor que ens lliga: ¿és una aura inquieta de primavera o un futur de dies i rostres que ens fermenta en la sang?

Per a Seidó, l'amant violent de Doso, «el desig tremola i és mut», però «l'amor és com una àncora fermada per una llarga soga de paraules». L'amant s'ancora amb el verb, l'esperit. El verb és encès, i l'amor és com el «foc que puja sobre el foc» (Et tren de cristall), i per a l'enamorada Maria d'Octubre l'amor «és una flama voltada de gel». Exclusivisme, aquí, sentir-se la parella única, primigènia, creant el futur a soles, aïllada pel seu propi foc enmig d'un món hostil i lleig, sota un cel molt blau. (Això quan gairebé sempre en l'obra bartriana l'amor vol «el món per companyia» -L'evangeli del vent- i els amants afirmen, com David de La noia del gira-sol, que «solament a través de tu he pogut abraçar-me al món».) Però hi ha una esquerda en aquest exclusivisme, una admissió de la possibilitat d'altres amors: «Què deu ésser l'amor per als altres?», una insinuació de les variants infinites en les definicions subjectives de l'amor, que es repeteix més directa en aquesta altra pregunta de La noia del gira-sol: «Què és per tu l'amor? Com si tinguessis una fada a l'ànima o... o un monstre a la sang?»

L'amor, per a l'home, és una sublimació d'ell mateix, i és   —61→   completar-se i realitzar-se. «M'has fet vencedor diürn de les hores» (Et veig...).

Res no valia el vol i era estèril la gesta de voler encendre als cims la saga del meu crit. Lluny de tu no existia cap profunda conquesta... ... Tu en qui ma vida és viatge i sojorn...

(L'evangeli del vent)

M'has fet alt, Adalaisa, amb silenci i mirada

(Estances d'Arnau per a Adalaisa)

A Quetzalcòatl el benefici que l'home obté de l'amor és aquest:

Només en la curulla esposa els orígens ens deixen anar    perquè a les palpentes retornem a ells recordant     profundament. Aleshores els nostres ulls canten, i murmurem: dona, davant d'aquella que tremola com una fumarel·la enmig d'un camp. Però duem als braços un riu adormit, que deixem sobre les     muntanyes del futur, i així el món no esgota els nostres actes i totes les coses     vénen il·luminades cap a nosaltres

-i n'obté també el cant que «va més enllà de l'adormida nuesa d'ella... i roda al voltant de la resurrecció que batega en tot ço que és clos» i l'Amant, «com l'emblema del seu dual origen, penja damunt la calma muntanyosa de la música la seva radiant força, fregat únicament per l'alè immemorial i la crida del futur».

Per què Garí estrangula Hilda? Perquè ella li nega tota aquesta sublimació i realització d'ell mateix que l'home ha d'obtenir de l'amor.

Per què Braulio serva tota la vida l'amor a Àngela, la prostituïda? Perquè suscitava en ell tots el sentiments d'home humà, des de «l'esfilagarsada tendresa de boira» a la pena i l'horror per la noia que, miraculosament, havia sobreviscut a l'enviliment. Perquè ella era qui féu que cregués el seu pare quan li digué: «No mataràs. Plora», i plorà, i Àngela, banyada de lluna, pogué dir-li: «No ploris, marrec, si no estàs plorant per tots dos... Quina estranya nit!... Tu no ets com els altres.» I sempre més va flotar «per l'aire d'Àngela, d'Àngela que va morir, ai! en l'aire...» (La lluna mor amb aigua).

L'exultació de l'home quan sap que ha arribat a la meta de la seva realització per l'amor, és expressada amb dansa, aquesta   —62→   lírica del cos. L'acte d'amor, per al poeta, és «la dansa més pro funda i alada» (El paradís). Una dansa és la declaració d'amor de Belisario a Sidora en la imminència de la unió (La lluna mor amb aigua). També dansant Quetzalcòatl diu el seu amor a Nanotzin:

Mira, Nanotzin! Danso per a tu la joia del món! Danso a     l'entorn del teu cos i davant els pollancs vermells     del matí! Danso pel cel, a les cruïlles de la brisa, mentre la terra, lluny sota els meus peus, juga amb els seus fruits i    els infants de boira! Sóc un bes florit que dansa, Nanotzin!

Dansa d'amor és la d'Èol (Odisseu) amb la pluja: «adés entrelligant-se en afuades cabrioles, adés giravoltant follament damunt les puntes dels seus peus vertiginosos... o sostenint-la per la cintura amb un braç per tal de minvar-li el pes de les defallences... adollament i èxtasi, ell, ràfega i bram que morien en sospir i bes, posseïdor i fugisser, febre de follia i volandera es comesa...»

També Garí dansa, però la seva, la del frustrat en l'amor, no es la dansa de l'exultació triomfal, de l'acompliment, sinó la d'una tràgica bestialització, quan la femella sense esperit el fa baixar a la condició animal:

ballava al so dels dits, dels alts racons i dels alirets d'Hilda, ballava els malucs d'Hilda, forca d'or, ballava els dos pits d'Hilda, caramulls de neu sòlida, ballava el ventre d'Hilda, oh mercadal lunar!

I Gregori (El tren de cristall) balla per a Astra -el seu món més bell inventat- quan, en l'alliberació, ha de dir-li l'amor. És un ball grotesc, certament, el de l'insecte, però, a l'inrevés de Garí, la seva forma animal no és bestialització, ans afuament de l'esperit vers la claretat de la vida i l'encontre radiant amb l'amada.

Advertim que aquests últims dos fets eròtics són unilaterals: Eros només és en ells, en Garí i en Gregori. No hi ha Eros en Hilda, per eixuta de sentiment. No hi ha Eros en Astra, per immaterial.

I Circe? L'única relació que té amb aquestes dues és la forma animal dels homes. Però Circe no és de la mena de cap de   —63→   les dues. Què és Circe? Sembla tan obvi el símbol d'aquest mite, que ens fa dubtar. Els homes bestialitzats pel sexe? No, no és ben bé això; seria gairebé ridícul. Ha d'ésser quelcom més complex i subtil el que conté la Circe de Bartra (Odisseu). Direm que la figura és una deessa, grosso modo. Cal tenir en compte, però, el caràcter de qualitat humana que té la divinitat en l'obra de Bartra. La divinitat de Circe és expressada amb una prova, una afirmació que té molt de metàfora: el seu cos no fa ombra. Vol dir això immaterialitat, incorporeitat? Oh no, ben al contrari: Circe és tan corpòria que pot sumar els seus amants; diu que no té ànima i que no somnia, sinó que compta. No obstant, la manera singular de no tenir ànima i de sumar és tan estranya com la seva manera de demanar amor, és fer així: «herba, núvols, estels, sentors, pluja, arbres i... I Ulisses!» Circe és la Bellesa, de la qual frueix només aquell que sap fruïr-la. És carn solar. Eris mostra els homes que ha convertit en bèsties; sí, bestialitza els homes, però no pas tots: només aquells que acalen la mirada enfront de la llum, els qui són incapaços de mirar el sol de la Bellesa fit a fit. Circe té vel·leitat de dona lleugera, l'afany de vida de la criatura solar, la feixuguesa del pensament madur que sap veure la soledat, la innocència, els records i la certesa en els ulls dels homes. En certa manera, exerceix potser una mena de justícia freda; o potser és indiferència pels merescudament caiguts.

Tantes variants com hi ha de l'expressió definidora de l'amor, n'hi ha de la visió que té l'home de l'amada i la dona de l'amat.

Per a l'home, l'amada pot ésser «una proa de futur i una dolça vela de passat» (Et veig), una «amplada de barca sobre les meves aigües més profundes» (Quetzalcòatl), una «dolça hereva del dia» i «alta torre d'espigues (Dolça hereva del dia). En Estances d'Arnau per a Adalaisa, l'amada per a l'amat és: «foguera en fosca nit incerta, madona dels recers», «riu de murmurants riberes, incansable balada de diürns averanys, falda de sol i lluna de les meves esperes»,

I ara et diré muntanya gràvida de florida, immòbil soledat que, de cara als ocells, —64→ cobreixes ta alegria d'eterna posseïda amb forestals mantells.

Per a Ulisses, Penèlope era «la fita segura al final del meu camí profund», «fores l'astre del matí i seràs l'astre de la tarda» i «la joia que roman». Per a Màrsias «l'amada és el dia», «el motlle lluminós, l'estàtua de ram en llampec detinguda», «núvia de cristalls de neu, llampec d'arròs, criatura plujosa, dea plena de llunes, camperola de porpra, estel que fa volar un infant invisible». Per a David (La noia del gira-sol), l'amada és aquella a qui diu:

Només al teu costat podré seguir lluitant contra el llaç i el verí, i la llei de les urpes, i les negres banderes. Sols tu pots fer reviure dins el meu cor feixuc l'infant meravellós que morí en mans de l'odi.

I sense ella, «no sé si seguiria suportant-me, no sé si arribaria a odiar allò que jo sóc per als altres». Perquè l'home, repetim, és completat per la dona.

I la dona també es realitza amb l'amor de l'home, sense el qual «seria fullam groc sota una urpa hivernal» (El paradís). Per a la dona, l'amor és ésser, és la totalitat, és «una altra naixença, on podria estendre's, vasta i feixuga, com una muntanya eternament jove» (Doso). En tenir consciència d'aquesta realització o salvació d'ella mateixa, la dona s'exalta d'amor i agraïment davant d'aquell que l'ha feta possible:

o cabdill dels meus somnis, espòs sempre auroral que esfondrares ma estàtua -tan voltada de llances- amb els martells daurats de ta llum terrenal... Sempre que en mi es decanten tristeses de crepuscle els teus ulls fan sentir-me més nupcial el cel... Tu t'estens dins la cala ardent dels meus sentits com una ona florida d'escumes i rialles...

(L'evangeli del vent)

oh verema daurada que t'escoles a dolls dins els meus foscos trulls!

(El paradís)

  —65→  

T'alces,    amat vermell, com àngel i discòbol de rosella instantània...    Brilles com un tronc d'or, un còdol, un eixam. Oh ja caus! Arbre...? Pluja...? Ets aigua, aigua que lliga l'anhelant hamadríade a les negres arrels...!

(Cinquena Elegia d'Ecce Homo)

Aquests versos acabats de citar són, a més, una de les expressions més intenses de l'amor tel·lúric, altrament, com n'hem vist i en veurem tants exemples, existent en gairebé tot l'erotisme bartrià.

Dèlia (La noia del gira-sol) proclama també la seva plenitud amorosa, tot veient així mateix en l'home les poderoses forces naturals:

Bé sé prou que ets l'arrel, el vent i l'horitzó, i que pots fer posar la gran au de la joia damunt mon fràgil muscle, i deixar dins la falda immòbil de ma espera una campana d'herba...

«La falda immòbil de ma espera», diu. L'espera, infal·lible preludi de l'amor, fa sentir mantes vegades les seves notes en la poesia eròtica de Bartra. Aquella plenitud vital que canta abundantment, ha estat esperada amb fe i anhel. Primer hi ha l'espera des de sempre.

En l'home, l'espera és joiosa i plena de seguretat:

T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja;     t'espero amb els meus músculs i el meu sol, harmonia     vigorosa de cames àgils i aire als cabells, forma amb     sentor de Mediterrània i ginesta, pell de mel i rosella,     que pots sostenir com jo crepuscles i onades, llançar un     crit de triomf a tres-cents metres i callar mots inútils.

(Espera)

Espera tot fent la seva via, segur de trobar -la en arribar on ella també l'espera a ell:

  —66→  

Quan arribaré, portant-te l'alta saviesa dels boscos i la     remor de les amples fulles de la nit, tindràs un pleniluni de sínia materna per als meus besos     d'aigua llarga...

(Quan arribaré...)

Espera l'amor, però també el cerca:

Més enllà dels plenilunis, jo et cercava, amor, sol i     cantant, a la deriva del meu lent passat, ajagut sobre el rai dels meus records... I baixaves cap a mi com un holocaust de veles, i eres tan vasta que no tenies nom... Jo arribava darrera la teva remor, oh desitjada, oh     nascuda en les últimes neus de la teva espera...

(Tercera Elegia d'Ecce Homo)

Només una vegada l'espera de l'home és sofrent, degut a la psicologia del personatge. Gregori d'El tren de cristall, que diu: «t'he trobat perquè ja eres en l'anhel sofrent que, durant anys, t'havia cercat». Altrament sempre espera amb goig, amb la certesa d'ésser esperat:

Amb les trenes desfetes, camines per ma espera, tremolosa i descalça, dona certa en ton somni, noia viva en ta set.

(Oh beneïda siguis)

Si l'espera de l'home és activa, sembla que la de la dona és més aviat passiva i gairebé sempre trista, dubtosa, tot i anhelant:

Feixuga de verdes esperes, seies ran d'un camí de boires. Miraves tes mans barrinades per llàgrimes roges...

(Feixuga de verdes esperes)

Quan venies a mi completament daurada pel sol trist de l'espera

(Ara sé com cridar-te)

Activa, l'espera de l'home, creadora. L'amor no és només trobat, és creat per l'anhel de l'amant:

  —67→  

Jo t'he creat, amor, amb el mall i la flama, oh tendresa i desig en enclusa dringant!...     Falcó solar al puny, passa el déu que en mi et crea quan ton migdia llaura...

(Et paradís)

Et creava callant-te, oh lleugera que caminaves, al ritme    del gregal dels teus somnis, cap al déu de la sang...

(Tercera Elegia d'Ecce Homo)

Advertim, però, que en aquesta actitud expectant i al mateix temps creadora s'hi barreja una problemàtica. L'esperit de l'home és requerit per altres forces que en certs moments el divideixen entre interessos diversos i fan aparèixer oposats i contraris els anhels que hauran d'acabar fonent-se en l'acció. Un poeta és un home d'acció, sens dubte: mena una activitat que és suprema en la seva vida i s'hi lliura amb totes les seves potències i facultats, inflexible, centrat, dedicat absolutament, sense meta definitiva sinó la superació constant de fites consecutives. A vegades li cal evadir-se de l'amor perquè li sembla que aquest s'oposa a la llibertat dels seus actes. Com a exemple, van a continuació una sèrie de cites:

Fugia de l'amor perquè la meva ombra fos més cepada

(Confessió)

Tu, foscament terrestre, maldes trucant amb flors al portal infinit que et separa de mi!

(Somni)

Prop teu jo romania, carregat de distància.

(Al sud de les teves mans)

Què vol ara aquesta presència intrusa? Oh dona, no et conec! No podré fer res amb la teva riquesa compacta fins que no s'hagi apagat en el meu cor la remor del pas dels àngels.

(Nocturn - Poema aparegut a L'arbre de foc però no inclòs per l'autor a la seva Obra Poètica Completa.)

  —68→  

Els teus braços es mouen. Oh, no et sento! El meu silenci baixa amb la claror. Jo sóc l'arbre, el til·ler. Deixa'm! Intento la compacta son llarga de la branca...     Portes d'autumne han caigut. L'horitzó m'acull, florit.

(Interior)

Jo era de la nit, més que no pas de tu! En el vent que corria pel somni de la terra com un gran record nu. Cridant-me en la foscor, ton anhel em seguia rodolant com un bes, caient com un sanglot que ma fuga estremia... -Tu fugies de mi per abraçar-te a tot.

(L'evangeli del vent)

Ve un moment, no obstant, que l'home d'acció, l'home de destí, l'home de vocació -que per a mi són una mateixa cosa és vençut per l'evidència, més ben dit, és convençut: l'amor ha de completar la seva vida, sense l'amor la seva acció serà menys fèrtil, més dificultosa, serà exangüe, i la plena realització de l'amor és necessària.

Mon destí se m'assembla d'ençà que se m'atura a tes vores diàfanes el sinuós trepig... Vivia per vinclar tot ço que em feia nosa... Fins que en mon horitzó va aparèixer el teu rostre, com un suau pujol amb un somrís arbrat, i, presa d'un anhel de fumarel·la i sostre, vaig caure agenollat.

(Estances d'Arnau per a Adalaisa)

Aleshores reconeix el valor vital de l'amor realitzat: «unint les nostres ombres, hem fet més lleuger el pas» (Càntic fidel). I exulta de saber que s'ha acabat l'espera dubtosa:

Ara sé com cridar-te. No t'alces, fugitiva, amb ombres de paraules dins del vent de mon ànima.

(Ara sé com cridar-te)

Exulta en la realització:

  —69→  

Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarònica, companya de la meva gegantina tendresa...

(Cinquena Elegia d'Ecce Homo)

Exulten ambdós en saber que poden tenir un diàleg «de joia i comparances» (L'evangeli del vent), quan els seus llavis junts besen «un mateix crit adàmic» (La noia del gira-sol). Han arribat al fet total que el destí els assenyalava. Ell creu en el destí:

¿no saps que les estrelles maduraren tos llavis amb el meu nom secret?

(Al sud de les teves mans)

Oh fidel camarada, muller abans de l'idil·li!

(L'evangeli del vent)

És, però, el destí que la parella s'ha creat amb l'espera i la fe. Perquè abans que tot cal creure, com el poeta, en la vida to tal d'Eros còsmic i humà.

  —[70]→     —71→  

Tres conceptes entrelligats, tres temes característicament bartrians, als quals ja m'he referit en el capítol Tema total: l'Home. L'amistat, en la seva concepció de més profund valor afectiu, és un sentiment individual singular que singularitza així mateix l'objecte: l'amic amb el qual hi ha coincidències úniques «de sensibilitat, i visió dels homes i de la història, i de ferides profundes, i de somnis de futur» (Pròleg a Cartes des dels camps de concentració, de Pere Vives i Clavé). En plural, els amics s'identificarien amb els camarades si no hi hagués un afecte personal directe i algunes coincidències no circumstancials. La camaraderia és el sentiment de comunitat, de lligam i de deure mutu entre tots aquells que es troben en circumstàncies interiors i exteriors semblants: un sentiment social. La germanor, sentiment humà, és més concret i també més abstracte: el germà en sofriments o en alegries, el germà en una fe o un amor, el germà home; implica tendresa, gest amorós, solidaritat afectiva més que deure actiu.

L'amistat és el tema central en la novel·la Crist de 200.000 braços. Si el drama col·lectiu és el gran escenari i el motiu de tota l'acció, l'amistat n'és l'eix. Amb la camaraderia i la germanor. L'amistat és encarnada en la figura de Vives, dins la qual -com ha declarat públicament Bartra- hi ha fosa la pròpia personalitat de l'autor; unides i barrejades, doncs, les dues personalitats en un sol personatge, aquest esdevé el símbol màxim de l'amistat. En la identitat de la faula, els quatre personatges són els amics en plural: quatre companys «gegantins en llur tendresa i afirmativa consciència» en solidaritat profunda, perquè «moltes coses els unien i moltes, també, els separaven». Però cada un d'ells és també l'Amic per a cada un dels altres: l'amistat, com   —72→   l'amor, és un fet de subjecte dual. A més hi ha entre ells la camaraderia, creada per un origen, una epopeia i un destí immediat comuns, que en el sofriment i la joia es fa germanor, tendresa. Tan forts són aquests sentiments, que el qui fuig en cerca de la llibertat ha de renunciar-hi i tornar, penedit: dins d'ell ha tingut lloc un procés que ha culminat en el xoc entre dos poderosos sentiments i la victòria del més fort. Mentre el lligam de la companyonia no s'ha trencat, no representa problema i l'esperit pot sotmetre's a l'obsessió creixent del desig de llibertat fins que aquest desig arriba a ésser l'única cosa vàlida en aquells moments, la cosa que cal realitzar immediatament i per damunt de tot. Només quan ha començat la realització l'altre sentiment que la voluntat oblidava planteja el dilema: lliure o solidari. L'aparició de la força bruta d'uniforme és el catalitzador: mentre lluita amb el gendarme, Tarrés sent obscurament que ha traït la solidaritat amb els amics i que ha de triar entre vèncer aquella força -la qual cosa li donarà la llibertat anhelada- o ésser vençut, ço que significarà l'expiació i el retorn a la lleialtat. I es deixa vèncer. I alguna cosa d'aquesta revulsió deu haver percebut el gendarme a través de la seva pell gruixuda, perquè el deixa que torni sol allà d'on ha sortit, segur que complirà la seva ordre, però qui sap si no tan segur de la seva autoritat, qui sap si no té una vaga percepció que l'acatament és a una ordre interior molt més imperativa.

També hi ha plantejada una problemàtica de l'amistat en l'obra de teatre La noia del gira-sol. L'amor d'un home per la dona de l'amic, ¿és traïció de l'amistat? L'amor de dos homes per una mateixa dona, ¿ha de destruir l'amistat? El desenrotllament de l'acció contesta en forma negativa ambdues preguntes. L'amistat persisteix per damunt del drama. No hi ha lluita personal, només els sentiments lluiten per la supervivència, malgrat les persones. Els dos homes, passius, deixen la decisió a la dona, i ella és camp de batalla dels seus propis sentiments i és l'àrbitre de la competència. Sigui qui sigui el vençut, l'amistat serà triomfadora. En canvi el precursor d'aquesta obra, el conte Gira-sols, està exempt de l'esmentada problemàtica perquè no hi ha amistat, només la camaraderia en la lluita.

L'Amic és un amic i és els diversos amics (no n'hi ha pas un de sol en la vida de l'home que és el poeta). És l'Amistat. Però en determinats moments és Pere Vives, aquell que amb el seu martiri es convertí per sempre en el símbol pur de l'Amic i de   —73→   l'Amistat. Després d'ésser sacrificat a Mauthausen, Pere Vives quedà perpètuament en l'esperit del poeta com l'amic perfecte i únic, com el camarada, no d'uns mesos d'exili, sinó de tota la seva vida.

L'ombra agenollada que tant has plorat, el bon camarada, el sacrificat, va seguint tos passos inclinant el cap. Ben oberts els braços, ara és ell qui sap...

(L'elf del Pont de Brooklyn)

En el pròleg a les Cartes des dels camps de concentració de Pere Vives, Bartra parla de l'amistat amb aquestes paraules definidores: «Des del primer moment de la nostra coneixença, tant ell com jo vàrem tenir la certesa que ens havíem trobat en aquell àmbit on dos éssers instauren un tracte d'equilibri de forces diferents, que és la condició prèvia de tota amistat autèntica en el sentit de fraternitat viril. I, en l'escanvi de l'un a l'altre, l'acreixement tenia el valor d'un destí, ço és: allò que cadascú rebia ho transformava, i era per sempre.»

Així entès, l'Amic mereix la majúscula ja quan tot just és endevinat i encara és hostil, per bé que dolçament, com una força que se sent atreta i acabarà per obrir l'ànima. Ho diu el poeta en aquests versos sintètics de la Tercera Elegia d'Ecce Homo:

L'Amic era una ombra dolçament hostil, cada cop més apropada, i m'escoltava el cant.

La camaraderia, com la germanor, és individual a vegades -si l'amistat ho és sempre-, altres vegades és de grup, i arriba a ésser multitudinària i universal, genèrica. Era un camarada, com acabem de veure, l'Amic: una amistat doblada amb camaraderia. Però la camaraderia pot no implicar amistat, inclús pot existir junt amb la repulsió personal, com la de Vives per al company de camp de concentració que anomena Caliban: «No l'estimo, però accepto i comprenc la seva raó profunda de voler deixar d'ésser el que és. I per defensar aquesta raó he estat disposat a morir, i per creure en el reialme de la terra... No sóc, jo   —74→   també, Caliban?» La camaraderia pot no implicar amistat, per què significa tant com -i només- compartir una activitat dirigida a una meta ideal, ésser solidaris en els dolors o les joies, tenir uns mateixos anhels, una mateixa fe, participar en un destí comú. La solidaritat dels joncs: «Vibrants i agarberats dessota la nit llarga» (Cançó dels joncs). Company i camarada són gairebé sinònims. Germà és una altra cosa més íntima, bé que dotada d'universalitat en els efectes. Són camarades els quatre habitants de la xabola del camp d'Argelers, ho són Màrsias i els seus companys («lluminós camarada... germà de sols, de galop i fogueres», deia la primera versió del poema), i el poeta anomena camarada Walt Whitman. En el cas de Màrsias, existeix una certa jerarquia de cabdillatge tàcit que no minva pas la camaraderia, la mateixa que apareix explícitament en el poema Qui?, on la figura indefinida diu amics i companys, però també apòstols, a aquells amb qui vol compartir la seva ànima.

La camaraderia multitudinària en la lluita i el sofriment és la que proclama aquella Veu en la nit que crida als «indiferents llunyans» la veritat de les «vides clivellades per sols furiosos» perquè cal que sàpiguen d'ells, dels qui masteguen cançons quan les corretges estrenyen llurs cossos famèlics i caven «bressols de fang per a la mort brusca» i comparteixen la cigarreta i la manta. És la dels «companys de sang» del temps del «Ca i la Serpent, i el puny, i el pacte i la muralla alçada» (Contrapunt). I és la que sanglota amb ira ronca i aspror sofrent en la Tercera Elegia d'Ecce Homo, la de la «pols supervivent» que no té nom, del «rostre innombrable -rictus i país en la mateixa boca multiplicada i brunzidora», dels dos-cents mil braços crucificats a la sorra d'Argelers.

Camaraderia multitudinària en els anhels i la fe és la del poeta amb aquells a qui dedica L'arbre de foc, els qui voldrien aixecar altars de branques, aigua i arcs iris a les places de les grans urbs, els de somni llarg, cicatriu perenne... I amb els camarades en la joventut i la llum del món, els soldats de dura joia, junt amb els quals vol rubricar entre les estrelles l'honor profund del nostre temps, i cantar-se, ells, nous cossos en noves pàtries, i cantar l'esperit que obre mans en la boira i el silenci dels grans rius del somni (Oh camarades!).

Aflora també sovint en les paraules del poeta el sentiment fratern, l'amorosa fraternitat amb l'home proper i llunyà, amb aquell home que és tots els homes, i quan parla d'ell diu: «Parlo   —75→   del meu germà» o bé: «Estic parlant de mi», amb la germanor més completa que és la de sentir-se ell mateix l'altre. Això des de sempre: en el primer poema que consta en la seva Obra poètica completa, Confessió, ja diu: «Però a les cantonades m'esperava el cant fratern». I molts anys després el cant perdurava (Màrsias i Adila): «homes homes homes llescant el sol... germans de l'aliança... Homes germans meus rosers fraterns en el rou de les tenebres germinals i en l'ejaculació ombrívola dels canons... Bevíem astres...» No trobem aquí el pensament cristià de «tots som germans», sinó un sentiment menys simple i més primordial, d'una universalitat més selectiva, però també de més abast en el temps, amb una il·limitada ambició de futur. La que li fa dir: «Demà tot el món serà poble» (a la conferència: Per què serveix la poesia?)

No insistiré amb més cites sobre aquest sentiment de la fraternitat humana que es troba en tota l'obra de Bartra perquè, com he dit en començar, ja n'hi ha assenyalaments i mostres en el capítol: Tema total: l'Home. Només per acabar recordaré que si per al poeta hi ha el germà que és «el meu pobre home de carn i ossos», hi ha el «germà d'exili», també pensa en «germans futurs», en germans «presents i futurs» i en la fraternitat més espiritual dels «germans de l'estrella» i d'«els meus germanívols titans de l'esperança».

Hi ha doncs una comunitat de l'anhel, en la qual, lligats per l'esperança, s'agarbellen els «fraterns aliats» amb un afuament vers el futur. Així la germanor esdevé militància.

  —[76]→     —77→  

Dic que el meu amor més profund s'afua cap el futur.

(Quetzalcòatl)

S'ha dit que Bartra és un «militant de l'esperança», i el qualificatiu és just.

Ara bé, es tracta d'una militància no deliberada, no voluntària, sinó sorgida de la pròpia essència del poeta-militant, imposada per la seva naturalesa.

En tota l'obra bartriana resplendeix sempre l'esperança, fins i tot en els moments circumstancials més foscos, precisament en aquests; fins i tot quan era el soldat míser i malalt, l'any sagnant, a Bóixols, del qual par la a l'Onzena Elegia d'Ecce Homo. És, per dir-ho amb expressió comú i corrent, optimista. El futur apareix a l'obra molt més sovint que el passat, inclús podem afirmar que aquest no hi és mai com a tema, perquè el passat immediat, comprès dins el temps de la nostra vida personal, és present; per tant, només hi ha present i futur. Si alguna vegada absorbeix figures i fets històrics -Ulisses, Quetzalcòatl, la Bíblia...- és per fusionar-los amb les vivències presents i les perspectives futures.

Però -naturalment, ja que això es desprèn del que he afirmat en el segon paràgraf- el tema reiteratiu de l'esperança en l'obra bartriana no és fruit d'un concepte moral o intel·lectual, d'una idea raonada, d'una posició filosòfica, d'una teoria humanista ni d'una tria o decisió. L'esperança, en Bartra, és una força de la seva ànima. I això no ho diu ell, però davant de l'obra, veiem que ha d'ésser així. Altrament no tindria explicació aquesta   —78→   obstinada fe en el triomf humà, en el futur, en la salvació, que es troba en una poesia nascuda enmig d'una guerra, començada a desplegar-se amb visions de sang, de mort, de sofriment, de desolació, que després carregà el lirisme amb la feixuguesa dolorosa d'una derrota i un èxode i el malson d'uns sistemes d'extermini i l'hecatombe d'una guerra mundial. O diguem més aviat que sí, que tindria una explicació intel·lectual si fos un concepte, i no té explicació, només té raó, perquè és una força natural. El mateix poeta es pregunta: «Per què, a l'ombra dels Quatre Cavalls, / vaig començar a filar els mots d'esperança...?» (Darrera lluna d'exili). Hi havia una força en el poeta per obra de la qual fins i tot quan parlava dels seus morts sabia que l'alba havia de dur-li gust de sol a la boca, quan lamentava els caiguts «allà baix», al camp de batalla, esperava el pa d'aurora (l'aurora ha estat sempre símbol d'esperança, de món nou, de futur millor; «creiem en l'aurora», diria encara trenta anys després, al retorn de l'exili), quan cantava per al sol dat mort el veia «sempre dret dintre l'eterna pàtria» i somniava «l'incendi de roselles que alçarà les aus pures del nou foc», i quan planyia el martiri de la seva ciutat bombardejada hi veia les mans del riu i de l'arbre, les mans de la naturalesa que oferien bàlsam: en plena tragèdia, pensava en «el futur sentinella de les llavors del sol» (Els sacrificats). Durant aquell temps afirmava en El nou dia que

Més enllà d'aquests astres taciturns i d'aquesta llarga nit de     mans crispades, després dels meandres de sang i de foc, lluny dels munts de fumejants ruïnes i coixes tenebres, per damunt del dolor dels vius i de l'espera dels morts, veurem alçar-se la llum precursora...

Obstinada fe, he dit. Però em referia a l'esperança, i no sé si l'esperança és fe. No obstant, cal reconèixer que hi ha una certa dosi de fe -és a dir, d'absència de raonament- en aquesta militància de Bartra afuada vers el futur. Trobem en l'obra bartriana una convicció, millor dit, seguretat, en l'esperança, un crèdit a les possibilitats de l'home, un anhel de futur i de futur millor, una voluntat de conjurar-lo, i dins de l'anhel, de la voluntat i de la fe, també el que algú qualificaria d'utopia, i algú potser de profecia en el desig, doblada, com totes les profecies, d'alliçonament.

Que per aquest poeta sempre hi ha esperança, ho hem vist   —79→   ja en remarcar les seves afirmacions de la vida i negacions de la mort, el seu panvitalisme. Ell mateix es veu fet llavor d'esperança, fet ingràvid vil·là que vola i traça al cor de l'aire «els ras tres invisibles / que seguirà l'esperança» (Pa i vi). Una esperança que no és resignació, al contrari d'aquella al·ludida per Camus. Una esperança en marxa: «De futur traspassada / l'esperança ca mina dintre la soledat» (Ànima i món). Vol la gent lluminosa, aquells que «apressen l'esperança en la fosca carena / on l'acte alça sos torsos» (Coral a Lluís Companys per a moltes veus). És activament esperançat; diu als altres que esperin, com ell espera, i els diu què hem d'esperar, i com, no pas adormits en l'esperança, sinó desperts en l'acció:

Damunt el riu dels somnis, el pont vermell dels actes! Anem marxant units per un mateix somrís. Dintre l'alba que ens venç, però amb fruit i arma intactes, veloços assetgem l'estàtic paradís. Centúria de foc, verònica gelada! Fremeixen noves lleis en la rocosa nit. ¿No sentiu, oh germans! la boca de balada de l'Atlàntida verda a flor de l'esperit...?

(Contrapunt)

Somniar, però actuar per a la realització d'allò que somniem; unirse, compactes per l'alegria de saber què volem, segurs d'obtenirho; l'alba és encara la que volen les mans nefastes que ens han imposat la rocosa nit, no aquella aurora que volem, però el fruit i l'arma segueixen nostres i amb ells hem d'intentar l'assalt del paradís -l'Atlàntida- que aquelles mans mantenen allunyat, estàtic, i que hem de vitalitzar. Som una centúria ardent que fondrà el gel de la cortina que ens posen davant. Les noves lleis, que van madurant en la foscor, ens donaran el premi anhelat: la fresca verdor, la música, les delícies de l'esperit ja sense traves. I així hem d'estar:

Afuats en la vetlla del somni abans de l'acte com els joncs, com els joncs. Vinclats, sense trencar-nos, al cor del vent que s'alça i marca els joves troncs. Vibrants i agarberats dessota la nit llarga, com els joncs, com els joncs.

(Cançó dels joncs)

Perquè el poeta vol en tots el que reclama per a ell mateix:

  —80→  

... no deixis que els anys o el feble sentiment m'investeixin de molsa claudicant, ni que els rius de la neu se m'enduguin amb llot les meves flors de bronze subversiu!

(Darrera lluna d'exili)

I que cada home, en les aparents desfetes, sigui capaç de preguntar-se:

¿No és el tou sanglot del sofriment de l'home l'esca     on pren la guspira? ...i si, després de tot: després de la mordaça de     fregall i l'agenollament de les forques de l'alba... ... i si, després de tot: després d'haver menjat l'última     espurna... ¿i si, després de tot, fos un gegant del somni...?

(Rapsòdia de Garí)

El somni que fa possibles els gegants, és un somni universal. És la realitat futura.

L'esperança del poeta, el seu optimisme, no és personal, no és referit a un destí individual, ni d'ell ni dels seus personatges. L'individu, en la seva radiant vitalitat, dóna per entès que el seu futur personal està assegurat; l'esperança es refereix al futur col·lectiu d'un poble o del món. L'optimisme és sempre fruit de la confiança en si mateix i en els altres, és una revelació d'orgull. El pessimisme no és desconfiança del propi valor, sinó del valor dels altres i de llur capacitat de valorar-nos, per tant, és expressió de supèrbia, de misantropia i d'una ambició desmesurada. En l'obra bartriana no hi ha cap dubte superbiós; s'oposa reiteradament a les negacions negatives amb una afirmació orgullosa: «No ets covarda, pàtria... Diguem sí a la terra... Diguem sí a l'amor de florides il·leses...»,

Perquè som d'aquest món i creiem en l'aurora, i hem sentit evangelis d'apòstols clandestins, i en la nit l'espinguet de la immensa tenora que convoca els germans i la força dels brins, diguem el sí unànime...

(Cartell per als murs de la meva pàtria)

Les seves negacions sempre són positives. Ell mateix, entre les notes finals que acompanyen el poema Quetzalcòatl, en la referida   —81→   al cant L'arbre de pedra -en el qual, oposadament a l'exultant vitalitat de L'embriaguesa, hi ha la desesperança mortal- expressa, a part de la seva pròpia posició enfront del No-res i a favor de la Vida, aquest sentit profund de la negació afirmativa. Diu:

«El pas del temps, la transitorietat de la vida, és llegit per Quetzalcòatl en la imatge que li torna el mirall. La seva caiguda implica la consciència del No-res davant l'arbre roig de la vida, que es converteix en l'arbre petri dels records. La tensió tràgica de Quetzalcòatl en aquest moment d'ensulsiada vital no prové d'una por concreta de la mort, sinó d'estar buidat del sentit de la terra, i en lloc de sentir-se viure per al futur, viu de passat, d'un passat que per a ell no es més que fragment, enigma i nostàlgia. L'última paraula del cant és el no de Nanotzin. Però aquesta negació de la dona conté en realitat un sí que considero més afirmatiu que el que pronuncia al final del cant de l'embriaguesa... El no que llança Nanotzin amb la força del seu amor i de la seva senzillesa inefable és com una pedrada contra l'ombra i el temps. Davant la disposició acceptant de Quetzalcòatl d'ésser per a la mort, hom diria que Nanotzin va carregada amb la suprema veritat de la terra: durar per a la vida.»

És que en aquella hora de feblesa Quetzalcòatl negava la seva veritat, la veritat del poeta posada en la seva boca quan afirma: «Dic que el meu amor més profund s'afua cap al futur. Congrega camins a les meves mans, quan s'eixampla l'aurora, i no celebra consell amb els vassalls del passat que s'endormisquen davant les negres estàtues. Els meus ritus provenen del sol, la pluja i les sements. Però allò que és temporal em modera i posa tremolors al meu cant.»

Allò que és temporal posa tremolors al seu cant, i el real l'eixopa i el fascina, com a Belisario de La lluna mor amb aigua. «I no obstant, hi ha la felicitat del real...», diu Belisario després d'haver proclamat allò que ha d'ésser, que serà: «Prevaldran aquells el pensament dels quals aconseguirà convertir-se en esperit, més enllà del sofriment terrestre, dels ombrívols redemptors i de les impostures de la felicitat...»

Tot i que rebutgi els vassalls del passat, tot i submergit en el present i abocat al futur («acariciant amb la meva ànima el futur sol en el tronc talat, en un dia de veles caigudes, m'escorxaré de passat...» (Màrsias i Adila), no és que renegui del passat, aquest poeta. A vegades també s'aboca «a la llum d'un espai fet passat» i refà «la rodera / que ni el temps ni l'oblit no havien   —82→   esborrat» (Et carro de l'elegia). Però no en viu, ni ell ni els seus no viuen de passat, i mentre aquell carro elegíac tornava endarrera (pels camins, més que del passat, hauria de dir del record), ells veien «l'esperança que brilla en els astres eterns» i se sentien invictes i

En la sorra dictàvem lluminosos edictes i del temps que ens negava ens sabíem hereus

-hereus d'aquell temps present advers, segurs del futur. Un futur anhelat que no fa, però, abominable tot el present. És un futur millor, un món radiant, amorós, món de l'esperit i de l'excelsitud del cos, de la llibertat humana.

El futur anhelat té uns trets concrets, dits sovint en síntesi poètica. En el Poema de l'Home era «un gran Tu» (domini de la fraternitat) i una «Illa on la llum és un pa definitiu» (el reialme de l'esperit). L'any sagnant de 1939 el poeta imaginava a Messies un món nou del qual sorgeix un líder «que canviarà les marxes gregàries en lliures voliors», és a dir, donarà a l'individu consciència i voluntat; que lluitarà per la puresa i exercirà la violència de l'esperit lluminós. A La torre i la campana apareixen els signes d'aquella vida futura en uns nous orígens que són el retorn als principis tel·lúrics, amb un àngel de saba que amb espasa d'eixams escriu al cel «la llei que fa sagrada tota forma d'argila» i dispara florits projectils d'amor.

A vegades, especialment en els primers passos del poeta, el món futur té una atmosfera paradisíaca, amb rotunditats de perfecció ideal. En el poema Futur, no hi ha ferocitat ni odi ni soledats hostils en la pau de les nits, en aquell futur no hi ha corrupció de la innocència, «mai més no hi haurà llàgrimes d'evitable dolor». En «El rem negre» d'Odisseu, Ulisses té un somni idíl·lic, veu un poble lluminós en una contrada lluminosa, potser el «futur reialme dels fills del sol», una gernació de cossos àgils i harmoniosos aplegada en el culte a la bellesa encarnada en una noia que dansa nua. Pot aplicar-se a aquest somni la definició que un dia féu l'autor, en una conferència (Per què serveix la poesia?), del somni de Hans Castorp a La muntanya màgica, que s'hi assembla, que potser l'influí: «La visió d'un regne sensual-estètic de paradís comunitari i a la vegada d'individualitat radiosa, més semblant a una Edat d'Or de motlle mític que a una anticipació visionària», i afegeix: «s'hi entreveu la imatge que Freud   —83→   es permeté d'una civilització composta de parelles d'individus "líbidament satisfets l'un amb l'altre i lligats a tots el altres pel treball i els interessos comuns".»

És la vida natural, la idea de l'apropament a la naturalesa que alena en molts llocs de l'obra, el retorn a la terra ara abandonada que li fa llançar el lament adolorit:

Sento el crit de la terra: les arades han mort!

(Rapsòdia de Garí)

Perquè vol fer-nos tornar a la terra ofesa té expressions de rebel·lia en referir-se a l'home lluminós que s'alça contra la negra màquina:

Oh Fill de l'Home, Prometeu de Llum: contra la roda tu aixeques l'espiga.

(Contrapunt)

Anti-maquinisme? Anti-urbanisme? ¿Vol dir que el futur ha d'ésser un món primitiu de camperols, pescadors i aedes? No és aquest precisament l'anhel bartrià, encara que ho sembli per aquelles visions idíl·liques i exclamacions de condemna. Demana, sí, el retorn a la naturalesa sana, en té la visió. A la Quarta Elegia d'Ecce Homo «la font augural dels somnis» adolla els homes coronats d'orenetes, els bous daurats de la pau, els verds cíclops dansant entorn de les arades, les donzelles nues dialogant amb la primavera, i prediu els èxodes de les fumejants ciutats. En el «Cant de Màrsias» apareixen «els seculars idil·lis / de torsos damunt l'herba» i «la dansa col·lectiva entorn de les palleres». I abomina, sí, dels «sistemes de corretges, femtes industrials, vòmits d'escorxadors, bitllets bruts dels salaris» a Rapsòdia de Garí, on hi ha «els inventors dels lluminosos braços del futur». Demana la llum (també la de l'esperit), el sol que fa por als amos de les «fumejants ciutats», els que preguen:

Oh Senyor de la nostra por voltada de matalassos, dels nostres diners eriçats de xemeneies, de les nostres lleis cobertes de cargols, de la nostra sang plena de rata-pinyades, —84→ de la nostra pau d'arpes podrides: salva'ns del sol

(Màrsias i Adila)

Aquestes són les ciutats i les màquines que voldria destruir, que destrueix en la seva poesia per mà de la naturalesa venjativa i pietosa. La mateixa naturalesa que allarga els braços aconhortadors a la ciutat torturada, destrossa i converteix en runes la ciutat dels qui tenen por del sol. Però al final de la Destrucció de la ciutat dels palaus «ja la roda i l'espiga es besaven». Vol dir, doncs, que les dues enemigues poden agermanar-se, que el sol pot il·luminar les sales de màquines. Abans havia dit, a Màrsias a Adila: «Et cerco i em trobo en el somni i en l'esperit, allà on la submissió de la màquina coincideix amb un migdia de deessa d'obertes vestidures». De fet, aquesta conjunció l'aconsegueix ja Bartra a la mateixa Rapsòdia de Garí, després del fàstic de «les femtes industrials» del món d'avui, en la visió del futur on fa veure com les ciutats poden enllaçar-se amb la naturalesa i la llum i la bellesa poden ésser arreu; és possible que les màquines ja no assequin l'ànima, que la ciència i l'art i la paraula i la música convisquin; que hi hagi gràcia en tots els objectes, pau en totes les mans, esperit en tots els humans. Cal llegir aquell fragment per veure complet el món nou on s'harmonitzen la vida agrària i la ciutadana, la tècnica i les obres de bellesa, on els tallers són diàfans, les dinamos tenen contorns de daina, la fúria dels motors és endolcida, les mans dels homes, després de «la mort dels bel·licosos punys», són sàvies i tranquil·les i dansen en el càlcul. En aquesta visió l'home ja ha triomfat: té la llum i és el cant.

En tota l'obra bartriana la salvació és la llum-esperit, el futur és l'aurora. Els homes triomfants són els homes aurorals, els fills del sol, el Prometeu de Llum. Si en la visió de Garí a la qual acabo de referir-me el món hi és descrit amb detalls d'una science-fiction joiosa, tot, el futur i l'esforç per crear-lo, queda resumit en aquests dos versos de la Novena Elegia d'Ecce Homo:

Guiats pel Verb anem vers l'acte lluminós    que en la pau funda l'home en la futura pàtria.

L'acte perdurable de la salvació de l'home serà lluminós, però la llum la tenim, creu el poeta, en les tenebres la llum s'ha salvat, ell la veu a la mà de la Noia de la Llàntia (Cartell per als   —85→   murs de la meva pàtria), la llumeta d'esperança que, innocent i astuta, s'esmuny enlaire davant la tossa del Minotaure; la troba salvada quan torna de l'exili (Cançons de la llum salvada) en la «corol·la de l'esperança / dels teus fills, oh poble meu», en «l'hereu / que en l'alba creu», en l'«aurora dintre l'ànima», en el «foc futur de tothom», que el vent ja abranda, el vent que «vol abraçarse / al dret somni de la llàntia», el «vent que s'alça / i marca els joves troncs», el vent que el poeta pressent i demana:

dóna'ns aire, l'aire, l'aire d'on naixerà la ventada.

I el vent és l'acte, els actes d'aquell pont vermell damunt el riu dels somnis que ens portarà a l'Illa on la llum és un pa definitiu. Després del pa temporal, naturalment, de la multiplicació infinita dels pans en el reialme de la terra, perquè: «¿Es possible la Novena Simfonia per als famolencs?», com pregunta a Crist de 200.000 braços després d'haver afirmat: «Quan el reialme de la terra sigui fundat, Caliban començarà a aprendre de somriure i pot ser coneixerà la tristesa de l'esperit.» Vol per a l'home la joia i la tristesa de l'esperit, no pas el sopor en el benestar físic. Rebutja el dolor evitable, però no l'angoixa vital de la ment, perquè

sense la profunda Angoixa no podríem parir l'ànima, des d'on l'esperit aixeca els seus ponts d'estels i llàgrimes, ni fer que tot fruit desbordi davant l'espera dels llavis, ni en les nupcials vigílies convertir la sang en dansa.

(Rapsòdia de Garí)

Si Bartra és utòpic, no ho és com els que esperen un món feliç; el seu anhel és el d'un món on l'home es pugui realitzar amb totes les possibilitats de l'alè infinit de la seva ànima. O com diu ell: «on el somni es converteixi en el còmplice del possible dins la voluntat humana.»

  —[86]→     —87→  

Ja que l'artista és per necessitat un ésser lliure, en tota obra literària digna de consideració hi ha, com un component de la seva carn, el sentiment de llibertat. No és doncs una característica molt personal de l'obra bartriana l'alenada de llibertat ni tan sols la llibertat com a tema, però sí que, donada la particular condició humana d'aquest poeta, és una característica obligada: ineludiblement, devia haver-hi la idea de la llibertat, el tema de la llibertat, la paraula llibertat múltiples vegades.

En el cas del tractament d'aquest tema de la llibertat per Bartra, no hi ha significacions obscures ni un concepte distint de la idea continguda en el terme; és la paraula explícita i clara, amb el seu significat sabut per tothom, la «paraula sabuda» de les Cançons de la llum salvada, la «que esbandeix la vergonya / dels nostres ulls».

La idea de la llibertat no hi és elaborada filosòficament, excepte en unes poques ocasions, a Ecce Homo en especial. «Descendint cap als homes la llibertat m'ungí d'aurores», diu en començar la Segona Elegia. La llibertat, la veritable llibertat que és l'espiritual, és sentida precisament en apropar-se als homes; el verb descendir no té aquí significat pejoratiu, ell baixa, fuig d'una soledat aèria de poeta que no li abelleix, i abaix, on hi ha els homes, hi ha la terra amb la seva veritat; lluny de l'altitud esclavitzadora i a frec de pell dels homes hi ha la llibertat de l'esperit que l'ungeix com un fill privilegiat amb l'oli de les aurores, i recordem que l'aurora és, bartrianament, la salvació, l'alliberament, el futur. A la Desena Elegia parla misteriosament del «gran aire que és el cor de l'aire» i ¿què pot ésser aquest gran aire, aquest cor de l'aire, sinó la llibertat, l'esperit sense trabes? En les Notes a les Elegies esmenta «el jo líric de l'home-poeta   —88→   que canta, diria, la seva temporalitat com un mite proper, en funció d'una veritat i una llibertat viscudes des de dins». Pensem en la llibertat viscuda des de dins: la llibertat inalienable del que és per necessitat un ésser lliure, la que existeix malgrat -i activament contra- tota trava exterior. Es viu la llibertat, com la veritat, des de dins, quan hom la comprèn respirant-la, la dóna a entendre sense explicar-la i, no la desitja, la necessita bo i posseint-la. Un home és una llibertat, afirma davant el cos estès de Màrsias mort: «una llibertat talada, un home». La llibertat «abaixa les estrelles / i alça el sanglot» (Cançó de la paraula sabuda): ens posa el sublim a l'abast i ens dóna la ciència del sentiment dolorós. L'eternitat cremant de Quetzalcòatl a l'hora de la seva mort-metamorfosi és una «llibertat filada» que s'ha degut guanyar i elaborar amb el treball pacient dels hàbils dits en la filosa de tota una vida.

Però en la majoria dels casos, com ja he dit, la llibertat que invoca i glossa tan sovint aquesta poesia és el concepte abstracte tan concret en l'admissió general, el substantiu, o més ben dit, el nom propi en majúscula dels himnes i dels crits («... el gran crit on un sol mot exalta / que la lluita és bondat»- Màrsias i Adila). La del moviment passional que originà el lema de la República Francesa. La que ha estat violada, però de nou «ha de brotar dels cims / sota els arcs de l'alba nova» (Oda a Catalunya des dels tròpics). La de «la boca del visca» (Cartell per als murs de la meva pàtria) «El Mot de tres síl·labes» dins del qual Màrsias gronxa els sols de la lluita. El tòpic, en una paraula, ¿per què no? Sí, el tòpic. És que Bartra també abraça els tòpics quan l'hi obliga la seva voluntària i conscient posició en el món, la seva militància com a home d'un temps i d'un lloc i d'un capítol de la història. El tòpic és poesia, a vegades: el poeta pot parlar dels «purs fills de la ira de la llibertat núvia dels cims» (Crist de 200.000 braços). Trobem poesia en aquell lema mexicà de Terra i llibertat! que criden els homes que «s'alcen arreu, els homes sense terra de la terra, s'alcen i criden la seva fam terrible, i udolen llur som ni de segles» (La lluna mor amb aigua).

El tòpic sentiment fa lluitar els homes i vessa la sang. En l'obra de la primera època del poeta, i en la de la maduresa referida a aquella època, els veiem, els homes que combaten i la sang vessada i els caiguts «de les boques llibertes», quan

  —89→  

unànime, la llum s'abalança en allaus de boques, braços, crits i pólvores florides

(Màrsias i Adila)

Quan ja no es defensa solament la llibertat d'ésser lliure cadascú amb la llum pròpia, sinó la llibertat col·lectiva universal en el dret que hi té un poble, una societat, una pàtria. Quan és la llum mateixa -aquesta llum inalienable de cada ésser lliure- la que s'abalança al combat. I ara veiem que del social «Mot de tres síl·labes» tornem al laberíntic teixit del significat d'un mot que, vingut de més enllà del cosmos, s'allara en la llantieta interior de l'individu.

Així sempre se salva, la llibertat, sigui en el voler de cada home, sigui en una poesia que s'obre camí entre els lligams, sigui refugiada en l'esperança. És el que ens confirma l'obra bartriana.

  —[90]→     —91→  

Diem a vegades: poesia de guerra, i ben mirat sembla un error aquest qualificatiu; especialment ho sembla quan es refereix a la poesia de Bartra. Què vol dir poesia de guerra? Si la poesia es pot considerar una arma ofensiva, és cosa discutible, però evidentment no és un instrument al servei de la guerra. ¿Vol dir poesia nascuda de la guerra? La impossibilitat d'això és més evident encara. La guerra, sí, pot produir en l'ànima del poeta el trontoll que impulsi les concepcions líriques o èpiques, però no pot donar directament un fruit poètic; fins i tot aquelles concepcions poden no tenir cap relació aparent amb els fets guerrers. Tanmateix tenim a les mans una obra on apareixen abundants les vivències d'una guerra incrustades en la personalitat del poeta. Era una guerra no desitjada però assumida, i tot allò que assumeix un poeta es filtra en la seva poesia. La guerra era per al poeta la «convulsa veritat», com per a Garí, el «discòbol que llançava pomes explosives, / dinamitaire vestit de rosella que duia a coll-i-be el corneta immortal» i que ara enyora «el Garí gerd d'abans de la caiguda dels penells sobre els coloms», «discòbol mansuet de gira-sols, no de fruites de mort». Remarquem, però, que en la lírica bartriana no hi ha composicions bèl·liques; ben al contrari, totes pel seu sentit són anti-bèl·liques. En realitat, doncs, el tema de la guerra hi és inexistent, sempre el veritable tema és el de la pau.

Hi ha certament algun passatge èpic en el poema Màrsias i Adila on el tema és el combat, on fins pot afirmar que la lluita és bondat si defensa el millor de l'home; com també n'hi ha a La lluna mor amb aigua en la part que es refereix a la revolució mexicana. Però les composicions poètiques subjectives sobre la nostra guerra no contenen cap mena d'abrandament bèl·lic, malgrat   —92→   la convicció d'un anhel just, sinó només dolor per les vides perdudes, pels sofriments presenciats, per la pàtria malmesa, i desig de pau i odi a les armes i acusació contra el món culpable. Màrsias, el guerriller, pot saludar els seus companys morts amb imatges militars: «Per llur glòria maldo amb el cant a mig pal / i, a l'enronquida gola, la salva d'un sanglot», però el poeta els diu: «Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills caiguts de la meva pàtria... Besos us dono amb els meus llavis de terra viva... Besos sense comiat, perquè mai no us abandonaré a les molses de l'oblit, morts meus!, solpostats a mig cel... Besos, només, ara. I la gola nuada, i el dolor infinit...» (Besos). El redoble del timbal no és per a ell un so evocador de gestes guerreres, sinó una metàfora de dol: «I encara sento el redoble de mort / del teu cos / contra el tambor de la terra tibant» (Cantata per a un soldat mort).

La pau, aleshores, quan els versos eren mots d'esquinçament, d'indignació i de plany, apareixia a vegades com retalls d'un miratge increïble: era el cel serè d'una nit de desastre, la incomprensible suavitat d'un vent de primavera, la joia furtiva del cor en una cursa sota les estrelles, l'ombra de l'olivera que ha de donar naixença a la nova èpica, aquell hipotètic dia de la pau en el qual es farà ofrena al soldat mort de l'últim vestigi de les nits de paüra, l'últim fanal velat de blau. I després, quan la guerra s'estenia per tot el món, amb el lament: «Una altra sega encara? Què fan amb les dalles roges?», el desig de poder dir «que totes les bales s'han convertit en papallones» (Paraules a l'home), i veure que «a la túnica de la pau les esperes van ponent llurs ous negres» i saber que algú vetlla per la innocència fecunda de la terra (1940).

Hi ha un fet que crida l'atenció en les pàgines de Bartra que glossen visions de guerra, i és l'aparició repetida d'una figura desconcertant, la del corneta. Per què desconcertant? Doncs, perquè no és fàcil d'explicar la seva presència en l'obra d'un poeta contemporani que comparteix les inquietuds del temps present. No em refereixo al simple anacronisme d'un factor militar de suet -que no ho és en la revolució mexicana i que l'autor explica en la nostra guerra. Allò que desconcerta és la incorporació de la infantesa- el corneta és gairebé un infant- i de la innocència musical a la brutalitat d'una lluita d'homes adults. A Crist de 200.000 braços el corneta Joan Alom és un homenic fantasiós   —93→   la inútil presència del qual és acceptada pels dotze companys que ell s'ha escollit, els que ha anat a trobar dalt les muntanyes des del seu poble de la costa, perquè són els dotze que posseeixen la veritat de la vida i podria fer-los sentir el so de la corneta des dels cims nevats, a trenc d'alba. A La lluna mor amb aigua el corneta Juan Darío és una mica fill d'aquells homes de la revolució que somriuen quan el marrec els desperta cada matí amb el toc de diana; i també puja sovint cap als cims. Joan Alom i Juan Darío, dues incongruències: alegria pueril, ingènua exaltació expressada en sons, vaga transcendentalitat i l'orgull d'una joguina brillant, la corneta, tot fora de lloc enmig d'una guerra. Un i altre moren (armats només de llur joguina sonora, daurada, resplendent) en acció bèl·lica, es comptaran com una baixa, però en realitat són una víctima excepcional i més lamentable que altres. És assassinat l'innocent universal. ¿Assassinat per qui?, deu preguntar-se Belisario en la seva solitària caminada al costat del cavall, després de la mort de Juan Darío. Això succeeix en les guerres, crec que vol dir l'aparició de la figura del corneta -imatge poètica, filosòfica i humana. L'autor diu que és un símbol essencial, però no l'explica, només confirma la categoria de símbol que té l'anècdota del corneta quan reprèn líricament la figura en les visions apoteòsiques de la mort de Roldós, quan fa sonar en l'aire esquinçat del futur el toc de la corneta de Juan Darío dins el desvari de Braulio, quan posa a coll-i-be de Garí el corneta immortal, quan en el seu retorn imaginari (Cartell per als murs de la meva pàtria) sent «les alarmes eternes / que un dia, dalt als cims, tocà Joan Alom» i entre el buit i l'allau, aquesta desfermada pel so, o sigui, entre la negació humana de l'enemic i la potent afirmació musical de l'ànima de l'home, atuïm l'espantall, la nefasta creació d'aquell ant i-home.

No pot haver-hi indiferència enmig de la guerra; quan els morts «romanen allà baix», «qui gosa riure per les valls florides?»; cal preguntar-se «qui llaura els cims terribles?», i cal cridar, perquè «és la culpa del món si són rel i silenci / dins la terra estremida pels colèrics canons», «és el crim de molts»; no valen les victòries, menyspreem els «setges de medalles i de lleganyes mortes / ran dels nous monuments»! Tot és terrible i cruel, però hem de veure alçar-se la nevada filla de l'ànima amb el pa d'aurora i la càntera de ferro, la forta càntera que serva i preserva l'aigua anhelada de la pau. Anhelem la pau, enmig de la guerra, els qui seguim vius; els morts ja no maten ni moren: «dormen   —94→   prop dels àngels de peus de farina» que són encara tan lluny de nosaltres.

Tampoc no pot haver-hi indiferència en la pau; cal voler la pau «dels àngels de peus de farina», la pau encesa de l'alta ciutadania -«demano l'àgora i encenc la pau» (Tercera Elegia d'Ecce Homo)-, la de la terra mare, -«vull la gran pau clavat als teus destins» (Himne d'Ulisses a la terra)-, aquella Mare mutilada de qui diu a la Novena Elegia d'Ecce Homo que l'anhel és pau. Aconseguida després de la guerra la pau civil, cal desitjar i crear la pau humana, la pau en la pau, la que exigeix «la dura germanor d'un pensament místic de pau i de fundació» (Nota al Cant XV de Quetzatcòatl), la que fa llançar el crit de: «Uniu-vos, rous de la nit del món!» (Màrsias i Adila) i suscita l'acte lluminós vers el qual anem guiats pel Verb en aquella mateixa Novena Elegia, com hem vist en tractar el tema del futur, perquè la pau és, també ho hem vist, l'element bàsic del món futur previst pel poeta. Cal voler quelcom més que una pau que és tan sols armistici, perquè «no hi ha pau en la por de llarguíssima bava» encara que ens lliurem dels «gossos de napalm», cal adquirir la força sense Moloc i, abolida l'herència dels bivacs, exalçar la pau nova: «Oh pau i pau i pau de paral·leles mels!» i no cantar «amb llavis de destral», ans ésser «onada de farina» o «com rosada sobre el pit del colom» que no és «el colom foradat de la pau», llevar l'arruga dels arenys malgrat l'herència de la fonda ferida i clamar: «Amor! Amor! Amor, alimara al tossal, / solell a la congesta i obaga a l'erma duna» com expressió d'aquesta pau nova (Cartell per als murs de la meva pàtria). Quan poguem dir:

L'hora del soldat de fúria s'ha mort, esfilagarsada, en la font que s'ha fet boca de les aigües jovençanes

sentirem la remor del messies que s'empassarà l'espasa i escriurà els himnes del gra i de l'alba, les cròniques de la sembra i el parteratge del marbre (Pa i vi); aleshores els ciclopis torsos brutals de «força buida de foc i misteri» no sobreviuran al xiscle de la primavera (Els cíclops).

El poeta troba pau sovint en l'amor acomplert quan «les nits vénen sense llunes vermelles... i les hores arriben com tranquil·les ovelles» (Càntic fidel) i pensa «en la pau de l'hora que vivim   —95→   -amb la porta closa al món i al passat» (Oh beneïda siguis) o quan en Estances d'Arnau per a Adalaisa «cada bou de silenci porta la seva esquella / a una establa de pau». Repetidament fa aparèixer imatges de bous representatives de pau: «homes caminant darrera els bous daurats de la pau, coronats d'orenetes» (Quarta Elegia d'Ecce Homo); «senties allunyar-se el lent bou de la pau» (El carro de l'elegia); «i envaeix l'ànima meva / la son immensa dels bous» (Cançó de la vall). Troba pau en la casa, en la llar, fet que reflecteix aquest vers del Poema de Rut: «Una pau de llindars als mots de Booz canta» i la descripció de «La casa» a Màrsias i Adila:

Oh casa, fita certa, mot de clara resposta per damunt dels atzars del néixer i el morir, benignitat de falda i riquesa d'embosta, niu penjat a la branca eterna del camí!

És la casa que, perduda, s'evoca amb plany quan es viu en guerra -«les orenetes no trobaran el sostre»-, la que

voltada de conreus, exacta resplendia com l'estrella terrestre guiadora dels folcs. L'arada mil·lenària en un racó dormia... i del corral venia, tot d'una, un llarg bramul.

Pau de llar, de solcs, d'arada, de bous. L'arada de la pau d'Ulisses l'esperà vint anys enmig del camp, quan la deixà per l'espasa: «És de llei que arades i dones esperin» (Odisseu - Tirèsies). «Em planyo de veure't tan lluny dels bous i dels solcs congregats», diu el Corifeu a Garí, el qual té els ulls entelats per «un record de fumeres» i en temps llunyans «adorava els clamàstecs» i ara somnia un fulur on la pau serà en la mà creadora de l'home:

Oh nova mà de l'home nascuda de la mort dels bel·licosos     punys! Oh dits que pasturaven com anyells els magnètics conreus de     la pau i l'amor!

(Rapsòdia de Garí)

Però abans que Garí somniés, el seu somni concret ja era desig en la veu lírica que s'alçava com una pregària:

  —96→  

i dic el mot més dolç del meu temps, la gran Síl·laba que perllonga el fresseig del meu oliu solar i brilla en el corall dels ulls de la coloma. Pau de llavis de llet per al meu germà l'home...

El poeta (explica ell mateix sobre aquesta «Cançó» d'Ecce Homo) «pronuncia el breu mot que resumeix ensems l'anhel i mancança del segle: Pau.» Ell té la seva, de pau, ara, al final del seu cant: «la joia madura que li pervé de la consciència d'haver convertit la corba dels descensos en una ascensió que es detura en tancar el cercle o cloure un cicle de la seva vida humana». Així ens exposa quina és aquesta pau que tant anomena al llarg de la seva obra, i amb les seves paraules aclarim el que vol dir pau en la pau, pau humana més enllà de la pau civil. Ell en parla de diverses maneres. Per boca de Quetzalcòatl pronuncia «la paraula pau, on dormen les llavors i es desperta el mar», donant a entendre que la pau és el fruit i el treball -les llavors-, la força i la bellesa -el mar; fa partició de pau, com d'una riquesa que pertany a tots, després de dir al guerrer que plori damunt la seva espasa; rebutja els vells de la guerra, «pudents voltors de la història»; proclama que «som la pau en la força, oh germans!» per tal que s'entengui que pau no significa debilitat, i afirma «la pau dels nostres llinatges», la perennitat pacífica d'un poble savi; i mostra «la seva pau de rostre mullat», que és la que l'home pot crear-se a través del dolor i la lluita i l'esforç i, després del dolor i la lluita, amb el treball d'ànima i cos. Ho confirma el bronze augural de La torre i la campana que «toca, en la pau celeste / per les noces finals de la llum i la gesta».