—[274]→ —275→
És el retorn a la pàtria després de trenta-un anys d'exili. Retorn primerament anticipat per la imaginació i, a la fi, fet realitat. El llibre Poemes del retorn fou publicat a Barcelona el 1972, sota el signe de l'Editorial San Juan de Puerto Rico, però la major part havia aparegut ja a l'Obra Poètica Completa el 71.
El primer poema del llibre, datat el gener de 1969 a Mèxic on fou publicat en forma de cartell en edició limitada a 220 exemplars. Consta de 400 versos i és escrit en diverses formes de versificació. «Dempeus dins del meu somni i ple d'orígens», comença. El poeta, dins del seu somni de retorn, vola a través dels espais vers la terra llunyana amb el ritme aletejant d'uns amples versos polimètrics; diu les lloances de la pàtria amb un enfilall d'imatges expressades amb sobrietat de mots dins d'una llibertat cenyida pels decasíl·labs sense rima. Amb alexandrins rimats canta el Cor dels joves que intervé diverses vegades per afirmar la veritat actual i la voluntat activa de futur. En suau cançó es fa sentir la veu de la Noia de la Llàntia, símbol de l'esperit patri amb la flama de l'esperança. Entre les paraules d'invocació del poeta s'intercala una paràfrasi de la cançó popular del Comte Arnau on el diàleg de l'ànima damnada i la vídua transcorre entre el poeta retornat que «empunya el cant» i el seu enemic que hauria volgut fer-lo callar per sempre. Quan ja l'esperit del poeta s'imagina de retorn, es posa a cantar la seva Catalunya amb uns versos breus (dues, tres o quatre síl·labes) de so greu i rítmic com de campanada i una frase d'Els segadors a cada —276→ una de les quatre estrofes com a tornada. Tot aquest cant fou suprimit per la censura a la primera edició de l'Obra Poètica Completa i també els seixanta-vuit versos del Cor que segueix, en el qual l'autor fa dir als joves la visió dels nous fills del poble i de la nova Ibèria; en el llibre Poemes del retorn, però, es pogueren publicar aquestes dues parts només amb la supressió de vint-i-cinc versos. A la Coda final el poeta nou arribat planta el seu «edicte» al mur i s'adorm a la mà de la pàtria. Les correccions que ha fet l'autor després de la primera edició són insignificants.
Datat el juliol de 1969, en la intenció de l'autor quan l'escrivia havia d'ésser un segon Cartell que potser s'hauria titulat Per al cel de Mèxic. També en aquest la imaginació impacient del poeta donava per finit l'exili i el retornava a Catalunya, sense saber que el retorn real era tan proper que no li deixaria acabar el poema més que amb uns punts suspensius i li imposaria la circumstància titular de darrera lluna.
Amb aquestes dotze cançons datades a Barcelona el setembre del 1970 el poeta, ja retornat efectivament a la pàtria, expressa les impressions i la joiosa sorpresa de retrobar tot l'ambient de la seva terra amb la llum enyorada que s'ha salvat. Són: Cançó de l'aire, del que espera la ventada, Cançó de mar i aurora, Cançó de ranvespre, Cançó de la vall, Cançó de la daina simbòlica, Cançó de la paraula sabuda de tots, Cançó nova a Barcelona amb la tendresa per la seva ciutat, els records dolorosos i els seus anhels, Cançó de la corol·la de l'esperança del seu poble. Cançó de joia, Cançó de Belisa Núria, la néta, Cançó de les tristes banderes on diu la tristesa del pare i la fe de l'hereu (fou suprimida per la censura a la primera edició de l'Obra Poètica Completa, però pogué aparèixer en el llibre) i Cançó dels joncs, incitació a la resistència i l'acció.
—277→
Últim dels Poemes del retorn, datat el 23 de maig del 1971 a Terrassa. L'ambient d'aquesta ciutat apareix a la primera i darrera parts del poema, escrites en versos llargs polimètrics amb ritme d'alexandrins i de decasíl·labs.
Molts anys enrera el poeta havia expressat l'anhel d'asseure's un dia a la taula de la pàtria (Oda Atlàntica). Ara s'hi troba, té al davant l'aliment i la beguda tradicionals. Però, en lloc de menjar, penetra ell dins del pa que li obre la porta d'una nova aurora, i diu: «Ets tu qui em combregues, poble...»; en lloc de beure, ascendeix pel doll del vi i canta les seves afirmacions.
—[278]→ —279→
Datat a Terrassa, setembre-desembre del 1971. Editat a Barcelona el juny del 1972.
Malgrat el títol, aquest poema no és basat en la llegenda montserratina. De Frai Garí només n'ha pres la idea del crim sexual i de la bestialització de l'home. El Garí de Bartra té també quelcom de Prometeu (no ja sols per l'al·lusió directa en la paràfrasi invertida d'uns versos d'Esquil amb la qual comença, sinó també pel caràcter parcialment redemptorista del personatge) i de Job; com, per altra banda, ho anuncien els lemes d'Esquil i del Llibre de Job. En total, és l'home modern amb les seves caigudes i els seus alçaments, i amb la seva esperança representada per la figura incorpòria de Soleia, «la Noia de la Llàntia». És l'home dividit del nostre temps, sublim i degradat, amorós i bestial, llençat entre la fetor i les estrelles. Soleia, l'esperit de la pietat i de l'esperança immoridora, el treu del femer, l'alça, el sosté perquè mostri al món la seva més veritable estatura: gegant del somni.
L'autor, en el parlament de presentació del llibre, definí el sentit de les divagacions de Garí en el poema dient que són «els pensaments migpartits entre una aguda consciència i els esquinçalls d'una memòria visionària individual i ensems col·lectiva, en el caos i desmesura del somni».
En el cas de Garí el poeta podria dir, com digué de Quetzalcòatl, que en crear-lo li «calia ésser fidel a la prodigiosa figura des del fons».
La seva història d'humanitat i bestialitat, de violència i lluita, de sofriments, de tendresa, de passió, és més que dita, al·ludida pel seu parlar i pensar delirants quan és només una pobra cosa ferida i llençada al femer. De primer els seus pensaments —280→ es concentren en les visions del Guernica de Picasso, figures de l'odi i el dolor; ell fou allò: el qui veié el desesper de la mare, la mort de l'infant, sentí el renill del cavall i el mugit del toro, i caigué estassat, guerrer de l'espasa rompuda, i veié també, per damunt de l'hecatombe, la Noia de la Llàntia, plorosa, il·luminant amb l'esperança. Ell tingué una mare de mans que s'anaven envellint en el clot de la falda i veu que cantava per fer-lo dormir. Fou infant camperol que parlava amb els forats dels seus vestits. Fou jove que arrossegà la seva misèria i els seus somnis pels vells carrerons de la ciutat, creient en el rugit de Bakunin i escoltant el sermó de Zaratustra. Ha conegut l'exili i presons. Tingué un primer amor en el bosc i es bestialitzà i assassinà en el darrer.
L'esquema del poema és aquest:
Llarga descripció en prosa de l'escena de la Plaça del Segle XX on jeu Garí, ferit d'una ganivetada al costat, sobre un munt d'escombraries.
Pensaments i visions de Garí en versos polimètrics molt variats. Hi ha una mescla de pestilència i llum astral, de bellesa i repugnància. Evocació d'una nit d'amor amb Hilda. Apareixen en la seva visió dotze figures, unes representatives de la quotidianitat actual -la vella, la fornera, el brivall de la moto...- altres simbòliques -la Ploranera, el boc, Soleia-. Van darrera el vent, que té múltiples màscares, i parla.
Parla el vent (Corifeu I), en hexàmetre, de l'home i a l'home. Altra vegada Garí divaga, raona i evoca. Sent el seu cor com un gos; ell mateix se sent cor i gos, i que l'Altre també és gos. Recorda la seva infantesa, la cançó del Pol-dels-fems que li cantava la seva mare. I Pol-dels-fems que només tenia un ull li recorda el vell fuster borni que tenia una dona jove, Damiana, que el seduí en el bosc. Pensa en altres dones de la seva vida, evoca les dones «malparides» de Cotlliure que es complaïen cruelment a fer delir els presos, i en parla al gos que li llepa el peu, al gos que és el seu propi «cor de paparres i sarna», que és ell mateix.
El Corifeu (II) intervé per a plànyer i definir Garí.
Garí conta al gos la seva joventut a ciutat.
Se sent la veu en la Cançó de Soleia (I).
Garí parla d'ell mateix: «Pobre de mi, jo-gos, gos-ningú, gos tothom i el gos-àngel també!» Abomina el món corrupte que ha conegut i imagina un bell món futur. Sent que algú canta...
Cançó de l'emigrant del sud. Composta alternativament d'uns —281→ versos en castellà de García Lorca i d'altres en català de l'autor. Torturades evocacions dels temps amargs del passat de Garí, quan queia i s'aixecava, i plorava, i per fi sentia la veu meravellosa de Soleia.
Cançó de Soleia (II). Somni de les banderes lliures de cap país.
Altra vegada les visions amargues, però sona de nou la cançó de Soleia i Garí diu: «Escolta-la cor meu, gos despert dins de mi...»
Cançó de Soleia (III). Segueix el somni de les banderes.
Garí conta al gos la seva actuació en la guerra. (A la primera edició fou suprimida per la censura la primera estrofa). Després Garí, visionàriament, descendeix cap a l'ombra i el neguit, i arriba davant el Teatre de Titelles.
Corifeu (III). Aquí el Corifeu és el Titellaire. En romanç, comença a presentar el drama d'Hilda i Garí. Fa sortir els personatges, de primer Hilda, després els seus tres germans, «el petit
amb una daga / que sempre pateix de febre» (queda sobreentès, doncs, que és aquest qui ha ferit Garí). Quan surt Garí en escena s'inicia la representació. Però serà el propi Garí qui ens relatarà el drama.
Torna a parlar l'esperit de Garí. No s'ha reconegut en el personatge del Teatre, ell es coneix d'altra manera. La febre que li causa la ferida el fa imaginar-se jove i gerd en la frescor de dalt als cims i rodolant per l'aiguaneu, fet degotís planyívol que xiscla el nom d'Hilda. Parla de la mort adreçant-se al gos. Torna a pronunciar el nom d'Hilda. Es recorda convertit en ós, ballant al so dels alirets d'Hilda. I ara es veu en la seva misèria, en el femer, escoltant el cor, el gos, l'eco dels anys i la cançó de Soleia en els aires.
Cançó de Soleia (IV). Aquí Soleia es descriu ella mateixa. Interrupció de Garí que parla a la seva pròpia orella. Però s'ordena callar, perquè Soleia canta.
Cançó de Soleia (V). Segueix la definició d'ella mateixa, «la qui serva l'espurna».
Garí recorda i conta un episodi de la seva època de guerriller emboscat. Però torna a Hilda: relata com l'escanyà, una nit, als pujols, després que ella s'havia mofat d'ell. Ara s'endinsa en ell mateix, en la seva situació, les seves sensacions, visions i anhels, fins que arriba Soleia, pietosa i dolça, i l'ajuda a alçar-se.
—[282]→ —283→
Molts d'aquests Himnes, escrits la tardor de 1972, podrien formar part de Poemes del retorn; realment, en són com una prolongació. Però tenen la qualitat d'himnes perquè responen a la necessitat d'expansió del poeta ple de goig i eufòria i salut física en la plenitud de la possessió de tot això que ara el volta i que havia enyorat. S'hi troba encara aquell embadaliment admirat, joiós i sorprès davant el mar i els camps retrobats: «mar de recomençaments», «el meu dia salvat»... El sentir-se jove quan surt a veure el mar, parlar de la «sembra salvada», afirmar que «és ser fidel té tant de martell com d'enclusa», acabar dient: «retorn i naixença i destí»... I, no cal dir-ho, El fill pròdig, tot ell dedicat al retorn a la pàtria. Com també La mare sorra, que és retorn a aquell bocí de Catalunya, Argelers, que per amarga contradicció fou ja exili, l'any trenta-nou.
Intentaré donar breument una idea del que és cada un d'aquests dotze Himnes.
I. La mort del vent.- És el vent damunt el mar autumnal, on com Samsó, rapat, troba la mort sota les columnes d'aire que ha sondrollat, i flota entre les ones adormides amb un somni de veles a la boca i l'espasí de la Stella Maris li trauca el cor.
II. La mar i el mar.- «Jove he sortit a veure'ls»: anomena en plural l'hermafrodita que veu en la mar femenina que li besa els turmells i el mar masculí que resplendeix orgullós: «L'ampla estrofa marina». La seva ànima és jove malgrat les cicatrius, abandona la «copa d'ombra». La dona el segueix «esvelta de la pluja dels anys» -«dona que cures d'home l'home de focs diversos» i ell li ofereix de compartir l'octubre.
—284→III. Els fonolls.- El poeta s'endinsa pels camps, a Calonge, per la sendera que ve de la vora del mar, entre els fonolls reminiscents de la infantesa. Demana al camí que camini amb ell i aprengui dels seus passos «els cants de l'abordatge / del meu profund viatge». Va exaltat per les seves imatges. Una victòria certa li diu: «Segueix, la terra és tot!» Els fonolls grocs de tardor són la seva ànima.
IV. El fènix.- No vol parlar de cendra, ni de la sínia de les hores, ni dels «goigs d'un Eros mecànic en una cambra sòrdida». Dirà el misteri òrfic de la múltiple espurna (la poesia) que reneix eternament d'ella mateixa. Exalça el somni, el món, l'espiga, l'anhel, l'onada i el sol; les creacions del vol de l'au encesa, la Nova Parella. Sent el futur. Veu la nova creació que desitja emprendre: Arnau. El cor se li esbatana a les veus.
V. Variació de Hölderlin.- Es desvia d'unes visions poètiques de Hölderlin, però s'identifica amb els seus sentiments. Fa una pregunta inquietant: «Qui viu el temps...?» Però exulta en sentir el començ de l'autumne.
VI. Les flors de la nit.- Les «flors meves de la nit» són els pensaments abocats al misteri. Les lliga amb la seva música i les ofrena al seu cor, aconhortat en «l'hora compartible» i el destí, després de veure salvada la sembra i reblat el treball del martell i l'enclusa fidels.
VII. Els Heralds.- És una incitació com algunes n'hi ha a les Cançons de la llum salvada. Tapa la boca de la derrota. «No dormiu més!» diu a les roges didaleres, a les paraules de les llàgrimes, als àngels de les semences, a la unànime bandada, als germans vermells en Sísif. «heu de regar tanta ombra!»
VIII. La mare sorra.- El poeta torna a la platja d'Argelers, «ric de cicatrius nostàlgiques». «Mare sorra, mare sorra... -diu- aquí em tens en companyia / de l'arrupida memòria». S'adreça a la mare sorra on va néixer la seva síl·laba, el seu verb de poeta: «aquí es va estendre el meu títol / d'homenia patidora / signat per la tramuntana...» La invoca, la mare sorra, li pregunta si no el reconeix. Contemplant el mar, enfonsa la cullera al plat del seu cor i menja dels records de trenta anyades. Entre les evocacions —285→ repeteix insistentment la invocació «mare sorra» fins que li diu: «també ets terra!» Al final, un infant juga dins l'aigua amb un globus groc que deixarà anar a l'aire. El poeta hereta la gran rialla de l'infant.
IX. Meteors i epifanies.- Són dotze poemes en prosa fets a pinzellades d'impressionisme oníric. Visions on pesen els sentiments i els pensaments que van de l'observació subjectiva a l'interès col·lectiu. Si bé no tenen la forma musical de l'himne clàssic, són himnes pel so d'eufòria que hi ha en llur fantasia visionària, eufòria reblada per l'afirmació final de cada un, el sí pronunciat per una ignota, invisible figura femenina que, al darrer, el repeteix tres vegades i el perllonga.
X. Orfica.- Reflexions sobre el destí d'Orfeu, a qui el poeta diu que, si Eurídice no pot tornar, ha de bastar-li cantar l'amor en l'onatge del cor -silenciada la música, el cor forjat es vessa al vent-, i viure així el retorn, i esperar-la, ni que sigui amb la testa a les mans.
XI. El fill pròdig.- Una vegada més, amb paraules i sons diferents, el poeta diu el seu retorn a la pàtria; parla als joves que se li acosten, els aconsella; després se'n va sol pels camins, afuat d'existència, i és «una rel que camina». Anuncia aquí també la tasca que l'espera: deslliurar Arnau de la seva llegenda. Quan torna, en davallada fàcil, el segueixen i es confonen la remor del fullatge, la del mar i la de les primeres síl·labes que escriurà. Ple de certesa, es declara «jornaler de la llum i deixeble dels blats», de nou al treball d'obrador i al fruitar d'espiga.
XII. La terra.- El poeta diu que no li calen primaveres per gravar en una vedruna la llei que fixi les parences mudables de la terra que li satura l'esguard i l'esperit. És pregunta si la mort no deu ser un plany de l'arrel a la fulla, però afirma que viu, afirma el retorn, la naixença i el destí. El tema de l'etern retorn cíclic, doncs, és reprès en aquest himne, el va i ve de l'existència: batec, pleniluni, caiguda.
—[286]→ —287→
Tant com la de Garí, aquesta Rapsòdia s'allunya de la llegenda popular. Es pot dir que del Comte llegendari del Montgrony no n'hi queda més que el nom, i potser l'empenta, la gosadia i la passió, si bé orientades en tot un altre sentit. Aquest Arnau actual no té res de malvat, ben al contrari. Però és que, en veritat, ja Maragall destruí la llegenda i redimí el Comte de la seva infàmia. Aquell Arnau maragallià salvat és el que nodreix el de Bartra: el fill de la terra, el qui és la terra palpitant, el cep carregat de fruit, el qui en la lluita aprèn la llei d'amor, el qui vol dir el Dolor dels homes, el qui pateix per tothom, el qui estima la vida i té la voluntat de ser home sobrehome. Maragall feia dir a Adalaisa: «¿de què us val, doncs, poetes, la poesia?... Si no em pots tornar al món, calla i acaba.» I ell, el poeta, li contestava: «Al temps hi ha encara coses no sabudes. La poesia tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes.» En efecte, amb la seva poesia Maragall donà nova vida a Adalaisa i Arnau. Al temps hi ha sempre coses no sabudes: ara Bartra, realitzant l'afirmació vident de Maragall, torna a fer viure Adalaisa i Arnau, en fa una dona i un home dels nostres dies. Ells, com tots els mites amb llur veritat, sempre tornen. A més, Bartra posa en la persona d'Arnau molt d'ell mateix i de la seva pròpia vida. No crec massa arriscat dir que Maragall també ho féu.
Aquí, doncs, Bartra no treballa a fons la personalitat d'Arnau que la llegenda esbossa en unes pinzellades rudimentàries, sinó que -en algun moment només- pren alguna d'aquestes pinzellades per a estendre la seva intensitat vibrant entre tot l'esforç líric amb el qual construeix una figura particular que si té gran part del propi autor, té també molt d'altres figures d'home auroral armat d'acció, verb i apostolat, que anteriorment havia —288→ creat (Quetzalcòatl, Ulisses, Màrsias...). Traça la seva pròpia trajectòria vital incrustant-li experiències imaginatives; traça al mateix temps la trajectòria de la maduresa del seu propi pensament, però dirigint-la vers uns objectius exteriorment diferents dels seus, si bé iguals en el fons. El vagarejar d'aquest Arnau no és de brutalitat i de follia superba com el del Comte Arnau llegendari, sinó de dubte i autocreació.
La línia diguem-ne autobiogràfica del poema és aquesta: exili en diversos països, procés de maduració, retorn a la terra, activitat de cara als seus dins de la pàtria. La seva línia llegendària i maragalliana és: aventura, violència de passió, amors, cavalcada final. Remarquem les diferències entre les tres visions de la figura en els punts essencials. La llegenda presenta un Arnau malvat, uns vassalls maltractats, una muller sacrificada, un pecat en la persona de l'abadessa i una ànima damnada; Maragall dóna a l'ànima no pas damnació eterna sinó expiació, la redimeix de les maldats pel penediment -les veus que la persegueixen- sublimitza la unió amb Adalaisa per l'amor i el seu fruit i torna a Arnau la dignitat humana per la voluntat de superar-se; l'Arnau bartrià no traeix els homes, ans vol servir-los, ha estimat la muller i l'ha oblidada només després de morta per què es deu a la vida, Adalaisa és sublim en ella mateixa, és l'amor i l'art i la bellesa, i Arnau és home que se supera cada dia, ha escoltat sempre la terra i vol ser home entre els homes.
Aquesta creació sorgeix d'un desig de molts anys enrera i té antecedents en l'obra bartriana: el poema Estances d'Arnau per a Adalaisa, de 1956, ara incorporat gairebé íntegre a la Rapsòdia, i dins de Cartell per als murs de la meva pàtria, de 1969, la refosa de la cançó popular on ja el poeta s'identifica amb Arnau. També del Cartell («Cançó de la noia de la llàntia») ve la figura immaterial de Soleia que apareix a les Rapsòdies. La idea de l'autor és constituir una trilogia, sota el títol de Soleia, amb Rapsòdia de Garí, Rapsòdia d'Arnau i Rapsòdia d'Ahab.
El poema és dividit en tres Moviments i cadascun d'aquests conté diverses composicions.
La lletra al cel.- Set estrofes de sis versos alexandrins, en algunes trencat el sisè al primer hemistiqui. Arnau, amb les vivències —289→ de l'autor, navega rumb a Amèrica en companyia d'Elvira. La lletra que veu al cel és la M de mort i de mare.
Les violetes.- També alexandrins, però estrofes de dimensions irregulars. I també les vivències de l'autor traslladades a Arnau: l'amor novell a França, ja en la tenebra de la guerra mundial que comença, tot evocat per l'aroma de les violetes.
Els cavalls lluminosos.- Amb forma poètica semblant a les dues composicions anteriors són dites les impressions de l'arribada a una costa del Caribe.
La llàntia dins la cabana.- Composició polimètrica per dir les sensacions d'Arnau en una nit tropical; intercalades, breus, intenses i vibrants com cançons de negres, les imatges de l'ambient que el volta.
El colibrí dansa davant la muntanya.- Aquesta composició és més llarga i més variadament polimètrica. El paisatge és mexicà. Arnau va a cavall (podem decidir que amb aquest toc el caràcter del país coïncideix amb la figura llegendària catalana), s'atura i contempla, més que el paisatge, el seu espai interior. Entrellaça allò que veu amb les seves reflexions. Encara és jove i es fa moltes preguntes. El vol del colibrí li suscita pensaments que el menen a analitzar-se, intentar definir-se i expressar allò que voldria ésser. Entreveu l'acció i l'actitud que caldrien i sobre elles s'interroga més, arriba a alguna afirmació, afirma sobretot la vida, la terra, la paraula i se li renova la fe.
Arnau parla a l'ombra de César Vallejo que dorm en un mur de tova.- Composició en vers lliure i amb imatges que podrien ésser vallejianes, com una digressió dins del total del poema, és un homenatge i un apropament al poeta peruà.
La cançó vora l'East River.- És un diàleg entre Arnau i l'ànima d'Elvira (a la inversa de la cançó popular), la qual havia mort negada «i de fill plena» al riu Papaloàpan. És una cançó de nostàlgia contra el plany de la qual ell es rebel·la perquè només vol records de vida. Elvira sembla que vulgui confirmar-li l'ésser donant-li reiteradament el títol d'home.
—290→Diàleg d'Arnau i Soleia a Oyster Bay.- Apareix Soleia, sorgida de les aigües o del somni, i dialoga amb Arnau en una paràfrasi de la cançó popular on l'ànima del Comte parla amb la seva vídua. A les preguntes de Soleia (què t'ix de la boca, dels ulls, de les mans...?) Arnau contesta definint-se, explicant la seva personalitat, la seva vida, els seus anhels. El diàleg resta truncat després que Soleia li diu «home auroral» i no acaba la darrera pregunta. «La noia de la llàntia» no havia fet sentir encara la seva veu; des del nostre lloc de lectors pensem que potser aquesta primera aparició significa que Arnau ja ateny la maduresa.
Complanta d'Arnau des de l'Empire State Building.- Amb aquest plany pel món modern mecanitzat que representa la urbs estesa als peus d'Arnau l'autor vol recordar el Crit de García Lorca des d'un altre gratacels de Nova York, i perquè resulti més indubtable l'al·lusió fa aparèixer el cos ensangonat del poeta andalús als braços de Walt Whitman. Arnau parla amb el mateix to acusador, agre i dolorós de Poeta en Nueva York, però acaba cantant totes les coses que canten, possessionat d'una nova consciència d'apòstol i decidit a baixar vers la solidaritat.
Soleia canta des del pont de Brooklyn.- Com a Rapsòdia de Garí, en aquesta d'Arnau també Soleia intervé amb les seves cançons de llum i esperança i tendresa que vénen misteriosament de l'aire. Aquí, abocada sobre el riu negre, conjura la presència de pollancs i boirines i el record de la donzella índia Pocahontas.
Les veus de la terra.- Són les veus que Maragall fa ressonar en torn del seu Arnau quan ja és fill de la terra. Per a l'Arnau bartrià, tel·lúric des de la naixença, les veus de la terra són amoroses, maternals, aconhortadores, li parlen quan «ja ple del seu exili, volia donar un cos a cada un dels seus somnis» (l'exili pot correspondre als mil anys de córrer del Comte Arnau maragallià cansat de la cavalcada a l'hora de la redempció) i li ofereixen suport, l'ajuden a comprendre's, li il·luminen la fita, el calmen i endolceixen amb llur cançó. Arnau hi parla en alexandrins.
Interludi.- Aquest interludi entre la voluntat de retorn i la realització —291→ de la tornada es compon de sis poemes, que són: una Cançó d'alegria de Soleia; dues marines on Arnau, amb «l'anell del retorn», exulta entre les ones; una vista Des de Súnion amb Adalaisa per primera vegada al costat d'Arnau dansant la llum; una escena de retorn i d'amor quan, «l'hivern vintè» a partir de l'èxode, Arnau besa i toca la terra, la seva, i després s'uneix a Adalaisa entre les ginesteres; i una altra Cançó de Soleia adreçada a l'eternitat i el temps.
Sota el Tossal de l'Àguila.- En vint-i-quatre estances d'extensió i mètrica diverses se'ns ofereix una mena de breviari líric de la vida d'Arnau i Adalaisa en un retir a muntanya, amb frases i actes d'amor, visions, pensaments, introspecció; la darrera entrada és una cançó de Soleia, paràfrasi d'un joc infantil.
El molí vermell.- Escena misteriosa en la qual s'endevina que Arnau s'ha lliurat ja a l'acció en solidaritat. La forma és polimètrica, molt lliure.
Diàleg d'Arnau i Pere de Su.- Un nou deixeble o seguidor es presenta a Arnau: Pere de Su, home ja granat, segur per tant en la seva exigència quan diu, contra els dubtes d'Arnau: «Tu tindràs la paraula!» Tot el diàleg en alexandrins.
Paràboles.- La situació fictícia té una certa semblança amb la del «Sermó del llac» de Quetzalcòatl, perquè també Arnau aquí apareix apostòlic, ja té la paraula i s'adreça a la seva gent en mestratge i comunicació del seu pensament. Els versos tenen to d'oratòria. La doctrina predicada és de fraternitat, de somni, de fe en l'home auroral, d'identificació amb la terra. Entre els seus oients hi ha el jove fill de Màrsias.
Sota l'om.- Segueixen les prèdiques d'Arnau. Dóna consells, exalça els béns de l'ànima, proclama l'esperança i vol convertirla en acció.
Cançó de Soleia.- D'una manera enigmàtica, Soleia sembla assenyalar —292→ amb el seu cant la proximitat d'esdeveniments transcendentals.
Vora la Mediterrània.- Nova escena marina. Dins les aigües de la cala, amb Pere de Su, Arnau s'abandona al «gronxineig d'hexàmetre» de les onades que «apaivaga el tumult» del seu «llenguatge d'home» i, encara que les hores volen «mots de ferro», canta l'amor.
Estances d'Arnau i Adalaisa.- Un diàleg la primera part del qual, on parla Ell, és formada amb les antigues Estances d'Arnau per a Adalaisa i la segona, on parla Ella, és una cançó d'amor.
Crits i murmuris.- Arnau recull les heretats que freturà en l'exili: el poble i les visions del camp. Escolta el cant de la seva sang i, després, la veu de Soleia que canta coses reals del paradís que «l'home ha fet per a l'home». Quan torna a parlar la seva sang és per dictar-li consells, o més bé manaments, i fer-li profecies: no acatis, ens esperen, farem néixer l'home, ara vindrà la vida... La sang li pregunta si no sent el cavall, però la veu de Soleia interposa la seva dolça cançó de l'amor d'Adalaisa. Després sí, ell sent el cavall, li salta al damunt i cavalca, sense estreps ni brida, travessa un reialme múltiple, deixa enrera els vells pensaments, records, enarbora preguntes i respostes, corre vers la llum, vola, va, penetra al paller de l'ésser; algú va dir que serà arbre, penya, mar, aire, astre (Maragall), doncs ja ho és, és tot allò que veu i toca, el néixer i el morir. S'acaba la cavalcada i Arnau camina «pel pacte de la terra» vers on espera Adalaisa; el vent crida «Viure!» i Arnau contesta «Ésser!». L'existència madura en ell, ja pot enllaçar-se amb Adalaisa per destruir la història i refermar la vida, mentre Soleia canta que «l'etern va del nu al tu».
—293→
La tercera i última de les Rapsòdies de Soleia ha estat acabada durant l'estiu del 1975, quan aquest llibre entrava a la impremta. Es desplega, naturalment, entorn del mite modern i ja clàssic de Moby Dick, el qual, sorgit del geni nord-americà de Melville en els temps encara èpics dels Estats Units, el pensament de Bartra ha agermanat als grans mites del món antic. Al contrari del que féu en les dues Rapsòdies anteriors on encarna els personatges llegendaris en homes de la nostra època, canviats llurs actes i circumstàncies personals, en aquesta la figura del capità Ahab es conserva íntegra tal com fou creada: és l'autèntic capità Ahab, ja mort i ànima vivent alhora, portat pels corrents marins al Mediterrani des de les aigües nòrdiques on morí en la lluita frenètica, per tal que pugui ésser rescatat, salvat de la seva al·lucinació apocalíptica per l'esperit de les terres costeres de la mar greco-llatina, representat per Ulisses, qui el posa en mans de Soleia, mans del Bé del món que el lliuraran de la soledat oceànica i el portaran al cimal humà i tel·lúric: Soleia, l'antítesi de Moby Dick.
Era fet de mort i somni és el primer vers de la Rapsòdia i el títol del primer cant (en heptasíl·labs) on el cos del capità negat, errant pels mars, cofat d'algues i vestit de molsa, evocant la seva vida, arriba al Mediterrani.
Diàleg sotamar. Aquí l'autor empra l'alexandrí. Ahab es troba amb Ulisses, i el rebutja: vol restar sol. Però Ulisses l'obliga al diàleg, li parla de les joies de la terra. Ahab parla només de la seva dèria de balener fabulós, del seu antic poder, dels gaudis sensuals que li donava la seva nau. Ulisses vol dur-lo a la terra, —294→ l'empenta cap amunt mentre segueix parlant-li de la llum, dels arbres, dels conreus, de la noblesa de l'home damunt la terra. Mentre pugen, veuen passar per damunt d'ells les quilles dels creuers de guerra, «tant d'acer i supèrbia de les estrangeries / que enlairen als cels purs bel·licoses banderes» davant els litorals on encara guspiregen les mirades dels déus (al·lusió que situa el rescat d'Ahab en els nostres dies). Ahab no contesta el discurs d'Ulisses, s'endinsa en sí mateix i parla de la seva mort en la lluita amb la Balena Blanca; diu que ell torna i encara viu perquè un, Ismael, va contar l'epopeia. Quan morí pensava en cireres... Ja entren a la seva parla imatges terrestres, però té l'obsessió de l'ala, el martell i la bandera del seu darrer moment mariner, i els anomena al mateix instant que la terra apareix davant els seus ulls.
Col·loqui sota l'ametller. (Heptasíl·labs). Ulisses deixa Ahab en terra, prop d'un ametllerar on Soleia va al seu encontre, li dóna la terra i li vol fer oblidar la mar. S'endolceix Ahab, el qui fou ferotge perseguidor de Moby Dick, la seva atraient enemiga. Apareix el Minotaure, que en aquesta Rapsòdia no és el mateix símbol del mal agressiu i temut que hem vist en composicions bartrianes anteriors; aquí l'home entrelligat a la bèstia és amansit i dominat per Soleia, qui es fa acompanyar per ell, obedient al lleu toc del vímet amb el qual Soleia li tusta una banya, mentre s'emporta Ahab per fer-li aprendre la terra, i fa que el baf de l'alè del Minotaur e reconforti el vell capità.
La nit de Peníscola. Forma escènica on el Poeta és un dels personatges. Després d'una acotació que indica com és l'escena a la plaça d'armes del castell de Peníscola, el Poeta fa la seva pròpia presentació en alexandrins. Apareix Soleia, i el Poeta, ara en heptasíl·labs, la descriu, corpòria i a la vegada incorpòria, la invoca com una profecia esperançada, com una companya -o musa- en la poesia; mentre ell parla passen diverses vegades Els Ecos i Les Corol·les, els quals després diuen què són en uns breus versos. El Poeta, tocant les muralles de Peníscola, canta un himne als obrers constructors del castell; remarquem que en algun moment l'autor empra metàfores tretes de la realitat de la terra on té lloc l'acció: les orxates que degoten dels astres, la llum vestida de taronja... El Minotaure du imatges de sensacions percebudes des de l'ombra. La Tripulació del Pequod fa uns crits i La —295→ Patum deixa anar unes onomatopeies grotesques. Canta Soleia encarnant la Primavera. A la veu del Minotaure des de les ombres -«sóc la nit dels altres»- segueix la de La Vaca Cega, tribut a la de Maragall per la forma i el tema, però que va prenent una commoció que acaba en Pasifae. Ahab, embolcallat per l'alenada del Minotaure, crida Soleia, que és el seu pigall damunt la terra per ell incògnita. Hi ha, doncs, tres orbs de mena diferent: La Vaca, d'ulls invàlids, el Minotaure, invident a causa de les ombres, i Ahab cec per la seva soledat. Soleia li contesta compadida, nascuda, diu, de la seva desemparança: «tu no pots anar sol, ànima massa sola». (En aquest fragment Soleia parla en alexandrins com Ahab, per única excepció en tota la trilogia on sempre la veu de «la noia de la llàntia» es fa oir en forma de cançó.) Ahab diu el seu endormiscament, com si el bressés el Pequod enmig de la bonança de la mar adormida. Seguit dels Ecos i de Les Corol·les, Pablo Neruda arriba volant i el Poeta l'invoca i li adreça vuit estrofes de dotze alexandrins; Neruda, des de l'aire, recita sis versos seus, en l'idioma original; després desapareix. Els Ecos repeteixen, traduïdes, les darreres paraules de Neruda i Les Corol·les el darrer vers del Poeta. La Tripulació del Pequod parla maleint Ahab; el capità es desperta, els increpa, els menysprea i es lliura al seu somni de l'ànima-proa. Crit de La Tripulació contra ell. Ulisses intervé, els fa callar perquè «cal deixar parlar l'altre». I Ahab parla d'ell que és la seva nau i puja fins als astres i el mar tanca les portes darrera d'ell. La Tripulació, lliure de la tirania del capità, diu que se'n torna a casa, a la terra. Soleia canta a Ahab una cançó apaivagadora on li diu que ara és a la terra i que el mar ha mort. El Minotaure canta la mort del mar. Els Ecos confirmen aquesta mort i Les Corol·les celebren la fecunditat. La Tripulació del Pequod, amb passos de ballet, recita el repudi i la mofa del capità. La Patum intervé amb la seva onomatopeia. La Tripulació del Pequod crida: «Mori Ahab!» i «A terra, tots!» Però Ahab torna a ésser el ferri capità, domina la Tripulació rebel amb imprecacions i insults; diu que és l'únic que no somia i per això comanda, que no hi ha retorn, que aniran a l'encontre de la balena, que veurà el brollador de la sang anhelada i, ell que s'ha anomenat «l'únic que no somia», diu el somni de la seva ascensió, muntant Moby Dick, fins més enllà de les constel·lacions. Mentre ell parla, La Tripulació del Pequod s'adorm. Ahab diu la pau en els espais, creu veu re l'esperança, un rossinyol canta, ve el buf del Minotaure i el —296→ capità arria la bandera del deliri. Pip, el grumet negre, canta una cançó alegrement folla. El Minotaure demana a Soleia que salvin les dolceses. Canten Els Ecos i Les Corol·les i Soleia canta a Ahab promeses d'esperança. El poeta clou l'acte cantant en romanç: deixa Ahab en mans de Soleia perquè l'ensenyi a sentir la terra i l'home, ja que ell té altra feina tancat «dintre la cambra de fronda de l'idioma».
L'albatros negre. Somni d'Ahab (alexandrins): Mort del mar. S'eleva l'albatros negre, fendeix els aires; abaix hi ha la destrucció de la terra pel contagi de l'odi. Però les coses i els mots són salvats per la llum. Ahab crida l'albatros, que és el món amb els seus dolors i joies; l'au torna de les alçàries i s'endinsa al cor d'Ahab qui, amb els ulls closos, endevina el somrís de llavor d'Ulisses.
Soleia canta entre les herbes altes. Cançó de la donzella.
Llunes i sols. Set alexandrins on comença la caminada d'Ahab, Soleia i el Minotaure terra endins. Hi ha un breu cal·ligrama per dir el rodolar de les llunes i els sols.
Les metamorfosis del viatge. Vuit poemes en prosa. Visions que poden comparar-se a «Meteors i epifanies» d'Els Himnes. Al primer hi ha la visió del «Minotaure portant un cavall agonitzant» de Picasso; el sisé és la descripció dinàmica del quadre «Minotauromàquia», també de Picasso. El darrer diu un viatge fantasmal d'Ahab, Soleia i el minotaure en un tren subterrani d'una urbs que, per unes poques al·lusions, s'endevina que és Barcelona; a l'última estació baixen tots el passatgers menys ells; segueixen viatjant els tres sols, de nit; quan arriba l'aurora baixen, davant de la Muntanya d'Ametista, només Soleia i Ahab: el Minotaure segueix el seu destí de constel·lació dins el tren que puja vertical cap al cel.
El Cim de l'Home. I. La pujada. Descripció de paisatge muntanyenc (evidentment típic del Montseny, no anomenat).- En aquest cant s'alternen els alexandrins, els heptasíl·labs, els versos de sis síl·labes i un fragment de mètrica irregular, d'acord amb els temes.- Quan els dos caminants són prop d'un gorg —297→ se sent La cançó de la paitida a la qual contesta la Cançó de Soleia. La donzella mena Ahab, submís, vers el Cim de l'Home. Ahab puja penosament i apareixen les Ploraires, i parlen, diuen que són el dolor de les pàtries, que dormen sobre la tomba anònima del guerrer... Segueix un diàleg entre Ahab i Soleia; el vell capità està cansat de la pujada i de veure terra amb ulls avesats al mar; Soleia li diu: «només et salvarà el cim», «t'ajudaré...», «no temis la mort», «ascendir és parteratge». II. Ve la boira. Després Les veus de la terra diuen a Ahab que oblidi el mar. Arribada al Cim, murmuri de Soleia, Ahab pensa en Ulisses, home de mar i terra. Moby Dick ha mort arponada per l'esperit. Ahab, tan identificat amb la terra que es converteix en arbre, lliga el seu brancatge amb els altres arbres humans.
—[298]→ —299→
D'aquest llibre gairebé només cal fer-ne constar el títol que l'autor donà a la trilogia reeditada en un sol volum el 1977. Consisteix en les tres Rapsòdies (de Garí, d'Arnau i d'Ahab) aplegades en una unitat. No hi féu cap modificació, només, a la de Garí, esmenà les mutilacions i supressions de la censura.
—[300]→ —[301]→
La primera edició d'aquest poema, 1977, porta les breus paraules del poeta que en precediren la seva lectura a l'Ateneu Barcelonès el 25 d'abril del mateix any. En síntesi, adverteix que no dirà res sobre el poema perquè «una obra de poesia no pot ser mai intercanviable per l'esperit discursiu crític» i recorda que «fa quaranta anys, l'any 1937, jo ocupava aquest mateix lloc en un recital de la meva poesia d'aleshores». Una afirmació que hi intercala sí que avança quelcom de la intenció del poema: «la llibertat i la veritat són sempre revolucionàries», diu. I en els primers versos ja anuncia que el cant «serà de vaticini», que la imminència de l'Home Auroral, de la gran llei de la llum -de revolució, doncs-, és una profecia.
I. El poeta fa alçar el vol a l'esperança gavina des del seu cor feixuc d'enyor, la gavina, aquell símbol que apareixia sovint en la poesia d'exili, en l'«honor de les esperes», i canta, anuncia que s'ha acabat la nit dels clandestins, s'erigeix en profeta que canta.
II. En la joia d'allò que pressent i té per cent, aboca a raig símbols i metàfores amb la seva fe en el tot que és el mar, la terra i l'home, on tot plora d'alegria, l'ona té un sanglot d'home i l'home té un sanglot d'ona.
III. Exultant, davant de l'aurora marina, el poeta es fa preguntes. Té un somriure de «toís», suau com la llana d'ovella; devia captivar-lo, «toís» ja sabem com el fascinaven els mots-, encara que els filòlegs no estan pas d'acord sobre el significat —302→ d'aquesta paraula, Fabra, Alcover, Moll, Coromines, cadascun l'interpreta amb variants, però tots li donen un sentit relacionat amb la llana acabada o a punt de tondre. Instantània evocació del colibrí tropical en la poesia de l'exili. Aquí hi ha la gavina, precursora de la llum naixent. Ell creu en l'aurora, tot i que vegi perills. Joiós de tanta fe, unint record i futur, espera respostes del mar.
I. Disposat ja a començar el seu cant, «i que serà de terra» com anuncià en el Preludi davant del mar: aquí trepitja terra, solcs, arrels, entre boscos i rostolls i vinyes, invoca els déus, però els de la seva espurna, invoca la vida, la vida dansant, la vida de la vida.
II. Entrada a la nit camperola. Ell es dedicarà a les «sembres interiors» per al futur, però no oblida, no del tot: fa esment del soldat mort, sent que el roure solitari murmura un cant de guerra», tot i que Eros «fresseja en els trèmuls pollancs».
III. Aquesta estança és un decàleg de prohibicions, indispensables perquè l'Home Auroral sorgeixi.
IV. Amb mots fervents i amorosos, invoca l'Àngel de la Memòria.
V. Ja acompanyat de l'Àngel, camina entre metàfores les reminiscències. L'Home Auroral ha de tenir un passat, o no seria prou humà. En lletra cursiva, en cada estrofa una època, amb un devassall d'imatges, evoca: l'infant innocent que bevia de l'aigua inconeguda; la seva joventut de sang brunzent, l'hora de maduresa quan el colpí la poesia del món; els parracs dels cent mil, ell n'era un, damunt la sorra, menjant llenties que el vigor de l'esperança, la força de la vida, feien brillar al cel com diamants; vora les «aigües fora del temps» del Papaloapan, ja podia dir-se «senyor del meu dia», dins del seu esperit albirava ja la figura del vaticini, que seria aviat Quetzalcòatl. No, el primer esboç Auroral havia estat Màrsias. Quetzalcòatl fou més que un esboç, fou un ideal viu, l'Home Llum, com l'anomenà. Només aquí, al tercer intent, li donà el nom d'Home Auroral per fer-ne ja, a més d'un anhel, una profecia, potser fins i tot amb una certa il·lusió d'ésser capaç d'arribar un dia, si les circumstàncies fossin favorables i la vida prou llarga, a convertir-se ell mateix en un home —303→ auroral, i per això devia fer referències al seu propi passat. L'última reminiscència que li desperta l'Àngel és de Nova York, un quadre de bellesa, una visió poètica, l'absolut fet possible, fantasia metafísica. L'Àngel de la Memòria s'esvaeix i ell pot tornar a la immediatesa.
VI. Ara es presenta Vidala. Només és un nom que el poeta ha trobat. La troballa d'un nom, d'un mot, per a ell sempre és sement de creació. «Parla, Vidala», li diu.
VII. Vidala parla amb les paraules que ell li dóna. L'Home Auroral -ara ja ho és, el poeta- es diu a si mateix que ell l'ha feta forma visible, Vidala, li ha insuflat una veu perquè li reveli qui és -«home de destí»- i què ha de fer.
VIII. Ara parla ell a Vidala. El lector pot endevinar, encara que el text no ho digui mai, que Vidala és la Vida. I per què la fa aparèixer amb figura de dona? Potser havia d'ésser així per les raons que s'esmenten en el capítol d'aquest llibre referent a la presència de la Dona-Mare-Terra en la poesia bartriana. En to meravellat expressa com la veu, quin bé li fa, què li ha d'agrair, i li demana que l'ajudi encara.
IX. Ella parla com una amant: «Home de llum d'albada, et sento palpitar en les meves estranyes!» Fa elogis d'ell. Després torna a donar-li consells, ara amb conceptes més profunds, més transcendentals, sobre com ha de cantar, com ha de viure interiorment, i acaba una enigmàtica al·lusió a la clau del jardí «on s'amaga la rosa del viatge». Quin és aquest Viatge, el lector pot decidir-ho segons el seu sentir. Potser és la veritable existència auroral?
X. Càntic de l'Home Auroral. És un cant de repòs, de tranquil·litat, de pau. L'Home Auroral ja és com ha de ser. Joiós, saluda les estrelles que occeixen la mort. Però no deixa de ser home, criatura temporal, i amb quelcom de Sísif. També, perquè és home, fa l'amor amb Vidala. Al dia que neix l'home fa l'ofrena d'una embosta de terra recollida a l'ombra d'ella.
XX. Vidala ja és una dona satisfeta d'amor. I es banya al mar. «Al migdia, la mar fa sentor d'home». En els llavis d'ella Bartra fa homenatge a Maragall, hi posa les paraules d'aquest: «Adéu, però no adéu».
XII. Realitzat, l'Home Auroral. Aquesta última estança és el cant de l'assoliment, la joia, l'orgull humil, l'amor, la fraternitat. Fa ben explícit que l'home Auroral és tothom assimilable —304→ a tot, «l'infinit Joan Poble». Per això parla al tu i del tu, no al jo ni del jo. «Jo a vegades sóc el tu que m'il·lumina». Sap que no és perfet, l'home, però ja s'hi apropa. «Seràs l'home de llum...» Sent que la pau lliberta vola vers la seva ànima. I sap que Vidala vindrà.
—305→
Publicat el 1979 dins el volum El gos geomètric. Els poemes solts que constitueixen aquest llibre, escrits entre el 1976 i el 1978, no hi apareixen per ordre cronològic de creació, sinó situats cada un en el lloc de la paginació que l'autor creu escaient al seu contingut. Així és que ha volgut cloure el llibre amb la peça de més significats humanistes i més pes literari i començar lo amb
Sols un home, un breu poema compost més tard que molts dels que el segueixen, per presentar-se i advertir que no té més pretensió que la seva humanitat.
Emmudien les bèsties, rememoració de la seva soledat de poeta en els anys de l'exili, no hi havia qui l'escoltés excepte les bèsties, com a Orfeu, potser.
L'au immensa. El poeta descriu l'hora única, irrepetible, d'una altíssima volada de l'ànima, en somni o en poesia.
El vent llaura la mar. Un quadre -una marina- compost amb múltiples metàfores, algunes pinsellades surrealistes i més d'una idea transcendent.
Visions sense cant. Són visions, sí, no se'n pot dir altra cosa, en quatre parts d'extensió desigual numerades amb xifres romanes. Però que no hi ha cant és mentida, perquè els versos són alexandrins, per bé que sense extremat rigor ni rítmic ni estròfic.
Volant sobre Oklahoma. Impressió d'un vol que férem en un jet particular, d'Oklahoma a Dallas, la primavera de 1976.
Poder. Amb el parèntesi i subtítol que hi posa, (Variant), què vol dir? Segurament, que el que se sent en ell és una variant del poder en el sentit ordinari del mot: és el del poeta, com a tal posseïdor del món, i el del retornat que ja té el que vol: terra de so jorns.
—306→El Dia. Premonició de l'alegria que tindrem «quan arribarà el dia que esperem»
Hora alciònica. Fa a l'amic una llarga confidència de la seva sensibilitat feliç durant un sojorn estiuenc a El Miracle.
L'olivera. Treu de l'olivera exemple de viure humà.
També pot florir el cor... En la tardor de l'any i la tardor de la seva vida, adolla una poesia que oscil·la entre la malenconia i la fe. Ja no preguntis més. S'ho diu a ell mateix: vol acceptar el misteri i l'atzar que hi ha en la fulla que tremola.
Quartet. És un quartet de versos, cada un amb la seva melodia pròpia i tots quatre lligats en el tema.
Quan de mi finalment... Vol predir el seu futur definitiu que encara trigarà més de quatre anys a fer-se veritat: «Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres...» Sense saber-ho, escriu la seva pròpia oració fúnebre. El matí del 8 de juliol de 1982, Miquel Desclot llegiria aquest poema davant la tomba oberta d'Agustí Bartra.
Torna, torna l'albatros. És el relat d'un somni fet de literatura, amb l'aparició de figures literàries misterioses: l'albatros, que el poeta no ha vist mai en la realitat, l'Aurèlia de Gerard de Nerval, la llegendària Gradiva, fins la Vidala creada per ell a L'Home Auroral... I el despertar amb la familiar guatlla.
Els besos dels amants. És un cançó a la vitalitat amorosa que no tem ni «el sec brancatge» de la mort.
Cançó una mica enfadosa. Hi evoca la joventut i no és gens enfadosa. La tornada «quan era jove...» la fa més cantadora.
Intento la mimosa. Breu cant autumnal i memòria de la infantesa.
Dos somnis. El primer, «La fira», és característicament un somni. El segon, «Els Grans Transparents», és més pròpiament una fantasia amb fugida de la nit vers l'aurora.
La lira. Amb aquesta composició, trena d'imatges i pensaments poètics, sembla voler enfrontar-se al concepte cursi de la lira i acaba també fent sonar la nota de l'alba.
Nit mexicana. Petit poema en prosa, paisatge lacustre, escrit a Mèxic l'any 1974 i allargat el 1978 per lliscar pel surrealisme vers un llunyà record londinenc.
Com... Desitjant la Poesia.
La Poesia. Una cançó melodiosa i gronxadissa i una mica joganera, on la Poesia hi és encarnada en una figura de noia.
A frec de vidència. No és utopia, no inventa: és desbordament —307→ d'imaginació. Gairebé pressent l'arribada a un indret entre estructuració ideal i jardí paradisíac. Només gairebé. Però es queda a frec de la vidència en una expansió surrealista.
Suite de la finestra. En quatre poemes d'igual mètrica però d'estructura estròfica i extensió diferents, estampa el panorama que l'envolta a la seva cambra estiuenca d'Ullastret, amb la finestra damunt els horts, els pensaments que hi té, les impressions que l'afecten, les reflexions que hi fa, les transcendències que hi troba. I. L'ocell: Un drama. II. Escric a no sé qui: Semiconfidència psíquica. III. M'ha despertat la lluna: Estat d'ànim. IV. Les coses: Amorositat per les coses quotidianes.
Anhel. En aquests deu versos l'anhel que hi ha és de vacil·lant definició, inconcret. Potser és de mots, de poesia, però ell mateix, el poeta, dubta. Insistir en el somni, probablement. Que vingui la seva Vidala, demana, perquè de tant en tant li cal invocar figures sorgides de la seva obra. Fa la comparança: com Maragall necessitava la seva Haidé. (Hi ha una diferència que ell no diu: Haidé era real i creada, Vidala només creada).
De la nit al dia. És un home-poeta que va caminant pel circuit del dia, des de l'aurora -el motiu que tant s'imposa en el camí de la seva obra- fins al ponent, amb passes de metàfores insòlites, com «la rialla de l'herba», «l'oracle dels arbres», «dins el cor de la roca xiscla el somni de l'aigua», que es fan repetir i escorcollar per descobrir-hi l'aventura de dolor i vida de l'esperit que les adolla. Per acabar constatant que la història que fou tro ara ja és cadàver.
Fragment a Joan Salvat-Papasseit. Aquest és el primer dels homenatges a cinc poetes molt estimats per ell amb els quals acaba el llibre. Tampoc aquí hi ha ordre cronològic. No s'endevina quin criteri el guià per ordenar-los així i no d'altra manera; pot ser és l'auto-valoració de la qualitat, encara que aquesta manté un nivell gairebé igual; potser és un equilibri de dimensions, alternança de més llargs i més curts.
L'estil d'aquest Fragment (no gens fragmentari, excepte que hagués tingut intenció de fer-lo més llarg) és absolutament bartrià, no té res del propi de Salvat-Papasseit. Anomena algun dels seus temes i circumstàncies: es així com personalitza el poema que li dedica. Fora d'això, només, en homenatge, inventa i canta com sol fer-ho. A remarcar, un detall paisatgístic circumstancial de l'autor: la Garriga Gran és a Ullastret, on en aquella època estiuejava.
—308→Recordant Novalis. Quant al contingut, el mateix es pot dir d'aquesta peça que de l'anterior. Només, de Novalis, en manlleva la reiteració del quan esperançat, no les tristeses, sí la il·lusió ocasional d'un món sense història afegint-hi la pròpia fe en l'home auroral.
Elegia i cançó a Miguel Hernández. A aquest s'hi acosta molt i llargament, estigué sempre tan a prop d'aquest home poeta màrtir: físicament -era dels seus, en la mateixa tragèdia-, idealment -clamaren per la mateixa causa!-, poèticament, captivat per les visions i metàfores, tan actuals, que hi ha en Miguel Hernández. I li presta la seva Soleia perquè li canti una cançó de bressol en agraïment per les sublims Nanas de la cebolla.
Il·luminacions. Amb la dedicatòria: «Homenatge a Arthur Rimbaud». Quin millor homenatge que deixar-se il·luminar per ell i fins plagiar-li humilment el títol? Només que el que s'il·lumina en Bartra són vivències pròpies.
Deixant flors a la tomba de Rilke. Agustí Bartra composà aquest poema després d'haver visitat la tomba al cementiri de Rarogne el 21 de setembre del 1975, any del centenari del naixement del poeta alemany, i fou publicat per primera vegada el desembre següent en edició de Jaume Cañameras limitada a tres-cents exemplars numerats i signats per l'autor. Saturat com estava, des de sempre, de la lírica rilkeana i d'aquell gran pensament, Bartra aquí s'adreça directament al poeta «del destí interior de l'home», repeteix la joia de les roses expressada en la senzilla estela, diu que li escolta el silenci en els murmuris de la vall, li parla de la profunda penetració en el seu esperit dels prodigis d'aquell Rilke entenedor de la mort i extasiat dels àngels, li ofereix les seves pròpies imaginacions, li diu Orfeu i ell mateix se sent una mica Orfeu. Tot un fluir complicat per acabar cantant-li una glòria bucòlica i tranquila.
—309→
Aquesta composició, escrita el 1978, és ben singular entre totes les obres bartrianes. Poema, evidentment, concebut com a realització aïllada, com a llibre, si bé no resultà prou llarg per poder omplir un volum de dimensions ordinàries ni prou curt per formar part d'un recull de peces poètiques breus. A part que per l'autor tenia massa importància, massa dimensió literària, massa individualitat com a creació -i les té realment- per barrejar-la en un conjunt variat com La fulla que tremola, el qual, per altra banda, també tenia poc gruix per a tot un volum. Així és que fou decidit publicar els dos en un sol llibre, amb el títol del que l'autor volia valorar més, aquest.
És singular enmig de les altres obres líriques bartrianes majors perquè no està dividida en cants ni parts, no té una diversitat escènica, gairebé no s'hi troben variants de forma, només, sí, en la tipogràfica amb els espais, amb les columnes de mots sols que separen els blocs de prosa poètica sense puntuar i que donen també diferències musicals per obra i gràcia del poder de la poesia. Bé, cal esmentar tres petites excepcions, tres illetes de versos amb mesura i rima calcades sobre el patró shakespearià, que són les cançons d'Ariel. Gosaria afirmar que en aquesta obra, que podria ser teatral, hi ha estrictament les tres unitats clàssiques: de lloc, de temps i d'acció. I encara s'hi troba unitat de personatge: tot el text és un llarg monòleg de l'únic personatge, Caliban. D'Ariel només hi ha, per uns instants, la veu, no la presència. I el gos és una metàfora.
L'obra no és glossa ni paràfrasi de La Tempesta. Aquest Caliban no té l'idiotisme del de Shakespeare, però sí, certament, la part de bestialització, encara que sigui més humà. El significat —310→ social que es dóna al Caliban shakespearià -amb intenció o sense per part del seu autor- el de Bartra el té i ben del món modern; per la circumstància el poeta ha pres el model de Sísif, en cara que utilitzi els noms i les referències de La Tempesta. Podríem dir que aquest personatge és un Sísif degradat o un Caliban ennoblit, ennoblit pel sofriment, per la condició de víctima d'un poder ignot, cruel, tirànic. El poder és innominat, pot ser qualsevol tirà del món, o tots, pot ser simbolitzat pel gos geomètric. Si més no, aquest gos Bartolí el representà magistralment amb el seu dibuix per a il·lustrar el llibre, on, llàstima!, apareix en reproducció tan reduïda que no se'n pot percebre tot el valor. És el guardià, al servei del poder, que impedeix el pas pel pont que porta a la terra paradisíaca. I el turmentat, com Sísif, ha de rodolar altra vegada muntanya avall. La porta, al cim, no s'ha obert, no hi ha hagut pietat.
—311→
Aquest llibre, aparegut el novembre del 1980, no es pot considerar pròpiament una unitat de creació en l'obra de Bartra, però sí que és una unitat editorial en el sentit que dónen els angle-saxons a les paraules editor i edició, segons el qual el propi autor n'és l'editor. Es tracta de la compilació que ell va fer de textos escrits al llarg de trenta-cinc anys sobre el tema vastíssim d'Idea de la poesia estudiat en un capítol d'aquest llibre, sencers o en fragments: hi ha poemes, narració, assaig, conferències, pròlegs, entrevistes, tot extret de publicacions anteriors, i moltes cartes.
—[312]→ —313→
Algunes paraules de Feliu Formosa tretes de la Introducció d'aquesta obra en l'edició que en feu l'Institut del Teatre l'any 1984 seran adequades per donar-ne notícia:
El tema, en elevat lirisme i drama punyent, es desenvolupa gairebé només per mitjà de monòlegs, quatre de Lena i dos de Blai. Hi ha la veu de Mònica -la morta- en off. Hi ha el xiscle dolorós de Lena pel record del fill perdut en la guerra. Es una obra tràgica.
—314→Es posà en escena junt amb les dues anteriors sota el títol de Sonata en tres temps i la direcció de Feliu Formosa, els 28 i 29 de juny del 1980, en preestrena, i durant un mes entre febrer i març del 1981, a Terrassa.
—315→
Bartra tenia altres dos projectes molt ambiciosos dels que havia començat a preparar la realització: una obra de teatre en quatre o cinc actes, Roja lluna d'Orestes, i un vast poema que tindria l'antic Egipte per tema i escena (s'havia procurat i llegia molts llibres per documentar-se), però que després pensà extendre amb la glossa de figures històriques o imaginàries de diferents èpoques, entre elles Crist i Ulisses, sota el títol general de Lai de Ningú. En l'entremig tingué la idea, l'impuls d'esmerçar-se en una manera de fer contraposada a la de la major part de la seva obra. Ell que era considerat un escriptor profús, es dedicaria a la creació de la poesia més sòbria, més sintètica, més concisa: l'haikú, la fórmula japonesa de les disset síl·labes que contenen tota una visió, tota una sentència, tot un moviment anímic...
Esperonat per aquesta nova dèria, el poeta composà ja alguns haikús aquella primavera del 1981 i continuà i n'acabà l'enfilall durant els mesos de juliol i agost a Arinsal, Andorra, on ara hi ha un monòlit a la seva memòria. Són seixanta, els haikús, dividits en tres conjunts que porten els títols de «La flauta d'escorça», «El vent» i «La trena infinita». En el primer hi predomina la natura, preferentment vegetal, però s'hi introdueixen expressions sentimentals i agudeses de l'intel·lecte; poden trobar-s'hi sospirs de nostàlgia com aquest: «Fletxes de suro / de l'angoixa. Mormolo: / colibrí: vine!» (El colibrí simbolitza el passat mexicà). El segon, el més breu, té una unitat de tema, el poeta sempre parla al vent i encara que li adreça pensaments ben distints potser algú podria considerar poc ortodox aquest fet. Val a dir que en tot el llibre Bartra es permet dues vegades de trair el rigor exigent del límit tancat de disset síl·labes: l'haikú 15 acaba —316→ en una coma per tal de completar el pensament amb el 16, que conclou amb «Començo a entendre»; i els 26, 27 i 28 són també una continuïtat, una descripció de l'ésser del vent no gaire sintètica. L'última part sí que és una corrua -trena, en diu ell, però en tot cas molt desigual de típics haikús de sentit dens, complet i aïllat.
En aquestes seixanta petites creacions poètiques poden trobar-s'hi, condensats, tots els temes cabdals de l'obra bartriana.
—317→
Últim dels seus llibres, inacabat, aparegut pòstumament dins del segon volum de l'Obra Poètica Completa el juny del 1983 i, solt, l'abril del 1991; en castellà, junt amb una antologia de poemes anteriors, a Mèxic, el 1984. Ell mateix li donà el títol, designà el contingut que pensava encara augmentar, n'establí l'índex que s'ha respectat afegint-hi només el darrer poema que no pogué acabar.
Lai de Ningú. L'escriba Nu. És la primera composició (en vers lliure però amb una certa accentuació rítmica) que va fer per realitzar la part del Lai de Ningú inspirada en reminiscències de l'antic Egipte. En aquesta setantena de versos datats el 28 de desembre del 1980 parla un escriba anomenat Nu -el nom el trobà en algun dels llibres consultats-, parla sensualment de paisatge, de vegetació a les vores del Nil, de dona, d'amor, de divinitats. Potseriorment hi afegí quatre versos de to més intel·lectual que no porten data. El Ningú del títol general del projecte té relació amb el nom que Ulisses es dóna en un episodi de l'Odissea.
Ocells de mitjanit. Cant d'ànima impacient, de visió, de símbols, de contradiccions, de crida i reclam, d'anhel, que s'envolen en esbart.
Estances de Lòria. Poema en lloança del «País Alt» (Andorra) escrit el juliol del 1981 i dedicat a la Parròquia de Sant Julià de Lòria que li féu un homenatge consistent en l'edició del poema, luxosa, amb una reproducció del text autògraf, limitada a cent exemplars numerats i signats per l'autor, i el seu lliurament en un acte solemne celebrat al Comú.
Dic la flor. Petit poema en prosa d'exalçament de la floreta anònima, amb implicació d'humanitat.
Després d'haver perdut la visió de l'ull esquerre. Aquest és el primer —318→ dels poemes de malalt. L'embòlia que li destruí l'artèria central de la retina esquerra es produí el 25 de novembre del 1981. «Era el principi de la fi, i no ho sabíem», tinc escrit jo a la Crònica de la vida d'Agustí Bartra. El poema és datat el 3 de desembre. A partir d'aleshores, totes les peces que va escriure són ara fites en el seu camí de la mort. Però no totes són de queixa. Aquesta sí, en aquesta hi ha la por de la ceguesa completa, malgrat l'afany d'esperança.
Dues narracions sobre temes navajos. Aquí hi ha la prova que no s'ensorrava en el lament. Les dues cançons porten la data del 19 de gener del 1982. Havia passat ja tres setmanes (incloent-hi el Nadal) a l'Hospital de Sant Llàtzer a causa d'una segona embòlia que li havia afectat el cervell, i escrivia uns versos joiosos glossant temes dels indis navajos: I. La veu que embelleix la terra, és la veu de l'home, la que espera l'aurora. 2. Cançó de caça, on el cérvol blanc pastura amb mareselva i campanetes al banyam: un bell somni, sense sang.
Corranda. Ara sí, un cantar trist. «Tot és nostàlgia», diu i repeteix. Hi ha fantasmes. Hi ha el record de tota una vida. I l'espera de «l'allau d'aranyes»!
Cançó. Dues quartetes només. També tristes, d'una tristesa inconcreta, millor dit, no expressada, perquè ben concreta encara que no dita és l'esgarrifança que produeix el frec de l'ala ne gra de l'oreneta xisclaire.
Crida. Un gran exalçament de la vida sobirana. Acabava el mes de gener. L'angoixa estava vençuda.
Aquest poema i el que segueix, tots dos breus, foren escrits després d'acabada La Sínia i l'Estrella, però ell disposà que en el llibre el precedís.
Sísif. Més optimisme. Sísif feliç, amb el pes damunt les espatlles: és dels invictes.
La Sínia i l'Estrella. Aquest poema és el de contingut més complexe i més ric de significat de tots els del llibre. Per valorar-lo bé cal saber-ne les circumstàncies que envoltaren la seva gènesi. Porta la data del dia que fou acabat, el 16 de gener del 1980, però Bartra l'havia començat a últims de desembre, encara a l'hospital. Paradoxalment, és un poema d'optimisme, de joia i desig de viure, d'amor a la vida. Quan compongué els tres primers versos, jo els vaig memoritzar per tal de recitar-los als amics, especialment la família Cañameras que m'acollia quan sortia de l'hospital per anar a menjar o dormir.
—319→
|
Eren una rèplica a les paraules de Neruda (Sucede que me canso de ser hombre) que prengué com a lema per mostrar, malgrat la discrepància, homenatge al poeta que sempre estimà. Se sentia ja en plena recuperació de l'atac sofert i amb moltes ganes de viure. Això passa, diu, quan s'ha tingut por i s'ha superat. S'adreça als amics que el defensen dels mals, dels «gossos geomètrics». Es creu joguina del destí i, no obstant, també creu poder-lo dominar, perquè hi ha la Sínia que en el seu rodar li apropa les imatges del consol que transformen l'angoixa en joia, en la nit placèvola. Però la Sínia, fent pujar recer tant evoca cels estrellats com presències aterridores. De tota manera, «quan el somrís del cel baixa al cos dels humans» ell repeteix que no es cansa de ser home en la terra, i aleshores brilla l'Estrella benefactora, l'Estrella de l'Ésser, eterna. Ve el matí daurat i el bateja amb olor de fleca. No es cansa de ser home, vola disfressat d'Ametller, perd flors, cada flor sofreix l'Ametlla (la vida, el sempre?). Cau, però en la caiguda vers la terra on no es cansarà de ser home està esperançat perquè hi ha les arrels que saben. I ell també sap.
La Sínia i l'Estrella fou publicat per Jaume Cañameras en un opuscle que porta aquest mateix títol juntament amb el poema referent a la pèrdua de la visió i altres cinc escrits el mes de gener; edició no venal de 300 exemplars numerats i signats per l'autor que aparegué el 23 d'abril de 1982, el dia que Bartra ingressava per tercera vegada a l'hospital, on, al llit, signà els exemplars.
En un indret... Una cançó, també alegra: tot i que fa al·lusió a la foscor i a l'esglai, acaba celebrant la «lletra de sol» que escriu l'ànima del poeta.
Les orenetes. S'acaba l'hivern, vindran les orenetes, la primavera, músiques, pau. És el 19 de febrer.
Curtes epifanies. 22 de febrer. Ressorgeix l'esperit vital de l'Agustí Bartra d'abans de les xacres: creu, vola, canta.
El gall de Vallparadís. És a l'Hospital de Sant Llàtzer, el 3 de març, quan l'havien d'operar. La seva finestra dóna als horts i les cases de pagès de Vallparadís. Insomne, trist, perduda l'alegria, sent cantar el gall, cada nit, i es fa preguntes sense resposta.
—320→El meu cor a dalt d'un arbre. Recobra el bon humor. Ja ha passat l'operació (ell ignora que ha estat inútil), la seqüència és poc dolorosa. Fa una cançó juganera. Penjat a la paret, al seu davant, hi ha un quadre que representa una branca de lilà; és una estampa amable, a ell li plau mirar-la, li recorda que aviat floriran els lilàs, ja arriba la primavera que espera amb il·lusió. «El meu cor a dalt d'un arbre / està esperant els lilàs». Diu al cor que ja pot saltar a terra i seguir-lo tot xiulant. Joia, versos riallers. Només n'hi ha quatre que esmenten el destret: «Des del meu hivern de ferro / estenellat en monjaç, / mon ànima us necessita, / oh lilàs, lilàs, lilàs». Però tota la resta és alegria. Al final, afirma seriós que el destí no és atzar: deu voler advertir-nos que quan juga també pensa.
L'Àngel de la Llum: Passen els dies, el mal empitjora, l'alegria desapareix, ja no tornarà més. A finals de març, una esperança trista, una fe irracional, dicten al poeta un dels poemes més bells de tota la seva obra, belles paraules per dir una bellesa sobre humana: l'Àngel de la Llum. Belles paraules per adreçar-li una pregària, demanat-li pietat, ajut, consol, salvació. «Deixa'm posar de nou dempeus sobre la terra», li suplica. «Deixa'm vagassejar sobre la terra viva». Sofreix, però veiem que encara no es cansa de ser home en la terra; sofreix però el dolor té minves a estones, i d'això ell en diu salari d'almoina. «No m'abandonis, àngel... Anem vers les aloses!... Deixa'm sentir la titànica força / d'un bri d'herba que creix». Com és, l'Àngel de la Llum? El poeta en oració de súplica només dóna alguna besllum d'aquest ens enlluernador que somriu, bellesa que resplendeix, llum necessària. ¿Què és, l'Àngel de la Llum? Creació, consol, pietat convertida en esperit... per les definicions que el poeta en dóna, i un poder, també. Àngel de poder, li diu. El Poder? Omnipotència? Divinitat? Aquesta precisió no és en el poema, però sí que hi trobem una identificació de l'Àngel com a Vida, o al menys part de la Vida, perquè sota la seva mirada la Mare Terra atorga el seu ordre i la seva protecció i l'Àngel, en correspondència, traça el Cercle Etern.
Anna dorm. En l'insomni i el desconhort, el poeta amolla frases de tendresa; de records que el porten fins a un vers que per la seva extremada senzillesa, la seva sobrietat que redueix l'expressió a un mínim de paraules, conté una immensitat de sentir. Me'l va llegir plorant: «Però t'he dit amor. I és tot, és tot, és tot». No oblidaré mai el seu ennuegament de llàgrimes en la repetició —321→ d'aquests dos mots: és tot. Dir «amor» era tot... i era tant que no podia ser més. Sí, floreix el sanglot: ho pregunta, i no calia. Després veu venir genets de clarors. -Encara la seva devoció a la vida! -I és aquí on «el gall canta per tots dos».
L'ocell de la muntanya adormida. Aquest poema, compost de set dístics rimats, és una metàfora del propi poeta (l'ocell) i la seva situació (la muntanya). L'ocell no pot cantar ni pot volar perquè dorm la muntanya «figura de dolor sense forma». L'ocell poeta sap i sofreix (el poema és escrit a l'Hospital de Sant Llàtzer a darreries d'abril), però malda encara per aixecar la seva veu.
Sorgeix l'amor. El mes de maig, quan Agustí Bartra era a l'hospital, s'escaigueren les noces de plata de Jaume Cañameras i Teresa Sanahuja, els amics més lligats a nosaltres. Com que el poeta sabia que aquelles noces no eren ràncies, els composà un epitalami. Oblidà els seus mals i el lloc on jeia, s'omplí la imaginació de pensaments d'amor i els cantà representats per imatges bucòliques.
Fragments de dues cartes imaginàries. En el pressentiment de la fi propera, en els seus insomnis i angoixes, ja només cerca refugi en el pensament de l'amor pels éssers més propers a ell, només la tendresa li és bàlsam; amb el fervor per la vida. L'enyorança dels fills l'impulsa a escriure'ls unes cartes poètiques, no verificades, fragments de cartes -comencen i acaben amb punts suspensius, comencen amb minúscula-, més de confidència l'adreçada a Roger, més de record la d'Eli.
Si no et tinc... És a l'hospital per tercera vegada. La nit, quan jo no hi sóc, és trista, amarga, torturant. D'això es plany en aquest poema on, amb tot, posa una lírica emocionant de gran elevació, una mica maragalliana, com la d'aquests sis versos modèlics:
|
Anna total. L'últim poema. Inacabat. Ni tan sols constava a l'índex. Devia ser el 13 de juny quan n'escriví els darrers versos, no finals: la matinada del 14 ja fou fulminat definitivament. És —322→ un poema d'amor. No hi ha ni un plany, ni una expressió trista. Havia començat pel títol, cosa que no solia fer sempre, a vegades trobava primer l'acabament. Total... Què significa aquest total? Anava perdent tantes coses. La vida li fugia. Li restava la poesia. I jo, que només me'n separava els instants indispensables. Sempre junts, dia i nit. Em tenia seva, total més que mai.