L'obra de Guido delle Colonne reutilitzada en el Tirant lo Blanch¹

Joan Perujo Melgar

L'obra de l'italià Guido delle Colonne, escrita originàriament en llatí en la segona meitat del s. XIII², fou coneguda en l'àmbit lingüístic català gràcies a la traducció de Jaume Conesa, protonotari del rei Pere el Cerimoniós, començada, segons sembla, el 1367³. La versió catalana de la Historia destructionis Troiae és, sens dubte, una de les influències literàries més fructíferes sorgides de les relacions socioculturals entre els italians i els catalans⁴.

Guido delle Colonne, igual que l'autor de l'Amadís de Gaula, devia considerar com un fet històric «ayer avido Troya, y ser cercada y destruida por los griegos»⁵. L'autor sicilià, potser influït per la seua professió de jutge __de la ciutat de Messina, des del 1257 fins al 1280__ pretenia reconstruir fidelment els fets d'un crim llegendari, el setge i la destrucció de la ciutat de Troia, d'acord amb els escrits de dos autors apòcrifs, Dares i Dictis, considerats com a testimonis oculars dels fets __en realitat segueix el text del Roman de Troie de Benoît de Sainte-Maure (vers 1160)__ i en contra de les «poètiques ficcions» d'autors com Homer, Ovidi o Virgili⁶, els quals, segons la seua opinió, «la veritat del fet transcriviren en dictats figuratius e ab algunes ficcions, en tant que ço que ells scriviren fos vist a aquels qui ho hoen no ésser ver, ans paria més que fossen faules» (pàg. 6)⁷.

Les Històries troianes __títol amb el qual és coneguda la versió catalana__ són una fita fonamental en la creació del model de llengua literària que caracteritza els autors catalans del segle XV __l'estil llatinitzant anomenat, potser sense massa precisió, «valenciana prosa»⁸__ però marquen també una gran aportació al naixement de les grans narracions cavalleresques de la literatura catalana medieval. Evidentment, cal posar en relació aquesta versió amb l'auge de les traduccions catalanes dels clàssics llatins que es produeix, sobretot, a partir de la segona meitat del segle XIV. Van ser traduïts, per exemple, el De re rustica de Pal·ladi (1380-1385) per Ferrer Sayol, el De consolatione Philosophiae de Boeci (1358-1362), Titus Livi (1383), Valeri Màxim per Antoni Canals (1395)⁹, les Heroides d'Ovidi (1390) per Guillem Nicolau i les Metamorfosis (1494) per Francesc Alegre¹⁰, etc. Aquesta tasca tingué també una continuïtat en el segle XV, amb les traduccions dels grans autors italians, Dant, Boccaccio i Petrarca, fonamentalment¹¹.

Sens dubte, el model de narració que subjau en el Tirant lo Blanch o en el Curial e Güelfa deu molt a l'obra de Conesa. Així, pel que fa al Curial, hom ha citat moltes vegades el passatge del primer llibre¹² en què l'autor remet a la descripció de la bellesa d'Helena que fa Conesa en el llibre VII (pàg. 101) per evitar fer una digressió en el retrat de la donzella Làquesis¹³. Pel que fa al Tirant, Martí de Riquer ja va assenyalar que, també, la descriptio puellae de Carmesina segueix el mateix text de la descripció d'Helena¹⁴. A més a més, Curt Wittlin ha pogut detectar-hi diversos plagis més o menys literals i alguns motius pràcticament calcats de l'obra de Conesa¹⁵. Però a més d'aquestes intertextualitats més o menys puntuals, una anàlisi més detinguda ens permet comprovar que la reutilització de l'obra de Guido delle Colonne, a través de la versió de Conesa, és molt més profunda en les dues obres. En aquesta comunicació, ens proposem analitzar-ne un exemple concret, una seqüència estructural de les Històries troianes referida al personatge d'Aquil·les, que ens pot ser especialment útil per a entendre, comparativament, l'actuació de Tirant en la cort de Constantinoble i els motius que expliquen el seu pelegrinatge forçós cap a les terres del nord d'Àfrica.

L'argument de l'obra de Conesa és suficientment conegut. L'episodi que ens interessa ara té lloc en el context dels enfrontaments entre els troians i les tropes gregues, que han posat setge a la ciutat de Troia per venjar el rapte d'Helena. Aquil·les, un dels capitans més forts de l'exèrcit grec, decideix visitar el sepulcre d'Hèctor, que ell mateix havia derrotat en una batalla, tot just quan els troians organitzen els actes d'homenatge per l'aniversari de la seua mort. Al temple d'Apol·lo, on es troba el cos embalsamat del seu antic rival, acudeixen també la reina Hècuba, mare d'Hèctor, i la seua filla Políxena, de la qual s'enamora Aquil·les de forma instantània. Aquil·les contempla la gran bellesa de Políxena __l'amor entra pels ulls__ i tot seguit és pres en els braços de la malaltia amorosa:

E com Achil·les hac esguardada Políxena e hac contemplada sa ballesa, verament se pençà en son coratge que jamés no hagués vista donzella ne altre fembra qui tanta ballesa hagués, e en la qual fossen axí dues coses ensemps: ço és, tan gran noblesa de linyatge e ballesa tan excel·lent. E dementre que ab desijós coratge en ella hagués fermat son esguard, la sageta de cobejança soptosament e greu lo naffrà e vençé la sua fortalea, e passant a les parts pus de dins del seu cor, aquell sobrepés e de molta cremor de amor lo forçà follajar

(pàg. 243).

La contemplació de la dama li fa oblidar totes les altres coses i és el principi d'un estat anímic caracteritzat com a malaltia segons la tradició de l'amor hereos: «Achil·les dementre poch seguí Políxena ab dolços esguarts, los quals foren rahó e comensament de la sua malaltia» (pàg. 243)¹⁶. Amb aquest pensament, Aquil·les se'n va a la seua posada i busca el llit (pàg. 243), però no pot dormir pensant en l'estimada. El cavaller invicte en el camp de batalla, com Samsó, s'adona que la donzella és l'única que l'ha pogut vèncer i es lamenta pensant quin remei (quina medicina) podrà trobar per al seu mal:

O, desestruch yo, lo qual forts hòmens e robusts no han pogut vençre, ne encara aquell tan forts Hèctor, qui tots los pus forts sobrepujava! Per esguart d'una frèvol donzella són vensut e devorat! E si és ella la rahó qui fa lo meu mal ¿de qual metge pusch esperar medecina, com ella sola sia qui·m pot ésser metge e medicina de salut, la qual, ne pregàries mies, ne preus de moltes riqueses, ne fortalea mia, ne la noblesa de mon linyatge, no poran moure a pietat? [...] E ¿ab quina cara, axí com fan los altres amants, la poré afalagar a moviment de ma volentat, car ella·m sobrepuge de tot en noblesa e en poder de riqueses, e puys que ha ballesa sobre totes les fembres, les quals totes coses lo seu coratge tenen en erguyl? Verament, tota carrera me par que·m sia tanchada per la qual puxa provehir a ma salut .

(pàg. 243-244)

Com veiem, aquest procés d'enamorament és del tot semblant al que experimenta Tirant en arribar al palau de Constantinoble i contemplar les «dues pomes de paradís» de Carmesina (cap. CXVII, pàg. 228)¹⁷. Tirant, com Aquil·les, busca de seguida el llit, apesarat per una malaltia que li fa perdre l'apetit i les ganes de dormir (cap. CXVIII, p. 228)¹⁸ Quan el seu cosí Diafebus intenta conhortar-lo per intentar vèncer els efectes del mal d'amors, Tirant pronuncia un parlament semblant al d'Aquil·les, tret gairebé literalment del text de Conesa:

E no sabeu vós que en quants fets de armes que só trobat jamés negú no m'à pogut sobrar ni vènçer? E una sola vista de una donzella me ha vençut e més per terra, que no he tengut contra ella resistència neguna. E si ella m'à fet lo mal, de qual metge puch sperar medecina? Qui·m pot dar vida o mort, o vera salut, si no ella? ¿Ab quin ànimo ni ab qual lengua parlar poré que la pugua induir e moure a pietat, com sa altesa me avança en totes coses, ço és, en riquea, en noblea e en senyoria? [...] yo sé perdut, car a mi par que totes les vies qui·m poden dar remey de salut me són tancades; per què no sé quin consell prengua a la mia fort desaventura 19.

(cap. CXX, p. 238)

En els dos casos hi ha algun fet que impedeix que el cavaller enamorat puga aconseguir la medecina adequada al seu mal. En el cas d'Aquil·les, perquè l'estimada, Políxena, és filla del seu enemic. En el cas de Tirant, perquè Carmesina és l'hereva de l'emperador i ell, de moment, tan sols és un cavaller estranger que acaba d'arribar al regne. Per tant, l'argument del text de Conesa s'adapta perfectament al personatge de Tirant²⁰. En els dos casos, però, sembla que el cavaller ha d'assolir el seu objectiu a través d'un pacte o contracte, que, evidentment, comporta una sèrie de compromisos²¹. En el cas d'Aquil·les, el pacte és ben clar: ell mateix demana la mà de Políxena a la reina Hècuba i, en canvi, es compromet a fer que els grecs abandonen el setge de la ciutat de Troia. La reina Hècuba, a pesar que Aquil·les havia mort el seu fill, aconsegueix que el rei Príam, ja vell per a la guerra, i el seu fill Paris, accepten el pacte per tal d'evitar més desgràcies (pàg. 246). Aquil·les intenta dur a terme ràpidament la seua part del tracte, però no aconsegueix convèncer els grecs perquè abandonen el setge de la ciutat. El narrador remarca la follia d'Aquil·les, causada per la malaltia amorosa, ja que ell no havia comptat amb aquesta possibilitat:

Mas, costum és e vicii propri dels amadors, que, escalfant-los lo desig de lur cobajança, prometen grans coses e a ells impossibles, sens acord moltes vegades .

(pàg. 247)

Aquil·les, irat i impotent, retira l'ajuda als grecs i ordena que el seu exèrcit de mirmidons no lluite més contra els troians, per tal de no agreujar el rei Príam (pàg. 248). Aquesta decisió retarda en gran part la victòria de les tropes gregues (falta a pagar), que han perdut no sols la força física i el valor d'Aquil·les, sinó també un líder indiscutible; no debades, aquest fet composta un avanç momentani dels troians.

Si Aquil·les manifesta clarament la seua voluntat de no participar en les batalles contra els troians per no desplaure els pares de l'estimada, en el cas de Tirant sembla que l'abandonament del camp de batalla per part del cavaller és més inconscient. Així, les ferides de Tirant tarden molt a curar-se i el cavaller aprofita aquests temps de lleure per a dedicar-se als seus amors. Recordem que, quan Tirant arriba a Constantinoble i és nomenat capità general, ha establert un pacte implícit amb l'emperador, segons el qual el servei d'ajuda emprès per Tirant en l'alliberament de l'Imperi grec el converteix en creditor de l'emperador, és a dir, el fa mereixedor d'una recompensa (el tron i la mà de la princesa). Així mateix, la conquista de l'Imperi és el pas previ per aconseguir l'amor de Carmesina²² . Per tant, quan el cavaller abandona el camp de batalla, adopta un comportament clarament contrari a l'ètica cavalleresca, que correspon al tòpic de la recreantise, present ja en les obres de Chrétien de Troyes, com ho posen de manifest les paraules del narrador:

Tirant anava cascun dia millorant, que ab una croça podia per la cambra anar. E les dames, quasi los de més dies lo venien a veure e li tenien de bon grat companya. E la princessa, tant per l'interés quant per l'amor que li portava, li fehia molta festa e honor. E no us penseu que Tirant desijàs molt prestament guarir, puix era cert que no tenia perill restar afollat, e açò causava la bella vista que tots dies havia de la princessa, e no desijava ni pensava molt en anar a la guerra, mas son desig era pogués haver plaer complit de sa senyora, e la guerra quisivulla la fes. E per semblant causa los virtuosos cavallers són decebuts per strema desaforada amor, la qual acostuma moltes voltes tolre lo seny als hòmens savis .

(pàg. 555)

El fet que Tirant abandone les seves obligacions en la guerra té unes conseqüències immediates en el retard de la victòria del gres. Tirant, com Aquil·les, és el capità general del seu exèrcit, imprescindible en els fets de guerra. En aquest sentit, l'absència de Tirant al camp de batalla provoca una divisió d'opinions entre dos capitans grecs, el duc de Macedònia i el duc de Pera, la qual propicia una victòria dels turcs i l'empresonament d'alguns cristians, entre els quals es troba Diafebus (cap. CCLXXXVIII, pàg. 609-610).

Com hem dit, després que Aquil·les decideix retirar la seua ajuda als grecs, els troians comencen a tenir algun avantatge en la batalla. La importància d'aquest fet és remarcada en diversos moments en què els grecs intenten convèncer Aquil·les perquè torne a ajudar-los en la lluita contra els troians. Així, en una primera ocasió, un guerrer grec mor als peus d'Aquil·les, després de recriminar-lo per no ajudar-los en el combat (pàg. 252). Poc després, hi arriba un altre missatger des del camp de batalla i intenta incitar Aquil·les perquè torne al combat, en el qual els troians tenen gran avantatge (pàg. 252). Però Aquil·les, víctima encara de la malaltia amorosa, resta impassible, «axí com aquell qui, ligat ab ligams de amor, totes altres coses lexa anar. Car costum és de tots los enamorats que, abcegats de les naffres de lur amor, no han cura de ésser loats de lur honor, cuydants ne desplaure a lurs enamorades, encara que ab gran deshonor d'ells se hagen a lexar de les obres de què han laors e honor» (pàg. 253). En aquest parlament és ben clara la idea de l'amor com a causa de la culpabilitat del cavaller.

Després de moltes batalles, Agamèmnon demana a Aquil·les que entre en la batalla. Ell refusa novament la petició, però consent que els seus mirmidons ajuden els grecs (pàg. 260). Quan Aquil·les s'assabenta que molts dels seus mirmidons han mort en la batalla, l'assalta un gran dubte que expressa clarament la dicotomia en què es debat aquest cavaller, el conflicte entre l'amor per l'estimada i el deure cavalleresc:

e jassia torbat de molts penssaments, però posà en son cor que entràs en la batayla, per venjança dels seus. Mas la estranya amor de Políxena li ho contrasta ab dura batayla, penssant ab sii que, com Políxena am més que si mateix, certa cosa és a ell, si contra los troyans pren armes, que jamés no haurà ço que d'ella desige, ans los goigs que n'espera haurà perduts a tots temps, com ja sia vengut a menys al rey Príam e a sa muller, faent contra les coses que·ls havia promeses .

(pàg. 262)

Finalment, els crits dels grecs que fugen dels seus enemics fan creure a Aquil·les que els troians són a punt d'obtenir la victòria. L'heroi oblida momentàniament l'amor de Políxena i ix a la batalla amb més força i vigor que mai:

A les quals paraules Achil·les, mogut de gran fellonia, se leva com a rabiós; e, per sobres d'ira, oblida la amor de Políxena; e demana les armes, e arma's encontinent, e ab gran cuyta puja en lo cavall, e, axí com a lop afamagat entre·ls anyells, abrivadament se met entre los troyans; e contra ells se lexa anar, e molts na darrocha, e.n naffra, e n'ociu, axí que en breu hora entre los combatents és conaguda la espasa de Achilles .

(pàg. 264-265)

Aquest procés de resurrecció de l'heroi, reiterat en diverses ocasions, s'ha de posar en relació amb la intenció exemplaritzant de l'autor contra els efectes de la malaltia amorosa. En un sentit equivalent, en el Tirant, la noticia de la victòria dels turcs l'empresonament de Diafebus arriba al palau precisament en el mateix moment en què Tirant ha estat enganyat per la viuda Reposada, que li ha fet creure que Carmesina té relacions amb el negre Lauseta. Per tant, el dolor amorós i el dolor de la derrota militar es confonen en la lamentació de Tirant. Lògicament, el cavaller entra en un estat de prostració que I'impossibilita per a prendre una actitud que solucione el problema. Però, gràcies a l'enginy d'una jueva, que fa creure a Tirant que els turcs són a les portes de la ciutat, Tirant es recupera de la seua letargia i decideix anar amb l'exèrcit al camp de batalla (cap. CCXCII, pàg. 620). Aquest episodi sembla un ressò ben clar dels diversos moments en què Aquil·les és incitat a abandonar l'aptitud pacífica que desfavoreix el seu exèrcit. Novament, doncs, el text de Conesa és reutilitzat i adaptat perfectament en el Tirant.

Quan la reina Hècuba s'assabenta que Aquil·les, que a més d'haver matat Tròïl, no ha complit el pacte establert, decideix venjar-se'n amb una trampa. Hècuba convenç Aquil·les perquè acudesca al temple d'Apol·lo amb l'esperança d'assolir el seu objectiu amorós, però Paris, aprofitant que s'hi troba desarmat, l'assassina. El narrador, una vegada més, remarca que la causa de la desgràcia és la malaltia amorosa, que fa perdre el seny als homes savis; segons sentenciava també l'autor del Tirant:

«lo malestruch Achil·les, enganat per calor de amor, la qual fort toll lo seny als hòmens savis» .

(pàg. 271)

També Tirant és víctima de l'engany d'una dona molt pròxima a la seua estimada. En aquest cas l'estratagema de la Viuda Reposada, dida de Carmesina, li fa trencar les promeses (els compromisos, aquesta vegada explícits) que havia fet a Carmesina en l'escena del matrimoni secret²³. Tirant és culpable, a més, d'haver provocat la victòria dels turcs, és a dir, de no haver complit els compromisos implícits contrets amb l'emperador de Constantinoble per alliberar l'Imperi. El càstig és un llarga estada al nord d'Àfrica, on l'heroi haurà de pagar la doble falta comesa: contra la paraula de l'estimada i contra el deute cavalleresc²⁴.

Com hem pogut comprovar, a més dels fragments, més o menys literals, que l'autor del Tirant manlleva de l'obra de Conesa, adapta al personatge de Tirant l'esquema seqüencial que fa referència al procés d'enamorament d'Aquil·les, que podem esquematitzar en tres punts principals: procés d'enamorament (malaltia amorosa) → abandonament de les obligacions militars (falta a pagar) → càstig (falta pagada). El procés d'enamorament de Tirant s'insereix dins una macroseqüència de millorament social més àmplia, que permet que el protagonista, després de superar els diversos obstacles __en l'àmbit amorós i en l'àmbit militar__ puga obtenir un premi com a correspondència a l'acció servicial duta a terme (la corona de l'Imperi i el matrimoni amb la princesa).

Com hem vist, l'inici del procés d'enamorament segueix més o menys directament els tòpics de la malaltia amorosa i és molt semblant en les dues obres (escena del llit, plany); en el Tirant és desenvolupa molt més i abraça també la perspectiva de l'estimada, mentre que en l'obra de Conesa és molt més esquemàtic. En segon lloc, com a conseqüència dels efectes de la malaltia amorosa, el cavaller abandona les seues obligacions en el camp de batalla. En el cas d'Aquil·les això provoca la mort d'alguns dels seus companys i una victòria momentània dels troians. En el cas de Tirant, aquest fet comporta el retard de la victòria i l'empresonament d'alguns cavallers cristians. En diverses ocasions, els grecs intenten convèncer Aquil·les perquè torne a la batalla, amb l'argument d'una victòria dels troians; el cavaller desperta finalment del seu estat malaltís i reprèn novament el combat. En el cas de Tirant, l'enginy d'una jueva fa que l'heroi prenga consciència de la seua falta (acompanyada d'una altra en l'àmbit amorós) i torne una altra vegada a les armes.

El càstig d'Aquil·les és producte d'un engany de la reina Hècuba: l'heroi és assassinat a traïció abans de poder aconseguir l'amor de Políxena. Tirant, en canvi, ha de pagar la falta en les terres de Barbaria. Els episodis africans són, doncs, una part perfectament justificada, anunciada a més des del principi de l'obra. Després de la gesta africana, la victòria (militar i amorosa) és fulminant, però poc després l'heroi mort d'un estrany mal de costat. Sembla evident que la mort de Tirant té un sentit exemplaritzant, en el qual intervenen diversos elements d'interpretació, com ara el poder de fortuna, el triomf d'una nova forma d'entendre la cavalleria, etc.²⁵. També hi és present, però, la visió desencisada del tipus amor exemplificat en l'actuació de la parella protagonista, en contraposició a l'amor «profitosa» que propugnen altres personatges com l'emperadriu o el jove Hipòlit²⁶. símptoma de la crisi de l'ideal de la fin'amors que havien divulgat els trobadors.